Wagner

Aquesta seria una resposta a una consulta: ¿En una perruqueria xinesa la implicació en el massatge està relacionada amb el tipus de contracte laboral que tingui?

Són coses aparentment allunyades i que no tenen res a veure, però si juguem una mica a psicòlegs i una altre mica a sociòlegs, per pur entreteniment, veurem que sí, que hi ha una interrelació clara i concisa. És el que passa, vas visitant perruqueries, t’estires en una llitera més o menys confortable, deixes esquena i culet a l’abast de la noia de torn, i tens per endavant ben bé mitja horeta per a divagacions de tota mena. Segurament hi haurà qui dedicarà aquest temps a plantejar-se si en Piqué estarà al cent per cent després d’un polvo amb aquell tros de dona, hi haurà qui estarà tota l’estona alerta a veure per on naveguen els dits xinesos i si s’acosten o no a la Gran Canal, hi haurà qui simplement aprofitarà per clapar-se. Jo faig totes aquestes coses, naturalment, però alguna vegada també em dona per analitzar a fons la situació, burro que és un.

I així, amb el tarro entaforat enfront d’un trist paisatge de barres de llitera i botes xineses, m’ha donat per pensar si hi havia o no relació entre el tipus de contacte laboral de la noia massatgista i la seva implicació o no en la feina ben feta, i sobretot, en la predisposició o no allò que en diem oferir complements.

Jo faria tres grups diferents. Segur que n’hi ha més, però si compliquem les coses ens perdrem, millor serà una ullada així per sobre i deixar-ho en tres grups:

1. Les empresàries.

Com molts ja sabeu per les vostres pròpies observacions, algunes de les noves perruqueries i centres d’estètica xinesos estan regentats per antigues massatgistes freelance, per fer servir una paraula que no és ofensiva. Obrir el propi establiment és el somni de moltes de les nostres amigues i és també la realitat aconseguida i consolidada en alguns casos. Són persones emprenedores i despertes, agosarades en els negocis, llençades i decidides. Treballen molt intensament durant una temporada, fan guardiola, i en dos o tres anys, obren la seva pròpia perruqueria, una cosa admirable.

Aquesta tipologia de xineta emprenedora té dues etapes clarament marcades i diferenciades. L’etapa estalvi, en la qual la prioritat absoluta és la de fer calers, costi el que costi, i si s’ha de treballar diumenge, es treballa, i si s’han de treballar catorze hores, es treballen, i si s’ha d’aguantar un pelma, un porc o un alcohòlic, doncs s’aguanta i es treballa. Si s’han d’oferir prestacions extres al massatge fins allà on la llitera es mantigui estable i no caigui a terra pel pes, s’ofereixen. Es cas és fer peles. La implicació en la feina és total.

Un cop estalviat el diner necessari, ve la segona etapa, en la que obren la seva pròpia perruqueria, agafen personal i es dediquen a pentinar senyores i a dirigir el negoci. S’han acabat les històries passades, les enllardades espermàtiques i el deixar-se magrejar. Queden encara alguns clients nostàlgics de les seves extraordinàries prestacions, als quals, per pura estratègia comercial, obsequien encara amb les seves dots, però ja no és el mateix.

En aquest grup en vénen al cap noms mítics com Primavera, Jessica, Susana….

2. Les auxiliars de perruqueria.

Són aquelles que tenen un contracte més o menys fix i legal, cotitzen a la seguretat social ni que sigui per mitja jornada, tenen papers per dos anys i fan d’auxiliats de perruqueria. Depilen cames, renten caps, pleguen tovalloles, escombren i fan de tot, sota la supervisió estricte de l’encarregat o encarregada. Fan massatges quan els hi toca, però rarament en saben. Generalment són noies molt joves i de formació escolar escassa, que compensen amb una llestesa, una vivacitat i una intel·ligència emocional acollonant. Són molt i molt despertes, eficients i espavilades. Normalment tenen un salari fix, petit, però fix. A partir d’aquí, una propina la veuran com cosa interessant, però tampoc estan disposades a acceptar tot allò que consideren afectar la seva dignitat.

Els primers dies que entren a la cabina de massatge són com els cristians llençats als lleons del QuoVadis. No entenen què passa, la inexperiència és total, però no hi ha marxa enrera. Si es neguen a passar al circ dels lleons, podrien perdre la feina i no hi ha més remei. El lleó, com ja sabeu, té una certa preferència per a tocar tot el que té a l’abast i per demanar acabar feliçment la situació. La noia s’ha d’adaptar ràpidament a l’entorn de treball i s’hi adapta vulguis que no, tot recordant que a fora hi ha un encarregat molt exigent i que cal fer bullir l’olla. O més sovint, cal comprar material escolar per a la nena que té a casa.

D’aquest tipus de massatgista hi ha una gran diversitat de qualitats en el treball i d’actituds personals, de manera que és difícil de generalitzar. Ens trobarem amb noies molt implicades, d’altres no tant, però totes molt maques i simpàtiques.

Personalment, és en aquest grup on he trobat els massatges més agradables, que no vol dir ni molt menys els que han estat amb complements més definitius.

3. Les massatgistes lliures.


Lliures? són les més esclaves de totes. No tenen cap tipus de contracte, sovint no tenen ni papers d’immigració. La seva única vinculació és anar al cinquanta per cent de l’import del massatge, més propines. En molts casos, contrastats personalment per mi, aquesta vinculació es redueix al quaranta per cent, és a dir, vuit euros de cada vint. S’estan assegudes a la cadira, amatents a l’arribada del client, neguitoses. Quan entres a la perruqueria, salten literalment a buscar-te, com si una molla al cul d’haguès disparat, i t’arrosseguen cap endins.

Un cop dins de la cabina, la seva predisposició a negociar qualsevol cosa és notòria i accentuada, tot i que ja he dit abans que generalitzar és perillós. El primer que proposen és que la sessió sigui d’una hora i mitja, enlloc de l’hora normal. I, a partir d’aquí, s’han d’espavilar en guanyar-se la confiança del client per aconseguir una bona propina. Cal, com abans, fer bullir l’olla, però ara no tenim ni el sou fix.

En aquest tercer grup és on més d’un client desorientat i mal informat pot arribar a confondre l’esforç personal d’una noia en guanyar-se la vida amb el que pot i sap fer, amb el que es pot trobar en un establiment de neons de color vermell i xulos de BMW a la porta.

Una confusió lamentable que aprofito per alertar a qui em llegeixi a no caure-hi, perquè són coses que no tenen res a veure.