Baja_243

Ya tenemos un hilo abierto para los relatos eróticos, otro para la poesía erótica...y ¿ qué se hizo de la novela erótica ? Pues abunda, como es lógico. Y no tenemos que irnos muy lejos en el espacio (pero sí en el tiempo :sm061 para encontrar un magnífico texto representativo de este género, a saber, el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Encontramos descripciones muy llamativas, teniendo en cuenta la época en que fue escrita.

Por supuesto, no todo el libro (800 páginas, aproximadamente) es literatura erótica, pero tiene pasajes muy "picantes" y sobre todo graciosos, como el que transcribo, del capítulo 233.

Pasen, lean y, sobre todo, disfruten.:sm061:Hagan caso a Cervantes cuando lo definía como el mejor libro del mundo.

Plaerdemavida lo hi portà e féu-lo gitar al costat de la Princesa. E les posts del llit no aplegaven a la paret envers lo cap del llit. Com Tirant se fon gitat, dix la donzella que estigués segur e no es mogués fins a tant que ella lo hi digués. E ella se posà al cap del llit estant de peus, e lo seu cap posà entre Tirant e la Princesa, e ella tenia la cara devers la Princesa; e per ço que les mànegues de la camisa l'empedien, despullà-les, e pres la mà de Tirant e posà-la sobre los pits de la Princesa, e aquell tocà-li les mamelles, lo ventre e d'alli avall. La Princesa despertá's e dix:
-Val-me Déu, i com est feixuga! Mirau si em pot deixar dormir.
Dix Plaerdemavida tenint lo cap sobre lo coixí:
-Oh com sou donzella de mal comport! Eixiu ara del bany e teniu les carns llises e gentils: prenc gran delit en tocar-les.
-Toca on te vulles -dix la Princesa-, e no poses la mà tan avall com fas.
-Dormiu e fareu bé, e deixau-me tocar aquest cos que meu és -dix Plaerdemavida-, que jo só ací en lloc de Tirant. Oh traïdor de Tirant, e on est tu? Que si tenies la má lla on jo la tinc, e com series content!
E Tirant tenia la mà sobre lo ventre de la Princesa, e Plaerdemavida tenia la sua má sobre lo cap de Tirant, e com ella coneixia que la Princesa s'adormia, fluixava la má e llavors Tirant tocava a son plaer; e com ella despertar-se volia, estrenyia lo cap a Tirant i ell estava segur. En aquest deport estigueren per mes espai d'una hora, i ell tostemps tocant-la.
Com Plaerdemavida conegué que ella molt bé dormia, afluixá del tot la má a Tirant, i ell volgué temptar de paciencia de voler dar fi a son desig, e la Princesa se comenga a despertar, e mig adormida dix:
-Que, mala ventura, fas? No em pots lleixar dormir? ¿Est tornada folla, que vols temptar lo que és contra ta natura?
E no hagué molt estat, que ella conegué que era més que dona, e no ho volgué consentir e començá a donar grans crits. E Plaerdemavida tancava-li la boca, e dix-li a l'orella perqué neguna de les altres donzelles no ho oïssen:
-Callau, senyora, e no vullau difamar la vostra persona: he gran dubte que no ho senta la senyora Emperadriu; callau, que aquest és lo vostre cavaller, qui per vós se deixará morir.

Edició On-Line del Tirant lo Blanc: http://www.tinet.cat/bdt/tirant/capitols/Tot_obra.html

Wagner

Els joves estudiants de batxillerat sobrepassen la literatura catalana de puntetes i sense aprofondir, només per aprovar i perquè és obligatòria, salvat de comptades excepcions, és clar.

No saben el que es perden. Els hi manca -ja hi arribaran- el punt de maduresa necessari per a gaudir plenament d'escriptores com ara Mercè Rodoreda, de qui creuen era una persona carqueta, de casa bona, de la que no espot esperar llegir res interessant.

És un error total. Mercè Rodoreda no sols va escriure magnífics textos eròtics, sinó que en algún cas foren de caire netament fetitxista. Mireu sinó:


En el moment que s’obrí la porta i tingué al davant aquella noia que venia a trobar-lo perquè en fes el que volgués, sentí que el vent de l’ala de l’imbecil.litat li fregava el front. “No entres?”, preguntà sense deixar de llimar-se l’ungla. “Si, senyoret.” “No em diguis senyoret.” Decidí de llimar-se totes les ungles per enervar-la una mica. “Doncs, què li he de dir?” La sentia cohibida, tremolosa; era la primera vegada: una novícia. La noia acabà d’entrar, ajustà la porta darrera seu i a l’últim, la tancà. Si tot alló acabés, si un dia no pogués esperar més tardes com aquella es picaria el cap per les parets. Es llimà l’ungle del polze. “Elisa...” “Digui, senyoret.” S’havia arrodonit les ungles d’una mà i començà a afinar-se les de l’altra. Ho feia poc a poc, deliberadament, falsament absort, sentint que l’Elisa se li posava nerviosa. Com si tingués un dimoni a dintre es divertia fent-la gruar. Quan ja no li quedà cap més ungle per llimar-se, es tragué un mocador de la butxaca i començà a polir-les. De tant en tant les bufava, i de cop, amb la mà una mica apartada, mirava si brillaven. Encara una mica més. Ho he de fer durar com si estigués sol, es deia. A l’últim, fent un gran sospir, s’aixecà. “Ah, ets aquí? Treballava per tu.” S’acostà a l’Elisa i l’agafà per les espatlles somrient. No era ni massa maca ni massa lletja; tenia el que havia de tenir perquè ell hi trobés el pebre que necessitava. Les noies massa sumptuoses li ancoraven el desig. Abraçat a l’Elisa en respirava olor de joventut i l’olor fatigant de l’aigua de roses. “Dispensi si he tardat una mica però és que la senyoreta Rosa...vosté no pot saber...” Li tapà la boca amb una mà. Mai no l’havia tingut tant a la vora i no s’havia adonat fins aleshores que era pigada. Unes piguetes menudes, rosses, als pòmuls. Tenia els ulls petits però vius, molt separats, els llavis molsuts i les celles espesses. Duia un vestit de jaqueta negre, amb la faldilla molt ajustada, que havia estat de la Sofía. I el portamonedes de pell de serp, també. Li tragué la jaqueta, li féu un petó al clatell, llarguíssim, que li féu donar un xiscle petit i tirà la jaqueta a terra. L’agafà en braços ben enlaire i la féu relliscar lentament fregant el cos d’ella amb el seu. La tirà al llit. La mirava sense parpellejar, decantat al seu damunt. L’Elisa es mig tapà la cara amb un braç. “Et fa angúnia que et miri?” Féu que no amb el cap i digué amb una veu prima: “És que no hi estic acostumada.” Li tragué les sabates. Amb molt de compte per no esverar-la massa li aixecà les faldilles. Les cames i les cuixes feien tibar les mitges aguantades a la faixa per quatre agafadors. Les hi tragué. Agenollat, s’acostà a la galta un peu petit: una joguina. De cop li passà la punta de la llengua per sota dels dits. L’Elisa xisclà. Totes les noies que havia conegut amb les mans gastades tenien la pell amagada més fina que la seda. El cor li començà a batre, gairebé el podia sentir enmig del silenci absolut que hi havia a l’habitació. S’aixecà i la féu aixecar. L’obligà a posar un peu damunt de la butaca. Ajupit, el besà a la corba de l’arc. “I ara, senyoret, quines coses...”, digué tot girant el cap, baixet però enrabiada. “Quieta, quieta -murmurà l’Eladi-. Quieta!” Tenia el front perlat de suor i els llavis ressecs; els acostà novament al peu i no pogué fer cap més petó. Un puny li estrenyia l’estòmac, la corbata l’escanyava; gairebé se l’arrencà; i el botó del coll. “Porta el peu!” Ella, dreta, el mirava sense acabar-lo d’entendre. “No! Si es pensa que he vingut perquè em faci petons als peus i per veure’l suar, s’equivoca!” L’Eladi li agafà un braç i l’atragué brutalment cap a ell. I semblava ensucrada...La brusa de l’Elisa era fina, transparent, la combinació de color de rosa. “Deixi’m, que em fa mal!” Havia reculat cap a un racó, l’assenyalava amb un dit. “La senyoreta Rosa m’havia avisat: només juga i prou.” Els ulls se li havien enxiquit i enfosquit, llançaven espurnes; els llavis li tremolaven una mica.”Ja ho sabia que feia això, però no m’ho creia. No em pensava que m’ho pogués fer a mi. I la broma de les ungles...Es veu que no pot passar dels peus.” L’Eladi se li acostà amb els ulls fora del cap i ella estirà un braç per apartar-lo. “No m’agrada que es riguin de mi encara que sigui una minyona de servei. Ni que em prenguin pel que no sóc. Prou!” L’Eladi la mirava, inmòbil; panteixava. Es passà la mà unes quantes vegades pel front. Al cap d’una estona, decidit, li donà uns bitllets que ella agafà. “Té, ja pots anar-te’n.”


Mirall trencat - 1ª part, cap. IV - Eladi amb una minyona
Mercè Rodoreda