Les lleis que regulen l'ús apropiat dels tòpics en una crítica estableixen que davant una artista com Yuja Wang -promocionada a tort i a dret per una poderosa maquinària de màrqueting, de personalitat extravertida i vestuari marejador (un parell de models diguem que força curts i talons vertiginosos)-, el responsable de guàrdia de la ressenya ha d'arrufar el nas sense por de ser acusat de purista i deixar anar sentències com "tècnica espectacular al servei de superficialitat interpretativa". Intentarem no decebre les expectatives.

En un Auditori lluny d'estar ple, però receptiu als seus encants, Wang va fer un desplegament de recursos pianístics impressionant. El so podia passar del fortíssim més aclaparador, amb una afició marcada per greus retronants, al pianíssim més eteri. L'agilitat i la precisió també van ser fenomenals, per completar un arsenal tècnic que permetia que els passatges més exhibicionistes brillessin amb força, com l'última de les quatre propines, la Toccata de Prokófiev.

El revers va ser que les cascades de notes desfermades per la pianista xinesa en alguns moments ofegaven el discurs, com a la Sonata núm. 2 de Rakhmàninov, una obra que fins i tot en la versió escurçada pel mateix compositor és ben profusa. En els moviments extrems la impactant claredat amb què la pianista va exposar fins a la nota -en aparença- més secundària feia difícil discernir una línia clara, una direcció definida, mentre que l'esllanguiment va presidir el temps lent. Això sí, l'ensucrament no és per sort un dels recursos emprats per Wang. D'altra banda, en les dues sonates de Skriabin la solista xinesa va reeixir més en l'evocació de l'influx chopinià de la Segona que fent justícia a l'aura de misteri inaprehensible de la Sisena .

Un altre tòpic seria dir que Wang va estar més reeixida en l'obra menys coneguda de la vetllada, Gargoyles , de Lowell Lieberman, arrencada d'aquest concert, que seguia la creixent tendència a la coproducció -són temps durs- entre equipaments i segells discogràfics o, com va ser el cas aquí, agències de management . Enmig de reminiscències impressionistes i d'una motricitat rítmica heretada de Bartók i Prokófiev, el compositor nord-americà demana més esforç a la capacitat tècnica que a la imaginació musical de l'intèrpret, i Wang en va sortir àmpliament airosa. El programa es tancava amb La valse de Ravel en una versió per a piano sol. Un cop més, les proeses digitals no van estar acompanyades d'una mirada aprofundida sobre una obra en la qual va ser absent el clima apocalíptic, la sensació de contemplar la desintegració d'un món. L'últim tòpic: el triomf de Yuja Wang va ser tan previsible com rotund.