La meva pensa, espessa i densa
no es vol pas deixar plasmar
o almenys no com jo voldria.
Però heus aquí que ara comença
aquesta nova poesia.
No volgués pas ser blasmat
el meu capficat cervell
dels problemes que ha donat
a aquest pobre vi novell.
Fou un part ben dolorós.
Tanmateix, el resultat,
no sé pas si prou galdós,
crec que sí fou l'esperat.
Expressió del sentiment,
brollador d'aigua ben pura
barbotejos d'una ment
malaltia sense cura
pensaments atavalats
emmig de la nit obscura.
La passió sobre el paper
les idees a una fulla
quan el mot ja no és sobrer
perquè el pas de la peülla
del cavall alliberat
ha deixat la seva empremta,
la petjada inesborrable
d'un lament apassionat
abastant l'inabastable.
En la gran tranquil.litat
allà emmig de la foscúria
aquest nou poema és nat.
I el Mussol en la boscúria
ja s'ho mira esbatanant
els grans ulls que tot ho veuen
i que esguarden més enllà.

Si el meu cor fóra tinter
I la meva ànima ploma
Amb la sang de ma persona
Escriuria “t’estimo més”.

Més que al Sol i les estrelles
O la bella simfonia
Que canta la cadernera,
Més que a tot jo a tu et voldria.

I si encara hagués de néixer
No voldria pas ser nat
Si la vida hagués de créixer
Sens tenir-te al meu costat.

Si l’atzar volgués dictar,
No sé pas ben bé per què,
Que no et pogués pas trobar
Per donar-te el meu voler
Cap desig jo no tindria
De seguir amb la soledat
Al teatre de la vida,
Perquè tot seria acabat.

I així escric la poesia
Que voldria que llegissis
Perquè arribi aquell bon dia
Que fineixi el meu suplici.

Aquell jorn meravellós
On tu i jo ens coneixerem
On tot ja serà preciós
I mai res serà dolent.

Una vez el dios Cupido
Con sus flechas nos tocó
Y juntó nuestros Destinos
Iniciando nuestro amor.
Hasta entonces yo vivía
En completa oscuridad
Mas llegaste tú, florcita,
Con tu inmensa claridad
Son tus ojos bella guía
Es tu voz un dulce canto
Cuando veo tu sonrisa
Nada puedo, hipnotizado
Al buen Dios sólo le pido
Que me dé oportunidad
De cantarte en tus oídos
Que te quiero de verdad.
Así pues, aquí te escribo
Estas líneas para ti.
De mi alma me han surgido
Porque es San Valentín.

Dulce ébano
llegado
de un océano
encantado.
Tierna flor
aparecida
de color
anochecida.
En mi vida
apareciste
y un buen día
tú te fuiste,
más allá
en la vastedad,
en el mar
en realidad.
A la tierra
del café
donde espera
quien te vé
con los ojos
del amor
y sonrojos
de pasión.
Donde otro
amanecer
es posible
conocer,
pues creíble
todo es
si la fuerza
y el tesón
bien aplicas
con pasión.
Lo que aspiras
a obtener,
ya real
creo que es.
Pues tu afán
de superar
ya no está
ni lo estará
impedido
de actuar.

Un tresor és l'amistat.
Un bé que molts ja voldrien
i no sempre és valorat,
ans són molts els que l'obvien.
Un amic m'és molt preuat
perquè sempre als mals moments,
de debò s'ha preocupat
de complànyer els meus turments.
Els mals vents poden passar,
les riqueses minvaran,
però ara i sempre ha de restar
aquest meu tresor tan gran.
Sóc un home afortunat,
no sóc ric ni tinc la lluna.
M'acompanya l'amistat.
Ho tinc tot, i tot en una.

Indefinible torrente
De emociones provocas.
Increíble es poder verte
Tan ufana y tan preciosa.

Imposible se me hace
Definir cuánto te quiero.
¡A saber de dónde nace
El amor que por ti siento!

Inherente es a la flor
Su belleza y hermosura.
Y por eso a ti, mi amor,
Yo te adoro con locura.

Inservible diccionario
Que no acierta a describir
El insufrible calvario
De no estar ya junto a ti.

Insensible al desaliento
E inflamado de pasión
Presto a escuchar el concierto
Que conforma tu dulce voz.

Es insondable el misterio
Al que todos llamamos amor.
Es la lluvia que baña los predios
Y los tiñe de verde color.

Es intangible e inmenso
Te hace sensible y a veces lloras.
Te hace adquirir colores intensos
Y, sobre todo, te hace persona.

Caminaré per les prades, tot olorant l’herba
I el Sol la pell ben bruna em tornarà.
Jauré tranquil i el cos deixaré inerme
I contemplant-te els meus dies passaran.

A l’horitzó les muntanyes seran el paisatge.
Tindrem per refrescar-nos la blava aigua del mar.
Gaudirem de l’amor com a màgic beuratge
i deixarem transcórrer el temps sense pensar.

Per la remor de les onades serem adormits
Abraçats l’un a l’altre, escoltant-nos el cor
I en llevar-nos, deslliurats, a l’imperi dels sentits
Pensarem a estimar-nos i a voler-nos ben fort.

En algun lloc,
no sé on és,
emmig del bosc
o l'Univers,
et trobes tu,
la perfecció
que m'ha de dur
el que és millor,
que em donaràs
ja tot l 'amor
que he recercat
fa tant de temps,
que faràs bo
el que és dolent,
que durà pau
al sofert cor.
Seràs sarau,
seràs consol.
Dona seràs
sols la millor,
la meva llum
en la foscor.
Sols els meus ulls,
el meu amor.
Un sol robí
roig i preciós
per a un camí
llarg i joiós.
Una maragda
de verd intens,
una mirada
que els ulls em pren.
Polit diamant,
millor safir
secret encant,
jo sols puc dir:
no t'he trobat,
has d'existir.
Si sóc errat,
jo vull morir.

El vell arbre de la costa
Ha viscut molt i ha vist més.
En sa vella escorça mostra
Les tortures que fa el temps.
Mil tempestes ha vist caure
Quants vaixells no ha vist passar ¡
Ni recorda les ventades
Que sens fulles l’han deixat.
Però ell aguanta. Res no el torça;
Gran, tenaç, ben arrelat.
A la terra s’arrapa amb força
La mar no el pot pas guanyar.
A dins seu l’arbre preserva
El tresor dels anys passats
D’experiències descobertes
De desitjos anhelats.
Per si sol ell res no parla
Cal saber-lo interpretar.
Com silencis o mirades
Que bé hauríem d’escoltar.