Ganorabako

¡ja,ja,ja! ¿no crees que se trata de la misma persona?

chincuetento

Bueno por una vez tengo que darle la razón a stylxxx, en un supuesto pero muy supuesto república catalana que no tendrán cabida chorizos como barcenas, pujoles etc etc lo creo, sabes porque? porque esa "nación" seria tan pobre tan pobre que seria imposible el poder robar nada.

Baja_243

Error. En los países pobres abundan los chorizos tanto o más que en los ricos

Marmesor

Company...

Hi ha escrit en una pedra, en una ciutat castellana, aquesta frase : "Lo que natura no da, Salamanca no presta", o mes planer : no n´hi ha no en pot rajar, fins i tot els filòsofs grecs varen desistir d´argumentar amb gent que nomès atèn al cornetí, crec que hem d´esforçar-nos pel que val la pena.

Per cert, el "cinquecento" es el segle de la millor arquitectura en les ciutats-estat italianes, tota una mostra de cultura i creativitat, com també dona nom al predecessor del sis-cents espanyol fet per a Fiat, que per cert, mai es va fabricar a Espanya. A cavall de la cultura o d´un utilitari el que compta es qui ho gaudeix.

Bon cap de setmana, el dijous que ve serem molts al carrer. Salut i independència !!

Stylxxx

Aquesta opinio no te cap ni peus,

Seguint a Espanya, no hi ha garantit gaires coses bones per els nostres fiils i nets, s,ha de pensar amb el futur. Estat nou, lleis novas, constitucio nova.... Govern nou.




Bump: Aquesta opinio no te cap ni peus,

Seguint a Espanya, no hi ha garantit gaires coses bones per els nostres fiils i nets, s,ha de pensar amb el futur. Estat nou, lleis novas, constitucio nova.... Govern nou.

chincuetento

Rectificar es de sabios no? pedir perdón a stylxxx por citarlo cuando en realidad era la cita de glenat.
A cada uno lo suyo, faltaría mas.

Baliga-balaga

La tergiversació com a únic argument

«En canvi, si allà on diem Amat diguéssim Sánchez Piñol i allà on diem Catalunya diguéssim Espanya, l’article agafaria tot un altre caire»

David Bassa | Actualitzat el 06/09/2014 a les 00:02h

Hem acabat la setmana indignats amb la censura a l’escriptor Albert Sánchez Piñol per part de l’ambaixada espanyola a Holanda. Una censura insòlita en ple segle XXI i en ple cor d’Europa. Però així és l’Estat espanyol. Tant li fa que Sánchez Piñol sigui un dels autors hispànics més traduïts arreu del món. Tant li fa que l’Instituto Cervantes, que era qui organitzava l’acte, sigui, oficialment, “una institució creada per a la promoció de la llengua espanyola i les llengües cooficials”. Res, ni cas. Ells, l’Estat, a la seva: cop de censura i passa que t’he vist.

És aquesta la censura nacionalista de què es lamenta Núria Amat? Ella que escrivia, dimarts a El País, que “als escriptors contraris a l’independentisme se’ns aparta dels mitjans i de les universitats” perquè “vivim un xafarranxo de cornetes que censuren i reprimeixen tot allò no ungit per l’estela patriòtica”. Amat arriba a escriure que “el govern català ha hissat les seves banderes guerreres contra els catalans que no combreguem amb la ideologia sobiranista”. Vaja, que els escriptors catalans no independentistes viuen, segons l’escriptora Núria Amat, sota una opressió digna de les pitjors dictadures.

Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que mentre l’Estat espanyol censura Sánchez Piñol a Utrech, ella viatgi a Göteborg, a la Fira del Llibre, com a autora representant de Catalunya? Doncs resulta que ho fa convidada per l’Institut Ramon Llull, pel govern català. És a dir, que lluny de ser censurada o apartada, com ella mateixa denuncia, en realitat el govern català la convida i la promociona.

Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que no només vagi a Göteborg representant Catalunya, sinó que ara fa tres anys rebés el premi Ramon Llull guardonat amb 90.000 euros, el premi més ben dotat de les lletres catalanes? Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que Amat col·labori regularment al programa Factoria sensible de Catalunya Ràdio, l’emissora pública catalana que, a més, aquest dimecres la va entrevistar en prime time? Queda clar que les denúncies d’Amat no casen amb la realitat.

En canvi, si allà on diem Amat diguéssim Sánchez Piñol i allà on diem Catalunya diguéssim Espanya, l’article agafaria tot un altre caire, molt més proper a la realitat. Però aquest article no s’ha fet. Els autors catalans silenciats i apartats dels mitjans espanyols no se’n lamenten, de tan assumit que ho tenen. Com tampoc es queixen els polítics catalans per no sortir als mitjans estatals, ben al contrari dels Alberts Riveras de torn, que no paren de mentir descaradament assegurant que no se’ls entrevista a Catalunya. Tanta insistència en la mentida, indigna i ofèn. Sobretot, perquè tant a fora com a dins del nostre país, encara hi ha que beu a galet i s’ho empassa. Però tot plegat demostra una cosa: que l’Estat i l’unionisme han perdut, perquè si tota la seva força es basa en la censura, la prohibició, la mentida i la tergiversació queda clar, claríssim, que se’ls han acabat els arguments... si és que mai n’havien tingut.

http://www.naciodigital.cat/opinio/9015/tergiversacio/unic/argument

Baliga-balaga

ABANS DEL 9-N, MADRID INTENSIFICARÀ LA GUERRA BRUTA.

CAL ESTAR PREPARATS I DENUNCIAR PER AVANÇAT ELS COPS BAIXOS DE LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT DIRIGIDES EN PERSONA PEL MINISTRE DE L'INTERIOR, JORGE FERNÁNDEZ DÍAZ

A Balears els últims anys n'hem vist de tots colors i ja hi ha moltes persones que estam curats d'espants. D'aquí al 9-N veurem coses molt grosses i cal denunciar-ho per avançat. Això que està passant amb la família de Jordi Pujol no ens ha agafat per sorpresa. De fet, dins Catalunya estricta, ja hi ha els precedents de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. A la vista dels fets, és evident que molts articulistes, editorialistes, polítics, creadors d'opinió i molt manco la família Pujol no van llegir el llibre "El Malson" (Ed. Columna, 2010) escrit per l'ex secretari general de Presidència del govern de la Generalitat. Si l'haguessin llegit a fons i assimilat el seu contingut no haurien estat tan pipiolis, no s'haurien desmarcat de Pujol com si fos un vil assassí ni tampoc haurien fet seu el discurs de l'enemic a l'hora de fer front a l'ofensiva espanyola que estam patint en aquests moments i que, d'altra banda, no constitueix cap novetat.

Balears i també el País Valencià han estat i són el camp de proves on la casta madrilenya del PP/PSOE i de les grans empreses de l'IBEX 35 ha posat en marxa els mecanismes de persecució i extermini de les colònies ja sigui en termes polítics, econòmics però també educatius i culturals. Al Principat, ara comencen a notar els estralls de la llei Wert, per exemple, però és que a Balears i al País Valencià ja fa anys que estam patint una repressió asfixiant i salvatge. En aquest aspecte i com a víctimes de la repressió els duim avantatge. Al Principat tenim els casos de Macià Alavedra, Lluís Prenafeta i ara el de tota la família Pujol. A Balears, tenim un partit com UM que va ésser exterminat en un operació bruta d'estat en la qual van intervenir d'una manera coordinada l'Agència Tributària Espanyola (Burillo Pacheco), els servicis d'intel.ligència, la policia, els fiscals, els jutges i la Brunete mediàtica (El Mundo: Pedro J. Ramírez, Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta, Tomás Bordoy...). Violentada la seu d'UM per policies i fiscals com si fos una organització terrorista, avui UM ja és història i gairebé tots els seus dirigents són presos polítics i carn de presidi: M. Antònia Munar, Bartomeu Vicens, Francesc Buils, Miquel Nadal... La persecució no es va limitar a la cúpula d'UM, també ha rebut el PSM (Emili Gallardo a presó, M. Lluïsa Mascaró dimitida, Magí Moranta imputat. I es poden preparar en Joan Font –Teatre Principal), Biel Vicens -tren-...) i també han estat massacrats els empresaris mallorquins que suposen una nosa i una competència per a les grans empreses madrilenyes –l'anomenat per Francesc Sanuy, “capitalisme Cibeles”– controlades per 400 famílies (bancs, grans contructores i distribuïdores, la Brunete mediàtica –El Mundo–, productores de televisió) que aspiren a controlar el mercat i a imposar els seus monopolis a tot l'estat via BOE.

Avui a Balears tenim fins i tot un expresident també tancat a la presó, Jaume Matas. Però fixau-vos bé, que la justícia colonial l'ha tancat no com a exministre de Medi Ambient del govern d'Espanya durant l'època Aznar, sinó per la seva gestió com a president de Balears. ¿Coneixeu cap ministre espanyol del PP/PSOE empresonat per corrupció per mor de la seva gestió com a ministre? ¿Sabeu de cap jutge, policia, fiscal, inspector d'hisenda o funcionari que molestàs Juan Carlos I, aleshores rei d'Espanya, quan el març de 2013 es va destapar que tenia l'herència de son pare en un compte del banc Sogenal (Société Genérale Alsacienne de Banque), de Ginebra (Suïssa)? ¿Coneixeu cap president d'Espanya (Suárez, González, Aznar, Zapatero i Rajoy) o cap membre de la família real espanyola imputat o condemanat per corrupció? NO! ¿I com n'hi ha d'haver cap si la casta extractiva madrilenya del PP/PSOE teledirigeix els jutges, els inspectors d'hisenda, els policies, els servicis d'intel.ligència i els fiscals per tal d'eliminar els polítics i els empresaris de les colònies que representen una competència per als seus interessos?

Estam en guerra. Encara que molts polítics, articulistes, periodistes, empresaris i creadors d'opinió dels Països Catalans vagin amb el lliri a la mà i es neguen a reconèixer-ho, la metròpoli, Madrid, ha declarat la guerra a les colònies. No és una guerra de bombes i metralletes sinó una guerra bruta, psicològica, econòmica, administrativa, judicial, de propaganda i mediàtica. El fals pretext d'aquesta guerra ara és la "la lluita contra la corrupció", però els subordinats del ministre de l'interior, Jorge Fernández Díaz, ho fan d'una manera tan grollera que molta gent se n'està adonant que tot plegat no és més que una descomunal presa de pèl. Si la casta i la màfia madrilenya volgués combatre de bon de veres la corrupció no faria parts i quarts i tampoc no aplicaria sedassos diferents.

Estam en guerra i en temps de guerra s'imposa la lògica de la guerra. A Madrid ho tenen clar: primer van anar contra UM, després contra n'Alavedra i en Prenafeta; ara contra la família Pujol, després aniran contra Artur Mas i els seus consellers; a continuació tocarà el torn als diputats i batles d'ERC (Oriol Jonqueras, Marta Rovira...), les CUP, l'Assemblea Nacional de Catalunya, Òmnium Cultural, Més, el PI, OCB, etc. Qualsevol organització, persona o col.lectiu de les colònies que ofereixi resistència contra l'espoli conòmic, l'assimilació lingüística i cultural i el domini aclaparador de les grans empreses madrilenyes de l'IBEX 35, ha de saber que és objectiu de guerra i que l'han posat enmig de la diana.

Cal agrair a l'ex director de l'ABC (1999-2008), José Antonio Zarzalejos, que ho ha hagi deixat tan clar i per escrit: “el Estado -a través de su longa manu- le ha hecho al que fuera Molt Honorable, un traje a la medida. Porque para enfrentarse al Estado, desafiándolo, hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar” (www.elconfiencial.com 02.08.2014, "¿Què coño es la UDEF? El estado, señor. Pujol"). Hi ha una cosa que Zarzalejos curiosament s'ha deixat al tinter i és que l'estat espanyol si no té proves acusatòries aleshores té la UDEF (Unidad Central de Delincuencia Económica y Fiscal) perquè s'inventi un informe i el filtri a El Mundo amb la finalitat d'organitzar una campanya de descrèdit i un judici paral·lel just abans de les eleccions com va fer amb Artur Mas el novembre de 2012.

Com ens ha fregat per la cara Zarzalejos l'independentisme només pot ser cosa de persones immaculades, impol·lutes, castes i virtuoses. I què més? Una vegada més els colonitzadors apliquen la doble moral: prediquen el que no creuen i fan tot el contrari del que prediquen. La independència dels Estats Units no hauria estat possible l'any 1783 sense la col·laboració dels contrabandistes americans que van jugar un paper clau per rompre el bloqueig naval dels britànics. L'independentisme compromet una societat d'una manera transversal i en el sentit més ampli de la paraula; això vol dir que només serà triomfant el dia que abandoni els escrúpols de vestal virginal i entengui coses tan elementals com, per exemple, que una manera de lluitar contra l'espoli fiscal és tenir els doblers a l'estranger o fora de la vista de la voraç Agència Tributària Espanyola.

No hi ha pitjor cec que aquell que es nega a acceptar la realitat caparruda dels fets. Madrid ens ha declarat la guerra i quan a un país li han declarat la guerra és suïcida cercar la salvació personal i actuar cadascú pel seu compte. A Alavedra i a Prenafeta, CiU els va deixar tot sols com si fossin uns apestats; el mateix que ara ha fet amb la família Pujol. A UM, el cas va ésser pitjor ja que els seus dirigents es van destruir mútuament "confessant" a la policia, als fiscals i a 'El Mundo' el que aquests volien sentir. Si realment volem la independència i construir un estat, cal actuar amb mentalitat d'estat i plantar cara d'una manera col·lectiva i organitzada. En qualsevol guerra, encara que sigui pacífica i basada en la desobediència civil, hi ha ferits i caiguts en combat i el que no ha de fer mai un col·lectiu és deixar els ferits sense assistència mèdica, no enterrar amb honors els caiguts en combat i deixar les vídues, els vidus o els orfes desemparats.

Pel cap baix, 300 anys de colonització i de repressió espanyola ens ensenyen quatre coses que, com a mínim, també hem de tenir en compte a l'hora de fer camí cap a la independència amb mètodes exclusivament cívics, pacífics i democràtics:

Primer, la manera més eficaç de combatre l'enemic és identificar-lo, anomenar-lo pel seu nom, fer-lo sortir de la lloriguera i exposar per avançat a la llum pública els seus mètodes de guerra bruta a fi de neutralitzar l'efecte sorpresa.

Segon, dins l'estrèpit de la batalla és molt important no perdre mai l'equilibri emocional ni la sang freda. L'enemic a través del terror cerca paralitzar la voluntat de les persones i deixar-les en estat de xoc a fi de destruir la capacitat de plantejar una resposta estratègica. Conclusió: mai no ens hem de deixar impressionar per l'enemic per molts d'escarafalls que faci i per molta brutalitat amb què actuï.

Tercer, quan una nació és atacada per una nació veïna per raons d'estricta supervivència té l'obligació de tancar files i articular una resposta col·lectiva. L'èxit de la resistència passa perquè les víctimes pensin més en el grup que en si mateixes. La derrota de l'invasor no va lligada a una resposta personal sinó col·lectiva. En aquest aspecte, la motivació, la moral de combat, la cohesió i l'esperit de grup –la “fortalesa psicològica” de la qual parlava fa uns dies el president de Catalunya, Artur Mas– són vitals.

I quart, més enllà de cada batalla cal mantenir sempre una estratègia global, no dispersar les forces, no obrir més d'un front de lluita a la vegada, prioritzar els objectius i no perdre mai de vista la meta final, en el nostre cas, la independència.

Jaume Sastre

http://in.directe.cat/jaume-sastre-1/blog/12451/abans-del-9-n-madrid-intensificara-la-guerra-bruta

---------------------------


Madrid no paga traïdors

Dilluns, dia 8 de setembre, l’exdirector de Diario de Mallorca i ideòleg d’El Mundo / El Día de Baleares, Antonio Alemany, durà una setmana a la presó.

Antonio Alemany Dezcallar (Palma 1939), advocat i periodista dilluns matí, dia 1 de setembre de 2014, a les 8.30 h exactament, va ingressar a la presó de Palma per complir la condemna de dos anys i tres mesos de presó per un delicte de prevaricació, falsedat en document oficial i en document mercantil en concurs amb un de malversació i tràfic d’influències. Dilluns matí, el web d’El Mundo / El Día de Baleares va publicar la notícia amb el titular següent: El periodista que escribía discursos a Jaume Matas entra en prisión por corrupción.

Ai dels vençuts! Durant aquesta setmana, estic segur que hi ha hagut gent que ha obert botelles de xampany però no seré jo qui faci llenya de l’arbre caigut. Mentre don Antonio era un agent molt actiu i poderós del colonialisme espanyol dins Mallorca vam tenir intenses polèmiques. Com a botó de mostra, val la pena citar el llibre signat per APLEC, “Un puput de cresta molla.

L’anticatalanisme a Mallorca: noms, llinatges i fotografies (1991). Caigut en desgràcia, aquests dies de don Antonio en reneguen sobretot i per damunt de tot la gent que li deu molts de favors, alguns li deuen tot.

Antonio Alemany va dirigir Diario de Mallorca entre els anys 1972-1976, Diario de Barcelona (1977-1979) i l’any 1981 va cofundar El Día de Baleares” amb Abel Matutes, Gabriel Barceló (Viajes Barceló) i Jaime Doménech. Posteriorment aquest diari es va fusionar amb Diario 16 (1 de maig de 1988), després amb El Mundo (23 de gener de 1992) per acabar finalment, el 15 de febrer de 1997, engolit pel diari madrileny dirigit aleshores per Pedro J. Ramírez (Unidad Editorial es fa fer amb el 51 % de les accions mentre el Grupo Barceló es va quedar amb el 49 %). Alemany va dirigir el diari entre 1981 i 1983, en va ésser conseller editorial, va coordinar les pàgines d’opinió i sempre d’una manera o altra hi va estar vinculat, com així va reconèixer l’any 2001: En el fondo nunca he dejado el periódico.

Bé idò, com ja heu pogut llegir, dilluns passat El Mundo / El Día de Baleares –igual que va fer Diario de Mallorca–, van ocultar la seva relació contínua amb Alemany i els seus antics companyons (PJ Ramírez, Inda, Pery, Losantos…) el van deixar tirat als peus dels cavalls com si fos un apestat infectat del virus Èbola que en aquests moments està assolant l’Àfrica occidental.

A partir de dilluns 1 de setembre, Alemany haurà de dinar i sopar dins la presó amb indígenes compatriotes seus com Bartomeu Vicens, Miquel Nadal, Francesc Buils, M. Antònia Munar… als quals va sotmetre a dures i inacabables campanyes de desprestigi, de persecució i de criminalitatzació en benefici de les grans empreses madrilenyes. Al final, de tot plegat l’únic que n’ha tret és haver servit de kleenex (usar i tirar, típic destí de les colònies i dels colonitzats) en mans dels totpoderosos potentats de la metròpoli, és igual que es diguin Aznar, Rajoy o Pedro J. Ramírez.
Antonio Alemany, entre els anys 2004 -2011, es va batre com un lleó en defensa de la piscina il.legal de Pedro J. Ramírez a la Costa des Pins, per exemple; i com he dit les disputes

periodístiques que vam mantenir foren de pebre coent. Hi ha una cosa que no em costa reconèixer-li: mai no posava querelles per polèmiques entre escriptors. Don Antonio Alemany se mou amb fums de botifarra altiu de Ciutat però estic convençut que per dins les venes li corr alguna gota de sang de glosador de combat nascut entre el rostoll i els terrossos de la Part Forana i que li fa rebotir el cor. No casualment, en reiterades ocasions va citar aquella frase memorable de Jaume Vidal Alcover, un altre espadatxí de la paraula: Hem de ser baralladisos. Don Antonio Alemany, anticatalanista furibund, participava de la cultura “socràtica” que és un dels signes d’identitat de la nació catalana: a l’hora de donar branca, no mirava prim, però també sabia encaixar quan li feien tastar la pròpia medicina multiplicada per mil. D’altres com Pedro J. Ramírez, per exemple, que va pel món de boxador de la paraula, no poden dir el mateix.


Fotografia: Eduardo Inda, Federico Jiménez Losantos i Antonio Alemany alClub de Opinión, d’El Mundo / El Día de Baleares.

http://in.directe.cat/jaume-sastre-1/blog/12560/madrid-no-paga-traidors#comentaris

Baliga-balaga

//*// Donec Perficiam

L’altre discurs de la por

"Montoro comprova dia rere dia que tenir l’aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles"

Jofre Llombart

Ara farà dos anys que van començar els missatges sobre l’apocalipsi que patiria Catalunya si esdevé independent, ja saben, aquells que pronostiquen un país desèrtic mort de gana on s’hi escamparia el caos mentre vaga per l’espai sideral i que pidola poder tornar a la pròspera Espanya. Bé, potser ha arribat el moment de fer l’altre discurs de la por, el de què li passaria a Catalunya en cas contrari. No ja si Catalunya no esdevé independent, sinó si Catalunya no pot arribar a votar. Faig aquesta distinció (la de la no-independència respecte la no-consulta) perquè és molt diferent que Catalunya continui dins Espanya després d’un NO en una consulta que si ho fa per rendició política sense urnes.

Per tant, suposem que –per les raons que sigui- els ciutadans de Catalunya no poden votar en cap modalitat i Espanya ‘guanya’ el procés. No costa gaire imaginar que, tal com han anat les coses aquests últims anys, enlloc d’intentar posar el comptador a zero i reconstruir relacions, la represàlia estaria a l’ordre del dia. Què seria capaç de fer l’Estat Espanyol sabent que després de dos anys mantenint un pols, la resistència es dissol, ja no li planta cara i no té a sobre ‘l’amenaça’ del trencament.

Convé recordar que en plena acceleració independentista, el govern espanyol va aprovar la llei Wert i el ministre que li dona nom va dir allò que “cal espanyolitzar els nens catalans”. Allò va ser l’octubre del 2012, un mes després de la manifestació de la Diada que va omplir Barcelona. Per tant, si amb aquesta mobilització al carrer l’executiu (i mai millor dit) va tirar endavant una recentralització ideològica d’unes competències que teòricament estaven traspassades, què no seria capaç de fer un futur ministre d’Educació?

Al Madrid oficial impera la següent idea: ara s’està demostrant que la voluntat última de demanar el traspàs a la Generalitat de Mossos, escoles i TV3 era per fer servir tot això en favor de la independència. La llei Wert no deixa de ser un intent de recuperar el control d’aquella competència: que la Generalitat posi els mestres i les escoles però nosaltres, des de Madrid, diem quantes hores hi ha d’haver en català i quina Història s’explica als alumnes. Insisteixo, si en ple apogeu independentista es va llançar la llei Wert; en una Catalunya ‘derrotada’ les competències en Ensenyament tornarien a Madrid per la via ràpida. I dic ràpida perquè això ja està previst a la constitució, concretament a l’article 155.1.

El mateix camí seguiran doncs els Mossos i TV3. De fet, a la televisió pública catalana ja se li va comunicar al mes de maig que haurà de tancar un dels múltiplex. Tot sembla indicar doncs, que –després de considerar-lo com un puntal de la independència- un govern espanyol vencedor del procés actuaria contra la cadena fins a deixar-la en un àmbit residual i folclòric.

Aquests tres àmbits –policia, escola i televisió- serien els més vistosos però n’hi haurien de menys aparatosos i igualment greus. Sí, l’economia. El dèficit fiscal. L’aixeta. Aquí cal fer dues distincions: l’economia estructural (dèficit fiscal) i l’economia cojuntural (l’aixeta). El tant per cent de diners recaptats a Catalunya que mai tornen es manté invariable des de fa 30 anys i es situa a l’entorn del 8 per cent del PIB. És a dir, en èpoques de bonança i en èpoques de crisi la proporció ha estat sempre la mateixa. Els diferents sistemes de finançament no han aconseguit no ja eliminar sinó ni tan sols moderar aquest dèficit. Res fa pensar doncs, que amb una Catalunya dèbil apareixerà aquest mecanisme per modular aquesta ‘solidaritat’. I això és perquè una de les bondats de tenir el concert econòmic a l’estil basc és que qui l’ostenta té la clau de la caixa, l’autèntica clau de volta de poder. En aquests anys de crisi i d’augment de l’independentisme el govern espanyol ha fet anar com ha volgut l’aixeta dels diners. S’ha arribat al punt actual que a l’Estat ja pràcticament no li costa res demanar crèdit (deute cost zero) però continua cobrant interessos a la Generalitat per deixar-ne uns que són seus a través d’aquesta usura que es diu FLA. Montoro comprova dia rere dia que tenir l’aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles. I en cas de subordinació l’oxígen es pot portar al límit. No fa pinta que en cas de diluïr-se el procés Montoro recompensi Catalunya amb un tracte exquisit.

I és clar, el poder polític. Espanya haurà après la lliçó i limitarà molt el pes de Catalunya també en aquest àmbit. Les cessions abans esmentades (Mossos, escoles i TV3) són fruit de la pressió política que el catalanisme ha exercit els últims anys i en alguns casos de la necessitat del PP o del PSOE de torn de pactar amb partits catalans (CiU, sí, però ERC també va donar suport a Zapatero, recordem-ho). Aquesta capacitat d’influència dels partits catalans s’ha vist sempre com una disfunció del sistema polític espanyol que beneficia les formacions que es presenten només en quatre demarcacions (CiU, amb un milió de vots té 16 diputats. Izquierda Unida amb un milió i mig en té 11). La maquinària per reformar la llei electoral ja s’ha posat en marxa per als ajuntaments i això dels alcaldes escollits per la via directa. La següent fase és establir un sistema presidencialista perquè sempre hi hagi un president del PP o del PSOE amb llibertat de moviments. Això només com a primer plat. El segon plat seria l’aplicació d’aquell somni humit d’Aznar d’apujar el llistó per obtenir representació territorial, una mesura que acaba d’una tacada amb el pes del que ells consideren “nacionalismes perifèrics”, eufemisme de torrecollons.

De cara a l’exterior la cosa tampoc milloraria. Aquesta setmana ja s’ha vist la capacitat repressora de la projecció internacional de Catalunya amb l’afer ‘Victus’. Malgrat els recursos dels que disposa i dels entrebancs amb què es troba, la Generalitat està aconseguint introduir el procés amb més o menys intensitat a l’agenda internacional. És un dels aspectes que més ha irritat al govern espanyol. Quan li diguin a Margallo que aporti el seu granet de sorra a la venjança, gastarà un bolígraf vermell només eliminant oficines catalanes a l’exterior. La veu de l’empresariat català a l’estranger quedarà sotmesa als interessos de Madrid i per tant de les empreses espanyoles.

Tot això que acabo d’explicar, a més, quedaria reflectit en una nova constitució espanyola que serviria, lluny del que vol el PSC, per recentralitzar encara més Espanya. Aquesta reforma, a més, li donaria a Espanya una pàtina estètica de modernitat perquè vendria que és capaç de reinventar-se. Per si això fos poc des de la FAES s’està treballant perquè aquesta nova constitució inclogui la possibilitat de constituir una República en què, no cal dir-ho, Aznar en seria president. Arribats a aquest punt, un es pregunta si potser sí, seria millor vagar per l’espai sideral.

No és qüestió de ser alarmista sinó de ser conscient de tot plegat. Aquest procés es troba ja en un punt de no-retorn perquè hi ha una consulta a l’horitzó en què es preguntarà a la ciutadania de Catalunya si vol continuar formant part d’Espanya. I Espanya s’ho ha pres com un desafiament que, si guanya, es cobrarà amb interessos. I no estic parlant de diners, que també, sinó d’orgull ferit per haver gosat reptar Espanya. Si això no surt bé, Espanya també té preparada una V. La famosa V de Vendetta.

http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/09/l_altre_discurs_de_la_por_102849.php

diamantenbruto

Els últims estertors del imperi!!!!!!

Baliga-balaga

El sí-sí, clau per passar de la mobilització a una etapa constituent

JOAN RUSIÑOL | | 07/09/2014 00:00

A les acaballes del 2003, fa més de deu anys, Pasqual Maragall definia la conveniència d’un nou Estatut com “una lliure declaració d’interdependència, des de la llibertat de decisió”. Era el seu discurs d’investidura com a futur president de la Generalitat i ja alertava del moment de no-retorn que condicionava la política del país. Aquella “proposta catalana per a Espanya” acabaria, temps després, escapçada en un Tribunal Constitucional desprestigiat, que va deixar en paper mullat la sobirania catalana, exercida en un referèndum el juny del 2006.

Els fets de l’últim decenni, sumats a la gestió de la crisi econòmica, han fet accelerar la tradició catalanista -de dretes i d’esquerres- cap a un independentisme desacomplexat. Avui, quan la societat mira pel retrovisor, veu molt lluny aquell punt de no-retorn. Al davant, a l’horitzó, hi apareix l’estat propi com una possibilitat real, amb un suport ampli i estable a les enquestes. Des del 2010 (i sobretot a partir de la mobilització de l’Onze de Setembre del 2012) el sobiranisme ha guanyat gruix i s’ha diversificat, i s’ha encetat un camí que, passi el que passi a partir d’aquesta tardor, no serà ni fàcil ni curt.

L’estat com a eina

“El creixement del suport a la secessió dels últims anys no és una qüestió temporal ni res aleatori”, expliquen Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume al llibre Catalunya, un pas endavant. Segons els autors, l’any 2008 -abans, per tant, que la crisi es percebés de manera dolorosa per als ciutadans- es trenca l’aposta majoritària per reclamar més autogovern a través de la reforma (aprofundiment) del sistema autonòmic.

Fins aleshores l’independentisme havia sigut una opció fortament ideologitzada, lligada clarament a la cultura, a la llengua (amb punts àlgids com la campanya Freedom for Catalonia durant els Jocs Olímpics de 1992). Amb el pas del temps, els arguments econòmics -dèficit fiscal, peatges...- van anar ampliant-ne la base.

En l’última etapa, ara liderada pels partits a les institucions i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) al carrer, el sobiranisme ha fet un pas més: ha buscat la centralitat presentant-se com el camí més realista i amb “un objectiu instrumental: no la secessió perquè sí, sinó la secessió com a mecanisme per millorar la situació actual”, escriuen els tres politòlegs. A poc a poc (i massa sovint tapat pel pols amb Madrid sobre el dret a votar), la reivindicació sobiranista ha fet un esforç per traduir el clam en un debat públic per explicar les oportunitats que tindrien els catalans si no visquessin en un estat “impropi”, com l’ha definit el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. El periodista Antonio Baños, a La rebel·lió catalana, es refereix a “l’estat eina”. Aquesta idea, que posa l’accent en la nació com a punt de trobada de voluntats ciutadanes i no com a exaltació d’identitats homogènies, ha permès guanyar partidaris del sí-sí en sectors socials que, fins fa poc, n’estaven allunyats. Durant la Via Catalana, ara fa un any, el filòsof Xavier Rubert de Ventós va remarcar des del Pertús que una Catalunya independent només s’ha de distingir de la resta de països pel fet de ser “més pròspera i sobretot més justa i solidària”.

Un cop la proposta s’ha consolidat en el si de la societat, la tardor farà que s’acceleri una nova fase, que pot culminar en una consulta el dia 9 de novembre o en unes eleccions plebiscitàries. En cas que guanyés la doble resposta afirmativa o que al Parlament hi hagués una majoria sòlida de les formacions independentistes, es posaria en marxa un engranatge inèdit a la Unió Europea, en què una part d’un dels seus membres decideix democràticament separar-se. Institucions com el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ja hi han reflexionat.

Dos escenaris

En l’informe titulat El procés constituent, l’organisme que presideix Carles Viver i Pi-Sunyer preveu la fase prèvia que tocaria obrir abans que el país es constituís en estat. Hi recull dos escenaris: que aquest procés es faci amb la col·laboració de les institucions espanyoles o bé sense el seu vistiplau.

En el primer cas, la negociació fins a la proclamació de la independència partiria o bé d’una consulta autoritzada per Madrid (una possibilitat remota a hores d’ara) o fruit d’una “declaració solemne” després d’uns comicis plebisicitaris. Durant aquest temps, les dues parts haurien de minimitzar tant com poguessin les incerteses als ciutadans i, per això, el CATN proposa acordar un “protocol d’actuació” en aquest període, que hauria de ser “tan curt com es pugui”. Paral·lelament, les autoritats catalanes haurien de posar a punt les anomenades estructures d’estat per poder funcionar amb normalitat. També aposta per “una llei constitucional provisional” per poder anar prenent decisions fins a l’aprovació de la Constitució de la nova República Catalana.

No obstant, el pacte i la col·laboració no semblen, ara per ara, probables. Com altres analistes, Xavier Vidal-Folch reconeix a ¿Cataluña independiente? “la versemblança” del xoc de trens com l’escenari que té més números per complir-se. Si finalment l’entesa no fos possible, a diferència del que passa a Escòcia, la Generalitat podria acudir a “actors diversos per intentar forçar la negociació amb l’Estat”. El paper de la Unió Europea com a mediador pot ser central. Com avisa Lluís Bassets a Cinc minuts abans de decidir, aquí entra en joc el pragmatisme polític: “Les úniques partides europees són les que guanyen tots”. L’altre element clau serà una mobilització de la societat civil sostinguda en el temps. Si, malgrat tot, el Govern es veu abocat a una declaració unilateral, cal assegurar-se de tenir a punt eines institucionals prou sòlides per garantir que es “pot exercir de manera efectiva el govern del territori”.

El sí-sí és la porta d’entrada a aquest escenari inèdit, tot i que ve de lluny.

La unitat del sobiranisme: una condició bàsica o un obstacle?

L’ANC ha permès unificar en una plataforma ciutadana els diferents accents de l’independentisme. L’entitat recull la tradició unitària de l’antifranquista Assemblea de Catalunya pel que fa a la mobilització social. En el terreny institucional això s’ha visualitzat en l’acord sobre el 9-N. Ara, un eventual pla B que passi per unes eleccions plebiscitàries farà reobrir el debat sobre la conveniència d’una llista conjunta entre les forces sobiranistes. A Escòcia els partidaris del sí van a l’una, sota el lideratge rotund de l’SNP. Ara bé, el periodista Martí Anglada explica a Quatre vies per a la independència -centrat en Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia- que cal “consolidar les posicions plurals internes dins l’objectiu comú de la independència”.

--------------------------------------------
Preparar l’endemà: El model social i polític del nou país requerirà majories àmplies

Un marc legislatiu provisional

L’endemà d’una victòria del doble sí, el país entraria en una fase decisiva: la construcció interna de l’estat i la seva reubicació al món. Per això, s’hauria d’aprovar una llei sobre el procés constituent per deixar clar el procediment que caldria seguir a partir d’aleshores i establir un marc institucional i jurídic provisional. L’objectiu és assegurar que el període de transició no genera inseguretat i es treballa amb unes pautes ben dibuixades. Cal blindar els drets i llibertats en tot moment. L’etapa que s’obriria l’endemà de la proclamació d’independència implicaria negociar amb l’estat espanyol les condicions de la separació, buscar el reconeixement internacional, establir la relació amb la UE i els organismes internacionals i donar forma interna al futur estat.

Una Constitució de consens

En cas que una majoria dels ciutadans votessin a favor d’una Catalunya fora d’Espanya, les forces polítiques -més enllà del que haguessin defensat en l’etapa prèvia- haurien de construir majories reforçades per aprovar la nova Constitució del país.

L’organisme que presideix Carles Viver i Pi-Sunyer subratlla precisament la importància d’exigir aquest tipus de consensos tan amplis, ja que es tracta de posar dempeus la norma fonamental. Aquests acords transversals naixerien d’unes eleccions constituents, que s’haurien de celebrar segons la legislació electoral que estigués vigent en el moment de la proclamació de la independència.

La nacionalitat catalana

Tot i que, òbviament, seria la futura carta magna la que regulés aquesta qüestió -i, per tant, la proposta sortiria del Parlament-, la nacionalitat catalana és una qüestió que s’hauria d’abordar abans, ja que és la condició necessària per participar activament en el procés constituent a través del vot.

El CATN aposta per seguir la lletra de l’Estatut i atorgar la condició als “ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya”. A sol·licitud dels interessats, també es fixaria la situació d’aquells catalans que viuen de manera regular a l’estat espanyol i en altres països. En aquest últim cas, caldria acreditar que la seva última residència a l’Estat és en un poble o ciutat del Principat. En aquest capítol, un dels debats que caldrà afrontar és el de la doble nacionalitat, catalana i espanyola, fet que implica “reciprocitat” amb les autoritats de Madrid a través d’un conveni firmat per les dues parts. L’informe dels assessors del Govern també recull que les altres persones no catalanes residents al país gaudirien de tots els drets civils, socials i polítics, seguint estàndards europeus.

La llengua al nou estat

Un dels debats que més ha avançat en aquests dos últims anys ha estat el de la llengua oficial en una Catalunya sobirana. Com en altres matèries, l’última paraula la tindrien els ponents constitucionals -una tasca que hauria de ser referendada per la ciutadania- però, d’entrada, el règim lingüístic s’hauria de determinar també de manera provisional. El Consell Assessor defensa atorgar al català “plenitud de reconeixement i d’ús, en tots els àmbits”, sense descuidar el castellà, que ha de “mantenir la continuïtat d’usos”. Aquesta dualitat, que suposa preservar la convivència normalitzada de les dues llengües (dret d’ús), pressuposaria prendre mesures per adaptar al context les administracions públiques, la justícia i el sistema educatiu. Aquest últim àmbit -al centre de la polèmica política per alguna de les mesures preses pel ministre José Ignacio Wert- es resoldria, en el període de transició, mantenint el model lingüístic que recull l’Estatut, avalat per la majoria. Caldria garantir també el ple respecte a l’aranès.


Els llibres:
'Espanya, capital París' Germà Bel. Un llibre que s’ha convertit en una referència per entendre el centralisme de Madrid a través de les infraestructures.

'Com Àustria o Dinamarca' M. Guinjoan, X. Cuadras, M. Puig. Mirant Europa, els autors analitzen les oportunitats d’un estat propi, entès com a eina per a una societat més pròspera.

'La rebel·lió catalana' Antonio Baños. La mirada desacomplexada del periodista obre el focus i explica un independentisme allunyat del nacionalisme.

'De la identitat a la independència' Xavier Rubert de Ventós. Publicat el 1999, és la primera pista d’aterratge d’una part del socialisme cap al sobiranisme.

http://m.ara.cat/premium/si-si-passar-mobilitzacio-etapa-constituent_0_1207679253.html#.VAyKJXh8Leg

Tunel

A medida que se va acercando la V los poderes mediáticos del Estado se van poniendo más nerviosos.

Y es que hoy domingo los 6 principales periódicos españolistas: La Vanguardia, El Periódico, ABC, El Mundo, La Razón y El País juntaban fuerzas en el frente contra el proceso catalán.

La obsesión enfermiza de juntar corrupción e independencia, la manipulación vergonzosa de encuestas y consultas electorales, el ocultamiento del cambio de tendencia en Escocia, etc...

Y es que se los ve desesperados. Una señal inequivoca de que vamos por el buen camino. Nunca pensaron que podríamos estar en semejante situación.

Red Devil

Confieso que.....no soy un experto en materia política, ni pretendo ser un " iluminado " con mi confesión , pero me hago constantemente una pregunta...Si el gobierno de su Majestad la Reina Isabel ha permitido que los escoceses voten libremente para decidir el Si o No para su Independencia.....Porque ¡¡¡¡ collons ¡¡¡¡..el gobierno del Sr. Rajoy no nos deja hacer lo mismo a los catalanes.

Lextor

El Foro de Sao Paulo aprobará una declaración favorable a la consulta soberanista

La agrupación de partidos de izquierda latinoamericanos celebra el "proceso radicalmente democrático" de Catalunya e insta al Gobierno a dialogar

Según subraya Mañas, se trata del "apoyo a la consulta más importante a nivel internacional que se ha conseguido hasta ahora".

El Foro de Sao Paulo, que celebra desde este jueves en La Paz su vigésima reunión, fue fundado en 1990 en la ciudad brasileña del mismo nombre y congrega a un centenar de partidos de izquierda de América Latina.

Y en el lado anti-consulta:

Traduciendo: SCC busca maquilladores profesionales, preferiblemente del PSOE y PSC. Se gratificará: dejaremos de etiquetar al PSOE como vendepatrias, amigo de la ETA y del separatismo y pasará a ser "un partido fundamental para la estabilidad y con sentido de estado".

Baliga-balaga

//*//

La V de la Diada supera els inscrits de la Via Catalana

Ja no queda cap tram amb baixa ocupació · S'han superat els 455.000 inscrits de l'any passat

La V de la Diada ha registrat un ritme molt alt d'inscripcions aquesta última setmana, fins al punt que avui a la tarda s'han superat els 455.000 inscrits de la Via Catalana de l'any passat. Comptant-hi els no inscrits, la xifra total d'assistents a la Via de l'any passat va triplicar aquesta quantitat. I ara hom pensa que pot passar igual, però l'organització (ANC i Òmnium) remarca la importància de fer les inscripcions per poder organitzar convenientment l'enorme mosaic de la senyera. Ara mateix tan sols queden dos trams amb poca ocupació, el 40 i el 41, a la Gran Via, a la part de Sants. I ja no n'hi ha cap amb ocupació baixa.

L'anunci de l'assoliment de la xifra d'inscrits de l'any passat l'ha fet Carme Forcadell, perTwitter:

Acabem de superar els 455.000 inscrits a la V hem superat la xifra del 2013. Felicitats i moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.

— Carme Forcadell (@ForcadellCarme) September 7, 2014



Els trams per omplir

L'organització insisteix a dir que la feina encara no s'ha enllestit, i que cal que més gent inscrita per a fer el mosaic gegantí amb la senyera entre la Gran Via i la Diagonal. Aquests últims dies ha fet una crida a omplir els trams de la Gran Via i de la Diagonal pròxims al vèrtex de la plaça de les Glòries (que ja s'han omplert) i, sobretot, els de la Gran Via, a la part que queda a l'esquerra de la plaça d'Espanya, cap al barri de Sants.

Durant la setmana una part important de la V s'ha anat omplint a un ritme intens. A hores d'ara, hi ha un 43% de trams plens; un 35%, quasi plens; un 13%, amb una ocupació alta; un 4%, amb una ocupació mitjana; un 2%, amb poca ocupació; i un 0% amb ocupació baixa. Concretant, dels 73 trams en què es divideix el recorregut d'11 quilòmetres, n'hi ha tan sols dos amb poca inscripció, el 40 i el 41. N'hi ha sis amb una ocupació mitjana: el 7, 8 i 9, entre l'Illa Diagonal i la plaça de Francesc Macià; el 42, a la Gran Via, a tocar de la plaça d'Espanya; el 46, també a la Gran Via, entre Viladomat i Entença; i el 54, entre Casanova i Muntaner. De la resta, 54 ja són plens o gairebé plens i 11 tenen una ocupació alta.

El seguiment i els indicadors

La web ullsvermells.com compta a l'instant el tant per cent d'ocupació de cada tram. En aquesta web hi ha un munt de col·laboradors que fan estudis estatístics i gràfics per veure l'evolució de l'ocupació dels trams.

Un indicador de la gran mobilització és el nombre d'autocars. N'hi ha 1.538 de reservats, i pràcticament ja no en queden de disponibles.

La venda de samarretes s'ha disparat: segons l'organització, se n'han venudes més de 150.000.

Com es farà la V?

Però com s'organitzaran els manifestants en els trams? La campanya 'Ara és l'hora' ha publicat un gràfic il·lustratiu de com es farà, tram a tram, la V.

Al començament de cada tram hi haurà nou voluntaris, un per a cada 'barra' de la bandera, que indicaran els colors, groc o vermell, de cada franja de participants. A cadascuna hi haurà una fila de quatre persones, de tal manera que el mosaic, de banda a banda de la calçada central de la Diagonal i de la Gran Via, tindrà una amplada de trenta-sis manifestants.

Heus ací el gràfic:


Vols saber com farem la V? T'ho resumim en aquesta imatge. Només has d'afegir-hi 11 quilòmetres més. #11s2014 pic.twitter.com/98FHVE7Wcn

— Ara és l'hora! (@Araeslhora) September 6, 2014
'La Diada definitiva'

Dijous, en una conferència de premsa, la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell va dir: 'Els ciutadans han respost molt positivament. Estem contents, però no som prou. Hem de ser més perquè aquesta sigui la mobilització més gran de la història d'Europa. Ho podem fer, per assegurar que serà la Diada definitiva. Ho hem de fer possible entre tots.'

Artur Mas es reunirà --com ja va fer l'any passat-- amb els promotors de la Via Catalana. Forcadell i la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, van confirmar que es trobarien amb el president de la Generalitat quan s'hagués acabat la mobilització de a V, que esperen que sigui 'la mobilització més multitudinària de la història d'Europa', i que superi el rècord de la cadena humana de l'any passat. 'El 9-N votarem i el 9-N guanyarem, aquest és el missatge que traslladarem al president', va dir Forcadell.

L'escenògraf Lluís Danés ha estat l'encarregat de dissenyar el vèrtex del mosaic de la V.




Així serà el vèrtex de la V, dissenyat per Lluís Danés.


Comparació del recorregut de la manifestació del 2012 amb el de la V.


Tant per cent d'ocupació als trams de la V. Font: Ullsvermells.com


Gràfic que il·lustra l'ocupació de la V de la Diada, a 6 de setembre. Autor: Joan Bozzo, col·laborador d'Ullsvermells.com


http://www.vilaweb.cat/noticia/4209134/20140907/v-diada-supera-inscrits-via-catalana.html

Voy con la Roja:



Casals: «Si l'Estat suspèn la consulta, el problema el tindran ells»

La presidenta d'Òmnium Cultural insisteix que el govern espanyol faci una “lectura oberta” de la Constitució

La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, ha assegurat aquest diumenge que una eventual suspensió de la consulta sobiranista seria alegal i que això generaria al Govern espanyol un greu "problema".

En una entrevista d'Europa Press, ha dit que el president, Mariano Rajoy, i el seu equip haurien de "fer una lectura oberta i democràtica" de la Constitució i permetre la celebració de la consulta.

La votació és totalment constitucional, ja que els ponents de la pròxima llei catalana de consultes "han tingut molta cura" perquè així ho fos, i ha recordat que la redacció l'ha avalat per majoria el Consell de Garanties Estatutàries (CGE), ha afirmat.

Si se suspèn la consulta, "el problema el tindran ells. Són ells els qui se situaran fora de la llei", ha advertit l'activista cultural, que ha defensat que una demanda no es pot considerar il·legal pel fet que a un governant no li agradi.

També ha apreciat que una suspensió de la consulta tindria efectes negatius per a Espanya a escala internacional, sobretot a nivell europeu, perquè això significaria "saltar-se les normes democràtiques" que regeixen el funcionament de la UE.

http://www.naciodigital.cat/noticia/74001/casals/si/estat/suspen/consulta/problema/tindran/ells

Spartagorgo

Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid...





Querido colega forero,

Tal vez la "pequeña" diferencia radique en el hecho de que el Reino Unido se concibió, tal como indica su nombre, en la unión "temporal" de diferentes reinos, bajo una constitución que así lo recoge...

De forma y modo que en cualquier momento histórico uno de los reinos componentes puede solicitar su salida, en este caso mediante referendum.... caso de Escocia...

La realidad histórica de España no es de este modo comparable....

La insistencia y la persistencia en esta comparación de los que la hacen.... ¿qué persigue?....

Si es el desconocimiento histórico ..... se llama incultura...

Si se sabe y se insiste.... yo lo llamo insulto a mi inteligencia... por que dan por supuesto que soy un ignorante...

O desprecio a la misma por que lo que quieren es manipularme burdamente con la técnica del ministro de propaganda nazi.... Goebels... el cual afirmaba que a base de repetir una mentira, esta se hace realidad en la mente de los receptorees de la misma...

Osea.... mírese por donde se mire.... infumable...

¡Ah!.... y lo del Sr. Rajoy.... pues la verdad.... no sé que tiene que ver en todo esto.... si alguien me lo explica... tal vez con el principio de aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid... entonces vale.. pulpo animal de compañía...

Lamento por anticipado ser un rompe histórias.... prosaico antes que romántico... pero es que la realidad, en ocasiones, es demasiado terca...

"Semper Fidelis"

Alejandro

Lextor

Y a todo esto, a qué hora se hace la V?? (de Vendetta)

Baja_243

A las 17:14

Stylxxx

A las 17:14h del once de septiembre, pero para los que vengan de fuera o incluso la misma Barcelona mejor estar alli a partir de las 14h. Por el tema del trafico, ya hay mas de 1500 autobuses que vendran de resto de Catalunya, Pais Valencia i la Catalunya Nord (perpignan, rosello) . pero lo dicho los que vengan el coche o metro, tren..,mejor llegar antes

Ya som mes de 480.000 inscrits a dia de avui, superant la inscripcio d,anys anteriors que era de 450.0000personas, parlo de inscrits no el total de participants-manifestants.

Anims als indecisos, vinga va!!!! Es historia que tothom i capiguem, una historia cap el Estat Republica Catala, independent.

Baliga-balaga

//*//

Tenemos la oportunidad de formar parte de la Historia, de la HISTORIA en mayúsculas, la que escribe el pueblo, no la que telegrafían desde oscuros despachitos un grupito de castuzos feudalistas.

Lextor, sorpresa! Será a las 17:14!

Por la mañana habrá concentraciones ante todos los ayuntamientos catalanes para, posteriormente, ir hacia la V.





Eufòria amb seny

No es pot negar que al Principat l'ambient ara mateix és elèctric. La manifestació de dijous serà un èxit monumental i el pòrtic dels millors mesos de la nostra vida col·lectiva. Note que l'eufòria es va desfermant per segons i crec que és perquè s'ha guanyat la batalla principal: no hi ha cap símptoma de por i ningú no fa cap pas enrere. Més aviat sembla que els qui tenen la por descontrolada ja són 'ells'.

Arribar-se a un quiosc ahir era espectacular. Quatre diaris (quatre!), tots disparant alhora, coincidien a publicar unes enquestes segons les quals la realitat no és real. Un exercici certament impressionant i malaguanyat. Quina ràbia els deu fer que la realitat no siga tan fàcil de dibuixar com el paper!*

Però la lectura dominical amagava unes certes coses interessants. Sobretot el desconcert de no entendre com és que el cas Pujol no ha enfonsat el sobiranisme --desconcert explicable únicament per la seua obsessió malaltissa de creure, encara a hores d'ara, que aquest moviment no és un moviment popular sinó l'invent d'algú.

Però s'hi veia també una mena de desesperació recurrent en la història: ja ha tornat aquell 'antes roja que rota' i el calvosotelisme d'alguns resulta digne d'un estudi psicològic. Ara tot és dir que Mas s'enfonsarà --res no els faria més feliços-- i que Podem serà el gran àngel exterminador espanyolista. Curiosament, els mateixos que supuren odi contra Podem a Madrid ploren d'emoció per Podem a Barcelona. Però ho fan sense adonar-se, novament, que allò que serà Podem no ho decidiran ells des dels seus despatxos i que els vots a Podem, si de cas, els han de dipositar els ciutadans si ho consideren convenient. Sembla que no els queda sinó un ferro roent.

Perquè la realitat és que el pla amb què, a mitjan juliol, pensaven que ja ho tenien tot fet, els ha caigut a terra de manera estrepitosa i ara ja no saben com hi reaccionaran a temps. Resulta que la V és plena i serà pleníssima, amb més gent al carrer que l'any passat i tot. Resulta que les maniobres d'alguns han afermat la decisió de votar passe què passe el 9-N i es troben, a més, que la reacció del país ha deixat de ser, com era històricament, a la defensiva i ara juguem brutalment a l'atac. Si fins i tot usem la Roja en benefici nostre!

Encara pitjor: el sí guanya a Escòcia (i això ens aplanarà la meitat del camí a nosaltres); ells continuen creant embolics estúpids que es podien estalviar, com el penós afer de 'Victus', que al seu torn aixequen reaccions que no volien imaginar i que ara no volen veure; hi ha manifestants a Utrecht denunciant la censura espanyola a la porta del Cervantes; el principal diari d'Estònia demana al seu govern que reconega la independència de Catalunya; l'esquerra castellana (gràcies!) fa una V a Madrid; i els històrics teòrics de l'esquerra brasilera, l'Instituto Brasileiro de Análises Sociais e Econômicas, posa la revolució democràtica catalana d'exemple mundial: 'A Catalunya es decideixen moltes coses fonamentals per a la democràcia i la ciutadana del món.'

Per tot plegat tenim raons per a estar eufòrics i encarar la manifestació de dijous en les condicions ideals. Però és bo que ho fem únicament a condició de no oblidar ni per un segon el seny. Que guanyem i guanyarem, però encara no hem guanyat res.*

Ens veurem dijous a Barcelona!

http://m.vilaweb.cat/editorial/4209743/euforia-seny.html