Si molt bo i que el divendres al Palau Macaya presentació "La generació de la independencia del BEI a l'ACP" a les 19,30

La gens nova dreta independentista

Francesc Canosa01/03/2017 19:36

Segueix-me

Aureli Agustí va avisar: “La realitat és la que és”. El seu era un món on ja existien les mandonguilles amb sípia i pèsols i les amanides de postveritat. Per això el van fer sant Agustí. Si ara baixés del cel faria la prova de la màquina de la veritat a alguns catalans. Veurà, ara anirem enumerant coses i després ens dirà amb què les relaciona. Si jo dic... l’Institut d’Orientació Professional per ajudar els joves a escollir un ofici. La Borsa de Treball per trobar feina amb un control paritari de patrons i obrers. La primera Seguretat Social per a gent gran, malalts, accidents... La Xarxa de Biblioteques Populars. El Servei de Sanitat (hospitals, dispensaris...). El Servei de Beneficència (asils, hospitals, maternitats...). L’ensenyament públic i excel·lent des de la infantesa fins a la universitat. La creació, conservació i reparació d’una xarxa viària que passa de 1.511 quilòmetres a 1.932. El creixement de 38 a 410 municipis amb telèfon. Els sindicats agrícoles multiplicats de 76 a 639 i gestionats entre propietaris i treballadors... Stop, que la vida és curta. Quin tipus de govern creu que va fer tot això? Vostè dirà: d’esquerres, segur. Però socialista? Comunista? Socialdemòcrata? Esquerra radical? Esquerra carmanyola? Esquerra carambola? La resposta és... un govern de dretes i independentista! Sentim que pateixi una hemorràgia d’estereotips. No taqui, sisplau.

L’estereotip de trilerisme' ideològic de “la nova dreta independentista catalana”, no és nou. Com no és nova la nova esquerra catalana independentista

DEMANO PERDÓ. La llista és només una microscòpica part de l’obra colossal, miraculosa, extraterrestre que va fer la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) amb l’R+D de la sabata i l’espardenya i aplicant el software i hardware de les tres B: Bon Govern, Bones Idees, Bones Persones. La majoria eren de la Lliga Regionalista. El primer partit modern de l’Estat. El primer que trenca el caciquisme i el pseudobipartidisme de sol y sombraespanyol. Doncs tot allò ho van fer criatures de dretes, conservadores, burgeses... segons el Registre Oficial d’Estereotips Demoníacs. Però sí, tota aquella gent es va equivocar. I molt. I en molts camps. Primer van voler canviar Espanya. Ni amb àcid clorhídric se’n van sortir. I després ho van deixar clar: “Tots volem per a Catalunya un cos d’estat”, va dir el primer president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. I van construir una obra que tota continua dempeus. I com va dir el segon president, Josep Puig i Cadafalch: “Tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”. I per això aquella dreta catalana es va fer independentista. Així, l’estereotip detrilerisme ideològic de “la nova dreta independentista catalana”, no és nou. Com no és nova la nova esquerra catalana independentista. Perquè, com la dreta, també es va equivocar intentant canviar Espanya amb aquest placebo del federalisme: Francesc Pi i Margall, Valentí Almirall... Tots van acabar deprimits i consumint ansiolítics. Sí, tots els catalans d’esquerres i de dretes dessagnant-se sense parar fins avui en aquesta barbacoa de mort que és la pell de brau a la brasa.

AVUI, moltes persones que estereotipen diabòlicament la dreta independentista catalana s’han educat en un estat del benestar que ja va dibuixar i construir aquella genètica dreta independentista que el que va fer és, per primer cop, pensar en tots els catalans i posar la primera pedra de la Catalunya estat i l’estat del benestar. I després continuaria la Generalitat republicana d’esquerres. I després la Generalitat democràtica de dretes i esquerres... fins avui. Quan encara sembla increïble que molts no vulguin veure la realitat. Ara que fa anys (22 de febrer de 1923) que Albert Einstein va visitar Catalunya convidat per la Mancomunitat. En una setmana, i sense cap relativisme, es va adonar del que molts no han sabut veure en segles: “Ara comprenc i justifico el vostre paradoxal socialisme-nacionalista”, va dir el científic descobrint científicament que Catalunya era un país i volia ser estat. Som, potser, una paradoxa, que és una veritat vista des de dins, però aquesta sempre ha estat, i és, la realitat de tot Catalunya.

Fa temps que ens el van fotre

«A Catalunya patim un dèficit endèmic d'inversió ferroviària intolerable i insostenible. Quan sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat»

Enric Xicoy | 01/03/2017 a les 06:00h

Falten 10 segons per les 7 del matí del dimecres 7 de desembre de 2016. Catalunya Ràdio: "Amb Renfe arribem puntualment a les 7 del matí" (ho podeu escoltar al final d'aquest àudio). Pitos i la Mònica diu: "Bon dia, desperta Catalunya, són les 7, som el Matí de Catalunya Ràdio". Uns 13 minuts més tard podem escoltar la Mari Luz Garcia donant el trànsit i destacant que les carreteres estan tranquil·les, ja que ens trobem en un dia en què molta gent fa pont. Però després de parlar del trànsit diu: "hi ha un tren de la línia R3 que ha sortit de Puigcerdà a les 6 i 17 minuts per arribar a l'Hospitalet a les 9 i 9 minuts, però que té trenta minuts de retard perquè el tren ha tingut una avaria mecànica."

I just després sona un separador i a continuació podem escoltar un anunci que comença així "És hora de pujar al tren de la notícia Renfe: Durant el mes de novembre Renfe ha registrat una puntualitat del 95% en els seus serveis de rodalia de Barcelona. La millora contínua del servei fa que gradualment nous clients pugin als trens de Renfe a Catalunya amb increments superiors a l'1%, xifra que significa més d'un milió de nous viatgers al llarg d'aquest any" (ho podeu escoltar en aquest àudio a partir del minut 14:10).

Aquest exemple d'impuntualitat en un tren de la línia Puigcerdà-Hospitalet és només un més dels milers que podríem posar dels últims, per exemple, 30 anys. El que crida l'atenció, però, és l'acompanyament propagandístic de Renfe. Es tracta, sense cap mena de dubte, d'una voluntat de rentar la imatge de la companyia ferroviària. De fet, la Mònica Terribas també va incorporar periòdicament en aquella època, no sé si encara ho fa, una entrevista a un responsable de comunicació de Renfe per tal de fer un repàs de la situació dels trens al país.

Fa unes setmanes es va anunciar que un tren de la línia que sortia de Vic i que permetia arribar a Barcelona abans de les 8 (si anava puntual) ara començarà el seu recorregut des de Puigcerdà. És una bona notícia, sense cap mena de dubte. Però tot i que Renfe vulgui fer-nos creure que la situació no és tan dolenta i que estan invertint-hi, hi ha una realitat que no podem obviar i és que a Catalunya patim un dèficit endèmic d'inversió ferroviària intolerable i insostenible. Només cal llegir les reivindicacions que fan des de Perquè no ens fotin el tren.

Però amb aquest Estat no hi ha res a fer. Són anys picant pedra, com reus que compleixen pena amb treballs forçats però sense beneficis penitenciaris. Mentre tinguem un Estat en contra, mentider i incomplidor de promeses d'inversió, no tenim res a fer.

Quan Catalunya sigui un estat, el primer que hem de fer és crear un pla nacional per la mobilitat. Algú pot dir que tenim altres urgències, com ara millorar en Educació, en Sanitat i en Benestar Social. D'acord, però en aquests casos bàsicament es tracta de reinvertir i augmentar els recursos perduts aquests últims 10 anys. Però en mobilitat necessitem crear un pla gairebé partint de zero després d'assumir les competències que no tenim. Un pla que no podrà resoldre les mancances més importants a curt termini. Per aquest motiu, i tants d'altres, hem de votar ja en un referèndum, guanyar-lo i començar a construir allò que fa dècades alguns no han volgut construir, més aviat tot el contrari.

“España se dirige a la suspensión de pagos: Las cifras oficiales de deuda y PIB son falsas”

Un grupo de economistas y profesores independientes ha puesto en conocimiento de la Comisión Europea que las cifras de deuda y PIB españolas son falsas.

Por
Manel Barrio

 1 Marzo, 2017

"España se dirige a la suspensión de pagos: Las cifras oficiales de deuda y PIB son falsas"

    

España se dirige hacia la suspensión de pagos con la mayor burbuja de deuda de la historia. Esta es la principal conclusión del economista Roberto Centeno, quien ha enviado un informe a la Comisión Europea en el que pone en duda los cálculos económicos que presenta el Gobierno español a Bruselas.

Basándose en los datos del Banco deEspaña, Centeno sostiene que la deuda del país no sería del 100% del PIB, sino que llegaría al 141% del PIB oficial, ya que el Protocolo de Déficit Excesivo no contabiliza toda la deuda, sino solo una parte.

Las cifras oficiales de deuda y PIB son falsas

“El Gobierno y los medios, que son responsables muy principales de la catástrofe económica, social y moral en que se encuentra España, utilizan una cifra diferente a la deuda total. Es lo que se llama deuda según Protocolo de Déficit Excesivo, solo aplicable a los países que tienen un déficit superior al 3%”, explica el economista a RT.

Así, las cifras que tiene en cuenta Centeno son las de los llamados Pasivos de Circulación, que publica el Banco de España cada 3 meses y que reflejan la deuda total del país. “Esta deuda total partida por el PIB oficial nos da el 141%”, añade.

Sin embargo, el economista va más allá, y destaca que el PIB real de España es inferior a las cifras divulgadas, una posibilidad que viene especulándose desde hace años y que responde a la necesidad de no reflejar la realidad de la economía española. Así, el estima que el PIB real es un 18% inferior al oficial.

Un modelo de producción del tercer mundo

Además, Centeno alerta de la inminenteexplosión de la burbuja de deuda y augura un desplome súbito de los salarios debido a la política laboral del Gobierno. “En el año 2016, el número de horas trabajadas en la economía cayó un 2 por ciento y, sin embargo, se han creado supuestamente 400.000 puestos de trabajo”, comenta.

Esta creación de empleo se debe, según Centeno, a “repartir menos trabajo entre más personas con salarios de hambre; porque la media de los salarios creados el año pasado es de 600 euros, claramente tercermundista”.

Para el economista, España quedará arruinada para los próximos 50 años, ya que un “español que nazca hoy tiene una deuda de 35.000 millones, si contamos nada más la deuda pública, o de 41.000 millones de euros, si contamos también la deuda del Banco de España con el ‘eurosistema'”.

Cada familia española tiene una deuda de 160.000 euros

“Eso significa que una familia media, de un matrimonio y dos hijos, tiene en este momento en España una deuda de 160.000 euros. Teniendo en cuenta que paga los impuestos más altos casi de la OCDE, esa familia esta arruinada, no puede sobrevivir, no puede levantar cabeza con esta deuda, que además se sigue incrementando cada año”, denuncia.

¿Quieres recibir cada día las últimas noticias?

Introduce tu dirección de correo:


Powered by FeedPress

 

Centeno, junto a un grupo de profesores y economistas independientes, enviaron a la Comisión Europea los cálculos del PIB real que habían hecho, pero la institución “pura y simplemente ha mirado para otro lado”: “La única persona que estaba decidida a crear una Comisión en el Parlamento era Martin Schulz, que desgraciadamente se ha ido para disputarle la presidencia de Alemania a Angela Merkel”, lamenta el economista.

Sin embargo, son numerosos los medios de comunicación que están publicando los cálculos de Centeno del PIB y la deuda reales, por lo que cree que “va a ser muy difícil que la UE siga mirando para otro lado”.

Montull per mi un mafios ara volofereix delatar CiU al fiscal per rebaixar la pena per la seva filla si no es rebaixa la condena a la filla no delata res del3%

Delinqüents catalans, premiats espanyols

Antoni Bassas02/03/2017 20:46

Deixar de seguir

DIU SERGIO RAMOS que ells no fan tuits. No els cal. El control del relat del futbol a Espanya per part de Florentino Pérez ha arribat a un punt tan evident que els -interessants, en altres temps- comentaristes de la tele de pagament no sabien com dir l’altre dia que el Madrid havia perdut el lideratge en favor del Barça. El control del relat és poder. Per això, a l’Abc, un presumpte assassí és català i uns arquitectes catalans premiats són espanyols. Què en fa de temps que sabem a Catalunya el que són els fets alternatius! I viure exposat cada dia a un relat en què la teva realitat és de segona, sospitosa, està mal vista o és ignorada, és dolent, perquè nega l’espai al mínim conreu d’una autoestima que tots els països es reserven per a la seva gent.

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'El judici del cas Palau i el procés'

Vídeo

Antoni Bassas03/03/2017 13:07

Deixar de seguir

La pregunta que més vegades contesta un periodista és “vosaltres, que sabeu coses, ara, què passarà?”. La pregunta es multiplica de manera exponencial quan arriben temps interessants (“interessants”, per dir-ho suaument) com els que estem vivint a Catalunya. Què passarà? Observem els darrers moviments.

L’estat espanyol ha tingut un important responsable policial que ara s’ha sabut que fa unes setmanes va declarar davant el jutge que no sap d’on va sortir el llapis de memòria sobre els Pujol i que el va atribuir a Método 3 gràcies a la seva “imaginació poderosa”.

Mentrestant, a Catalunya ha començat per fi, després de 8 anys, el judici del cas Palau, i tant Millet com Montull es plantegen confessar davant el fiscal per rebaixar la pena implicant-hiConvergència. Les sessions de la setmana que ve seran un cop fort per al partit fins ara hegemònic a Catalunya i sense el qual el procés no hauria començat. El judici haurà d’aclarir les responsabilitats de Convergència, si n’hi ha, en el 3% via Palau, i alhora amenaça de tacar  la legítima aspiració de millorar l’estatus polític de Catalunya. La corrupció del passat taca les aspiracions del present.

Però el problema de fons subsisteix, continua sent el mateix: l’Estat li deu a Catalunya un referèndum, després que el darrer referèndum fos corregit i esmenat pel Tribunal Constitucional. El pacte entre Catalunya i l’Estat es va trencar aquell dia i a causa de l’estat espanyol és, des d’aleshores, més evident que mai que és un vestit que se li ha fet petit a Catalunya, des del punt de vista jurídic, econòmic, social, cultural, lingüístic.

L’estat no té cap intenció de permetre un referèndum i la majoria del Parlament i el Govern el volen tirar endavant. Ja han estat jutjats els responsables polítics del 9N i la inhabilitació de la presidenta del Parlament és una possibilitat cada cop més certa.

La topada entre l’Estat i el Parlament i el govern de Catalunya és probable, i és probable que sigui en tres mesos. L’Estat té la força en totes les seves accepcions i el procés té la força de la gent, i si es tracta de contestar què passarà és gairebé segur que serem convocats a manifestar-nos. Cauran sobre nosaltres tones de propaganda, confonent cas Palau i corrupció o no de Convergència com a pecat original que taca qualsevol aspiració nacional, i això des d’un govern com l’espanyol, on hi ha un partit que té una llarga llista d’imputats i condemnats per tota mena de corrupcions. I això augmenta la desafecció per la cosa pública. És segur el que passarà. Han començat les confusions interessades, la principal de les quals és dir que el procés presenta un futur molt incert i inestable, propulsat per gent que vol tapar la indecència amb la independència. La resposta és si continuar com fins ara és una opció. I la nostra modesta resposta és no.

Excuses i no raons

"Espanya no té un projecte per a Catalunya sinó un fre"

per Jofre Llombart 03/03/2017

S’acosta l’hora de la veritat. No estic parlant d’heroïcitats, sinó que s’acosta l’hora en què cada català haurà de decidir en la seva intimitat si està a favor de la independència, si hi està en contra o si –de debò- li és igual i ja li va bé el resultat que surti. Des de la sentència de l’Estatut (2010) han passat set anys. Des del primer onze de setembre massiu (2012) quasi cinc. En aquest temps s’ha dit tot. Del dret i del revés. Els arguments estan tots publicats. Ja no queden raons per explicar, només queden excuses pel qui no les vol atendre.

És més, en el seu fur intern, crec que la majoria de catalans ja saben avui què votarien si demà mateix es fes el referèndum. Cadascú té les seves raons i és tan legítim estar a favor de la independència com en contra. Dubto molt que quedin indecisos i els que queden m’inclino a pensar que acabaran sent majoritàriament abstencionistes. Els que no semblen creïbles són una sèrie d’arguments d’última fornada per manifestar dubtes sobre la independència i intentar escombrar-les cap al no. Semblen excuses de persones contràries a la independència (insisteixo, legítima) disfressades de raons.

Són aquells que exigeixen una Catalunya immaculada per donar suport a la seva independència, com si el país del qual dubta de separar-se’n, Espanya, fos un exemple mundial en la matèria. Hi ha mil mostres d’això. Per exemple: els que quan esclata el cas 3% o quan Montull amenaça amb delatar CDC diuen que no volen formar part d’un nou estat on hi ha corruptes. És a dir, prefereixen mantenir-se a l’Espanya de Gürtel que a la Catalunya de Millet. No, miri, vostè no vol la independència, i és molt respectable, però no caigui en aquest excusa que s’assembla més a l’autoengany que a la reflexió. És més: muntar un estat nou és la oportunitat perfecta per crear un sistema polític també nou amb tots els avantatges que això suposa a l’hora de fer net amb el passat i posar vacunes pel futur.

En això de les excuses, hi ha un àmbit que em té el cor robat: el de la puresa ideològica. S’ha de fer un país nou però ep, sense dreta extrema o sense esquerra extrema o si no, no m’hi apunto. Volem que Catalunya sigui un país normal però això sí, sense l’extrem ideològic al que li tinc mania i que, curiosament, sí que tenen tots els països del món començant per Espanya. Portat a l’extrem: “No vull una independència amb una dreta amb possibilitats de governar... prefereixo una Espanya monàrquica liderada per Rajoy i suportada per Ciutadans.” Doncs lamento dir-vos a tothom que la Catalunya independent tindrà fatxes. I okupes. És més, també sortirà la versió catalana d’Hazteoir i els estudiants també continuaran bloquejant campus amb contenidors creuats. Però això no té res a veure amb el poder polític i econòmic del país. Deixi’s estar de Mark Serra i de Roger Palà: Vostè vol un estat amb 15.000 milions més d’euros cada any i poder decidir en infraestructures i polítiques socials, sí o no?

Ja que dic això: una altra font molt atractiva pels excuses i no raons és el Twitter. És un camp abonat per posar al mateix nivell els trolls que la dels representants polítics elegits democràticament. Són aquells que s’agafen al tuit del tarat de torn per dir que no volen pertànyer a un país on les seves idees siguin les imperants, com si aquell tuit dit per un oracle que ningú ha legitimat representés tota una majoria parlamentària. Com si la seva Espanya no tingués els seus trolls. Són els que es pensen que un tuit equival a un vot. Tornem-hi: Vostè no vol la independència, d’acord, però no té raons, té excuses.

Enlloc de debatre si és millor votar sí o votar no, el debat ha estat sobre si s’ha de votar o no s’ha de votar. I això ha fet evaporar el debat real, el dels pros i contres de pertànyer a Espanya. Potser una cosa és conseqüència de l’altra, amagar el debat real per dissimular que Espanya, en global, no té un projecte per a Catalunya sinó un fre. Un fre al seu creixement econòmic, un fre a poder adoptar polítiques socials i clar, un fre a poder decidir si Catalunya vol tenir un projecte propi. Espanya s’ha dedicat a negar els seus dèficits amb Catalunya abans que reparar-los. I això, per si sol, és una de les principals raons per estar a favor de la independència. N’hi ha que no en tenen prou amb això i que, abans de la llibertat de moviments prefereixen la dependència vers Madrid . La papereta només posarà sí o no, un referèndum no medeix el grau de convenciment amb què ho fas. O a favor o en contra. I insisteixo: tot és ultra-legítim. Però que consti: es vota un estat nou i independent o dependre de l’actual. Això són raons. I la resta són excuses.

Les ‘mòmies’ es queden en El Valle de los Caídos

Estava cantat. El Tribunal Suprem ha sentenciat que les ‘mòmies’ de Franco i José Antonio Primo de Rivera es queden on estan, com si foren faraons. L’exjutge Baltasar Garzón i els advocats Manuel Ollé i Eduardo Ranz, havien demanat al tribunal que desestimés la decisió del govern del PP de treure d’allà tan egrègies restes a fi de poder convertir El Valle de los Caídos en un espai de memòria, al capdavall que aquest deixi de ser d’una vegada per totes un mausoleu del feixisme.

El setembre de l’any passat el senador de Compromís, Carles Mulet, va preguntar també a l’executiu si aquest tenia cap intenció de ‘desfranquitzar’ l’indret. Al gener el govern va contestar que El Valle de los Caídos ja no tenia cap significació franquista tal i com pretenia Mulet. I no tan sols això, sinó que en consonància amb el cinisme amb què el franquisme va legitimar la seva existència, el govern va recordar que l’objectiu de la fundació que se’n fa càrrec del monument era la d’honrar la memòria de totes les víctimes de la guerra civil.

El Valle de los Caídos va ser construït en part per presos republicans en un brutal règim d’esclavitud. A ells els va tocar la part més difícil com va ser l’excavació de la basílica-cripta en la roca granítica de la muntanya. L’indret es va pensar per a soterrar els vencedors però el 1958 quan estava tot a punt, molts familiars de los ‘caídos’ no van voler traslladar als seus. Al final, el règim es va mobilitzar i per tal d’omplir l’ossera va ordenar a alcaldes, governadors civils, capellans i autoritats en general que els enviessin ossos d’allò on fos. La dictadura va acabar justificant aquella jugada airejant el conte de la reconciliació entre els espanyols.

Ahir mateix, el diputat popular Rafael Hernando, ratificava la voluntat del govern de no moure a Franco ni a José Antonio alhora que assegurava que a ell no li agradava pensar en els morts, que preferia pensar en els vius. Hernando vol que els morts descansin en pau, els seus, s’entén. El PP porta en la massa de la sang l’herència del franquisme. El perpetuen en el gest i en la vocació política. Ho fan sense gaires complexos. Ben mirat, gràcies al seu capteniment i a la covardia de bona part de l’esquerra espanyola, han aconseguit emblanquir la dictadura franquista, desvincular-la del seu context històric europeu.

Tot plegat, mantenir El Valle de los Caídos en les seves actuals condicions tal i com pretén el PP, és mantenir viva la flama del feixisme espanyol, evocar el seu record, legitimar en definitiva la seva existència.

Així les coses, la pregunta és obligada: podria algú concebre un monument en Alemanya aixecat a la memòria d’Hitler sostingut per l’Estat?. És clar que no. Això només és possible en Espanya.

Francesc Viadel

No volen entendre que l’independentisme ha guanyat les eleccions

«La nit del 27-S va ser la nit decisiva del procés d’independència. Allò era el més difícil d’aconseguir i es va aconseguir. A partir d’allà tot fa baixada»

Per: Vicent Partal
03.03.2017 22:00

Una diputada del PSC, la seua portaveu, de fet, va reaccionar ahir al dictamen del Consell de Garanties sobre els pressupostos amb un piulet molt significatiu: ‘Ni referèndum, ni referèndum!’, va dir amb un atac d’alegria gens dissimulat. En el seu moment, ja vaig avisar cap on portaria inevitablement la deriva espanyolista del PSC i quines en serien les conseqüències. Vet-ho ací: una socialista feliç perquè creu que es prohibeixen les urnes a Catalunya.

Evidentment, cadascú s’alegra d’allò que vol o d’allò que pot. I tothom té dret d’intentar crear el clima públic que creu que posa les coses més fàcils al seu partit, al seu projecte o a la seua nació. Però tot aquest espectacle al voltant de la prohibició, com siga, del referèndum mereix que unes quantes coses queden clares. Demana, especialment, que nosaltres les tinguem clares.

En primer lloc i principal: l’independentisme va guanyar la majoria absoluta al parlament el 27-S. Això agradarà o no agradarà, però no es pot ni negar ni ignorar. De la mateixa manera que no es pot negar que hi ha, en conseqüència, una majoria parlamentària independentista i un govern independentista. Legal i legítim. Nascut de les eleccions. Alguns sembla que ho vulguen oblidar o que vulguen fer veure que això no importa. Però importa i importa molt. Els ciutadans de Catalunya van triar de fer la independència en un període de divuit mesos. I ara, des de fora de les urnes, i fent servir instruments de coerció de la voluntat popular, això es vol impedir. No hi ha marge d’engany: els qui fan tot allò que és imaginable i més per impedir el referèndum no estan a favor de la democràcia; només pretenen que el Tribunal Constitucional tinga l’oportunitat de prohibir l’actuació del govern legítimament escollit. I, en eixa campanya, ells es pensen que tot s’hi val.

Ho vaig dir aquella nit i ho repetiré tantes voltes com faça falta. La del 27-S va ser la nit decisiva del procés d’independència. Allò era el més difícil d’aconseguir i es va aconseguir. A partir d’allà tot fa baixada. És cert que alguns ja es van perdre aquella mateixa nit en una batalla de detalls que no ens ha afavorit, entre més coses perquè nosaltres dubtem de tot. I és veritat que nosaltres mateixos estenem els dubtes amb una alegria que no és massa comprensible. Però el pas de les setmanes i els mesos és tossut. Recordeu quan Arrimadas parlava com si hagués guanyat les eleccions i la cara que va posar quan va veure que la presidenta del parlament era Carme Forcadell?

Tinc la sensació que ho haurem de repetir cada dia a partir d’ara. Escolteu: l’independentisme va guanyar les eleccions a Catalunya amb una plataforma indiscutible i amb un full de ruta que es pot perfeccionar però que no es pot esborrar sense incórrer en un frau electoral. I això no es pot dissoldre a crits.

En divuit mesos, al setembre com a molt tard segons el president Puigdemont, s’ha de proclamar la independència, perquè és això que els ciutadans van votar. I en conseqüència, aquesta decisió només la poden aturar els mateixos votants, en les urnes, o els partits que els representen. Qualsevol altra maniobra, al final, allò que ens proposa i que vol és subvertir la democràcia i conculcar el dret dels ciutadans i el seu vot. Per això, parlar de cops d’estat o demanar que no diguem democràcia a fer servir les eines del parlament simplement és un exercici de cinisme polític. Pura propaganda.

http://m.ara.cat/opinio/lladres-sal_0_1754224562.html

----

"Armes d'intoxicació massiva"

http://m.ara.cat/opinio/Salvador-Cardus-armes-intoxicacio-massiva_0_1754824509.html

----

Bon article d'en Salvador Cardús.

no hi ha color, de las teves informacins, a les del carbo