El que no va aconseguir la dictadura, no ho aconseguiran ara!

"És evident que avui ens preguntem quin tipus d’Estat és l’espanyol que prohibeix votar i que persegueix judicialment als representants polítics que ho faciliten"

per Josep Lluís Cleries 27/02/2017

Acabàvem la setmana amb la nova querella de la Fiscalia contra la Mesa del Parlament i que parteix de la discriminació ideològica dels seus membres malgrat votar el mateix. Alhora, teníem notícies de la purga de fiscals per part del govern espanyol i les sentències a Urdangarín per una banda, i a Rato i Blesa per l’altra.

Encetem aquesta setmana amb el torn de Francesc Homs de seure al banc dels acusats. Al costat del President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, és jutjat sense cap mena de base i per la via penal com si fos un delinqüent per haver facilitat que la gent votés en el procés participatiu, cívic i democràtic del 9N de 2014. Són jutjats per escoltar la veu dels catalans i catalanes, i per actuar al servei del seu compromís polític referendat en les eleccions. Estan amenaçats amb la inhabilitació de l’exercici públic per respectar el programa electoral presentat i votat majoritàriament pels ciutadans i ciutadanes. En definitiva, per obeir a la democràcia.

És evident que avui ens preguntem quin tipus d’Estat és l’espanyol que prohibeix votar i que persegueix judicialment als representants polítics que ho faciliten. Estem en un moment clau en la història del nostre país, en el qual no ens hi juguem el sí o el no a la independència sinó que ens hi juguem la democràcia en el seu tot. Sense aquesta voluntat democràtica de transformació per la millora constant de la societat, encara estaríem amb els “principios del movimiento”, amb la negació del dret de vot de les dones i amb tantes vulneracions de drets i llibertats que no haurien canviat.

La nostra lluita és, doncs, per la llibertat i la democràcia. Des d’aquí, triarem i farem el nostre camí nacional. Que quedi clar, i com vaig advertir fa unes setmanes a Sáenz de Santamaría al Senat, el que no va aconseguir la dictadura no ho aconseguiran ells ara!

Entre tots hem anat avançant en aquest camí que té per objectius protegir la dignitat i aconseguir la llibertat per al nostre país. Ho farem possible!

oi, oi, oi que no deus haver vist les equivalències barcèniques :



Si vols donar credibilitat a les corruptes i teledirigides institucions d'aquest femer anomenat Espanya doncs és problema teu, company, igual que si vols donar credibilitat a la Caverna controlada per aquestes mateixes institucions podrides...

El nazional madrilisme, com no té absolutament res a oferir més que la misèria més absoluta pels segles dels segles, s'entesta en [...]

Es curios, que quan el Mundo (el mateix diari que a tret lo de Mas) va treure el cas Barcenas a la llum o el cas dels GAL ningú de vosaltres deia (segurament) que estava tot manipulat...segur que us queixaveu de la presunta corrupcio de Barcenas...
Aquesta vara de medir que teniu es curiosa

El Ministeri d’Interior espanyol va utilitzar un fals testimoni per atacar el govern de Mas, segons PúblicoEl fals testimoni reconeix que el van utilitzar: 'Volien el cap de Puig, Pujol, Mas...'

Per: Redacció

 27.02.2017  15:41

Favorit

Sense anuncis

Nou capítol de l’operació Catalunya. El diari Público ha publicat avui nous enregistraments en què l’inversor francès François Seroux reconeix ser un testimoni fals utilitzat pel Ministeri d’Interior espanyol contra la Generalitat.

Els confidents de la policia espanyola van localitzar Seroux, que havia tingut contactes amb el germà de Felip Puig i el van posar en contacte amb l’home del comissari José Manuel Villarejo a Barcelona, Antoni Giménez Raso. Público explica que entre tots van convèncer Seroux que denunciés que un grup d’empresaris catalans volia fer una operació milionària d’emblanquiment de capital a Panamà. Entre aquests, presumptament, hi havia Jordi Pujol Ferrusola, fill de l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol i amic del germà de Felip Puig, Jordi Puig Godés.

Seroux va declarar a la UDEF que, en dues entrevistes, Felip Puig li havia demanat una comissió del 5% per adjudicar-li una obra al Port de Barcelona quan era conseller d’Obres Públiques. Aquesta acusació va desfermar un gran escàndol. Tanmateix, el TSJC va decidir d’arxivar la denúncia perquè considerà que era fals que Puig hagués demanat cap contraprestació a l’inversor francès.

Als enregistraments que publica Público, François Seroux parla amb Francisco Marco, director de l’agència Método 3 i detingut arran de l’enregistrament de la Camarga.

Ací teniu els àudios que ha publicat Público:

—Paco Marco: […] Et van utilitzar, François.

—François Seroux: Jo vaig ser utilitzat?

—P. M.: Sí.

—F. S.: Jo?

—P. M.: Sí, a tu et van utilitzar.

—F. S.: M’han utilitzat?

—P. M.: Sí.

—F. S.: Sí, ho sé, però no sé per què… per a una nova Generalitat…

—P. M.: Bé, no, perquè t’ha utilitzat la policia espanyola, no la Generalitat.

—F. S.: Però no vaig tenir mai cap problema amb ells… Qui m’ha utilitzat no és la policia, és el ministre d’Interior, que no és igual. Tots els meus problemes que van ser… les coses que van ser públiques, Puig, tu i tot això va ser solament confidencial i és el Ministeri d’Interior on ha sortit tot.

—P. M.: Però tu no vas anar mai a Madrid a denunciar; o sigui, van venir ells aquí a Barcelona des de Madrid.

—F. S.: Van venir de Madrid.

—P. M.: I les denúncies, on les vas posar? Bé, on et van prendre declaració i tot això?

—F. S.: És el ministre d’Interior que ho va agafar de la policia, entens? La policia treballa sobre recerca, però és confidencial. No surt de la policia. Solament el ministre d’Interior pot treure’n alguna cosa per veure o llegir, no per distribuir. I ho va fer.

—P. M.: Ja, però a tu… Tu declares a la comissaria, declares en un hotel o en un despatx? On?

—F. S.: En un despatx. En un hotel la primera vegada, en un despatx que és totalment il·legal.

—P. M.: En un despatx privat?

—F. S.: Totalment privat.

—P. M.: Però on, en quin?

—F. S.: Aquí, aquí mateix.

—P. M.: La reunió la vau tenir aquí, al Majestic?

—F. S.: Una de les reunions, sí.

—P. M.: I el despatx? Quin despatx era?

—F. S.: A Madrid, en un despatx totalment neutral. No hi havia res, ningú.

—P. M.: Cinc policies de Madrid? Per a què?

—F. S.: Ha ha ha… Per a mi, per a Panamà.

—P. M.: Però allò també va acabar en no res, allò de Panamà.

—F. S.: La dimissió de Puig… sense Panamà. Puig seria on és, és el que volgués. És la meva anàlisi, no pensar que jo sóc estúpid però és el que jo penso que…

—P. M.: Sí, però per què m’hi fiquen a mi?

—F. S.: Perquè tu vas treballar independentment però paral·lelament amb ells. Tu tens, tu tenies… no sé si tu tens un equip d’investigadors o no sé que…

—P. M.: Sí.

—F. S.: Que treballa una miqueta amb la policia.

—P. M.: Jo no hi he treballat mai, amb la policia.

—F. S.: No ho sé, no ho sé.

—P. M.: Mai de la vida. Collons, si hagués treballat per a la policia no m’haurien pas detingut.

—F. S.: I no val res.

—P. M.: És que no ho entenc.

—F. S.: Ells voldrien el cap de Puig, de Pujol, de Mas.

—P. M.: Però tot això…

—F. S.: Ells ho volen tot.

—P. M.: Tot això em sembla collonut, però per què m’hi fiquen, a mi?

—F. S.: Perquè van ser les persones que eren a prop meu i en aquella època la teva posició era una miqueta a la frontera. Tu no ets un empresari normal que fa pintura en un edifici.

—P. M.: Que jo tinc una agència de detectius i alhora sóc advocat. I quin problema hi veus? Si és legal, és una professió legal.

—F. S.: No ho sé.

—P. M.: I jo no em fico en política, jo no estic ficat en res perquè fan que tu diguis… O sigui, escriuen mentides en un paper per detenir-me. És que no s’entén.

—P. M.: Sí, François, però llavors et van utilitzar.

—F. S.: Al cent per cent, però aquesta és una de les especialitats de la policia.

—P. M.: Sí, però quan tu utilitzes un ciutadà com tu que viu en un país i el fiques en un problema mediàtic…

—F. S.: No m’agradava.

—P. M.: I expliques unes declaracions d’ell, li fas signar que ha fet que el seu advocat, per exemple, com jo, no ha fet… ha fet… i m’acaben detenint, tot això és il·legal i a més van fer que tu cometessis un delicte de fals testimoni.

—F. S.: I tant! Però no hi va haver res, res de la A a la Z. Em van utilitzar. Jo penso que és perquè jo coneixia les persones d’aquí fa anys, la relació entre Pujol i Samaranch… Jo vaig ser al mig fa trenta anys… Me n’he d’anar…

La millor resposta

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“No deixa de ser una anomalia, això que gairebé ens hàgim acostumat als judicis pel 9-N

No deixa de ser una anomalia, això que ens hàgim acostumat a veure dirigents polítics catalans asseguts al banc dels acusats per haver organitzat un procés participatiu com el del 9-N. Ahir li tocava el torn a Francesc Homs, l'exconseller de la Presidència de la Generalitat. I malgrat no jugar a casa, com li va recordar el jutge Marchena (“esto no es su casa, esto es el Tribunal Supremo”, li va recriminar el president de la sala quan l'exconseller li explicava que a casa seva li havien ensenyat a ser educat i a no interrompre la gent quan parla), se'n va sortir prou bé. Homs ja fa temps que s'ha desacomplexat i les canta ben clares. Ahir es va despatxar a gust responent les preguntes del fiscal Javier Moreno, i va acabar dient que, tot i les responsabilitats que li imputen, encara n'hi podrien haver imputat més: “S'han oblidat de coses. Vaig fer més coses. Només faltaria, era la meva obligació”, va dir, defensant que el que calia era fer cas a la gent i que tot i la providència del Suprem (poc aclaridora) “allò no es podia aturar”. Va fer bé, Homs, de tirar-ho endavant. Com ho van fer Mas, Ortega i Rigau. La resposta de l'Estat, que va desaparèixer de Catalunya durant uns dies, ha estat ben clara. Dur-los a tots al jutjat i asseure'ls al banc dels acusats. La nostra, de resposta, hauria de ser aquella de “No vols caldo? Dues tasses!” I si no volien un 9-N, que en tinguin un altre, però ara de veritat. Un veritable referèndum, amb tots els ets i uts, aquest cop sí. I la resposta passa, de moment (siguin disciplinats), pel Pacte Nacional pel Referèndum. Per aquest manifest que en poques hores va rebre més de cinquanta mil adhesions (vull imaginar que a hores d'ara ja devem haver superat les cent mil) i que reclama un referèndum acordat i que diu coses tan clares com que “el referèndum és una eina inclusiva que permetrà la lliure expressió dels diversos posicionaments dels ciutadans”. El manifest insta els dos governs a superar les dificultats i a negociar, i sosté que en el marc jurídic espanyol seria possible. No ens faran cas, però la millor resposta al judici del 9-N són ara les adhesions al manifest (www.pactepelreferendum.cat). I, arribat el cas, és clar. tirar pel dret. Amb permís o sense.

Que potser és mentida això de Bárcenas, els Eres i demés???

El Mundo ha difòs moooltes mentides, com per exemple els falsos comptes d'en Trias, això ha sortit aquests dies a la llum. És tal l'allau de porqueria d'aquesta claveguera d'estat que no tinc temps de posar-ho tot.

La diferent vara de mesurar deu ser la teva. Jo np accepto corrupció per part de ningú.

Té, entera't-en. Tones i tones de mentides, manipulacions i merda non stop. Així és com està muntat l'estat espanyol hereu del franquisme:

Bump: [...]

ufff, estas bajando el nivel!!!

yo quiero hablar y debatir, no que se me tiren al cuello en plan Marhuenda que es lo que haces tu! o es que no te das cuenta capo del hilo??

Lo de Taradell es de chiste!! jojojojojo, que flojo! de Baliga me lo esperaba, pero de ti...jajajajaja

Yo la victima?? jajajajaj, a ti si que te conocen bien, se te ve el plumero, pero como tienes a algun palmero te gustas escribiendo...

A ver...si el ejemplo de Llach es por la afirmación de la familia de Magaldi, ya no sabemos conectar las cosas o que?? Ni Llach, ni la Magaldi tienen culpa de lo que hicieron sus [...]

A ver Baliga, no sé yo si es desconocimiento o intento de tergiversar las cosas, o aplicar el color que te gusta aplicar a todo...todos los clubs regalan a los arbitros cuando juegan en casa, y hay 3

Por cierto ahora que he leído al capo del hilo...que orgulloso te sientes de conseguir que los discrepantes hayan sido expulsados del hilo verdad?? no te gusta la discrepancia no? ya lo sé hombre! no hace falta que me contestes! tienes ganas que desaparezca verdad?? jajajajaja, pero por que?? si tu eres un democrata y respetas las minorias!!! como la de Taradell no?? jajajajajaj

Bona [...]

Tunel, tu eres tan ecuanime que estas en el centro de la gama del blanco y el negro. Madre mia!!

Ay Marmesor. ...no entiendes nada! No me conoces!!


Cosa muy diferente es el caso de TV3 que las pagamos todos. Todos es todos los catalanes y sobre todo destaca por su absoluta parcialidad en todo lo referente al proces


Nanitt

Si pero si tu eres un gobernante y una nación dentro de tu país clama de manera masiva y sostenida en el

tiempo que quieren votar, tienes que dejarles votar

Y si en dicho referéndum sale lo contrario a lo que a ti te gustaría, te tienes que fastidiar. Va por Rajoy,

obviamente, que se llena la boca de democracia, pero sólo la quiere para lo que le va bien.

Lo contrario es una falta de respeto que sólo crea más independentistas, con la mala excusa de que en éste

papel (la constitución) pone que España es una, grande, libre (bueno, no lo pone así, dice algo de que es [...]

Amic Calamar, comparto todo lo que has dicho menos lo de que me hago independentista! jajajaajaj

Unicamente echo a faltar en que no todos nuestros problemas vienen causados por las Españas, sino que nosotros también hemos hecho cosas mal.

Por lo demás, estoy de acuerdo contigo en casi todo, cambiemos las leyes que se tengan que cambiar, y hablemos!! de lo que sea, pero hablemos...el problema también son los interlocutores de ambos bandos

Con un somriure sempre!!

"Abraços!" (entrecomillo porque como es incorrecta la palabra... )

Els trens de Montcada

Lluís Martínez
Ara no em diran que els suposa una sorpresa això que algú prometi, no compleixi i a sobre s'ofengui

Dimecres passat, gairebé mig miler de veïns de Montcada i Reixac, al Vallès Occidental, es van manifestar per enèsima vegada per protestar per la mort d'un jove a les vies de la línia R2 –que va de Granollers Centre a Castelldefels– al pas per la població. Els veïns, irritats perquè aquella mort no era cap raresa, sinó una més en un degoteig constant –gairebé 170 morts en 20 anys–, van tallar la circulació ferroviària no només de la línia R2, sinó d'altres que passen per la població. El resultat va ser un col·lapse ferroviari que va fer que moltes persones arribessin a la seva destinació amb molt retard.

La irritació veïnal no només s'explica per les morts. Aquesta via, com d'altres, separa el poble. Les barreres del pas a nivell cauen fins a 198 vegades durant les 18 hores de trànsit dels trens, onze cops cada hora. La lliure circulació esdevé un calvari.

En aquests casos, com quan hi ha una vaga de serveis públics, és molt fàcil començar a repartir acusacions a tort i dret. També és injust. Potser la interrupció de la circulació hauria d'haver estat més breu o simbòlica, però Montcada i Reixac fa molts anys que sent promeses oficials de l'estil “l'any que ve, sí”, que faran passar aquella via tacada amb tanta sang per sota terra.

Sempre ha passat igual: sigui qui sigui qui mani a Madrid, l'alcalde –ara, l'alcaldessa– rep bones paraules i moltes promeses: que sigui subterrània ja està pressupostat; que les obres són imminents; que ara sí que va de debò; que paciència, que això té els seus ritmes. Després, totes aquestes promeses queden en no res. I a Madrid encara s'ofenen si els ho recordes.

L'última presa de pèl va consistir a prometre que després de les obres del tren d'alta velocitat al municipi es faria la via subterrània. Doncs bé, el TAV fa anys que passa per Montcada i el més calent és a l'aigüera

Exemple i metàfora. Perquè ara no em diran que els suposa una sorpresa això que algú prometi, no compleixi i a sobre s'ofengui quan algú els fa les reclamacions corresponents.

Tirar pel dret

Pepa Masó - pmaso@elpuntavui.cat @ppamaso

“El missatge que envia el PP via fiscalia és ben clar: el problema no és tant el fet de desobeir com qui desobeeix

La fiscalia, la general i la no general, no deixa de sorprendre'ns amb decisions que donen fe, amb una claredat meridiana, de qui és el que mana, que no és altre que el govern del PP. Va passar amb el 9-N, quan els fiscals del TSJC no van veure desobediència en l'actuació del govern i va ser, per imposició de la fiscalia general, que hi va haver canvi de criteri. El darrer exemple ha estat la segona querella per desobediència contra Carme Forcadell i tres dels quatre membres de la mesa contra els quals, segons el Constitucional, calia actuar. En una querella digne de ser objecte de querella, el fiscal assenyala només com a responsables del presumpte delicte els diputats independentistes, mentre que el quart en qüestió se'n lliura perquè no sabia el que feia i perquè la seva formació mai ha volgut trencar la unitat d'Espanya. És una declaració política en tota regla que deixa constància un cop més de quina és la vara de mesurar de la fiscalia. El missatge que envia el PP via fiscalia és ben clar: el problema no és tant el fet de desobeir com qui desobeeix. Per tant, a parer del ministeri públic el govern espanyol no desobeeix quan incompleix reiteradament les sentències del Constitucional en el repartiment del 0,7%. Que ens ho expliquin.

I tot indica que la cosa encara anirà a més després que el nou fiscal general de l'Estat hagi consumat diferents relleus a la cúpula de l'estructura fiscal, com ara Anticorrupció, col·locant-hi afins a la majoria conservadora i fent fora aquells que podien incomodar el govern del PP, esquitxat per nombrosos casos de corrupció. El fiscal José Manuel Maza està dissenyant una fiscalia a la mida de l'executiu del PP sense cap mena de complexos (només cal veure el cas de Múrcia). Que la fiscalia depengui de l'executiu i que regeixi pels principis d'unitat d'actuació i de dependència jeràrquica no treu que se n'esperi imparcialitat. I això no és el que es desprèn de les darreres actuacions adoptades. I el que és més greu és que ni ho intenten dissimular i tiren pel dret.

Delicte de pensament

Jordi Creus

Iguals davant la llei. Com Joan Josep Nuet amb referència als altres quatre companys de la mesa del Parlament

Què volen que els digui? La meva humil persona, talment com si fos un dels pares del règim del 78 com Miquel Roca, també està levitant. Levitant i salivejant d'emoció per l'absolució de la infanta Cristina i, també, per la no-entrada a la presó del seu marit, que així podrà continuar vivint a Ginebra com si res no hagués passat. I aquí pau i allí glòria.

Levitant i salivejant perquè, com deia l'insigne advocat, l'absolució de la infanta demostra que a l'Espanya del segle XXI tots els ciutadans som iguals davant la llei. I tant que sí, però uns una mica més iguals que els altres. Com ous i castanyes. Com els antics companys de partit de Roca processats per haver posat les urnes. O com Carme Forcadell, o Joan Coma. O com el raper mallorquí Valtonyc, sentenciat a tres anys i mig de presó pel contingut d'una cançó. O com Emília Soria, una dona de Requena que va ser condemnada a 21 mesos de reclusió per haver comprat bolquers i aliments per als seus dos fills amb una targeta que es va trobar.

Iguals davant la llei. Com Joan Josep Nuet amb referència als altres quatre companys de la mesa del Parlament que, com ell, van votar a favor de tramitar la demanda de convocar un referèndum, sobre la independència. Forcadell, Coromines, Simó i Barrufet han rebut una querella de la Fiscalia del Tribunal Superior de Catalunya per desobediència i prevaricació. Segons els notifiquen, el seu objectiu últim era la derogació de la Constitució que, com tots sabem, és sagrada.

En canvi, a Nuet –que va respondre immediatament, en un gest que l'honora–no li fan ni pessigolles. De fet, la fiscalia li llegeix el pensament i arriba a la conclusió que el diputat d'Esquerra Unida i Alternativa ni tenia la voluntat de desobeir ni volia sumar-se a un projecte de ruptura unilateral com sí que ho volien fer els quatre querellats. Delicte de pensament, doncs, d'intencions. Delicte per tenir una determinada opinió o unes determinades creences polítiques. El que els deia al començament de l'article: continuo levitant.

Atenció a Escòcia (novament)

«Theresa May està convençuda que no pot impedir aquest segon referèndum a Escòcia si no vol provocar una crisi institucional i democràtica intolerable»

Per: Vicent Partal
27.02.2017 22:00

Ahir el venerable The Times va causar un daltabaix polític al Regne Unit, quan va assegurar que la primera ministra britànica Theresa May treballa amb diverses hipòtesis que preveuen un segon referèndum d’independència a Escòcia. La cosa és complicada i per això mateix molt interessant.

D’una banda, ben aviat es començarà a acomplir el Brexit: el Regne Unit comunicarà oficialment a la Unió Europea que vol eixir-ne, cosa que no ha fet fins ara. A més, el 17 i el 18 de març es farà a Aberdeen el congrés de l’SNP, i ben probablement s’hi farà una crida a un segon referèndum d’independència. L’SNP ja havia anunciat que si no es podien aturar de cap manera les conseqüències del Brexit, tenint en compte que Escòcia va votar a favor de romandre dins la UE, reclamaria un referèndum d’independència, precisament per mantenir-se dins la Unió i fer valer el vot dels seus ciutadans.

Segons que sembla, i ací comencen els detalls interessants, Theresa May està convençuda que no pot impedir aquest segon referèndum a Escòcia si no vol provocar una crisi institucional i democràtica intolerable. A què aspira ara, doncs? Simplement a retardar el referèndum fins d’ací a dos anys, quan el Regne Unit ja haurà eixit de la UE. I per què? Doncs perquè vol evitar que, enmig del Brexit, Escòcia opte per romandre dins la UE, amb el benentès que la Unió acceptaria sens dubte la permanència escocesa. Compta, en canvi, que si el Regne Unit ja és fora de la UE, aleshores Escòcia no hi restarà dins sinó que haurà d’entrar-hi. I May creu que, en aquesta circumstància, la independència no serà tan atractiva. Significativament.

Tanmateix, la primera ministra té dos problemes. El primer, molt important, és que la Unió Europea ja ha expressat simpatia per la posició escocesa. I aquesta idea segons la qual si el Regne Unit és fora de la UE Escòcia s’hauria de posar a la cua, darrere Turquia, no sembla gens sensata. Més aviat, i això ens interessa molt, la Unió Europea sembla preparar-se per a acceptar Escòcia, siga en les condicions que siga –fins i tot si és després d’haver eixit de la UE.

El segon problema és gairebé més greu encara, per a Londres. Dimecres hi ha eleccions al nord d’Irlanda i hi veurem la reacció al Brexit, tenint en compte que els nord-irlandesos també votaren molt clarament en favor de restar dins la Unió Europea. A més, la república d’Irlanda ja ha exigit a la UE que, mal que siga després del Brexit, el nord d’Irlanda puga tornar a la UE sense entrebancs, si ho vol, sense haver de seguir el procés d’ascensió. De fet, ha amenaçat de blocar el Brexit si no s’atén aquesta petició, basada en el procediment que va fer servir Alemanya per a fer entrar la RDA i, per tant, molt difícil de discutir.

Vist des de la nostra perspectiva, la cosa comença a ser molt interessant. Segon referèndum a Escòcia, és a dir, referèndum o referèndum. La independència acceptada com a remei, com a eina, vàlida per a salvar la voluntat popular d’una nació, dins un estat on és minoria. Democràcia per damunt de tot, en contrast amb l’autoritarisme espanyol. Però també manteniment dins la Unió fins i tot després del Brexit i mecanismes per a retornar-hi per la via ràpida, si calgués. Més la constatació que els estats tenen com més va més dificultats per a mantenir el monopoli de les relacions internacionals. Ni que siga el poderós i imperial Regne Unit. Amb tot plegat, és obvi que haurem d’estar molt a l’aguait. Novament.

Sense la innocència de Valtonyc, on és la llibertat d'expressió?

L'endemà que s'hagués condemnat un músic compositor que quan pensava la lletra de les seves cançons, dels seus raps, sempre feia una crítica de les persones i dels personatges que s'haguessin extralimitat en les seves funcions o accions, s'alliberava de la presó, almenys temporalment, un gendre del rei emèrit, el qual havia estat condemnat a 6 anys i 6 mesos de presó, per haver malversat cabals públics en grans quantitats, és a dir, els doblers de tots. No s'ha de ser gaire intel·ligent per arribar a la conclusió que no vivim en un estat de dret, que no vivim en un estat democràtic, perquè ha quedat demostrat que no existeix la llibertat d'expressió. Aquesta és la conclusió a la qual he arribat a partir de conèixer algunes de les lletres que escrivia, recitava i cantava.

Llavors m'he posat a pensar en els governs que tenim, les autoritats que ens manen, els jutges i fiscals que apliquen les lleis, els ministeris i conselleries que governen els diferents àmbits, i amb totes les persones que vigilen els nostres comportaments. En tots aquells que haurien de permetre que vivíssim en un estat de dret, en un estat democràtic, en un estat on es respectin els drets humans, i, en definitiva, on es respecti la llibertat d'expressió. I llavors m'he demanat: què deuen voler, què deuen pensar, què deuen voler impedir, fins on ha d'arribar la nostra llibertat d'expressió, perquè no ens condemnin a tres anys i sis mesos de presó, ja que aquesta condemna suposa un càstig gravíssim, que fins ara havia estat combatut i criticat, quan fets com aquest passaven a altres països amb governs dictatorials.

Reflexionava sobre el fet que hi ha moltes persones que no necessiten expressar els seus sentiments sobre els fets criticables que passen més que a les tertúlies de bar o als parcs on seuen, descansen i intercanvien opinions. I aquestes persones, que són moltes, creuen que el que ocorre és normal, i que si surt als diaris o es diu per la ràdio o la televisió, que un jove ha estat condemnat a presó per injúries a la família reial o per enaltiment del terrorisme, pensen que la deu haver feta grossa i que més se'n mereixia, i passen a parlar dels problemes que tenen per arribar a final de mes, de les pensions que no són suficients o riuen quan veuen que han condemnat algun polític corrupte, però de la llibertat d'expressió no se'n preocupen. Això m'ha fet intuir que el fet que això ocorri proporciona ales als qui ens manen, per continuar reprimint els que no tenen la seva ideologia, els que no pensen com ells. I llavors ha estat quan he arribat a la conclusió que volen que la llibertat d'expressió sigui exercida només en un sol sentit. I m'he posat a escriure exemples:

Que si un cunyat del rei ha defraudat, ha robat i ha utilitzat les seves influències per delinquir en benefici de la seva butxaca i de la dels còmplices que qualque poder econòmic o polític tenien, és un fet normal que a qualsevol li pot passar.

Que si en un moment determinat vàrem tenir un rei que es dedicava, amb el sou que li pagàvem tots, a matar elefants o a mantenir amants era una qüestió que no havia d'importunar ningú, ja que la història anava plena de comportaments reials semblants.

Que si el president d'un grup com és el “Círculo balear” manifesta que l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears és insultant, o que a les Illes Balears no usam la llengua catalana, sinó que inventa les llengües que usam i manifesta que els que es consideren catalans, perquè ho són, ja que descendeixen de catalans, són grupuscles polititzats i que se'ls ha de denunciar pels motius que siguin perquè se'ls reprimeixi, en lloc de dir-li lingüicida o genocida, se li ha de dir que s'intentarà que tot el que ell diu s'ensenyi a les escoles, ja que la UIB i totes les universitats del món que defensen que la llengua de les Illes Balears és la catalana, no saben res de res.

Que si l'influent eurodiputat letó del PP Artis Pabriks ha deixat ben clar en una entrevista a directe!cat que les acusacions que de tant en tant s’airegen des d’Espanya sobre un presumpte suborn de la Generalitat a l’exprimer ministre del petit país bàltic són “rotundament falses”, que això vol dir que l'eurodiputat menteix.

Que si el president Rajoy manifesta la seva disposició a parlar amb el president de la Generalitat sobre els temes que preocupen als ciutadans i que el referèndum no els preocupa, encara que siguin el 80%, els catalans que el volen, que Rajoy té tota la raó del món, perquè el 80% no és significatiu.

Que si Xavier Albiol, exbatle de Badalona, diu que el procés és cosa de règims totalitaris i que les declaracions dels independentistes van creant ganes de violència al carrer, s'ha de defensar que aquesta persona és un gran estadista i que està dient grans veritats.

Que si el ministre de Justícia renya els fiscals que no acaten el criteri dels seus superiors, ja que no havien obeït el fiscal general de l'Estat en el sentit que no donassin suport a la imputació del president de Múrcia, i que rellevin els fiscals desobedients, s'ha de concloure que han actuat constitucionalment i que han fet el que tocava.

En aquest estat en què hem de viure queda clar que volen que els Valtonyc que existeixin escriguin les cançons fent grans alabances del poder i de tots els que els envolten, que actuïn com si existís la Inquisició o com si vivíssim en temps de la dictadura franquista. Segur que la gent del poble que es conforma a fer crítiques burlesques a diferents llocs i que després es queda satisfeta, algun dia no molt llunyà despertarà.

Què es jutja?

"A l'Estat espanyol actual les coses segueixen "ben lligades", com les va deixar el seu autèntic fundador, el qual descansa al Valle de los Caídos"

per Ramón Cotarelo 28/02/2017

El procés a l'exconseller i actual diputat Homs és un procés polític de principi fins al final. Com ho és el que afecta Mas, Rigau i Ortega davant el TSJC. El sol fet de que es produeixin aquests procediments indica que la qualitat de l'Estat democràtic de dret és baixa a Espanya. El mateix Homs així ho valora amb una mica de dramatisme ja que suposa que, si hi ha sentències pel 9N, seran la fi de l'Estat espanyol. Això és dubtós. A l'Estat espanyol actual les coses segueixen "ben lligades", com les va deixar el seu autèntic fundador, el qual descansa al Valle de los Caídos. No és tan dubtós, en canvi, si es tracta de l'Estat de dret.

Per al govern central, els seus aliats i els mitjans en general, aquests processos són activitats purament judicials que demostren, segons diuen al PSOE, el bon funcionament de la justícia. No hi ha res polític. No es jutja Francesc Homs per independentista; això seria un atemptat a la llibertat de pensament i d'expressió. Se li jutja per desobediència al Tribunal Constitucional. En concret per haver desobeït una prohibició d'aquest tribunal. Quin? La de fer o deixar de fer alguna cosa en benefici de l'independentisme. Sí, són judicis polítics contra l'independentisme disfressats d'una altra cosa.

S'ha dit fins a la sacietat: judicialitzar un problema polític és agreujar-lo. La instrumentalització de la justícia no fa cap favor a aquesta i atia el conflicte.

Però, al mateix temps, aclareix suficientment el panorama. L'Estat no té cap intenció de negociar res si la Generalitat no retiai la previsió del referèndum. La recent retòrica del "diàleg" també exigia renúncia prèvia al referèndum. En conseqüència, cal suposar que el seu càlcul estratègic sigui provocar una situació de xoc, posar a l'adversari, l'independentisme, en situació d'oposició a la llei, de rebel·lia. D'aquesta forma es podria justificar una acció repressiva.

El problema a continuació és determinar l'abast d'aquesta acció repressiva i, si és possible, les seves conseqüències. L'Estat es resisteix a emprar els mitjans coercitius més forts (encara que diversos publicistes adverteixin que si les normes d'excepció estan previstes, ho estan per fer-les servir), però, al mateix temps, és incapaç d'oferir solucions alternatives.

En aquestes condicions el més probable és que els sectors radicals de l'independentisme demanin avançar la convocatòria del referèndum, una idea amb la qual la Generalitat ha jugat. La justificació, força còmoda, és que no té sentit esgotar el termini i deixar passar uns mesos en què hi haurà tot tipus de joc brut, amenaces i tensions. Si no es fa així, si no s'escurcen els temps, segons es diu, és per elaborar un bon corpus legislatiu que serveixi de transició de l'autonomia a la independència. Però la situació ve a ser similar: l'aprovació d'aquestes lleis serà el punt de ruptura del tot igual a la que es donaria amb la convocatòria del referèndum.

En qualsevol dels dos casos s'apunta a situacions d'inestabilitat permanent. No és raonable que les relacions ordinàries entre el govern central i una autonomia passin pels tribunals. És una situació molt perjudicial en totes les esferes de l'acció social i un malbaratament de recursos de tota mena.

L'independentisme català no és una decisió personal dels encausats, ni un caprici d'una minoria, ni tan sols una acció de partit. És un moviment social amb un tipus de solidaritat mecànica, que diria Durkheim, la de la gent que es coneix, amb la qual simpatitza, que té també un objectiu ideal, dins d'un altre conjunt més ampli, que abasta a les quatre cinquenes parts de la societat catalana, que reclama el seu dret a decidir, el seu dret a tenir drets.

El processament d'Homs és polític, com ho són els de Mas, Rigau i Ortega i no parlo ja del de Forcadell. Se'ls jutja per independentistes, encara que es digui una altra cosa i, a través d'ells, es pretén l'absurd de jutjar i condemnar l'independentisme, és a dir, un moviment social d'àmplia base.

Comença la construcció de la Ciutadella: "Para dominar al pueblo de Barcelona"

Marc Pons
Tarragona. Dimecres, 1 de març de 2017
2 minuts
Comença la construcció de la Ciutadella. Plànol de Barcelona desprès de la construcció

Tal dia com avui de l'any 1716, fa 301 anys, es posava la primera pedra de la construcció de la Ciutadella, que seria l'element principal de dominació i repressió borbònica sobre la capital de Catalunya. Havia passat un any i escaig de la caiguda de Barcelona (11 de setembre del 1714), i les noves autoritats franco-espanyoles havien planificat diverses obres de gran envergadura que contemplaven revertir el paper històric de la ciutat. L'administració borbònica pretenia despersonalitzar Barcelona transformant-la en un gran quarter militar. Diversos edificis civils, com la Universitat o com les Drassanes, van ser convertits en instal·lacions militars. Però la peça clau d'aquella estratègia era la Ciutadella, una fortalesa incrustada dins de la ciutat.

Per incrustar-la dins el perímetre murallat de la ciutat, les autoritats franco-espanyoles van planificar i ordenar l'enderroc del barri de la Ribera, situat sobre el solar de l'actual Parc de la Ciutadella. Quan es va enderrocar la Ribera -anomenat tradicionalment Quarter (referit a barri) de Mar- era la zona més poblada de la ciutat. Era un conjunt de més de 1.000 cases que representaven la cinquena part de la trama urbana i de la població de la ciutat. 5.000 persones -l'equivalent a la població de ciutats importants del Principat com Girona, Vic, Mataró o Reus- van ser desallotjades per la força de les seves llars i dels seus negocis, en l'operació de desnonament més dimensionada i més tràgica de la història de Barcelona.

Comença la construcció de la Ciutadella. Esbòs de l'Arsenal

L'enderroc de les cases i el desnonament dels residents va comportar la desaparició d'una xarxa industrial i comercial molt potent formada per adoberies, molins, saladors, escorxadors, obradors de bast, botigues, magatzems i mercats de fruita, de verdura i d'aviram. I també la desaparició d'una xarxa d'instal·lacions d'oci, com el Joc de Pilota -l'espectacle preferit dels barcelonins de l'època- o com les tavernes. Amb aquell enderroc monstruós també es va posar fi a la xarxa assistencial del barri: l'Hospital de Santa Marta va desaparèixer per sempre. Els efectes de l'enderroc van comportar la ruïna de milers de persones -abocades a la misèria i obligades a viure a la platja-, i va comportar, també, l'empobriment de la ciutat, que perdia el seu motor econòmic i social. Era el càstig que el Borbó imposava a les classes populars barcelonines.

L'editorial d'en Vicent Partal d'avui, cal llegir-lo:

http://www.vilaweb.cat/noticies/espanya-sense-la-mascara/

-----