Les famílies dividides

Empar Moliner20/02/2017 19:32

Segueix-me

En una entrevista a TV3, el delegat del govern, Enric Millo, explica que “el procés ha trencat grups d’amics i ha dificultat la convivència d’algunes famílies”. I que, per a ell, és millor no parlar d’independència amb la família. Com que el dia del judici a Mas, Ortega i Rigau se’m va acostar el seu germà, Vicenç, per dir-me que era independentista, i que de la colla d’amics l’únic que no n’era era l’Enric, em sobten les seves paraules. No em va semblar gens que son germà no hi enraonés.

Però sento, sovint, aquest mantra. A les famílies no es pot parlar d’independència. Ho va dir el ministre Fernández Díaz (l’amic de Daniel de Alfonso) i ara ho diu Enric Millo. I no puc pensar, esclar, que menteixin, perquè els tinc en gran estima. Per tant, penso. D’independentisme jo en puc parlar amb qui calgui. En parlo tot el dia. En parla el Toni Soler, el Pepe Antich, el Joel Joan, el Joan Reig, la Maria, la del quiosc i la meva sogra andalusa. Però potser a les famílies no es pot parlar d’independentisme, no pas pels independentistes, sinó perquè no és un debat normal. És a dir: quan parlem del Barça, de l’eutanàsia, dels toros, de feminisme, de la dieta sense carn, tothom pot expressar les seves idees lliurement. Hi ha debat, de vegades baralla. Però quan parlem de la independència de Catalunya és diferent, perquè hi ha un grup que vol que Catalunya voti si vol ser independent i hi ha un altre grup que vol que Catalunya no voti res. Si parlem d’aquest debat (al contrari que del del Barça, del de l’eutanàsia, del dels toros...), figura que no podem decidir què volem. Simplement, decidir no és legítim. Llavors és normal que no en puguem parlar. No perquè ens barallem (si no ens barallem pel futbol...) sinó perquè una part no accepta que decidim. I decidir que no vols que els altres decideixin és molt incòmode. Molt, molt, molt incòmode. Jo tampoc voldria ser ell. Preferiria ser el germà.

Gràcies, Juan Luis

XEVI XIRGO - XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“Aclaridora, la recepta que ens donava ahir l'editor del diari ‘El País'

Sempre m'han sentit a dir –o ho han llegit en alguna ocasió– que hi ha dos tipus de diaris: aquells que expliquen el que passa, i aquells que expliquen allò que els agradaria que passés. El País és, darrerament (i quan dic darrerament ara ja fa uns quants anys), d'aquests segons. Molts de vostès ho devien descobrir aquell famós 9-N, quan el rotatiu madrileny amb edició a Catalunya va titular allò de “Cataluña celebra un 9-N inútil”. Inútil. Dit no pas en el títol de l'editorial, o en el d'un article d'opinió del director, no. En un títol informatiu. Unes setmanes després d'haver publicat el cas Santi Vidal –quina casualitat–, el cap de setmana passat el diari ens obsequiava amb un gran anunci: “Rajoy prepara una oferta sense referèndum per a Catalunya”. I quan Puigdemont el mateix diumenge desmentia que hi hagi cap negociació amb el govern espanyol i deia que això de l'oferta de Rajoy “és com l'Esperit Sant, que tothom en parla però ningú l'ha vist mai”, l'endemà (ahir) el títol d'El País era: “La Generalitat accepta negociar l'oferta de Rajoy per a Catalunya.” Ni diuen quina –no existeix– ni diuen que, de fet, la Generalitat ho ha dit sempre, això que està disposada a escoltar. Periodisme en estat pur. Costa d'entendre, què està fent El País. Potser fins que ahir vàrem llegir l'entrevista que El Mundo(sí, sí, El Mundo) feia a José Luis Cebrián, president del Grup Prisa i editor del diari El País. “L'article 155. Suspens el govern de la Generalitat, el president, la presidenta del Parlament, un, dos o tres càrrecs públics i ocupes tu el poder.” Aquesta és la recepta que donava Cebrián en l'entrevista per resoldre la situació actual. No els en reprodueixo més fragments perquè no tinc ni espai ni ganes de perdre el temps. Però era aclaridor. No l'entenia, jo, la línia del diari. Ara sí. Cebrián, aquest senyor que fa conferències pel món parlant de la crisi del periodisme mentre ell cobra 1,8 milions d'euros anuals i incentius de mig milió per renegociar el deute del seu grup, ens l'ha aclarida. I suposo que no té res a veure amb els 1.697 milions de deute de Prisa que l'obliguen a parlar constantment amb el govern de l'Estat i un dia d'aquests a vendre's Santillana. Hi ha qui ahir estava indignat amb l'entrevista de Cebrián. Jo crec que és justament tot al contrari. Va ser, Juan Luis, realment molt aclaridora. Gràcies.

O democràcia o democràcia

Oriol Junqueras - barcelona

O referèndum o referèndum. I en això, també en això, estem conjurats amb el president Carles Puigdemont, sense matisos, amb determinació, en la celebració d'un referèndum legal i vinculant
La prioritat del govern català és i serà el benestar de la ciutadania i el progrés econòmic i social
Avui els nostres drets impliquen un referèndum sí o sí, que mai no subordinarem al permís del govern espanyol
Això no obsta per desitjar fervorosament un referèndum com el que van acordar el govern britànic i l'escocès

O democràcia o democràcia. Mentre a poc a poc afloren totes les vergonyes del govern espanyol, amb un escàndol colossal protagonitzat pel Ministeri de l'Interior com a principal promotor, ens van recomanant que ens fem fons d'inversió privats perquè el sistema de pensions trontolla; mentrestant, preparen el terreny per allargar l'edat de jubilació mentre es dilapiden acceleradament el fons de reserva de pensions. I no se'l gasten pas en hospitals o escoles. El malbaraten en inversions contra la lògica econòmica, en edificar un Estat al servei d'una concepció subsidiada, radial i nacionalista d'Espanya. En paral·lel, aquests dies hem sabut que els fons europeus per al corredor mediterrani –aquesta sí, una infraestructura imprescindible i al servei de l'economia productiva!– se'ls estan gastant en obres a Madrid, com si fos una presa de pèl a una demanda històrica i vital per al futur econòmic d'una regió tan pròspera. Alhora, els recursos assignats per Europa al govern espanyol per acollir refugiats s'estan destinant a expulsar aquests mateixos refugiats o a consolidar els centres d'internament, coneguts per CIE. I mentre les institucions i la societat catalana fan mans i mànigues per responsabilitzar-se de l'acollida de refugiats, el govern espanyol ho torpedina sense contemplacions i posa tota mena d'obstacles per impedir que prosperi.

O democràcia o democràcia. Sense obviar la xacra de la corrupció, un mal sistèmic de l'Estat espanyol que ens obliga, sense matisos, a una política de tolerància zero a Catalunya, vingui d'on vingui i afecti qui afecti. La corrupció és una amenaça a la democràcia com ho és, tant o més, l'ús pervers d'aquesta corrupció per instrumentalitzar la justícia. O el que encara és pitjor, fabricar amb tot el desvergonyiment casos de corrupció des de les clavegueres de l'Estat amb la complicitat de mitjans de comunicació i l'aparell judicial, tal com hem sabut, de viva veu, explicat amb entusiasme pels seus protagonistes. La impunitat amb què s'està perpetrant tota aquesta trama diu molt de la salut democràtica de l'Estat espanyol.

O democràcia o democràcia. La democràcia va associada a societats que progressen. En tot cas, difícilment hi pot haver una democràcia real i efectiva en una societat decadent o que aboca els seus ciutadans a la pobresa. Quan les xifres d'atur són tan alarmants com les que manté l'Estat espanyol, la democràcia grinyola. Per això, és tan important l'actual evolució del mercat de treball, que no deixa de ser un reflex del dinamisme de la societat catalana. Catalunya va tancar el 2016 amb 100.000 ocupats més. Quant a la taxa d'atur, en el quart trimestre del 2016 aquesta va retrocedir fins al 14,8%, gairebé 10 punts menys que el dramàtic 24,4% registrat en el punt més àlgid de la crisi. Així, al gener passat Catalunya va liderar la reducció de l'atur en el conjunt de l'Estat espanyol, amb un descens interanual del 12,4% (tres punts més que el global d'Espanya). I tot i així, no podem estar satisfets perquè l'atur continua molt per sobre del que voldríem, perquè els salaris estan estancats o s'han reduït amb un empobriment de la classe mitjana, o perquè la creació d'ocupació ve llastada per la precarietat laboral. La democràtica també és equitat, justícia i benestar social.

O democràcia o democràcia. Malgrat les incerteses de l'entorn internacional, el 2016 ha estat un bon any per a la nostra economia, fins i tot, en alguns aspectes, extraordinari. El PIB català va créixer un 3,5% –el millor registre dels darrers nou anys– i ja suma 13 trimestres en valors positius. Hi afegeixo un matís que reforça l'optimisme d'aquestes dades: es tracta d'un creixement transversal i de base àmplia al qual contribueixen tots els sectors de la nostra economia. I d'aquest creixement, particularment, en destaca l'excepcional comportament de la indústria, que amb un augment del 5,2% el 2016, evoluciona a un ritme més intens que a les principals economies de la zona euro. De fet, l'any passat el creixement de la producció industrial va ser tres cops superior a Catalunya que a la zona euro en el seu conjunt. Generar riquesa també és democràcia.

O democràcia o democràcia. El deute públic és un altre factor inquietant. Fa temps que reiterem que un repunt de l'1% en els tipus d'interès que paga avui el Regne d'Espanya apujaria el cost del servei del deute en aproximadament 10.000 milions d'euros anuals. En aquest punt, voldria fer un incís per referir-me, molt breument, a les finances de la Generalitat. D'acord amb les nostres estimacions, que haurà de confirmar d'aquí a uns mesos la Intervenció General de l'Estat (IGAE), el dèficit de la Generalitat corresponent a l'any 2016 serà del 0,9%, gairebé dos punts menys que el del 2015, i 3,6 punts menys que el 2010. És a dir, que en només 6 anys hem aconseguit reduir el nostre dèficit un 80%. I això, malgrat la política arbitrària i de centrifugació del dèficit assignat per Europa que protagonitza el govern espanyol. Gràcies a aquest esforç sostingut, el 2017, per primera vegada en molts anys, aconseguirem que el pes del deute de la Generalitat sobre el nostre PIB no només s'estabilitzi, sinó que comenci a disminuir. I aquesta és una dada molt important per a un país que aspira a la plena sobirania. Perquè si estem en mans dels mercats, atrapats per un deute gegantí, difícilment podrem exercir la sobirania amb plenitud. I això, també és democràcia.

O democràcia o democràcia. Catalunya és una economia vigorosa, oberta i amb una immensa capacitat d'adaptació i progrés. La capacitat exportadora de Catalunya ha contribuït, en bona mesura, a socórrer l'Estat espanyol en els pitjors moments de la crisi. Els creixements registrats durant els darrers anys són fruit d'una feina ben feta, del rigor i del treball. I són creixements assolits amb unes eines de política econòmica excepcionalment limitades. Qui sap on hauríem arribat si la Generalitat hagués tingut competències per influir més positivament sobre el mercat laboral –a través de polítiques actives d'ocupació i d'estímul a la contractació laboral– o per dissenyar un marc regulador de la competència que acompanyés millor l'expansió de les nostres empreses. I, per descomptat, qui sap tot el que aconseguiríem si poguéssim gestionar i aprofitar tot l'esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya. O, senzillament, amb unes infraestructures al servei de l'economia productiva i de la gent, com una xarxa de rodalies com cal, sense la penalització sagnant dels peatges, amb el corredor mediterrani, amb un aeroport competitiu i no subordinat o amb un port de Barcelona ben connectat: unes infraestructures racionals i al servei del conjunt dels ciutadans també és democràcia.

O democràcia o democràcia. Exercir la sobirania és irrenunciable. No hi ha alternativa a la democràcia i no pot ser que aquesta es coarti apel·lant a l'imperi de les llei o apel·lant als tribunals, perquè aquests també hi eren fa quaranta anys. La prioritat del govern català és i serà el benestar de la ciutadania i el progrés econòmic i social. I alhora amb una defensa absoluta dels drets fonamentals, dels drets civils del conjunt dels nostres ciutadans, trepitjats per un Estat obstinat a maltractar la ciutadania. I avui aquests drets impliquen un referèndum d'autodeterminació sí o sí, que mai no subordinarem al permís del govern espanyol –fer-ho seria tant com possibilitar un veto permanent– si bé això no obsta per desitjar fervorosament un referèndum com el que van acordar el govern britànic i l'escocès. De fet, en la defensa dels drets fonamentals som tan moderats, o tan conservadors fins i tot, com ho va ser David Cameron. I si bé ho hem intentat infinitat de vegades, topant amb un mur d'incomprensió i rebuig frontal, no defallirem tampoc ara, ho provarem fins al darrer minut, una missió que encapçala el Pacte Nacional pel Referèndum i ho fa amb una premissa, avís a navegants: el referèndum és irrenunciable i hi ha un compromís parlamentari –transparent, sòlid, majoritari– de celebrar-lo abans de final de setembre. Quina més gran expressió democràtica hi ha que defensar i exercir el dret a votar per decidir?

O democràcia o democràcia. O referèndum o referèndum. I en això, també en això, estem conjurats amb el president Carles Puigdemont, sense matisos, amb determinació, en la celebració d'un referèndum legal i vinculant. En primer lloc, amb l'anhelat acord per celebrar-lo pactat amb l'Estat. I no és que siguem il·lusos, sinó que ens volem seguir carregant de raons. En defecte, amb el beneplàcit del Parlament de Catalunya, legítim representant de la sobirania popular, tal com expressava la presidenta Carme Forcadell en el seu discurs de presa de possessió: “Visca la democràcia, visca el poble sobirà, visca la República Catalana!” El referèndum no és bescanviable. Senzillament, perquè la democràcia tampoc no ho és.

Una solució “acceptable” per a Espanya

Antoni Bassas21/02/2017 19:01

Deixar de seguir

La lectura dels diaris sobre el “diàleg” és apassionant. Diuen que “cal parlar del que realment interessa a la gent”. Si es refereixen a Rodalies (una periodista de l’ARA va trigar ahir dues hores per venir de Granollers), que no facin passar per diàleg l’estricta obligació inversora que tenen. Més: “No hem explicat bé [als catalans] tot el que s’ha fet”. ¿Es refereix a deixar-nos els nostres diners amb interessos? També hi he vist: “Saben que no podrien sobreviure sense l’Estat”. I a l’Estat, ¿com li aniria sense Catalunya? I l’immortal “Que la solució sigui acceptable per a la resta d’Espanya”. Això és el súmmum: es dediquen a recollir quatre milions de firmes contra l’Estatut, malparlen de tu com si fossis un insolidari i després pretenen fer-te creure que ells ja voldrien arreglar-ho, però, ai las!, l’opinió pública espanyola, per alguna estranya raó, no ho accepta.

Els socialiestes acompanyavem als del Gal als jutjats
Els populars als de la corrupció
Als catalans als que posen les urnes
Aqueta és la diferencia

46/45

"El que diferencia l'independentisme català del nacionalisme espanyol, sobretot el de dretes, és que aquest últim no creu en el que diu defensar"

per Ramón Cotarelo 21/02/2017

Fa una mica menys d'un any, a l'abril del 2016, Puigdemont es va presentar a La Moncloa amb un repertori de 46 qüestions pendents de tractar entre la Generalitat i el govern central, el doble de les que havia ofert negociar Artur Mas l'any anterior. Els dos presidents van rebre l'acostumat i arrogant "no" mesetari embolicat en la retòrica flamígera del caduc imperi a compte que una de les qüestions era el referèndum: no es pot negociar amb la sobirania del poble espanyol.

Per ventura no coincideixen Rajoy i Felipe González en aquest punt fal·laç de la sobirania innegociable del poble espanyol? En aquest i en molts altres, però aquest és aquí decisiu perquè explica perquè el nacionalisme espanyol no es divideix entre esquerres i dretes. És sempre de dretes. El d'esquerres, també.

Mesos més tard, al desembre del 2016, la vicepresidenta Sáenz de Santamaría admetia que el govern podia parlar de 45 de les 46 peticions catalanes. Fora quedava la 46a, que no podia ni pronunciar-se: el referèndum. D'entestar-se amb això la part catalana, no hi hauria cap diàleg. I aquest és l'esperit que destil·la l'actitud actual del govern central: negociar sobre 45 de les 46 qüestions, deixant a part expressament el referèndum que és precisament la proposta que dóna sentit a la posició de la Generalitat i constitueix la seva fortalesa. Cosa, per cert, que podria haver ofert ja fa un any de ser menys lent i una mica més responsable.

Al final, per tant, el govern s'asseu a negociar a contracor, amb un any de retard i amb imposicions, com sempre. Però ho fa. Els que no volien ni començar a parlar han acabat comprenent que escenifiquen alguna cosa o el full de ruta catalana, en la qual mai han cregut, va escombrar a ulls de l'opinió pública internacional. La mateixa espantada sospita dels socialistes que han passat a parlar de "plurinacionalitat" d'Espanya però tampoc volen sentir parlar de referèndum català.

Per dissimular la seva insostenible posició, el govern ja ha aconseguit que el seu Tribunal Constitucional, l'òrgan que actua als seus dictats, hagi anul·lat la decisió del Parlament de convocar el referèndum. D'aquesta manera, se situa fora de la llei qualsevol mesura de les institucions catalanes en prossecució del full de ruta i es possibiliten més activitats repressives. De fet, el TC ja ha instat la Fiscalia a què afini una segona causa penal contra Carme Forcadell, presidenta del Parlament.

En aquestes condicions l'oferta de diàleg i enteniment del govern espanyol és una farsa dins de la seva acostumada política d'amenaces. A l'efecte ha deixat anar també als seus portaveus, pregoners i intel·lectuals orgànics de tot l'espectre polític perquè exigeixin peremptòriament mesures contundents. Si fa una dates, Vidal Quadras recordava que, quan no es respecta l'Estat de dret (l'Estat de dret de la dreta espanyola que ni té dret ni, en el fons, és un Estat) les coses es resolen per la violència; el seu correligionari, Albiol, escenificava gràficament l'amenaça pintant un futur -que ell deia voler evitar- amb l'exèrcit de desfilada per la Diagonal. Menys bel·licosa l'esquerra prefereix espantar per la via administrativa i penal, i Guerra parla de suspendre l'autonomia amb l'article 155. El mateix article que invoca aquest aparatós prohom, intel·lectual orgànic de la transició, Juan Luis Cebrián. L'últim cadell del franquisme mediàtic, li afegeix un toc paramilitar parlant de la Guàrdia Civil, per tancar el cercle amb els escandalitzats prohoms de la dreta.

En el fons, qui millor representa aquest esperit de nacionalisme espanyol per sobre dels seus tènues bàndols és José María Aznar, que considera pusil·lànime tota intenció dialogant del govern central amb la Generalitat. El mateix Aznar que va lliurar el 15% de l'IRPF a la Generalitat a canvi del vot de Pujol a la seva investidura. Una concessió que evidencia el fons real de la intenció del nacionalisme espanyol, especialment el de dretes: està disposat a trossejar Espanya a canvi del manteniment del seu privilegi sempitern de governar el que quedi d'ella. El que diferencia l'independentisme català del nacionalisme espanyol, sobretot el de dretes, és que aquest últim no creu en el que diu defensar.

23/02: Cebrián i ‘cierra España’

Vicenç Villatoro22/02/2017 18:36

Segueix-me

JUAN LUIS CEBRIÁN ha fet unes declaracions demanant mà duríssima contra el sobiranisme català. Han sorprès -tot i que hi havia prou indicis previs- perquè les hauria pogut fer exactament iguals, o potser una mica menys agressives, qualsevol representant de l’ala més dura del PP. Sorprèn com les dues Espanyes, la regeneracionista i la conservadora, que s’enfronten agrament en tants temes, arriben a competir amb entusiasme a l’hora d’abraçar-se a la mateixa concepció d’Espanya, la idea en totes dues direccions de l’antes roja que rota. Sorprèn com l’Espanya regeneracionista acaba assumint una concepció nacional, metafísicament unitarista i uniformista, de la qual té elcopyright i el benefici l’Espanya conservadora. Potser per això l’Espanya regeneracionista sempre acaba perdent les batalles, perquè les juga en el territori de l’adversari. El regeneracionisme espanyol no ha acabat d’entendre mai allò que és obvi per a molts (i no tan sols sobiranistes): que la veritable regeneració de fons d’Espanya passava (potser ja no hi és a temps) per l’assumpció sincera de la seva realitat plurinacional. I en un estat democràtic, quan diverses persones decideixen viure juntes és perquè volen estar juntes, no perquè se les obliga.

El ministeri d'interior no agafa el telèfon a Jordi Jané

El conseller vol proporcionar informació sensible sobre jihadisme però no pot

ACN Barcelona .- El conseller d’Interior, Jordi Jané, ha denunciat que espera des del 7 de febrer que el ministre d’Interior, Juan Ignacio Zoido, li torni diverses trucades que li va fer arran de la detenció a Badalona (Barcelonès) de dues persones acusades d’adoctrinament i captació jihadista. En una interpel·lació al Govern del PPC, Jané ha explicat que va trucar el ministre, li va enviar missatges i també es van fer trucades des del cap del seu gabinet i ha asseverat que a través de cap de les vies ha obtingut una resposta. El conseller ha dit que disposa d’”informació sensible” que s’hauria de “compartir” amb el govern espanyol, ja que ha defensat que aquest intercanvi és positiu i necessari. “Encara avui espero la resposta”, ha lamentat.

El conseller ha afegit que el passat divendres es va trobar amb el delegat del govern espanyol, Enric Millo, i li va comentar aquest fet, al que Millo li hauria respost que es tractava segurament d’un “malentès”. Jané ha dit que ho sigui o no, els dies “van passant” i no ha rebut encara la resposta. El conseller s’ha preguntat si el fet que un ministre d’Interior no contesti el conseller del mateix ram és normal i si evidencia un bon clima de diàleg. “No ens podem permetre no entendre’ns”, ha considerat.

D’altra banda, també ha dit que encara espera una trucada del ministre en relació a la detenció el passat dimarts d’un home que havia robat un camió de butà a Barcelona i circulava en direcció contaria per la Ronda Litoral. El conseller ha respost a les crítiques sobre la coordinació amb les policies locals de les ciutats defensant-la i, per exemple, assegurant que en relació a aquest incident es va intercanviar missatges amb l’alcaldessa Ada Colau a través dels quals van constatar l’actuació “notable i exemplar” de Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana de Barcelona.

En aquesta línia, ha denunciat també que el Ministeri d’Interior no convida els Mossos a les juntes de seguretat per tractar aquells assumptes internacionals que també els afecten “com diu l’Estatut”. Jané ha dit al diputat que aquesta manca de resposta i compliment del que diu l’Estatut demostra que tenen un concepte diferent del que vol dir respectar els cossos policials.

Jané ha donat aquestes explicacions en resposta a una interpel·lació del diputat del PPC Alberto Vilagrassa, que ha desencadenat retrets entre ambdós. El conseller ha qualificat la interpel·lació de “baix nivell parlamentari” davant les crítiques de Vilagrassa per no respectar els cossos policials, tenir criteris diferenciats en el tracte als agents segons les seves ideologies i fent al·lusió a la manifestació policial a Barcelona i la relació amb la CUP, així com demanant que no "cedeixi al xantatge" de la formacio cupaire.

El conseller ha contestat a les paraules del popular dient que no s’ha fet “ni una negociació política sobre el cos de Mossos”. De fet, les paraules de Vilagrassa han provocat que el diputat de la CUP Benet Salellas reclamés la paraula per al·lusions criticant que el PPC “confongui” la sessió de control al Govern amb una sessió de control a la CUP. Salellas ha assegurat que no es quedaran “de braços creuats i callats contra aquells a qui els molesta que la CUP existeixi i que intenten per vies antidemocràtiques criminalitzar” i ha demanat l’empara del Parlament.
Un altre tema en el que han xocat Jané i Vilagrassa, ha estat la mort de dos agents rurals el passat gener a mans d’un caçador a Aspa (Segrià). Jané ha assegurat que en cap moment ha ofès la memòria de les víctimes i que tampoc ha criticat l’actuació de la Guàrdia Civil, però ha afegit que això no té res a veure amb continuar reclamant que les competències de que disposa aquest cos passin a la Generalitat.

La Justícia, al servei de la ideologia

Barcelona. Dijous, 23 de febrer de 2017
2 minuts
Editorial José Antich - Sergi Alcàzar

El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar.

Què es pot dir de l'actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obligació de passar pel consolat espanyol a firmar? O del cessament fulminant dels fiscals de Múrcia que acusaven el president de la comunitat, casualment del PP? O del nomenament de fiscal anticorrupció el fiscal que va intentar enterrar els correus secrets de Miguel Blesa, l'expresident de Caja Madrid? Cadascun per si mateix deixaria a qualsevol altre país molt tocats els diferents estaments judicials, però aquest govern ha après a actuar per acumulació. Desbordant l'imaginable amb un control també mediàtic desconegut en què la patum de la comunicació espanyola es permet parlar de la supressió de l'autonomia catalana, l'empresonament de Mas o l'enviament de la Guàrdia Civil com qui tria una ampolla de vi en un restaurant de cinc forquilles.

En aquest marc de pèrdua de drets fonamentals la barbàrie de la Fiscalia presentant una querella contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tres membres de la Mesa i, alhora, exculpant dels mateixos fets el diputat Nuet simplement perquè no és independentista, no fa sinó enfortir la idea que estem davant d'un procés polític. Quan es persegueixen ideologies i no pas fets, la Justícia deixa d'existir. I només hi ha la força en un costat i la resistència en l'altre.

Una Infanta a quatre grapes

"Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny"

per Salvador Cot 23/02/2017

Aquesta vegada la portada d'El Jueves ha fallat. La Infanta Cristina no anirà a la presó, ni tan sols al vis-à-vis, perquè el seu marit se'n pot tornar tranquil·lament a Suïssa a gaudir dels privilegis que li atorga la seva posició mai no perduda. Queda clar que han robat, és evident que no manifesten cap mena de penediment i, a sobre, se'n tornen a casa impunement i davant de tothom. I els plebeus que treballin i es fotin, com sempre.

El judici del cas Nóos ha demostrat que les elits de l'estat són fortes, però el règim és molt feble. Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny. Però no tot són bones notícies per a la monarquia espanyola. L'any 2007 van ser capaços de segrestar una portada d'El Jueves -a la que es refereix l'actual, ara en venda a ebay- amb la policia requisant revistes pels quioscos de les Rambles, mentre el Col·legi de Periodistes de Catalunya demanava "respecte" per a la monarquia, en un comunicat més vergonyós que covard, en plena era d'internet. Deu anys després, ni s'ho han pogut plantejar.

Passa el temps i la impunitat dels de dalt continua intacta, però la percepció social ja comença a quedar lluny del culte a la personalitat que va instaurar el règim del 78 en benefici de la família Borbó. Se'n surten, però ja no els aplaudeixen ni al programa d'Ana Rosa. Els catalans ja els han oblidat, els espanyols tardaran una mica més.

Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut

«El govern espanyol, l'executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l'ha despullat de qualsevol credibilitat»

Per: Vicent Partal
23.02.2017 22:00

La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català.

Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar. I no tan solament el deixen al carrer, lliure, sinó que li permeten de signar davant un jutge suís, perquè puga sentir-se còmode i no haja de donar la cara a Espanya. És tan desmesurat i demostrat el robatori que ell –o ells?– va fer que una sentència com la que vam veure ahir pràcticament no l’esperava ningú. Era impensable. Tots, més o menys, teníem coll avall que la seua dona, germana del rei actual, n’escapava només perquè és qui és. Però Urdangarin també? Ni tan sols ell no entrarà a presó? És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.

Al costat d’aquest escàndol, fereix molt més encara la condemna contra el raper mallorquí Valtònyc i tots els altres casos semblants que no cessen i que demostren que la justícia espanyola és parcial, submisa al poder i enormement partidista. Ho rebla encara més la nova querella presentada contra la mesa del Parlament de Catalunya. Especialment per la manera com la interlocutòria aparta un digníssim Joan Josep Nuet de la llista d’encausats, a còpia d’interpretacions sobre el seu pensament i sobre què pensen que volia fer. En dret penal, les responsabilitats només es poden dirimir sobre fets, de cap manera sobre intencions i encara menys mirant qui fa què. Això, això que han fet de separar els membres de la mesa segons la ideologia que tenen, simplement és propi de dictadures.

I al final, la qüestió és aquesta, sí. La situació de la democràcia a l’actual estat espanyol és molt greu. Perquè la tradicional separació de poders que va definir Montesquieu pràcticament hi ha desaparegut. El govern, l’executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l’ha despullat de qualsevol credibilitat i ha demostrat desvergonyidament, sense dissimular, que el manipula com vol i quan vol. I sense poders separats ni contrapesos l’alternativa és el poder absolut.

Que és el que té Rajoy a les seues mans ara mateix. El PP ha dissenyat un estat que pràcticament només obeeix els seus designis, un sistema pensat per a reduir la democràcia a una simple aparença. I el fa jugar com vol i quan vol. Perquè, qui es pot creure que la sentència contra Rato, que ja veurem com acaba, apareix per casualitat minuts després de l’escàndol Urdangarin…?

L’amenaça que avui tenim tots els ciutadans de l’estat espanyol és el poder absolut del PP. I crec que no cal pas recordar que aquest és un partit descarnat, que de tants i tants delictes com ha comès ja no tens manera de saber si és una formació política o bé una organització criminal disfressada d’instrument polític.



[Bon dia]

-Magnífica notícia el nomenament d’Empar Marco com a directora de la corporació pública de mitjans valenciana. A més de la seua trajectòria i el seu projecte, cal destacar molt que la nova ràdio televisió pública valenciana tindrà com a màxima responsable una periodista. I una periodista com Marco, acostumada a ser al carrer i a donar la cara. Us recomane el vídeo del dia que el PP va tancar Canal 9, narrat precisament per ella en directe, com a corresponsal que era de TV3.

–Torna la rebentaplenaris. La dreta valenciana retorna al seu lamentable passat. Durant els primers anys de la democràcia un grup de dones capitanejades per un personatge còmic que es feia dir ‘Paquita la rebentaplenaris’ van dedicar-se a insultar impunement i a provar d’agredir les autoritats demòcrates cada vegada que es reunien. El PP ja va servir-se de l’insult des de la galeria de convidats fa pocs dies, quan es parlava de llengua, però el vídeo del que va passar dimarts fa sentir vergonya aliena. Eren convidats seus.

–Valenta i correcta la decisió de la CUP de demanar ara d’entrar a la mesa del Parlament de Catalunya. Corresponsabilitzar-se, en aquest moment, de l’òrgan que rep la repressió més dura és un gest que cal valorar.

23-F, encara

En cap lloc com al País Valencià, i molt especialment al cap i casal, es va sentir tan forta la remor de sabres del 23F de 1981. Jo estava a punt de fer els catorze anys i duia la vida de qualsevol adolescent de poble amb unes incipients inquietuds polítiques i culturals. Tot plegat, feia quatre dies que havia descobert tot un món al voltant de la meva menyspreada, gairebé proscrita llengua. Em sentia absolutament fascinat pel moviment de reconscienciació nacional que en aquell moment es vivia al país i, alhora, intentava esbrinar per què les coses eren com eren, per què la societat en la qual havia crescut estava tan lluny d’aquella Europa somiada, tan tenallada per la por, per què era tan desigual.

Aquella tarda quan vaig sortir de classes de mecanografia em va sorprendre veure com els atemorits botiguers del centre s’afanyaven a tancar. Als carrers a penes es veia una ànima. A la porta d’un dels bars més concorreguts vaig arribar a veure concentrat un grup dels més fatxendes del poble. Se’ls veia amb ganes de gresca, reptadors com mai. En arribar a casa, vaig trobar al meu pare completament abatut, enganxat a la televisió on en aquell moment es retransmetia en directe la presa del Congrés pels guàrdies civils del tinent coronel Tejero. El meu pare temia que el triomf del cop pogués afectar-nos directament o, encara pitjor, la possibilitat que esclatés una altra guerra civil com la que havien viscut els meus avis. Les perspectives eren ben sinistres.

A València, a poc menys de trenta quilòmetres del nostre poble, el Capità General Jaime Milans del Bosch va decretar l’estat d’excepció i va treure els 40 tancs del Regimiento Vizcaya 21, al carrer. Hauria pogut haver una matança però, a la última, tot va quedar en una grotesca xanxa. Tothom va fer veure que la democràcia havia escapat de l’ombra del franquisme. Altrament, els militars rebels van tenir unes penes lleus si pensem en el drama que van estar a punt de provocar. Al gall de Tejero fins i tot inicialment el van instal·lar en una estança de tres habitacions sense barrots, cuina i bany dins en el castell de La Palma de Ferrol. El visitaven sovint tipus de Fuerza Nueva. De vegades, les visites li portaven mariscs, carn o vi. Molt probablement, Tejero i els seus no s’hagueren mostrat ni de bon tros, cas de triomfar, tan misericordiosos amb els seus enemics.

Un anys després vaig llegir en un aplec d’articles de Joan Fuster, L’’Operación Valencia’, una peçapublicada cinc dies després de la temptativa militar en el Diario de Valencia. Fuster explicava que li havia agafat la noticia just quan es disposava a sintonitzar en la ràdio una emissora que emetés música lleugera per tal de poder concentrar-se en la lectura d’El rodaballo, de Günter Grass. Llavors, va escoltar el ban militar de Milans del Bosch. No es va amoïnar. “En realitat”, va escriure, “els ‘colpistes’, individus probablement paranoics, potser no comptaven amb un fet obvi: que no són els mateixos que van ser el juliol del 36”. Com sigui, Fuster, que mai no es va mamar el dit ni es va mossegar la llengua, ironitzava sobre el paper de la classe política espanyola en aquell afer, sobre les possibilitats que tenia de construir una democràcia burgesa com les hi havia a tota Europa. I, encara, irònicament, el fracàs del cop havia donat una oportunitat d’or als Fraga i Martín Villa del moment, franquistes de facto per presentar-se com uns autèntics ‘herois de la llibertat’, com unes ‘marianitas-pineda’ rebla l’assagista.

A Fuster van voler amagar-lo però s’hi va negar. Va acabar la novel·la i es va dormir com un sant. Al capdavall, enraonà, el carnaval del 23 F era una cosa de la classe política de Madrid davant de la qual a un només li quedava que s’arronsar-se de muscles. A Madrid fan el que volen i com volen: “La cosa serà una llei, uns impostos, un capità general, uns ases que s’ocupen del bilingüisme, l’atur, la desemparança de l’Administració Central, les quintes, mil ansietats més. ‘Ells’ manen. I ‘ells’ ordenen i manen. ‘Ells’ ho són tot. Fins i tot la presumpta ‘oposició’ són ‘ells’...”.

Tants anys després no sembla que les coses hagin canviat gaire. Menys encara que ho vagin a fer. El 1981 va ser un escamot de la Guàrdia Civil el que en nom de l’Espanya eterna va intentar salvar d’una democràcia de pèssima qualitat a la seva particular pàtria de Pelayos, reis i infantes. Avui són una legió d’aprenents d’espia, pinxos, jutges i fiscals els que en nom d’una Constitució arnada intenten salvar-la de nou, ara però del perill dels catalans. Al mes que ve o d’aquí un any qui sap si dels perills del comunisme o d’una invasió de marcians. Ja tenia raó Joan Fuster quan deia que ‘despús-demà’ la temptativa de cop es repetiria, ‘perfeccionada’, és clar... Sense que cap professional de la ‘democràcia burgesa’ –començant per Carrillo- fos capaç de fer res.

Francesc Viadel

A L’ESPERA DEL CORREDOR

Aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat al Congrés dels Diputats –per enèsima vegada- una moció instant el Govern de l’Estat a què finalitzi el Corredor del Mediterrani, una infrastructura ferroviària d’ample europeu que en qualsevol estat seriós ja estaria finalitzada. Aquí, no només no està executada, sinó que hi ha trams que encara són de via única i, per suposat, d’ample ibèric. I si avui encara estem així, hem de recordar que no és per les dificultats financeres dels últims anys, sinó que és conseqüència d’una estratègia dels grans partits de l’Estat –PP i PSOE- que ha durat dècades i que ha consistit en dilatar i alentir una infrastructura que requeria una aposta clara i inequívoca dels diferents governs de l’Estat. Aquesta irresponsabilitat és imputable tant al PP com al PSOE. Perquè no estem parlant d’una estratègia de partit, sinó que ens referim a una estratègia d’Estat, a la qual cal també afegir-hi Ciudadanos, malgrat la seva gesticulació.

Malgrat aquesta estratègia maniquea, al llarg dels últims anys, des de la Unió Europa, Govern de la Generalitat, ara també de la Generalitat Valenciana, així com des del conjunt de les administracions locals, món empresarial i societat civil, cas de Fermed, a qui cal reconèixer el seu treball, s’ha treballat intensament per fer realitat el Corredor del Mediterrani.

Des del PDEcat, tant al Parlament Europeu com al Congrés dels Diputats, continuarem lluitant perquè les bones intencions que traspuen aquestes mocions acabin materialitzant-se en els Pressupostos Generals de l’Estat, cosa que no ha passat en els últims anys. I quan hi ha hagut consignació pressupostària, mai s’ha acabat executant. Hem d’insistir, però, que aquesta no és una reivindicació d’una sola formació política. En aquesta lluita cal que hi continuï sent de forma decidida el conjunt de la societat d’un territori que vol continuar sent motor econòmic. Els responsables del govern de l’Estat, siguin del partit que siguin, haurien de posar el Corredor al capdavant de les seves prioritats en infrastructures. Estem parlant d’un projecte clau per al desenvolupament i creixement econòmic d’un gran àmbit territorial, necessari també perquè una part del nostre país pugui disposar d’un conjunt de serveis ferroviaris propis del segle XXI.

Ferran Bel i Accensi
Diputat a Madrid

Amb rapers i titellaires sí que s’hi atreveixen

A mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 23/02/2017 19:47

Després d’haver retirat el passaport al regidor Joan Coma per haver dit allò dels ous i les truites, ara l’Audiència Nacional se supera a ella mateixa condemnant el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, a tres anys i mig de presó per la lletra d’una de les seves cançons, que segons el jutge és constitutiva dels delictes d’injúries contra la Corona espanyola, enaltiment del terrorisme i incitació a l’odi i la violència. Es tracta d’un tema titulat El Borbó, que conté versos satírics (algú dirà insultants) contra la monarquia i, en particular, contra el rei emèrit Joan Carles.

La sentència contra Valtonyc és tan dura i desproporcionada que supera tots els rècords de la vergonya aliena obtinguts fins ara per la justícia espanyola, començant pel número segrestat de la revista El Jueves i acabant pel titellaire de Madrid que va passar deu dies de presó, sense judici ni res, per haver enaltit també el terrorisme armat amb figuretes de pasta de paper. L’acarnissament amb el raper es completa obligant-lo a pagar tres mil euros al seu denunciant, Jorge Campos, president de l’entitat d’extrema dreta Círculo Balear, per haver-lo ofès també amb una de les seves cançons. No fa tant de temps ens en rèiem que als EUA alguns àlbums de rap, de l’estil diguem-ne dur que segueix Valtonyc, es publiquessin amb una etiqueta que advertia els pares de les “lletres explícites” que contenien. El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut (Kortatu, La Polla Records, Ilegales, La Banda Trapera del Río, Albert Pla i altres cracs de la provocació cantada) d’acord amb els criteris jurídics que ara s’apliquen. El màxim que se li pot qüestionar a Valtonyc és la qualitat de la seva música, amb el benentès que un sol dels seus temes és infinitament més interessant que les discografies completes de David Bisbal i Antonio Orozco.

El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut

Per acabar de fer-ho tot més demencial, la sentència contra Valtonyc es va conèixer poques hores abans de la decisió de les jutges del cas Nóos sobre Iñaki Urdangarin, aquest home a qui tots els espanyols devem una disculpa per les molèsties causades amb les nostres maledicències ignorants i plebees (a la seva esposa, la infanta Cristina, no li devem disculpes, sinó un monument a la plaça de cada poble i ciutat, naturalment pagat amb diners públics). Cometré la baixesa de portar les sagrades i inextricables resolucions judicials al terreny personal per dir que, a mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment. En canvi, em resulta impossible no sentir-me fortament perjudicat quan un lladre em roba, que és el que ha fet el senyor Urdangarin amb mi i amb tots els ciutadans de les Balears i d’Espanya. Amb la seva esposa, la infanta ofesa en el seu honor, com a beneficiària a títol lucratiu. I tot això, en l’aniversari del 23-F.

Urdangarin no és igual

«Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho»

Esteve Plantada | 23/02/2017 a les 22:04h

Només una setmana després de sentir en boca de Miquel Roca que "la justícia és igual per a tots", tenim una nova constatació que això és rotundament fals. La història judicial dels darrers anys a Catalunya i a l'estat espanyol és de traca i mocador, amb casos que clamen al cel com l'espoli al Palau, amb Fèlix Millet fent la migdiada al sofà de casa, o la judicialització del 9-N, amb Artur Mas al banc dels acusats i la persecució incessant a Carme Forcadell, ara amb un nou episodi.

Per acabar-ho d'adobar, aquest dijous hem sabut que Urdangarin i Torres poden gaudir de llibertat sense fiança, tal i com ha conclòs l'Audiència de Palma. Aquesta sentència encara és més sorprenent si tenim en compte que, un dia abans, coneixíem que el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per injuriar el rei Joan Carles en una cançó. La sentència supera en tres mesos la petició de la Fiscalia contra l'artista, una exaltació de la desvergonya i una bufetada a la llibertat ideològica i d'expressió, per molt que es pugui trobar en el terreny del mal gust. Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho.

No valen romanços, ni cap conte d'un dels pares del cadàver de la Constitució: hi ha gent que no és igual que els altres davant de la justícia. Almenys, no igual que Valtonyc, que ha comès el delicte d'injuriar un organisme públic que paguem entre tots, ell inclòs. A l'altra vorera, per aconseguir adjudicacions a dit aprofitant el nom de la corona i per amagar els diners a paradisos fiscals, l'ex-duc de Palma pot mirar-s'ho des d'un retir daurat a Ginebra. Per atzar de la nomenclatura, que la beguda espirituosa ens agafi confessats a l'hora d'impartir aquesta mena de justícia.

Perdona’l, TC, que no sabia el que es feia...

Empar Moliner23/02/2017 20:07

Amb els ulls més desencaixats que els de l’estanquera de la Magaldi, llegeixo a l’ARA els detalls de la nova querella contra la Carme Forcadell, l’Anna Simó, en Lluís Corominas i la Ramona Barrufetper “desobediència i prevaricació”. Ras i curt: per “permetre” (per “no impedir”) l’aprovació de la resolució del referèndum al Parlament de Catalunya. Aquest és el delicte.

Esclar que la querella exclou Joan Josep Nuet, tot i que va votar dos cops “a favor d’incloure en la votació del ple del 6 d’octubre passat la resolució del referèndum”. I per què?, us preguntareu vosaltres (i també ell). Perquè el fiscal considera que en Nuet “no pretenia com la resta de querellats incomplir els manaments del TC ni tirar endavant un projecte polític amb total menyspreu a la Constitució”. I per què?, us preguntareu vosaltres (i també ell). Perquè “els seus anys com a parlamentari evidencien la falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional”. Vaja, que ell no volia desobeir el Tribunal Constitucional, sinó que ho va fer “per la creença errònia d’estar complint amb les seves funcions com a membre de la mesa del Parlament”. M’agrada aquesta “creença errònia”, perquè insinua que en Nuet no sabia el que es feia. Conduïa borratxo.

Que en Nuet, gràcies al seu full de serveis, no tingui una querella al calaix vol dir que el fiscal pretén dividir les famílies. L’independentisme (el català) és dolent en si, i el que compta, a l’hora d’incomplir les escriptures del Tribunal Constitucional, és la intenció. Aprovar una llei sent d’un partit polític que defensa l’independentisme és, doncs, mala intenció. Perquè l’independentisme és com el fornici fora del matrimoni. Es pot desitjar en secret, però no es pot dur a terme, perquè llavors ja parlaríem de pecat mortal. I una cosa és pecar de pensament però una altra de molt diferent és pecar d’obra.

El mal Estat

Barcelona. Dijous, 23 de febrer de 2017
4 minuts
Joan J. Queralt

Des que l’esperit de la Transició es va convertir en un mer espectre del Túnel de la Bruixa, hem passat d’un incipient Estat del benestar a un Estat del malestar que culmina hores d’ara en un mal Estat. No és un joc de paraules: és la constatació d'una realitat. L’actual mal Estat no pot fornir les necessitats mínimes dels seus ciutadans (la meitat dels aturats no perceben cap ajut), l’atur arriba al 50% dels joves i els preparats han de sortir a fora, ningú sap si es pagaran les pensions, els recursos es destinen a subvencionar i enfortir els oligopolis: sector financer, sector energètic, sector de l’obra pública, en general el sector que depèn de les contractacions oficials i dels negocis de tarifa publicada al BOE. En resum, el mal Estat és la realització del que en podríem denominar la llotja del Bernabéu, que sí que és una sòlida realitat.

A sobre, institucionalment, la Transició és més espectral que mai. D’una banda, la Fiscalia és una olla de grills, en part perquè no serveix –encara que sembli mentida- als interessos del govern del PP en no haver afluixat la lluita contra la corrupció. La purga cap als fiscals és conseqüència del fet que, al marge de la seva pròpia i personal ideologia política, el Gobierno creu que no han actuat diligentment per defensar-lo (a ells i al seu partit) i que no han parat de propiciar causes anticorrupció. El nou fiscal general pretén un canvi de rumb. Els fiscals poden passar d’afinadors a afinats: és el que té l’obediència mal entesa. Com a guarniment: declaracions de fiscals fumadores desconsellades pels seus superiors -censurades públicament per altres companys- i tensions a l’hora d’imputar presumptes corruptes. Això sense deixar de veure com el fiscal Horrach, en comptes de tancar-se al seu despatx estudiant quines mesures cautelars demanarà contra Torres i Urdangarin, després d’una sentència que va ser espectacularment contrària a les seves, pel que es veu, poc fonamentades tesis, ha encetat una ronda pels mitjans de comunicació desfullant la margarida de les mesures cautelars possibles. Edificant.

D’altra banda, la cúpula policial de seguretat espanyola, cessada i en actiu –però com diu l'aforisme, els espies no es jubilen mai-, Eugenio Pino, José Villarejo i cia declaren i declaren als jutjats contra sí mateixos i contra altres, desdient-se i amagant amb estirar la manta (quina?). Un dia sí i altre també apareixen informes policials o USB, tot netejant calaixos (des de quan no feia dissabte la Policia?). Edificant, també.

Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial

A més, uns processos per corrupció que no acaben de rematar. Ja sigui perquè les instruccions no són prou sòlides, ja sigui perquè les acusacions, públiques i privades, diguem que no encerten el to a l’hora d’aflorar proves de càrrec contundents. Hi ha i haurà condemnes, però em temo que en la línia del cas Nóos –deixant de banda l’absolució cantada de la infanta Cristina davant una acusació delirant-. Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial, sense haver posat un sol mitjà més a l’Administració de Justícia. De casual, no res.

Amb una recuperació econòmica que no arriba a la gent, amb més precarietat, cosa que genera més desigualtat, poc optimisme es pot crear. Ni tan sols les dades macroeconòmiques són bones: més atur general, més atur juvenil, però menys PIB que al 2007, any frontissa de la crisi.

Semblava, per altra banda, que fer oposició amb majoria absoluta, i més amb l’africanisme polític mesetari, era una feina feixuga. Tot, en conseqüència, són avantatges per al govern. Doncs, ves per on, governar en minoria està resultant més plàcid del que semblava. En realitat, el govern fa pràcticament tot el que vol sense despentinar-se. A l’africanisme li correspon la incompetència. I incompetència és suïcidar-se qui es considera a si mateix principal partit de l’oposició, en viu i en directe, gràcies, en part, a foc amic mediàtic. Incompetència és que la dita nova política continuï amb les formes de la vella: discutint sobre càrrecs i persones i no sobre idees ni estratègies dignes de tal nom. Incompetència és ventar-se de ser el gran regenerador que ha sotmès el govern a un ferri control ètic i deixar-li passar, però, totes les malifetes sense res més que lleus carasses de circumstàncies; al cap i a la fi, no fer res més que el paperina.

Tot això amaga el que la dita crisi catalana palesa: la incapacitat de l’Estat per afrontar tot el que no sigui deixar-se portar pel corrent. Es podria dir que la crisi ha afeblit l’Estat, i que aquest és el motiu de no poder plantar cara a cap crisi i menys encara al desafiament més gran que ha tingut l’Espanya contemporània. O és al inrevés? L’Estat espanyol té aquest reguitzell de crisis que afecten la seva línia de flotació degut a la seva debilitat institucional, a la seva desestructuració de fons.

Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa

La crisi –les crisis, més ben dit- no han afeblit res: la feblesa ve d’abans, de molt abans, perquè cap dels problemes eterns d’Espanya no s’ha resolt mai, només s’arrosseguen menys o més maquillats. Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa. Quan, a més, el problema polític és de fons, és com donar aspirines per guarir una septicèmia generalitzada. De tota manera, com feia Cebrián dilluns passat, no són rars els que albiren una versió light à la Duc de la Victòria.

En fi, la crisi actual és la punta de l’iceberg d’una crisi estructural d’un mal Estat. I les solucions, en mans dels de sempre, tindrien el resultat de sempre, si no fos perquè ara hi ha damunt el taulell una fitxa nova: Catalunya. Catalunya, ella sí, ha passat del suflé romàntic a una nova forma d’encarar el seu destí, que una gran part de la població xifra en la independència. Això sí que és una fitxa nova, novíssima. Fitxa gens aliena al mal Estat.

Un festival judicial espanyol

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Els veïns van celebrar un nou aniversari de 23-F “por todo lo alto”: en un sol dia, el fiscal en cap de Múrcia (amb una investigació en marxa contra el president de la comunitat) era apartat de les seves funcions per la Fiscalia General de l’Estat a les ordres del govern del PP; el fiscal Horrach (un ministeri o un consell d’administració, ja!) i un tribunal de Palma arrodonia la seva feina deixant al carrer Iñaki Urdangarín tot i estar condemnat a sis anys de presó; i, el més greu de tot, la fiscalia del TSJC llançava una nova querella contra la presidenta Forcadell i altres tres membres de la mesa posant per escrit sense embuts que així ho feia perquè són independentistes. L’atac contra la democràcia catalana per part del govern espanyol que està podrint totes les institucions ha de tenir una resposta contundent a les urnes. I com abans millor. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ÀNIMA. Dilluns, els consellers de Cultura dels tres territoris centrals dels Països Catalans, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, signaven la Declaració de Palma, un compromís de reforçar els seus llaços històrics i culturals de segles en els àmbits de la llengua i de la cultura. Com no podia ser d’altra manera i amb el silenci total dels seus covards companys de files al Principat, el portaveu valencià de Ciudadanos, Fernando Giner, titllava la declaració d’agressió a l’autonomia. L’ànima anti-catalana del partit continua preparada per limitar l’ús i el coneixement de la llengua catalana tant com sigui possible. L’alarma de l’espanyolisme és lògica: l’evidència de l’espoli que es practica contra els Països Catalans i l’acaparament descarat del poder central no faran sinó acréixer durant els propers anys un sentiment de desafecció que en no gaires anys pot portar a escenaris de retrobament que avui no ens podem ni imaginar.

CONFIANÇA. Si no ho heu fet, us recomano vivament escoltar el gran discurs de la Isabel Clara Simó en l’acte de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Us en faré cinc cèntims d’allò que considero essencial. L’excandidata de Solidaritat Catalana ens va voler recordar que som un gran poble. Que Catalunya sí que pot (aixxx). Tenim alguns dels metges, científics, escriptors, escultors, cuiners, esportistes (i tants, tants d’altres) millors del planeta. Fem una aportació al món d’enorme pes, tenint en compte les dimensions del nostre poble. Així que, ara que hem de fer el pas més important en 300 anys, cal reforçar la nostra auto-confiança. A les amenaces i els menysteniments dels nostres adversaris, que ens apliquen sense pietat la lògica del maltractador, nosaltres hem de respondre amb més seguretat en les nostres pròpies forces. Quin goig escoltar de la Isabel Clara Simó aquesta lliçó fonamental per als temps de revolta que encarem.

DIVIDIR. Les informacions de la premsa dependentista han mirat aquesta setmana, com de costum, de dividir l’independentisme: és gairebé la darrera eina que els queda. Profundament decebuts per l’aprovació dels pressupostos, el darrer gran port de l’etapa final de la volta, ara intenten sembrar el dubte. “El País”, deformant el contingut de les conferències d’Artur Mas; “La Vanguardia”, generant sospites sobre el president Puigdemont; “El Mundo”, llançant als lleons un Oriol Junqueras suposadament més interessat a anar a eleccions que a celebrar el referèndum. I tret del sector de l’independentisme dedicat sistemàticament a dubtar de les darreres intencions de tot lideratge independentista (què hi farem!), el cert és que l’estratègia, que en altre temps hauria generat acusacions de traïció per tot arreu, ha deixat de funcionar. Aquesta ja ens la sabem. I és que potser l’única bona notícia d’aquest allargament excessiu del procés és que ells han perdut tota capacitat de sorprendre’ns.

EMBRUTAR. Des dels poders de l’Estat i les tribunes del dependentisme català s’aprecia l’esforç per aconseguir que els fem més fàcil la feina i que siguem nosaltres mateixos els qui renunciem al referèndum. Crec que no coneixen qui va al davant de tot plegat. Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Turull, Arrufat, Rovira o Gabriel. I tants altres. Tota la confiança. Es potser l’acció desesperada de qui sap que no podrà evitar-lo o potser simplement, disposats a usar la força, es tracta d’intentar fer-nos desistir per no quedar malament. I no, l’Estat espanyol ha de saber que s’haurà d’embrutar les mans. Que les cancelleries europees miraran cap a una altra banda, però plenes de vergonya. Que haurà de reprimir i limitar drets fonamentals. Perquè nosaltres no tornarem a fer marxa enrere. I és que alguns s’entesten a no entendre què va passar de debò aquell 27-S de 2015.

EXPRESSIÓ. La regressió del respecte als drets fonamentals al Regne d’Espanya camina en paral·lel a la impunitat o semi-impunitat dels principals responsables de la corrupció, gairebé sempre (amb l’excepció d’uns quants caps de turc) exonerats de les seves responsabilitats. Aquesta setmana ha estat condemnat a tres anys i vuit mesos de presó Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, raper mallorquí, acusat d’un delicte de calúmnies i injúries greus contra la Corona i enaltiment del terrorisme. Més enllà del mal o bon gust de les seves lletres (aquí no cal entrar) sembla una autèntica bogeria enviar a presó algú per expressar-se a través de simples cançons, mentre tants actes violents del feixisme al nostre país (aquests sí, ben reals) queden impunes i les amenaces de mort (com ara, aquesta setmana, a les xarxes socials) al vicepresident del govern català Oriol Junqueras passen completament desapercebudes per a la fiscalia.

GELOSIA. El serial del diàleg ordit pel Partido Popular ha tingut aquesta setmana moments de gran surrealisme. Ni setmana. De fet, ha anat d’hores. En només 24, Enric Millo ha afirmat contactes, Xavier García Albiol els ha negat i Mariano Rajoy ha afirmat que no podia dir ni que sí ni que no. Potser el més destacable ha estat l’evident mala llet amb la que el líder del partit a Catalunya ha deixat als peus del cavall el subdelegat del Govern del seu partit. La incomoditat de García Albiol pel paper d’en Millo és evident: amb Llanos de Luna el govern espanyol emprava un perfil baix, ocupat en la lluita als jutjats contra els ajuntaments sobiranistes. L’exportaveu del PP al Parlament, en canvi, vol lluir i es nota massa que García Albiol se sent desplaçat. I pel que es veu, les lluites de fang estan per sobre fins i tot de la unitat d’Espanya.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Les cendres de l’Estat

Esther Vera25/02/2017 20:10

Segueix-me

Espanya és un estat corcat institucionalment. Però amb aquellahidalguía que tan sovint els ha guiat al llarg de la història, els representants de l’Estat reaccionen als problemes amb més autoritarisme que transformadora capacitat d’autocrítica. L’alcalde, l’apotecari i el capellà ara cotitzen a borsa però són els mateixos que salten com una molla en la defensa grandiloqüent d’una Espanya a la qual vexen amb el menyspreu de la corrupció, l’abús de poder i la manipulació de la justícia.

La divisió de poders -descansi en pau el pobre Montesquieu- ha tingut una setmana horribilis. A Catalunya és difícil oblidar el ministre de l’Interior parlant d’“afinar” la fiscalia i no pensar en les contorsions de la junta dels fiscals de sala del TSJC per canviar les seves decisions sobre si calia jutjar el 9-N. Potser per això el grau de sorpresa és menor. Però molts ciutadans de bona fe hauran fet aquests últims dies una llista mental d’actuacions judicials incomprensibles, de denúncies d’intervenció grollera del poder polític sobre la fiscalia i de sentències de corrupció dignes de la més consolidada república bananera.

Les mesures cautelars decidides sobre el cunyat del rei, Iñaki Urdangarin, que esperarà còmodament a Ginebra que s’exhaureixin els procediments judicials, s’han pogut justificar amb una actuació tèbia de les acusacions. Paral·lelament, com havia avançat l’ARA, els relleus de la fiscalia s’han convertit en una purga. El fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, amb el suport dels fiscals conservadors al Consell Fiscal, va fer una trentena de substitucions. Destaquen dos homes de la màxima confiança de Maza, el nou fiscal d’Anticorrupció, Manuel Moix, i el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Jesús Alonso. Seran figures clau en els nombrosos temes encara pendents per presumpta corrupció política. La purga s’ha fet coincidint amb les gravíssimes denúncies d’intromissió i joc brut del fiscal de Múrcia, que investigava un afer de presumpta corrupció del president de la comunitat autònoma, del PP.

Els ciutadans perplexos també hauran assistit a la comunicació de la segona querella contra la mesa del Parlament i la seva argumentació, que deixa en evidència els motius ideològics que la impulsen. L’únic membre de la mesa contra qui no s’ha querellat el fiscal, Joan Josep Nuet (CSQP), se n’ha salvat “perquè no pretenia donar impuls [...] ni incomplir els mandats del TC [...] sinó que va actuar en la creença errònia d’estar complint les seves funcions de membre de la mesa del Parlament” i en destaca “la falta de voluntat”. Nuet ha sortit a defensar la seva salut. La fonamentació jurídica deixant una porta de sortida a CSQP és important i encara ho és més que Nuet s’hagi reivindicat en la seva actuació. Si l’objectiu de l’Estat és debilitar la majoria que dona suport al procés, el dels independentistes ha de ser mantenir-se en les majories més àmplies possibles.

Anomalies

La successió d’anomalies relacionades amb el funcionament de la justícia espanyola posa en evidència la necessitat d’un procés de regeneració de la política i les institucions de l’Estat. Sorprèn que, a banda de Podem, no s’hagi articulat una demanda ciutadana transversal ideològicament que reivindiqui el sanejament de les institucions i sigui capaç de fer uns estats generals del segle XXI que actualitzin els usos polítics.

Unitat de les elits

Una altra anomalia ho pot explicar. El Mundo va publicar el dia 20 una interessant entrevista a Juan Luis Cebrián, president del Grupo Prisa, parlant de la Guàrdia Civil, l’article 155, de suspensió del govern de la Generalitat, i un factible empresonament d’Artur Mas. Situa el “desmoronamiento ” de l’Estat en la cessió del 15% de l’IRPF a Catalunya i en la reforma de l’Estatut de Zapatero. Cebrián a El Mundo és una mostra pura del que pensa un ens denominat Estat, format per institucions, però sobretot per unes elits incapaces de negociar, d’entendre que el món ha canviat, que el poder és a l’Estat, però el seu origen és la sobirania popular.

En el seu llibre de memòries Cebrián parla dels seus fonaments familiars franquistes i de la seva activitat de director d’informatius de TVE amb Arias Navarro. També explica com va deixar de publicar informació sobre Banca Catalana pel que ell mateix qualifica de pressions del pujolisme i Fernández Ordóñez. Però diu que l’esfondrament institucional d’Espanya va ser el 15% de l’IRPF i la reforma de l’Estatut... Els pròxims mesos veurem rajos-C brillar en l’obscuritat a prop de la porta de Tannhäuser, o per als lectors més joves: winter is coming.

Oioi empresaris declarant en contra d'Artur Mas sobre donacions il·legals...oioi...que si catalunya s'independitza podreu absoldre a tots! Pujols, Mas etc!! Lliures!

L'Estat és una claveguera

«Contra la revolució democràtica catalana, Espanya ha llançat el seu exèrcit d'institucions, funcionaris, policies, agents secrets, fiscals i el que faci falta»

Quim Torra | 26/02/2017 a les 22:00h

Era a finals de novembre del 2012 i la campanya per les eleccions al Parlament s'acabava. CiU celebrava el seu míting final al Palau Sant Jordi i l'aleshores número dos de la coalició, Josep Antoni Duran i Lleida, deixava anar, amb incontestable coneixement de causa, que: “S'han passat les línies vermelles, perquè no s'han passat els límits de la clavegueres de l'Estat, és l'estat espanyol que és una claveguera". Venint l'expressió de qui venia, amb el profund coneixement i defensa que ha palesat durant tota la seva carrera política de l'Estat i dels interessos que s'hi acomboien, no he oblidat mai aquelles paraules.

Perquè efectivament, l'estat espanyol -no el govern, sinó l'Estat en conjunt- és una gran, immensa, colossal, fabulosa claveguera. Ha estat el procés independentista el que ha fet saltar en mil bocins els precaris equilibris dels acròbates de la transició espanyola. De fet, quan la democràcia és a penes una finíssima pell, sota la qual la monstruositat s'amaga, aquestes coses acostumen a passar.

Tot un estat en tensió i perbocant; des de la Policia als Fiscals, des del govern a la Monarquia, des de poder legislatiu al judicial, passant per la mastodòntica carcassa estatal de funcionaris i institucions. Consell de Ministres, Consell d'Estat, TC, TS, Fiscalia, Policia, CNI, etc... L'operació Catalunya és un monstre amb desenes de caps i tentacles que es mouen per la superfície -pocs- i per sota terra -la majoria. Les clavegueres baixen tan plenes que han esbotzat l'edifici de l'estat espanyol, que s'ensorra i cau a trossos, deixant surar tota la putrefacció acumulada.

Ha arribat un punt que ja no es dona l'abast.

I tanmateix, res que hom no pogués imaginar. Per alguna cosa l'estat espanyol és l'estat espanyol. I contra la revolució democràtica catalana, Espanya ha llançat el seu exèrcit d'institucions, funcionaris, policies, agents secrets, fiscals i el que faci falta.

Amb la llibertat d'expressió amenaçada i amb les clavegueres de l'Estat impropi abocant tot el seu suc de manera indiscriminada, ja no es tracta de marxar, sinó de desaparèixer. La lluita per al referèndum d'autodeterminació ja no pot ser sinó a ultrança. Tenim pressa. Ens hi va la llibertat, la democràcia i la llibertat d'expressió.

És evident que aquest és tan sols l'inici del que vindrà. Però d'alguna cosa ens haurà servit: hem conegut tota la fauna animal que es mou en les clavegueres de l’estat impropi i faríem bé de no oblidar aquests dies revolts en els que vam ser tractats com bestiar de les colònies, travessant totes les línies vermelles imaginables i inimaginables.

L'operació Catalunya 2 vindrà amb les lleis de transitorietat i la convocatòria i execució del referèndum. Tot el que s'ha vist fins ara serà, probablement, un joc de nens. Sens dubte, hem d'estar-ne preparats. Però, sobretot, organitzats.

Camí del divorci

«Per més que Rajoy vulgui presentar-ho com una amputació, el futur de la relació Catalunya-Espanya passa per un divorci que des d'aquí es voldria amistós, però que serà dolorós i conflictiu»

Germà Capdevila | 26/02/2017 a les 22:00h

Cada vegada són menys, però encara queden catalans que somien amb una Espanya diferent. Alguns líders de la nova política ens demanen que esperem fins que ells manin a Madrid per canviar les coses i instaurar un nou règim de fraternitat i plurinacionalitat.

Malauradament, la realitat és molt tossuda, i els catalans cada cop s'allunyen més dels espanyols, i vice-versa. Ahir l'enquesta d'El Periódico tornava a demostrar-ho, segurament a contracor dels seus editors: a Catalunya, 7 de cada 10 veuen un referèndum com la solució al conflicte amb l'Espanya. A la resta de l'Estat, només 3 de cada 10 ho veuen així. La diferència és abismal.

Per més que Rajoy vegi la independència com una amputació, el futur de la relació Catalunya-Espanya passa per un divorci. Des d'aquí el voldríem amistós, amb una separació de béns ordenada i justa. Malauradament, com la parella que per despit nega qualsevol diàleg, el divorci serà dolorós i conflictiu, amb amenaces, extorsions i manipulacions. Tothom en coneix algun cas d'aquest tipus de separacions.

Com en qualsevol divorci, més enllà del que diguin les lleis, el que importa és la voluntat d'un dels membres de la parella (o de tots dos) de dissoldre el vincle i començar una vida nova. Qui no vol el divorci pot reaccionar amb rebequeria, pot plorar, pot amenaçar, o pot fer servir els tribunals de braç repressor, però si la voluntat és de separar-se i la relació està molt deteriorada, no hi ha res a fer. Que es facin a la idea.

Entrenant la il·legalització de l’independentisme

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La querella de la fiscalia del TSJC contra la presidenta i tres membres de la mesa del Parlament de Catalunya és un dels fets políticament més vergonyosos de la història de la democràcia al nostre país. La cara dura amb la qual s’exonera Joan Josep Nuet, que va votar exactament el mateix que els altres quatre imputats, només perquè pensa diferent és senzillament espectacular. La imputació ideològica preventiva per la qual s’acusa els representants de Junts pel Sí, a més, avança clarament l’argumentari a través del qual el govern espanyol (si no ho impedim abans a les institucions i al carrer) pensa fer il·legalitzar l’independentisme per part del seu braç judicial: perquè tenim la intenció de trencar la Constitució de 1978 (la que, en realitat, ells es van carregar unilateralment l’estiu de 2010). Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

HUMILIAR. “És inadmissible aquest tracte racista envers els catalans”. És el testimoni d’un cors amb parella catalana maltractat per la Guàrdia Civil a l’Aeroport del Prat. El motiu: lluir un adhesiu de l’Assemblea Nacional Catalana amb una estelada en un ordinador portàtil. Un fet suficient per ser escorcollat, apartat, titllat de “cabró” i menystingut públicament. Com a ciutadà francès poc acostumat a aquest tracte colonial, ha presentat una denúncia davant la Gendarmeria de Calenzana (Còrsega) i ha informat el Consolat francès a Barcelona. I és que són ja massa incidents a l’Aeroport del Prat. El Govern català hauria de començar a prendre les regnes de l’afer: caldria exigir responsabilitats, començant per les imatges que puguin aclarir els termes exactes de l’actuació policial. No volem energúmens que menystinguin els nostres drets fonamentals, ni d’agències de seguretat privada ni de la Guàrdia Civil.

INTERLOCUTÒRIA. Els membres de Junts pel Sí i CSQEP a la mesa del Parlament i el Govern de la Generalitat han rebut una nova interlocutòria del TSJC comminant-los a no implementar en cap cas la resolució del Parlament encaminada a la celebració d’un referèndum. La falta de respecte del tribunal per les institucions democràtiques fonamentals del país es fa evident en el fet que desconeixen el tracte degut al president de la Generalitat i fins i tot escriuen malament un dels seus cognoms. En el cas de Raül Romeva s’hi refereixen com a conseller d’Afers Exteriors, qüestió que no se sap si hauria de motivar la intervenció immediata del TC per inhabilitar la sala de govern del TSJC. Mentre la repressió s’apropa, alguns sectors de l’independentisme continuen posant en dubte encara als mitjans de comunicació que el govern convocarà el referèndum. Quanta injustícia a banda i banda.

MENTIR. Són pocs segons que resumeixen a la perfecció la credibilitat del missatge internacional dels nostres adversaris, de García-Margallo a Alfonso Dastis. El govern espanyol no s’està de res a l’hora de faltar a la veritat. Resulta impactant veure la reacció del ministre d’Afers Exteriors a una pregunta directa del corresponsal de TV3 a Alemanya sobre quina opinió li mereix una polèmica declaració recent, acabada de sortir del forn, del vicepresident dels Estats Units. Dastis respon ràpidament en termes d’aprovació però ben aviat s’adona que no podrà sostenir la mentida, que s’hi fica en un jardí i acaba reconeixent que ni tan sols l’ha escoltat, amb un mig somriure. Són els mateixos que afirmen solemnement que Catalunya vagarà per l’espai i que els Tractats europeus diuen clarament que serem enviats als focs exteriors de la Unió Europea. Per sort, es retraten cada dia no només davant nostre, sinó també davant tota la comunitat internacional.

OBEDIENTS. Una majoria parlamentària que lluita per fer valdre el mandat dels seus electors, contra un Govern que no respecta la divisió de poders, que practica la guerra bruta i l’asfíxia econòmica contra les finances i les infraestructures del país. I tot i això, el senyor Rabell exigeix que no fem guerra de guerrilles. Vol que ens plantem a pit descobert contra l’enemic. Pensant bé, repeteixo, pensant bé, la capacitat del diputat de Catalunya Sí Que Es Pot per no entendre el sentit profund del que està passant a Catalunya és proverbial. Com viure la major revolta democràtica a Europa en cinquanta anys sense assabentar-se absolutament de res. La resposta del president Puigdemont a la sessió de control, excel·lent: més enllà d’una anècdota o altra a la qual agafar-se, senyors dels Comuns, al capdavall, quan arribi el moment, “pensen ser obedients a aquest parlament, sí o no?”

TERCERA. Una conferència del president Mas a una universitat madrilenya ha fet dringar al llarg de tota la setmana una nova suposada proposta de tercera via. El diari “El País” va ser el primer a titular les seves paraules en portada. En realitat, es tracta de la mateixa invitació de sempre: votar una proposta alternativa conjuntament amb la independència. Dit d’una altra manera, com va fer el govern britànic a Escòcia, omplir el no d’una proposta política concreta, a fi d’estimular la participació d’aquells que fins ara s’han mostrat refractaris a fer-ho. Com en el cas de les suposades negociacions d’amagatotis de la Generalitat (“El País”) o la predilecció de Madrid per Junqueras (“El Mundo”) la premsa espanyola, a Espanya i a Catalunya, continuarà incansable la seva tasca de desprestigi dels qui van al davant. No hi juguem. No l’alimentem. Anem al gra. Parlem del referèndum que ens neguen.

TUTELAT. El PSC, en direcció contrària, com si conduís un camió carregat de bombones de butà després d’una nit de farra. Com tothom sap, l’alternativa a la independència és perdre fins a les darreres rampoines d’autonomia. És convertir-se en delegació dels interessos de la metròpoli. Miquel Iceta va perfeccionant la seva obra. Els militants socialistes catalans tindran l’honor de participar en l’elecció del secretari general del PSOE; a canvi, hauran de consultar-hi els pactes de govern amb altres forces als quals vulguin arribar: avui, un altre tripartit ja seria impossible. I, la veritat, cal dir que en això la deriva del projecte socialista català mostra una coherència total: si s’ha renunciat formalment al dret a decidir dels temps de Pere Navarro, és lògic que el partit tampoc vulgui actuar de manera autònoma. Submissió a canvi del privilegi de participar del socialisme espanyol. Sucursalisme consumat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

25/02: Pel broc gros

 Vicenç Villatoro 24/02/2017 18:15

PER FER FRONT a la qüestió catalana, el govern espanyol s’ha vist prou fort per fer-les passar pel broc gros. Sense entendre-hi gens, diria que va pel broc gros la querella de la fiscalia contra la presidenta i mitja mesa del Parlament, en què un mateix fet és sospitós de ser delicte si el fa un independentista i deixa de ser sospitós si qui el fa creus que no ho és. El problema és que els governs, quan tasten el broc gros, hi troben el gust: és molt llaminer per a qui mana tenir aquesta sensació de mans lliures. Tot i que es va començar a utilitzar amb l’excusa catalana, l’han acabat fent servir per a coses que no tenen res a veure amb Catalunya o hi tenen a veure només tangencialment. En aquests moments, diria que el govern espanyol té un embolic amb els fiscals (amb epicentre a Múrcia, però no només) i un embolic entre cúpules policials que van filtrant papers, que neixen precisament d’haver fet servir el broc gros. I mentre que en la qüestió catalana tenen una àmplia majoria parlamentària (i pensen que també social) que els ho deixa passar tot, en els altres casos no la tenen. L’actitud triada per respondre a la qüestió catalana els està corcant la democràcia espanyola (fins i tot en coses que no tenen res a veure amb Catalunya).

Una comissió de no investigacióJosé Antich 
Barcelona. Diumenge, 26 de febrer de 2017
2 minuts

     

En aquell llarg interval entre les eleccions espanyoles del 20 de desembre de 2015 i el 30 d'octubre de 2016 en què Mariano Rajoy va sumar els vots del PSOE -previ assassinat polític de Pedro Sánchez per part d'un notable grup de dirigents i exdirigents protectors i protegits de Susana Díaz- per romandre quatre anys més al Palau de la Moncloa, es van fer moltes promeses. Ningú no sabia com havien d'acabar tants mesos de desacord polític i l'escàndol de la divulgació de les converses entre l'exministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el destituït director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, va facilitar l'acord polític per crear una comissió d'investigació. El PP estava aïllat, Sánchez aspirava a la presidència i l'escàndol immediat del que llavors es va començar a conèixer com a "Operació Catalunya" anava augmentant.

Entre els diferents actors polítics o del món judicial, un estrany personatge ha pres vida pròpia durant aquests mesos: el comissari (avui ja excomissari) José Manuel Villarejo, l'home que el Ministeri de l'Interior va desplaçar a Barcelona per buscar informació, fils d'informació o suposicions d'informació per poder actuar contra el moviment independentista català en el seu conjunt i contra els seus líders en particular. És una peça clau, almenys, pel que calla i que podria posar en dubte moltes de les actuacions del Govern espanyol. Villarejo, d'altra banda, va presentar al desembre una sèrie de documents davant d'un jutjat andorrà que tenen a veure amb el comportament de l'Estat espanyol en el cas de la Banca Privada d'Andorra.

Estem parlant, per tant, d'un actor clau per explicar la guerra bruta de l'Estat contra l'independentisme català. Doncs bé, PSOE i PP han decidit que a la comissió d'investigació del Congrés dels Diputats, Villarejo no sigui citat. Com que amb la suma dels seus vots hi ha majoria parlamentària, la decisió avançada fàcilment pot acabar sent ferma. No deixa de ser cridanera la facilitat amb què el PSOE es plega una vegada i una altra a tots els desitjos del PP encara que acabin minant la seva credibilitat. I és un error pensar que les seves pobres expectatives electorals, com així s'assenyala en totes les enquestes, milloraran sense un perfil propi i clarament diferenciat de la dreta. Perquè per fer un paper així, sempre l'original sol ser millor que la còpia.

Ens enfrontem al feixisme

"La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps"

per Víctor Alexandre 26/02/2017

Una de les conseqüències d’haver patit el jou del feixisme, especialment si aquest règim ha durat molts anys, és que després, un cop vençut oficialment, es fa molt difícil de reconèixer-lo en tot allò que no siguin els seus elements iconogràfics, com ara uniformes, braços alçats, himnes o simbologia diversa. Aquest feixisme antic és diàfan. Però si es tracta d’un feixisme actual, disfressat i sibil·lí, tendim a confondre’l amb una simple ideologia de dretes, cosa que el perpetua indefinidament.

Això és nefast, perquè no sols impedeix que identifiquem aquesta dreta amb la ultradreta, sinó que, a més, fa que oblidem que el terme ‘feixisme’, com la demagògia, no és patrimoni d’una ideologia forçosament dretana. També hi ha feixisme d’esquerres. La història en va plena, dels milions de persones torturades o massacrades en nom de totes dues tendències al llarg del temps. I és que el terme ‘feixisme’, científicament parlant, no defineix només una ideologia, també defineix un comportament, la qual cosa fa que hi hagi persones feixistes més enllà de la seva opció política; i, per identificar-les, no cal pas cap estudi en profunditat; n’hi ha prou de parar l’orella i escoltar què diuen.

Un altre aspecte de la qüestió és que, tot sovint, ja sigui per covardia, per manca de reflexió o per encegament, l’individu feixista, racista o masclista no es reconeix com a tal. Si li ho preguntem, sempre dirà que ell no és res d’això. Però... Sempre té un ‘però’ a punt. Sempre té un matís que, segons ell, justifica tota actitud arbitrària basada en un principi d’autoritat, o que justifica un rebuig a determinats orígens perquè entre els refugiats i els immigrants “s’hi infiltra algun terrorista”, o que disculpa l’agressió a una dona adduint que “alguna cosa devia fer per provocar-lo”. En tots aquests casos serà difícil que trobem algú que reconegui la violència de la seva personalitat. El torturador, per exemple, no té consciència de fer res de dolent, ja que la vida de la víctima, per a ell, té menys valor que la d’una mosca. La víctima és un ésser inferior, i pretendre acusar-lo de violent per torturar-la o matar-la seria com si algú fos portat davant d’un tribunal per haver matat una mosca. Tampoc el maltractador masclista té consciència de ser violent. Simplement tracta la dona com ell creu que s’han de tractar les dones. I de la mateixa manera tampoc no trobarem cap espanyolista que es reconegui com a feixista per considerar que el poble català és un poble inferior, un poble que no té dret a decidir el seu destí, un poble que ha de ser criminalitzat per gosar rebel·lar-se contra la ‘veritat suprema’ que suposen aquests ‘principis sagrats’.

Significa això que ser català espanyolista és ser feixista? No, és clar que no. L’espanyolisme pot ser perfectament democràtic. Tot depèn de l’individu en qüestió. No és pas el mateix ser un presoner vocacional, que accepta que altres companys vulguin fugir, que el que es revolta contra ells fent valer la llei del segrestador, una llei que, en cap cas, no permet la llibertat dels segrestats. Feixisme, diguem-ho en termes científics, és “l’actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc, amb què hom s’imposa a una persona o a un grup”.

El problema, com dèiem abans, és que la víctima d’aquesta violència autoritària no sigui capaç d’identificar-la com a feixisme. És a dir que, havent interioritzat que el feixisme, per ser considerat com a tal, ha de lluir símbols feixistes, no sigui capaç de reconèixer-lo si es disfressa de demòcrata i s’empara amb tribunals polítics. Tanmateix, què hi ha més feixista que dir que “el poble català no existeix, perquè només hi ha poble espanyol”? Què hi ha més feixista que empresonar un poble adduint que no té dret a ser lliure?

El Comitè d’Activitats Antiamericanes de McCarthy era un comitè feixista; la ideologia de Donald Trump amb relació als immigrants és una ideologia feixista; l’assassinat policial, amb bales de goma i gasos lacrimògens, de quinze immigrants mentre nadaven per arribar a la costa espanyola, és un crim feixista; la prohibició del dret inalienable de Catalunya a celebrar un referèndum d’autodeterminació és una prohibició feixista; la persecució amb sancions econòmiques astronòmiques a entitats com Òmnium Cultural o l’ANC, per tenir idees desafectes al Règim és una persecució feixista; el judici a Mas, Ortega, Rigau i Homs, per posar les urnes, o el judici a Carme Forcadell, presidenta del Parlament de Catalunya, i a Corominas, Simó i Barrufet, membres de la Mesa, per haver permès que els parlamentaris parlamentin, són judicis feixistes. Fixem-nos, a més, com tots aquests feixismes s’emparen en la llei. Una llei feta a mida que justificaria les accions repressores i de càstig. I en tots els casos, també, s’estigmatitza la víctima en el sentit que constitueix una amenaça: l’amenaça comunista, l’amenaça terrorista, l’amenaça independentista, l’amenaça del qui ve a robar el pa dels autòctons... Malament rai, quan l’empara de l’autoritarisme és la llei. Una llei no és res, absolutament res, si no és democràtica. I una llei que criminalitza les urnes i els polítics que les posen per tal que la ciutadania decideixi el seu destí no és llei ni és res. És només la llei de l’amo blanc que nega al negre tota possibilitat d’equiparar-se-li en drets. Pur feixisme.

En el cas espanyol, aquest feixisme es fa ben palès en el fet que no hi ha cap llei que digui que el poble català no pot celebrar un referèndum d’independència. Cap ni una. I els qui, mancats d’arguments, branden aquesta suposada llei, menteixen vilment. Hom pot dir que es basen en els articles 2 i 8 de la Constitució espanyola, que parlen de “pàtria comuna i indivisible” i atorguen a les Forces Armades l’atribut de “garantir” aquesta indivisibilitat. Però, ben analitzats, són articles feixistes, perquè ningú no té dret a encadenar una col·lectivitat en nom de la indivisibilitat. A la vida, si s’és respectuós amb la llibertat aliena, tot és divisible, absolutament tot. A més, quina indivisibilitat més feble aquella que, per mantenir-se, necessita amenaçar amb l’ús de la força.

Cal, doncs, abandonar el bonisme. El bonisme podia tenir sentit en aquella Catalunya que es conformava a ser un ‘fet diferencial’, però ara que som al llindar de la independència i que l’Estat espanyol està desplegant tot el seu poder totalitari i contrari als drets humans per impedir-la no en té cap. Ens enfrontem al feixisme, i si no el denunciem a les instàncies internacionals dient-lo pel seu nom, no farem res més que legitimar-lo. El feixisme és tan fàcilment identificable com la democràcia. David Cameron o el diputat Joan Josep Nuet són dos exemples paradigmàtics de democràcia. Cameron, amb relació a la independència d’Escòcia, va dir: “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”; i Nuet, amb relació a Catalunya, ha dit: “Jo no sóc independentista, però sí que sóc demòcrata, i, com a demòcrata, deixaré la meva vida, si cal, per defensar que en una democràcia es pugui parlar de tot”.

Queda clar, doncs, que un demòcrata pot no ser favorable a la independència d’un poble. Però si veritablement és demòcrata no impedirà mai que aquell poble decideixi per si mateix. Un feixista, en canvi, és algú que eleva la seva voluntat a la categoria de dogma, un dogma en virtut del qual un poble com Catalunya no pot ser lliure.