Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
Cita:
La Justícia, al servei de la ideologia
Barcelona. Dijous, 23 de febrer de 2017
2 minuts
Editorial José Antich - Sergi Alcàzar
El PP ha pres la Justícia per assalt. Haurà de passar molt, molt temps, per trobar un dia tan nefast com aquest 23-F -deu ser una casualitat- perquè la Justícia espanyola pateixi un abús de dimensions tan colossals per part del poder polític. Del govern i del partit que el sustenta, però també del PSOE i de Ciutadans, que en aquesta espècie de cameo que practiquen a la vista de tothom permeten la vulneració permanent de drets fonamentals. Sense cap pudor i amb els partits com a ostatges d'una investidura que haurien d'haver rumiat dos cops abans de facilitar-la, s'està desmantellant -millor enderrocant- la separació de poders, norma característica de qualsevol Estat i sense la qual la democràcia no pot arribar a funcionar.
Què es pot dir de l'actuació fiscal amb Undargarin, retractant-se de la petició de presó immediata, corregint-la per una multa menor i posant l'Audiència de Palma el llacet final que torna l'exduc a Suïssa, sense fiança i amb l'única obligació de passar pel consolat espanyol a firmar? O del cessament fulminant dels fiscals de Múrcia que acusaven el president de la comunitat, casualment del PP? O del nomenament de fiscal anticorrupció el fiscal que va intentar enterrar els correus secrets de Miguel Blesa, l'expresident de Caja Madrid? Cadascun per si mateix deixaria a qualsevol altre país molt tocats els diferents estaments judicials, però aquest govern ha après a actuar per acumulació. Desbordant l'imaginable amb un control també mediàtic desconegut en què la patum de la comunicació espanyola es permet parlar de la supressió de l'autonomia catalana, l'empresonament de Mas o l'enviament de la Guàrdia Civil com qui tria una ampolla de vi en un restaurant de cinc forquilles.
En aquest marc de pèrdua de drets fonamentals la barbàrie de la Fiscalia presentant una querella contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tres membres de la Mesa i, alhora, exculpant dels mateixos fets el diputat Nuet simplement perquè no és independentista, no fa sinó enfortir la idea que estem davant d'un procés polític. Quan es persegueixen ideologies i no pas fets, la Justícia deixa d'existir. I només hi ha la força en un costat i la resistència en l'altre.
|
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jose-antich-justicia-servei-ideologia_139555_102.html
-----
Bump:
Cita:
Una Infanta a quatre grapes
"Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny"
per Salvador Cot 23/02/2017
Aquesta vegada la portada d'El Jueves ha fallat. La Infanta Cristina no anirà a la presó, ni tan sols al vis-à-vis, perquè el seu marit se'n pot tornar tranquil·lament a Suïssa a gaudir dels privilegis que li atorga la seva posició mai no perduda. Queda clar que han robat, és evident que no manifesten cap mena de penediment i, a sobre, se'n tornen a casa impunement i davant de tothom. I els plebeus que treballin i es fotin, com sempre.
El judici del cas Nóos ha demostrat que les elits de l'estat són fortes, però el règim és molt feble. Un sistema sòlid hauria exemplaritzat amb una condemna, seguida d'una fotografia del matrimoni espavilat entrant a la presó. I això no ha passat, ni de lluny. Però no tot són bones notícies per a la monarquia espanyola. L'any 2007 van ser capaços de segrestar una portada d'El Jueves -a la que es refereix l'actual, ara en venda a ebay- amb la policia requisant revistes pels quioscos de les Rambles, mentre el Col·legi de Periodistes de Catalunya demanava "respecte" per a la monarquia, en un comunicat més vergonyós que covard, en plena era d'internet. Deu anys després, ni s'ho han pogut plantejar.
Passa el temps i la impunitat dels de dalt continua intacta, però la percepció social ja comença a quedar lluny del culte a la personalitat que va instaurar el règim del 78 en benefici de la família Borbó. Se'n surten, però ja no els aplaudeixen ni al programa d'Ana Rosa. Els catalans ja els han oblidat, els espanyols tardaran una mica més.
|
http://elmon.cat/opinio/19603/una-infanta-a-quatre-grapes
------
Bump:
Cita:
Sense separació de poders, ens amenaça el poder absolut
«El govern espanyol, l'executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l'ha despullat de qualsevol credibilitat»
Per: Vicent Partal
23.02.2017 22:00
La gravetat de la situació de la democràcia a l’estat espanyol és majúscula. I, en aquest sentit, ahir va ser un dia que recordarem durant molt de temps. La sentència ridícula d’Iñaki Urdangarin i la querella, no pas menys escandalosa, contra la mesa del Parlament de Catalunya dibuixen un escenari tenebrós, fins i tot més enllà de la batalla política concreta. Si voleu, encara podem afegir-hi la polèmica entorn del fiscal encarregat de perseguir la corrupció a Múrcia, per constatar que el mal que rosega la democràcia espanyola ja s’ha escampat fora dels límits de la persecució de l’independentisme català.
Sobre l’alliberament d’Iñaki Urdangarin, se’n poden dir poques coses. És tan descarat, és tan escandalós… No és únicament que aquest home haja robat diners a cabassos: és que ha comès tota mena de delictes. Des de no pagar l’IVA fins a falsificar documentació, passant per qualsevol cosa que us pugueu imaginar. I no tan solament el deixen al carrer, lliure, sinó que li permeten de signar davant un jutge suís, perquè puga sentir-se còmode i no haja de donar la cara a Espanya. És tan desmesurat i demostrat el robatori que ell –o ells?– va fer que una sentència com la que vam veure ahir pràcticament no l’esperava ningú. Era impensable. Tots, més o menys, teníem coll avall que la seua dona, germana del rei actual, n’escapava només perquè és qui és. Però Urdangarin també? Ni tan sols ell no entrarà a presó? És veritat que els Borbons no han tingut mai mesura, però aquesta vegada la burla del règim a la societat és d’una dimensió tan colossal que sembla impossible que s’hi hagen atrevit.
Al costat d’aquest escàndol, fereix molt més encara la condemna contra el raper mallorquí Valtònyc i tots els altres casos semblants que no cessen i que demostren que la justícia espanyola és parcial, submisa al poder i enormement partidista. Ho rebla encara més la nova querella presentada contra la mesa del Parlament de Catalunya. Especialment per la manera com la interlocutòria aparta un digníssim Joan Josep Nuet de la llista d’encausats, a còpia d’interpretacions sobre el seu pensament i sobre què pensen que volia fer. En dret penal, les responsabilitats només es poden dirimir sobre fets, de cap manera sobre intencions i encara menys mirant qui fa què. Això, això que han fet de separar els membres de la mesa segons la ideologia que tenen, simplement és propi de dictadures.
I al final, la qüestió és aquesta, sí. La situació de la democràcia a l’actual estat espanyol és molt greu. Perquè la tradicional separació de poders que va definir Montesquieu pràcticament hi ha desaparegut. El govern, l’executiu, ha paralitzat el legislatiu posant el PSOE en la seua òrbita, dòcil i disposat a tot, i alhora ha malmès completament el poder judicial: l’ha despullat de qualsevol credibilitat i ha demostrat desvergonyidament, sense dissimular, que el manipula com vol i quan vol. I sense poders separats ni contrapesos l’alternativa és el poder absolut.
Que és el que té Rajoy a les seues mans ara mateix. El PP ha dissenyat un estat que pràcticament només obeeix els seus designis, un sistema pensat per a reduir la democràcia a una simple aparença. I el fa jugar com vol i quan vol. Perquè, qui es pot creure que la sentència contra Rato, que ja veurem com acaba, apareix per casualitat minuts després de l’escàndol Urdangarin…?
L’amenaça que avui tenim tots els ciutadans de l’estat espanyol és el poder absolut del PP. I crec que no cal pas recordar que aquest és un partit descarnat, que de tants i tants delictes com ha comès ja no tens manera de saber si és una formació política o bé una organització criminal disfressada d’instrument polític.
[Bon dia]
-Magnífica notícia el nomenament d’Empar Marco com a directora de la corporació pública de mitjans valenciana. A més de la seua trajectòria i el seu projecte, cal destacar molt que la nova ràdio televisió pública valenciana tindrà com a màxima responsable una periodista. I una periodista com Marco, acostumada a ser al carrer i a donar la cara. Us recomane el vídeo del dia que el PP va tancar Canal 9, narrat precisament per ella en directe, com a corresponsal que era de TV3.
–Torna la rebentaplenaris. La dreta valenciana retorna al seu lamentable passat. Durant els primers anys de la democràcia un grup de dones capitanejades per un personatge còmic que es feia dir ‘Paquita la rebentaplenaris’ van dedicar-se a insultar impunement i a provar d’agredir les autoritats demòcrates cada vegada que es reunien. El PP ja va servir-se de l’insult des de la galeria de convidats fa pocs dies, quan es parlava de llengua, però el vídeo del que va passar dimarts fa sentir vergonya aliena. Eren convidats seus.
–Valenta i correcta la decisió de la CUP de demanar ara d’entrar a la mesa del Parlament de Catalunya. Corresponsabilitzar-se, en aquest moment, de l’òrgan que rep la repressió més dura és un gest que cal valorar.
|
http://www.vilaweb.cat/noticies/sense-separacio-de-poders-el-que-ens-amenaca-es-el-poder-absolut/
------
Bump:
Cita:
23-F, encara
En cap lloc com al País Valencià, i molt especialment al cap i casal, es va sentir tan forta la remor de sabres del 23F de 1981. Jo estava a punt de fer els catorze anys i duia la vida de qualsevol adolescent de poble amb unes incipients inquietuds polítiques i culturals. Tot plegat, feia quatre dies que havia descobert tot un món al voltant de la meva menyspreada, gairebé proscrita llengua. Em sentia absolutament fascinat pel moviment de reconscienciació nacional que en aquell moment es vivia al país i, alhora, intentava esbrinar per què les coses eren com eren, per què la societat en la qual havia crescut estava tan lluny d’aquella Europa somiada, tan tenallada per la por, per què era tan desigual.
Aquella tarda quan vaig sortir de classes de mecanografia em va sorprendre veure com els atemorits botiguers del centre s’afanyaven a tancar. Als carrers a penes es veia una ànima. A la porta d’un dels bars més concorreguts vaig arribar a veure concentrat un grup dels més fatxendes del poble. Se’ls veia amb ganes de gresca, reptadors com mai. En arribar a casa, vaig trobar al meu pare completament abatut, enganxat a la televisió on en aquell moment es retransmetia en directe la presa del Congrés pels guàrdies civils del tinent coronel Tejero. El meu pare temia que el triomf del cop pogués afectar-nos directament o, encara pitjor, la possibilitat que esclatés una altra guerra civil com la que havien viscut els meus avis. Les perspectives eren ben sinistres.
A València, a poc menys de trenta quilòmetres del nostre poble, el Capità General Jaime Milans del Bosch va decretar l’estat d’excepció i va treure els 40 tancs del Regimiento Vizcaya 21, al carrer. Hauria pogut haver una matança però, a la última, tot va quedar en una grotesca xanxa. Tothom va fer veure que la democràcia havia escapat de l’ombra del franquisme. Altrament, els militars rebels van tenir unes penes lleus si pensem en el drama que van estar a punt de provocar. Al gall de Tejero fins i tot inicialment el van instal·lar en una estança de tres habitacions sense barrots, cuina i bany dins en el castell de La Palma de Ferrol. El visitaven sovint tipus de Fuerza Nueva. De vegades, les visites li portaven mariscs, carn o vi. Molt probablement, Tejero i els seus no s’hagueren mostrat ni de bon tros, cas de triomfar, tan misericordiosos amb els seus enemics.
Un anys després vaig llegir en un aplec d’articles de Joan Fuster, L’’Operación Valencia’, una peçapublicada cinc dies després de la temptativa militar en el Diario de Valencia. Fuster explicava que li havia agafat la noticia just quan es disposava a sintonitzar en la ràdio una emissora que emetés música lleugera per tal de poder concentrar-se en la lectura d’El rodaballo, de Günter Grass. Llavors, va escoltar el ban militar de Milans del Bosch. No es va amoïnar. “En realitat”, va escriure, “els ‘colpistes’, individus probablement paranoics, potser no comptaven amb un fet obvi: que no són els mateixos que van ser el juliol del 36”. Com sigui, Fuster, que mai no es va mamar el dit ni es va mossegar la llengua, ironitzava sobre el paper de la classe política espanyola en aquell afer, sobre les possibilitats que tenia de construir una democràcia burgesa com les hi havia a tota Europa. I, encara, irònicament, el fracàs del cop havia donat una oportunitat d’or als Fraga i Martín Villa del moment, franquistes de facto per presentar-se com uns autèntics ‘herois de la llibertat’, com unes ‘marianitas-pineda’ rebla l’assagista.
A Fuster van voler amagar-lo però s’hi va negar. Va acabar la novel·la i es va dormir com un sant. Al capdavall, enraonà, el carnaval del 23 F era una cosa de la classe política de Madrid davant de la qual a un només li quedava que s’arronsar-se de muscles. A Madrid fan el que volen i com volen: “La cosa serà una llei, uns impostos, un capità general, uns ases que s’ocupen del bilingüisme, l’atur, la desemparança de l’Administració Central, les quintes, mil ansietats més. ‘Ells’ manen. I ‘ells’ ordenen i manen. ‘Ells’ ho són tot. Fins i tot la presumpta ‘oposició’ són ‘ells’...”.
Tants anys després no sembla que les coses hagin canviat gaire. Menys encara que ho vagin a fer. El 1981 va ser un escamot de la Guàrdia Civil el que en nom de l’Espanya eterna va intentar salvar d’una democràcia de pèssima qualitat a la seva particular pàtria de Pelayos, reis i infantes. Avui són una legió d’aprenents d’espia, pinxos, jutges i fiscals els que en nom d’una Constitució arnada intenten salvar-la de nou, ara però del perill dels catalans. Al mes que ve o d’aquí un any qui sap si dels perills del comunisme o d’una invasió de marcians. Ja tenia raó Joan Fuster quan deia que ‘despús-demà’ la temptativa de cop es repetiria, ‘perfeccionada’, és clar... Sense que cap professional de la ‘democràcia burgesa’ –començant per Carrillo- fos capaç de fer res.
Francesc Viadel
|
http://www.directe.cat/de-manars-i-garrotades/580402/23-f-encara
------
Bump:
Cita:
A L’ESPERA DEL CORREDOR
Aquesta setmana s’ha aprovat per unanimitat al Congrés dels Diputats –per enèsima vegada- una moció instant el Govern de l’Estat a què finalitzi el Corredor del Mediterrani, una infrastructura ferroviària d’ample europeu que en qualsevol estat seriós ja estaria finalitzada. Aquí, no només no està executada, sinó que hi ha trams que encara són de via única i, per suposat, d’ample ibèric. I si avui encara estem així, hem de recordar que no és per les dificultats financeres dels últims anys, sinó que és conseqüència d’una estratègia dels grans partits de l’Estat –PP i PSOE- que ha durat dècades i que ha consistit en dilatar i alentir una infrastructura que requeria una aposta clara i inequívoca dels diferents governs de l’Estat. Aquesta irresponsabilitat és imputable tant al PP com al PSOE. Perquè no estem parlant d’una estratègia de partit, sinó que ens referim a una estratègia d’Estat, a la qual cal també afegir-hi Ciudadanos, malgrat la seva gesticulació.
Malgrat aquesta estratègia maniquea, al llarg dels últims anys, des de la Unió Europa, Govern de la Generalitat, ara també de la Generalitat Valenciana, així com des del conjunt de les administracions locals, món empresarial i societat civil, cas de Fermed, a qui cal reconèixer el seu treball, s’ha treballat intensament per fer realitat el Corredor del Mediterrani.
Des del PDEcat, tant al Parlament Europeu com al Congrés dels Diputats, continuarem lluitant perquè les bones intencions que traspuen aquestes mocions acabin materialitzant-se en els Pressupostos Generals de l’Estat, cosa que no ha passat en els últims anys. I quan hi ha hagut consignació pressupostària, mai s’ha acabat executant. Hem d’insistir, però, que aquesta no és una reivindicació d’una sola formació política. En aquesta lluita cal que hi continuï sent de forma decidida el conjunt de la societat d’un territori que vol continuar sent motor econòmic. Els responsables del govern de l’Estat, siguin del partit que siguin, haurien de posar el Corredor al capdavant de les seves prioritats en infrastructures. Estem parlant d’un projecte clau per al desenvolupament i creixement econòmic d’un gran àmbit territorial, necessari també perquè una part del nostre país pugui disposar d’un conjunt de serveis ferroviaris propis del segle XXI.
Ferran Bel i Accensi
Diputat a Madrid
|
http://in.directe.cat/ferran-bel-i-accensi/blog/17021/a-lespera-del-corredor
-------
Bump:
Cita:
Amb rapers i titellaires sí que s’hi atreveixen
A mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment
SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 23/02/2017 19:47
Després d’haver retirat el passaport al regidor Joan Coma per haver dit allò dels ous i les truites, ara l’Audiència Nacional se supera a ella mateixa condemnant el raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, a tres anys i mig de presó per la lletra d’una de les seves cançons, que segons el jutge és constitutiva dels delictes d’injúries contra la Corona espanyola, enaltiment del terrorisme i incitació a l’odi i la violència. Es tracta d’un tema titulat El Borbó, que conté versos satírics (algú dirà insultants) contra la monarquia i, en particular, contra el rei emèrit Joan Carles.
La sentència contra Valtonyc és tan dura i desproporcionada que supera tots els rècords de la vergonya aliena obtinguts fins ara per la justícia espanyola, començant pel número segrestat de la revista El Jueves i acabant pel titellaire de Madrid que va passar deu dies de presó, sense judici ni res, per haver enaltit també el terrorisme armat amb figuretes de pasta de paper. L’acarnissament amb el raper es completa obligant-lo a pagar tres mil euros al seu denunciant, Jorge Campos, president de l’entitat d’extrema dreta Círculo Balear, per haver-lo ofès també amb una de les seves cançons. No fa tant de temps ens en rèiem que als EUA alguns àlbums de rap, de l’estil diguem-ne dur que segueix Valtonyc, es publiquessin amb una etiqueta que advertia els pares de les “lletres explícites” que contenien. El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut (Kortatu, La Polla Records, Ilegales, La Banda Trapera del Río, Albert Pla i altres cracs de la provocació cantada) d’acord amb els criteris jurídics que ara s’apliquen. El màxim que se li pot qüestionar a Valtonyc és la qualitat de la seva música, amb el benentès que un sol dels seus temes és infinitament més interessant que les discografies completes de David Bisbal i Antonio Orozco.
El retrocés que s’ha produït a Espanya pel que fa a llibertat d’expressió és aclaparador, i fa feredat pensar on haurien anat a parar molts grups de rock de la nostra joventut
Per acabar de fer-ho tot més demencial, la sentència contra Valtonyc es va conèixer poques hores abans de la decisió de les jutges del cas Nóos sobre Iñaki Urdangarin, aquest home a qui tots els espanyols devem una disculpa per les molèsties causades amb les nostres maledicències ignorants i plebees (a la seva esposa, la infanta Cristina, no li devem disculpes, sinó un monument a la plaça de cada poble i ciutat, naturalment pagat amb diners públics). Cometré la baixesa de portar les sagrades i inextricables resolucions judicials al terreny personal per dir que, a mi, ni Valtonyc ni cap cantant ni cap titellaire em destorben: si no m’interessa el que fan, en tinc prou de no parar-hi esment. En canvi, em resulta impossible no sentir-me fortament perjudicat quan un lladre em roba, que és el que ha fet el senyor Urdangarin amb mi i amb tots els ciutadans de les Balears i d’Espanya. Amb la seva esposa, la infanta ofesa en el seu honor, com a beneficiària a títol lucratiu. I tot això, en l’aniversari del 23-F.
|
http://www.ara.cat/opinio/Sebastia-Alzamora-amb-rapers-titellaires-si-satreveixen_0_1748225170.html
--------
Bump:
Cita:
Urdangarin no és igual
«Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho»
Esteve Plantada | 23/02/2017 a les 22:04h
Només una setmana després de sentir en boca de Miquel Roca que "la justícia és igual per a tots", tenim una nova constatació que això és rotundament fals. La història judicial dels darrers anys a Catalunya i a l'estat espanyol és de traca i mocador, amb casos que clamen al cel com l'espoli al Palau, amb Fèlix Millet fent la migdiada al sofà de casa, o la judicialització del 9-N, amb Artur Mas al banc dels acusats i la persecució incessant a Carme Forcadell, ara amb un nou episodi.
Per acabar-ho d'adobar, aquest dijous hem sabut que Urdangarin i Torres poden gaudir de llibertat sense fiança, tal i com ha conclòs l'Audiència de Palma. Aquesta sentència encara és més sorprenent si tenim en compte que, un dia abans, coneixíem que el raper Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i mig de presó per injuriar el rei Joan Carles en una cançó. La sentència supera en tres mesos la petició de la Fiscalia contra l'artista, una exaltació de la desvergonya i una bufetada a la llibertat ideològica i d'expressió, per molt que es pugui trobar en el terreny del mal gust. Una ironia macabra: anirà a la presó qui denuncia les martingales dels corruptes abans que els corruptes per ser-ho.
No valen romanços, ni cap conte d'un dels pares del cadàver de la Constitució: hi ha gent que no és igual que els altres davant de la justícia. Almenys, no igual que Valtonyc, que ha comès el delicte d'injuriar un organisme públic que paguem entre tots, ell inclòs. A l'altra vorera, per aconseguir adjudicacions a dit aprofitant el nom de la corona i per amagar els diners a paradisos fiscals, l'ex-duc de Palma pot mirar-s'ho des d'un retir daurat a Ginebra. Per atzar de la nomenclatura, que la beguda espirituosa ens agafi confessats a l'hora d'impartir aquesta mena de justícia.
|
http://www.naciodigital.cat/opinio/14913/urdangarin/no/igual
-----
|