Aquesta es la teva resposta, per dir-ho suau...

Aquesta era la meva reflexió:

.................... I ara digues, tambè es ironia [...]

El dia que deixàreu de sentir-vos còmodes

«Quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats i amb això construïm una majoria parlamentària viable, no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social»

Per: Vicent Partal

16.02.2017 22:00

Ahir el Tribunal Constitucional espanyol es va enfrontar al parlament de Catalunya en una nova interlocutòria en què deia que ‘no hi ha cap més legitimitat que la legalitat constitucional’. Es veia venir que tard o d’hora arribarien a aquest punt de deliri, que equival a proclamar que la llei, només perquè és la llei, està per damunt de la democràcia. Una tesi que té precedents il·lustres en totes les dictadures que hi ha hagut i hi ha sobre el planeta, però que és incompatible amb cap proposta democràtica. La filigrana teoricista del TC resulta encara més xocant tenint en compte que la diferència, tècnica, entre legalitat i legitimitat s’ensenya a primer de carrera. Es veu que als membres del tribunal ja no els preocupa ni tan solament perdre el crèdit acadèmic que puguen tenir. Deu passar això, quan la funció de pensar és substituïda per la d’obeir.

La discussió és tan clara que entrar-hi fa mandra i tot. Però ho hem de fer. És evident que legitimitat i legalitat són conceptes diferents. Això és indiscutible, perquè aquesta diferència ha estat magníficament argumentada per autors de totes les èpoques i països. Des de la famosa sentència de Locke, segons la qual un govern no és legítim si no té un consentiment explícit dels governats, fins a la precisió sobre la impossibilitat de crear estructures efectives de govern sense una legitimació popular prèvia, tesi molt ben formulada per aquell Habermas que els nacionalistes espanyols van preferir usar d’eslògan buit abans que entendre’l. I segurament abans que llegir-lo també.

El problema que té Espanya al Principat és precisament un problema de legitimitat, de pèrdua de legitimitat. I això no pot refer-se a còpia de decrets, sentències o interlocutòries. La legalitat, pot ser ara més o menys al seu costat, tot i que ni això no és clar. Però el problema profund i real que tenen és l’accelerada pèrdua d’adhesió popular, si ho volen dir així, que el projecte espanyol troba a Catalunya. Cosa, per cert, que no som pas els únics que sabem que passa, sinó que expliquen perfectament personatges com ara Javier Pérez Royo i Iñaki Gabilondo, per esmentar-ne dos de ben diferents –i gens sospitosos de connivència amb l’independentisme.

Els qui sigueu independentistes, penseu-ho un moment, que és ben fàcil d’entendre: hi hagué un dia que deixàreu de sentir-vos còmodes dins l’estat espanyol. És més que probable que el recordeu perfectament, aquell dia. És més que probable que recordeu el moment, amb qui estàveu, el gest, la conversa, el fet, l’argument que va canviar la vostra personalitat política. Quan vàreu dir prou. Aquest moment, cadascun d’aquests moments individuals, és el problema seriós i real que té Espanya. El problema real de l’estat és que molts, moltíssims, de vosaltres un dia us vàreu sentir més o menys còmodes formant part de l’estat espanyol, però ara ja no. I, això, per bé que ho he explicat amb paraules massa planeres i molt poc tècniques, és la descripció exacta de la pèrdua de la legitimitat.

Simplement, un dia l’estat va deixar de tenir legitimitat davant vostre, íntimament. I és a partir d’aquell moment que vàreu començar a pensar com fer-ne un de nou i diferent, com caminar cap a la república catalana. Si això hagués estat el recorregut vital d’una persona sola, de mil, de trenta mil, no passaria res, o no gran cosa. Però quan som quasi dos milions de catalans que fem el pas plegats, com va passar el 27-S, i això, a més, permet de construir una majoria parlamentària viable, aleshores simplement no hi ha legalitat que es puga oposar a aquesta legitimitat social tan brutal, que en definitiva és a la base de la política.

Nosaltres fa cinc anys que anem construint un enorme pacte entre individus lliures, disposats a arribar junts a un fi: abandonar l’estat espanyol i crear l’estat català. I això, aquest pacte, crea una legitimitat indiscutida per cadascú de nosaltres, que acabarà servint-se d’unes tècniques jurídiques conegudes i usades a tot el món per a crear al seu torn la legalitat en què el nostre projecte es farà administrativament real. El món funciona així i, si de cas, sorprèn que alguns puguen pensar que ens ho impediran precisament fent servir les lleis i les institucions que nosaltres ja no reconeixem com a lleis justes, aquelles que han aconseguit que deixem de sentir-nos còmodes en el seu projecte.

Basc bo, català dolent

"Catalunya, des de la premsa de Madrid, és un territori arruïnat que depèn de l'almoina del FLA i, en canvi, el País Basc és una zona pròspera, amb alta cobertura social, poc atur i exempta de pagar l'AVE a Zamora"

per Salvador Cot
16/02/2017

Una de les paradoxes més curioses que ha comportat l'acceleració política del catalanisme és la conversió de la sempre insurrecta Euskal Herria en un parell de comunitats autònomes que fan bondat. És més, la política madrilenya projecta el sobreentès que els avantatges fiscals dels bascos són tolerats perquè el PNB està disposat ajornar indefinidament els seus objectius polítics a canvi de la suficiència financera. Catalunya, des de la premsa de Madrid, és un territori arruïnat que depèn de l'almoina del FLA i, en canvi, el País Basc és una zona pròspera, amb alta cobertura social, poc atur i exempta de pagar l'AVE a Zamora.

La redempció del basquisme ha inclòs la canonització pública del PNB, que ha passat de ser acusat de connivència amb ETA a formar part de l'estabilitat del règim del 78. Liquidat Ibarretxe, tot són Urkullus a Sabin Etxea. Espanya viu feliçment una nova -i discreta- abraçada de Bergara.

Per això els propagandistes més barruts -com Eduardo Inda- ja comencen a minimitzar fins i tot els efectes de mig segle de violència a Euskadi. "Allà podien matar algun jutge o algun fiscal, però tampoc en van matar gaires", diu el pocavergonya que es fa passar per periodista mentre la fiscal Magaldi, com Sara Montiel, espera fumant que -genialment, sensualment- arribi el 155 y el devaneo sentir con más deseos...

Operació salvar la monarquia

Esther Vera17/02/2017 22:58

El Palma Arena és un velòdrom car i inútil. Quan la justícia investigava si Jaume Matas havia delinquit permetent el faraònic sobrecost d’una obra infrautilitzada durant anys, van sortir noves preguntes relacionades amb la seva campanya electoral, amb els costos desproporcionats d’algunas congressos. En el judici de Matas, un gran periodista de l’illa ens explicava qui hi havia realment al darrere de l’afer i ens preguntàvem amb escepticisme si mai es jutjaria. El mateix periodista definia aleshores Mallorca com la Sicília sense morts, una frase que ha donat títol a una novel·la de Guillem Frontera. Però es va obrir la peça 25 del macrocàs i hi ha hagut sentència. La justícia va declarar culpable de prevaricació i frau Iñaki Urdangarin, el cunyat del rei Felip VI. Mentrestant, Joan Carles I va abdicar i la seva filla Cristina i el seu marit van ser separats de la família reial.

Cristina de Borbó ha sigut absolta, però el tribunal li imposa una multa com a responsable civil a títol lucratiu. La decisió judicial és una bona notícia per als ciutadans, que saben que tothom pot ser jutjat. El que no és tan bona notícia és tot el que hem vist sobre la capacitat de xantatge de Manos Limpias i que hàgim arribat a tenir el convenciment que, a més dels advocats defensors, la fiscalia treballava per a l’absolució de la infanta. Que les associacions de fiscals parlin “d’ingerència de l’executiu” aquesta mateixa setmana pel cas del president de Múrcia afina el convenciment que si volen credibilitat hauran de lluitar per tenir-la.

El procés i l’economia

Núria Bosch19/02/2017 20:19

Segueix-me

El procés polític i social que està vivint Catalunya i la situació de l’economia catalana s’han relacionat diverses vegades. És a dir, s’ha intentat argumentar que s’influencien mútuament: que la salut de l’economia afecta el procés i que el procés afecta l’economia. Que jo sàpiga no hi ha estudis científics que corroborin ni una cosa ni l’altra, però sí evidències que ajuden a desmuntar afirmacions fetes sense cap fonament.

La setmana passada catedràtics d’economia de Madrid m’argumentaven que una de les causes de l’increment de l’independentisme ha sigut la crisi econòmica. Segons aquest criteri, la insatisfacció i les mancances que ha provocat la crisi s’han canalitzat cap a desitjar un altre estat, diferent de l’espanyol. Si això fos cert, ens podríem preguntar per què altres crisis passades no van provocar el mateix efecte. I també s’hauria de constatar si entre les classes socials més afectades per la crisi l’independentisme hi és proporcionalment més present. Per exemple, ¿hi ha més independentistes entre els aturats? No crec pas que es pugui afirmar. Precisament les dues principals característiques del moviment independentista són la seva transversalitat i que és interclassista. Són els trets d’on prové la seva força.

En tot cas, el que sí que es pot afirmar és que la política econòmica de l’estat espanyol ha fet esdevenir independentistes molts ciutadans catalans: la baixa activitat inversora estatal a Catalunya, l’estructura radial de les comunicacions a Espanya en detriment de la priorització d’altres eixos com el corredor mediterrani, o el disseny d’un mal sistema de finançament per a la Generalitat de Catalunya. Per tant, no és l’economia la que influencia el procés, sinó les decisions econòmiques estatals, que han portat històricament a una contribució fiscal excessiva de Catalunya a l’Estat.

A aquests intel·lectuals de la Meseta els costa reconèixer que les causes essencials de l’independentisme són la manca, al llarg dels últims tres segles, de reconeixement nacional per a Catalunya i d’autonomia política real per a la Generalitat. Molts catalans van pensar que l’estat de les autonomies podia arreglar aquests problemes històrics, però després d’uns quants anys de funcionament es va veure que no era la solució. Amb tot, es va fer un últim intent de pacte amb l’estat espanyol: l’aprovació de l’Estatut del 2006. No obstant això, la sentència del Tribunal Constitucional del 28 de juny del 2010, que va retallar l’Estatut en alguns aspectes fonamentals i, sobretot, el va desposseir de valor vinculant per a l’Estat, va significar per a molts catalans la certificació definitiva de la defunció de l’estat de les autonomies i el tret de sortida per a la recerca d’altres solucions, que passen per la creació d’un altre estat. I el fet que aquesta sentència coincidís amb el període més virulent de la crisi econòmica que ens ha afectat els últims anys és una qüestió d’atzar.

Altres vegades la relació que es vol donar entre economia i procés va en direcció inversa a la comentada fins ara. S’ha dit reiteradament que el procés afecta i afectarà negativament l’economia catalana. S’han fet pronòstics totalment catastròfics, com ara que les empreses i les inversions fugiran de Catalunya, cosa que l’empobrirà irremeiablement. Per no parlar de les conseqüències negatives que s’ha dit que tindria l’assoliment de la independència per a l’economia catalana: Catalunya fora de la Unió Europea, davallada de les vendes comercials amb Espanya o boicot comercial, etc.

Es pot afirmar amb rotunditat que el procés no està afectant negativament l’economia catalana. Les últimes dades ens diuen que l’economia catalana va créixer un 3,5% el 2016, per sobre de l’espanyola (3,2%). Igualment, la taxa de creixement interanual del darrer trimestre del 2016 -un 3,1%- està força per sobre de la mitjana de la zona euro -1,8%- i de la mitjana de tota la UE -1,9%-. Així mateix, fa pocs dies es va saber que Catalunya lidera la creació de noves empreses a l’Estat, amb el 21,7% del total de societats constituïdes el 2016, la xifra més alta dels últims nou anys.

També hi ha qui afirma que el procés porta a una mala gestió i al malbaratament dels recursos per part del govern de la Generalitat, amb el resultat d’un alt dèficit públic i endeutament. El govern català ha facilitat fa pocs dies la xifra de dèficit amb què tancarà el pressupost del 2016, notablement inferior a la del 2015. Així, es preveu que el dèficit de l’últim any representi el 0,9% del PIB, enfront del 2,88% que va assolir el 2015. En els últims 6 anys, el govern català ha disminuït el dèficit prop d’un 80%, en passar del 4,48% el 2010 al 0,9% el 2016. És evident que la bona marxa de l’economia i, en conseqüència, el fet de poder disposar d’uns ingressos fiscals més alts han propiciat aquest escenari, però tampoc sembla que es pugui afirmar que el govern català faci una mala gestió dels recursos, sinó tot el contrari.

Un ciutadà cors denuncia haver estat humiliat per la Guàrdia Civil al Prat per una estelada

Fou escorcollat i portat a una sala de l'aeroport pel sol fet de dur un adhesiu de l'ANC enganxat al portàtil
Imatge de l'aeroport del Prat.

Per: Josep Casulleras Nualart
19.02.2017 22:00

Un ciutadà cors ha denunciat un cas d’humiliació de la Guàrdia Civil a l’aeroport del Prat, pel fet d’haver portat en l’equipatge de mà un ordinador portàtil amb un adhesiu d’una estelada. Tant l’afectat, Claude Lefebvre, com la seva parella, Roser Farràs, s’han posat en contacte amb VilaWeb per explicar els fets, que van passar dijous a migdia. Lefebvre tornava a la ciutat corsa de Calvi després d’haver passat tres mesos a Catalunya amb la seva parella; havia d’agafar el vol de Vueling que sortia de la T-1 a les 12.45 amb destinació a Marsella, des d’on volia fer escala per anar cap a Calvi. I va anar de ben poc que no perdé el vol.
Fotografia de l’ordinador pel qual Claude Lefebvre fou escorcollat.

Segons el relat dels fets que fan els afectats, els problemes van començar amb l’agent que passa l’equipatge de mà per l’escànner, al control de seguretat per accedir a la zona d’embarcament. Lefebvre va passar l’arc de seguretat sense cap problema, però li van fer la bossa de mà i li demanaren si hi duia cap mena d’aparell electrònic. Ell va dir que sí, que hi tenia un ordinador portàtil, una mica vell. Li van demanar que el tragués. El va treure. I quan l’agent va veure que hi havia un adhesiu de l’ANC li va dir: ‘Això no, això no.’ Ell va dir: ‘Sí, l’ordinador.’ Però l’agent va assenyalar-li l’adhesiu: ‘No, això.’ Va respondre-li: ‘Sí, Catalunya, independència.’ L’agent va replicar-li: ‘No, no.’ I va fer sonar l’alarma de l’arc de seguretat que Lefebvre ja havia passat. Immediatament, va anar-hi un altre agent de la Guàrdia Civil.

El tràngol que va passar aquest ciutadà cors tot just havia començat, segons l’explicació feta per la seva parella a VilaWeb. Perquè l’agent el va agafar pel braç amb força, el va escorcollar i se’l van acabar enduent a una saleta dins l’aeroport. El van fer esperar deu minuts sense dir-li res; quan va entrar l’agent que l’havia escorcollat va demanar de seure, i li ho van denegar. Ell hi va insistir, perquè té lumbàlgia, i fins que no els va mostrar un document mèdic que ho demostrava no li ho van permetre. Li van preguntar per què duia aquell adhesiu a l’ordinador. Claude Lefebvre entén tant el català com el castellà, però té dificultat per parlar-los amb fluïdesa. I mig en castellà i mig en francès es va acabar fent entendre.

‘Però si no sap ni parlar!’
Ell va explicar que l’ordinador era de la seva parella, perquè el guàrdia civil insistia a preguntar-li per què ell, essent ciutadà de l’estat francès, anava amb aquell adhesiu a l’ordinador. ‘Has d’entendre que és per seguretat, i per l’amenaça terrorista que hi ha’, li van dir. Lefebvre va fer-li veure que si el tenien allà retingut no era per l’ordinador, sinó per l’adhesiu, i l’agent li va dir: ‘És clar, tu ets francès i portes això.’ Finalment es van acabar entenent i van sortir de la saleta. Lefebvre es pensava que tot plegat ja s’havia acabat i que se’n podia anar. Però, tot d’una, aquell mateix agent –segons que explica Farràs– el va tornar a agafar pel braç quan tornaven a la zona del control de seguretat de l’aeroport i li va tornar a demanar, de viva veu i davant els passatgers que feien cua per accedir a la zona d’embarcament, per què duia aquell adhesiu de l’estelada. Ell va insistir: ‘És l’ordinador de la meva dona.’ ‘Però si no sap ni parlar!’, exclamava el guàrdia civil tot rient. ‘Per què es fica en problemes de Catalunya si no és ni català?’, cridava, tot rient i assenyalant-lo. I el personal de seguretat que hi havia en aquell moment allà també reia.

Claude Lefebvre es va sentir humiliat. Va demanar el nom de l’agent que l’havia escorcollat i interrogat, però no l’hi va voler donar. Es va fixar que allà hi havia càmeres de seguretat enregistrant i espera que amb la denúncia que presentarà aquesta setmana a Còrsega puguin acabar identificant l’agent que el va humiliar pel simple fet de portar una estelada a l’ordinador portàtil. Lefebvre va poder l’avió pels pèls. Un cop a Còrsega va anar a la comissaria per a denunciar els fets. Ara resta pendent de rebre una trucada per a anar a declarar a Bastia. També es va posar en contacte amb el consolat francès a Barcelona, on li va dir que els fes arribar un escrit amb el relat dels fets. Per una altra banda, Roser Farràs s’ha posat en contacte amb el Síndic de Greuges, a qui enviarà el mateix text traduït al català.

El frau de la llei de la memòria històrica no té perdó

Joan Tardà20/02/2017 07:43

Segueix-me

Demà, dimarts, el ple del Congrés de Diputats havia de decidir si aprovava el projecte de llei d’Esquerra Republicana que havia de substituir, en cas que s’aprovés, la llei de la memòria històrica de Rodríguez Zapatero del 2007 per tal de donar pas a una llei que fes justícia, de debò, a les víctimes del franquisme. Una argúcia del govern espanyol, en considerar que el debat podia suposar un increment pressupostari, ens ha obligat a ajornar-lo un parell de mesos. No hi fa res! Igualment no podran evitar-lo. Tant el PP com el PSOE, mal que els pesi, hauran d’encarar la demanda i cometran un gran error si continuen creient que poden enfortir-se els valors democràtics en les noves generacions sense fer prevaler la veritat i la justícia. Al contrari, contribuiran a relativitzar-los en benefici de la banalització de les idees racistes, feixistes, totalitàries... i la seva expansió.

Paga la pena recordar d’on venim i on som. El 2004 vam votar la investidura de ZP perquè es va comprometre, també, a legislar per reparar les víctimes. Però el 2007, feta l’anomenada llei de la memòria històrica, a diferència d’IU i ICV, que la van avalar, els republicans vam haver de votar-hi en contra. I ho vam pagar amb l’escarni d’aquells que volien fer creure a la ciutadania que érem tan extremistes en les nostres reclamacions que havíem acabat coincidint amb el PP en el no a la llei. Tant se val! Érem conscients del risc de dir no en la mesura que un sí unànime contribuïa a fer creure que totes les forces polítiques antifranquistes havien actuat de la mateixa manera que en les societats democràtiques que també havien tingut la dissort de patir passats dictatorials.

El temps ens ha donat la raó i la legislació espanyola no ha estat capaç d’homologar-se a la de la resta d’estats quant a l’assumpció de la doctrina de les Nacions Unides pel que fa als crims contra la humanitat i al reconeixement del dret inalienable a la veritat i del deure de recordar, raó per la qual aquesta anomalia és coneguda internacionalment com el “model espanyol d’impunitat”. Una impunitat construïda a partir de l’entossudiment per part dels partits polítics que protagonitzaren la Transició a blindar la preconstitucional llei d’amnistia del 1977, a través de la qual els botxins perdonaren les víctimes. Una llei de punt final que contradiu la mateixa Constitució espanyola aprovada el 1978, que incorpora el sotmetiment de la legislació als principis dels drets humans.

El moll de l’os rau en el fet que l’estat espanyol sempre s’ha negat a qualificar la repressió franquista com a crim contra la humanitat i a reconèixer jurídicament totes les víctimes. En conseqüència, les persones represaliades i els seus descendents han romàs indefensos davant dels tribunals, fet que explica que s’hagi hagut de recórrer a l’administració de justícia argentina. De la mateixa manera, a diferència d’altres estats com ara l’alemany, que en temps de Helmut Kohl anul·là les sentències dels tribunals nazis, les emeses pels tribunals franquistes no poden ser anul·lades perquè els tribunals són considerats legals per llei i, en conseqüència, també les seves sentències.

D’altra banda, la llei garanteix que no es rescabalin els patrimonis espoliats, per la qual cosa no es retornen els béns espoliats a persones físiques i jurídiques ni es reparen els perjudicis a les persones captives (treball esclau de desenes de milers de presos) que permeteren grans beneficis econòmics a l’Estat i a empreses que avui dia cotitzen a la borsa. Compareu, una vegada més, aquesta realitat amb el que han hagut de pagar empreses alemanyes de renom.

L’anomalia espanyola és dolorosa perquè arreu del món sí que s’ha avançat en la reparació de les víctimes. Fins i tot a Sud-àfrica o en alguna república americana en què no fou possible la condemna penal dels responsables dels crims contra la humanitat es crearen comissions de la veritat i la reconciliació per fer prevaler la veritat dels fets.

El cas espanyol és, tanmateix, un erm quant als drets de les víctimes: des de la no-assumpció de responsabilitats en la mort de milers de republicans en els camps nazis fins a la consideració de bandolers aplicada als maquis, passant pel no-reconeixement de les víctimes mortes a mans de funcionaris i grups feixistes durant la Transició, la inhibició pel que fa a la localització i exhumació de les fosses comunes, la no-obertura d’arxius o el manteniment d’honors, títols i símbols atorgats per la dictadura. A més d’un llarg etcètera d’oprobis i, evidentment, la negativa rotunda de Joan Carles I a demanar perdó a les víctimes en nom de l’Estat anys enrere, i ara per part del seu successor.

Ens honora que la nostra societat hagi mantingut constantment la denúncia del model espanyol d’impunitat. No ha estat pas inútil. Al contrari, és el que ens permetrà garantir que un procés constituent català comporti l’exigència d’incorporar en el text constitucional del nou estat els deures respecte a la reparació de les víctimes catalanes i de totes les nacions de l’actual estat espanyol (i la consegüent actuació davant dels tribunals internacionals), així com un compromís ferm de contribuir a fer prevaler, des de la República de Catalunya, els principis de la justícia universal.

Per això, fins a l’últim dia d’estada al Parlament espanyol, hi insistirem. Ho devem als qui ens llegaren anhels de llibertat i ho devem a totes les persones que en el món pateixen, avui, la vulneració dels drets humans.

Això és un cop d’Estat?

"Senyor Cebrián, això que proposa vostè no és l’article 155 de la Constitució. És un cop d’Estat. Vostè proposa fer-ne un?"

per Vicent Sanchis 20/02/2017

Afirma el diari El País, tots aquests dies, que el govern de Mariano Rajoy prepara una proposta per a Catalunya que la Generalitat diu que es mirarà.

Afirma el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, que això és cert. Que hi ha converses, més privades que públiques entre tots dos governs. I que les converses privades no es fan públiques perquè no tindrien l’efectivitat que busquen.

Afirma Xavier García Albiol, coordinador, encara no president, del PP a Catalunya, que no hi ha converses ni res que s’hi assembli.

Afirma Juan Luis Cebrián, ànima i profit del diari El País, que el poder és de l’Estat, que Rajoy l’ha d’exercir, que Artur Mas ha d’anar a la presó, que s’ha de suspendre el govern de la Generalitat, el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament i tot aquell que gosi referèndums. I que això ho ha de fer l’Estat amb els mossos d’esquadra. I, si no en té prou, amb la guàrdia civil. Per això té el poder.

De tot plegat, potser val la pena quedar-se’n, per la claredat, la sinceritat i la coherència, amb Juan Luis Cebrián, més que no pas amb el seu diari. I la pregunta és òbvia: Senyor Cebrián, això que proposa vostè no és l’article 155 de la Constitució. És un cop d’Estat. Vostè proposa fer un cop d’Estat?

Si és això, ara sí que entenem la transició! Que no és ni Rajoy, ni Millo, ni Albiol, ni El País. És Cebrián.

Definició de “poder”, segon Juan Luis Cebrián: “No és vots. És també consciència social, diners i armes”. És a dir, la Transició. O Espanya. Qui diu diàleg?

Juan Peiró i Belis será recordat amb motiu dels 75 anys del seu afusellament a mans del règim franquiste

Bump: La fiscal Magaldi és descendent d 'una familia italiana instalada a Girona que el sigle passat va intentar estendre el feixisme per la ciutat de L'onyar segons un article publicat a la revista de Girona

yotengo, ja has vist el què fa la Guardia Civil a l'aeroport del Prat???

La fiscal aquesta demostra ser una feixista en portar a un tribunal els representants legítimament electes de Catalunya per posar urnes per a que la gent pugui votar... per tant, sembla que segueix les passes dels seus avantpassats feixistes. Altres no tenen per què seguir el camí equivocat que pogués emprendre un avantpassat seu...

P.D.: M'han esborrat tooootes les subscripcions, missatges, m'agrada, llistes... del youtube. Fa pinta a la xusma anticatalana, fins i tot els putrefactes anacletos, mortadelos i [...]

França, per exemple. I no descobriré cap secret…

«La política exterior, això és ben sabut, és el regne del cinisme i dels interessos. I els interessos prevaldran, com han prevalgut sempre»

Per: Vicent Partal
19.02.2017 22:00

La guerra de la propaganda, com és normal i com era previsible, va a tota velocitat. En veient la consistència del pla català, des d’Espanya miren de fer dubtar la gent amb titulars que tant se val si són clarament contradictoris: en poques hores passem d’amenaçar tothom amb la inhabilitació a dir que hi ha converses secretes del més alt nivell, que de seguida són desmentides pel més alt nivell. Fan la sensació d’anar molt perduts.

Una de les coses que posen més nerviós l’estat espanyol és la reacció internacional. Aquella famosa sentència que deia que ningú no ens faria cas i vagaríem per l’espai sideral avui ja no és creïble, gens ni mica. I per això, preventivament, comencen a aparèixer tot d’articles, sense fets contrastables al darrere, que diuen que en aquest terreny anem cada dia pitjor. Preneu-vos-ho amb calma. Alguna cosa han de dir per fer pujar la moral de la seua tropa i provar de dissuadir-nos. Però i la realitat, què?

La realitat és que encara no és el moment de parlar-ne. Passen massa coses –coses que em sorprenen– massa manifestacions que ara no haurien de produir-se i en nivells on ara no haurien de produir-se –recentment, els advertiments tant del govern del Canadà com del de Suïssa pel judici al 9-N, per exemple. Però tot això encara és poc important, per una raó: perquè no s’ha proclamat la independència. Fins que no es proclame no es podrà començar a parlar de veritat, i aleshores tot es veurà d’una manera ben diferent, des de dins i des de fora. En posaré un exemple ben evident, sense revelar cap secret; avís que faig perquè els ingenus periodistes d’El País no es tornen a pensar que acaben de trobar-se amb una exclusiva mundial.

França és l’estat més important quant al reconeixement internacional de Catalunya, perquè és el cor de la UE i perquè tindrà una frontera amb la república, frontera situada, a més, en el territori de Catalunya Nord.

Quan es proclame la república, i amb la condició, indispensable, que controle el territori i siga per tant el govern efectiu del país, passaran dues coses. Per una banda, Espanya demanarà a França que no tinga cap mena de relació amb el govern català. I, per una altra, el govern català demanarà de tenir-hi relacions, encara que no impliquen el reconeixement diplomàtic immediat, sense condicions.

Mirem-nos-ho des del punt de vista francès. Saben que si reconeixen Catalunya o fan passos en aquest sentit Espanya no s’atrevirà a trencar relacions diplomàtiques amb ells. S’enfadarà molt, però res més. Cosa que rebaixa molt el cost de tenir relacions amb la nova república. En canvi, què passa si fan cas d’Espanya i decideixen de tallar qualsevol classe de relació amb el govern català?

Doncs passa que, objectivament, tindran més problemes que no tenen ara. Un –decisiu tal com estan les coses– és que tindran una frontera estatal d’un centenar de quilòmetres bàsicament descoberta, desprotegida, en un moment en què per a ells la seguretat és una obsessió important i justificada. A sota d’aquesta línia de frontera, al territori de la nova república catalana, hi haurà 16.869 mossos d’esquadra, més les policies locals, actuant de policia integral del territori, amb un cabal d’informació i unes possibilitats d’actuació contra els quals la policia espanyola no pot competir. I nosaltres ens hauríem de creure que França, en vista d’això, optarà per no mantenir cap contacte amb el govern català, ni per tant amb la seua policia, i preferirà arriscar encara més la seua seguretat.

La política exterior, això és ben sabut, és el regne del cinisme i dels interessos. I els interessos prevaldran, com han prevalgut sempre. Evidentment, és molt possible que això no passe el primer dia ni el segon; Catalunya haurà de demostrar que governa el territori. Però cada dia que tot funcione amb normalitat serà un pas de gegant perquè la normalitat acabarà imposant-se. Tant senzill com això, sí.

P. S. Aquests dies, precisament, el president Puigdemont és a l’estat francès, on s’ha entrevistat amb empresaris i amb la presidenta de la regió occitano-catalana, una entrevista que ha estat durament criticada a Catalunya Nord per aquells que creuen que està legitimant la persona que ha impedit que la identitat catalana siga respectada en el nom de la nova regió. Disgusta molt, però al mateix temps no és possible negar que la realpolitik és una de les característiques essencials de la condició d’estat.

La definició de feixista és ben fàcil, es tracta d'aquell individu que pretèn imposar les seves idees per la força. per exemple, Juan Luis Cebrián.

Som moooolts independentistes que tenim cognoms no catalans... entenc que això us fa molt de mal als nacionalistes espanyols perque és un fet que no venia en el programa castellà d'anihilació de Catalunya. Però vet-ho aquí, la gent intel·ligent vetlla pel seu present, el futur dels seus descendents i la memòria dels que lluitaren per les llibertats i la democràcia.

Quina parida t'emepescaràs ara d'en Llach? Un lluitador per [...]

Una proposta creïble «Qui podrà resistir-s'hi, quan Millo expliqui que es faran Consells de Ministres a Barcelona, o que podrem tenir un passaport bilingüe?»

Germà Capdevila | 19/02/2017 a les 22:00h

"Li faré una oferta que no podrà rebutjar" deia Vito Corleone a Johnny Fontane en una escena del mític El Padrí de Francis Ford Coppola. El delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, sembla haver repetit la mateixa frase a Mariano Rajoy. 

El pla ordit pels estrategues de l'Estat sembla infalible. A canvi de la renúncia al referèndum que demana tres quartes parts del Parlament i un 80% dels ciutadans de Catalunya, Madrid posarà sobre la taula un catàleg de promeses de millores a Rodalies, blindatge de competències, millores del finançament i "nomenaments consensuats". Irresistible.

Ja se sap que la paraula de l'Estat gaudeix d'una confiança absoluta. Cap català no recorda –per exemple– que Adif i Renfe només van invertir en 2016 un 9% del que s'havien compromès i estava pressupostat. Tampoc no té cap influència en la confiança dels catalans el fet que l'Estat incompleixi sistemàticament les sentències del TC quan afavoreixen a Catalunya. O que sigui el membre de la UE amb més plets per incompliments de la normativa comunitària.

L'actuació de l'Estat amb l'anomenada "Operació Catalunya", que inclou l'ús espuri de la policia, la fiscalia i els jutjats per perseguir idees polítiques, tampoc no afecta la credibilitat de la proposta seductora que prepara l'executiu de Rajoy. Qui podrà evitar caure rendit als peus de Millo quan expliqui que se celebraran Consells de Ministres a Barcelona, o  que es podrien crear extensions a Catalunya dels museus nacionals que hi ha a Madrid? 

badoc no sucumbeixi a la proposta de Madrid per abandonar la idea del referèndum, el soci de la Gran Coalició té preparat un ham addicional que és absolutament irresistible: que el DNI, el passaport i el carnet de conduir puguin ser blingües arreu de l'estat espanyol. Impressionant.

Abandoneu tota esperança, sobiranistes. Tots aquests anys de lluita i mobilització pacífiques i democràtiques se n'anirà en orris quan Rajoy planti davant dels nassos de Puigdemont aquesta proposta política de magnituds homèriques. No hi ha res a fer.

Bueno, pues ya están negociando. Aquí no dice la verdad nadie nunca. Solo dicen lo que su público quiere oir en cada momento. Ascazo de país.

El progre oficial hispà vol enviar-nos la Guàrdia Civil

Barcelona. Dilluns, 20 de febrer de 2017
5 minuts
Iu Forn

La unió és pura dinamita: Cayetana Álvarez de Toledo fent les preguntes i Juan Luís Cebrián responent-les. Ha passat avui a El Mundo i n'hi ha que encara ara no s'han refet.

El primer que sorprèn és que El Mundo publiqui una entrevista amb un dels seus grans enemics. Enemic a mort. Empresarial i política. Aquell que representa l'altra Espanya mediàtica i ideològica, la progre, la de El País. Però fa mesos que Cebrián va escriure un llibre de memòries i el promociona en llocs com aquest o com a La Sexta, un altre dels seus grans enemics. Es veu que l'ego i el calaix de les llibreries fa estranys companys de llit. Bé, això i algunes situacions que estan al seu nord-est i que els enfaden molt, sobretot perquè ni les entenen ni les toleren i que els uneix molt..

La conversa és sensacional perquè serveix, als uns per recordar i als altres per conèixer, la connivència amb el franquisme d'aquesta progressia espanyola jacobinament arnada, desapareguda amb Catalunya i que encara és hora que badi boca, per exemple, amb el tema dels refugiats i que representa perfectament en Cebrián. És aquesta progressia a qui el segle XXI els ha agafat al reservat d'un restaurant de 100 euros el cobert mentre al carrer, al costat del seu cotxe amb xofer, hi anaven passant coses:

Ah, el temps... que terrible, no troba? Com posa tothom a lloc, oi? Inclosos aquells que durant anys van donar-nos moooltes lliçons de periodisme i d'ètica. És el cas del cebrianisme i els seus servents, que van autoatorgar-se el carnet del rigor, de la veritat i del compromís. I si no eres dels seus, senzillament no eres. Però quan els anys han erosionat la capa de pintura, ha aparegut això d'ara. I "això d'ara" són certs presumptes antifranquistes que ja manaven amb el franquisme i que han acabat convertits en peons del poder econòmic més descarat i en màquines d'enriquiment personal sense límit ni mesura. I que, en el cas que ens ocupa, ho han fet passant per sobre de molts treballadors de El País que sí eren periodistes rigorosos i compromesos i que van tenir un mínim de dignitat personal i professional. I que ho han fet sense cap remordiment i convençuts de que era el que tocava i es mereixien.

Manllevo el que en Josep Pla posa en boca del seu pare a "El quadern gris": "Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet", per afirmar que, al final, no hi ha més res semblant a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d'esquerres. I això a l'entrevista es nota, quan parlen de Catalunya. En el to i el llenguatge emprat a les preguntes i, sobretot, en les respostes:

Però més enllà d'això de suspendre l'autonomia i d'enviar-nos la Guàrdia Civil, amables apreciacions que no ens han de sorprendre venint de qui vénen, hi ha frases i reflexions molt interessants, precisament perquè vénen de qui vénen:

- "No hi pot haver un estira i arronsa permanent". Efectivament, el cafè per a tothom de la fantàstica transició va permetre a la Catalunya pactista, i a canvi de suport polític, anar aconseguint, ara el 15% de l'IRPF, ara el 30, ara el topall, ara la cistella d'impostos i ara la mandanga. Però aquesta era la pastanaga de les famoses senyores anomenades Puta i Ramoneta. Sí, perquè l'estira i arronsa va servir per tenir controlada aquesta escuma del cava que al final ha acabat fent saltar el tap.

- "Catalunya no té poder polític per separar-se d'Espanya" i la derivada de que la sobirania o te la donen o te l'agafes. Doncs sí, anàlisi impecable. Com que no tenim el poder, cada cop que anem a donar la mà, ens escupen. I, què esperàvem, que Espanya fos com la Gran Bretanya? I, com que no tenim poder ni som res i administrativament som com una diputació, per això hem de fer coses estranyes i inventar-nos ginys del Professor Bacteri, a veure si acabem descobrint la roda i sortim rodant.

- La deixadesa i dimissió de responsabilitats del Gobierno passant la patata calenta al TC. Correcte, però s'ha deixat una cosa important: la Sagrada Unidad de España que ho justifica tot ha despullat la democràcia espanyola. I ara tenen el perill de patir, no ja un constipat, sinó una pulmonia.

I també molt interessant quan parla de que Artur Mas només té el poder de convocatòria de 100 mil manifestants i que no són ni seus sinó de l'Esquerra i la CUP. És la seva opinió i la seva visió, o la que diu que és la seva visió, i quadra perfectament amb la campanya que el seu diari va començar divendres i que té com a objectiu descongelar, com un Walt Disney qualsevol, el famós peix al cove.

Dijous passat algú va anar a escoltar Mas a Madrid. I allà hi va dir el mateix que ha dit sempre. Perquè si hagués dit coses molt diferents, tota la premsa ho hauria destacat. I, miri, no. Però agafant les fulles pel rave, els va ser possible engiponar una mena d'Operació Diàleg 2 tan interessant i estimuladora per l'unionisme que l'Enric Millo la va comprar ahir, abans de que avui el desmentís Xavier García Albiol. I l'estratègia del "Cebrianisme" tindria un doble objectiu: fer creure que hi ha una oferta "assenyada" de l'Estat, a veure si aconsegueixen atreure els indepes moderats cap a la causa i això treu gruix al moviment indepe, i intentar ressuscitar el mantra de que l'espai de l'antiga Convergència s'acabarà venent per un plat de llenties i abandonarà el Procés:

Si d'una cosa ha servit l'anomenat "procés", i sobretot la resposta de l'Estat, ha estat perquè la classe mitjana catalana hagi generat dues situacions de canvi molt importants. L'una és personal, de desconnexió definitiva de la part central de la societat catalana d'aquesta Espanya que es passa el dia dient-nos nazis, que s'inventa això de la societat fracturada, que fabula amb la fugida massiva de les empreses i que menteix sobre la situació de la llengua. Veurem com acaba tot plegat, però si al final continuéssim com fins ara, administrativament parlant, tindríem una Catalunya emocionalment i humana separada d'Espanya, convivint perquè no hi ha més remei, però totalment d'esquenes. I això és fruita madura que acaba caient. Tardarà més o menys, però caurà. L'altra situació és la destrucció dels arguments tòpics sobre la realitat catalana que el cebrianisme coneix des de Madrit (concepte) estant, que va adquirir a través d'aquest autonomisme ideològic que ha desaparegut per no tornar i que han caducat. Del tot. La realitat catalana del 2017 ja no és la Minoria Catalana de Roca ni el Palace de Duran. I el cebrianisme encantat d'haver-se conegut, dedica tant de temps a guanyar diners i a justificar el seu passat, que encara no sap quina és la nova realitat.

Una realitat que ho és i ho serà encara que enviïn la Guàrdia Civil, una cabra tocant la trompeta o a Manolo el del Bombo amb una boina encastada a rosca i sucant una fària gallega en una copa de 103.

Bueno, pues ya están negociando. Aquí no dice la verdad nadie nunca. Solo dicen lo que su público quiere oir en cada momento. Ascazo de país.