L’ensurt de la fiscal

Sebastià Alzamora14/02/2017 19:53

Segueix-me

Hi ha dos elements singularment cinematogràfics en la denúncia pública que va fer ahir la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, de l’assetjament que afirma que va patir divendres passat a la sortida del judici pel 9-N: la cigarreta i la versió doblada al castellà del seu relat. En realitat, la versió doblada es va cenyir als insults que va rebre a les portes del TSJC, que va oferir traduïts a la llengua de tots els espanyols per tal que en el món civilitzat es poguessin fer càrrec de la violència verbal que havia patit. “Feixista/Fascista ”, “Ves-te’n fora de Catalunya /Vete de Catalunya ” i “Merda/ Mierda ” van ser alguns dels improperis que la fiscal en cap va desgranar en versió bilingüe per a aprofitament i instrucció de la ciutadania estupefacta. Així mateix ens va posar els pèls de punta assabentar-nos que havia estat increpada per un noi d’uns 24 anys (“Podia haver estat el meu fill”, va sospirar), i que això la va fer “témer per la seva integritat física” perquè “mai havia vist una mirada d’odi com aquella”. Són fets sens dubte reprovables i ja ens imaginem que a tota una fiscal en cap no se la pot mirar segons com, però també inferim de les seves paraules que Magaldi no freqüenta certs locals de restauració del centre de Barcelona, on abunden els cambrers que obsequien la clientela amb mirades capaces de travessar les parets d’un búnquer. Als motius per donar-se per agredida va afegir-hi la dada certament rellevant de ser “una persona conegudíssima, no solament pel meu meravellós pentinat: soc la fiscal en cap de Barcelona”. I va rematar la declaració donant les gràcies al fiscal Sánchez Ulled, que, segons ella, “divendres ens va tornar la dignitat a tots els fiscals”. No sabíem que l’haguessin perduda, però si era així, ben retornada sigui. Suposem que es referia a aquell moment del seu al·legat en què Ulled va demanar al tribunal que tingués en compte “els somriures i les mirades” que els acusats i alguns testimonis havien intercanviat en certs moments del judici.

La cigarreta no la va exhibir la fiscal en cap durant la roda de premsa d’ahir, sinó que la portava a la mà en el moment que es va produir el funest espectacle, i va ser armada únicament amb ella i amb un mig somriure entre picardiós i matador que va plantar cara (“per dignitat”, va aclarir) als capsigranys que la insultaven. Aquesta cigarreta ens parla d’una fiscal practicant de la incorrecció política (de la incorrecció judicial), perquè és prou sabut que les persones conegudíssimes com ella fa anys que eviten ser retratades consumint tabac, per no donar mal exemple a les criatures i a la societat en general. I ens remet a una època del cinema en què gairebé tots els personatges fumaven, però molt especialment els durs de la pel·lícula. De fet, diríem que la cigarreta, i la traducció dels renecs al castellà, situen la fiscal Magaldi com una esplèndida rèplica femenina i actualitzada del personatge de Charles Bronson al film Jo sóc la justícia, i esmento aquest títol sense segones intencions.

avui me han explicat lo seguent.

Un señor sin trabajo con un hijo menor esposa en paro igual que el se dirige a Serveis Socials Basics de un Ajuntament de la provincia de Barcelona.

Li demanan tans papers certificats, com si tingues que fer la una autopista fins els EEUU, entre ells un certificat de prestacions, (en su caso de no tener ninguna prestacion) se presenta el en persona, el soc le facilita la cita previa para el dia siguiente, el dia siguiente nuestro hombre, llega 15 minutos antes de la cita al lugar, aproximadamente 30 minutos mas tarde, le atiende un funcionario que [...]

Les veritats del corredor

Miquel Riera

Fa riure, per no plorar, veure alguns empresaris valencians reivindicar ara un corredor mediterrani que durant anys han menystingut

Per què el corredor ferroviari mediterrani de mercaderies des d'Algesires fins a la frontera francesa segueix a les beceroles? Per què no hi ha línia d'alta velocitat, ni se l'espera en uns quants anys, entre Barcelona i València i Alacant? Per què en una línia que recorre una de les zones turístiques més importants d'Europa hi ha encara un tram ferroviari amb una sola via, com si fóssim al segle XIX?

Bàsicament, perquè les elits polítiques (PP i PSOE) i econòmiques espanyoles han preferit mantenir una xarxa radial que connecta Madrid amb la “perifèria” i no aquesta entre si, com seria més lògic. Sobretot si és en aquesta “perifèria” on es concentra la major part de la població i del teixit productiu (només al corredor mediterrani hi viu el 50% de la població espanyola, s'hi genera el 47% del PIB i hi ha el 47% de la producció industrial i agrícola, per no parlar del sector de serveis).

Hi ha més raons, però, que expliquen, a hores d'ara, que tot o quasi tot estigui per fer. La primera enllaça amb el que hem dit fins ara i és molt senzilla d'entendre: les elits de l'Estat han subjugat les elits valencianes (i aquestes, en general, s'han deixat subjugar de bon grat) amb la qual cosa s'ha primat la relació amb Madrid, abans que amb Catalunya. Dilluns, alguns representants d'aquestes elits valencianes –acompanyades d'algunes de les catalanes que també han callat fins ara– eren a Tarragona encapçalant la reivindicació amb grans frases. Benvinguts hi siguin, val més tard que mai, però, no em negaran que tot plegat fa una mica de riure, per no plorar.

La segona raó és clarament política i deriva de l'anterior: impedir com sigui que s'estrenyin els lligams entre Catalunya i el País Valencià. No fer-hi les infraestructures necessàries i encendre constantment l'anticatalanisme han estat dos camins per aconseguir-ho. Durant anys aquesta opció s'ha imposat. Afortunadament, sembla que l'economia farà prevaldre el sentit comú. Qüestió difícil en una Espanya que sempre es mou a cop d'orgull.

Imprescindible l'article d'avui de Vicent Partal:

http://www.vilaweb.cat/noticies/un-cas-scala-contra-lindependentisme/

----

Bump: Yotengo, jo no demano res, exigeixo democràcia per votar per la independència per moltes raons.

La corrupció, acceptada en la societat espanyola com demostren les succesives votacions que no passen factura als megacorruptes de la Ppzoe, és un factor més. Un de tants d'aquest estat podrit des de les arrels. Cada dia en penjo, de raons.

Visca Catalunya Lliure //*//

Joan, funcionarios sinvergüenzas los hay en la administración española, la catalana y la filipina. No podemos pedir una independencia por eso.

Ay la Historia....depende de la optica en la que se mire lo que da de si no?

El "senyor" Marmesor, ese que nunca va a la contra ha entrado al trapo bien entrado. Como no lee no se ha dado cuenta que solo pretendia hacer un ejercicio de eso mismo. Y que la historia hay que conocerla pero no vincular hechos del pasado a la actualidad o incluso el futuro como es el caso.

Al partidario de los Habsburgo que siga copiando y pegando tochos de fuentes [...]

la democracia esta basada en el respeto a las leyes, eso es de primero de democracia

Si pero si tu eres un gobernante y una nación dentro de tu país clama de manera masiva y sostenida en el

tiempo que quieren votar, tienes que dejarles votar

Y si en dicho referéndum sale lo contrario a lo que a ti te gustaría, te tienes que fastidiar. Va por Rajoy,

obviamente, que se llena la boca de democracia, pero sólo la quiere para lo que le va bien.

Lo contrario es una falta de respeto que sólo crea más independentistas, con la mala excusa de que en éste

papel (la constitución) pone que España es una, grande, libre (bueno, no lo pone así, dice algo de que es

indivisible, pero ya me entiendes)...

Evidentemente dejar votar a los catalanes es incumplir ese artículo de la constitución, un artículo escrito a

voluntad del dictador, que quiso dejarlo todo atado y bien atado.

No respetar las leyes que nos dejo Franco a mi no sólo me parece bien, me parece necesario. Y si "no

respetar" te suena mal, pon eliminar o cambiar por otras mejores.

En fin, que hay que evolucionar y salir del postfranquismo en que estamos instalados.

Antes he aludido a la falta de respeto, y creo que esa es la clave del auge del independentismo.

Dicen que somos una comunidad autónoma (o sea, que toma decisiones por si misma, autonomámente,no?)

Renovamos el Estatut caducado por estar escrito en los años 70 y nos lo tumban, recogen firmas en toda

España contra él, se hacen fotos con los sacos de firmas, etc, hacemos una ley contra la pobreza energética

para ayudar a la gente que no puede pagar la factura de la luz,

que es algo de sentido común y también nos la tumban, el euro por receta que hubiera recaudado bastante

dinero sin afectar excesivamente a nadie (enfermos crónicos y gente en situación de pobreza quedaban

exentos) nos lo tumban, llevamos décadas pidiendo el corredor del Mediterráneo y nos ignoran, venga a

construir aves con 10 pasajeros y aeropuertos sin aviones. Eso si, fuera de Catalunya.

Se acumulan las faltas de respeto y claro, muchos catalanes, lo analizan y se cabrean, y como no nos va la

violencia, pues nos hacemos independentistas.

Eso si, con un somriure

Salut a todos!

Un cas Scala contra l’independentisme?

«Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»

Per: Vicent Partal
14.02.2017 22:00

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona

Barcelona. Dimecres, 15 de febrer de 2017
2 minuts
Editorial José Antich - Sergi Alcàzar

La Fiscalia General de l'Estat acaba d'ordenar no continuar endavant amb la investigació que duien a terme les fiscals del cas Púnica contra el president de la Regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular. La notícia, l'acaba de revelar el diari El Mundo i l'ha ratificada La opinión de Murcia. A la vegada, tots dos mitjans assenyalen que les dues representants del Ministeri Fiscal que havien seguit totes les vicissituds del cas, Carmen García Cerdá i Teresa Gálvez, s'han negat a firmar l'informe i ha hagut de ser una superior seva de la Fiscalia Anticorrupció qui al final l'ha rubricat. La notícia no deixa de ser cridanera, si més no, ja que si bé és cert que hi ha una jerarquia a la Fiscalia, el beneficiari de la decisió és un president del Partit Popular.

Aquí, a Catalunya, sabem prou bé què suposa això de la jerarquia a la Fiscalia encara que lamentablement en sentit contrari. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació. Esclar, que, atès el que es va escoltar la setmana passada en les diferents intervencions del judici contra el 9-N i el brillant al·legat final del fiscal Emilio Sánchez-Ulled, es podria pensar que aquella decisió inicial dels nou fiscals del TSJC va ser poc menys que un rampell o un acte precipitat. Si no costa d'entendre per als profans en la matèria un error tan gran de valoració dels fiscals del TSJC.

Desconec del tot, més enllà del que he llegit, si són certs o no els delictes dels què s'acusa el president Sánchez, que tenen a veure amb revelació d'informació reservada, frau i suborn en diferents contractes amb empreses. En canvi sí que sé que els delictes de desobediència i sobretot i de manera molt clara el de prevaricació, dels que s'acusa Mas, Ortega i Rigau, manquen de base sòlida i irrefutable perquè siguin castigats. Així ho han assenyalat diferents juristes no implicats en la causa una vegada conclòs el judici de la setmana passada. Després hi haurà qui es queixi del desprestigi de les institucions, però és que costa pensar que tot és producte de la casualitat.

Per cert, encara que com a principi general no té data, ni tampoc previsió, la sentència del judici a Mas, Ortega i Rigau seria desitjable que els magistrats del TSJC l'emetessin abans que el Tribunal Suprem donés a conèixer la del judici que durà a terme contra el diputat i exconseller de la Presidència Francesc Homs pels mateixos delictes que s'han jutjat a Barcelona. No és bo el rum-rum que s'ha instal·lat a la capital catalana segons el qual hi ha un interès polític per intentar retenir la decisió fins que es pronunciï el Suprem.

«Qué hacemos con Cataluña?»

«El dia que el Parlament confirmi Carme Forcadell i els membres de la mesa inhabilitats els dos trens s'hauran trobat finalment»

Dídac Boza | 14/02/2017 a les 22:00h

Era de preveure i està passant. Tot s'ha desfermat des del 28 de gener. En el mateix moment que la CUP anunciava la seva aprovació crítica del pressupost i el Govern enfilava el camí del referèndum, l'Estat començava a convulsionar. Els moviments de Moncloa (directament o a través de la Fiscalia) denoten nervis i improvisació però - atenció- també una determinació molt clara. Faran tot el que puguin per intentar apagar el foc català. Tot, és clar, excepte la solució política més serena i democràtica, que seria admetre el referèndum.

Les convulsions van més enllà de Mariano Rajoy i d'un Partit Popular condicionat per la manca de majoria parlamentària i per l'esclat judicial dels seus casos de corrupció. Més enllà de l'anècdota, és del tot simptomàtic el ridícul estrepitós del PSOE i el PSC proposant que els DNI siguin bilingües després d'un parell de dècades que en aquests documents figuren (només faltaria) les llengües oficials a cada territori. Poques proves tan clares com aquesta de desconnexió per part dels partits espanyols i d'un sistema polític que està en caiguda lliure. Quan intenten salvar la unitat d'Espanya a Madrid ja obliden (o directament ignoren) els detalls més quotidians i simples de la realitat catalana.

Un reconegut "manianòleg" de les tertúlies apunta que a Madrid existeix l'esperança que tot derivi en unes noves eleccions "autonòmiques" catalanes. Els teòrics d'aquesta hipòtesi donen per descomptada la victòria de l'independentista Oriol Junqueras, però alimenten el pensament màgic d'una hipotètica "pujolització" pactista d'Esquerra Republicana, una vegada aconseguida la fita històrica de tenir la presidència de Generalitat i després d'haver arraconat les restes del naufragi post-convergent. El gran error polític i el desconeixement del que passa a Catalunya que destil·la aquesta fantasia és comparable al penós acudit del DNI.

Madrid imposa la lògica acció-reacció. No hi fa res que la imatge sigui tan insòlita com l'aparició de la fiscal en cap de Barcelona, mostrant-se davant la premsa dramàticament agreujada pels insults d'unes poques persones que es volen convertir en categoria aplicable a l'independentisme i a tot el sobiranisme. La lògica deu ser aquesta: si jutgen el president i les conselleres del 9-N però el fiscal no se'n surt (digui el que digui la sentència) la Fiscalia juga al victimisme. Tot sigui per intentar convèncer l'espectador televisiu de Càceres, de Segovia o de Santander. Alerta, però, que no tot el que vindrà a partir d'ara serà tan patètic i ni tan ridícul.

L'ofensiva jurídica de l'Estat va seriosament i la intervenció repressiva anirà al límit, com implícitament adverteix Rajoy. La determinació del Govern i de la majoria del Parlament de Catalunya, també. El camí que ens porti a la data del referèndum és una incògnita però l'hostilitat política i judicial de l'Estat és una certesa. El que vindrà en les pròximes setmanes i mesos interpel·la a tothom. A la ciutadania i la seva capacitat de mobilització pacífica. A tots els actors polítics defensors del dret a decidir, òbviament. El dia que toqui defensar al carrer a Carme Forcadell i als membres de la mesa encausats, i en el moment que el Parlament confirmi els càrrecs inhabilitats, els dos trens s'hauran trobat frontalment.

Brussel·les fa quatre ultimàtums i un avís a Espanya per incomplir lleis

Carlota Camps
Barcelona. Dimecres, 15 de febrer de 2017
3 minuts

La Unió Europea ha tornat a renyar Espanya. Aquest dimecres la Comissió Europea ha tocat el crostó al govern espanyol per incomplir fins a cinc directives europees. Es tracta de la directiva europea sobre la morositat, la normativa sobre els límits màxims de contaminació, la dels treballadors desplaçats, la del whistle-blowing, així com també ha avisat al ministeri d'Hisenda que cal canviar el Model 720.

D'aquesta manera, Brussel·les ha llençat fins a cinc expedients d'infracció a Espanya, un procediment que pot acabar en multa, un cop fets els advertiments formals i després de passar pel Tribunal de Justícia. Si el Tribunal dóna la raó a la Comissió i el país no compleix, és multat.

Pel que fa als procediments d'aquest dimecres, en quatre d'aquests casos ha emès un ultimàtum de dos mesos, el procediment posterior a l'advertiment i previ a anar als tribunals, i en un altre ha llençat un primer advertiment.
Morositat

Primera advertència en morositat. La Comissió Europea ha enviat una carta d'advertiment a Espanya per incomplir la directiva europea sobre morositat, amb l'objectiu protegir les PIMES en les seves transaccions comercials. Brussel·les critica que l'Estat prorroga sistemàticament el termini legal de pagament a trenta dies i que això acaba essent un "problema molt greu per les empreses, sobretot, les petites".

La Comissió demana a Espanya que apliqui la directiva europea, que es facin responsables del puntual pagament de les administracions públiques i que es creïn entorns fiables per eradicar la morositat. La comissaria Elżbieta Bieńkowska ha avisat que és essencial per a les empreses que "poder cobrar a l’hora, per poder fer la seva feina, prestar servei als clients i pagar als treballadors".
Contaminació

La Unió Europea també ha tornat a advertir Espanya per incompliment de la normativa sobre els límits màxims de diòxid de nitrogen (NO2) que es poden emetre a l’atmosfera, un gas que bàsicament prové del trànsit. No és la primera vegada que ho fa i, de fet, aquesta serà la última, perquè ho ha fet en forma ja d'ultimàtum. La Comissió ha enviat un dictamen motivat, el següent pas a l'advertència, i li ha donat dos mesos per complir-ho. Si no ho fa, es portarà al Tribunal de Justícia

La Comissió demana d'aquesta manera a l'Estat que garanteixi la bona qualitat de l’aire i protegeixi la salut pública, i adverteix que no fer-ho suposa un greu problema per la salut. En el seu dictamen, Brussel·les identifica tres zones conflictives, una a Madrid i dues a Barcelona.
Treballadors desplaçats

La CE també ha donat dos mesos al Govern espanyol per adaptar la legislació espanyola a l'europea pel que fa a la matèria de treballadors desplaçats. Una normativa que hauria d'haver estat adoptada, com a màxim, el passat mes de juny.

Concretament, es referèixen al fet que Espanya encara no hagi comunicat la plena transposició al seu ordenament jurídic la directiva que estableix el marc comú de mesures i mecanismes de control necessaris per garantir el compliment de les regles europees sobre el desplaçament de treballadors. En forma també de dictamen motivat, la CE ha avisat Espanya formalment que ho ha de complir i que si no, serà portada al Tribunal de Justícia.
Model 720

També missatge contundent de Brussel·les al ministeri d'Hisenda. La Comissió Europea creu que les multes imposades per Hisenda als que no declaren correctament els actius a l'estranger són "desproporcionades", "discriminatòries" i que "estan en conflicte amb les llibertats fonamentals de la UE". Un cop més, la CE demana a Espanya que compleixi d'immediat aquesta normativa i amenaça amb anar al Tribunal de Justícia comunitària si no ho fa.

El model 720 és una declaració informativa sobre béns i drets situats a l'estranger que es va aprovar a l'octubre 2012 després d'una modificació de la normativa tributària, enmig d'una campanya contra el frau.
Whistle-blowers

Finalment, Brussel·les també critica Espanya per incomplir les normes dels anomenats 'whistle-blowers', els també coneguts com a reveladors d'informació, i que treballen per a un organisme i denuncien públicament o a un tercer les faltes o les irregularitats comeses per aquest organisme per interès públic.

La comissió demana a Espanya que estableixi mecanismes eficaços que permetin comunicar infraccions al reglament sobre abús dels mercats, complint així la directiva europea que regula l'abús d'aquests. En aquest cas, també li dóna dos mesos per actuar abans d'anar als Tribunals.

Ara, a enganyar empresaris!

Vicent Sanchis

Rajoy ha fet saber als catalans que ja no considera interlocutor el seu govern

En una de les filtracions que cada dia facilita l'oficina de propaganda de La Moncloa i que sempre tenen bona acollida entre els rosega-altars autòctons Mariano Rajoy ha fet saber als catalans que ja no considera interlocutor el seu govern. El president espanyol, que s'ha ofert a Donald Trump per fer-li de conciliador a Europa, Àfrica del Nord, el Pròxim Orient i Amèrica Llatina, concilia fatal a Catalunya. Perquè no cal conciliar amb inferiors descarats. Per això, a partir d'ara Rajoy i els seus ministres es dirigiran només als empresaris catalans, “orfes de referent polític i d'interlocució a Madrid”. Filtra el president als seus encensers que hi vol parlar de tot. “Per exemple, del corredor mediterrani”. Bona idea. Mariano Rajoy pot anar als empresaris catalans per dir-los que fa anys que ell i el seu partit se'ls rifen amb una estructura que els repugna. Ara s'ha sabut que partides del fals corredor s'han desviat per a enllestir la construcció del túnel que ha d'unir les estacions d'Atocha i Chamartín. Aquests són els corredors que agraden a Rajoy. Pot reunir-se amb els empresaris catalans per explicar-los-ho. Ells, per cert, s'estimen més unes altres reunions. Dissabte, per exemple, 300 empresaris catalans i valencians es van ajuntar a Tarragona per exigir el rebregat corredor. Mariano Rajoy no en farà ni cas. Encara que li ho demanin Vicente Boluda i Juan Roig, als quals deu tant i tant. Senyor president, millor que no parli tampoc amb els empresaris, que ja el pateixen.

L’alcalde de Pontons

Suposo que la vicepresidenta li trucarà ben aviat per copsar, finalment, el pols del que passa a Catalunya

EMPAR MOLINER Actualitzada el 15/02/2017 19:35

Estimat senyor Lluís Caldentey, alcalde de Pontons, li escric la present perquè es vagi preparant. Suposo que, aviat, la Soraya Sáenz de Santamaría es posarà en contacte amb vostè.

Em baso en les paraules que la dona va deixar anar l’altre dia. Va dir que “la via per recuperar les institucions catalanes és deixant de veure la Generalitat com l’únic interlocutor possible”. I va afegir: “Hi ha molts governs a Catalunya: el de la nació, els municipals i moltes institucions que volen treballar per la centralitat”.

El de la nació és l’espanyol, perquè de nació només n’hi ha una, que és la seva. Per tant, pot passar que es reuneixin amb ells mateixos a Madrid i amb els del PSOE per parlar de nosaltres. Però també pot passar que es reuneixin, com diu, amb “moltes institucions”. Quines? Doncs, per exemple, la Delegació del Govern a Catalunya. Això vol dir que es reuniria amb l’Enric Millo al despatx que s’ha muntat a Barcelona. Però també pot passar que es reuneixi, com diu, amb els governs municipals. I això vol dir amb els alcaldes.

Per fer això el primer que ha de fer la Soraya Sáenz de Santamaría és trucar a un assessor i demanar-li un informe urgent sobre les alcaldies que té el Partit Popular a Catalunya. La raó és senzilla. Si no volen parlar amb en Puigdemont, perquè no reconeixen la Generalitat (tira’n un tros a l’olla), menys encara voldran parlar amb l’alcaldessa de Badalona, la de Sant Cugat o el de Sant Vicenç dels Horts. Voldran parlar, és lògic, amb algun alcalde del Partit Popular.

Però vet aquí que d’alcaldes del Partit Popular, en tot Catalunya, només n’hi ha un, que és vostè. Només tenen una alcaldia. La de Pontons. És per això que suposo que la vicepresidenta li trucarà ben aviat per copsar, finalment, el pols del que passa a Catalunya. Ja ens dirà el què. Valor.

Operació Catalunya?

NARCÍS GENÍS

No em puc creure que l'aparell judicial espanyol, i els seus fiscals, no exerceixin el seu càrrec amb objectivitat

Quan es fan maniobres militars sovint es bategen amb algun nom clau per identificar-les. Desconec amb quin nom l'exèrcit espanyol anomena les maniobres que ha anunciat per la setmana que ve en camins rurals dels termes municipals de Celrà i Girona, però segur que a més d'un se li ocorrerà de batejar-les com “operació Catalunya”, per si de cas. De la mateixa manera que molts pensaran que no són ni normals, ni habituals, aquest tipus de moviments de tropes militars a les comarques gironines. Cosa que no és certa del tot, perquè a l'Alt Empordà, sobretot prop de la base militar de Sant Climent Sescebes, hi estan més avesats i semblaria que no hauria de ser motiu d'alarma. Sigui com sigui, l'alcalde de Celrà, Dani Cornellà (CUP), ha fet saber el seu desacord, i ho ha fet amb un ban municipal en el qual recorda que el novembre passat van aprovar una moció de rebuig a la presència de l'exèrcit, i creu que les maniobres responen a una estratègia per atemorir-los per les seves preses de posició sobiranistes.

Digueu-me ingenu, però no em puc creure que l'Estat faci passejar efectius de les forces armades prop de municipis amb consistoris que s'han mostrat clarament a favor del sobiranisme. De la mateixa manera, no em puc creure que l'aparell judicial espanyol, ni els seus fiscals, com la gironina i fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, no exerceixin el seu càrrec amb objectivitat, imparcialitat i total independència dels poders polítics. I evidentment, estic convençut que la fiscalia i la justícia actuaran de la mateixa manera en els casos d'insults i faltes de respecte a autoritats judicials, que com ho han fet quan s'ha insultat càrrecs públics de les administracions catalanes o quan s'ha amenaçat de mort el president de la Generalitat o altres polítics catalans. Tampoc m'hauria de creure que el govern espanyol incomplís cap dels seus compromisos –a banda de les infraestructures i obres de l'N-II a les comarques gironines– com seria per exemple acollir els gairebé 15.000 refugiats que va acordar amb la Unió Europea. Entenc que tot plegat ens ho hauríem de creure, sobretot perquè ens ho diu un govern que cada dia ens parla del compliment i la igualtat de tots els ciutadans davant les lleis, sense trampes, ni clavegueres de l'Estat, ni joc brut, ni barroer, ni tics poc democràtics.

Sere breve....

mientes afirmando que tenia como firma una frase de Goebbles. Únicamente dije que hay quien emplea tácticas de ese tipejo. Por ejemplo utilizar medias verdades. Hay alguno que es especialista

Mientes cuando dices que he criticado a gente por escribir mal. Dime a quien he acusado de eso como haces tu conmigo. Es una mentira.

El que practica la mentira tiene un nombre.

Por lo demas, tus palabras, tu tono, tu prepotencia, hasta el uso de la cursiva te definen.

Los clasicos griegos y españoles igual remedian lo mio. Lo tuyo es imposible de remediar.

Que sepas que tu [...]

y que me dices de que Catalunya lidere los casos de corrupción en el estado español?
Personas llevadas a juicio!! 303 en Catalunya, el segundo Andalucía con 153 y en tercer lugar Madrid con 145
Algun comentario?

Puigdemont impulsa un código ético a pesar de los diez casos de presunta corrupción de CDC
El partido tendrá que hacer frente este años los juicios del caso Palau, Pretoria, Adigsa y el de la ACM?

Es un no parar!

Seguramente dirás que todo es culpa de que España lo permitía, o como en el caso d'en Santi, pues si son catalanes bien robados estamos

Como te veo [...]

“Anem per vosaltres pel tema independentista”


El comissari Villarejo, un dels actors de l'operació contra l'independentisme d'estat

«La informació s’ha cuinat per tenir una causa aquí i per poder-vos fotre, perquè nosaltres anem per vosaltres pel tema independentista i això és una instrucció directa del ministre de l’Interior». Aquesta és la frase del dia, la que hauria pronunciat el comissari Villarejo a un dels set fills de Jordi Pujol, Josep Pujol Ferrussola, segons declarava a l’Audiència Nacional aquest darrer el novembre del 2015.

Aquest és un dels enregistraments que ha filtrat avui el diari Público per demostrar la guerra bruta que ha encetat l’Estat contra Catalunya. Alícia Sánchez-Camacho, Jorge Fernández Díaz, el comissari Villarejo, Moragas, Daniel de Alfonso, Victória Álvarez... tot un entramat de gent que ha engranat una maquinària que ha intentat destrossar el procés independentista estirant del fil de la declaració de Jordi Pujol.

Anys després d’aquella famosa declaració, l’Estat ha vist que vincular Pujol amb independentisme no va tenir l’efecte esperat. Mas va caure, sí, però darrere va venir Puigdemont, i ERC, i la CUP, i el poble, que sempre va un pas per endavant de tothom. Aquesta setmana la fiscal en cap de Barcelona ha estat la punta de llança d’un intent barroer de criminalitzar l’independentisme inventant-se literalment unes agressions i un assetjament que, més aviat han resultat ser el contrari.

Què passa quan una fiscal, garant de la llei, menteix? No hauria de dimitir ipso facto? Si una mentidera imparteix justícia, què importa el que es digui en un judici? Quina veritat s’investiga? Que en aquest estat no hi ha justícia independent ho saben fins al poble més remot de la Lapònia. I per reblar el clau, si vostès són els únics europeus que no se n’havien adonat encara, el TC ho deixa tot molt claret: «En una concepció democràtica del poder no hi ha més legitimitat que la legalitat constitucional». El Parlament no pot utilitzar la via dels fets, que si la indissoluble unitat d’Espanya... Molt de compte, perquè igual aquest dissabte, a les 16h, a la plaça Urquinaona s’enduran un altre bon ensurt quan vegin unides les dues revolucions: la social i la nacional, en defensa de l’acollida de refugiats. No els sembla que aquest seria el nexe d’unió entre ambdós moviments? Dissabte, anirem a defensar polítiques d’asil d’Estat amb estelades al carrer.

El comissari Pino no aclareix al jutge com va obtenir proves del cas Pujol

L’home fort de Fernández Díaz descarrega tota la responsabilitat en el seu subordinat, que declara avui

ERNESTO EKAIZER Madrid Actualitzada el 17/02/2017 00:01


L’excap policial Eugenio Pino ahir després de comparèixer davant del jutge. / SERGIO BARRENECHEA / EFE

OPERACIÓ CATALUNYA

Eugenio Pino, l’exdirector adjunt operatiu de la Policia Nacional i home fort de l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, no va aconseguir ahir aclarir els dubtes que li plantejava el jutge José de la Mata. El magistrat volia aclarir com la policia havia obtingut proves del cas Pujol, i sobretot la informació que va servir a la unitat central de delinqüència econòmica i fiscal (UDEF) per redactar el seu informe de l’1 d’abril del 2016. Pino, que compareixia com a testimoni, no va aclarir-ho i va traslladar tota la responsabilitat a Marcelino Martín Blas, subordinat seu al cos policial.

L’origen de les sospites del jutge és aquest informe de la UDEF redactat l’abril del 2016. La policia citava en aquell document uns arxius que, suposadament, s’havien descarregat d’un USB que era entre les proves de la causa. El magistrat, però, va començar a investigar en adonar-se’n que la memòria física no apareixia enlloc, cosa que va fer que el jutge pensés que la prova no era vàlida.

Va ser aleshores quan Pino li va enviar un escrit, el 3 de novembre, explicant-li que l’USB el van entregar dos empleats de Método 3 -també relacionats amb l’operació Catalunya, Antonio Tamarit i Julián Peribáñez-, a Martín Blas. En aquell document assegurava que la informació que apareixia dins l’USB era “complexa” perquè hi havia informació sobre el general Jesús del Olmo, exdirector del CNI; el germà del llavors ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, i membres de la classe política catalana. Per això, segons deia Pino en aquell escrit, s’havia remès copia al CNI, a la Policia Judicial i a la Comissaria General d’Informació.

Pino, no obstant, va contradir-se ahir davant del jutge i va assegurar que el que havia escrit el 3 de novembre no era cert. “Va ser enyorança de jubilat, no sé per què m’hi vaig ficar. El que explico no és gaire cert. No tinc seguretat. M’ho diu Marcelino Martín Blas. Tot són rumors, el que hi ha de Del Olmo i Rubalcaba”, va explicar al jutge.

L’home de confiança de Fernández Díaz va assegurar que no havia mirat el contingut de l’USB perquè és “molt maldestre” amb els ordinadors i la informació estava encriptada. També va assegurar que si havia citat el detectiu de Método 3 Antonio Tamarit és perquè li sonava “el nom d’un mag”, en referència a Juan Tamariz.

El seu relat, contrari al que havia enviat al jutge al novembre, va irritar els interrogadors. Pino va intentar explicar-se: “Com a policia, tinc una imaginació poderosa”. Avui el seu subordinat, Martín de Blas, donarà la seva versió al jutge que investiga el cas Pujol.

Mentre el magistrat investigava on havia anat a parar el llapis de memòria d’on suposadament sortien algunes de les proves contra els Pujol, la policia en va trobar un. El 9 de febrer -el mateix dia que el magistrat va citar Pino-, el cap interí de la UDEF, Manuel García Catalán, va entregar al jutge un USB que suposadament havia trobat “revisant armaris” de les dependències policials. Un cop fet el buidatge del llapis de memòria, el jutge ha constatat que els documents són similars als que citava l’informe de la UDEF: informacions elaborades per Método 3 a partir de retalls de premsa dels anys 2000 i 2001 relacionats amb els negocis de la família Pujol.

“Anem contra vosaltres”

Un dels fills de l’expresident, Josep Pujol, ja va denunciar al jutge De la Mata que l’objectiu de la policia era anar contra la família. Ahir Público va reproduir l’àudio de la seva declaració davant el magistrat, on va fer referència a una reunió -ja explica’da a El País - amb el comissari José Manuel Villarejo, també relacionat amb l’operació Catalunya. Segons Pujol, el comissari li va dir: “La informació s’ha cuinat per tenir una causa aquí i per poder fotre-us, perquè anem contra vosaltres pel tema independentista, i això és una instrucció directa del ministre de l’Interior”.

El Congrés investigarà en les pròximes setmanes l’operació Catalunya. Per petició pròpia, ni ERC ni el PDECat seran a la mesa de la comissió, que presidirà el PNB. L’operació Catalunya i les seves conseqüències estan en el punt de mira judicial i polític.

Preocupació d’un expert de l’ONU

Un dels relators especials de l’Alt Comissionat de l’ONU sobre els Drets Humans, Alfred de Zayas, va traslladar a l’Estat la seva preocupació per l’operació Catalunya a través d’una carta enviada el 30 de gener i que ahir va fer pública el Cercle Català de Negocis (CCN). De Zayas va fer saber a l’ambaixadora espanyola de l’ONU, Ana María Menéndez, que la conxorxa policial i la judicialització del procés sobiranista “contra dirigents polítics catalans” podria vulnerar els drets humans. De Zayas també alerta que els conflictes armats dels últims anys han estat provocats per negar “la lliure determinació”. Fonts del CCN apunten que instaran la Generalitat a presentar una demanda de mesures de protecció al Comitè de Drets Humans de l’ONU.

El director de Método3 denuncia a Pino, dos comisarios y un inspector por cinco delitos

En un escrito dirigido al juez de la Audiencia que investiga la aparición de misteriosos 'pendrives' sobre el caso Pujol en la UDEF, Paco Marco desgrana la serie de falsedades documentales, infidelidades en la custodia, revelaciones de secretos, omisión del deber de perseguir delitos y malversación de fondos públicos presuntamente cometidos en este enredo policial

El exdirector de la desaparecida agencia de detectives Método 3, Francisco Marco, durante su comparecencia en la comisión de investigación del Parlament de Catalunya creada raíz del caso Pujol. EFE
MÁS INFORMACIÓN

Podemos se querella contra Pino, Villarejo e Inda por "extorsión y obstrucción a la Justicia"
La Fiscalía y Pino ocultan un informe policial sobre el "origen ilícito" del patrimonio de Villarejo
El juez de la Audiencia cita a declarar a Pino por una falsedad documental en el caso Pujol
Zoido dice que pondrá orden en la Policía para que no haya más pendrive sin custodia
Eugenio Pino dice que el comisario Martín Blas le entregó el 'pendrive' del 'caso Pujol'
La Policía entrega en la Audiencia un 'pendrive' sobre el caso Pujol encontrado al "ordenar cajones"
Los detectives que participaron en el falso informe contra Iglesias siguen trabajando para la Policía
El número dos de la Policía ocultó datos al juez al declarar como testigo en el 'caso Nicolás'

MADRID
16/02/2017 21:22 Actualizado: 17/02/2017 00:44

CARLOS ENRIQUE BAYO @tableroglobal

Parece una aventura de Rocambole, pero es la pura realidad: exactamente lo que ha ocurrido con los misteriosos pendrives sobre el caso Pujol hallados súbitamente en la Dirección General de la Policía. Y tan rocambolesco es el proceso de mentiras, desmentidos, contradicciones y engaños que se han acumulado –para tratar de ocultar el verdadero origen de estas pruebas contaminadas– que lo más probable es que tres altos comisarios, incluido el ex director adjunto operativo Eugenio Pino, y un inspector jefe hayan cometido al menos cinco delitos.

Éste es precisamente el fundamento de la exhaustiva denuncia presentada por el exdirector de la agencia de detectives Método3, Francisco Marco, ante el juez de la Audiencia Nacional José de La Mata, quien está tratando de desentrañar la maraña de cortinas de humo desplegadas por los protagonistas de esta historieta policial muy poco edificante. Por ello, Marco solicita al magistrado que abra una pieza separada del caso Pujol sobre esta delirante operación que podría envenenar todo el procedimiento.

La denuncia, de 45 páginas y con varios anexos –a la que ha tenido acceso Público en exclusiva–, arranca explicando el espectacular desmantelamiento policial de Método3 (el 18 de febrero de 2013) y la campaña de amenazas, acoso y acusaciones que se desplegó desde las cloacas de Interior contra su director, para que finalmente toda la causa judicial contra la agencia de detectives finalizase con un libre sobreseimiento aquel mismo año.

Cuatro años después, al intentar justificar la procedencia de los famosos pendrives reaparecidos, los altos mandos policiales involucrados en el asunto han tratado de atribuir el origen de esos datos al registro de la sede de Método3, algo de lo que han tenido que ir desdiciéndose consecutivamente hasta que ha quedado claro que "todo lo dicho por escrito y verbalmente son puras autoimputaciones de un rosario de delitos", escribe Marco.
Fragmento de la denuncia de Francisco Marco por el 'caso pendrives'.
Un informe policial y un oficio del jefe de la UDEF que se apoyan falsamente en un juzgado de Barcelona

A continuación, la denuncia repasa la sucesión de falsedades que esos mandos han ido vertiendo en documentos oficiales (atestados policiales escritos o declaraciones judiciales), algunas de las cuales incluso constituyen imputaciones delictivas contra el director de Método3 y su empresa, todas ellas posteriormente desmentidas por el juzgado número 14 de Barcelona o negadas por sus propios compañeros.

La cascada de mentiras y contradicciones es de tal calibre que cuesta resumirla.

Todo empieza con un informe fechado el 17 de marzo de 2016 que emite "el inspector jefe 81940" (Álbaro Ibáñez, jefe de la Brigada 24 de Blanqueo) afirmando que "el contenido de una serie de archivos informáticos" le ha sido facilitado oficialmente y corresponde a lo que figura en las diligencias previas 485/2013 del Juzgado de Instrucción 14 de Barcelona "como consecuencia de las diligencias de entrada y registro ordenadas por dicho Juzgado".

Pero no existen dichos archivos informáticos en aquel juzgado barcelonés y ningún organismo ni autoridad oficial pudo haber transmitido ese material a aquella brigada. Aunque lo más sospechoso es que el pendrive original finalmente apareciese hace pocos días –"ordenando un cajón" casi un año después del informe inicial– en la mesa de Álvaro Luna, quien era la mano derecha del comisario principal José Luis Olivera, con estrechas relaciones con el exministro del Interior Jorge Fernández Díaz. Porque Luna es el jefe de la Sección Primera de la UDEF y la que se encargaba del caso Pujol era la Sección Segunda.

Volviendo al hilo cronológico, el juez pidió aclaraciones –puesto que todo indicaba que la información había sido hackeada y, por tanto, no era válida como prueba– y el jefe en funciones de la UDEF, José Manuel García Catalán, señaló en un oficio de 22 de julio de 2016 que el pendrive se lo había facilitado el comisario principal Manuel Vázquez (jefe de la UDEF en 2015) y que contenía archivos copiados de los ordenadores de Método3. Pero admitió que no podía precisar el origen de la información y se remitió a las "diligencias previas 489/13 que SIGUE el juzgado 14 de Barcelona", equivocándose incluso en ese número (es el 485/2013).

Nueva falsedad, puesto que esas diligencias ya no las "sigue" ningún juzgado, porque toda la causa fue libremente sobreseída tres años antes por la Audiencia Provincial.
Fragmento de la denuncia de Francisco Marco por el 'caso pendrives'.
"Si yo supiera en qué base de datos están... hubiera ido allí. No hemos podido averiguar dónde están"

Así que el juez, harto de tantas falsedades, cita a declarar a Manuel Vázquez y éste trata de justificarse con una ristra de contradicciones, hasta admitir que "pensaba que era de Método3, pero bueno puede ser que haya habido un error". Pero bueno, ¿dónde está la supuesta base de datos de la inteligencia policial que contiene esos datos?

"Si yo supiera en qué base de datos están... hubiera ido allí. No hemos podido averiguar dónde están", responde el jefe en funciones de la UDEF.

Además, aduce ante el juez que el pendrive original fue destruido y sólo quedan los archivos informáticos copiados al ordenador del inspector Ibáñez. Es decir, que el informe inicial de aquel inspector también contenía falsedades y, más aún, que han cometido una infracción en los deberes de cuidado de las pruebas que la Policía debe cumplir.

Pero bueno, ¿quién fue el que le dio el malhadado pendrive? Pues el inspector jefe Bonifacio Díaz, en aquel entonces asignado a la Dirección Adjunta Operativa que ostentaba Eugenio Pino.

Así que hay que hacer venir a Bonifacio Díaz desde México, donde ha sido premiado con la más codiciada agregaduría diplomática de Interior de todas las embajadas españolas: 11.000 euros netos al mes. Pero al llegar ante el juez dice que no sabe de dónde salió el pendrive, que lo vio por primera vez cuando se lo enseño Manuel Vázquez preguntándole si le sonaba y él le contestó: "No me suena de nada".

Al que ya le zumban lo oídos es al juez. Resulta que la declaración que le hizo Manuel Vázquez es también falso testimonio, porque nada de lo que le explicó cuadra con lo que ahora le cuenta Bonifacio Díaz, quien dispara por elevación hacia el jefe de Gabinete de la DAO, José Ángel Fuentes Gago –también premiado por Pino en una embajada (la de La Haya) con sueldazo casi igual al mexicano–.
Fragmento de la denuncia de Francisco Marco por el 'caso pendrives'.
En el escrito que Pino envía al juez De la Mata, el exDAO niega todo lo que han dicho antes varios comisarios

Cansado ya de estar harto, el juez pide explicaciones directamente a Pino, y el 3 de noviembre de 2016 el exDAO envía un escrito al magistrado (que se puede consultar íntegro al final de este artículo) en el que niega todo lo que han dicho los comisarios anteriores y alega que el pendrive se lo dieron dos detectives de Método3 –Antonio Tamarit y Julián Peribáñez– al comisario Marcelino Martín-Blas, exjefe de Asuntos Internos al que desde hace tiempo están tratando de echarle el muerto de todo lo que se hizo en la brigada política de Interior... incluso cosas como el falso Informe PISA contra Pablo Iglesias que se elaboró siete meses después de que Martín-Blas fuera apartado por completo del Cuerpo Nacional de Policía.

No sólo es bien difícil de creer la nueva versión de Pino, sino que éste acaba de dar otras cinco versiones distintas y contradictorias en su declaración personal ante el magistrado, casi encolerizando al juez De la Mata y provocando estupefacción entre todos los letrados presentes.

Y eso no es todo. Si fueran ciertas las últimas versiones de Pino –aunque son bien difíciles de conciliar todas ellas– sólo supondrían que los mandos policiales también han cometido el delito de revelación de secretos (al difundir datos confidenciales y sin relevancia con la causa que Tamarit y Peribáñez sustrajeron ilegalmente de dos cuentas privadas de correo electrónico de Método3).

Pero no hemos terminado, porque tanto Pino en su escrito como el comisario José Manuel Villarejo en sus "notas informativas" internas de la "inteligencia policial" han admitido que esos dos detectives cobraron de fondos reservados para cometer el delito de cesión de datos con fines lucrativos. Así que ¡bingo! Todos esos mandos policiales cometieron malversación de fondos públicos.

Como aparezca algún pendrive más, acabará en prisión la mayor parte de la cúpula policial del exministro del Interior Jorge Fernández Díaz.

...CONTINUARÁ

El senyor X de la guerra bruta

DAVID MIRÓ Actualitzada el 16/02/2017 23:31

La primera condició de la guerra bruta per ser eficaç és que ha de ser subreptícia, no deixar proves ni rastres, ser invisible als ulls de la majoria. En aquest sentit, l’anomenada operació Catalunya ha sigut un sonor i rotund fracàs. La polèmica policial ha ocupat portades de diaris, tertúlies i ha generat editorials preocupats per l’efecte de tot plegat en la instrucció del cas Pujol. Ara sabem que Fernández Díaz va muntar una policia política, que es va saltar la llei (sí, la llei!) per aconseguir proves i que si no hagués estat per la confessió del patriarca (que tenia com a objectiu salvar el patrimoni dels fills), potser estaríem davant d’un altre cas com el de Banca Catalana. Però el més greu de tot és que l’escàndol policial, admès fins i tot pel nou ministre de l’Interior, no ha tingut cap conseqüència política sobre el seu responsable últim: un senyorX anomenat Mariano Rajoy.

17/02: Desproporció

Vicenç Villatoro16/02/2017 18:00

Segueix-me

QUAN VEUS seguides les imatges de la sortida de la fiscal en cap del Palau de Justícia i les imatges de la roda de premsa en què va denunciar insults i escridassades, la sensació és d’una desproporció enorme. En una societat tensada (i no només ni sobretot per la qüestió sobiranista) són lamentablement freqüents els insults, les escridassades i les mirades plenes d’odi a alcaldes, regidors, policies, jutges, advocats, metges, professors d’institut, esportistes, àrbitres de futbol i ciutadans de tota mena. En aquest sentit, el que mostraven les imatges de la sortida del Palau de Justícia estava més aviat a la banda baixa. Per contra, la roda de premsa estava a la banda alta de les reaccions: no en recordo cap altra de convocada per denunciar crits o mirades d’odi. D’aquí la sensació de desproporció. ¿És especialment greu que la víctima d’aquests atacs personals sigui una fiscal? A mi em semblen igual de greus (i condemnables) per a qualsevol persona. No crec que vagi en el sou de ningú. I si algun diferencial hi hauria d’haver en el cas dels càrrecs públics és que haurien de ser especialment responsables a l’hora de gestionar aquest material explosiu. És a dir, que se’ls ha de demanar més sentit de la proporció que a la resta de ciutadans.