Abans pobra, que catalana

Divendres, 10 Febrer, 2017

El 8 de març de 2016 el Parlament Europeu (PE) va aprovar un reglament de ports que imposa l’autonomia portuària a Espanya, fent costat així una reivindicació històrica dels ports catalans. Aquest reglament, norma europea d’obligat compliment i de literal transposició a la legislació de cada país de la Unió Europea (UE), va ser aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions, tot i el vot negatiu de PP, PSOE i Cs i els esforços de la diplomàcia espanyola per evitar l’aprovació d’aquest nou reglament.

Espanya i Itàlia són els únics països europeus on els ports no tenen autonomia per fixar les seves tarifes portuàries: aquestes són fixades pel govern central iguals per a tots, impedint la competència entre ports dins del propi país. A Espanya, els ports amb beneficis també estan obligats a transferir-ne una part als ports deficitaris del país: aquests subsidis creuats entre els ports d’un país són totalment contraris a la normativa d’ajuts d’Estat europea.

Avui, els ports mediterranis només són ports locals per manca de connexió ferroviària amb els mercats europeus i els ports del nord són portes de comerç per a tot el continent europeu. Gràcies a la gestió portuària individual ja sigui pública, privada o mixta, els ports obtenen beneficis i són autèntiques locomotores de les seves economies locals.

Aquest reglament de ports europeu és molt important per a que el corredor mediterrani pugui desplegar tot el seu potencial de creixement: si els ports catalans no poden fixar tarifes autònomament, com podran guanyar tràfics asiàtics o sud-americans a Rotterdam o Hamburg?

I si no poden disposar i reinvertir tots els seus beneficis al seu propi port, hauran de seguir dependent de la discrecionalitat dels governs espanyols de torn per a les inversions de futur que necessiten?

El corredor mediterrani no servirà de res si els nostres ports no poden captar tràfics als ports del nord d’Europa i això només es podrà aconseguir tenint llibertat per fixar les tarifes portuàries des dels propis ports.

En aquest sentit, el centralisme espanyol és totalment racional: no cal construir el corredor mediterrani perquè els ports catalans mai no tindran aquesta llibertat de fixar les tarifes portuàries. Per això, el govern espanyol no inverteix res en aquest corredor, tot i que al 2013 la UE el va imposar a Espanya com a tren d’interès europeu.

Aquest reglament de ports serà la prova del cotó del (fallit? Inexistent?) federalisme espanyol: si una demanda majoritària catalana, aquesta vegada amb un suport massiu de les institucions europees, és avortada “porque va en contra de la Constitución” (Luis de Grandes, eurodiputat del PP, ho va dir en el debat al PE el dia abans de la votació), serà la prova més evident de que, sense la independència, Catalunya no tindrà un futur de primera divisió en el segle XXI: a Madrid prefereixen una Espanya pobra a una Espanya pròspera si la seva prosperitat ha d’entrar pels ports catalans.

Ramon Tremosa i Balcells

Diputat al Parlament Europeu

www.tremosa.cat

Una victòria política

"Si són absolts la bufetada a l’estratègia del govern espanyol serà només comparable al seu ridícul nacional i internacional. Si se’ls inhabilita, l’escàndol serà monumental"

per Eduard Voltas 10/02/2017

El judici a Mas, Ortega i Rigau es tanca amb victòria política sense pal·liatius. Totes les cròniques dels mitjans internacionals, sense excepció, l’han tractat com un judici purament polític. El sobiranisme civil ha passat una nova prova d’estrès posant 50.000 persones al carrer un dilluns a les vuit del matí. El fiscal ha acabat a la defensiva, havent de negar en la seva intervenció final que rep instruccions polítiques del govern i demanant que el tribunal valori els somriures entre acusats i testimonis (sic). El bloc d’ordre dins del sobiranisme ha reconnectat emocionalment amb el procés. I l’opinió pública ha escoltat de boca de Puigdemont un dels millors i més transcendents discursos al Parlament des de la recuperació de l’autonomia (“la democràcia espanyola ha emmalaltit”).

La victòria només pot créixer amb la sentència, sigui quina sigui. Si són absolts, la bufetada a l’estratègia del govern espanyol serà només comparable al seu ridícul nacional i internacional. I si se’ls inhabilita, l’escàndol serà monumental i reforçarà el terreny de joc on l’independentisme ha triat jugar la batalla final: democràcia versus demofòbia, urnes versus repressió. Tot plegat, un simple aperitiu si ho comparem amb el que pot arribar a passar quan la persona jutjada no sigui un expresident sinó una presidenta del Parlament en actiu.

Amb aquest balanç, la mesquina baralleta interna sobre la línia de defensa dels acusats queda en això, una pugna més de baixa volada a les quals són tan aficionats alguns sectors de l’independentisme. L’estratègia repressiva de l’estat deixa sempre un balanç polític tan favorable a l’independentisme, que sembla mentida que, en comptes d’aprofitar-la i treure’n tot el suc possible, alguns es dediquin a ficar el dit a l’ull dels que estan sent jutjats. Faran el mateix amb Carme Forcadell quan, a banda de fer discurs polític, es defensi jurídicament dient que el reglament del Parlament l’habilitava perfectament per permetre aquell debat?

Dèiem la setmana passada que la repressió farà patir el sobiranisme i que no es pot frivolitzar amb ella (que t’emmanillin no fa cap gràcia, que t’inhabilitin no fa cap gràcia, rebre multes de 250.000€ no fa cap gràcia), però que com a estratègia és un carreró sense sortida per a l’estat. Tot el que ha passat aquesta setmana ho confirma.

Espanya se’n riu de tothom

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquesta setmana es destapava una nova passa en la immensa presa de pèl de l’AVE. El macro-projecte símbol de la re-centralització, que ara comparteix espai als mitjans amb l’anunci que els jubilats espanyols veuran substancialment retallades les seves pensions en un futur immediat. Espanya se’n riu dels catalans, dels valencians i de tots els europeus. Josep Vicent Boira, secretari d’Obres Públiques i Vertebració del Territori del govern valencià, destapava que el Govern espanyol es prepara per destinar 935 MEUR amb finançament europeu a la construcció d’un quart accés ferroviari a la capital, mentre continua sense connectar València i Barcelona. Es tracta d’enfortir el Corredor Madriterrani caracteritzat per Germà Bel. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ACUSATS. El dies 20 i el 22 de gener de 1927, Francesc Macià es declarava davant dels tribunals francesos com a únic responsable del denominat Complot de Prats de Molló, que havia mirat d’organitzar l’alliberament militar de Catalunya de les grapes de la Dictadura del general Primo de Rivera. El 14 d’octubre de 1940, el president Companys era sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat al dia següent al castell de Montjuïc. Ahir, per tercera vegada en el darrer segle, un president de la Generalitat seia al banc dels acusats de l’Estat espanyol. Primo de Rivera, Francisco Franco i Felip VI. La imatge de Mas, Ortega i Rigau davant d’un tribunal amb l’objectiu de castigar penalment un acte polític resulta completament incomprensible arreu i suposa una nova passa en el camí de no retorn del descrèdit de la metròpoli a Catalunya.

CRIMINALITZAR. L’excusa permanent. Abans del 9-N de 2014 l’independentisme havia de guanyar unes eleccions; abans del 27-S, un referèndum. Ara ja només val una majoria de 2/3 al Parlament. Les giragonses de Lluís Bassets són de traca i mocador. Diu un dels més excelsos comissaris de narcòtics, en el seu darrer article a “El País”, que no es pot ser demòcrata i independentista si es defensa el mateix que la majoria absoluta del Parlament de Catalunya: Bassets prepara els lectors dependentistes per a acceptar un hipotètic escenari repressiu que suposarà la restricció de drets polítics fonamentals a una part dels catalans. Abans, cal deixar ben clar que les futures víctimes són culpables. Que allò que ens faci Espanya serà perquè ens ho hem merescut. És el paradigma de com s’obre pas un nou argument: els independentistes som responsables d’acabar amb l’autonomia que, en realitat, el PPSOE va matar unilateralment fa anys.

DETENCIÓ. Els detalls de l’actuació judicial de la setmana passada resulten escruixidors. L’habitual estratègia consistent a barrejar algun element de base real amb un còctel d’informació esbiaixada publicada de manera immoral. Actuació de la Fiscalia Anticorrupció jeràrquicament dependent del Govern amb anunci previ als mitjans perquè no se’n perdin ni un detall. El testimoni de l’exsecretari del Govern i exregidor barceloní Antoni Vives posa els pèls de punta. La conclusió és clara: en el pendent de la lluita contra l’independentisme, el Govern espanyol està disposat a trepitjar els drets fonamentals que calguin: ara, amb la capacitat per detenir qui vulgui i quan vulgui. Persones retingudes il·legalment per la Guàrdia Civil durant un dia i mig sense ordre judicial, declaració ni imputació de càrrecs. Ja se sap, l’estat de dret i tal i tal. El respecte a la llei i tal i tal. Mentre l’esquerra espanyola s’ho mira.

ESCOMBRANT. El jutge Jesús Maria Barrientos era triat ara just fa un any com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Des d’aleshores, no s’ha estat de fer declaracions contra la necessitat que els jutges entenguin almenys el català per a exercir a Catalunya. Diu que el nostre país seria un “desert judicial”. President del tribunal que jutja Mas, Ortega i Rigau, no s’ha estat de recriminar-los el seu retard del primer dia. Però, sobretot, ha resultat deliciós veure’l al rescat de la testimoni principal de l’acusació, l’excandidata i exdirectora de l’Institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat, en veure-la contra les cordes com a conseqüència de les preguntes de la defensa, que posaven de manifest la seva vinculació política estreta amb Ciudadanos. El mateix dia que “La Razón” anunciava/ordenava que hi haurà veredicte unànime. Visca el joc net i la independència del poder judicial.

ESTRATÈGIA. La línia de defensa escollida pels encausats el 9-N ha suscitat polèmica dins els món independentista. No són pocs els qui consideren que caldria haver explicitat davant del jutge la desobediència a les imposicions del TC dictades pel govern espanyol. Que no fer-ho afecta a la credibilitat del procés. No són altra cosa que les dues estratègies que separen Junts pel Sí i la CUP des del primer moment. A la primera, predomina la idea que cal mantenir el respecte a la legalitat espanyola fins al mateix dia en què es faci néixer des del Parlament una nova legalitat catalana, a la qual caldrà també exigir total respecte. El punt intermedi entre dues posicions irreconciliables segurament passa per no allargar aquest penós interinatge d’acatament de les lleis espanyoles d’una democràcia malalta (en definició cartera del president Puigdemont) ni un minut més del que sigui estrictament necessari.

FALLIDA. Marisol Blázquez, analista de l’agència Moody’s encarregada del seguiment de l’estat financer de les comunitats autònomes ens ha recordat la clau (què poc en parlem des de l’independentisme!), el desllorigador de la secessió: qualsevol atac de tresoreria contra les administracions catalanes seria entès per la comunitat internacional com una fallida del propi Regne d’Espanyaen el seu conjunt. La magnitud descomunal del deute espanyol és la nostra gran carta. Fa molts mesos, si no recordo malament, en el marc d’una altra conferència a Brussel·les, l’actual vicepresident Oriol Junqueras va parlar d’escenaris gandhians i de la conveniència de paralitzar l’economia catalana durant una setmana per provocar l’ensulsiada necessària per a una intervenció internacional. Avui encara continuem contemplant aquest escenari com a molt llunyà, però fa tota la pinta que serà justament aquí on es decidirà la partida.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Les 34 raons per les quals l'Estat, el TC i el TSJC no poden donar cap lliçó a Catalunya

El constant incompliment de sentències fermes deixa en escac l'unionisme

El Govern de la Generalitat ha denunciat aquest matí l'incompliment per part de l'Estat de 34 sentències fermes del Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem favorables a Catalunya, 34 raons que deixen en evidència a unes institucions que pretenen fer valdre una falsa superioritat moral contra el moviment independentista.

De les 34 sentències en ferm incomplertes per l'Estat, destaquen les d'àmbit de beques universitàries, la concessió de subvencions a càrrec del 0,7% de l’IRPF, el medi ambient o cultura. Un incompliment, però, que no ha de ser cap sorpresa ja que segons un informe del Parlament europeu del 2016 Espanya és el tercer Estat amb més expedients oberts per incomplir la llei europea.

En la roda de premsa del Govern, la consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, ha quantificat en 34 les sentències fermes del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem no acatades pel govern espanyol i ha constatat que aquest incompliment reiterat s’estén a directives i normes derivades de la legalitat europea. Munté, en el repàs d'aquests incompliments, ha lamentat sobretot el de la sentència sobre la descentralització del 0,7% de l’IRPF que provoca que les entitats catalanes que atenen les persones més vulnerables deixin d’ingressar 20 milions d’euros.

A més a més, aquests incompliments també afecten a la manca d'inversions en infraestructures o el finançament de la llei de dependència, un fet que demostra la "desídia" Gobierno.

Incompliments destacats en beques universitàries

Des de l'any 1994 està pendent el traspàs de les beques. Fa més de 20 anys que l’Estat incompleix la llei en matèria d’ajuts a l’estudi. (STC 188/2001). L’última sentència del TC, del maig 2016, torna a exigir el traspàs de les beques a la Generalitat, fet que permetria ampliar els ajuts als estudiants en 150M€.

Fre a les subvencions socials, culturals i medi ambientals

En medi ambient s’incompleixen 3 sentències: dues del TC i una del TS, aquesta darrera del juliol de 2016. En l'àmbit cultural ja són 4 sentències del TC en matèria d’ajuts a museus, espais escènics i comunicació cultural. El més greu té relació amb els serveis socials, que recapten el 0,07% de l'IRPF, en total hi ha unes 24 sentències de diferents tribunals (Constitucional, Suprem i Audiència Nacional) que donen la raó a la Generalitat en la descentralització d’ajuts i subvencions. La darrera, d’aquest mateix gener, sobre l’IRPF. Pel que fa a l’IRPF, cada any les entitats catalanes i per tant les persones vulnerables que atenen deixen de rebre aproximadament 20 M€ anuals.

Altres incompliments

Model de finançament: El nou model hauria d’haver entrat en vigor l’1 de gener de 2014, ja fa més de 3 anys.

Finançament insuficient de la Llei de la dependència: La llei establia un finançament públic a parts iguals entre Estat i CA. 2015: Generalitat 82% - Estat 18%. El tancament 2016 es preveu molt similar.

Disposició Addicional Tercera de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: 3.808 M€ pendents. Incompliment reiterat de l’Estat d’invertir a Catalunya en consonància al seu pes econòmic.

Pla de Rodalies 2008-2015: Dels 4.000 M€ inicials, es va passar al compromís urgent de 306 M€ amb la ministra Ana Pastor 2014-2016. Només hi ha en servei un 5%.

Acollida de refugiats: L’Estat espanyol està incomplint el compromís que va adoptar amb la UE d’acollir 17.337 persones refugiades. A hores d’ara ha reubicat 398 persones a l’Estat. I d’aquestes, a Catalunya només n’han arribat 124. Des del primer moment, el Govern de Catalunya ja va anunciar que està preparat per acollir 4.500 persones refugiades i així ho va comunicar al comissari europeu d'immigració.

Papers de Salamanca: Més d’11 anys per donar compliment al retorn íntegre dels documents confiscats durant la Guerra Civil.

El món ens mira atònit (i ens entén més)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El judici pel 9-N ha estat una enorme victòria de l’independentisme. A l’acabament de les sessions, capficat en el despropòsit, el fiscal ha mantingut les peticions de pena contra els acusats. Tothom ha vist, arreu, que es tracta d’una causa impossible d’entendre: un gest simbòlic de 2,3 milions de ciutadans portat als tribunals com si es tractés d’un acte criminal. Eurodiputats de tots els sectors ideològics han manifestat públicament la seva incomprensió per l’actitud del Regne d’Espanya. El trencament parcial que suposarà l’aprovació de la Llei de Transitorietat, en els propers mesos, ha guanyat aquests dies encara més legitimitat a ulls del món. Ben jugat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

LLENGUA. De les pàgines llardoses del diari “El Mundo” al mur de Facebook del regidor del PP de Roquetes Joaquim Llopis, les mostres de xenofòbia de la dreta espanyola han resultat escruixidores, com a reacció a la presa de possessió del nou senador d’ERC, el català d’origen indi Robert Masih. L’escàndol pel seu nivell d’espanyol (estrany, perquè l’home va prometre el càrrec en català) és el millor símbol de fins a quin punt el nacionalisme d’estat viu allunyat de la realitat, perdut en el seu monolingüisme militant. Als carrers d’Espanya hi ha centenars de milers de persones que parlen moltes llengües d’arreu del món: no està de més que hi siguin presents al “Congreso” i al “Senado” de la “capital del Reino”. En això també portem molt d’avantatge: que a les institucions hi siguin persones que desconeixen la llengua pròpia del país fa molts anys que passa a Catalunya.

LOCALS. L’amenaça més o menys directa del Govern espanyol sobre recórrer al precinte dels centres d’ensenyament públic per a evitar el referèndum d’autodeterminació a Catalunya, ha desfermant una degoteig d’oferiment de locals per part de particulars que en disposen i estarien oberts a posar-los al servei de la Generalitat. Gràcies de tot cor a tots plegats, però no. De cap manera. Ja no estem en aquesta fase. Ara cal fer-lo en els col·legis de sempre. El més semblant possible a una convocatòria electoral normal, protegida per la legalitat catalana. No podem repetir un procés participatiu. Ara toca que les institucions assumeixin de ple la seva responsabilitat i el portin fins al final... o que l’Estat espanyol l’impedeixi físicament i s’atengui a les conseqüències de blocar la voluntat política de més de la meitat dels catalans. Els temps del terme mig s’han acabat. L’autonomisme és mort.

PARANOIA. El legalisme de la Brigada Aranzadi arriba a límits insospitats: aquesta setmana, davant l’allau de manifestants als carrers de Barcelona (anem tan sobrats que ja fem manis de 50.000 persones en dilluns a les 8 del matí!) la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría ens ha recordat que no es acceptable utilitzar el dret de manifestació que empara la llei per anar contra la mateixa llei: vaja que els drets fonamentals no són inherents a la condició de ciutadà lliure d’una comunitat democràtica, sinó que només se’n deriven del fet del seu reconeixement legal. És difícil agafar el rave per la part més extrema de la fulla. Vaja, que si la legislació espanyola no el contemplés, no tindríem dret de manifestació. I és que els autors de la llei mordassa preparen el terreny per retallar drets fonamentals, mentre l’esquerra espanyola brilla per la seva absència.

RESSÒ. Tot i que l’impacte subterrani (potser molt i molt potent, de llaurar en silenci i veure els resultats en el temps de la sega) és molt difícil de valorar, si és cert que, de la darrera conferència del president Puigdemont a Brussel·les, ens va mancar un ressò més directe, més immediat i potent, a la premsa, si més no, europea. En canvi, de manera potser una mica inesperada, l’inici del judici a Mas, Ortega i Rigau va rebre un nivell extraordinari de cobertura que ha de resultar extraordinàriament feridora a la metròpoli. Que segurament explica notícies posteriors, com ara l’embargament d’un quart de milió d’euros a l’ANC. Els mitjans més importants del món, d’Al-Jazeera al “The New York Times”, passant per la BBC o “Le Monde”, tots han posat en lloc destacat la notícia. I el que és més important tots han manifestat la seva incomprensió davant la judicialització del conflicte polític.

SALTAR. Mentre Núria Parlón intentava posar-hi seny, considerant una absurditat el procés criminal engegat contra l’anterior president i dues conselleres de la Generalitat, Miquel Iceta queia encara més avall en el seu pou particular. Declaració a declaració. A més de dir que la sort de la presidència de la Generalitat no va amb ell (i encara se’n reclama catalanista!), va pronunciar l’esplendorosa frase que pocs governs democràtics s’han atrevit a saltar-se la llei com el català. Ell, que va treballar al gabinet de Moncloa del Felipe González (presumptament) senyor X del GAL. Molta gent ideològicament, vitalment i sentimentalment molt vinculada al socialisme català es posa a hores d’ara les mans al cap: com és possible caure tan baix en la manca de sintonia amb la voluntat majoritària del país. Fa angúnia pensar quants gripaus més serà capaç d’empassar-se a mesura que creixi la repressió.

SANG. Mentre des de les pàgines d’”El Mundo” Luis María Anson cridava a la suspensió de l’autonomia i parla de sang, la insigne dirgent de la FAES de José María Aznar i exdiputada del PP més ultra, Cayetana Álvarez de Toledo, reclama un nou Tribunal de la Sang. Des de les pàgines del mateix diari traça el calendari de la intervenció del Govern espanyol a Catalunya. Es tracta d’anar prenent una a una totes les competències bàsiques de la Generalitat i de liquidar el Parlament. El seu pla té una falla fonamental: creu que el milió i mig de catalans que ens hem mobilitzat una i altra vegada, ara ens quedarem a casa mirant. El setembre de 1567, Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, III duc d’Alba, instaurava el Tribunal de la Sang, amb l’objectiu de castigar amb la màxima severitat els atacs iconoclastes a esglésies dels Països Baixos. Fou la tomba del prestigi dels Habsburg.

XIULETS. La final de la propera Copa del Rei la disputaran el Deportivo Alabès (equip que ha guanyat al Camp Nou aquesta temporada) i el FC Barcelona. La fortuna (en aquest cas, contra l’Atlético, bastant!) ha volgut que el nostre comiat de la competició sigui gloriós. L’any vinent no sabem ben bé quina jugarem. I mentre Florentino Pérez corre a engegar l’obra que sigui al Santiago Bernabeu i la Federació Espanyola decideix on es disputarà el partit, milers de socis i simpatitzants del club català comencen a assajar, una altra vegada, la major xiulada de la història. Perquè aquest any, la final coincidirà de ple amb el punt de màxima tensió política on ens abocarà la intransigència de les institucions espanyoles contra el Referèndum en els propers mesos. I tocarà aprofitar al màxim totes les finestres per expressar el nostre rebuig al Règim del 78 que es resisteix a caure.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Ha acabat el judici. Els antics dirigents d'Unió i companys de Joana Ortega han restat muts tota l'estona. Pocavergonyes! Farsants!

Rajoy: de l’Operació Monòleg a l’Operació PodaIu Forn 
Barcelona. Diumenge, 12 de febrer de 2017
2 minuts

     

     

No fa pas gaire, a Espanya van fer-hi unes eleccions. I van haver de repetir-les perquè Rajoy va decidir no cedir ni un mil·límetre. I ell va perdre la majoria absoluta, sí, però va destruir el PSOE per molt de temps, va desinflar Ciudadanos i va convertir Podemos en un partit de la vella política, però amb cara de nen.

Per fer veure que era un polític flexible, i sobretot perquè havia de mostrar-se com un règim dialogant, va inventar-se allò de l'Operació Diàleg. Malauradament (per a ell), va imposar-se la realitat i en Diàleg, aquell nen que havia nascut lleig, geperut i amb halitosi i gasos permanents, el primer dia que va anar al ball a conquerir la noia, no el van voler ni per canviar els rotllos de paper dels vàters del local.

Era quan Rajoy encara deia allò de: “Jo faria un referèndum, però és que no puc”. I com queda clar en una peça publicada avui al nostre diari​, el que és poder, sí que es pot.

L'Operació Diàleg ha expirat tota ella abans de néixer i ara ens trobem que a la Delegació del Govern del carrer de Mallorca de Barcelona hi ha un despatx, el famós despatx des d'on Soraya Aranzadi del SoldatRyan havia de comandar el desembarcament de la mà estesa, on s'hi crien unes teranyines tan bèsties que fan por a les mateixes aranyes.

I així hem arribat avui a la cloenda del congrés del PP i a l'Operació Poda. Al seu discurs, i parlant de la independència, ha deixat anar: “No seria una poda agradable feta per un amable jardiner. Seria una amputació terrible i dolorosa que no hi ha cap cirurgià que pugui salvar”. De totes les metàfores possibles ha buscat la més desagradable, radical i dura. I fàcilment desmuntable, per cert. Perquè tothom sap que, de vegades, per salvar el pacient, cal amputar. I que, de cara al que seria viure, és molt millor seguir fent-ho havent patit una amputació que, per no haver-la fet, acabar celebrant una bonica cerimònia en un tanatori.

I de les amputacions, Rajoy ha passat al discurs de la por, recuperant èxits de quan encara existia Studio 54. Clàssics com “Sortireu de l'Euro”, “Us faran fora de la UE” i “Adéu pensions”. O sigui, anem enrere.

Però, tornem a allò del “no puc”, que ara s'ha convertit en un “no vull”. Realment, Rajoy no pot. L'Estat, una cosa que està per sobre seu, no permetrà mai un referèndum, encara que sàpiga que el “no” està garantit. I per evitar-ho està disposat, si cal, a destruir la imatge i la credibilitat de coses com la seva justícia i la seva policia.

Espanya-Estat està usant aquestes dues institucions d'una manera tan barroera que tardaran molt a poder recuperar la seva imatge. La sagrada unitat d'Espanya, que no és res més que la negativa d'uns quants a perdre el seu estatus, és tan intocable que, si cal, es permet el potineig d'uns quants comissaris xipollejant a la part més profunda del clavegueram i es fomenta l'úsindissimulat dels òrgans polítics de la justícia per subvertir l'Estat de dret. El que calgui perquè res canviï. Des de fer abdicar el Rei, a fiscals afinant o a policies falsificant proves.

Efectivament, Rajoy no pot. Per això ara recupera el discurs anterior a l'Operació Diàleg i el converteix en l'Operació Precinte, passant per una Operació Poda destinada a fer venir por. I el pitjor per a ell és que si algun dia digués que pot, seria la fi de la seva carrera política. Perquè, del Rei en avall, qualsevol que posi en perill, sigui per via bragueta o per via urna, la unitat d'aquesta Espanya hereva del franquisme, té els dies comptats.

I potser aquesta setmana tornarem a comprovar-ho.

Últim intent per reparar les víctimes del franquisme

MARIONA FERRER I FORNELLS Madrid13/02/2017 00:00

Deu anys després de l’aprovació de la llei de la memòria històrica, el Congrés de Diputats reobre el debat sobre el reconeixement de les víctimes del franquisme i els símbols de la dictadura. La setmana que ve es debatrà al ple, a instàncies d’ERC, una reforma completa de la norma aprovada pel govern de Zapatero el 2007 i que actualment està en via morta després que el PP la deixés sense pressupost. Amb la fi de la majoria absoluta de Mariano Rajoy, els republicans confien, almenys, poder començar a tramitar una llei més ambiciosa que, per primer cop, tingui en compte la reparació de les víctimes i obligui l’Estat a qualificar la repressió franquista de crim contra la humanitat.

El portaveu republicà al Congrés, Joan Tardà, reconeix a l’ARA que la llei és de màxims, però defensa que és l’últim intent que fan a Madrid per fer prevaler els principis de la justícia universal. ERC ja va presentar aquesta llei el 2008. Llavors, tant IU com el PSOE la van rebutjar. Ara confien que PDECat, PNB i IU rectifiquin i, juntament amb Podem, hi votin a favor per retratar populars i socialistes. Per a Tardà és un text que pot servir de base per “introduir en el procés constituent català, de cara a la construcció de la República, els deures respecte a la reparació de les víctimes catalanes” i també les de l’estat espanyol.

Crims contra la humanitat

Reconeixement jurídic de les víctimes de la repressió franquista

L’objectiu principal de la llei és esmenar una mancança de la llei de la memòria històrica de Zapatero: el reconeixement jurídic de les víctimes. Considera que ho són totes les persones que van patir execucions, penes, sancions, detencions, tortures, exilis, desterraments, depuracions i confiscacions o qualsevol altra forma de repressió. Es tracta d’una peça fonamental perquè tant elles com els seus beneficiaris puguin sol·licitar la reparació i acollir-se a la justícia universal de l’ONU. També demana la reparació de tots els béns i propietats decomissats, del paper moneda republicà i dels documents confiscats, a més d’un perdó públic per part del rei.

Anul·lació de les sentències

Restitució de la memòria de l’expresident Lluís Companys

La llei estableix l’anul·lació de totes les sentències contra membres de la lluita antifranquista dictades durant la dictadura i, principalment, la de l’expresident Lluís Companys. I afegeix que el cap d’estat ha d’entregar l’ordre d’anul·lació al president de la Generalitat.

Lluita armada

Reconeixement jurídic i moral de tots els morts fins al 1978

És, de lluny, la proposta més polèmica de la llei, i s’ha convertit en un punt infranquejable per a qualsevol dels grans partits espanyols: el reconeixement jurídic i moral de totes les persones que van formar part de la lluita armada antifranquista. La reforma d’ERC no especifica quines organitzacions hi entrarien -per tant, s’obriria als maquis, ETA, els Grapo i Terra Lliure- i reconeix el dret a una indemnització de 135.000 euros per a totes les persones que van morir per la repressió franquista lluitant contra la dictadura fins al 1978. També proposa un homenatge a les Brigades Internacionals.

Obertura de les fosses

L’Estat té el deure de pagar-ne tots els costos i de crear un banc d’ADN

Deixa clar que l’obertura de fosses ha d’anar a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat i que en cada cementiri on s’exhumin cossos s’hi ha de penjar una placa d’homenatge.

Genocidi lingüístic

Partides pressupostàries per fomentar la normalització

Es reconeix “el genocidi lingüístic contra les llengües i cultures basca, catalana, gallega, occitana, aragonesa i asturiana” i es demanen partides especials per fomentar-les.

Simbologia de la dictadura

Convertir en museu el Valle de los Caídos i els centres de repressió

La norma dona a l’Estat un any de termini per retirar tota la simbologia de la dictadura. També estableix que el Valle de los Caídos es converteixi en museu, com també que s’ha de convertir la seu de la Policia a la Via Laietana, que va ser lloc de tortures, en un centre de documentació dels òrgans policials de la repressió política a Catalunya.

L'Estat insisteix que assumirà les autopistes radials en fallida (6 a Madrid)

El Nacional / EFE
Madrid. Dilluns, 13 de febrer de 2017
2 minuts

El ministre de Foment, Íñigo de la Serna, ha dit aquest dilluns que veu "pràcticament impossible" assolir un acord amb les entitats financeres tenidores del deute de les autopistes de peatge en fallida, la titularitat de les quals, ha recordat, tornarà a revertir l'Estat. "És molt difícil, des del principi hem dit que és molt difícil i estem ja gairebé en la fase d'impossible. Hem passat de molt difícil a pràcticament impossible l'acord", ha dit el ministre en una entrevista a RNE.

Es tracta de nou autopistes radials de peatge, deficitàries, sis de les quals surten de Madrid, i amb una longitud en conjunt de més de 600 quilòmetres. El 2015, la patronal Seopan va xifrar en més de 5.500 milions d'euros el cost per a l'Estat d'assumir aquestes vies, encara que no existeix una valoració oficial. En concret, les vies afectades són:

R-2 Madrid-Guadalajara
R-3 Madrid- Arganda
R-4 Madrid-Ocaña
AP-41 Madrid-Toledo
R-5 Madrid-Navalcarnero
M-12 Eix de Barajas
AP36 Ocaña-La Roda
AP7 Cartagena-Vera
Circumval·lació d'Alacant AP-7/A-77


El titular de Foment ha explicat que el Govern central pot assolir un acord sempre que se situï "en uns termes beneficiosos per a l'Administració General de l'Estat", que són aquells en els quals el cost per a les arques públiques sigui inferior al que es produiria si es deixa que el procediment judicial arribi a establir la Responsabilitat Patrimonial de l'Administració (RPA).

"Si l'acord se situa per sota de les expectatives del que pot ser la RPA, nosaltres estem disposats a això. No hem aconseguit cap avenç, sabíem que era una qüestió molt difícil", ha afegit.

Mentrestant, ha explicat el titular de Foment, segueixen amb "el full de ruta" per facilitar que "en el moment que es liquidin les empreses, l'autovia pugui continuar funcionant".

Ha insistit que el rescat no es produeix, ja que l'Estat no està intervenint per fer-se amb la infraestructura, sinó que aquesta "reverteix en titular, i el titular és el Ministeri de Foment", que ha llavors de gestionar-les.

"Hi hagi o no hi hagi negociació, arribem o no a acord, hem de fer-ho sí o sí", ha conclòs el ministre.

No es cuestión de llamar a un experto en derecho internacional y hacer listas, en principio ningún país con una democracia sana, enferma o sin democracia, contempla hacer referendums de independencia.

Para que dichos referendums puedan producirse, tiene que haber una marea social importante (mucha gente que sienta que es importante hacerlo) y sostenida en el tiempo (que dicha gente, además de ser numerosa, sea constante, que no se canse de pedirlo)

En Catalunya parece que cumplimos las dos premisas, al menos es la percepción que yo tengo, y por eso creo que el referèndum se hará. [...]

Calamar, me alegro de leerte...y tienes toda la razón, hay una masa social importante que desea el referendum, no sé si suficiente o no, eso depende de quien opine...y que se alarga en el tiempo en mayor o menor medida nadie lo discute tampoco...

Puede que el referendum se haga, es más, considero necesario que se haga, pero no sé cuando...porque como bien dices el problema es lo que pasará el dia siguiente. Si el referendum no está negociado con el Estado Español y refrendado su resultado por las instituciones mundiales, es decir, hecho a la brava, no servirá de nada, a no ser que [...]

Dia 25 de Abril 2018 Illes Fèroe faran un referendum que garantizará el dret de autoderterminació que fins ara pertany a Dinamarca

Amputacions «S'han acabat les giragonses. El que des de Catalunya veiem com un divorci, des d'Espanya es veu com una amputació. No hi ha diàleg previ possible»

Germà Capdevila | 12/02/2017 a les 22:00h

Aquest cap de setmana, a Madrid, es van acabar les mínimes esperances de comprensió mútua que quedaven entre Catalunya i Espanya. Si algú albergava l'esperança d'un diàleg o una negociació que permetés resoldre el conflicte polític més greu del sud d'Europa, que s'ho tregui del cap.

Al congrés de Podemos vam veure com l'únic líder que semblava entendre amb més o menys dificultats el que passa a Catalunya perdia de manera contundent el pols pel control del partit. Íñigo Errejón, que admetia que els catalans tenim el dret d'autodeterminar-nos sense permís de ningú, ha estat doblegat per un Pablo Iglesias que no veu amb bon ulls un referèndum no pactat.

Ja ho va dir el líder del partit a Catalunya: No veuen cap altra solució per a Catalunya que esperar que Podemos tingui majoria absoluta a Madrid. Si sou dels que volen la República Catalana en aquest segle, aquesta opció no és la vostra. 

L'altre cop mortal a qualsevol possibilitat d'entesa prèvia la va donar Mariano Rajoy, que va deixar-se de giragonses i va posar negre sobre blanc a la principal divergència entre el sobiranisme i l'unionisme, que fa impossible el diàleg: el que uns veuen com un divorci, per als altres és una amputació.

Com fer entendre que volem un divorci amistós a algú que pensa en el seccionament d'una extremitat? “Un procés de secessió és una amputació terrible que no hi ha cirurgià que salvi”, diu Rajoy. Ja se sap, el membre amputat es mor irreversiblement sense estar unit al cos, perquè a més a més el membre no pot actuar ni pensar per si mateix. Qui pensa en un cos és el cap, i a Espanya –ho sap tothom– el cap és Madrid. 

No hi ha res a fer. El diàleg previ a la ruptura és impossible. I probablement després també ho serà. Cada cop sembla més previsible una resposta repressiva i erdoganiana de l'Estat. La sentència del 9-N en serà un tastet. L'única resposta possible des de Catalunya serà la mobilització constant i la resistència pacífica i tenaç de la ciutadania. Preparem-nos.

14/02: I si els absolen?

Vicenç Villatoro13/02/2017 18:01

Segueix-me

PERSONES de sensibilitats polítiques diverses i formació jurídica considerable em comenten que és molt probable que el judici del 9-N acabi en absolució. M’ho expliquen en termes jurídics, no pas polítics. Però una absolució (com una condemna) tindria efectes polítics, encara que tingués causes jurídiques. Alguns pensen que perjudicaria el sobiranisme, còmode en el victimisme. Al contrari. L’absolució seria una gran notícia per al sobiranisme i un maldecap per a Rajoy. I així ho llegiria la premsa internacional. Sempre és millor i et fa més fort que et reconeguin la raó que no pas que te la neguin. Confirmaria que un problema polític es tracta fent política, no per la via judicial. I seria un maldecap per a Rajoy perquè ha promès als seus que vencerà el sobiranisme als jutjats, amb mà dura. Una absolució situaria Rajoy, entre els seus, davant d’una acusació molt agra d’impotència o d’incapacitat. La via que ha promogut demostraria les seves limitacions i n’hauria de buscar una altra. Una, la racional, seria simplement fer alguna cosa, sortir de l’immobilisme, parlar. Però una part dels seus, en aquestes circumstàncies, l’empenyerien iradament en direcció contrària, cap a l’error més gran que pot cometre: la suspensió de l’autonomia.

Òmnium, la bellesa multada

Antoni Batista13/02/2017 18:23

Segueix-me

El franquisme es pensava que havia anorreat la cultura catalana, que l’havia segada prou arran per poder neutralitzar els versos de l’himne que també havia prohibit. Van proscriure el català amb el paroxisme feixista de fer delinquir una llengua. Van purgar els mestres que l’ensenyaven. Ni tan sols et podies morir en la llengua en què vas néixer.

Però el català era a les cases, a les converses familiars, a les lleixes de les llibreries domèstiques, a la memòria i a la voluntat. A escola no hi havia gramàtica catalana, però a casa hi havia la primera gramàtica d’en Fabra, la quarta edició de 1933 amb què el meu pare va aprendre català, i amb què el va ensenyar al seu fill.

Quan la ignorància totalitària va pretendre carregar-se la cultura catalana, no tenien ni idea que lluitaven contra un adversari invencible, perquè resistiria amb eines de pau que deixarien obsoletes les seves armes de guerra. S’enfrontaven a Llull i Ausiàs March, a Aribau i Milà, a Guimerà i Verdaguer, a mossèn Alcover i el bisbe Torras, a Maragall i Foix...

Ara la intolerància torna a fer acte de presència. Multa amb un embargament d’un quart de milió d’euros Òmnium Cultural. Però saben qui és Òmnium Cultural?

Òmnium eleva a públic l’arxipèlag de privacitats de les cases amb lleixes, memòria o voluntat

Òmnium és el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: Rubió, Oliver, Moll, Espriu, Foix, Fuster... Òmnium és el premi Sant Jordi de novel·la: Capmany, Pla, Pedrolo, Sales, Calders, Rodoreda, Roig, Porcel... Òmnium és el premi Carles Riba de poesia: Vinyoli, Bonet, Martí Pol, Pere Quart, Arderiu, Vidal Alcover, Marçal...

Òmnium eleva a públic l’arxipèlag de privacitats de les cases amb lleixes, memòria o voluntat. És un munt d’iniciatives sempre humanístiques i positives, que comencen amb la promoció de la “maltractada llengua”. Amb el gran llegat de la literatura, que n’és l’expressió estètica. Òmnium és bellesa.

Des de la seva fundació, el 1961, Òmnium practica l’activisme, amb la força que li dona que sigui precisament la cultura i no la política la primera de les casuístiques. Perquè la política separa proporcionalment el que la cultura uneix. El sobiranisme cultural aporta una flexibilitat que a vegades es troba a faltar en el sobiranisme polític. Impossible no esmentar l’efecte Muriel.

El seu primer president, Fèlix Millet Maristany, va posar el giny en mans del seu secretari, Josep Benet, sense cap mena de dubte un dels més qualificats activistes de la nostra història. Òmnium va ser una de les plataformes de desplegament d’una cultura que, amb Benet de gestor, va transitar del mecenatge a la indústria: Edicions 62 i la discogràfica Edigsa van ser decisives.

El 1965 Òmnium va engegar les I Jornades d’Estudi sobre la Situació de la Cultura Catalana, amb intel·lectuals i empresaris catalans disposats a fer possible aquella nova dèria del “constructor de somnis”, que és com Montserrat Roig va qualificar el seu mestre Benet.

La llista d’assistents és altre cop un quadre per emmarcar, tot i que era una reunió clandestina, perquè Antonio Ibáñez Freire, el governador civil -que era militar-, havia clausurat l’entitat arran de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde, en què blasmava la injustícia de la dictadura, ordides i inspirades per Benet i Albert Manent.

Òmnium practica l’activisme, amb la força que li dona que sigui precisament la cultura i no la política la primera de les casuístiques

En aquella reunió hi havia una part de la burgesia catalana que hi arriscava prou més que patrimoni. A Jordi Pujol ja li havien fet tastar l’amargor de la tortura a la Via Laietana, i Òmnium i les seves activitats tenen l’honor d’haver engruixit uns quants lligalls d’atestats de la terrible Brigada de Investigación Social. El primer antecedent anotat a la fitxa d’Espriu -la primera que vaig exhumar- era precisament: “Es presidente de la Asociación Internacional en Defensa de las Lenguas Amenazadas y Premio de Honor de las Letras Catalanas ”.

El 9 de novembre de 1971, dos dies després de la sessió constituent de l’Assemblea de Catalunya, la Social va esperar Benet a la porta de casa seva per endur-se’l a comissaria. Portava material tan compromès com un text traduït a diverses llengües que explicava el que havia estat una memorable convocatòria per les llibertats polítiques i nacionals. Joan Vallvé i Creus, un dels fundadors d’Òmnium, havia estat peça clau d’aquell document que havia de fer cap a Roma, al Sínode Mundial de Bisbes. Benet va demanar acomiadar-se de la seva dona, va amagar els papers i va lliurar Òmnium d’aquell enrenou.

Vaig entrevistar el senyor Vallvé després de deixar la presidència d’Òmnium, el 1984. Tot un enginyer industrial, accionista i director d’una fàbrica metal·lúrgica important, em rebia en un humil guardapols; no li queien els anells. Ell estava a sobre de la producció, només de veure com m’ensenyava els coberts que feien, s’entenia que en el gresol s’hi fonia l’aliatge que havia fet Òmnium: força, resistència, utilitat... I la bellesa multada.

Acusa es gratuit, pero tens de fer las correctas acusasions. ok

Joan, es la meva opinió...suposo que igual de respetable que la teva o la de qualsevol altre no?

por otro lado, ya a Baliga habrá que dejarlo por imposible, con su lenguaje pseudolibertario de estados fascista, nazionalmadrilenyista, borbonico y demás. Ese lenguaje es empleado para que despues de leerlo mil veces la gente se lo acabe creyendo, España por vigésima vez escribo es una estado democratico reconocido mundialmente, y por mas que lo repitas mil veces eso objetivamente es asi...


hala! que tengais buena tarde!

Avui fa 80 anys que per primera vegada(durant la Guerra Civil) Barcelona va ser bombardegada desde el l vaixell EUGENIO DE SAVOIA va causar 18 morts

La gestora del PSOE invoca Franco

per Salvador Cot 13/02/2017

Fins i tot la Fundació Franco (FNFF) es pregunta "per què el PSOE no va fer aquestes propostes els anys vuitanta, quan tenia majoria absoluta". El franquisme oficial considera que els socialistes intenten escapar-se de la baralla interna plantejant el trasllat de les restes del dictador fora del Valle de los Caídos a causa "de la por que li fa a l'aparell i a la gestora, i també alsusanisme, la candidatura de Pedro Sánchez a la secretaria general del partit". No m'hauria imaginat mai escrivint una cosa semblant, però en això -i només en això- la FNFF té raó.

 

El PSOE sap que el PP aturarà qualsevol revisió, ni que sigui simbòlica, de l'herència franquista. I utilitza la seva decadència parlamentària per fer veure que ells no són una peça fonamental en el règim del 78 i la continuïtat de les estructures de la dictadura, sinó un partit d'esquerres que intenta transformar alguna cosa. Però no. El cadàver del dictador es quedarà dins del seu mausoleu, ho saben els hereus de Franco i ho saben, també, els socialistes, que no han mogut mai un dit per trencar amb la legitimitat franquista.

 

Perquè si el PSOE té alguna voluntat de ruptura amb el passat franquista, pot començar a protestar pel fet que la FNFF sigui considerada una entitat a la qual l'Estat espanyol li reconeix caràcter d'"interès públic" perquè, segons la llei, fa una "activitat benèfico-docent i cultural". I un cop eliminat aquest privilegi, també estaria bé que els donatius que rep es deixin de beneficiar de desgravacions fiscals molt importants, que van des del 50% fins el 75%. Com expliquen els propis franquistes, "Si es donen 150 euros, Hacienda en finançarà 112,5 euros, i el cost real serà, només, de 37,5 euros". Tot plegat, amb els diners dels nostres impostos i del dèficit fiscal català. Fa quaranta anys que convivim amb aquest escàndol..

Les trenta infraestructures catalanes castigades per l’Estat

Maria Macià 
Foto: ACN 
Barcelona. Dimarts, 14 de febrer de 2017
4 minuts

Una trentena de projectes d’infraestructures catalanespaguen des de fa anys les conseqüències del dèficit d’inversió crònic per part de l’Estat cap a Catalunya. Catorze obres ferroviàries i setze de viàries es troben encallades o endarrerides per assumptes relacionats amb les partides pressupostàries delministeri de Foment.

En aquesta llista, hi figuren reivindicacions històriques com elCorredor Mediterrani o el desdoblament de la línia 3 deRodalies entre Barcelona i Vic, que porta arrossegant-se des dels anys 80. D’altres, no vénen de tant enllà però són de gran importància estratègica de cara a la dinamització econòmica de Catalunya i la seva capital, com per exemple els accessos al Port de Barcelona.

A continuació, un mapa interactiumostra quins són els projectes en curs i el seu estat. En vermell, es poden veure les infraestructures viàries. En blau, les ferroviàries.

Elaboració: Maria Macià / Dades: Conselleria de Territori

Les comarques de Barcelona i Tarragona són les que més projectes pendents tenen pel que fa transport ferroviari, relacionats amb Rodalies ialta velocitat. S’espera poder tirar endavant el desdoblament de vàries línies, la remodelació d’estacions principals de Barcelona o l’adaptació a l’ample de via europeu.

Girona i Lleida tenen més deficiències en el camp del transport viari. Les carreteres lleidatanesafectades més importants són l’N-230 (Lleida – Vielha) i l’A-2 (Barcelona-Lleida), que esperen obres de manteniment i condicionament. A la demarcació de Girona, les inversions pendents es centren en el desdoblament de l’N-II en el tram Tordera-França.

Catalunya, a la cua de la llista de Foment

L’any 2015, l’Estat va dedicar a Catalunya el pitjor nivell d’inversió en infraestructures des de 1997. A més del dèficit d’inversió, el ministeri de Foment també s’ha quedat endarrere a l’hora de complir-la. Dels 949,5 milions d'euros pressupostats, se’n van gastar només 555,9 milions.

Aquesta xifra representa només un59%, molt per sota de la mitjana del conjunt de les comunitats autònomes que és del 72%.

Segons xifres recollides per la Cambra de Comerç de Barcelona, Catalunya només va rebre el 2015 el 9,9% del total d'inversió en infraestructures de transport pressupostat per l'Estat. Aquest percentatge ha caigut pràcticament ala meitat del que es destinava l’any 2009 -un 18,4%-. A més, es troba molt per sota del PIB que Catalunya aporta a l’Estat, que es situa en un 18,9%.

El calvari de Rodalies

Retards, avaries, incidències... Són el pa de cada dia pels usuaris de Rodalies. Quasi una tercera part d’aquests problemes deriven directament de la infraestructura que gestiona Adif i afecten milers d'usuaris. En alguns punts, aquest dèficit desemboca en conseqüències realment perilloses com és el cas del pas a nivell de Montcada i Reixac. Més de 160 persones han mortper atropellaments en aquesta població que fa anys que reclama el soterrament de les vies.

La situació ha cansat el govern de la Generalitat, que ha arribat adenunciar Adif davant l’Audiència Nacional pels incompliments de pressupost. Des de Territori, critiquen que dels 306 milions que s’havien pactat en el termini 2014-2016, només se’n van acabar executant un 4,2%. A aquesta xifra, s’hi sumen els 3.600M€ que el govern català encara espera del pla 2010-2015.

El Corredor Mediterrani no és una prioritat

És una de les joies de la corona de les infraestructures catalanes en construcció. La seva realització enllaçaria tota la costa mediterrània, des d’Algecires fins a la frontera francesa i la resta d’Europa, cosa que tindria un retorn a nivell econòmic molt elevat. Les obres, però, estanencallades en diferents punts del recorregut i, en vista de les actuacions, l’Estat no té aquesta infraestructura com una prioritat.

Les principals reivindicacions són posar data a l'alta velocitat entre Barcelona i València, l'ample internacional fins a la frontera francesa pel 2018 o un calendari d'obres realista per a la doble via de mercaderies i passatgers. De moment, el ministeri segueix incomplint els terminis marcats.

N-II, d’aquí 70 anys?

Encara queden 52 quilòmetres de la carretera N-II per desdoblar entre Tordera i la Jonquera que es troben en fase de treballs tècnics. Des de Catalunya es demana que s’acabin aquestes tasques durant el primer semestre de 2017, que es marqui un calendari d’execució i prioritzin les actuacions a les vies amb més trànsit.

En els últims vuit anys, només s’ha desdoblat un tram de 6 quilòmetres -entre Sils i Caldes- així que, si es segueix aquest ritme, es tardarien70 anys a desdoblar els 52 quilòmetres dels diversos trams fins La Jonquera.

Quart cinturó, caducat

Aquesta ronda hauria d’unir l’A-2 amb l’AP-7 i servir com a principal via de mobilitat entre el Vallès Occidental i Oriental. Dels 34,7 quilòmetres que hi ha plantejats, només n’estan en funcionament 8 quilòmetres dividits en dos trams. La Generalitat reclama amburgència que s’acabin les obres d’un altre dels trams -entre Abrera i Terrassa- que enllaçaria els dos ja construïts. Segons els seus comptes, aquesta infraestructura suposaria un estalvi de 24M€ anuals en l'àmbit de la mobilitat.

L’estudi previ per la resta de trams pendents -entre Terrassa i Granollers- ja es va realitzar, però el retard en la licitació del projecte ha fet que aquest hagi caducat. Ara, la Generalitat demana que sigui el govern català i els ens territorials els que defineixin quina estratègia és la més adequada per donar resposta a la mobilitat a la zona abans de definir cap traçat per a la Ronda del Vallès.

El Corredor Mediterrani, més que una presa de pèlJosé Antich 
Barcelona. Dilluns, 13 de febrer de 2017
2 minuts

     

     

No hi ha cap dubte que els primers que haurien d'haver alçat la veu contra els diferents governs espanyols de les últimes dècades haurien d'haver estat, des de fa molt temps, els empresaris, petits i grans, de l'arc Mediterrani. Des d'Algesires a Portbou. Quatre autonomies -Catalunya, País Valencià, Múrcia i Andalusia- generadores d'una part important de la riquesa espanyola i sotmeses a l'escarni de la voluntat política del govern de torn, que ha preferit impedir el creixement econòmic de l'espai més dinàmic abans que impulsar la xarxa espanyola més gran de passatgers i mercaderies. Perquè en última instància, són els governs els que decideixen. I algú -alguns- han decidit durant molts anys posar sordina a les demandes primer catalanes i, després una per una, de tots els altres territoris.

Algú dubta que si l'Estat espanyol hagués volgut dur a terme el Corredor Mediterrani faria anys que estaria finalitzat? És d'una gran ingenuïtat pensar el contrari. Però esclar, la política té altres designis. I per al governant, votants a tot arreu. Primer es va haver de dur l'AVE de Madrid a Sevilla; després, intentar que el corredor central anés per davant del mediterrani; més tard, impulsar l'AVE a Galícia; i, finalment, convertir l'Alta Velocitat ferroviària a Espanya en una mena de tómbola. Així, per exemple, a Zamora, Oterode Sanabria, un poble que uns diuen que té 26 habitants, altres 28 i uns últims, 30, tindrà una parada de l'AVE el pressupost de la qual és de 4,2 milions d'euros. No val la pena seguir, però amb aquesta política tan sols s'ha aconseguit aquest titular i és de l'ABC: "Espanya és el país amb més quilòmetres de l'AVE per habitant, però el de menys passatgers".

Ara, a Tarragona s'han reunitempresaris catalans i valencians i han reclamat al govern espanyol que posi fil a l'agulla. S'han perdut més de 20 anys, s'ha presentat a Europa un projecte que lluny del sentit comú del que tothom entén com a Corredor Mediterrani -el que circula principalment paral·lel a la costa mediterrània- algú l'ha fet passar per Madrid i hi ha destinat fons europeus. I això per què? Perquè, com molt bé va dir el ministre Catalá la setmana passada en una visita a València, en això del corredor mediterrani hi ha un punt d'exageració respecte a la seva importància estratègica. I es va quedar tan tranquil després d'una barbaritat tan gran. I el que és pitjor, el govern també.