Cinc consideracions del cas Santi Vidal

«Junqueras ho ha tallat d'arrel forçant-lo a dimitir (no sense danys per a ERC), però el que ha passat ha de posar en alerta l'independentisme sobre el que ve si la CUP decideix aprovar els pressupostos»

Ferran Casas | 27/01/2017 a les 22:00h

ERC s'ha quedat aquest divendres sense portaveu dels seus dotze senadors. El jutge Santi Vidal, una de les estrelles de l'independentisme cívic, ha renunciat a l'acta al Senat després que saltessin a l'opinió pública algunes afirmacions seves en conferències que el Govern en bloc i els republicans com a partit han desautoritzat presentant-les com fruit de la seva imaginació. Vidal hauria posat més pa que formatge a l'hora de parlar de la feina que, de forma discreta, es fa per tenir a punt la desconnexió. Oriol Junqueras ha tallat d'arrel l'afer Vidal forçant-lo a dimitir, però el que ha passat en les darreres hores ha de posar en alerta l'independentisme sobre el que ve si la CUP decideix aquest dissabte aprovar els pressupostos. Algunes consideracions:

Primera. Les estrelles del procés. El creixement de l'independentisme ha fet que persones més o menys polititzades entressin en política i que ho fessin també algunes amb molt reconeixement professional en els seus àmbits. Les llistes de Junts pel Sí eren plenes de personalitats com Vidal, respectades però inexpertes en els codis de la política. La immensa majoria actua amb bona fe, però Vidal ho ha fet, a més, anant per lliure, i amb imprudència i frivolitat. El jutge ha preferit l'aplaudiment fàcil dels auditoris de convençuts ansiosos de bones notícies a haver de pronunciar el molt menys èpic “d'això no en sé res” o “no ho porto jo i confio en qui té la feina encomanada”. Quan El País va publicar la informació el dijous, lluny de retractar-se Vidal va dir que ho feia per animar la gent. Al comunicat d'ERC d'aquest divendres al matí admetia les seves mentides. Però no només és culpable ell. Ho és el partit per deixar-lo fer i ho som els periodistes que no vam ser capaços de detectar i denunciar les bajanades imprudents que escampava i que no eren noves. Vidal ja va dir que Artur Mas, que al seu dia se'l va rifar amb Junqueras, el fitxava al Govern per preparar les estructures d'estat i el procés constituent (al final només es va refugiar durant uns mesos a la conselleria de Justícia després de ser expulsat de la carrera). Abans havia alimentat la idea que els partits assumirien la Constitució que ell va voler redactar i que, sens dubte, conté aportacions positives.

Segon. La gent. Vidal deia el que volien sentir molts dels que el seguien als seus actes. En pocs anys l'independentisme ha fet grans passos: porta la iniciativa política, està extraordinàriament musculat i s'ha convertit en un projecte atractiu i transversal. I la forma d'arribar-hi, el referèndum, és una demanda que concita un amplíssim consens. Molts dels que hi militen s'han acostumat, i és lògic, a bones notícies i a que les coses passin a un ritme vertiginós. I hi ha una part que només vol escoltar que les coses van bé i, a més, ràpid. Alguns mitjans han jugat, per por a perdre audiència, a alimentar el relat d'un procés fàcil, sense costos ni revolts i amb complicitats a mig món. Un periodisme exigent, que informi i no que complagui, millorarà els index de qualitat democràtica. El procés necessita fer compatible la necessària suma de complicitats amb l'autocrítica i el respecte a la crítica. En això també cal ser millors.

Tercer. El paper d'Esquerra. El tallafoc que ràpidament ha fet Junqueras evitarà danys al procés i al Govern per l'afer Vidal. Però a ERC és una altra cosa. No per com ha gestionat la crisi en les darreres hores, sinó perquè el que ha fet el jutge té molt poc a veure amb la imatge que el vicepresident ha conreat de partit seriós, central i responsable en la gestió. En política, i dins als partits, no dir quan toca que el rei va despullat (i actuar en conseqüència) es paga car, per més que al cartell electoral l'independent en qüestió hi quedés molt bé. Els aparells a vegades són molt emprenyadors i la gent de casa fa menys patxoca, però també dóna menys disgustos. Als republicans sempre els quedarà el consol que Vidal, a diferència del que han fet diputats i senadors de partits de l'establishment català i espanyol implicats en casos de corrupció, no s'ha aferrat a l'escó. Tampoc hauria quadrat amb la seva trajectòria vital.

Quart. L'Estat. La Fiscalia General de l'Estat ha obert, de forma immediata, diligències per investigar fins a quin punt les afirmacions de Vidal, sobre tot en relació a l'obtenció de dades fiscals dels catalans “il·legalment”, són certes. Les diligències seran segurament aprofitades per fer algun registre o requeriment i mirar d'obrir determinats calaixos intentant comprometre alguns càrrecs governamentals. La Fiscalia, que ahir va actuar ràpidament amb qui fins i tot Rajoy va considerar poca cosa més que un bocamoll, va desestimar, en canvi, obrir diligències per la conversa entre Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso, així com d'altres barrabassades del ministre. Els aparells de l'Estat actuen amb pocs escrúpols i estan sotmesos a un control pràcticament nul per part dels mitjans de comunicació de Madrid. I si la Fiscalia aplica la llei de l'embut també ho fan alguns partits de l'oposició i mitjans pels quals la coherència té un valor relatiu. Els mateixos que fa dos dies ridiculitzaven la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva perquè no hi havien anat ambaixadors ni representants institucionals de pes de la UE, ara justifiquen, ja sigui en opinions, informacions o peticions de compareixença, que s'esbrini què hi ha de cert en tot plegat. Resulta que els que dimarts van fer poca cosa més que llàstima a Brussel·les podrien haver pactat d'amagat i de tu a tu amb l'OTAN instal·lar una fàbrica d'helicòpters militars quan Catalunya sigui un estat.

Cinquè. El moment. Es possible que a partir d'aquest dissabte el procés acceleri. Només s'hi valdran els encerts i els errors es penalitzaran més. Val per a Vidal, però també per peticions com la formulada als funcionaris per part de la consellera de Governació, Meritxell Borràs, per suggerir que acompanyin Artur Mas al judici del 9-N. Als treballadors públics el que els cal en aquesta fase és donar-los confiança en que la seva necessària implicació en el referèndum vinculant no podrà ser castigada perquè de derivar-se'n responsabilitats les assumiran els polítics. Caldria també no ser innocent quan es distingeix entre què és legal i el que no ho és. És lògic que els dirigents del bloc del sí siguin ambigus en el llenguatge, demanin certa reserva (el TC i la Fiscalia són apèndixs del govern de Rajoy) i diguin sempre que una nova legalitat catalana substituirà l'espanyola sense traumes. Però el cert és que hi haurà un temps, s'espera que curt, en què Catalunya, just abans del referèndum, violentarà la legalitat espanyola. La força del govern del PP es fonamenta en la negativa a pactar i en la por i els dubtes que generarà el xoc (o el buit) legal. La millor forma de revertir-la és començar a ser-ne conscients.

Ja tenim pressupostos! Guanyem el referèndum

El proper 28 de gener la CUP donarà el sí a l’aprovació dels darrers pressupostos autonòmics, pressupostos que duraran uns pocs mesos si es guanya el referèndum, fet que obrirà la porta als primers pressupostos de la República. El sí de la CUP als pressupostos farà esclatar les alarmes entre la classe política espanyola i els mitjans de comunicació espanyols i els catalans partidaris de la tercera via, per ells el sí cupaire serà el botó nuclear de la desintegració de la seva Espanya.

Cal preparar-se per guanyar, ningú entendria el contrari, que batalles polítiques independentistes facilitessin la victòria d’Espanya, si perdem, els polítics espanyols no ens ho perdonaran mai, mai ens respectaran, si guanyem també guanyarem el respecte d’Espanya.

Amb l’aprovació dels pressupostos ja no tenim excusa, cal intensificar la campanya per guanyar, amb el sí als pressupostos també trenquem l’ambigüitat del nou projecte del comuns l’estratègia plasmada en els seus documents fundacionals salten pels aires, Ada Colau ja no pot quedar al marge del procés independentista, ja no pot passar del referèndum perquè se li acabaria bona part de la seva credibilitat. Amb els pressupostos, els comuns ja no poden passar del referèndum, estan obligats a jugar-hi.

El referèndum ja no te excuses, el mateix CNI ho diu en un informe filtrat. Imagineu si tot va pel bon camí i ni tant sols esperem el setembre per celebrar-lo i es trasllada abans de l’estiu? Cal ser agosarats per guanyar, aprofitem que a Espanya encara pensen que la CUP ho farà saltar tot pels aires, comencem la campanya per explicar amb claredat que a la República Catalana tothom hi sortirà guanyant, fins i tot els espanyols descobriran com els han enganyat els seus líders. Sense “la revolució” a Catalunya mai no serà possible “la revolució a Espanya.

Avui, dia clau per arrencar el referèndum

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’acord entre el Govern i els sindicats del sector de l’Ensenyament sembla haver aplanat el camí del difícil sí de la CUP als pressupostos. Tot i que em sembla preocupant la bretxa, que es continua eixamplant, entre les condicions laborals de mestres i professors i els de la resta dels treballadors públics. Però, per davant de tot, l’entesa obre de bat a bat la porta a superar el darrer atzucac intern i afrontar la batalla final. Serà duríssima, ens hi haurem de deixar la pell i hi tindrem gairebé tot en contra, a dins i a fora. Però qui no arrisca no guanya. Quines ganes que comenci d’una vegada la campanya pel sí. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AMICS. La carta de principis de setmana d’Esteban González Pons, eurodiputat del PP, als seus col·legues de grup parlamentari europeu resultava xocant: capaç de comparar la presència dels màxims representants del Govern de Catalunya amb la presentació d’un llibre i d’aviar qui assisteixi que avalaria l’exercici de l’autodeterminació dels catalans. Tot alhora no pot ser. El que més gràcia m’ha fet del baix nivell argumental de la missiva és aquell moment en el qual els demanava “com a amic” que col·laboressin al boicot. Realment, fan molta peneta: adreçar-se en aquells termes, de col·lega castís, a gent que sap i practica cada dia que la política internacional només coneix d’interessos. De moment, gràcies a tant escarafall per un afer intranscendent, ara tothom ja sap a la capital comunitària que el diàleg que propugna el govern espanyol consisteix a intentar no deixar-te parlar.

ANUNCIS. Des de Ciudadanos, mancats penosament d’arguments per justificar l’exercici més bàsic de la democràcia, han hagut de filar prim i ficar-se amb la despesa de l’anunci, a algunes de les capçaleres més importants de la premsa europea, de la conferència del Govern català a Brussel·les. Com de demagògia amb això, en podem fer tots, deixeu-me abonar-m’hi amb la meva quota: amb el que (presumptament) els governs espanyols van pagar de fons reservats a només una de les amants del Borbó perquè mantingués la boca tancada durant dos anys, a raó de 26 milions de pessetes al mes, sense comptar la inflació, la cosa donaria per a molt. En concret, es podrien organitzar una conferència a Brussel·les cada dia. De fet, som més milions que assistents, 24, a l’acte dependentista organitzat per la senyora UPyD, Ciudadanos i Empresaris de Catalunya al dia següent, també al Parlament europeu.

CANGUELO. El suposat informe del CNI sobre Catalunya que és al damunt de la taula de Mariano Rajoy, filtrat aquesta setmana per Carlos Dávila, avisa que fem forat a Europa. Que els delegats del nostre Govern fan bona feina. Que el monòleg legalista de les autoritats espanyoles és massa difícil de vendre. Els països del nord i escandinaus, de sòlida tradició democràtica i els de l’est, de recent creació, són prou sensibles a respectar la voluntat majoritària que es va expressar el 27-S. I espera. Espera que el control efectiu del territori el duguin a terme les autoritats catalanes: veuran quina és la reacció dels estats, com ara França o Alemanya, amb milers de milions d’euros en inversions i milers d’empreses operant cada dia des de Catalunya. El govern espanyol té cada dia més por, perquè sap que s’acabarà quedant sol i la humiliació serà insuportable. Un altre 1898.

DENUNCIAR. L’episodi de Mortadelo entrant de nit i per la finestra al despatx del Conseller de Justícia retrata un nou element de l’acció dels serveis secrets espanyols contra el procés. De què es tractava, d’instal·lar micròfons o d’aconseguir informació rellevant? Fins ara semblava dominar la discreció: ara, a punt que esclati l’acarament de legitimitats, és el moment que se sàpiga tot. O de que quedi clar que estan posant tots els mitjans al seu abast per aturar-nos. Centenars, milers d’agents, desplegats al si dels cossos de seguretat espanyols a Catalunya, infiltrats a les organitzacions, a l’administració i a la policia catalana, actius a les xarxes socials, dins i fora de les entitats dependentistes. Tot ben regat de recursos públics al servei d’aturar el procés. És on som. En un punt sense retorn: convé que tots en siguem conscients. O anem fins al final o arranaran el país fins als fonaments.

DESCOMUNAL. En una nova entrevista per a emmarcar, on s’assenyalava la pluja com a única solució a l’encariment del preu de l’electricitat, Mariano Rajoy admetia dijous que la sola concessió a Catalunya d’un règim econòmic especial, semblant al concert econòmic basc, provocaria maldecaps descomunals al sosteniment de la hisenda espanyola. És la coherència habitual: es nega l’existència de l’espoli fiscal (fins i tot es caricaturitza amb la fórmula ridícula del “Espanya ens roba”), al contrari, s’argumenta que és l’Estat espanyol qui està sostenint a través del FLA la Generalitat de Catalunya (per exemple, Enric Millo a Can Terribas en una entrevista el dia abans), però tot seguit s’avalua com a impossible un règim d’autogestió catalana de la recaptació tributària. Francament, el president espanyol hauria de contactar amb el nou “think tank” que prepara Pepe Borrell, perquè li expliqués “las cuentas y los cuentos” d’aquests maldecaps descomunals.

ESCRÚPOLS. El nou delegat del Govern espanyol ha fet una pausa en la seva impostada cara amable, pròpia de l’Operació Diàleg, per deixar-les anar de l’alçada d’un campanar. Amb una evident intenció d’insultar, Enric Millo, l’home que representa el Regne d’Espanya a la colònia perquè un dia no va poder representar Esquerra Republicana a Madrid, va dir que el Govern català havia anat a Brussel·les a exercir el dret a fer el ridícul. No content amb l’ocurrència, va decidir, quan ni tan sols havien passat 48 hores des de la tragèdia, reconvertir el cas d’una nena morta en una batalleta contra la independència. La manca d’escrúpols fa venir ganes de vomitar. S’entén que el buit argumental en el que, dramàticament, es mou el dependentisme ha de ser molt i molt angoixant, però tot hauria de tenir un límit.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Reivindiquem la sisena república catalana?

«A part d'honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents»


Plaça de la República

Per: Vicent Partal
26.01.2017 22:00

Els tres països bàltics acaben d’aconseguir que l’ONU els incloga en la divisió geogràfica escandinava en compte de la divisió geogràfica de l’Europa central. Vint-i-cinc anys després de la independència, Estònia, Letònia i Lituània continuen recuperant d’aquesta manera la seua posició al món i distanciant-se del passat soviètic que els fou imposat.

Per a arribar-hi van fer una cosa que alguns voldrien repetir ací: no van proclamar la independència, sinó que van restaurar-la. Efectivament, Estònia, per exemple, va proclamar la independència el 24 de febrer de 1918 i la va perdre el 1941 amb l’ocupació alemanya i, després, la soviètica. El 20 d’agost de 1991, seguint aquest esquema, es va limitar a restaurar la que tenia el 1918 en compte de proclamar-la de nou –no va ser ben bé així, però així és com ha quedat.

La decisió té un punt d’atractiva, però en el nostre cas em sembla molt complicada de defensar. És cert que hi havia els tres estats catalans i que en la guerra de 1714-1717 van desaparèixer. Es podria dir, doncs, que la independència seria una restauració de fet d’aquells estats. Tanmateix, personalment em sembla estirar molt l’argument. Entre l’estat estonià del 1918 i l’estat estonià del 1991 hi ha una continuïtat fins i tot biogràfica i personal que nosaltres, simplement, no podem invocar.

Ara, sí que podem allargar la legitimitat de la república d’unes altres maneres. Una d’evident és recordant que Josep Tarradellas va ser el 125è president de Catalunya, votat en plena dictadura franquista per diputats elegits pel poble durant la república. El seu reconeixement per part d’Espanya, abans de ser aprovada la constitució, implícitament és un reconeixement de la legalitat del 1931. És un fil a estirar.

I n’hi ha un altre que és la numeració de la república. Tots hem sentit parlar de la voluntat de proclamar la tercera república espanyola. Però en el cas català seria la sisena, no pas la tercera. Incorporar la xifra a la demanda ‘per la sisena república catalana’, a part d’honorar els qui ens han precedit, seria una manera sensata de reclamar que això no serà un estat nou, sense precedents.

Algú pot discutir la numeració, però crec que hi ha poc debat, des del punt de vista històric. La primera república catalana, la de Pau Claris amb l’ajut de França, dura onze anys: entre el 1641 i el 1652. La segona, proclamada també amb l’ajut de França, va de l’any 1810 al 1812. El 1873, Baldomer Lostau proclama una república catalana dins Espanya que només dura dos dies. Francesc Macià el 1931 proclama una república independent que dura molt poques hores i que acaba fusionant-se dins la república espanyola durant vuit anys. Amb tot, Lluís Companys el 1934 també proclamarà una república, la cinquena, durant els anomenats ‘Fets d’Octubre’. L’actual línia de presidents de la Generalitat prové directament de la república del 1931 i en serva la numeració.

Ja ho sé, que tot plegat no és una gran decisió i que ara mateix la votació de la CUP de dissabte és més important que especular sobre el número oficial de la possible nova república. Però a la llarga aquestes coses són importants, per als països. Mireu, per exemple, si no ha donat joc polític la reivindicació oficial de la numeració dels presidents de la Generalitat, oblidada durant anys i ara feliçment rescatada.

P. D.: Les repúbliques tenen xifres altes, això no és pas estrany. A França, protectora històrica de les repúbliques catalanes, passen per la cinquena.

Explicar al mundo? Se lo han explicado a los flamencos y a los de calafell, punto. Eso es exito? Esa es la ambicion de Catalunya? Que pobre futuro y con que poco os confirmais! Estoy enpezando a pensar de que en realidad estais de cachondeo!!

Y lo del Santi....esperemos que sea verdad? Que roben mis datos ilegalmente y que esten haciendo listas de pros y contras a la indepencia??

Vamos!! Estais de cachondeo verdad? Porque es para ponerse a llorar sino al ver el pais que deseais construir.

Ostras que rar, tu al reves que Rajoy ell estava de caxondeu fa nomes un any i tu ara t,ho prens a caxondeu.

El temps dira!! I menys paraules i mes fets, tanta Soraya

El Ministeri d'Educació paga totes les beques excepte les dels catalansEl Nacional 
Barcelona. Dissabte, 28 de gener de 2017
2 minuts

     

El Ministeri d'Educació ha pagat ja les beques d'ajuda d'ensenyament de totes les autonomies, excepte les corresponents a Catalunya, que afecten 158.000 alumnes, segons ha informat TV3. El ministeri ha tornat sense signar el conveni anual amb la Generalitat, i ho justifica dient que hi ha un error en el text de les quanties, i que tot el procés s'ha d'iniciar de nou.

El Govern ha reclamat al Ministerid’Educació que “agilitzi” i resolgui la paralització del conveni. La consellera d’Ensenyament, MeritxellRuiz, i el conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, han adreçat una carta al ministre ÍñigoMéndez de Vigo per exigir-li explicacions pel retard de la signatura i sol·licitant-ne la tramitació urgent.  

 El Govern constata que aquesta situació afecta 158.000 famílies catalanes (70.000 estudiants universitaris i 88.000 alumnes del’àmbit no universitari), i recorda que el passat 22 de novembre, la Generalitat va enviar "degudament signat a Madrid el conveni proposat per l’Estat per fer la gestió anual de les beques del ministeri", i que "aquest conveni no va ser retornat amb la signatura corresponent del govern espanyol,malgrat les reiterades reclamacions fetes des de la Generalitat".

La Generalitat també recorda en la carta al ministeri que "la situació, que no té precedents, s’hauriaevitat si el Ministeri d'Educació hagués traspassat les competències en matèria de beques i ajuts a l’estudi, les quals corresponen a la Generalitat de Catalunya d’acord amb les diferents sentències del Tribunal Constitucional al respecte dels anys 2001, 2005 i 2016".

Puigdemont: "un escàndol i una vergonya"

Arran d'aquesta notícia, el president Puigdemont va qualificar-ho d'"escàndol" i "vergonya", i va assegurar que la mesura "perjudica milers de famílies catalanes". Així ho va expressar en un missatge a Twitter.

També el portaveu d'ERC al Congrés, Joan Tardà, ha relacionat irònicament el cas amb l'Operació Diàleg.

L’obertura catalana

ÀNGEL CASTIÑEIRA Actualitzada el 28/01/2017 19:29

[ Obertura catalana: En el joc dels escacs, obertura hipermoderna la idea fonamental de la qual és atacar el centre i el flanc de dama. L’inconvenient que té és que, a la tercera jugada, les negres saben què jugaran les blanques i prenen mesures en contra.]

Estem ficats en una partida d’escacs que ja fa més de cinc anys que dura. Fins ara, les tàctiques establertes eren, d’una banda, de gran mobilització de peons i peces menors (manifestacions, consultes populars, proliferació simbòlica d’estelades, declaracions parlamentàries, etc.), mentre que, de l’altra, es combinava un esforç de contenció (per la via de l’anul·lació legislativa, la constricció econòmica i l’ofec financer, i per la via mediàtica basada en la guerra de dossiers i informes calumniosos o en la fabricació d’escàndols) per impedir les jugades del rival i la imposició d’un ritme de joc lent (especialitat de Rajoy), a l’espera que l’altre jugador veiés esgotat el seu temps (teoria del suflé).

Els judicis del 9-N i l’anunci de la convocatòria d’un referèndum representen clarament un canvi d’etapa i de tàctica per a ambdues parts. Entrem en el mig joc, aquella fase de la partida en què la majoria de peces ja han assolit un cert desenvolupament en l’espai de l’escaquer, cosa que permet definir les línies de joc avantatjoses o desavantatjoses dels dos actors.

La maniobra espanyola és ben patent, intenta combinar una línia tova envoltant de distracció, basada en la retòrica del diàleg, amb una línia dura d’atac, consistent a eliminar algunes de les peces majors de l’oponent (l’expresident, l’exvicepresidenta i dos exconsellers) i desgastar les seves defenses, utilitzant tota l’artilleria jurídica dels seus tribunals (Constitucional, Superior de Justícia de Catalunya i Suprem). És l’apoteosi, sens dubte, de la Brigada Aranzadi i el moment de glòria dels advocats de l’Estat reconvertits en ministres (amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant). [Brigada Aranzadi: “Conjunció d’alts funcionaris de l’Estat, magistrats i juristes, que vertebren el principal poder fàctic espanyol, una vegada que l’exèrcit ha deixat d’exercir aquesta funció”. La definició és del periodista Enric Juliana.]

Com en la Guerra Freda, el govern espanyol ha passat de l’etapa de la contenció del rival a l’etapa de la dissuasió, per la via jurídica. És, sens dubte, el territori que millor dominen i on se senten més còmodes. Estem parlant d’una defensa ofensiva. No prenen la iniciativa, no fan cap proposta alternativa o constructiva, sinó que -reactivament- ataquen judicialment per defensar la posició assolida. Són experts a filtrar a la premsa investigacions sub judice, a fer que la Fiscalia afini les causes, a destituir jutges i fiscals poc obedients, a imposar reformes exprés dels tribunals, a espiar representants del Govern a l’estranger o a aprovar lleis de seguretat nacional ad hoc. L’ofensiva jurídica -que comportarà inhabilitacions (hi ha qui diu que fins i tot ja estan assignades les penes)- permet al govern espanyol reservar-se encara una posterior ofensiva política basada no necessàriament en la suspensió de l’autonomia, sinó en el control de la Generalitat i en el buidatge definitiu de les seves competències. Aquesta etapa correspondria, des de la seva estratègia, al final de la partida, l’escac i mat.

La forma de maniobrar del govern català en el mig joc és aparentment ambivalent. Ha combinat jugades de gran audàcia amb mostres públiques de feblesa interna entre les forces impulsores del projecte. Recordem, primer, els nous moviments realitzats. S’impulsa la creació del Pacte Nacional pel Referèndum; s’acorden les tres grans lleis de desconnexió -la de creació de la Hisenda catalana, la de creació de l’Agència de Protecció Social i la llei de transitorietat jurídica-; s’anuncia la convocatòria i celebració d’un referèndum legal i vinculant sobre el futur polític de Catalunya durant el 2017; s’inicia una important acció de projecció internacional, especialment en l’àmbit europeu; es decideix no assistir a la conferència de presidents autonòmics, per evidenciar d’aquesta manera la ruptura amb el règim autonòmic establert durant la Transició, i es reactiva la mobilització ciutadana com a conseqüència de la imminència dels judicis del 9-N.

El nerviosisme per la part espanyola és evident, sobretot per la incertesa de no saber quina serà la reacció internacional davant la reclamació del referèndum. Malgrat els anys d’experiència, la brigada diplomàtica espanyola no té el domini internacional ni la impunitat que localment pot imposar la Brigada Aranzadi, per la qual cosa cada petit èxit que assoleix li pot sortir caríssim. Per exemple, el preu que va pagar al juliol passat per quatre paraules d’Obama (exactament quatre: “Una Espanya forta i unida”) va ser haver d’acceptar l’ampliació de la presència militar de les bases nord-americanes a Rota i Morón.

Aquest important moviment de peces de l’independentisme, com deia, ha anat acompanyat, tanmateix, de les pitjors mostres de tacticisme dels partits que integren Junts pel Sí (davant un possible avançament electoral) o de la pitjor mostra de rigidesa ideològica de la CUP (en la negociació dels pressupostos). Són els inconvenients d’exercir el lideratge compartit: tot el protagonisme es distribueix (i de vegades es fragmenta) en algunes de les peces majors i menors (com ara torres, alfils i cavalls). Hem decidit ficar molts galls al galliner i ara esperem que el resultat sigui miraculós. Com a Antoni Gaudí, als catalans no ens agraden les línies rectes, però de vegades aconseguim autèntiques genialitats, deia jo fa dos anys. Seguim encara aquí però, malgrat la complexitat de la partida i del model de lideratge triat, s’ha avançat molt. El problema és que, com en l’obertura catalana d’escacs, el marge per a les genialitats es redueix perquè el contrincant pot preveure els moviments i prendre’n mesures.

Ja que hem fet servir la metàfora del joc dels escacs, deixeu-me acabar amb un darrer apunt. És molt curiós adonar-se que els peons, que en l’obertura del joc o en el mig joc tenen un valor mínim d’1, al final poden significar l’esperança de guanyar la partida. Com és sabut, en l’etapa final cada peó existent es torna més important per la seva capacitat de promoció. No som encara en l’etapa final, és cert. És més, el mig joc pot ser més llarg del que molts pensen. Però convindria no oblidar que en la particular partida catalana la veritable iniciativa l’han duta sempre els peons.

L'exministre d'Exteriors d'Islàndia a Catalunya: “No us espanteu per la campanya de la por” Baldvin Hannibalsson, que va reconèixer la independència dels Bàltics, diu que la comunitat internacional s'haurà “d'adaptar a la realitat” en cas d'independència

L'exministre d'Exteriors d'Islàndia, Jón Baldvin Hannibalsson Foto: ACN.

ACN - BRUSSEL·LES

L'exministre d'Exteriors d'Islàndia, Jón Baldvin Hannibalsson, assegura que la comunitat internacional s'haurà “d'adaptar a la realitat” i reconèixer Catalunya si mai proclama la independència. “No us espanteu per la campanya de la por, perquè al final totes les nacions i líders polítics s'han d'adaptar a les noves realitats, i les constitucions no són sagrades”, defensa Baldvin Hannibalsson, que va ser el primer ministre d'Exteriors en reconèixer la independència dels estats bàltics de l'URSS, l'any 1991. “Portarà molt de temps, serà molt i molt difícil, estareu molt i molt sols, però al final, és clar qui congelarà Catalunya fora per sempre? No té sentit”, remarca.

Baldvin Hannibalsson assegura en declaracions a l'ACN que si Catalunya s'independitza d'Espanya de forma inconstitucional “la primera reacció serà dir que és il·legal”. “Si no hi ha manera legal de sortir, i ho feu igualment, la primera reacció serà dir que no ho heu de fer, que és il·legal, però al final, és clar, ens hem d'adaptar a la realitat”, remarca Baldvin Hannibalsson.

El ministre que va reconèixer la independència de Lituània, Letònia i Estònia quan ni els Estats Units ni les principals potències europees s'hi atrevien per no enfrontar-se a l'URSS, defensa que el cas català és “molt diferent”. Amb tot, desaconsella fer cas a la “campanya de la por” que amenaça amb la sortida de la Unió Europea o l'aïllament internacional.

“No us espanteu per la campanya de la por, perquè al final totes les nacions i els líders polítics s'han d'adaptar a les noves realitats, i les constitucions no són sagrades”, indica. Segons aquest polític, que va dirigir la política exterior del seu país entre el 1988 i el 1995, una constitució és “un marc” però “no està escrita sobre pedra” i “s'ha d'ajustar” especialment “si s'està passant per problemes polítics”. “Al capdavall, el poder ha de restar, en una democràcia, a les mans de la gent”, defensa.

Baldvin Hannibalsson lamenta que “si no es troba una manera constitucional i legal d'acomodar els canvis” que reclama la població “sempre hi ha el risc” que la situació deteriori, i pugui acabar, fins i tot, en violència. “Esperem que no”, confia, assegurant que la UE difícilment “podrà fer massa” per interferir en el cas català. “En nom de la sobirania dels estats, vostès, com a espanyols i catalans, han de resoldre això. La Comissió Europea o els líders no poden imposar-los la seva voluntat, simplement han d'acceptar el resultat, i espero que sigui un mètode democràtic el que resolgui aquest tema”, remarca.

Les dades desmenteixen la igualtat política entre els espanyolsFerran Vila 
Foto: EFE 
Barcelona. Dilluns, 30 de gener de 2017
5 minuts

     

“No faré res en contra de la unitat d'Espanya, la sobirania nacional i laigualtat dels espanyols". Són paraules de Mariano Rajoy dijous passat en una entrevista a Onda Cero, però es podrien haver pronunciat qualsevol altre dia en boca d’un altre dirigent popular, socialista o “ciutadà”.

L’argument de la igualtat política dels espanyols és un dels més habituals entre l’unionisme, encara que són moltes les dades que el desmenteixen dia rere dia. Els números no sempre tenen Catalunya com a protagonista –ni com a beneficiària–, com és evident, però demostren, en qualsevol cas, que la mateixa estructura autonòmica fa del tot impossible que els ciutadans acabin rebent exactament el mateix nivell d’inversió independentment del territori al qual pertanyen.

Finançament desigual

Les raons d’aquesta desigualtat salten a la vista: l’Estat espanyol s’estructura, des dels anys posteriors a l’aprovació de la Constitució, en 17 comunitats autònomes que disposen de competències en bona part de les decisions que acaben afectant més directament el dia a dia dels ciutadans, com és el cas de la salut o l’educació. A més, les autonomies tenen capacitat legislativa, i poden modular, per tant, les prioritats en la despesa i alguns dels ingressos –impostos– que perceben. I, evidentment, cada autonomia rep una aportació econòmica per part de l’Estat que, lluny de ser uniforme, respon a les negociacions polítiques entre el govern autonòmic i el govern central. Això sense oblidar, és clar, els sistemes de finançament del País Basc i Navarra (concert i conveni econòmic, respectivament).

Un informe de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i la Fundación BBVA apuntava, l’any 2015, encara més elements a tenir en compte: les estructures demogràfiques, la distribució de la població en el cada territori i el nivell dels preus, a més d’assenyalar també les restriccions pressupostàries d'àmbit autonòmic i les "freqüents discussions" sobre els models de finançament. Unes desigualtats que, segons els autors de l’informe, "qüestionen les polítiques d'igualtat d'oportunitats" i l'adequació dels sistemes de finançament autonòmic als compromisos constitucionals d'equitat interterritorial.

Universitats

Entre els exemples concrets, aquesta setmana es constatava, una vegada més, que Catalunya és la comunitat autònoma de l’Estat amb els preus més alts en graus universitaris i màsters. Ho recull en un informe l’Observatori del Sistema Universitari, indicant que des de la introducció de les titulacions adaptades a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) i la flexibilització de la forquilla de preus, la matrícula a les universitats estatals ha divergit “notablement”. Segons la Comunitat Autònoma, el preu dels mateixos estudis pot variar més del triple. En el cas dels màsters habilitats, Catalunya apareix com a líder del rànquing de preus, amb 2.470 €, mentre que Andalusia té el preu més baix, amb tan sols 821 euros.

El mateix estudi destaca que les taxes acadèmiques i de gestió regulades per decret són molt diferents entre comunitats. Algunes han introduït taxes que resulten obligatòries per a tràmits de matrícula, fet que es tradueix en increments del preu de matrícula. Catalunya és la comunitat que estipula més taxes en el decret de preus, i les Balears, la que menys. Els autors de l’informe subratllen que, en general, els preus i els criteris per al seu establiment “no són coherents” entre comunitats autònomes, “no tenen justificació aparent” i, en alguns casos, “no s’atenen a les normes dictades a la llei”.

Sanitat

La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública elabora anualment un informe per avaluar les diferències entre els sistemes sanitaris autonòmics. Any rere any, els responsables de l’estudi denuncien que les desigualtats en el camp de la sanitat entre comunitats no només existeixen, sinó que van en augment. L'informe del 2016, presentat el passat mes de setembre, va evidenciar diferències "clarament excessives" entre unes regions i altres, que s'observen en part dels indicadors analitzats com el pressupost sanitari per càpita d'aquest mateix any, que varia entre els 1.587 euros per habitant d'Astúries fins als 1.048 euros d'Andalusia. La Federació entén que “una gran diferència en els recursos i funcionament dels serveis sanitaris comportaria de manera inevitable una desigualtat en l'accés a la protecció de la salut el que vulneraria un dret constitucional”. L’informe, criticat des del govern català perquè no té en compte resultats sinó recursos, ha situat reiteradament Catalunya entre les comunitats amb menys despesa en aquest àmbit.

Foto: ACN

Educació

Tornant a l’estudi "Serveis públics, diferències territorials i igualtat d'oportunitats", publicat l’any 2015, comprovem que Catalunya no només es troba entre les autonomies amb menys despesa en sanitat, sinó també en educació. El text conclou que les diferències de la despesa territorial en matèria de salut i educació són "notables", ja que en alguns casos superen els 43 punts percentuals entre les que més inverteixen en aquests serveis i les que menys. En el cas concret de l’educació, l’informe assenyala que Catalunya es troba a la part baixa de la taula amb 890 euros per habitant, 8 punts per sota de la mitjana de l'Estat espanyol que és de 914 euros. Per darrere hi ha les Illes Balears (830 euros), Madrid (790 euros) o el País Valencià (866 euros). Al capdavant de la despesa en serveis educatius hi hauria el País Basc (1.223 euros), la Comunitat Foral de Navarra (1.106 euros) i el Principat d'Astúries (1.066 euros).

Foto: ACN

Però la desigualtat arriba, també, per beques que sobre el paper haurien de ser iguals arreu de l'Estat, precisament perquè és el govern central qui les gestiona. Aquesta setmana hem sabut que el Ministeri d'Educació ja ha pagat totes les beques... excepte les dels catalans. També en aquest cas, doncs, no haurà estat el mateix viure en una o en una altra comunitat autònoma.

Mobles

Ho dèiem al principi: cada comunitat autònoma té un marge prou ampli per emprendre polítiques pròpies en funció, és clar, de la seva capacitat pressupostària. En aquest sentit, els extremenys van saber, el dia 28 de desembre, que la Junta d'Extremadura concedirà fins a1.000 euros d’ajuda per persona en el que anomena "Pla Renove de Mobiliari de Llar d'Extremadura". Unes ajudes que es posen en marxa perquè "en els últims anys s'ha produït una destrucció d'empreses del sector” i de les quals, de moment, no poden gaudir els habitants d’altres comunitats.

Principi d’ordinalitat

El “principi d’ordinalitat” és un concepte recurrent en les discussions sobre com evitar les diferències flagrants en el finançament autonòmic. De fet, era una reivindicació habitual del govern català que ha quedat eclipsada pel viratge sobiranista dels darrers anys.

En cas d’aplicar-se aquest principi, els traspassos de recursos entre les comunitats tindrien un límit: que on més es recapta més s’inverteixi, mantenint sempre els rànquings d’ingressos i despesa per càpita. És a dir, la primera comunitat en ordre de recaptació hauria de ser la primera comunitat després en l'ordre d'inversió.

Molts experts han situat reiteradament aquest concepte com al millor mecanisme per aconseguir una distribució més equitativa, però l’actual ministre d’Economia, Luís de Guindos, ha tirat pilotes fora sempre que se li ha plantejat aquesta possibilitat. Poques esperances queden, doncs, que acabi arribant l’anunciada i reivindicada igualtat.

La cafeteria més plena de Brussel·les

"Crec que és molt bo que parlin, perquè com més parlen més bestieses diuen i més palès es fa el seu esperit totalitari davant del món"

per Víctor Alexandre 29/01/2017

El 23 de gener passat, vint-i-quatre hores abans que el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’Exteriors Romeva fessin la seva conferència al Parlament Europeu, l’Estat espanyol va menysprear l’acte afirmant que tenia el mateix valor que “si es fes en una cafeteria”. Era una afirmació tapadora, és clar. Tapadora d’una gran impotència per prohibir la conferència, i tapadora de la immensa còlera que els provoca que Catalunya parli amb veu pròpia a les institucions europees. Ja he comentat en altres ocasions que no hi ha res que tregui més de polleguera l’Estat espanyol que la projecció internacional de Catalunya. Especialment la internacionalització del Procés.

Recordem que la reacció espanyola per la consulta del 9-N va ser idèntica. De primer, davant la impossibilitat d’aturar-la, la van menystenir. Però, mentre ho feien, corrien a perseguir i criminalitzar l’exercici democràtic del poble català, cosa que va demostrar fins a quin punt la consulta els trepitjava l’ull de poll. I ara, amb la conferència de Brussel·les, han tornat a fer exactament el mateix. De primer, davant la impossibilitat de prohibir-la, en van fer befa. Però, mentre la feien, corrien a demanar –si us plau, si us plau!– als 217 eurodiputats del grup Popular europeu que no hi assistissin.

Els gols per l’escaire sempre deixen el golejat amb cara de babau. I una prova del mal que els ha fet aquest gol la tenim en el rècord de barbaritats que, talment com si competissin per veure qui la diu més grossa, han arribat a dir Esteban González Pons, portaveu del PP a l’eurocambra, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas i Enric Millo. El primer arribava a l’extrem de qualificar la conferència d’acte “d’extrema dreta”, d’“acte contra Europa” i d’“acte il·legal” –sí, “acte il·legal”–, i comparava el president Puigdemont amb Le Pen (!). Tot això ho deia, remarquem-ho, un representant del Partit Popular, que és l’extrema dreta al Congrés espanyol. Pel que fa a Albiol, Arrimadas i Millo, repetint la consigna de PP-C’s, s’han dedicat a titllar la conferència catalana de “ridícula”. Millo, a més, amb el cinisme que el caracteritza, ha arribat a declarar que el boicot demanat per González Pons als eurodiputats populars no era cap ordre, era només un “consell d’amic”. La mesquinesa del senyor Millo, per si fos poc, s’ha fet palesa en la seva manca d’escrúpols a l’hora de servir-se d’una nena de 8 anys, morta a Blanes, per treure’n rèdit polític adduint que el govern català hauria de comprar ambulàncies pediàtriques en comptes d’anar a Brussel·les. Es dóna la paradoxa, com li va respondre el conseller Toni Comín, que Catalunya, ves per on, és l’únic lloc de l’Estat espanyol que disposa d’ambulàncies UCI mòbils pediàtriques.

Aquestes, però, no són les úniques coses que els nacionalistes espanyols han dit aquests dies sobre el tema. N’hi ha per fer-ne una exposició. Tanmateix, jo no els demanaria mai que callessin. Al contrari, crec que és molt bo que parlin, perquè com més parlen més bestieses diuen i més palès es fa el seu esperit totalitari davant del món. Segueixen les petjades d’Erdogan a Turquia, amb el desplegament de tribunals polítics, i aviat hauran d’habilitar espais penitenciaris per encabir-hi presidents, consellers, alcaldes, regidors, funcionaris i milers d’independentistes catalans acusats, tots ells, del terrible crim d’exercir la democràcia.

“La conferència de Brussel·les és una reunió de bar”, ha insistit l’Estat espanyol. I és clar, precisament perquè era això, “una reunió de bar”, van necessitar que el nou president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, del PPE, contraprogramés a la mateixa hora una recepció amb tots els ambaixadors acreditats a Brussel·les. Renoi, quantes corredisses per una simple “reunió de bar”, oi? Ja sabem que així com hi ha gent al·lèrgica als gats o als ocells, ells són al·lèrgics a la llibertat d’expressió; però encara són uns aprenents en la dissimulació. Va ser, d’altra banda, una eurodiputada sueca qui, quatre dies abans, va notificar per correu electrònic a tots els eurodiputats les maniobres que les autoritats espanyoles –les mateixes que parlen de “diàleg” i de “llibertat d’expressió”– estaven portant a terme per boicotejar la conferència.

La conferència del 24 de gener passat, a la sala gran del Parlament Europeu, va ser tot un èxit que va aplegar 500 persones, a banda de les moltíssimes que no van poder ser admeses i que haurien omplert un espai dues vegades superior. “En set o vuit anys, mai no havia vist aquesta sala tan plena”, va comentar Renate Weber, exjutgessa del Tribunal dels Drets Humans. Tot i el boicot, la sala, que té una capacitat formal per a 350 persones i que sempre està mig buida, era plena a vessar i va comptar amb la presència d’eurodiputats de catorze estats de diferent color polític, una cinquantena de membres d’ambaixades i una vintena de corresponsals internacionals. L’endemà de la conferència, Ciudadanos i UPyD van fer un acte en contra dels drets nacionals de Catalunya en una altra sala del mateix Parlament i només hi van assistir quinze persones.

Sobta una mica, francament, que als partits nacionalistes espanyols no els importi fer el ridícul titllant de fracàs allò que el testimoni gràfic dels fets demostra que va ser un èxit extraordinari. Ho dic perquè el nombre d’assistents a les manifestacions espanyolistes que ells convoquen a Catalunya, d’acord amb la ideologia de PP-PSC-C’s, amb prou feines dóna per ocupar la meitat de l’esmentada sala del Parlament Europeu. Deu ser per això que parlen tant de cafeteries; són el seu hàbitat natural.

La jutge d’Olot i el català a la justícia

Eva Pons29/01/2017 18:51

Segueix-me

S’ha publicat recentment que la jutge que va increpar dues advocades per haver fet ús del català en un jutjat d’Olot (en concret, “per no utilitzar l’espanyol, idioma universal”) es va sentir “constantment assetjada” i sotmesa a una “tensió” exagerada per part de les advocades. La notícia pot provocar, d’entrada, una reacció d’incredulitat: el món al revés? ¿S’han invertit els papers? Alhora, però, ens convida a preguntar-nos per què continuen donant-se situacions d’aquest tipus; i, sobretot, com pot aparèixer un jutge en certs mitjans com el subjecte perseguit o assetjat quan han estat les parts del procés les que han vist limitats els seus drets lingüístics.

Les raons de fons hi són, i mostren que el problema no és de la jutge d’Olot ni pot tractar-se exclusivament com una falta de consideració, en la línia de l’amonestació que va imposar a la jutge la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. L’explicació, dels fets i de la seva interpretació subjectiva, s’ha de cercar fonamentalment en un sistema judicial estatal que es nega a evolucionar en el terreny lingüístic i més aviat dona mostres del contrari.

Començant pel tractament legal del català, la llei orgànica del poder judicial de l’any 1985, i els seus reglaments de desplegament dels anys 90, no ha sofert cap canvi positiu, malgrat les incomptables iniciatives presentades a les Corts Generals. A grans trets, el coneixement del català constitueix només un mèrit que els membres del poder judicial poden adduir per progressar en la carrera judicial -segons les dades, aproximadament la meitat dels jutges i magistrats destinats a Catalunya no tenen acreditat un nivell mínim de coneixement de llengua catalana-, però sense que això comporti l’obligació o necessitat d’utilitzar-lo, com palesa el reduït 8,4% de sentències dictades en català l’any 2015.

El règim d’ús de la llengua catalana davant dels tribunals resta condicionat a la voluntat de l’òrgan judicial (“també poden fer servir la llengua oficial pròpia de la comunitat autònoma”, diu l’apartat segon article 321 de la LOPJ), després d’establir imperativament que “en totes les actuacions judicials els jutges i tribunals han de fer servir el castellà, llengua oficial de l’Estat” -article 231.1 LOPJ-, i a la manca d’oposició de les parts en el procés.

El català és llengua oficial de l’administració de justícia a Catalunya (com també ho és a les Illes i al País Valencià), però en la pràctica rep la consideració més pròpia d’una llengua (minoritària) mancada d’aquest estatus: els ciutadans tenen reconeguda la possibilitat -o el dret- d’utilitzar-la, però sempre que això no afecti la “unitat” del sistema ni de la seva organització lingüística. Diversament, en estats com Bèlgica, Suïssa, el Canadà o Finlàndia, els tribunals inferiors s’adapten al règim lingüístic territorial (majoritàriament, unilingüisme en la llengua de la regió), mentre que als tribunals superiors o federals -i certs òrgans judicials situats en les àrees bilingües- es garanteix, pel seu origen geogràfic o mitjançant exàmens lingüístics, la presència de magistrats capacitats en les diferents llengües oficials, per tal de garantir el dret de les persones a utilitzar la llengua oficial triada en el procediment.

És sabut que corporativament els jutges i magistrats es mouen en un entorn laboral estatal (material de treball bàsic, possibles destinacions, criteris de promoció, formació, etc.). Més enllà de l’estricte “poder judicial”, l’acció de les institucions estatals -el govern central, el Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial, i el mateix Tribunal Suprem- ha tractat de minimitzar els compromisos assumits en el marc de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (tractat ratificat pel Regne d’Espanya l’any 2001), que obliga a dur a terme, a petició d’una de les parts, el procés en català i a estructurar el sistema de selecció i formació dels jutges per garantir-ho. No han servit de res els advertiments repetits del Consell d’Europa (en els anys 2005, 2008, 2011 i 2016) sobre l’incompliment de l’article 9 de la Carta, ni els seus requeriments de mesures pràctiques per garantir la presència adequada d’aquestes llengües en els tribunals i eliminar les inèrcies contra el seu ús.

El problema és, doncs, d’estatus jurídic del català. Que els jutges sabessin català, amb l’esquema que fos (requisit, formació obligatòria), seria el mínim per començar a pensar en un ús normal de la llengua entre els operadors jurídics. I seria també coherent amb el pluralisme lingüístic que els articles 3.2 i 3.3 de la Constitució espanyola diuen que cal reconèixer i protegir. Quan el sistema estatal vigent ho deixa pràcticament tot a la voluntarietat, en un context en què res no empara l’ús del català, el cas d’Olot n’és el resultat previsible, com previsible és que es torni a repetir.

Guanyar el 6F és defensar el Parlament

"El judici contra Mas, Ortega i Rigau -i el que s'acabi fent contra Homs- és la primera línia de defensa de Carme Forcadell i el mateix Parlament"

per Salvador Cot 30/01/2017

El 6 de febrer l'Estat espanyol es posa a prova a si mateix. Voluntàriament, ha assumit el risc d'asseure al banc dels acusats tot un expresident de la Generalitat i dues membres del seu Govern i, a més, ho fa amb l'acusació d'haver posat les urnes dins les quals hi van dipositar una papereta dos milions llargs de ciutadans, entre els quals més de cent mil que van optar per un no rotund. Cent mil demòcrates, recordem-ho, que volen continuar dins d'Espanya per voluntat pròpia, no pas per imposició vertical ni per autoritarisme exercit des de Madrid.

Per tot plegat, el 6 de febrer mesurarà les forces de l'Estat i els seus tribunals, d'una banda, però també la del carrer. L'atac a uns representants electes que, simplement, van ser conseqüents amb el mandat democràtic ha de ser respost des d'una mobilització prou massiva com per desbordar els mecanismes de pressió i repressió de l'Estat. Les inscripcions de l'ANC van a molt bon ritme i tot indica que aquest serà el primer fotograma d'un xoc de legitimitats imminent i inevitable.

I una última consideració. El judici contra Mas, Ortega i Rigau -i el que s'acabi fent contra Homs- és la primera línia de defensa de Carme Forcadell i el mateix Parlament. Una jornada complicada o, encara més, un ajornament desaconsellarien als estrategues de l'Estat un enfrontament ràpid i directe contra les institucions catalanes. Això, sumat al ressò internacional d'un jucidi -polític i excepcional- com aquest són la primera jugada ofensiva en el tauler de la part catalana. Queden pocs dies per a l'inici del final.

ERC reclama que el CNI aclareixi si va pagar pel silenci d'amants de Joan Carles

Rufián i Tardà reclamen que es constitueixi “de manera urgent” la comissió de secrets oficials del Congrés per esclarir si Bárbara Rey i Corinna van rebre recursos dels fons reservats

L'entorn de Fernández Díaz amenaça el CNI i la Casa Reial amb revelar els detalls del «cas Corinna»

Redacció | 31/01/2017 a les 20:07h


El rei Joan Carles en una plaça de toros. Foto: Europa Press

El grup d'ERC al Congrés ha demanat a través d'una proposició no de llei que s'aclareixi si el CNI va fer pagaments amb càrrec als fons reservats per preservar la reputació de la Casa Reial i, en concret, del rei emèrit, Joan Carles I. Es refereix a una informació segons la qual aquest organisme va comprar amb diner públic el silenci de l'amant del monarca, Bárbara Rey. Igualment, segons una altra informació, l'entorn de Jorge Fernández Díaz amenaça el CNI i la Casa Reial amb revelar els detalls del "cas Corinna" i fer públiques "interioritats inconfessables" de la relació entre Joan Carles i l'aristòcrata alemanya, així com detalls dels presumptes pagaments que ella hauria rebut també a canvi del seu silenci.

Els republicans també han registrat una bateria de preguntes al govern espanyol sobre l'existència d'aquestes pràctiques i han sol·licitat la compareixença en comissió del director del CNI, Félix Sanz Roldán, i del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza. La proposició, que signen el portaveu del grup, Joan Tardà, i el portaveu adjunt, Gabriel Rufián, demana també que s'informi anualment a la comissió de secrets oficials de la destinació de les despeses efectuades amb càrrec a aquests fons i que es justifiquin.

El grup d'Esquerra ha instat el govern de l'Estat a "no autoritzar" l'ús de fons reservats per "cobrir amb pagaments la reputació de personatges públics". Així, el partit pretén que es clarifiqui la veracitat de les informacions periodístiques que apunten que el CNI hauria obert comptes bancaris en institucions de Luxemburg per "fer pagaments amb fons reservats a canvi de silenci en assumptes relacionats amb la Casa Reial", ha assenyalat Tardà.

Que es constitueixi la comissió de secrets oficials sense vetos

El portaveu d'ERC al Congrés ha reclamat aquest dimarts que es constitueixi "de manera urgent" la comissió de secrets oficials del Congrés, arran de l'aparició d'informacions "alarmants i escandaloses respecte a altes institucions de l'Estat". Igualment, Tardà ha desitjat que aquest cop "no es vetin els republicans" en aquesta comissió.

En relació amb la Casa Reial, Esquerra Republicana ja va registrar el 23 de gener una proposició no de llei sobre el control dels viatges de Felip VI en què de forma expressa demanava "evitar atorgar funcions comercials al Rei en els seus viatges oficials". La mateixa proposició demana que hi hagi informació prèvia i posterior en la comissió d'Exteriors d'aquests viatges i que s'elabori un informe anual consultable al portal de transparència.

Que vegen com és el peculiar sistema judicial espanyol

«Trobarem molt pocs camps tan increïbles com el del funcionament del sistema judicial que puguen fer obrir els ulls a un demòcrata»

Per: Vicent Partal
30.01.2017 22:00

Tradicionalment, a Espanya els colps d’estat els feia l’exèrcit. Com que ja no en tenen, i ara no en poden disposar, els colps d’estat actuals els adjudiquen al poder judicial. No ho dic jo. Ja sabeu que és una expressió que fan servir –amb els termes més tècnics possibles– il·lustres juristes espanyols quan es refereixen a la sentència de l’estatut. I ho confirmen experts de tot el món, que assenyalen que és en la justícia on hi ha la mancança democràtica més greu de l’estat espanyol

Nosaltres ho vivim cada dia. Al nostre país tothom sap que si penses d’una manera més val que no vages a parar mai a un tribunal. Alguns diran que això és un alarmisme injustificat o una declaració carregada d’intencions ideològiques. A ells no els afectarà, potser, però les dades sobre actuacions parcials i intencionades, per exemple amb una cosa tan simple com la llengua, són massa contundents i no les resol aquella excepció o aquesta.

Els qui ho vivim cada dia sabem prou bé, per tant, de què parlem. Però cal fer-lo molt més evident, aquests fenomen, sobretot a l’estranger. I cal fer-ho perquè és probablement el fenomen més senzill d’entendre i segur que és el que impugna de manera més contundent i comprensible les males pràctiques del règim nascut de la transició.

Per això m’alegre de dues coses que van passar ahir. D’una banda, la publicació a The New York Times d’un extraordinari article de la presidenta del Parlament de Catalunya, brillantment titulat ‘En defensa de la llibertat a Catalunya‘. D’una altra, la decisió de Francesc Homs de denunciar als tribunals Mariano Rajoy per un presumpte delicte de desobediència i prevaricació, a causa d’haver incomplert la sentència del TC sobre la gestió del 0,7% de l’IRPF.

Me n’alegre perquè són dues cares d’una mateixa moneda. Serveixen per a explicar i demostrar que el sistema judicial espanyol és molt lluny d’allò que seria un sistema judicial democràtic i plenament respectuós amb la separació de poders. El relat que Forcadell fa en el seu article avui farà alçar les celles a gent de mig món, lectors àvids del gran diari global. I la denúncia d’Homs posa en relleu, i encara més segons què passe, que aquells que no paren de dir-nos que les sentències s’han de complir tant sí com no són els primers de no complir-les quan no els interessen.

Algú dirà que ja no cal recórrer als tribunals espanyols, ara que hem entrat en la fase definitiva. Crec que és una equivocació. Davant la comunitat internacional, sobretot, però també davant els ciutadans espanyols, hem d’armar-nos molt més encara de recursos, d’arguments i de raons. I trobarem molt pocs camps, segurament cap més, tan increïbles i tan poc homologables com el del funcionament del sistema judicial que puguen fer obrir els ulls a un demòcrata, simplement a un demòcrata, de qualsevol part del món. I qui obre els ulls comença a entendre…

De Alfonso va contractar expolicies implicats en l'Operació Catalunya

El Nacional

Barcelona. Dimarts, 31 de gener de 2017
1 minut
Daniel De Alfonso - Sergi Alcàzar

Quinze milions d'euros destinats a buscar micròfons, càmeres i sistemes d'espionatge a la seu de l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), al cotxe i al domicili del cap de l'organisme. Això és el que va pagar el 2013 l'OAC, dirigida llavors per Daniel de Alfonso, segons publica avui el diari Ara, a qui el propi De Alfonso hauria confirmat aquestes informacions, tot i que no recorda a quina empresa va contractar-ho.

Antonio Giménez Raso, més conegut com El Bigotes, hauria estat, segons l'excap de l'Oficina, un dels policies que hauria buscat micròfons quan era coadministrador i apoderat de Servicios de Investigación y Detección S.L., precisament l'empresa que consta que va rebre aquests quinze milions d'euros de l'OAC. I no només això. El Bigotes també hauria fet d'intermediari entre aquesta part de la policia nacional i els dos exdirectius de Método 3, Julián Peribáñez i Antonio Tamarit.

Però De Alfonso, que no dóna gaires explicacions i es manté al marge de com es va contractar l'empresa -entre altres-, s'empara en el fet que no hi era el dia en què es van fer els escombratges. "Teníem sospites, perquè havíem rebut alguna comunicació, no ho recordo gaire bé, que podien haver entrat tant al meu domicili com a l’oficina", relata al diari citat.

Càrrecs de la policia fan xantatge al CNI i la Casa Reial amb el 'cas Corinna'

El Nacional
Barcelona. Dijous, 26 de gener de 2017
4 minuts
Joan Carles wiki

O s'aturen les investigacions judicials sobre la brigada política que va muntar l'anterior cúpula d'Interior o sortiran a la llum escàndols que poden enfonsar la Casa Reial. Així ho publica avui Público, que assegura que l'exdirector adjunt operatiu de l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz ha amenaçat el Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) amb revelar tots els secrets de la relació entre el rei Joan Carles I i Corina Sayn-Wittgenstein.

De fet, que hagi sortit a la llum l'affaire entre el Rei emèrit i Bárbara Rey no és casual. Però el cas Corinna i la relació que l'aristòcrata alemanya va tenir amb Joan Carles I és el punt calent de la història. Alts càrrecs de la policia del cercle de Jorge Fernández podrien treure a la llum informació no només sobre la seva relació, sinó també sobre presumptes pagaments que ella va rebre a canvi del seu silenci.

En aquest cas, com en l'Operació Catalunya, hi tornen a aparèixer els noms dels comissaris José Manuel Villarejo i Marcelino Martín-Blas. També hi surt el nom de l'exdirector adjunt operatiu (DAO), Eugenio Pino.

El rotatiu citat ha tingut accés a les gravacions del comissari principal, Enrique García Castaño, que parla sobre les converses entre Corinna i Villarejo a Londres i revela els comptes a Suïssa i Turquia de l'aristòcrata alemanya.



Enrique García Castaño: Llavors, pas següent, tot això dels comptes de Corinna; un compte que hi ha a Turquia, un compte que hi ha a Suïssa, les comissions, els pagaments, els bitllets, els quadres, etcètera... etcètera. [Villarejo] Ho ha donat tot a Cerdán. Tot ho té Cerdán. I en el moment en què Villarejo es torni boig o vegi que li entra la paranoia de 'van per mi', pum!​

Cerdán és Antonio Cerdán, un veterà periodista que treballa a OK Diario, el digital que dirigeix Eduardo Inda, un dels periodistes que aquests policies fan servir habitualment per fer públiques aquesta mena d'informacions des que era a El Mundo. El volien utilitzar perquè fes públic tot el material si el CNI pressionava la Justícia. Villarejo, de fet, explica com es va adonar de tots els secrets entre el Rei emèrit i Corinna.



Enrique García Castaño: Perquè ell està obsessionat pel tema de Gao Ping. Següent pas, Corinna. Corinna es veu amb Villarejo a Londres i una de les vegades li relata que ha anat Félix Sanz a veure-la i que Félix Sanz l'ha mig amenaçat.

Periodista: La va veure a través del seu amic Vilallonga o César Alierta que és qui...

Enrique García Castaño: No, no, Félix Sanz Roldán va veure-la...

Periodista: No, a Villarejo li ho diu el seu amic Vilallonga, que és amic de Corinna.

Enrique García Castaño: Vilallonga, que és amic de Corinna i coneix Villarejo. Llavors Vilallonga a Villarejo i aquest diu "jo vaig cap allà, jo li dono un cop de mà"... i d'aquí ve tot, i l'hi explica tot.

Félix Sanz Roldán és el director del CNI i Juan Vilallonga l'expresident de Telefónica. El comissari García està al corrent de tot: sap que Villarejo té una estratègia perquè els seus periodistes difonguin informacions sobre el Rei emèrit si no cedeixen al xantatge.



Enrique García Castaño: I aquesta és la jugada, que tu no em fas cas.

Periodista: Pregunta-l'hi. Has dinat amb algú la setmana passada, així, de l'altre costat? [referint-se al CNI]

Enrique García Castaño: Calla. T'estic explicant cronològicament tot el que hi ha i qui té aquesta informació. Ara mateix, la informació la té Maurici Casals, però Maurici Casals ja ha sortit del mig, ara també va poc amb Villarejo... La informació la té Cerdán.

Periodista: I Cerdán és un altre dels 'sobaos' de Villarejo.

Enrique García Castaño: Cerdán és 'tronco' de Villarejo, és molt 'tronco', i Cerdán m'imagino que...

Periodista: Truca'l.

Enrique García Castaño: Ara, m'imagino que depenent com vagi la situació ho trauran o no ho trauran; perquè, esclar, ho trauran o no trauran quan l'altre li digui: "Endavant". Si l'altre considera que no es fiquen amb ell o considera que el deixen tranquil, doncs m'imagino que pararà. Aquest és el xantatge... Espera que trucaré a Pino.

Mauricio Casals és el president de La Razón i president adjunt del Grup Antena 3. Tres dies abans que Cerdán publiqués sobre Bárbara Rey, l'ex DAO s'havia reunit amb un càrrec del CNI per traslladar aquesta amenaça.



Enrique García Castaño: Dinem la setmana que ve?

Pino: Sí, d'acord, quan vulguis.

Enrique García Castaño: Què t'anava a dir... tu el divendres vas dinar amb algú del CNI?

Pino: Si vaig dinar jo amb algú del CNI...?

Enrique García Castaño: El divendres, que si vas dinar...

Pino: Ah si, sí, sí, sí, sí, sí.

Enrique García Castaño: Ah d'acord, d'acord...

Pino: Sí, sí. He dinat a Alcalá de Henares amb un coronel, sí.

Enrique García Castaño: Ah, és que m'ho van dir, i jo volia saber si era veritat o mentida.

Pino: No, he dinat amb un... és que... t'ho explico. Li vaig dir: "Escolti, si em criden a declarar en l'assumpte del petit Nicolás que sàpigues que jo sé que teniu el telèfon intervingut i que ho explicaré, o sigui, que no em cridin a declarar". Jo crec que és un [inintel·ligible] No?

Enrique García Castaño: D'acord, d'acord, no facis ni puto cas d'això. No en facis ni puto cas.

Pino: Doncs sí, vaig estar dinant perquè ell és amic meu. Aquest és el que em va dir que el cap [per Félix Sanz Roldán] m'estava portant a caure d'un ruc.

Enrique García Castaño: Ah, ja sé qui és.

Pino: Sí. Després també em va explicar coses aquí de Cara Ou [pel comissari general d'Informació, Enrique Barón] i bé, no t'ho pots imaginar...

Enrique García Castaño: Cara Ou és un fill puta. Bé, doncs el diumenge et truco i preparem el dinar.

Pino: D'acord, molt bé.

Enrique García Castaño: Vinga 'tronco', fins ara.

El rotatiu citat encara no ha utilitzat totes les seves cartes. La història, pel que sembla, continuarà.

El Govern demostra amb documents que el ministeri menteix sobre les beques

Marta Lasalas
Barcelona. Dimarts, 31 de gener de 2017
3 minuts

La conselleria d'Ensenyament ha demostrat amb documents als quals ha tingut accés El Nacional que és el Ministeri d'Educació el que menteix quan responsabilitza el Govern dels retards en la signatura del conveni de beques que han provocat que 158.000 estudiants catalans siguin els únics de tot l'Estat que no han rebut els diners d'aquests ajuts.

Després que la consellera Meritxell Ruiz va denunciar aquest cap de setmana el retard que estan patint els alumnes catalans, el ministre, Iñigo Méndez de Vigo, ha assegurat aquest matí que la culpa és del Govern. "El ministeri va enviar el conveni a finals de juliol, i no ens van respondre fins a finals d’octubre. Es va haver de tornar a negociar i fins a novembre no es va retornar. Va ser la manca de contestació allò que ho va impedir. Ens falta la firma de la consellera", va assegurar Méndez de Vigo.

Els documents de la conselleria d'Ensenyament demostren que el conveni s'ha hagut de corregir diverses vegades per culpa del ministeri, i que el procediment s'ha allargat des del mes de juliol quan es va enviar el primer esborrany fins avui en què s'ha hagut de tornar a signar de nou la documentació. Aquesta situació contrasta amb el curs passat, quan tot el procediment va ser molt més àgil i el Govern va aprovar el 10 de novembre la signatura del conveni, l'endemà el va enviar signat a Madrid i el 2 de desembre va ser rubricat pel ministeri.
Recorregut del conveni

Segons la conselleria, el passat 8 de juliol, es va reunir la comissió de seguiment entre el ministeri i la Generalitat on es va reclamar el conveni per al curs 2016-17, i l’11 de juliol va arribar al departament l’esborrany del document.

El mes d'agost és inhàbil, però entre setembre i octubre es van fer els tràmits necessaris per a la ratificació de l’acord de Govern que autoritza la signatura del conveni -prèviament ha de passar per la comissió jurídica i el consell tècnic, abans d'arribar al consell executiu-.
Nova versió del conveni

No obstant, segons la documentació de la conselleria, a finals d’octubre el Ministeri va fer arribar una nova versió del conveni amb canvis en el redactat. Així consta en un mail del ministeri.

[mailme]

Un cop incorporats els canvis en la documentació, va tornar a començar el procés fins que el 22 de novembre el Govern n'autoritza la signatura. El 30 de novembre, un cop signat el conveni per part dels consellers afectats, s’envia al ministeri.

A partir d'aquí, les unitats de la Generalitat que gestionen les beques es van anar interessant per l’estat de la signatura i la resposta va ser que estava “pendent dels informes preceptius dels ministeris corresponents”. Fins que finalment, en conversa telefònica, segons la conselleria, el ministeri reconeix que “hi ha un error en les partides pressupostàries -error important-, motiu pel qual caldrà segurament tornar a signar el conveni”.

El 23 de gener s’informa a través d’un correu electrònic que el conveni està molt avançat i que es pot iniciar l’enviament dels ajuts al sistema de càrrega dels fitxers del Ministeri -requisit previ per a ordenar les transferències que han de permetre el pagament de les beques-.

[mail2]

No obstant això, el servei d’Intervenció de la conselleria comunica que no es pot tramitar cap proposta sense el conveni signat, i així es trasllada al ministeri.

El 25 de gener es fa arribar una nova versió del conveni on s’hi incorporen diferents canvis. No obstant, la conselleria torna a reclamar aclariments sobre les partides pressupostàries que continuen incorporant una errada i sobre els canvis en els terminis del conveni.



[mail3]

Avui, 31 de gener el conveni s'ha tornat a tramitar amb caràcter d’urgència. Aquest cop, per agilitzar tràmits, el document ja no ha passat pel preceptiu consell tècnic del Govern i s'ha proposat directament al consell executiu que n’autoritzi la signatura. Els consellers l'han signat avui mateix.
Contrast amb el curs anterior

El curs anterior, a partir del moment en què es va rebre la documentació del ministeri aquest procés es va fer en menys d’un mes: el 10 de novembre de 2015 es va aprovar en acord de Govern el conveni. Es va enviar signat l’endemà amb data 11 de novembre i el 2 de desembre el ministeri va comunicar la seva signatura.

[mail - ML]

[2015b]

Una llengua acorralada

«Hi ha qui vol la independència per molts motius. Jo la persegueixo perquè entenc la llengua catalana com la clau de volta del nostre poble»

Quim Torra | 31/01/2017 a les 22:03h

La cerimònia dels Premis Gaudí de cinema és un dels moments en què, any rere any, s’exhibeix amb tota cruesa l’anormalitat absoluta que pateix la llengua catalana.

Una llengua al marge, foragitada de les grans produccions, reclosa en pel·lícules petites, sense pressupost. Una llengua acorralada, sense eines, sense pressupostos, sense alè per sobreviure. Una llengua a la sala d’espera. I amb la bombeta del sostre apagada.

No és tan sols els cinema. Allà el cas és glamourosament estrident. Però el català, l’ús social del català, és ja en extinció en molts altres àmbits de la nostra societat: als tribunals, a les Notaries i Registres, als cossos de seguretat policials, a les grans multinacionals, etc. Sobreviu als mitjans de comunicació, però en proporcions que a penes poden qualificar-se ni de minoritàries. I sembla retrocedir a les Universitats, Instituts, etc..

Han estat, fins avui, més de 30 anys de normalitzar, d'intentar fer normal la immensa anormalitat que va suposar la dictadura L’intent de genocidi cultural es va quedar en intent, però les conseqüències han estat devastadores. 30 anys de normalitzar i som lluny de tenir una llengua normal. Per això, també, l’única sortida per la llengua és un país lliure, un Estat que la protegeixi.

En el darrer article publicat pel lingüista Joan Solà, premi d'Honor de les Lletres Catalanes, explicava les dues grans conclusions sobre la llengua a les que havia arribat al llarg de la seva vida: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat.

En el magnífic parlament que Isona Passola va adreçar als assistents de la gala dels Gaudí reclamava, en la nostra condició de poble europeu, que la nostra llengua se senti en les sales de cinema, i exigia implicació i recursos. I és evident que res de tot això no pot aconseguir-se dins de l’actual Estat espanyol. Contra les lamentacions anuals només hi ha la sortida de la independència, que vol dir això, també, en aquest cas: donar-li un port arrecerat a la llengua.

Hi ha qui vol la independència per molts motius. Jo la persegueixo perquè entenc la llengua catalana com la clau de volta del nostre poble. Perquè –seguint Solà- si no podem crear bellesa, ni pel·lícules, ni comunicar-nos si hem de defensar-nos en un Tribunal, si vivim amb una llengua acorralada, de què ens serveix? Quin futur ens espera?. I si com a catalans que tenim una llengua com un patrimoni europeu i universal no som lliures, si vivim sota la indignitat que l’Estat espanyol ens ofereix, com podrem mantenir-la?

En el sí o no a la independència ens hi juguem el futur de la llengua.

L'expresident José Ramón Bauzá vol tornar governar i acabar l'obra de destrucció cultural i lingüística que va començar

L'expresident del Govern de les Illes Balears va visitar el programa La Vila del Pingüí d'Ona Mediterrània, on li varen fer una entrevista, en què va demostrar que no estava disposat a rectificar cap dels desastres que havia fet durant el seu mandat. Com que aquesta persona continua tenint interès a regir els destins del PP i tornar a governar, és important que se sàpiga quins són els canvis que pensa fer en la seva forma d'actuar o que no pensa fer-ne ni un. Es tracta de desemmascarar-lo encara que no ho necessiti massa, ja que és una persona que navega entre extrems, passa de ser el president que té una major victòria a les eleccions a ser el governant que més vots ha perdut.

En primer lloc, com que parla dels seus afiliats i dels seus ciutadans, se li ha d'explicar que això el converteix en egòlatra, ja que ni els afiliats són seus ni els ciutadans tampoc. Diu que va donar una passa a un costat, frase de moda entre els polítics, i la passa la va haver de fer obligat pels ciutadans, que no són seus, ni li poden donar mai suport majoritari, a causa de la desastrosa forma de governar que va tenir durant el seu nefast mandat. Diu que si torna a la presidència del partit, deixarà les portes obertes a qualsevol persona que vulgui utilitzar la seu per al que sigui oportú. Era oportú presentar la seva candidatura el dia que va trobar les portes tancades? Si avui hagués d'aplicar el trilingüisme ho faria d'una altra manera. Segur que sap de quina altra manera l'ha d'aplicar? Encara no sap que els tècnics en l'aplicació del tractament de llengües es troben a l'escola i a la universitat?

¿Per què s'entossudeix a parlar d'una capacitació i formació lingüística de les tres llengües per igual, quan amb això demostra que no en té ni idea, ja que és impossible fer aquesta generalització a l'escola, encara que hi pugui haver algun cas, alguna persona, que ho aconsegueixi, i amb moltes altres ajudes que l'escola no pot oferir? Quan li varen demanar si coneixia la situació lingüística del català a les Illes, va contestar: “Jo el que interpret és l'ús en llibertat. Que et puguis dirigir al teu entorn en la llengua que vulguis, sigui aquesta el català o el castellà. Això per mi és el rellevant i important. I que no es posin traves, tampoc des de l'Administració.” Aquesta és una gran mentida, que anirà repetint. On quedava la llibertat de les persones que havien d'acudir a l'Administració i no eren ateses en català, ni se les entenia, perquè el seu Govern havia suprimit el requisit del coneixement del català per a la funció pública?

Afirma que no va fomentar mai l'ús d'una llengua sobre l'altra. Això és una gran mentida i em va recordar una altra frase falsa de qui era el rei de l'Estat espanyol, Juan Carlos, quan va afirmar amb rotunditat que “A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano”. El fet que el castellà sigui requisit a l'Administració i el català no, no es posar el castellà per damunt del català? No sap què significa restituir la normalitat lingüística a una llengua que ha estat perseguida i que s'ha intentat fer-la desaparèixer?

Quan se li va preguntar si tornaria a implantar el TIL, va contestar que ell creia en el trilingüisme. I els treballadors de l'ensenyament també que hi creuen, i saben que manquen especialistes, personal i material per dur-lo endavant, cosa que no va estar disposat a fer quan volia implantar el TIL. A més, crec que no dic cap mentida si afirm que els docents creim en el multilingüisme. Quan se li demana si tornaria a eliminar el requisit del coneixement del català per a la funció pública, afirma que sí, que ho tornaria a fer, que el deixaria com a mèrit, i va fer ús de la demagògia quan va argumentar que no es podia prescindir de grans professionals per mor del català. O és que a Madrid renuncien al requisit del coneixement de l'espanyol per ocupar un càrrec públic, perquè arribin grans professionals d'altres estats? No aprenen l'espanyol els especialistes que provenen de països que tenen diferents llengües? No es pot aprendre el català si es vol fer feina a les Illes? No han d'aprendre la llengua de l'estat on van a fer feina els joves que surten a l'estranger, perquè aquí no n'han trobada? Per què no diu d'una vegada que a ell no li importa un rave la llengua catalana?

Quan li demanen si suprimiria l'ecotaxa, diu que sí, ja que hi pot haver touroperadors que deixin de dur turistes per mor dels 50 cèntims de l'ecotaxa. Per què no vol obrir els ulls i l'enteniment i veure com ha funcionat a la perfecció l'ecotaxa i que el turisme, llastimosament, ha continuat batent rècords. Altra cosa és com s'han de gastar els doblers recaptats. Tothom que viatja paga ecotaxes sense cap problema i això no significa que paguin cap impost, com afirma, usant una altra vegada el recurs de la demagògia. Quan li demanen en quina llengua han fet aquesta entrevista fuig d'estudi i afirma que uns diran que en català, uns altres en català de Mallorca, uns altres en mallorquí, i uns altres en balear. Un que ha estat i vol tornar a esser president del Govern de les Illes Balears i no sap quina llengua parla demostra haver assolit una cultura mínima, especialment si quan li fan una entrevista a Sevilla i li demanen en quina llengua han parlat, no contesta uns diran en castellà, uns altres en castellà de Sevilla, uns altres en sevillà i uns altres en andalús. Per saber quina llengua parla aquí i quina parla a Sevilla no necessita ser filòleg.

Els dos trens acceleren abans del xoc

"La CUP funciona com a accelerador, a ERC ja li sembla bé escurçar els terminis i Carles Puigdemont no té cap interès a buscar una pròrroga que li faciliti una reelecció que no desitja"

per Salvador Cot 31/01/2017

I, de cop, tot s'ha accelerat. Per una raó o una altra, a tothom li convé pitjar el pedal del gas per poder comprovar, en uns mesos, quin és el resultat d'un xoc que, es miri com es miri, és inevitable. Un cop pacificat el conflicte dels pressupostos, als partits catalans ja no els queda cap incògnita que resoldre en una legislatura que és impossible d'allargar més enllà de les lleis de desconnexió. La CUP funciona com a accelerador, a ERC ja li sembla bé escurçar els terminis i Carles Puigdemont no té cap interès a buscar una pròrroga que li faciliti una reelecció que no desitja. Potser només el Partit Demòcrata podria estar interessat en allargar el procés uns mesos per reorganitzar-se però, justament, els judicis recauen contra els seus i això els obliga a una resposta al màxim nivell.

Les entitats civils també veuen de bon ull una precipitació dels fets. Òmnium i l'AMI però, sobretot, l'ANC necessiten motivar les seves bases i recuperar la dinàmica unitarista que els dóna sentit com a organitzacions. Les entitats consideren el 6F com l'inici de l'enfrontament decisiu contra l'Estat i no volen fatigar la societat mobilitzada amb una guerra de desgast que sempre donarà avantatge als -infinits- recursos de l'Estat.

Finalment, a Madrid ja s'ha extès la sensació que el dossier català dificulta massa el crèdit i la imatge internacional de l'Estat espanyol. L'opinió pública internacional no acaba d'entendre l'aversió a les urnes d'un Estat que hauria de saber guanyar un referèndum, tal i com ho van fer canadencs i britànics. Tot plegat, aconsella anar a un enfrontament directe que retorni els catalans a una casella anterior.

El compte enrere comença el 6 de febrer.

Pujol, Pujol, Pujol...

El judici del 6F es transformarà en una gran manifestació de l'independentisme

Les entitats sobiranistes ja canalitzen el rendiment del judici a Mas, Ortega i Rigau

L’ona expansiva del cas Santi Vidal s’allarga. Mentre l’exjutge s’exposa a la mateixa justícia espanyola per la badada amb les declaracions sobre les dades «robades» de la Generalitat, el govern prepara la seva defensa de les acusacions múltiples que està rebent en aquesta nova tempesta política. Oriol Junqueras estalviarà a Carles Puigdemont comparèixer al Parlament, i carregarà amb el mort (que d’altra banda li pertoca), anunciant el dia 15 de febrer com la data en la qual donarà explicacions per aquest afer.

Com els deia en Guifré fa uns dies, de ben segur que la primera reacció airada del sobiranisme contra Santi Vidal s’acabaria reconvertint posteriorment. Avui hem vist com els partits catalans, com ara la mateixa Esquerra, estan demanat explicacions pels diners que ha gastat la monarquia en tapar les boques de les dones que s’ha fet l’anterior rei d’Espanya. Ahir també es demanaven explicacions a Societat Civil Catalana: d’on va treure les dades d’un milió de jubilats catalans per enviar-los una carta amenaçadora abans del 27S?

Paral·lelament a això, el 6F segueix escalfant motors. El judici a Mas, Ortega i Rigau ja ha arrossegat 15.000 persones. Aquesta és la xifra d’assistents que s’han apuntat a la pàgina habilitada per l’ANC i que ompliran, amb tota probabilitat, el passeig Lluís Companys de Barcelona (si finalment és aquesta la ubicació del judici). L'altre anunci relacionat és que el govern en ple escortarà el president Mas i les dues conselleres, transformant aquest judici polític en una manifestació a la qual també hi assistiran exconsellers anteriors. Catalunya matinarà, doncs, el 6 de febrer per lluitar aquest matx tant important per catapultar el procés.

D’Espanya, a banda de sentències judicials, també n’arriben d’altres notícies: el president Mariano Rajoy ha repetit una vegada més que no pensa negociar un referèndum. Per ell, el cas Vidal és un espectacle lamentable, potser tant com el que estan protagonitzant els comuns recriminant al PSOE els pactes a què està arribant amb el PP per tirar endavant decrets lleis i d’altres iniciatives. Ens sembla que ja els vam recordar que aliar-se amb el PSOE de Susana Díaz no era la millor via per assolir el pacte pel referèndum que van prometre com a molt tard pel 2016.

Ara ja som a 2017, un any que ha començat explosiu i que anirà pujant aquesta escala de tensió entre Espanya i Catalunya a cada dia de cada mes que passi. El propi govern, després del Sí de la CUP als pressupostos ja ha anunciat que probablement a l’abril estarà en condicions a passar data al referèndum, però ha afegit que està igualment preparat per si «l’extrema judicialització del procés» reclama avançar-lo, tal i com pregonen també els anticapitalistes.

Objectiu: passar d’autonomia a colònia

David Miró Subdirector31/01/2017 20:54

Segueix-me

Quan t’enfrontes a una maquinària tan potent com la de l’estat espanyol, és poc intel·ligent no voler aprofitar qualsevol avantatge estratègic, per petit que sigui. Un d’ells ha sigut, fins ara, el calendari. Artur Mas va triar la data del 27 de setembre amb tota la intenció perquè la Diada funcionés com un motor de propulsió del vot independentista. El 9 de novembre del 2014 va coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Es tracta, en definitiva, de fer de la data un catalitzador, un trumfo en aquesta partida de cartes que va començar el setembre del 2012. I perquè funcioni com a tal és imprescindible que no es conegui amb antelació. Amb aquest gir argumental (“Us pensàveu que el referèndum seria sí o sí al setembre? Doncs no us confieu que encara el farem al juny!”), el Govern recupera la iniciativa i la capacitat de sorprendre l’enemic amb una acceleració sobtada. Com en tota maniobra tàctica, no es tracta tant d’accelerar com de fer veure que pots accelerar si et convé. L’objectiu que es busca és més psicològic que real. No hi ha res que posi més nerviós l’Estat que no saber per on vindrà el pròxim cop.

Per tant, les pròximes setmanes assistirem a un calculat xup-xup sobre quan s’ha de fer pública la data (finals de març, principis d’abril), després hi haurà la convocatòria en si, i finalment el dia D. Paradoxalment, el dia més important no serà cap d’aquests sinó el de l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, que donarà cobertura al referèndum. Serà llavors quan el govern espanyol haurà de respondre a la gran pregunta: ¿com pensa afrontar la realitat d’un territori que es rebel·la contra el marc jurídic espanyol a través de les seves institucions, que han estat elegides democràticament i que tenen una vigència anterior a la de la Constitució del 1978?

El manual seguit fins ara, la impugnació de les lleis aprovades pel Parlament, ja no servirà perquè s’haurà creat una legalitat alternativa. I l’únic precedent serà el del 1934. És de preveure que, com en aquell moment, Rajoy rebrà una gran pressió perquè intervingui l’autonomia, una mesura dràstica que ningú sap ben bé quins efectes tindria ni com s’hauria d’aplicar.

El fracàs de l’Espanya del 78

L’únic cert és que s’escenificaria, amb una gran cruesa, que l’autogovern de Catalunya és una simple concessió de l’Estat i no un dret inalienable dels catalans. Catalunya passaria a ser l’únic territori sense autonomia i dependria de Madrid, bé directament o per via interposada a través d’un virrei. Aquest extrem certificaria la mort de l’estat autonòmic, que va ser dissenyat precisament per encabir les aspiracions catalanes. I, en última instància, seria la mateixa Espanya del 78 la que hauria fracassat. En una estranya carambola de la història, el moment en què Puigdemont entregués les claus de la Generalitat, Catalunya passaria a ser a ulls de tothom una colònia. I, per tant, a tenir dret a l’autodeterminació.

Te has dejado una serie de puntos sin comentar...se ve que no te interesa!

y que opinas que el Pecident no quiera dar explicaciones del amigo Santi Vidal?? reclamadas por toda la oposicion...algo apesta en este tema

L’acte al Parlament Europeu: gran èxit col·lectiu i últim servei de Martin Schulz?

«L'impacte de la conferència de Brussel·les a Catalunya ha estat molt gran i al Parlament Europeu encara ens en parlen al passadís»

Per: Ramon Tremosa
31.01.2017 19:09

Des del 27 de setembre de 2015 ençà, hem tingut encara més peticions d’informació a la Brussel·les política sobre el procés català: des de 2012 hi ha hagut sis eleccions a Catalunya (dues de catalanes, dues d’espanyoles, municipals i europees), amb participacions molt elevades. La victòria electoral ha estat per als partits independentistes i pro-referèndum i, alhora, els dos grans partits espanyols han davallat a mínims històrics a Catalunya.

També en el decurs d’aquests cinc anys a Catalunya hi ha hagut les manifestacions consecutives més importants d’Europa des de la Segona Guerra Mundial: el caràcter pacífic i festiu, interclassista i intergeneracional d’aquestes mobilitzacions, sense caure en cap violència malgrat les constants provocacions de l’estat espanyol, és motiu de gran interès polític i sociològic a la Brussel·les diplomàtica: cal tenir present, per exemple, que el míting final de Hillary Clinton amb Barack Obama va aplegar tot just 10.000 persones i que Angela Merkel no preveu superar aquesta xifra en cap dels seus actes el setembre vinent. Les mobilitzacions a Catalunya convocades per l’ANC i Òmnium, Onze de Setembre a banda, han tingut molta més participació: el 13 de novembre de 2016, amb 60.000 persones a Montjuïc; o la mobilització de la setmana entrant, el dia 6 de febrer, per a acompanyar el president Mas a declarar, que ja supera els 15.000 inscrits.

Per tot plegat jo havia suggerit fa temps al president Mas que considerés la possibilitat de fer un acte públic a la sala més gran del parlament, una sala que el 14 d’octubre de 2014 ja vam omplir amb la presència de Muriel Casals, Carme Forcadell i Josep M. Vila d’Abadal per parlar sobre la consulta del 9-N. Ha estat, finalment, el president Puigdemont qui ha acceptat l’envit, potser també perquè des del 27 de setembre de 2015 hi ha una majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya, una majoria que no hi era en temps del president Mas: només hi havia una majoria pro-consulta.

Hi ha un altre element, molt important, al qual és molt sensible la Brussel·les política i els països d’una més gran tradició democràtica: el rècord de participació electoral assolit a Catalunya el 27-S. Un 77% de participació, més de 4 milions de vots tot i la manipulació electoral del frau en el vot exterior, que hauria pogut ampliar en escons la majoria independentista. També hi fa molt d’impacte que el 75% dels catalans fins ara, a totes les enquestes, demanin un referèndum per a desencallar el tema català: hi ha molts catalans contraris a la independència que també volen votar.

Tot plegat no és un suflé ni una ‘algarabía’, sinó més aviat una nació en moviment. En aquest sentit, cada vegada que sento dir a algú que ‘el 27-S va ser un fracàs’ (ignorant tota la guerra bruta de l’estat espanyol en aquella campanya) penso que va ser un gran èxit. Tenint present que el 89% dels votants es van decantar per opcions clares del sí (48%) i del no (39%) i que només un 11% va votar en clau autonòmica (CSQP, UDC, PACMA), penso cada dia més que el 27 de setembre de 2015 va ser un gran salt endavant: ens va donar la millor aproximació a allò que molt possiblement no veurem mai, un referèndum pactat amb l’estat espanyol.

Així, el dia 23 de desembre passat al vespre vam reservar la sala més gran del Parlament Europeu per mitjà del grup liberal, just abans de les vacances de Nadal. El dia 13 de gener de 2017, havent rebut confirmació definitiva que Puigdemont, Junqueras i Romeva podien venir finalment al Parlament Europeu, comencem a enviar correus personalitzats, a fer trucades i a fer el porta a porta amb més eurodiputats. L’objectiu no eren comissaris ni ambaixadors, que no assisteixen mai com a públic als actes que cada dia s’organitzen al PE, sinó eurodiputats, assistents parlamentaris, thinks tanks, personal expert d’ambaixades, politòlegs i periodistes globals.

El dilluns 16 de gener, el dia abans de l’elecció del nou president del Parlament Europeu, vaig visitar al parlament d’Estrasburg el gabinet de Martin Schulz i vam blindar la sala de la conferència, com també el permís especial per a poder entrar més de cent persones a l’acte, el servei d’atenció protocol·lària a les autoritats visitants i el servei de seguretat: tot per escrit. Martin Schulz no únicament va ser el primer president a donar suport públic l’any 2012 a l’ús del català al Parlament Europeu, sinó que també en el seu nou periple a la política alemanya pot ser un suport clau per a les demandes de Catalunya.

El dimarts 17 de gener Antonio Tajani és escollit en quarta votació, a les nou del vespre, nou president del PE. El nostre temor de dilluns no era pas infundat, atès que el PP espanyol hi ha tingut sempre molta ascendència. Veient el comportament de González Pons abans de la conferència, aquesta gestió del dilluns amb el gabinet de Schulz va esdevenir, en darrer terme, decisiva.

El dimecres 18 de gener al vespre vam detectar una convocatòria del secretariat de la comissió parlamentària LIBE (llibertats) per al dia 24 de gener a la mateixa sala i a la mateixa hora que el nostre acte. Aquesta convocatòria no és normal en una sala tan gran (350 cadires), perquè normalment el secretariat d’una comissió (una cinquantena de persones) es reuneix en sales molt més petites. Si no ho hagués detectat Oriol Cases, ens hauríem trobat de facto la sala plena i no l’hauríem pogut preparar a temps per a l’acte, amb tot de gent esperant-se al passadís.

El dijous 19 de gener, per mitjà també del grup liberal, vam aconseguir la rectificació de la sala de la reunió del secretariat esmentat. Aquest dia ja teníem moltes confirmacions i, per tant, ja sabíem que l’acte seria un èxit en comparació a l’assistència habitual al PE. Teníem molts assistents catalans confirmats, però els catalans a Brussel·les són els que són i ells sols no omplen les cadires amb tanta gent dreta a la sala, tal com va passar.

El dilluns 23 de gener es va fer pública la carta del diputat del PP Esteban González Pons demanant el boicot al nostre acte: no n’hi havia prou amb la pressió oral que ja sabíem que feien. Van haver de recórrer als missatges escrits, perquè els del PP ja sabien que ompliríem la sala.

El dimarts 24 de gener l’acte va tenir un gran impacte a Catalunya i a les xarxes socials, fins al punt que el meu assistent Umberto Gambini va ser trending topic a Bèlgica amb les seves fotos de la sala del PE plena de gom a gom. Aquest impacte a escala europea encara hauria pogut ser més gran si els dispositius del PE haguessin permès a totes les cadenes de TV que volien oferir-lo en directe els mitjans tècnics per a fer-ho, a diferència del que va passar amb l’acte de la Marca Espanya del 2013 (un altre acte al PE, per cert, al qual només van assistir espanyols i en el qual Martin Schulz va anul·lar l’assistència a última hora). Així, la retransmissió només la va poder fer el canal català 3/24.

El dimarts 24 de gener vam omplir com mai la sala més gran del PE, amb més de 30 eurodiputats dels 6 grups parlamentaris principals del PE i de 14 països , tots ells pro-europeus. No hi va venir cap eurodiputat del grup del FN, com insinuava el PP el dia abans. És una xifra insòlita en un acte al PE. Hi va haver llargues cues a les dues entrades de l’edifici del parlament. Va ser molt eficaç la feina feta conjuntament amb els equips d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, com també amb Josep Rius i Pere Martí, col·laboradors del president Puigdemont.

Un dels moments més emocionants per a mi va ser la fotografia amb Maria Badia, Oriol Junqueras i Raül Romeva: tots quatre vam donar suport a Junts pel Sí el 27 de setembre de 2015 i tots quatre havíem estat caps de llista, respectivament, de PSC, ERC, ICV i CiU a les eleccions europees de 2009. També va ser molt emocionant per a mi poder fer un discurs d’un minut de benvinguda, introduint els tres ponents i donant la paraula al conseller Romeva, amb qui vam compartir molta feina i moltes hores entre 2009 i 2014. Finalment, aquell dia era de justícia fer un reconeixement als autèntics herois de l’acte, els nostres assistents parlamentaris! Una bona crònica interessant i molt detallada de l’acte, la va fer el meu assistent Aleix Sarri.

El dimecres 25 de gener Ciutadans va fer figa en el seu acte contra la independència al PE. Em vaig trobar un dels organitzadors de Ciutadans a l’ascensor després del seu acte amb cara compungida: sembla que feia molt de temps que treballaven organitzant-lo. Nosaltres l’havíem organitzat només amb quinze dies, però el mèrit és de tots els catalans, que fan de la causa de la llibertat de Catalunya una de les que més interès desperten a la UE. No és gens fàcil d’arribar més enllà del teu públic al Parlament Europeu, on cada dia hi ha molts actes diferents i el PP i Ciutadans ja ho han comprovat unes quantes vegades.

Aquest acte al PE l’hem organitzat sense deixar la nostra feina parlamentària del dia a dia: reunions, viatges, votacions… En el meu cas, el mateix dia de l’acte (24 de gener) a la comissió de comerç internacional es votava l’acord comercial amb el Canadà i l’endemà es votava a la comissió d’economia l’informe de la unió bancària, del qual jo era el ponent del meu grup. Les reunions per a tancar l’acord van ser molt intenses la setmana anterior a Estrasburg, en plena campanya de difusió de l’acte al PE.

L’impacte de la conferència de Brussel·les a Catalunya ha estat molt gran i al PE encara ens en parlen al passadís, sobretot arran de les cròniques que en van fer Politico Europe i més diaris de la capital comunitària. Si l’acte no hagués estat un èxit evident, en el context de l’aprovació del pressupost de la Generalitat entre JxSí i la CUP de dissabte i que obre la via ràpida al referèndum, potser Jorge Moragas no hauria hagut de venir a Brussel·les el dilluns 30 de gener: venia a fer un control de danys?