Molt grans en Puigdemont, Junqueras i Romeva!

Deixant clares les nostres aspiracions democràtiques i la nostra determinació d'esdevenir una democràcia plena.

Visca Catalunya Lliure!!!

//*//

Bump: Per a qui no l'hagi pogut seguir en directe o íntegrament aquí tenim la conferència mestrívola del nostre Trident polític! [...]

Ganivets!!!

Els diners es perden formant part d'aquest xiringuito que té montada la Caspa Extractiva nomenat EjpaÑaaaa!!

Pren-te més tila!

Ganivets!!!

Els diners es perden formant part d'aquest xiringuito que té montada la Caspa Extractiva nomenat EjpaÑaaaa!!

Pren-te més tila!

Demá 26 de gener día del soldat catalá es conmemora la victoria de les tropes catalanes enfron de les del rei Felip IV Batalla de Monjuich 1641

Per aquet motiu es diu que Franco va retardar la entrada a Barcelona per concedir la data

Bump: Un acte unioniste fracassa al parlament Europeu l'endema de la conferència de Puigdemont, poc mes d'euna dessena de persones assisteixen a un acte de lentitat Empresaris de Cataluña

Els catalans i l’experiència de la postveritat

Antoni Bassas25/01/2017 23:11

Deixar de seguir

EL 2016 VA ENTRONITZAR la paraula “postveritat” i el 2017 ha començat amb “fets alternatius” (fets alternatius als fets, s’entén), que és l’aportació de l’equip de comunicació de Donald Trump tot just posar els peus a la Casa Blanca. Amb tot, el negoci de la mentida i la propaganda és vell. Què ens han d’explicar a nosaltres, els catalans. Cada vegada que sento que algú parla de “postveritat” o de “fets alternatius” m’enrecordo d’aquella cèlebre portada que deia: “Igual que Franco pero al revés, persecución del castellano en Cataluña”. La va publicar l’Abc el 1993. Viure exposats a les emissions diàries, simultànies, de dos sistemes comunicatius nacionals diferents ha sigut un entrenament molt útil per tenir tots els matisos, però sobretot ens ha fet experts a distingir la veritat de la mentida.

Mentiroso? Te voy a explicar una cosa a ver si la entiendes. Si a Catalunya le dan 1000 euros para que gestione ( aunque en realidad le correspondieran 1500, y eso no te lo discutire) y se gasta 200 en sanidad , 200 en educacion, 10 en cultura, 200 en infraestructuras, 30 en comisiones para corruptos, 200 en 4 canales de tv mas radio; 30 en subvenciones en medios afines y 130 en el "prusés"? No crees que alguna partida se podria rascar para sanidad , educación y cultura?

Las cifras son a modo de ejemplo claro....lo puntualizo para que no me vuelvas a decir mentiroso.

Osea que los [...]

Los 128 mil pavos estan bien empleados para hablar con los flamencos, catalanes de Calafell, ....es que es comico! Pregunto eh?...de ahi salen unas cuantas becas....
http://www.expansion.com/economia/politica/2017/01/24/5887b146468aebae648b45ba.html
Faltan las dietas y tal...igual no han comido porque cuando uno ama algo con 1 que coma basta. Y estos aman a Catalunya

Ahhh y este empresario tambien lo tienen quemado?
https://www.google.es/amp/www.lavanguardia.com/economia/20170113/413327088356/sabadell-independencia-catalunya-union-europea-sede.html%3Ffacet%3Damp?client=ms-android-hms-vf-es

no deixala que respiri,i amb to democratic, tu te la follas, en Ganobarako li fa un grec profund i a mi la mamada, aprofitem i li parlem de la independecia d´Euzkadi, Nafarroa , Pais Valencia, Balears i Catalunya, segu que diu que si.

Cucha! Yo prefiero el griego! Espero que Ganorabako no le importe! Yo le hablo tambien de lo que sea!! Jijijojojuju

me da lo mismo, soy democrata, pero eso si quiero verle la cara a Soraya,,,,

Portes giratòries marca EspanyaJosé Antich 
Barcelona. Dimecres, 25 de gener de 2017
2 minuts

     

La reincorporació de l'exdiputat del Partit Popular Pedro Gómez de la Serna a un despatx oficial al Ministeri de l'Interior malgrat estar imputat per un presumpte cobrament de comissions il·legals, en un cas que segueix l'Audiència Nacional, és si més no xocant. Allà en un despatx del carrer Amador de los Ríos de Madrid elaborarà informes jurídics en la condició de lletrat del cos d'administradors civils de l'Estat. El Ministeri ha aclarit, després que s'ha conegut públicament la notícia, que no havia estat facilitada anteriorment pel govern espanyol, que no despatxarà amb el ministre Juan Ignacio Zoido i que tampoc el veurà.

També torna a la seva plaça al Consell d'Estat l'exministre de Defensa Federico Trillo, que fa unes setmanes va ser forçat a dimitir del càrrec d'ambaixador a Londres. La dimissió de Trillo no va ser gratuïta: es va produir després que es fes públic un informe del Consell d'Estat en el qual es condemnava el Ministeri de Defensa en l'època que ell n'era el responsable per l'accident del Iac 42. El retorn de Trillo es produirà per la porta gran com a lletrat gran de l'organisme i amb l'afegit que aquesta alta responsabilitat jurídica l'exercirà en l'organisme que va forçar la seva dimissió com a ambaixador.

L'anunci de les dues reincorporacions de Gómez de la Serna i de Trillo és d'aquest dimecres. Una mica més lluny queda el reingrés a la judicatura de l'exdirector de l'Oficina Antifrau de Catalunya Daniel de Alfonso, cessat en el càrrec pel Parlament de Catalunya després que es va fer públic l'enregistrament d'unes converses amb el llavors ministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz en les quals se'ls sentia buscant proves contra polítics independentistes. És seva la frase següent en aquests enregistraments amb Fernández Díaz: "Els hem destrossat el sistema sanitari". Malgrat la gravetat, les denúncies van ser arxivades. De Alfonso va recuperar a l'agost la plaça a l'Audiència de Barcelona i a l'octubre va demanar el trasllat al Jutjat de Vigilància Penitenciària de Cantàbria.

Això sí, tot ajustat a dret i sense cap debat polític. I això que només governa el PP, i PSOE i Ciutadans només van votar la investidura de Mariano Rajoy.

Enric Millo

Empar Moliner25/01/2017 23:19

Segueix-me

Vull escriure sobre això que has dit, Enric Millo, ara que fas de delegat del govern espanyol. Això que has dit, Enric Millo, a Catalunya Ràdio, sobre la nena morta a Blanes, però no sé com fer-ho. T’han preguntat per la conferència d’en Puigdemont, en Junqueras i en Romeva a Brussel·les. Tu has parlat dels diners que costava. “Amb 170.000 euros es poden comprar ambulàncies pediàtriques”, has dit. Has dit això, oi? Perquè diumenge una nena es va morir a Catalunya i encara no sabem si s’hauria pogut evitar. I estem tots debatent, especulant, potinejant, en certa manera, sobre si una ambulància pediàtrica (ara coneixem aquest concepte, abans no) l’hauria pogut salvar. A Catalunya n’hi ha dues i es veu que són més de les que tenen en altres llocs. Ara això és igual, perquè la nena ja no hi és. Però tu n’aprofites la mort -els pares, l’àvia, els companys de l’escola, et poden haver sentit- per fotre el sobiranisme. S’ha mort una nena, aprofitem-ho! Diguem que els diners de la conferència l’haurien pogut salvar, perquè haurien servit per a una ambulància. No cal que jo raoni. Què et puc dir? ¿Que el teu sou -avui, del tot deslegitimat- també hauria servit? Per qui parles, Enric Millo? Pels teus? Per mi? Pels pares de la nena i pels seus amics? Per qui ens prens, Enric Millo?

Entenc, després d’aquestes paraules, que tothom tria el córner des d’on tirarà la falta, i entenc, esclar, que tu ets al cantó que vols o pots. Tot s’hi val per a la bruta victòria. Fins aquest dimecres ens enteníem, rèiem en privat, dèiem que tu ets d’aquí i jo d’allà, tan civilitzats. Ara la civilització ja no és possible. Parles d’una nena morta. No jugo més. Cauen les caretes, demostra cadascú fins on arribaria. Ja veig fins on vas tu. I, tanmateix, que mai la vida et foti una hòstia tan irreversible, Enric Millo. I que mai ningú la faci servir contra algú sense cap escrúpol ni suc gàstric.

Mas que democrata eres un vicioso!!! Jajajajaja

Algú ha dit “extrema dreta”?

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 24/01/2017 20:45

A l’eurodiputat i portaveu adjunt de la delegació del PP a Brussel·les, Esteban González Pons, conegut al Parlament Europeu per no haver-hi fotut ni brot d’ençà que hi va arribar, li ha agafat en els últims dies un atac d’hiperactivitat febril. El motiu ha estat la visita del president Puigdemont a l’Eurocambra per pronunciar-hi la conferència d’ahir sobre el procés i el referèndum, que González Pons ha tingut la missió i el plaer de boicotejar. D’entrada crida l’atenció que el govern d’un estat membre de la UE es mobilitzi amb tant d’afany per posar traves a un acte oficial d’un dels seus representants (el president de la Generalitat ho és), però també és cert que a hores d’ara tothom ja sap de quin peu coixeja Espanya.

Entre els arguments aportats per González Pons en les seves epístoles a col·legues conservadors i diplomàtics de tot arreu perquè s’abstinguessin d’assistir a la conferència hi destacaven les suposades concomitàncies entre el procés català i el Brexit britànic, la suposada voluntat del govern de Catalunya d’abandonar la UE i les suposades simpaties amb què els partits d’extrema dreta europeus (amb Marine Le Pen i Nigel Farage al capdavant) es mirarien l’independentisme català. Entre això i les informacions lleument desenfocades que se li varen fer arribar a un reporter de l’edició europea de la revista Politico, González Pons deu considerar que ha realitzat una tasca d’intoxicació realment digna del partit en el qual milita, i a nivell internacional.

Tothom sap que l'independentisme té en l’extrema dreta un dels seus enemics més rabiosos

Bé, si González Pons i els dirigents del PP llegissin L’art de la guerra de Sunzi (si llegissin res), segurament coneixerien aquella màxima tan repetida: “Coneix el teu enemic i coneix-te a tu mateix”. Ignorar-la és de perdedors: de la mena de perdedors que es pensen que van guanyant fins que acaben sucumbint sota el pes de les seves pròpies falsedats. Tothom que conegui mínimament el moviment independentista (separatista, si ho volen dir a l’europea) català sap que no tan sols no és antieuropeu ni euroescèptic; ben al contrari, proposa la creació d’un nou estat dins Europa, dins la Unió i dins la zona euro. I tothom que conegui una mica la realitat catalana i espanyola sap també que dins aquest moviment no tan sols no hi ha ni rastre de l’extrema dreta sinó que, just a la inversa, té en l’extrema dreta un dels seus enemics més rabiosos, que en més d’una ocasió ha arribat a combatre l’independentisme català amb la violència.

És més, qualsevol que conegui una mica la política espanyola sabrà igualment que se singularitza pel fet de no comptar amb cap partit rellevant d’extrema dreta: això es deu al fet que l’extrema dreta (que sí que és ultranacionalista, espanyolista per a més senyes) ha estat aglutinada amb gran naturalitat pel Partit Popular espanyol, que no dubta fins i tot a situar alguns dels representants d’aquesta ideologia en alts càrrecs de govern. Tot això se sap, com se sap que mentir sempre a tothom és de perdedors.

El factor que pot decantar la independència

«L'independentisme era com aquest elefant després de segles d'assumir una suposada incapacitat per a la llibertat»

Per: Pere Cardús Cardellach
25.01.2017 22:00

S’han analitzat del dret i del revés els factors que han afavorit aquests últims vuit anys l’esclat de l’independentisme. Com sempre, la resposta no la trobem en un sol factor. Tanmateix, de segur que coincidirem a assenyalar-ne alguns de més influents que d’altres. La humiliació arran de l’estatut; la crisi econòmica que ha evidenciat les mancances del finançament; el pas del sentimentalisme a la proposta cívica; la identificació d’una revolta democràtica; la desfeta dels mecanismes autonòmics corruptes i els seus lladres; el fracàs de l’Espanya diferent i la pastanaga pansida; el reconeixement de la transversalitat com a riquesa; els primers exemples de generositat política; etc.

Amb tot, tinc la impressió que un dels factors més determinants en l’esclat de l’independentisme és el pas del resistencialisme a la creativitat. A veure si m’explico: encertadament o no, fa uns quants anys es considerava l’independentisme com un moviment reactiu. Era allò de ‘cap agressió sense resposta’ (que potser tenia la seva lògica històrica i contextual). L’independentisme va créixer quan va deixar de lamentar-se. Quan va abandonar la queixa com a eina política. No vol dir que abandonés –ni que ho hagi fet encara– la denúncia de la injustícia. Però, més enllà de la denúncia, l’independentisme va entendre que calia fer propostes clares i concretes.

Tot va començar a canviar el dia que, a la injustícia o a l’agressió, no s’hi responia amb un plany sinó amb una proposta de superació. El dia que cada dificultat tenia una solució inesperada. I tot plegat sembla evident, però és el resultat d’un mecanisme psicològic d’alliberament que no és pas senzill. Abans d’aquest alliberament, els catalans –independentistes o no– vivien en allò que Martin Seligman va anomenar ‘condició de la indefensió apresa’. Per explicar-la, es posa habitualment l’exemple de l’elefant que ha estat encadenat anys i panys a una estaca fins que un dia és deslligat. L’elefant ja no s’allunya de l’estaca perquè ha assumit que no té possibilitats d’anar més lluny.

Doncs l’independentisme –i el poble català en general– era com aquest elefant després de segles d’assumir una suposada incapacitat per a la llibertat. Per tant, acceptant que generalitzo i que trobaríem una bona colla d’excepcions dignes d’elogi, la majoria política catalana no feia gran cosa més que queixar-se. No va ser un dia concret, ni una manifestació determinada, ni un partit ni una entitat, però en pocs anys el canvi de xip –amb termes no tan científics– ha estat evident.

I ara som en un moment que aquest canvi de xip serà més important i determinant que mai. Perquè ara comença un període de provocacions constants, de processos judicials, d’amenaces, de xantatges, de discurs de la por, de tensions induïdes a peu de carrer… Comença el temps del xoc democràtic. I contra el xoc caldrà mantenir aquesta actitud propositiva en tot moment. No caure en provocacions pot donar la victòria definitiva a l’independentisme. Ni amb els judicis als polítics, ni amb les inhabilitacions, ni amb la demagògia recalcitrant que ja gasten, ni amb tot allò que siguin capaços de fer… en cap cas no s’ha de caure en provocacions i posar-se a respondre. L’independentisme porta la iniciativa i no ha de mirar enrere.

@PereCardus, periodista

Explicar al mundo? Se lo han explicado a los flamencos y a los de calafell, punto. Eso es exito? Esa es la ambicion de Catalunya? Que pobre futuro y con que poco os confirmais! Estoy enpezando a pensar de que en realidad estais de cachondeo!!

Y lo del Santi....esperemos que sea verdad? Que roben mis datos ilegalmente y que esten haciendo listas de pros y contras a la indepencia??

Vamos!! Estais de cachondeo verdad? Porque es para ponerse a llorar sino al ver el pais que deseais construir.

The Catalan Referendum: èxit sense precedents

«La cara de crispació de certs corresponsals espanyols era notòria durant l’acte, i adequadament traslladada a les seves cròniques plenes de falsedats»

Aleix Sarri | 27/01/2017 a les 22:00h

“Primer t’ignoren, després es riuen de tu, posteriorment t’ataquen i finalment, guanyes”, Mahatma Gandhi.

Primer van dir que la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva no importava perquè no els rebria ningú. Després, es van burlar dels qui donaven importància a l’acte dient que era com si es fes “en una cafeteria”. Posteriorment, González Pons va enviar una carta a tots els seus col·legues del Partit Popular Europeu demanant “com un amic” el boicot i atacant la conferència sobre el referèndum (descoberta pel gironí Oriol Cases, assistent de Josep-Maria Terricabras, i que va ser denunciada amb valentia per la eurodiputada sueca Bodil Valero).



I finalment... bé, no sé si se’n pot dir “guanyar” d’omplir una sala amb 500 persones, uns quaranta eurodiputats, una cinquantena de representants d’ambaixades i governs regionals, consultors, assistents i assessors parlamentaris, funcionaris, think tanks, periodistes internacionals i (clar que sí) part de la comunitat catalana de Brussel·les que hi va acudir, però va ser un èxit sense gaires precedents. Tots els catalans que treballen a les institucions europees saben prou bé el preu que té donar suport públic al govern català, no es promociona ràpid quan es té la diplomàcia espanyola en contra. Per tot plegat, totes les persones que conec amb certa experiència al Parlament Europeu em comenten en públic i en privat el mateix “mai havia vist res igual en aquesta sala”.

L’amic Silvio Falcón, company de mil batalles durant els seus quatre anys i mig al Parlament Europeu, ho resumia així en un tuit profètic el dia abans de l’acte: Ni la campanya de manipulació posterior per part dels mitjans espanyols (que a Brussel·les es comporten com dignes soldats de la diplomàcia espanyola en el tema català) pot tapar el què és una evidència: la conferència va ser un gran èxit de públic, va tenir una bona cobertura internacional i ha enviat un missatge de credibilitat a les institucions europees.

La cara de crispació de certs corresponsals espanyols era notòria durant l’acte, i adequadament traslladada a les seves cròniques plenes de falsedats com ara que “quasi no hi havia eurodiputats”, que “no hi havia mitjans internacionals destacables”, que “el 90% eren catalans”, que havíem portat autobusos de Catalunya o la fastigosa (però ja habitual afirmació) que la sala era ple de nens.

Amb tot, la reacció de l’Estat, dels polítics i dels mitjans espanyols és normal. Compten amb un petit exèrcit diplomàtic (3 ambaixades només a Brussel·les), polític (45 eurodiputats afins) i tècnic (120 assistents parlamentaris + alts funcionaris que segueixen ordres infiltrats arreu) destinat a vetar el govern català de qualsevol reunió d’alt nivell, com admetia El Mundo. A l’Estat estan acostumats a fer actes 100% Spanish que després són amplificats convenientment a tota la premsa nacional com un gran èxit. No parlo d’oïdes, jo mateix hi he assistit diverses vegades per comprovar-ho. La presentació de la Marca España, de Societat Civil Catalana, o els actes de C’s-UPyD han estat sempre un fracàs de públic internacional amb 0 eurodiputats no-espanyols.

Iceta, que diu que “és fàcil fer una conferència a Brussel·les si tens un amic” té tota la raó del món. Fer una conferència al Parlament Europeu és fàcil, el que costa és que valgui la pena i que tingui públic (i de qualitat). En aquest sentit, amb la visita del líder del PSC vaig viure una de les escenes més kafkianes que he viscut al Parlament Europeu: Iceta parlant en francès sobre federalisme davant una pobra audiència de 40 persones 100% PSC-PSOE, la meitat d’ells amb cara de dormir amb els ulls oberts. Tot un “èxit”.

Explico tot això per posar en valor l’èxit de l’acte de dimarts amb Puigdemont, Junqueras i Romeva. Un èxit que és fruit de molta feina i contactes tant dels eurodiputats organitzadors com dels seus equips, en bona coordinació amb el representant permanent davant la UE, Amadeu Altafaj i el seu cercle de col·laboradors.

Una sala amb 500 persones no s’omple sola. S’omple a base d’hores de trucades, correus electrònics i acció porta a porta per part tant d’eurodiputats com assistents parlamentaris en jornades de 12 hores treballant fins i tot en dissabte i diumenge; i s’omple sense descuidar ni per un moment la resta de dossiers en curs (Tremosa, per exemple, tenia en marxa la negociació d’un informe sobre la Unió Bancària que es va votar el dia següent de la conferència, i Terricabras organitzava una conferència sobre dones refugiades el dia següent de l’acte). Una sala amb 500 persones s’omple a base de treball en equip i unitat, com la que hem tingut entre tots els equips implicats. El treball conjunt i coordinació immediata, ha estat digna de Junts Pel Sí en el seus millors moments.

La decisió de dur a terme una conferència al Parlament Europeu i adreçant-se a la opinió pública europea va ser tot un encert amb bona cobertura mediàtica internacional (1) (2) i (3) i nombrosa assistència d’eurodiputats com explicava l’Oriol March. El ministre Dastis està emprenyat, Esteban Gonzalez Pons (que havia intentat blanquejar el seu anticatalanisme amb un acte sobre Ramon Llull la setmana anterior) desemmascarat com un ultra, i la premsa espanyolista, crispada. Els intents de boicot han fracassat (els públics i d’altres que no podem explicar perquè s’esmunyen entre passadissos), i encara més membres de la diplomàcia internacional haguessin fet cap a la conferència si Tajani, nou president del Parlament Europeu, no hagués organitzat una recepció el mateix dia a la mateixa hora. Una feliç casualitat, clar.

Ha estat una bona setmana doncs per l’atenció internacional del procés d’independència català. Ara els eurodiputats i diplomàtics restaran a l’espera de què farem i decidirem els catalans. Que ningú esperi gaires gestos abans de què es faci el referèndum i/o es declari la independència, però que ningú dubti que els dies i setmanes després que Catalunya faci un acte de sobirania, bona part de la comunitat internacional hi serà.