22 de gener: Noblesa basca

 Vicenç Villatoro 21/01/2017 20:19

SI HI HA UN LLOC on es veuen les enormes diferències entre la mirada al món de bascos i catalans és el futbol. Hi pensava després de les declaracions dels jugadors de la Reial, en la segona eliminatòria de Copa entre equips bascos i el Barça. Fa uns anys vam fer una trobada entre escriptors de l’Athletic i escriptors del Barça i va estar a punt d’acabar com el rosari de l’aurora. Hi havia en aquells bascos una idea, que ells presentaven com a britànica i a mi em sembla més aviat carpetovetònica, del futbol com a espai de la virilitat, de la força, de la violència noble i simple. La filigrana, l’esteticisme, el virtuosisme tècnic, els semblaven una cosa amanerada i sospitosa. Per això un jugador de la Reial, exmadridista, que es passa el partit repartint llenya sense que l’expulsin, s’indigna perquè no han expulsat Messi, culpable dels pitjors pecats, els del mercader i la picaresca: protestar, fingir o humiliar el contrari amb la teva superioritat tècnica. Per a aquells escriptors bascos la imatge plàstica del futbol és un camp enfangat on uns xicots cauen i es tornen a aixecar. Per a mi és intel·ligència tàctica, toc i habilitat tècnica damunt d’una gespa ben tallada. Dues visions del món. I no parlem només de futbol.

http://elmon.cat/noticia/184522/la-mobilitzacio-de-suport-a-mas-ortega-i-rigau-suma-ja-5000-inscrits

----

Ja us hi heu inscrit? Jo estic pensant agafar-me un dia de lliure elecció a la feina per anar-hi.

Bump: Yotengo, continues amb el teu escrit manipulador, mentider (sí, mentider perque dius que la Sanitat i l'Educació depenen de Catalunya exclusivament en estar transferides les competències però obvies que tenir una competència sense controlar la clau de la caixa la deuxa en paper mullat, i la clau és al teu estimat Madrí dels sàtrapes, oligarques i nazionalistes [...]

Catalunya no hi era

Barcelona. Diumenge, 22 de gener de 2017
6 minuts
David González

Si això, és a dir el plet secular entre Catalunya i Espanya fos un llarg partit de futbol, es podria dir que el resultat és una mena d'empat infinit després d'una successió interminable de pròrrogues. Des del punt de vista de les expectatives -que al final és el que compta en la història dels individus i de les col·lectivitats- és cert que el subjecte Espanya, amb una o una altra forma política o d'estatalitat (Monarquia dels Àustries, Regne borbó unificat del XVIII o Estat-nació fallit del XIX i el XX) ha pogut imposar-se a empentes i rodolons quan la pretensió catalana de seguir el seu camí per no quedar-se a la cuneta de la història s'ha manifestat amb més dramatisme. Així ha estat des de la República de Pau Claris (1640) a les proclamacions de l'Estat català per part de Macià i Companys en els anys trenta del segle XX passant, òbviament, pel desastre de 1714. Però la persistència d'aquesta voluntat, malgrat les derrotes, és la prova del cotó fluix que el resultat definitiu, el final del partit, encara està obert. I pot ser que com va dir Puigdemont al Romea parafrasejant aquell famós "aquest any sí" blaugrana, aquest 2017 sí que pot ser "l'any".

S'apropa el final de l'última (o penúltima) batalla dels catalans i la novetat és que el desenllaç és veritablement incert, però ho és per a tothom, per al sobiranisme i per a l'Estat (i l'unionisme). El "procés" entra en la fase resolutiva i, si bé és cert que ningú o gairebé ningú a Catalunya no sap de veritat on desembocarà, si es quedarà bloquejat a la pantalla de la postautonomia o passarà ja a la de preindependència amb l'inici dels judicis a Mas, Ortega, Rigau i Homs pel 9-N, a partir de febrer, i el referèndum de Puigdemont-Junqueras al juny o al setembre, no ho és menys que, en teoria, on sí que saben com acaba això, és a dir, a les cabines de comandament del Govern de Madrid i els poders de l'Estat, són ja visibles els símptomes de nerviosisme. O sigui, que allà tampoc no saben com s'acaba. Que són conscients que el final del partit està més obert del que fins ara han volgut admetre. Compte, perquè el pitjor que els podria passar en aquesta hora és plantejar-se la nova pròrroga del Catalunya-Espanya com una mera repetició de les anteriors. Pensar que, de nou, els catalans sortiran esquilats sí o sí de la topada, del famós "xoc de trens" o "col·lisió", com es diu ara, pot ser letal per a les seves expectatives.

Dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era

Els símptomes. Dimarts, la cara de Mariano Rajoy era un poema després de la reunió de la gasosa Conferència de Presidents (autonòmics), on es va oficiar l'enterrament definitiu de l'anomenada Operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría fins i tot abans de l'inici dels penosos judicis per la consulta del 9-N. Continuo esperant que algú seriós expliqui en algun lloc com es pot passar de titllar de "xarlotada" aquella votació a portar davant del jutge el president de la Generalitat i tres membres del seu govern. Bé. El cas és que dimarts, al Senat, per primera vegada ni Catalunya -ni tampoc Euskadi, encara que ningú no dubta quina va ser la veritable absència rellevant- van assistir a la cimera autonòmica per antonomàsia. El primer cop que es va convocar, l'octubre del 2004, s'hi van reunir ni més ni menys que Manuel Fraga amb Juan José Ibarretxe i Pasqual Maragall. I a l'anterior, celebrada el 2012, i malgrat que l'anomenat "desafiament" sobiranista català ja havia pres cos, hi va acudir el president Artur Mas. En canvi, dimarts, al Senat, Espanya, l'Espanya "veritable", es va reunir amb ella mateixa: Catalunya no hi era. Bé, sí, hi era la seva bandera, al costat de la de Ceuta o La Rioja i les altres, qui sap si per última (o penúltima) vegada. Un cop de vent, que les va fer rodar totes per terra excepte la castellanolleonesa, va posar la cirereta al quadre de manera premonitòria i Rajoy la cara com de despertar-se d'un mal son. Soraya va encertar: aquesta Conferència de Presidents, la primera, per cert, del regnat de Felip VI, ha obert una nova etapa per a l'Estat espanyol (possiblement irreversible): ara sí que Espanya s'ha retrobat amb ella mateixa.

Els símptomes. Dimecres, al ministre d'Afers Exteriors d'ara, Alfonso Dastis, se li va començar a posar cara de Margallo, el seu antecessor, alarmat per la conferència que protagonitzaran el dia 24 al Parlament Europeu, a Brussel·les, ni més ni menys que el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras amb la intenció d'explicar a Europa què és això del referèndum. Membres de l'Eurocambra ja havien detectat divendres maniobres de la diplomàcia espanyola per posar traves a la celebració de l'acte. Poc després es va saber que el PP havia cridat a tots els seus eurodiputats a boicotejar l'acte. Aquestes coses no passaven en temps dels Terços de Flandes, però, com venim dient, la història no es repeteix necessàriament, ni com a farsa ni com a tragèdia, encara que Marx (Carles) va sostenir el contrari.

Ara és l'unionisme "civil" qui prova d'internacionalitzar la seva causa, la qual cosa revela la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple

Els símptomes. Dijous es va presentar a l'Hospitalet de Llobregat (per variar) l'enèsim intent de l'unionisme civil per articular una plataforma operativa davant de la sobirania després dels sonats fracassos de Societat Civil Catalana i altres. El nou artefacte es denomina Concòrdia Cívica, i, atenció, segons la portaveu, la jurista Teresa Freixes, vol fer escoltar la veu de persones que consideren que no han pogut expressar-se contra l'independentisme no només a Catalunya, sinó a Espanya, a Europa i al món. Això, el món, el món al revés: ara és l'unionisme civil qui prova d'internacionalitzar la seva causa. El que revela no la il·legitimitat de fer-ho, només faltaria, sinó la debilitat dels seus arguments i de qui el patrocina: l'aparell de l'Estat en ple. No havíem quedat que tot això era un suflé que no fa més que baixar?

Benedict Anderson, un dels grans estudiosos marxistes del nacionalisme, va escriure que les nacions són "comunitats imaginades", col·lectivitats capaces de tenir consciència dels seus límits, i, alhora, de considerar-se sobiranes per regir-se entre les altres sense demanar-les permís per a res. Catalunya ha pogut imaginar-se sense Espanya mentre el contrari ha semblat fins ara més aviat un impossible. La negativa dels poders espanyols no ja a acceptar un referèndum a l'escocesa sinó ni tan sols a obrir seriosament el meló de la reforma de la Constitució, per a desesperació de les terceres vies conseqüents, obeeix, en el fons, a aquesta incapacitat de ser sense Catalunya encara que en el fons s'admeti que Catalunya és "l'altre" intern, que Catalunya no és exactament Espanya. Però pot ser que a partir d'ara el paradigma canviï.

Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. S'ha acabat

Pot ser que Espanya també comenci a imaginar-se sense Catalunya i que, en el fons, ja se n'estigui imaginant perquè sap que, encara que Catalunya no aconsegueixi la seva independència, continuarà havent partit. Com va dir Puigdemont, és evident que els que ja han fet la Declaració Individual d'Independència són molts més que els altres. Espanya sense Catalunya. Aquesta és la imatge que hàbilment va forçar el president de la Generalitat amb la seva negativa a anar al fòrum de presidents autonòmics. Això va ser el que es va visualitzar al Senat. Catalunya ja no vol aquest cafè que se servia per a tothom, però tampoc no vol arreglar Espanya. Catalunya -el catalanisme- s'ha cansat d'explicar-se a Espanya. S'ha acabat. Per bé o per mal o les dues coses. Espanya haurà d'acostumar a quedar-se sola davant de si mateixa. Després dels últims 40 anys de renúncies i autonomisme amb fòrceps, aquesta és la nova pedagogia catalana per a Espanya.

Yotengo, tú mismo lo dices, Catalunya está infrafinanciada y recibe sistemáticamente mucho menos de lo que correspondería para hacer funcionar adecuadamente las diferentes áreas. Y no veo que hagas ni digas nada para revertir eso, que en España no cambiará jamás, simplemente difamas de los que administran como pueden las migajas.

Repite conmigo: "Ja no ens alimenten molles, volem el pà sencer"

Teniendo esto en cuenta, efectivamente no veo que te interese lo más mínimo el bienestar de los que en Catalunya vivimos puesto que no haces nada por revertir esa situación que [...]

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

Aquest proper dimarts el president Puigdemont, el vicepresident Junqueras i el conseller d’exteriors Romeva intervindran en un acte al Parlament Europeu, per explicar la via catalana cap a la independència. Serà un acte privat, sense recepció oficial, però el parlament ha disposat que es faça a la sala més gran de totes ja que es preveu una gran assistència de diputats.

El govern espanyol s’ha posat molt nerviós per aquest acte i ha assegurat, a Espanya, que no tolerarà que s’hi explique el que es va a explicar. A Brussel·les, però, s’ha limitat a dir que organitzarà un altre acte explicant la seua versió. Cosa que és molt diferent. Entre el no tolerar i l’organitzar un altre acte va un abisme; l’abisme que hi ha entre el respecte a la democràcia a Espanya i a Europa.

De l’acte en si la diplomàcia catalana no espera res en particular. El model des de fa anys és explicar el que passarà i no demanar mai res a ningú. Però amb tot és evident que serà un acte que mirarà amb lupa molta gent. A l’última conferència de Puigdemont a Madrid hi van acudir vuit ambaixadors i cap membre del govern espanyol -fet ben significatiu. Veurem quines imatges deixa aquest acte de dimarts.

Catalunya està des de fa anys en l’agenda europea i poca gent dubta que alguna cosa passarà aquest 2017 molt important. Ho han explicat, per exemple, el Deutsche Bank o The Economist. Els últims anys el treball ha estat molt intens i ha donat fruits. Avui es pot fer una llista dels estats europeus que han expressat les seues simpaties per la independència de Catalunya i la llista no és gens anecdòtica: Dinamarca, Suïssa, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia, Finlàndia i els països bàltics, amb claredat. D’altres amb molta prudència. Per tant si la decisió final depèn d’Europa està clar ja que hi haurà partit i que Espanya no el guanyarà fàcil, si és que el guanya. Per això, també, la cúpula del govern se’n va a Brussel·les aquesta setmana.

Advocats d'Atocha, 40 anys d'una massacre

"¡Esas manitas bien arriba!" és el primer que recorda Alejandro Ruiz-Huerta, l'únic supervivent que queda d'aquell atemptat que es va cobrar cinc vides a mans d'un escamot feixista

Pep Martí | 22/01/2017 a les 09:15h

Silenci i punys alçats en el funeral per les cinc víctimes mortals d'Atocha. | Arxiu històric del PCE

“¡Esas manitas bien arriba!”. És la primera frase que recorda d’aquella nit Alejandro Ruiz-Huerta, una de les quatre persones que va sobreviure a un dels atemptats més sagnants de la Transició. Els altres tres ja han mort i ell és l’únic guardià de la memòria d’aquell atemptat. Ja han passat quaranta anys, però no se li ha esborrat cap detall. Eren poc després de les deu de la nit del 24 de gener del 1977 quan van trucar a la porta del despatx d’advocats laboralistes del carrer d’Atocha, 55, de Madrid, que s’havia destacat per un combat pels drets dels treballadors i a favor de reivindicacions d’associacions de veïns. Els seus integrants estaven estretament vinculats a CCOO i al PCE, encara no legalitzat.

Dues persones, una encaputxada, l’altra a cara descoberta, van entrar a punta de pistola. Una altra vigilava fora. Hi havia nou persones dins. Anaven a per Joaquín Navarro, que s’havia destacat com a líder d’una vaga exitosa en el sector dels transports de Madrid. Feia poc que havia marxat.



En el crim d’Atocha hi ha una suma d’instants atzarosos que van condemnar i salvar moltes vides aquella nit. Si Manuela Carmena, actual alcaldessa de Madrid i veritable ànima del despatx, no hagués canviat la seva agenda a darrera hora, hauria estat entre les víctimes. Si Serafín Holgado, estudiant a punt d’acabar la carrera de Dret, hagués finalitzat abans un treball que estava fent…

Alejandro Ruiz-Huerta: “Va ser un afusellament”

Els nou treballadors del despatx que s’hi trobaven en aquella hora van ser posats drets al vestíbul i els dos ultres van començar a disparar. “Allò va ser un afusellament”, explica Ruiz-Huerta, que al llarg d’aquests anys sempre compara aquell instant amb el famós quadre de Goya sobre els afusellaments del maig de 1808. Van caure mortalment ferits l’administratiu Ángel Rodríguez, l’estudiant Serafín Holgado i els advocats Francisco Javier Sauquillo, Luis Javier Benavides i Enrique Valdelvira. Ferits de gravetat van ser Miguel Sarabia, Luis Ramos, Dolores González (la dona de Sauquillo) i Alejandro Ruiz-Huerta.

Alejandro es va fer el mort. Una suma de casualitats va salvar-lo aquella nit: el bolígraf que li havia regalat Ángel Rodríguez el matí va evitar que una bala li perforés el pit. Després, el cos d’Enrique Valdelvira el va protegir: “Va ser una quantitat tal d’atzar que em va deixar destarotat. Només es mor una vegada, però jo he viscut ja una part de la meva mort”. Els primers anys ho va passar molt malament. Després va aconseguir conviure amb aquell record. Ara presideix la Fundació Advocats d’Atocha.

Un moment dramàtic per a la Transició

L’atac contra els advocats d’Atocha va ser el moment més difícil de la Transició. El pas de la dictadura a la democràcia a Espanya és un camí estès de cadàvers. Les víctimes d’Atocha representen les “altres” víctimes del terrorisme. Són els morts i ferits que desmenteixen la versió més edulcorada d’una transició modèlica.

Quan es va produir la massacre, la transició travessava la seva fase més crítica. El govern d’Adolfo Suárez trobava resistències molt fortes entre els sectors més involucionistes, que continuaven forts en els aparells de l’Estat, especialment en les forces repressives. El Grapo havia segrestat a finals del 1976 el president del Consell d’Estat, Antonio María de Oriol y Urquijo, i el president del Consell de Justícia Militar, Emilio Villaescusa –posteriorment alliberats en una operació policial-. La tensió era màxima.

L’atac al despatx d’Atocha la va dur a un punt quasi bé incontrolable. El govern es va sentir desbordat. El llavors ministre de la Governació, Rodolfo Martín Villa, va veure perillar el procés polític. La policia va rebre l’ordre d’investigar i detenir els autors materials. Hi havia por a un enterrament amb incidents. Alejandro Ruiz-Huerta assegura que “el funeral del 26 de gener, amb el comportament esplèndid del PCE, que va organitzar un potent servei de seguretat, va ser clau perquè no descarrilés tot plegat”.

El PCE, liderat per Santiago Carrillo, i CCOO per Marcelino Camacho, van donar un exemple de responsabilitat. Els cinc taüts van ser duts per companys dels morts enmig d’un silenci que tenia molt d’espectral. Es calcula que prop de 100.000 persones van ser al carrer. Suárez va tenir clar aquell dia que no podria mantenir la seva promesa als generals de no legalitzar el PCE. El partit de la falç i el martell havia d’entrar en el joc polític. La Setmana Santa del 1977, la legalització seria una realitat.

Criminals en llibertat

Foren detinguts com a autors materials del crim José Fernández Cerrá, Carlos García Juliá i Fernando Lerdo de Tejada. Com a inductor, Francisco Albadalejo Corredera, secretari provincial del sindicat de Transports. Dos antics combatents de la División Azul, Leocadio Jiménez Caravaca i Simón Ramón Palacios, ho van ser per haver subministrat les armes, així com Gloria Herguedas, parella de Fernández Cerrá. Aquest i García Juliá foren condemnats a 193 anys de presó cadascun. Però Lerdo de Tejada no va anar a judici. El jutge Rafael Gómez Navarro li va atorgar un permís el 1979, durant el qual va fugir, i mai se l’ha localitzat. Albadalejo va ser condemnat a 63 anys i va morir a la presó el 1985.

Mariscada a la presó

Els culpables mai han mostrat cap penediment. Durant anys, cada 24 de gener celebraven a la presó l’“aniversari” amb una mariscada. El govern, que, conscient que no podia deixar sense càstig aquesta mortalitat, va ser àgil a l’hora de trobar els assassins, no va tenir cap interès per esclarir totes les ramificacions de la massacre.

Ruiz-Huerta assegura que “encara hi ha moltes incògnites entorn els fets: el paper del jutge instructor, Gómez Chaparro, va ser molt tèrbol. I se sap poc del vincle dels assassins amb la trama de l’extrema dreta internacional i el lligam que podien tenir amb els cossos policials. No es va voler investigar fins al final per conèixer tota la veritat”.

Juan Antonio Bardem va dirigir el 1979 Siete días de enero, una pel·lícula que retrata els fets d’Atocha i el clima que es va viure aquells dies en un Madrid gèlid. La massacre va delatar les complicitats que els involucionistes (falsament anomenats incontrolables) conservaven encara en les estructures del règim. Alhora, ha passat a la història com una de les pàgines tràgiques d’una transició que encara no s’ha interpretat del tot.


La serenor que va mostrar el PCE va preparar el camí cap a la seva legalització. Foto: Arxiu històric del PCE

Al Museu Arqueológic Comarcal de Banyoles
.Del 21 de gener al 26 de març expocicio de "Desenterrant el silenci .Antoni Benaiges ,un mestre de la República ,en una fossa comuna de Burgos"

Bump: Al Facebook del assasi cofés dels agents rurals és aficionat a la caça , els toros, i la seleccio amb fotos i videoa ;també es pot trobar comentaris unionistes i amenaces a l'independentisme

El rei anava despullat

"La vedet murciana era rossa, però no estúpida i tot indica que li va plantar un llarg catàleg de paranys en els quals el cap de l'estat espanyol anava caient de quatre potes. O més aviat de cinc"

per Salvador Cot 22/01/2017

Ara que sabem del cert que Bárbara Rey també ha viscut com una reina de l'esforç de tots nosaltres, em comença a semblar que la seva relació -de disset anys, diuen- amb Joan Carles de Borbó ha estat més de l'estil Bonnie and Clyde que no pas del de les cortesanes borbòniques característiques de la dinastia. La vedet murciana era rossa, però no estúpida i tot indica que li va plantar un llarg catàleg de paranys en els quals el cap de l'estat espanyol anava caient de quatre potes. O més aviat de cinc. La plebea era més pèrfida que l'espavilat i, sí, el rei anava despullat.

No només això, l'amant del rei d'Espanya va tenir els regis ovaris de negociar, de tu a tu, amb els serveis secrets espanyols, als quals els va treure una quantitat bàrbara pel rei. La senyora, sense més ajuda aparent que alguna amiga, va obrir comptes secrets a Luxemburg i va vestir el seu fill -pobre nano- de camuflatge perquè, d'amagat al jardí, contribuís a prendre-li el pèl al monarca via càmera de video. Tot plegat, molt del gust del cinema espanyol de l'època.

En fi, poca cosa que no se sabés. Però, això sí, ha tornat a quedar clar que el règim del 78 ha estat incapaç de tolerar una premsa mínimament crítica, fins el punt que aquestes martingales amb els fons reservats -que farien dimitir a qualsevol europeu amb qualsevol càrrec- continuen excloses de la premsa madrilenya, com si no existissin ni els programes de xafarderies ni les xarxes socials. Algun dia es despertaran i se n'adonaran que els ha oblidat tothom.

Dels murals de Sixena a la Dama d’Elx

Tant a la jutgessa d’Osca com al Govern d’Aragó, sembla que els importi un rave que el trasllat de les pintures murals de la Sala Capitular del Monestir de Sixena des del MNAC al cenobi aragonès, pugui acabar en un sinistre total. Des del Museu s’han cansat de donar raons tècniques de pes avalades per experts com Gianluigi Colalucci, restaurador de la Capella Sixtina i un bon coneixedor dels murals medievals. L’especialista, com tots els altres que s’han consultat, no té cap dubte: moure les pintures del seu emplaçament actual pot danyar-les de manera irreversible. Tan se val, però. Fins i tot, el Tribunal Suprem ha insistit en el trasllat passant-se les raons tècniques de la Generalitat per les aixelles.

En realitat, sembla que el què menys importa en aquest assumpte és la preservació d’unes pintures tan valuoses, arribades a Catalunya durant la Guerra Civil per mediació de l’historiador Josep Gudiol després de l’incendi del monestir per part d’uns anarquistes. Tot plegat, el plet té un tuf polític que tira d’esquenes. En aquest cas, com en altres, s’ha presentat als catalans com una mena de banda de pirates sense ànima. Fins i tot, s’han tergiversat els fets històrics per atiar encara més l’animadversió dels aragonesos contra els catalans. És el mateix que feia el PP valencià durant l’era nefasta de Francisco Camps. Mentre els seus robaven a mans plenes des d’una gallina a una cartera, tenien el desvergonyiment d’acusar als catalans, falsament, de retenir documents històrics valencians als fons de l’arxiu de la Corona d’Aragó. Uns documents que, com l’aigua de l’Ebre la qual volien per a continuar construint blocs d’edificis fins a Mart, exigien fent uns grans escarafalls.

Ara mateix, el govern d’Aragó i la jutgessa del cas, simplement volen que demà mateix les pintures tornen a Sixena encara que les hagen d’arrancar una colla de paletes amb cisells i martells escortats per uns molt artístics agents de la Guàrdia Civil. Ha de ser ja i com sigui. El despropòsit és enorme atès que tot indica que els murals quedaran greument danyats. No passa res, però, perquè arribat aquest extrem, la culpa, serà dels catalans i si poden miraran de trincar-ne un de qualsevol.

A tot això, en el Ministeri de Cultura, no sembla que estiguin molt esverats amb el cas de Sixena, si més no públicament. Ells, protectors de mena del patrimoni espanyol, tenen altres maldecaps. Per exemple, retenir per saecula saeculorum la Dama d’Elx al Museu Nacional d’Arqueologia del carrer Serrano. Des que a Franco li la van regalar els nazis durant l’ocupació de París, si vols veure la Dama, no en tens cap altra que anar-te’n a la capital de les espanyes. El mateix Heinrich Himmler se la va haver de mirar allà.
Els valencians, molt especialment els elxans, l’han reclamat diverses vegades, però, a Madrid no n’han fet ni cas i només s’han preocupat per mantenir retinguda la peça. Si als catalans els humilien amb cops de bastó, amenaces i insults, als valencians ho fan amb la indiferència. No sé que és pitjor.

L’últim intent de retornar la peça ibera a la capital del baix Vinalopó, l’ha protagonitzat el senador de Compromís, Carles Mulet. El govern li ha respost eixutament que, de moment, “no contempla en la actualidad la posibilidad de ceder de forma temporal o permanentemente la Dama de Elche apoyándose en razones de índole histórica y función cultural”. Podrien tenir una còpia, argumenta Mulet, però, és clar, ells volen l’original. Es veu que tenen molta por que se’ls trenqui de camí.

Francesc Viadel

Susana Díaz s’escandalitza

Sebastià Alzamora23/01/2017 19:16

Segueix-me

A banda de carregar-se l’Obamacare i de telefonar a Benjamin Netanyahu, una de les primeres decisions que ha pres Donald Trump quan ha arribat a la presidència dels EUA ha estat suprimir la versió en castellà de la pàgina web de la Casa Blanca, juntament amb totes les prestacions que s’hi donaven en aquest idioma. Això ha esverat la presidenta de la Junta d’Andalusia i secretària general in pectore, de facto i summa cum laude del PSOE, Susana Díaz, que ahir s’exclamava a Twitter d’aquesta guisa: “ Trump retira el español de la web de la Casa Blanca: un desprecio a la comunidad hispana y un ataque intolerable a la segunda lengua en EEUU ”.

Intolerable, sí senyora. Si en fóssim dignes i en tinguéssim ocasió, acompanyaríem la molt honorable Díaz en el seu dol i miraríem d’alleujar-la explicant-li que, per desgràcia, aquesta mena d’atropellaments són coses que passen. Sense anar més lluny, a Espanya. Cal suposar que quan la presidenta Díaz subratlla que el castellà (perdó, l’espanyol) és “la segona llengua als EUA” vol dir en nombre de parlants. Doncs si ens fixem en aquesta dada, resulta que la segona llengua a Espanya és el català, que no ha estat mai “retirada” de la pàgina web del Congrés de Diputats per la senzilla raó que mai no hi ha estat, per decisió i voluntat ben fermes i explícites dels dos partits als quals la presidenta Díaz deu la seva existència política (el PSOE i el PP, no necessàriament per aquest ordre). No tan sols això, sinó que quan algun diputat o diputada ha intentat fer-lo servir a la tribuna, el president o presidenta del Congrés ha procedit sense dilació a privar-lo de l’ús de la paraula. No sé si encara ho fan, però el català només podia ser parlat un dia a l’any a l’altra cambra espanyola, la que no serveix per a res i és coneguda com a Senat, en una jornada dedicada a les comunitats amb peculiaritats i rareses.

Ara bé, al Congrés (i a la seva web) la llengua catalana, segona a Espanya per nombre de parlants, no tan sols no hi té presència sinó que no hi té cabuda. I el mateix succeeix amb la majoria dels serveis de l’administració espanyola, amb la ràdio i la televisió públiques espanyoles, amb la casa reial espanyola i, amb comptades excepcions, amb bona part de les estructures d’estat espanyoles que els catalanoparlants, com a súbdits i ciutadans espanyols, paguem amb els nostres impostos. Es tracta, per fer servir les indignades i santes paraules de la presidenta Díaz, d’un menyspreu (en aquest cas a la comunitat catalanoparlant) i d’un atac intolerable a la seva llengua.

I si algú en té cap dubte no ha de fer més que consultar la Constitució espanyola, aquesta que la presidenta Díaz i els seus dos partits no es cansen d’invocar com un text revelat i immutable, que consagra el deure de conèixer l’espanyol mentre que per al català reserva tan sols el dret d’usar-lo. Afegint a continuació, això sí, que “les altres llengües espanyoles [no especifica ni tan sols quines són] seran objecte d’especial respecte i protecció”. ¿Sense ni una trista versió de la web del Congrés? Intolerable, en efecte.

PP, populisme i nacionalisme

Sebastià Alzamora22/01/2017 22:13

Segueix-me

Si hi ha un partit a Espanya que representa com cap altre les essències del populisme i del nacionalisme és el PP, i ho demostra el fet que aconsegueixi endossar totes dues etiquetes als seus adversaris i a sobre aparèixer com la força moderada i democràtica necessària per frenar-les. Aquesta és sens dubte una de les bases més importants que juga el PP en la seva peculiar manera d’entendre el joc de la democràcia, i la guanya gairebé sempre amb el recurs a allò que amb Trump ha vingut a anomenar-se postveritat, i que coneixíem de sempre amb el nom de porca mentida. Trump afirma que Obama és fundador de l’Estat Islàmic; el PP sosté que Catalunya és governada per un pensament nacionalista únic de rivets totalitaris en què la llengua castellana i els seus parlants són assenyalats i perseguits. Podem dir-ne postveritat, però són les intoxicacions de l’opinió pública de tota la vida. I per cert, solen aconseguir l’efecte que busquen: al PP només una de les seves postveritats es pot dir que no li va acabar de funcionar (que els atemptats de l’11-M els va cometre ETA) però tampoc no els va fer cap efecte bumerang que els obligués a retractar-se’n.

El populisme, i també el nacionalisme, no són ideologies pròpiament dites, sinó (com li deia Íñigo Errejón a Josep Ramoneda a l''Ara Diumenge' de fa una setmana) formes de construcció de la identitat política. Succeeix, però, que totes dues arrosseguen un bagatge i unes connotacions tan inequívocament negatives que el PP ha buscat astutament la manera de posar-les en pràctica (perquè són electoralment rendibles) mentre encoloma l’etiqueta als altres. Com que Amèrica encara marca el pas, el nou patró del nacionalisme i del populisme és el susdit Trump (amb eslògans tan retronadors com “ America first ”o “ Buy american, hire american ”), però el PP li duu anys d’avantatge. Trump s’inventa una Amèrica empetitida que necessita (segons ell mateix) “tornar a ser gran”; el PP va recuperar del bagul franquista (després d’uns quants anys de Loapa i modèlica Transició) l’orgull de ser “muy españoles y mucho españoles ”, en la cristal·lina definició de Mariano Rajoy, president tot i la seva capacitat de perdre milions de vots entre unes eleccions i les següents.

El PP titlla els altres partits de nacionalistes i populistes perquè sap que no hi ha nacionalismes bons i dolents, com no hi ha populismes bons i dolents. Són etiquetes que actuen com a llufes absolutament negatives, i per això s’apressa a penjar-les a l’esquena dels altres abans que ningú tingui temps de remarcar que són ells els qui, més que ningú, mereixen portar-les. Un gran pas endavant del sobiranisme ha consistit a deixar enrere els anys en què la reivindicació nacional catalana es deixava etiquetar (i encara pitjor, s’etiquetava a si mateixa) com a “nacionalista”. Aconsellaríem a comuns i podemites que no perdin més temps intentant reivindicar un populisme “bo” perquè és “d’esquerres”. El populisme sempre és dolent, i els populistes són ells. El PP.

Trump ofèn Madrid

"L'Estat espanyol porta segles dedicant-se, justament, a eliminar qualsevol competència de la llengua espanyola allà on hagin clavat el penó en algun moment de la història"

per Salvador Cot 23/01/2017

Comparteixo amb el govern espanyol que és una llàstima que la versió castellana de la pàgina web de la Casa Blanca hagi desaparegut de cop, sense més explicació que algunes indicacions del propi Trump en campanya, quan va dir que "aquest és un país on es parla anglès, no espanyol". És una decisió lamentable, d'entrada perquè els 52 milions d'hispanoparlants que viuen als Estats Units desmenteixen al nou president i, a més, perquè les institucions nordamericanes seran una mica menys democràtiques quan eliminin, com ja han anunciat, totes les versions en castellà dels dominis oficials.

Dit això, el cinisme de Madrid és de dimensions transoceàniques quan l'Estat espanyol porta segles dedicant-se, justament, a eliminar qualsevol competència de la llengua espanyola allà on hagin clavat el penó en algun moment de la història. El genocidi cultural i lingüístic -a més d'humà- dels conqueridors espanyols a Amèrica ha interessat, des de sempre, els historiadors per la seva magnitud i meticulositat. D'aquí que la primera gramàtica del castellà, d'Antonio Nebrija, descrivís aquella llengua com a "compañera del Imperio", que havia de servir per a què "los pueblos bárbaros y las naciones de peregrinas lenguas" que havien de caure sota la dominació espanyola "recibieran las leyes que el vencedor pone al vencido".

En qualsevol cas, benvinguda sigui aquesta reflexió del govern espanyol, que sembla entendre -per primera vegada a la seva història- que cal respectar els drets dels ciutadans que parlen altres llengües que l'oficial de l'Estat. Ara esperem que sigui conseqüent i, com a mesura urgent, s'interessi pel català i el basc a l'estat francès, per l'alguerès a l'estat italià i per totes les llengües -oficials o no- dins del propi territori. Ben mirat, seria un bon inici per a l'operació diàleg. Si se la creguessin.

L’‘operació diàleg’ i els 45 punts restants

“Tret del referèndum tot és negociable”, diu l’'operació diàleg'. Com a lema de campanya, funciona. Però és fals. Rotundament fals

M. DOLORS GENOVÈS Actualitzada el 24/01/2017 18:46

Des que l’ operació diàleg, impulsada pel govern espanyol, ha ocupat i ocupa grans titulars a la premsa catalana i és vista amb reticències a la premsa de Madrid, el focus d’atenció s’ha posat en el primer punt de les 46 reclamacions que el president Carles Puigdemont va fer arribar al president Mariano Rajoy l’abril del 2016. El primer punt era el referèndum. Sobre el referèndum la resposta del govern espanyol ha estat no i no. L’argument és que la Constitució no ho inclou i que la sobirania és del poble espanyol en el seu conjunt. Hi ha mitjans que fins i tot han portat a col·lació que els tribunals constitucionals d’Alemanya i d’Itàlia tampoc preveuen aquesta possibilitat, un argument que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría ha fet seu. Haurem de recordar que aquestes Constitucions tampoc fan esment que l’exèrcit garantirà la unió fraternal, cosa que sí que fa la Constitució del 1978 (només Turquia preveu aquesta possibilitat militar), i que els tribunals constitucionals dels països més avançats són institucions que els mateixos executius han impel·lit al descrèdit. Si Espanya continua menystenint el concepte de separació de poders i deslegitima les seves institucions, la Turquia que desitja Erdogan no queda tan lluny.

¿Algú creu per un instant que l’Estat complirà els seus compromisos de garantir els drets socials?

Deia que s’ha posat massa atenció en un punt que ocupa 9 línies i molt poca a les 16 pàgines que tracten de millorar, també, la qualitat de vida dels ciutadans catalans. “Tret del referèndum tot és negociable”, diu l’ operació diàleg. Com a lema de campanya, funciona. Però és fals. Rotundament fals. Si es llegeixen amb atenció les 45 reclamacions restants, un s’adona que el govern del Partit Popular no farà un gir de 180 graus. No, el farà de 360. És a dir, tornarà a la casella de sortida. I, mentrestant, entre anades i tornades de la vicepresidenta, anirem parlant de diàleg.¿Algú creu per un instant que l’Estat complirà els seus compromisos de garantir els drets socials amb el finançament adequat de la sanitat pública universal, la llei de la dependència, la discapacitat, l’abús infantil, el desenvolupament rural, l’acollida de refugiats, la integració de la immigració, la descentralització territorial del 0,7% de l’IRPF, la gestió del traspàs de les beques universitàries (pendent des del 1994), el finançament que li pertoca del cos de Mossos d’Esquadra, les polítiques actives d’ocupació?

¿Deixarà el govern espanyol d’intervenir en els impostos aprovats per la Generalitat de Catalunya per augmentar els seus recursos?

¿El Liceu, el MNAC i el Macba rebran de l’Estat l’aportació que els correspon segons l’Estatut d’Autonomia? ¿Deixarà el govern espanyol d’intervenir en els impostos aprovats per la Generalitat de Catalunya per augmentar els seus recursos: impost de dipòsits bancaris, taxa de recepta mèdica, impost nuclear, impost d’operadores de telecomunicació, impost de pisos buits, tots recorreguts davant del TC? ¿No interferirà en les lleis que el Parlament de Catalunya ha aprovat, per exemple sobre pobresa energètica, també anul·lada al Constitucional, o sobre el model d’escola catalana i la normativa sobre comerç o les lleis sobre l’esport? ¿Revisarà el Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre, que deixa sense aigua suficient l’últim tram del delta de l’Ebre? Tots aquests interrogants responen a les demandes fetes des de Catalunya.

Parlem d’infraestructures. El bloc tercer de les reivindicacions de Puigdemont -i abans del president Artur Mas- fa referència a les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’aeroports, ports, trens i carreteres. Les inversions no responen ni en quantitat ni en terminis a la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia que havia d’equiparar les inversions de l’Estat amb el PIB català durant set anys. Ara es reclama el traspàs íntegre de les línies ferroviàries internes, la gestió autònoma de ports i aeroports, l’execució del corredor mediterrani i el desdoblament de la N-340 a Tarragona i la N-II a Girona, entre altres prioritats.

I, per reblar el clau, el document demana que es retornin d’una vegada els papers de Salamanca i que els catalans que viuen a l’estranger puguin votar sense entrebancs. L’últim punt es titula “Evitar la judicialització de la política”. No cal afegir cap comentari.

Resumint: el que es demana és que l’Estat compleixi els seus compromisos amb un finançament que s’ajusti a l’esforç que fan els ciutadans catalans amb els seus impostos, que no interfereixi en les lleis que el Govern i el Parlament aproven, que no envaeixi les competències exclusives de la Generalitat amb decrets llei i que respecti l’Estatut d’Autonomia. Doncs bé, ¿algú creu de veritat que és més realista, efectiu i vinculant aconseguir que l’Estat compleixi fil per randa els 45 punts restants? No i no.

Un informe de l'Eurocambra denuncia que Espanya és el tercer Estat que més facilita el frau i el blanqueig

Els Verds/ALE alertes que hi ha 203 companyies dedicades a crear empreses opaques en paradisos fiscals

Espanya no només té l'honor de ser reconeguda pel Consell d'Europa com l'Estat de la UE que incompleix totes les seves recomanacions en matèria de corrupció i independència judicial, també és un dels que més facilita que es cometi frau i blanqueig de capitals segons un informe de l'Eurocambra redactat pel grup Verds/ALE.

L'Estat espanyol és el tercer Estat de la Unió amb més intermediaris que ajuden a evadir impostos o blanquejar diners en paradisos fiscals i que compta amb 203 companyies que ho faciliten, entre elles algunes tan destacades com el Banc Santander que ocupa el lloc 34 del rànquing mundial d'intermediaris.

El text dels Verds/ALE, que ha basat l'informe en documentació molt diversa, entre ella la que ofereixen els 'Papers de Panamà', adverteix que Espanya acull un 3,56% dels facilitadors europeus, el Regne Unit un 40,9% i Luxemburg un 7,07%. Les empreses intermediàries o 'facilitadores' són despatxos o entitats bancàries que assessoren en la creació de companyies 'off-shore' en paradisos fiscals, on particulars i empreses poden amagar part dels seus beneficis o blanquejar capitals.

Segons el mateix informe, els bancs suïssos i luxemburguesos són els grans facilitadors internacionals, on destaquen UBS o Credit Suisse. A Espanya, qui més ajuda a la no declaració d'impostos és el Santander amb la petició de crear més de 680 entitats off-shore pels seus clients a Guernsey, els Estats Units i les Bahames. La denúncia assenyala Espanya per davant d'altres estats de la UE com França, que té 124 intermediaris, o Alemanya, amb 93. De fet, l'Estat espanyol genera més negoci en aquest àmbit que paradisos com Liechtenstein, amb 123 companyies, Gibraltar, amb 80, o Mònaco, amb 170, tots ells amb règims fiscals especials.

Soraya, sola

"Sense Catalunya, el café para todos fa aigües per tot arreu. Era la peça catalana la que donava sentit i sostenia unes estructures artificials creades, justament, per diluir el marge polític de la pròpia Catalunya"

per Salvador Cot 24/01/2017

La pròpia Soraya Sáenz de Santamaría ha escenificat, des de dalt del faristol del Senat, la clamorosa inoperància en què han acabat les estructures territorials derivades del règim del 78. La vicepresidenta insistia, patèticament, en unes suposades onze mesures importantíssimes que diu ella que es van acordar el la conferència de presidents autonòmics de la setmana passada. L'escena era terrible: L'Estat espanyol fent veure que es creu un decorat que ha disposat ell mateix, amb els barons territorials del PP i el PSOE fent de figurants.

Sense Catalunya, el café para todos fa aigües per tot arreu. Era la peça catalana la que donava sentit i sostenia unes estructures artificials creades, justament, per diluir el marge polític de la pròpia Catalunya. Per això el gest d'absentar-se de la conferència de presidents i, conseqüentment, del debat posterior ha convertit l'invent de Espanya de les autonomies en artefacte anticuat, espatllat i inservible. L'absència de Puigdemont a la conferència i la posterior negativa d'ERC i el Partit Demòcrata a participar en el debat han liquidat políticament el millor instrument que s'ha utilitzat contra el catalanisme polític en els últims quaranta anys.

La soledat de Soraya acaba una època. I la negativa de Puigdemont en comença una altra. Els trens són a prop.

Donar-li a Puigdemont el tracte que es mereix

Antoni Bassas24/01/2017 23:00

Deixar de seguir

RAJOY VA CELEBRAR aquest dimarts, a Madrid i entre les riallades complagudes d’un auditori entregat, que a Puigdemont, a Brussel·les, li haguessin donat “el tracte que es mereix”. El menyspreu és la prerrogativa dels forts però té conseqüències. No haver escoltat els catalans quan en referèndum van dir sí a l’Estatut del 2006 ha obligat el govern espanyol a fer el paperot d’haver d’anar pel món pidolant a les cancelleries suports davant les pretensions d’independència de la seva regió més exportadora, i que té com a capital una ciutat de la talla internacional de Barcelona. I que l’Europa dels estats es tapi els ulls davant un president que hi va a proposar una sortida democràtica i fa professió de fe europea, n’hauria de fer avergonyir uns quants a Brussel·les. No és el tracte que es mereix.