Puigdemont contra Montoro

"L'absència de Puigdemont, a més, ha contribuit a ressaltar la incoherència que hauria suposat el fet de comportar-se políticament com una nació per a, immediatament després, passar a formar part d'un sistema pensat, justament, per liquidar aquesta qualitat"

per Salvador Cot 19/01/2017

Ha passat la conferència de presidents autonòmics i en queda poca cosa més que una fotografia fallida, amb el lehendakari i el president de la Generalitat destrossant el café para todos de la transició. Aquell instrument, que va pensar i aplicar el ministre Manuel Clavero Arévalo, fet servir a la contra ha acabat convertint-se en una arma de primer nivell per a bascos i catalans, que permet una visualització clara de les dues realitats/velocitats -mai no reconegudes- de l'estat de les autonomies.

L'absència de Puigdemont, a més, ha contribuit a ressaltar la incoherència que hauria suposat el fet de comportar-se políticament com una nació per a, immediatament després, passar a formar part d'un sistema pensat, justament, per liquidar aquesta qualitat. Catalunya no és una comunitat autònoma de règim comú i, per primera vegada, ho ha demostrat amb fets.

En fi, que la festa és rodona i que això és el que està fora de l'abast del ministre Montoro.

Un taüt del Tercer MónEnric Vila 
Barcelona. Dijous, 19 de gener de 2017
2 minuts

     

La manifestació de policies de dimarts em recorda aquell fiscal que furgava en la metàfora de "les truites i els ous", per justificar la detenció arbitrària d'un regidor de la CUP. Els espanyols no saben com reprimir els partidaris del dret a l'autodeterminació en un entorn no violent i cada cop són més estrafolaris els aquelarres que s'inventen per mirar de provocar el poble. 

La policia no s'hauria de manifestar, i encara menys en contra d'un càrrec o d'un partit escollit pels ciutadans. Mirant les imatges de la manifestació, era díficil treure's del cap un anunci de cervesa que passava en una comissaria plena d'oficials panxuts i incompetents. Aquell taüt d'aldarull del tercer món que portaven els manifestants feia pensar més en l'Espanya africanista que no pas en els cossos de seguretat d'una democràcia catalana. 

Fa temps que s'intenta embolicar els mossos amb una cultura policial que no representa la majoria dels agents, ni l'esperit que va crear l'escola de Mollet. Fa temps que s'intenta despertar en els catalans el record d'un patiment que l'Estat ja no pot inflingir-los. La manifestació de l'altre dia posa en evidència que la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no van fer prou bé la Transició i que els Mossos han sigut massa laxes admetent agents d'altres cossos.

La dignitat d'una autoritat es jutja per l'estètica i l'estètica dels manifestants era lamentable. Tu no pots tenir permís d'armes i manifestar-te amb la cara tapada com si fossis un bandoler o un extremista. Els ciutadans que van omplir les manifestacions independentistes contra tota mena d'insults i d'amenaces, que potser anaven tapats? Per portar pistola cal tenir un mínim de coratge i consistència. El victimisme i els atacs d'histèria són intolerables a la policia i a l'exèrcit. 

Jo ja entenc que els Mossos i altres cossos de seguretat poden haver patit atacs injustos. Però la meva policia és la que aguanta els extremismes sense perdre els nervis, sabent que de psicòpates i d'imbècils n'hi ha a les millors cases. El teatre de dimarts, importat de les carrosses del dia de l'orgull gai i de les desfilades de la Legión amb la cabra i la comèdia de los últimos de Filipinas, era una barreja de provocació i de radiografia del complex. 

Hi ha sectors que voldrien allunyar els catalans de la seva policia utilitzant el ressentiment i la desconfiança que l'autoritat imposada ha deixat a Catalunya. Les estratègies que intenten replicar el front de l'ordre dels anys trenta utilitzant un petit grup de policies poc adaptats als inconvenients de la democràcia, estan condemnades al fracàs. Perquè funcionessin caldria tancar el Twitter, el Facebook, la frontera i fins i tot també les escoles. 

Menys parlar de dignitat i una mica de respecte a l'uniforme i al vot dels ciutadans. Els bombers també ho han passat malament els darrers anys i, potser perquè no té sentit indignar-se contra el foc, ho han portat amb elegància. La policia ha de defensar la seva dignitat fent-se estimar o, com a mínim, fent-se respectar pel poble. Això demana treballar el sentit de la grandesa tant o més que els bíceps i el domini de les armes.

Els que treballen en els cossos de seguretat ja ho haurien de saber, que tenen una feina heroica. Una feina extraordinària, que es converteix en un femer de seguida que es cedeix a vulgaritat.

No respectar ni els morts

Sebastià Alzamora19/01/2017 18:22

Segueix-me

El ministre d’Indústria, Energia i Agenda Digital d’Espanya, Álvaro Nadal, va sortir ahir al pas del pànic de la població i ens va ennovar que vetllarà perquè el rebut de la llum “pugi el que hagi de pujar, però ni un euro més del que hauria de pujar”. Aquest embarbussament significa que la llum que gasto per escriure aquest article i la que vostè consumeix per llegir-lo ens sortirà per un ull de la cara. Però, a banda d’això, alguna cosa deu passar amb aquesta pujada perquè les autoritats presumptament competents (a saber, el mateix ministeri que dirigeix Don Álvaro, i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència) es comprometin a estudiar si per ventura les elèctriques s’estan aprofitant de les condicions objectives (escassetat d’aigua i de vent, pujada del combustibles fòssils, aturada nuclear francesa) per forçar a l’alça les subhastes del mercat energètic majorista. Vol dir que, com a mínim, hi ha motius per desconfiar de les intencions i les pràctiques de les elèctriques, vista la decimonònica voracitat d’escanyapobres amb què usen i abusen dels seus 25 milions de víctimes (perdó, de clients). Per dir-ho amb el ric refranyer castellà, “a reunión de pastores, oveja muerta ”.

La malfiança que el ministre Nadal intenta emmascarar amb els seus jocs de paraules és conseqüència de la cèlebre liberalització del sector elèctric perpetrada de l’any 2000 ençà pels successius governs del PP (que inclouen també els executius socialistes), amb un encariment de la llum que es dispara a partir del 2007 i culmina ara, tot just després dels últims arranjaments orquestrats pel predecessor de Nadal, aquell José Manuel Soria de l’escàndol delfracking i les prospeccions submarines, de l’escàndol dels papers de Panamà i de l’escàndol de l’intent del seu partit de facturar-lo com a directiu del Banc Mundial. Un ministre escandalós, en efecte, que va rematar la feina de situar Espanya com l’estat membre de la UE amb la llum més cara per a uns consumidors de poder adquisitiu més baix. Paguem la llum a preu de país ric, mentre que el nostre salari mínim és de contribuent espoliat i paupèrrim. Escanyapobres de la vella escola, com dèiem, veritablement mereixedors de ser estudiats.

Tot això ens duu a la mal anomenadapobresa energètica i a la falta absoluta d’escrúpols i de dignitat humana exhibida per la vicepresidenta del mateix govern d’Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría, en afirmar que a la Conferència de Presidents de les Autonomies es va posar la qüestió “damunt la taula” i que com és possible que el president Puigdemont no hi fos per evitar més casos com el de la Rosa, l’anciana de Reus que va morir fa uns mesos per no poder pagar el rebut de la llum i haver-se d’il·luminar amb espelmes. Obviava, la vicepresidenta, el detall que el govern de Catalunya ja tenia una llei per evitar drames com aquest, i que va ser suspesa pel TC per un suposat conflicte de competències. Sabem que es burlen de nosaltres, però almenys que no se’n riguin fins i tot dels morts.

Avui a les 20 hores al ateneu Barcelonés El politòleg Manuel Millán Mestres Parlará PP,PP; QUIEN TE HA VISTO Y QUIEN TE VE

Bump: Avui a les 20 hores al ateneu Barcelonés El politòleg Manuel Millán Mestres Parlará PP,PP; QUIEN TE HA VISTO Y QUIEN TE VE

20/01: El jutge filòleg

Vicenç Villatoro19/01/2017 18:28

Segueix-me

LLEGEIXO QUE UN JUTGE d’Alacant ha requerit a la Generalitat de Catalunya que tradueixi al castellà un escrit aportat a un procediment judicial perquè el català no és cooficial a València. El que és cooficial és el valencià. Se suposa que si el document hagués estat en valencià, no se n’hauria demanat la traducció. Però, ¿com carai sap el jutge que el text que li han presentat és en català i no en valencià? Francament, costa molt distingir-los. Es deu haver de tenir una gran formació filològica. ¿I si el text que va enviar la Generalitat catalana al jutjat d’Alacant havia estat traduït prèviament al valencià? ¿I si havien encarregat a un traductor (que naturalment no hauria canviat ni un accent en el text) que passés al valencià un text escrit originalment en català? Si el jutge dubtava si el text presentat era en valencià o no, podria haver-ho preguntat a l’autoritat legalment reconeguda, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sí, la que defineix el valencià com la llengua que es parla a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català. Li haurien confirmat que era en valencià.

Aquest és un dels tertulians habituals a CatRàdio. Important que hi hagi exPp's com ell o la Nebrera, comentant el que hi ha.

Bump:

http://m.ara.cat/opinio/Vicenc-Villatoro-jutge-filoleg_0_1727227273.html

----

En su momento ya contestaré como es debido al que me llama repetidamente paranoico y acusica ( que no se a cuenta de que viene eso...)

Decis que escribo a la contra? Alguien me puede informar que ranking ocupa Catalunya dentro del estado español en gasto en porcentaje en educación y sanidad???
Ya os lo digo yo...a la cola!! Por eso no quiero ser independiente! ! Porque los politicos que nos dirigen son unos jetas que prefieren que nuestros jovenes se formen mal, que la gente este mal atendida en los hospitales y se gastan mi dinero en otras cosas a [...]

[url]

yotengo, inasible al desaliento...

Sanitat, educació, trens... depenen de tenir uns pressupostos a l'alçada. I no els tenim perque patim dèficit fiscal, ho tens davant dels nassos però prefereixes manipular. Sense diners no pots fer res.

Pren-te la tila

Yotengounplan: estás ejerciendo un digno papel de líder de la oposición al separatismo en SM. Arrimadas podría aprender de ti.

jajajajajaja, hacemos lo que podemos, pero los adversarios son duros!!! jijijiji
Arrimadas podria ejercer, que le daria unos cuantos azotes!!

i amb la Soraya ?????? jiji

Pues a la Soyara le haría un anal salvaje! Y a la Cifuentes igual hasta me lo pensaba! Pero nada que ver con la querida Ines!! Las otras ni tocar!!!

Es que luego me dicen que escribo a la contra! Ya conozco el resultado del informe Pisa...y? Nos confirmamos con eso?? Estoy diciendo y dime que no es cierto, que Catalunya esta a la cola en inversion en educación y sanidad. Ayyyyy, como nos gusta llevar las cosas al terreno que nos interesa....

Les guerres d'identitat espanyolesBorja Vilallonga 
Barcelona. Dissabte, 21 de gener de 2017
5 minuts

     

Espanya inverteix tota la seva energia a demostrar que és una nació. No solament vol demostrar el seu caràcter nacional etern i immutable, sinó que vol justificar que aquest caràcter nacional només es pot expressar d’una manera: segons la identitat castellana. L’obsessió de consolidar la nació i de maximitzar-ne la seva dimensió és semblant a la neurosi de la França contemporània. En realitat, n’és un plagi, dels Borbons a Napoleó, passant pel sempre estimat i adorat Robespierre. La distància entre el lema francès une et indisivible i el lema espanyol una, grande y libre és només temporal: volen dir la mateixa cosa.

La gran diferència entre Espanya i França és el desenllaç. Mentre els francesos de París van anorrear els occitans, catalans, bascos, bretons i alemanys, els espanyols de Madrid no van poder acabar amb catalans, bascos i gallecs. La debilitat de Madrid, i de la formació estatal i nacionalista d’Espanya, van permetre que es preservessin identitats i pretèrites col·lectivitats polítiques preparades per convertir-se en el seu propi estat i nació. Això no significa que aquestes col·lectivitats formessin un caràcter nacional embrionari i explicitessin un independentisme. Tant catalans com bascos es van centrar a canviar Espanya en comptes de cercar una secessió—això no significa que no existissin propostes separatistes molt aïllades al segle XIX.

De l’experiència de canviar Espanya per obtenir un encaix no-castellà—és a dir, no-assimilacionista—, en va sortir el federalisme del segle XIX, a més de l’aventura important i de gran envergadura del General Prim per crear una nova Espanya. Ambdós projectes van fracassar. Més endavant, el primer regionalisme catalanista somiava en corones duals, a l’estil d’Àustria-Hongria; era una manera de resuscitar l’extinta Corona d’Aragó només a Catalunya i de crear una mena de Corona Castellanocatalana.

Prim va ser artífex de l’única victòria espanyola en una guerra exterior al segle XIX

Els esforços d’aquelles elits catalanes no van ser gens menyspreables. Prim va ser artífex de l’única victòria espanyola en una guerra exterior al segle XIX—la famosa Guerra d’Àfrica de 1860, que va ser una guerra catalana. El propi Prim va ser el poder fàctic sorgit de la revolució de 1868 que va portar una nova dinastia a Espanya. La monarquia dels Savoia havia de permetre l’encaix i preeminència dels catalans mitjançant la divisió del poder estatal de la nació espanyola entre castellans i catalans. Al seu torn, els federals catalans van controlar majoritàriament la primera part de la república federal espanyola. Tot aplicant un primigeni però distintcafé-para-todos, van crear l’estat català. Finalment, els regionalistes catalanistes, mancats de tot poder que no fos simbòlic, van encolomar una corona dual imperial a la tossa de la pobra moreneta en la seva entronització canònica de 1881. Vana estètica.

El segle XX no ofereix un retrat millor. Els nacionalismes català i basc s’havien articulat. I articulaven una oposició frontal a una concepció monolítica i castellana d’Espanya. Tant els nacionalismes català i basc, com el nacionalisme espanyol apareixen en reacció l’un de l’altre. Amb tot, poques vegades hem estat capaços de comprendre la dimensió fatídica i nefasta del règim de la Restauració en l’encimbellament d’una sola manera de ser espanyol—en una exclusió identitària que ni els isabelins havien arribat a somiar. La segona República va provar un nou encaix per a uns nacionalismes massa preparats per ser nacions en plenitud, amb un estat. Els compromisos de la república cercaven de mantenir Espanya, una i indivisible, mentre es decidia, amb poc convenciment, com havia de ser Espanya. Amb el franquisme es va retornar a una versió redux, violenta i feixista de la Restauració. Justament en aquest espanyolisme furibund i unicista es va assestar el cop de gràcia a la nació espanyola: no es podria reinventar de cap manera, mai més llevat que fos amb una ruptura.

La transició i la Constitució s’han d’entendre en la línia d’evitar la ruptura d’Espanya en la seva democratització. A diferència de la segona república i el poder que tenia Catalunya i la seva declaració de sobirania en un balcó, les autonomies van ser emprades no pas per cercar un encaix, sinó per contenir la implosió d’Espanya. L’estat actual és un exercici de disciplina per impedir tant la nostra independència (i la dels bascos), com l’accés a un poder real dins Espanya. Tot això es va fer i es fa en paràmetres de democràcia liberal internacionalment homologable.

Així, a mesura que Espanya es torni més intransigent en la resolució democràtica de l’independentisme català, més hi poden perdre els espanyols en la seva homologació democràtica. La nuesa de la raó d’estat espanyola es ja cruament exposada. Però la mera nuesa no ens dóna ni la raó davant el món, ni ens permet de consumar la secessió més fàcilment. El nostre joc ha de ser el de furgar en la contradicció entre poder estatal democràtic i raó d’estat segrestada per nacionalisme i identitat espanyols monolítics i de factura castellana. La França de París va guanyar; l’Espanya de Madrid va fracassar.

Espanya ha invertit més en la guerra d’identitats que no pas en la guerra entre classes

El nostre present és un episodi més de les guerres d’identitat d’Espanya i el resultat d’una història que els castellans no han pogut acabar de controlar o rematar mai. Espanya ha invertit més en aquesta guerra d’identitats que no pas en la guerra entre classes —i no vull minimitzar una guerra importantíssima en un estat capitalista. És per això que els historiadors espanyols—la soldadesca ideològica primordial d’aquestes guerres d’identitat—han debatut fins l’avorriment sobre la dèbil nacionalització d’Espanya, sobre la natura del nacionalisme espanyol i els vilment anomenats nacionalismes perifèrics, i sobre qualsevol altre tema en el qual puguin abocar grans dosis d’essencialisme nacionalista castellà. En el fons, la historiografia espanyola malda per la revisió i reescriptura de la història d’Espanya, no pas per entendre-la millor o  corregir-ne errors i males interpretacions. L’objectiu poc amagat és el de reescriure per afavorir un bàndol en les guerres d’identitat. Les víctimes d’aquesta soldadesca som nosaltres: el present que viu i vol exercir una voluntat política i democràtica.

Si Espanya vol sobreviure a les seves guerres d’identitat ha de cloure-la d’una vegada. Franco i tants d’altres van creure haver-la guanyat en massa moments. L’única manera de cloure-la és mitjançant la ruptura de la identitat nacional espanyola i el seu estat. Espanya s’ha demostrat incapaç de canviar o de cercar un nou encaix al dellà del seu monolitisme i exclusivitat castellana. Ara li toca la implosió. La independència de Catalunya —i de no poques parts d’Espanya— és la manera final de declarar la pau i enterrar les guerres d’identitat espanyoles.

La mobilització de suport a Mas, Ortega i Rigau suma ja 5.000 inscrits

per Redacció / ACN21/01/2017

Cada vegada hi ha més gent concentrada a les portes del TSJC esperant Carme Forcadell | JORDI BORRÀS

L'ANC ha fet oficial la xifra de 4.000 inscrits a la mobilització convocada pel pròxim 6 de febrer, però fonts de l'organització del 6-F han explicat a El Món que les inscripcions ja superen els 5.000 aquest dissabte al migdia. Les quatre entitats organitzadores –Assembla Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l'Associació Catalana de Municipis (ACM)-, s'han vist sorpresos per l'allau de peticions que es van rebre divendres en el web d'inscripcions 9nsomtots.cat.

 

El volum de connexions va ser tal que el servidor del web va caure en diverses ocasions durant la jornada. Amb el lema 'El 6 de febrer ens jutgen a tots', la intenció dels convocants és fer una mobilització massiva a l'entrada del tribunal on es desenvoluparà els primer dels judicis, a partir d'un quart de nou del matí. La Fiscalia demana deu anys d'inhabilitació per Mas pels suposats delictes de desobediència i prevaricació per organitzar el procés participatiu celebrat el 9 de novembre de 2014. 

 

  

Els fiscals Emilio Sánchez Ulled i Francisco Bañeres també reclamen nou anys i sis mesos per a Ortega i Rigau -en els dos casos, també per desobediència i prevaricació-.El ministeri públic va retirar els càrrecs pel delicte de malversació de fons públics, l'únic que podia suposar pena de presó. La Fiscalia acusa a tots tres d'haver desobeït intencionadament el mandat del Tribunal Constitucional (TC) de suspendre la consulta d'haver intentat fer veure que havien l'organització del 9-N en mans dels voluntaris.