Aquel que no conoce su propia historia está condenado a repetirla...

Cataluña, la comunidad más corrupta
Se trata de información estadística que pretende ofrecer una "foto fija" de la corrupción pública en España por lo que los datos ofrecidos por el CGPJ no incluyen ni los casos ni las personas que fueron procesadas con anterioridad al inicio de este estudio. Los datos se incluyen desde el 1 de julio de 2015,fecha en la que entró en vigor la adenda a los boletines estadísticos que cumplimentan los letrados de la Administración de Justicia de cada órgano judicial

Por [...]

Ojo con repetir mucho lo de la independencia que te dicen repetitivo! ! Jajajjaaja

Estamos hablando de corrupcion!! Asi que la justicia nacional catalanista tendrá que preocuparse mas por sus corruptos o dejaremos que nos sigan robando?? Los españoles tendran un ahorro de costes porque tendran que dedicar menos recursos a perseguir corruptos catalanes!! Aunque los españoles tampoco son pocos...

Lo de fernandez diaz barcenas pujoles millets y demas es otro tema....

Se han de cambiar muchisimas cosas! Pero pretender que con la independencia se van a arreglar nuestros males me parece....bueno, me lo ahorro. Me parece incorrecto.

Sobre todo porque se pretende hacer por la via de enmedio y vamos a ser el hazmerreir del mundo. Nadie nos reconocerá! Es una utopia!!

https://youtu.be/p6ruhc1r_Qc

Mireu i compartiu aquest video.

I opineu quant vegeo el documental d,avui a la tv.


Un cop ho veieu, decidió si continuar aixi.

Referèndum, capital Brussel·lesJosé Antich 
Barcelona. Diumenge, 15 de gener de 2017
2 minuts

     

La decisió de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras de presentar oficialment el proper dia 24 a la seu del Parlament Europeu el referèndum català suposa el salt d'escala més important de l'independentisme des que va anunciar la seva celebració per al proper mes de setembre. Marca també un canvi de registre del govern català, que mantindrà la mà oberta a la negociació amb el govern espanyol però que ja ha comprovat una vegada més que Mariano Rajoy no el pensa autoritzar. L'elecció de Brussel·les com la capital internacional en què es faci efectiu el compromís amb el referèndum té un missatge clar: Catalunya vol continuar formant part de la Unió Europea.

No ha de passar per alt que aquest acte al Parlament Europeu serà el primer de la legislatura en quèPuigdemont i Junqueras –també hi serà el conseller d'Exteriors, Raül Romeva– compartiran protagonisme, ja que, com és normal, ambdós tenen agendes institucionals i de partit diferents. Tots dos volen, sens dubte, simbolitzar amb aquest acte conjunt des de la cohesió del Govern fins a la majoria política i social que li dóna suport. Totes les enquestes reconeixen que el consens sobre el referèndum és molt alt a Catalunya i, en qualsevol cas, per sobre del 75%, un percentatge que hauria d'haver fet reflexionar el govern espanyol i forçat a abandonar el seu permanent immobilisme, si més no, la judicialització de tot el procés.

El Parlament Europeu servirà de caixa de ressonància de la intolerància del govern espanyol a una demanda molt àmplia i insistent de la societat catalana. És obvi que no hi assistiran representants governamentals dels països de la Unió Europea, però la batalla de l'opinió pública internacional no es dirimeix en aquests moments ni al si de la Comunitat Europea ni en les cancelleries dels 28 països membres del club de la UE. És una batalla, sobretot, explicativa de la negativa del govern central que se celebri el referèndum i de la voluntat de les autoritats catalanes a dur-lo a terme enmig de processos judicials per inhabilitar polítics independentistes i d'intents de coacció als Mossos d'Esquadra. D'aquí ve, també, la importància de Brussel·les.

Mans enlaire!, que vénen Javier i Susana

"Javier Fernández, el president asturià, forma part com a funcionari -significativament- del Cos Especial d'Enginyers de Mines de l'Estat. Una ocupació que ha exercit, esporàdicament, en els escassos periodes en què no ha ocupat cap càrrec per designació socialista"

per Salvador Cot 15/01/2017

Andalusia i Extremadura no sempre deixen veure Astúries. El principat cantàbric és un dels territoris més beneficiats per les transferències fiscals que provenen del Mediterrani. Concretament -i segons dades del Ministeri d'Hisenda- Astúries aconsegueix incrementar el seu PIB en un 8'4 per cent gràcies als diners que li arriben del que recapta l'Estat i es redistribueix des de Madrid. Tant és així, que mentre cada contribuent català paga, de mitjana anual, 984 euros a fons perdut; els asturians cobren 1.704 euros més del que se'ls ha reclamat en impostos.

L'economia asturiana, molt depenent del diner públic, encara està marcada per les empreses siderúrgiques i la mineria del carbó, fortament subvencionada. Tot i que el carbó és altament contaminant, i que la Unió Europea en vol reduir l'ús perquè contribueix a l'efecte hivernacle, Espanya és l'únic país europeu que n'ha incrementat el consum -un 4 per cent-, mentre que continua bonificant el carbó asturià i castellà, molt més car que el d'importació.

Javier Fernández, el president asturià, forma part com a funcionari -significativament- del Cos Especial d'Enginyers de Mines de l'Estat. Una ocupació que ha exercit, esporàdicament, en els escassos periodes en què no ha ocupat cap càrrec per designació socialista. Ell i Susana Díaz -l'andalusa mai no ha treballat en res que no sigui el PSOE- són els que prenen les decisions en el partit que ha facilitat al PP la presidència del govern espanyol. Dos aparàtxics del partit, dues comunitats autònomes hipersubvencionades. Pur 78.

Total, que Javier Fernández s'ha enfilat al faristol del Comitè Federal, aquest cap de setmana, per dir que no vol una "Europa neomedieval" on hi hagi "repúbliques aristocràtiques" com Flandes, Escòcia o Catalunya"... Als catalans, com sempre, ens acaben de portar carbó asturià mentre, entusiasmats, els delegats del PSC aplaudeixen els mags de les balances.

El dolor de no saber on són Ascensión Mendieta tenìa 13 anys quan van assesssinar el seu pare.El gener del 2016 es va obrir una fossa comuna al cementeri de Guadalajara , pero no hi van trobar les restes del seu progenitor Ascensión amb 91 anys no pot tancar el dol
Des de la fi de la dictadura els nostrers governants s'han omplert la boca amb la paurrala democràcia
¿com és que en tot aquest temps no han fet gairebé res per tancar el dolor de moltes familis?
Divendres dia 20 a les 19,30 a canet de Mar
Tertulia " El Banc d'ADN l'última esperança per els [...]

17/1: El rei a Riad

Vicenç Villatoro16/01/2017 18:53

Segueix-me

NO EM SÉ IMAGINAR un viatge de cap altre cap d’estat o de govern del món occidental a l’Aràbia Saudita que no digui ni una paraula sobre els drets humans. Com si fos un viatge a Suècia o al Canadà. I si ho fessin, no em sé imaginar cap opinió pública en el món occidental que no discutís i critiqués aquest silenci clamorós. Doncs fins on jo sé, el rei d’Espanya ha anat a l’Aràbia Saudita, en un clima d’enorme cordialitat, i sense dir-ne ni una paraula, directa o indirecta. Ja no parlo de discutir l’oportunitat de la visita (que em sembla discutible). Tampoc de discutir-ne el nucli econòmic: el rei hi ha anat fonamentalment a vendre. Però un cap d’estat no és un viatjant de comerç, només. Té una responsabilitat política, que comparteix amb el govern de torn. I sobta l’absència de debat, la condescendència, la manca de mirada crítica de l’opinió pública espanyola en relació a la seva monarquia. Del rei no se’n parla, si no es per a bé. I això no és normal ni saludable. Sort de la secretària d’estat de Comerç, que ha tingut el gest polèmic de no cobrir-se el cap ni canviar d’indumentària. Si més no, ens ha recordat que Riad no és ben bé Estocolm. I que si creiem que els drets humans volen dir alguna cosa, ho han de voler dir arreu i per a tothom.

Bárcenas i la llotja del Bernabéu

«A Espanya encara es penalitza més cobrar per assessorar Veneçuela que governar un país i dirigir un partit amb l'ombra permanent de la corrupció»

Joan Serra Carné | 16/01/2017 a les 22:00h

El 2017 serà un any de tribunals. El calendari ve carregat a Catalunya de judicis polítics -per obra i gràcia d'un Estat que posa a ratlla el procés lluny de la taula de negociació- i de grans causes de corrupció, com el cas Palau. Però els primers focus de l'any s'han encès en una altra seu judicial, l'Audiència Nacional espanyola, on aquest dilluns Luis Bárcenas ha reconegut l'existència de la caixa B del PP. "Era un comptabilitat extracomptable", ha raonat l'ex-tresorer dels populars per certificar l'existència de les finances opaques del partit. Ras i curt. Patirà el PP i també Ciutadans, que tindrà feina per defensar el seu acord amb els populars i alçar, alhora, la bandera de la regeneració.

Bárcenas parla clar i provoca ferides, que couen i es veuen. Tot i l'intent de desvincular les aportacions d'empresaris de possibles tractes de favor -"eren donatius que no tenien caràcter finalista, es feien a canvi de res", ha afirmat davant del jutge-, el més rellevant del relat de Bárcenas és l'asseveració que Mariano Rajoy coneixia les activitats il·lícites de Francisco Correa i que no les va denunciar. El testimoni de Bárcenas assenyala l'inquilí de la Moncloa i en qüestiona la seva legitimitat. La demostració que la declaració té càrrega de profunditat és que el PP ha esquivat quasevol reacció pública a l'estratègia de defensa de l'ex-tresorer.

Bárcenas confirma veritats que ja donàvem per certes. Primer, que la comptabilitat del PP era tèrbola. Segon, que la relació de conveniència entre l'organització i els grans empresaris espanyols era fèrtil. I, tercer, que Rajoy i la ministra Cospedal eren ben conscients de la llibertat amb què actuava Correa i quines implicacions tenia per al partit. Per molt menys, a Europa han dimitit primers ministres. A Espanya encara es penalitza més cobrar per assessorar Veneçuela que governar un país i dirigir un partit amb l'ombra permanent de la corrupció. Rajoy, que sempre ha esquivat compareixences i aclariments, no s'explicarà encara que l'esquitxi fins al capdamunt la porqueria de Gürtel. Esclar que Federico Trillo també va poder fer d'ambaixador a Londres portant la pesada càrrega dels cadàvers del Yak-42.

Les vides de Rajoy evidencien la debilitat de l'esquerra constitucionalista, enfangada en lluites caïnites que dinamiten l'alternança, i la inexistència d'una majoria a l'estat espanyol capaç d'oferir avui a Catalunya un projecte atractiu de convivència. Esperant dimissions que no arriben (ni arribaran), és pertinent fer-se algunes preguntes. Per què cada cop que un dirigent d'ERC trepitja un plató de televisió estatal s'evoca la família Pujol per qüestionar els pactes amb l'antiga Convergència mentre es ven com un exercici de responsabilitat que el PSOE faci president un Rajoy desacreditat per la corrupció? No semblen paràmetres equivalents. Seguint les mateixes premisses, tampoc seria aconsellable que Catalunya assolís acords amb un govern tan tacat per les irregularitats com ho és el del PP. Pot ser creïble una oferta de diàleg si ve de qui creu que el perímetre de la democràcia es delimita a la llotja del Bernabéu?

No arriben ni a neomedievals

per Salvador Cot 16/01/2017

La paradoxa més gran dels prop de set anys que portem des de la sentència contra l'Estatut és que l'única arma que podria fer guanyar l'Estat és, precisament, la que revertiria el que van dir els magistrats del Tribunal Constitucional. En aquell moment, el TC va afirmar que l'Estat és lliure per saltar-se qualsevol pacte bilateral -com un determinat nivell d'inversions a Catalunya, per exemple- i, a més, va atorgar valor zero a la voluntat del poble català expressada a les urnes. Mantenir aquesta arbitrarietat és el que ha engruixit les files de l'independentisme fins convertir-lo el corrent polític dominant, tant al Parlament com a la societat.

 

Aquesta actitud de les elits de Madrid ha fet que l'unionisme català, sense oferta ni projecte, hagi hagut de malviure políticament acusant l'independentisme de tots els mals, començant per definir com a irreal un projecte al qualells són totalment incapaços de contraposar-hi res més que una certa nostàlgia identitària i una suposada venjança internacional que, per ara, no sembla gens versemblant.Madrid exigeix submissió sense oferir res a canvi, per sota de la protecció "neomedieval" que haurien garantit els senyors dels castells.

El govern de Madrid, per tant, aposta al tot o res. Se la juga a una sola carta, que és la rendició incondicional de l'independentisme. Justament l'única estratègia que garanteix la cohesió d'un bloc que, sense Madrid, s'hauria autodestruït per si sol.

Finançament: un model caducat, desequilibrat i arbitrari

GEORGINA FERRI Subdirectora14/01/2017 21:21

En plena canícula de l’any 2009, el Consell de Política Fiscal i Financera aprovava un nou model de finançament autonòmic, després d’una àrdua negociació. L’anterior model havia estat vigent del 2002 al 2008 i una de les crítiques que rebia era que no tenia uns mecanismes d’actualització, fet que provocava que els recursos dels governs autonòmics s’anessin distanciant de les necessitats reals de despesa. Per aquest motiu, el nou model del 2009 establia uns instruments de revisió anuals i quinquennals. Així doncs, els aspectes estructurals del model s’havien de reexaminar cada cinc anys. Sota aquesta premissa, el sistema s’hauria d’haver revisat l’any 2013, perquè entrés en funcionament una actualització l’any 2014, però ja des del 2012 el president Rajoy advertia sistemàticament que no es faria i s’excusava: “Plantejar una reforma del model de finançament seria plantejar un repartiment del no res”. La primera conclusió és que el model actual està caducat des de fa tres anys. Amb l’excusa de la crisi econòmica, Rajoy es va estalviar haver d’obrir un meló que sempre ha estat font de conflictes fratricides.

El ministeri d’Hisenda va demanar l’any 2014 una anàlisi del sistema als diferents governs autonòmics. En el document que va enviar la Generalitat s’advertia que entre el 2010 i el 2013 els ingressos de l’Estat van augmentar un 22%, mentre que els de les comunitats només ho van fer un 8%. És a dir, es van traspassar recursos de les autonomies cap a l’Estat i es va produir un desequilibri vertical a favor del govern central. El més curiós és que l’anàlisi del model anterior ja advertia de l’existència d’aquest desequilibri vertical que s’havia anat agreujant al llarg dels anys. Segons els experts consultats per l’ARA, “la gran distorsió del model és el fons de suficiència -un dels tres fons del sistema-, que garanteix que ningú perdi després de cada reforma i això perpetua les injustícies del primer model de finançament de tots”. Afegeixen que “el problema és l’increment de l’IVA del 16% al 21%, i d’altres impostos, que l’Estat s’apropia sense compartir-los amb les comunitats”. Per tant, la segona conclusió és que el model és desequilibrat en favor de l’Estat.

La tercera és que és arbitrari, ja que els diferents fons del sistema introdueixen fortes distorsions en la distribució de recursos entre comunitats autònomes. Així, mentre hi ha regions que estan per sobre de la mitjana en capacitat fiscal, és a dir, en recursos aportats al sistema, acaben situant-se per sota en diners rebuts un cop aplicats els fons. És el cas de Catalunya, que és la tercera comunitat que aporta més ingressos amb 2.422 euros per habitant, però cau fins al lloc número 10 en el repartiment, rebent-ne 2.196 euros. Si es té en compte el cost de la vida, Catalunya encara hi perd més i cau fins a la catorzena posició amb 2.024 euros per habitant. La situació és més sorprenent si es compara amb Extremadura, que aporta 1.537 euros per habitant, però n’acaba rebent 3.324, passant de la catorzena posició a la primera.

El funcionament

La quantitat que aporta cada comunitat es calcula tenint en compte els impostos que paguen els ciutadans d’aquella regió, i això dona un xifra inicial. Seguidament s’aplica l’anomenat fons de garantia, que pretén assegurar que tothom rebi els mateixos recursos per habitant ajustat per finançar els serveis de l’estat del benestar. El concepte població ajustada té en compte la densitat de la població, la seva dispersió, la insularitat o la seva edat, fet que no beneficia tant Catalunya com si es considerés el cost de la vida dels ciutadans. Seguidament s’aplica el fons de suficiència que té com a objectiu mantenir l’ statu quo de l’anterior model. Finalment, es procedeix al repartiment dels fons de convergència, formats pels de competitivitat i els de cooperació.

Una altra de les distorsions és el sistema de bestretes. El model es liquida dos anys més tard. Així, aquest 2017 la Generalitat rebrà 1.600 milions corresponents al 2015, que haurien reduït el dèficit d’aquell any en vuit dècimes. A més, amb la caiguda de la recaptació, el model s’ha demostrat insuficient per cobrir les necessitats de despesa de les autonomies, que amb la crisi també han vist com es tancaven els mercats financers. Així, el ministeri d’Hisenda ha creat el FLA com un sistema de finançament alternatiu, però que computa com a deute i es retorna amb interessos. Tota una perversió.

ELS RECURSOS DEL SISTEMA DE FINANÇAMENT

SITUACIÓ INICIAL: TRIBUTS CEDITS

1. Cedits totalment: les comunitats autònomes tenen cedida la totalitat de la recaptació dels impostos de patrimoni, successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, taxa del joc, mitjans de transport i el tram autonòmic de l’impost sobre hidrocarburs. Els dos últims i el de patrimoni són els únics que no gestiona l’Agència Tributària de Catalunya.

2. Cedits parcialment: les autonomies reben el tram autonòmic de l’IRPF (el 50% de l’impost), el 50% de l’IVA i el 58% dels tributs especials (excepte el d’electricitat, cedit al 100%). Els gestiona l’Agència Estatal d’Administració Tributària i es reben a través de bestretes de l’Estat que es liquiden amb dos anys de retard.

PAS 1: FONS DE GARANTIA

Aquest fons intenta assegurar que cada comunitat autònoma rep els mateixos recursos per habitant ajustat per finançar els serveis essencials de l’estat del benestar, fent el mateix esforç fiscal. És el mecanisme d’anivellament del model de finançament i consta d’un fons horitzontal i un de vertical.

PAS 2: PAS DE SUFICIÈNCIA GLOBAL

És la contribució que fa el govern central al sistema i pretén impedir que cap comunitat perdi recursos en relació amb el model anterior. S’hi afegeixen recursos per compensar pèrdues del sistema anterior i les deslleialtats institucionals. És una distorsió perquè perpetua les iniquitats del primer model de tots.

PAS 3: FONS DE CONVERGÈNCIA

1. Competitivitat: es destina a les comunitats que, un cop aplicats els primers fons del model, tenen un finançament per càpita inferior a la mitjana o per sota del seu índex de capacitat fiscal. És un fons per a les regions considerades riques com Madrid, Catalunya i les Balears.

2. Cooperació: se’n beneficien les comunitats que tenen un PIB per càpita inferior al 90% de la mitjana o una densitat de població inferior al 50% de la mitjana o a les que, tenint un creixement de la població inferior al 90% de la mitjana estatal, tinguin una baixa densitat de població.

Ah, llavors seguint amb l'statu quo actual nazionmal-madrileny de ben segur que es canviaran totes aquestes coses que no rutllen bé...

La riota del món ho som ara mateix, com a un estat per civilitzar i amb tots els tics feixistes.

Utopia diu! Ens hem de reconeixer nosaltres mateixos, a partir d'aquí ja arribaran els reconeixements, mai abans.

Pots seguir fent campanya en favor del NO, posa'ns algune sdades objectives de per què hauriem de votar no a autogovernar-nos sense les intromissions i els impediments constants d'uns governs espanyols que desprecïen completament els catalans... De dades en favor del Sí en tens pàgines i pàgines aquí mateix, prou bé que ho saps també.

Tot el que escrius és a la contra però mai proposes res.

Estas molt ven informat, ara si hus plau, fes el ranking per partits politics..........

a nivell estatal i a nivell autonomic, si no tes molestia,

merces per endevant.

Clar i Catala,

Per puger nataja casa, primer tens de fe fora els trastos grosos, (Delegacion del Gorbern del Estat Español, Policia Nacional, Guardia Civil, etc,) no per que tots uh facin malament, nomes per que no tenin la potestat de fer la nostra, una vegada fem fora els trastos vells i grosos podem teura la pols, de la casa dels demes, naltres no podem dir res.

tot es una utopia, la caiguda del mur de Berlin, la apertura del bloc comunista del est, D.Tramp a la Casa Blanca.

i si sen riuant imaginat naltres, riurem mes encara,

Si company, le he vist sencer, poca cosa de nou, i no hu diem nomes el Catalans.

Espanya te un problema, es la Espanya facista, El Tercer temps ( el primer Franco, el segon Joan Carles de Borbo i Bobo, ara Felip IV) i no nomes perls Catalans si no ha mes per tots, inclouent els que no hu volen veura.

I això només és el tret de sortida del 2017!

Les previsions pel que fa al procés en aquest 2017 estan plenes d'incògnites, però el que ja és evident és que serà ben diferent al farragosos, lents i 'encallats' 2016 i 2015. Les estratègies estan ara muntades i tot serà més fluid. En quinze dies de gener ja en tenim força proves. Tot plegat em fa pensar que passaran moltes coses i que ens divertirem, aquest any. Només cal llegir la carta que Carles Puigdemont ha enviat aquesta tarda a Mariano Rajoy declinant oficialment la invitació a la conferència de presidents autonòmics de demà.

El president de la Generalitat ha utilitzat el seu to directe, incisiu, sense pèls a la llengua ni eufemismes per dir-li a Rajoy que no assistirà a la reunió perquè les celebrades fins ara han estat “una posada en escena, però sense cap resultat productiu ni satisfactori”. A més, li demana un diàleg bilateral com a “nació” que és Catalunya, tant per parlar del “referèndum” com de la “llarga llista de prioritats i urgències” del Principat. Amb tota probabilitat, mai un cap de l’executiu català havia parlat tant de tu a tu al seu homòleg espanyol, com a mínim en democràcia.

Puigdemont sí que assistirà a la conferència organitzada pels eurodiputats catalans Tremosa, Terricabras i Solé al Parlament Europeu dimarts de la setmana vinent i, de fet, serà un dels ponents, juntament amb Junqueras i Romeva. Això ha fet embogir Ciutadans i el PP, que han demanat que no hi vagi i que reconsideri les seves intencions respecte a la trobada de demà. No són conscients que aquesta vegada anem de debò i tenim un president col·locat únicament per aquesta missió –i després ‘s’autodestruirà’–? Ara bé, que ningú es pensi que el govern espanyol es quedarà de braços plegats davant aquest gol per l’escaire estratègic de Catalunya. El ministre d’Exteriors ja ha dit que farà front a “qualsevol intent de justificar una cosa que des del punt de vista jurídic no és justificable”. És a dir, el referèndum català.

Què farà? Contraprogramar? Donar flyers espanyolistes a l’entrada? Fer un altre acte el dia següent? Això seria una derrota a nivell internacional, ja que evidenciaria encara més la debilitat. No tindrà els pebrots –amb perdó– d’intentar-lo cancel·lar ara que ja s’ha anunciat, oi? Encara seria un error més garrafal i perdurador per l’Estat. Com no podia ser d’una altra manera, la caverna mediàtica ja s’hi ha apuntat intentant minimitzar l’esdeveniment...

I això només és el tret de sortida del 2017!

Article escrit per Guifré Jordan

Por mi puedes seguir utilizando ese lenguaje usando terminos como "nazionalmadrileño", El Estado Español, o España esta reconocido mundialmente como un estado democratico, por todos los paises democraticos del mundo, forma parte de las instituciones internacionales y nadie discute que en España hay democracia...el mundo está equivocado? igual si, pero son todos esos estados los que tienen que avalar la futura republica catalana, y desde luego, por la labor no estan. Tu mientras sigue empleando ese lenguaje mas propio de Dolores Ibarruri y sus tiempos que no de pleno siglo XXI.

Por [...]

Por mi puedes seguir utilizando ese lenguaje usando terminos como "nazionalmadrileño", El Estado Español, o España esta reconocido mundialmente como un estado democratico, por todos los paises democraticos del mundo, forma parte de las instituciones internacionales y nadie discute que en España hay democracia...el mundo está equivocado? igual si, pero son todos esos estados los que tienen que avalar la futura republica catalana, y desde luego, por la labor no estan. Tu mientras sigue empleando ese lenguaje mas propio de Dolores Ibarruri y sus tiempos que no de pleno siglo XXI.

Por [...]

A finales del primer milenio de la Segunda Edad, Sauron fundó un reino del mal en la Tierra Media, al este del río Anduin. Se llamó Mordor, “la tierra negra”, y durante dos edades fue la base del poder de Sauron en sus intentos de dominar toda la Tierra Media. Mordor estaba defendido en tres de sus lados por dos cordilleras inexpugnables: los Montes de Ceniza en el norte y las Montañas de la Sombra en el oeste y en el sur.

Parece ser que sólo existían dos pasos en estas montañas: Cirith Ungol en el oeste, y Cirith Gorgor en el noroeste. Además de la pequeña llanura circular llamada Udûn dentro de Cirith Gorgor, las dos regiones principales de Mordor eran la meseta de Gorgoroth y los campos de esclavos de Nurn.

Gorgoroth era una enorme y aterradora meseta, con montones de escoria y pozos de orcos, cubierta siempre por el manto de humo del volcán de Orodruin (o Monte del Destino) que se alzaba cerca de su centro. Aquí se encontraba también, en la zona nororiental de la meseta, en una estribación de los Montes de Ceniza, la fortaleza de Sauron, la Torre Oscura de Barad-dûr. Nurn, sin embargo, era una gran región de tierras de cultivo poblada por esclavos y capataces de esclavos que proporcionaba las grandes cantidades de alimentos y las materias primas para los ejércitos de Sauron.

Comença l’era d’una Catalunya rotundament lliure

"Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina"

per Montserrat Candini 17/01/2017

Aquest dimarts el Senado acull la “VI Conferencia de Presidentes Autonómicos”. A l’ordre del dia, diverses qüestions, moltes d’elles –segurament– d’importància cabdal per a aquelles comunitats autònomes representades però, tots sabem que el que més interès generarà en aquesta convocatòria, la foto més buscada, serà la de la cadira buida del president Puigdemont. Pocs seran els qui pararan atenció al fet de que aquest experiment impulsat durant l’era Zapatero, no és altra cosa que l’enèsima escenificació del caduc Estat del “café para todos”.

Els catalans ja fa temps que hem passat pàgina i, tips de “cafè”, hem obert la pàgina del post autonomisme, mentre alguns s’entesten a seguir llegint la mateixa pàgina.

Avui, al Senat, un grup d’homes i dones debatran sobre com es reparteixen les engrunes. Al mateix temps, a Catalunya, un altre grup de dones i homes tenen davant seu el repte de demostrar que sabem estar a l’alçada del moment històric que ens ha tocat viure, portant Catalunya del post autonomisme a la independència, al marge d’expectatives electorals, dotant el país d’un pressupost que no ha de ser ni el dels uns ni el dels altres, sinó el de tots. Toca tirar endavant el pressupost que necessita el Govern, sí, però, per damunt de tot, el pressupost que necessiten les persones.

Tenim un encàrrec, una feina a fer i un termini definit. Ara toca fer la feina, amb valentia i sense temeritats. Sabem que no ens ho posaran fàcil, igual que estem convençuts que aquells que ens acusen de fer política ficció, no tindran fàcil evitar que s’expressi la voluntat del 80% dels catalans que demanen un referèndum vinculant. De la mateixa manera que són els ciutadans els qui amb la seva assistència a les urnes autoritzaran la celebració d’aquesta consulta, seran els ciutadans qui en legitimaran el resultat.

Ahir, el president Puigdemont ho va dir ben clar. “el 2017 és l'inici d'una era, d'una Catalunya rotundament lliure, més pròspera i més justa, democràtica i solidària" i, això, no és política ficció. Sabem que, si no ens agrada el camí que seguim, cal començar a construir-ne un de nou. Ho estem fent.

Ens preguntaran: on éreu l’any disset?

«Probablement és la declaració més articulada que Puigdemont pot fer avui des del seu càrrec de president, però també des de la seua persona, compromesa d'ençà de tantes dècades amb el procés cap a la independència»

Per: Vicent Partal

El president Puigdemont va fer ahir una remarcable intervenció al Teatre Romea. Ningú no n’esperava grans novetats, no pas precisament ara, en plena negociació del pressupost. Però ja es podia preveure que el discurs d’ahir no seria un discurs comú, un de tants. Perquè era el primer discurs públic, amb públic, del president de la Generalitat en l’any que és, amb majúscules, l’Any.

És un parlament digne de ser vist i escoltat. Probablement és la declaració més articulada que Puigdemont pot fer avui des del càrrec de president, però també des de la seua persona, compromesa d’ençà de tantes dècades amb el procés cap a la independència. Ens va recordar que a ell el poder no li ha interessat mai si no és per la capacitat que té de transformar la societat. Es va declarar, ell i el seu govern, insubornable i part d’una generació cridada a resoldre un problema de segles. Va dir que volia retornar a la gent la confiança en la classe política. I va afirmar que aquest era l’any que tanta gent havíem esperat tant, en uns minuts de discurs que em sembla que mereixen ser guardats, també, per l’eloqüència que contenen.

No va amagar ni un dels obstacles que sap que com a país ens trobarem. Però, davant la por i davant els dubtes raonables d’alguns, Puigdemont ahir va voler deixar definitivament clar que ell no en té, ni de dubtes ni de por, i que això és, en bona part, perquè sap que la força que té el país naix de la societat i de la gent. I és, per això mateix, molt difícil de derrotar.

Puigdemont al Romea va anunciar que la fi del procés era imminent i que hi hauria un canvi d’era per a Catalunya, amb la proclamació de la república. Ho va fer recordant que una era transcendeix el temps curt i va més enllà dels presidents i dels governs, més enllà de les majories parlamentàries, de les persones i dels grups organitzats. I ho va fer interpel·lant-nos a tots amb una fórmula de ressonàncies fondes que realment és una crida a abandonar tota por i a fer allò que hem de fer: ‘Us preguntaran: on éreu l’any disset?’

Torna el cas rei Joan Carles-Bárbara Rey

Iu Forn
Barcelona. Dimarts, 17 de gener de 2017
4 minuts

“El CNI va comprar el silenci de Bárbara Rey, amant de Joan Carles I, amb fons reservats a Luxemburg”.

Aquest és el gran titular que aquest dimarts publica OKDiario, el mitjà digital d’Eduardo Inda. Veurem si els programes de TV encenen més el tema, però de moment la reacció ha estat moderada, sobretot perquè la qüestió és antiga. La diferència és que ara es presenten uns documents bancaris que provarien el que tota la vida s'havia dit i publicat.

La d'avui es tracta d'una peça de Manuel Cerdán, que quan estava a El Mundo va signar diverses exclusives de les anomenades de “periodisme d'investigació”. Li resumeixo la informació: El CNI va ingressar els anys 1996 i 1997 tres milions d'euros (500 milions de pessetes de l'època) en un compte de l'actriu Bárbara Rey a Luxemburg. A canvi, ella no explicaria res de la seva relació amb el llavors Rei espanyol ni filtraria cap dels vídeos privats on hi apareixien tots dos (“privats” vol dir al llit). Posats en contacte amb l'actriu, ella els ha negat haver obert cap compte i, després de dir que “no en sap res, que s'estima més estar callada i que no vol ficar-se en problemes”, ha explicat que en aquelles dates va reunir-se amb un agent del llavors CESID (actual CNI), enviat per un amic íntim de Joan Carles, que li va proposar silenci a canvi de diners (coi, per no saber res ni voler parlar...). Llavors és quan el diari afegeix que sap de fonts directes dels serveis secrets que la reunió van fer-la a la cafeteria Riofrio de Madrid (que, per cert, havia estat situada al carrer Génova, a pocs metres de l'actual seu del PP) i que, a canvi dels diners pactats, ella es comprometia a lliurar-li un maletí amb cintes d'àudio i de vídeo que havia gravat durant la relació de 20 anys amb sa majestat i que guardava a la famosa caixa forta de casa seva.

Però, com ha quedat escrit un parell de paràgrafs més amunt, el tema és vell. Li resumeixo el que es va publicar aquells dies a diversos mitjans.

6 de juny del 1997. Encara no s'havia aixecat la censura sobre les amants del monarca però alguns mitjans publiquen que Bárbara Rey s'havia presentat en una comissaria per denunciar el robatori de “diverses fotografies i diapositives amb una de les persones més importants del país” (les famoses cintes ja citades). També publiquen que ella acusava Manuel Prado y Colón de Carvajal (amic íntim del Rei) d'estar al darrera del robatori, que s'havia reunit amb Mario Conde per parlar del tema i que el periodista Antonio Herrero, llavors periodista estrella de la COPE i veí de l'actriu, estava al cas de tot.

I llavors arriba el dia 26 de juny i el famós programa “Tombola” del Canal 9 (que també emetien per Telemadrid). Jesús Mariñas, polèmic periodista i amic de l'actriu, explica tots els detalls del cas i ella truca al programa per confirmar-ho i diu que l'han amenaçat, que l'han pressionat, que té la casa plena de micròfons i que “només havia donat afecte a qui ho necessitava”. La bomba havia esclatat i una setmana després s'anuncia la presència de l'actriu a plató. Ella viatja a València, però instants abans de l'emissió en directe, el programa rep “ordres superiors” que prohibeixen l'aparició. Quan li comuniquen la notícia, Bárbara Rey s’amotina i es nega a sortir del plató. Al final aconsegueixen fer-la fora mentre ella crida pels passadissos que ho explicarà tot de la seva relació amb el Rei. Sembla ser, però, que li van pagar els dos milions de pessetes signats al contracte. I va passar el temps i mai més se’n va sentir a parlar, ni de la denúncia, ni de la relació, ni de res. Dos anys després, Canal 9 fitxava Bárbara Rey per presentar un programa de cuina.

Era l'època en que es deia que Aznar, ja president, havia decidit acabar amb els pagaments a l'actriu, cosa que coincidiria amb les dates dels pagaments apareguts avui.

Era quan el periodista José García Abad va començar a parlar de pagaments de fons reservats a diverses amants reials i que va començar a circular que Marta Gayà, dissenyadora catalana resident a Mallorca, era “l'amiga especial” del Rei.

Posteriorment, tot això s'ha documentat i s'ha ampliat en diversos llibres com el d’Andrew Morton o Pilar Eyre.

Bé, després del repàs, què tal si ens fem unes preguntes sobre l'aparició d'aquesta noticia, precisament ara? Si, com ja ha quedat demostrat, no és nova i, tenint en compte que les coses, sobretot aquestes, mai passen per casualitat, per què surt ara? Quin objectiu té? Què hi ha al darrera? Què es busca?

¿Els papers que provarien els ingressos són certs o són falsos, com els del famós compte de Xavier Trias a Suïssa? I la gran pregunta, precisament relacionada amb el Cas Trias: d'on surten aquests documents? Algú amb molt mala idea podria pensar que són l'acompanyament, les patatetes, de l’entrecot Trias-Pujol-Mas-Junqueras. Quan es buscaven proves contra ells per carregar-se el Procés (la famosa Operació Catalunya), els serveis secrets espanyols van comprar (amb fons reservats) gent que tenia a la venda informació de bancs que operen en paradisos fiscals. Una part era certa. Una altra, com la relativa a Trias, era falsa. Ves que per allà al mig no hi apareguessin aquests presumptes comptes de Bárbara Rey i també els d'altres persones. I ves que els pròxims dies no anem tastant la resta de patatetes que estaven sota del tall...

I, sobretot dels sobretots, ves que algun dia no apareguin els vídeos que estaven en aquella famosa caixa forta i que algú deu tenir. L'original i les possibles còpies.

Patxi i Susana, dos espavilats

"Patxi López i Susana Díaz, a més de la proximitat política amb el PP, comparteixen la jerarquització del nacionalisme espanyol per sobre de la ideologia (ideologia?) i una característica de gran tradició en la política espanyola: Són monolingües"

per Salvador Cot 17/01/2017

Tot indica que, al final, és probable que la secretaria general del PSOE acabi confrontant les candidatures de Patxi López i Susana Díaz. Dos perfils que s'assemblen com dues gotes d'aigua. López va ser elegit diputat del PSOE, amb 27 anys, després d'escalar tots els nivells dins les Joventuts Socialistes. Des d'aquell càrrec, ha anat saltant de butaca en butaca, arribant a la presidència del Congrés dels Diputats en la curtíssima legislatura anterior. Tot i així, la proesa política més destacable del personatge va ser el seu nomenament com a lehendakari, l'any 2009, gràcies a un pacte amb el PP que va marcar una fita inesborrable: Patxi López té el privilegi d'haver estat el primer lehendakari de la història que desconeixia completament la llengua que es parla en aquell territori des de fa milers d'anys.

Patxi López i Susana Díaz, a més de la proximitat política amb el PP, comparteixen la jerarquització del nacionalisme espanyol per sobre de la ideologia (ideologia?) i una característica de gran tradició en la política espanyola: Són monolingües. Del biscaí diuen que, més o menys, és capaç de dir algunes paraules en anglès; de l'andalusa, ni això.

Cap dels dos ha treballat en res que no sigui el PSOE -Susana Díaz cobra un sou institucional, ininterrompudament, des dels 25 anys- i tots dos han estat en totes les conspiracions internes del partit en els últims temps. En fi que, guanyi qui guanyi, guanyaran tots dos i els que són com ells.

18/01: No es pot impedir

Vicenç Villatoro17/01/2017 18:05

Segueix-me

UN PERIODISTA espanyol pregunta al ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, què pensa fer per impedir la conferència del president Puigdemont a Brussel·les per explicar el referèndum. El ministre hi posa el to més contundent que troba, tot i que no arriba a la temperatura verbal del seu antecessor Margallo: “Farem front a qualsevol intent de justificar una cosa injustificable jurídicament”. Què faran, doncs? ¿Enviar la guàrdia civil? ¿Inhabilitar el president per viatjar? No. “Explicarem per la nostra part quin és l’ordre jurídic d’Espanya i quina és la situació”. Fixem-nos-hi: el periodista ha fet la pregunta dins de les regles del joc espanyoles, i el verb en què pensa és impedir. En canvi, el ministre ha de respondre segons les regles del joc europees, i llavors el verb passa a ser contrarestar. No és el mateix impedir que contrarestar. Els demanen que ho impedeixin, implícitament. Els responen que ho contrarestaran, perquè no ho poden impedir. Però contrarestar vol dir que a Europa escoltaran els arguments dels uns i dels altres. No impedir. No inhabilitar. No enviar al Constitucional. Contrarestar, argument contra argument. Doncs fantàstic. Això és Europa. Que s’expliquin els uns i que s’expliquin els altres. I que guanyi el millor.

Una oportunitat perduda

Sebastià Alzamora17/01/2017 19:47

Segueix-me

Ara ja podem dir que l’absència de Puigdemont a la Conferència de Presidents autonòmics va ser un error garrafal, de conseqüències incalculables. Ben al contrari del que li va enflocar Puigdemont a l’amfitrió Rajoy a l’abrupta missiva -amb alguna falta d’ortografia inclosa- en què s’excusava de no anar-hi (afirmant que d’aquestes reunions no se’n treia mai “cap resultat productiu ni satisfactori”), n’hi ha prou de repassar els acords i els avenços espectaculars que es van produir a la trobada d’ahir (que han de marcar un punt d’inflexió en la història de la sempre jove i modèlica democràcia espanyola) per adonar-se que la decisió de no anar-hi només es pot explicar a partir de l’ofuscació identitària que pateixen els líders polítics catalans.

D’entrada, si Puigdemont hi hagués acudit és ben possible que n’hagués tornat amb un pot d’anxoves de Santonja, obsequi del sempitern president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla, i que hagués tingut ocasió d’escoltar aquest home tan graciós explicant en directe els seus mundialment famosos acudits de tartamuts. I a continuació, entrant ja en matèria, hauria pogut participar en el primer punt de l’ordre del dia d’aquestes cimeres, una variació del joc de l’assassí que consisteix a endevinar qui dels presents és el president de la Rioja (no ho sap mai ningú). I és que al contrari del que sosté Puigdemont, aquestes conferències són extremadament productives, perquè gràcies a elles cadascun dels presidents i les presidentes de les comunitats autònomes descobreix que no estan sols. S’aixeca un (o una) i diu: “Em dic Tal i soc president de la comunitat X”. I tots els altres li responen a cor: “Benvingut, Tal”. Això té un efecte cohesionador que fa immunes els assistents a qualsevol temptació de rompre Espanya.

Si Puigdemont hi hagués acudit és ben possible que n’hagués tornat amb un pot d’anxoves de Santonja, obsequi del sempitern president de Cantàbria Miguel Ángel Revilla

Les Conferències de Presidents es revelen encara més necessàries quan recordem que tenen el seu origen en la roda de reformes dels Estatuts d’Autonomia que va impulsar el no menys imprescindible president Zapatero, una roda que es va transformar en capoladora quan li va tocar el torn a l’Estatut de Catalunya. I esdevenen indefugibles quan recordem l’article 145.1 de la Constitució espanyola, que prohibeix expressament “la federació de comunitats autònomes”, és a dir, que dues o més d’aquestes comunitats s’associïn per actuar conjuntament en alguna cosa (no fos cas que catalans, balears i/o valencians tramessin alguna maldat). Si a això hi afegim la presència del rei Felip VI, que venia de graduar-se amb nota en la tradició familiar de vendre armament militar a la sangonosa dictadura d’Aràbia Saudita, protectora de l’Estat Islàmic, i que Rajoy no hi va dir ni una paraula sobre organització territorial, ni sobre atur, ni sobre immigració, ni sobre la crisi dels refugiats, ni sobre política internacional (temes per als quals els presidents autonòmics no estan preparats), i que tot just els va recordar que els diners per a finançament de les autonomies “tenen un límit”, només podem concloure que l’error de Puigdemont va ser, en efecte, colossal.

Només escenificació

«El model territorial i de finançament que els principals partits espanyols tenen al cap no deixa de ser un maquillatge de l’actual sistema, i qualsevol canvi substancial que es pugui presentar serà immediatament censurat»

Marc Guinjoan | 17/01/2017 a les 22:04h

Aquest dimarts s'ha celebrat al Senat la conferència de presidents autonòmics, amb la presència solemne del rei, Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Amb una gran pompositat, tan pròpia de la Villa y Corte, Rajoy i Santamaría s'han omplert de bons propòsits per parlant-los de problemes demogràfics, del pagament de les pensions, del Brexit o del preu del petroli. Per un dia, els presidents autonòmics s'han sentit una mica Estat.

La trobada, instaurada per Zapatero durant l’època del "talante" i de l’"acataré", havia estat concebuda com una primera escenificació d’un model d’Estat més descentralitzat en què les comunitats autònomes, més enllà de tenir llei pròpia (el conegut com a self-rule) també tinguessin capacitat d’incidir en la presa de decisions del govern central (el shared-rule, característica imprescindible de qualsevol model federal).

Però no s'ha passat de les bones paraules i intencions. La conferència es va reunir per darrer cop l’octubre del 2012, i el fet que el sistema de finançament autonòmic caduqués el 2014 tampoc va ser motiu suficient per concretar una nova trobada. Tot el contrari. Durant els darrers anys, el govern del PP ha dut a terme el procés recentralitzador més sever -amb l’inestimable contribució del Tribunal Constitucional- des de la restauració de la democràcia, i ha portat als tribunals qualsevol llei aprovada per una comunitat autònoma que fos sospitosa d’envair alguna competència estatal. Entretant, el PSOE ha sucumbit al descafeïnament de la conferència. Fins al punt que el portaveu del PSOE al Senat, Vicente Álvarez Areces, ha censurat l'absència dels governs de Catalunya i Euskadi en la cimera tot advertint-los que la resta de comunitats autònomes "no toleraran" que resolguin els seus problemes de manera bilateral amb l'executiu central.

I amb tot això arribem al final del carrer. El model territorial i de finançament que els principals partits espanyols tenen al cap no deixa de ser un maquillatge de l’actual sistema, i qualsevol canvi substancial que es pugui arribar a presentar serà immediatament censurat per part d’aquells que se’n veuen més beneficiats en l’actualitat. Situats en aquest joc, doncs, de suma zero -en el qual les multilateralitats dilueixen els acords-, el govern català ha de continuar avançant en la seva línia estratègica i demostrar que les molles ja no ens alimenten. Seguim.

Ahir a Barcelona es van manifestar sindicats de policía de tot el Estat Espanyol .També eran exmilitrsa i families de militars en actiu 8 guardias civils policia armada etc) Pregunto perque a Barcelona?

Un fracàs que justifica dues absències

Barcelona. Dimarts, 17 de gener de 2017
2 minuts
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

Valdria la pena rellegir els acords de la Conferència de Presidents, la sisena reunió de la qual s'ha fet aquest dimarts, i a primer cop d'ull observaríem quin en va ser el més significatiu: impulsar un nou sistema de finançament autonòmic. Parlem del 2 d'octubre del 2012. Per part del govern espanyol, estaven a la reunió Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría i Cristóbal Montoro i els tres ocupaven el mateix càrrec que en l'actualitat. Sí que hi havia alguns absents i alguns canvis de format en la cimera d'aquest dimarts al Senat: el rei Joan Carles, avui retirat, va anar a la foto de família i a un esmorzar amb els presidents i ho va fer acompanyat del seu fill. Era recent la seva insòlita carta pública en la qual titllava de "quimeres" les reivindicacions catalanes i assenyalava que no era temps per debatre "si son galgos o son podencos els qui amenacen el nostre model de convivència". Aquest any, Felip VI només ha estat a la foto de família. El president Artur Mas acudia circumspecte a la reunió i en aquesta ocasió Carles Puigdemont ha refusat la invitació, com també ha fet el lehendakari Iñigo Urkullu.

Val la pena situar el context d'aquella reunió perquè dóna una idea de l'eficàcia real d'aquestes cimeres. S'acordava el 2012, repeteixo, impulsar un nou sistema de finançament. No era balder l'acord, ja que el 2013 vencia el model vigent i el malestar de les comunitats autònomes, començant per Catalunya, era alt. Ara som al gener del 2017 i el titular és el mateix. Exactament el mateix: impulsar un nou sistema de finançament autonòmic que substitueixi el vigent des del 2009 -José Luís Rodríguez Zapatero era president-, caducat des del 2013 i sotmès a revisió, això sí, ara oficialment el 2017. Tot, per cert, a ritme Montoro: que una comissió ho estudiï per provar d'arribar a un consens al llarg de l'any.

Home, sincerament, es pot mirar per davant i per darrere, amb més o menys nivell d'exigència; però profitosa, el que se'n diu profitosa, no sembla que hagi estat la cimera de presidents al Senat. Això sí, ha estat un exercici de diàleg entre formacions polítiques no gaire allunyades. Una altra cosa és que les baronies de PP i PSOE tinguin les seves pròpies dinàmiques al territori i que de vegades els acords s'acaben establint a partir de prioritats compartides. Ara, el que cal esperar és que com més aviat millor Rajoy ofereixi una data a Puigdemont per a la reunió que el president de la Generalitat li ha sol·licitat per abordar qüestions de pes: des del referèndum a la carpeta amb 45 qüestions més que va plantejar fa un any a la Moncloa, que no tenen res a veure amb la independència, i que no han tingut ni una sola resposta positiva.

Tenim un problema amb la policia?«La manifestació d'ahir no era gens innocent ni cal menystenir l'estratègia que amagava. El control de la policia, sobretot de la policia de la Generalitat, serà un dels episodis clau en cas d'enfrontament entre els governs de Catalunya i Espanya»

Fotografia: VilaWeb.

Per: Vicent Partal

 17.01.2017  22:00

Favorit

Sense anuncis

La manifestació d’ahir a Barcelona ha fet arrufar el nas a molta gent i ha originat una pregunta que ressonava en les xarxes socials: ‘Tenim un problema amb la policia?’ La manifestació la convocaven grups sindicals minoritaris dels Mossos d’Esquadra i el sindicat majoritari de la guàrdia urbana de Barcelona, acompanyats de grups de policies espanyols i la Guàrdia Civil, més el suport entusiasta i ben poc dissimulat de l’extrema dreta.

Certament la cosa feia impressió. No pas pel nombre d’assistents, sinó per les formes que exhibien. I molt especialment per les formes que exhibien, tenint en compte que són funcionaris públics, els qui es manifestaven. Tanmateix, els sindicats majoritaris dels mossos se’n van desmarcar d’una manera molt clara i contundent, i van advertir que era una ‘manifestació política’, cosa que crec que no pot discutir ningú. Perquè això és el que era: una manifestació política, d’un sector minoritari de la policia, ideològicament identificat amb l’autoritarisme, amb l’espanyolisme o amb totes dues coses alhora però que te l’abast que té i representa qui representa.

Des d’aquesta òptica, i tenint en compte allò que es va veure ahir, a mi em sembla exagerat de dir que tenim un problema amb la policia. És veritat que a la guàrdia urbana de Barcelona la situació no és tan clara com als Mossos. Ni les administracions socialistes, ni Trias ni Colau no s’han dedicat a fons a reestructurar aquest cos policíac. Per això ahir el gruix de la manifestació provenia d’aquest cos i per això la xiulada a l’ajuntament va ser la més contundent.

Pel que fa als Mossos, però, no tenim cap dada que avale la tesi que les posicions autoritàries i espanyolistes són ni tan sols importants dins el cos. Una altra cosa és si l’actuació, en alguns casos desproporcionada, d’algunes unitats o d’alguna comissaria fa mal a la imatge col·lectiva del cos i pot arribar a ser contradictòria i tot amb el model que es pretén tenir. Jo crec que en efecte és així i que és possible que alguns dels qui integren aquestes unitats estigueren precisament entre els manifestants d’ahir.

Dit tot això, la manifestació no era gens innocent ni cal menystenir l’estratègia que amagava. El control de la policia, sobretot de la policia de la Generalitat, serà un dels episodis clau en cas d’enfrontament entre els governs de Catalunya i Espanya. I els organitzadors pretenien associar un concepte difús de ‘dignitat’ amb espanyolitat, anatemitzant d’entrada la CUP, però darrere seu tot l’independentisme i també el govern.

La maniobra és molt barroera, però la incomoditat –si no hostilitat– amb què l’independentisme s’encara amb aquestes qüestions pot afegir també confusió entre alguns policies. És més que possible que el govern de l’estat, en algun moment dels mesos vinents, proclame que té el control sobre la policia i el reclame. I aquest serà un moment delicat perquè quan emergesca la nova legalitat catalana la policia haurà de complir la llei, la nova llei. Però, per fer-ho des d’una legitimitat indiscutible, ara no pot incomplir, d’una manera flagrant, la llei actual. I crec que tots estarem d’acord que no és gens fàcil, en aquestes circumstàncies, transitar pel fil tan prim que separa l’encert de l’error.

Amb actes com el d’ahir, els convocants pretenen sobretot escampar la brama que l’independentisme ni està preparat per a gestionar una policia integral ni n’és capaç. I ho fan perquè, quan arribe el moment, alguns efectius dubten de la legitimitat de les institucions que han de servir. És una jugada molt a la desesperada que l’independentisme faria bé de mirar-se amb calma, però també amb intel·ligència. Fins i tot procurant d’evitar, tant com siga possible, situacions que en definitiva puguen afavorir el discurs dels convocants de la marxa d’ahir.