Mario Soares va liderar una veritable transició democratica a Portugal ,també va influir molt per la transició el paper dels Capitants D'Abril de la revolució del clavells
Vaig poder viure en persona aquet any els actes de conmemoracio

9 anys de diàleg per Francesc Homs

Dues dones són les úniques que poden ara mateix agafar les regnes del Partit Demòcrata Europeu Català després de l’autodescartament d’Artur Mas que acabem de conèixer. L’expresident amenaçat d’inhabilitació diu que tot polític ha de saber quan acaba el seu temps, una decisió que l’honora. Neus Munté i Mercè Conesa són ara mateix les més acreditades per rellevar Puigdemont com a cap de files. Ara bé, la llista de noms possibles aniran omplint pàgines i editorials de diaris i de digitals des de Santi Vila, Jordi Turull, Josep Rull... fins a la novella Marta Pascal. Veurem.

La notícia del dia però, és l’anunci de la petició de la fiscalia de l’Estat de demanar 9 anys d’inhabilitació per a Francesc Homs per prevaricar i desobeir en el cas del 9N. Les primeres declaracions de l’acusat han estat valentes, però veurem en què es tradueixen a la pràctica quan el jutge doni validesa, com totes les travesses indiquen, a les acusacions de la fiscalia: «No penso plegar. El compromís que jo tinc i sento no és amb el Suprem, l'Estat o el govern del PP, sinó amb la ciutadania de Catalunya». La fiscalia no s’ha quedat aquí, però. Avui també ha considerat que hi ha motius amb fonament per interposar una nova querella criminal contra Carme Forcadell i els membres de la mesa que van facilitar el debat de les conclusions de la comissió de procés constituent: Anna Simó, Lluís Corominas, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet.

La situació de Catalunya és ara més asfixiant. Amb cada vegada més càrrecs públics acorralats, queda clar que la disjuntiva entre independència o submissió és més viva que mai. Ja no hi ha camí del mig possible. Fins i tot avui hem escoltat Ada Colau dir que l’important no és si el referèndum és pactat o no, sino que l’important és que el resultat tingui validesa efectiva. Colau no és estúpida, i malgrat totes les crítiques que s’hagin pogut fer al corrent que lidera, i que segueix ideològicament dividit, ella mai ha mostrat la bel·ligerància que han mostrat d’altres individus com Rabell, Coscubiela, Fachin, Domènech, Ribas, etcètera. No oblidin que Colau segueix essent «la jefa».

Abans, però, de qualsevol solució unilateral cal aprovar uns pressupostos que el govern –avui ho ha fet Junqueras- demana a la CUP que aprovi, perquè serà la manera d’afrontar el referèndum de la manera més sòlida possible. Econòmicament però també políticament. És l’hora de fer un bloc sòlid que ens precipiti cap a la plena sobirania. Com dèiem al començar l’any, l’escull dels pressupostos serà encara més difícil de superar a causa de l’escac en el qual han situat al departament de Junqueras els sindicats del món educatiu als quals la CUP ha donat suport. La oportunitat és bona per ells, i necessària pel sistema educatiu sense dubte, però veurem si ho acaba essent per un país que el que necessita és un estat per a fer el salt educatiu que necessitem.

Article escrit per Oriol Jordan

El Prat, dades de rècord malgrat AENA

Barcelona. Dimecres, 11 de gener de 2017
2 minuts
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

Les dades ofertes per AENA de l'aeroport del Prat demostren que malgrat les dificultats que suposa actuar sense cap autonomia a l'hora de decidir estratègies específiques per a Barcelona, la capital catalana continua sent una destinació creixent pel que fa al nombre de passatgers i operacions. L'any 2016 s'ha tancat amb un augment de l'11,2% en nombre de passatgers quan destinacions com Madrid han crescut el 7,7%. Pel que fa a les operacions fetes en tots dos aeroports, el creixement barceloní ha estat més del doble que el madrileny. Les dades són enormement importants ja que encara que la capital espanyola se situa en 50,4 milions de passatgers, Barcelona s'eleva fins a 44,2 milions i tot això en un context enormement competitiu en què les apostes espanyoles han passat sempre per la radialitat de Madrid a l'hora d'actuar com a centrifugadora de passatgers de tot l'Estat.

Això ha estat especialment notable en els últims anys amb la concentració de moltes de les destinacions d'Iberia a l'estranger amb única sortida des de Madrid, tant en vols europeus, com als Estats Units o a Sudamèrica. Amb aquesta actitud de la companyia de bandera espanyola, les gestions de l'administració autonòmica han hagut d'anar encaminades, bàsicament, a aconseguir que companyies asiàtiques, americanes o d'altres països europeus creguessin que Barcelona era tant un bon centre d'operacions per transportar passatgers específics de cap a cap com a terceres destinacions. En aquest aspecte, l'any passat i, previsiblement, aquest any acabat de començar ha de ser enormement positiu, ja que diferents companyies aèries han apostat per Barcelona.

Tot això, amb alguna paradoxa notable com, per exemple, el cas de Norwegian Airlines, que la tardor passada va anunciar que ampliaria les 27 destinacions que ja ofereix des de Barcelona -l'última, a Tel Aviv- i oferiria vols directes des de Barcelona a Los Angeles, San Francisco, Nova York i Miami. Què va passar? Doncs que setmanes després Iberia va anunciar que operaria també amb vols low cost als Estats Units, Llatinoamèrica i Àsia. Que Barcelona era un bon mercat per a una companyia aèria en les destinacions a altres continents estava perfectament estudiat des de feia anys. Així s'havia demandat des de la Cambra de Comerç i altres entitats de la societat civil catalana. Però la decisió no es va adoptar fins que una altra companyia va decidir apostar pel mercat català.

I aquestes són, la gran majoria de les vegades, les regles de joc. Per això, té enorme mèrit l'evolució del Prat i la feina que s'hi fa, en moltes ocasions, de formiga. Però què succeiria si tota aquesta energia de les institucions catalanes comptés amb el suport decidit d'una administració estatal i que totes juntes empenyessin sempre en la mateixa direcció?

Assumiu que estem sols i estareu molt més tranquils

«Deixeu d'esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força»

Per: Vicent Partal
11.01.2017 22:00

L’editorial d’ahir i sobretot la nota final que vaig escriure sobre el cinisme dels estats m’ha dut un notable bescanvi epistolar que em fa pensar que seria pertinent d’aclarir unes quantes coses. Ho provaré.

En aquell editorial demostrava que la posició del govern alemany en favor de l’autodeterminació és molt sòlida i raonada. I argumentava que, per tant, Espanya, en compte de fer bromes sobre Baviera, s’hauria de sentir molt preocupada. Però al final advertia que la política internacional és el regne del cinisme. I explicava que en la meua vida havia vist els estats fer tantes coses indecents i amorals que ja no m’estranyava res. Això ha motivat la major part de les respostes que he rebut, moltes de les quals alarmades per saber fins on pot arribar aquest cinisme.

Ho diré ben clar: el cinisme arriba fins a l’infinit. I afegiré que això té un correlat que crec que és molt important que ens fiquem al cap per evitar malentesos: comptem amb el suport que comptem, per anar bé no hem de tenir mai coll avall que rebrem cap suport exterior. Ni el que tenim segur. Qualsevol il·lusió que ens puguem fer sobre això és un perill.

La independència s’aconseguirà, l’aconseguirem, contra els interessos dels estats, i no únicament de l’espanyol. Perquè sempre ha estat així. En tots els casos. Ser un estat és ser membre d’un club molt limitat i ningú no vol que el club s’ompli de gent si no és impossible d’evitar-ho. De manera que només t’hi accepten quan no tenen cap més remei. I aleshores sí: aleshores ets tan igual als altres que et costa d’acostumar-t’hi i tot.

El govern alemany, per a seguir l’exemple d’ahir, no pot ser més clar en el seu informe oficial sobre Kossove. Però si un dia li convé dir el contrari respecte de Catalunya ho dirà. No en tingueu cap dubte. Hores abans de la independència, si creu que cal. L’ONU té el dret d’autodeterminació inscrit des de la seua fundació, però si els interessos dels estats fan que haja de posar-se en contra nostre en un moment determinat s’hi posarà. Hores abans de la independència, si cal. I fins i tot el Comitè Venècia és capaç d’abjurar les pròpies conclusions sobre el referèndum si Espanya fa prou pressió en el moment que toque i als altres tant els fa la seua honorabilitat. Hores abans de la independència, si cal.

Què vol dir, això? Només vol dir que els estats ens posaran a prova fins al darrer minut i no ens regalaran res. En primer lloc, perquè fins que no s’haja proclamat la independència Espanya és un estat i Catalunya no. I això vol dir que Espanya pot oferir coses tangibles als altres estats. Fer costat a Catalunya ara és un risc i acceptar de no fer-li’n, en canvi, pot significar beneficis. O us penseu, per exemple, que si Espanya aprova justament ara d’atorgar la ciutadania als jueus descendents d’espanyols, després de segles perseguint-los, és perquè miraculosament ha canviat d’opinió?

Però no és únicament això. No hi ha ni un sol cas d’independència en què els estats existents en aquell moment hagen aplanat el camí al nou. Cap. I, tanmateix, des del dia que jo vaig nàixer fins avui el nombre d’estats independents del món s’ha doblat. El 1960 eren 106, dels quals 99 membres de l’ONU, i avui són 207, dels quals 193 membres de l’ONU. Ix a gairebé dos estats nous cada any de la meua vida. Si aconseguir la independència sense suport exterior fos impossible, avui continuaríem essent 106 estats. Cosa que explica ben clarament que el suport exterior no és el fet cabdal.

El fet cabdal, i això els alemanys ho repeteixen una vegada i una altra, és que cal constatar l’existència real d’un estat, que la nova república controle el territori i es comporte com es comporta un estat independent. Tota la resta és accessòria, malgrat que, evidentment, com més bé i més adequat a dret, millor i més fàcil serà tot. I com més errors cometa Espanya, i n’ha comesos molt, més fàcil serà que els altres estats ens obrin la porta més de pressa, quan siga el moment.

En definitiva: deixeu d’esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força. I ho fem de meravella. Ara toca guanyar el referèndum, proclamar la república i controlar el territori, com si estiguérem sols i com si ningú ens hagués de fer cas. I la resta vindrà sola. Com li ha passat a tothom.

Jo, amb els meus ulls, vaig veure com el govern dels Estats Units, dos dies abans de la independència d’Eslovènia, jurava que no la reconeixeria mai (ací teniu un relat d’aquella època). I jo, amb les meues orelles, vaig sentir com la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-la mai, justament quan més difícil i perillosa era la seua situació. Però, com tots sabem bé, avui Eslovènia i Lituània són estats normals que tothom respecta com si ho haguessen estat sempre. I sabeu per què? Perquè els seus ciutadans es van mantenir ferms i van lluitar contra tot i contra tothom per l’objectiu que perseguien. I perquè no els va fer por res. Ep! però també perquè els estats són cínics però no idiotes i arriba un moment que la realitat cau pel seu pes, tal com van descobrir un dia, desconcertats, els soviètics i els iugoslaus, que s’ho havien ben cregut, que els altres no reconeixerien mai els independentistes que ells no volien deixar anar.

(I un poc de til·la per als ‘tribuners’ sempre amb tirada al desànim: el mapa dels estats que Catalunya té més a favor.)

Bon dia!

Parece ser que ha salido un informe de loa casos de corrupción en el Estado español y en Catalunya...alguien puede dar los resultados comparados de la España corrupta y la honrada Catalunya??

Que ganas de sacarnos este lastre de corruptos españoles y quedarnos con nuestros honrados politicos!! Verdad??

segona quincena de setembre, si ´0 si. el reste es historia.......................

Aquel que no conoce su propia historia está condenado a repetirla...

Cataluña, la comunidad más corrupta
Se trata de información estadística que pretende ofrecer una "foto fija" de la corrupción pública en España por lo que los datos ofrecidos por el CGPJ no incluyen ni los casos ni las personas que fueron procesadas con anterioridad al inicio de este estudio. Los datos se incluyen desde el 1 de julio de 2015,fecha en la que entró en vigor la adenda a los boletines estadísticos que cumplimentan los letrados de la Administración de Justicia de cada órgano judicial

Por comunidades [...]

Catalunya està empoderada, qui la desempoderarà...

Suso de Toro13/01/2017 19:25

Segueix-me

La idea d’empoderament provinent del món anglosaxó ve molt al cas per comprendre el que ha passat i passa a Catalunya, un cas exemplar d’empoderament.

Pressionada i acorralada per l’Estat mateix i les seves institucions i poders identificats i establerts a Madrid, la societat catalana s’ha hagut d’empoderar per no morir i, d’aquesta manera, Catalunya s’està realitzant com a nació.

El projecte històric nacional català es va adaptar a les estructures i límits de l’estat de les autonomies conformat definitivament després del 23-F i va ser interpretat per la burgesia que va pactar amb l’oligarquia de l’Estat. El projecte nacionalista en el seu conjunt durant els anys d’autonomia va ser un projecte limitador en la seva concepció de la comunitat nacional i limitat políticament, ja que va renunciar a la pretensió de sobirania.

Tot i que aquest nacionalisme no era etnicista -encara que el nacionalisme espanyol el va acusar sempre de ser-ho- sinó polític, no incloïa en el projecte de país d’una manera legítima una part important de la societat. Lògicament, aquesta burgesia sentia que per història era el seu destí natural governar el país, i el seu elitisme i la seva actitud cap a aquests altres sectors era de paternalisme, cosa que era percebuda per la resta de la societat. El llenguatge de classes està molt més clar en la societat catalana que en l’espanyola en general.

La fortalesa d’aquest torrent cívic va canviar completament el mapa polític català, i tots els partits tenen por de moure’s per si una opinió pública molt mobilitzada s’enfada

Va ser la sedimentació de dècades de canvis socials des dels cinquanta fins a l’actualitat el que va desencadenar un primer empoderament d’una part de la societat que es va enrobustir: classes mitjanes formades en part per aquellsnous catalans dels anys seixanta i els seus fills i nets i, en general, una ciutadania molt particular, amb un nivell de culturització i implicació cívica com no existeix a Espanya. Aquesta inflexió social es va expressar en la pretensió de disputar-li el poder a la minoria dominant tradicionalment. Ho va formular bé Carod-Rovira, que va interpretar el projecte nacional català d’una manera oberta: es tractava d’oferir un projecte nacional no de catalanistes sinó de la ciutadania catalana; és a dir, obert a qui volgués compartir-lo.

Amb la demanda d’un nou Estatut es van iniciar una sèrie d’atacs polítics i de menyspreus públics a la societat catalana. Aquest atac des de l’exterior va fer que moltes tensions prèvies es catalitzessin en una demanda col·lectiva. El que va ser inicialment ràbia cívica va passar a un estat de debat, de reflexió col·lectiva. I el conjunt de la societat, especialment els sectors més dinàmics, va arribar a un punt mínim de consens: l’exigència de reconeixement nacional, és a dir, poder decidir la seva relació amb Espanya. Demanar aquest referèndum és en si mateix una exigència de sobirania.

L’empoderament del conjunt de la societat catalana és la clau del procés. Els partits estan obligats a donar forma política a aquesta demanda

Crec que el procés polític català és inèdit, un moviment polític de fons en què la protagonista i posseïdora d’una intenció política és la ciutadania, i no les organitzacions polítiques. El que ho fa fràgil és precisament el fet de no estar dirigit pels partits sinó tenir un equilibri entre la societat i les organitzacions polítiques. En ser un moviment essencialment cívic i, a més, gairebé improvisat, no té altre programa polític desenvolupat que no sigui fer aquest referèndum. La fortalesa d’aquest torrent cívic va canviar completament el mapa polític català, i tots els partits tenen por de moure’s per si una opinió pública molt mobilitzada s’enfada.

L’empoderament del conjunt de la societat catalana és la clau del procés. Els partits estan obligats a donar forma política a aquesta demanda tan oberta i ambigua però vigorosa. Però si el moviment social perd força no només no s’obtindran beneficis polítics i serà derrotat pels interessos centralistes sinó que -cosa que és més greu- la societat catalana quedarà enfonsada moralment per força temps.

Hi ha partits que inicialment van galopar a cavall de la demanda ciutadana de referèndum i que ara, sense donar una explicació pública clara, hi estan renunciant. Saben que això suposa haver de convèncer una part de les seves bases perquè abandonar aquesta exigència té com a conseqüència deixar en minoria aquesta posició política, que és l’aglutinant de tot el procés d’empoderament polític nacional de Catalunya. Una vegada s’ha formulat aquesta demanda, subscrita amb el suport de diverses formacions polítiques, no es pot abandonar enmig d’un conflicte com el que s’està donant entre l’Estat i la societat catalana a través de les seves institucions. El mal que es fa no és a altres partits, sinó al centre i al conjunt de la societat.

El federalisme, si és de veritat i no una muleta de torero, és articular el poder mitjançant pactes de poder entre les parts. I quan l’Estat, per la seva part, no actua lleialment sinó que utilitza totes les armes legals i il·legals contra un procés polític, cal escollir de part de qui s’està i dir-ho clarament. La resta és enganyar la ciutadania.

http://m.ara.cat/opinio/Suso-de-Toro-Catalunya-empoderada-qui-desempoderara_0_1723627663.html

---

Bump: Yotengo, molt divertit això de comparar els processos judicials que ha endegat la nazional-madrilista justicia espanyola XD

Una justicia que processa per posar urnes mentre deixa impunes conspiradors com Fernández Díaz o piles i piles de corrupptes de la Ppzoe. Una Justicia que pretèn retornar els carrers franquistes canviats després de 40 anys d'una supossada transició...

En un Estat Català la Justicia será merexeidora d'aquest nom, no com a Espanya.

Yotengo, segueixes entestat en no voler canviar res, com no sigui més centralisme nazional-madrileny, oi?

Llavors no sé de quina manera penses arreglar el que no funciona.

Espanya no funciona, es demostra des de fa segles que té una casta que viu de xuclar els recursos del poble. A Catalunya tenim una part d'aquesta quota, menor per molt que t'hi entestis a la d'altres indrets d'Espanya, però en tot cas la única manera de tenir un estat digne és la independència. Romandre a Espanya és la garantia que res canviarà i si ho fa serà a pitjor.

Avui mateix m'assabento que han [...]

bla, bla, bla

https://youtu.be/p6ruhc1r_Qc

Mireu i compartiu aquest video.

I opineu quant vegeo el documental d,avui a la tv.


Un cop ho veieu, decidió si continuar aixi.

Perdona'ns, ‘Chirles'

Germà Capdevila
Com a societat, hem de demanar perdó per set dècades d'oprobi

Avui, dissabte 14 de gener del 2017, serà enterrat al cementeri de Cirat, al País Valencià, el cos de l'exalcalde Vicente Santolaria, mort a mans de la Guàrdia Civil el 12 de desembre de 1948 i oblidat en una fossa comuna de Tremp.

Gairebé 70 anys de vergonya i d'humiliació personal, familiar i col·lectiva. Una taca indeleble d'aquesta democràcia de fireta que es va dissenyar durant la idíl·lica Transició. Una democràcia on és il·legal un referèndum i també és il·legal perseguir els crims del feixisme. El nebot-net de Santolaria, Juan, va rebre fa pocs dies, de mans del conseller Raül Romeva, la documentació que restitueix la dignitat de Vicente, conegut com a Chirles al seu poble.

La història de Chirles és la de tants lluitadors per la llibertat i la dignitat dels pobles. Va haver d'exiliar-se de jove per oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera i va ser elegit alcalde l'any 1935. Quan la rebel·lió franquista va aconseguir el poder, va patir presó, tortures i humiliacions. Acusat d'ajudar el maquis, va ser detingut a Tremp, on treballava, l'any 1948. Va aparèixer penjat a la seva cel·la, segons la versió oficial. Va acabar a la fossa comuna. Quants centenars de milers de cossos esperen encara a les cunetes? Les famílies de tots i cadascun d'ells tenen dret a una reparació com la de Santolaria. Com a societat, hem de demanar perdó a tots ells per set dècades d'oprobi.

Tarajal: Desmuntant la impunitat a la frontera sud

14/01/2017
Contingut per majors de 13 anys

El 6 de febrer del 2014, quinze persones van morir ofegades a la platja de Tarajal, a Ceuta. Intentaven creuar la frontera entre Espanya i el Marroc. Quan encara eren al mar, els efectius de la Guàrdia Civil van disparar bales de goma i pots de fum. El documental denuncia els fets i l'arxivament del cas.El documental mostra el testimoniatge d'experts en el fenomen migratori, periodistes, juristes, portaveus policials, activistes i declaracions dels responsables del Ministeri de l'Interior, que es contraposen per construir un relat que evidencia les contradiccions i, sobretot, la sospita que no es tracta d'un simple cas de negligència policial, sinó que respon a una estratègia planificada en l'aplicació de les polítiques de control migratori.Direcció i guió: Xavier Artigas, Xapo Ortega i Marc SerraMuntatge: Xavier ArtigasSo directe: Xapo OrtegaMúsica: Las CasicasiotonePostproducció de so: Francesc GosalvesColor: Roger SabàProducció: Metromuster i Observatori DESC, 2016 (Espanya)Durada: 80 minuts