Per què Catalunya reclama 4.700 milions per a Rodalies a l’Estat?

A. Sorrosal / A. Acín
Barcelona. Dijous, 5 de gener de 2017
3 minuts
Rodalies

La primera trobada del ministre de Foment, Iñigo de la Serna, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, no ha servit per concretar cap mesura en concret. En canvi, sí que ha evidenciat diferències difícils de conciliar entre ambdues parts.

A banda de les diferents propostes de gestió -de fet, la Generalitat reclama el traspàs complet del servei de Rodalies, amb tot el que implica-, la conselleria i el ministeri no es posen d’acord ni en les xifres.

Un exemple clar són els 4.700 milions d’euros que la Generalitat reclama en inversions compromeses en l’àmbit de rodalies. Segons el ministre De la Serna, les xifres que maneguen les dues administracions no casen.

Per això, en la reunió d’aquest dimecres a Barcelona, el conseller Rull va lliurar a De la Serna un document amb tots els acords d’inversió de l’Estat a la xarxa ferroviària de Catalunya: els 4.000 milions del Pla de Rodalies 2008-2015, del qual s’ha executat només un 13,5%; els 306 milions de l’acord d’inversions prioritàries, del qual només està en servei un 5,9%; els compromisos de soterrament de les vies a Sant Feliu de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Montcada i Reixac i els serveis d’altes prestacions fins a Reus i Tarragona. De tots aquests acords, segueixen pendents d’invertir 4.798 milions d’euros. Aquestes són les xifres de la conselleria.
A quin territori afecta la manca d'inversió en rodalies?
Pla d’Infraestructures de Rodalies de Barcelona 2008-2015

Del pla d’Infraestructures de Rodalies de Barcelona, segons la conselleria, només s’ha executat un 13,5% de la inversió compromesa per al període 2008-2015. De 4.000 milions d’euros compromesos, encara n’hi ha pendents 3.461,5.

Aquest pla contemplava un paquet de millora de les infraestructures (amb la modernització de la xarxa existent i la construcció de noves infraestructures).

També hi havia un segon paquet de millora de les estacions: modernització, nous intercanviadors, cinc noves estacions i una quinzena d’aparcaments dissuasius.
Pla d’actuacions prioritàries 2014-2016

Atès que el Pla de Rodalies havia quedat encallat, s’impulsa una comissió tècnica amb representants del Ministeri, ADIF i la Generalitat. Aquesta comissió determina quines són les inversions prioritàries i el Ministeri de Foment es compromet a executar el pla mitjançant una inversió de 306 milions d’euros durant el període 2014-2016.

A data de novembre de 2016, el percentatge de la inversió executada no arriba al 6%. Encara hi ha 288 milions d’euros que no han arribat.
Soterrament de línies ferroviàries

La històrica reivindicació pel soterrament de les vies del tren a l’Hospitalet del Llobregat, Montcada i Reixac i Sant Feliu de Llobregat ha passat a l’estat de crònica. Aquest paquet d’actuacions té una inversió pendent de 992 milions d’euros.

En el cas de la ciutat de l’Hospitalet, ja s’han signat quatre protocols -2001, 2005, 2006 i 2007- entre el Ministeri de Foment, la Generalitat i l’Ajuntament. Es preveuen quatre actuacions amb un cost de 600 milions.

En situació similar estan els convenis amb Sant Feliu -332 milions- i Sant Feliu del Llobregat -120 milions.
Ample de línia Vila-seca i Reus

La conversió a l’ample mixt de 9,5 kilòmetres de línia convencional entre Vila-seca i Reus. El projecte està redactat pel Ministeri, el Departament de Territori i Sostenibilitat n’ha sol·licitat l’impuls però els pressupostos generals del 2016 no hi preveien cap partida específica. La inversió és de 24 milions.
Alta velocitat al Penedès

Es tracta del projecte per connectar la línia convencional i l’alta velocitat a Vilafranca del Penedès. Permetria implementar nous serveis regionals entre el Camp de Tarragona i Barcelona i Vilafranca i Barcelona.

El projecte està pendent de valorar les al·legacions presentades durant el període d’informació pública. La inversió estimada és de gairebé 33 milions d’euros.

Sense comentaris

Mezclar la ilusion de los niños en la cabalgata de reyes con la politica de cualquier sentido me parece un acto repugnante, digno de cualquier estado fascista.

Afortunadamente varias entidades independentistas y el mismo Rufian ya se han desmarcado de esto....

Ahora que cada uno sea esclavo de sus palabras y que relea lo que ha escrito.

No se puede machacar constantemente un tema o mezclarlo con accidentes aereos sin tener en cuenta que estamos hablando de niños en una noche de reyes. No todo vale en esta vida....

Feliz noche de Reyes!!

P d. Se que alguno me acusará de no [...]

Un país modern, un país sostenible

Disminuir l'ús del vehicle privat en favor del transport públic, prioritat de Territori i Sostenibilitat Foto: ALBERT SALAMÉ.

Josep Rull Foto: Arxiu.

Disminuir l'ús del vehicle privat en favor del transport públic, prioritat de Territori i Sostenibilitat Foto: ALBERT SALAMÉ.

Josep Rull Foto: Arxiu.

PreviousNext

JOSEP RULL - CONSELLER DE TERRITORI I SOSTENIBILITAT

El fil conductor de la nostra política és la modernització del país a través de la sostenibilitat, essent així coherents amb els grans objectius internacionals i homologables als països avançats del nostre entorn, en què l'eficiència en l'ús dels recursos i la minimització de contaminants són estímuls per a la generació de prosperitat, oportunitats i benestar.

Volem que el 2017 deixi empremta a Catalunya en la lluita contra el canvi climàtic, en la mitigació de les causes i en l'adaptació als seus efectes. Que la Generalitat exerceixi la copresidència de l'Aliança d'Estats i Regions-The Climate Group ens brinda l'ocasió de donar-hi el relleu necessari.

Volem encarrilar la resposta a la insuficient qualitat d'aire de les grans conurbacions, sobretot la de Barcelona. Repensarem la mobilitat perquè el pes del transport públic creixi i el del vehicle privat disminueixi. La congelació de tarifes vol ajudar-hi, com l'ampliació de línies i serveis. De totes maneres, abordarem com fer un salt quantitatiu i qualitatiu que elimini els perjudicis que una mobilitat insostenible provoca a la salut, a l'entorn i a l'economia.

Aquesta filosofia s'ha d'estendre al transport de mercaderies. L'incompliment de les inversions estatals al corredor mediterrani ferroviari afebleix alhora el dinamisme de la nostra economia i l'aposta per la sostenibilitat. Insistirem perquè el 2017 això també doni un tomb definitiu.

Igualment, l'any que encetem, impulsarem decididament l'economia circular (no desaprofitar ni una engruna dels recursos materials i energètics que introduïm a l'economia i allargar-ne la vida útil reaprofitant-los tantes vegades com la capacitat d'innovació ens permeti). La regeneració de l'aigua utilitzada o certes accions de reciclatge en són exemples incipients, però ho volem estendre molt més enllà.

Aquestes i altres iniciatives tindran el seu eco legislatiu en dues lleis destacables pel seu rol de definició del nostre model econòmic sostenible: la llei del canvi climàtic i la llei del territori, pensada per reforçar la cohesió territorial de les 41 comarques i la Val d'Aran. Amb tot plegat, pretenem aplicar una idea essencial: que un país només pot ser modern si és sostenible i que un país amb el grau de desenvolupament de Catalunya només pot ser sostenible si és modern.

Fins on pensen arribar?

ANDREU MAS-COLELL Actualitzada el 06/01/2017 00:00

Durant cinc anys, a les reunions de govern he tingut asseguts a la meva esquerra el president Mas, la vicepresidenta Joana Ortega i el conseller Francesc Homs, i a la meva dreta la consellera Irene Rigau. Tots estan ara processats per raó d’un exercici pacífic del dret fonamental a la llibertat d’expressió, el 9-N. Jo no ho estic. És una situació personalment incòmoda que no intentaré explicar. No podria. Però com que he fet els mateixos mèrits que ells, he de concloure que la diferència de tractament és una decisió arbitrària i estrictament política. Una manifestació de quelcom molt pertorbador: la utilització de la justícia per part d’un govern que pretén limitar la lliure expressió d’opinions.

No és un cas isolat. Tenim, per motius similars, processada la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i un bon nombre de responsables municipals (Montse Venturós, alcaldessa de Berga; Joan Coma, regidor de Vic; etc.) i de ciutadans. La sanció al jutge Vidal n’és un altre exemple. Veiem com, lamentablement, l’Audiència Nacional sembla que no vol que ens oblidem que és una derivació del Tribunal de Orden Público del franquisme. Però el més greu és que el Tribunal Constitucional, o, més ben dit, una majoria de vuit membres (confesso que m’estranya que no sigui de set), no fa escarafalls a l’hora de ser el braç executor del govern central.

No sempre ha estat així. Hi va haver un temps en què el Tribunal Constitucional va ser molt respectat i en què els seus membres eren majoritàriament juristes de gran mèrit i de gran ponderació. Era un tribunal que entenia que les ambigüitats del text constitucional demanaven una tasca interpretativa que consolidés l’equilibri polític a què s’havia arribat a la Transició. En certa manera era el garant del manteniment del seu esperit. Va ser aquest tribunal el que, l’any 1984, va tombar la Loapa, i el que, l’any 1994, va resoldre a favor de la constitucionalitat de la llei de normalització lingüística del 1983, font del model educatiu català. Si el TC hagués persistit en aquest tarannà, potser avui Catalunya seria una entusiasta defensora de la Constitució. Però no ha estat el cas. Les forces involucionistes, molt principalment el PP i els influïts o condicionats per ell, van entendre que per assolir l’objectiu, intensament desitjat, de retornar a l’Espanya uninacional i hipercentralitzada els calia manipular i controlar el TC. I ho van aconseguir. En conseqüència van obtenir, l’any 2010, el vergonyós dictamen sobre un Estatut votat pels catalans, i tot el que ha vingut després i que és prou conegut.

Se’ns diu que hem de respectar la justícia. Sona bé. Però si no se’ns respecta, ¿com podem respectar? Personalitzant, ¿com podem respectar un president del TC que només cinc anys abans de ser nomenat escrivia, entre altres perles, “ El dinero es el bálsamo racionalizador de Cataluña ” i que, encara més greu, no ha considerat oportú excusar-se’n? És incomprensible, i fora dels millors referents internacionals, que un nomenament així fos possible.

Obrir la via sancionadora judicial, incloent-hi la penal, per condemnar exercicis pacífics de llibertat d’expressió va ser molt poc assenyat. Fins on pensen arribar? ¿S’adonen, els que l’han impulsada, dels límits d’aquesta via en el marc europeu en què vivim (afortunadament som a Europa, i que ningú es faci il·lusions: no hi deixarem de ser)? Són conscients d’on porta? En una democràcia, quan hi ha un conflicte entre el govern i els que practiquen la llibertat d’expressió entorn d’algun tema (religiós, cultural, polític, de costums...), i per més agut que sigui el conflicte, sempre acaba guanyant la llibertat d’expressió. Excepte, esclar, que es deteriori la democràcia: és el camí de Putin i d’Erdogan. I com que ni l’un ni l’altre tenen cabuda a la Unió Europea, he de concloure que la via repressiva de la llibertat d’expressió està condemnada al fracàs. Deixarà, però, moltes ferides que ens podríem estalviar. Diagnosticaven bé, dit sigui de passada, els que, des de les posicions més dures i intolerants, van criticar el govern central per “permetre” el 9-N. Efectivament, el 9-N es va poder fer perquè, per un moment, l’actitud del govern central va semblar ser la de no interferir en la celebració de l’exercici participatiu. Era l’actitud correcta i intel·ligent, la que hauria d’haver portat a admetre amb naturalitat la legitimitat del sobiranisme català. Però va ser només un moment. La inconsistència de canviar d’actitud a posteriori i de prendre la via morta de la repressió aprofundeix el precipici, trenca ponts i agreuja el conflicte. No serveix, en absolut, als interessos a llarg termini ni d’Espanya ni d’Europa.

El constitucionalisme friqui

Enric Vila
Barcelona. Divendres, 6 de gener de 2017
3 minuts

Els diaris espanyols semblaven ahir molt satisfets perquè el Tribunal Constitucional d'Alemanya ha emès una interlocutòria d’inadmissió a una petició de celebrar un Referèndum a Baviera. La decisió és sumaríssima i pot encetar un debat polític més profund del que pretén la premsa espanyola.

Per començar, una inadmissió no és una sentència. Si la petició d’exercir el dret a l’autodeterminació hagués arribat de part del Parlament bavarès o de part dels partits majoritaris d’aquell land, el TCA hauria hagut d'emetre una decisió més raonada. No n’hauria tingut prou amb aquest paperot de quatre linies que esmenta el Referèndum quasi de passada.

Jo diria que el TCA es cura en salut per protegir-se davant del xoc de cultures constitucionals que s’està gestant a Europa i que, de fet, ja ha provocat el Brèxit i l’enfrontament entre Catalunya i Espanya. És curiós que d’aquesta interlocutòria només se n’hagi fet ressò el Washington Post i, a través seu, la premsa de Rajoy. Que jo sàpiga, fins ahir cap diari alemany o bavarès, n’havia fet esment.

Segurament el fet que la Constitució Alemanya fos imposada pels americans, igual que la japonesa o que la iraquiana, és un tema que no ve de gust recordar, sobretot perquè els bavaresos ja van insistir en aquell moment que els titulars dels poders constituents havien de ser els Lander. Tenint en compte que el partit que ha fet la petició no supera del 2.1 per cent dels vots des del 1966, és possible que la qüestió no s'hagi plantejat de la forma adequada, o que algú s’hagi deixat utilitzar.

A Catalunya, ja sabem com es pot intentar boicotejar l’exercici de l’autodeterminació per una barreja s’incompetencia, d’hipocresia i de cinisme. Atesos els precedents, tampoc és cap sorpresa que la notícia arribi una setmana abans que Brussel·les aculli unes jornades dedicades a la legalitat dels referèndums unilaterals, protagonitzades per escocesos, flamencs, catalans, irlandesos, bascos i grecs.

Com ja vaig escriure fa uns mesos, Espanya és l’únic Estat d'Europa que s’ha beneficiat de les polítiques de Hitler dues vegades. Primer per imposar una dictadura militar d’arrel castellana i després per continuar la tasca d’esborrar Catalunya dels mapes acusant de nazis, de racistes o de contraris a la llei els catalans més bel·ligerants amb les polítiques d’assimilació.

No entraré a explicar fins a quin punt la guerra i la dictadura de Franco van ajudar Hitler a trobar les condicions per organitzar el seu cristo mundial. És evident que si la Segona República i Catalunya no haguessin estat aniquilades pel feixisme, els nazis s’haurien trobat en un context més advers i combatiu, i Baviera segurament no es trobaria avui atrapada en una Constitució militant, única al món, dissenyada com una presó de llibertats.

Les tragèdies del segle XX tenen importància perquè, com diu Bruce Ackermann, Europa està vivint una crisi similar a la que va provocar la caiguda de Weimar. Espanya, Itàlia i Alemanya podrien tornar a constituir un altre eix del mal que frenés el progrés de la humanitat. La seva cultura constitucional disfressa un autoritatisme que a la llarga només pot afavorir Estats multitudinaris i centralistes com Rússia o la Xina.

Després de descolonitzar el tercer món i l’Europa oriental, curiosament l’avenç de la democràcia ha quedat encallat a la part més occidental del continent, la que durant 500 anys va ser el centre del món. Com explico a Londres-París-Barcelona, cada vegada es veurà més clar que el patriotisme constitucional d'Habermas i d’Aznar és l’última impostura d’un sistema d’equilibris que va quedar ferit de mort amb Hitler i els seus amics.

El futur de la democràcia passa per descolonitzar les nacions que, com Catalunya, Flandes o Venècia, van pagar amb la seva llibertat l’hegemonia del vell ordre europeu. Perquè la Unió Europea funcioni i tingui un pes al món, cada poble ha de poder tenir l'oportunitat de ser lliure i de tenir un vot a la ONU. Altrament el missatge que envies a la comunitat internacional és que els míssils continuen sent més importants que la cultura i el comerç, i que les diferències entre la Xina i els Estats Units en el fons només són formals.

Occident hauria de tenir en compte més que mai allò que deia Ciceró, que la força de Roma no venia de les seves legions, sinó de les virtuts que aquestes encarnaven.

Falstaff Trillo

Sebastià Alzamora05/01/2017 20:16

Segueix-me

Són tantes i tan espesses les insídies amb què ens fustiguen dia sí, dia també, Mariano Rajoy i els seus governs (així el de la majoria absoluta com el de l’ operación diálogo ) que, de vegades, només de vegades, ens arriben a fer oblidar en algun moment les no menys gruixudes llesques de vergonya aliena que ens vam veure obligats a empassar-nos amb els executius d’Aznar, així el que parlava català en la intimitat com el de la majoria absoluta que se’n va anar a la Guerra de l’Iraq, amb els atemptats de l’11-M com a resultat. En aquells temps, Aznar exercia de tutor i mentor polític, i fins i tot de director espiritual (el va fer passar per la vicaria) de Mariano Rajoy, de qui actualment està ferotgement separat pel fet que el gallec ha resultat ser immune al caràcter que Aznar considera que imprimeix la cadira presidencial. A diferència de l’exinspector d’Hisenda de Valladolid, l’exregistrador de la propietat de Santiago de Compostel·la no ha sentit la crida dels tambors de guerra i de la sang èpicament vessada per la pàtria. Al contrari, segueix essent l’ameba calmosa que tant podia, en el seu moment, sortir a omplir-se la boca de plastilina sense cap rubor, com actualment pot deixar passar un any sense formar govern per contemplar com el PSOE s’acaba ofegant dins un pèlag de desesperació, incompetència i ambicions gallinàcies.

A Aznar sí que li arribaven, nítids i fondos, els crits dels déus de la guerra, i ja hem esmentat la intervenció espanyola a l’Iraq i les seves funestes conseqüències com la màxima fita que va obtenir en aquesta matèria. Però n’hi va haver d’altres, com l’homèric episodi de l’illot de Perejil, el desenterrament de les exigències sobre la sobirania de Gibraltar i la tragèdia del Iak-42, en què 62 militars espanyols van morir a Turquia dins un avió en condicions més que dubtoses i deixats de la mà del govern al qual servien. Una autèntica catàstrofe i vergonya nacional, que va entomar com va poder (tard i malament) Federicomanda huevos Trillo, que exercia de ministre de la guerra entre rot i rot dehuevos rotos a Casa Lucio. Trillo, que afirma que ha estudiat Shakespeare, és tot un Falstaff de la política, un milhomes bufonesc i ensuperbit que tant servia per torejar els familiars de les víctimes del Iak-42 sense que s’acabés de treure mai l’aigua clara sobre les responsabilitat del govern espanyol en aquest assumpte, com per ofendre les tropes de l’exèrcit del Salvador amb el seu penós ¡Viva Honduras! Això i els presumptes estudis shakespearians li devien valdre el retir daurat com a ambaixador a Londres, d’on ara es veu apartat amb deshonor mentre la seva successora Cospedal li cobreix la retirada con la ayuda de Dios. Als damnificats del Iak-42 només els queda el trist consol de veure com els responsables de la mort dels seus familiars s’enfonsen encara més en la seva misèria moral, mentre la carrera política de Trillo, i de tants Falstaff com ell, troba la seva descripció exacta en unes poques paraules del mateix Shakespeare: “A alguns, la grandesa els va gran”.

Els «fanalets» franquistes

La crítica dels partits de signe espanyolista per la presència de fanalets independentistes a la cavalcada dels reis d'Orient a Vic contrasta amb la tolerància que aquests mateixos partits han demostrat respecte a l'exhibició de tota mena de símbols de la dictadura

Roger Pi de Cabanyes | 06/01/2017 a les 11:33h


El Valle de los Caídos | Vikicommons
La crítica dels partits de signe espanyolista per la presència de fanalets independentistes a la cavalcada dels reis d'Orient a Vic contrasta amb la tolerància que aquests mateixos partits han demostrat respecte a l'exhibició a les seus de les institucions espanyoles de tota mena de símbols del franquisme que, a mode de fanalet –en aquest cas antidemocràtic-, rememoren, legitimen i reten homenatge a la dictadura. Un dels últims exponents és l'adquisició a la casa de subhastes Balclis de Barcelona per part del Ministeri d'Educació, Cultura i Esport de l'esbós de l'obra "Intercesión de Santa Teresa de Jesús en la guerra civil española" del pintor Josep Maria Sert (Barcelona, 1874-1945). Una pintura amb la llegenda "Plus Ultra" que alava els 'màrtirs' de l'exèrcit de Franco i que, mercès dels impostos dels ciutadans, ara està dipositada al Museo Nacional Reina Sofía de Madrid.

L'ordre de compra del Ministeri –publicada al BOE el 25 de gener del 2016- és clara: exercir el dret de tempteig de l'Estat, pagar els 12.000 euros de preu, i incloure-la "a l'inventari del patrimoni propietat de l'Estat" que es custòdia al Reina Sofía. Independentment del seu valor artístic, l'elecció de l'obra de Sert –que és precisament l'autor dels murals de la catedral de Vic- explica la concepció lineal de l'imaginari estatal respecte a l'etapa anterior. Franco com a precedent històric, encara que sembli incòmode.

Aquest va ser precisament l'argument que el socialista José Bono va esgrimir com a president del Congrés dels Diputats per no retirar de les parets de la cambra els retrats dels presidents de les Corts franquistes: Esteban de Bilbao Eguía (1943-1965); Antonio Iturmendi Bañales (1965-1969), Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda (1969-1975) i Torcuato Fernández-Miranda y Hevia (1975-1977). Un any després de l'aprovació de la Llei de la memòria històrica, Bono responia una carta del senador del PNB Iñaki Anasagasti –que en demanava la retirada- assegurant que "la història constitueix per a qualsevol poble un compendi d'encerts i errors que serveixen com a referència per modelar el futur". L'únic gest de reacció de l'aleshores president del Congrés davant les peticions del PNB i d'ICV va ser ressituar els quadres, que encara formen part del catàleg del Congrés. Va ubicar el d'Esteban Bilbao Eguía –responsable de la repressió franquista al País Basc- prop del despatx de l'aleshores diputat del PNB José Ramón Beloki.

"La intercesión" de Sert tampoc hauria desencaixat al nou despatx de la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaría, al palau del Marqués de Villamejor, fins ara seu de la secretaria d'Estat d'Administracions Públiques. Coincidint amb la seva designació com a ministra d'Administracions Territorials –i comandant en cap de "l'Operació Diàleg"- Sáenz de Santamaría va demanar que s'obrís per al seu ús una sala de l'edifici del Paseo de la Castellana, 3 que havia quedat congelada des de l'assassinat del seu antic propietari per part d'ETA el 1973: Luis Carrero Blanco. A La Moncloa expliquen els canvis que la vicepresidenta ha introduït a aquest espai per a l'ocasió: ha retirat les cortines i ha mogut la taula de lloc.

Malgrat la Llei de la memòria històrica, la pervivència de símbols del franquisme als ministeris –on també perduren els retrats dels ministres de la dictadura-, a les institucions i, sobretot, a l'imaginari d'administracions com la Justícia, posa en dubte la capacitat de l'Estat per repensar-se i transitar cap a un aprofundiment democràtic. Una possible explicació podria ser la mateixa essència de la democràcia espanyola, nascuda del trànsit del règim a la democràcia i no d'una ruptura que permetés connectar amb el llegat de les Corts republicanes. Ho exemplifiquen les biografies dels propis presidents de les Corts franquistes. Iturmendi va ser l'encarregat de prendre jurament al príncep Juan Carlos de Borbó com a successor del cap d'Estat, i Valcárcel va ser qui li va traspassar els poders després de la mort de Franco.

La prova del cotó fluix sobre la salut de la democràcia espanyola consisteix, però, a preguntar-se si la Cambra dels Diputats italiana penjaria quadres dels responsables de la "Camera dei Fasci e delle Corporazioni", tutelada per Mussolini, o si l'Estat alemany compraria obres que enaltissin els ideals del nazisme. És clar que, a diferència del que va passar a l'Estat, a Itàlia i a Alemanya el feixisme va perdre la guerra.

El problema catalán no existe

Els catalans no es dobleguen fàcilment. Al llarg de la història han demostrat en nombroses ocasions una voluntat irreductible de prevaldre políticament i culturalment. Ni el règim de terror del franquisme –val a dir que amb col·laboradors ben assenyalats a dins de casa- va aconseguir que desistiren. La rebel·lia catalana sovint s’ha manifestat en accions tant ingènues com arravatades com la que, per exemple, van protagonitzar un grup de joves just acabada la guerra civil per mantenir viu el símbol de la senyera. Accions que han mantingut encesa la flama la lluita per a existir en el context d’un Estat tradicionalment unitarista i reaccionari.

Exemples hi ha molts com el dels Grups Nacionals de Resistència (GNR), un grupuscle de joves nacionalistes, esportistes i de casa bona. El cas és que la tardor de 1945 el madrileny Bartolomé Barba, aleshores governador civil de Barcelona, va afirmar arrogantment en la revista Destino que el ‘problema catalán’ no existia. Poc es podia pensar Barba que aviat s’hauria d’engolir aquelles paraules. El cas és que la nit del 9 de novembre mentre al Palau de la Música sonava la Setena Simfonia de Beethoven, es van sentir uns petards i tot seguit sobre l’escenari va caure una senyera mig desplegada amb la superba frase del governador. Al Palau hi era el mateix Barba junta a una bona representació de la classe dirigent franquista. Era evident que el problema català existia. La col·locació de la bandera va requerir d’una enorme preparació i va ser cosa de la noia d’origen alemany Maria Kremer, l’Oriol Doménech, Francesc Estragués, Robert Nolla i Esteve Cassanelles.

No era la primera senyera que desplegaven una senyera ni tampoc seria la darrera. La primera, l’havien penjat el 5 de setembre de 1945 dels cables del telègraf en la cantonada d’Aragó amb Balmes. A la policia li va costar un plet treure la bandera. La tercera la posaren el 31 de desembre de 1945 entre les dues torres principals de la Sagrada Família. Oriol Domènech i Jordi Casassalles ‘Jaus’ van ser els responsables d’enfilar-se’n al capdamunt del temple mentre l’historiador Josep Benet, Maria Kremer i Robert Noya, vigilaven. Per mantenir-la més temps penjada van col·locar també unes piles grosses pintades de negre amb un llum i enrotllades de cables amb un rètol on es podia llegir: “Hay bombas”.

Hi hagué algunes banderes més i una certa inquietud entre els franquistes convençuts que s’enfrontaven a un enemic molt més important del que en realitat era. Fins i tot el diari francès L’Indépendent se’n va fer ressò de les accions dels GNR amb una caricatura on es podia veure Franco i la seva dona a taula enfront d’una sopera d’on emergia una bandera catalana.

El mateix grup va ser el responsable també de la senyera que es va desplegar des del Gorro Frigi mitjançant un rudimentari artefacte explosiu. La bandera va onejar davant dels nassos de totes les autoritats franquistes el 27 d’abril de 1946 durant els actes religiosos d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. L’ensenya, d’unes dimensions importants, la va cosir la dona de Benet amb trossos de tela comprats en diferents mercats i la va penjar un escalador i falangista penedit, Jordi Farreres. Aquesta va ser la darrera acció del grup que va haver de dissoldre’s davant de la pressió policial.

Aquesta història la vaig recuperar per al setmanari El Temps l’octubre de 1997. Un dels membres del grup, Esteve Tàpies, em va manifestar que els espanyols temien més la llengua catalana que les pistoles. A fil d’aquesta opinió el seu company Francesc Estragués, va afegir: “Els que odien els catalans ja no ens diuen jueus perquè encara ens farien un favor, però s’entesten a combatre’ns en el terreny de la llengua. Amb tot, els sortirà malament, i el primer lloc on els sortirà malament serà al País Valencià, on la gent és més combativa. A més, d’aquí a cinquanta anys anirà cap a estructures supranacionals i a la força hauran de reconèixer les minories”.

L’any 1997 l’independentisme no era ni ombra del que es avui. Esteve i Estragués van encertar a mitges però en el més fonamental i és que els intents d’anorreament polític i cultural dels catalans per part de l’Estat, han fracassat. També al País Valencià, malgrat tot i a les Illes Balears. Les coses han canviat molt menys a Madrid. Només cal recordar les declaracions de Mariano Rajoy fent de Bartolomé Barba el 2012, davant la primera gran manifestació del procés: “En este momento en España no estamos para grandes algarabías”. En una altra ocasió el president espanyol es va referir a les reivindicacions de l’independentisme amb el terme de zarandajas, és a dir, com a coses petites, sense valor. Els espanyols han passat de negar que hi hagi un problema català a la persecució sistemàtica de tota acció o manifestació que el fa evident. Encara com que no existeix...

Francesc Viadel

Quina hostilitat més trista

Antoni Bassas06/01/2017 22:24

Deixar de seguir

COM TANTA GENT, vaig pensar que en una Cavalcada de Reis no calien fanalets amb estelada, i que tocava obrir el paraigua i aguantar el xàfec. Però el que ens ha caigut a sobre no ha sigut una pluja de crítiques justificades (que, d’altra banda, ja sabem fer-nos-les solets) sinó la tromba pudenta d’anticatalanisme i doble moral més torrencial dels últims temps. Veuen la palla del fanalet i ignoren la biga dels legionaris portant un santcrist. Això no va de protegir la festa dels nens. Els fanalets només han sigut el pretext per delectar-se en l’hostilitat amb què en l’opinió publicada majoritària espanyola es parla dels catalans com no s’ha parlat mai dels bascos, i avui seria políticament incorrecte fer-ho d’altres grups ètnics, religiosos o nacionals.

Unilateralitat(s)

David Fernàndez06/01/2017 19:14

Segueix-me

"És impossible fins que deixa de ser-ho"

Nelson Mandela

Obvietats desobedients, cada cop que la PAH atura un desnonament o ocupa un bloc buit de la Sareb tira d’unilateralitat davant una realitat desigual i una legalitat brutalment injusta. Que se sàpiga, no espera tenir "totes les garanties", en tot cas les genera: actua, atura, impedeix, pressiona, transforma. A la dècada dels noranta, cada cop que un insubmís feia cas omís de la lleva militar forçosa practicava una antimilitarista unilateralitat: a aprendre a morir i a matar que hi anés el general i les seves medalles de cartró. Tampoc esperava contemplativament una "desmilitarització acordada" i que la cultura de la pau caigués del cel: sabien que la millor manera de dir era –i és i serà– fer. Que la millor manera de no fer la mili era, directament, no anar-hi. M’estalvio els primers comentaris que el règim va dispensar a insubmisos i desnonats: utòpics, bojos o delinqüents. Els sona?

La desobediència civil pacífica i no violenta –dolça dialèctica: l'obediència ètica a criteris vulnerats de dignitat, justícia o llibertat– ja és així, i per això sempre ha estat tan útil, solidària i eficaç. Amb una virtut inexpugnable: sempre és inimposable i ningú pot obligar l'altre a desobeir, perquè només pot néixer d’actes lliures i voluntaris. I unilaterals. Com la irreversible asseguda en un seient racista de Rosa Parks. "Ho vaig fer perquè n'estava farta", va aclarir de seguida: tan farta com els desnonats, els insubmisos o la llarga espera esgotadora d’una aclaparadora majoria social que vol decidir lliurement –ves quines coses– el futur compartit d’aquest país.

Sobirania popular, ruptura democràtica i procés constituent davant un règim esgotat que no acaba d’acabar

El fèrtil aixopluc emancipador i transformador dels moviments socials –feminisme, ecologisme, pacifisme– és ben aplicable avui al referèndum, que, dia rere nit, ens neguen amb una esparverant violència semiòtica: no votaràs. Fet i desfet, la gramàtica política del conflicte català –nascuda de l’anomalia espanyolista i la forja unionista del ranci nacionalisme d’estat– recorda cada dia que el règim –sí, allò que volíeu tombar– ens segresta cada matí el dret a decidir, negant la paraula i sabotejant la democràcia. Humilia el 80% de la societat catalana favorable al referèndum i el 95% que considera que la vigent Constitució espanyola és un caduc deix antic. Ben mirat, força semblant al que reclamaven unes places 'indignades' ara fa cinc anys: sobirania popular, ruptura democràtica i procés constituent davant un règim esgotat que no acaba d’acabar, que porta cinc anys aguantant la respiració a veure si escampa la boira i que avui té en l’esquerda catalana l’únic desafiament democratitzador viable, la més sòlida desautorització i la més justa deslegitimació.

I més coses encara, que sembla estrany haver de repetir i recordar. De la rebel·lia del moviment veïnal i sindical als Països Catalans n'hem après sortosament la cultura del conflicte, d’on neixen drets i escoles i hospitals. Conflicte com a tensor democràtic i democratitzador, sempre denigrat per la cotilla asfixiant d’un mot –'consens'– que el poder ha pervertit de forma ofegadora sense cap espai per al dissens. Però, que se sàpiga, unilateral i il·legal va ser la vaga de La Canadenca –d’on van néixer les vuit hores–, la vaga dels tramvies del 1951 –enmig de la negra nit del franquisme– o el segrest d’autobusos als barris perifèrics en plena Transició per garantir el dret al transport públic. 'Facta non verba'. O, més a prop i en democràcia, la guerra veïnal de l’aigua l’any 1991: que se sàpiga, les 70.000 famílies no van bloquejar-se plantejant-se si la unilateralitat era viable o no: es van negar a pagar la pujada i prou. L’endemà el poder ja buscava urgentment una taula de negociació.

Avís a navegants: sense sobirania política popular l’hegemonia serà indisputable perquè serà dels de sempre

Des d’aquesta perspectiva, el 2017 serà l’expressió d’un conflicte institucional irresolt entre dues legalitats i una sola legitimitat democràtica per provar de fer efectiu un dret polític fonamental, tant col·lectiu com individual: el de decidir. I per això desconcerta tant –com una rèmora convergent– això de sentir que si no es fa com un diu –o fins que un mani les engrunes autonòmiques o fins que Godot arribi o combregant altres filigranes fugisseres– no es podrà fer. Ben propi d’'ancien régime', més aviat de vella política i pura invitació a la submissió. A aquestes altures, enmig del més gran desafiament col·lectiu al règim, confondre la disputa per l’hegemonia amb la batalla pel referèndum és pur partidisme o mera precampanya electoral. Sobretot –avís a navegants, que sembla mentida– perquè sense sobirania política popular l’hegemonia serà indisputable perquè serà dels de sempre. Que el referèndum, senyories, és un estri democràtic per a totes i tots.

John Berger –amb l’esperança entre les dents– convidava sempre a estratègies de lateralitat contra el Poder: construir en paral·lel i al marge, gairebé en silenci, en xarxa i en comú. És el que ha passat els darrers deu anys a la nostra societat i és on l’Estat ja ha fet tard i ja ha perdut. Res serà com abans ni nosaltres ja els mateixos, rere un cicle devastador de gestió neoliberal de la crisi, metàstasi de les desigualtats i segrest corrupte de la democràcia. Aquesta lateralitat sobiranista, democràtica i social covada lentament, ens ha dut a la màxima unilateralitat –ja consumada– i a la màxima desconnexió –ja materialitzada-: la d’una majoria social plural, diversa i complexa que, contra els vents tèrbols que bufen a Europa i al món, reclama més i millor democràcia. El que concorre avui és si serem capaços de materialitzar políticament aquest arrelat anhel de canvi, perquè a la demofòbia feta règim i atrinxerada al búnquer caldrà oposar-hi la més ferma insubordinació democràtica.

Escrivia Gilles Perrault, a propòsit de la lluita per l’alliberament dels pobles, que acaba guanyant "qui aguanta quinze minuts més" en el pols entre democràcia i imposició. Clau de volta: resistir pacientment per poder transformar. Més encara quan les institucions democràtiques catalanes –resseguint un mandat popular i les mobilitzacions més importants des del final de la dictadura– pretenen proclamar 86 anys després la República Catalana social, democràtica i de dret. I va: a veure qui és el deshonest que diu que això no és seguir lluitant, aguantant i resistint. Pel més vell dels nostres somnis. A risc de perdre la partida. Però mai –que se sàpiga– la dignitat.

L’impossible diàleg

«Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica»



Per: Xavier Díez
06.01.2017 22:00

L’any passat, per Sant Jordi, l’historiador Borja de Riquer va publicar la seva compilació de treballs acadèmics i articles periodístics Anar de debò, els catalans i Espanya, un dels textos fonamentals per a comprendre amb perspectiva el conflicte que pot significar la ruptura definitiva del règim vigent, que pot propiciar una emancipació nacional del nostre país i que probablement significarà un dels traumes més profunds que haurà de superar (o no) Espanya. Tot i que aquests darrers anys s’ha publicat molt sobre el tema (amb alguns volums més reeixits que uns altres) i els opinadors hem comès molts excessos articulístics, no hi ha res com mirar-nos qualsevol conflicte des d’una òptica més global, i des d’una mirada més de longue durée com ens aconsellava Fernand Braudel. De Riquer, que ja fa dues dècades va sacsejar el panorama intel·lectual amb la proposta interpretativa de la ‘feble nacionalització espanyola’ al XIX com a explicació de l’absència de consens sobre la identitat a l’estat (i que, per cert, fou rebut amb grans dosis d’hostilitat entre els historiadors acadèmics espanyols), sofistica i aprofundeix els seus arguments en el retrat del reiterat desacord entre una Catalunya que cerca desesperadament un encaix en un estat que no és altra cosa que el residu persistent d’un antic imperi en decadència, on només la neutralitat a les guerres mundials i el seu alineament occidental durant la guerra freda va evitar una definitiva descomposició.

Aquells qui hem dedicat bona part dels nostres esforços de recerca a l’etapa de la transició constatem, primer amb intuïcions, i a mesura que més dades són revelades amb la certesa, que el procés polític seguí la lògica de consolidar el resultat del 1939, i que la democràcia vigent té el límit de no discutir l’ordre sorgit pel resultat de la guerra civil. En els acords no escrits (i també els escrits, com queda clar en el testament del general Franco), s’estableix la norma que l’ordre franquista no s’altera en allò que és essencial, que els dogmes polítics (unitat, símbols, monarquia, hegemonia econòmica de la llotja del Reial Madrid) no es toquen i que les llibertats són sotmeses a la vigilància permanent (i suspeses quan hi ha alguna amenaça que aquesta lògica es qüestioni).

La societat catalana que sorgeix del final del franquisme era ingènua, poruga, tímida, amb baixa autoestima, profundament traumatitzada, alhora que esdevenia també un focus de rebel·lió permanent. Barcelona era (i és) la capital de la dissidència global (a tots els nivells, social, polític, nacional). Es va arribar a un pacte mal entès: restabliment de la Generalitat en canvi de monarquia (segons que revela el darrer treball d’Enric Pujol sobre Tarradellas), a gaudir de certa visibilitat en canvi de no qüestionar la unitat. La societat catalana es va creure la propaganda d’una democràcia comandada (o esterilitzada) per franquistes, i feia el seu camí. Certament, les institucions catalanes, amb encerts de reconstrucció i renacionalització nacional d’acord amb iniciatives de Jordi Pujol i de bona part d’una societat civil profundament democràtica, permet de crear un ecosistema de mitjans en català, una escola amb immersió lingüística, una cultura que es pren seriosament ella mateixa… i sobretot una cultura política antifranquista que topa creixentment amb el franquisme sociològic adherit en les institucions i l’imaginari espanyol, especialment quan la generació de postfranquisme desacomplexat assalta la Moncloa a partir del 1996.

La resta, més o menys, ja ho coneixem. La societat catalana fa la seva vida, cada vegada més divergent respecte de l’evolució política, social i cultural espanyola. Fins que el xoc arriba a ser explícit: el drama de l’estatut de 2003-2006 i la trista comprovació de saber que els fantasmes del Valle de los Caídos s’apareixen sovint a les sales del TC el 2010.

Com ja he repetit en unes altres ocasions, ja fa almenys una dècada que Catalunya és independent. Que els catalans vivim en una situació de separació real d’Espanya. Que només cal formalitzar el divorci. Que l’altra part es nega a reconèixer la separació de facto, i que farà tant com pugui (en un marc jurídic internacional que no ajuda per la manca d’una normativa clara) per evitar-ho.

Aquest context fa que tot diàleg sigui impossible. Espanya es nega a dialogar perquè ontològicament no pot reconèixer la part catalana com un igual, sinó com un element subordinat de manera orgànica. De fet, és en la substància nacional, adobada amb un sentit religiós monoteista (Nació, com Déu, n’hi ha només una, i qui ho nega són heretges que cal enviar a la foguera), la que impedeix una relació normal. Bona part de la intel·ligència espanyola, que existeix i que calla per evitar una cacera de bruixes (preguntem als escassos articulistes de Salamanca que defensaven el retorn dels papers de la Generalitat quin tracte van rebre), és conscient de la magnitud de la tragèdia. Sap que el preu de mantenir la unitat és impossible d’assumir per una opinió pública alimentada a còpia de menyspreus i falsedats sobre la qüestió catalana. Perquè… és possible, per posar alguns exemples pràctics, que es permeti de federar Catalunya amb el País Valencià, les Illes i la Franja? És possible de convertir el català en llengua oficial espanyola i que es pugui veure TV3 a Badajoz? És possible que Catalunya pogués esdevenir un estat lliure associat que controli els seus imposts i inversions i, encara pitjor, que tingui el seu comitè olímpic o selecció de futbol? És possible que a l’aeroport de Sevilla hi hagi indicacions en català? És possible que en un festival d’Eurovisió de cada quatre el representant de l’estat sigui Antònia Font (reunits feliçment per a l’esdeveniment). És possible que Espanya continuï com a monarquia, mentre Catalunya sigui república? Suposo que algun alt funcionari espanyol mínimament intel·ligent i honest tremola davant aquesta hipòtesi tenint en compte que el partit majoritari va fer una campanya per signar ‘contra los catalanes’ i que el PSOE va patir un cop d’estat intern per evitar aquest famós diàleg. Per la nostra banda, si més no al Principat, hi ha una consciència prou àmplia (i una amarga experiència històrica) per veure que la solució més realista és el divorci (amistós o no), i seguir la lògica del refrany castellà de ‘cada uno en su casa, y Dios en la de todos’.

No cal ser historiador per mirar enrere. L’experiència compartida aquestes darreres dècades ens indica que el diàleg pot estar bé com a principi filosòfic, encara que sigui improbable a la pràctica. Quan una nació (o un individu, o un col·lectiu) ha rebut insults, amenaces, menyspreus (i silencis còmplices per part de teòrics amics), es pot perdonar, però en cap cas es pot oblidar. Per la banda hispànica, a l’altra banda, a l’estat, no hi ha ningú amb capacitat de reconèixer el mal causat, perquè el preu a pagar els sembla terrible: aparèixer com a culpables d’un trauma nacional històric, com els almiralls Cervera i Montojo, que el 1898 van aparèixer com a culpables de la derrota davant els Estats Units, quan en realitat eren els caps de turc d’un conjunt d’errors polítics i de pressió mediàtica.

Per això, per la banda de Madrid, el diàleg és impossible. Per la part catalana, atesa l’experiència històrica, tampoc (no es pot dialogar amb aquell que no et reconeix com a igual) no hi pot haver cap confiança a mantenir una relació que només ha servit per a alimentar el ressentiment mutu.

63 per cent de participació i 79 per cent de sí: aquest és el tema

«Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible»



Per: Vicent Partal
06.01.2017 22:00

Seda Hakobyan i Alexandre Solano han analitzat a fons les dades públiques fetes pel GESOP en la seua enquesta per El Periódico i el resultat és espectacular. A dia d’avui, sempre segons aquesta enquesta, un 63 per cent dels votants del Principat estan decidits a participar en un referèndum unilateral d’independència i d’ells el 79 per cent votarien que sí. Aquest resultat i el fet que l’enquesta del GESOP coincidisca molt amb la del CEO presenta un escenari pel RUI realment definitiu. Amb un 63 per cent de participació i un 79 per cent de sí la legitimitat de la consulta seria simplement indiscutible, fos quina fos la posició de l’estat espanyol.

El 63 per cent de la participació supera la participació dels referèndums sobre l’estatut o l’OTAN i és semblant a la xifra de moltes eleccions. El possible boicot de l’unionisme sembla, per això, cridat al fracàs. I per una altra banda un resultat que només per dècimes no arriba al vuitanta per cent del vot positiu és més que clarificador: posa Catalunya al nivell dels referèndums que han donat pas a la creació d’estat nous que avui formen part indiscutible d’Europa.

Tothom pot imaginar que aquestes dades, i dades semblants d’enquestes semblants i millors encara, estan ara mateix en mans del govern espanyol. Les xifres en brut no es poden dissimular encara que després les interpretacions i els titulars poden descriure una realitat o una altra —i és evident que El Periódico amb les mateixes dades no optara per destacar això que ara hem destacat nosaltres. És lògic, per això, que l’alarma siga gran i que s’hagen redoblat els atacs en totes direccions, centrats ara en impedir com siga la celebració del referèndum. Contra el referèndum eleccions. Contra el referèndum Baviera. Contra el referèndum fanalets i divisió independentista. Contra el referèndum tot el que siga possible.

63 per cent de participació i 79 per cent de sí: aquest és el tema. I en consolidar això, i no en alimentar polèmiques interessades, ens hauríem de concentrar tots.

Els arbres i el bosc

GERMÀ CAPDEVILA

No hem de caure en els paranys que ens pararan cada cop més sovint

Des que l'independentisme esdevingué hegemònic a Catalunya, fa poc menys d'una dècada, les hem vistes de tots colors. Cap moment, però, serà més decisiu per a les aspiracions nacionals del país que aquest 2017. Ens caldrà posar tota la carn a la graella i aguantar el tipus. Més que mai, no podem perdre el focus en l'objectiu final, no podem caure en els paranys que ens pararan cada cop més sovint. En resum, no podem permetre'ns que els arbres no ens deixin veure el bosc. Fa pocs dies, el web informatiuPolitico col·locava Catalunya en el cistell dels temes importants del 2017. La majoria d'analistes locals van quedar-se amb el titular clickbait i no van saber veure el que de veritat importa de l'article: diu que la Unió Europea haurà d'intervenir en el conflicte Catalunya-Espanya, i que els estats europeus hi hauran de prendre posició. De la mateixa manera, fa feredat veure com tants independentistes convençuts van caure en el parany de la falsa polèmica dels fanalets de Vic, tot fent aflorar de forma inconscient el complex d'inferioritat que arrosseguem com a poble des de fa 300 anys. Quan Carles Puigdemont diu que d'aquí a un any no serà president, està deixant ben clar que no hi ha marxa enrere, que anem a totes, que no es negociarà cap rebaixa. Des de l'unionisme, en comptes de fer campanya pel no en el referèndum, intentaran dividir, separar i diluir l'independentisme. No ho aconseguiran.

Cartes creuades: eleccions contra el referèndum i operació diàleg a Euskadi 07.01.2017 22:00

Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi

La coincidència no sembla innocent. Aquesta setmana hem viscut una nova campanya per frenar el referèndum, ara amb l’excusa de les eleccions. Han coincidit articles a la premsa, editorials i declaracions dels partits unionistes, així com també dels comuns que ja no saben massa bé com donar més voltes.

El que cal no és un referèndum, ara toca eleccions. L’argument és sensacional. Veurem què passa a primers de febrer amb els pressupostos però si es supera aquesta votació estarem davant d’un govern recolzat al parlament per dos partits-coalicions que tenen una còmoda majoria absoluta. Demanar eleccions en aquest sentit sembla poc assenyat. No hi ha cap inestabilitat. Per quina raó, doncs, haurien d’haver-hi eleccions? Per què, si no és per impedir, precisament, que es faça el referèndum.

I tot, al final, perquè les xifres són difícils d’amagar. Ahir vam publicar a VilaWeb l’anàlisi completa de les xifres de l’enquesta de GESOP i el resultat és espectacular. En el cas d’un referèndum unilateral, sense el permís d’Espanya, i comptant els que afirmen tenir ja el vot i la participació decidides la participació es situa com a mínim en el 64 per cent i el vot a favor de la independència, sobre aquest 64 per cent de participació, es situa només a dècimes del 80 per cent. Amb un 36 per cent dels votants unionistes afirmant que participarien en la votació encara que siga considerada il·legal pel govern de Madrid.

Són resultats que ja entenc que causen terror entre els partidaris de la unitat d’Espanya. I d’aquests resultats, segur que ells tenen encara enquestes més fiables, neix l’obsessió per no celebrar el referèndum, de cap manera. Perquè per més que ells el consideren il·legal què creuen vostès que opinaria la comunitat internacional sobre la seua legitimitat si un 64 per cent de la població participara i el resultat fos d’un 80 per cent a favor de la independència?

Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal

Hem començat l’any amb el nomenament d’un nou delegat del Govern d’Espanya a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa: Javier d’Andrés. Coincidint amb l’esperit d’aquell refrany que diu any nou, noves intencions, el Govern d’Espanya ha volgut netejar la cara dels seus delegats, en substituir el rostre petri de Urkijo pel rostre rialler de De Andrés.

A Catalunya també han dut a terme la mateixa operació estètica, mitjançant el seu nou delegat. En general han destituït els delegats que pertanyen a una època de confrontació i n’han nomenat altres que semblen més adequats per a la nova era; és a dir, de pell més fina. D’entre tots els treballadors públics amb què compta Espanya segurament ha estat Urkijo qui més ha treballat durant aquests cinc anys. S’ha guanyat el seu sou ben guanyat.
Però en aquesta petita porció de terra on tothom ens coneixem, uns i altres recordem el que ha dit cada un. Javier de Andrés, per exemple, el nou delegat que ens ha estat presentat com una persona més flexible a l’hora d’aconseguir acords, sempre canta les quaranta a compte dels requisits lingüístics de l’euskara. Només cal una petita incursió a la venjativa hemeroteca per adonar-se que no té gens ni mica de sensibilitat envers l’euskara, si bé li correspon una altra actitud per la seva procedència familiar.
Va ser a l’abril de 2015, durant la precampanya electoral per a les Juntes Generals d’Àlaba, quan va incorporar la política de normalització de l’euskara com a lema principal del seu discurs. Conscient que la qüestió de l’euskara comporta molta sensibilitat, va mostrar una actitud dura, creient que li reportaria vots. El que va fer el seu company de partit Maroto amb els immigrants ho va fer Javier d’Andrés amb l’euskara.
En aquest moment en què l’euskara gaudeix a Araba d’una presència com de la que mai ha gaudit durant les últimes dècades i els últims segles el nou delegat del govern espanyol ha tirat floretes com aquesta en una roda de premsa: ‘Quan els partits abertzales exigeixen l’euskara com a requisit per entrar en l’administració, obstaculitzen el camí a la gent d’Araba, la marginen, i aquests llocs són ocupats per gent procedent de Biscaia i Guipúscoa’. O bé: ‘Hi ha organitzacions que viuen a compte de l’euskera, i estan en mans de la morralla de Batasuna i d’EH Bildu’.

Operació diàleg. Vet-ho aquí.

La Roja salvarà els infidels

"La campanya del referèdum ha començat i l’unionisme va fort: futbol i classes d’espanyol per als ximples dels fanalets..."

per Gemma Aguilera 07/01/2017

“Es un honor pertenecer a uno de los países que más ha contribuido al mundo con hechos tan importantes como batalla de las Navas de Tolosa, Lepanto o la colonización de América. Y la responsabilidad de estar a la altura de aquellos grandísimos españoles que nos precedieron”. Paraules del president de Marca España, Carlos Espinosa definint el sentiment de ser espanyol en un diari madrileny. O sigui, que l’Espanya oficial -ningú no el va destituir- es projecta al món amb l’orgull de guanyar guerres i protagonitzar genocidis culturals, una supremacia que empeny els poders estatals a avantposar la unitat de la pàtria a la radicalitat democràcia i la qualitat de vida dels seus ciutadans pels segles dels segles. I amb l’aval d’una bona part de la societat espanyola que vota PP, PSOE i C’s.

Per això a Xavier García Albiol se li regira l’estómac quan veu que molts catalans perden el temps lluint fanalets de paper, organitzant cadenes humanes, campanyes a favor de l’acollida dels refugiats o consensuant al Parlament lleis contra la pobresa energètica. Tots ells adoctrinats per una televisió pública corrupta -que té una audiència de l’11,4%, la resta miren La Sexta i Gran Hermano-, una colla de jubilats i aturats manipulats que treballen al carrer a sou del Govern i una pila de mestres deixebles de Goebbles, que malden per “provocar una desconnexió del sentiment de pertinença a Espanya". Però el líder del PP català té la recepta perquè els separatistes vegin la llum. Partits de futbol de la selecció espanyola a Catalunya i el trasllat de la seu central de l’Instituto Cervantes. Molt més llaminer per als infidels separatistes que un servei digne de Renfe, una llei de pobresa energètica, la maduresa democràtica d’un referèndum a l’escocesa o el dret de dialogar sense amenaces judicials al Parlament.

Més enllà de la coneguda indigència intel·lectual del personatge, només superada pel “me gustan los catalanes porque hacen cosas” de Mariano Rajoy, Albiol exemplifica la impotència política de l’Estat a Catalunya. El 9-N ja va perdre el control d’una part del seu territori quan, després de diverses amenaces judicials i policials, 2,3 milions de ciutadans van anar a votar sobre independència en urnes de cartró, en considerar que la legitimitat democràtica catalana estava per sobre de la prohibició espanyola. I si fem cas als líders independentistes i ens creiem mandat del Parlament, amb el referèndum o referèndum passarà el mateix. La campanya del referèdum ha començat i l’unionisme va fort: futbol i classes d’espanyol per als ximples dels fanalets...

Soares, l'amic de Catalunya

Barcelona. Dissabte, 7 de gener de 2017
2 minuts
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

D'entre les moltes virtuts de Mário Soares, n'hi havia una que era d'admirar: la manera que tenia d'escoltar els seus interlocutors. Polític d'una formació gairebé enciclopèdica, amb Soares sempre s'aprenia, i no es podia abandonar una reunió amb ell sense pensar que s'havia parlat massa i que no se n'havia tret prou profit per saber més coses de les seves tres grans carpetes: el socialisme, Portugal i Europa. Perquè Soares ho havia viscut tot: l'exili a París, la direcció de govern, la presidència de la República, ser eurodiputat a Estrasburg i també doloroses derrotes electorals, com la que va patir en les presidencials del 2006 contra el conservador Aníbal Cavaco Silva i que va marcar ja la seva irreversible sortida política.

Però no la seva presència pública, que va mantenir en articles i entrevistes, moltes vegades polèmics, ja que quan volia Soares era una ploma esmolada. Com quan es va queixar al diari portuguès Público del maltractament que feia el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, a les reivindicacions dels catalans. Per cert, unes declaracions que no van agradar gens al Palau de la Moncloa ni al Ministeri d'Exteriors, més obsessionats a apagar qualsevol veu de suport a les reclamacions catalanes que dedicats a la solució del problema. Per als catalans era relativament fàcil accedir al Palau de Belém en els deu anys que Soares va ser president de la República o al Palau de São Bento en els dos mandats que va tenir els anys 70 i 80. L'hàbil mà de Ramon Font, periodista i actual delegat de la Generalitat a Lisboa, feia miracles, com bé van poder comprovar primer Jordi Pujol i després Pasqual Maragall.

I és que, en el fons, l'expresident de la República portuguesa sempre va pensar que qui millor podia entendre els catalans eren els portuguesos, i que també hi havia un deute històric per pagar. Hauria estat possible la independència de Portugal si Felip IV no hagués dedicat els seus millors homes a la guerra dels Segadors i s'hagués despreocupat de Portugal? Soares creia que la resposta era segurament que no, o que el preu pagat per Portugal hauria estat molt més alt. En qualsevol cas, considerava que els portuguesos tenien un deute que calia saldar i per això sempre destacava la seva amistat amb Catalunya. Per això, la seva mort, amb 92 anys, és especialment dolorosa, ja que a Catalunya no li sobren suports de tant prestigi en l'esfera internacional.

Les pensions en un futur estat català

 Núria Bosch 08/01/2017 20:35

El sistema públic de pensions és un dels pilars essencials de l’estat del benestar i una gran conquesta social. També és un instrument amb un gran poder redistributiu, segons alguns estudis referits al nostre país. Ara bé, actualment aquest sistema es veu amenaçat per la millora de l’esperança de vida de les persones. En un sistema de repartiment com el nostre, on les pensions es paguen amb les cotitzacions socials provinents de la força laboral actual, el fet que cada vegada hi hagi més pensionistes incrementa la despesa en pensions, i això, sense un increment proporcional en els ingressos, fa trontollar la sostenibilitat de tot el sistema. A més a més, la recent crisi econòmica ho ha agreujat, ja que el descens de l’ocupació i els salaris baixos han disminuït els ingressos per cotitzacions socials.

Igual que altres països, l’estat espanyol ha fet reformes en el sistema públic de pensions en els últims anys per augmentar-ne la sostenibilitat. No obstant això, el Fons de Reserva de la Seguretat Social s’esgota i els experts preveuen que l’actual sistema pot garantir les pensions entre 20 o 30 anys, tot i que sent cada vegada més baixes. Aquesta és, per tant, una qüestió que preocupa les generacions presents perquè no veuen garantides les seves pensions en el futur.

La incertesa anterior es pot fer més gran quan qui hagi de pagar-les sigui un possible estat català. Els detractors d’una Catalunya independent ja fa temps que alarmen la població dient que un estat català no podrà pagar-les ni als pensionistes actuals. Suposo que aquest argument serà un dels més utilitzats pels partidaris del no en el referèndum sobre la independència de Catalunya.

He dedicat algun altre article a aquest tema en aquest mateix diari, encara que enfocant-ho des de perspectives diferents. Però per la seva rellevància en torno a parlar. Crec que s’hauria d’actuar des del Govern i la societat civil en dos àmbits. El primer fa referència al fet que s’ha d’explicar que les pensions estan més garantides en un estat català que a l’estat espanyol. El segon comporta dissenyar les reformes que s’haurien d’introduir en el sistema català de pensions per donar-li sostenibilitat a mitjà i llarg termini, ja que els ajustos fets pel govern espanyol estan pensats per a la demografia, el mercat de treball i l’economia del conjunt de l’Estat i no pas per a Catalunya, i hi ha diferències entre els dos territoris.

Per què la situació de les pensions està més garantida a Catalunya que a la resta de l’Estat? La resposta es troba en el fet que la diferència entre els ingressos (cotitzacions socials) i les despeses (pensions) és en termes relatius més favorable a Catalunya tant en èpoques de dèficit -menys desfavorable a Catalunya- com quan hi ha superàvit -superior a Catalunya.

Respecte a la resta de l’Estat i sempre en termes relatius, el volum d’ingressos és superior a Catalunya perquè hi ha més ocupació i una cotització mitjana més gran. Així mateix, l’informe sobre la seguretat social catalana del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN ) fa una simulació de l’evolució futura de la despesa en pensions de jubilació, en termes de PIB, per a Catalunya i tot l’estat espanyol fins a l’any 2041. Catalunya passaria d’una despesa actual de l’ordre del 7% del PIB a una del 10,5% el 2041. En canvi, a l’estat espanyol la despesa aniria del 6,9% del PIB actual al 13,2%.

Per tant, l’escenari és menys desfavorable a Catalunya que al conjunt de l’Estat. Les causes són que hi ha menys dependència demogràfica (mesurada per la ràtio entre la població de més de 65 anys i la població en edat de treballar) i que la situació del mercat de treball és millor (hi ha més ocupació). També a Catalunya la taxa de cobertura (ràtio entre el nombre de pensionistes i els majors de 65 anys) és més elevada, perquè hi ha més activitat laboral.

Tenint en compte aquestes diferències entre Catalunya i la resta de l’Estat, que afecten la sostenibilitat del sistema de pensions, seria bo que una comissió d’experts comencés a estudiar quines mesures ha de prendre un futur estat català per garantir i allargar la sostenibilitat de les pensions dels catalans. Per exemple, s’ha de saber si la seva revalorització podrà ser millor que l’espanyola (només un 0,25% en situacions de dèficit com l’actual). Si la inflació creix, com sembla que és la tendència d’avui, i l’objectiu del Banc Central Europeu és que arribi al 2%, les pensions perdran molt poder adquisitiu a l’estat espanyol. ¿Una Catalunya independent ha de seguir el mateix camí? Quina ha de ser l’edat de jubilació en aquest nou estat català? Quines alternatives hi ha per finançar les pensions? ¿És convenient finançar-ne algunes, com les de viudetat, amb impostos? ¿S’ha de fomentar la constitució de plans de pensions privats?

Aquests interrogants preocupen la ciutadania i seria convenient que pogués trobar-hi resposta per disminuir la incertesa sobre el futur. La sostenibilitat de les pensions en un futur estat català serà una de les qüestions que més es debatran per argumentar la conveniència o no de votar a favor de la independència en el referèndum. Cal que els ciutadans catalans sàpiguen que tenen més assegurades les pensions en un estat català que en un d’espanyol.

8/1: Baviera hi té dret?

Vicenç Villatoro07/01/2017 18:19

Segueix-me

SI ET DEMANA exercir el dret a l’autodeterminació d’un territori només un partit que té el dos per cent dels vots i no té cap representació institucional, aquesta demanda no constitueix un problema polític seriós i pots no respondre-hi o posar el contestador automàtic de l’argumentari jurídic. És el que ha passat ara a Baviera. Però si a Baviera demanessin fer un referèndum d’autodeterminació un conjunt de partits que representessin el vuitanta per cent dels ciutadans, que tinguessin el govern del land i majoria absoluta al Parlament bavarès, a més de la immensa majoria de les alcaldies, Alemanya tindria un problema polític i estic convençut que hi donaria una resposta política, no una resposta jurídica rutinària, perquè ho exigiria la seva sensibilitat democràtica. Perquè el dret a l’autodeterminació no és abstracte i teòric, essencialista. És polític. I el que et dona el dret a autodeterminar-te no són les constitucions ni els estatuts, ni la història ni la llengua... És la voluntat majoritària dels ciutadans d’un territori d’exercir aquest dret. Baviera pot tenir tanta personalitat específica com Catalunya (o no). Però allà els qui volen exercir l’autodeterminació són el dos per cent i aquí som el vuitanta. És la diferència.

Fer capital Madrid

Els Franco, afavorits per una tercera gran requalificació de terrenys a Madrid, ara per a fer un aeroport i un circuit de fórmula 1



Per: Albert Pont
09.01.2017 19:30

És ben sabut que a final del segle XVI, sota el regnat de Felip II, la cort de Castella es va traslladar de Valladolid a Madrid. En aquella època les corts acostumaven a ser itinerants, per la qual cosa ningú no va considerar que el trasllat a Madrid fos definitiu. Però poca gent sap que uns trenta anys més tard la cort castellana es va tornar a traslladar a Valladolid. En efecte, l’any 1601 el valido de Felip III, Francisco de Sandoval y Rojas, més conegut per duc de Lerma, va convèncer el rei de Castella de tornar a traslladar la seva cort de Madrid a Valladolid. Un gest que hauria pogut passar desapercebut, per trivial, si no fos que poc abans el duc de Lerma i la seva camarilla de nobles cortesans es varen dedicar a adquirir nombroses propietats i finques del nucli urbà de Valladolid, dels ravals i dels marges del Pisuerga: des de palaus i cases nobles, fins a tavernes, hostals i finques de conreu i de cacera. Òbviament, les varen poder adquirir a un preu de saldo perquè el trasllat de la cort a Madrid, tres dècades abans, havia fet caure els preus d’aquells innombrables immobles que, fins aleshores, havien acollit la noblesa cortesana, les principals institucions de la corona i la munió de gent que s’aplegava a l’entorn. Una vegada reinstal·lada la cort a Valladolid, el duc de Lerma va revendre tots els immobles revalorats indecentment als mateixos cortesans a qui uns anys abans els havia adquirit per quatre rals.

Però es veu que el duc no en devia tenir prou. I va reinvertir part dels seus guanys substanciosos a comprar a preu de saldo totes les propietats que el trasllat de la cort havia deixat en sobtat desús a un Madrid en decadència. I, com no podia ser altrament, pocs anys després, el duc de Lerma va persuadir el rei de tornar a traslladar tota la cort a Madrid. En l’afer, també hi varen intervenir les autoritats locals de Madrid, que feia temps que conspiraven en secret per recuperar la capitalitat del regne. De manera que es varen avenir a recompensar econòmicament el duc perquè els fes la gestió i convencés el rei de la conveniència de tornar a traslladar-hi tota la Cort. El duc de Lerma mateix va organitzar el trasllat i va revendre les seves noves propietats, finques rústiques i palaus als antics propietaris a preus astronòmics, fins i tot al rei a qui amb tanta astúcia i lleialtat aconsellava. Així és com el primer duc de Lerma va esdevenir l’home més ric de tot l’imperi, amb una fortuna estimada de més de quaranta milions de ducats de l’època.

Aviat, l’interès d’estat i la desacomplexada corrupció del duc varen començar a córrer de boca en boca. Les seves gestes financeres omplien els debats de les places, les tertúlies de les tavernes, les festes dels tablaos, els tractes dels mercats i el safareig dels banys públics, fins que una nit de ball va arribar a palau i a oïda del rei. A fi d’evitar una dura condemna més que probable, el duc de Lerma va sol·licitar a l’Església d’ordenar-se de cardenal, perquè aleshores el clergat gaudia de plena immunitat. Aquest va ser l’origen d’una cobla satírica que feia: ‘…y para no morir ahorcado, el mayor ladrón de España se vistió de colorado.’ De resultes d’aquella experiència especuladora, els nobles cortesans i els alts funcionaris de la corona varen decidir de no tornar a traslladar mai més la cort i centralitzar a Madrid totes les institucions de l’estat. I així va ser com el 1606, fruit de la conspiració, la corrupció i l’especulació urbanística, Madrid va esdevenir la capital del país del costat, en un galdós auguri de tot allò que havia de venir.

Han passat els segles i els cortesans encara recorren als mateixos enginys per fer capital Madrid. A principi de la tardor del 1981, mig any després del cop d’estat del 23-F, la jove democràcia va saber recompensar la família Franco pels quaranta anys de desinteressat servei del seu cap. Es va començar a construir l’autovia A-5, que havia d’unir Madrid i Extremadura. El traçat penetra directament en la finca que els Franco tenen a Valdefuentes, entre Móstoles i Navalcarnero. Al vorals s’hi va poder aixecar l’exclusiva urbanització Parque Coímbra i un centre comercial amb un Corte Inglés i una pista d’esquí coberta. Al tombant de segle, fidels al seu model de negoci, els Franco varen repetir la proesa. Foment va projectar les R-5 i AP-41 –actualment fallides– per la mateixa propietat dels Franco per on dues dècades abans havien fet passar l’autovia A-5. De fet, l’AP-41 neix a la mateixa finca dels Franco. Normalment la construcció d’autopistes implica l’expropiació de 75 metres d’amplada. En el cas de les radials de Madrid, es varen expropiar 150 metres d’amplada de cap a cap de l’itinerari. I es varen pagar a 3.161 €/m2 per decisió judicial, malgrat que, inicialment, Foment les havia pagades a 28 €/m2. Els Franco, els Serrano Suñer i unes poques famílies més, les finques dels quals són convenientment situades als vorals de les autopistes radials, es varen repartir 1.800 milions d’euros en sobrecostos que va assumir l’estat. Tot dins la legalitat més escrupolosa.

El cas és que la construcció de la R-5 i l’AP-41 va permetre als Franco d’obtenir la requalificació de bona part dels terrenys de la seva finca, inclosos en un parc natural, on ara s’alcen tres mil nous habitatges d’alt nivell a la urbanització Valdeluz, a Arroyomolinos. Tanmateix, a hores d’ara només hi ha edificat un 40% del total d’habitatges projectats.

Però la història no s’acaba pas aquí. Actualment, la comunitat de Madrid planeja de construir un circuit de fórmula 1 en uns terrenys situats a Navalcarnero, just al llindar de la finca dels Franco. Dins la finca dels Franco es projectava de construir-hi un nou aeroport privat que havia de donar servei als VIP assistents al circuit, seguint l’infructuós model de l’aeroport de Ciudad Real. De moment, sembla un projecte congelat, tot esperant millors temps. Tanmateix, ja s’han començat a requalificar més de 13 milions de metres quadrats de la finca dels Franco, cosa que servirà per a construir un camp de golf, una zona d’oci amb hotels (un dels quals de set estrelles), un districte financer i un gran centre comercial. En total, una volta reactivat el sector immobiliari, es preveu que a la finca dels Franco hi acabaran vivint més de 300.000 persones.

Quan encara no s’havien construït les radials –avui en fallida– d’aquest nou projecte vinculat al circuit de fórmula 1 i a l’aeroport del sud-oest, es calculava que el valor del patrimoni dels Franco era de més de 600 milions d’euros. Abans de deu anys hauran triplicat aquesta quantitat. Per fer capital Madrid només calen bons contactes i un bon pla d’infrastructures públiques, encara que no siguin econòmicament viables i s’hagin d’acabar rescatant i ampliant les concessions de les autopistes de Foment a Catalunya amb trams amortitzats centenars de vegades.

Albert Pont
President del Cercle Català de Negocis

Ens han tornat a robar la cartera

barcelona. Dilluns, 9 de gener de 2017
2 minuts
Iu Forn

El passat 20 de juny, un servidor de vostè publicava aquesta peça sobre la contaminació provocada per Ercros al riu Ebre al seu pas per Flix.

Des de llavors, poca cosa més hem sabut sobre el que estava passant en aquella autèntica bomba contaminadora que qualsevol dia pot esclatar i, sobretot, en quina situació està. Esclar, com que es tracta d'una qüestió que passa més avall de Tarragona, la cosa només és notícia mooolt de tant en tant. Avui, per exemple. I perquè TV3, que va seguint el tema, ha entrevistat Mariano de Andrés, exresponsable tècnic de la descontaminació de Flix.

Si vol escoltar-lo, aquí té un petit resum:

Què, pèls de punta, oi? És que el tema no hi ha per on agafar-lo. És evident que la corrupció molesta molt, però en aquest cas no saps si encara és pitjor el desvergonyiment de deixar la feina a mig fer sabent que estàs posant en risc la salut de molta gent. És que en un campionat universal de cinisme mancat d'escrúpols, aquesta gent quedaria desqualificada per cínica i mancada d'escrúpols.

Però, a qui no l'ha passat una cosa semblant, oi? Tu, 1/ empresa pública estatal encarregada de descontaminar un riu on hi han llençat de tot menys flors durant anys i sense cap control, 2/ resulta que et diuen que tens una gent corrupta treballant en el projecte, 3/ i a tu no se t'acudeix comprovar si la feina encarregada l’han fet realment o no i 4/ comences a desmuntar l'operatiu de neteja sense esperar els resultats de l’auditoria que analitza la gestió i els resultats obtinguts per aquesta gestió i, a més, 5/ reincorpores a l'empresa els imputats-investigats que han quedat en llibertat a l'espera de judici i, en canvi, no readmets els treballadors que van denunciar les pràctiques dels corruptes i que, per aquest motiu, van ser acomiadats del seu lloc de treball pels corruptes. Vaja, tot molt normal.

Tothom pot tenir un corrupte a casa, però si el té, el mínim que cal fer és posar-se de banda de qui va denunciar-lo i que, per fer-ho, va jugar-se la feina. I la va perdre. I no l'ha recuperat. I encara ara està a l'atur.

I, a continuació, si tu ets una empresa pública depenent del Ministerio de Agricultura, com és el cas, has de fer cas del que diuen aquestes persones, que a més són els que saben de què va la cosa. I IM-ME-DI-A-TA-MENT has de començar a fer la feina que t'ha quedat a mitges. I molt més quan parlem d'un tema de salut pública com aquest. Escolti, encara que sigui en nom dels 160 milions d'euros que va cobrar l'empresa encarregada de la feina, Fomento de Construcciones y Contratas.

Ah, i sobre qui, presumptament, va embutxacar-se una part d'aquests diners i has reincorporat a l'empresa, és urgent sortir a donar explicacions dels motius pels quals ho has fet. I, seguidament, fotre'ls al carrer per no haver fet bé la seva feina. Aquest 20% que falta, sap? I, abans de dir bona tarda, dimitir tu per haver-ho permès. Això sí que seria una Operació Diàleg de veritat.

Maravilloso!! Que gente tan cabal y democratica!! Los españoles deberían aprender...

Adéu a la teranyina andalusa

per Salvador Cot 10/01/2017

La vicepresidenta Sáenz de Santamaría considera que l'absència de Carles Puigdemont a la conferència de presidents autonòmics de la setmana que ve es veurà compensada perquè "Catalunya estarà representada pel govern d'Espanya". Un argument que elimina d'arrel la utilitat de la trobada, perquè totes les comunitats autònomes que hi assistiran -les governi el PSOE o el mateix PP- accepten suborninar-se a la jerarquia de Madrid.

Sigui com sigui, el govern del PP pot autoatorgar-se un 26'43 per cent del suport popular a Catalunya, que són els catalans que defensen l'estatu quo del 78 a través del vot al PP i Ciutadans. A aquesta quarta part dels electors s'hi poden sumar, probablement, els vots dels que volen la reforma federal de la Constitució que defensa el PSC. I això deixa l'unionisme més o menys radical en un 39'17 per cent del que van contenir les urnes en les últimes eleccions catalanes. I prou.

Una majoria molt àmplia dels catalans no se sent representada per Soraya Sáenz de Santamaría i això és, justament, el que invalida una nova ronda de café para todos, amb bascos i navarresos contemplant com els catalans cauen, una i altra vegada, en la teranyina demagògica del PSOE andalús. Quaranta anys del mateix joc són suficients per comprovar que el reglament està pensat perquè sempre guanyin els mateixos. Així que bona sort amb la cafetera, vicepresidenta, i procuri no cremar-se.

Espanya continua creant-se enemics (ara a Letònia)

«Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català»



Per: Vicent Partal
09.01.2017 22:00

Espanya, com és ben sabut, és un país peculiar. On s’ha documentat, per exemple, que hi ha unitats de la policia que reben ordres del govern per fabricar dossiers dedicats a empastifar polítics de l’oposició. I on hi ha mitjans que publiquen les filtracions d’aquestes unitats sense ni tan sols comprovar-les.

Estan tan acostumats a fer aquestes coses, absolutament anormals en democràcia, que ja no ho troben lleig. I com que ni entenen que això siga lleig, lògicament ve un moment que, pretenent empastifar qui siga, trepitgen una línia vermella i es creen enemics de la manera més estúpida que hom puga imaginar.

Ara els ha passat. Si ho recordeu, fa gairebé un any que la revista Interviú va publicar un article increïble, en què s’acusava el vice-president de la Unió Europea, el letó Valdis Dombrovskis, d’haver cobrat per unes declaracions amables amb el procés de Catalunya cap a la independència quan era primer ministre de Letònia. Les acusacions es basaven en un suposat informe de la policia espanyola que deia que els Pujol li havien pagat sis milions d’euros en compensació i que qualificava Dombrovskis de ‘corrupte’ i el considerava una persona que volia ‘fer mal a Espanya’. Aquell dia, profundament impressionat per l’abast de la bestiesa, vaig escriure un editorial que es titulava ‘Han d’estar molt desesperats per a organitzar xous com el de Dombrovskis‘

Evidentment, la Comissió Europea ni tan sols en va fer cas. Dombrovskis va dir que allò era una bestiesa sense cap ni peus i ho va considerar un insult personal. Però, com és normal, a Letònia l’Oficina de Prevenció i Lluita contra la Corrupció es va aplicar a esbrinar si allò era cert. Finalment, ahir aquesta oficina va emetre un comunitat en què deia que, després d’haver investigat l’afer, no havia trobat cap indicació que això que diu la policia espanyola fos veritat i que, per tant, descartava rotundament de dur a judici l’ex-primer ministre.

Anhele veure la cara que faran Dombrovskis i el govern de Letònia quan Espanya els diga que –si us plau!– no facen cas del resultat del referèndum català.

P. D. No espereu pas cap rectificació ni d’Interviú ni de la policia espanyola ni disculpes de l’estat… No saben què és, això.

Sigamos con el yak, las pensiones y distorsionemos las cosas . Hablemos de otras cosas y no nos fijemos en el hecho del adoctrinamiento de los niños, además de muy corta edad en una opcion politica determinada.

En las fotos de túnel que me parecen reprobables y no me gustan no aparece en ningun lado una tematica parecida...

Los foreros que encuentran adecuado el tema del fanalet alla con su conciencia tan democratica. Y que sigan aplaudiendo esas cosas... y que aplaudan el " que es fotin y que es fotin"

Maravilloso!! Que gente tan cabal y democratica!! Los españoles deberían aprender...

Clam contra el govern espanyol per la darrera mort a les vies de Montcada i Reixac

Ajuntament i veïns es concentren al pas a nivell on dilluns va morir atropellat un home
Lamenten que l'Estat i l'Adif desviïn l'atenció sobre aquest punt negre de la xarxa ferroviària
Els manifestants han tallat la via
Montcada acusa Adif i Foment de l'enèsim atropellament a les vies del tren

Albert Segura, Montcada i Reixac | 10/01/2017 a les 19:39h

Montcada s’ha mobilitzat aquest dimarts per exigir al govern espanyol que mogui fitxa d’una vegada per totes i soterri les vies de la línia R2 al seu pas per la localitat vallesana. La manifestació arriba després que aquest dilluns un home de 75 anys i veí de Mataró morís atropellat quan va creuar un pas a nivell amb les barreres baixades al centre del municipi. Amb ell, ja són 167 persones les que han mort des de la inauguració de la via, l’any 1884.

Uns 300 veïns s’han concentrat al pas a nivell situat al carrer Pasqual, on va tenir lloc la tragèdia aquest dilluns. Asseguren que és una responsabilitat del govern espanyol que ha fet ulls clucs als compromisos juntament amb l’Adif, l’Ajuntament de Montcada i la Generalitat per tirar endavant el soterrament de les vies l’any 2007, aprofitant la projecció de l’alta velocitat al seu pas per la ciutat. La crisi va esclatar, i va fer que el projecte s’evaporés, deixant les vies a nivell i un perill per ciutadans que les han de creuar dia sí, dia també.

L'acte ha començat amb els parlaments del portaveu de la Plataforma Tracte Just - Soterrament Total, Ramon Bueno, i l'alcaldessa de Montcada, Laura Campos, i ha seguit amb una manifestació que ha creuat els dos passos a nivell i ha acabat al monòlit en record de les víctimes atropellades pel tren a Montcada. Entre les autoritats s'hi ha vist els diputats Xavier Domènech (ECP) i Lourdes Ciuró (PDECat), així com el diputat del Parlament Marc Sanglas (ERC), entre altres. Acte seguit, part dels menifestants ha tallat la via del tren.

Laura Campos: "És hora d'ensenyar les dents"

L'alcaldessa montcadenca ha estat molt punyent en el seu discurs, en què s'ha remès a una troballa feta a les excavacions del poblat iber de Les Maleses, al municipi. Allà, la directora del Museu Municipal li va explicar que s'hi havia trobat unes arracades d'un guerrer iber, un dels primers habitants de la Montcada actual, entre els segles IV i III aC.

"Des de la tristor i la indignació faig una crida a l'esperit guerrer iber de Montcada per dir alt i clar que ens escoltin a Madrid, que ja n'hi ha prou, que ni una víctima més, que volem el soterrament, ha arribat el moment d'ensenyar les dents", ha expressat.

Un problema de seguretat

També ha parlat davant dels manifestants el Ramon Bueno. “És un problema se seguretat, perquè la gent es veu obligada a passar el pas a nivell molts cops amb les barreres baixades perquè constantment estan passant els trens, però també és un problema greu de gestió del territori, perquè tenim la ciutat trinxada per tota mena d’infraestructures”, ha assenyalat Bueno. Només en matèria ferroviària són tres les vies que creuen el municipi, la més perillosa la R2, que parteix el centre en dues parts.

El 2017 ha començat amb una primera víctima mortal, però els convocants de la mobilització auguren que lamentablement en vindran més donada la poca implicació que asseguren que té el ministeri espanyol de Foment i l’Adif per soterrar d’una vegada per totes les vies al seu pas pel municipi.

Farà 50 anys

L’any 2017 que ara comença en farà cinquanta que vivíem en un règim franquista que començava a posar en evidència les contradiccions profundes entre els gestos d’aparent obertura que havia fet des del 1959 i les pors de la casta dirigent (la de sempre) davant l’aprofitament que el poble i l’oposició estaven fent dels pocs espais de llibertat. Franco nomenava un nou Govern fent equilibris entre Falange i Opus. Carrero Balnco accedia a la vicepresidència i “el ministro catalán” López Rodó a “Planes de Desarrollo”. Fraga continuava i era responsable tant de la moderada proposta d’obertura com corresponsable de l’inci de bunquerització que es detecten aquest any./

Com a mostra el 1967 va ser l’any de la il•legalització de Comissions Obreres i d’una dura repressió sobre els seus càrrecs sindicals infiltrats en el Sindicat Vertical. 9.000 condemnats entre 1963 i 1977 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) digne antecessor de l’actual Audiència Nacional que acabarà deslegitimada amb el final d’aquest règim. S’aprovava la Ley Orgánica que afirmava que: "El Cap de l'Estat és el Representant suprem de la Nació: personificació La Sobirania Nacional; exerceix el Poder suprem Polític i Administratiu; ostenta la Prefectura Nacional del Movimiento i té cura de la més exacta observança dels Principis del mateix i altres Lleis Fonamentals del Regne , així de Com de la Continuïtat de l'Estat i del Movimiento Nacional (...)exerceix el comandament suprem dels Exèrcits de Terra, Mar i aire....../

I el règim ensenya també les urpes amb el decret d'Estat d'excepció a Biscaia. El spropers anys en seguirien uns quants més, prova que el règim quedava desbordat per primera vegada per l’oposició –prenguin nota- especilament a Catalunya i Euskadi. Com ara, que són els dos territoris que primer han qüestionat el règim potsfranquista imperant./

El 1967 es va aprovar el transvasament d'aigües del riu Tajo al Segura, obra del faraonisme de la casta madrilenya de tots els temps ara succeïda pels milers de kilòmetres dAVE inútils./

La bunquerització del règim va portar a la seva crisi final i necessari transvestiment en l’actual democràcia de qualitat minvant. Però mentre la casta anava en una direcció, la vida anava en una altra. El bikini arribava a les costes amb gran consternació del nacional-catolicisme. La música beat d’arrels anglosaxones amb els seus cantants amb grenyes desplaçava la músca yé-ye i melódica d’arrels franceses i italianes. La nova cançó superva les barreres comunicatives dle règim i assolia èxits populars que obligaven fins i tot a la tele franquista de fer-se’n ressò. Serrat lidera els 40 principales i surt en tots els mitjans de comunicació amb Cançó de Matinada. Un any més tad seria enviat a l’exili per voler cantar en català a Eurovisió. L’accés del català als mitjans audiovisuals és d etal relleu que diversos cantants italians enregistren en català com els mateixos Juan y Junior que ho fan en l’estrena del tema “A dos niñas”. /

L’any 67 és el moment culminant del Grup Els Setze jutges que es completa amb l’entrada de Maria del Mar Bonet i Lluís Llach, que encara estan donant guerra cinquanta anys després. I es crea el Grup de Folk que inaugura un gènere popular de cançó de protesta i tradicional que ha arribar fins avui./

En les ràdios, sonaven al costat dels cantants melòdics comercials cantants que havien estat refugi en l’època de repressió més dura contra la llengua catalana com Emili Vendrell, Gaietà Renom i els discos de sardanes de la Principal de la Bisbal. I amb èxit assegurat els monòlegs satírics i humorístics de Joan Capri que tant rastre han deixat en la pedrera de periodistes d’humor que és actualment Catalunya./ Mentrestant al món hi havia la Guerra dels sisi dies, EUA continuava enfangant-se a Vietnam. Dues naus eren enviades a Venus. Es descobria la configuració de l’ADN i es feia el primer transplantament de cor. Cinquanta anys després i en un altre moment de bunquerització del règim successor d’aquell, la rebel•lia contra ell avança pels territoris de sempre. I la vida i el progrés també continua per altres camins. /

publicat a Economia digital

Aquesta és l'Espanya que persegueix fanalets amb un estel



Quan parl d'Espanya sempre em referesc a persones que tenen poder o ocupen càrrecs polítics que utilitzen per refermar l'Espanya heretada de Franco. Aquesta Espanya se suposa que no persegueix fanalets amb bandera, crec que deu ser perquè la quadribarrada porta un estel, i passa a dir-se estelada, però el problema és l'estel; un conjunt d'estels lluminosos formen part del que denominam el cel, encara que no fan altra cosa que estar dins l'univers, i es deixen veure durant les nits estelades. Els qui representen Espanya, el PP, C's, el delegat del Govern espanyol, tertulians i altres són els que han posat el crit en el cel, perquè a la cavalcada dels reis de Vic es porten fanalets amb estelades. El fet que es volguessin prohibir ha comportat que la producció dels esmentats fanalets es multiplicàs així com el seu consum. A més prohibició, més fanalets estelats. Això és el que han provocat els representants espanyols al Principat. El president del PP català, García Albiol, ha qualificat de “mentes mezquinas” i “fanáticos”, els qui utilitzaven un dia tan especial per fer política; el delegat del Govern, el Sr. Millo, ha acusat l'ANC d'actuar a la desesperada perquè l'independentisme està perdent suport, quan en realitat i amb les seves intervencions passa tot el contrari; el president de Societat Civil, Mariano Gomá ha manifestat: “La repugnante utilización política de niños y el adoctrinamiento, nada sutil, que pretenden hacer las entidades separatistas no puede contar con la complicidad ni directa ni indirecta de TV3". Fins i tot Mariano Rajoy s'ha queixat del fet, durant el seu passeig matinal al seu lloc d'estada de Galícia.

Aquesta Espanya que persegueix fanalets amb l'estelada és la mateixa que arxiva una denúncia, així ho ha fet la fiscalia de Barcelona, contra missatges al Twitter que comparaven les institucions catalanes i el procés sobiranista amb el nazisme. És la mateixa que diu que no hi ha delicte quan es diu: “Muerte a Cataluña, una bomba a todos los independentistas" o “El Verano Es Para prenderle fuego a Cataluña y que todos los catalanes ardan y se mueran y mear sobre sus putas cenizas".

Aquesta Espanya que persegueix fanalets amb l'estelada és la que permet que al restaurant El Cangrejo de Ciudad Real facin propaganda del menú de la nit de Nadal amb un fullet que a la part superior i ocupant un terç de la superfície del paper duu a l'esquerra la foto de José Antonio, a la dreta, la de Franco i enmig el logo del restaurant, un cercle amb la bandera espanyola i el cranc. Sobre José Antonio, el jou i les fletxes; sobre Franco, l'àguila franquista i sobre el logo, un altre tipus d'àguila i davall el logo el crit franquista Arriba España. El sopar de l'esquerra es diu Don José Antonio Primo de Rivera i s'ofereix per 30 euros. El sopar de la dreta es diu Don Francisco Franco i val 35 euros. Tots dos tenen entrants, mariscada, plat principal, postres de la casa, begudes, cafè o infusió i xarrup.

Aquesta Espanya que persegueix fanalets amb l'estelada és la que silencia o fa cas omís que a Andalusia s'hagi fet una manifestació sobiranista el 4 de desembre per celebrar el 39 aniversari del mateix dia de 1977, quan els andalusos varen reclamar amb històriques manifestacions ser reconeguts com a autonomia de ple dret. Enguany i amb un dia plujós varen ser uns 5.000 els manifestants per una “Andalusia Sobirana”. Un bon grup d'associacions de la societat civil i partits polítics han defensat el dret a decidir del poble andalús. Entre altres consignes, la manifestació ha anat avançant als crits de: “Independencia”, “Andalucía soberana”, “Sólo queremos banderas andaluzas”, “Andaluces levantaos”, “Viva Andalucía libre” o “Por una Andalucía libre, los pueblos y la humanidad”

Aquesta Espanya que persegueix fanalets amb l'estelada és la mateixa que va empresonar els colpistes del 23 F en cel·les que no eren cel·les ja que no tenien reixes, i eren tractats de forma exquisida, segons diu Rafael Pillado, vicepresident de Fuco Buxan; Tejero gaudia d'immillorables vistes a la ria, rebia les visites que volia i tenia barra lliure de marisc i tracte de vip. Més que una presó, allò era un hotel, diu l'historiador Enrique Barrero; Milans del Bosch i Torres Rojas eren atesos per un majordom que els servia els menjars i els atenia la resta del dia, va confessar aquest majordom al programa “El Intermedio” de la Sexta.

Aquesta Espanya que persegueix fanalets amb l'estelada és la mateixa que ara espera veure com Gerard Piqué és castigat pel Comitè de Competició, perquè al final del partit que varen jugar contra l'Atlètic de Bilbao va dir que els penals que varen fer a Neymar i a ell eren molt clars, però que ja sabia com funcionava això. Que ja s'havia vist el que havia passat en el partit Sevilla-Madrid, i que ells, l'equip, pretenen jugar a futbol i no a la ruleta, que és el que provocaven aquests arbitratges. El que va dir Piqué és el que han confirmat aficionats al futbol que no són del Barça, que han dit que, a més, s'havia d'expulsar a un altre jugador de l'Atlètic per haver agredit un contrari sense pilota. Igualment, aficionats que no eren del Sevilla afirmaven que cap dels dos gols del Madrid no havien estat legals, o que no havien d'haver anat al marcador, a instàncies de l'àrbitre. Aquesta és l'Espanya que persegueix fanalets amb estelada o persones que afirmen que per fer una truita s'han de trencar els ous.

11/01: Cop a Rajoy

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 10/01/2017 18:21

DIVERSES ENQUESTES publicades a Catalunya han deixat clar que al voltant del vuitanta per cent dels catalans volen un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya. I d’aquest vuitanta per cent, són bastants més els que preferirien un referèndum pactat amb l’Estat que no pas un referèndum convocat de manera unilateral. Un mitjà digital recollia els resultats de l’enquesta i proposava com a titular: “Cop a Puigdemont. Més del 56 per cent dels catalans volen un referèndum pactat”. Home, no! “Cop a Puigdemont”, no. “Cop a Rajoy”. Posats a fer un titular interpretatiu, si els resultats de l’enquesta són un cop per a algú és per a Rajoy. I per al PP, per al PSOE, per a Ciutadans... És a dir, per a tots els qui no accepten un referèndum pactat. Puigdemont estaria encantat de la vida si el govern espanyol estigués disposat a pactar un referèndum tal com li demanen la majoria dels catalans. El resultat de les enquestes no és una bufetada als plans de Puigdemont, és una bufetada a les intencions de Rajoy. Hauria de preocupar a tots els qui diuen que mai no pactaran un referèndum. Que sàpiguen que ho fan contra el parer de la immensa majoria dels catalans. Si creiem que el que pensen els catalans té alguna mena de valor, el problema el té Rajoy.