Ya no es posibleLa sentencia del 2010 sobre el Estatuto dejó sin efecto las garantías en que descansa la Constitución de 1978El autogobierno es la suma de un pacto entre los parlamentos de la nacionalidad y el Estado y de un referéndum

  

 440 

 5031

JAVIER PÉREZ ROYO

30/12/2016 00:52 | Actualizado a 31/12/2016 00:11Lea la versión en catalán

La preocupación fundamental del constituyente de 1978 al diseñar la Constitución Territorial fue la de evitar que Catalunya pudiera caer en la tentación de intentar definir unilateralmente los términos de su integración en el Estado. El precedente del momento inicial de la Segunda República estaba muy presente.

Esta preocupación está en el origen de la definición constitucional del derecho a la autonomía por las “nacionalidades”, que se mantiene constante desde el primer anteproyecto de Constitución de 5 de enero de 1978, hasta el texto definitivo. El derecho a la autonomía de las “nacionalidades” estuvo constitucionalizado en los mismos términos a lo largo de todo el iter constituyente. Es el derecho de las “regiones” el que estuvo constitucionalizado el 5 de enero y dejó de estarlo después. De aquí deriva la “desconstitucionalización de la estructura del Estado” de la que habló Pedro Cruz. Porque la Constitución acaba constitucionalizando la excepción (las nacionalidades), pero no la norma (las regiones).

Como consecuencia de que esa era la preocupación del constituyente, el derecho a la autonomía de las “nacionalidades” se configura de manera negativa: se trata de evitar, primero, que cualquiera de las nacionalidades pueda imponerle al Estado un Estatuto con el que éste no esté de acuerdo y se trata de evitar, después, que el Estado pueda imponerle a la nacionalidad un Estatuto que no sea aceptado expresamente por sus ciudadanos. Ni la nacionalidad al Estado, ni el Estado a la nacionalidad.

El derecho a la autonomía de las “nacionalidades” descansa, pues, en una doble garantía: una que juega a favor del Estado y otra que juega a favor de la nacionalidad. La Constitución Territorial es la resultante de la combinación de ambas.

La garantía que juega a favor del Estado se traduce en que el Parlamento de la nacionalidad no aprueba un Estatuto de Autonomía, sino un proyecto de Estatuto de Autonomía, que tiene que ser remitido a las Cortes Generales, a fin de que en un examen conjunto de la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados y una delegación del Parlamento proponente se intente llegar a un acuerdo. En caso de no alcanzarlo, prevalece la voluntad de la Comisión Constitucional del Congreso. El principio de unidad política prevalece sobre el derecho a la auto­nomía.

La garantía a favor de la nacionalidad se traduce en que, en todo caso, el texto del todavía proyecto de Estatuto tiene que ser aprobado en referéndum por los ciudadanos destinatarios de este. La última palabra para la entrada en vigor del Estatuto la tienen los ciudadanos de la nacionalidad.

La Constitución Territorial es, pues, la suma de un pacto entre el Parlamento de la nacionalidad y el Parlamento del Estado y de un referéndum de la población destinataria de dicho pacto. Es mediante la combinación de la democracia representativa, pacto entre Parlamentos, y la democracia directa, referéndum ciudadano, como el constituyente quiso que se interpretara la Constitución para hacer posible el ejercicio del derecho a la autonomía de las nacionalidades.

Esta Constitución Territorial se respetó escrupulosamente en el proceso estatutario catalán de 1979/1980 y se volvió a respetar escrupulosamente en el proceso estatutario derivado de la reforma del Estatuto de 2006. El proyecto de reforma del Estatuto de Autonomía fue aprobado en el Parlament con una mayoría superior a la de dos tercios exigida por el Estatuto de 1979, fue remitido a las Cortes, en las que hubo una negociación muy intensa entre la Comisión Constitucional y la Delegación del Parlament y fue sometido a referéndum.

Debe subrayarse que el control de constitucionalidad que hizo la Comisión Constitucional fue muy intenso. Tanto que Esquerra Republicana consideró que se había desnaturalizado el texto aprobado en el Parlament y propugnó el no, coincidiendo con el Partido Popular, en el referéndum final. En todos los pasos se respetó no sólo la letra sino también el espíritu de la Constitución Territorial.

Esta interpretación constitucional sería anulada por la STC 31/2010, en la que el Tribunal Constitucional desautorizaría el pacto entre el Parlament y las Cortes Generales y quitaría la última palabra pronunciada por los ciudadanos en referéndum. El Estatuto no sería a partir de ese momento un resultado del pacto y del referéndum, sino de la voluntad unilateral de un ­órgano del Estado. De esta manera, el Constitucional dejaba sin efecto las dos garantías en que descansa la Constitución Territorial de 1978. Lo que el constituyente había pretendido evitar que se produjera se acabó produciendo.

Esta es la razón por la que en Catalunya no hay Constitución Territorial y por la que carecemos de una forma jurídicamente ordenada para resolver la integración de Catalunya en el Estado. Ya no es posible siquiera la vía de la reforma de la Constitución. Ya no es posible volver a dar vida a la “doble garantía” de 1978. La Constitución Territorial tiene que ser sustituida por otra distinta. La reforma ya no es ­posible.

Els forts pacten, els dèbils imposen

«Hem estat capaços de donar una resposta democràtica, conjunta i transversal, deixant de banda les diferències ideològiques, per donar suport a en Joan»

Anna Erra | 30/12/2016 a les 08:00h

Davant d'una situació inadmissible i injustificable, durant aquests dies hem estat capaços de donar una resposta democràtica, conjunta i transversal, deixant de banda les diferències ideològiques, per donar suport a en Joan, un company de consistori i veí de la nostra ciutat, que per expressar la seva opinió en un ple municipal és perseguit per la justícia.

D'aquesta manera tranquil·la i pacífica, vam plantar cara a un Estat que no respecta la democràcia i que la seva obsessió per frenar el moviment independentista, és a dir la revolta del somriure, la tradueix en un atac i en una persecució al món municipalista i a les institucions del nostre país.

La via de repressió antidemocràtica de restringir drets fonamentals com l'expressió i l'opinió que ha escollit com a pròpia l'estat Espanyol, crea l'efecte contrari i ens dóna encara més arguments per fugir d'aquest Estat que persegueix la paraula i les idees i no deixa parlar a través de les urnes.

I sí, hem donat una lliçó democràtica, com donem cada vegada que un càrrec polític és perseguit per l'Estat i els demostrem que l'estratègia de persecució als càrrecs electes provoca l'efecte contrari i que, en comptes d'empetitir-nos ens dóna més força i ens dóna més punts de connexió i cohesió dins la transversalitat política per tal d'aconseguir l'objectiu que molts volem: votar per aconseguir la llibertat del nostre país.

Per què guanyarem

Antoni Vives31/12/2016 18:24

Segueix-me

“Catalunya es constitueix com una república de dret, democràtica i social”. Aquesta definició del nou estat català, recollida al tros de text que coneixem de la llei de transitorietat jurídica, pactada per Junts pel Sí i la CUP, resumeix com poques frases l’ambició d’una gran part del poble de Catalunya. L’altra part, la que no sembla donar suport a la independència, o no n’hi dóna de cap manera, s’ha d’agafar a les possibilitats, ja posades a prova, de la Constitució espanyola del 1978: “ 1. España se constituye en un estado social y democrático de derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político. 2. La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas ”. Moltes d’aquestes persones, però, ja són conscients que, al cap de quaranta anys de l’aprovació de la Constitució, Espanya ha estat incapaç de garantir la igualtat, la justícia i la solidaritat per a tots els seus ciutadans. El dret al reconeixement de les nacionalitats, també recollit al text constitucional, ha estat befat per la política i minimitzat per la jurisprudència del Tribunal Constitucional. La capacitat solidària dels catalans ha estat portada a l’extrem de l’espoli objectiu, sense que ningú ja no es vegi amb cor de negar-ho. I, malgrat tot, com no es cansa de dir en Joan Amorós, malgrat tot seguim liderant econòmicament el sud d’Europa, seguim fent empresa, seguim enxarxant-nos socialment, i seguim encapçalant els rànquings de creativitat de la nostra regió continental.

Davant del “Catalunya es constitueix com una república de dret, democràtica i social”, Espanya ens ofereix actualment una tristíssima operación diálogoconsistent a fer que alguns líders del Partit Popular vinguin a Catalunya a parlar. A parlar de què? ¿De la incapacitat que han tingut fins ara per comprendre l’abast, la profunditat de la pulsió independentista del país? El diàleg ofert a Catalunya pel govern de l’Estat és segurament el menys creïble de tota la història recent espanyola. És un diàleg en el buit, un diàleg gestual en el temps de la postveritat, o de la neomentida. El president Rajoy ha convertit la inacció en la marca d’aigua de la seva política. No li ha anat malament potser perquè Espanya està més preparada que cap altre país per sentir dels seus principals líders polítics allò de “ Hágame caso, haga como yo: no se meta en política ”. Rajoy sembla el principal deixeble d’aquesta coneguda francesilla. El diàleg en el buit que ofereix el govern de l’Estat és un diàleg para no meternos en política perquè de fet estan incapacitats per sortir del cul-de-sac en què s’han ficat: en el temps del diàleg processen exconsellers per haver posat urnes al carrer; en el temps del diàleg, del seu diàleg, processen regidors que parlen de truites i d’ous. En el temps del diàleg poden processar, i fins i tot inhabilitar, la presidenta del Parlament per haver deixat que el Parlament fes la seva feina. En el temps del diàleg descobrim altre cop quela igualdad y el pluralismo, reconeguts a la Constitució, no són iguals per a tots els espanyols.

No som tants els que fa trenta anys militàvem en l’independentisme. Per això, com que tots ens coneixem, sabem fins a quin punt el debat sobre les diferents vies per assolir els objectius d’emancipació nacional va arribar a ser important. L’independentisme, en frase de Ramon Barnils, es va autoimposar esdevenir tranquil (valdria la pena recuperar aquell article, L’independentisme tranquil, i rellegir-lo). En un moment determinat fins i tot Espanya va dir: en absència de violència tots els debats són possibles. No era cert. Espanya temia i tem la tranquil·litat del nacionalisme català, arrelada en el que som, i en el que volem ser. Ho havia dit Felipe González l’any 1984 a Toledo (ETA va cometre aquell any més de trenta assassinats): “ El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán ”. Perquè aquesta tranquil·litat ens legitima, i ens fa avançar sociològicament. Per això guanyarem. No sé si aquest mes de setembre, o més endavant. En tot cas, ara sí que podem dir que ens en sortirem. Perquè a la falta de veritat, al cop de porta constant, a la inacció dolosa dels diferents governs espanyols, nosaltres hi hem contraposat el somni convertit en acció política, ara ja tangible, d’un país constituït com a república de dret, democràtica i social.

1/1: Estem sota zero

Vicenç Villatoro01/01/2017 12:02

Segueix-me

QUAN LLEGEIXO en alguns mitjans, com a titular de l’última enquesta del CEO, “Los independentistes pierden la mayoría absoluta”, m’imagino la resposta d’alguns dels seus lectors: “Ah, ¿pero la tenían?” Vull dir que bona part de l’opinió publicada espanyola ha explicat amb més claredat i èmfasi una enquesta en què les forces independentistes podrien quedar un escó per sota de la majoria absoluta que no pas les eleccions que van atorgar-los aquesta majoria. Això que ara que es pot perdre sembla tan important, en el moment en què es va obtenir els va semblar secundari, anecdòtic, perquè es tractava de comptar vots i no pas escons. Passa amb altres coses. Alguns porten tant temps dient que això de l’independentisme va de baixa, que el suflé es desinfla, que una de dues: o a hores d’ara ja no queda ningú o el punt de sortida havia d’estar molt amunt, si després de tanta pèrdua encara queda alguna cosa. O quan diuen que el procés ha fet marxar de Catalunya tantíssimes empreses, acabes pensant o que ja no en queda cap o que n’hi havia d’haver moltes. Si mai has explicat als teus lectors el volum veritable de l’independentisme, si ho pintaves com la follia de quatre, ¿com els pots encomanar ara la teva alegria pel seu suposat encongiment?

Manuel Tomás: “César va fer petit el camp de Les Corts, no Kubala”

M.M. Barcelona31/12/2016 20:13

En una època en què abunden els llibres sobre la història del Barça, Manuel Tomás (Barcelona, 1964) ha contribuït a la recuperació de la memòria històrica del club amb el llibre César. El prodigi lleonès del Barça (Saldonar). Un relat novel·lat en què recorda la figura d’un dels primers grans golejadors de la història del club, barrejant els seus registres com a futbolista amb la vida que duia lluny dels terrenys de joc i, tot plegat, embolcallat en el context històric del franquisme.

Per a molts aficionats, César era un desconegut fins que, el 2012, Messi va superar el seu rècord golejador.

Ha sigut un procés. Primer va venir Kubala, després César, Alcántara… i a mesura que anaven passant aquests rècords apareixien reportatges sobre qui eren aquestes figures. I està molt bé que es recordin, però penso que no hauria de ser necessari que algú superés els seus registres per fer-ho. Són jugadors que s’haurien de recordar pels seus propis mèrits, que van ser molts.

I quins eren els mèrits de César?

Als anys 40, i fins que va arribar Kubala, César era la nineta dels ulls de l’afició del Barça. Tothom el tenia en un pedestal, era la màxima figura. Va ser el màxim golejador i tothom el tenia com si fos Déu. No deixa de ser trist, comprensible però trist, que acabi sent recordat només com un subordinat del crac del moment. Perquè parles amb els nostres avis i et parlaran del Pelucas com l’amo de les Corts.

Però la llegenda barcelonista diu que l’amo de Les Corts era Kubala.

Sí, i tothom diu que el Camp Nou es va construir per Kubala. Però penso que no és així, perquè l’any 1951 [quan es va fitxar Kubala] ja havia quedat petit. Si el crac de la dècada dels 40 era César, el factòtum del canvi va ser ell. Kubala en recull els fruits.

Veig que no té dubtes que va ser importantíssim, no només en el dia a dia, també en la història en general.

Potser és blasfèmia, però a l’Olimp de jugadors del Barça, on hi ha Samitier, Kubala, Cruyff i Messi, jo també hi posaria César.

Algun punt fosc també devia tenir…

[Riu.] A César li agradava molt la nit de Barcelona. De fet, als arxius del club he trobat actes de la directiva en què se’l sanciona per arribar tard als entrenaments o, directament, perdre-se’ls. A l’època es parlava del grupet amb Kubala i Basora -els deien Pelucas, Cabezón i Gitano-, que tenia molts conflictes amb la directiva. I la gent, els aficionats, ho sabien. Però els perdonaven, sobretot a César, perquè era dels que sempre rendien al camp i et marcava dos o tres gols cada diumenge. Era de fora, nascut a Lleó, però es va integrar i la gent va acabar dient que César era més barceloní que els arbres de la Rambla.

Com és que fa una narració novel·lada, i no una biografia convencional?

Perquè no és suficient recordar els partits, els gols o les estadístiques. També cal reflectir l’ambient del moment, de la postguerra, les misèries… Ho he inclòs barrejant la història de César amb la d’un personatge que representa el meu pare. El llibre comença que es troben un dia el mite i l’admirador. I entre ells, amb les seves vivències, recorden i expliquen aquella època.

Contra la llei d’amnistia del 1977

«Ara la moció de l'Ajuntament d'Arenys de Munt és un pas endavant molt important i seria bo que l'aprovassen també moltes més institucions. Perquè va a l'arrel del problema, però també perquè proposa que el nou marc legal català siga activament antifranquista»


Per: Vicent Partal
29.12.2016 22:00

A començament d’aquest mes el New York Times publicava un article demolidor titulat ‘Els fantasmes que Espanya intenta ignorar’. L’article es basava en una obvietat que molta gent s’estima més no veure: ‘A Espanya no s’han passat comptes, no hi ha hagut cap equivalent de la desnazificació de les forces de la funció pública, del poder judicial ni de la seguretat. Per a consolidar l’esperit de l’amnèsia, de dalt a baix, hi va haver una llei d’amnistia el 1977, que impedeix qualsevol procediment legal sobre els crims comesos durant la guerra civil i la dictadura; Espanya no va fer res de semblant a una comissió “de la veritat i la justícia”’, deia l’article.

La setmana passada l’ajuntament d’Arenys de Munt va tornar a obrir camí en aquest sentit: aprovà la primera moció –si no m’equivoque– que demana la derogació de la llei d’amnistia del 1977 i la creació d’un tribunal per a perseguir els criminals franquistes. La moció va ser duta al ple per dos regidors, Josep Manel Ximenis i Esther Sànchez, que es van presentar a les eleccions per la CUP, i va ser votada per unanimitat dels 12 regidors presents: 5 d’ERC, 3 de CiU, 1 de la CUP, 1 del PSC i els dos regidors que presentaven la moció. L’únic regidor del PP que hi ha no va acudir al ple.

L’Ajuntament d’Arenys de Munt i més institucions ja havien aprovat mocions en favor de la memòria històrica i de la persecució dels crims franquistes. Però aquesta vegada crec que fan un pas endavant que ens hauria de fer reflexionar a tots.

La llei d’amnistia va ser celebrada perquè significava l’alliberament de la major part dels presos polítics que encara romanien en les presons el 1977 –tot i que és ben significatiu de recordar avui que quatre presos polítics independentistes catalans van restar explícitament fora d’aquella amnistia: Àlvar Valls, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Josep Lluís Pérez.

Aquesta celebració va ofuscar el significat real i tenebrós de la llei, que no era sinó impossibilitar qualsevol judici contra el franquisme i contra els seus funcionaris o polítics. Cada dia és més evident, això. Les querelles contra el franquisme de la justícia argentina, per exemple, reboten una vegada i una altra en aquesta llei. I ningú no pot discutir que, trenta-nou anys després de ser promulgada, ni un sol funcionari ni polític franquista no ha estat dut davant la justícia amb èxit. Per si hi ha ningú que tinga cap dubte sobre la significació d’això, n’hi ha prou de recordar que l’ONU ha reclamat una volta i una altra a Espanya que derogue la llei d’amnistia del 1977, perquè la considera incompatible amb els drets humans, car impedeix la persecució judicial d’assassins i torturadors. Però no n’ha obtingut mai cap resposta –ni quan ha governat el PSOE ni quan governa el PP.

Canviar aquest estat de coses a Espanya sembla impossible. Ni el PP ni Ciutadans no en volen sentir parlar. I jo diria que el PSOE tampoc. Rodríguez Zapatero va fer un pas endavant quan promulgà la llei de memòria històrica, però se n’han obtingut resultats ben migrats: els morts continuen a les carreteres i ningú no ha estat perseguit per allò que va fer.

Als Països Catalans, en canvi, la sensibilitat envers aquest tema creix molt i cada dia sembla més concreta i directa. Les exhumacions dels cadàvers de la fossa de Porreres, a Mallorca, han estat una sotragada política. Al País Valencià la dignificació de la memòria ha pres volada amb el canvi recent de noms de carrers a Alacant. I al Principat el parlament ha reclamat la nul·litat dels judicis del franquisme.

Ara la moció de l’Ajuntament d’Arenys de Munt és un pas endavant molt important i seria molt bo que l’aprovassen també moltes més institucions. Perquè va a l’arrel del problema, però també perquè proposa que el nou marc legal català siga activament antifranquista. Perquè demana explícitament que la república catalana acomplesca aquella desfranquització que reclamava el New York Times. I perquè deixa clar que això potser a Espanya no es podrà fer mai, però ací sí que es podria fer ara. Precisament perquè som a punt de deixar enrere la constitució espanyola i l’herència política que l’acompanya.

PD: No cal dir si en seria, d’oportú, això, justament ara que un jutge que era policia franquista aplica el codi penal de la dictadura contra Joan Coma; o quan, com va denunciar ahir mateix Francesc Homs, l’estat fa passos cada vegada més clars cap a l’autoritarisme i la regressió de les llibertats democràtiques.

Amenacen de mort Puigdemont per Cap d'Any

"Lamento informar-lo que aquest 2017 la seva mort està declarada", piula el compte @LittleMachix, ara ja esborrat

per Redacció 01/01/2017


Amenaces de mort a Carles Puigdemont | TWITTER

El president del Govern, Carles Puigdemont, ha rebut amenaces de mort la tarda del 31 de desembre, poc abans de la nit de Cap d'Any. L'usuari de Twitter @LittleMachix ha piulat a les 18:40 d'aquest dissate: "Ser @KRLS Lamento informar-lo que aquest 2017 la seva mort està declarada", amb la imatge d'un home amb una arma de foc.

Twitter ja ha suspès el compte de @LittleMachix, que en el tuit responia un missatge de Puigdemont per desitjar una bona entrada d'any: "Agraeixo als servidors públics la feina de tot l'any, i la que faran aquesta nit tan especial vetllant per tots".

Tot i que tant el tuit de l'amenaça de mort com el compte de l'usuari que l'ha publicat ja estan esborrats, les captures que se n'han pogut fer en demostren la vericitat:

Amb la CUP, a mort

"A Catalunya no hi ha violència i, per tant, qualsevol operació contra la CUP és una burda maniobra de claveguera que ha de ser resposta des de les institucions i des del carrer"

per Salvador Cot 01/01/2017

Anna Gabriel ha fet una advertència important. L'Estat, efectivament, tindria pocs problemes legals -d'ètica democràtica, cap ni un- per il·legalitzar la CUP i liquidar d'aquesta manera la majoria independentista al Parlament. Ni tan sols fóra la primera vegada; la fórmula ja va ser assajada, amb èxit des del seu punt de vista, quan la Llei de Partits (amb els vots d'aquella CiU que, afortunadament, s'ha emportat la Història) va servir per aniquilar electoralment l'esquerra abertzale. Encara impacten les imatges de l'Ertzanza esbotzant les portes de les seus, amb Arnaldo Otegi i Jone Goirizelaia a dintre, per ordre de l'Audiència Nacional de Madrid. Aquella salvatjada política els va permetre col·locar Patxi López de lehendakari (amb el suport de PSOE i PP) després de llençar més de cent mil vots independentistes a la paperera. És més, les elits madrilenyes atribueixen l'actual submissió del PNB a aquella acció d'Estat.

La CUP sempre ha tingut uns vincles polítics molt estrets amb l'esquerra abertzale que ningú no ha ocultat mai. De fet, el primer cop que vaig sentir a parlar de David Fernàndez va ser com a director d'una edició especial d'Egunkaria en català, per Sant Jordi de 2003, on vaig tenir el privilegi de col·laborar. El mateix Fernàndez ha estat sempre un referent a Catalunya d'aquest espai polític i era -i és- un personatge essencial per a qualsevol connexió entre l'independentisme basc i el català, almenys en la seva versió clàssica. No és una qüestió de simpaties personals, a les Diades dels anys vuitanta Jon Idigoras era l'estrella del Fossar. Ve de molt lluny, hi ha literatura molt abundant. I, per tant, el dossier que hi deu haver al Ministeri de l'Interior deu ocupar una prestatgeria sencera.

Aquest risc no és nou i necessita una estratègia de resposta clara i eficaç. A Catalunya no hi ha violència i, per tant, qualsevol operació contra la CUP és una burda maniobra de claveguera que ha de ser resposta des de les institucions i des del carrer. Insisteixo: Anna Gabriel ha fet una advertència important.

Any nou, discursos vells

Iu Forn

Barcelona. Diumenge, 1 de gener de 2017
3 minuts

Passen els anys i el discurs espanyol sobre Catalunya és allà mateix. O més lluny. Els mateixos tòpics, les mateixes frases buides, la mateixa intenció, els mateixos arguments tronats. Dels senyors i senyores del PP, sí, però sobretot dels senyors i senyores barons del PSOE, a qui se'ls suposaria un cert interès per sortir del segle XX. Passen Chaves i Griñán a Andalusia o Pepito Bono a Castella la Manxa i els que els han substituït, digui'n Susana Díaz, digui'n Emiliano García-Page, són els seus clons. Però amb un agreujant terrible: han passat 20 anys!!!

No deixa de tenir gràcia que els presidents autonòmics dediquin (sempre) una part del discurset de Cap d'Any a parlar de nosaltres. I el pitjor és que ho fan traient a passejar l'espantall de Catalunya com una tradició que només es pot llegir en clau interna i de cara a mantenir una posició electoral que els provoca rèdits. Darrere no hi ha cap proposta, cap idea.

Susana Díaz va parlar abans-d'ahir de la unitat d'Espanya: “Tenim la força i hem de tenir la voluntat d'enfortir la unitat i l'harmonia entre tots” perquè la unitat d'Espanya és compatible amb “la diversitat” perquè “Espanya té futur”. Doncs escolti, em sembla fantàstic. Qui ho ha dit que Espanya no té futur? En té molt. I els catalans desitgem que en tingui encara més, naturalment. Encara que sigui perquè una part molt important dels catalans tenen els seus orígens a Espanya. I, com que ho desitgem sincerament, no volem que continuïn carregant amb la rèmora d'una terra tan insolidària, egoista, corrupta, que adoctrina els nens, que persegueix la gent que no parla català i on la gent que no pensa com diu la premsa comprada viu com vivien els jueus a l'Alemanya dels anys trenta.

I després va venir el greuge, el “Catalunya ens roba”: “L'experiència històrica ens ha demostrat, amb escreix, que quan al nostre país hi ha desigualtat, als andalusos sempre ens toca la pitjor part”. I va rematar-ho amb allò tan gastat que “Andalusia no vol ser més que ningú, però tampoc acceptarà ser menys”. Escolti senyora, encara estem així? Ser menys que qui i per què? Fa 35 anys que el PSOE governa Andalusia. Potser començaria a ser moment d'explicar-nos què han fet els successius governs socialistes amb els milers de milions que s’hi han abocat. Perquè potser resulta que qui no ha estat capaç que Andalusia “sigui menys” (insisteixo, menys que qui?) no som els catalans sinó la gestió dels diferents governs autonòmics.

García-Page, mentrestant, al seu discurset va calcar l'argument que els catalans volem “ser territorialment més que altres” i va treure a passejar allò que volem “rapinyar o tenir més que la resta en moments en què es necessita més solidaritat”. “Rapinyar” és demanar, pel que fa al finançament, el mateix que la Comunidad de Madrid, les Balears i el País Valencià? “Voler tenir més” és demanar que es compleixen les inversions compromeses. Ei, no les que calen sinó les que estan signades. ¿Voler “ser territorialment més” és queixar-se perquè hi ha paràgrafs sencers de l'Estatut andalús, per exemple, que estan copiats literalment de l'Estatut català i allà van passar i aquí el TC les va declarar inconstitucionals?

Voler ser “territorialment més que altres” és la denúncia que el catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Sevilla i redactor de l'Estatut andalús, Javier Pérez Royo, va fer divendres a La Vanguardia? És això? És la vulneració totalment arbitrària que el Tribunal Constitucional, amb l'inestimable ajut del PP, va fer del pacte entre el Parlament espanyol i el català, ratificat pel poble de Catalunya en un referèndum? Llegeixi, llegeixi:

Passen els anys. Seguim menjant raïm el dia 31 esperant un nou any. I no som allà mateix sinó més enrere. Qualsevol dia se'ns apareix Lina Morgan desitjant-nos Feliz 1975.

Ah, per cert, si vol veure sencer el discurs d'Emiliano García-Page, aquí el té. La part referida a Catalunya és a partir del 3.28:

I si vol veure el discurs de Susana Díaz des de Doñana, aquí el té també. El tema català apareix a partir del 9.00 i amb un gran primer pla d'ella:

I ara ja podem afrontar el dia 2 de gener amb més alegria i joia desenfrenada...

El límit de la repressió 01.01.2017 22:00

Anna Gabriel va dir ahir que la CUP preveu la possibilitat que l’estat espanyol aplique la llei de partits i els declare il·legals, per mirar de frenar el procés. Estic d’acord que això pot arribar a passar. Més i tot: crec que no passarà amb la CUP i prou. Si és el cas, ho intentaran també amb Esquerra i el PDECat. Posats a fer, no tindria gaire sentit de limitar-se a il·legalitzar la CUP, tenint en compte que l’únic argument possible és la defensa del dret a la independència.

Entre la CUP i els partits de Junts pel Sí hi ha una diferència ideològica, de to, estètica, fins i tot de valors, que és evident. Però no hi ha res més que això. Ací no hi ha violència, no hi ha cap classe de lluita armada que separe els partidaris de la independència en dos blocs. I, si bé és cert que l’estat se la pot inventar per justificar la il·legalització, sempre seria massa poc creïble. Si han d’il·legalitzar algú ho faran perquè aquest algú vol construir una república independent. I aleshores començaran per la CUP, però poden acabar il·legalitzant mig país.

El problema que tindran, si ho arriben a fer, és que n’hauran de pagar un preu tan alt que no sé si en justificarà el resultat. La repressió té límits i sempre acaben apareixent. Cap estat del món no ha pogut aguantar permanentment un règim repressiu, oimés quan una part substancial dels habitants hi va en contra i sap com combatre-la.

Judicialitzant el procés, és a dir, desencadenant la repressió (que això vol dir al capdavall l’eufemisme ‘judicialitzar’), l’estat espanyol ha comès l’error més greu. Perquè ha convertit el combat per un projecte polític concret en un combat per la democràcia en general. Persistir en l’error o fins i tot fer-lo créixer amb mesures com les que Gabriel creu que podria fer servir, sens dubte que acceleraria el final del procés al Principat. Però encara hi ha una cosa més important: aprofundiria enormement una escletxa que comença a ser visible: la que hi ha entre un règim caduc i acorralat i molts ciutadans que, a la resta dels Països Catalans i a les altres nacions, cada volta se’n senten al marge i s’hi troben més incòmodes.

Perquè la repressió té un límit de viabilitat, sempre i a tot arreu. I quan algú l’ultrapassa, normalment, se li giren en contra les conseqüències amb una rapidesa i una facilitat sorprenents.

L'Ajuntament de L'Hospitalet demana la destitució del capellá legionari
Custodio Ballester rector de laparroquia Inmaculada Concepció del barri de Sant Feliu va fer una missa dedicada a la División Azul amb símbols nazis i franquistes

L'any de la col·lisió

"Els anys que van des de la sentència del Tribunal Constitucional, l'estiu de 2010, fins a l'actualitat han demostrat, sense marge per al dubte, que no hi ha camí del mig ni, encara menys, possibilitat de reculada per part de la majoria independentista al Parlament de Catalunya"

per Salvador Cot 02/01/2017

Comença un any que serà impossible d'eludir per als llibres història d'aquest país. Inevitablement, les dues legitimitats col·lisionaran de forma esgraonada, des de judicis que seran inacceptables per a una àmplia majoria de la societat catalana fins a imposicions i prohibicions de l'Estat que implicaran una resposta contundent per part de les institucions d'aquest país. Els anys que van des de la sentència del Tribunal Constitucional, l'estiu de 2010, fins a l'actualitat han demostrat, sense marge per al dubte, que no hi ha camí del mig ni, encara menys, possibilitat de reculada per part de la majoria independentista al Parlament de Catalunya.

La confrontació de legitimitats és perfectament assumida per part de l'Estat, que prepara la presa de mesures excepcionals amb una actitud prèvia de diàleg aparent. A Madrid saben de sobres que, en pocs mesos, hauran d'afrontar i legitimar una acció autoritària de resultats incerts, contra una majoria social i una opinió pública internacional que no entén la negativa -rabiosa i obsessiva- a plantejar un referèndum i intentar guanyar-lo, tal i com ho han fet el Canadà o el Regne Unit.

Per tot plegat, crida l'atenció l'autisme de part de l'esquerra catalana que, com els micos de Gibraltar, es nega a veure un escenari imminent que els interpel·la. En política, el que no és transformació és reacció i, francament, el suport a les elits madrilenyes no forma part de la tradició del PSUC.

3/01: Cal ser un problema

Vicenç Villatoro02/01/2017 18:59

Segueix-me

LA REVISTA americana Politico diu que el president Puigdemont és una de les dotze persones de tot el món que poden espatllar l’any 2017. Boníssima notícia, per al sobiranisme. Molt sovint, la política exterior sobiranista se centrava a buscar la simpatia del món, presentant-se com una cosa angelical i beatífica. I això està molt bé, però hi ha una qüestió prèvia. Existir, ser percebut. I una altra cosa necessària: ser percebut com un problema. El món no es mou per expressar les seves simpaties sinó per solucionar els seus problemes. La mala notícia no és sortir a la llista, seria no sortir-hi: ser invisible o provocar indiferència, compassió o simpatia passiva. QuanPolitico explica per què Puigdemont pot espatllar l’any, diu que és perquè pot portar a una col·lisió entre Catalunya i Espanya “tan espectacular com un Barça-Madrid” i que això obligarà les institucions i els governs europeus a prendre partit pels uns o pels altres, a respondre a una pregunta que els incomoda. Doncs precisament d’això es tracta. I quan la teva situació ja és vista com un problema, precisament llavors és quan has d’aconseguir que la teva proposta sigui vista com una solució. L’ordre és aquest. Ningú compra una solució si no creu tenir un problema.

Ramon Tremosa: "Espanya desobeeix Europa i vol fer obeir Catalunya"

L’eurodiputat de CDC lamenta que Madrid prohibeixi exercir el dret a decidir apel·lant al compliment de la llei, alhora que a Europa incompleix les directives constantment

per Gemma Aguilera 02/01/2017

L'eurodiputat de CDC Ramon Tremosa denuncia la doble vara de mesurar espanyola amb la llei | Jordi Borràs

L’any 2016, l’Estat espanyol ha batut rècords de recursos davant del Tribunal Constitucional a lleis catalanes i ha iniciat processos judicials contra càrrecs públics catalans per posar les urnes o permetre debats al Parlament. Tot, amb un sol argument: el suposat incompliment de la llei espanyola. Una rigidesa que contrasta amb l’actitud de l’Estat espanyol quan es tracta de complir normatives de la Unió Europea, que són d’obligat compliment i que estan destinades a preservar els drets dels ciutadans i empreses de la Unió Europea.

Aquest 2016, el Parlament Europeu ha assenyalat l’Estat espanyol com un dels que més vulnera la normativa europea eludint la seva obligació de transposar directives. En concret, l’Estat és líder en acumulació de queixes sobre possibles vulneracions de la llei de la UE (533 queixes), i ocupa el tercer lloc, només per darrere de Grècia i Itàlia, si es comptabilitzen els procediments d’infracció oberts, que en el cas espanyol van ser 83. Les dades estan recollides en l’informe anual sobre l’aplicació de la llei de la Unió Europea, en què per primera vegada es mencionen els estats incomplidors.


Parlament Europeu | Reuters

Davant d’aquests incompliments reiterats de l’Estat espanyol amb la normativa europea, l’eurodiputat de CDC Ramon Tremosa, autor amb Aleix Sarri del llibre L’Europa que han fet fracassar (Pòrtic, 2016), posa de manifest la doble vara de mesurar d’Espanya quan es tracta de complir la llei: “El PP i el rei d’Espanya ens diuen constantment que s’ha de complir la llei i que no hi ha marge fora de la llei per als catalans, però resulta que a la UE Espanya es pot permetre el luxe d’obviar la legislació d’obligat compliment”.

L’eurodiputat insisteix que els mandataris espanyols “no només incompleixen l’Estatut, les inversions i els compromisos assumits, així com els pactes històrics signats, sinó també la legalitat europea”, i avisa que l’actitud de deixadesa d’Espanya en aquest sentit “provoca desafecció transversal, creixent i massiva dels països nòrdics en relació a la UE, i per això 18 milions de britànics van votar Brexit”. De fet, aquesta és una de les tesis de L’Europa que han fet fracassar, i que reforça la idea que “Espanya desobeeix a Europa i vol fer obeir Catalunya”, conclou Tremosa.

L’eurodiputat de CDC afegeix que el fet que Espanya, "el país més desobedient de la UE", no transposi determinades directives suposa un “greu perjudici” per als ciutadans i empreses de tot l’Estat: “A Espanya només li interessa la PAC i les directives que són innòcues o que l’afavoreixen. Però quan ve una directiva que amenaça l’estatus quo ineficient, secular i decimonònic espanyol, simplement s’ignora, castigant els ciutadans i les empreses, que queden totalment desprotegides per aquesta arbitrarietat”.

A tall d’exemple, Tremosa explica que l’Estat espanyol ha desobeït la UE i incompleix directives tan rellevants com el reglament de ports, essencial per al corredor mediterrani, el reglament de morositat, “essencial perquè les pimes solvents no hagin de tancar perquè no cobren els serveis que han prestat al govern espanyol, a la Generalitat o a les empreses de l’Ibex-35, que paguen a 300 dies amb total impunitat del govern de Madrid”. Però Espanya també ha incomplert directives de seguretat jurídica: “Espanya lidera els rànquings internacionals de plets per qüestions de seguretat jurídica, perquè tant el PSOE com el PP han expropiat amb efectes retroactius les primes atorgades al sector fotovoltaics”, conclou Ramon Tremosa.

L’autèntica tercera via

Iu Forn
Barcelona. Dilluns, 2 de gener de 2017
4 minuts

Hi ha una part de catalans (i catalanes) que no són indepes, però tampoc no són espanyolistes i que, per als espanyolistes són indepes i per als indepes són espanyolistes. Complicat? Per ells (i elles), pobres sí. Per dos motius:

1/ Ningú els vol al seu bàndol i els vol al bàndol contrari.

2/ Perquè en un món on les coses existeixen a partir del fet que tenen nom, aquesta part de la nostra societat està orfe d’etiqueta. I sense etiqueta, no són.

Comencem pel segon punt, que és el més terrible a l’hora de negar-los la visibilitat. I usaré com a exemple una cosa que ens havíem fet sempre: fotos. I des que hi ha mòbils, encara més, perquè era molt més senzill que allò de les càmeres de rodet de posar l’automàtic i anar corrent a situar-te a lloc. Però la cosa no va ser el fenomen que és ara fins que l’actriu Ellen DeGeneres va fer-se aquella famosa selfie amb un munt de “celebrities” (una altra paraula que etiqueta un món).

I això, que va passar durant la cerimònia dels Óscars del març del 2014 (fa 4 dies), va donar nom al concepte i, per tant, va fer real, un fet que ja existia i que va arribar a la màxima expressió en una altra imatge històrica que explica el món on vivim:

Doncs bé, succeix el mateix amb aquest grup de persones que, de moment no tenen nom i a qui, per tant, ningú pot crear-los una identitat, però que hi són. Persones de les quals ni en sabem la xifra perquè, com que no podem parcel·lar-les en un concepte, no apareixen a les enquestes, oficialment no existeixen i no podem comptar-les. I així arribem al punt 1, als motius pels quals resulta que ningú les vol.

Però si li sembla, abans de continuar, intentem definir-les. Serien, i generalitzo molt, persones que reconeixen que Espanya no actua lleialment amb Catalunya, que creuen que hi ha motius per establir un nou marc de relació, però que darrera del moviment indepe hi veuen una ideologia conservadora i “burgesa” que els és aliena. Per dir-ho clar i català: el que els fa tirar enrere és que l’independentisme els fa pudor a pujolisme actualitzat i no es poden sentir part del moviment perquè el moviment no parla com ells.

Però quan miren l’unionisme nostrat, se’ls posen els pèls de punta. I és que les manifestacions del dia de la Hispanitat, per exemple, amb aquell espectacle dantesc, aquella antigor, aquella caspa i aquell frikisme extrem han fet molt de mal a la Catalunya que se sent espanyola. I quan miren a Madrit (concepte) hi veuen un Estat que s’ha apropiat de la Constitució i l’utilitza per fer fora de la salvació eterna del nacionalisme espanyol tronat a tothom que no combrega al 100% amb els seus postulats. I hi veu que s’usen fons reservats per destruir persones, però també sanitats públiques. Sanitats que són dels indepes, dels unionistes i d'aquest catalans del mig i sense nom (encara).

El gran error dels indepes és no acostar-se a aquesta gent fins ara inconcreta i que no només habita al voltant dels comuns. Enviar-los a l’altre bàndol perquè no accepten al 100% el decàleg del bon indepe és cometre la mateixa equivocació que els autoanomenats “constitucionalistes”, alguns dels quals, els més sectaris, pretenen que oblidem quan van votar en contra de la Constitució que ara usen com a trinxera per mantenir el seu estatus.

En aquest enllaç hi pot veure la transcripció de la sessió plenària d’aprovació de la Constitució. I aquí hi ha qui va votar què. I aquest “què” vol dir que la Constitució va tenir 6 vots negatius, cinc dels quals van ser de diputats d’Alianza Popular (partit mare de l’actual PP): Gonzalo Fernández de la Mora Mon, Albero Jarabo Payá, José Martínez Emperador, Pedro de Mendizábal Uriarte i Federico Silva Muñoz (l’altre va ser del llavors diputat d’Euskadiko Ezquerra Francisco Letamendia i per motius oposats). I que de les 14 abstencions hagudes (del PNB i d’Heribert Barrera i Joaquim Arana), 3 van ser d’AP: Licinio de la Fuente i de la Fuente, Alvaro de Lapuerta Quintero (tresorer del PP des del 1993 al 2008 i mestre de Bárcenas) y Modesto Piñeiro Ceballos i dues de la UCD: Jesús Aizpún Tuero i Pedro Morales.

Un any després, José María Aznar escriuria al diari La Nueva Rioja: “El consenso ha provocado un efecto fulminante cual es el de la desconfianza de una enorme masa de españoles en el buen funcionamiento del sistema democrático, que quedó palpablemente demostrada en el elevadísimo índice de abstención que se produjo en el pasado referèndum” (es refereix al de la Constitució). Més endavant afirma: “Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, sí el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. I per rematar-ho, en un altre article, deixava per a la posteritat aquesta frase: “Vientos de revancha son los que parecen traer algunos ayuntamientos. Las calles dedicadas a Franco y a José Antonio lo estarán a partir de ahora a la Constitución”.

Doncs això, que molts catalans no indepes, no signen aquesta situació ni estan amb aquesta gent. I la nostra feina és convèncer-los de que vinguin a aquest cantó i fer-ho acceptant les seves reticències. Perquè no tot ha de ser exactament del color que nosaltres volguem.

Per què no t’has d’enfadar amb la llista de ‘dolents’ de PoliticoAntoni Maria Piqué 
Barcelona. Dimarts, 3 de gener de 2017
4 minuts

     

El diari web Politico Europe ha armat aquest dilluns gran rebombori a Catalunya en publicar una peça on llista dotze personatges que posaran Europa en problemes aquest 2017. Entre ells hi figura el president de la Generalitat, Carles Puigdemont,al costat de papus populistes –l’holandès Geert Wilders o l’italiàBeppe Grillo– i altres malvats, com els clubs de futbol xinesos (ens roben les estrelles) o els directors dels diaris sensacionalistes britànics (enreden la negociació del Brèxit), etcètera.

És la clàssica peça enginyosa que fa molts clics i on t’hi estàs una bona estona: tots els personatges de què parla o les situacions en què estan involucrats (eleccions, futbol, Brèxit…) són controvertides i tenen gran seguiment a favor i en contra en xarxes socials. Com el procés català. Els dolents obvis (Putin, Erdogan, Le Pen...) no hi són, així que la llista també crea un aura de misteri a l’entorn dels seus noms. En fi, que l’èxit de la cosa (molts usuaris + elevat temps d’estada a la web) estava assegurat.

És poc intel·ligent enfadar-s’hi o fer-se la víctima. Senzillament, és un artefacte fet per a generar marca a la filial a Brusel·les de la nordamericana Politico i organitzar una bona saragata a les xarxes socials.

Podria ser també una venjança o una forma de pressió? És una sospita que té un fons relatiu.

La llista inclou la comissària europea de la Competència, la liberal danesaMargrethe Vestager, implacable a l’hora de perseguir els monopolis de les gran tecnològiques, singularment Google i Apple, per les martingales legals que els han permès eludir les seves obligacions fiscals a la UE. Només a Apple, la comissària els hi reclama 13.000 milions d’euros en impostosendarrerits. La llista de les empreses que Vestager investiga és de por: Fiat, Amazon, Starbucks, Gazprom, McDonald’s…

Què hi pinta Vestager en una llista de “persones que (probablement) arruïnaran el 2017”, com titulaPolitico? Més aviat hauria de figurar en la llista oposada, oi? Entre les empreses que la comissària té en el punt de mira hi figurenpatrocinadors d’un dels productes estrella de Politico: la newsletter matinal que cada dia envien a milers d’abonats. Google, entre d’altres. Segurament aquesta relació no ho explica tot però potser ajuda als lectors a situar-se millor.

Un altre dels patrocinadors –és a dir, que paguen a Político per aparèixer com a tals a la capçalera de l’esmentat butlletí– ha estat el Partit Popular Europeu, que aplega a la CDU de la cancellera Merkel però també al Partido Popular de Mariano Rajoy. Certament, aquest vincle no és necessàriament la raó final de res, però conèixer-lo ajuda a tancar la perspectiva dels usuaris.

També val la pena tenir algun detall més sobre l’autor de la cosa, Tunku Varadarajan. És un periodista nascut a l’Índia amb passaport britànic que ara, establert a Nova York, treballa per la Hoover Institution, un respectable think-tank conservador. La gran majoria de les coses que ha escrit per aPolitico Europe són cròniques futbolístiques. Ell és tan fan delReal Madrid que la cover del seu compte de Twitter és la foto d’un gol dels merengues.

Varadarajan ha estudiat Dret a Oxford i parla mitja dotzena d’idiomes. The Times, el de Londres, el va enviar a Madrid de corresponsal el 1996, l’any de la primera victòria de José María Aznar. L'any següent, un cop a Nova York, va passar, a The Wall Street Journal i a Forbes fins que va marxar a dirigir l’edició global de Newsweek, que es va enfonsar amb la resta de la revista.

El nostre home, malgrat les seves sòlides credencials, no devia llegir elFinancial Times de la setmana passada on s'explicava que els moviments secessionistes català i escocès no tenen res a veure amb els populismes europeus.

El seu amic espanyol, el veterà i sòlid periodista d’internacional Felipe Sahagún, ens va deixar al seu blogun retrat ràpid i ple d’admiració de Varadarajan:

“Lo más difícil, para un corresponsal extranjero, es convencer a sus jefes de que algo de lo que pase en España (cuando no había crisis, terrorismo yihadista ni crisis graves de gobierno,  especialmente) era noticia. La llegada del primer Panda al zoo de Madrid, una entrevista con la mujer torera Cristina y temas parecidos, muy bien planteados por Tunku, le abrieron las puertas a asuntos más políticos hasta convertirse en el corresponsal de preferencia de la Moncloa de Aznar,quien le llegó a invitar personalmente a acompañarle en el avión presidencial: decisión no muy bien vista, por lo que recuerdo, por Carlos Aragonés, el jefe del Gabinete de Aznar, por lo que suponía de discriminación para otros corresponsales”.

El “corresponsal de preferència de la Moncloa d’Aznar”? Quina coincidència. Saps on va trobar feina Aznar quan va plegar de president el govern espanyol? Doncs Rupert Murdoch el va fitxar com a conseller a News Corporation, l’editora de The Times.

Per tot plegat no cal enfadar-se ni flagel·lar-se amb la llista publicada per Politico Europe. Té el mateix relleu que els reportatges sobre l’arribada del primer ós panda al zoo de Madrid o l’entrevista amb la torera Cristina. Cap.

Vic fa varios anys quefan us dels fanalets amb estelades també Berga i Torello
Ara com es podrá veura la cavalcada per TV3 es el problema tot per protegir els infants
Pero no diuen res que la infanta Elena portes als toros a la seva filla de 15 anys malgrat que el reglament de les Illes limita la edat als 16 anys per anar als toros
12 de Octubre Dia de la Raza el canal infantil de TVE va aparexir una bandera de Espanya Y que un colegi de Sevilla acabessin el curs fent una jura a la bandera
I en temps de eleccions molts partits regalan globos , babderolas , chucheries , gorres [...]

L'Estat inverteix 780 milions en un AVE de luxe mentre castiga Rodalies

Estefania Molina

Madrid. Dimarts, 29 de novembre de 2016
4 minuts

La nineta dels ulls del Ministeri de Foment espanyol és l'alta velocitat i, tot just estrenar el càrrec, el ministre Íñigo de la Serna ha tancat el contracte 'del segle' amb l'empresa Talgo per impulsar la construcció d'una flota d'AVE de luxe. La concessió ascendeix a 786,5 milions d'euros per 15 trens amb tecnologia d'última generació, pels quals el ministeri havia pensat gastar inicialment un 28% més. La inversió supera el pressupost incomplert d'un any amb Rodalies i arriba ara que el ministre de la Serna intenta esquivar la cessió del servei a la Generalitat.

Segons fonts del Ministeri de Foment, l'objectiu de la inversió en vehicles d'AVE és dotar Espanya de la flota de trens "més moderna d'Europa, amb cotxes d'última generació, tecnologia wi-fi, gran capacitat, versàtils i accessibles". Per aquest motiu, els nous vehicles de Renfe disposaran d'un conjunt de comoditats i enginys, entre els quals es troben un seguit de pantalles LED, a més d'una nova aplicació d'oci anomenada Play-Renfe; la possibilitat de segmentar per ambients els espais del tren; o els sistemes de senyalització i seguretat vial "més avançats" del moment per assolir els 330 km/h.

L'Estat invertirà en 15 AVE el pressupost destinat per a l'any 2016 en la xarxa ferroviària catalana, del qual s'havia executat només el 9% al juny

Renfe també exhibeix orgull cap al nou vehicle anomenat Avril, que arriba quatre anys abans de la liberalització del sector que la Unió Europea va estipular per al 2020. A més, el nou AVE busca fer-se un lloc dins del marc de l'economia sostenible, com a conseqüència del "mínim consum" i perquè es registra la "màxima" eficiència energètica del sector i un pes 30% inferior al d'altres trens. En el vídeo promocional la veu en off comenta que està cridat a ser la "referència exportable de l'alta velocitat" per la seva "innovació i protecció del medi ambient".

Els 30 AVE de la concessió suposen tres vegades els diners que l'Estat ha gastat en 7 anys en el Pla de Rodalies a Catalunya

Així les coses, en principi la inversió és per a 15 unitats de vehicles i 30 anys de manteniment, però el contracte estipula la possibilitat de ser ampliat a 15 unitats més –en total 30 trens AVE– i un manteniment que s'allargaria fins als 40 anys. Tot això suposaria una despesa total de 1.495,4 milions d'euros. D'aquesta manera, els preus d'adjudicació millorarien en un 28,2% sobre el que pensava gastar el ministeri –almenys pel que fa a les primeres unitats– i serien més beneficiosos en un 43% en relació amb els pressupostos de què partia Foment, que en un inici eren d'uns 2.600 milions d'euros.

Exemples d'espais que es poden crear:

[Captura de pantalla 2016 11 28 a las 17.58.13]

FOTO: Guarderia a dins l'AVE

[Captura de pantalla 2016 11 28 a las 19.02.51]

FOTO: Sala de Juntes amb mampara de vidre per dividir els espais
La desinversió d'un any a Catalunya

El contrast que el nou AVE suposa amb l'estat de la xarxa a Catalunya emergeix per la inversió que Foment fa en la xarxa ferroviària catalana i, en concret, a Rodalies. Segons fonts de la Conselleria de Territori i Sostenibilitat consultades per El Nacional, l'Estat va pressupostar durant l'any 2016 uns 657,5 milions d'euros per a Adif, Renfe i el Seitt (Societat Estatal d'Infraestructures de Transport Terrestre). D'aquests, fins al mes de juny se n'havien executat menys del 9%, per a Renfe i Adif. És a dir, que l'Estat invertirà en 15 AVE més pressupost del que s'havia adjudicat a Catalunya i del qual de no en va complir ni un 10%.

Fins que arribi el tancament de l'any, les fonts consultades han aportat a aquest diari l'històric d'inversions no satisfetes. L'any 2015 es van pressupostar 603,8 milions, dels quals sols es van invertir un 26% de facto per a Adif. És a dir, que el 74% va quedar incomplert. A això, s'hi suma el conveni de 4.000 milions d'euros que es va signar amb l'Estat per al període 2008-2015, del qual se'n va executar el 10% per al pla de Rodalies. Finalment, per al període 2014-16, es van adjudicar 306 milions per a inversions urgents, del qual se'n va dur a la pràctica el 4,1% d'actuacions en servei.

A aquestes dades s'hi sumen les queixes de l'alcaldessa de l'Hospitalet, Núria Marín, fa uns dies, quan va denunciar que el Pla director d'infraestructures 2012-2020 estava pressupostat en 4.848 milions d'euros, dels quals només se n'havien executat 247 el 2016.
El nou pla de De la Serna per a Rodalies

Davant els incompliments econòmics de l'Estat i les múltiples queixes dels usuaris, el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull, va prendre la determinació que Foment traspassés tot el servei a la Generalitat. Per això, el passat 26 d'octubre, tant el president Carles Puigdemont, com l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, a més d'un seguit d'institucions i entitats, van participar en un acte conjunt per protestar i reivindicar la cessió de la xarxa. "No és una qüestió de puntualitat ja. És una qüestió de dignitat. És el moment de dir prou", va dir Puigdemont aleshores.

Però la sorpresa per part de La Moncloa va saltar aquesta setmana, quan De la Serna va anunciar que el ministre contemplava un nou pla. Aquesta notícia va produir-se per la pregunta "pel caos ferroviari", feta del diputat al Congrés d'En Comú Podem, Fèlix Alonso, durant la sessió de control a l'Executiu de Mariano Rajoy. Rull no va trigar a replicar i va dir que no calia cap pla nou, sinó que l'Estat "havia de pagar" tots els incompliments. Així i tot, el ministre i el conseller es van emplaçar a mantenir una reunió per resoldre la mobilitat catalana, ara que Espanya compta ja amb un nou AVE de luxe.

Els fanalets de destrucció massiva

Barcelona. Dimecres, 4 de gener de 2017
2 minuts
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

Primer error, gairebé de principiant: no s'ha de menysprear la capacitat que s'enfilin als primers llocs de l'agenda informativa de les Espanyes temes que funcionaran, malgrat l'escassa transcendència informativa, ja que disposaran de grans altaveus en la mesura que incorporin una crítica exagerada en alguns dels ítems següents: independentisme, llengua catalana, el clan Pujol, Barça, TV3, immersió lingüística, ANC, Òmnium i així podríem enumerar uns quants exemples més.

Fet l'anterior aclariment, reconec que quan vaig llegir que l'ANC de Vic havia fet una crida als assistents a la cavalcada de Reis d'aquest dijous perquè portessin fanalets amb l'estelada ni per un moment vaig pensar en la repercussió mediàtica que tindria el fet. ¿A qui pot sorprendre que a Vic, on Junts pel Sí i la CUP van aconseguir més del 75% dels vots en les últimes eleccions, o en el conjunt de la comarca d'Osona, on van obtenir gairebé el 78%, l'ANC faci un suggeriment d'aquest tipus? ¿Que potser les hemeroteques no són plenes d'iniciatives de partits polítics o de governs en aquesta mateixa direcció? També de molt pitjors, bastant més: nens cantant el Cara al Sol, o amb armament militar. Una mica menys de cinisme, si us plau.

Però esclar, com tota notícia exagerada -i una exageració acaba sent una deformació informativa de la realitat i, en conseqüència, una notícia falsa- de seguida es van constatar les veritables raons: uns, convertits en caps de programació de TV3, demanaven que el canal català de televisió no retransmetés la cavalcada des de Vic per allò de la manipulació infantil; d'altres, culpaven directament el president Puigdemont d'utilitzar els Reis d'Orient per adoctrinar en el sobiranisme. Deu ser irrellevant que Puigdemont sigui el president de la Generalitat i no el de l'ANC.

Reconeguem-ho: aquesta sí que ha estat una reeixida Operació Catalunya. Tothom parlant de Vic, els fanalets i les estelades mentre el govern espanyol aconseguia en diaris de paper, ràdios i televisions que s'amplifiqués la qüestió i gairebé desaparegués de l'agenda la terrible acusació al Ministeri de Defensa per l'accident del Iac-42, tretze anys després. El govern de Madrid cessarà Trillo precipitadament en les properes setmanes de la seva destinació d'or com a ambaixador a Londres i el president Rajoy insistirà que allò va passar fa molts anys. I, esclar, això de Vic és d'ara mateix.

Fanalets o pistoles

NARCÍS GENÍS

No hi ha treva de Nadal ni de Reis, perquè l'artilleria política i mediàtica espanyola no cessa i s'intensifica contra el sobiranisme

La iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) de repartir fanalets als nens per anar a esperar els Reis amb l'estelada, que és opinable, es porta a terme des de fa uns quants anys, i en el passat tots els nens que els portaven van rebre els regals de Ses Majestats igual que la resta d'infants. Fins ara, i al llarg d'aquests anys, totes les cavalcades s'havien desenvolupat amb absoluta normalitat i la canalla portava en llibertat el fanalet que volia, amb coloraines, estelades o sense.

En el moment actual, els drets i les llibertats es qüestionen, i les llibertats d'expressió i opinió han estat reiteradament trepitjades (com en el cas del regidor de la CUP Joan Coma) amb la connivència d'aquells que ara es queixen. Resulta que portar un fanalet per anar a esperar els Reis amb l'estelada dibuixada avui s'està criminalitzant. Els fanalets dels Reis s'han convertit en una qüestió d'estat, fins i tot ha fet intervenir el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no deu tenir gaire res més a fer; ha estat portada del diari El Mundo i editorial aEl País, a banda de les obertures en els informatius de gairebé totes les televisions espanyoles, que han manipulat i tergiversat la cosa a uns nivells escandalosos. Fins i tot s'ha apel·lat a la Declaració dels Drets del Nen de les Nacions Unides. Una reacció que xoca, perquè aquests polítics i mitjans de comunicació són els mateixos que van criticar l'alcaldessa Ada Colau quan va decidir que militars i cossos policials no tinguessin presència al Saló de la Infància de Barcelona, com sí que en tenen en molts altres parcs infantils espanyols, on els sodats deixen tocar les armes als nens i els reparteixen banderes espanyoles. Tampoc critiquen ni qüestionen que en moltíssimes poblacions, militars espanyols participin i tinguin protagonisme en la cavalcada de Reis, com una reminiscència d'altres èpoques.

No hi ha treva de Nadal i Reis, l'artilleria política i mediàtica espanyola no cessa i s'intensifica contra qualsevol símbol de sobiranisme, aprofitant les andanades per carregar contra TV3 i el president de la Generalitat, Carles Puigdemont. I això no ha fet res més que començar. Sort que Espanya té un Tribunal Constitucional que vetlla pels drets i les llibertats dels ciutadans!