Urnes o arnes

"Els comuns han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Constitucional"

per Salvador Cot 26/12/2016

La repetició de les eleccions a l'estat espanyol va eliminar, definitivament, qualsevol possibilitat de referèndum pactat a l'escosesa. El resultat, després de mig any de bloqueig, va reforçar el PP i va deixar clara la resistència del PSOE, a més de desmentir les enquestes que atorgaven un gran creixement a Podem/Esquerra Unida. Ni sorpasso, ni república, ni referèndum. I de Catalunya ja se n'ocuparà la vicepresidenta.

Per acabar de bloquejar-ho tot, el suport del PSOE a la investidura de Mariano Rajoy va visualitzar un gran bloc de règim, Ciutadans inclosos, que fa impossible qualsevol canvi substancial en l'engranatge polític espanyol. Al Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats s'hi asseuen majories enfrontades i incompatibles, almenys a mig termini.

Per tot plegat, negar-se a posar data al referèndum equival a eternitzar l'anomenat processisme, només per la conveniència partidista dels comuns. Són ells els que han de decidir si donen suport al Regne d'Espanya o a la República Catalana i si acompanyen les urnes o es queden amb les arnes del Tribunal Contitucional. Urnes o arnes; passat o futur; democràcia o autoritarisme. Queden només uns mesos per decidir-ho tot.

Defensar fins el final les institucions democràtiques

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’anunci de noves decisions del Tribunal Constitucional contra la tasca diplomàtica del Govern i la tramitació de les tres grans lleis de desconnexió se solapa en el temps amb l’acció del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amenaçant el Govern sencer i membres del Parlament en el curs mateix de les sessions i amb la fixació del judici contra el president Mas i la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau entre el 6 i el 10 de febrer. Es tracta d’una allau d’extraordinària gravetat que comença a suscitar una àmplia solidaritat internacional. Tots plegats hem de mantenir la serenitat i respondre amb contundència. Com? Per exemple, fent tot allò que haguem de fer per preparar la desconnexió i el Referèndum, i notificant també als membres de la Sala de Govern del TSJC que han de deixar d’amenaçar els representants del poble de Catalunya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

MANIPULACIÓ (I). Començava la setmana a can Planeta (“El Periódico” del comissari Enric Hernández) difonent el seu tradicional Baròmetre del GESOP. La direcció del mitjà va treballar incansablement per donar-li la volta a una enquesta altament favorable a l’independentisme. Fins a un 84,6% dels catalans es mostren partidaris d’un referèndum: poques coses deuen generar un consens tan alt a Catalunya, atenció, amb el 42% dels votants del PP, el 52% de Ciudadanos i el 72% dels del PSC inclosos! En comptes de titular amb aquest fet destacadíssim, el diari dels Lara que ja van entrar el 1939 per la Diagonal es van decantar per un (de primer de manipulació): “El referèndum unilateral divideix els catalans”. Així, al 49,6% dels catalans que el volen encara que sigui convocat de manera unilateral, hi van oposar en bloc tant el 35% que també vol referèndum però exigeix que sigui pactat i el mínim 13,8% que diu que els catalans no podem votar.

MANIPULACIÓ (II). El pamflet espanyolista del comissari Hernández comunicava als catalans a bombo i plateret que només un 18% dels enquestats creu que el procés acabarà amb la independència. En realitat la xifra mai ha estat gaire més alta (però això no toca dir-ho). És com si valoració de la clàssica pregunta (de rang interpretatiu menor) sobre qui creu que guanyarà les eleccions hagués de substituir la que demana què es votarà efectivament demà si hi ha eleccions. Per cert que els gairebé deu punts de diferència entre els qui votarien sí i no a la independència en cas de referèndum, assenyala novament com totes les preguntes ben formulades dels darrers tres anys, que ens trobem amb un 55-45 amb tendència a fer créixer la distància. Quan es pregunta què votaràs efectivament i no si vols la independència en abstracte es passa automàticament de l’empat a aquests deu punts de marge favorables al sí.

MANIPULACIÓ (i III). L’enquesta és important també per un parell més de constatacions que assenyalen que només nosaltres mateixos i/o la força bruta de l’Estat poden aturar aquest corrent d’opinió cap a la llibertat que va activar el binomi Consultes de 2009/2011 – Sentència del Tribunal Constitucional de 2010. La primera, molt, molt, molt important, que gairebé dos terços dels catalans diuen que aniran a votar en el referèndum peti qui peti (segur, 52,8% i molt probablement un 11,5%). La segona, vital per consolidar una participació que superi clarament els 2,5 milions de catalans a les urnes en el referèndum, que un 60,6% dels votants dels QWERTY hi estan a favor encara que es faci sense permís i que només un terç dels seus votants hi exigeixen un acord previ. Aquest suport tan clar al referèndum o referèndum farà gairebé segur que l’Ada Colau li’n doni suport i deixa en pilotes el discurs de Coscubiela, Rabell i Fachín.

PAGATS. Són tan sapastres que ells mateixos s’incriminen. Tot i que els mou per davant de tot l’amor a Espanya, el cert és que a falta de cap servei
d’intel·ligència dels nostres i d’un periodisme català d’investigació que frega el no res, només són filtracions o declaracions dels mateixos implicats allò que acaba revelant la punta de l’iceberg de la formidable despesa en mitjans que l’Estat espanyol dedica cada dia a ofegar l’anhel de sobirania dels catalans. Després de les converses del ministre Fernández Díaz i dels maletins per pagar informacions falses a Suïssa, ara sabem també que el CNI paga experts en xarxes socials perquè facin de trols contra el procés. Només cal passejar-hi mínimament pels diaris digitals per a constatar l’existència de centenars de personatges ficticis abocats dia i nit i a sou públic espanyol a difondre falòrnies i amenaces. I és així com la campanya pel no la paguem tots.

SEGADORS. Si alguna cosa caracteritza el nacionalisme espanyol és el negacionisme històric. Aquesta setmana n’ha donat novament compte la parella Carrizosa – García Albiol al Parlament de Catalunya. La primavera de 1640, en el seu avanç des del sud cap a Barcelona, després d’un cruel setge ple de destrucció i del saqueig de la vila, les tropes castellanes van assassinar a cops de sabre de cavalleria entre cinc-cents i set-cents defensors de Cambrils rendits i desarmats i van aplicar el garrot vil per via sumaríssima al seu govern municipal en ple. Es tractava de deixar clar a la resta de poblacions que qualsevol resistència comportaria la mort. La vila no va recuperar en un segle i mig la seva antiga esplendor. Els actuals polítics espanyolistes defensen que cal amagar aquesta realitat i que, en paraules de García Albiol, cap espanyol ha matat mai un català. Encara avui volen continuar humiliant els cambrilencs imposant-los l’oblit.

TRIAR. Arriba el temps de triar i els Comuns apareixen cada vegada més i més nerviosos. Rabell, Coscubiela i Colau han assistit a la reunió del Pacte Nacional pel Referèndum. Xavier Domènech, líder “in pectore” del nou projecte dels Comuns, ha decidit que no. Es tracta d’un estudiadíssim ara sí, ara no, que intenta contemplar totes les sensibilitats d’aquell espai. La Puta i la Ramoneta supervivents. Acostumem a exigir-los definició. No cal. No és difícil endevinar que mai prendran una determinació fins que nosaltres els obliguem a fer-ho. Així que, endavant, a executar el full de ruta traçat. És responsabilitat dels independentistes trencar la indefinició que el 27-S va generar un resultat de 48% a 39%, deixant un 11% al marge: ara no hi pot haver qui se n’amagui. Tothom serà comptat. Referèndum o referèndum: al setembre serem lliures o no tindrem institucions pròpies i ells segur que hauran hagut de triar un dels dos camps.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Joan Coma regidor de la Cup per vic es ditingut e investigat per sedeció

Joan Coma desmenteix Felip VI

"L’actuació de l’Estat solament 48 hores després del discurs bonista del Rei d’Espanya ha deixat el missatge de Felip VI en un no res"

per Josep M. Torrent 27/12/2016

Des del sobiranisme s’ha criticat el discurs de Nadal del Rei d’Espanya. Alguns esperaven trobar en el missatge reial un gest cap a Catalunya, una certa complicitat amb el moment polític que es viu aquí. No sé perquè hi havia aquestes expectatives. No sé què podia haver canviat que motivés un acostament del monarca al sentiment d’una gran part de catalans.

Però què va dir? Felip VI va parlar de valors, de convivència, de diàleg, d’enteniment, de respecte als demés, a les idees diferents... Fins i tot va dir que no cabien a Espanya la intolerància i l’exclusió, la negació de l’altra o el menyspreu al valor de l’opinió dels altres. I va parlar de construir sobre la diversitat. No sona malament, francament. Sobretot, perquè podria interpretar que el monarca ens està dient que cal acceptar el que opinen els demés, que no s’ha de ser intolerant, ni excloure ningú. Es a dir, amb aquest discurs podria entendre que Felip VI trenca una llança per la llibertat d’expressió i d’opinió; que ens diu que no hi ha una única forma de construir el futur i que cal acceptar la manera que cadascú desitgi vestir-lo, sempre que es faci sota els valors de la convivència, el respecte als demés i a les idees diferents. Francament, un discurs bonic, que sona bé i que fa goig el dia de Nadal. Un discurs que el monarca acomiada amb un “Eguberri on; Bon Nadal; Boas festes; Buenas noches. Y Feliz y próspero 2017”.

La pega és que, tot just dos dies després de tants consells i bones intencions un regidor de la CUP de Vic, Joan Coma, ha estat detingut per una causa oberta per un delicte d’opinió. Aquest regidor va dir en un Ple municipal que per fer una truita (entenguis construir un nou Estat) primer s’havien de trencar els ous (és a dir, s’ha de tallar amb Espanya). El discurs el va fer durant la defensa d’una moció de suport a la resolució del Parlament que fixa l’inici de la desconnexió de Catalunya amb l’Estat espanyol. El regidor va utilitzar la seva llibertat d’expressió i opinió per marcar uns criteris polítics (discutibles o no) sobre el futur de Catalunya i la seva relació amb Espanya. I ho va fer de forma pacífica, amb la paraula, amb respecte però demostrant que pensa diferent.

L’actuació de l’Estat solament 48 hores després del discurs bonista del Rei d’Espanya ha deixat el missatge de Felip VI en un no res; en xerrameca; en parlar per no callar. Perquè és evident que tots els principis que deia predicar el Rei, l’actuació d’ahir els esmicola. O no?

I és que el Rei fa de rei; no és responsable de res i no decideix res. Fa i llegeix el que decideix el govern de torn a Espanya (Art. 64 de la Constitució). És un bust que diu el que altres han decidit que digui. Igual que el seu pare, el Rei Joan Carles. Felip VI parla per boca del president del govern d’Espanya, Mariano Rajoy, igual que Joan Carles va parlar per boca de Felipe González (PSOE), José Maria Aznar (PP) o José Luís Rodríguez Zapatero (PSOE).

Què podia dir el Rei diferent al que diria Rajoy? Res.

I si hagués dit alguna cosa diferent? Doncs hauria estat alguna cosa que hauria interessat a Rajoy que es digués.

Com diria José Mourinho: “Teatre del bo”.

El problema el tenen ells

"No hi haurà prou furgons policials ni trens per traslladar milers d'independentistes a l'Audiència Nacional, imitació del Tribunal d'Ordre Públic de Franco"

per Ramón Cotarelo 27/12/2016

El nucli del discurs de Felip VI la nit de Nadal, el menys vist de la història d'aquests missatges, va ser que la democràcia descansa sobre el compliment de la llei. En la seva curtesa mental, el monarca no arriba a veure que està repetint com un lloro les paraules de Rajoy, el representant de la dreta neofranquista més obstinat. O potser sí, i li sembli molt bé posar la corona al servei de la perpetuació d'una teoria i una pràctica autoritàries i antidemocràtiques.

Perquè, com sap tothom, excepte un grapat de franquistes governants, la democràcia no sorgeix de la llei sinó de la voluntat del poble de la qual, al seu torn, sorgeix la llei. Si el contrari fos veritat, a Espanya seguiria governant Franco, encara que fos des del més enllà. En certa manera, és el que està passant.

El discurs real tot just vetllava el seu contingut amenaçador per als que no acatin aquests postulats autoritaris. Molt especialment, els independentistes catalans. Són ells els destinataris de l'ordre-amenaça de complir la llei. Una llei iniqua i injusta en el cas de Catalunya, sotmesa a la tirania d'una majoria espanyola fundada en una Constitució, utilitzada com a arma de part i que, en el fons, ningú respecta.

Quaranta-vuit hores després de les amenaces televisades del Borbó, comença l'activitat repressiva de l'Estat. La policia deté al regidor independentista Joan Coma i el trasllada a un furgó a l'Audiència Nacional. Aquest fet té un enorme valor simbòlic. Quan ETA matava, l'Estat assegurava que, si hi hagués pau, podria parlar-se de tot. Mentrestant, la imatge dels telenotícies era el trasllat d'independentistes bascos en furgó a l'Audiència Nacional de Madrid. A Catalunya ningú ha disparat un tret, però tampoc es pot parlar de res. Ja s'ha posat en marxa la llançadora de furgons d'independentistes cap a l'Audiència Nacional de Madrid sense que hi hagi hagut més indici de diàleg que la campanya de propaganda del govern d'estar disposat a emprar-lo sempre que els altres claudiquen.

Darrere de Joan Coma vindran altres, no ho dubteu i, atès l'arrelament de l'independentisme a Catalunya, els repressors hauran de substituir els furgons per trens. Esperem que no de mercaderies.

Coma afirma en un vídeo que són ells, els repressors, l'Estat, el nacionalisme espanyol, els que tenen un problema. És cert, i amb l'agreujant que ho ignoren i, a més, no poden fer res diferent perquè pel seu tarannà franquista i la seva falta de legitimitat (tant del govern com de l'oposició) no tenen marge de maniobra. És veritat que el contenciós català es podria resoldre mitjançant una simple negociació i un referèndum pactat, però el nacionalisme espanyol no negocia perquè no sap, no vol i no pot. No sap perquè no ho ha fet mai; no vol perquè està mogut per una catalanofòbia profunda; i no pot perquè l'oligarquia tem quedar-se sense Estat al qual seguir espoliant.

Per això són ells els que tenen un problema, ja que estan condemnats a posar en marxa les mesures que acaben amb l'escassa autoritat de règim de la tercera restauració que volen defensar. La Corona –ben clar ho ha deixat la intervenció real– descansa en un bloc de poder dinàstic format per dos partits que s'alternen, un de dretes i un altre més de dretes, com sempre a Espanya. La Constitució –que mai ha estat un text en vigor llevat per prohibir, reprimir i oprimir– manca d'autoritat, reduïda a la funció d'una fulla de parra per dissimular les activitats antidemocràtiques del poder central. El Tribunal Constitucional, intèrpret d'aquella, no és altra cosa que la corretja de transmissió de les arbitrarietats del govern al servei del qual es troba. El Parlament, amb una aclaparadora majoria del nacionalisme espanyol, és un altre bloc decidit a preservar el "lligat i ben lligat de Franco". Aquesta és la llei que el Borbó vol imposar.

El problema el tenen ells, sens dubte, per tancar-se en un cercle viciós d'acció / repressió. No hi haurà prou furgons policials ni trens per traslladar milers d'independentistes a l'Audiència Nacional de Madrid, imitació del Tribunal d'Ordre Públic de Franco.

Espanya no pacta

«Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral»

Quim Torra | 27/12/2016 a les 22:01h

Si alguna cosa coneixem amb certesa és que Espanya no pacta. En tot cas, amb Espanya es pot arribar a negociar, un cop exercida la sobirania, a partir d'una política de fets consumats.

Com a catalans, ni més ni menys que 300 anys d'experiència avalen l'afirmació anterior; a banda de què tots els processos d'independència de les colònies espanyoles van ser unilaterals.

Descartada la darrera reinstauració monàrquica o "transició" com a pacte -l'estafa colossal de l'status quo franquista ja no hi ha qui pugui amagar-la-, l'únic exemple que la història ens ofereix d'un "pacte" entre Espanya i Catalunya és la proclamació de la República Catalana, després d'unes eleccions municipals considerades "plebiscitàries", l'any 1931. Gràcies al cop del president Macià es va poder "negociar" amb Espanya. I tanmateix, el resultat fou clarament decebedor. Degradació a Generalitat, Estatut de Núria retallat i el pacte incomplert per part de l'estat espanyol. És a dir, que ni aleshores.

No cal donar-li cap volta més: és impossible que algú que no considera l'altre un interlocutor hi pugui pactar res.

I no serà perquè no ens hi hàgim esforçat. El catalanisme ha basat de fet, històricament, la seva justificació en reivindicar-se com a nació, com a "entitat amb sobirania", capaç d'autodeterminar-se en la seva relació amb Espanya. Un pacte, doncs, entre iguals.

Naturalment, l'estat espanyol ho nega de manera sistemàtica. Espanya no considera que hi hagi cap altra entitat sobirana amb qui "pactar" res. Només hi ha una sobirania, l'espanyola. I en conseqüència a l'estat espanyol no existeixen "unionistes" -que suposaria que hi ha una entitat capaç d'unir-se a una altra-, sinó "depenents" -que implica que hi ha una entitat que és de l'altra, que li pertany i n'és sotmesa.

Tot això ho sabem i és conegut. El procés cap a la independència ha estat com ha estat precisament perquè si alguna cosa sabem és aquesta. Tota l'estratègia del dret a decidir es basa en aquest pressupòsit. Portem anys "carregant-nos" de raons: l'enviament dels diputats a Madrid per a la delegació de competències; la llei de consultes; el 9-N; el nou 9-N. Fins a la darrera carregamenta de raons: el 27-S, quan es van convocar unes eleccions amb caràcter plebiscitari que van donar lloc, el 9N2015, a l'aprovació de la declaració de sobirania i d'inici del procés de desconnexió.

És perquè Espanya no pacta la raó decisiva del perquè del referèndum d'autodeterminació unilateral. Perquè si tu t'has declarat sobirà, si tu entens que tens el dret a decidir el teu destí, si tu ja no "depens", ja no pots fer una altra cosa. Aquesta és la gran oportunitat del referèndum unilateral, que, esclar, posa terminis perquè sense calendaris i dates ja no seríem sobirans.

No hi haurà referèndum pactat; perquè Espanya no pacta. Ho sabem nosaltres i ho sap la comunitat internacional. Precisament per això és tan important explicar bé per què Catalunya s'autodeterminarà el setembre en un referèndum unilateral. Aquí és on el món ha de saber entendre'ns, aquí és on qualsevol ciutadà lliure del món hagi de semblar-li normal que, senzillament, vulguem ser com ells.

Per què?

Isabel Clara Simó

La pregunta no és com quedarà finalment la pobresa energètica, sinó per què existeix

En aquest poti-poti que han muntat, en què no saps què és el legislatiu, l'executiu i el judicial, trencant les normes bàsiques de la democràcia, aquella que Montesquieu va dissenyar amb els tres poders independents; doncs ja veus: et prohibeixen desobeir, quan la paraula desobediència pertany als súbdits, no als ciutadans, que som, legalment (ai!) lliures; i a sobre, el Tribunal Constitucional (com el Senat) va ser pensat per equilibrar els drets i els deures de les autonomies, i no com a arma executiva d'un poder barrejat, un poder que odia la llibertat i que estima els bancs.

La posició ambigua de l'executiu-legislatiu-judicial de l'Estat respecte a la pobresa energètica i els desnonaments és un exemple de bestiesa en tots els sentits; tant, que podria posar-se als llibres de text com a exemple de què no és una democràcia.

El Parlament fa una llei contra la pobresa energètica i el TC, que actua com un tic, ho anul·la: i s'havia aconseguit per unanimitat, el PP inclòs! Però el tic hi és. Contra Catalunya, tot. Doncs mira, per estar tan segurs que som una minoria s'han emprenyat molt. Després mor la infortunada dona de Reus i la premsa internacional diu, home, tios, que això no és, i comencen a fer equilibris: se'n tornen enrere, però com a mesura cautelar (?) aixequen la prohibició a les elèctriques que no subministren si no cobren; després matisen. I no hi ha qui s'hi aclareixi.

És cert que el fenomen és internacional: les democràcies, almenys per aquests verals, no aconsegueixen, amb el concurs del control de la població, que les distàncies entre pobres i rics disminueixin sinó tot el contrari: mai no hi havia hagut en la història contemporània, des de la Revolució Francesa, unes distàncies tan abismals entre rics i pobres.

Per això la pregunta no és com quedarà finalment la pobresa energètica, sinó per què existeix; ni què ens imposaran amb els desnonaments sinó per què hi ha desnonats. M'ho podeu explicar, senyor Rajoy i tutti quanti?

El Govern en funcions de Rajoy va publicar 52 normes legislatives d'imposició del castellà

La Plataforma per la Llengua ha publicat un informe sobre els decrets, ordres i resolucions que ha publicat el Govern del PP durant els 10 mesos en què es trobava en funcions, quan sempre tenia excuses per no fer res, perquè no li interessava i repetia una i altra vegada que estava en funcions. En canvi per imposar el castellà, va publicar 52 normes que es poden trobar totes a aquest informe titulat: «Novetats legislatives del BOE en matèria lingüística durant el govern en funcions de Mariano Rajoy. Normativa lingüística a favor del castellà aprovada pel govern de l’Estat i la seva Administració el 2015-
16 durant l’època del govern en funcions.» També el trobareu a aquest enllaç:https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/govern-rajoy-en-funcions-_181_11_2158.pdf. Aquí posarem uns quants exemples i per als qui els interessi sempre poden recórrer a l'informe esmentat.

Tots els que es preocupen pels temes sobre la normalització o la desnormalització lingüística saben que el nacionalisme espanyol, els defensors a ultrança de l'Espanya una, gran i lliure, els contraris a les diferents nacions existents dins l'Estat espanyol, es diguin partits polítics com el PP, Ciutadans, PSOE, etc., o es diguin La Razón, ABC, El País, etc., dirigits o no per tertulians radiofònics o televisius, o per la FAES, o altres fundacions d'ideologia franquista, sempre han posat el crit en el cel quan des d'una d'aquestes nacions, que ells i les lleis espanyoles anomenen autonomies, s'ha intentat legislar perquè la llengua oficial i pròpia del territori fos tenguda en compte en el terreny públic, a l'escola o a l'Administració. Dirigents del PP, de C's, grupuscles extremistes i altres han dit que era una imposició, que llengües com el català s'imposaven. Han ensenyat un argument que usen els que no han volgut aprendre o usar aquestes llengües, el català, per exemple. Els han ensenyat a repetir que no usen el català perquè els ho han volgut imposar, que una llengua s'ha d'usar perquè s'estima, no perquè s'imposa. I es queden tan tranquils després d'haver amollat la paragrafada apresa i inoculada de manera subliminar.

Han aprofitat aquell fet tan senzill com és el que els pobles veïnats volen ser millors, i es bo de fer establir rivalitats; un temps es feia utilitzant el cançoner, o un temps i ara, amb els equips de futbol o d'altres esports. Aquí s'ha utilitzat la sobirana mentida que els catalans ens volien comandar, i clar, tothom amb coneixements culturals o sense, ha respost que els catalans comandin a ca seva (deixarem de banda els nostres orígens i el fet que nosaltres també ho som, catalans). Per tant, si ells tenen una llengua, nosaltres n'hem de tenir una altra de diferent, i si acceptam que la llengua que parlam és la mateixa, li volem posar un altre nom o la volem relegar a la intimitat, com deia Aznar. I fer saber que l'única llengua important és l'espanyol o castellà. Usen el fals argument del nombre de parlants. Una llengua hauria de ser més important si té més parlants. Ara ja arribaríem a valorar les persones pels doblers que tenen. Els fills dels pares pobres els haurien d'odiar, precisament perquè són pobres, si ens ensenyen a utilitzar aquest tipus d'arguments.

Per tant, aquests són els que mai no han parlat d'imposició del castellà, que és oficial a tot el territori espanyol, però volen parlar d'imposicions de les llengües autonòmiques, que són oficials als seus territoris. A les Illes Balears, per exemple, el castellà i el català són llengües oficials, el català, a més, és llengua pròpia. Per tant, en un estat verament democràtic, qualsevol norma legislativa lingüística a les Illes Balears, hauria de ser igual, tant per al castellà com per al català, i si alguna de les dues llengües hagués de tenir algun avantatge, seria la llengua pròpia, que durant llarg temps ha estat perseguida i reprimida, per poder normalitzar-la. Aquesta discussió podria ser molt llarga, però el que m'interessa és demostrar la magra democràcia existent, quan un govern en funcions ha fet 52 normes legislatives (decrets, ordres i disposicions) d'imposició del castellà i cap per al català: 4 normes d'imposició del castellà per poder rebre ajudes, 25 normes per a documentació i etiquetatge, 6 sobre ensenyament, 4 sobre imatge i 13 que l'imposen com a requisit. Després diran que no continuen reprimint-la. Uns pocs exemples per mor de la llargària de l'article.

A federacions esportives com la d'automobilisme, tenis, golf, bàdminton, boxa, voleibol, per obtenir la llicència corresponent les instàncies han d'estar escrites en castellà, imposició. Si estan escrites en una llengua autonòmica, s'ha de presentar una traducció en castellà, imposició; els currículums per a oficials de l'exèrcit de l'aire exigeixen el coneixement del castellà i de l'anglès, les llengües autonòmiques no existeixen; els responsables dels ports de Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i la Savina, d'un territori on la llengua catalana n'és llengua pròpia, hauran de dominar el castellà i l'anglès; els manuals d'instruccions en la comercialització de motos nàutiques, embarcacions esportives i els seus components han d'estar com a mínim en castellà, imposició; el currículum per a l'ensenyament de la religió islàmica a educació secundària i batxillerat, una part del temari serà el coneixement de l'aportació dels autors musulmans en llengua castellana, però no fa cap referència a l'aportació d'autors musulmans en català ni en cap altra llengua de l'Estat; igualment passa amb les traduccions de l'Alcorà, només es tendran en compte les traduccions en castellà; el currículum de sis cicles formatius de formació professional bàsica a l'àmbit de gestió del ministeri d'Educació, Cultura i Esport estableix un total de 48 competències en llengua castellana que caldrà adquirir, imposició, en canvi no fa cap referència a l'adquisició de competències en altres llengües de l'Estat. I així fins a 52 disposicions, ordres o decrets d'imposició de la llengua castellana. Vergonya haurien de tenir els que parlen d'imposició de la llengua catalana!

Nota exemplificant: L'article estava quasi enllestit, quan el Consell de Mallorca ha aprovat que la Diada sigui el 31 de desembre. I ha sortit l'exemple de les imposicions. Un grup de persones ha protestat amb pancartes i cartells que deien que no volien imposicions catalanistes i que la diada era de tots els mallorquins o una cosa semblant. Tot pura mentida, o per falta de llums, per alienació o per mala bava. La diada del 31 de desembre la celebraven ja en el segle XIII els catalans que havien repoblat Mallorca. Durant tots els segles posteriors la diada l'han continuada celebrant els catalans descendents dels seus avantpassats o mallorquins perquè vivien a Mallorca. Així ho han volgut sempre els pobladors d'aquesta terra.

Vostè és un sediciós incitat

"Expressar un objectiu polític és considerat 'incitació' i la conversió d'una comunitat autonòmica en estat independent es qualifica com a 'sedició'"

per Salvador Cot 27/12/2016

"Incitació a la sedició" és, en si mateix, un delicte que indica clarament de quin tipus de règim polític estem parlant quan ens referim a Espanya. Expressar un objectiu polític és considerat "incitació" i la conversió d'una comunitat autonòmica en estat independent es qualifica com a "sedició". Vistes les coses amb aquestes ulleres madrilenyes, com a mínim un 48 per cent de la societat catalana -els que van votar partits explícitament independentistes- són sediciosos que han estat incitats per algú com, per exemple, el regidor cupaire Joan Coma. Per això l'han detingut i portat/deportat a Madrid.

Aquest és el tipus d'operació diàleg que es pot esperar d'un sistema polític que va néixer bloquejat i que s'ha perpetuat, precisament, amb la missió de bloquejar-ho tot fins a la nit dels temps. És un abús arbitrari, evidentment, però també és una provocació destinada a eixamplar tant com sigui possible l'esquerda entre el Govern de Junts pel Sí i el sector més dur de la CUP. A aquestes altures del procés ja no hi ha casualitats.

Però si hi ha determinació, hi ha d'haver estratègia. El Govern s'ha solidaritzat políticament amb el regidor Coma i hi ha hagut mobilitzacions socials en aquest sentit, però l'itinerari polític cap al referèndum no pot dependre dels incidents que es poden provocar, fàcilment, des de qualsevol despatx de Madrid.

L'espiral del cinisme

«La detenció de Joan Coma il·lustra que es prohibeix a un càrrec electe defensar democràticament unes idees i posa de manifest que, en relació a temes independentistes, no tot es pot dir públicament»

Toni Rodon | 27/12/2016 a les 22:00h

Primer, els fets: el 9 de novembre passat, el Parlament de Catalunya va aprovar la Resolució 1/XI sobre "l'inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de desembre de 2015", la qual va rebre el suport favorable de Junts pel Sí i la CUP. La declaració, entre d'altres, declarava solemnement l'inici "del procés de creació d'un estat català en forma de república", instant al futur govern a "adoptar les mesures necessàries per a fer efectives aquestes declaracions".

Aprovada la resolució, i com acostuma a passar amb molts altres temes, diversos grups municipals van promoure mocions de suport a la declaració de la cambra catalana. Una de les mocions es va votar al ple ordinari de Vic el 10 de desembre del 2015, ciutat que es va afegir a tants altres municipis que van donar suport a la declaració, abans o després de saber que l'Audiència Nacional espanyola els podria denunciar per aquest fet. En el transcurs del ple, un dels regidors de Capgirem Vic va defensar la moció al·legant que les decisions del Parlament català s'havien de deixar de supeditar als designis de les institucions espanyoles, en particular a les del Tribunal Constitucional. Joan Coma va cloure amb unes declaracions que, per desgràcia, han acabat fent fortuna: "Desobediència, fa temps que la venim reclamant. Nosaltres hem dit que per fer la truita primer s'han de trencar els ous".

A partir d'aquí, la justícia va decidir intervenir a instàncies d'una denúncia del partit d'extrema dreta de Josep Anglada. La Fiscalia de l'Audiència Nacional va sol·licitar investigar Joan Coma per un presumpte delicte d'incitació a la sedició i el va citar a declarar davant del jutge el 24 d'octubre. Davant la negativa de comparèixer, el regidor de Vic va ser detingut ahir i traslladat a les dependències de l'Audiència Nacional a Madrid. A partir d'ara s'aplicaran tots els processos legals, els quals poden arribar a desembocar en un càstig de fins a quinze anys de presó.

Davant d'aquest fet, convé puntualitzar un aspecte rellevant: a Joan Coma se'l deté per no presentar-se a declarar davant del jutge, però la raó última són les declaracions que va fer al ple municipal. En el fons, la detenció il·lustra que es prohibeix a un càrrec electe defensar democràticament unes idees i posa de manifest que, en relació a temes independentistes, no tot es pot dir públicament. Per aquest motiu, és preocupant que, fins i tot avui, alguns representants públics i els seus acòlits tuitaires hagin donat suport a l'Audiència Nacional i hagin reduït l'acció de l'Estat a un mer tràmit legal fruit del "no compliment de la llei".

En l'origen del liberalisme polític, la conquesta per la llibertat d'expressió va ser una de les batalles centrals de les democràcies. La conquesta del "mercat de les idees", en la versió americana de Mill i Milton, era un objectiu indefugible atès que la llibertat d'expressió era un valor suprem que permetia a tothom dialogar en condicions d'igualtat i fer que la seva idea del món imperés a través de l'argumentació. Dit a la manera de la biògrafa de Voltaire: "Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el seu dret a dir-la".

Així, la gravetat dels fets posa de nou a l'estat davant d'un mirall i, sobretot, despulla la decència dels cínics que prefereixen observar el dit i no la lluna o aprofiten per caure en el camí de l'"ens ho hem merescut per intentar qüestions impossibles". L'espiral del cinisme d'un bon grapat de polítics i personatges contraris al procés ens recorda que, en el fons, un dels grans problemes que tenen un bon grapat d'institucions de l'estat és el nacionalisme espanyol, que és capaç de justificar, per activa o per passiva, l'absència de llibertat d'expressió en favor d'un bé superior, diuen, com és la unitat del territori espanyol.

Qui es creu el diàleg?

Barcelona. Dimarts, 27 de desembre de 2016
2 minuts
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

En una d'aquestes visites que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría fa, explica, per "prendre el pols a la realitat catalana" i en les que, sobretot, es reuneix amb aquells amb els que ja hi està d'acord va decidir apropar-se un dissabte a la tarda a la Fira de Santa Llúcia, instal·lada davant la Catedral. Ho va fer amb discreció, comenten. Sense càmeres de televisió i acompanyada per la seva família i uns amics portuguesos. Encara que va comprar en alguna de les parades figures per al pessebre no consta que s'aturés en la que ven caganers de personatges tan diferents com Rajoy o Puigdemont i que tan famosos s'han fet a l'estranger. Hauria pogut apropar-se a tan sols 50 metres i demanar una reunió amb el president Puigdemont al Palau de la Generalitat o, un parell de centenars de metres més amunt, anar fins a la conselleria d'Economia i donar resposta a la carta d'Oriol Junqueras, que li va demanar una reunió el passat 21 de novembre.

Però, pel que sembla, la realitat catalana es pot aprendre sense parlar amb catalans. De la mateixa manera que hem après, amb el pas de les setmanes, que l'Operació Diàleg no va d'això: va de no dialogar. Va d'accelerar el màxim possible els passos de l'administració de Justícia per actuar contra l'independentisme català. Un dia la presidenta del Parlament, un altre un expresident de la Generalitat, un altre diferents membres del Govern, un altre una alcaldessa de Berga i un altre un regidor de Vic. El regidor de la CUP de la capital d'Osona Joan Coma està acusat per l'Audiència Nacional d'un delicte d'incitar a la sedició el desembre del 2015 i la Fiscalia demana una pena de fins a dos anys i mig de presó. Tota una desorbitada exageració però també tota una declaració de principis. Aquell 9 de desembre, Coma va apel·lar a la desobediència dels tribunals en un ple municipal recollint l'esperit de la declaració del Parlament en suport del procés sobiranista.

Per això l'Audiència Nacional li ha obert un procés judicial com a investigat (abans imputat) i ha ordenat als Mossos que el traslladin a Madrid. La contundent reacció de Puigdemont i de Junqueras, així com de la gran majoria d'actors del procés independentista, posant l'èmfasi en la judicialització de la vida política catalana no contribueix sinó a anar tancant portes amb un Estat que interpreta la petició d'un referèndum pactat com una renúncia i no com una oportunitat. I que Joan Coma s'afegeixi a una llarga llista de perseguits per presumptes delictes que no són cap altra cosa que actes de llibertat d'expressió.

Ni han prescrit ni prescriuran

Sebastià Alzamora27/12/2016 19:31

Segueix-me

És una notícia excel·lent per a la restitució de la memòria històrica que el govern de les Balears i el de Catalunya decideixin col·laborar en l’obertura de la fossa comuna de sa Coma, a Mallorca, on es calcula que hi ha enterrades més de cinc-centes víctimes republicanes (la majoria catalanes) dels assassinats comesos pels feixistes durant la Guerra Civil. S’aprofita així l’impuls proporcionat per l’exhumació recent de la fossa de Porreres, i es comença a posar llum sobre la negra història del feixisme a Mallorca, que va matar més de dues mil persones en tres setmanes de guerra, només a la zona de Manacor. I és una altra magnífica notícia que la Generalitat de Catalunya, a través del conseller Romeva i el Memorial Democràtic, comparegui com a col·laboradora en l’anomenada “querella argentina”, que la justícia d’aquest país llatinoamericà ha obert contra els crims del franquisme, i que ha topat amb l’obstrucció altament altiva de l’estat espanyol.

L'Estat ens proporciona una demostració insuperable del fet que la llei, per molt llei que sigui, pot ser injusta

Cal recordar que fa pocs mesos la Fiscalia General de l’Estat va emetre una ordre que prohibeix expressament, a tots els jutges i fiscals espanyols, cap mena de col·laboració amb la jutge argentina María Servini, que instrueix el cas. Cal recordar-ho i subratllar-ho, perquè és extremadament feridor i ofensiu: la més alta instància fiscal d’un estat que es diu democràtic prohibeix a la totalitat de la seva magistratura i del seu ministeri fiscal la col·laboració amb la justícia d’un altre país quan del que es tracta és d’investigar les atrocitats comeses pel bàndol franquista. Aquesta prohibició, tan insòlita com contrària a la lògica democràtica més elemental, va ser ordenada per la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, la mateixa que va inaugurar l’any judicial amb la totalitària proclama que “no és la llibertat la que fa lliures els ciutadans sinó la llei”. Madrigal fou cessada del càrrec el mes de novembre passat, però no per aquestes paraules intolerables sinó per algun politiqueig abstrús del Partit Popular. Tal vegada sigui sobrer consignar que el seu successor, José Manuel Maza, no tan sols no ha desqualificat la barbaritat proferida per Doña Consuelo sinó que manté la prohibició de col·laboració amb la justícia argentina per a tot el que concerneix als crims del franquisme.

L’únic argument que és capaç d’esgrimir l’estat espanyol per defensar la seva postura és que aquests crims “han prescrit”. Ens proporcionen així una demostració insuperable del fet que la llei, per molt llei que sigui, pot ser injusta, i que aleshores cal que sigui derogada i substituïda per una altra legalitat no fraudulenta. Els crims del franquisme poden haver prescrit segons un termini absurdament fixat en una llei pels qui es consideren còmplices, o hereus dels còmplices, d’aquests crims. Però no han prescrit ni prescriuran en la memòria de les víctimes i dels seus descendents. Mentre això no s’accepti i s’actuï en la reparació d’aquesta memòria, la paraulademocràcia, a Espanya, serà una broma macabra, d’un gust pèssim.

28/12: Esteu tots equivocats

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 27/12/2016 18:21

LLEGEIXO L’ARTICLE de José María Carrascal a l’ Abc titulat Postal poco navideña. Explica que li arriben trucades dels seus amics a Catalunya, indignats per la “ calamitosa situación política” per culpa dels independentistes. “ Hasta ahí, todo bien”. Però de sobte Carrascal s’adona que aquests amics indignats li diuen també que una part de la culpa és del govern espanyol: “ Ha sido poco flexible, debió permitir la consulta...” Fins i tot els amics de Carrascal creuen que les culpes estan repartides! “ Si esto dicen los catalanes que se sienten también españoles, ¿qué pasará con los que no se sienten o se sienten sólo a medias?” M’interessa continuar llegint per veure quina conclusió en treu. “ Esto significa que el lavado de cerebro que ha tenido lugar en Cataluña en las últimas décadas ha sido a fondo”. Si els meus amics, que viuen a Catalunya, pensen una cosa una mica diferent de la que penso jo, és que els han rentat el cervell. Ni un segon de dubte. Ni un moment per considerar la remota possibilitat que tinguin una mica de raó o de raons. Certament, aquí també en tenim alguns. Però costa molt discutir amb algú que creu que si penses el contrari, o fins i tot el mateix però amb un matís diferent, és que estàs sonat o t’han buidat el cap.

En un país normal...

EMPAR MOLINER Actualitzada el 27/12/2016 18:11

L’amic Albano Dante Fachin ha dit, en una entrevista a l’agència Efe, aquestes paraules, referint-se a Junts pel Sí: “Si et presentes amb un punt clau del programa i no pots complir aquest programa, acceptes que no ho pots complir i acceptes que has fracassat i, en un país normal, el president ha de dimitir i convocar eleccions”.

Deixem de banda l’ús que fa dels pronoms i anem al moll de l’os de les paraules que diu. El “punt clau” del programa és el referèndum. Si no pots convocar el referèndum que és el punt clau del teu programa, “acceptes que has fracassat i, en un país normal, has de dimitir”. L’expressió important de les paraules de l’home és “en un país normal”. Perquè, esclar, en un país normal el referèndum podria ser convocat. Com per exemple a la Gran Bretanya. És a Espanya que, com que és un país anormal, no podrà ser convocat. Si Espanya fos un país normal i el referèndum pogués ser convocat, llavors potser ja no seria el punt clau del programa de Junts pel Sí. Llavors potser Junts pel Sí no s’hauria presentat a les eleccions en coalició, perquè no hauria calgut. Els diversos partits que volen el referèndum, com passa amb altres qüestions que són legals, demanarien arribar al mateix lloc de diferents maneres.

Si Espanya fos un país normal i el referèndum pogués ser convocat, llavors potser ja no seria el punt clau del programa de Junts pel Sí

Però l’Albano Dante Fachin passa per damunt d’aquesta idea bàsica (no ens permeten votar) i denuncia en canvi que un partit que pretén votar i viu en un estat que l’hi prohibeix hauria de dimitir perquè no ho ha aconseguit. Si l’Albano Dante Fachin propugna això, ens està dient que és més deshonest el partit que pretenia canviar una llei que troba injusta que no pas el partit que manté la llei que els altres partits troben injusta. Apliquem-ho a una altra qüestió que no sigui el sobiranisme. Podem vol tancar el CIE. L’estat espanyol no l’hi permet. ¿Ha de dimitir l’alcaldessa si vol justícia? ¿O s’ha de fer independentista?

Joan Coma: "La Guàrdia Civil m'ha portat tot el viatge emmanillat"

Gemma Liñán

Barcelona. Dimecres, 28 de desembre de 2016
4 minuts
Joan Coma audiencia nacional / EFE

Joan Coma ha passat 24 hores per un periple més propi de segles passats que de l'actualitat. Ahir les 11 del matí el detenien a Vic. El van arrestar els Mossos per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Ismael Moreno. Mitja hora abans de la detenció rebia l'avís i es preparava pel que ha estat una de les pitjors vivències viscudes per un regidor, per expressar el que pensava en un ple municipal. "He fet tot el viatge emmanillat", explica aquesta tarda del trasllat des de Tres Cantos a l'Audiència Nacional, conduït per la Guàrdia Civil.

De tornada aquesta tarda cap a casa, dins el cotxe que l'ha anat a buscar, i just després de fer la parada per dinar, Joan Coma atén les preguntes de El Nacional. Fa veu de cansat i tot i que admet que s'ha trobat amb el que s'esperava, també explica que l'actitud del fiscal li ha sobtat. "Molt estrany el fiscal. D'una altra època", explica. I entra en el detall de la declaració, que encara té molt fresca: "Per trencar un ou cal fer força?, m'ha preguntat", explica a aquest diari amb un punt de perplexitat. "Li he respost que era una metàfora", diu. "Tot el que diu ho pensa?", explica que li ha preguntat el fiscal. "Sí, esclar. Defensem aquesta via perquè l'Estat no permet un referèndum", ha respost Joan Coma durant una declaració, que ha durat una hora, i en la qual el jutge amb prou feines ha dit res.

Joan Coma s'ha hagut de defensar de les acusacions de desobediència i de per què no es va presentar a declarar el dia que l'havien citat: "Si fos un corrupte vindria corrents, però no sóc un corrupte", ha etzibat. El regidor de Vic ha declarat en castellà per fer més fluid el discurs polític que volia fer arribar al magistrat i al Ministeri Públic, que amb un traductor perdria vitalitat. "Crec que el fiscal entenia el català i feia veure que no, perquè em traduia alguna paraula que no em sortia", explica Coma a El Nacional.

El fiscal ha demanat el seu passaport i Benet Salellas ha argumentat l'arrelament de Joan Coma, per la qual cosa entén que no existeix risc de fugida. Portava tota la documentació per lliurar al jutge, però el magistrat li ha dit que no calia que la lliurés. Tot fa pensar que Ismael Moreno tenia més que decidit aplicar la mesura com a mostra de força.
Ensaladilla i manilles

Joan Coma ha passat per les mans de tres cossos policials durant les 24 hores que ha durat la detenció. Els Mossos el van avisar amb prou temps com per poder alertar el seu advocat i fer un tuit anunciat el seu arrest, tot i que assegura que abans de dimecres "no sabia res, però vaig saber que em venien a buscar". Assegura que "no havien preparat res però ha anat més bé que altres cops", fent referència a la detenció de l'alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, que la van anar a buscar a primera hora del matí quan era sola a casa. A Coma el van avisar a dos quarts d'onze del matí i el van detenir mitja hora després quan ja estava acompanyat d'alguns dels seus companys de l'Ajuntament, entre els quals hi havia l'alcaldessa.

Des de Vic, els Mossos van traslladar Joan Coma a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca. Des de la seu central d'aquest institut armat a Catalunya, Coma va sortir en direcció a Madrid en un furgó policial i va començar el viatge "al principi emmanillat fins que sortim de Barcelona". Al vespre va arribar a Tres Cantos, una comissaria policial a 30 quilòmetres de l'Audiència Nacional. Després de sopar, un plat d'ensaladilla russa, hi va passar la nit. A les 7 s'ha llevat, ha esmorzar un suc i una xocolatina, i a dos quarts de nou del matí l'han traslladat a l'Audiència Nacional, al centre de Madrid. "He fet tot el viatge emmanillat", explica Joan Coma a El Nacional.

Dins l'Audiència Nacional és el CNP, el Cuerpo Nacional de Policia, qui s'ha fet càrrec del regidor. L'han mantingut emmanillat mentre el traslladaven per l'edifici i només li han retirat les manilles dins la cel·la.

Mitja hora abans de la declaració, a dos quarts de 10 del matí, ha tingut cinc minuts per parlar amb el seu advocat, Benet Salellas. Però amb prou feines s'han pogut dir res. "No ens sentíem", diu. Coma i Salellas estaven en una de les cabines de visita separats per un vidre. Però els intercomunicadors no funcionaven i gairebé no podien parlar.

A les deu del matí, Joan Coma ha entrat a la sala de vistes. L'ha presidida el magistrat Ismael Moreno. A una banda hi havia el fiscal Vicente González Mota i a l'altra l'advocat, Benet Salellas. Hi havia dos funcionaris i, escortant Joan Coma, dos policies. Coma s'ha assegut al centre de la sala amb el micròfon davant i s'ha començat a explicar.

El regidor de la CUP de Vic s'ha passejat pels passadissos de l'Audiència Nacional emmanillat en tot moment i acompanyat de policies. "Molt correctes", diu Coma que han estat els agents, però també admet que han tingut una posició ferma, sense arribar a ser violents, per marcar qui té l'autoritat.

Un cop ja se li ha comunicat la llibertat a Coma, la mesura excepcional és que l'han tornat a la cel·la durant dues hores, mentre el jutge decidia si li retirava el passaport. I la sortida, un altre fet excepcional. 25 policies espanyols han acompanyat la sortida de Joan Coma oferint la imatge del regidor completament envoltat d'agents de la policia espanyola a la sortida dels tribunals, que ell mateix havia declarat que no reconeix i calia desobeir.

Democràcia turca, monarquia marroquina

"Aquesta vegada la CUP ha focalitzat la responsabilitat de la detenció en el jutge de l'AN i no pas en els mossos o el Departament d'Interior, com en ocasions anteriors"

per Salvador Cot 28/12/2016

La detenció, abusiva i aberrant, del regidor Joan Coma ha solemnitzat l'estratègia de ruptura i enfrontament de la CUP. Des del punt de vista dels anticapitalistes, els judicis futurs són utilitzables políticament a causa de la desproporció dels delictes que s'imputen i, sobretot, per la caixa de ressonància que proporcionen. Que la policia porti detingut a Madrid un regidor per haver dit que "per fer una truita cal trencar els ous" és una mostra evident de la deriva turca de la democràcia espanyola. Passa el mateix amb els delictes d'injúries als membres de la família reial espanyola; fins a dos anys de presó per estripar una fotografia forma part d'un culte a la personalitat delirant, en aquest cas més pròxim als usos del règim marroquí.

Aquesta estratègia és coherent amb la història de l'esquerra independentista i, de fet, pot ser efectiva de cara al sector més conscient de la societat catalana. En aquest sentit, doncs, seria útil al conjunt del procés, sempre i quan no entri en contradicció amb els passos i etapes que aniran marcant el Parlament i el Govern a mesura que s'acosti el moment de ruptura amb la legalitat de l'estat.

Hi ha indicadors positius. Aquesta vegada la CUP ha focalitzat la responsabilitat de la detenció en el jutge de l'Audiència Nacional de Madrid i no pas en els mossos o el Departament d'Interior, com en ocasions anteriors. Tot plegat, un símptoma de convergència estratègica que tanca files a Barcelona i obre interrogants a Madrid.

Una qüestió, certament, de democràcia

"Els demòcrates ens hem de preguntar sincerament si els catalans podrem viure en una democràcia de qualitat sense aconseguir abans la independència"

per Pere Torres 28/12/2016

Com que encara tinc un cert component d'ingenuïtat, em sorprenen els articles d'alguns opinadors espanyols que es queixen de la passivitat de la Unió Europea davant les derives antidemocràtiques d'Hongria i Polònia. Em sorprenen perquè hi ha molts elements de coincidència amb el que passa a Espanya, sense que això mereixi el mateix comentari de preocupació per part d'aquests articulistes.

A Catalunya hem vist la detenció de polítics per haver expressat pacíficament el rebuig de la monarquia o la defensa de la independència, hem vist l’enjudiciament de membres del govern català per convocar una consulta ciutadana sense efectes jurídics, hem vist el processament de la presidenta del Parlament per permetre que els diputats debatin un tema incòmode a l’estat, hem vist la ignominiosa irrupció de secretaris judicials a la seu del Parlament requerint a diputats que abandonin el Ple per a notificar-los un nou advertiment judicial, hem vist un jutge apartat de la seva feina per haver redactat en el seu temps lliure un esborrany de constitució catalana, hem vist prohibir a un col·legi professional que participi en una taula d’entitats polítiques i cíviques pel dret a decidir, hem vist arxivar denúncies contra un ministre disposat a afinar falses acusacions...

Que les institucions catalanes estiguin sotmeses a un tutelatge permanent dels tribunals, exercit amb un ardor i una celeritat desconeguts en altres causes, és impropi d’una democràcia. De fet, l’atribució de capacitat punitiva al Tribunal Constitucional –que és el súmmum d’aquest despropòsit– ha representat un salt considerable cap a una critarquia preocupant.

Algú podria escudar-se en el fet que tots aquests fets estan vinculats a un projecte de secessió que les institucions espanyoles tenen l’obligació d’evitar. No negaré que puguin sentir-s’hi obligades, però la qüestió és si aquest fi els permet de saltar-se els valors democràtics que haurien de regir totes les actuacions dels poders públics. La resposta dels demòcrates hauria de ser negativa, de manera clara i contundent. Domina, però, el silenci còmplice. Mostrar-se comprensiu amb aquesta mena de suspensió dels valors democràtics quan es tracta de combatre l’independentisme és una actitud cega –o encegada– que impedeix d’adonar-se que, un cop superats certs límits, ja no hi ha aturador.

O és que no foren detinguts uns titellaires a Madrid per representar una obra política? O és que no s’ha aprovat una llei mordassa que retalla la llibertat d’expressió i de manifestació a tothom? O és que la judicialització de la política no abasta cada vegada terrenys més amplis?

Observem un retrocés dels valors democràtics al món occidental: és, probablement, l’únic aspecte en què Espanya ha estat capdavantera. I els opinadors autòctons callen; prefereixen girar la seva mirada cap a Polònia o Hongria. Els motiva més patir fins ara per si la ultradreta guanyava la presidència austríaca o patir a partir d’ara per si ho fa a la francesa.

Ada Colau ha justificat la seva presència als últims actes sobiranistes amb un bon argument: "Ara no és qüestió d'independència sinó de democràcia." Ho comparteixo. Per això, crec que els demòcrates ens hem de preguntar sincerament si els catalans podrem viure en una democràcia de qualitat sense aconseguir abans la independència. Tant la història com els fets més recents ens adverteixen que, molt probablement, no.

La detenció de Coma demostra que el franquisme viu en les institucions espanyoles

«Podeu dir-ne com vulgueu, però aquesta seqüència d'esdeveniments no la veureu en cap règim democràtic del món.»

Per: Vicent Partal
27.12.2016 22:00

La detenció de Joan Coma, regidor de Capgirem Vic – CUP, és d’una gravetat extrema, no tan sols per als independentistes sinó per a tots els demòcrates. Ho és tant que hauria d’ajudar a aclarir què és i en què s’ha convertit l’actual estat espanyol.

1. Joan Coma és un regidor de Vic. Elegit democràticament, com a candidat d’un grup legal, Capgirem Vic – CUP, que va ser la tercera força més votada de la ciutat, amb el 17% dels vots i 4 regidors.

2. Joan Coma ha estat detingut a les ordres d’un tribunal d’excepció, hereu directe del TOP franquista, un autèntic esguerro legal i antidemocràtic que no hauria de funcionar en un estat modern. Només se’n pot explicar l’existència per la repressió organitzada pel franquisme i la posterior amnèsia pactada per les forces polítiques de la transició, amb l’objectiu de salvar les responsabilitats legals de la dictadura.

3. El jutge instructor de la causa, Ismael Moreno, va ser inspector de segona del Cuerpo Nacional de Policia franquista, càrrec a què va accedir l’any 1974, amb el dictador encara viu. Amb el temps, aquest senyor ha acumulat tot d’actuacions polítiques controvertides com a jutge, per bé que el simple fet d’haver exercit un càrrec policíac de la dictadura hauria de ser motiu suficient per a impedir-li d’actuar com a magistrat.

4. Joan Coma ha estat detingut perquè es va negar a declarar davant l’Audiència espanyola, cosa, no declarar, que és un dret. Això ja és una arbitrarietat però el fet extraordinàriament greu és el motiu pel qual l’han encausat. Ha estat encausat simplement per unes declaracions fetes en el ple municipal, en l’exercici del seu càrrec. Declaracions que, a més, eren de suport a una decisió del Parlament de Catalunya.

5. L’acusació formal contra Joan Coma parla de ‘sedició’ i va ser presentada per l’únic regidor d’una plataforma d’extrema dreta, que a la ciutat de Vic va obtenir un 5% dels vots a les eleccions. ‘Sedició’ és un terme militar molt ben definit per tots els règims dictatorials, on és emprat habitualment com un anatema i una eina repressora contra qualsevol moviment democratitzador, ni que siga pacífic.

El terrible resum de tot això, doncs, és que un jutge ex-funcionari policíac del franquisme que ara exerceix en un tribunal d’excepció ha ordenat la detenció d’un càrrec electe català per haver defensat en el ple una decisió del Parlament de Catalunya. I tot això demostra que vivim en un estat on es pot detenir un polític que exerceix les funcions pròpies només perquè defensa verbalment les seues idees, idees que, per cert, no són il·legals d’acord amb l’ordenament jurídic vigent.

Podeu dir-ne com vulgueu, però aquesta seqüència d’esdeveniments no la veureu en cap règim democràtic del món. Heus ací la gravetat real del moment. La detenció de Joan Coma posar en relleu i documenta sense possibilitat de discussió que el franquisme perviu en les institucions espanyoles i en el sistema legal establert. I és un crit d’alerta contra una degradació de la democràcia que ja ens amenaça a tots. Independentistes i no.

PD: Una abraçada gran, Joan Coma, i espere veure’t ben aviat passejant novament per Vic, amb la llibertat personal restaurada i tornant a lluitar per la llibertat de tots.

Titelles

Perfil del jutge i ex-policia Ismael Moreno Chamarro, que ha ordenat l'ingrés a presó d'uns titellaires i investiga l'ANC


Ismael Moreno Chamarro

Per: Andreu Barnils
06.02.2016 22:00

[Actualització del 28 de desembre de 2016: El jutge a què fa referència aquest article, publicat originàriament al febrer, és el que ara ha ordenat la detenció del regidor de Vic Joan Coma.]



Una paret. Al fons, un sol home il·luminat amb un sol llum. Acusat d’assassinat frustrat. Som a la comissaria de Chamartín, a Madrid, l’any 1983. Hi ha un sol testimoni de l’assassinat frustrat. I el testimoni, entre els dos policies, no ho veu clar. No l’acaba de reconèixer, aquell senyor. A més, el presumpte culpable té un punt de deficiència mental. El testimoni no ho veu gens clar. Els policies, amb tot, li diuen: ‘Tant és si no n’està del tot segur. No cal. No cal estar-ne al cent per cent.’ L’home, al final, signa. No sols això. Després els dos policies enviaran al jutge una mentida. Diran que el testimoni va reconèixer l’acusat sense dubtar. I que el va reconèixer en una roda de reconeixement. Enmig de més persones. Res d’allà al fons, un sol home, il·luminat. Però per mi la cosa més bèstia és que la seva deficiència, tampoc no la hi van fer constar. L’home es deia Luis Miguel López de las Heras. El jutge el va enviar a la presó. Dotze anys.

Cinc anys després, el 1988, el Tribunal Suprem espanyol va anul·lar la sentència. El tribunal deia que els dos policies havien passat informació erròniament. Aquesta història és a l’hemeroteca d’El País, en dos articles: primera part i segona part. Els dos policies tramposos eren Antonio Rosino i Ismael Moreno Chamarro. El primer, cap d’un dels membres del GAL, el comissari Amedo. El segon va fer de policia des del 1974, sota Franco, fins el 1983, en plena transició. Però l’any 1983 es va fer jutge. De policia a jutge. I de fet ell és el jutge que ahir va enviar uns titellaires a la presó. Per més que sembli increïble, Moreno Chamarro va enviar uns titellaires a la presó… perquè feien titelles!

El cas va passar ahir, dissabte. La companyia es diu Títeres desde Abajo i el que ara és jutge els acusa d’enaltiment del terrorisme. Perquè es veu que els titellaires fan sàtira política, escenifiquen morts, violacions, i fins i tot fan jocs de paraules amb ETA i al-Qaida. De fet, els seus titelles feien servir un cartell que deia ‘Gora Alka-ETA’. Doncs els envien a la presó. Ara hi són. Es va decidir a Madrid, el 6 de febrer de 2016, ben entrat el segle XXI: fer titelles et pot portar a presó.

Suma-hi, i amb part de raó, que s’ha muntat un gran escàndol perquè l’espectacle de titelles es va programar en horari infantil i, per tant, l’humor negre i descarnat va ser presenciat per criatures. ‘Epic fail’. Titelles per a adults mirats per nens. Els pares, indignats, van començar a fotre crits. ‘¡Esto qué es! ¡Aquí hay niños!’ L’un truca a la policia. La policia hi arriba, veu un cartell que posa ETA i deté els dos titellaires. El jutge que els toca és el nostre home, Ismael Moreno Chamarro. L’home que els envia a la presó, on han dormit avui. Llegir-ne la interlocutòria (pdf) és fer un viatge en el temps espectacular. Com explica els detalls, el moment de la detenció, el perquè ha de tancar a la presó els titellaires. Quines lleis ho permeten. I un detall final: acusa els acusats de tenir un llibre titulat Contra la democracia, d’ideologia anarquista. Com si tenir un llibre fos delicte. No és pas la primera vegada que passa, amb aquest llibre. Tot plegat m’ha fet pensar en el títol precís de l’autor Lluc Salellas: El franquisme que no marxa.

El jutge Ismael Moreno Chamarro (1955) va fer la carrera de dret tot treballant de policia. De dinou anys a vint-i-nou, Moreno va ser policia. Als vint-i-nou es va fer jutge. Va fer de jutge a Múrcia, Barcelona, Bilbao i Madrid. També fa classes a la Fundación Ramon Areces (currículum).
Amb els anys, el senyor jutge acabarà en un dels màxims òrgans de la judicatura espanyola: l’Audiencia Nacional. On van a parar els casos de terrorisme i, segons que es veu, també de titellaires.

Repassar més casos del mateix jutge ajuda a situar-se: aquest home va deixar lliures tres falangistes, militants de Fuerza Nueva, a Burgos, segons que informa el Diario de Navarra, sense deixar que les acusacions poguessin apel·lar i contravenint la seva pròpia decisió anterior. També va deixar lliure Francisco Paeasa, acusat de col·laborar amb la banda armada GAL segons que explica aquest bloc, amb una escena de pel·lícula: mentre Garzón investigava Paeasa al pis de dalt, Moreno Chamarro el deixava lliure al pis de baix. Ni el va avisar. La justícia, quin món, ple de detalls: Ismael Moreno va rebre un calorós homenatge de la policia i la Guardia Civil, que recull l’ABC, i en la lluita a mort sobre els drets de televisió i Sogecable es va decantar pel PSOE i les tesis de Cebrián. Ell és el jutge que va fer retirar el jutge Gómez de Liaño del cas. Per parcial.

Doncs ahir ell enviava a presó uns titellaires. Ell, el mateix jutge que ordenava investigar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) per sedició. Aquí ho tenim: el mateix Moreno Chamarro que ha ordenat d’investigar l’ANC i l’AMI per sedició, ara envia a presó titellaires. La transició ben feta suposo que és això. El cercle complet. L’èxit total: el 2016, un jutge investiga independentistes i deté titellaires. I això amb Franco també passava.

Qui és el jutge que ha interrogat Joan Coma?

El Nacional
Barcelona. Dimecres, 28 de desembre de 2016
1 minut


De policia a la transició a magistrat a l’Audiència Nacional. Aquest matí el regidor de la Cup Capgirem Vic, Joan Coma, ha declarat davant del jutge de l’Audiència Nacional, Ismael Moreno. Després de detenir-lo ahir per portar-lo a Madrid imputant-li un delicte d’incitar a la sedició per les seves paraules en un ple municipal, cal veure qui és el jutge que l’ha interrogat.

Ismael Moreno és actualment el magistrat més veterà de l’Audiència Nacional. Amb una ideologia marcadament conservadora, va iniciar la seva carrera com a inspector de Policia en l'últim any del franquisme i en plena transició, entre 1974 i 1983. Any que va decidir fer el salt a la justícia.

Moreno és l’actual titular del Jutjat Central d’Instrucció número dos de l’Audiència Nacional, on va arribar l’any 1985. Llicenciat en Dret, va combinar els seus estudis amb la carrera policial.

Una de les seves darreres polèmiques decisions van ser la d’empresonar de manera preventiva i sense fiança a dos titellaires acusats de enaltiment del terrorisme. Els detinguts van exhibir una pancarta on es podia llegir ‘Gora Alka-ETA’, en un espectacle infantil a Madrid.

Alhora, Moreno també està investigant diversos casos contra els municipis catalans que van aprovar mocions de suport a la resolució independentista del 9N al Parlament de Catalunya. Fa mesos, al març, va ordenar un informe sobre l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

L’any 2004, el magistrat va decidir arxivar el ‘cas Naparra’ que investigava el segrest i mort i que va ser reivindicat pel Batalló Basc Espanyol, de José Miguel Etxeberria, l’any 1980. Moreno va decidir arxivar el procediment, acatant l’informe de la Fiscalia, al·legant que només es tractava de “suposada desaparició”. 36 anys després i durant l’octubre d’aquest any, familiars i amics, van demanar la reapertura del cas.

29/12: Idees il·legals

Vicenç Villatoro28/12/2016 18:55

Segueix-me

FA ANYS, UN DIARI de Madrid entrevistava el cantant cubà Pablo Milanés, que no es pot definir precisament com un anticastrista, i li preguntava per un dissident empresonat pel règim de Fidel. Milanés va respondre amb una frase que el diari va destacar i que es va entendre com un principi bàsic de la cultura democràtica: “Las ideas se discuten y se combaten, no se encarcelan”. En alguna declaració posterior diria que hi va afegir: “Las ideas se combaten con ideas”. Doncs aquests principis tan bàsics i elementals resulta que són aplaudits i compresos quan es parla de Cuba (i em sembla molt bé) i en canvi es busquen mil maneres rocambolesques de matisar-los quan es parla d’Espanya. El sistema polític espanyol ha declarat il·legals algunes idees. Els jutges i els policies, que tenen per missió fer complir les lleis, persegueixen les coses il·legals. Però el veritable problema és l’estructura política que ha pensat, al contrari que Milanés, que hi ha idees il·legals, que contaminen amb la seva il·legalitat fundacional tota acció que es faci en la seva defensa, per pacífica que sigui. La frase que va dir Milanés la va dir per Cuba, però pensant que tenia validesa universal. I per això el van aplaudir, també, els qui ara no la compleixen.

El Dia de la Truita

Sebastià Alzamora28/12/2016 19:50

Segueix-me

En el seu afany d’autosuperació, la justícia espanyola ens permet per fi abandonar el Dia de la Marmota, que ja el teníem gastat (com a metàfora cinematogràfica d’una situació absurda que es repeteix de manera recurrent), i instal·lar-nos en el Dia de la Truita, que es va estrenar ahir i que no endebades coincideix amb la festivitat dels Sants Innocents. Ara bé, un cop més sí que ens veiem obligats a evocar una altra pel·lícula, La vida de Briandels Monty Python (que en tants aspectes sembla una profecia sobre el procés), aquest cop per recordar aquella escena d’un reu que està a punt de ser lapidat per blasfem, per haver-li dit a la seva dona que havia cuinat un bacallà digne de Jehovà. Quan veu que no hi ha res a fer davant de la desraó per la qual se’l condemna, es posa a ballar i a cantar, burleta, el nom de Jehovà.

Ahir el regidor de la CUP Joan Coma va cantar el nom de la truita davant d’un jutge de l’Audiència Nacional espanyola, i això li va valdre que se li retirés el passaport i se l’inculpés d’un delicte d’incitació a la sedició. Que la fabulosa maquinària judicial de tot un estat es posi en funcionament per l’expressió d’una opinió amb una frase feta amb ous i truites ja ho diu tot sobre l’estat en el qual succeeix tal cosa: ridícul i grotesc són adjectius adequats, però que es queden curts davant de la magnitud del despropòsit. Parlem, en qualsevol cas, d’un estat -l’espanyol- que, més enllà de la riallada que suscita, es mostra ferotgement antidemocràtic i contrari a les llibertats individuals, i això ja no fa gens de gràcia.

Per contra, l’actitud del regidor Joan Coma, en decidir no callar i declarar davant del jutge, s’ha de qualificar d’intel·ligent, digna i valenta. Alguna vegada hem criticat aquí mateix una certa inconseqüència de la CUP en declarar-se desobedients i no voler assumir les conseqüències d’aquesta desobediència. Doncs bé, Joan Coma sí que ha assumit aquestes conseqüències i ha declarat davant d’aquesta justícia tan profundament trastornada que el fa detenir i processar per haver expressat una opinió. Això no tan sols l’honora, sinó que, sobretot, omple de contingut i de raó el seu gest de desobediència. I el fa útil, perquè, com el reu dels Monty Python, posa en evidència davant tothom l’absurditat i l’abús de poder inadmissible que l’estat espanyol comet contra ell i contra qualsevol persona que tingui conviccions democràtiques. Ara sí que hem de dir, i amb veu ben clara, que tots som Joan Coma. I que cada 28 de desembre commemorarem el Dia de la Truita com un dia decisiu en el desenllaç del procés, una fita assenyalada per a la democràcia nascuda com a resposta a una innocentada lliberticida. Mentrestant, els defensors de l’ordre constitucional vigent farien bé de meditar què els suggereix el fet que l’Audiència Nacional no sigui més que una mala adaptació del sinistre Tribunal del Orden Público franquista, i que el denunciant de Joan Coma no sigui altre que Josep Anglada, un neonazi de reconeguda trajectòria.

El referèndum ho trenca tot

«Depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència»

Eric Herrera | 14/12/2016 a les 07:35h

El referèndum d'independència que el president Puigdemont amb la majoria parlamentària volen portar a terme és la pedra angular de tot plegat. No en tingueu cap dubte. El referèndum és l'afer que més trenca els fonaments de la idea d'Espanya, és el detonador final de tota quanta mentida sostinguda des de fa dècades -i segles. El referèndum vinculant, pactat o no, que Catalunya vol fer d'aquí a un any és la solució neta i definitiva al problema territorial que, alhora, desemmascara totes les famílies polítiques que viuen en el sistema i del sistema autonòmic espanyol. Per això és tan important que la societat i els mateixos polítics catalans se'l creguin fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que encara hi ha algunes reticències de certs sectors de l'independentisme, el referèndum sortosament s'ha imposat en el full de ruta sobiranista després d'entendre, finalment, que és l'única eina en el context actual d'Occident que pot esberlar pactes estàtics, presidents i estats fins ara indestructibles. Per diversos motius a Europa i al món, aquest sistema és cada vegada més popular, hi ha una onada de referèndums que obren un nou panorama democràtic en el si de les societats avançades, que veuen el plebiscit com el millor instrument per intervenir directament en els afers polítics que concerneixen als propis ciutadans. Ara els referèndums són mainstream, van a missa, estan a l'ordre del dia del món democràtic i civilitzat, i Catalunya n'ha d'aprofitar el valor actual. En aquest sentit, mentre res s'espatlli a nivell planetari, el vent ens bufa a favor. Si fem un referèndum amb totes les conseqüències, quin estat democràtic que l'ha practicat prèviament tindrà els nassos de fer-ne cas omís? D'això se'n diu política de fets consumats, amics meus.

I doncs, per què el referèndum ho capgira tot? Els exemples els tenim diàriament a la premsa de casa nostra. És l'assot de qualsevol covard i conservador que vulgui impedir el progrés d'una societat tan dinàmica com la catalana. Fixeu-vos en els exemples que exposen aquesta mena de gent per desacreditar el plebiscit. Diuen que crea incerteses, esclar, i que és propi de règims autoritaris. Potser és que hauríem de començar a veure el Regne Unit i Suïssa com a països de tradició despòtica, no ho sé... En qualsevol cas, aquests peixos bullits de la comunicació primer ens haurien d'ensenyar des de quan el referèndum català put a règim tirànic, i després haurien d'explicar-nos també quina és la conseqüència de quedar-nos en un estat cada vegada, ara sí, més autoritari, centralista i antieconòmic.

En el fons, tots ho sabem, són excuses de mal pagador per amagar incapacitats pròpies. Les mateixes incapacitats de certes famílies polítiques a l'hora d'afrontar el referèndum. Com per exemple, una part encara del sobiranisme conservador reticent a posar-se davant del "precipici", o també de la família dels comuns federalistes que, tot i apostar pel referèndum, quan aquest arribi, podria acabar significant el ball de bastons definitiu d'aquest sector ambigu i, en realitat, tan poc revolucionari.

El referèndum ho trenca tot, ens posa davant del mirall i arrasa cagadubtes, engalipadors i retrògrads. Però, sobretot, destrossa el concepte de la unitat de destí universal d'Espanya. És el mecanisme que permet mirar el poder en igualtat de condicions i amb bilateralitat real. El referèndum per la independència territorial és sobirania ja aplicada, i això en un estat indivisible com l'espanyol és la revolució de les revolucions. I deixeu-me que us digui que en aquest context actual que he explicat abans, si els independentistes fem una campanya intel·ligent i efectiva, sense sectarismes ni deliris ideològics personals, la victòria és més fàcil del que ens pensem. Qui és el ximple que vol quedar-se en un estat deficitari, subvencionat, improductiu i amb tics autoritaris constants? Qui es vol quedar en un estat que sempre ha estat la riota del món civilitzat? Per favor...

Puigdemont i Junqueras hauran de posar les urnes sí o sí, per molta Guàrdia Civil que hi hagi. Perquè en definitiva, s'acabi fent o no, el trencament ja s'haurà exercit, i depenent de la reacció de l'Estat, el referèndum podria convertir-se automàticament en una declaració unilateral d'independència.

El decorador del ReiJoan J. Queralt 
Barcelona. Dijous, 29 de desembre de 2016
3 minuts

     

El discurs del Rei del passat dia 24 va ser un exemple d’autoajuda, d’absència d’autocrítica, de paraules ritualment reiterades any rere any, amb molts punts essencials deixats de banda, sense esmentar. Els redactors governamentals del discurs van presentar a La Zarzuela un autèntic garbuix de llocs comuns, conceptualment destil·lats del ranci conservadorisme de La Moncloa. Semblava, però, que el monarca s’hi trobava còmode. Tampoc és gens estrany, quan el mateix monarca va requerir només de la tramesa d’un mail, rebutjant la presència física de la presidenta del Parlament, per comunicar-li que Carles Puigdemont havia estat elegit president de la Generalitat. Malament pot satisfer tota la comunitat d’interessos, sentiments culturals, o de qualsevol mena, qui així es comporta.

L’únic que va quedar clar -sense esmentar el pecador, però sí el pecat- és la desafecció d’una gran part de catalans, com mai hi ha hagut en la història contemporània –tema segons sembla sobrer a l’hora de prendre decisions- i la censura a qualsevol moviment que alteri l’statu quo. Tot, adobat amb el ja habitual ritornello que sense respecte a llei no hi ha democràcia. Caldria recordar, però, que primer és el poble i després la forma legal que aquest es dóna.

Deu ser per això que en tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd.

Parlar de llei en boca del monarca no deixa de ser curiós, quan la monarquia, en el seu breu regnat, s’ha creat un privilegi expressament personal

Parlar de llei en boca del monarca no deixa de ser curiós, quan la monarquia s’ha dotat, en el seu breu regnat, de lleis que protegeixen persones –la seva dona, les seves filles, els seus pares- que ni tenen ni poden tenir funció constitucional de cap mena. És a dir, s’ha creat un privilegi expressament personal. Mal exemple per posar la llei al capdavant dels desitjos regis.

No va sortir la paraula corrupció, ni les més benèvoles de transparència o bon govern –aquest últim, dret fonamental a la Carta Europea de Drets-. Bé, tampoc va sortir Europa. És clar, el partit del govern està imputat, com a partit, per delictes de corrupció i altres (manipular proves, per exemple) i més d’un centenar d’alts càrrecs del PP i de les administracions que ocupa també estan imputats. Alguns estan sent jutjats i fins i tot alguns ja han estat condemnats més d’un cop.

El vincle entre corrupció i delicte fiscal és obvi. Les targetes black en són la mostra més fefaent, on els dos caps de colla, un, exministre d’Hisenda i vicepresident del govern, i l’altre, inspector d’Hisenda i expresident del que durant un breu període de temps va ser l’entitat bancària més gran d’Espanya, han fet mostra de pretesa ignorància, arrogància i cinisme en extradosis, tot donant un espectacle d’indecència inimaginable.

Però si de llei, corrupció i fugida de la fiscalitat calia parlar, la pròpia família reial està implicada en els Papers de Panamà. Tema, pel que sembla, com deia un tronat còmic xilè als anys seixanta quan la ràdio era la reina de les ones, “nunca más se supo”.

Tot parlant de lleis, quan en el seu discurs el monarca parla del respecte a la llei com a base de la democràcia i tot seguit parla de no reobrir ferides, ¿es refereix al fet que hem de deixar de banda la Llei de la Memòria Històrica amb el que això comporta? Per exemple, que després de Cambodja, Espanya sigui el país del món amb més fosses amb desapareguts, escampades arreu i amb la negativa oficial –llevat d’excepcions com a Catalunya- de recuperar dignament els avantpassats que van perir per la democràcia?

El que resulta absolutament impagable és que l’estança estigués presidida per un retrat de Carles III, l’epítom del despotisme il·lustrat

De tota manera, el més important a parer meu, no és el que el Rei digués o deixés de dir. És on ho va dir. Ho va dir al seu despatx. Sobre la decoració i certs aspectes pretesament personals, com fotos, llibres, elements decoratius, ... ja s’hi ha pronunciat gent que hi toca molt més. Tot això, amb perdó, tant seria. Tant valdria si hagués estat en una nau industrial o en un magatzem abandonat.

El que resulta absolutament impagable és que l’estança estigués presidida per un retrat de Carles III, l’epítom del despotisme il·lustrat. Això permet entendre que no es parlés de ciutadans com els únics subjectes actius de la democràcia i es parlés d’espanyols que sempre, segons el discurs, havien de complir alguna cosa.

En fi, sentit i vist el missatge de la nit del 24 de desembre, l’important no va ser el discurs del Rei, sinó el decorador del Rei. Radicalment inefable. Bon 2017. Ens ho mereixem.

Riscos i perills de trencar ous per fer una truitaJosé Antich 
Barcelona. Dimecres, 28 de desembre de 2016
2 minuts

     

Joan Coma, el regidor de Vic acusat d'incitació a la sedició i per a qui el fiscal demana fins a dos anys i mig de presó, ha explicat que en iniciar l'interrogatori Vicente González Mota en nom del Ministeri Fiscal li havia preguntat si per trencar un ou i fer una truita era necessari tenir força. Coma li ha contestat que era una metàfora. Simplement era una metàfora. Encara que era el Dia dels Innocents, res del que l'havia succeït a Joan Coma des de la vigília no era, certament, per agafar-se en broma aquest comentari post-Audiència Nacional. Tampoc un altre que va revelar en una conversa telefònica amb aquest diari tornant des de Madrid: el trajecte des de la comissaria de Tres Cantos, a uns 30 quilòmetres de Madrid i on havia passat la nit, fins a l'Audiència Nacional, ho havia fet emmanillat. I, en aquest cas, els grillons a les dues mans no eren pas una metàfora.

Joan Coma, llicenciat en Psicologia, premi extraordinari per la UAB i actualment estudiant de doctorat en Ciència Política també per la UAB, hauria pogut utilitzar una altra expressió per respondre a la pregunta del fiscal sobre la força, els ous i la truita. Però cap recurs literari no expressa tan bé l'ús figurat del llenguatge com la metàfora. A la pel·lícula italiana El carter de Pablo Nerudaprotagonitzada per Philippe Noiret en el paper del poeta xilè, Massimo Troisi encarna el paper d'un jove en un poble de pescadors que es mareja a la barca i acaba trobant feina com a carter. A Mario Ruoppolo li agrada la poesia i l'escena en què descobreix gràcies a Neruda el poder de la metàfora i el seu sentit és simplement excepcional.

L'aguda escriptora Empar Moliner s'ha felicitat que en aquell ple municipal de Vic Joan Coma es limités a dir com a aval a la declaració de sobirania del Parlament del 9-N del 2015, impugnada pel Tribunal Constitucional, que per fer una truita era necessari trencar els ous. I ha posat com a exemple què passaria si hagués utilitzat una altra metàfora: desvestir un sant per vestir-ne un altre. I que dóna peu a moltes interpretacions encara que, en realitat, només en té una. A Joan Coma, el jutge Ismael Moreno li ha retirat el passaport després d'una hora de declaració i l'ha comminat a presentar-se al jutjat cada vegada que sigui citat.

El que més crida l'atenció és que aquell director de l'Oficina Antifrau anomenat Daniel de Alfonso, amb plaça ara de magistrat a Santander, i aquell ministre de l'Interior anomenat Jorge Fernández parlessin impunement en un despatx oficial mentre el primer li deia el segon que "els hem destrossat el sistema sanitari" als catalans. I no va semblar mai que De Alfonso estigués fent una metàfora. Però el cert és que cap fiscal no va tenir interès a investigar-ho.

El cas Coma o com es devalua la democràcia per frenar el procés

29/12/2016 00:00

L’interrogatori a què va ser sotmès ahir el regidor de Vic Joan Coma per part del fiscal a l’Audiència Nacional va fregar el ridícul, però alhora va evidenciar fins on estan disposats alguns a retorçar la llei per perseguir càrrecs públics catalans. Coma va haver d’explicar el significat de les paraules truita, ou i trencar, en un intercanvi en què el fiscal va buscar infructuosament convertir una metàfora en una crida a la violència. Tot per poder sostenir l’acusació que la intervenció de Coma al consistori en defensa de la desobediència i de la declaració del 9-N aprovada pel Parlament de Catalunya era constitutiva del delicte de sedició.

El regidor cupaire va aprofitar l’ocasió per fer una defensa activa de la desobediència com a mètode per canviar marcs legals que es consideren injustos, en la línia de l’article que va publicar a l’ARA ara fa un mes. Allà Coma feia seves les reflexions de Hannah Arendt publicades a The New Yorker l’any 1970 en què apuntava: “Una de les situacions en què la desobediència civil emergeix és quan un nombre significatiu de ciutadans arriben al convenciment que els canals habituals per canviar les lleis han deixat de funcionar i que, consegüentment, les seves demandes no seran ni escoltades ni resoltes. [...] Més endavant la llei podrà estabilitzar i legalitzar el canvi, però perquè això es produeixi haurà calgut desobeir la legalitat vigent”. El jutge Ismael Moreno, el mateix que va empresonar dos titellaires sota l’acusació d’enaltir el terrorisme per després arxivar la causa, va deixar el regidor en llibertat amb càrrecs i li va retirar el passaport. El suport rebut per Coma demostra que l’estratègia de persecució judicial de càrrecs electes catalans té l’efecte contrari al buscat, és a dir, reforça els arguments del moviment independentista i cohesiona els partidaris [...]

Molt bon article avui a La Vanguardia de Francesc -Marc Alvaro entre atres coses "Res feia pensar fa un segle que Irlanda sería un estat independt El poble irlandés va canviar de mentalitat en només dos anys i la independencia va deixar de ser un somni de quatre gats"

Estat de setge

Francesc-Marc Álvaro
29/12/2016 00:12 | Actualizado a 29/12/2016 01:01

Res feia pensar, fa un segle, que Irlanda seria un Estat independent. Era una hipòtesi descartada pels britànics, per la majoria d’irlandesos i per aquells que, des de fora, observaven la vida de l’illa, com Antoni Rovira i Virgili, escriptor, ideòleg del catalanisme i estudiós dels nacionalismes. Hi vaig pensar, en Rovira i Virgili, mentre visitava la magnífica exposició ubicada a l’edifici de Correus de Dublín –conegut per les sigles en anglès, GPO– que explica la insurrecció de Pasqua del 1916, una revolta que va canviar la història del país i que s’ha commemorat aquest any que ara tanquem; el GPO és el principal lloc de memòria de la moderna República d’Irlanda: des d’aquí, Pearse i Connolly van dirigir la resistència contra les tropes de l’imperi més important d’aquella època.

Com és sabut, l’exèrcit britànic va esclafar en menys d’una setmana la insurrecció dels independentistes. Els set firmants de la Proclamació d’Independència van ser executats, igual que nou dirigents més del moviment, entre els quals hi havia Roger Casement, exdiplomàtic que ­havia pres consciència del tracte colonialista que patia el seu país. Gairebé dues mil persones van ser deportades i empresonades per haver participat en l’ Easter Rising. El context d’aquells fets –la Primera Guerra Mundial– va propiciar una repressió duríssima, emmarcada en el relat oficial de la traïció a l’imperi; cal recordar que hi havia molts joves irlandesos lluitant a França i Bèlgica contra els alemanys. El nacionalisme irlandès majoritari en aquell moment era autonomista, articulat al voltant del Partit Irlandès, que feia el paper de frontissa al Parlament britànic, com a soci dels liberals. Sota el lideratge de John Redmond, el seu objectiu era l’establiment de l’autogovern o Home Rule, un assumpte que havia quedat congelat en esclatar la Gran Guerra. Els fenians i els seus continuadors –partidaris de la secessió– no marcaven l’agenda, tot i que tenien una forta presència en associacions esportives i culturals.

En l’edició de juliol del 1914 (pocs dies abans del començament de la guerra) de l’obra Història dels moviments nacionalistes, Rovira i Virgili fa aquest vaticini sobre Irlanda: “Creiem que el Home Rule representa la solució o la quasi solució del problema polític irlandès; però no la solució de l’integral problema nacionalista”. El tarragoní indica que els separatistes presenten aquesta sortida com un engany, però afegeix que “la gran majoria del poble irlandès té la seva confiança posada en el partit acabdillat per Redmond i creu en l’eficàcia del Home Rule”. Així mateix, en el seu estudi sobre el nacionalisme català com a factor de modernització, Vicente Cacho Viu ens recorda que el catalanisme que tenia voluntat d’intervenció política a Madrid va cercar vies en l’exemple dels hongaresos i dels irlandesos. Valentí Almirall volia un “gran partit català” que “com els irlandesos, ha de treballar per a tenir representants per tot arreu, des de les Corts de la nació fins al darrer municipi”. Malgrat que Irlanda no era un model interessant per als catalanistes, a causa del pes de la religió i del debat sobre la propietat de la terra, va servir –segons Cacho Viu– per inspirar el moviment unitari –tan breu– de la Solidaritat Catalana, el 1906.

En un primer moment, els insurrectes irlandesos del 1916 van ser considerats uns bojos per part de la majoria dels seus conciutadans. La premsa local i l’anglesa els van tractar amb hostilitat, i el govern britànic va exagerar els contactes dels rebels amb els alemanys per alimentar el rebuig popular. Però la repressió va ser tan extrema que la consideració general dels perdedors va modificar-se en poques setmanes. Les execucions dels líders nacionalistes van generar un canvi gradual de l’opinió pública i els que eren qualificats de fanàtics i traïdors van ser vistos com a herois i màrtirs. La premsa nord-americana i els grups organitzats d’irlandesos a Nova York i altres ciutats van influir en aquest nou enfocament. La derrota militar va transformar-se en una victòria de l’opinió pública. El general Maxwell, responsable d’imposar la llei marcial, pensava que la mà dura posaria fi al pro­blema irlandès per sempre. El primer ministre britànic, el liberal Asquith, va adonar-se que les repre­sàlies havien aconseguit l’efecte contrari i va ordenar que s’aturessin les execucions.

Ara i aquí, un dels més notables fundadors de C’s ha tingut el bonic detall de recordar, tot parlant de Catalunya, que la Constitució preveu l’aplicació de l’estat de setge. En sentir-lo, vaig pensar en la verda Irlanda, salvant totes les distàncies, esclar. L’actual revolta catalana és pacífica. En les primeres eleccions després de la guerra, el desembre del 1918, els independentistes del Sinn Féin van aconseguir 73 dels 105 diputats que Irlanda enviava al Parlament britànic, mentre que els autonomistes van quedar reduïts a la mínima expressió. El poble irlandès va canviar completament de mentalitat en només dos anys i l’objectiu de la independència va deixar de ser un somni de quatre gats.

Homs, el següentJosé Antich 
Barcelona. Dijous, 29 de desembre de 2016
1 minut

     

Hi ha una norma no escrita en periodisme que diu que quan una cosa passa molt sovint acaba no sent notícia. I aquest és el principal risc que hi pot haver en la judicialització de la vida política catalana: Que acabi sent normal el que no ho és pas. I que, al final, situacions molt greus i que reflecteixen un deteriorament de la democràcia a Espanya acabin tenint un tractament informatiu de baixa qualitat. El cas del regidor de la CUP de Vic Joan Coma ha estat un reflex d'aquesta situació i els sis principals diaris espanyols impresos -dos d'ells editats a Barcelona- no ho han recollits és les primeres pàgines aquest dijous.

L'esperpèntica declaració dels ous i la truita a petició del fiscal, les hores que va estar emmanillat, el pas per la cel·la de l'Audiència i el fet de ser regidor de Vic no era suficient? Esclar que ho era, però no era a cap d'aquestes primeres pàgines. Al contrari, hi havia altres notícies clarament prescindibles i tenien moltes d'elles un nexe comú: eren innòcues informativament parlant.

El tancament de la instrucció per part del Tribunal Suprem del cas de Francesc Homs per la consulta participativa del 9-N del 2014, i el més que segur processament per la seva actuació sent conseller de la Presidència, és igualment una situació d'enorme gravetat en un país democràtic. Com ho són els judicis ja anunciats de Mas, Ortega i Rigau i la declaració que ja ha fet davant del TSJC la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. Homs s'asseurà a la banqueta dels acusats i la Fiscalia General de l'Estat, pels delictes de desobediència i prevaricació, en demanarà diversos anys d'inhabilitació i una abundant multa.

Aquesta via repressiva no està rebaixant la tensió -és una evidència- ni desmobilitzant l'independentisme. Al revés: l'Estat s'està tancant marges de negociació. Mentrestant, al Parlament, Junts pel Sí i la CUP pacten la llei que ha de ser la pedra angular de desconnexió de Catalunya amb l'Estat. Un pas més, però molt important.

Els ous i la truita: tu ja m’entens…

«De debò que aquest senyor no entenia una metàfora tan senzilla, gairebé elemental?»

Joan Coma, regidor de Capgirem Vic.

Per: Vicent Partal
28.12.2016 22:00

Durant un bon grapat d’anys, la nova cançó ens va acostumar a interpretar sempre els dobles sentits. Hi havia coses que no es podien dir de manera directa i els cantants creaven imatges que l’audiència entenia perfectament però que no eren evidents.

Quan Raimon cantava ‘la muntanya es fa vella’, per exemple, tothom entenia que era Franco, que es feia vell; quan Lluís Llach deia que ‘si estirem tots ella caurà’, la gent s’adonava que l’estaca era només una metàfora de la dictadura; i quan l’Ovidi invocava la fera ferotge tots sabíem que la tal fera no era en realitat cap bèstia. Fins i tot la Trinca, rient-se de la situació, va fer una paròdia deliciosa que repetia i una vegada i una altra aquella tornada formidable del ‘tu ja m’entens…’

Això ve a tomb de l’interrogatori de Joan Coma d’ahir. Hi ha coses que causen un astorament notable, sobretot el fet que el jutge i el fiscal fessen servir d’argument per a identificar el delicte un que només està en el codi penal franquista, que, com tothom sap, ja no és vigent. Avui mateix a VilaWeb Joan Queralt explica què significa això i com es pot fer servir fins i tot per recusar el jutge. Però a mi, què voleu que us diga, em va semblar especialment cridaner que el fiscal preguntàs al regidor de Vic què volia dir ous i què volia dir truita. I què significava que per a fer una truita calia trencar ous.

Em va semblar especialment cridaner perquè em van venir al cap, de sobte, la muntanya que es feia vella, l’estaca que anava caient i la fera ferotge que es passejava cada primer de maig pels carrers d’Alcoi. I les preguntes se’m van acumular. De debò que aquest senyor no entenia una metàfora tan senzilla, gairebé elemental? O és que es pensa que encara vivim en un temps en què parlem en clau i no diem les coses pel seu nom? Que no ho sap, que de la independència i de la desobediència en parlem tots cada dia, amb una normalitat esborronadora? Quin concepte i quin coneixement deu tenir aquest fiscal de la realitat catalana per a atrevir-se a fer el ridícul d’aquesta manera?

Si és català, no és el meu problema

Antoni Bassas29/12/2016 22:22

Deixar de seguir

PER QUÈ A ESPANYA són pocs els que no veuen com una amenaça per als seus propis drets civils el fet que un jutge citi a declarar a Madrid (i la Guàrdia Civil li posi les manilles) un càrrec electe que no hi vol anar, per haver fet una metàfora inofensiva en un ple municipal? Si el problema és que el càrrec en qüestió ve de l’extrema esquerra, només cal recordar totes les corbates de Mas o d’Homs (investigats per posar les urnes), que tampoc es pot dir que hagin rebut una allau d’adhesions de demòcrates espanyols. ¿El problema és que són independentistes? En part. El que inhibeix la solidaritat és que són catalans. És el mateix que van patir Miquel Roca o Pasqual Maragall amb els seus respectius projectes de mà estesa a Espanya des de Catalunya.

O súbdits del Regne o ciutadans de la República

"Si els comuns s'haguessin esperat a aturar un desnonament fins que li semblés bé al PP i el PSOE, el seu espai polític ni tan sols existiria, asfixiat per la contradicció"

per Salvador Cot 29/12/2016

Ada Colau i els comuns tenen l'origen polític en haver sabut fer una distinció nítida entre legalitat/il·legalitat i legimitimitat/il·legitimitat. El mateix "sí se puede" sorgeix de la contraposició entre la legalitat que dóna cobertura als desnonaments dels bancs i la legitimitat d'oposar-s'hi, si s'escau amb barreres físiques i mobilitzacions al carrer, escraches inclosos. Com és notori, aquest espai polític no va esperar-se a que, en un futur, la majoria que conformen el PP i el PSOE aprovés la dació en pagament, sinó que va tirar pel dret, impedint i deslegitimant uns procediments legals que consideraven injustos i abusius.

En general l'esquerra, si es vol transformadora, ha de donar suport als moviments socials que parteixen de la base i que democratitzen decisions fins aleshores en mans de les elits. Així es va fer, per exemple, en la lluita dels objectors de consciència i els insubmisos contra el servei militar i la prestació social substitutòria. Progressivament, els ajuntaments -sobretot catalans i bascos- van negar-se a reclutar els joves del seu municipi i molts soldats, ja destinats a una caserna, van preferir anar a la presó abans que complir la llei. El resultat va ser una insubordinació prou massiva com per fer que l'estat abandonés la voluntat d'imposar el servei militar/prestació social substitutòria que defineix, negre sobre blanc, la Constitució del 78.

Per tot plegat, resulta insòlita la defensa de la legalitat vigent per part dels comuns quan del que es discuteix és del dret a decidir dels catalans. Si s'haguessin esperat a aturar un desnonament fins que li semblés bé al PP i el PSOE, el seu espai polític ni tan sols existiria, asfixiat per la contradicció. Però, ho vulguin o no, hauran de triar: O súbdits del Regne d'Espanya o ciutadans de la República Catalana.

No.
Con lo majotes que son las catalanas y catalanes.
Qué bonita es Cataluña : preciosa!!!

Pues No.
A compartirnos y ser buenos amigos que todos somos gente maja;colegas

I Calalunya aunque no sea catalán la quiero mucho.

( al fin y al cabo todos venimos del polvo cósmico...eso dicen...)

Por unos cuantos Sátrapas indeseables que hubo no vamos a pagar sus estupideces todos que fueron crueles y represivas.
Ù
Mejor juntos que separados.¿Qué sentido tiene una Catalunya con fronteras? Cuando personas de todo el Mundo vienen,viven,son [...]

Puigdemont

Barcelona. Divendres, 30 de desembre de 2016
1 minut
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

El president Puigdemont tanca l'any amb un doble compromís: hi haurà referèndum el 2017 i el resultat que en surti l'aplicaran el Govern i el Parlament "sense dilacions ni excuses". El tradicional discurs de Cap d'Any del president de la Generalitat ha donat, una vegada més, resposta als reptes del curs que s'iniciarà d'aquí a molt poques hores i que marcarà el futur de les relacions futures entre Catalunya i Espanya.

Tots dos governs arriben a aquest final d'any havent accelerat les respectives estratègies polítiques: el català, posant a punt tots els compromisos electorals: des de la llei de desconnexió amb l'Estat espanyol fins a la resta de l'arquitectura jurídica necessària per ser un Estat independent; des d'un ampli consens per a la celebració d'un referèndum legal i acordat amb el govern espanyol fins a un acord de referèndum unilateral en el qual els comuns es debaten entre ser-hi i no ser-hi; des d'una mà estesa al diàleg "sense data de caducitat" amb l'Executiu de Mariano Rajoy per pactar el referèndum fins a la internacionalització de la negativa del govern espanyol a deixar votar els catalans sobre la seva sobirania.

El govern espanyol també ha afilat l'estratègia que, en aquest cas, és bàsicament judicial. Els terminis per posar a la banqueta dels acusats els líders de l'independentisme van més de pressa que mai. Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau ja tenen data. Serà entre el 6 i el 10 de febrer al TSJC. El Suprem ha tancat la instrucció de Francesc Homs i ben aviat es coneixerà la data del judici i el TSJC està accelerant tant la instrucció de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que s'asseurà al banc dels acusats a partir de març. Mentrestant, de l'Operació Diàleg no se'n sap res, més enllà de les converses de Soraya Sáenz de Santamaría amb Iceta i Arrimadas.

"Estem a punt i ho demostrarem", assegura el president de la Generalitat en les últimes paraules del discurs abans de desitjar un bon any nou als catalans. Tota una declaració d'intencions per a escèptics de tota mena, del que poden ser els propers nou mesos.