Al Palau Robert es pot veure una Exposició de Cendrós i carbonell l'empresari del popular FLOID el pioner dels affershare que es va convertir en un dels mecenes i activistes culturals mes agosarats i sorprenents de la cultura catalana,responsable directe de la creació del Premi de Sant Jordi ,de Omnium cultural, la recuperació d'esdicions Proa
Cendrós passa per una sèrie D'episodis impactants com la publicació de les novel-les de James Bond en catalá o l'enfrontament directe amb el ministre Fraga
Protagoniste de la campanya per recuperar la figura i l'obre del poeta [...]

Un final esclatant

"Ningú no sap a hores d’ara si l’esclat polític definitiu el desencadenarà el resultats del referèndum o la prohibició imposada sobre el terreny"

per Odei A.-Etxearte 21/12/2016

Els partits i les entitats sobiranistes tancaran l’any amb l’esperada cimera d’impuls al referèndum, que ha de ser el punt de partida de tot el que vindrà el 2017, amb un final de mandat esclatant, hi hagi urnes o no. L’independentisme agafa aire, s’aplega amb els comuns, afronta el rosari de declaracions al TSJC, cada vegada amb més causes obertes a tribunals de diverses instàncies: el 9-N, la votació de les conclusions del procés constituent, la crema de fotos del rei durant la Diada, l’estelada a l’ajuntament de Berga, la defensa de la desobediència des de Vic, la tramitació de les resolucions del debat de política general... A la Moncloa van repetint que estan a favor del diàleg, que són partidaris de parlar de tot excepte del que no es pot parlar i que és, en realitat, el conflicte polític real, i que totes les comissions bilaterals ara sí que es reuniran, encara que hagi estat sobretot el propi PP qui les va deixar caducar al rebost, vulnerant l’Estatut. Perquè a l’hora de complir-les, hi ha lleis i lleis.

L’objecte de conflicte amb l’Estat ja no serà la consecució de la independència sinó l’organització, el reconeixement dels resultats o la impossibilitat políticament traumàtica de fer el referèndum. La coartació de la democràcia es conjuga arreu del món amb el mateix subjecte: re-fe-rèn-dum. Amb la traducció sempre es perdran matisos del missatge, però les imatges de la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat i de diputats i exdirigents polítics als tribunals ja parlen la llengua universal de les llibertats i els drets amenaçats. No tots els actors tenen clar, per una raó o una altra, que el referèndum es faci. L’alcaldessa de Sant Cugat i presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, va haver de fer marxa enrere per una inconveniència política evident però, plantejant que la consulta vinculant potser no es podrà fer, verbalitzava una hipòtesi que contemplen tots els actors.

Potser l’Estat espanyol el farà impossible, amb represàlies que ja estan previstes en l’arquitectura jurídica dissenyada per fer front al procés, com la reforma de la llei del TC o la llei de seguridad nacional, que permet al govern espanyol mobilitzar els Mossos d’Esquadra. Així que ningú no sap a hores d’ara si l’esclat polític definitiu el desencadenarà el resultats del referèndum o la prohibició imposada sobre el terreny. No hi ha cap dubte sobre una cosa: si el final del procés arriba perquè l’executiu fa marxa enrere, com suggeria Joan Tardà, molts independentistes se sentiran traïts i deixaran, si en tenen, els respectius partits. El malabarisme polític hauria de ser massa espectacular, aquest cop, per fer creïble la renúncia a l’objectiu autoimposat. Tothom, passi el que passi, tindrà l’ull pendent del carrer: en qualsevol dels casos, si la ciutadania no es mobilitza per pressionar, no caldrà cap batussa política per atribuir responsabilitats. Queden pocs mesos per al desenllaç. Adéu frenètic 2016, adéu.

Un policia que va vexar la llengua, a judici Una jutgessa del Prat veu indicis de delicte en la conducta d'un agent que no va atendre un argentí que li va parlar en català La instructora hi veu un cas de detenció il·legal

Diego Berge és argentí amb passaport espanyol i catalanoparlant Foto: ARXIU.

JORDI PANYELLA - BARCE

La jutgessa del Prat Leire Aparicio considera que hi ha indicis suficients per portar a judici el policia estatal amb número d'identificació 127.335 per un cas de vexació lingüística. La jutge considera que els fets ocorreguts a la terminal de l'aeroport del Prat de Llobregat el 5 d'agost de l'any passat poden constituir un delicte de detenció il·legal o contra els drets fonamentals i en una resolució dicta l'obertura de procediment abreujat i demana a les parts personades en el cas que es pronunciïn sobre si s'ha d'anar a judici.

La investigació que ara ha arribat a la fi va començar amb la querella presentada pel ciutadà d'origen argentí i amb passaport espanyol Diego Berge en què relata l'incident del qual va ser víctima amb tres agents del cos de la Policía Nacional destinats a les dependències de l'aeroport i que van acabar amb la seva detenció després. Segons el relat que ara fa la jutgessa, Berge va anar aquell dia a la comissaria de policia de l'aeroport “amb la finalitat de renovar el seu DNI” i quan es va dirigir als agents ho va fer “en català”. Segons la jutgessa, va ser aleshores quan l'agent 127.335 va rebutjar atendre Berge i li va dir que esperés un policia valencià a la vegada que es va quedar el seu DNI amb la intenció d'aixecar una acta i sancionar-lo perquè “li feia perdre temps”.

Aleshores Berge va anar-se'n i el policia va ordenar la seva detenció tot i tenir coneixement que els fets “no justificaven” la mesura de privació de llibertat. Durant l'hora i mitja que va estar detingut, el policia no va voler tramitar un habeas corpussol·licitat per Bergé.

A la resolució de la jutgessa s'ordena l'arxivament de les diligències per dos policies que van participar en els fets redactant un atestat en base a les manifestacions que havia fet el seu company, que ara s'enfronta a judici.

LA DATA

05.08.16

L'incident

entre Bergé i els policies va tenir lloc l'estiu de l'any passat a la comissaria de l'aeroport del Prat.

El primer tret, per la culata

La resolució de la jutgessa del Prat que mena al judici del policia és la segona victòria en aquest cas de la representació lletrada de Diego Berge, dirigida per l'advocat Jordi Gimbernat. La primera va ser aconseguir que la mateixa jutgessa decretés l'arxivament de la denúncia que els policies de l'aeroport van presentar contra Bergé perquè els fets que allí es relataven “no eren constitutius d'una infracció penal”.

En aquell atestat policial, en què es justificava la detenció per un delicte de desobediència i resistència, es deia que “el senyor Berge havia refusat reiteradament lliurar el seu DNI després de faltar al respecte dient «que us enculin»'”. És un procediment habitual en el món policial de contrarestar una denúncia per mala praxi amb una altra per desobediència o resistència contra el denunciant, circumstància que acostuma a ser resolta per la justícia a favor dels funcionaris i en detriment dels ciutadans que denuncien.

Ball de bastons

Empar Moliner22/12/2016 19:44

Segueix-me

Tothom que conegui una mica la història d’aquest país on vivim sabrà que Cambrils va patir un setge el 1640. Com expliquen els companys de la Revista Cambrils, la població es va rendir a les tropes castellanes i l’exèrcit, “incomplint tots els pactes”, va massacrar més de 700 cambrilencs. A les escoles de la població, ja fa anys que es representa aquesta part violenta de la història dels seus avantpassats. Però vet aquí que els amics del grup polític Ciutadans, sempre amoïnats pels problemes reals de la gent, s’han queixat. Aquest cop la pregunta parlamentària l’ha fet en Carlos Carrizosa. Vol saber com és que “en una escola de Cambrils es fa apologia de la guerra i es diuen frases com «hem de matar aquests espanyols»”. Ell li pregunta a la consellera: “¿Creu que és lògic que s’ensenyin jocs de guerra a les escoles? Com a responsable creu realment que nens d’entre cinc i sis anys poden valorar el context històric de fa tants anys? Quin és el propòsit de fer jugar a l’odi els nens catalans?”

Té raó en Carrizosa. La violència és molt lletja i no podem ensenyar l’odi als nens catalans. Per tant, acabem, sisplau, amb qualsevol episodi violent de la nostra història. La Guerra Civil és molt violenta. No l’hem d’explicar. I acabem també amb el tió. Ensenyem als nens a pegar a un tronc, a fer-li xantatge perquè cagui el que volem. És violència envers la natura. No crec que els nens d’entre cinc i sis anys puguin valorar el context religiós d’un tronc que caga. I acabem també amb la Caputxeta Vermella, on un llop es menja una iaia. Ja no és pel fet violent de menjar-se-la en si. És que a sobre se la menja sencera, sense mastegar. És un hàbit no gens saludable que els nens de cinc anys copiaran quan tinguin al davant un Calippo.

El sobtat interès pel Prat

Àlex Font Manté Cap d’Economia22/12/2016 22:00

Després d’anys queixant-nos de la falta de destinacions intercontinentals des de l’aeroport del Prat, ara, de sobte, ens trobem que no només una companyia (Norwegian) desplegarà una xarxa de vols de llarg radi des de Barcelona sinó que una altra (el conglomerat IAG) anuncia un projecte idèntic: vols de llarg radi, de baix cost i amb gairebé les mateixes rutes que Norwegian. La primera reacció, lògica, és felicitar-nos perquè Barcelona s’hagi convertit sobtadament en el camp de batalla entre dues aerolínies que fan vols intercontinentals. Si hi ha competència vol dir que hi ha mercat, no? Però resulta curiós el canvi de discurs d’IAG, empresa que engloba Vueling, Iberia, British Airways i Aer Lingus. El 2012, Josep Piqué, aleshores president de Vueling, descartava que Barcelona es pogués convertir mai en un hub de vols intercontinentals. “Plantejar-se objectius impossibles porta a la frustració”, va dir. I fa només dos anys Willie Walsh, president d’IAG, prometia“no operar rutes de llarg radi des de Barcelona” perquè per a ells no era sostenible, deia.

Què ha canviat perquè ara IAG sí que hi tingui interès? Un motiu pot ser la irrupció de Qatar Airways en l’accionariat d’IAG: ja és el primer soci de la companyia amb un 20% del capital. Qatar, ja se sap, va voler comprar Spanair per crear un hub a Barcelona. Hi ha qui podria pensar que ara ho està intentant de forma indirecta, a través d’IAG. Però és una visió naïf.

La realitat és que IAG ja té un hub, i es diu Barajas. Cap companyia té dos hubstan a prop l’un de l’altre (només Lufthansa, però és un cas particular). Què està passant, doncs? El més probable és que IAG vulgui repetir la jugada de neutralitzar la competència copiant-la. Seria la tercera vegada que ho intenta, i en les dues primeres va tenir èxit. Quan Vueling va néixer, Iberia va reaccionar creant Clickair fins a aconseguir neutralitzar l’explosiu creixement de la primera i forçar una fusió. Un temps després, quan Spanairva establir rutes a São Paulo, Iberia va fer el mateix amb l’objectiu, un cop més, de neutralitzar els plans de la companyia (en aquest cas no se’n va sortir, però la victòria va acabar arribant d’una altra manera).

Casualment, quan Norwegian anuncia vols de llarg radi des de Barcelona, IAG descobreix que sí que vol operar exactament el mateix tipus de destinacions. Fins i tot destinacions que no opera actualment des de Madrid. L’aviació és un món molt competitiu i les casualitats no existeixen.

L’alternativa és la submissió

«La degradació de la relació entre l'estat espanyol i Catalunya redueix molt les possibilitats de cap referèndum acordat i, en conseqüència, de cap alternativa a la unilateralitat»

Pacte Nacional pel Dret de Decidir

Per: Vicent Partal
22.12.2016 22:00

La convocatòria del Pacte Nacional per la Transició Nacional obre avui el camí de concreció del referèndum d’autodeterminació que es farà, a tot estirar, el setembre del 2017. La Generalitat, tant el govern com el parlament, han donat proves evidents que estan disposats a fer aquest referèndum, preferiblement d’acord amb l’estat, però si no pot ser, unilateralment. Aquesta és la clau principal i alhora el gran element de discussió. Hi ha qui veu en aquesta decisió d’unilateralitat un actitud inacceptable, però a hores d’ara ja han ensenyat el llautó massa voltes. O per ventura no és unilateral també dir que no de tot i prohibir qualsevol opció, la que siga, que incorpore el referèndum?

A més, l’acord per a fer aquest referèndum i dilucidar el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya per mitjà del vot directe dels ciutadans és molt ampli. Infinitament més ampli a Catalunya que no un possible acord per a impedir-lo. Totes les enquestes coincideixen a dir que entre els ciutadans del Principat els partidaris de votar per resoldre el conflicte voreja el 80%. I, atenció, perquè a la resta de l’estat espanyol la xifra ja arriba a un 40%.

Aquestes són les dades que empenyen cap a la consulta en general. Però, al costat, la degradació de la relació entre l’estat espanyol i Catalunya redueix molt les possibilitats de cap referèndum acordat i, en conseqüència, de cap alternativa a la unilateralitat. Avui la promesa d’un canvi a Espanya no és gens raonable, ningú no la preveu. I el pretès diàleg no té ni solidesa ni substància. Ara com ara, l’estat espanyol simplement no vol acceptar que Catalunya decidesca democràticament per ella mateixa. I no s’albira cap estat espanyol alternatiu que puga fer somniar un acord per a permetre el vot.

Per això, l’única alternativa a la unilateralitat, si les coses no canvien una improbable barbaritat, és la submissió.

El combat del 2017: esteu a punt?

«Si l'estat espanyol vol aturar-nos, s'haurà d'arriscar molt. Molt! Haurà d'empresonar molta gent. I així i tot, no ho aconseguirà»



Per: Pere Cardús Cardellach
22.12.2016 22:00

La democràcia no es negocia. Tanquem l’any amb un propòsit ferm i diàfan. L’any que ve serà l’any de la democràcia catalana. Es portarà a la pràctica amb tota la força i tota la dimensió. La independència no serà un compte de resultats, ni un balanç, ni un passar comptes, ni un pla d’inversions, ni un pla de pensions. Almenys no serà únicament tot això. Posarem tots els arguments damunt la taula. Perquè hi són i són molt rotunds i concloents. Explicarem totes les oportunitats d’obrir un nou escenari per Catalunya. I, malgrat que tot això hi ajudarà, no serà el factor determinant.

L’any que ve és l’any del xoc. Del gran xoc democràtic. A Catalunya instal·larem la trinxera més gran de combat democràtic d’Europa i bona part del món. Construirem un dic de contenció de l’autoritarisme, el populisme i la ‘dictatova’. I cadascú es posarà al costat que vulgui d’aquesta trinxera.

Jo voldré la independència per moltes raons. Històriques, de benestar, econòmiques, de salut mental, lingüístiques, culturals, de justícia… Algú altre triarà només algunes d’aquestes raons. O hi haurà qui en tindrà unes altres. Però la batalla serà la democràcia. I a un costat hi haurà els qui creuen que la democràcia obeeix la llei. I a l’altre costat hi haurà els qui creiem que la llei obeeix la democràcia.

I com es farà aquest combat? El referèndum en serà l’eina fonamental. Per mi, el referèndum continua essent tan sols una eina. El referèndum serà el moment de la veritat. I no podran tremolar les cames, a l’hora de la veritat. Si s’anuncia, la victòria serà fer-lo. I fer-lo amb totes les conseqüències. Peti qui peti. Però el referèndum no serà l’únic camp de batalla democràtic.

Abans del referèndum passarem unes quantes proves de força. Deixarem passar cap condemna d’un càrrec electe per haver obeït el mandat democràtic? Deixarem passar cap agressió –judicial o de la mena que sigui– per haver servit el debat democràtic? L’actuació dels demòcrates catalans quan hi hagi una condemna ha de ser molt clara.

D’entrada, no s’acatarà la sentència. Perquè, com hem dit, les lleis obeeixen la democràcia i no a l’inrevés. I a continuació, es prendrà la iniciativa per respondre a l’autoritarisme de l’estat espanyol amb creativitat democràtica. I creativitat no vol dir amb dreceres ni refugis, sinó plantant cara. Però sense caure en cap provocació. Tampoc no cal ser tanoques.

No negociarem la democràcia. No acceptarem de rebaixar-la ni un centímetre. Qui tingui aquest principi en la seva actuació, haurà fet la contribució més decisiva a la victòria. Si l’estat espanyol vol aturar-nos, s’haurà d’arriscar molt. Molt! Haurà d’empresonar molta gent. I, així i tot, no ho aconseguirà. Perquè la presó serà un revulsiu de més democràcia. El vot i la democràcia contra la por i la presó. Aquest és el combat del 2017. Catalunya serà la bandera de la democràcia. Jo ja estic a punt. Comencem?

La família de Gustau Muñoz entra la querella contra l’estat espanyol a la justícia argentina

L'advocat i mediador Alejandro Nato explica a VilaWeb la gran importància d'aquest pas · Muñoz va ser assassinat per la policia espanyola durant la diada de l'Onze de Setembre de l'any 1978


Marc Muñoz, en la presentació a l'Espai VilaWeb Autor: Mela Theurer


Per: Bernat Surroca
23.12.2016 11:52

La família de Gustau Muñoz, assassinat quan tenia 16 anys per la policia espanyola durant la diada de l’Onze de Setembre de l’any 1978, ha entrat la querella contra l’estat espanyol a la justícia argentina. La querella, presentada per l’advocat i mediador Alejandro Nató, argumenta que l’assassinat de Muñoz és un crim de lesa humanitat i, per tant, no prescriu, i n’acusa les autoritats polítiques espanyoles i els seus autors materials. El text destaca que l’Audiència General Espanyola va arxivar el cas i reclama que es lliuri a l’Argentina la documentació pertinent en relació a aquest crim. Exigeix també que es localitzi José Luís Varela, el policia que va matar Gustau Muñoz, i se li prengui declaració.

Alejandro Nató ha destacat a VilaWeb la importància d’haver entrat aquesta querella. ‘Ens hem presentat com a querellants i això és importantíssim perquè podrem tenir presència en la causa de lesa humanitat i aportar-hi proves, reclamar mesures i tenir accés i seguir els tràmits que es facin’, explica. Ara cal veure si la justícia argentina admet Marc Muñoz com a querellant, perquè la figura del germà no és prevista en el codi processal, malgrat que es pot acceptar en casos excepcionals.

La discussió judicial sobre qui pot ser el querellant pot durar fins al febrer. Segons el codi processal argentí, qui ho pot ser en aquests casos són els pares o els fills de la víctima. És per això que, segons que ha pogut saber VilaWeb, la mare de Gustau Muñoz també podria afegir-se a la querella com a querellant a principi de febrer. Malgrat tot, Nató és optimista i creu que la justícia acabarà acceptant Marc Muñoz.

‘Haver presentat la querella és un pas fonamental’, diu Nató. ‘Demostra la nostra actitud de fermesa a l’hora de protegir els drets humans’, perquè l’assassinat de Gustau Muñoz és un crim de lesa humanitat, ‘i no prescriuen’.

El franquisme latent a l’estat espanyol
Amb aquesta querella comencen dues línies d’acció: una basada en la justícia internacional contra els crims de lesa humanitat i una altra basada en la difusió, per aconseguir que la informació arribi als criminals i als seus còmplices, molts d’ells encara vius i impunes. Marc Muñoz denunciava la impunitat de la dictadura franquista en aquesta entrevista a VilaWeb, i condemnava ‘la llarga mà del franquisme que encara perdura a l’estat espanyol’.

El document, que va ser presentat públicament a l’Espai VilaWeb a principi de novembre, ha estat entrat al jutjat de Buenos Aires a instàncies del germà de la víctima, Marc Muñoz. La van presentar al consolat de l’Argentina que, a través del mediador Alejandro Nató, l’ha fet arribar al jutjat de la capital argentina. Ha estat redactat amb l’assessorament del Casal Argentí de Barcelona i amb l’ajuda de les Oficines d’Atenció al Ciutadà de Barcelona, en aplicació de la resolució que el consistori de la ciutat de donar suport a les víctimes del terrorisme de l’estat espanyol.

Madrid, última oportunitat

"La cimera pel referèndum és el darrer esforç per part dels catalans, l’última vegada que es dirigeixen a Madrid per demanar poder votar"

per Nerea Rodríguez 23/12/2016

De tots els colors polítics, de diversos àmbits, d’entitats que no tenen res a veure entre sí, i un llarg etcètera de diferències que fan evident la solidesa del referèndum. A la cimera celebrada aquest divendres a la tarda al Parlament hi havia un total de 83 persones entre partits i entitats. Mil diferències que es conjuren per demanar una mateixa cosa: un referèndum sobre el futur polític de Catalunya. La transversalitat és evident, com ho és la potent imatge d’unitat que s’ha enviat al govern espanyol i al món amb la celebració d’aquesta trobada.

La pilota torna a estar a la teulada de Madrid. I aquest és el darrer esforç per part dels catalans, l’última vegada que es dirigeixen a Madrid per demanar poder votar. Fins i tot la CUP, que té clar que no hi haurà cap acord amb l’Estat, va assistir a la cimera. Catalunya torna a adreçar-se a Madrid, després d’una llarga història d’interpel·lacions i peticions de diàleg constants, però serà l’última vegada que ho faci. Si no hi ha resposta, o si tota la resposta és una fictícia ‘Operació Diàleg’ que es concreta amb un despatx per la vicepresidenta espanyola a la capital catalana, el xoc és imminent.

Al govern espanyol cada vegada li serà més difícil justificar davant la comunitat internacional la seva negativa a tot. Catalunya, en canvi, està jugant impecablement les seves cartes. Tant que fins i tot els comuns s’hi han sumat, a aquesta petició de referèndum pactat. Després de la negativa espanyola hauran de decidir què fan, però el que és segur és que n’hi ha uns quants que ja ho tenen clar i que, a més, tenen majoria al Parlament. Aquesta fotografia del Parlament conté una voluntat democràtica; a l’altra banda només hi queda autoritarisme.

Encara més raons

«Si l'independentisme és, d'aquí a setembre, hàbil i juga bé les seves cartes -i això vol dir fer també alguna ziga-zaga-, els votants de l'esquerra alternativa interpel·lats per Colau també hi seran»

Ferran Casas | 23/12/2016 a les 22:00h

La cimera per constituir el Pacte Nacional pel Referèndum ha estat rebuda aquest divendres al matí amb una bona dosi de judicialització: data per jutjar l'expresident de la Generalitat Artur Mas per haver posat les urnes i escoltar la gent, i dues providències del Tribunal Constitucional, l'escopeta que mai s'encasqueta. La primera limitava encara més la capacitat de la Generalitat per fer acció exterior i la segona invalidava la ponència conjunta al Parlament de les tres lleis de desconnexió. Malgrat tot, a la trobada del vespre (això dels horaris europeus ho portem fatal) s'ha acordat tornar-ho a provar a risc que es transmeti la sensació que es posava aigua al vi al compromís de Puigdemont de "referèndum o referèndum" al setembre. No es tracta, encara, de reclamar formalment al Congrés o a la Moncloa acordar poder-lo celebrar. Es tracta de recollir suports per decantar la situació i d'exhibir arreu la gran majoria que té la causa que Catalunya pugui decidir si vol o no tenir un estat propi.

És evident que, si més no a curt termini, Mariano Rajoy no cedirà. Hi ha, a Espanya, una amplíssima majoria, la que formen els 254 diputats del PP, el PSOE i C's, contrària a qüestionar la sobirania nacional en els termes en què la planteja la petrificada Constitució espanyola de 1978. Rajoy no afluixarà, i ningú més enllà dels líders de Podem li ho demanarà, però la maniobra (i també la tria dels noms de la comissió que haurà de comandar el Pacte) és hàbil per dos motius.

Situa de nou el sobiranisme en una posició d'avantatge en la batalla pel relat. La tria d'Enric Millo com a delegat del govern espanyol estava feta per recuperar terreny en aquest àmbit. A Rajoy, i en major mesura al PSOE, els passa certa factura, sobretot a Catalunya, la seva inacció després de cinc anys de procés. Si el xoc de trens ha d'arribar aquest 2017, les parts hi volen anar ben proveïdes. Uns i altres volen poder dir, a Catalunya, a Espanya i a les instàncies internacionals, que, fins al final, ells han tingut la mà estesa.

Junts pel Sí i la CUP i els "comuns" juguen ara la seva particular partida d'escacs. Els primers, amb un cert repartiment de papers entre Puigdemont i Junqueras, volen desarmar d'arguments els més refractaris d'aquest espai polític a sumar-se a una estratègia d'unilateralitat i desobediència. Els de Colau esperen poder guanyar temps, evitar la temuda foto amb l'unionisme (sense vots independentistes no serà alcaldessa) i seguir apel·lant al canvi d'hegemonies a l'Estat. Això darrer ho han fet aquest mateix divendres Lluís Rabell i Ada Colau. I els obliga. L'Estatut va fracassar perquè mig PSOE estava en contra dels compromisos que li va fer assumir el PSC i perquè tenia tota l'oposició, aleshores el PP, en contra. Si algun dia Podem governa ho farà amb el PSOE i, amb la dreta espanyolista a l'oposició (PP i C's), es tornaran a reproduir els esquemes, fins i tot amb més virulència. Si l'independentisme és, d'aquí a setembre, hàbil i juga bé les seves cartes -i això vol dir fer també alguna ziga-zaga-, els votants de l'esquerra alternativa interpel·lats per Colau també hi seran.

España y el oficio de Rémora

Incluso en periodo navideño el Gobierno está entre inquieto y exaltado, ante el procés. Es comprensible. El célebre periodista, experto en política internacional, Martí Anglada no dudó en afirmar al comienzo del estallido soberanista catalán: “En Alemania, Francia y el conjunto de Europa, la gente está preocupada por la viabilidad de España sin Catalunya. No nos podemos engañar. El único que nos quiere hacer creer que se preocupa por la viabilidad de Catalunya es el Gobierno de Madrid”. En Europa a nadie le preocupa lo más mínimo la viabilidad de Catalunya. El problema de viabilidad lo tiene España y más si le quitan el 20% del PIB que aporta Catalunya.

Esta es una de las razones de peso del miedo que atesora el Estado español a una escisión de Catalunya. Al fracaso de su sistema económico sin la locomotora catalana. A España siempre le ha ido bien el oficio de rémora, especialmente con Catalunya (practica parasitaria con la colonias le sobró) y ahora le aterraría vivir sin Catalunya por la misma razón. Por eso buscan el “dialogo” pero si hacer las reformas que desde hace 300 años no hacen porque no les ha hecho falta. Al imperio que a lo largo de la historia se ha caracterizado por negarlo todo, combatirlo todo e impedirlo todo, se le han echado los años encima. En el 2016 las cosas ya no funcionan como antes. Al Estado se la ha pasado el arroz y se nota en cada comparecencia de sus diferentes interlocutores de Gobierno.

La última la de portavoz Íñigo Méndez de Vigo, que ha advertido hoy a la Generalitat catalana que “no va a haber referéndum de autodeterminación como aspiran los independentistas, y ha recomendado a su presidente, Carles Puigdemont, “no dejarse llevar por los radicales”, ¿? ni actuar de forma unilateral. Méndez de Vigo, en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, ha trasladado este mensaje al Gobierno catalán ante la cumbre que se iba a celebrar en el Parlament sobre la convocatoria de una consulta el próximo año. “Referéndum de autodeterminación en España no va a haber porque va contra la Constitución, que garantiza el autogobierno de Cataluña. Más claro no se puede decir. Ahora, dialoguemos, hablemos y resolvamos los problemas de la gente”, ha afirmado el portavoz del Ejecutivo.

La estrategia de la Moncloa en esta nueva etapa es cristalina para la clase política catalana. Según este portavoz “el diálogo es y va a ser una constante del Gobierno, que mantiene la puerta abierta y la mano tendida para hablar con todos”. Pero en realidad quiere decir, las llaves del corral las tengo yo, y aquí solo se habla de lo que yo quiera, antes de que alguien abra la boca. Cuando la neurastenia se apodera del interlocutor de turno no queda más recurso que la ley de la otra acepción de Rémora: ‘Obstáculo físico o inmaterial que impide o dificulta un proceso, un proyecto o una acción’. Tablas le/s sobran para ese oficio…

Bones Festes!

JL Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

L’acte que més enerva Madrid

David Miró23/12/2016 18:30

Segueix-me

La insistència del govern espanyol perquè Carles Puigdemont assisteixi a la Conferència de Presidents del 17 de gener revela fins a quin punt enerva Madrid que no hi vagi. Primer, perquè en una conferència sense Puigdemont el president català és encara més protagonista. Segon, perquè la cimera en si es devalua sense la seva presència, ja que s’ha organitzat pensant sobretot en el conflicte català. En tercer lloc, perquè crea un precedent perillós en què les autoritats catalanes se situen al marge del cafè per a tothom autonòmic, sense que legalment es pugui actuar contra elles. I en quart lloc, perquè sense Catalunya el sistema polític espanyol no sap com encarar la qüestió del finançament. Per això la no assistència de Puigdemont és l’acte amb més calat polític des de l’inici del procés.

La foto de la Catalunya sobirana

SALVADOR COT

La fotografia d'ahir ressitua les forces sobiranistes en una posició de gran majoria social, necessària per representar la Catalunya sobirana davant d'Europa

L'anomenada –sovint, despectivament– “operación diálogo” en si mateixa no és, ni de bon tros, una sortida viable per al conflicte entre Catalunya i Espanya, això és evident. Però sí que és un símptoma, el primer en una dècada, que l'Estat ha pres consciència de l'envergadura real del problema i, sobretot, que el compte enrere s'ha posat en marxa i que els queden pocs mesos per intentar aturar-lo. Per sintetitzar-ho molt, des de Madrid es podia pensar que Artur Mas, un independentista convers, estava especulant per apujar el preu d'una futura negociació, però no hi ha manera de concloure que Carles Puigdemont abandoni tota una trajectòria vital a canvi d'una mica més d'inversió a Rodalies.

Tot plegat assenyala en la mateixa direcció: l'Estat haurà de prohibir el referèndum utilitzant mecanismes excepcionals, i serà aleshores quan el govern i el Parlament hauran d'arriscar. Serà l'instant en què es comprovarà fins a quin punt la mobilització popular es manté massiva i activa i, sobretot, fins a quin punt s'ha planificat bé tant l'estructura administrativa com l'escenari internacional. De fet, l'operació de diàleg forma part d'aquest mateix context en què l'Estat, per primer cop, es veurà exposat al descrèdit d'imposar l'autoritat per sobre de la democràcia.

En definitiva, tant l'independentisme com les forces unionistes –Estat inclòs– ja reconeixen que formen part del mateix tauler i preparen els arguments que els conferiran legitimitat a l'hora del xoc polític i institucional. Arribats fins aquí, el que queda clar és que no hi haurà espai del mig ni lloc on refugiar-se per a la indefinició. I és en aquest sentit que la fotografia d'ahir ressitua les forces sobiranistes en una posició de gran majoria social, just la necessària per representar la Catalunya sobirana davant d'Europa.

Bon Nadal a tothom!

Para mi tambien??

Bon Nadal per a tots!!

25 / 26: Hi haurà un referèndum

Vicenç Villatoro24/12/2016 17:29

Segueix-me

DES DE FA MOLTS MESOS, quan algú em pregunta què crec que passarà a Catalunya, responc: que hi haurà un referèndum. No goso dir quan ni qui el guanyarà, tot i que crec que el pot guanyar el sí per poc. És la resposta no pas a la pregunta sobre què voldria (que també) sinó sobre què crec que passarà. I després del pacte pel referèndum, encara més. Si la situació s’empantanega, si les operacions diàleg del govern espanyol acaben desembocant a les portes dels jutjats, si el món -que no vol problemes- va entenent cada vegada menys el seu immobilisme, si tothom està cada dia una mica més cansat (però sense canviar d’opinió) un referèndum vinculant serà l’única manera civilitzada i acceptable de trobar una sortida. El pacte de divendres afavoria el camí: no era una escenografia radical ni excèntrica, sinó solemne, parlamentària i pacífica. No hi era tothom, és obvi, però molta gent que no representava el mateix hi podia tenir un comú denominador. Només una cosa pot avortar el camí cap al referèndum: que el sobiranisme no mantingui la unitat i la prioritat sobre aquest objectiu, i Madrid cregui, per tant, que se’l podrà estalviar. Si se li donen indicis d’això, el que em sembla inevitable serà evitat. Si no, votarem. Bon Nadal.

Carta a Felipe VI

 Hay quien defiende una votación refrendada por un rey y hay quien defiende una votación refrendada por el pueblo de Catalunya. Con discursos  como el de anoche, nos cargan de razones a unos y pone el foco sobre otros

 Así fue el discurso navideño de Felipe VI

Felipe VI durante el discurso de Navidad. CASA REAL

Gabriel Rufián24 dic 201621:40

Anoche un señor que vive en un palacio pagado por todos y al que no ha votado nadie salió en la tv y durante 12 minutos y 22 segundos habló de España, de legalidad y de convivencia. Otra vez. Y ya van 41 veces, 41 años (comenzó su padre Juan Carlos de Borbón al que al menos si votó alguien, un tal Francisco Franco Bahamonde pionero en esto de hablar en navidades allá por el año 1937). El señor de ayer se llama Felipe de Borbón y por su apellido cobra 7.700.000 euros públicos al año.

OCULTAR PUBLI X

Durante esos 12 minutos además de hablar de “patrimonio común” (entiendo que no se refería al suyo) y del “valor de la familia” (entiendo que no se refería a la suya) habló de “unidad” y de “no romper normas” (entiendo que no se refería al Caso Nóos ni a su cuñado) que pueden hacer peligrar una supuesta recuperación económica que seguro que desde los bonitos y cuidados jardines de la Zarzuela se percibe. Es en este punto en el que conviene hacer ciertas puntualizaciones por alusiones.

Una vez más. Una urna no separa. Una urna no divide. Divide y separa un desahucio, no una votación. Divide y separa la cola frente a la puerta de comedor social, no frente a la cola de un colegio electoral. Divide y separa elegir entre comer o pagar la luz y no elegir entre un sí o un no en un referéndum. Divide y separa pagarle un safari a un señor para matar elefantes y no pagar una convocatoria electoral. Divide y separa ver a un señor en un palacio enmoquetado de centenares de metros desde tu casa de 60 cada nochebuena. Divide y separa ver a Carme Forcadell en las puertas de un juzgado por ser independentista y a Urdangarín en la playa por ser quien es. Divide y separa responder a centenares de miles de personas que salen a la calle cada año y a una mayoría parlamentaria total y absoluta con hipocresía, amenazas veladas y paternalismo predemocrático.

En definitiva, lo que amenaza a la soberanía (y al respeto) del pueblo español no es un referéndum en Catalunya, es apellidarte Borbón y hablar en prime time en la televisión de “una España de brazos abiertos y manos tendidas donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas”, en un país con 120.000 personas que siguen en cunetas 80 años después.

La dicotomía ahora en Catalunya es sencilla. Hay quien defiende una votación refrendada por un rey y hay quien defiende una votación refrendada por el pueblo de Catalunya. Con discursos como el de anoche, nos cargan de razones a unos y pone el foco sobre otros. En 2017 veremos. Feliz año republicano.

Esclar! Bones Festes per tothom!

Bump:

http://m.ara.cat/opinio/desembre-Hi-haura-referendum_0_1711628905.html

----

Evitar frustracions

«Els arguments de l’alcaldessa de Barcelona són idèntics als que sovint ha adduït el PP»

Vicent Sanchis | 25/12/2016 a les 22:01h

En la magna cimera de notables que es va fer divendres passat al Parlament Ada Colau va marcar per l’escaire. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir va reunir una representació política, institucional, sindical, econòmica i social irrebatible i imbatible. La intenció que movia les forces independentistes era implicar el marge polític sobiranista que hi ha al país per compartir la convocatòria de referèndum. Un intent just i necessari, perquè el 9 per cent d’electors que van votar la darrera vegada Catalunya Sí que es Pot se sumin al 48 per cent que ho van fer per opcions independentistes. Aquesta aliança democràtica trauria qualsevol legitimitat a aquells que, encara que no estan disposats a permetre res, escuden la intransigència en l’apel·lació a un 52 per cent inexistent.

Però l’intent no va quadrar tant com la taula. L’acord sensat a què s’hauria d’haver arribat, com havia marcat el descarat Íñigo Errejón, hauria d’haver definit dues fases: la primera, intentar negociar el referèndum amb l’Estat; la segona, una vegada fallida la primera, convocar-lo tots plegats de manera unilateral. L’hàbil Ada Colau, patrona dels impossibles, va imposar les seves tesis. Sí a la primera part, al referèndum pactat, però no a la segona, a l’unilateral.

Els arguments de l’alcaldessa de Barcelona són idèntics als que sovint ha adduït el PP. Segons Colau, i segons Soraya Sáenz de Santamaría, convocar un referèndum unilateral portaria a repetir la seqüència del 9-N i escamparia “la frustració” entre la població més crèdula. Ada Colau, no Soraya Sáenz de Santamaría, ha demanat, per tant, que ningú imposi terminis ni calendaris. Sense calendaris, doncs, però també sense credibilitat ni efectivitat.

De quina frustració parla Ada Colau? L’única gran frustració és la que es pot desprendre d’esperar debades un pacte amb l’Estat, la victòria electoral de Podemos o el miracle de la reforma constitucional. La frustració segura és que la manté els catalans submisos i presos d’agressions i humiliacions encadenades per part de tots els governs que es fan, es desfan i es faran i es desfaran a Espanya. És possible més frustració que l’espoli fiscal i les magres inversions de l’Estat a Catalunya?

Potser Ada Clau intenta una altra maniobra. Potser el referèndum no és més que una excusa perquè més catalans confiïn en Podemos, els votin en les pròximes eleccions, com a única garantia de fer un referèndum que dependria, en primera i darrera instància, del cens electoral espanyol, no del català, i d’una reforma constitucional que, efectivament, a Espanya no pot tenir calendari. Referèndum o Podemos, alcaldessa Colau?

Paco, la mòmia i el referèndum (pactat)

David González
BARCELONA. Diumenge, 25 de desembre de 2016

El dia, aquesta cosa de recolliment i melangia còsmica que té el Nadal, no convida a segons quines astracanades verbals, però si la vigília has vist/llegit com celebra certa premsa “El retorn del referèndum pactat”, la premsa autobatejada com “compromesa”, el que et ve al cap, de seguida, abans que el cava (amb perdó) faci l'efecte, és una d’aquelles pel·lícules de por en blanc i negre que posaven a la tele ídem de quan érem petits: El retorno de la momia. Bé. Les sensacions, o com es diu ara, l’experiència, són o és semblant a la que proporciona una altra premsa, la de la caverna espanyola destapant el cava amb els resultats de la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum: “Puigdemont assumeix la vía Colau per a un referèndum pactat”. Pactat? Pactat amb qui, Paco?

Els “compromesos” són els mateixos que falsegen les seves pròpies enquestes al crit de “divisió, divisió!”, o bé, “morin els nombres”, que és el mateix: un 84,6% està a favor d’un referèndum (el 49,6% ho vulgui o no l’Estat i el 35,0% només si ho vol l’Estat) i només un 13,8% no el volen “en cap cas”, però el títol diu que “El referèndum unilateral divideix...” i aquí pau i després glòria que ja vindrà la cimera amb Colau. Ara n'hi diuen “postveritat” però la cosa és més vella que l’anar a peu i, com gairebé tot el que ens ha tocat de viure a la gent del segle XX i el post-segle XX, va ser Nietzsche qui, amb el seu martell de filosofar, va establir que no hi ha fets sinó interpretacions (ergo, i portades) i que darrere de “la veritat” hi sol haver no gaire més que falsedat vestida de moral (del ramat). Que la moral, per molt que es vesteixi de veritat, o precisament per això, en moral es queda.

Madrid imposa la “solució” del 13,8% de catalans que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau

Aquesta premsa “compromesa” és la mateixa que va qualificar de “succedani” de referèndum la consulta participativa del 9-N del 2014, com també va fer el Govern de Mariano Rajoy. El mateix succedani en el qual vam participar 2,4 milions de persones i pel qual s’hauran d’asseure a la banqueta dels acusats Mas, Ortega, Rigau i Homs, el febrer de l'any que ve. En el clímax del cinisme, l'aparell politicojudicial espanyol no castiga el 9-N perquè es dugués a terme sinó perquè Mas va desobeir el Tribunal Constitucional. I ho fa després que els partits, sobiranistes i no tant, des de la CUP fins a Unió passant per ICV, una amplíssima majoria del Parlament, plantegessin al Congrés dels Diputats aquest referèndum pactat que aquest Nadal torna com la mòmia per convèncer l’alcaldessa Colau i la comunada que estaria bé que continuessin al lloc que toca (democràticament parlant) quan Madrid torni a dir que no. O sigui, quan Madrid torni a tancar la porta perquè així ho vol el 13,8% dels catalans enquestats per la premsa “compromesa”. Vet aquí com aplica el Govern del PP "el dret a decidir de tots els espanyols" que sempre invoquen Rajoy i Soraya. Mentre el sobiranisme discuteix si el 50 més 1 o el 55%, Madrid, en un nou exercici d’interpretació ad hoc de la democràcia, imposa la “solució” del 13,8%. La del 13,8% que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau al que ara s'apunten alguns diaris del "diálogo, diálogo". La veritat, durant l’època de l’autonomisme tots plegats dissimulaven força millor.

Són dos els problemes capitals del “referèndum pactat”: que Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca i que un referèndum pactat mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N

Són dos els problemes capitals del denominat "referèndum pactat": el primer, que com sap tothom i és profecia, Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca; el segon, que un referèndum pactat amb l’Estat espanyol mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N: serà un referèndum colauista, o podemita, o "compromès", però mai sobiranista. Perquè, per definició, mai no et podran dur als tribunals per fer un "referèndum pactat" amb l'Espanya de Rajoy i de Soraya.

I, en fi, que la premsa de la caverna, hola de nuevo, Paco, aplaudeix que Puigdemont “assumeixi” la via Colau, la recta via cap al bloqueig infinit de la qüestió i, al final, el no-res. Això sí, hi ha tantes postveritats com portades i, al final, algun desig o altre deixa de ser-ho per convertir-se en realitat. Esperem (no perdem l’esperança) que sigui a fi de bé (per a tothom).

Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon any 17 (o sí).

Els Borbons moralitzen la independència

"El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad"

per Salvador Cot 25/12/2016

"Tristeza", era el sentiment que expressava Joan Carles I en el seu primer missatge de Nadal, de 1975. Tristesa per la pèrdua de "nuestro Generalísimo", un personatge a qui atribuïa "enormes cualidades humanas y sentimientos llenos de patriotismo". Al marge d'això, crida l'atenció la mineralitat del missatge nadalenc dels Borbons, que no ha variat gens al llarg de quaranta-un anys. El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad". Res, per a ells -des de dins dels seus palaus- no ha canviat res.

I s'equivoquen. Greument. A Catalunya aquest missatge ha evolucionat des del temor dels anys de la Transició fins a una indiferència total i absoluta, reflectida enguany amb la decisió -ben prudent- d'abandonar el peatge polític d'emetre'l per TV3 i passar-lo al Canal 3/24, suposant-li un cert valor informatiu. A Espanya ha passat a ser carnassa per als usuaris de Twitter, molt motivats per enfotre-se'n d'una monarquia tradicionalment especialment inclinada a imposar el culte a la personalitat dels seus membres. Indiferència o conya. Al Borbó nadalenc ja només li fan la pilota el PSOE i el PP.

Per això ha estat tan patètic el "bon Nadal" del final. Dues paraules en català en quaranta-un anys que només serveixen per ressaltar el menyspreu de la monarquia espanyola a tot allò que no sigui aferrar-se a la cadira. Un tron falcat sobre els crims de la guerra i la dictadura: "Son tiempos para profundizar en una España donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas". Cinisme brutal en un estat on 120.000 persones, amb noms i família, continuen soterrades als revolts dels camins i sota les tàpies dels cementiris. Els Borbons, per si sols, moralitzen la independència.

La internacionalització del cas Forcadell

"Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor"

per Víctor Alexandre 25/12/2016

A hores d’ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l’Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L’Estat pensava que n’hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se’ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s’adonen que el seu camp d’acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.

“I doncs, què faran?”, em preguntava l’altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d’Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se’ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l’esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se’n parla en els parlaments de diferents països. Davant d’això, crec que optaran per fer una d’aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d’inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s’han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l’arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la ‘independència de la justícia espanyola’ i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: “Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?” Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.

Tanmateix, tractant-se d’Espanya, és a dir, d’una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d’un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d’imposició, de sotmetre l’altre fins que s’agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l’altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l’antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.

Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l’estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n’hi ha molts. De Camerons, no se’n veu cap.

Voluntat d'humiliar

Germà Capdevila

Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem- nos per resistir

A hores d'ara, sembla clar que els destinataris de l'anomenada Operación Diálogo no són a Catalunya, sinó a Espanya i a Europa. L'únic objectiu d'aquesta farsa és poder esgrimir una voluntat de negociació aparent que justifiqui la repressió erdoganiana que desfermaran més aviat que tard. Si de veritat volguessin també canviar la percepció dels catalans sobre la resposta de l'Estat al procés sobiranista, no es produirien alguns fets que demostren que, ans al contrari, l'estratègia de destruir la voluntat democràtica de la majoria del Parlament a cop de resolucions judicials, detencions i amenaces segueix vigent. Fins i tot la posada en escena està pensada amb una voluntat explícita d'humiliar les institucions catalanes i deixar clar qui mana de veritat. Obligar la segona autoritat del país a presentar-se a un tribunal per justificar que el Parlament parlamenti va en aquesta direcció. Enviar un funcionari judicial a interrompre la sessió del Parlament, on s'expressa la sobirania del poble de Catalunya, i fer sortir de l'hemicicle el president, el vicepresident i els consellers per lliurar-los una amenaça penal individualitzada és un acte premeditat d'humiliació als afectats de manera personal, i a tots els ciutadans que els han elegit. Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem-nos per resistir. Si ho fem, de manera pacífica però ferma, haurem guanyat.

Vols intercontinentals d’Iberia al Prat: sana competència o boicot descarat? 25.12.2016 22:00

L’anunci per part de Norwegian que Barcelona seria un dels seus centres de vols intercontinentals a Europa ha sacsejat l’aeroport del Prat. A partir del pròxim estiu Norwegian anuncia vols barats entre Barcelona i les ciutats nordamericanes de Fort Lauderdale, Nova York, Los Àngeles i San Francisco. La companyia escandinava ha anunciat també el projecte de volar des de Barcelona a Buenos Aires i Santiago i a algunes altres ciutats d’Àfrica i Àsia.

L’aposta de Norwegian és important. Aquesta empresa lidera un nou segment de mercat, que es coneix com low-cost de llarga distància. Fins ara els vols low-cost eren punt a punt i a distàncies màximes de quatre hores. Però els vols llargs i intercontinentals no s’atrevia ningú a fer-los en el format de cost barat. Norwegian ha trencat aquest tabú i actualment vola ja des de tots els països escandinaus i Londres a les quatre destinacions des d’on volarà també des de Barcelona i a Boston, Orlando, Las Vegas i Bangkok.

Si Norwegian aconsegueix consolidar el seu programa de vols de llarg abast a preus barats la seva posició en el mercat europeu serà molt dominant i amenaçarà de forma seriosa a les grans companyies que fins ara monopolitzaven el mercat dels vols intercontinentals.

En el cas de Barcelona el grup IAG ha reaccionat de forma immediata. IAG inclou British Airways, Iberia, Aer Lingus i Vueling. L’aposta de Norwegian és especialment preocupant per a ells perquè aprofitaria la gran xarxa de Vueling, treient pròfit de la competència. Iberia fa anys va decidir que abandonava l’aeroport de Barcelona i només deixava una línia de baix cost per atendre’l. Per a sorpresa de molts aquesta línia, Vueling, ha tingut un èxit espectacular i, en part gràcies a això avui El Prat és un dels aeroports més ben connectats d’Europa. Vueling vola a 137 aeroports europeus més un bon grapat d’aeroports del mediterrani i amb la suma de les altres empreses no hi ha pràcticament cap ciutat important d’Europa que no tingui vols directes a Barcelona.

Convertir Barcelona en un hub intercontinental resulta així senzill. Els passatgers de centenars de ciutats es concentren en un mateix aeroport per alimentar unes dotzenes de vols intercontinentals que els porten a tot arreu. Si, a més, aquests vols són barats més trànsit possible encara.

Això és el que va veure-hi clar Norwegian. L’enorme quantitat de passatgers del Prat tenen poca oferta intercontinental. Treure profit de l’extensa trama de vols europeus creada per Vueling i altres companyies és una decisió lògica que el grup IAG rebutjava però que els seus competidors poden aprofitar.

Això és el que ha passat, de fet. Aena afavoreix sempre Iberia i el grup IAG i la política tant d’Aena com d’Iberia sempre ha estat clarament la de creure que els vols intercontinentals només es poden fer des de Madrid, des d’on la companyia espanyola vola a vint-i-vuit destinacions d’Amèrica, Àfrica i Àsia. Durant anys, en canvi, han menystingut de forma increïble les capacitats d’El Prat des d’on no operen ni un sol vol intercontinental, malgrat que és evident que es tracta d’un aeroport atractiu per a altres companyies. Per exemple, fins l’anunci que acaben de fer, hi havia onze vols directes entre El Prat i els Estats Units, cap d’ells operat per una companyia espanyola. Pitjor i tot: amb onze vols directes d’empreses americanes entre els Estats Units i Europa Iberia seguia afirmant que no hi havia mercat. De sobte, però, ha canviat d’idea.

L’anunci de Norwegian ha posat en alerta màxima el grup IAG i per això aquest ha anunciat aquesta setmana una política molt agressiva de vols low-cost de llarga distància des de Barcelona. Els hi haurà a Los Àngeles i San Francisco (les dues destinacions estrella de Norwegian des de Barcelona), a Buenos Aires i Santiago de Xile (dues de les destinacions que estudiava Norwegian per una segona fase) i La Havana, així com també a Tòquio.

L’anunci ha causat sorpresa, estupefacció i por. Hi ha hagut qui ha dit que és una jugada lògica basada en la competència i en l’amenaça real que Norwegian significa per AIG arreu d’Europa. Però al Prat l’anunci ha remogut velles rancúnies. No seria la primer vegada que Iberia i AENA reaccionen a plans ambiciosos des de Barcelona anunciant operacions destinades només a fer difícil que es consolidin les dels altres. A neutralitzar-les

Això ha passat abans. Quan Vueling va arrencar amb capital català Iberia, que ja havia abandonat El Prat va reaccionar creant una efímera companyia aèria, ClickAir, per fer impossible l’èxit de Vueling. ClickAir la van basar a El Prat i es va dedicar a rebentar tots els mercats on volava Vueling fins que va aconseguir afeblir-la tant que van haver de pactar i integrar-se, convertint Vueling en una filial de fet d’Iberia. Això era el 2006 i ClickAir només va durar tres anys.

Abans, quan Spanair va intentar convertir-se en una empresa global Iberia i AENA també hi van impedir a base de fer-li difícil l’aposta. Spanair va anunciar una ruta a Sao Paulo i Iberia immediatament en va obrir una altra en competència directa. En aquesta ocasió el final va arribar de la mà del govern espanyol que va posar totes les traves possibles a la compra d’Spanair per Qatar Airways, forçant el seu tancament el 2012. Quan Spanair va desaparèixer Iberia va tancar immediatament el vol a Sao Paulo. Curiosament avui Qatar Airways és el màxim accionista d’IAG.

I ara quan Norwegian anuncia el pla d’expansió intercontinental més ambiciós que ha vist mai l’aeroport de Barcelona el grup d’Iberia torna a reaccionar i anuncia els vols intercontinentals que mai no havia volgut fer des de Barcelona. Que molta gent ho interpreti com una maniobra destinada només a fer fracassar els plans de Norwegian, amb els precedents que hi ha no sembla gens estrany.