Forero Bloqueado
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
|
//*//Donec Perficiam//*//
Cita:
Evitar frustracions
«Els arguments de l’alcaldessa de Barcelona són idèntics als que sovint ha adduït el PP»
Vicent Sanchis | 25/12/2016 a les 22:01h
En la magna cimera de notables que es va fer divendres passat al Parlament Ada Colau va marcar per l’escaire. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir va reunir una representació política, institucional, sindical, econòmica i social irrebatible i imbatible. La intenció que movia les forces independentistes era implicar el marge polític sobiranista que hi ha al país per compartir la convocatòria de referèndum. Un intent just i necessari, perquè el 9 per cent d’electors que van votar la darrera vegada Catalunya Sí que es Pot se sumin al 48 per cent que ho van fer per opcions independentistes. Aquesta aliança democràtica trauria qualsevol legitimitat a aquells que, encara que no estan disposats a permetre res, escuden la intransigència en l’apel·lació a un 52 per cent inexistent.
Però l’intent no va quadrar tant com la taula. L’acord sensat a què s’hauria d’haver arribat, com havia marcat el descarat Íñigo Errejón, hauria d’haver definit dues fases: la primera, intentar negociar el referèndum amb l’Estat; la segona, una vegada fallida la primera, convocar-lo tots plegats de manera unilateral. L’hàbil Ada Colau, patrona dels impossibles, va imposar les seves tesis. Sí a la primera part, al referèndum pactat, però no a la segona, a l’unilateral.
Els arguments de l’alcaldessa de Barcelona són idèntics als que sovint ha adduït el PP. Segons Colau, i segons Soraya Sáenz de Santamaría, convocar un referèndum unilateral portaria a repetir la seqüència del 9-N i escamparia “la frustració” entre la població més crèdula. Ada Colau, no Soraya Sáenz de Santamaría, ha demanat, per tant, que ningú imposi terminis ni calendaris. Sense calendaris, doncs, però també sense credibilitat ni efectivitat.
De quina frustració parla Ada Colau? L’única gran frustració és la que es pot desprendre d’esperar debades un pacte amb l’Estat, la victòria electoral de Podemos o el miracle de la reforma constitucional. La frustració segura és que la manté els catalans submisos i presos d’agressions i humiliacions encadenades per part de tots els governs que es fan, es desfan i es faran i es desfaran a Espanya. És possible més frustració que l’espoli fiscal i les magres inversions de l’Estat a Catalunya?
Potser Ada Clau intenta una altra maniobra. Potser el referèndum no és més que una excusa perquè més catalans confiïn en Podemos, els votin en les pròximes eleccions, com a única garantia de fer un referèndum que dependria, en primera i darrera instància, del cens electoral espanyol, no del català, i d’una reforma constitucional que, efectivament, a Espanya no pot tenir calendari. Referèndum o Podemos, alcaldessa Colau?
|
http://www.naciodigital.cat/opinio/14448/evitar/frustracions
-----
Bump:
Cita:
Paco, la mòmia i el referèndum (pactat)
David González
BARCELONA. Diumenge, 25 de desembre de 2016
El dia, aquesta cosa de recolliment i melangia còsmica que té el Nadal, no convida a segons quines astracanades verbals, però si la vigília has vist/llegit com celebra certa premsa “El retorn del referèndum pactat”, la premsa autobatejada com “compromesa”, el que et ve al cap, de seguida, abans que el cava (amb perdó) faci l'efecte, és una d’aquelles pel·lícules de por en blanc i negre que posaven a la tele ídem de quan érem petits: El retorno de la momia. Bé. Les sensacions, o com es diu ara, l’experiència, són o és semblant a la que proporciona una altra premsa, la de la caverna espanyola destapant el cava amb els resultats de la cimera del Pacte Nacional pel Referèndum: “Puigdemont assumeix la vía Colau per a un referèndum pactat”. Pactat? Pactat amb qui, Paco?
Els “compromesos” són els mateixos que falsegen les seves pròpies enquestes al crit de “divisió, divisió!”, o bé, “morin els nombres”, que és el mateix: un 84,6% està a favor d’un referèndum (el 49,6% ho vulgui o no l’Estat i el 35,0% només si ho vol l’Estat) i només un 13,8% no el volen “en cap cas”, però el títol diu que “El referèndum unilateral divideix...” i aquí pau i després glòria que ja vindrà la cimera amb Colau. Ara n'hi diuen “postveritat” però la cosa és més vella que l’anar a peu i, com gairebé tot el que ens ha tocat de viure a la gent del segle XX i el post-segle XX, va ser Nietzsche qui, amb el seu martell de filosofar, va establir que no hi ha fets sinó interpretacions (ergo, i portades) i que darrere de “la veritat” hi sol haver no gaire més que falsedat vestida de moral (del ramat). Que la moral, per molt que es vesteixi de veritat, o precisament per això, en moral es queda.
Madrid imposa la “solució” del 13,8% de catalans que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau
Aquesta premsa “compromesa” és la mateixa que va qualificar de “succedani” de referèndum la consulta participativa del 9-N del 2014, com també va fer el Govern de Mariano Rajoy. El mateix succedani en el qual vam participar 2,4 milions de persones i pel qual s’hauran d’asseure a la banqueta dels acusats Mas, Ortega, Rigau i Homs, el febrer de l'any que ve. En el clímax del cinisme, l'aparell politicojudicial espanyol no castiga el 9-N perquè es dugués a terme sinó perquè Mas va desobeir el Tribunal Constitucional. I ho fa després que els partits, sobiranistes i no tant, des de la CUP fins a Unió passant per ICV, una amplíssima majoria del Parlament, plantegessin al Congrés dels Diputats aquest referèndum pactat que aquest Nadal torna com la mòmia per convèncer l’alcaldessa Colau i la comunada que estaria bé que continuessin al lloc que toca (democràticament parlant) quan Madrid torni a dir que no. O sigui, quan Madrid torni a tancar la porta perquè així ho vol el 13,8% dels catalans enquestats per la premsa “compromesa”. Vet aquí com aplica el Govern del PP "el dret a decidir de tots els espanyols" que sempre invoquen Rajoy i Soraya. Mentre el sobiranisme discuteix si el 50 més 1 o el 55%, Madrid, en un nou exercici d’interpretació ad hoc de la democràcia, imposa la “solució” del 13,8%. La del 13,8% que no vol ni el “referèndum o referèndum” de Puigdemont-Junqueras ni el “referèndum pactat” de Colau al que ara s'apunten alguns diaris del "diálogo, diálogo". La veritat, durant l’època de l’autonomisme tots plegats dissimulaven força millor.
Són dos els problemes capitals del “referèndum pactat”: que Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca i que un referèndum pactat mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N
Són dos els problemes capitals del denominat "referèndum pactat": el primer, que com sap tothom i és profecia, Mariano el registrador mai no acceptarà “dividir” la finca; el segon, que un referèndum pactat amb l’Estat espanyol mai no arribarà a ser ni tan sols un 9-N: serà un referèndum colauista, o podemita, o "compromès", però mai sobiranista. Perquè, per definició, mai no et podran dur als tribunals per fer un "referèndum pactat" amb l'Espanya de Rajoy i de Soraya.
I, en fi, que la premsa de la caverna, hola de nuevo, Paco, aplaudeix que Puigdemont “assumeixi” la via Colau, la recta via cap al bloqueig infinit de la qüestió i, al final, el no-res. Això sí, hi ha tantes postveritats com portades i, al final, algun desig o altre deixa de ser-ho per convertir-se en realitat. Esperem (no perdem l’esperança) que sigui a fi de bé (per a tothom).
Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon any 17 (o sí).
|
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/retorn-momia-referendum-pactat-colau_128202_102.html
------
Bump:
Cita:
Els Borbons moralitzen la independència
"El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad"
per Salvador Cot 25/12/2016
"Tristeza", era el sentiment que expressava Joan Carles I en el seu primer missatge de Nadal, de 1975. Tristesa per la pèrdua de "nuestro Generalísimo", un personatge a qui atribuïa "enormes cualidades humanas y sentimientos llenos de patriotismo". Al marge d'això, crida l'atenció la mineralitat del missatge nadalenc dels Borbons, que no ha variat gens al llarg de quaranta-un anys. El 1975, Joan Carles I apel·lava a "la unidad que no elimina la variedad" i, aquest Nadal, el seu fill reclamava "poner el acento en lo que nos une, construyendo sobre nuestra diversidad". Res, per a ells -des de dins dels seus palaus- no ha canviat res.
I s'equivoquen. Greument. A Catalunya aquest missatge ha evolucionat des del temor dels anys de la Transició fins a una indiferència total i absoluta, reflectida enguany amb la decisió -ben prudent- d'abandonar el peatge polític d'emetre'l per TV3 i passar-lo al Canal 3/24, suposant-li un cert valor informatiu. A Espanya ha passat a ser carnassa per als usuaris de Twitter, molt motivats per enfotre-se'n d'una monarquia tradicionalment especialment inclinada a imposar el culte a la personalitat dels seus membres. Indiferència o conya. Al Borbó nadalenc ja només li fan la pilota el PSOE i el PP.
Per això ha estat tan patètic el "bon Nadal" del final. Dues paraules en català en quaranta-un anys que només serveixen per ressaltar el menyspreu de la monarquia espanyola a tot allò que no sigui aferrar-se a la cadira. Un tron falcat sobre els crims de la guerra i la dictadura: "Son tiempos para profundizar en una España donde nadie agite viejos rencores o abra heridas cerradas". Cinisme brutal en un estat on 120.000 persones, amb noms i família, continuen soterrades als revolts dels camins i sota les tàpies dels cementiris. Els Borbons, per si sols, moralitzen la independència.
|
http://elmon.cat/opinio/18348/els-borbons-moralitzen-la-independencia
-------
Bump:
Cita:
La internacionalització del cas Forcadell
"Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor"
per Víctor Alexandre 25/12/2016
A hores d’ara ja és prou evident que la criminalització de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, és un tema que a l’Estat espanyol se li ha escapat de les mans. L’Estat pensava que n’hi hauria prou amb quatre querelles criminals i algunes inhabilitacions emblemàtiques, com la del jutge Santi Vidal, per fer tornar Catalunya a la cleda amb la cua entre cames. La força del fuet espanyol faria comprendre als catalans que no són ningú i que han vingut a aquest món no pas a fer allò que decideixin, sinó allò que Espanya els ordena que facin. Però una cosa són els deliris supremacistes espanyols i una altra la realitat, i la realitat diu que el cas Forcadell ha adquirit una dimensió internacional que no esperaven i tot se’ls ha complicat. Ara se saben observats amb lupa i s’adonen que el seu camp d’acció ha quedat molt reduït, perquè qualsevol decisió que prenguin es pot girar en contra seva.
“I doncs, què faran?”, em preguntava l’altre dia una amistat; i la meva resposta va ser que no arribaran fins al final. Poden fer el judici, però no pas executar la inhabilitació. En tenen moltes ganes, és cert, però els manquen dues coses fonamentals: base jurídica i valor. De base jurídica, democràticament parlant, la causa contra Forcadell no en té cap i la tenen perduda per endavant davant d’Europa. Totalment perduda. Quant al valor, se’ls fa difícil alimentar-lo amb aquestes perspectives i sentint al damunt els ulls del món. Això darrer els suposa una pressió insostenible, que es veu agreujada pel fet que no hi ha res que els tregui més de polleguera que la internacionalització del procés català. Li tenen tant de pànic com els vampirs a la llum del sol. Ells, que han maldat tota la vida per impedir que el nom de Catalunya tingués un bri de presència a l’esfera internacional, es troben ara que no sols apareix en tots els mitjans de comunicació, sinó que se’n parla en els parlaments de diferents països. Davant d’això, crec que optaran per fer una d’aquestes dues coses: o dilataran la causa tant com podran fins que mori d’inanició, que és una manera de desactivar-la sense que els seus els puguin retreure que s’han arronsat, o faran de la necessitat virtut i rendibilitzaran l’arxivament de la causa –o un mig i mig– com una mostra de la ‘independència de la justícia espanyola’ i de la divisió entre govern i tribunals. Hauran perdut, però intentaran vendre-ho com una victòria tot dient: “Veieu com a Espanya hi ha divisió de poders?” Evidentment, aquesta frase farà riure a Catalunya, però el destinatari no serem nosaltres; serà Europa.
Tanmateix, tractant-se d’Espanya, és a dir, d’una democràcia totalitària regida per la supèrbia, no pas per la intel·ligència, el meu averany té poques probabilitats de reeixir. De fet, si reeixís, seríem davant d’un comportament forçat des de fora i totalment contrari a la naturalesa de Castella, que és d’imposició, de sotmetre l’altre fins que s’agenolla, fins que acota el cap i es declara vençut. Espanya, que en realitat és Castella, està forjada així i no sap ni vol comportar-se de cap altra manera, per més que això hagi estat la font de tots els seus mals i de totes les seves derrotes. No hi fa res. Castella no dialoga, Castella imposa. I sempre imposa la submissió; fins i tot quan l’altre ja li diu adéu amb un mocador. El diàleg, segons la seva mentalitat, és de covards, és de nyicris, i, per tant, com he escrit en altres ocasions, entén que reconèixer el dret a la llibertat de l’antagonista equival a una rendició, i, de retop, a una humiliació.
Al Regne Unit, quan David Cameron va veure que el Partit Nacional Escocès tenia majoria absoluta al seu Parlament i que estaven disposats a celebrar un referèndum, agradés o no agradés a Londres, va decidir negociar. I ho va decidir perquè com a demòcrata no podia fer res més i perquè no veia cap altra via per capgirar la situació o, si més no, per sortir-ne dignament. Jo, personalment, no comparteixo la ideologia del senyor Cameron, però reconec que va ser prou intel·ligent per escoltar la veu del cervell i no els retrunys de l’estómac. De retrunys estomacals, a Espanya, n’hi ha molts. De Camerons, no se’n veu cap.
|
http://elmon.cat/opinio/18345/la-internacionalitzacio-del-cas-forcadell
------
Bump:
Cita:
Voluntat d'humiliar
Germà Capdevila
Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem- nos per resistir
A hores d'ara, sembla clar que els destinataris de l'anomenada Operación Diálogo no són a Catalunya, sinó a Espanya i a Europa. L'únic objectiu d'aquesta farsa és poder esgrimir una voluntat de negociació aparent que justifiqui la repressió erdoganiana que desfermaran més aviat que tard. Si de veritat volguessin també canviar la percepció dels catalans sobre la resposta de l'Estat al procés sobiranista, no es produirien alguns fets que demostren que, ans al contrari, l'estratègia de destruir la voluntat democràtica de la majoria del Parlament a cop de resolucions judicials, detencions i amenaces segueix vigent. Fins i tot la posada en escena està pensada amb una voluntat explícita d'humiliar les institucions catalanes i deixar clar qui mana de veritat. Obligar la segona autoritat del país a presentar-se a un tribunal per justificar que el Parlament parlamenti va en aquesta direcció. Enviar un funcionari judicial a interrompre la sessió del Parlament, on s'expressa la sobirania del poble de Catalunya, i fer sortir de l'hemicicle el president, el vicepresident i els consellers per lliurar-los una amenaça penal individualitzada és un acte premeditat d'humiliació als afectats de manera personal, i a tots els ciutadans que els han elegit. Oblidem-nos d'aquest fals diàleg i preparem-nos per resistir. Si ho fem, de manera pacífica però ferma, haurem guanyat.
|
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1034476-voluntat-d-humiliar.html
-----
|