Capitalisme a l’espanyola: l’estat paga als amos de les autopistes rescatades a Madrid l’equivalent a deu anys d’inversions a Catalunya

L'històrica discriminació pels peatges de les autopistes posada de relleu per aquesta nova arbitrarietat del govern espanyol

Per: Seda Hakobyan i Alexandre Solano
16.12.2016 22:00

El rescat de les autopistes en fallida ha estat una de les noticies de la setmana. L’Estat assumirà la gestió per evitar que aquestes siguin liquidades i tancades al transit. Principalment es tracta de les autopistes radials de Madrid, però també hi ha d’altres com la circumval·lació d’Alacant. La construcció i fallida posterior d’aquesta infraestructura inviable contrasta amb reivindicacions històriques dels Països Catalans, com són el corredor mediterrani, la fi de les autopistes de peatge o una rodalia en condicions.

Què ha passat amb les autopistes?
El que ha passat amb aquestes autopistes és que les empreses que van realitzar l’obra, amb capital privat, es van declarar en fallida en no cobrar el que els hi pertocava. Fet pel qual van ser compensades amb la concessió de l’explotació dels peatges.

Els càlculs aleshores es van fer amb una previsió erràtica del transit que hi circularia, tenint en compte un cost excessiu de les obres, i sobrevalorant molt el preu de les expropiacions, que dels 388 milions calculats inicialment va passar a 2.250 milions. En les expropiacions es van veure beneficiades famílies molt significades com la Franco i la Serrano Suñer, entre d’altres, famílies que ja van fer un gran negoci a costa de l’estat.

La gestió d’aquestes autopistes, però, ha estat un gran fracàs. I gràcies a la clàusula de la responsabilitat patrimonial de l’Administració l’estat ha hagut d’assumir una infraestructura fallida i pagarà a les concessionàries l’import de la inversió no recuperat.

Per això, per salvar les autopistes, l’Estat haurà de negociar amb els posseïdors del deute, que van prestar fons a les concessionàries per construir la infrastructura. Feina complicada. Gran part d’aquest deute, inicialment en mans dels bancs, ha passat ara a fons especulatius, que han comprat el deute als bancs cercant el màxim benefici. La patronal de constructores, SEPOAN, calcula que el cost pot ser de 5.500 milions d’euros. Amb això una infraestructura que estava pressupostada en 388 milions acabarà costant-ne a l’estat cinc mil cinc cents. Cinc mil cinc cents milions que aniran a butxaques privades.

Perquè la polèmica i contestada clàusula de responsabilitat patrimonial de l’Administració provoca que en cas de fer un bon negoci, els beneficis milionaris que se’n desprenen siguin per les concessionàries. Però en canvi, si l’empresa fa fallida, aleshores l’Estat abona els diners a les concessionàries i es fa càrrec de la infraestructura. És l’anomenat ‘capitalisme a l’espanyola’ on les grans empreses acaben per no arriscar mai. Els beneficis són per a ells i les pèrdues les assumeix el conjunt de la societat.

Més enllà de les autopistes, degut a aquesta mateixa clàusula, s’ha rescatat el magatzem de gas Castor, on l’empresa concessionària, amb l’ACS de Florentino Pérez al capdavant, va cobrar 1.350 milions d’indemnització de l’Estat. Un altre cas és el túnel del Pertús, on també ACS i la francesa Eiffage reclamen 450 milions d’euros per la fallida del túnel, que dilluns passarà a ser de titularitat pública. Florentino Pérez és un gran especialista en fer aquest tipus de negoci.

Les autopistes, un greuge històric als Països Catalans
El 2012 el Parlament de Catalunya va aprovar una moció on s’oposava a que es rescatessin les autopistes radials de Madrid. Això era perquè l’estat tenia previst pagar-les a base d’allargar la concessió de les autopistes de peatge catalanes. Fent pagar així als conductors catalans al fallida de les autopistes madrilenyes. Les primeres autopistes on hauria de vèncer la concesió són l’AP-7, en el tram Tarragona – Alacant el novembre de 2019 i el Barcelona – La Jonquera l’agost de 2021.

El greuge històric pel que fa a les autopistes és important. Catalunya i el País Valencià tenen una proporció d’autopistes de peatge molt superior. En els dos territoris s’acumulen el 33% del total de les autopistes estatals de peatge, mentre que només trobem poc més de l’11% de les autovies i autopistes lliures. Concretament a Catalunya, el cas més extrem, hi ha menys menys del cinc per cent del total d’autovies gratis de l’estat, malgrat el seu pes econòmic i de població.

Cal remarcar que aquestes són dades de les autopistes i autovies a càrrec de l’estat. Un altre tema són les autopistes autonòmiques, on un 28% de les autopistes catalanes són de peatge. Un percentatge en qualsevol cas inferior al 55% que representen les estatals en el Principat. En el cas de les Illes Balears, les vies rapides estan a càrrec dels propis consells insular, no de l’Estat i a les Illes no hi ha cap autovia o autopista de pagament, encara que sí que és de peatge el polèmic túnel de Sóller.

Un dèficit crònic en infraestructures de transport
La manca d’inversions en infraestructures de transport ha estat una constat al llarg del temps als Països Catalans. Al 2015 en els Països Catalans s’ha executat menys del 60% de la inversió pressupostada, quan la mitjana estatal va ser del 72%. En algunes comunitats, com Castella La Manxa (136%) o Madrid (115%), fins i tot s’ha executat més inversió que la pressupostada.

Aquesta falta d’inversió ha estat constant. A Catalunya, algunes de les reclamacions històriques han estat la dignificació de Rodalies, els accessos als ports, el Corredor Mediterrani o la millor de carreteres com la N-II, N-340 o l’A-27. També ha estat constant les aturades a la N-II al seu pas per les comarques gironines, així com la N-340 a les Terres de l’Ebre, en protesta per l’alta sinistralitat, degut als desdoblaments pendents des de fa més d’una dècada.

El problema de la inversió en infraestructures per part de l’Estat, és especialment significatiu en el servei de tren de rodalia i regionals. A Catalunya, del pressupost del 2015 només s’ha executat el 5% de la inversió pressupostada en RENFE (trens), o sigui 5,9 de 115 milions, mentre que Adif (vies) només ha executat un 27% el previst. Aquesta minsa execució no la troben en totes les comunitats, sinó que per exemple, a Galícia (153%), Castella La Manxa (257%) o La Rioja (1.433%) s’ha executat més del previst.

Aquest infrafinançament té segons les institucions catalanes un clar biaix polític. El Pla de Rodalies de Catalunya (2008-2015), que havia de suposar una inversió de 4.000 milions d’euros, només s’han executat en un 10%. Tampoc s’ha complert l’acord d’urgència de 2013 entre el conseller Santi Vila i la ministre Ana Pastor, amb un pla d’inversió de 306 milions que havia de finalitzar el juliol de 2016, on només s’ha arribat a executar el 4,2%. Assegurant Adif que els acords no el vinculen jurídicament a complir-los.

Entre 2012 i 2016 es van registrar 1597 incidències pel mal estat de les infraestructures a la xarxa ferroviària catalana, que ha afectat 5,6 milions de passatges. La puntualitat dels regionals és del 51,8% (quan per contracte hauria de ser del 90%), a la vegada, que la última gran obra de Rodalies a Barcelona data de 1975, quan es va enllaçar el tren amb la T-2 de l’aeroport.

No és d’estranyar doncs, el descens que ha patit els ferrocarrils de l’estat en l’última dècada. Les Rodalies de Barcelona ha perdut 17,4 milions de viatgers entre 2005-2014, significant un descens del 14,2%, així com també s’han reduït els viatgers en els Regionals (-18,5%). En canvi, han augmentat el viatgers totals. Sent els Autobusos AMB (que ha guanyat 18 milions de viatgers), el Ferrocarril de la Generalitat de Catalunya i el Metro els més beneficiats.

També el Rodalia de València ha patit un descens de viatgers, passant de 23,9 milions el 2008 a 17,1 el 2014, a la vegada que havia un encariments dels preus que no s’ha vist compensat amb un servei, continuant acumulant incidències. Fet que ha provocat que tot i el descens els ingressos hagin augmentat en més de 1.000 milions en aquests sis anys.

Un escàndol final a nivell de Països Catalans és l’Euromed Barcelona – València, que connecta la segona i la tercera ciutat de l’estat en població. Mentre l’AVE Madrid – València té una duració d’hora i mitja, amb una distància similar, el València – Barcelona supera les tres hores en escreix. I a més, a mesura que han passat els anys, en comptes de reduir-se la durada, ha tendit a augmentar. Més enllà de la durada, són constants les incidències i els retards, amb trams de quaranta quilometres de via única entre Vandellós i Camp de Tarragona.

La llibertat d’expressió no és delicte, el delicte és prohibir-la

"Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions"

per Víctor Alexandre 18/12/2016

Qui vulgui una prova il·lustrativa de l’immens complex d’inferioritat de l’Estat espanyol, en té una de ben diàfana en la criminalització i persecució malaltissa i sistemàtica de les persones que cremen fotocòpies dels seus símbols, ja sigui la bandera, el monarca o la Constitució. Un Estat sòlid, d’arrels profundes i segur de si mateix és refractari a aquesta mena de manifestacions. La consciència de la seva força el fa infrangible al vituperi. Si és un Estat cínic, fins i tot pot respondre amb un somrís. I si és democràtic, ho accepta com un exercici natural de la llibertat d’expressió i com un preu a pagar per la seva condició d’Estat. Els ciutadans no són un ramat de bens com els que apareixen al final de L’àngel exterminador, de Buñuel, els ciutadans no són micos ensinistrats per a dipositar una papereta en una urna cada quatre anys i tot seguit restar muts. De ciutadans, n’hi ha de moltes menes. I tots, absolutament tots, tenen dret a expressar el seu rebuig al poder de la manera que jutgin pertinent, sempre que la seva acció no comporti agressions a persones o destrucció de bens aliens. Cremar una fotocòpia, tant si reprodueix la cara del rei d’Espanya com la del rei de la selva, no pot ser mai delicte en un Estat de dret.

Si hom agafa les fotocòpies d’una altra persona i les crema és obvi que estarem davant d’un conflicte entre un propietari i un furtador. Però si hom crema les seves pròpies fotocòpies cap règim democràtic pot dir que delinqueix, i encara menys pot criminalitzar-lo, imposar-li una pena econòmica i amenaçar-lo de tancar-lo a la presó. A l’Estat espanyol, però, això és delicte d’injúries, com si fóssim al segle XVIII, perquè, pel que sembla, és l’Estat –com passa en totes les dictadures– qui diu quines fotocòpies es poden cremar i quines no. I no cal ser cap llumenera per saber que les fotocòpies que les dictadures no suporten que es cremin són aquelles en què s’hi veuen les cares i els símbols representatius del seu poder. Els dictadors, per naturalesa, són insegurs, criminalitzen la dissidència i senten un odi ferotge pels qui no se sotmeten a la llei del pensament únic. Si poguessin tancarien a la presó tothom que no els fos submís, però s’han de reprimir, han de contemporitzar, han de guardar les formes i donar una capa de vernís democràtic al seu govern. I el vernís és la llei. Ells, doncs, representa que no criminalitzen la llibertat d’expressió per voluntat pròpia, la criminalitzen perquè ho diu la llei i perquè, segons diuen, és la llei el que dóna sentit a la democràcia. Però, ves per on, és justament a l’inrevés. La democràcia no es decreta per llei, la democràcia neix de la gent, la democràcia és un tret cultural que defineix la manera que té una col·lectivitat d’entendre la vida, i és d’acord amb aquests principis que fa les seves lleis. Una societat democràtica, per tant, no pot tenir lleis antidemocràtiques, altrament entra en flagrant contradicció amb si mateixa.

No es tracta, d’altra banda, de fer judicis estètics o de valor sobre si és pertinent o no cremar fotocòpies amb la imatge de símbols. Cadascú, com és lògic, tindrà la seva opinió. Del que es tracta és del dret a la llibertat d’expressió, un dret que cap govern ni cap tribunal no poden arrabassar a la ciutadania perquè és un dret humà bàsic, un dret sense el qual la democràcia deixa de tenir sentit. Consegüentment, amb aquesta persecució i criminalització dels cremadors de fotocòpies, l’Estat espanyol no sols es retrata com un Estat covard, immadur, acomplexat i impotent que necessita matar mosques a canonades amb l’esperança que el retruny li doni aparença de poderós, sinó que s’imbueix d’un caràcter diví i, com un vulgar inquisidor, per mitjà de l’Audiència Nacional, un tribunal d’origen franquista, sacralitza les seves imatges. Cremar, doncs, estampetes amb la imatge d’aquests símbols religiosos –rei, bandera i Constitució–, és heretgia i motiu de càstig exemplar.

Els estats i les seves institucions no es respecten pel que són, es respecten pel que fan. I un Estat, com l’espanyol, que utilitza les seves institucions contra Catalunya, contra el seu govern, contra el seu Parlament, contra la seva presidenta i contra el dret de decidir dels seus ciutadans, no es mereix cap respecte. El respecte no s’imposa, el respecte es guanya. I qui criminalitza les urnes i els polítics que les posen al servei de la gent no és digne de ser respectat. Un dels pilars bàsics de l’Estat de dret és la llibertat d’expressió. No hi ha democràcia sense llibertat d’expressió. En democràcia, doncs, el delicte és prohibir-la, i el delinqüent és l’Estat.

PP no son franquistes?.El plble de Guadiana del Caudillo es obligat a cambiar de nom en virtud de la Lley de Memoria Histórica El pp que goberna al municipi es el únic partit que rrecurrerá la sentencia.

Fi de senmana Canet de Mar a la Escola de Teixits el divendres conferencia fa ser molt interessaant "INDEPENDENCIA I REPUBLICA " amb Santiago Vidal i Jordi DomingoI diumenge presentació del DVD "Emprentes de la guerra vivencies i records"Al Ateneu Barcelonés avui a les 19 hores presentació del llibre "En defensa de la cultura" un llibre que rrecull discursos de [...]

Durant molt de temps, tenia a la ment declararme amb reveldia amb l´estat del regne de espagna, devant la sorpresa el meu abocat, amb diu, no ets el primer a plantaja la divergencia, Si divergencia.

Soc un Catala Divergent del Estat Rel Regne d´Espagna.

un mes, i a mes he demanat la pertenencia al Estat Catala, els Jutjats comensan a teura fum.

quina feinada perls registradors de la propietat, dons es un estat civil, Divergent del Estat.

Salut!

En són els hereus i continuadors del franquisme, sí. Amb el tema de les radials de Madrí sembla que hi ha unes determinades families que hi han guanyat diners amb les expropiacions, concretament les de Franco i Serrano-Súner han estat unes d'elles...

Força hormail!!!



Caram, caram, això encara no ho havia sentit. Ja ens explicaràs el camí, però és possible que aviat no et faci nio falta de fer això...



Hola yotengo,

Només volia recordar-te que l'ndependentisme suma majoria absoluta al Parlament i que les enquestes han demostrat en els últims temps que no és que [...]

Un 80% són favorables a un referéndum acordat amb l'Estat, cosa impossible a Espanya d'altra banda.

será un 59% digo yo no?? de donde sacas el 80%

Excepte PpC's els demés partits han repetit moltes vegades que estarien d'acord en fer un referèndum pactat amb l'Estat. La suma de tots aquests donava abans un 80%, ara amb l'aparició de C's ja no s´hi arriba a aquest % però en tot cas es tracta d'una amplíssima majoria. Després cadascú votarà el que li sembli, tú votaràs que no i jo que sí. Se'n diu democràcia, i les enquestes i els estudis demoscòpics no poden suplir mai les urnes. Per tant, fins que no celebrem el referèndum d'autodeterminació no sabrem exactament quants estem pel Sí i quants pel No.

Salut //*//

21/12 Fins i tot la UEFA

Vicenç Villatoro20/12/2016 17:33

Segueix-me

D’EUROPA ESTANT moltes vegades no s’acaben d’entendre algunes de les coses que passen a Catalunya. La paraulanacionalisme hi té males connotacions. Les reivindicacions d’independència s’associen a l’extremisme o al populisme. L’exhibició de símbols independentistes es considera una expressió agressiva, gairebé violenta. I, en un primer moment, molts organismes europeus actuen amb recel o rebuig. Però quan s’adonen que en el cas català allò que aquí anomenemnacionalisme és l’expressió de la vella virtut republicana de l’amor al propi país, quan veuen que la demanda d’independència és democràtica i socialment central i que l’exhibició de símbols independentistes és molt més festiva que agressiva, com a mínim s’asseuen a negociar. És el que ha fet la UEFA amb el Barça, després d’haver prohibit l’exhibició d’estelades als partits de Champions. Ha entès, ha negociat i ha retirat la prohibició. És a dir, ha fet el que és normal. Quan Margallo deia que una Catalunya independent vagaria per l’espai sideral eternament, perquè ningú no la reconeixeria, ignorava que els països normals actuen com la UEFA, fins i tot quan tenen recels: s’informen i negocien. Ell donava per descomptat que tots, fins i tot la UEFA, actuarien com el govern espanyol.

20/12: No estem empatats

Vicenç Villatoro19/12/2016 18:29

Segueix-me

ÉS MOLT INTERESSANT l’enquesta que ha publicat aquest cap de setmana El Periódico sobre un referèndum sobre la independència de Catalunya. Però discrepo d’algunes de les interpretacions que se n’han fet. S’ha dit que les dades de l’enquesta presenten una Catalunya empatada, dividida en dues meitats. Això sembla força cert quan es parla de quants votarien que sí (el 48,9 per cent) i quants que no (el 40,3 per cent). Però aquesta pregunta va una pantalla per davant de la realitat. El referèndum no ha estat ni convocat. Per a mi, el debat actual és quanta gent a Catalunya vol un referèndum d’independència i quanta no. Segons l’enquesta, un 35 per cent vol un referèndum si és pactat, un 49,6 el vol fins i tot si no és pactat i només un 13,8 per cent no el vol en cap cas. Per tant, en la qüestió central i més actual, quants catalans creuen que la sortida desitjable a la situació actual és que hi hagi un referèndum vinculant d’autodeterminació, no tan sols no hi ha empat sinó que el resultat és espectacular. Un 84,6 per cent ho vol. Un 13,8 per cent no ho vol. Opinió pública espanyola i europea: si un 84,6 per cent dels catalans demana un referèndum, pot el govern espanyol il·legalitzar-los, no pactar-lo, no respectar-lo?

Perdón, no se trata de encuestas. Se trata del porcentaje resultante de las elecciones al Parlament. Cuando se habla de la mayoria del pueblo es el numero de catalanes. Otra cosa es la mayoria parlamentaria. Asi que por favor no decir que el 80% quiere marcharse porque no es cierto.

Salut!

Mi pregunta es,¿ porque los independentistas piden un referendum? ¿No lo habían ganado ya el 27S? Ay...

Recordo que segons el full de ruta de Junts pel Si la independencia seria un fet 18 mesos despres de que Puigdemont fos president. O no us enrecordeu del famós "vot de la teva vida" del 27S? O el "ja em guanyat" ( el referendum) de Gabriel Rufian?
Si ja heu guanyat perque fer referendum un altre cop? Estrany, no?? Vaja..

Les ramificacions de l'Operació Catalunya

Barcelona. Dimarts, 20 de desembre de 2016
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

Quan fa uns mesos, el comissari del Cos Superior de Policia José Manuel Villarejo va reconèixer davant del jutge que agents dels serveis de seguretat de l'Estat havien planificat i actuat en la denominada Operació Catalunya, que tenia per objectiu desacreditar els líders de l'independentisme, es va fer oficial una cosa que en qualsevol Estat europeu hauria tingut conseqüències sens dubte irreparables per al govern de torn. Una policia política sense cap mena de control judicial havia començat a actuar des del Ministeri de l'Interior i els diners dels fons reservats havien servit per anar contra grups polítics democràtics i parlamentaris.

Des d'aquell mes de juliol, el degoteig d'informacions ha estat incessant. Tan aviat es coneixia que una partida de 500.000 euros s'havia utilitzat per robar les dades bancàries de la família Pujol a Andorra, com altres perles de la guerra bruta sortien a la llum pública. Normalment, sempre s'ha anat coneixent informació amb comptagotes, ja que només es filtrava quan agents policials xocaven amb els seus caps o quan algun implicat en alguna de les trames de corrupció tenia processos judicials en marxa i revelava una part del que sabia en un intent de pressionar els seus excaps o els seus examics.

Ara n'hem tingut un nou cas. Una ramificació de l'Operació Catalunya. Un imputat en el que es coneix com el cas Púnica (una trama de corrupció que va adjudicar al voltant de 250 milions a Madrid, Múrcia, Lleó i València), Alejandro de Pedro, ha explicat que havia rebut 80.000 euros en efectiu per realitzar diversos serveis a les xarxes socials contra la independència de Catalunya per encàrrec del CNI. La seva funció era intoxicar a la xarxa en fòrums independentistes catalans i difondre notícies positives sobre la societat i l'economia espanyola. El més preocupant de tot és que només coneixem la superfície de l'Operació Catalunya i que el silenci dels partits espanyols és literalment aterridor.

Per cert, la dimissió de José María Aznar de la presidència d'honor del PP és sobretot un enorme titular de premsa. La veritat és que Aznar i Rajoy ni es parlen des de fa molt temps i que l'expresident ni s'identifica amb la política del partit que va refundar i va liderar en el passat ni sap viure sense ser el referent (únic) de la dreta espanyola. I, amb el temps, no fa més que repetir-se que la designació de Rajoy com a hereu va ser un error.

Salut!

L'enquesta que ha sortit per la culata

Antoni Maria Piqué
Barcelona. Diumenge, 18 de desembre de 2016

La portada d’El Periódico d’aquest diumenge ha reviscolat un fenomen que en molt poc temps esdevindrà sistemàtic, esmolat i dolorós pels mèdia i pels periodistes: la ciutadania espessa i digital de les xarxes socials t’edita la portada (o la informació) i et fa veure que la seva interpretació és més legítima que la teva. Parlem de ciutadans formats i cortesos, que et poden deixar fàcilment en ridícul amb raons i argument (i bon humor!), no de trols, brètols o bandarres. Avui dia, la portada la fas i/o te la fan.

La pàgina en qüestió gira sobre una enquesta interessantíssima que el diari ha interpretat amb aquest títol:

[elperiodico cat BX]

Les dades que sostenen aquesta valoració (votar sobre la independència divideix la gent) resulten, segons el diari, de contraposar el 49,6% d’enquestats que volen fer el referèndum “tant si vol com si no el Govern central” al 48,8%, que ve de sumar els partidaris de “no [fer-lo] en cap cas” (el 13,8%) amb els favorables al referèndum “només si és legal i acordat amb el Govern central” (el 35%):

[Referèndum bx]

És a dir, el diari aplega un tipus de partidaris del referèndum amb els antagonistes del referèndum i els oposa a un altre tipus de partidaris del referèndum. No seria un retrat més fidedigne de la cosa sumar tots els tipus de partidaris del referèndum i contraposar-los als que no ho són?

Esclar, tot depèn del que es vulgui saber. Així, d’entrada, conèixer quants són partidaris del referèndum (unilateral o no) és el kilómetre zero, la Primera Gran Pregunta de qualsevol enquesta sobre el procés. La forma més senzilla de respondre la qüestió es… sumar els partidaris del referèndum. Sembla més net, menys interpretable, més… real.

Alguns, en aquesta mena de consell de redacció col·lectiu i continu que són les xarxes socials, han reeditat la portada d’aquesta faisó:

Canvia eh. Impressiona molt que el 84,6% dels enquestats (“dels catalans”) vulgui decidir en referèndum la pertinença o no de Catalunya a l’Estat espanyol. Per a ser justos, al titular corregit caldria eliminar la paraula "unilateral". Quedaria "El referendum une a los catalanes", que és una deducció més versemblant. El mateix director d'El Periódico, s'ha molestat amb aquesta reinterpretació i ho ha deixat saber:

Sigui com sigui, la portada del diari del Grup Zeta ha aixecat molta mala maror a les xarxes. Ha estat un dels gran temes del dia:

Fa l’efecte que El Periódico suma els resultats com volent equilibrar la majoria dels que volen “referèndum sí o sí” –si fa no fa, coincideix amb el perímetre electoral de l’independentisme des del 27S.

Això només s’entén si l’editor dels resultats pensa que tots els partidaris del referèndum “pactat i acordat” votarien 'no' a la independència i, per tant, es poden sumar amb els contraris al referèndum, que, aquests sí, segur voten no. Però això –que no se sap si es pregunta a l’enquesta ni s’explica a la informació– fa de mal deduir així, per les teves pistoles, com fa el diari.

Una altra explicació és que no els van agradar gaire els resultats i, veient com de minoritari era el grup que rebutja el referèndum, els hi van afegir als que el volen pactat i acordat per a poder dir el que volien dir de bon principi: que les eleccions “divideixen” la gent, amb biaix negatiu. Una tercera motivació és que ho van fer per pena de la minoria. Però, bé, és molt difícil que hagi estat per algun d’aquests motius o tots dos alhora perquè aquestes coses no passen en cap diari seriós.
Enquesta i referèndum

Al mateix diari també li han refet la portada pel que fa a la Segona Gran Pregunta: “Si anés a votar, votaria 'sí' o 'no' a la independència?”. Els resultats, tal com els ofereix El Periódico, són aquests:

[Referèndum 2 bx]

D’aquestes dades, el diari en dedueix que “el 'sí' a la secessió compta amb un coixí de 8,6 punts sobre el 'no', però segueix sense arribar al 50% dels vots. La independència s'imposaria ara mateix amb el 48,9%, mentre que els seus detractors es quedarien en el 40,3%”.

Aquestes conclusions són un error. Al contrari que en una enquesta, un referèndum és la taula d’En Bernat: qui no hi és no hi és comptat. Així, el recompte es fa sobre els que han votat efectivament i no sobre el cens electoral. És a dir, que del recompte cal excloure’n els que no voten i els no sap/no contesta. Els resultats de l’enquesta traslladada a referèndum són aquests:

És a dir, que el 'sí' depassa de gairebé cinc punts el 50% i guanya de 9,64 punts al no. Tot això pot agradar o desagradar, ser convenient o inconvenient, estètic o antiestètic, estimulant o decebedor. Però aquests debats són figues d’un altre paner. Les xifres diuen el què diuen.

Hi ha altres dades ben interessants de l’enquesta que alguns tuitaires perspicaços han sabut destacar i que, en canvi, el diari no ha sabut veure. És la màgia de les xarxes socials, de la intel·ligència col·lectiva:

La xarxa també ha servit la seva ració habitual de bon humor:
Credibilitat i relat

Tot això pot semblar un joc de mans sense solta ni volta. El cas és que sobre les interpretacions d'aquestes xifres es construeixen els relats que expliquen el país. També es dibuixen les actituds dels mèdia, sobretot dels, diguem-ne, unionistes, que són els que ocupen més mercat a Catalunya –de llarg pel que fa a premsa impresa i televisió– i marquen la seva credibilitat.

Diumenge passat, 12 de desembre, La Vanguardia cuinava unes dades electorals per a deduir que "la independència no és la pròxima parada del somni català. Ho pensen fins i tot més de la meitat dels que volen marxar d’ Espanya". Afegia que "el suport a la causa independentista ha experimentat una caiguda espectacular". Etcètera. L'enquesta d'El Periódico ha matat aquesta anàlisi, que no ha resistit ni una setmana –la Setmana Forcadell, per a més inri.

Aquest diumenge, el relat d’un dels analistes d’El Periódico hi insisteix. Diu que el sondeig (el seu) “torna a radiografiar la Catalunya de l’empat. En les grans alternatives, els catalans segueixen pràcticament empatats: en el sentiment independentista o no independentista i en l’acceptació o no d’un referèndum unilateral. Després, a l’observar amb detall les opinions, l’empat en les qüestions substancials es tradueix en divisió […]”.

Bé. Qualsevol referèndum a sí o no sempre i arreu “es tradueix en divisió” entre partidaris del sí i partidaris del no (de la mateixa manera que un Barça-Espanyol “es tradueix en divisió” entre culers i periquitos o la truita entre “amb ceba” i “sense ceba”). Això rai. Són banalitats de la vida. El problema és que l’enquesta no en retrata cap, d’empat, i això desmunta la resta del relat, com han vist altres comentaristes, i taca la credibilitat de la capçalera.

Passa a les millors cases. Un mal dia el té tothom.

El govern espanyol continua saquejant la guardiola de les pensions

A principis de desembre ja n’havia tret 9.500 milions d'euros i ara en retira 936

per Redacció 20/12/2016
Soraya Sáenz de Santamaría i Mariano Rajoy | ACN

La Tresoreria General de la Seguretat Social ha disposat aquest dimarts de 936 milions d’euros del Fons de Reserva per fer front a la liquidació de l’IRPF, corresponent a les pagues ordinària i extraordinària de les pensions del desembre. Amb aquesta disposició, el fons de les pensions té 15.020 milions d’euros, l’1,40% del Producte Interior Brut (PIB) del 2015, a preu d’adquisició. A preu de mercat és de 15.195 milions, l’1,41% del PIB. Cal recordar que a principis de desembre l’executiu encapçalat per Mariano Rajoy ja va retirar 9.500 milions d’euros de la guardiola de les pensions per fer front a la paga doble dels pensionistes. Les disposicions que s’han fet fins ara arriben als 67.337 milions d’euros.

El govern espanyol ha explicat que des que va ser creat i fins a l’1 de desembre d’aquest any el Fons de Reserva ha generat rendiments nets que ascendeixen a 28.759 milions d’euros, dels quals 2.664 corresponen a l’exercici del 2016.

El diàleg agressiu

"De no poder realitzar el referèndum, la Generalitat podria proposar la votació d'una DUI, sempre que les relacions entre les dues parts del bloc independentista ho permetessin"

per Ramón Cotarelo 20/12/2016

El govern de la dreta continua considerant l'anomenada "qüestió catalana" com un assumpte d'ordre públic. L'advocacia de l'Estat pretén processar la mesa del Parlament català, concretament als membres que van secundar la decisió de la presidenta Forcadell per la qual aquesta ja ha comparegut davant el TSJC. Les decisions polítiques s'entenen en clau penal i a les iniciatives de les institucions catalanes es respon enviant als guàrdies. Ànim d'entesa: zero.

En aquest sentit, el govern anuncia un nou tarannà dialogant amb Catalunya, sense que hi hagi cap dada que expliqui per què vol ara fer el que des de fa quatre anys es nega a fer: dialogar, negociar. Es tracta d'una mesura tàctica, propagandística, sense cap crèdit i, si en té, ja hi és Aznar afirmant des de la FAES que tot diàleg amb l'independentisme és una traïció a l'ésser mateix d'Espanya. La dreta neofranquista segueix fidel al llegat del seu cabdill.

Els nacionalistes espanyols de tots els matisos fan veure que les dues vies d'actuació de l'Estat a Catalunya no són contradictòries, sinó un exemple actualitzat del pal i la pastanaga. El pal: el govern no està autoritzat a dialogar ni negociar res amb els que volen partir Espanya. Ben al contrari, té l'obligació de complir i fer complir la llei, perquè la llei és igual per a tothom, cosa d'Estat i no de mer govern. La pastanaga: sempre que es compleixi la llei, el govern serà benvolent i dialogarà si bé ha de quedar clar des del principi que no ho farà sobre el referèndum. És a dir, la pastanaga no té arrel ni fulles; no existeix. Si no es pot dialogar sobre el punt de discrepància sobre el qual s'ha de dialogar, ¿on està el diàleg?

El manteniment i intensificació de l'acció repressiva del govern amb o sense gestos de recerca d'un terreny comú demostren que l'independentisme ha de mantenir els compromisos del seu full de ruta si vol albirar la seva meta. A mesura que la ruta avanci es multiplicaran els obstacles de tota mena (polítics, jurídics, mediàtics, de guerra bruta, de conflictivitat institucional, amenaça i extorsió) que dificultaran el trajecte. Per superar les turbulències, l'experiència mostra que és bàsic mantenir la unitat del bloc independentista. En aquest sentit, les relacions entre la CUP i JxS són essencials per al manteniment de la trajectòria. En principi, el més habitual serà que es digui que, qualssevol diferències que pugui haver-hi entre els seus sectors, han de passar a segon pla en pro de la unitat d'acció.

Però en política res és permanent, rígid, sempitern. Òbviament la unitat és un bé en si mateix, però no a qualsevol preu. Si la conservació de la unitat es fa a costa de què les forces que les componen hagin d'abandonar els seus objectius i incórrer en crisis internes, potser no és molt intel·ligent perseverar-hi. I això val per a tots els sectors implicats. Posar els interessos generals per sobre dels de partit, grup o fracció és propòsit general però, no sempre es pot aconseguir. De vegades, els conflictes de valors no deixen lloc a cap enteniment.

Enfront de la intensificació de l'acció repressiva de l'Estat i les dificultats que puguin plantejar-se en el si de l'independentisme, el govern de la Generalitat té un recurs que, per descomptat, obrirà un seguit d'imponderables: les eleccions anticipades. Tot depèn de fins on estigui l'Estat disposat a portar la seva acció repressiva i l'element coactiu. Si, al final, no és possible celebrar el referèndum per causa de força major, l'opció d'eleccions anticipades sembla la substitució lògica. Però caldrà veure abans en quins termes queden les coses, després d'aquesta intervenció coactiva de l'Estat i quines notes tingui. I, sobretot, com quedarà el panorama polític català, el més variable de tot l'Estat i en el qual s'anuncia l'acció d'un nou partit, un país en comú, que pot variar l'equilibri de fora.

Però, al mateix temps, també cobra sentit una altra possibilitat que, per descomptat, incrementaria notablement la incertesa però mantindria la iniciativa en el camp independentista. De no poder realitzar el referèndum, en lloc de convocar eleccions anticipades que només servirien per prolongar la situació actual, la Generalitat podria proposar al Parlament la votació d'una DUI, sempre que les relacions entre les dues parts del bloc independentista ho permetessin. La situació política s'aclariria, la "qüestió catalana" s'internacionalitzaria i l'Estat veuria molt reduïdes les seves possibilitats d'actuació, veient-se obligat per fi a prendre una decisió per la qual no té marge en l'ordre internacional i que, en el nacional, probablement l'obligaria al seu torn a convocar noves eleccions.