Mor Carles III, pioner de l'espanyolització dels nens catalansMarc Pons 
Tarragona. Dimecres, 14 de desembre de 2016
1 minut

     

     

Tal dia com avui, fa 228 anys, moria, conegut en la historiografia espanyola com el , i que va dictar una llei de. La reial cèdula de 23 de juny del 1768 imposava la obligatorietat d'impartirúnicamente en lengua castellana” i advertia de l'aplicació de severes  contra els docents que fessin ús de la : des de la inhabilitació per exercir fins a la condemna a presidi. Aquesta llei també afectava l'ús de les llengües basca, gallega, aragonesa i asturiana en els seus respectius territoris.

La  ja estava expressada en la (1717) del primer Borbó -pare de Carles III.- Però en l'ensenyament s'aplicava, únicament, als estudis superiors. La producció literària, científica i acadèmica en català havia quedat decapitada. I s'havia creat un pervers axioma que associava la amb els valors de la  i de la de les ; i la amb els contravalors de la i de la  de les illetrades. Un fet que, malgrat la pèrdua de prestigi, no va impedir que el català mantingués la seva condició de llengua de les places i dels carrers del país.

El 1768 Carles III ja disposava dels resultats del primer cens espanyol efectuat amb mètodes científics -el del comte d'Aranda (1768)- que era també una fotografia socio-lingüística que va resultar molt reveladora.  va censar poc més de  de persones. Però el  sumaven d'habitants.  en tenia .  i s'aproximaven als . I i respectivament.  dels dominis peninsulars borbònics  en llengua Argument que Carles III va estimar suficient per a donar un quart de volta a la .

Quan es trencarà la legalitat?

La insistència a preguntar quin dia es trencarà la legalitat espanyola és o bé un error conceptual, possiblement fruit del desconeixement sobre el full de ruta, o bé una eina interessada, destinada sobretot a sembrar la confusió.

Per: Vicent Partal
14.12.2016 01:00

Arran de les detencions d’aquests dies, gent diversa coincideix a fer una pregunta que aparentment és complexa però que té una resposta més senzilla que no sembla: quan es trencarà la legalitat espanyola?

Preguntar això és, implícitament, qüestionar-se la credibilitat del procés, però aquests dies s’hi afegeix un altre interrogant: com podem esperar que els mateixos mossos que avui no són capaços de fer la viu-viu per la crema d’un retrat demà toleraran el trencament de la constitució espanyola. Ara mateix tot s’hi val per a escampar el dubte, i aquestes darreres hores podem observar aliances insòlites a l’hora de fer-ho. Per això val més deixar clar quin mecanisme s’aplicarà.

És fonamental d’entendre el concepte central de tot plegat: no es trencarà cap legalitat, sinó que es passarà ordenadament d’una legalitat (espanyola) a una de nova (la de la república catalana). Hi ha un dia, previst al full de ruta, en què el Parlament de Catalunya aprovarà la llei de transitorietat. Aquesta llei ha de regular d’una manera provisional els elements estructurals del nou estat i les clàusules generals per a garantir, des del primer moment, la completesa de l’ordenament jurídic del nou estat i la continuïtat i la successió ordenada d’administracions: és a dir, el pas oficial del regne d’Espanya a la república catalana. De resultes de l’aprovació d’aquesta llei, el Parlament de Catalunya deixarà sense efecte la legalitat espanyola al Principat i la canviarà un minut després per la nova legalitat republicana, per mitjà d’una successió ordenada. Com tantes vegades s’ha fet a tot el món, com per exemple es féu quan s’aprovà la llei de la reforma política durant la transició espanyola, que va permetre de passar de la dictadura a la democràcia, sense trencar res. En aquest context, invocar el trencament de la legalitat, com si això fos un tòtem, simplement no té sentit. Un parlament legítimament constituït aprovarà una llei que substituirà les lleis en vigor per unes de noves. No es trenca res, per tant. Però –i aquest és el fet important– res no resta igual.

Malgrat tot això que he dit, la llei, de fet, podria ser molt senzilla. Tant, que el CATN havia arribat a proposar que contingués un redactat com ara aquest, que evitaria d’haver d’entrar en cada detall: ‘Les normes jurídiques estatals i autonòmiques, vigents a Catalunya el dia anterior a la proclamació de la independència, hi continuaran vigents i aplicables fins a la seva modificació o derogació per normes aprovades pels òrgans del nou estat en tot allò que no s’oposi a les disposicions de la present llei constitucional provisional. Les referències que s’hi fan a les autoritats o òrgans de l’estat espanyol s’han d’entendre fetes a les autoritats o òrgans catalans homòlegs.’ Amb això n’hi hauria prou.

Què canviaria, per exemple, respecte dels mossos? Doncs ho canviaria tot. D’entrada, el rei ja no seria el cap de l’estat perquè el cap de l’estat, ‘l’autoritat catalana homòloga’, seria el president de la Generalitat. També l’Audiencia Nacional espanyola deixaria d’existir jurisdiccionalment a Catalunya perquè la llei dibuixaria uns ‘òrgans catalans homòlegs’ que mantindrien el funcionament de la justícia, a partir del nou ordenament legal. I finalment la policia catalana continuaria fent de policia judicial, però ja no podria rebre ni obeir ordres dels qui de fet no existirien legalment en el nou ordenament constitucional català.

La insistència, doncs, a preguntar quin dia es trencarà la legalitat espanyola és o bé un error conceptual, possiblement fruit del desconeixement sobre el full de ruta, o bé una eina interessada, destinada sobretot a sembrar la confusió.

(PD. El règim espanyol actual es va crear passant ‘de la llei a la llei a través de la llei’. Aquesta tècnica jurídica és la mateixa que presenta ara la llei de transitorietat, cosa que fa molt difícil d’atacar-la sense atacar alhora les bases de la legitimitat del Regne d’Espanya tal com el coneixem avui.)

A Baliga-Balaga

M'han impressionat la fermesa i la rotunditat de Vicenç Parpal que cites. Tanta clarividència podria fer pensar que qui ens guia és gent neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Gent neta i noble que al meu entendre faria bé, abans de proposar-se metes glorioses, en solucionar d'una vegada per totes coses tant degradants com la saturació d'urgències als hospitals, amb malalts al pasadisos. Podríem afegir desnonaments, pobresa energètica, etc. Si tant fàcil és lo de la República catalana més fàcil hauria de ser acabar amb aquestes vergonyes. [...]

A Baliga-Balaga

Als votants del PP

Sebastià Alzamora14/12/2016 17:55

Segueix-me

No voldríem fer-nos pesats en aquest punt, però trobem cada dia nous motius per expressar la més sincera de les enhorabones als conciutadans que, en ser convocats a eleccions, decideixen donar suport amb el seu vot al PP o a les seves confluències, PSOE i C’s. La felicitació de festes i el desig de felicitat per al nou any consisteix en el pagament de més de cinc mil milions d’euros, que sortiran solidàriament de les butxaques dels votants de les sigles esmentades i de les dels qui no ho som però tenim el goig de tributar a la Hisenda espanyola. I és que aquesta és la xifra d’ajustaments (llegeixin retallades, en vulgar) que la Comissió Europea ha imposat al govern de Rajoy com a compensació pels seus reiterats incompliments del dèficit que des de Brussel·les es marca als estats membres de la UE. Espanya és per a Europa, i per dir-ho suaument, un soci incòmode (quan ningú els escolta, els comissaris europeus masteguen qualificatius una mica més gruixuts), més que res perquè o bé no fa els deures (el mateix dèficit, les quotes de refugiats) o bé els fa tard i malament (l’última vegada, en presentar els pressupostos per al 2017: tenien el 15 d’octubre com a data límit, i el que van fer, després de deixar passar un any sense govern, va ser presentar una insatisfactòria pròrroga dels números del 2016). D’altra banda, mou massa volum de negoci per prescindir-ne o castigar-lo amb excessiva duresa. De manera que les altes instàncies europees s’han de resignar a acceptar el soci espanyol així com és, però, això sí, sense deixar de sotmetre’l a una vigilància estricta i constant. Poc abans d’assolir la majoria absoluta en les eleccions del 2011, Rajoy es vantava que, si ell era president, no permetria que ningú li dictés la seva política econòmica, especialment en matèria d’impostos. Pocs dies després d’obtenir-la, el president s’aplicava a la feina d’apujar els impostos, començant per l’IVA, inclòs el de les llepolies de la seva famosa nena. Avui no tenim premi per a qui endevini qui el va convèncer d’aquest canvi de parer, perquè ja ho hem dit unes línies més amunt.

Els homes i les dones de negre entren i surten amb gran desimboltura dels despatxos dels homes grisos que són el mateix Rajoy i els seus inseparables De Guindos i Montoro. Capçaleres de referència, en particular el Financial Times, es van passar la legislatura de la majoria absoluta subratllant les escasses aptituds d’aquests tres personatges per ocupar els càrrecs que ostenten. El resultat és que Europa no tan sols vigila Espanya, sinó que sobretot la colla, i això significa que enguany pagarem, tornem-ho a dir, més de cinc mil milions d’euros, que és el preu que ens costa la ineptitud dels nostres governants. Governants que ho són, repetim-ho també, perquè milions de persones així ho han decidit amb el seu vot. Si a totes aquestes persones cinc mil milions per al 2017 els sembla poc, que no pateixin perquè el 2018 pagarem cinc mil milions més, i pel mateix motiu. Enhorabona, de debò.

Catalunya i l’estat de dret espanyol

per Pep Cruanyes 14/12/2016

L’obertura d’actuacions penals contra la presidenta del Parlament, de l’expresident de la Generalitat, de dues conselleres, un conseller, alcaldes i diversos regidors en base a l’apel·lació al respecte de la llei i l’estat de dret ens planteja una contradicció entre la legalitat i els drets democràtics en joc. D’entrada no em sembla admissible que un règim que es digui democràtic estigui jutjant fets d’opinió o simples intencions en l’àmbit de les institucions polítiques, amb l’objectiu de pretendre impedir el debat polític sobre el procés d’independència de Catalunya. Tampoc es justificaria perquè es faci com a resposta a la desobediència de resolucions dictades pel Tribunal Constitucional, que en un cas anaven dirigides a impedir la celebració d’una consulta popular i en un altre a impedir al Parlament debatre i prendre acords sobre el futur de Catalunya. Jo em pregunto, si en un estat de dret entra dins les facultats d’un tribunal Constitucional limitar els drets democràtics i de llibertat d’expressió política?, jo crec fermament que no.

De tota manera per entendre la particular estructuració del conjunt normatiu i de sistema de tribunals del que en diem l’estat de dret espanyol, amb que es justifiquen aquestes accions judicials i les que es duen a terme contra els que s’acusa d’injuriar les institucions de l’estat amb la crema o estripada d’imatges del rei, hem de fer una anàlisi històrica de quin ha estat el funcionament i construcció d’aquest estat de dret que se’ns apareix com a limitador de drets.

No es troba als codis penals durant el segle XIX cap article que penalitzi actes que el considerin delicte d’ultratge a la Nació espanyola o a la unitat de la pàtria. No va ser fins a la fi del segle XIX quan es va començar a produir un procés ràpid de naixement del catalanisme polític, amb el memorial de greuges (1885), el missatge a la reina regent (1888) i les Bases per a una constitució regional catalana de Manresa (1892), que es produeix un canvi en l’acció legislativa penal de l’Estat.

La resposta del règim davant del catalanisme va ser la reforma del Codi Penal amb la Llei d’u de gener de 1900, que va introduir un tercer apartat dins de l’article 248 referent al delicte de rebel·lia que establia que també ho eren “los ataques a la integridad de la Nación Española o a la independencia en todo o en parte de su territorio, bajo una sola ley fundamental y una sola representación de su personalidad como tal nación.” A més disposava que si el delicte era comès per un periòdic amb escrits o dibuixos o per l’activitat de les associacions, es podran suprimir les publicacions i tancar les entitats, per part de la Sala 2a del Tribunal Suprem a petició del ministeri fiscal.

Trobem per primera vegada l’establiment d’un tipus delictiu fet adhoc per a combatre el debat polític del que era el catalanisme i del primer projecte d’una autonomia política amb l’elaboració de les bases de Manresa. El tipus penal és una clara resposta que pretén penalitzar totes aquelles aspiracions que es consideren que ataquen la “Unidad” i la integritat de la Nación Española, concepte que no havia aparegut fins aquell moment com a valor a defensar amb el codi penal.

Aquella reforma va permetre que el setembre de 1902 s’obrissin diligències penals contra els redactors d’un cartell convocant a un acte catalanista a Borrassà que deia després de fer una crida a la participació a aquell míting… “no dubtem que amb veritable unió i fe, en la causa Nacional de Catalunya, la victòria serà nostra; mentrestant els nostres crits han de ser “Visca l’Autonomia i Visca Catalunya.” Al redactor del text se li va imputar un delicte de rebel·lia en considerar el fiscal que els crits amagaven: “propósitos de despojar a los Ministros de la Corona de sus facultades constitucionales y atacan la integridad de la Nación Española”. És a dir que la reivindicació de l’autonomia política era interpretada com un atac a la integritat de la Nación Española, per representar una reducció de les competències de l’estat en favor d’un govern autònom. Un veritable absurd convertit en delicte polític que va originar molts processaments per opinions polítiques públiques i les fetes en publicacions periòdiques.

Amb posterioritat el 1906, davant de l’atac dels oficials de la guarnició militar de Barcelona, que van assaltar i saquejar la redacció del setmanari satíric Cucut per un acudit d’en Junceda que feia broma de la derrota dels militars espanyols al Marroc, el règim va reaccionar, no posant mesures de càstig per l’acte dels militars, si no promulgant la llei de jurisdiccions de 23 de març de 1906. Aquesta llei penal tipificava un nou delicte d’ultratge a la Nació espanyola i els seus símbols, himne i bandera, que penalitzava també l’apologia dels “delictes” i dels “delinqüents”, cosa que afectava també a les opinions expressades públicament o per premsa sobre les informacions que es fessin dels processats per aquests delictes.

Per tant ja en aquell moment trobem creats els models penals perversos que ens han arribat fins avui que suposen la limitació de la llibertat d’expressió feta a mida per impedir les corrents catalanistes per considerar incompatibles i contraries als principis de la indisoluble unitat de la nació espanyola, com ho va qualificar el franquisme i recull l’article 2 de l’actual Constitució.

A més la llei de jurisdiccions incloïa tant la penalització de les expressions pròpiament dites, com ara les al·lusions o manifestacions encobertes, que ens porta a incloure el delicte d’intencions i apologia que és el que en el nostre sistema penal i jurídic es va introduir amb la llei de partits Ley Orgánica 6/2002, de 27 de juny feta a mida per ilegalitzar Batasuna que va representar un cop d’estat al País Basc en modificar l’espectre polític i possibilitar el govern del Partit Socialistra amb el PP.

La dictadura de Primo de Ribera va arrodonir aquella llei establint que els delictes contra la seguretat i “la Unidad de la Patria” eren jutjats sempre en Consells de guerra, prohibint el català en actes públics i castigant també “la difusión de las ideas separatistas por medio de la enseñanza o la predicación de doctrinas.”

Aquell sistema pervers va ser derogat per la República, tot i que el franquisme el va restituir, establint els tribunals militars com a eina bàsica de persecució política, sobre la base dels mateixos principis polítics elaborats amb anterioritat com els de “la Integridad de la Nación española” i “la unidad de la pátria” constituïts per perseguir i excloure del debat polític, el catalanisme i la revindicació de l’auto govern de Catalunya en base a una reafirmació de la nació catalana.

La transició recull, com hem dit aquests principis essencials d’unitat de la Nación Española a la Constitució, però ha estat en el procés seguit en els darrers anys que s’ha reforçat la reacció de l’Estat contra els moviments de reivindicació nacional. En relació a Euskadi amb la llei de partits feta contra Batasuna, per il·legalitzar-la. Respecte a Catalunya, amb l’aplicació de la reforma del tribunal Constitucional per penalitzar indirectament i de manera perversa el debat polític sobiranista sorgit com a reacció del procés recentralitzador i anti-autonomista que culminà amb la sentència del tribunal Constitucional sobre l’Estatut, dotant-lo de facultats jurisdiccionals per intervenir limitant i prohibint el debat polític, per situar-lo fora de la llei i poder incriminar-lo com a acte de desobediència.

Tampoc podem deixar de banda les imputacions per actes de crema o trencament de fotografies del rei o de les xiulades de l’himne que veiem que ja es van produir a primers del segle vint, com a actes de manifestació política contra les institucions de l’estat, que ja des de 1906 eren incriminades pel codi penal com encara es manté avui.

També hem de destacar com una de les característiques de la repressió política, que sempre s’ha realitzat amb la intervenció de jurisdiccions extraordinàries, com la jurisdicció militar al llarg del segle vint des de la restauració fins el franquisme, després de l’Audiència Nacional i ara amb les noves competències del tribunal Constitucional (LO 15/2015 de 16 d’octubre) que el configuren com una nova jurisdicció extraordinària de caràcter polític. En tot aquest procés una constant que es manté fins avui, és que l’estat va dictant un seguit de disposicions penals i jurisdiccionals fetes adhoc i especialment dirigides per a poder incriminar les actuacions i reivindicacions catalanistes, com fins ara.

Ens trobem davant d’un sistema amb un Tribunal Constitucional que admet que es suspenguin reiteradament les lleis del Parlament impugnades pel govern de l’Estat de manera abusiva, es deixi desballestat un estatut d’autonomia aprovat per un referèndum vinculant i que des de l’estat es duguin a terme tota mena de mesures econòmiques per escanyar financerament el govern català, davant la seva mirada impassible, com a garant no del dret a l’autogovern, si no de la Indissoluble Unitat de la “Nación Española”, tot reforçant la desconfiança institucional espanyola envers el dret a l’autogovern i les institucions de Catalunya.

Tot aquest procés dels últimes temps posa de manifest una continuïtat històrica de l’actuació de l’Estat en el sentit de respondre a les reivindicacions nacionals de Catalunya amb mesures legislatives d’ordre penal, que comporten una minva de l’abast de la llibertat d’expressió i acció política quan es tracta del catalanisme, que apropa cada vegada més la monarquia actual amb el sistema ademocràtic de la monarquia de la restauració, gens respectuosa amb els drets de llibertat política.

Es pot dir que aquest sistema és un estat de dret?, jo diria que no. En tot cas un estat de dret fet contra Catalunya i els seus anhels i drets com a poble, i per tant no es pot considerar així un estat de dret quan està bastit per a limitar els seus drets individuals i col·lectius.

A Baliga-Balaga

M'han impressionat la fermesa i la rotunditat de Vicenç Parpal que cites. Tanta clarividència podria fer pensar que qui ens guia és gent neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Gent neta i noble que al meu entendre faria bé, abans de proposar-se metes glorioses, en solucionar d'una vegada per totes coses tant degradants com la saturació d'urgències als hospitals, amb malalts al pasadisos. Podríem afegir desnonaments, pobresa energètica, etc. Si tant fàcil és lo de la República catalana més fàcil hauria de ser acabar amb aquestes vergonyes. Salut

...

Forcadell i les pressions d’Europa

«Una cosa és callar sobre un tema complicat i una altra és callar quan hi ha abusos antidemocràtics»

Per: Vicent Partal
14.12.2016 22:00

Ho diré ja d’entrada: nosaltres no hauríem de confiar gens en una reacció europea contra l’ofensiva judicial espanyola. Europa travessa un moment molt dolent. El Brexit ens ha deixat descol·locats com a projecte. La crisi dels refugiats ens ha pres qualsevol autoritat moral que poguéssem tenir. I les conseqüències, diverses i coincidents, de la crisi econòmica han deixat el continent devastat i n’han deslegitimitat les institucions.

Europa avui no és forta ni té una veu forta. I, de fet, ja ha deixat passar massa coses greus sense fer-hi res. A Ucraïna, a Polònia, a Hongria, a Turquia, per esmentar-ne només quatre casos. La credibilitat que la Unió Europea tenia fa anys com a espai de seguretat, confort i respecte a les llibertats avui és gairebé un simple record. Una cosa que era i que no és. I en aquestes circumstàncies no podem esperar que Brussel·les denuncie ni pressione Espanya pel seu comportament en el cas català. No pas ara.

Dit això, és evident que l’ambient es va escalfant. I que, així com nosaltres no podem esperar ara el suport d’Europa, també cal veure que s’ha activat un gran canvi: Espanya tampoc no pot esperar ja el silenci còmplice que tenia fins ara. Especialment pel cas Forcadell.

Ahir Alex Salmond va avisar que el processament de la presidenta del parlament despertava molta inquietud entre els polítics europeus i el Sinn Féin va demanar al govern d’Irlanda que portàs el cas a discussió al Consell Europeu. Són dos gests que s’afegeixen a més reaccions que hem vist aquests darrers dies i que podrien ser el precedent de més declaracions i preses de posició, especialment després de la fotografia, que divendres veurà tothom, de la presidenta del parlament a la porta del Palau de Justícia.

És veritat, i és normal que siga així, que la solidaritat amb Carme Forcadell arriba primer dels més afins, ideològicament parlant. Tanmateix, al Regne Unit una moció a la Cambra dels Comuns per a defensar-la ja ha rebut el suport també de diputats laboristes i verds. Diputats que, com és natural, no defensen la independència de Catalunya ni el dret de decidir, sinó simplement la democràcia, amenaçada pel govern espanyol.

I ací hi ha la clau de tot plegat. Per a molts polítics europeus la defensa del dret d’autodeterminació és allò que se sol dir una ‘patata calenta’, que a ningú no li agrada tocar. Però una cosa és callar sobre un tema complicat i una altra és callar quan hi ha abusos antidemocràtics.

I aquest és ara mateix el problema que té Espanya. La seua explicació de per què persegueix Carme Forcadell és incomprensible per a qualsevol demòcrata. De fet, és incompatible amb la democràcia. I ho és tant que comença a originar reaccions interessants en països que preferirien de totes passades callar, si els espanyols els deixassen l’oportunitat de fer-ho.

Estat de pre-xoc

"La raó fonamental per la qual es van elegir els actuals 135 diputats és el seu posicionament respecte a la independència. A què es deuen si no els 25 diputats de Ciutadans?"

per Salvador Cot 16/12/2016

L'interrogatori de Carme Forcadell ha anat una passa més enllà del que és homologable en una democràcia occidental. Per a qualsevol ciutadà europeu, és inconcebible que la gran qüestió que es debat al si de la societat catalana, la idea que ha tret al carrer milions de persones, ininterrompudament, des de fa sis o set anys sigui exclosa de l'intercanvi parlamentari. Més encara quan la raó fonamental per la qual es van elegir els actuals 135 diputats és el seu posicionament respecte a la independència. A què es deuen si no els 25 diputats de Ciutadans?

A més, aquesta actuació contra la presidenta del Parlament ha tingut com a efecte immediat el cohesionament de la majoria sobiranista, amb l'espai polític dels comuns arrenglerat inequívocament al costat dels usos democràtics. I, per si fos poc, les accions judicials contra Carme Forcadell pressionen el sector més reaci de la CUP en el sentit de fer costat a Junts pel Sí a l'hora de tirar endavant uns pressupostos que seran tan autonòmics com es vulgui, però que contenen la garantia d'un referèndum.

S'ha acabat l'aparença de diàleg i això s'ha decidit des de Madrid. El xoc institucional s'acosta i és el Parlament de Catalunya qui està del cantó de la democràcia.

Espanya, aquell país en què conspirar contra adversaris polítics no és delicte

Actualitzada el 16/12/2016 00:00

"Defensar Forcadell és defensar la democràcia": el sobiranisme fa costat a la presidenta d

El Tribunal Suprem va arxivar ahir la querella presentada contra l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz pel Partit Demòcrata i per l’exalcalde Xavier Trias per les converses que va mantenir amb el llavors director de l’Oficina Antifrau, destapades per Público, on tots dos conspiraven per involucrar polítics sobiranistes en escàndols de corrupció. “Això la fiscalia t’ho afina” o “Els hem destrossat el sistema sanitari” són frases que ja han passat a la història de la infàmia de l’estat espanyol, però es veu que per a la justícia espanyola no hi ha cas.

Els arguments del tribunal són sospitosament calcats dels de la Fiscalia, que recordem que depèn orgànicament del govern, i van des de dir que no es pot autentificar la veracitat de les gravacions fins a assegurar que no estan relacionades amb la comissió de cap delicte en concret. Alguna cosa falla en l’ordenament jurídic espanyol quan un ministre i un càrrec públic dedicat a la lluita anticorrupció, que disposa per tant d’informació confidencial i sensible, poden parlar obertament de filtrar informacions a la premsa o d’obrir causes judicials sense fonament contra adversaris polítics sense que això tingui cap conseqüència penal. De fet, en qualsevol democràcia mínimament madura, querella al marge, Fernández Díaz hauria d’haver dimitit per dignitat just en el moment en què es van fer públiques les converses. Però el que va passar va ser el contrari: el PP el va defensar i, com que fer-lo repetir en el càrrec era excessiu, van pretendre col·locar-lo a la presidència de la comissió d’exteriors del Congrés.

Amb la decisió del Suprem i del PP es crea una situació de clara indefensió jurídica dels afectats -recordem que Trias es va veure perjudicat per la informació d’un fals compte a Suïssa- i es confirma la sensació que la justícia no és equànime quan hi ha el procés sobiranista pel mig. Avui mateix, la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, declararà al TSJC per haver permès la celebració del ple sobre el procés constituent contra el criteri del Tribunal Constitucional. El contrast entre un cas i l’altre és total. En el cas Forcadell, es coarta la llibertat d’un Parlament que obeeix el mandat democràtic dels electors. En el Fernandezgate, es permet que la maquinària de l’Estat propagui injúries contra ciutadans concrets. Dos mons oposats.

Eixiu a defensar la Carme

«Cal ser conscients que aquest interrogatori d’avui és un atac directe a la Generalitat i a l’autogovern de Catalunya, un atac premeditat i injust que reclama la resposta més contundent i unitària possible»

Per: Vicent Partal
16.12.2016 02:00

Avui hem d’eixir a defensar la presidenta del Parlament de Catalunya, el càrrec. Ho hem de fer per damunt de qualsevol altra consideració, perquè fent-ho al final defensem el dret democràtic de parlar de qualsevol cosa sense ser amenaçats pel poder, sense que ningú impedesca ni pose límits a la democràcia. Cal ser conscients que aquest interrogatori d’avui és un atac directe a la Generalitat i a l’autogovern de Catalunya, un atac premeditat i injust que reclama la resposta més contundent i unitària possible.

Però avui hem d’eixir també a defensar Carme Forcadell. I a defensar amb ella, i a través d’ella, una generació sencera de persones que han abandonat la comoditat i l’interès personal i s’han compromès des del parlament a fer un país nou, trencant els límits imposats i pensant com fer possible una nova república que signifique el màxim benestar per a tothom.

I finalment avui hem d’eixir també en defensa de la Carme. Aquests darrers anys, com a presidenta de l’ANC i com a presidenta del parlament, l’hem vista recorrent el país amunt i avall, sense parar, cada dia i cada nit. Ella i l’enyorada Muriel Casals han representat l’esperit que batega rere la revolució dels somriures, les ganes de fer un país nou per a tothom, l’alegria de saber-se el vent que esborra el mal temps i obri pas al futur. Quants de nosaltres no hem intercanviat una paraula amb la Carme alguna volta? Quants de nosaltres no l’hem abraçada, no li hem donat la mà o li hem fet un petó? Quants de nosaltres no l’hem sentida descrivint el somni col·lectiu de la independència, sempre insistent, sempre combatent, sempre la primera? Quants de nosaltres no l’hem tinguda en algun moment ben a prop, en el poble més petit, en la comarca més remota, en el barri més metropolità? Quants no hem compartit amb ella actes, concerts, debats, sopars, enganxades de cartells, recollides de signatures, paradetes, discursos i debats?

Avui és el dia de tornar a la presidenta del Parlament de Catalunya, a Carme Forcadell, però sobretot a la Carme aquest esforç que ella ha desplegat tant de temps. De manera que eixiu per ella, que avui, avui més que mai, és com eixir per tots.

Arxivats

Avui ha estat un dia emotiu, èpic. Demà esperem l'apoteosi

Fernández Díaz i Daniel de Alfonso sortiran absolutament indemnes del gravíssim cas de les conspiracions telefòniques. El Tribunal Suprem ha decidit arxivar el cas que el PDECat va denunciar. El jutge ha estimat que les converses que va destapar el diari Público “podrien estar editades, alterades o manipulades” i, per tant, no són una prova consistent. És ben cert doncs que la Fiscalia té molta traça a afinar i arranjar els problemes legals del PP. Com ha dit Xavier Trias, és una vergonya que Fernández Díaz segueixi de diputat després d’això.

Això és només la petita punta de l’Iceberg de motius que tenim per marxar. Però en aquest estat és més delictiu posar urnes democràtiques (aviat aquest argument serà malauradament un tòpic), que conspirar o robar.

A Catalunya proposem una alternativa, les urnes, la democràcia total, la independència i tenir la oportunitat de fer-ho millor. És per això que milers de persones s’han plantat davant dels ajuntaments per recolzar la presidenta del Parlament, que demà declararà davant del TSJC de bon matí. Serà un dia apoteòsic, i cal que seguim mantenint la tensió al carrer, perquè només així tindrem alguna opció de fer triomfar la revolució.

Qui abaixa la mirada perd!

Anna Puig

No serà per falta de voluntat i de pressió ciutadana. Ahir va quedar demostrat, una vegada més, el compromís del poble català amb un procés que, diguin el que diguin, a hores d'ara només té una sortida: votar per discernir si són naps o cols. Places de pobles i ciutats de les comarques gironines i d'arreu del país es van omplir per donar suport a Carme Forcadell. No ha estat la primera vegada en què el poble empeny. Ni serà la darrera. Pensin que això s'embala perquè Puigdemont s'ha proposat arribar fins al final, i l'Estat també. És com el joc d'aguantar la mirada: el primer que acluca els ulls perd. Primer pensaven que sucumbiríem a l'estratègia de l'avorriment. Ara ho intenten a còpia de clatellades. I ja ho veuen, aquí seguim, mirant-los de fit a fit.

Forcadell, de presidenta a símbol

Barcelona. Dijous, 15 de desembre de 2016

Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, s'asseurà aquest divendres al banc dels acusats en condició d'investigada pels delictes de prevaricació i desobediència, càrrecs pels quals podria arribar a ser inhabilitada durant un màxim de 17 anys, a més de patir una important multa econòmica. L'Estat espanyol eleva d'aquesta manera la pugna amb les autoritats de Catalunya amb un inequívoc missatge: continuar insistint en el referèndum d'autodeterminació i complir així el full de ruta acordat al Parlament condueix inevitablement a la inhabilitació dels seus màxims responsables. El fet que el judici a Forcadell sigui sens dubte desproporcionat i, sobretot, amb un clar matís polític, ha desencadenat més d'una protesta en cambres legislatives de diferents països, desplaçant-se així el focus cap a la fragilitat de la democràcia espanyola per traslladar a la via judicial el que és sens dubte un contenciós polític.

Forcadell arribarà a primera hora del matí al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a presidenta del Parlament després d'un trajecte d'enorme simbolisme en el qual haurà estat acompanyada de les principals autoritats de Catalunya. Aquest fet no és balder ja que reflecteix, com en el cas del judici a l'expresident Artur Mas, la musculatura de l'independentisme català i el seu compromís amb els encausats. També dels comuns, la màxima dirigents dels quals, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha llegit en una atapeïda plaça de Sant Jaume un manifest de suport que també s'ha llegit en desenes de municipis de Catalunya. Tot això, en un moment en què hi ha oberts pel procés sobiranista a Catalunya al voltant de 400 expedients judicials.

No s'ha de ser especialment perspicaç per assegurar que la propaganda de l'Operació Diàleg posada en marxa pel govern de Mariano Rajoy, després de la seva presa de possessió, comença a fer aigües fins i tot molt abans del previst. Entre altres coses per l'enorme gravetat de la dinàmica judicial posada en marxa pel govern espanyol tendent a acovardir a l'independentisme, escarmentar-lo i impedir qualsevol moviment. El resultat, tanmateix, dista molt de ser el previst: Forcadell passa de ser la presidenta del Parlament i segona autoritat de Catalunya a ser un dels seus símbols polítics. I el nexe entre el referèndum i la democràcia acaba fent-se imbatible, més enllà de lleis tergiversades o de les llibertats retallades.

La «nacionalitat» catalana i el «diàleg»

«I, si no hi ha diàleg possible, només hi ha una possibilitat de resoldre la qüestió: votar i que decideixi la majoria»

Francesc Puigpelat | 15/12/2016 a les 22:01h

El “diàleg” que darrerament s’ha entestat a llençar el govern espanyol és una fal·làcia de la mena que s’anomena “petició de principi”. Consisteix en el següent: dues persones han de dialogar i una d’elles posa com a condició prèvia per començar que l’altra li doni la raó. En el cas del suposat “diàleg” entre Puigdemont i Rajoy, el segon posa com a condició que sigui dins dels límits de la Constitució, i el president de la Generalitat respon que això equival a donar-li la raó i considerar que la Constitució és com la Bíblia o l’Alcorà.

El tema és senzill: Rajoy vol parlar de la Constitució i Puigdemont de legitimitats que són més enllà de la Constitució. No hi ha cap territori comú. Per tant, no hi ha cap possibilitat de diàleg. És com si un digués que vol parlar sobre la velocitat de la llum i l’altre sobre com es presenta la temporada de calçots. No hi ha punt de trobada. Fet i fet, l’únic sentit de les maniobres de la Sáenz de Santamaria és despertar el vell gen convergent del peix al cove, però el Puigdemont no ha picat.

La manca de territori comú entre l’independentisme i el nacionalisme espanyol es pot il·lustrar molt bé en l’article de la Constitució que parla que Espanya la formen “nacionalitats i regions”. Miquel Roca i els pactistes de la transició ho van considerar un gran triomf, que generava un territori comú intermedi entre els catalans que volien ser “nació” i els espanyols que consideraven Catalunya una simple “regió”. La inclusió de “nacionalitat” en la Constitució havia de permetre, segons Roca, superar el dilema. Amb el pas del temps, però, la parauleta ha esdevingut la prova evident que el problema és insuperable.

Vegem-ho. A Espanya, mai cap president de Govern, cap ministre, cap rei, ni cap presentador del temps no s’ha referit a Catalunya com a nacionalitat, sinó com a “región”, “comunidad autónoma”, o “comunidad catalana”. Paral·lelament, cap president de la Generalitat, cap conseller i cap dirigent polític catalanista no s’ha referit mai a Catalunya com a nacionalitat, sinó com a “nació”.

Conclusions? El suposat territori comú establert per la Constitució del 1978 amb el terme “nacionalitat” no ha funcionat mai. I qui no ho vegi és que és cec. Per això som on som. Per això ens adonem que ja no hi ha un mínim territori comú per al diàleg: ni a Madrid ni a Barcelona ningú no utilitza la paraula del consens, “nacionalitat”. I, si no hi ha diàleg possible, només hi ha una possibilitat de resoldre la qüestió: votar i que decideixi la majoria.

Una àliga i un ase al Maresme

«Si fes una apologia del nazisme a Alemanya com la que ha fet del franquisme des d’Alella no tindria ni temps de disculpar-se abans que la policia vingués a casa seva i se l’endugués cap a la presó»

Jordi Creus | 15/12/2016 a les 22:01h

Coneixen Alella? Situada al sud de la comarca del Maresme, aquesta vila de prop de 10.000 habitants (mar i muntanya a tocar del seu petit terme municipal) dóna nom a la Denominació d’Origen vinícola més petita de Catalunya. A banda, Alella gaudeix d’una intensíssima vida cultural, estructurada a l’entorn de l’enoturisme, la literatura i el patrimoni històric, cultural i natural.

A més, Alella és un d’aquells municipis amb un vot abrumadorament independentista. El seu ajuntament està governat des de fa anys (i des del 2015 amb majoria absoluta) pel carismàtic Andreu Francisco, d’ERC. La segona força és el grup independent Gent d’Alella i immediatament després hi trobem CiU i la CUP. Dels seus 13 regidors, només un (o una) és inequívocament unionista. Es tracta de la ciutadana d’origen alemany Annerosse Bloss, cap de llista del Partit Popular, que va aconseguir un minso 7% del suport popular.

Doncs bé, amb uns resultats tan exigus, el PP d’Alella aconsegueix la proesa de treure, de tant en tant, el cap als mitjans de comunicació nacionals. Com s’ho fan aquests déus del màrqueting? Per exemple, l’any 2013, l’aleshores regidor Javier Berzosa va aconseguir el seu minut de glòria desprès que fos enxampat intentant vendre a través de facebook un bust de bronze del general Franco. L’emprenedor Berzosa indicava que el preu de la testa del dictador (1.500 euros de no res) era negociable i, en una espècie de 2x1 franquista oferia de regal un quadre on hi havia emmarcat el missatge pòstum del tirà.

Però Berzosa va caure en desgràcia. No pas per fer de venedor de bustos franquistes, sinó perquè va tenir la gosadia de denunciar a diversos mitjans que el llavors ministre Fernández Díaz encara no li havia pagat una minuta que li devia per una feina feta com a advocat. Tal atreviment va comportar el vet de la direcció regional del PP a Berzosa i la seva substitució per la mencionada Annerosse Bloss, que no va dubtar a apunyalar el seu cap de files. Així és com Bloss va aconseguir encapçalar la llista del PP d’Alella a les eleccions municipals del 2015, amb una llista farcida amb els anomenats paracaigudistes, militants del PP que es presentaven a Alella sense ni saber on era Alella.

I Bloss va aconseguir l’acta de regidora. I per ajudar-la a ser, com a mínim, tan mediàtica com Berzosa (per cert, ja ha degut cobrar el deute de Fernández Díaz?) enguany el PP d’Alella ha felicitat les festes a les xarxes socials d’una manera ben particular. En primer lloc, només ha desitjat pau i amor a “los españoles de bién” (catalans, holandesos, liberians, xinesos, bolivians i la resta de ciutadans del món que no són”españoles de bien” que es fotin!). En segon lloc Josep, Maria, els Reis d’Orient i el nen Jesús no apareixen dins de l’estable de Betlem, com és tradició, sinó davant d’un enorme escut franquista (sí, sí, el del pollastre i el de “Una, Grande i Libre!”). En tercer lloc no hi apareixen ni l’ase ni la mula, potser com a homenatge als autors intel·lectuals d’aquesta estupidesa.

Davant de l’escàndol que s’anava fent més i més gran, el PP d’Alella va donar una resposta de manual. Va esborrar la piulada (que no obstant ja feia hores que corria per la xarxa) i va fer sortir la seva regidora a demanar disculpes i a explicar que no sabia qui havia pogut ser l’autor d’aquella malifeta. Una falsedat per tapar la patinada: la mateixa imatge que Bloss deia desconèixer apareixia als seus perfils personals de twitter i d’instagram, cosa que ens demostra que, a més de trepa i totalitària, la senyora Bloss és una mentidera.

No sé si el dialogant Enric Millo perseguirà l’apologia franquista del seu partit a Alella. No ho crec. Potser tornarà a fer com la dialogant diputada Esperanza Garcia que fa poques hores ha comparat el procés català amb un cop d’estat, quan ells i la seva marca blanca de Ciutadans encara no han tingut la dignitat de condemnar l’aixecament franquista. El de la Nadala del PP d’Alella.

I per acabar, un consell a la senyora Bloss: no se li acudeixi mai fer el mateix a la seva terra natal. Si fes una apologia del nazisme a Alemanya com la que ha fet del franquisme des d’Alella no tindria ni temps de disculpar-se abans que la policia vingués a casa seva i se l’endugués cap a la presó.

L'empresa pública estatal que havia de netejar Flix no va acabar la feina

Segons ha pogut saber TV3, queden 150.000 tones de fang contaminat que no es podran retirar immediatament perquè l'empresa ja havia començat a desmantellar l'operatiu

El rescat de Catalunya

"No es tracta de si Catalunya ha de ser independent o no, simplement es tracta de saber quantes persones ja els hi va bé això i quantes volen rescatar Catalunya d’Espanya"

per Jofre Llombart 16/12/2016

Aznar somiava amb una Espanya de 60 milions d’habitants, membre del G-8 i que fos un puntal mundial gràcies al lideratge de la cultura castellana. Per fer arribar a aquí calia una Madrid proporcional a aquest ambiciós somni: una metròpoli de 10 milions d’habitants que fes de contrapunt, directament, a Londres, Nova York o Tòquio com a ciutats puntal del món.

Perseguint aquest deliri es va dibuixar un mapa d’AVE’s amb una Madrid al centre i hiperconnectada amb tot. I també una teranyina d’autopistes lineals i radials. Lineals per (igual que el tren de gran velocitat) fer fàcil i ràpid arribar a LA capital. I radials per poder garantir-ne la fluïdesa. De la mateixa manera que a Catalunya la B-20 és la Ronda de Dalt, la B-30 l’autopista per esquivar Barcelona a través del Vallès i la B-40 el quart cinturó; a Madrid també se’n van anar dissenyant i construint amb la mateixa idea concèntrica. Hi ha la famosa M-30, i també la M-40. Però també està fet un tram de la M-50 i fins i tot es va arribar a dibuixar la M-60. Amb un parell de diferències respecte Barcelona. La primera: Madrid no té mar i aquestes autopistes circumdants són completament circulars. I segon: la intenció inicial era que Madrid absorbís tota la trama edificada, és a dir que el terme municipal aniria des de la Puerta del Sol als confins de la M-60, és a dir una megaurb en què, de punta a punta hi hauria uns 40 quilòmetres. Comparat amb Barcelona seria com si la ciutat anés de la plaça Sant Jaume a Granollers.

Per elaborar aquesta mega-Espanya i aquesta mega-Madrid calia fer una sèrie de coses en diversos àmbits: des de liberalitzar el sòl a facilitar l’entrada d’immigrants (sobretot provinents d’Amèrica Llatina per facilitar una ràpida integració) perquè és evident que amb una natalitat a la baixa era impossible fer aquest salt mundial. Per garantir-se aquesta projecció internacional, Aznar va arribar a ficar Espanya en una guerra a la que es va auto-convidar per poder sortir a la foto al costat de Bush i Blair. Però també calia assegurar altres aspectes: una adjudicació florentina de les infraestructures, eradicar el terrorisme d’ETA i sobretot, residualitzar Catalunya i Barcelona com a possible contrapoder.

S’explica així la manca d’inversions a Catalunya, l’aposta per una lleial València que fes de contrapès i una asfíxia política i econòmica per reduir el poder real del catalanisme. Es volia una Catalunya més pròxima a una diputació que a una nació. Per frenar la decadència i blindar, com a mínim, l’aconseguit fins aleshores, totes les formacions catalanes menys el PP van tirar endavant un Estatut de mínims que ni així va acceptar el totpoderós Madrid mediàtic, polític (nos lo hemos cepillado), i finalment judicial (sentència del Constitucional).

Tot això anava bé llevat d’un petit detall: era una farsa. Una Espanya de cartró-totxo (com Terra Mítica), sense cap consistència real (com Bànkia) i amb un creixement fictici (com el que separa voler estar “a la Champions de las economías mundiales” a estar virtualment rescatat per Europa). Aeroports, com el de Castelló, sense avions. Estacions d’AVE, com la de Tardienta (Osca), sense passatgers. I autopistes, com les radials de Madrid, sense cotxes. Per tant, una Espanya a la que la opulència, com la de la T-4 de Barajas, li va sortir cara: la guardiola de les pensions s’està quedant sense diners. En canvi, sí que n’hi ha per pagar 5.500 milions d’euros als constructors de les autopistes madrilenyes entre els quals l’ACS a la que se li van pagar, ara fa poc, 1.350 milions d’euros pel projecte fallit de Castor, un altre deliri que pretenia situar Espanya al mapa de les potències energètiques.

Aznar només va tenir un contratemps a tot això: l’atemptat del 2004 que va apartar el PP del poder. Zapatero va trobar-se amb la màquina a tot tren i el seu primer mandat es va limitar a maquillar Espanya amb polítiques socials innovadores: el matrimoni homosexual, el divorci exprés, la prohibició del fumar o el carnet per punts. Però econòmicament només va haver de continuar alimentant la fera (2.500 euros per nadó) i que va acabar desembocant amb la crisi que hem conegut. Amb Catalunya, el PSOE va fer una barreja de totes dues coses: políticament va maquillar els excessos del PP amb un Estatut també de cartró-pedra, i econòmicament va dissenyar un sistema de finançament que continuava garantint un greuge molt gran a favor d’Espanya i excessivament injust amb Catalunya: no només capava les aspiracions de l’economia catalana sinó que, quan van venir les vaques magres, es va descobrir insuficient per mantenir l’estat del benestar tal com el coneixíem.

El projecte nacional de Catalunya és molt més humil que el projecte nacional d’aquella Espanya. Catalunya no aspira a ser cap potència mundial sinó simplement es conforma a existir com a nació. No pretén un país opulent sinó funcional. No té ànsies colonitzadores sinó de pervivència. I tampoc aspira a ser al G-8 sinó poder pagar les pensions als seus avis; una cosa que de la que n’és perfectament capaç si es creuen les dades de generació de riquesa, de persones que cotitzen i de quants jubilats hi ha a Catalunya. El país té aquest projecte però ara ha descobert que tot això només és possible si aquesta nació esdevé estat. I només aspira a això: tan senzill de presentar al món com difícil d’assolir perquè al davant encara hi ha la inèrcia d’una Espanya que sempre s’ha resistit a assumir cap fracàs.

La setmana que avui acomiadem és el resum perfecte de tot això: mentre dimarts es rescataven amb 5.500 milions d’euros els excessos de les radials, dimecres el Tribunal Constitucional prohibia al Parlament de Catalunya dir que vol fer un referèndum (no fer-ho, que ja està prohibit, sinó dir-ho). Dijous s’exculpava un ministre i un jutge que havien planejat usar els aparells de l’Estat per enfonsar rivals polítics (i presumien d’haver destrossat la sanitat pública) i divendres la presidenta del Parlament declarava per haver permès un debat i una votació a la cambra sobre el futur del país, el que sigui.

El greuge es culmina amb quins valors es penalitzen i quins no. En un referèndum es pot votar sí però també es pot votar no. En una votació parlamentària es pot votar a favor o en contra. La consulta es fa precisament per preguntar, no per imposar. El que imposa és la resposta, no la pregunta: democràcia. I Forcadell mai va amagar que faria el debat constituent entre altres coses perquè no és res més que l’aplicació d’un programa electoral avalat per les urnes del 27-S. En canvi, el rescat de les autopistes es va fer via decret i després d’haver-se presentat a les eleccions prometent exactament el contrari, que no costarien ni un euro. I els plans Fernández Díaz-De Alfonso són un homenatge al secretisme, a la malversació i a la prevaricació. Espanya persegueix el primer i permet el segon. No es tracta de si Catalunya ha de ser independent o no, simplement es tracta de saber quantes persones ja els hi va bé això i quantes volen rescatar Catalunya d’Espanya.

La preocupació del cas Forcadell s'estén per EuropaJosé Antich 
Barcelona. Divendres, 16 de desembre de 2016
2 minuts

     

     

Primera conclusió: L'Estat espanyol ha perdut clarament la batalla política i mediàtica del cas Forcadell a Europa. El fenomen de bola de neu que s'ha generat arran de la insòlita compareixença de la presidenta del Parlament en condició d'investigada (abans imputada) davant del TSJC, acusada dels delictes de prevaricació i desobediència per haver permès el debat i votació a la Cambra catalana, acapara informacions als indrets més insospitats i fins a una desena de països estan fent debats a partir de diferents iniciatives parlamentàries. Val la pena enumerar-los: Regne Unit, Escòcia, Irlanda, Gal·les, Dinamarca, Alemanya, Suïssa, Eslovènia, Itàlia i Bèlgica.

Segona conclusió: La qualitat de la democràcia espanyola i la judicialització de la vida política no havia estat mai qüestionada per tants i en tants llocs. Quan s'ha produït alguna cosa així a Europa? I a Espanya? Les contundents declaracions de Pablo Iglesias assenyalant que s'avergonyia com a espanyol i com a demòcrata del judici a Forcadell marquen un canvi de rasant important en la percepció d'una part de la classe política espanyola. Iglesias encarna el tercer grup de la Cambra i les seves paraules només poden ser elogiades. La resposta catalana i el suport institucional ha estat a l'altura del repte fixat pels seus promotors. L'independentisme que va començar la setmana entre divisions pel tema dels Mossos d'Esquadra l'acaba molt més cohesionat del que fins i tot sembla.

Tercera conclusió: Els judicis - que l'independentisme entén com a polítics- no intimiden les autoritats catalanes. En aquest sentit, les paraules del president Carles Puigdemont assenyalant que, digui el que digui el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Carme Forcadell continuarà sent la presidenta del Parlament suposa alguna cosa més que un desafiament i s'emmarquen en l'excepcionalitat del moment polític que viu Catalunya.

Quarta conclusió: Els pressupostos i la cimera del referèndum, les dues pròximes metes volants de la setmana entrant, apareixen bastant encarrilades. Si tots els actors implicats saben mirar més enllà dels legítims però ajornables interessos el camí feia molt temps que no era tan desbrossat. Cohesió a Catalunya, extrema preocupació a Espanya i vigilància a Europa.

Un Parlament amb totes les veus

Carme Forcadell17/12/2016 23:52

Segueix-me

Divendres vam viure una enorme anomalia democràtica. Que la presidenta d’un Parlament, sigui qui sigui, hagi d’anar a declarar davant d’un tribunal per un debat i una votació parlamentària, mostra les mancances democràtiques d’un estat amb greus problemes per acceptar la seva pluralitat interna i per encarar els conflictes polítics de l’única manera que es poden resoldre: políticament.

El que succeeix no és un problema d’una persona, ni tan sols d’un moviment polític: és un problema democràtic de primer ordre. Per això són cada vegada més les veus que s’alcen contra aquesta imparable judicialització. A Catalunya, a l’Estat i, tal com mostren les darreres reaccions de diputats britànics, suïssos, italians o alemanys, entre d’altres, també a Europa.

És necessari que aquest consens al voltant de la defensa de drets fonamentals es mantingui i s’ampliï; com també cal que el màxim de representants polítics a l’exterior estiguin amatents als atacs antidemocràtics que s’estan produint a l’Estat.

Totes les persones que tenim responsabilitats polítiques sabem que, en aquesta etapa apassionant que viu el nostre país, podem veure’ns involucrats, molt a pesar nostre, en processos judicials que resulten incomprensibles a ulls de moltes persones. I precisament perquè ho sabem, no té sentit lamentar-nos-en ni un sol segon.

Això no significa que no sigui imprescindible denunciar sempre que faci falta la persecució judicial dels debats i les idees, que afecta el Parlament, però també moltes altres institucions i càrrecs electes. Però és encara més necessari tirar endavant, amb fermesa i il·lusió, per assegurar que al Parlament de Catalunya, institució que representa la sobirania nacional, hi poden entrar tots els debats existents al carrer. Amb la màxima pluralitat possible i tenint en compte sempre totes les opinions, com no pot ser d’una altra manera en un país tan divers. Perquè defensar la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats no se circumscriu a només determinades idees i grups, sinó al conjunt de la cambra. Aquesta riquesa és un tresor que ens cal preservar, però per fer-ho no pot quedar cap idea fora del Parlament.

Sabem que el més probable és que aquesta constant judicialització, en la qual el poder executiu utilitza el judicial per coartar el dret a debatre d’un Parlament, no només no s’aturarà sinó que anirà a més. Sabem que els fruits de l’anomenadaoperació diàleg en el breu període de temps que ha passat des del seu naixement han estat la confirmació de la suspensió de Santi Vidal; l’aprovació del suplicatori a Francesc Homs, i l’arxivament de la querella contra un exministre que conspirava per atacar els seus adversaris polítics.

Som conscients que hi ha a gent a qui li molesta que es parli, es debati i es voti sobre determinats temes. Són la mateixa gent a qui li molesta que es parli, es debati i es voti.

Tenim clar que alguns ja no en tenen prou suspenent i anul·lant lleis sorgides del Parlament de Catalunya, la majoria destinades a millorar els drets socials i la qualitat de vida dels catalans i les catalanes; sinó que pretenen que el Parlament s’autocensuri i que la mesa es converteixi en un òrgan censor. Però això no passarà.

Perquè, malgrat tot, tenim clar que les amenaces no ens faran fer cap pas enrere. Que la llibertat d’expressió i el dret d’iniciativa dels diputats s’ha de preservar sempre. Que cap tribunal pot impedir que al Parlament es parli d’independència o d’allò que creguin convenient els diputats. I que el Parlament mai no deixarà de fer la feina que li pertoca.

Per tot això, quan miro enrere em refermo en la meva actuació. Ho dic amb humilitat, amb la tranquil·litat i el convenciment d’haver actuat d’acord amb les meves funcions com a presidenta del Parlament. Perquè qualsevol altra actuació atacava directament tots els principis que defensem.

També hem de ser conscients que la solidaritat sense fissures amb les persones i càrrecs electes afectats per aquesta judicialització és imprescindible per fer front als embats que vindran. Units en la diversitat i en defensa de la democràcia.

I per això, a pesar de les dificultats que hi haurà, cal mirar endavant amb optimisme i el convenciment que el futur de Catalunya el decidiran els catalans i les catalanes, no cap tribunal. I que, sigui quina sigui la seva decisió, la democràcia haurà guanyat.