Dudas que defienda el catalan? Yo he dicho que sufro palizas?

Tu y otros como tu me considerais anticatalanista. Por que? Por pensar diferente a vosotros. Diciendome anticatalanista me faltais al respeto. Naci en Barcelona. Trabajo en una empresa catalana con nombre catalanes, mis hijos tienen nombres catalanes y en casa hablamos catalan. Mis abuelos lucharon en el bando republicano en la guerra civil. Mi padre es huerfano de esa guerra.

El pensamiento unico,el victimismo, el no ver los problemas gordos de aqui y si los gordos y los minusculos de alla, la adjudicacion de catalanidad a [...]

nacional-madrileñismo... asi es el PP, asi es España, la independencia es positiva en todo, permanecer en España es negativo en todo...en fin lo que he dicho antes...todo muy coherente y muy objetivo!!!

http://www.elperiodico.com/es/noticias/politica/comision-europea-catalunya-independiente-fuera-union-europea-4515410 [...]

Sobiranistes no practicants

“Ofereixen una Catalunya autonòmica lliure de convergents, on el follet federalista convencerà l’independentisme que cal esperar indefinidament el permís de Madrid per ser un sobiranista practicant”

per Gemma Aguilera 10/12/2016

Recorden el follet del federalisme del PSC de Pere Navarro? Aquell follet que un any després, el 2013, els mateixos socialistes catalans van abandonar de nit en un bosc quan el PSOE els va flagel·lar per fer trapelleries com insinuar el suport al dret a decidir dels catalans? Era el mateix animaló que ICV buscava per fer front a la seva davallada electoral i a l’aterratge de Podemos a Catalunya, però que finalment tampoc no va trobar. Doncs bé, diuen que no és pas mort, que ha sobreviscut amagat tots aquests anys cruspint-se els trossets de la Declaració de Granada que el PSC li va deixar amb l’esperança que algun dia tornés a casa.

El nou full de ruta de Podem Catalunya invoca el follet federalista com a desllorigador del procés a Catalunya, convençut que la confluència d’esquerres estatalistes que teòricament ha de liderar Xavier Domènech esborrarà del mapa el partit de Carles Puigdemont. Una fita que, per cert, obsessiona tots els comuns molt per sobre de la defensa del sobiranisme, i en ocasions, de les polítiques socials. Legítimament, ofereixen una Catalunya autonòmica lliure de convergents, on el follet federalista acabarà de convèncer l’independentisme supervivent que allò moralment acceptable és ser un sobiranista no practicant, és a dir, un individu que espera indefinidament i amb il·lusió els anys que siguin necessaris perquè Madrid l’autoritzi a ser un sobiranista practicant.

De monent, l'única contraoferta al referèndum de sobirania vinculant per als del sí i els del no que proposa l’independentisme és tornar a posar sobre la taula l’oferta federalista que havia abanderat el PSOE en temps de governs amics de Zapatero i Maragall, i que, com és sabut, es va traduir en raspallats d’autonomia. Justament, el procés democràtic català que va començar amb aquests raspallats és el que ha abocat l’Estat espanyol a la crisi més brutal de deslegitimació del règim des de l’any 1978. I això ja no ho arregla cap federalista de bona fe. O urnes o urnes, amb permís o sense de Madrid. Per dir sí o no a la independència, de forma sobirana. El federalisme vindria després si els catalans així ho decidissin.

Renunciar al referèndum

«L'Estat no es pot permetre la imatge de policies retirant urnes. És la fortalesa de Puigdemont i Junqueras. No posar-les quan toca seria una estafa i un fracàs col·lectiu»

Ferran Casas | 09/12/2016 a les 22:00h

Tot just fa tres setmanes que l’anomenada Operació Diàleg s’ha posat en marxa i ja grinyola. El portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo (Quim Torra el retratava molt bé dimecres; llegiu-ho si encara no ho heu fet), no ha estat capaç aquest divendres, després de la reunió del consell de ministres, de concretar en què consistiran les ofertes de diàleg. El portaveu de Mariano Rajoy s'ha limitat a carregar contra la cimera pel referèndum del 23 de desembre i a defensar que el seu govern vol diàleg, que la part catalana se n'escapa i que ells, tot bona fe, seguiran insistint-hi encara que ningú pugui explicar-ne el contingut. Tant li fa que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría hagi estrenat despatx a Barcelona rebent l'oposició i que el seu govern sigui inflexible amb el dèficit, incompleixi els compromisos en infraestructures i no aturi la judicialització. El diàleg, ho deia Juan Ignacio Zoido, ministre de l'Interior, "s'ha d'imposar". I tal dia farà un any.

Mentre a Madrid decideixen com imposen el diàleg, el Govern de la Generalitat va fent passes. En breu els pressupostos començaran el seu tràmit al Parlament (el debat d'esmenes parcials no serà senzill per assumptes com la fiscalitat o les polítiques educatives) i la cimera del 23 serà una bona pedra de toc sobre la salut del procés que donarà el tret de sortida formal als preparatius.

A Madrid ja hi ha qui, en les darreres hores, ha lamentat que la resposta de Puigdemont i Junqueras a l'oferta de diàleg sigui una cimera per fer un referèndum "unilateral" que, com sempre en l'ànim d'inocular dubtes al PDECat, atribueixen a la pressió de la CUP. No sabem en què consisteix el seu diàleg. Sabem, però, que està condicionat al fet que la majoria parlamentària renunciï al referèndum. Fer-lo tant sí com no és el que reclamen 72 dels 135 diputats de la cambra. I hi hem d'afegir els 11 de Catalunya Sí Que Es Pot, que el voldrien pactat i que més aviat que tard s'hauran de definir, i a molts votants del PSC que, sense ser independentistes, veuen en el referèndum la forma de matar un procés que fa cinc anys que dura.

Però, realment, hi haurà referèndum al setembre? Els resultats de les urnes, i els compromisos electorals, obliguen no només a fer-lo sinó fins i tot a accelerar la sortida en funció de la resposta de l'Estat, tal com recollia el programa de Junts pel Sí. El resultat del 27-S no va ser l'esperat per l'independentisme. La victòria va ser clara i cap de les opcions que neguen el procés (federalisme, confederalisme, unionisme) va obtenir un resultat prou ampli que li permetés reivindicar-se com a alternativa. Quinze mesos després de les eleccions, Puigdemont i Junqueras, que s'havien presentat amb un full de ruta que preveia una declaració unilateral d'independència, la van fer caure del guió i van optar pel plus de validació democràtica del referèndum vinculant. L'Estat podrà inhabilitar polítics, recórrer totes les lleis al TC o escanyar més l'administració catalana, però no es pot permetre la imatge de policies retirant les urnes. És la fortalesa de Puigdemont i Junqueras. No posar-les quan toca seria una estafa i un fracàs col·lectiu.

Es poden assenyalar els punts dèbils del procés –fins i tot és bo que ho facin els qui fins fa poc en tenien una visió molt complaent i criticaven als qui, extramurs del relat oficial, en fiscalitzaven els líders– però no es pot perdre de vista que, si el bloc sobiranista ha resistit a la crisi i a la desafecció que afecta la majoria de democràcies occidentals, és perquè no s'ha apartat dels compromisos adquirits a les urnes.

Un diàleg per a ximples

«I així és com algú que ens tracta directament de "tontos", el ministre de Cultura d'Espanya, representa la veu de la creuada del govern espanyol pel "diàleg"»

Quim Torra | 06/12/2016 a les 22:01h

L'actual portaveu del govern i ministre d'Educació i Cultura, don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, és el novè baró de Claret, descendent del marquès de Cubas i de la reina Maria Cristina i del seu segon espòs, el duc de Riánsares, per la línia paterna, i del marquès d’Esquilache i dels comtes d’Areny, per la línia materna. Membres de la seva família han servit humilment el seu país, Espanya, des de la secretaria del CNI, el Ministeri de Defensa, l'administració del patrimoni del rei/exrei Juan Carlos, etc. També és cunyat d'Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo, que darrere aquests cognoms tan il.lustres amaga un individu amb un passat criminal, que va assaltar la seu de la Generalitat a Madrid un 11 de setembre i ha estat condemnat per tinença d'armes. En resum, impressiona imaginar-se la taula de Nadal a casa els barons i les dolces converses al costat de la llar de foc parlant, per exemple, de Catalunya.

Però la família no s'escull; la pròpia història, sí. La carrera política del senyor Méndez de Vigo és esfereïdora: lletrat de les Corts amb 25 anys, aviat emprèn una ascensió meteòrica a l’ombra dels gran líders del PP. Primer, sota Marcelino Oreja, i després, sota de qui fos. Diputat al Parlament europeu des de 1992 i successivament reelegit. És a dir, anava convenientment inclòs a la llista. Així van anar passant els anys, plàcidament acomboiats per les hostesses de la Business Class i els grums dels luxosos hotels belgues. Secretari d’Estat per a la Unió Europea en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, ministre d'Educació, portaveu del Govern. Bàsicament, doncs, don Íñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, és la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, exquisidament cultivada en escoles privades i clubs de camp, sublimada després de desenes d’enceses de puros acabada una extenuant jornada de caça, del que podríem denominar, així, com per a no estendre'ns massa, l'establishment perfecte de l'estat espanyol.

Fa uns anys, la senyora Reding va vistar Barcelona i va pronunciar una conferència a la Pedrera. En acabar-se el seu parlament, el baró de Claret, va prendre la paraula. Les imatges van circulat per Internet i, si no les han vistes, busquin-les immediatament [aquí el vídeo al que es refereix l'autor]. Aquells tres minuts de vídeo són un veritable viatge a l'interior de la ment d'un colonitzador.

Hi ha un primer moment que el baró diu: "... los comisarios que vienen a España están ya hartos de que hagan la misma pregunta: qué pasaría si...". aquesta frase la pronuncia amb un somriure crispat, lànguidament ample, d'un menyspreu cansat, deixat anar. Tota la baronia de Carlet sospira alhora. Però l'important és adonar-se que en aquest precís moment ell ja devia estar pensant que el que realment volia dir-nos era que tots plegats érem una colla d'imbècils. Cosa que, efectivament, va passar a fer a continuació: "Eso es así y no tiene vuelta de hoja. Lenin decía que sólo los tontos discuten los hechos. [Y esto] es un hecho".

I així és com algú que ens tracta directament de "tontos", el ministre de Cultura d'Espanya, senyor Méndez de Vigo justament, representa la veu de la creuada del govern espanyol pel "diàleg". Un diàleg per a ximples, és a dir nosaltres, la tribu dels indígenes catalans. Cròniques colonials, en deia Pedrolo.

Citat a declarar un fotògraf per retratar la Policia Nacional espanyola requisant estelades

El Col·lectiu Moltes Mercès convoca una concentració de suport el proper dimarts dia 13 de desembre

El proper dimarts dia 13 de desembre Joan Guirado ha estat citat a les 13:30 a la Ciutat de la Justícia. El motiu? Haver fer unes fotos a uns policies espanyols requisant i retirant estelades a uns aficionats catalans en un partit de classificació de la copa del Rei Almeria-Girona del 2013. El partit va mobilitzar l'afició gironina, que a l'entrada de l'estadi Juegos del Mediterráneosa es va trobar amb la sorpresa que la Policia Nacional requisava les estelades que duien. Guirado, va voler fotografiar els fets, i va ser encerclat i retingut per 13 policies que li van retirar l'acreditació per accedir a l'estadi i el van denunciar per alteració de l'ordre públic.

Joan guirado

El col·lectiu Moltes Mercès convoca una concentració de suport a Joan Guirado, el periodista d'Olot, embargat per l'hisenda espanyola per fotografiar la Policia Nacional requisant estelades en el partit de classificació de la copa del Rei Almeria-Girona, el 2013. Posteriormet Guirado va rebre la sanció de 4.000 euros i la prohibició d'accés als recintes esportius durant un període de dotze mesos en aplicació de l'article 22.2 de la Llei contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància en l'Esport. El proper dimarts dia 13 de desembre Joan Guirado ha estat citat a les 13:30 a la Ciutat de la Justícia i el mateix diua Moltes Mercès convoca una concentració de suport a les 13:00h davant la porta principal de la Ciutat de la Justícia, (Gran Via de les Corts Catalanes, 111).

Ramón Serrano Suñer, un feixista entre nosaltres

L’abril de 1989 els historiadors Agustí Pons i Josep Maria Solé i Sabaté van signar en El Temps una inoblidable entrevista amb Ramon Serrano Suñer, titular de diversos ministeris dels primers temps del règim franquista i conegut amb el malnom del ‘Cuñadísimo’ per estar casat amb la germana petita de la muller de Franco, Zita Polo. Val a dir que Serrano era fill de catalans, el pare de Tivissa (Ribera d’Ebre) i la mare de Gandesa (Terra Alta), i que es va criar a Castelló.

La peça va ser portada del setmanari i es va publicar amb la foto del personatge i un títol ben cridaner: ‘Ramon Serrano Suñer. Memòries d’un feixista intel·ligent’. L’exmandatari ja tenia 87 anys i quan Pons i Solé van entrar al seu pis de Madrid, folrat d’obres d’art, just havia acabat de caure un bac a la banyera. A causa d’aquest contratemps, l’entrevista va estar a punt de suspendre’s però es veu que el vell, astut com una guineu, tenia ganes de parlar i, a la última, la conversa es va allargar durant quatre hores.

Encara avui, o potser caldria dir avui més que mai, paga la pena rellegir-la. Als ulls del lector poc espavilat o mal informat, Serrano Suñer pot semblar un idealista ingenu que es presenta davant la història gairebé com un simple testimoni, com algú que providencialment va veure passar mil i una atrocitats sense poder evitar-les. Ben mirat, com algú que no va ser gaire important o, si més no, per molt poc temps. Tan poc important que tal i com ell mateix confessa va acabar per ser marginat pels seus, condemnat gairebé a la misèria. Sort de la intervenció gairebé divina de Francesc Cambó, un altre personatge que caldria regirar, a manta lloat i santificat pel catalanisme d’ordre.

És important dir que a l’entrevista l’exministre d’Exteriors es desentén de tota responsabilitat en la repressió desfermada pel règim en assegurar que això eren coses dels militars, assumptes on a ell, avorrit per aquests, no li deixaven posar el nas. Vol dir amb això que d’haver-lo deixat s’hauria convertit en un àngel benefactor? Segur.. No és la única impostura. Serrano no té vergonya de maleir els seus confrares. Per exemple, l’ambaixador en París José Fèlix de Lequerica, el responsable de la deportació de Lluís Companys, a qui descriu con un autèntic oportunista, com un covard i un fartó, com un llepaculs de la Gestapo. Pel que fa a Companys, admet que no li va interessar gaire el personatge, “un home de segona fila”, diu. Dir el contrari l’hauria situat en una posició incòmoda, és clar, sabent quin va ser el tràgic final del president.

Suñer es va entrevistar nou vegades amb Hitler de qui diu que era un ser “no humà”. El contrari que Benito Mussolini, un tipus bonhomiós de qui es va fer un bon amic. Precisament, del dictador italià relata una anècdota que no té preu. Explica que un dia li va relatar a Mussolini la conversa mantinguda durant un dinar en Berlín amb Alfred Rosenberg, l’artífex de les teories racials dels nazis. Serrano va descriure quin era el marc de relacions d’Espanya amb Alemanya accentuant-ne, però, les diferències: “(...) hi ha un abisme profund que ens separa i és el problema religiós; nosaltres som catòlics i creiem en la unitat moral del gènere humà”. Després de dir allò, a Serrano se li va quedar mal cos, es va preocupar. Mussolini, però, li va treure ferro a l’assumpte i va qualificar de cretí a l’ideòleg bàltic. En resum, Serrano es va autodefinir bàsicament com un jurista, com un buròcrata insubstancial si vostès volen.

Quan aquella entrevista es va publicar, l’escriptora Montserrat Roig polemitzava en la premsa sobre la responsabilitat de Serrano en l’holocaust i sobretot en la deportació als camps nazis dels exiliats espanyols en Europa. L’exministre va negar fins fer-se’n un tip cap responsabilitat. Tot plegat, no en tenia ni idea del que els alemanys estaven fent amb els jueus i amb tots els seus opositors com ara els republicans. La veritat és que Serrano va abandonar als espanyols a la seua sort amb una fredor esborronadora.

Quan negava la seva responsabilitat el ‘Cuñadísimo’ mentia més que no pas alenava. La historiografia contemporània, les rigoroses investigacions de periodistes com Eduardo Martín de Pozuelo han posat de relleu com Serrano i el mateix règim van deixar que els seus aliats mataren sense pietat als republicans exiliats. Per si encara no fora poc, posteriorment, el règim va aprofitar algun episodi confús sobre el salvament d’uns centenars de jueus sefardites grecs per a presentar-se internacionalment com un país defensor dels drets humans enmig d’una de les pitjors hecatombes de la història. Mentides. Serrano mateix i familiars directes del dictador van aparèixer vinculats a comptes suïssos constituïts molt probablement amb diners robats als jueus. Tot i admetre que l’existència del compte també va negar que el seu origen tingués cap relació amb l’espoli nazi contra els jueus. Potser mai no es sabrà tota la veritat.

Com sigui, a aquestes alçades del ball no hi pot haver cap dubte sobre la naturalesa moral del personatge, sobretot sobre la seva responsabilitat política en afers d’una gravetat extrema. Cap dubte ni de Serrano ni de tota la tropa de sicaris del règim franquista, començant si es vol per Millán Astray i acabant per Fraga Iribarne, aquell gran demòcrata. Tots ells han escapat d’una manera o altra al judici públic, tots ells s’han ocultat dins de l’espessa i tòxica fumarola de l’amnèsia col·lectiva.

El cas és que recentment Tele 5 ha tingut la gosadia de finançar i emetre una sèrie de televisió dedicada a la relació adúltera de Serrano amb Sonsoles de Icaza, marquesa de Llanzol. El guió s’ha basat amb la novel·la de Nieves Herrero (recordada per inaugurar l’era del telefem espanyol amb l’explotació obscena del cas de les xiquetes d’Alcàsser), Lo que escondían sus ojos. En la Espanya del Cine de Barrio i dels homenatges a la División Azul protagonitzats per democràtics delegats de govern, a penes hi hagut alguna protesta pel retrat pegallós i estúpid d’un feixista com Serrano. L’exministre convertit en un galindoi refinat, en un amant de luxe. Ni rastre de la seva vertadera condició, ni rastre del patiment dels altris. Com si una televisió alemanya festegés l’amor castíssim del psicòpata de Himmler per Margarete Boden o el de Martin Bormann per la bellissíma Gerda.

Tot plegat, es com si la cadena de televisió hagués ballat sobre la tomba de tots els republicans morts a Mathausen enmig de la indiferència general, com si no res, com si hagués ballat sobre els assassinats que encara queden soterrats als revolts de les carreteres, sobre la memòria de Companys i sobre la de Carrasco i Formiguera... A Espanya el feixisme encara és un assumpte banal. Per això, molts confrares del PP es poden permetre de tant en tant saludar a la romana o vomitar qualsevol elogi sobre el dictador. És un feixisme subtil, quotidià, quasi imperceptible, que massa sovint enverina la vida pública com si no res. El porten en la massa de la sang. Qualsevol dia emetran la sèrie d’un heroi anomenat Franco i faran veure que ha estat un accident.

Francesc Viadel

11/12: Amb el temps a favor

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 10/12/2016 18:49

Llegeixo en la crònica d’un acte que va haver-hi a Madrid sobre el cas català una frase atribuïda a Pérez Rubalcaba: "A Catalunya la biologia no ajuda: a la gent l’enterren amb la senyera i la bategen amb l’estelada". La frase, dita amb un to compungit, és brillant. Però sobretot indica una actitud preocupada sobre una qüestió essencial en política: a favor de qui va el pas del temps. El món del sobiranisme viu sovint amb una mena d’angúnia impacient perquè té la sensació que el temps li va en contra. Un cert nacionalisme espanyol veu la situació amb confiança, perquè creu que el temps anirà afeblint l’opció independentista. Per contra, Pérez Rubalcaba intueix que el temps va a favor del sobiranisme. O ara o mai, tant si es vol com si no es vol. Ho comparteixo. La gent passa de la senyera a l’estelada i no fa el camí contrari. Certament hi ha qui viu al marge de l’una i de l’altra. Hi ha qui s’enterra amb la bandera espanyola i també (però menys) qui s’hi bateja. Hi ha qui es queda a la senyera. Però els que passen a l’estelada ja no tornen, fins ara. El temps va a favor de l’estelada. Excepte en cas que hi hagi una enorme decepció o una enorme clatellada. Llavors el temps pot començar a córrer d’una manera diferent.

Urnes i diàleg

"Reclamo un país on les urnes siguin un procediment habitual per resoldre grans discrepàncies"

per Tayssir Azouz 10/12/2016

Sembla ser que la propera Cimera pel Referèndum ha aixecat molta polseguera a l'entorn de l'oposició a Catalunya, però també al si del Govern espanyol, que ja l'utilitzen com a justificació del seu relat tan estúpid com fictici. El missatge que pretenen difondre és «veieu com el govern català no vol dialogar?». La interpretació fàcil seria que ens prenen per imbècils. Però si pensem més enllà d'això, s'enten que tot el que diuen i fan és per acontentar el seu propi electorat espanyolista i cegament dependentista. El que anomenen diàleg no és res més que repressió encoberta. Ens volen fer creure que ara faran tot allò que és d'obligat compliment -i que no compleixen quasi mai-, tot presentant-nos-ho com a favors circumstancials. De debò hi ha gent apte a deixar-se humiliar d'aquest manera?

Això, però, no és el que realment em preocupa personalment. Em preocupa molt més l'actitud dels cercles dels Comuns, que sembla ser s'han instal·lat còmodament en aquella tèbia piscina de la demagògia i de la puta i la ramoneta. Si fa pocs mesos eren els grans defensors del «referèndum sobre no se sap ben bé què», ara resulta que des de la moció de confiança ja no en parlen. És més: el president del grup parlamentari de CSQP, Lluís Rabell, no sembla gens entusiasta de cara a la celebració d'aquesta cimera. Potser perquè el seu «referèndum» era en realitat una pastanaga tan podrida com l'operació diàleg o la reforma constitucional?

No conec cap independentista amb dos dits de front que cregui que la independència serà un camí de roses. Ja ho sabíem. No és cap novetat. Ens atacaran per terra, mar i aire. I si poden, per altres mitjans. Tenim un Estat espanyol bel·ligerant que maniobra sense escrúpols en contra dels interessos dels ciutadans de Catalunya, siguin independentistes o no. Però nosaltres disposem de l'arma més poderosa de totes: les urnes. Aquesta és la clau de la nostra llibertat col·lectiva. Sempre s'ha dit des de Junts pel Sí que aquest procés ha començat a les urnes i acabarà a les urnes. Jo vull anar encara més enllà. Reclamo un país on les urnes siguin un procediment habitual per resoldre grans discrepàncies en temes que afecten les nostres vides i el nostre benestar social.

No oblidem perquè fem tot això. Això va de dignitat, de democràcia i de voler ser un país amb veu pròpia en un món cada cop més globalitzat. Qui renuncia al fet de poder disposar dels nostres propis recursos i de governar-nos de manera responsable està fent un flac favor al benestar, a la justícia social i a la prosperitat del país. El diàleg de debò, per tant, el farem entre nosaltres, amb la possibilitat de que cadascú pugui defensar cívicament els seus arguments en favor o en contra de la independència. I ho votarem. Així es fan les coses en un país lliure i cívic. Qui no vulgui participar a tal debat ni votar haurà d'acceptar el resultat dels qui realment estan a favor del diàleg.

L’únic diàleg és dir ‘no’ a Soraya

El ‘gobierno’ i els partits unionistes estan preparant psicològicament el país per accelerar
la repressió

JORDI GRAUPERA Actualitzada el 09/12/2016 21:31

Només és diàleg si es pot callar, si es pot dir no a qui té el poder i si es pot acabar votant, un cop entesos els desacords de fons. El diàleg és això, la llibertat. Dues raons, amb els seus prejudicis i els seus amors incondicionals, trobant-se sense cap altra obligació que escoltar-se. Només en els països sense llibertat s’entén que dialogar vol dir donar-se la raó. I només en els contextos de repressió s’entén per diàleg que hi ha un poderós que fa una concessió a la mida dels seus prejudicis sobre tu, amb la intenció d’humiliar-te, i que tu l’has d’acceptar per mostrar que no ets antidialogant.

Per això el que estem veient no és un canvi d’actitud del gobierno, sinó una radicalització de la intolerància. Des del començament, l’estratègia del gobierno no ha estat pas “no fer res i esperar”, com se sol dir. L’estratègia ha estat erosionar les institucions autonòmiques i retallar-ne la suficiència financera per tal d’ofegar les xarxes clientelars del catalanisme i fer pixar sang a tots els que en vivien. Un cop desesperats, la idea era oferir alguna cosa que els posés la mel als llavis i que els servís per fer propaganda. No pas un avenç respecte a la posició inicial, sinó una modulació de la repressió: un intercanvi que acabés d’esclavitzar la classe política local. Aixequem una mica el peu del coll i ho veneu com si fos una gran cosa. Corre el rumor que són compromisos d’inversió en Rodalies i el corredor mediterrani. És a dir: promeses impossibles de fer complir sobre coses que són ja d’entrada l’obligació mínima d’un govern que no volgués explotar una minoria, a canvi de normalitzar la repressió. Santamaría es deu pensar que som tots tan idiotes com fan veure que ho són els que li van a besar la mà al piset del carrer Mallorca. “ ¡Oh, prometer inversiones, qué buena idea, Soraya! ¡Estadista!”

El que estem veient no és un canvi d’actitud del gobierno, sinó una radicalització de la intolerància

El gobierno i els partits unionistes estan preparant psicològicament el país per accelerar la repressió. I els polítics que fan jocs de paraules per dissimular el conflicte estan preparant els seus votants per treure’n fruits. Els polítics del catalanisme, ja siguin els vells liberals acostumats al clientelisme regionalista, que ara prostitueixen els joves que es pensaven que ho tindrien tot pagat, o ja siguin els que han fet de l’independentisme un modus vivendi i ara no saben com no jugar-se la hipoteca, són els que acabaran pagant els plats trencats, passi el que passi. Quan et vens, tot és un anar abaixant els preus. Mentrestant Domènech, Colau, Collboni i Iceta neguen que existeixi un problema d’interessos nacionals de fons perquè només calculen. I quan renuncies a encarar els problemes per mer càlcul, els problemes t’acaben atrapant.

I els periodistes i intel·lectuals que continuen posant el focus en els friquis per fer-se els desmenjats justifiquen la repressió. Alimenten la idea que es tracta d’una qüestió de desconnexió de la realitat, un problema risible. S’adrecen a l’argument més feble i al missatger més degradat psicològicament per no encarar-se al fet que viuen de reprimir la llibertat de pensament al seu entorn immediat. Que el seu pa de cada dia depèn de l’ statu quo i de fer riure els amos. Són el bufó que insensibilitza el rei vers el poble, per si mai ha de sacrificar-lo. No saben que el seu escàs talent és llur primera víctima.

Domènech, Colau, Collboni i Iceta neguen que existeixi un problema d’interessos nacionals de fons perquè només calculen

Tots són més febles que no sembla, i tenim més memòria i més talent que els miserables amb somriure de conill. Aquests anys ens han ensenyat que gran part dels discursos que semblaven estar en conflicte en l’escenari autonòmic eren només una comèdia per decidir com es repartia el botí. Per aquest motiu, quan ara miren de ressuscitar-los per justificar inaccions, reculades o rebaixes, els vells paradigmes polítics sonen buits com una campana sense batall. És massa tard: no podem fer altra cosa que treballar a favor del que hem après.

El gobierno i els seus lacais confien en la por a la repressió. Hi confien perquè el cost de la repressió física, més enllà de l’econòmica habitual, és impagable d’entrada, sense un context psicològic molt més degradat. I no, no som tan febles. Ja no. Potser ens la trencaran, però plantarem cara.

Oh, sí, per això el referèndum és la bomba atòmica que rebenta tot el sistema caciquil i repressiu de l’Estat. Els nostres polítics no semblen adonar-se’n del tot. Justament perquè és l’únic diàleg pròpiament dit, perquè és un diàleg lliure entre catalans, és el deure polític del govern, el Parlament i els ajuntaments d’oferir un no inconfusible i definitiu als qui el volen corrompre amb el seu vell autoritarisme. Un no com una catedral, un no carregat de grandesa, un no fins que entenguin que és el referèndum i res més.

Soraya, posa les urnes

TONI SOLER Actualitzada el 10/12/2016 22:10

PUBLICITAT. Fa tota la impressió que el govern espanyol, per afrontar el problema català, no s’està assessorant amb juristes ni amb economistes, sinó amb creatius publicitaris. No m’estranyaria que això que la premsa monàrquica anomena operació diàleg no fos altra cosa que un powerpoint elaborat per alguna mena de Risto Mejide, un venedor astut d’aquests que parlen en termes de marca, frame i posicionament. És un argument que es nodreix a si mateix. Creure és voler creure, com deia sant Agustí; i el PP vol convence’ns que dialogar consisteix a dir que es vol dialogar. L’únic objectiu d’aquesta batalleta és capgirar la impressió dominant -aquí i a tot el món civilitzat- que Catalunya proposa i Espanya reprimeix. La pastanaga que se’ns oferirà, anant molt bé, és deixar de reprimir, o reprimir menys; complir el que diu aquest nyap d’Estatut i executar les inversions previstes als pressupostos de l’Estat (el percentatge de compliment és irrisori). És a dir, l’oferta serà treure el seu peu del nostre ganyot. Irresistible, oi?

MESELLS. Però les preteses concessions són el menys important. L’Estat té marge. L’important és tenir un cor de lloros ensinistrats que repeteixin cada dia que el govern espanyol vol diàleg, mentre que el govern català actua de manera unilateral. Després de cinc anys de propostes rebutjades, de majories ignorades, d’amenaces i de judicis, s’ha de ser molt mesell o molt patriota per creure que els intolerants són els que volen fer un referèndum, i no els que el volen prohibir. Però de mesells i de patriotes, com de culs llogats, en tenim per donar i per vendre. Per tant, l’ operació diàleg continuarà entre somriures de hiena i abraçades d’ós. Només hi ha una manera de desemmascarar-ho tot plegat: complir el mandat del Parlament i preparar tota la carcassa legal per fer el referèndum el 2017 i situar l’Estat davant del mirall del seu dèficit democràtic. Que es glacin els somriures i que el creatiu publicitari que seu al costat de la Soraya s’hagi d’empescar una altra estratègia.

REFERÈNDUM. Si els dirigents catalans compleixen amb el que han promès, els riscos són evidents, però no hi ha dubte que l’ operació diàleg caducarà. Haurà de morir per donar pas a un diàleg de veritat o a un intent de repressió de la qual Espanya no en pot sortir ben parada de cap manera. Com que la Moncloa ho sap, no dubto que el creatiu publicitari presentarà un nou pla, amb rebranding i tota la pesca, per robar al sobiranisme català el frame del referèndum. Soraya posarà les urnes només si no té més remei, i a contracor (Itàlia i el Brexit són precedents inquietants). Però, això sí: es votarà el que el govern espanyol digui. I votarà el conjunt d’Espanya. El PSOE i Ciutadans prendran part en la farsa. Estem parlant d’una reforma constitucional cosmètica, lampedusiana, que no contradigui la vergonyosa reforma exprés del 2011; amb algún gesto hacia la lengua catalana i altra quincalla. Això és el que passarà si el sobiranisme català no és prou fort per evitar-ho. Ningú més pot.

Humiliació i generositat

Germà Capdevila

Quin diàleg pot haver-hi quan les distàncies són tan siderals?

La distància emocional, intel·lectual i política entre Catalunya i Espanya és ja tan abismal que cada cop sembla més evident que tota negociació o diàleg sobre la sobirania (que d'això es tracta, no pas de llengua, finançament o reforma constitucional) serà inexorablement posterior al trencament, per establir les condicions del divorci, i possiblement obligats per instàncies internacionals. La visita de Soraya Sáenz de Santamaría n'és un bon exemple. El que aquí hom entén com una humiliació a Madrid es veu com un enorme gest de generositat. A Catalunya, la imatge profundament colonial de la vicepresidenta instal·lada en un despatx de la delegació del govern, tot rebent els caps indígenes d'un en un, és francament humiliant. A Madrid, per contra, el viatge a la perifèria es percep com un pas de gegant, un acte de generositat i fins i tot d'humilitat. El president Puigdemont convoca una cimera amb els signants del Pacte pel Dret a Decidir. Aquí s'interpreta com un acte de generositat política, perquè la crida inclou els que no són independentistes però defensen que els catalans han de poder votar per triar el seu futur. A Madrid, la visió és una altra: “És una exigència dels radicals de la CUP”, diu el portaveu del govern. Quin diàleg pot haver-hi quan les distàncies són tan siderals? Fins i tot en el cas que el canvi de tarannà del govern espanyol fos sincer –que no l'és pas– una entesa prèvia al referèndum és del tot impossible.

Tots els articles que posses made in la Caverna nacional-madrilenya o quintacolumnista, efectivament.

No hi veig cap novetat. Tampoc em possaré a buscar tots els articles, que ja he anat penjant puntualment per aquí, que parlen dels aventatges de la independència de Catalunya o que es fan ressò d'aquells que hi estan a favor.

A Coca Cola han cridat a fer-li boicot a les Espanyes... i això que tributa a Madrí! Imagina't, aquest és el pà que s'hi dóna, i a alguns sembla que us agradi! D'altres ja en tenim prou i no volem seguir rebent el tracte de súbdits i serfs amb que [...]

Boicot a la cocacola?? Si us plau!! Jajajajaj

Tots els articles que tu penjes son de la caverna demagogica , mentidera , parcial i pancatalanista. A mes a mes d'extremista.

Sí, a les Espanyes han impulsat un boicot a Coca-Cola perque Sol Daurella va dir quelcom o es va adherir a no sé quin manifest... alguna cosa així, tot i que tributa a Madrí.

Ja he demostrat fa pocs missatges que la Caverna nacional-espanyola sí que menteix, és parcial i partidaria sense amagar-se'n, madrilenyista i extremista. Has ignorat fer cap comentari sobre el video de Tve i l'afer Vilanova-Mou. Ara hauries de posar proves del que dius per no seguir fent el ridícul.

L'únic extremisme aquí és el d'aquells que impedeixen la democràcia i la llibertat, que a més solen ser [...]

El sí de la Inés i en MiquelDavid González 
Barcelona. Diumenge, 11 de desembre de 2016
4 minuts

     

     

La setmana del macropont no ha estat obstacle perquè Soraya Sáenz de Santamaría hagi protagonitzat un nou capítol del'Operació Diàleg: l'estrena del flamant despatx a la delegació a Catalunya del govern que vicepresideix amb sengles reunions amb Miquel Iceta, primer secretari del PSC, i Inés Arrimadas, líder local de C's, als quals va rebre per aquest ordre.

Al Govern, ràpidament es va valorar amb estranyesa el fet. Natural: la persistència del paradigma autonòmic genera aquest tipus de reaccions. El paradigma autonòmic diu que si el Govern d'Espanya vol dialogar amb Catalunya ho ha de fer amb el Govern de la Generalitat com a interlocutor, no amb els dirigents de l'oposició en el Parlament. En canvi, el paradigma independentista diu –encara que sembli oblidar-ho l'independentisme– que l'Estat espanyol farà tot el possible i més per evitar que els catalans se'n vagin sense moure's d'on són. A això ha vingut Soraya i per això s'ha reunit abans amb Iceta i Arrimadas que amb cap membre de la Generalitat.

La vice, encara que sembli al contrari, no és aquí per negociar un nou Majestic sinó per organitzar el front local contra el referèndum d'autodeterminació que convocarà sí o sí el Govern Puigdemont-Junqueras, ja sigui a la tornada de les vacances de l'estiu o just abans que comencin. Per més diàleg que acabi havent-hi, ni el Govern espanyol no acceptarà el referèndum català –bàsicament, perquè podria perdre'l– ni el Govern de la Generalitat se'l menjarà amb patates: altrament, Puigdemont i Junqueras se n'haurien d'anar a casa. La partida, com es veu, torna a ser complexa; per això requereix lectures que de cap manera poden ser simples.

Madrid no acceptarà el referèndum però ja ha entrat en la campanya del referèndum. I s'acumulen els indicis que l'unionisme armat –el que maneja el BOE i el TC– no compareixerà aquesta vegada a la no-campanya del pròxim "procés referendari" (aquesta és la denominació que té en l'addicional 31 del projecte de pressupostos) com ho va fer en la "consulta participativa" del 9-N o en les"eleccions plebiscitàries" del 27-S. Si llavors només li va faltar una exhibició de tancs per la Diagonal, aquesta vegada ve amb Soraya en el paper de virreina-per-descobrir i el somriure de Millo. I fins i tot amb ofertes, aquestes, sí, de caràcter Majestic, perquè l'esllanguida Tercera Via tingui alguna cosa per dur a les portades dels seus diaris. Però no, insisteixo, perquè Puigdemont i Junqueras agafin la competència i surtin corrents com en els temps del peix al cove. No és això, no. Aquesta vegada, l'Estat ve a guanyar i, pel que sembla, no vol comparèixer dividit en el camp de batalla.

Si en el 9-N o el 27-S la unitat del bloc unionista va brillar per la seva absència, ara es tracta de tot el contrari

Si en el 9-N o el 27-S la unitat del bloc unionista va brillar per la seva absència, pels dubtes del PSC, partit no independentista però sobirà, i fins i tot sobiranista en les seves decisions (vegeu el cas de la investidura de Rajoy), i per la batalla entre els populars i els taronges, ara es tracta de tot el contrari. Per això fa falta articular un front comú, un bloc compacte però plural, dirigit pel PP, però avalat pels socialistes i els taronges "locals", en la línia del "better together" de David Cameron en el referèndum escocès. Es tractaria, si fa no fa, de "despepeïtzar" l'unionisme per ampliar el seu perímetre social, però sense cedir el lideratge del bloc.

Soraya ha triat un bon moment per teixir aquesta aliança, aquest "front amable" amb el PSC i C's perguanyar el referèndum de Puigdemont-Junqueras. Iceta està en procés accelerat de plegar veles després del desafiament a la gestora susanista que dirigeix el PSOE, que pot valer al PSC l'expulsió definitiva del quadre de comandament del socialisme espanyol, i necessita demostrar al partit "germà" per què els socialistes catalans són imprescindibles per a Espanya. I Arrimadas envia un missatge de tranquil·litat als sectors de la direcció espanyola de Ciutadans que malden per convertir-la en boc expiatori, pel seu presumpte i sobrevingut criptonacionalisme, del malestar real amb les maneres, usos i costums de Rivera i els seus garicanos.

El suport del federalisme i l'unionisme rival dels populars és la clau per imposar el discurs que fins ara Mariano Rajoy –i Soraya– han estat incapaços de col·locar a Catalunya: que Espanya és alguna cosa més que el PP, o que les formes del PP de gestionar la complexitat nacional-identitària de l'Estat, igual que Catalunya és alguna cosa més que JxSí i la CUP. Es tracta de treure al sobiranisme l'exclusiva de la transversalitat i de posar fi a la imatge "reduccionista" d'una Espanya "neofranquista" mobilitzada per ofegar fins l'últim sospir de les seculars ànsies de llibertat dels catalans. És a dir, l'enèsim intent d'aconseguir –per què serà?– el que fins ara i després de 40 anys de democràcia i 40 de dictadura s'ha revelat impossible: que una majoria dels catalans diguin sí, Soraya, sí, Mariano, com la Inés i en Miquel.

La inhumanitat del 78

"A l'Espanya constitucional, les víctimes i els seus familiars són doblement víctimes i els criminals, doblement impunes"

per Salvador Cot 11/12/2016

Una de les característiques que fan especial el règim del 78 entre les democràcies occidentals és l'avantposició de la seva opacitat fundacional a qualsevol concessió humanitària, per mínima que sigui. Per això l'estat espanyol defensa amb dents i ungles els torturadors franquistes i obstaculitza, per totes les vies al seu abast, que la justícia internacional investigui els crims contra la humanitat de la dictadura del general Franco. A l'Espanya constitucional, les víctimes i els seus familiars són doblement víctimes i els criminals, doblement impunes.

Aquesta crueltat, que deixa centenars de milers de morts sota els revolts dels camins, té una explicació política. La continuïtat de les estructures franquistes i el pacte de despatxos amb les elits de l'oposició necessiten l'amnèsia de la pròpia gènesi per aparentar una certa legitimitat. L'exemple més evident és la casa reial espanyola, instaurada a dit per la dictadura militar i legalitzada per una maniobra subterrània del govern d'Adolfo Suárez. De fet, és tot el règim que deriva d'aquella arbitrarietat de finals dels anys setanta.

Però l'escassa humanitat d'aquest sistema polític encara queda més clara amb el cas dels nens robats del franquisme i la transició. Només a Catalunya hi ha tres-centes famílies que busquen com poden els seus fills, desapareguts sense explicacions en diverses èpoques. És una condemna perpètua a la qual, durant molts anys, s'hi ha afegit la llosa del silenci. I davant d'aquest drama humà el règim del 78 reacciona exactament de la mateixa manera que amb les víctimes de la dictudura: Menyspreu i ignorància. Només per això val la pena construir una República que tracti les persones com a ciutadans i què entengui i s'ocupi del patiment de les víctimes i, sobretot, col·loqui els criminals davant les seves responsabilitats, tinguin la preeminència que tinguin.

La cara fosca de l’operació diàleg i els avisos des de Madrid que ja s’ha fet tard

Intel·lectuals espanyols afins al PP i a Ciutadans consideren que Rajoy no tindrà cap més remei sinó activar les eines de coerció contra Catalunya

Per: Josep Casulleras Nualart
11.12.2016 13:16

Com l’hem d’entendre, l’anomenada ‘operació diàleg’ del govern espanyol a Catalunya, si les polítiques recentralitzadores i la persecució judicial contra els càrrecs electes independentistes continuen? Si el diàleg efectiu de Soraya Sáenz de Santamaría comença amb reunions amb l’oposició i no amb el govern català? Si no hi ha cap escletxa oberta (ni cap majoria política a les corts espanyoles) per a pactar cap referèndum? El govern espanyol no ha concretat res i la reforma constitucional és fum. Per què hi ha, de cop i volta, tot aquest soroll tan buit de contingut polític real? Una de les teories que pren força entre alguns dels principals intel·lectuals de l’espanyolisme és que el govern de Rajoy ha vist que ja havia fet tard, que l’independentisme havia anat massa lluny, i que abans de fer ús obertament i declarada de les eines de coerció, el govern espanyol havia de carregar-se de raons i havia de cremar una última temptativa d’això que ha anomenat ‘diàleg’.

Qui ha expressat millor aquesta tesi ha estat el periodista José Antonio Zarzalejos, un dels més acostats a la Moncloa i dels més ben assabentats d’allò que s’hi fa i s’hi desfà en relació amb Catalunya. En un article publicat aquest cap de setmana a El Confidencial, parla del rerefons d’aquesta ‘operació diàleg’ i adverteix sobre allò que anomena ‘la independència per via de fet’: considera que el govern espanyol ha fet tard, si més no per a una reforma de la constitució que veu impossible per la manca de consens polític en un parlament espanyol fragmentat; pot haver fet massa tard i es pot trobar obligat a haver d’aplicar mesures coercitives que preveu la constitució, com ara la suspensió de l’autonomia. Però abans, diu Zarzalejos, hi ha aquesta ‘operació diàleg’: com es pot convèncer de res una Catalunya immergida en un procés independentista? Què pot oferir l’estat si no és possible ni una mínima reforma de la constitució? Segons ell, ja que no es pot esmenar la constitució, sí que es pot esmenar l’estatut del 2006, ‘i per aquesta via evitar el principi d’efectivitat independentista i eludir la coerció indesitjable del 155 [suspensió de l’autonomia de facto]’. Aquest diu que és l’objectiu de Sáenz de Santamaría.

El principi d’efectivitat
El periodista basa la seva teoria en les declaracions de la catedràtica de dret internacional Araceli Mangas, una de les acadèmiques més prestigioses d’Espanya, en una entrevista a El Mundo de fa uns quants dies. Mangas és partidària de la reforma de la constitució espanyola: ‘Hem de reformar aquesta constitució de manera que trobem un projecte atractiu per als catalans i les joves generacions d’espanyols, un projecte col·lectiu de nació que pugui anul·lar el seu i que els catalans puguin decidir amb la resta d’Espanya.’ Ella veu que aquest hauria de ser el camí del diàleg. Però també veu que potser és massa tard. ‘Ja som en una fase molt aguda en què el govern [espanyol] s’ha amagat rere els fiscals i el sistema judicial’, diu.

I avisa: ‘Jo vull prevenir: és possible que Catalunya acabi essent un estat ple si no es posen límits als seus excessos estatitzants.’ D’això en diu ‘principi d’efectivitat’, és a dir, ‘Catalunya ha actuat ja de facto en massa ocasions. I el dret internacional confirma que un estat és producte de fets’.

Zarzalejos subscriu aquesta tesi, i adverteix també d’una manera de fer del govern català, que exemplifica en Junqueras. En destaca el ‘calladisme’, equivalent al ‘principi d’efectivitat’. Ho explica: ‘Junqueras és contingut en les grans declaracions, limita dràsticament l’èpica verbal del secessionisme, negocia amb un cert pragmatisme (vegeu la relació cordial que té amb la vice-presidenta del govern) i espera que els esdeveniments vagin passant.’

I per això ho veu perillós, perquè preveu que l’estat no tingui més remei que actuar per la via coercitiva: ‘La creació d’una situació de fet que exclogui l’estat de la vida pública catalana i en què la Generalitat i tots els seus organismes es comportin de manera sobirana. El gran risc que corre aquesta praxi és que l’estat, sobrepassat, faci ús de les facultats legals coercitives, cosa que en última instància també és un resultat calculat del “calladisme”: si hi hagués la coerció de l’estat, l’independentisme resultaria víctima de l’exercici de la força per part d’Espanya.’

Tanmateix, la jurista preveu: ‘És probable i possible que, arribat el moment, l’estat hagi d’utilitzar totes les mesures coercitives amb què dota de legalitat interna i internacional qualsevol estat, però abans ha d’haver cobert les caselles prèvies: dialogar.’

L’estat de setge?
I no és pas l’única que ho diu. Aquest mateix cap de setmana Francesc de Carreras, catedràtic de dret constitucional i fundador de Ciutadans, deia que la constitució espanyola preveu que es pugui declarar l’estat de setge ‘quan es posi en perill la integritat del territori’. Segons ell, es pot arribar a aplicar a Catalunya: ‘No podem oblidar, encara que soni fatal, soni a cop d’estat, però no ho és, que l’estat de setge és previst en la llei d’estat d’alarma, excepció i setge en els articles 116 i 55 de la constitució i que es va fer immediatament després del 23-F per dir que, davant d’un altre cop d’estat hem de fer això.’ I explica: ‘L’estat de setge és pràcticament com l’estat d’excepció i se suspenen uns determinats drets, i una de les causes de l’estat de setge és posar en perill la integritat del territori.’ Però creu que si s’arribés a una situació com aquesta el govern espanyol aplicaria a Catalunya l’article 155 de la constitució, pel qual, diu De Carreras, el govern espanyol ‘pot donar ordres a les autoritats catalanes perquè compleixin la llei’.

Pérez Royo: ‘Potser juguem amb foc’
Tant Mangas com Zarzalejos com De Carreras coincideixen en una cosa: el govern espanyol ha fet tard, i ara la situació se li pot escapar de les mans. Un altre referent acadèmic espanyol, ideològicament molt allunyat d’aquests tres, el catedràtic de dret constitucional Javier Pérez Royo, en fa un diagnòstic no pas gaire diferent. En una entrevista a VilaWeb, que podreu llegir íntegra ací, diu: ‘A Espanya no es formalitzarà cap reforma de la constitució. I potser juguem amb foc, perquè les constitucions que no es reformen acaben esclatant.’

Venim a dialogar

«Venim a dialogar per negar-vos, amenaçar-vos, posar la por al cos, perquè sapigueu que si no obeïu i us rendiu això tindrà conseqüències»

Jose Rodríguez «Trinitro» | 12/12/2016 a les 22:00h

Catalans indepes, els del poder de l'estat hem vingut. Us ensenyarem que és el diàleg. No volíeu parlar? Doncs, ara ho farem. Primer de tot parlarem amb les forces unionistes, les nostres, els catalans amb seny, els catalans d'ordre. Només escoltem el que ens diguin aquests catalans, no el que vosaltres penseu. La vostra versió no ens importa. Sou una colla de rondinaires que només feu que qüestionar el nostre sistema que tant ens ha anat bé per a tothom.

Venim a dialogar. Us explicarem que la Constitución Española es troba forjada en diamant i granit, que no es pot canviar. És igual que ens expliqueu que els catalans i els espanyols haguessin votat un catàleg de mobles el 1978 si això servia per sortir-ne de la dictadura. La Constitución és un bé de Déu, un llegat de les forces del bé i no és qüestionable. Fins i tot no és qüestionable que a la pràctica no sigui modificable.

Venim a dialogar. Us explicarem que dos milions de catalans sou uns tarats sense remei, que l'únic que podeu fer és rendir-vos i que si ho feu potser us deixarem mantenir l'autonomia de joguina. Us dialogarem per a què us rendiu, us humilieu, abandoneu la lluita i us rendiu a l'evidència.

Venim a dialogar. Us explicarem que esteu sols al món, que la vostra lluita no té cap sentit, ni ningú més l'escolta. Que a Europa us aniquilaran si ni tan sols ho intenteu, us volem ficar la por al cos, perquè tothom sap que dialogar amb algú mort de por és millor que fer-lo d'igual a igual. Us volem mesells, acovardits, derrotats.

Venim a dialogar. Us explicarem que continuarem amb l'ofec econòmic, destruint les vostres institucions, judicialitzant la vostra política, manipulant els tribunals constitucionals en contra vostra, maltractant el vostre sistema públic. Això és el que us espera si no pareu amb el vostre comportament.

Venim a dialogar. Us direm que la vostra llengua és un anacronisme que ja no té sentit al segle XXI, que la vostra cultura queda bé com a folklorisme i que la vostra nació és una joguina ideològica sense sentit al món globalitzat.

Venim a dialogar per negar-vos, amenaçar-vos, posar la por al cos, perquè sapigueu que si no obeïu i us rendiu això tindrà conseqüències, per a demostrar qui té el poder, per a ensenyar-vos la cosa petita i insignificant que sou al món. Venim a dialogar perquè amb el diàleg entendreu que només podeu rendir-vos i obeir-nos. Dialogueu, maleits, dialogueu.

L'Estat assumeix que rescatarà les autopistes radials en fallida

XAVIER GRAU Barcelona12/12/2016 15:01

L'Estat fa un pas endavant i assumirà finalment les autopistes en fallida i en risc de liquidació. "Les autopistes revertiran a l'Estat i l'Estat decidirà com gestionar-les", ha explicat el nou ministre de Foment, Íñigo de la Serna, en declaracions a 'Los desayunos de TVE'.

El ministeri de Foment ja està en contacte amb els bancs creditors per tal d'arribar a un pacte "que faciliti" el rescat, però De la Serna ha assegurat que el traspàs a mans públiques es farà encara que no s'arribi a cap acord.

De fet, el ministre ja ha avançat quel'acord amb la banca és complicat: "És molt difícil perquè moltes entitats han venut el seu deute", ha explicat De la Serna. Ara mateix, les entitats ja acumulen un deute d'uns 3.400 milions d'euros, segons el ministre.

Fons del sector de les empreses concessionàries han explicar a l'ARA que una bona part del deute pot estar ara en mans de fons oportunistes, amb qui serà molt difícil arribar a un acord de quitances en la negociació, ja que possiblement el que busquin sigui uns guanys cobrant la part que els hi toqui de la denominada clàusula de responsabilitat patrimonial. Una clàusula segons la qual l'Estat ha d'indemnitzar a les empreses concessionàries si es liquida la concessió.

D'altra banda, el ministre ha garantit que les autopistes no tancaran perquè l'objectiu principal és que les infraestructures "siguin operatives i els ciutadans les puguin seguir utilitzant".

Els cost de la nacionalització

El titular de Foment també ha explicat que el ministeri seguirà el pla de rescat que ja va plantejar l'anterior equip fa 2 anys, amb Ana Pastor al capdavant. La proposta passa perquè l'Estat, a través del ministeri, assumeixi les autopistes després de condonar el 50% del deute i convertir la resta en bons a 30 anys.

El govern espanyol no ha donat càlculs oficials dels diners que pot suposar aquesta nacionalització, però la patronal de les grans constructores, Seopan, va calcular l'any passat que podria arribar als 5.500 milions. Foment, en canvi, defensa que l'Estat fins i tot podria recuperar els diners i a sobre guanyar-ne perquè aquestes vies de peatge ara estan recuperant el volum de trànsit que van perdre durant la crisi.

De fet, s'ha especulat en la creació d'unaempresa pública d'autopistes, o la reconversió de l'actual Seitt (Societat Estatal d'Infraestructures Terrestres), per l'explotació d'aquestes vies un cop rescatades, i fins i tot per explotar altres autopistes de peatge quan acabi la concessió, com seria un tram de l'AP-1 a Burgos, que venç el 2018, o l'AP-7 i l'AP2, que venç entre el 2019 i el 2021, segons els trams.

El ministre, de fet, va explicar recentment al Congrés que no pensa allargar les concessions d'aquestes autopistes de peatge, però no va aclarir quin serà el seu futur un cop s'acabi la concessió.

De les autopistes radials, n'hi ha dues, la R-3 i la R-5, a més d'un tram de la M-50 i de la variant d'Alacant, que s'havien d'haver tancat el primer d'octubre, al no superar el concurs de creditors i anar a la liquidació. Però el jutge a última hora va permetre que continuessin obertes i va donar al ministeri nou mesos perquè n'assumeixi directament l'explotació.

El jutge va acceptar 'in extremis' la proposta del ministeri, malgrat admetre que portarà perjudicis tant a la banca creditora com a les concessionàries. Segons el jutge, allargar la situació incrementarà el deute en mans dels creditors i, a més, reduirà l'import de la responsabilitat patrimonial de l'Estat amb les actuals concessionàries.

Malgrat reconèixer aquests inconvenients, el magistrat va decidir mantenir obertes les autopistes per no perjudicar els milers de ciutadans que hi circulen i els treballadors de les empreses concessionàries que es quedarien sense feina.

Respecte a la responsabilitat patrimonial de l'Estat -els diners que haurà de pagar el govern espanyol a la concessionària d'aquestes vies, de la qual són accionistes Abertis, ACS, Sacyr i Bankia-, el jutge no hi va entrar perquè considera que ha de ser objecte d'un altre procediment judicial. Aquesta clàusula del contracte concessional pot fer que l'Estat hagi de pagar centenars de milions d'euros a la concessionària.

Aqusta clàusula és per la qual ACS, presidida per Florentino Pérez, va ser indemnitzada amb 1.350 milions d’euros pel magatzem de gas Castor, o la que vol utilitzar ara per aconseguir una indemnització per la fallida del túnel de l’alta velocitat al Pertús.

En el cas de la R-3 i la R-5, no està calculat el que l’Estat hauria de pagar a la concessionària, però diverses fonts apunten que la quantitat podria rondar els 600 milions. De moment, a les empreses que participen en la concessió ja els ha costat diners. La catalana Abertis ja ha aprovisionat per pèrdues en les radials uns 300 milions d’euros.

Ara aquestes autopistes estan gestionades pels administradors concursals en col·laboració amb el ministeri de Foment. El compromís de Foment de fer-se càrrec d'aquestes vies fins l'estiu que ve pot suposar un precedent per a la resta de les radials.

Ahir al teatre Romea , el catedratic emèrit de ciencia politica Ramón Cotarelo que es considera asi mateix "un nacionaliste espanyol" va presentar el seu llibre LA REPUBLICA CATALANA
Cotarelo sempre ha despuntat com una de les veus no catalanes defensores del dret a decidir

El Majestic no tornarà

"Carles Puigdemont ha enterrat públicament -per si encara calgués- el peix al cove i les seves propietàries, la Puta i la Ramoneta. No hi ha marxa enrere, no hi ha camí del mig, no hi ha especulació"

per Salvador Cot 13/12/2020

"Un Majestic 2.0 és inacceptable" ha dit un president convergent davant d'un teatre Romea ple a vessar. Així de clar. Carles Puigdemont ha enterrat públicament -per si encara calgués- el peix al cove i les seves propietàries, la Puta i la Ramoneta. No hi ha marxa enrere, no hi ha camí del mig, no hi ha especulació... Puigdemont ha estat clar com mai no ho havia estat un president de la Generalitat, en el sentit que el referèndum es pot guanyar o perdre i, fins i tot, la reacció de l'estat -abans i després- pot ser temible, però també és cert que la sobirania és irrenunciable. Per això el Majestic ha passat de definir un èxit conjuntural a un fracàs estructural, en termes històrics.

En qualsevol cas, està molt clar que els diners no seran el que decideixi el futur institucional de Catalunya, entre d'altres raons perquè fa molt de temps que ja no n'hi ha. Però, tot i així, els que gestionen l'estat continuen ancorats en els paràmetres antics, els que definien un catalanisme polític especulatiu i controlable. Des de Madrid es veu la Catalunya de sempre, per més que a Barcelona faci molt de temps que ningú no la trobi a faltar.

Puigdemont diu que "la solució és política o no ho és", per a qui ho vulgui entendre. I, mentrestant, la vicepresidenta del govern espanyol, despreocupadament, se'n va de rebaixes. La història d'Espanya l'han escrit els irresponsables.

21, 22 i 23

«Després de tot això que ja hem passat, crec que no seria ni sensat ni just de perdre de vista on som i sobretot on serem d'ací a deu dies»

Per: Vicent Partal
12.12.2016 22:00

El procés d’independència on som immersos jo diria que ha tingut quatre fases. La primera va del 10 de juny de 2010 a l’11 de setembre de 2012. La segona comença aquell dia i dura fins al 27 de setembre de 2015. La tercera anirà del 27-S a la setmana vinent i la quarta, més curta encara, començarà probablement dijous o divendres de la setmana entrant i s’acabarà, ‘a tot estirar’, al setembre.

És evident que abans de la sentència de l’estatut, abans que l’estatut i abans que el franquisme i abans que la república del 1931 al nostre país ja hi havia independentisme. I és especialment remarcable la tasca i la feina que molta gent i organitzacions diverses van fer per la independència en el període anterior a la sentència contra l’estatut. Tanmateix, espere que no resulte estranya la línia divisòria que trace per a fer la cronologia. Sense tot allò que es va fer abans no hi hauria independentisme, però crec indiscutible que hi ha un abans i un després de la sentència contra l’estatut. Que allà comença tot, tot això que vivim avui.

Precisament per això l’independentisme passa, primer de tot, per una fase d’estupor o de desconcert. Entre la sentència contra l’estatut i la manifestació del 2012 passen coses importantíssimes, la continuació dels referèndums populars que havien començat a Arenys de Munt, com a exemple més evident. Però no és fins que el carrer esclata, a Barcelona, l’11 de setembre de 2012 que entrem de ple en la fase de la independència. I ho fem, com és lògic, amb una llarga etapa de resituació: tothom ha d’adaptar-se al canvi tan enorme que viu la nostra societat. Els uns tarden més i els altres no tant, els uns tenen hi més fortuna i els altres no tanta. Els uns ho fan amb més gràcia i estil que els altres. Però al final ni l’enorme embolic sobre el 9-N i sobre què calia fer després no és prou per a aturar el procés i fer-lo caure en terra eixorca. L’alenteix, és cert, i fa témer molt que l’aturarà, però la nau continua avançant.

Durant aquestes dues etapes l’estat només reacciona inventant-se la teoria del suflé: que això durarà poc. Durant anys, esbrinar si l’independentisme era una moda o no va ser una preocupació fonamentada, però ara ja no ho és. Això no és cap suflé, per més que La Vanguardia pretenga recuperar la teoria, bastant a la desesperada, en vista del text.

A la tercera etapa, vam entrar-hi amb la decisió de fer unes eleccions plebiscitàries. La formació de Junts pel Sí –superant tots els malestars previs dels partits– i la decisió de la CUP de presentar-s’hi van dibuixar un escenari que, quan el puguem mirar amb perspectiva, veurem que era el més important i central de tots. Es podien haver presentat els uns contra els altres –vull dir Esquerra contra Convergència– o podia haver passat que la CUP ni tan sols s’hi presentàs. Però gràcies al 27-S tenim un parlament per la independència, un govern per la independència i un president per la independència. I això ho canvia tot.

Durant l’etapa que van inaugurar aquelles urnes i que ara ja es va acabant, l’estat ha confiat cegament que no ens entendríem i estriparíem les cartes. Vull dir els diputats independentistes. Que Junts pel Sí i la CUP no podrien pactar o fins i tot que Esquerra i CDC dinamitarien Junts pel Sí des de dins. Era el famós ‘abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya’ que tan cofoi va dictaminar José Maria Aznar.

Déu n’hi do de les dificultats que hem tingut per a desmentir la profecia. Els partits polítics independentistes podien haver estat molt més a l’altura del moment i ens podíem haver estalviat uns quants alts i baixos forts de debò. Però el cas és que som ací. Enmig, encara, d’una nova i enèsima tronada, per les detencions d’ahir, però amb la sensació que la setmana vinent Junts pel Sí i la CUP posaran el pressupost en el carril que toca i amb la cimera pel dret de decidir obriran la quarta etapa del procés, la més decisiva.

Cada lector pot fer un repàs mental i personal, sentimental i tot, de tot allò que hem viscut aquests 442 dies que van d’ençà que vam saber el resultat de les eleccions fins avui. Dubte molt, ho dic de veritat, que mai puguem pujar en cap Dragon Kahn comparable. Recordeu el ‘pressing CUP’ i el pas al costat de Mas, les famoses assemblees, l’empat, el nomenament de Puigdemont, el no al pressupost… Però finalment hem arribat on som i és això que compta. Semblava impossible de modificar el full de ruta per a incloure-hi un referèndum que alguns interpretaven com un xantatge (recordeu-vos-en), però s’ha fet i ara molts convenim que és la millor opció. I semblava que qualsevol excusa del dia a dia engegaria a rodar el pressupost però, si no passa res, ben aviat n’hi haurà, de pressupost. Si la setmana vinent Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen que el pressupost supere les esmenes a la totalitat aleshores el camí farà baixada. No sé sap com però sembla que hem trobat la manera que cadascú faça el que crega convenient però que al mateix temps siga possible avançar junts. Això que tan difícil semblava.

Enmig de tot plegat és normal que avui ens posem nerviosos amb les declaracions altisonants, els gests potser excessius o les decisions gens comprensibles o mal explicades. Però ara, després de tot això que ja hem passat i amb el màxim respecte per les idees i les iniciatives de tothom, crec que no seria ni sensat ni just de perdre de vista on som, com ha costat d’arribar-hi i sobretot on serem d’ací a deu dies si no es torça el rumb.

Perquè amb l’aprovació del pressupost i l’inici de la tramitació del referèndum entrarem de ple en la quarta fase, on la tesi de l’estat segons la qual nosaltres ens barallaríem i trencaríem el procés deixarà de tenir sentit i de ser per a ells cap esperança. Veurem aleshores com reaccionen i què fan, a mesura que es vaja concretant pas a pas el calendari traçat per a la proclamació de la república. Tindran molt poc temps per a fer res, es troben en escac i mat i la desesperació realment podria menar-los a fer bogeries. O els pot fer entrar en el camí del seny. En les tres fases anteriors no van encertar-ne ni una i ara en paguen el errors. Confiem que continuaran cometent-ne.

Amb el vostre permís, doncs, em prepararé aquest cafenet del matí que compartesc amb tants de vosaltres, em posaré una mica de música, obriré les finestres de casa i ratllaré en vermell al calendari els dies 21, 22 i 23 de desembre. I em miraré amb tanta perspectiva com puga les notícies d’avui.

Lloar Franco i el seu llegat té premi a Espanya

Un alt càrrec del PP d'Extremadura i dos alcaldes són premiats per honrar la memòria de Franco

Lloar i enaltir la figura del dictador Francisco Franco a Espanya, no només no representa cap mena de delicte (com sí que passa a Alemanya quan algú fa apologia del nazisme) sinó que, a més, té premi. Encara que faci més de 40 anys que el Caudillo morí de vell al llit, a vegades sembla que a l'Estat espanyol no hagi passat el temps. Un alt càrrec del PP d'Extremadura i dos alcaldes han estat premiats per honrar la memòria de Franco.

etiqueta extremadura, franco, franquisme pp, partit popular
La Fundació Francisco Franco va organitzar un sopar a Madrid el passat 2 de desembre per celebrar l'aniversari del naixement de Francisco Franco. Durant el tiber, es van lliurar premis al secretari provincial del PP de Badajoz i diputat de l'Assemblea d'Extremadura, Juan Antonio Morales, l'alcalde de Guadiana del Caudillo, Antonio Pou (PP), i l'alcaldessa d'Alberche del Caudillo, Ana Rivelles (PP), tal com explica Lamarea.com.

El motiu dels guardons va ser per incomplir la llei de memòria històrica i honorar el dictador. A l'esdeveniment, realitzat a l'Hotel Novotel Madrid Center, hi va assistir Carmen Franco i Polo. Després del sopar, els dos regidors populars i l'alt càrrec del PP de Badajoz van rebre els "Diplomes de Cavaller i Dama d'Honor" per la seva "tasca destacada en la defensa de la veritat històrica i de la memòria del Caudillo i la seva gran obra".

L'angúnia de seguir a Espanya

«Anar a parar a l'Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol. Però per respecte a nosaltres mateixos, simplement»

Quim Torra | 13/12/2016 a les 22:00h

El procés cap a la independència de Catalunya ha fet qüestionar els fonaments de la restauració monàrquica del 1975 i els resultats són senzillament esgarrifosos: l'estafa de la transició ha emergit amb tota la putrefacció acumulada de 40 anys.

Ha estat plantejar el dret dels catalans a decidir lliurement i democràticament el seu destí i adonar-se'n no només que els principis fonamentals de la democràcia no es tenen avui en compte a l'Estat, sinó que són amenaçats també drets fonamentals com la llibertat d'expressió. Anar a parar a l'Audiència Nacional per cremar unes fotos del Rei! Però què és això? Sincerament, fa angúnia continuar un dia més en aquest estat espanyol. Però per respecte a nosaltres mateixos, simplement.

El sistema ha fet fallida. El rei va nu i ho sabem. A pesar dels "dialogistes" de cartró pedra d'última hora i de les forces tel·lúriques del terceraviïstes, ho sabem. En aquest moment, són irrellevants les forces del no. S'han convertit en un forat negre. La defensa a ultrança de l'establishment a Catalunya i de l'statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s'esforcen –i a fe que s'esforcen– des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa. Sempre han estat amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça el puente aéreo per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que la decadència progressi fatalment.

Contra aquesta angúnia, s'alça l'esperança de la radicalitat. De la radicalitat democràtica, de donar la veu al poble, de preservar la llibertat d'expressió, autèntic baluard del procés.

Un dels pensaments de Goethe recollits en un llibre editat per la Generalitat de Catalunya per a infants de 1932 diu: "Estimo els qui volen l'impossible." Ja portem uns quants impossibles convertits en possibles, en el procés; ara en toca l'últim, posar una papereta amb un: "Sí, vull que Catalunya esdevingui un estat independent" a l'urna. Perquè aquesta és l'única manera de combatre l'angúnia de viure a l'estat espanyol, aquest és el resultat del big bang, l'únic que permet tornar al punt de partida, el que hauria d'haver estat, és a dir, a fer un referèndum. Es tracta de votar sí o no a la independència, sí o no a la radicalitat democràtica. Votar l'ideal, el projecte de país nou. I executar-ne el resultat.