Yotincunpla

Sembla que el divorci esta fet, o sigui que quant hi ha un divorci i a mes provocat de fa anys y panys, la solucio es en que hi hagi un arbitre centrat i que no es decanti per cap part i resolgui democraticament com a poble de mocrate, com molts . o sigui una expresio en resultat de resposta de pregunta clara, que es lo que vol els Catalans insisteixo un 80% i aixo tampoc es respecte, com l'estatut amb un 90%, la veritat que mans negres hi han per part de la cupula de l'estat i per historia tambe.

eh aqui el divorci!! entre Catalunya i la cupula central del govern de [...]

amb practicament la meitat de la societat catalana dividida no es pot fer un canvi tan fort, tenim que buscar mes dialegs i acords, i probablement una altra via

Madrid imposa el guanyar o perdre

"Ni el Govern ni el Parlament no tenen marge ni intenció de negociar res que no sigui l'aplicació efectiva del dret a decidir"

per Salvador Cot 05/12/2016

Tot sembla indicar que aquesta vegada hi haurà pressupostos i que la majoria independentista, efectivament, tirarà endavant la consulta anunciada per a d'aquí a uns mesos. És cert que els ministres de Madrid estan trucant als consellers oferint una mica de diners per apaivagar les urgències, però també és veritat que PP i PSOE només es plantegen una revisió -mínima- dels fluxos financers. Res més.

Així les coses, no hi ha a la vista cap element susceptible d'evitar la col·lisió institucional. El règim del 78 manté, intactes, l'estructura i els objectius i, per damunt de tot, la jerarquització institucional que deriva d'aquell café para todos que es va dissenyar des d'Andalusia. Catalunya pot rebre més diners, però a condició d'obeir. I, de l'altre cantó, ni el Govern ni el Parlament no tenen marge ni intenció de negociar res que no sigui l'aplicació efectiva del dret a decidir.

Anem a un 2017 decisiu en la història d'aquest país. La partida política ha entrat en fase final i, de moment, l'estat la planteja, únicament, en termes de guanyar o perdre. Amb una dada important que és a l'arrel de l'anomenada operació diàleg: L'independentisme ha recuperat la unitat d'acció.

Lliçonetes basques

"El fet de no emular aquí allò que durant dècades ha passat al País Basc, és el que ha fet possible que a Catalunya hi ha una àmplia majoria pel dret a decidir"

per Toni Aira 05/12/2016

En aquesta vida, i tal com està tot, en qui més crec és en qui més dubta. Els de les lliçons i les veritats com a punys em fan una mandra infinita. Perquè sé gairebé del cert que o bé fan trampa o que no en tenen ni idea. Els polítics bascos, d’un temps ençà, van del primer pal, perquè ignorància no la poden al·legar. El lehendakari Íñigo Urkullu és un d’aquests destacats “llestos” de la classe.

Fa unes setmanes, quan van arribar a un acord de govern, va ser la socialista Idoia Mendia qui va sortir a refregar-nos per la cara no-sé-què. Ella, que en la línia del seu referent Pedro Sánchez a Espanya, havia conreat els pitjors resultats dels socialistes bascos que es recorden. Ella, que acabava de pactar amb “la dreta” basca per mirar de sobreviure i de rascar alguna cosa. Ella, que com a supervivent encara, però que com a estadista no cola (i si no, mirin algun dels seus vídeos de campanya, utilitzant la llengua com a arma de combat). Ella va dir que allò que fan allà ha de ser exemple per a Catalunya, sense un govern “a la catalana”, ni una “deriva de blocs”. I que això ens ho vinguin a dir des d’Euskadi. Quan aquí mai s’han aixecat blocs amb violència. Quan allà van tenir aquell govern de Patxi López i els “constitucionalistes”. Amb tota la seva motxilla.

I ara, Urkullu ens diu “no vulguin que jo imiti Mas”. Jo, de fet, bàsicament voldria que s’estalviés donar lliçons a la resta. Entre altres coses, perquè el fet de no emular aquí allò que durant dècades ha passat al País Basc, és el que ha fet possible que a Catalunya hi ha una àmplia majoria pel dret a decidir (independentista o no), fet que a una Euskadi de blocs no passa. I afegeix el lehendakari que “és impossible que avui un Estat es pugui declarar independent”. Un “Estat” segurament no, que ja ho serà. Però una nació podria passar. Potser a Euskadi no li cal perquè de facto ja és independent en ser-ho econòmicament d’Espanya. I això, a més, passant regularment per caixa, com ahir el seu conseller d’Hisenda i Economia, encantat de visitar a Montoro a Madrid, casualment (o no) després de les declaracions d’Urkullu. Els bons jans tenen premi, ens vénen a dir. Especialment els que històricament han estat prou “llestos” per a tenir premi ben bé sempre.

Sento un gran respecte pel poble basc i per la seva gent, així en general. Sé identificar algunes de les seves innegables fortaleses, però també més d’una de les seves manifestes debilitats. I segurament en podria parlar, a tall d’anàlisi o opinatiu, però mai en clau de comparativa per venir a dir que aquí a Catalunya encertem i ells fallen. No ho vam fer en el seu dia, amb uns dirigents polítics nostrats molt prudents en aquest front, quan ja aquí conjugàvem del dret i del revés la paraula diàleg, i a més la practicàvem amb pactes, amb negociacions de governs de tot color i amb propostes estatutàries, entre d’altres. Un mínim decòrum i correspondència, una mínima bona educació i sentit de la “moderació”, aconsellaria, com a mínim, que ara de can Ajuria Enea i rodalia ens estalviessin les lliçonetes. Això, si no han de mirar d’ajudar, que n’estem acostumats i no passa res, seria un mínim.

Jajaajaja, me hago la victima? Vosotros si que nos poneis de víctimas a todos los catalanes. Veis manos negras por todos lados. Faltais el respeto a todo lo que huele a español y se exige el máximo a los simbolos catalanes. Yo respeto ambas cosas con la misma intensidad y los simbolos de otros paises.

Me jode tv3 porque la pago yo y es una maquina propagandística. Antes era una buena television, ahora a las audiencias me remito. Y lo que mas me jode es que luego se dice que no hay dinero para temas sociales y si para tener 4 canales de tv.

Solo hay que leerte para ver que el unico [...]

"Cafè pa tós" una altra vegada

""Harmonització" era un terme menys violent que la Gleichschaltung que van aplicar els nazis a Alemanya però compartia el seu esperit: posar a tots al mateix nivell"

per Ramón Cotarelo 06/12/2016

La decisió més greu de l'anomenat "Estat de les Autonomies" de la Constitució de 1978, del qual es va celebrar ahir a Espanya el seu aniversari, va ser la generalització del règim autonòmic en condicions d'igualtat en tot el territori espanyol. La justificació, formulada pel llavors ministre adjunt per a les Regions, l'andalús Clavero Arévalo, va ser que hi hagués "cafè per a tots". La Constitució preveia un règim extraordinari per a Catalunya, el País Basc i Galícia i un règim comú per a la resta dels territoris, en la línia de la Constitució de 1931 i a semblança de la vigent Constitució italiana de 1947. Però la insistència d'Andalusia de ser tractada en igualtat de rang amb les "nacionalitats històriques" (perífrasis de "nació" en l'ànim del legislador), moguda pel PSOE i tàcitament acceptada per la UCD, va irar per terra la intenció del text. Va ser llavors quan es va imposar la idea d'un règim uniforme d'autonomia per a tot Espanya, el "cafè per a tots".

D'aquesta manera, en convertir-lo en un problema de "tot l'Estat", es frustrava la pretensió original de les nacions catalana, basca i, en menor mesura, gallega, d'aconseguir un tractament diferenciat en el si de l'Estat espanyol. Era una política d'uniformització que encara es va voler endurir més amb l'extinta LOAPA (Llei Orgànica d'Harmonització dels Processos Autonòmics), de 1982. "Harmonització" era un terme menys violent que la Gleichschaltung que van aplicar els nazis a Alemanya però compartia el seu esperit: posar a tots al mateix nivell.

A aquesta doctrina igualadora, uniformadora, deien els glosistes, comentaristes i panegiristes de la Constitució de 1978, el "caràcter federal" de l'Estat autonòmic. Segons ells, en haver-se aconseguit que les autonomies poguessin assolir totes el mateix màxim sostre competencial, Espanya havia passat a convertir-se en una federació de fet. No es feia servir la paraula perquè tenia mala fama, però es donava la realitat. Es tractava d'una falsedat ideològica típica, com s'ha demostrat posteriorment. Tant al País Basc com a Catalunya han donat proves abundants de voler mantenir i aguditzar la seva singularitat. Sobretot Catalunya, que és on més ha avançat la consciència i voluntat nacionals, fins al punt de plantejar directament l'opció de la independència. Davant d'aquesta voluntat secessionista, part del nacionalisme espanyol, especialment el PSOE i l'esquerra en general, torna a agitar l'esquer federal.

Prova evident que aquell federalisme que es deia condició material de fet l'Estat de les Autonomies era fals. L'anomenat "federalisme material" de l'Estat autonòmic no ho era perquè no consistia en una aliança i conjunció de territoris que aquests haguessin acordat sobiranament per separat, sinó d'una imposició des de dalt per obra d'un Estat que havia decidit descentralitzar fins a cert punt com podia i pot, i així ho fa quan li ve de gust, recentralitzar-se sense que les comunitats autònomes puguin gairebé opinar.

L'actual avanç de l'independentisme català està generant reaccions similars a les d'aquells intents "harmonitzadors" dels anys vuitanta. Tant la moderació del nacionalisme basc com l'exacerbació del nacionalisme andalús, tots dos sobtats, en el fons van dirigits a amansar l'independentisme català, uns per defecte i els altres per excés. Per als nacionalistes bascos no té sentit la independència enfront d'Espanya, atès que ells ja compten amb un concert que equival a la independència fiscal. Per als andalusos es tracta d'un nacionalisme "reactiu". L'únic horitzó, com en els anys vuitanta, és no quedar-se enrere en relació a Catalunya per més que ells no hagin mogut un dit en aquests trenta anys per augmentar el seu autogovern.

El terreny de la volta al cafè per a tots està ja preparat: es tracta d'arbitrar una reforma de la Constitució que busqui un nou "encaix de Catalunya a Espanya", en l'enteniment, ja clarament exposat de nou a Andalusia que aquest "nou encaix "serà també igual per a tothom. Perquè, com diu el govern insistentment: la reforma no pot trencar la igualtat de les persones i les terres d'Espanya, com si no fos obvi que, amb el Concert basc i el conveni navarrès, aquesta igualtat no existeix.

Catalunya no té res a esperar d'una reforma de la Constitució de 1978 i menys si és en un acord amb les altres comunitats de l'Estat. Catalunya només pot arribar a un acord bilateral amb l'Estat per a la realització d'un referèndum d'autodeterminació en el qual quedi clar quin sigui el mandat de les autoritats catalanes i quina forma adoptarà.

I aqui no en tenim de mans negres?? i el divorci dels catalans no et preocupa?
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2016/11/18/catalunya/1479465331_528329.html
amb practicament la meitat de la societat catalana dividida no es pot fer un canvi tan fort, tenim que buscar mes dialegs i acords, i probablement una altra via

i l'historia de Catalunya tambe te de mans negres, com totes les histories de tots els llocs, ni tots son dolents ni tots son bons...

Us recordo que TVE també emet en català.
Per cert, tve i tv3 son la mateixa porqueria.
Fins els de la CUP critiquen tv3, per algo serà

Coma a ti, a mi tampoco me gusta perder el tiempo Marmesor

Estaba leyendo tu post y habia bastante chicha para responder. Pero mira por donde hacia el final de tu post he leido una de esas frases que reflejan como es una persona. La verdad que ya tenias pocas dudas acerca de como eras tu...

El catalan es mi lengua, la defiendo aqui y en el resto de España y la hablo con mi familia. La quiero y la respeto. Tu comentario en lo referente a TV3 te define.

Res mes a dir

Com sempre, te'nsurts per la tangent...

No tens res a comentar sobre el video que he posat de TVE, tu que tant brames en contra de TV3?
Has vist quelcom de semblant a TV3?

Coma a ti, a mi tampoco me gusta perder el tiempo Marmesor

Estaba leyendo tu post y habia bastante chicha para responder. Pero mira por donde hacia el final de tu post he leido una de esas frases que reflejan como es una persona. La verdad que ya tenias pocas dudas acerca de como eras tu...

El catalan es mi lengua, la defiendo aqui y en el resto de España y la hablo con mi familia. La quiero y la respeto. Tu comentario en lo referente a TV3 te define.

Res mes a dir

Dudo que defiendas y has sufrido palizas por hablar catalán ya polimice contigo por llamarnos ignorantes entre otras cosas por ignornar los premios Lletra d'or y te conteste que los conocia y en primer jurado había una persona que tenía todo mi simpatía y cariño
Si nunca he visto en Italia monumentos fascistad y calles dedicadas al DUCE ni fundaciones si en Nápoles hay la exposicion Napoles subterranea y hay detalles fascistas y nazis
Pero no como monumentos

Y en cuanto a las fosas la publicacion nada independentista LA NUEVA ESPAÑAPublica un articulo de Sergio Tome [...]

40 anys de diàleg

David Fernàndez09/12/2016 20:23

Segueix-me

“ Hemos guardado un silencio bastante parecido a la estupidez ”

Proclama de la Junta Tuitiva de La Paz, Bolívia, 1808

Lost in transition, dijous vinent farà quatre dècades del referèndum autoconvocat per la dictadura per aprovar una llei de reforma política que va encetar la mal anomenada Transició i que va instituir, des de dalt i en reservats, el règim del 78 encara vigent. Teledirigida i monitoritzada -disciplinada per la por, violentada pel soroll dels sabres i condicionada per les misèries geopolítiques de la Guerra Freda-, l’autoreforma lampedusiana del franquisme anticipava un leitmotiv evident: relligar-ho tot, blindar poders, restringir la possibilitat democràtica i impedir cap canvi de fons. Sense jutjar els perquès i el moment, limitem-nos a constatar-ne el resultat. Avui pocs negaran que en va sorgir una democràcialow cost, de baixa intensitat i pèssima qualitat, sustentada sobre la indissoluble impunitat de la dictadura. D’aquell fangar, construït amb la connivència dels catalans de Franco i els llops esteparis de la nova política d’aleshores, en va sorgir el trencaclosques d’avui.

¿Com raonar avui que el rei de la democràcia el va nomenar el Franco de la dictadura?

Com escrivia Gregorio Morán el llunyà 1991 -al revisitat El precio de la transición-, el principal problema per justificar aquelles vergonyes llargues, injustícies bèsties i amnèsies fondes no es produiriain situ i en directe amb els perdedors frustrats, els represaliats oblidats o les aspiracions traïdes. No. Previsor i anticipat, l’asturià sostenia que el pitjor maldecap vindria amb el pas del temps, quan resultés difícil -si no impossible- fer entrar en raó uns fills i néts que no se’n considerarien hereus sinó víctimes. La clavava. Prova nua del cotó fluix democràtic, ¿com raonar avui que el rei de la democràcia el va nomenar el Franco de la dictadura? ¿Com justificar les tones de silenci còmplice que van mantenir tancades, amb pany i forrellat i fins avui, les fosses comunes de l’horror? ¿Com mirar a la cara per traslladar que l’amnistia de debò va ser per als botxins i que el pou del dolor continuat dels crims franquistes va restar del tot impune? ¿Com vendre’ls com a “pacífica” i “modèlica” una Transició que va acumular fins a 188 morts amb origen en la violència -policial, ultradretana o incontrolada- institucional? ¿Com contextualitzar que encara avui hi hagi campanyes per retirar símbols o anul·lar sentències franquistes? ¿Com vendre’ls que el canvi va ser disfressa?

Entre tantes metàfores possibles, l’August Gil Matamala sempre ho rebla amb una de prou explícita. I ben visual: el Tribunal de Orden Público, presidit per Mateu Cánoves, es va dissoldre el 4 de gener de 1977. El 5 de gener naixia, al mateix lloc, sota la mateixa presidència i amb els mateixos jutges intocats, l’Audiència Nacional. I en van dir democràcia, tu. Transició en píndola: ni una sola estructura franquista depurada. Maquillatge de pa sucat amb oli, bou per bèstia grossa i borbón y cuenta nueva. I, a corre-cuita, girar un full escrit en blanc, vendre fascicles de la Prego amb la faula mítica dels vencedors i rodar Cuéntamecom a tota explicació. Perquè si haguessin escrit els detalls i la factura hauríem hagut d’explicar per què els poders intocables i fonamentals del franquisme -i també els més corruptes: econòmics i financers, militars i policials, judicials i eclesiàstics- van quedar tan intactes com els seus crims, les seves vergonyes i les seves fortunes.

Mobilització, debat i implicació són antídot, alternativa i autodefensa, que l’estat sempre sembla més gran si se’l mira de genolls

, no cal dir que ja no podem canviar la Transició, però encara som a temps d’evitar-la de nou. Sant tornem-hi perquè hi tornen: els senyors del règim, propietaris de l’Estat i terratinents de l’economia de casino, ja treuen escuadra y cartabón per anul·lar qualsevol possibilitat de canvi, aturar tot intent democratitzador i baldar a cop de bastó qualsevol pastanaga. Fa 40 anys ho van fer desmobilitzant el personal, convencent-los propagandísticament que no hi havia res a fer i delegant en les elits tota resolució. Avui pretenen exactament el mateix. Que l’estratègia sigui una barreja de desgast rutinari, extenuants cants de sirena al diàleg i falses esperes godotianes no ens hauria de sorprendre. En bucle, fer el mateix ens durà al mateix lloc. Per això, mobilització, debat i implicació són antídot, alternativa i autodefensa, que l’estat sempre sembla més gran si se’l mira de genolls. És hora, doncs, d’evitar repetir errors i horrors, per impedir que se surtin amb la seva, pel mateix lloc i amb les mateixes trampes.

Més encara quan avui, ara i aquí, la crisi més gran de deslegitimació i desautorització del règim del 78 és el procés polític català. Fa ben poc, des d’Emilio Botín fins a Standard & Poor’s alertaven que les amenaces democratitzadores contra el règim eren dues: Catalunya i Podem. Visibilitzats -i sap greu- la incapacitat, l’abast i les limitacions de la segona -a qui tant s’ha combatut des del mateix Estat-, només queda l’esquerda catalana com a marc operatiu i com a opció de ruptura democràtica que superi els cadenats del 78. Ningú va dir que fos fàcil però més difícil i refotut serà quedar-nos igual i al mateix lloc. Memòria i esperança, ahir com avui, cal obrir per baix i a la perifèria el que pretenen tornar a tancar per dalt i al centre. Qui vulgui fer-ho trobarà estris; qui no, excuses.

La transició de la dictadura a la democràcia, com reblava el 15-M, s’està fent llarga, incerta i agònica i tindrà més de marató que d’esprint final. Fa 40 anys, certament, es va decretar la llei del silenci que ens obligava a restar cecs, muts i sords en un escenari despòtic de cartró pedra. Per si no ho enteníem, en fa 35 que va sortir el ventríloc del règim, transmutat amb tricorni, per etzibar un “Todos al suelo ” contra el qual la majoria social catalana ha decidit aixecar-se. Perquè, parafrasejant Freud, un model que genera tanta injustícia, corrupció i insatisfacció no pot durar gaire temps. Ni tampoc s’ho mereix. I, en perspectiva de (in)dignitat social i democràtica, de dignitat com a poble, 40 anys sempre són massa.

No tengo nada mas que debatir en este foro.

Con respecto al padre del sr fernandez el hijo no tiene culpa, hay hijos que no se parecen en nada a sus padres! De lo que si tiene culpa es de lo que ha hecho él y por eso creo que se tendria que ir.

Dudas que defienda el catalan? Yo he dicho que sufro palizas?

Tu y otros como tu me considerais anticatalanista. Por que? Por pensar diferente a vosotros. Diciendome anticatalanista me faltais al respeto. Naci en Barcelona. Trabajo en una empresa catalana con nombre catalanes, mis hijos tienen nombres catalanes y en casa hablamos catalan. Mis abuelos lucharon en el bando republicano en la guerra civil. Mi padre es huerfano de esa guerra.

El pensamiento unico,el victimismo, el no ver los problemas gordos de aqui y si los gordos y los minusculos de alla, la adjudicacion de catalanidad a [...]

Les vergonyes del PP amb el franquisme, desenterrades en un article contundent al New York Times

'No s’han passat comptes, no hi ha hagut cap equivalent de la desnazificació de l'estat', critica l'autor, Dan Hancox

nytimesfosses

Per: Redacció
09.12.2016 12:14

‘Els fantasmes que Espanya intenta ignorar’ és un article que avui publica The New York Times de l’escriptor Dan Hancox, col·laborador habitual en mitjans com The Guardian, Newsweek, Vice, entre més. Hi critica amb molta duresa el pacte de silenci de la transició espanyola, que va oblidar, fins a dia d’avui, milers de víctimes del feixisme i de la dictadura. És un text que deixa en evidència el paper del govern espanyol i del PP (‘el PP ha absorbit molta part de la maquinària política franquista’, diu) en el maltractament envers les víctimes del franquisme. I posa l’exemple d’administracions, com el govern de les Illes, que decideixen fer passos endavant en el reconeixement i la reparació, com fou el cas recent de l’obertura de la fossa de Porreres, a Mallorca.

‘Hom pensa que hi ha com a mínim 114.000 víctimes dels esquadrons de la mort feixistes encara desaparegudes o sense haver estat identificades durant la guerra civil i la dictadura de Franco. La majoria eren presoners polítics que donaven suport al govern d’esquerres del Front Popular, executats en la foscor i després amuntegats en fosses comunes’, explica Hancox.

Notícies del dia

Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu

‘El mes passat una cinquantena de cossos van ser exhumats en el petit poble de Porreres, a Mallorca, vuitanta anys després de les seves morts’, continua. ‘En molts dels cossos es veien signes d’haver estat disparats a molt poca distància del cap. Segons els historiadors locals, van ser posats en filera davant de la paret de l’església del poble, abans de ser executats’. I afegeix: ‘Seguint l’exemple de les Illes Balears, el govern valencià prepara una llei de memòria històrica i partides econòmiques per a fer les excavacions.’

Perquè allò que deplora l’autor de l’article és l’actitud del govern de Mariano Rajoy, concretament, i del silenci que va implicar la transició, en general. ‘Els espanyols, diu Rajoy, haurien de mirar cap al futur, i no generar tensió ni divisió’, recorda que va dir el president espanyol quan el govern de Zapatero va aprovar una llei de memòria històrica ‘que molts van trobar aigualida’.

Crítica al pacte de silenci de la transició
I troba la resposta en el fet que el PP, com a gran partit de la dreta espanyola, absorbeix una bona part del franquisme sociològic. Diu que pot sorprendre que a Espanya, on la crisi ha tingut un impacte tan gran, no hi hagi un partit d’extrema dreta que guanyi pes, un equivalent a l’Alba Daurada de Grècia o al Front Nacional francès. ‘En part —i aquesta és la raó per la qual Rajoy preferia mirar al futur— és perquè el PP ha absorbit una bona part de la maquinària política franquista. El fundador del partit, Manuel Fraga, va ser ministre de Franco.’

I els guanyadors de la guerra van escriure la seva història. ‘Sota la dictadura de Franco, els guanyadors de la guerra civil no només van pasaar trenta-sis anys escirivint la història de la seva victòria, ensenyant-la a les escoles i consagrant-la en la cultura popular, sinó que també van deixar la mena de monuments solemnes envers els seus morts que van negar als 114.000 desapareguts.’ Posa l’exemple en aquest sentit del Valle de los Caídos, ‘una basílica coronada per la creu més gran del món, i que és el lloc on cada any l’extrema dreta fa commemoracions, vestida amb uniformes feixistes, en l’aniversari de la mort de Franco’.

I en canvi, la transició no va reparar això, critica Hancox. ’No s’han passat comptes, no hi ha hagut cap equivalent de la desnazificació de les forces de la funció pública, del poder judicial o de la seguretat. Per a consolidar l’esperit de l’amnèsia, de dalt a baix, hi va haver una llei d’Amnistia el 1977, que impedeix qualsevol procediment legal sobre els crims comesos durant la guerra civil i la dictadura; Espanya no va fer res semblant a una comissió “de la veritat i la justícia”.

Acaba concloent, tornant a l’exemple de Porreres. ‘La brutícia s’ha netejat una mica a Mallorca, però l’oblit no serà possible durant gaire temps.’