Milers de persones omplen els carrers d’Altsasu per donar suport als nou acusats de terrorrisme

Els organitzadors han sol·licitat a l'Audiència Nacional espanyola, a l'Audiència provincial de Navarra i a la fiscalia general de l'estat que reconsiderin el cas a fi de retornar la competència al jutjat nº 3 de Pamplona

Per: Redacció
26.11.2016 18:23

Milers de persones han assistit a la manifestació d’Altsasu que ha reivindicat l’immediat alliberament dels nou joves acusats de terrorisme, set dels quals es troben empresonats per l’agressió a dos guàrdies civils el passat 15 d’octubre.

La mobilització, convocada sota el lema ‘Altsasu’ per l’ajuntament de la localitat, les famílies dels detinguts i la plataforma ‘Altsasuarra ta Harro’, ha comptat amb el suport del Govern de Navarra, sota la representació del seu portaveu, Maria Solana. També han acudit la presidenta del Parlament de Navarra, Ainhoa Aznárez, així com representants de Geroa Bai, EH Bildu, Podem i Esquerra-Ezkerra.

La marxa ha partit des del supermercat BM, a l’entrada de la localitat, i ha recorregut la localitat per finalitzar a l’esplanada del centre cultural Iortia de la localitat on el director de l’institut d’Altsasu, Javier Casteig, i Amaia San Román, mare d’un dels menors que està a l’espera de comparèixer al jutjat de menors, han llegit un comunicat en el qual han censurat ‘com la imatge del nostre poble ha estat greument danyada’ en les últimes setmanes.

Una imatge, han assegurat que per a res es correspon amb la realitat: ‘Som un poble plural i obert fruit de la convivència de moltes persones que van venir un dia a treballar i van decidir quedar-se i construir aquí el seu futur entenent la idiosincràsia i la personalitat d’aquest poble i fent-la seva’.

Així mateix, han expressat la preocupació del poble perquè set joves estan empresonats i dos més processats, amb petició de penes d’entre 10 i 15 anys de presó en haver-se qualificat els fets com un delicte terrorista. Fet que han qualificat de ‘un sense sentit’, pel que han demanat la seva immediata posada en llibertat.

A més, han sol·licitat a l’Audiència Nacional esopanyola, a l’Audiència provincial de Navarra i a la fiscalia general de l’estat que reconsiderin el cas a fi de retornar la competència al jutjat nº 3 de Pamplona, d’on mai ‘havia d’haver sortit’, diuen.

‘Mai havíem vist al poble tan unit, és increïble i emocionant’, han remarcat els organitzadors. ‘Això no acaba avui i queda molta feina per davant. Volem als nostres joves a casa’, han conclòs.

Per la seva banda, el batlle d’Altsasu, Javier Ollo, ha criticat que molts mitjans de comunicació han traslladat una imatge molt manipulada del poble i ha assegurat que la manifestació d’aquest dissabte ha servit per traslladar la imatge real de Altsasu.

Ahir Al Camp de la Bota es va homenatgear als 1717 bafusellats alá mateix desde 1939-1952 dels 3358 homes i 17 dones del total de Catalunya
Els familiars i coneguts dels represaliats no volem venjança si justicia

Independències recíproques

"Si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació"

per Pere Torres 30/11/2016

L’estat de les autonomies fou la confluència puntual de dues visions incompatibles de la realitat política d’Espanya. D’una banda, aquella que està sincerament convençuda que només hi ha un poder real, el que s’exerceix des de les institucions estatals, però que va acceptar delegar fragments a les comunitats autònomes per tal de minimitzar les veus reivindicatives en un moment delicat. De totes maneres, tenia clar que la delegació no era definitiva, havia de ser tutelada i es podia recuperar quan convingui. La major part del pensament polític espanyol gira al voltant d’aquest paradigma.

A l’altre costat, tenim aquells que, amb la mateixa sincera convicció, entenen que Catalunya és el subjecte polític rellevant i que les competències estatutàries no són una delegació del poder central sinó una devolució d’un poder que correspon a la societat catalana. Es va acceptar una devolució parcial en ares a fer possible una transició a la democràcia i a la modernitat que es considerava un objectiu prioritari. De totes maneres, aquesta devolució tampoc no era contemplada –des d’aquest altre paradigma, majoritari al pensament polític català– com a definitiva sinó com un primer pas que s’hauria d’eixamplar progressivament.

Fou el resultat, doncs, d’una excepcional conjunció astral, propiciada també per dues pors –la d’aquells que temien que la dictadura es perpetués si les exigències eren excessives i la d’aquells que els espantava una mena de revolta social que els escombrés si les concessions eren ridícules.

Amb un punt de partida així, era impensable que aquesta avinença persistís i es consolidés. Molt aviat es va veure que el govern central volia limitar la capacitat de decisió autonòmica –la LOAPA és del 1982! I, molt aviat, es va detectar la incomoditat de les institucions catalanes amb les costures estatutàries i les ganes de superar-les com fos –TV3 és del 1983! Han passat gairebé quaranta anys i les visions confrontades s’han refermat. Cadascuna és coherent en els seus plantejaments, troba els seus arguments d’una lògica indiscutible i creu que l’aplicació de la tesi contrària seria catastròfica per a la seva visió d’Espanya o de Catalunya, segons el cas.

No és, doncs, un conflicte entre bons i dolents, entre els que tenen la raó i els que no la tenen. És l’explosió inevitable entre dues visions incompatibles, dominant cadascuna al seu àmbit territorial. De fet, aquest és un dels factors que explica que siguem nacions diferents.

(Vull fer un aclariment en aquest punt: malgrat el distanciament que procuro mostrar en aquesta descripció, la meva posició ideològica no és neutral. Participo plenament de la visió que ha sostingut històricament el catalanisme, avui transformat en sobiranisme.)

La topada entre visions incompatibles no ens és exclusiva. Pot observar-se a molts conflictes territorials irresolubles al món –alguns sotmesos a situacions dramàtiques d’enfrontaments armats. Per això, hi ha elements suficients per a no confiar en solucions duradores de compromís entre les parts mentre mantenguin les respectives visions. Els acords sempre tindran una durada curta perquè la inestabilitat els és intrínseca.

Quines solucions hi ha? En teoria, la ideal seria que una de les visions canviés i acollís les premisses de l’altra. Fa 150 anys que el catalanisme ha intentat canviar Espanya amb totes les estratègies imaginables. El fracàs és rotund, radical. No hi ha cap motiu raonable per a confiar que sorgirà una fórmula impensada que ho aconseguirà en el futur. També l’espanyolisme ha intentat fer canviar Catalunya –sovint amb mètodes més barroers i cruents– i tampoc no se n’ha sortit. El seu fracàs és igual de rotund i les seves expectatives d’èxit, igual d’insignificants.

Per això, només hi ha dues opcions reals. La primera és que les institucions espanyoles tornin a sucumbir a la temptació d’imposar les seves tesis per la força –encara que sigui judicial en comptes de militar. Aleshores, podran aplicar la seva visió, però serà novament una solució en fals: només rebran l’aquiescència d’aquells catalans que ja els agrada anar a Madrid a fer de pidolaires i a rebre hipòcrites raspallades, però la confrontació ressorgirà més endavant. La segona és que es produeixi l’única innovació disruptiva viable, que és la independència catalana.

La primera opció no seria bona per a Catalunya, evidentment, però tampoc no ho seria gens per a Espanya. La segona, en canvi, podria ser positiva per a totes dues perquè suposaria l’emancipació recíproca i la possibilitat d’emprendre nous camins sense el llast que cada part representa per a l’altra. Per això, és tan important fer-la possible, la qual cosa exigeix fer-la amb la paciència, la perseverança i, sobretot, la intel·ligència necessàries perquè surti bé. Crec que, si ho mirem amb perspectiva de futur, ni els catalans ni els espanyols ens podem permetre que fracassi ara aquesta operació.

Sí o sí

"Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema"

per Ramón Cotarelo 29/11/2016

Els líders de JxSí redueixen la disjuntiva clàssica del "sí o no" a la fatalitat de l'únic "sí". Cadascun al seu estil. Tardà va parlar en seu parlamentària de "referèndum "sí o sí" i amb posterioritat, l'expresident Mas ha parlat de "negociació sí o sí". En els dos casos parlen des de la convicció que les coses seran així, vulgui o no el govern espanyol.

Mas acostuma posar una nota de cautela i prudència. Recorda la necessitat de reunir més suports a la independència i ara, pel que sembla, tracta de tranquil·litzar l'empresariat, tot i reconèixer que és probable algun sobresalt el 2017. Hi haurà qui vegi en això una diferència notable, encara que coneguda, de contundència política, i assenyali el temor a un replantejament, o fins i tot un retrocés, en el procés independentista a canvi d'alguna etèria negociació. No obstant això, és obligat recordar que la força d'aquest procés rau en la seva unitat i transversalitat, aspectes imprescindibles en les circumstàncies actuals. És a dir, interclassista. No és molt encertat aplicar al procés independentista un esquema de lluita de classes en el sentit ampli.

Tenir fixada la data del RUI dóna solidesa al procés, però no obliga a considerar exempt tot el temps que hi ha fins a la seva possible realització. Aquest és el temps de les negociacions "sí o sí". No seria justificable rebutjar-les sense més. Ja el sol fet que l'Estat accepti negociar és un triomf.

Després es planteja el contingut i el resultat de les negociacions, començant per la necessitat de què l'Estat suspengui l'aplicació de les seves mesures repressives avui en marxa. No és creïble una negociació durant la qual l'Estat segueix reprimint l'activitat de les institucions catalanes. Al seu torn, també l'Estat plantejarà la simetria en l'abstenció, exigint que les institucions catalanes suspenguin la seva activitat durant la negociació. Aquesta és una mostra de la complexitat dels problemes que afecten les negociacions.

Mentre s'inicia la negociació "sí o sí", van fent-se passos que condicionen les actituds. Els comuns proposen constituir una comissió parlamentària per tractar la "qüestió catalana". No sembla, per descomptat, gran cosa, donada la composició del parlament espanyol. Com a iniciativa no molesta i apunta en una direcció correcta de convocar un òrgan en el qual puguin realitzar-se les negociacions del "sí o sí". El que passa és que no pot ser de rang de comissió parlamentària. Hauria d'apuntar més al tipus de Convenció del màxim nivell parlamentari i convocada específicament per a la negociació.

D'altra banda, l'ANC està articulant l'"Assemblea de càrrecs electes" (AECAT) perquè assumeixi els "poders catalans" en el cas que el govern central suspengués l'autonomia de Catalunya. Sembla bastant més eficaç que la comissió parlamentària sobre Catalunya. La AECAT és el germen d'una institució que vindrà a substituir a les institucions ordinàries catalanes, font de legitimitat política a Catalunya, en cas de suspensió de l'autonomia.

Però, perquè el govern suspengui l'autonomia de Catalunya, en el cas que pogués fer-ho, que no està clar, les institucions catalanes hauran d'haver donat algun motiu per a això, hauran d'haver adoptat alguna mesura que justifiqui la suspensió a ulls del govern. L'acte més evident d'aquest tipus és una DUI. Per aquesta declaració, el Parlament català declararia a Catalunya fora de l'àmbit d'aplicació de les lleis espanyoles i, per descomptat, hauria de donar trasllat d'això a la Cort Internacional de Justícia. A l'interior, però, la suspensió de l'autonomia no tindria efecte i l'Estat hauria de recórrer a alguna figura dels estats d'excepció.

Justament és davant d'aquesta perspectiva molt versemblant quan cobra tot el seu abast l'admonició de Mas: negociació "sí o sí". Ningú està interessat a crear-se més problemes dels que ja té. En el paquet de la negociació haurà d'entrar l'altre enunciat de referèndum "sí o sí".

Que el 75 per cent dels catalans sigui partidari d'un referèndum és una prova empírica que el referèndum és la solució al problema. Si la participació arribés al 75 per cent, o el sobrepassés, donaria àmplia legitimitat al resultat, sigui aquest el que sigui.

Un país sense futur

"El projecte d'Espanya ha estat l’anti-projecte, i la majoria de la població ho ha comprat a ulls clucs com si aquesta fos l’única forma de sobreviure al desànim de la crisi"

per Jordi Llompart 30/11/2016

Després de quaranta dies rodant una nova pel·lícula documental de naturalesa a Namíbia, al Sud-Oest d’Africa, em retrobo amb un bon amic que, en parlar-li del vigorós creixement econòmic i social que experimenta aquell país en els darrers anys, contraposa a canvi un comentari trist i fosc sobre la situació política i social que es viu a Catalunya i Espanya: “No hi ha il.lusió. El nostre és un país sense futur”. El seu comentari talla d’arrel tot l’entusiasme que portava amb mi de terres africanes, i uns minuts més tard em submergeixo en els temes de debat polític encallats aquí des de fa uns quants anys, des de l’inici d’aquesta crisi sistèmica, vírica diria jo, que ha empobrit la majoria de la població i ha desfet centenars de milers d’il.lusions particulars.

Si comparem amb uns anys enrere, sembla que efectivament “el nostre és un país sense futur”. Res a veure amb aquell país que emergia de la dictadura de Franco amb un esclat de llibertats i projectes individuals i col·lectius sense fre. Res a veure amb aquella política que explorava pactes i riscos agosarats, de forma descomplexada. Res a veure amb aquella societat majoritàriament desitjosa de democràcia i progressisme. És clar que hi havia resistències hereves del franquisme, i que es manifestaven fins i tot amb cops d’estat, però es van veure àmpliament superades per una marea incontenible d’il·lusió i confiança en el futur.

“A on som ara ?” pregunta el meu amic. Impossible respondre amb encert. Ningú no sap on som. Un país, diguem-li Espanya per generalitzar, que dóna la majoria parlamentària a una dreta que en els darrers cinc anys s’ha distingit per defensar els interessos dels poderosos, per escanyar els serveis socials que presten les autonomies i per recuperar les essències culturals del franquisme. El seu projecte ha estat l’anti-projecte, i la majoria de la població ho ha comprat a ulls clucs com si aquesta fos l’única forma de sobreviure al desànim de la crisi. I a l’altre cantó de la majoria parlamentària hi ha hagut una oposició ocupada en fer-se la guerra a canonades de demagògia. I el problema català, amb els seus diversos graus d’escalfament al forn de les emocions, ha servit a uns i altres per escenificar la misèria de la política frontista i l’escassetat de mires democràtiques de l’època recent.

Sembla que Espanya es troba en una cruïlla difícil, enterbolida per una boira espessa que no permet distingir cap camí clar. I, el que és pitjor, cap dels polítics que coneixem no sembla tenir el coratge per dissipar la boira o il.luminar el camí correcte que, com a mínim, ens tregui de la crisi social i econòmica. El meu amic ho té clar: “ens caldria una segona transició”. Potser sí. Però el que jo em pregunto és si havent-hi qui ha a La Moncloa, quin camí prendria aquesta segona transició?.

Ara els bascos són els ‘racionals’ i els catalans els ‘irracionals’

 Suso de Toro 01/12/2016 09:24

El debat introduït les últimes setmanes en els mitjans sobre la violència de gènere ens recorda a tots com funcionen les relacions de dominació, els diferents recursos que utilitza l’opressor sobre la víctima i la complexitat interna d’aquestes relacions. Es tracta sempre d’una relació violenta encara que la coerció pugui estar emmascarada.

La relació del nacionalisme espanyol amb les altres identitats nacionals i els seus nacionalismes és exactament la mateixa, la seva actuació va des de l’amenaça de la violència explícita com a últim recurs fins al xantatge emocional que juga amb les angoixes i les pors de l’oprimit. I, per descomptat, amb l’alienació de la víctima, la interiorització i acceptació de la dominació com una cosa natural. Tot això dins d’aquest marc en què les relacions de poder són clares: una part és propietària dels recursos per ser autosuficient i l’altra no.

Tradicionalment l’espanyolisme -la ideologia nacionalista al servei d’una burgesia parasitària de l’estat i que exerceix el poder des de la cort madrilenya- va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí. Els bascos, a força de bèsties, eren una mica assassins i als catalans, en canvi, se’ls podia comprar amb algunes pessetes. Si algú creu que això és fal·laç que l’hi pregunti si no al president del Tribunal Constitucional, que és veu autoritzada. Això no impedia que, per necessitats de la governabilitat, calgués pactar en un moment o un altre amb els representants polítics d’aquestes ètnies, una de tan irracional i una altra de tan assenyada (tot i que la reconfiguració del mapa polític espanyol ja ha solucionat aquesta llauna: els partits bascos i catalans són prescindibles, i ara ja poden pactar els partits espanyols exclusivament entre ells).

Tradicionalment l’espanyolisme va educar la població espanyola en l’arquetip del basc primari i violent enfront del català astut i sibil·lí

La vida dóna moltes voltes però qui aspira al poder sempre juga a guanyar-lo i conservar-lo, així que ara des de Madrid ens expliquen una altra història: els bascos s’han tornat racionals i són els catalans els irracionals. Ens recorden que en algun moment el PNB va pixar fora de test, i aquí es podria posar alguna burla o algun acudit a compte d’aquell Ibarretxe que va pretendre exercir la sobirania política i va caldre humiliar-lo una mica, portar-lo al Congrés i allà asseure’l en un banc per escoltar tot tipus de faltes de respecte. Però ara el PNB ja és sensat i, per governar, accepta els límits de la Constitució vigent. És un relat simple i eficaç que nega la realitat que aquest partit és el mateix amb Ibarretxe que amb Urkullu i que, com tots, fa política i en aquest moment històric li interessa pactar el que pacta per aconseguir els seus fins.

Aquest relat el fan els partits polítics espanyols i els mitjans de comunicació madrilenys per atacar la posició de l’independentisme català que mantenen en aquest moment les institucions catalanes, per aïllar-lo i assenyalar-lo davant l’opinió pública espanyola. L’estat espanyol, al servei dels interessos de la burocràcia de l’estat i l’oligarquia amb la qual es fon, no deixarà d’utilitzar tots els recursos de la dominació, del maltractament. Utilitzarà l’amenaça de la força com a últim recurs, dibuixarà un futur de penúria econòmica per a qui pretengui la separació o el divorci, farà xantatge amb els nens que es tenen a mitges, insultarà, portarà la víctima als tribunals i en tot moment intentarà desestabilitzar psicològicament. Els que es volen escapar d’una relació de dominació seran putes, males mares, vampirs i, sempre, unes histèriques i irracionals. Com els catalans i catalanes, vaja.

En el relat del nacionalisme espanyol, Espanya és la nació mascle a imatge de Prússia -com va retratar Ortega y Gasset-, les “repúbliques americanes” són les seves filles, Portugal no mereix estima i les nacionalitats sense estat del seu interior són males filles a les quals cal sotmetre i castigar. El militarisme i el masclisme són ingredients naturals d’aquest nacionalisme tan incívic i antiliberal, per això és lògic que menyspreï el que demana la ciutadania catalana. Perquè els militaristes menyspreen en general la ciutadania i, si a sobre és catalana, ja em diran. Ells tenen l’estat i aquesta gent que insisteix tant a ser respectada mai tindrà el seu respecte. ¿Una Espanya federal? De debò, a hores d’ara, amb el que hem vist, ¿algú creu que és possible? ¿Algú pot argumentar això en públic sense que se li escapi el riure? A mi se m’acaba d’escapar el riure, amarg, naturalment.

Per primera vegada vec que les tres nacions dels PPCC voten junts enfront de Montoro

Setze organitzacions reclamen que es jutgin els crims franquistes comesos a Barcelona

Demanen a l’Ajuntament de Barcelona que interposi una querella criminal perquè s’investigui, jutgi i condemni els responsables directes i indirectes

per Redacció 02/12/2016

Una visita del dictador a Barcelona el juny de 1970 | Arxiu Pérez de Rozas

Setze organitzacions polítiques, socials i de defensa dels drets humans han presentat a l’Ajuntament de Barcelona un escrit de petició perquè el Ple de la corporació interposi una querella criminal davant dels Jutjats d’Instrucció de la ciutat de Barcelona “a efectes que, per part d’aquests, s’investiguin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar als ciutadans i ciutadanes de la nostra localitat, es determinin les circumstàncies en les que van ser perpetrats, qui van ser els responsables directes i indirectes i, si s’escau, que es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna”.

Les organitzacions signants actuen sota l’impuls de la Coordinadora Estatal de Apoyo a la Querella Argentina que investiga els crims comesos pel règim franquista. L’escrit xifra en prop de 4.000 les execucions sumàries i unes mil d’irregulars a Catalunya, 1.717 de les quals van tenir lloc a Barcelona, i segons dades del Tribunal Militar Territorial Tercer hi ha 111.261 procediments judicials posteriors a 1939 que afectaven 147.176 persones, fets que consideren “una repressió implacable que va vulnerar sistemàticament els drets humans: execucions, tortures, empresonaments, detencions, robatoris d’infants, etc. A partir del 26 de gener de 1939, data en què les tropes d’ocupació entraren a Barcelona, es va establir un règim de terror a la ciutat en el que es perseguiren tots els moviments socials i polítics contraris al cop d’Estat: el republicanisme, el catalanisme, l’anarquisme, el comunisme, etc.”.

Entre les entitats signants hi ha l'Amical de Mauthausen, l'Associació Catanana d'Expresos Políitcs del Franquisme, CCOO, CGT, Fundació Andreu Nin, Grup d'Estudis Polítics, Institut de Drets Humans de Catalunya i SOS bebès robats.

La demanda d’aquestes organitzacions es fonamenta jurídicament en els articles 10 i 96 de la Constitució Espanyola, l’article 1.5 del Codi Civil i els articles 26 i 27 de la Convenció de Viena sobre l’obligació dels tractats com a part de l’ordenament jurídic intern.

Per tant, les organitzacions signants consideren que “la llei d’amnistia espanyola no només transgredeix de forma genèrica els principis generals del dret internacional, sinó que vulnera pactes internacionals d’obligat compliment subscrits per Espanya abans que fos dictada. Per tot això, no pot impedir les accions judicials que tendeixen a la investigació dels crims comesos pel franquisme”. Recorden que “l’administració de justícia espanyola ha investigat crims contra la humanitat comesos en diferents llocs del món (...) i, pel contrari, s’ha negat, fins ara, a investigar aquests últims mitjançant arguments insostenibles que traeixen la clara doctrina que s’ha establert al respecte. Això ha motivat que les víctimes hagin hagut de recórrer en defensa dels seus drets a instàncies internacionals”.

Com a conclusió, l’escrit invoca com a fonamental “que les institucions públiques assumeixin com a pròpia la tasca de sensibilització en aquesta matèria, amb un enfocament basat en els drets humans, i promoguin l’acció de la justícia presentant querelles criminals davant dels Jutjats d’Instrucció de la ciutat de Barcelona”. Rematen l’escrit amb una frase contundent: “No volem que la impunitat de la dictadura sigui més una característica del sistema democràtic”.

L'ocàs de les pensions

«Mentre no s'entri en un debat valent dels temes de fons (l'edat de jubilació, el compromís fiscal de les grans empreses i la precarietat laboral), els plans de pensions privats seguiran fent fortuna»

Ferran Casas | 02/12/2016 a les 22:00h

El fons de reserva de la seguretat social s'acaba. Dijous el govern espanyol va retirar-ne 9.500 milions per abonar les pagues de desembre als pensionistes. En el que portem d'any, s'han retirat més de 19.000 milions i la guardiola, que el 2011 tenia 66.000 milions per front a diverses contingències, ara en té només 15.000. Vol dir això que les pensions estan en risc? No, perquè l'executiu central pot recórrer a endeutament o treure els diners d'altres partides.

El que implica aquest buidatge de la guardiola és que el sistema ha deixat de ser sostenible i que esgotar-la pot acabar en a un forat que castigarà la resta dels serveis públics. La notícia de la retirada dels 9.500 milions es coneixia el mateix dia que l'acord entre el PP i el PSOE per apujar un 8% el salari mínim interprofessional, que ara queda establert en els 707 euros. L'acord és la resposta a una realitat: que no para d'augmentar el número de persones que cobra salaris de misèria, sobretot en sectors com el dels serveis, on els contractes precaris i les subcontractacions estan a l'ordre del dia. El fenomen ha crescut de forma alarmant a Espanya. Rajoy pot presumir de que l'atur s'ha reduït en els darrers anys i de que hi ha 17 milions de cotitzants. El que no explica, lògicament, és que, segons les darreres dades (les de l'Enquesta de condicions de vida 2016 de l'Institut Nacional d'Estadístic espanyol), hi ha més de sis milions de persones a l'estat espanyol que cobren menys del que marca l'actual salari mínim.

Barrejo una cosa i l'altra perquè estem en un autèntic cercle viciós. La nostra piràmide demogràfica està cada cop més envellida, i això es manifesta en que, per cada receptor d'alguna prestació (aquí s'inclouen també els aturats), hi ha 1,5 cotitzants. A l'envelliment de la població (i el fet que molts jubilats tinguin pensions altes per la millora general de la situació laboral als 80 i 90) s'hi sumen uns salaris molts baixos i que, per tant, aporten cotitzacions molts reduïdes al sistema. El tercer element del cercle viciós que fa insostenible a hores d'ara el sistema és l'elusió fiscal. Moltes grans empreses aprofiten les escletxes en forma de desgravacions a l'impost de societat o s'estableixen en territoris amb una fiscalitat més tova per contribuir menys al nostre estat del benestar.

La situació és, doncs, preocupant. Els independentistes n'estan segurs que un Estat català seria capaç de pagar les pensions (malgrat que el nostre país no és aliè a cap dels tres ingredients del cercle viciós) i el govern espanyol diu que no cal patir i que, en tot cas, seria una Catalunya independent la que no compliria amb els pensionistes. En aquest punt convé recordar que, a no ser que hi hagi algun tipus d'acord, Espanya té contretes obligacions amb els pensionistes catalans independentment del context polític i que deixar de pagar seria un reconeixement de facto del nou Estat català. Així, i mentre no s'entri en un debat valent dels temes de fons (l'edat de jubilació, el compromís fiscal de les grans empreses i la precarietat laboral), els plans de pensions privats seguiran fent fortuna davant el risc de col·lapse dels sistema públic i la redistribució de la riquesa seguirà dormint el somni dels justos.

Diàleg ensucrat

"Ha estat un recurs bastant habitual per part de Madrid. Allà on no arribava el TC d’ofici, el govern espanyol clonava una llei catalana per inutilitzar-la"

per Jofre Llombart 02/12/2016

Junts pel Sí (on hi ha Convergència i Esquerra) acordaren crear un impost per gravar les begudes ensucrades. Era una mesura, no ens enganyem, per incrementar els ingressos de la Generalitat però també per promoure formes més saludables d’alimentació. De fet, aquest mes d’octubre va ser l’Organització Mundial de la Salut la que va reclamar als governs aquest impost per lluitar contra la obesitat infantil. Si Junts pel Sí es podia plantejar aquest nou tribut, que la CUP i Catalunya Sí que es Pot veuen amb bons ulls, és perquè així ho permetia l’Estatut que va presumir d’haver raspallat Alfonso Guerra.

Ho permetia sempre que, tal com ha acabat passant, no hi hagi un impost espanyol que gravi pel mateix. I tal dit, tal fet. Aquesta mateixa setmana el govern espanyol ha anunciat que creava aquest mateix impost. Això vol dir que si et compres una Coca-cola pagaràs 8 cèntims més per cada litre. La diferència és que estava previst que partir de l’1 d’abril aquests 8 cèntims per litre anessin a la Generalitat i ara, amb la irrupció de Montoro, aquests 8 cèntims aniran a la hisenda espanyola. Això sempre que siguin 8 cèntims, clar. Perquè la improvisació del govern espanyol ha impedit, a diferència del català, saber més detalls d’aquest impost. Si ho vol, es pot crear aquest a figura impositiva i després baixar-la a zero per deixar-la en no res. Sona estrany, però ja ha passat.

Ara fa quatre anys, la Generalitat -governada per CDC amb el suport parlamentari d’ERC- va crear un impost sobre dipòsits bancaris. El departament d’Economia –aleshores a mans d’Andreu Mas-Colell- el va crear per, també, procurar més ingressos a l’administració catalana i, sobretot, potenciar la circulació de diners en un moment de molt poca liquiditat. Pretenia gravar amb un màxim del 0,5% els diners guardats en un banc. I què va fer el ministeri de Montoro? Va crear un impost idèntic. Com que aleshores hi havia un problema de competències, el govern espanyol va portar l’impost català al Constitucional. Uns mesos després, oh sorpresa, el Tribunal va fallar a favor de Madrid i va tombar el tribut català. El gir de guió es completa d’una manera políticament molt cínica: quan van haver implantat l’impost, el van rebaixar al 0%, de manera que, a la pràctica, és com si no existís.

Pot semblar un truc administratiu original, però als últims anys ha estat un recurs bastant habitual per part de Madrid. Allà on no arribava el Constitucional d’ofici, el govern espanyol clonava una llei catalana per inutilitzar-la. Els horaris comercials sense anar més lluny.

És d’aquesta manera, llei a llei, divendres a divendres, que s’ha anat laminant l’autonomia política d’una presumpta comunitat autònoma. Res hi fa si té les competències traspassades; la última paraula sempre la té Moncloa ja sigui a través de l’anulació judicial de lleis catalanes o de la creació de normatives sobreposades. Això evidencia que l’autonomia de Catalunya és una aixeta que es va obrint o tancant en funció de les necessitats polítiques. Perquè si es vol, que Catalunya recapti l’impost de dipòsits bancaris o el de begudes ensucrades es resol legalment amb una tarda: només cal que els dos governs signin un conveni i es traspassi. Però la línia és just la contrària: una enginyeria político judicial iniciada als consells de ministres i culminada amb la paraula del Constitucional com a final de totes les coses..

El diàleg pot quedar bé com a etiqueta o titular. Però més enllà de les paraules el que realment defineix la vocació dialogant és el que es llegeix al BOE. Els contraris a donar més llibertat a Catalunya sempre fan servir una frase/pregunta recurrent per negar-se a més avenços: “Quan Catalunya ha tingut tanta autonomia?”. Fàcil de respondre: divendres passat. No falla mai.

Susana d'Espanya

per Salvador Cot 01/12/2016

Aquesta setmana, Susana Díaz ha passat unes hores a Brussel·les. Allà s'ha reunit amb alguns càrrecs del Grup Socialista europeu que li han fet de decorat per donar-li una certa aparença d'estadista amb contactes a nivell internacional. En aquest viatge ni tan sols s'ha pres la molèstia de parlar d'Andalusia i ha preferit carregar contra l'austeritat, en un discurs que han escoltat una trentena d'eurodiputats socialistes, la majoria dels quals espanyols.En realitat, Díaz ha anat a Europa sense sortir mentalment d'Espanya i per això el cartell que anunciava la visita incorporava a la seva fotografia una gran bandera bicolor com a fons de pantalla.La presidenta de la Junta ha viatjat acompanyada, només, pels assessors de comunicació, no pas dels consellers que gestionen àrees tan sensibles com l'agricultura o les infraestructures. D'això i de traductors, perquè la presidenta no parla cap idioma.

 

Díaz ha aprofitat el viatge, principalment, per intentar desprestigiar el procés català. Segons ella, el principal problema d'Europa són els  "nacionalismes antieuropeus, xenòfobs i separatistes" i ha dibuixat un escenari delepenització d'Europa, amb el catalanisme com a força xenòfoba i insolidària. Ha fet un discurs aparentment d'esquerres, molt allunyat de la praxi política d'un PSOE que acaba de fer president del govern espanyol el líder de la dreta.

En definitiva, la súpercandidata a liderar el PSOE també aplica, fil per randa, el discurs del PP a l'hora de relacionar-se amb Catalunya. No és cap novetat, en una dirigent socialista que té com a prioritat essencial mantenir el superàvit fiscal d'Andalusia. En fi, que el PSC no pot esperar clemència política i el govern català, encara menys.

4/12: No hi ha pacte sense referèndum

Vicenç Villatoro03/12/2016 17:47

Segueix-me

BONA PART dels partidaris de la independència de Catalunya diuen, a les enquestes, que desitjarien un pacte amb l’Estat. Últimament arriben veus des dels sectors partidaris de la unitat d’Espanya que diuen que la qüestió catalana s’ha de resoldre a través d’un pacte. Fantàstic. Pactem, doncs. Però què pactem? Un pacte és sempre un camí del mig, ni teves ni meves. Hi ha un sector molt ampli de la població catalana, potser la majoria, que creu que Catalunya hauria de ser independent. Hi ha un sector molt gran de la població catalana que creu que seria millor que Catalunya no fos independent, tot i que no comparteixen el model de relació amb Espanya (federal, autonòmic, centralista...). Quin és el camí del mig entre aquestes dues posicions? Què és el que podem pactar, que no sigui imposar el que volen els uns o els altres? Doncs un mètode democràtic per solucionar-ho. I aquest mètode es diu referèndum. No es pot dir de cap altra manera. El referèndum no és la independència: diuen les últimes enquestes que potser el perdria. El referèndum no és tampoc la unitat imposada. És el que surti. És un sistema democràtic d’arbitratge. És l’únic pacte possible. Fem un referèndum legal i vinculant. Pactem-ne les condicions.

Operació referèndum

"Puigdemont, Junqueras i els seus partits han d'encarar seriosament el referèndum, justament per fer front a una operació diàleg que trobarà totes les complicitats entre els mitjans de comunicació que depenen del sistema"

per Salvador Cot 04/12/2020

Un dels defectes estructurals de la política espanyola és l'enorme distància entre el discurs públic dels polítics i la realitat de les converses -i, per tant, les actuacions- institucionals. La transició va ser això, un seguit de proclames buides acompanyades de decisons que només es poden analitzar com a màxim pragmatisme (si es vol ser molt benèvol) o cinisme insolent (si no se'n vol ser tant). La culminació d'aquesta tradició de desvergonyiment ha estat el moment en què el PSOE ha decidit fer president el líder de la dreta sense modificar ni una mica el discurs guerrista/populista del socialisme andalús.

Aquesta llunyania entre el discurs que s'adreça als ciutadans i l'acció real, per contra, ha anat minvant en la política catalana. El desastre de l'Estatut va acabar polititzant grans franges de les classes mitjanes catalanes, que van adonar-se que l'estació de l'AVE per a Otero de Sanabria no és un error, sinó un símptoma evident de l'essència extractiva del règim del 78, que ha de mantenir un gran flux de diners públics, a través del BOE, per a les grans empreses de l'Ibex. I aquest sistema pot caure -de fet, així ho interpreta Podemos-, però no pot pactar que la roda dels diners deixi de voltar. A més, el règim es garanteix la tranquil·litat política a partir del superàvit meridional, incompatible amb un tracte fiscal just per a l'espai del corredor mediterrani.

Per tot plegat, seria molt perillós que la política catalana recuperés aquella distància argumental entre la societat i els seus representants. Puigdemont, Junqueras i els seus partits han d'encarar seriosament el referèndum, justament per fer front a una operació diàleg que trobarà totes les complicitats entre els mitjans de comunicació que depenen del sistema, tant a Madrid com a Barcelona. Som al final d'un trajecte que exigeix estratègia, no pas especulació.

Tot, perquè som una nació

Salvador Cardús05/12/2016 19:31

Segueix-me

Fa un parell de setmanes Héctor López Bofill va publicar un article a El Punt Avui, “Nacionalitzar Catalunya”, en el qual reivindicava la inexcusable fonamentació nacional de l’aspiració a la independència. Hi estic tan d’acord que em proposo estendre’m en aquesta idea, que, a més, em permet fer memòria sobre el perquè de tot plegat i ens recorda quin ha de ser l’objectiu final i irrenunciable.

LÓPEZ BOFILL denunciava l’actual discurs que supedita la sobirania a la seva legitimitat democràtica, condicionant-la als resultats d’un referèndum. I també lamentava el supòsit d’un independentisme no nacionalista que -això ho dic jo-, sent més tàctic que altra cosa, per fer-se estimar busca arguments en els avantatges socials i en la república com a model d’estat. Té raó. Primer, perquè el dret a l’autodeterminació dels catalans no s’esgota en un referèndum, es guanyi o es perdi, sinó en la nostra condició nacional sostinguda al llarg del temps -i temps molt difícils- per una tossuda voluntat col·lectiva. La nació, en una expressió d’Herrero de Miñón que sempre m’ha agradat, és l’a priori de la democràcia. No hi ha democràcia sense un poble que es vulgui governar a ell mateix. Invertir l’ordre dels factors és confondre el dret a la sobirania amb el procediment necessari per tal que sigui reconeguda per tercers. És a dir, si al final d’aquest procés no s’assolís la independència, no per això en perdríem el dret mentre seguíssim lluitant per la nació dels catalans. El dret a la sobirania política només podria extingir-se amb la desaparició de la nació.

EN SEGON LLOC, és cert que la humiliació a què ens va sotmetre Espanya amb el fracàs de la reforma de l’Estatut, a més de l’immemorial i sistemàtic maltractament econòmic, va desencadenar l’abandó del victimisme en què es refugiava el catalanisme autonomista i la superació de les pors que se’n derivaven. L’abús va fer veure amb claredat que la Constitució era una ratera i l’Estatut una via morta, com vaig escriure a El camí de la independència(2003). Ara bé: tot això no hauria derivat en una clara aspiració a la independència si no fos per la prèvia condició nacional, sostinguda principalment -com ara s’oblida- per la llengua i la creació cultural, gràcies a una societat civil incombustible. Una condició, la de ser nació, que és el que Espanya va impedir que fos reconeguda de totes totes en la reforma de l’Estatut. Ser o no ser nació és el moll de l’os del conflicte, com saben molt bé a Espanya, mentre que aquí hi ha qui encara no ho vol entendre.

HE REPETIT ara i adés que la independència la voldria fins i tot si Espanya ens tractés a mans besades i també, si fos el cas, si ens hagués de portar uns anys de dificultats econòmiques. Sé que el país se n’acabaria sortint: crec profundament en aquest admirable país. Però l’emancipació -la personal i la nacional- no té preu. O més ben dit: en ser el fonament de tota dignitat, és tan valuosa que mereix els més grans sacrificis. Si, a més, la independència porta l’esperança de més democràcia, més justícia social, més prosperitat i més llibertat, certament és un bon al·licient que pot ajudar a decidir els més temorosos.

AIXÍ DONCS, no perdem de vista que no hem arribat on som per avidesa econòmica, ni ens hi han portat unes lluites socials que, per si algú s’enganyés, no s’acabaran amb la independència. Hi som perquè hem volgut ser una nació a tots els efectes. El nostre crit revolucionari, el que ens ha guiat fins aquí, sempre ha estat “Som una nació!” Un estat sense nació -un aparell de poder sense poble- seria políticament insostenible. No n’hi ha cap al món, ningú no renuncia a la nació. L’estat necessita la nació. Però, tinguem-ho també molt clar: només la nació pot domesticar l’estat i evitar que esdevingui un monstre.

Jajaajaja, me hago la victima? Vosotros si que nos poneis de víctimas a todos los catalanes. Veis manos negras por todos lados. Faltais el respeto a todo lo que huele a español y se exige el máximo a los simbolos catalanes. Yo respeto ambas cosas con la misma intensidad y los simbolos de otros paises.

Me jode tv3 porque la pago yo y es una maquina propagandística. Antes era una buena television, ahora a las audiencias me remito. Y lo que mas me jode es que luego se dice que no hay dinero para temas sociales y si para tener 4 canales de tv.

Solo hay que leerte para ver que el [...]