Demá a TV3 a les 22,30 "Ebre del bressl a labatalla" un homenatge a la quinta del biberó

Al Arxiu Historic de la Ciutat de Barcelona es mostra la historia del "DIARI DE BARCELONA" en cumplir 225 anys de l'aparició ,un mitjá molt arrelat a Barcelona
Idurant la guerra civil va ser el diari del partit independentista ESTAT CATALA
El dia 15 de desembre al Museu d'Història de Catalunta tindra l'acte de lliurament de l'arxiu documental de Josep Planchart militant independentiste de molts anys y secretari i president de ESTAT CATALA mort no fa gaire al Centre d'Història Contemporània de Catalunya ,será a les 19 hores

Problemes? Mireu a Madrid…

«Que De los Cobos demane, en públic, que aquest diàleg servesca per a rebaixar la judicialització és un altre míssil, i ja en són uns quants, a la línia de flotació de Mariano Rajoy»

El president del Tribunal Constitucional espanyol, Francisco Pérez de los Cobos.

Per: Vicent Partal
24.11.2016 22:00

El president del Tribunal Constitucional espanyol inaugurava ahir en un d’aquells actes en teoria poc apassionants la nova web de la institució –si teniu curiositat per a veure-la, podeu visitar-la: https://www.tribunalconstitucional.es/

Si el vostre navegador és configurat en llengua catalana observareu amb sorpresa que només d’entrar a la nova web del tribunal us apareix directament en català, sense necessitat de canviar de llengua. Una part important de la web té el contingut també en català. Tot això va proporcionar tema de debat al grup de periodistes que assistia a la inauguració de l’invent. Certament, hi ha molt poques webs de les institucions de l’estat espanyol que tinguen versió catalana i, sens dubte, crida l’atenció que siga precisament la del TC la que fa el tractament simbòlicament més favorable de la llengua catalana. Un gest, evidentment.

Un gest que va donar peu al president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, a comentar que els governs espanyol i català haurien de negociar. Aquesta apel·lació al diàleg fou una altra sorpresa, que anà acompanyada finalment d’una altra, encara, digna de ser destacada. Preneu-ne nota: el president del Tribunal Constitucional espanyol va demanar als governs que aquesta negociació servís per a reduir el pes de la seua institució en la resolució de les discrepàncies polítiques. Caram. Caram.

Que De los Cobos demanàs diàleg fins a un cert punt, només fins un cert punt, s’hauria pogut entendre en el context aquest de vendre fum que el govern espanyol i la trinxera amiga han muntat. Que De los Cobos demane, en públic, que aquest diàleg servesca per a rebaixar la judicialització és un altre míssil, i ja en són uns quants, a la línia de flotació de Mariano Rajoy. Fins ara havien estat els vots particulars, duríssims, de membres del tribunal, encapçalats per la vice-presidenta. Ara és el president mateix, home de Rajoy, qui diu que això no pot continuar així.

Si podeu, tanqueu els ulls i mireu on érem fa només quinze dies. La fissura a Madrid va obrint-se implacablement. I no és perquè de sobte algú haja decidit que valdria més intentar una via amable. No. És per dues coses: perquè nosaltres som més forts que mai i perquè els poders de l’estat tenen dubtes molt seriosos sobre l’eficàcia de la seua estratègia. Tan seriosos, de fet, que ja els expliquen i tot mentre ensenyen la nova web.

Que nosaltres tenim problemes? Mireu a Madrid…

Rita, innocent per a l'eternitat

"Totes les figures públiques de la dreta espanyola han competit entre si per fer-se un lloc a les televisions alabant la figura de l'antiga alcaldessa de València, considerant-la una dona virtuosa, austera i abnegada que ha estat víctima del martiri d'una suposada persecució política, periodística i judicial"

per Salvador Cot 24/11/2016

La mort de Rita Barberá s'ha convertit en un indicador de gran precisió per mesurar el nivell de compromís del PP amb la lluita contra la corrupció. Amb un resultat de zero. Totes les figures públiques de la dreta espanyola han competit entre si per fer-se un lloc a les televisions alabant la figura de l'antiga alcaldessa de València, considerant-la una dona virtuosa, austera i abnegada que ha estat víctima del martiri d'una suposada persecució política, periodística i judicial. Tot plegat, gràcies a un infart políticament providencial que confereix a la presumpció d'innocència de Barberà un caràcter etern.

I per si no quedava clar, el propi Mariano Rajoy va fer públic que havia rebut Rita Barberá, discretament, pocs dies abans. El president del govern espanyol ho va explicar exhibint un alt grau d'afectació personal, molt inhabitual en el seu caràcter. En definitiva, Rajoy i els seus han adoptat una actitud agressiva, de reivindicació màxima de la persona que va encapçalar una candidatura municipal absolutament amarada d'investigacions judicials per corrupció.

Van apartar Rita Barberá perquè els perjudicava la pròpia perpetuació en el poder, no pas perquè els molestés el contacte amb els processats per corrupció. Amb ella morta, no hi haurà condemna i això és el que els importa. Les comissions i el saqueig seguiran ben vius als jutjats i a fora però, bah, això ja només els importa als comunistes i als separatistes.

La II República a l’exili volia impedir l’ajuda del govern basc als seus refugiats

L'any 1947 Madrid demanava al govern basc que no invertís diners en els seus ciutadans, perquè això provocava una discriminació cap a la resta d'espanyols als camps de refugiats

per Gemma Aguilera 26/11/2016


El govern basc a l'exili es va enfrontar al de la II República per les ajudes als refugiats | Arxiu

El mantra de la igualtat de tots els espanyols i la unitat d’Espanya com a bé superior no és pas un invent ni del PSOE ni del PP. Tampoc del franquisme. La II República espanyola a l’exili ja va prioritzar aquests valors per sobre de qualsevol altra raó. N’és un bon exemple el conflicte institucional entre el govern de la República i el govern basc a l’exili l’abril de l’any 1947 per l’ajuda que prestava Euskadi als seus exiliats. Un cas que fa inevitable el paral·lelisme amb el setge judicial a la llei d’emergència habitacional i pobresa energètica, suspesa parcialment pel Tribunal Constitucional en considerar que “no respecta el principi d'igualtat entre els espanyols".

Quan el govern de la República va tenir constància que Euskadi ajudava els seus refugiats, i paral·lelament el govern espanyol passava penúries, va decidir enviar una missiva en què instava l’executiu basc a l’exili a abandonar els plans d’ajuda als refugiats que es trobaven al camp de Merignac, prop de Bordeus: “Se nos informa que el gobierno de su digna presidencia ha destacado allí como delegado un agente llamado señor Mateo encargado, al parecer con fondos procedentes del Gobierno de Euzkadi, de facilitar auxilios a los compatriotas vascos acogidos en dicho campo; con lo que crea una situación de privilegio con respecto a los demás españoles allí refugiados, quienes ven con el natural disgusto este trato diferencial entre hombres sometidos a una misma disciplina, por el solo hecho de haber nacido en distinta región de España”, deia la carta. La historiadora Aurora Madaula, especialista en nacionalisme basc, ha estudiat aquesta correspondència, que es troba a l’Arxiu Històric del Govern basc (Fons del Govern basc-Fons especial Beyris). “La República espanyola, presidida Diego Martínez Barrio, exigia al govern basc que deixés d’ajudar els bascos refugiats per tal de no generar diferències entre espanyols. Ni la guerra civil ni l’exili no havien estat suficients per provocar que les autoritats espanyoles, de dretes o d’esquerres, aparquessin l’animadversió cap als nacionalismes ‘perifèrics’, bascos o catalans, manifestant-se obertament contraris a l’existència dels governs autònoms”, argumenta Madaula.


Els bascos van desobeir

Al govern basc no li va tremolar el pols, i va respondre amb claredat a les accions homogeneïtzadores de Madrid: “Lamento tener que decirle, (…) que no me es posible dictar disposiciones de ninguna clase que “modifiquen dicha situación” como se expresa textualmente en la suya, pues supondría tanto como ordenar el abandono de los vascos allí recluidos”. El Govern basc a l’exili es negava a complir cap requeriment que comportés canviar la política de protecció cap als seus exiliats. “Al contrari, instava el govern espanyol a fer els mateixos esforços que feien ells per acomplir les exigències franceses amb els refugiats. Va ser una desobediència educada, sense crits i de la mà de la dreta conservadora i catòlica basca. Sense Estat però amb vocació de tenir-lo, actuant amb dignitat i fermesa per a protegir els seus ciutadans”, analitza aquesta experta.


Carta enviada pel Govern de la República al Govern basc el 1947 | Arxiu Històric del Govern basc

De fet, no era la primera vegada que la República posava sobre la taula l’argument de la igualtat de tots els espanyols per intentar laminar l'autogovern dels bascos. “El ministre de l’Interior, Julián Zugazagoitia, escrivia al govern basc defensant que els ciutadans bascos havien de córrer la mateixa sort que la resta de ciutadans espanyols, i sentenciava que ‘el gobierno vasco no tiene razón de ser’. De fet, mentre el govern basc és a Euskadi abans de marxar a l'exili, rep diverses cartes de ministres que asseguren que el més convenient és dissoldre els governs autònoms”, relata Madaula.


Les invitacions per a la festa de la II República a París que Euskadi va rebutjar | Arxiu Històric del Govern basc

Tallar l’aixeta a catalans i bascos

El govern basc havia dissenyat una pla d’ajuda als refugiats bascos per distribuir-los per Anglaterra i França. La II República també tenia un pla d’ajuda per als seus ciutadans, però amb una diferència important, la situació econòmica de la resistència espanyola era molt precària. És per això que el govern de la República va decidir unilateralment que els bascos i catalans no rebrien les transferències econòmiques que els pertocaven per llei com a part de la II República, i a més a més, els demanarien suport econòmic extra. “La penúria econòmica era un argument de pes del govern espanyol per insistir en la supressió dels governs autònoms, i quan ja es veu incapaç d’atendre els seus ciutadans, demana al govern basc que retiri les ajudes als ciutadans bascos dels camps de refugiats, en definitiva, els demana que deixin de fer política”, conclou Madaula.

I encara un detall més. La República espanyola estava teòricament arruïnada, i també obsessionada amb la igualtat –a la baixa- de tots els espanyols. Però la mateixa setmana que la República espanyola instava el govern basc a retirar l’ajuda als refugiats el camp de Bordeus per evitar discriminacions amb els altes espanyols, l’executiu a l’exili muntava una festa a París, que incloïa teatre i un gran convit, per celebrar la proclamació de la II República. El govern basc va declinar la seva assistència.

Observar la referencia a la ley de memoria historica española

http://www.lavanguardia.com/vida/20160214/302150153237/la-huella-del-pasado-fascista-de-italia-inscrita-en-sus-monumentos.html

Al final si repetimos cosas que no son ciertas mil veces la gente se lo acaba creyendo.

Y baliga....seguro que fue un cumulo de circunstancias que justifican la agresion. Cuando se acumulan las circunstancias las agresiones son logicas no? Ya lo tengo claro!!

Por cierto. ...al de la fundación Francisco Franco lo pongo en el mismo bando de los que dan tiros en la nuca y apalean a la [...]

La Justícia i el català

Barcelona. Divendres, 25 de novembre de 2016
1 minut
Editorial Jose Antich - Sergi Alcàzar

Moltes vegades, les estadístiques fan molt més que els discursos i el cas de l'ús del català en la Justícia és un exemple evident d'això. Així, no s'ha de ser una fura per considerar un fet molt negatiu que tan sols el 8% de les sentències dictades el 2015 s'hagin redactat en català. Si, a més, tenim en compte que aquest percentatge, el 2005, era proper al 20% i que any rere any ha anat retrocedint fins a arribar a l'última dada coneguda del 8%, la reflexió que un s'ha de fer no ha d'estar molt allunyada d'una gran preocupació. Com és possible que en deu anys s'hagi produït un retrocés semblant a partir d'una situació ja baixa inicialment?

Moltes són les causes, però cal situar entre les primeres la desídia dels diferents ministres de Justícia per abordar una situació que ha arribat a preocupar el Consell d'Europa i els membres de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries de l'esmentat organisme. Tant és així que han demanat directament la modificació de la llei perquè solucioni les traves que actualment existeixen i garanteixi el dret dels ciutadans a expressar-se en qualsevol de les llengües oficials en l'Estat espanyol.

Res d'això, tanmateix, sembla preocupar el Consell General del Poder Judicial i el seu president, Carlos Lesmes, que també ho és del Tribunal Suprem. La seva visió és molt diferent i considera que el conveni firmat entre l'Estat i la Generalitat, i que ofereix la dada ridícula del 8%, ha donat un resultat excel·lent. Costa d'entendre si hi ha raciocini per arribar a aquesta conclusió. Encara que, potser, és millor que no ens ho expliqui, ja que no seria agradable sentir que aquesta excel·lència només se superarà i arribarà a matrícula d'honor quan d'aquí uns altres deu anys el percentatge sigui la meitat de l'actual. O millor, per què no, esperar una mica més i que ja sigui del 0%.

¿Qué hay en juego en Altsasu?

http://www.youtube.com/watch?v=loeeJLXpFN8

-----

Cuéntanos algo de este video y algo de este otro:

http://www.youtube.com/watch?v=8P-vjesm7NM


¿Te parecen correctas las actuaciones de la Guardia Civil y de las instituciones estatales?

Cuando las pretendidas fuerzas de seguridad del Estado y los estamentos jurídicos y políticos del mismo actúan arbitrariamente en contra de una población civil desarmada, que tampoco los quiere ahí, de parte de quien estás?


El franquismo cada día más al [...]

Ya te responderé en su momento porque estoy al movil y te dire si me parece correcto o no....tambien te enviaré videos de gente que se tuvo que ir de Altsasu por las amenazas de los proetarras. Declaraciones a cara cubierta con miedo. No con la cara descubierta como aqui.

El franquismo era el pensamiento único no? A que me recuerda cuando se esta en desacuerdo con la independencia? Toni Alba, el teu amic igual puede ilustrarnos lo que nos pasara a los no independentistas.

Un repasito a Montesquieu le iria bien a mas de uno. Aunque seguro que diran que tambien era franquista. Eso de [...]

Felipe Rajoy, Mariano González

Salvador Cot

El 10 de setembre de 1998, uns set mil simpatitzants socialistes, encapçalats per Felipe González, Alfonso Guerra i Joaquín Almunia, van aplegar-se davant la porta de la presó de Guadalajara per expressar, públicament, la màxima solidaritat del partit amb José Barrionuevo i Rafael Vera, ambdós condemnats a deu anys per haver ordenat el segrest –per error, confonent-lo amb un dirigent d'ETA– del ciutadà francès Segundo Marey a mans dels GAL. Aquell dia, l'aleshores secretari general del PSOE, Joaquín Almunia, els va acomiadar dient: “Els que estimem la llibertat i creiem en els mateixos valors que van defensar sempre Vera i Barrionuevo, continuarem lluitant en defensa de la legalitat.” En aquella època, el PSOE estava assetjat judicialment per la guerra bruta, però els socialistes espanyols es negaven a renegar d'aquells delinqüents, encara que hi hagués condemna ferma... De fet, al cap de tres mesos ja estaven al carrer.

“Va ser un honor ser amic de la generosa, afable i lluitadora exalcaldessa de València i senadora”, ha dit Mariano Rajoy a la porta del tanatori on es vetllava Rita Barberá. Igual que el PSOE dels anys noranta, el PP es considera assetjat des dels jutjats i els mitjans de comunicació, en aquest cas no per la guerra bruta, sinó per una colossal trama de corrupció que afecta tot l'entramat del partit, de baix a dalt i de València fins a Madrid. Mariano Rajoy també s'ha desplaçat per acompanyar –en aquest cas, definitivament– Rita Barberá, un personatge central en l'estructura del PP. Els principals líders de la dreta espanyola, igual que als anys noranta ho van fer els del PSOE, no han dubtat a reivindicar la figura d'un dels seus, encara que el seu nom figurés en alguns sumaris més que compromesos.

Ni el PSOE ni el PP s'han penedit en cap moment dels delictes que s'han comès des de les institucions sota el paraigua de les seves sigles. Ni ho faran mai. La seva Espanya és un lloc on els de dalt reivindiquen, sense vergonya, la pròpia impunitat. O sigui que no només són el problema sinó que, a més, n'impedeixen la solució.

Espanya trenca la legalitat vigent i nosaltres que fem?

Amb la imputació de Carme Forcadell el govern espanyol trenca la seva pròpia legalitat, trenca la inviolabilitat de les càmeres parlamentaries, fonament de la democràcia, ho diu el codi penal espanyol en diferents articles tal com explica molt bé el lletrat @josepcosta en una sèrie de piulades.

Davant d’aquet trencament de la legalitat per part del govern espanyol en Josep Costa demana visualitzar-ho de forma contundent i diu que “El Parlament podria invocar la seua inviolabilitat com a institució, davant la persecució judicial de la presidenta per una votació del ple.” Un primer acte de demostració de la nova legalitat catalana que volem establir. Davant els atacs als principis de la democràcia, resposta contundent de la cambra catalana.

La inviolabilitat parlamentària està garantida pel propi codi penal espanyol, però ells s’ho passen pel folre, una prova evident que a Espanya ni separació de poder, ni democràcia de qualitat. Davant d’això, tenim tota la legitimitat per no acatar les decisions judicials espanyoles i el Parlament de Catalunya, la veu democràtica del poble de Catalunya, té l’obligació de defensar amb totes les seves forces la legalitat de les seves actuacions.

En base a l’actitud espanyola de carregar-se la democràcia cal un gest contundent del propi Parlament de Catalunya, davant una agressió tant flagrant com “violenta” cal una resposta democràtica.

La comèdia (dolenta) del diàleg

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Un any d’interinatge ha afeblit considerablement la posició del Govern espanyol. La Unió Europea i la resta dels grans actors de la política internacional no entenen la passivitat de les institucions espanyoles i la manca de recerca d’una sortida política al contenciós català. Tocava, doncs, aprofitant l’embranzida d’un nou govern, llançar l’operació maquillatge, pastanaga o mirallets, com li vulgueu dir, amb la presència del nou virrei, Enric Millo, l’home mutant de principis, com a figurant destacat. Els hem de dir, però, que no cola. I per avalar-ho, els fets: no s’ha retirat ni un sol procediment judicial obert contra ajuntaments catalans i ja hi ha noves amenaces contra qui desobeeixi el dia de la seva constitució. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

PINÇA. Les tensions, per desgràcia, tornen a aflorar amb certa virulència. Esperem, però, que sense conseqüències irreparables. El cert és que l’ex-secretari general del Departament de Cultura, Eduard Voltas, s’ha referit aquesta setmana a la coincidència tàcita entre una part de l’entorn opinatiu del PDECat i els militants d’Endavant (el sector més radical de la CUP, després de la marxa dels qui ja no van acceptar ni la candidatura del president Puigdemont després de defenestrar Mas) entorn a la necessitat d’evitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Tots dos, des dels extrems exactament oposats del quadrilàter, amb una part dels Comuns, comparteixen un mateix discurs: no volen un país compartit amb l’altre. Difícilment es pot explicar amb més riquesa aquest posicionament que en l’article de dimarts del filòsof Ferran Sáez Mateu. Davant la força tel·lúrica d’aquests posicionaments, cal conservar el convenciment que els qui van al capdavant no llençaran per la borda el resultat del 27-S.

PRESSING. La publicació de la 3a onada de 2016 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, en la qual, per cert, no es preguntava sobre un referèndum d’independència, ha estat el tret de sortida per a una campanya, d’una intensitat enorme, desfermada per l’”establishment” amb l’objectiu d’exigir a Junts del Sí que desfaci el seu compromís electoral d’iniciar la desconnexió d’Espanya en un termini de divuit mesos i, en conseqüència, amb la convocatòria de noves eleccions, d’aturar el referèndum d’independència al setembre. Tot i que la “La Vanguardia” i “El Periódico” dedicaran autèntics rius de tinta a la causa, és fàcil deduir que no se’n sortiran. Després de l’error d’haver convertit la gran victòria del 27-S en una derrota, el redreçament de la situació amb el compromís de celebrar un referèndum han enfortit moltíssim l’aposta prèvia per la desconnexió, perquè només dins un marc legal propi serà possible votar el proper mes de setembre.

ROSTRE. A aquestes alçades el rostre petri del president dels socialistes catalans Àngel Ros ha accedit ja a la categoria de mític: capaç, sense moure les parpelles, de votar el 9-N i d’avalar que es persegueixi penalment els organitzadors de la votació, al crit de les lleis cal complir-les: li’n recordarem quan s’aprovi la Llei de Transitorietat Jurídica i ell es negui a acceptar el referèndum d’autodeterminació. El paper dels socialistes catalans, de tan galdós, comença a fer veritable llàstima. Aquesta setmana, arran del pacte entre el PSE i el PNB per a un govern a Euskadi, Susana Díaz no dubtava a trobar acceptable que es parlés del País Basc com una nació i del seu dret a decidir. Les mateixes coses que, si fossin defensades el PSC (com en algun moment ho havien estat) provocarien un autèntic daltabaix. Perquè hi ha coses que no es poden defensar només perquè ets català.

SOBIRANIA. Una vegada més, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, ha acudit a un esmorzar informatiu a la capital del Regne, per certificar (no és broma) que el PSC no és cap cinquena columna independentista dins el PSOE. Que Catalunya és una nació, sí (de moment, més endavant ja recularem si convé), però que la sobirania rau en la nació espanyola. És el concepte de nació-carcassa que els sembla que l’Espanya-castellana (que tampoc) podria arribar algun dia a assumir. Cal dissimular el centre autèntic del debat, el veritable moll de l’os: els catalans no volem ser una nació buida de contingut sinó en plenitud, és a dir volem exercir la sobirania. Iceta respon, doncs, als límits que imposa la metròpoli: és molt el que ha assassinat l’Espanya castellana al llarg de la història (el 1640, el 1714, el 1939) per assolir la concentració de la sobirania, com per a retornar-nos-la ara.

SUSPENSIÓ. Com no podia ser d’altra manera, el Tribunal Suprem ha confirmat la suspensió de feina per tres anys al jutge Santiago Vidal, sota la increïble acusació d’haver mancat a les seves obligacions com a magistrat per haver dedicat el seu temps lliure a teoritzar sobre una futura Constitució catalana. Juntament amb la votació secreta en favor de la concessió del suplicatori de Francesc Homs pel “Congreso de los Diputados” ens trobem davant una nova i gravíssima vulneració dels drets fonamentals. Almenys esperem que el jutge Vidal ja no torni a fer cap sentència en nom del Borbó. Entretant, atès que ell mateix reconeix que al Senat s’avorreix, hauria de participar intensament en la preparació de la desconnexió en un dels àmbits on, a priori, resultarà més complicat: el de l’espai judicial propi. No només n’és aliena la llengua catalana, sinó fins i tot els catalans.

VIRREI. Dilluns prenia possessió el nou lloctinent de la monarquia espanyola al nostre país. Com passava de tant en tant en temps dels Àustria, hem passat del típic noble castellà perdut com un pop en un garatge, desesperat per marxar, a un altre de la terra, impotent per a evitar que la metròpoli, més enllà de pastanagues imaginàries, actuï d’acord amb els seus estrictes interessos. L’entrada d’Enric Millo (de l’independentisme dins Unió al “moderadíssim” espanyolisme que esparraca des del faristol informes polítics elaborats per la Generalitat) servirà, com totes les Operacions Catalunya que s’han succeït del 2010 ençà, per demostrar que a l’altra banda no hi ha res. Cada gran campanya en pro de la tercera via té l’enorme virtut, quan els fets no triguen a desmentir-la, de soscavar encara més la confiança en cap altra sortida alternativa que no sigui la constitució d’una República Catalana digna i pròspera.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Ahir Al Camp de la Bota es va homenatgear als 1717 bafusellats alá mateix desde 1939-1952 dels 3358 homes i 17 dones del total de Catalunya
Els familiars i coneguts dels represaliats no volem venjança si justicia

Mostres de diàleg

Jofre Llombart

Solucionar la pobresa energètica?

- No.

- Almenys els mesos d'hivern...

-No

- Pacte fiscal?

- No.

- Recaptar impostos?

- FLA.

- Prohibir el fracking?

- No.

- Cobrar un impost a les grans fortunes?

- No.

- Protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents?

- No.

- Decidir els horaris dels comerços?

- No.

- Fer polítiques d'igualtat entre homes i dones?

- No.

- Decidir quina és la llengua vehicular a l'escola?

- No.

- Cobrar una taxa a les operadores d'Internet per dedicar-lo a la cultura?

- No.

- Prohibir les corrides de toros?

- No.

- Sancionar les cadenes de televisió que emetin continguts inapropiats?

- No.

- El corredor del Mediterrani?

- No.

- Arreglar Rodalies?

- No. Primer l'AVE a Galícia.

- Seleccions esportives catalanes?

- No.

- Doncs votarem si val la pena seguir.

- No.

- Doncs simularem que votarem.

- Tampoc.

- I si ho fem?

- Imputarem.

- Doncs farem lleis noves al Parlament. En direm procés constituent.

- No. Inhabilitarem.

- Li encarregarem a un jutge que s'inventi una constitució.

- L'expulsarem.

- Doncs marxarem.

- I per què no s'asseuen a dialogar?

El sobiranisme prepara un nou desafiament en massa pel 6 de desembre

PDECAT, ERC, CUP i Demòcrates expliquen que els seus càrrecs municipals treballaran

Al nou delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, se li girarà molta feina de cara el 6 de desembre, dia de la constitució espanyola i festiu a tot l'Estat. Si ara fa 10 dies que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) proposa als càrrecs electes treballar el 6 de desembre organitzant actes cívics, socials i solidaris, tots els partits sobiranistes s'hi han abocat per desafiar l'Estat.


Pintada en contradel 6D

El portaveu d'Esquerra Republicana, Sergi Sabrià, ha avançat aquest dilluns que el proper 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola, els seus càrrecs electes optaran per treballar i no faran festiu aquest dia marcat com a tal en el calendari laboral estatal. Sense concretar si això formarà part d'una estratègia més global ni donar més detalls, el portaveu d'ERC ha assegurat que tant "la majoria" d'alcaldes i regidors com membres del Govern "han expressat directament la seva voluntat de treballar el dia 6 de desembre", i així ho faran. "tindran agenda pública", ha garantit.

CUP

Els ajuntaments governats per la CUP obriran el dia 6 de desembre i els càrrecs electes del partit treballaran. Els cupaires ho han acordat durant la 5ena Assemblea de càrrecs electes de la CUP, que se celebra aquest dissabte a Sant Celoni (Vallès Oriental). La CUP considera que la Constitució espanyola és una "presó pels pobles" i "un mur pels drets socials de la gent". El partit ostenta 20 alcaldies i també forma part del govern de deu altres municipis. En total són 365 regidors arreu de Catalunya. La CUP considera que Enric Millo "no hi té res a dir" i entén que els ajuntaments d'ERC i del PDECat també se sumaran a la crida de l'AMI i obriran les portes.

PDECAT

També s'ha pronunciat a favor el Partit Demòcrata Europeu Català (PDECAT), a través de la seva coordinadora general, Marta Pascal, ahir a TV3 que ha dit que el seu partit donarà llibertat als seus regidors per treballar o no el 6 de desembre.

Demòcrates

El portaveu de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, ha anunciat aquest dilluns que els 21 ajuntaments que governen obriran el 6 de desembre, Dia de la Constitució, perquè no tenen "res a celebrar". "Obriran el 6 de desembre i atendran a la ciutadania", ha assegurat en roda de premsa, i ha afegit que els seus regidors -també on no tenen la alcaldía- aniran als consistoris i tindran activitat institucional.

Blindats per les inhabilitacions

Ja hi ha uns 2.200 càrrecs electes registrats a l'Assemblea d'Electes de Catalunya un mes després de la seva presentació a Barcelona. Aquest dilluns, s'ha fet el primer acte territorial per difondre la iniciativa i aconseguir que s'hi sumin més càrrecs electes. Hi estan cridats 9.283 regidors, alcaldes, diputats (al Congrés i al Parlament), senadors i eurodiputats. La presidenta de l'Associació Catalana de Municipis (AMI), Neus Lloveras, remarca que el camí cap a la república catalana entra "a la recta final" i que cal estar preparats per si l'Estat "posa obstacles" a l'organització del referèndum. L'assemblea, doncs, es convocaria en el cas que l'Estat suspengués l'autonomia de Catalunya. "Hem d'estar preparats i garantir que res impedirà que els catalans puguin votar el proper setembre", remarca Lloveras. L'acte ha reunit més d'un centenar de càrrecs electes al Centre Cultural la Mercè.

Tercera via, entre la independència i... què?

"Les terceres vies són una creació que només és útil per a alguns mitjans de comunicació de línia editorial variable, però sempre dins de l'ortodòxia madrilenya"

per Salvador Cot 28/11/2016

N'hi ha hagut prou amb el nomenament de Soraya Sáenz de Santamaría com a responsable del dossier català per a què tornin a florir les fins ara marcidíssimes terceres vies. Hi ha tercerviístes de tots els origens, agrupats en una gran diversitat de plataformes i grups d'opinió. Però gairebé tots els impulsors d'aquestes entitats tenen en comú que provenen de l'òrbita ideològica del PSC i UDC. Concretament, de les franges menys catalanistes d'aquests dos partits. L'última creació, Portes Obertes, aplega noms tan significatius com Pere Navarro o l'exdiputat democristià Jordi Casas. De fet, la presentació de la plataforma va asseure a la primera fila, en perfecta companyonia, els líders del PSC, Miquel Iceta, i de la moribunda UDC, Ramon Espadaler, a més de l'advocat Josep Antoni Duran Lleida.

Políticament, tot plegat és poca cosa més que un intent desesperat de desmarcar-se de l'unionisme oficial, monopolitzat pel PP, Ciutadans i un PSOE que està deixant sense oxigen el ja molt malmès socialisme català. Intel·lectualment, és inevitable descartar qualsevol via intermèdia que no pugui situar-se entre la independència i una oferta que l'estat es nega fins i tot a esmentar com a simple possibilitat. Perquè, per entendre'ns, la tercera via és una proposta entre la independència i... què?

Fins que no hi hagi una proposta seriosa per part de l'estat, les terceres vies són una creació que només és útil per a alguns mitjans de comunicació de línia editorial variable, però sempre dins de l'ortodòxia madrilenya. El retorn al peix al cove ni tan sols és una proposta, és una simple regressió.

El "Black Year" importat de Castella

Aquesta setmana hem celebrat el "Black Friday" importat dels Estats Units d'Amèrica, un país, que molts no poden veure ni en pintura i contínuament estan criticant tot el que ens arriba d'allí, però no tenen cap inconvenient en imitar-lo en moltes coses i costums que no tenim aquí. Rajoy i el seu govern se'n deuen riure d'aquesta celebració, i volent donar lliçons a un dels països més importants de la terra hauran pensat, si ells tenen el "Black Friday", nosaltres més: tenim el "Black Year". Nosaltres, els del govern central no celebrem un "divendres negre" a l'any per a fer rebaixes a Catalunya; el nou govern constituït fa poc dies (com havien fet antics governs des de fa segles) estem aplicant "l'any negre" per a poder fer rebaixes tot l'any, per a la fruïció de tots els catalans.

Així com el "Black Friday" torna cada any per aquestes dates, el "Black Year" de Rajoy i els seus sequaços, és molt millor i dura tot l'any. No cal que torni perquè en acabar l'any és com aquells contractes que signem, i que si no diem res, es renoven automàticament. I així ens va!

Tanmateix, no pensem pas que aquests "anys negres" de rebaixes han començat amb el govern de Rajoy. Sempre he cregut, que la nostra història començà anar a mal borràs i tingué una davallada molt important, a partir del 24 de juny de 1412 -un "black wednesday"- amb el Compromís de Casp i l'entronització de la dinastia castellana. Tot el que succeí anys després: imposicions, greuges, abusos, mentides, atacs de tota mena, prometences i tot un reguitzell de coses sense complir, ha sigut a través dels segles, el què han anat aplicant a Catalunya tots els avantpassats castellans que ens han governat fins l'actualitat.
Si deixem segles anteriors i mirem els temps viscut pels nostres avis, pares i catalans que vivim actualment, podem comprovar que les rebaixes -políticament parlant- mai les hem deixat de patir per part dels governs centrals.

Deixant totes les penúries sofertes des del segle XV al XIX, és un fet constatat que durant el XX i començament del XXI hem continuat patint els mateixos entrebancs i mal de caps de sempre.
Després de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià l'abril de 1931, en considerar aquesta proclamació com un acte revolucionari, el govern central encomanà a l'estat català (que havien reduït a simple govern autònom) la redacció d'un estatut. L'avantprojecte fou acabat el 20 de juny de 1931 a Núria. Com no podia ser d'altra manera el govern de Madrid no estava d'acord en alguns punts, i després de certes limitacions per part del govern central i cessions per part dels nostres governants, mig any després (maig de 1932) començaren els debats a les Corts Espanyoles, on les rebaixes eren el nostre pa de cada dia. Després de diverses sessions parlamentàries plenes de recels i hostilitats, els polítics catalans de l'època en aprovar-se l'Estatut el 9 de setembre de 1932, el van considerar com una gran victòria. Com sempre, van recollir les escorrialles d'un Estatut que va néixer coix i retallat. Aquest 9 de setembre va ser un "black wednesday".

I com més avancem en el temps, els "anys negres" són més foscos. L'Estatut de Sau de 1979, redactat entre polítics catalans i un govern central alimentat encara per la recent dictadura soferta durant quaranta anys, tornà a ser retallat pel Congrés de Diputats. Sense una ruptura i tallant ras i curt amb velles costums de l'antic règim, no es podia pretendre que sortís un Estatut com calia i adient als temps que estàvem vivint. Si l'estatut de Núria va néixer amb un peu coix, aquest de Sau ho va fer amb els dos peus coixos. Quan només havien transcorregut cinc anys de la nova democràcia (?) i un any després de les primeres eleccions catalanes -març 1980- es va poder organitzar un cop d'estat, i això volia dir que hi havia part dels habitants d'aquests país que no volien el "statu quo" establert, i per tant aquest Estatut de Sau no estava ben redactat ni pactat i no ens convenia. Hagués hagut de ser un estatut trencador amb el malson de la dictadura per a començar de zero. Amb tot, l'Estatut de Sau va ser aprovat pel Congrés un "black monday", el 19 de novembre de 1979.

I què haig de comentar de l'últim Estatut de Miravet del 2005. Aquest nasqué coix, malgirbat i amb malastrugança. Aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre del 2005, i aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de març de 2006 -un "black thursday"- amb unes importants modificacions fou aprovat en referèndum pels catalans el juny del 2006. Però ai las! Com encara algú considerava que el pobre estatut no l'havien aprimat prou, el van deixar en "stand by" per a veure si s'aprimava una mica més. Vés tu! Com el van deixar al cap de quatre anys i escaig; prim com un paper de fumar i ribotejat, com va dir aquell (que no el coneixeria ni la mare que el va parir) pel TC que un 28 de juny de 2010, el va donar per vàlid. Un altre "black monday".
Aquest llarg temps esperant la resolució del TC amb l'enèsima retallada i les falses paraules del gran mentider Zapatero: "apoyaré el estatuto que salga aprobado del parlamento catalan", va ésser la gota que féu vessar el got. Aquí va començar tota la moguda: manifestacions massives, cadenes humanes, una "V" que omplia bona part de la Diagonal i la Gran Via, una Meridiana plena de gom a gom i un creixement de l'independentisme a tot Catalunya.

Així doncs, Rajoy i els seus manaies han tingut una bona colla de mestres per aplicar el seu "Black Year" particular. Amb tot, el Rajoy després de ser elegit altra vegada president amb penes i treballs, ara ens vol confondre i parlant de solucions inassequibles, ens envia a la presumptuosa Soraya Santamaria (amb despatx inclòs al palau Montaner) perquè ens pugui alliçonar i conduir pel recte camí, del qual tots els independentistes ens hem desviat. Suposa, el president, que la seva vicepresidenta amb la falsa empatia que va prometre, el diàleg inexistent que ni ella creu tenir i la imaginació que va presumir que faria servir, ens podrà engalipar. Potser alguns de la seva corda se la creuran, però molts catalans veient tots aquests "Black Years" soferts durant segles manats des de Castella, no volem escoltar, obeir ni patir més "anys negres".
Això vol dir que els nostres polítics han d'estar a l'aguait i anar per feina, no fos cas que en comptes de tenir alguns "blacks days" a l'any, tota la nostra vida fos una "Black life", com ha sigut en molts moments de la nostra història.

Jaume Meneses