Ets 'indepe' i no ho saps

Toni Soler19/11/2016 19:26

Segueix-me

SONDEJOS. L’última enquesta del CEO sobre l’independentisme configura un escenari diabòlic: 44,9 a favor, 45,1 en contra. Almenys ja ningú no gosa parlar de suflé. Però he d’admetre que la dada em decep una mica. Després del que ha passat a Espanya en l’últim any esperava una carretada de nous independentistes. No pas entusiastes, sinó resignats a l’evidència que la tercera via no existeix i que si hi ha alguna expectativa raonable a Espanya és de retrocés vers un nou centralisme. Però aquest decantament no s’ha produït. Fins ara hem destacat la fortalesa del sobiranisme, confirmada sondeig rere sondeig; ara toca també constatar la granítica convicció d’aquest 45,1% que, malgrat la perpetuació del PP en el poder, prefereix seguir esperant la reforma d’Espanya, o directament està satisfet amb la situació actual, ja sigui per raons sentimentals o pràctiques.

REFERÈNDUM. És interessant de comparar, com ha fet Francesc Abad, el baròmetre del CEO i l’enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials de la UAB, també recent i amb un univers similar. En el primer cas, la pregunta és “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, i el no guanya per dues dècimes. En el segon cas la pregunta és més concreta: “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència, vostè què faria?” I els resultats són una clara victòria del sí, per 12 punts de diferència. Aquest contrast es resumeix en la inclusió de la paraulareferèndum. És a dir: una part dels que, segons el CEO, no volen la independència, en realitat pensen que no és possible, almenys de forma tranquil·la i democràtica. Per això no la volen: perquè creuen que Espanya no cedirà i per tant estem abocats al conflicte. En canvi, el referèndum implica un procés reglat, democràtic, reconegut. No hi ha efectes secundaris, només la tria entre ser o no ser un estat sobirà. Això ens porta a la coneguda teoria del botó que va fer popular Raimon Obiols: “Si la independència fos cosa de prémer un botó, la majoria ho faria”.

EL GRAN ‘NO’. Tant als baròmetres del CEO com en molts d’altres, el suport a la independència apareix amagat en molts racons del qüestionari. Si preguntem als ciutadans si el govern català ha de receptar i gestionar els impostos dels catalans, el suport és aclaparador. El mateix passa si es pregunta pel control de les infraestructures bàsiques, el dèficit fiscal, la defensa dels interessos catalans a Europa, la promoció de la llengua, la implantació d’un model de benestar propi. I tot això, indefectiblement, implica sobirania. La gent prem el botó. Potser resulta que molts independentistes d’aquest país no saben que ho són.

Quin és, doncs, el gran no de la gent? La majoria està en contra del conflicte, de l’hostilitat amb Espanya, de l’uniformisme, dels nyaps en general. I una part d’aquesta majoria identifica tots aquests riscos amb la independència. Per això l’estratègia del govern espanyol -no en té d’altra-és l’amenaça i la por. Ha de convence’ns que el famós botó no existeix.

Una manera astuta de 'catalanitzar' l'escàndol de FCC amb les escombraries

Àlex Gutiérrez Barcelona19/11/2016 18:54

Segueix-me

De la mateixa manera que parlem de micromasclisme i microracisme, hauríem de parlar potser també de microcatalanofòbia: petits detalls que en aparença no tenen més importància, però que resulten reveladors. 'The devil is in the detail' (el diable és en els detalls), que diuen els anglesos. Per exemple, aquesta setmana 'El País' feia sortir un molt bon tema propi sobre un aparent frau de FCC amb les escombraries de Barcelona: documents que demostren que alteraven les dades i la recollida de residus per poder facturar més. Tot d'una, en la peça apareguda a la web, el redactor cita un dels correus electrònics en què es fa palesa la martingala i detalla que el missatge "està escrit en català". Ah, caram. En què ajuda, de cara a la comprensió de la notícia, especificar en quina llengua s'ha redactat el correu? Quina informació aporta, exactament? Doncs cap: és només connotació. El petit detall –'the devil'– suggereix que es tracta d'un (nou) cas de corrupció "catalana".Amb denominació d'origen, per entendre'ns. Si els llibres d'estil dels diaris determinen que no s'ha d'explicitar el color de pell d'algú o la seva procedència, a menys que resulti necessari, no veig per què s'ha d'especificar que un dels presumptes corruptes és catalanoparlant. Potser és una fotesa, potser un deix de l'inconscient, però prou que, per a l'edició en paper, a algú li devia grinyolar l'esment:allà ja no hi apareix.

L'any 2003, relatant el cas d'un noi que havia mort ofegat pel tap d'un bolígraf, alguns diaris deixaven caure que havia estat en classe de català. Era una manera com qualsevol altra d'atacar la normalització, suggerint subtilment que l'estrès inherent a haver d'estudiar aquesta llengua havia provocat l'incident. Això d''El País', òbviament, és molt menor en comparació, però utilitza la mateixa tècnica.

Es pot ser antifranquista i monàrquic?

Els governs que ha tingut l’Estat són la conseqüència lògica de la renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim

per Gemma Aguilera 19/11/2016

L’Estat espanyol està governat per un partit legitimat a les urnes que prové de les estructures del franquisme, del qual mai ha renegat obertament. I està flanquejat pel PSOE, que tot i venir d’una tradició republicana, durant l’exili ja havia abraçat la monarquia. Per si hi havia dubtes, el socialista Gregorio Peces Barba ho va aclarir l’any 1982 després que el PSOE hagués obtingut majoria absoluta: “Monarquía y Parlamento son términos complementarios, y su integración en la monarquía parlamentaria produce una estabilidad, un equilibrio y unas posibilidades de progreso difíciles de encontrar en otras formas de Estado". El PCE, que va ser el partit hegemònic en la lluita antifranquista, també s’havia declarat monàrquic: “Consideramos a la Monarquía como un régimen constitucional y democrático [...] Estamos convencidos de ser a la vez enérgicos y clarividentes defensores de la unidad de lo que es nuestra patria común".

Així, l’esquerra antifranquista espanyola no només deixava enrere la seva tradició republicana, sinó que abraçava un nou règim basat en un estat centralitzat i amb capacitat per establir un estat d’excepció permanent contra qualsevol dissidència envers la unitat d’Espanya, amb la institució monàrquica, l’església i l’exèrcit, com a garants d’aquesta unitat. O el que és el mateix, com a garantia dels privilegis pactats entre la dreta, l’esquerra i els poders econòmics l’any 1978. Uns pactes als quals s’hi van sumar el nacionalisme basc i català que, temorós que la violència al carrer anés a més i d’un possible intent de cop d’Estat, va rubricar els acords de la Moncloa sense veure venir la trampa de la LOAPA, que ignorava la promesa del reconeixement de les nacions històriques i les rebaixava a la mateixa alçada que les regions inventades.

Els governs que ha tingut l’Estat espanyol des que Franco va col·locar Joan Carles I, i les seves polítiques econòmiques, socials i culturals que han deixat un país fet pols en tots els sentits, són la conseqüència lògica d’aquesta renúncia de l’esquerra espanyola i de l’antifranquisme a trencar totalment amb el règim. Van preferir una simple reforma de l’Estat franquista, apuntalada per una institució no democràtica que garantís els privilegis de les elits polítiques i econòmiques abans que anihilar les estructures franquistes i construir un Estat plenament democràtic i amb un repartiment de poder real.

Però el pecat original és més greu. Els partits van rebutjar una transició netament democràtica que foragités de la societat polítics de Franco, policies, jutges corruptes i tribunals militars, que van trobar un còmode encaix gràcies a la Transició. A tots aquests mai ningú no els va destorbar ni els va demanar explicacions. Ni als que encara són vius ni als morts. Una llei d’Amnistia feta a mida va permetre la supervivència d’un poder judicial fidel al franquisme i al principi constitucional no escrit del dret natural superior de la defensa de la ‘unidad de destino de lo universal’. Un pacte entre els franquistes i les forces democràtiques per enterrar la memòria històrica del període republicà i la il·legitimitat originària de la monarquia 'joancarlista'.

Malauradament aquell pòsit sobreviu i es perpetua a través de les contínues sentències de tribunals espanyols que setmana sí setmana també arriben a Catalunya. Es pot ser antifranquista i monàrquic? Segurament sí, però cal voler trencar amb aquest pòsit franquista. I aquesta pregunta ja és més difícil de respondre.

Felip VI desconnecta de Catalunya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’obertura de la legislatura espanyola ens ha ofert el penós espectacle d’un cap d’estat que no ha triat ningú (Adolfo Suárez “dixit”), acompanyat a l’estrada per la seva família a la que, naturalment, tampoc ha escollit ningú, amb el Rolls Royce aparcat a la porta, llegint el discurs preparat per Moncloa i, per tant, en total sintonia ideològica i política amb el Partido Popular. Naturalment, el Borbó ha brandat la llei per amenaçar-nos a cops de constitució al cap. L’anterior Felip no va tenir el mateix respecte per l’observança de les lleis del nostre país. Caspa i anacronisme a cabassos. Ganes d’oblidar per sempre l’esperpent monàrquic, tan absurdament impropi del segle XXI. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ESTAFAR. L’exministre socialista madrileny, d’origen català, Pepe Borrell, s’ha passejat durant els darrers anys pels mitjans del país com un linx en matèria de balances fiscals: a base de moure la boleta del deute, havia estat capaç de defensar (desafiant les lleis de la lògica econòmica elemental) que pràcticament Catalunya no ha patit dèficit fiscal. I fer-ho amb aquells aires de superioritat que el caracteritzen i que tan agraden els seus “hooligans”. Per això hem rigut tant en saber que el seu rigor en l’argumentari anti-independentista podia estendre’s també al de les inversions del seu socialista i extens patrimoni: d’una tacada diu que li han estafat, segons han denunciat ell mateix, fins a 150.000 euros. I per a acabar bé la setmana, la seva porta giratòria s’ha enfangat i el jutge l’investiga com a membre del consell d’administració d’Abengoa que va atorgar indemnitzacions milionàries a dos directius en plena fallida. Tot molt edificant.

INTOXICACIÓ. L’habitual profusió de mitges veritats i mentides de l’espanyolisme ha arribat aquesta setmana al paroxisme amb el cas de l’Hospital Trueta de Girona, amb Jordi Canyas, el líder de Ciudadanos investigat per frau fiscal, demanant explicacions al Govern català sobre un suposat cas de discriminació lingüística contra el castellà. Qualsevol que hagi utilitzat el sistema sanitari català sap que qui segur que no serà atès en algun moment en la seva llengua pròpia són els catalanoparlants. A les poques hores, el mateix CD Tenerife deixava ben clara l’explicació: a l’hospital gironí no havien volgut prioritzar el cas i ells havien decidit marxar a un altre centre. Un cas de “no sabe con quien està usted hablando”. L’explicació, però, no haurà tingut la més mínima difusió a Espanya. La intoxicació, feta.

LLEIG. També hem viscut aquests dies una escena lamentable d’agressió del líder de Ciudadanos a l’Hospitalet, l’expresident del club de futbol local Miguel García. La violència, sempre és condemnable. També, les pintades i danys provocats a la seu del partit a la segona ciutat de Catalunya. Ara bé, cansa també la tendència a crear escenaris irreals dels líders taronges (hem sentit en aquesta línia Rivera i Arrimadas) aprofitar agressions que res tenen a veure amb l’independentisme per fer veure que en el fons sí que ho són. O si més no per deixar una ombra de dubte en l’ambient que implícitament puguin comprar els seus adeptes. Molt lleig. Per cert, en veure les reaccions un es pregunta en quin punt deu estar la investigació judicial sobre aquelles dues afeccionades de la “selección” agredides al carrer.

PETICIONS. Després que el patètic portaveu del que sigui Antonio Hernando defensés el contrari 24 hores abans, a darrera hora, el PSOE va virar (pressionat per la denúncia de tothom, inclòs el defenestrat Pedro Sánchez) per a impedir que l’ex-ministre recusat Jorge Fernández Díaz pogués presidir la Comissió d’Exteriors del Congreso de los Diputados. Finalment, ha acabat per encapçalar la de Peticions: francament, posar la defensa de les queixes i sol·licituds directes dels ciutadans a mans d’un personatge que valora tant els drets de la gent que ha estat capaç de crear una policia política no sembla precisament el més adient. I, entretant, el socialisme espanyol ha iniciat la purga política contra el PSC, expulsant els seus diputats de la presidència de comissions i de la direcció del grup parlamentari. Certament, tenim el federalisme a tocar de dits. Això sí, ens continuem estimant el PSOE per sobre de totes les coses.

RELAT. Ho hem vist una i altra vegada els darrers anys, de Donald Trump als Estats Units a la tercera via i les seves incomptables plataformes a Catalunya (per cert, que ja hi ha més comitès, plataformes i associacions en defensa de la tercera via, que partidaris més avall de la Diagonal de Barcelona): l’”establishment” vol imposar a tota costa un relat, el que li convé a cada lloc i moment, però la realitat acaba imposant-se indefectiblement i demostra que la seva capacitat per marcar el terreny és cada dia més limitada. Ja no és possible fer ballar tothom al ritme de la seva música. Segurament, per dos grans motius: perquè ha abusat en excés durant massa temps de la seva posició dominant i perquè les xarxes socials marquen una manera de construir la informació (amb molts defectes) però molt més difícil de conduir des de les mans dels poderosos.

TRIBUNALS. Fa pocs dies va ser Pedro Sánchez reconeixent (d’aquella manera) el caràcter nacional de Catalunya; ara, l’exministre ple de despit, Juan Manuel García-Margallo, en admetre l’error de l’estratègia de judicalització del procés i criticant la pinça del govern espanyol contra Catalunya: d’una banda, amb la Brigada Aranzadi, dirigida per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, volcant el pes de l’actuació del govern a mans del Tribunal Constitucional; de l’altra, la del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, executant sense pietat una asfíxia premeditada. Més enllà de compromisos i de trobades per al diàleg, el que manifesten realment les obres del Partido Popular és que estan satisfets amb la seva doble estratègia seguida fins ara i que, a la vista dels resultats, pensen continuar mantenint-la. Així ho ha decidit el president Mariano Rajoy. I per a desmentir els profetes de la tercera via, qui ha marxat del gabinet és l’exministre d’exteriors.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Franquisme, estructura d'Estat?

«Perquè l'herència d'una dictadura feixista no admet matisos ni equanimitat. Després de 41 anys de la mort del dictador al llit i de tragar les bondats de la transició no es pot esperar més temps per fer justícia»

Laura Pinyol | 20/11/2016 a les 22:00h

A Espanya encara es poden trobar 1.170 carrers, places i avingudes amb noms que altifiquen José Antonio Primo de Rivera, en primera instància, seguit dels que són dedicats al dictador Francisco Franco en totes les seves variants (Generalísimo, General o Caudillo) i altres figures insígnies del franquisme com Emilio Mora, Gonzalo Queipo de Llano, José Moscardó, Millán Astray o José Sanjurjo. Són dades que proporciona l'Institut Nacional d'Estadística (INE) on és fàcil recollir els noms dels personatges més grandiloqüents de la dictadura però deixa de banda els dedicats a l'Alzamiento o la Divisón Azul i converteix en una feina molt minuciosa perseguir els carrers de cada poble o ciutat on hi ha encara enaltiments de figures de caràcter més local.

L'any 2007 l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica preveia substituir aquests noms però deixava en mans de les administracions locals la iniciativa de fer-ho. El simbolisme d'aquest pas de reparació va ser, precisament, un dels primers gestos que va fer l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, en aprovar canviar el nom dels trenta més rellevants, com el carrer dels Caídos de la División Azul, la Plaza del Caudillo, o el del General Dávila.

En alguns llocs pot resultar encara molt impopular tocar cap herència del passat feixista del règim del general Franco. No cal anar gaire lluny: aquest cap de setmana, l'ajuntament de Salamanca va decidir protegir amb una placa de vidre blindat el medalló esculpit de Franco que es pot trobar a la Plaza Mayor. I per mostres que el franquisme encara perviu en una part estructural de la societat espanyola només calia llegir dissabte l'entrevista que publicava el diari El Mundo al vicepresident de la Fundación Francisco Franco –que l'any 2015 encara rebia 150.000€ en subvencions dels pressupostos generals de l'Estat- Jaime Alonso García, advocat i membre de Manos Limpias, on afirma amb contundència tantes barbaritats que fan difícil extreure'n un sol titular, però algunes de les seves argumentacions serien punibles amb el codi penal d'estats com Alemanya on l'exaltació del nazisme, simplement, és il·legal. Per exemple, una de les coses que diu Alonso García és que els represaliats pel franquisme ho van ser per alguna cosa i, posats a demanar perdó, haurien de ser ells primers a fer-ho; que la democràcia és filla del franquisme i que tots els afusellats ("sólo 23.000 y no por capricho") ho van ser amb un judici sumaríssim perquè eren criminals i poden consultar-se'n les raons i cita, per posar un exemple, Lluís Companys. És tanta la desraó i la calúmnia d'aquesta entrevista que contrarestar-la és picar ferro fred.

Per fortuna, Catalunya és un altre país. Ahir, el paranimf de la universitat de Barcelona, el Govern va homenatjar més de 300 represaliats del franquisme. El conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, va tenir un record sentit per aquells homes i dones compromesos que van viure amb pròpia carn "la represàlia i la venjança" del règim. També els historiadors Borja de Riquer i Josep Fontana van criticar la llei d'amnistia que va actuar com una llei per a l'amnèsia i l'oblit dels crims atroços del franquisme. I encara ahir a la nit, Òmnium Cultural homenatjava els lluitadors de l'antifranquisme en un acte a La Model.

Som un altre país on les víctimes –tard, molt tard– es reparen i s'homenatgen i on el Parlament de Catalunya impulsa una llei per anul·lar tots els judicis sumaríssims del franquisme. Perquè l'herència d'una dictadura feixista no admet matisos ni equanimitat. Després de 41 anys de la mort del dictador al llit i de tragar les bondats de la transició no es pot esperar més temps per fer justícia, reparar les víctimes i enaltir els qui sempre van creure en la democràcia com a única bandera de llibertat.

El coronel de la Guàrdia Civil que volia protecció

"Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany"

per Víctor Alexandre 20/11/2016

Els dies 10 i 11 d’aquest mes de novembre, a l’Auditori del World Trade Center de Barcelona, es va celebrar el VII Congrés Internacional sobre Polítiques Europees de Trànsit. Aquest congrés, que és de periodicitat biennal i que té com a subtítol “La lluita contra la inseguretat viària”, aplega un conjunt d’experts europeus en la matèria que treballen amb l’objectiu d’aconseguir que el nombre de víctimes mortals de l’any 2020, en el conjunt de la Unió, es redueixi a la meitat de les que hi va haver l’any 2010. Entre els ponents, a més de Catalunya, hi havia representants de França, Regne Unit, País Basc, Espanya, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia..., que van abordar temes relatius als col·lectius vulnerables, la conducció automatitzada, la mobilitat i la salut pública, les conductes de risc, les campanyes de prevenció i, entre d’altres, la psicopatologia i violacions de trànsit en persones que han perdut el permís de conduir. En definitiva, una trobada que demostra que no és mitjançant la uniformització, sinó respectant les diverses polítiques nacionals, d’acord amb la realitat idiosincràtica de cada país, com s’assoleixen els objectius comuns.

Fins aquí, doncs, tot correcte. Però entre bastidors va passar una cosa que mereix ser explicada, perquè enllaça amb la mentida repugnant que Inés Arrimadas, diputada de Ciudadanos al Parlament, va dir el 26 d’octubre passat a 13TV. Recordem-la textualment: “Sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, i porto escorta perquè ja sabem què passa a Catalunya...” I dos dies després, sabent-se en fals, va intentar maquillar les seves declaracions carregant les culpes al govern català amb una altra mentida. Aquesta: “Portar escorta no és una decisió meva, és del departament d’Interior. Si el departament ho fa deu ser per una qüestió de seguretat.”

Amb relació a la primera mentida, només dir que és l’expressió d’un desig frustrat del nacionalisme espanyol: la destrucció de la imatge cívica, pacífica i democràtica de l’independentisme català per mitjà de falsedats que facin creure que a Catalunya regna un clima de violència i terror al carrer. Tanta fal·làcia, tanmateix, no fa res més que demostrar la ràbia que provoquen en aquesta gent les manifestacions independentistes de dos milions de persones a Barcelona sense un sol paper a terra. Pel que fa a la segona mentida, només dir que és rotundament fals que el departament d’Interior obligui la senyora Arrimadas a dur escorta. L’escorta és una opció personal dels polítics amb rellevància governamental o parlamentària. No s’imposa a ningú. La decisió de la senyora Arrimadas, per tant, és voluntat seva i només seva.

Però allò que de debò persegueix Ciudadanos no és que els catalans ens creguem les seves mentides, això ja saben que és impossible. El que pretenen és que se les creguin a Espanya per tal que la catalanofòbia s’escampi com més millor. Va ser justament al World Trade Center de Barcelona, durant el congrés internacional esmentat, on es va produir un fet en aquest sentit. Com he dit, Catalunya era el país amfitrió i, en conseqüència, es feia càrrec de l’allotjament de tots els convidats, un allotjament que per raons d’ordre pràctic es feia en hotels propers al World Trade Center, a fi que els convidats no haguessin de caminar més de deu minuts d’un lloc a l’altre. No obstant això, un coronel de la Guàrdia Civil va exigir que posessin un cotxe a la seva disposició per anar a l’hotel, ja que no volia anar-hi caminant. Davant d’això, els amfitrions no van tenir inconvenient a oferir-li un taxi. Seria un trajecte molt curt, de quatre minuts a tot estirar, però no hi havia cap problema. El coronel, però, s’hi va negar i va dir: “No vull un taxi, vull un cotxe privat.” “Però per què?”, li van preguntar. I va respondre: “D’un taxi no me’n refio. Vull un cotxe de seguretat, perquè ja sabem què passa a Catalunya...”

No cal dir que els amfitrions van satisfer els desitjos del coronel, de manera que aquest no va fer a peu les quatre passes que el separaven de l’hotel. L’home temia per la seva vida, i la idea de caminar per Barcelona l’aterria. Caminar per Barcelona! I ara! Déu nos en guard! És significatiu, però, que repetís fil per randa les mateixes paraules que Inés Arrimadas havia pronunciat quinze dies abans. És notava que n’havia pres bona nota i que, en veure’s obligat a viatjar a Catalunya, va tremolar de por. O potser no. Potser el coronel sabia prou bé que eren una mentida repugnant i només volia adherir-s’hi; potser el coronel, com la seva musa, la senyora Arrimadas, pensava que n’hi ha prou de creure’s les pròpies mentides perquè aquestes esdevinguin veritat.

Tot amb tot, des d’un punt de vista psicològic, l’anàlisi del comportament d’aquesta gent resulta força avorrit. Són tan transparents, que es veu d’una hora lluny fins a quin punt els agradaria que la realitat catalana fos com ells la descriuen. Per això no cal amoïnar-se. Catalunya serà un Estat independent i ells continuaran atrapats en el seu autoengany. Com aquests fans de Michael Jackson, que afirmen que no és mort i que viu a Occitània, també Inés Arrimadas, l’esmentat coronel de la Guàrdia Civil i tota la cort de ciudadanos continuaran afirmant, malgrat l’evidència, que Catalunya no és lliure i que viu a Espanya. És el problema que té convertir un cantant o un Estat en una religió: quan el seu déu mor, els deixebles se senten orfes i desemparats.

Ultres franquistes apallissen l’activista gitano i homosexual Lagarder a Madrid

L'agressió a l'activista romanès ha estat enregistrada en vídeo

http://www.youtube.com/watch?v=zq40xfyy5PY

Per: Redacció
20.11.2016 18:40

El diari El Español ha publicat aquesta tarda un vídeo de l’agressió que ha rebut avui Lagarder, activista romanès homosexual i gitano, quan ha cridat ‘Franco assassí’ durant una concentració amb motiu del 41è aniversari de la mort del dictador espanyol. Uns dos-cents ultres franquistes s’havien concentrat a la plaça Oriente de Madrid quan l’activista ha rebut la pallissa, que ha estat enregistrada en vídeo. Dos policies que feien vigilància a l’acte han separat els agressors de Lagarder i se l’han endut. La concentració havia estat convocada per Fuerza Nueva, Movimiento Católico Español, Falange i Democracia Nacional. Tot i que s’hi feia exaltació de la dictadura i el feixisme, les institucions no l’havien prohibida.

Demòcrates de Catalunya denuncia una agressió neonazi en una parada a Vilanova i la Geltrú

La parada informativa va ser destrossada per un individu d'estètica neonazi

Per: Europa Press
20.11.2016 11:43

El partit Demòcrates de Catalunya ha mostrat el seu suport a les víctimes d’una agressió, ahir a Vilanova i la Geltrú (Barcelona), en el tendal informatiu de Demòcrates i Joves Demòcrates. Els fets van passar a les tres de la tarda quan un individu ‘d’estètica neonazi i ideologia ultraespanyolista’ va amenaçar als voluntaris que eren en la parada informativa, que després ha estat destrossada, segons han informat en un comunicat.

Des de la formació han assegurat que actes com aquest ‘no faran que el partit abandoni el seu propòsit de treballar per ampliar la base social de l’independentisme’.

Heus ací el text del comunicat:

«Davant els fets succeïts avui, quan una persona ha amenaçat primer, i després ha destrossat la parada informativa de Demòcrates i Joves Demòcrates, a les 3 de la tarda a Vilanova i la Geltrú, manifestem el nostre rebuig més enèrgic i la nostra solidaritat amb els voluntaris de la localitat. És evident que es tracta d’una agressió amb rerefons polític i ideològic que en qualsevol societat democràtica i sana no es pot tolerar.

L’agressió i intent d’intimidació per part d’un individu d’estètica neonazi i d’ideologia ultra espanyolista no farà que Demòcrates de Catalunya desisteixi en el seu propòsit de treballar per eixamplar la base social de l’independentisme arreu del país. Les nostres armes són els arguments i els vots, i mai cap acte violent farà que ens desviem ni un mil·límetre del nostre objectiu.»

Una passa més cap a la desaparició de la llengua catalana

Som moltes persones les que sabem que una llengua no desapareix perquè els nouvinguts no la vulguin aprendre i parlar, sinó perquè els propis parlants deixen de fer-ho, o no fan el que seria convenient perquè la llengua en qüestió gaudís de bona salut. El fet que hi hagi catalanoparlants que deixin de parlar la llengua catalana als seus fills, o d'altres que no la parlen en totes les ocasions i en tots els àmbits, és una de les causes principals que perjudiquen la normalització d'una llengua, com la catalana, que ha estat durant segles reprimida i perseguida. Quan una llengua és perseguida vol dir que hi ha qui la persegueix i qui desitja la seva desaparició. Els principals enemics de la llengua han estat els governs espanyols que han volgut esborrar els senyals identitaris dels territoris que s'havien annexionat. A aquests els han seguit totes les persones que envolten el poder, aristocràcia i poder econòmic, als quals després se'ls han unit els mitjans de comunicació afins, i a continuació, la gent pertanyent al poble que s'ha cregut les seves mentides.

Tant els governs com la societat civil tenen persones o associacions dedicades a estudiar la manera de fagocitar les llengües que els destorben, com és el cas de la FAES. Una de les maneres d'anorrear una llengua és esmicolar-la, fer-la trossos, dividir-la, anar-la fent petita, fins que sigui ridícula i no pagui la pena conservar-la. Un altre procés, que pot ser simultani al de la divisió, és aquell que ocorre quan s'ha aconseguit que tots els parlants de la llengua subordinada siguin bilingües, mentre es desenvolupa aquest procés es van introduint vocables de la llengua dominant. S'introdueixen a poc a poc, i van desfigurant la llengua subordinada. Al llarg del temps, aquesta pot arribar a semblar un dialecte de la llengua dominant. S'arriba a aconseguir fer perdre la identitat primera a la llengua. Si aquesta part esmicolada era dialecte d'una llengua pot passar que paregui que ho és d'una altra. Tenim exemples. El portuguès es parlava a l'oest de la península Ibèrica, de nord a sud. La part del nord, Galícia, també parlava portuguès. El fet de pertànyer a una altra nació va fer que primerament se li digués, com se li deu dir encara en medis acadèmics, galaicoportuguès; en una etapa posterior, els polítics li varen posar el nom del dialecte, gallec, i es va acabar el procés de bilingüització, al mateix temps que s'anaven introduint castellanismes i més castellanismes; i en aquest moment, ja sembla un dialecte de l'espanyol, més que del portuguès.

Aquest mateix procés fa estona que es duu a terme a València. Ha passat per tots els processos de divisió de la llengua, encara que es faci sempre volent distingir-se de la llengua catalana, de la qual el valencià sempre n'ha estat un dialecte. Els polítics, igual que a Galícia, varen començar canviant-ne el nom i donant la categoria de llengua al dialecte. Una passa més va ser la fundació de l'Acadèmia valenciana de la llengua. Si anau a la web de l'Acadèmia no hi trobareu ni una sola referència al català. Tot s'ha fet com si la llengua valenciana fos una llengua diferent. Per això, el Govern de Madrid i empreses que fan referència a les llengües, posen català i valencià com si fossin llengües diferents. Que el poble que només té estudis bàsics o si té estudis superiors no referits a les llengües no desitgi o pensi que la seva llengua és diferent que la llengua catalana, per totes les mentides que li han dit, es pot admetre. El que no es pot pensar és que això ho puguin acceptar persones enteses en temes lingüístics, com poden ser els que formen part d'aquesta acadèmia, a no ser que hagin pesat més les remuneracions aconseguides. Allò cert és que acaben de publicar un diccionari normatiu valencià, al qual hi han introduït uns 500 castellanismes. Una passa bastant important per seguir el camí del gallec. També tenen un.diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, una gramàtica normativa valenciana, la normativa ortogràfica del valencià, l'estàndard oral del valencià, i els gentilicis valencians. Ni la més mínima referència al català. Només una referència al principi a les Normes de Castelló, però tot seguit amarades de tota una sèrie d'elements genuïns. I a partir d'aquell moment, dedicació absoluta a la genuïnitat per marcar la diferència, que conclou amb els 500 barbarismes adoptats de l'espanyol. Espanyolismes que no són necessaris a una llengua que té les paraules adequades per a cada un d'ells.

Algú podrà dir que també l'espanyol té acadèmies de la llengua als diferents països on es parla. Aquestes acadèmies es diuen “Academia paraguaya de la lengua española”, o “Academia mexicana de la lengua”; unes posen de la llengua espanyola i altres de la llengua, i se sobreentén que és de l'única llengua, i fan congressos d'acadèmies de la llengua espanyola. Si a ca una de les persones que formen part de les acadèmies que posen “de la lengua”, els demanau que li posin un adjectiu, totes contestaran que “española” o “castellana”. Si feis el mateix amb els acadèmics valencians, l'adjectiu que empraran serà “valenciana”. Les 23 acadèmies existents treballen per enriquir la llengua espanyola, i si estudien els particularismes de cada estat, sempre és amb la intenció de millorar la llengua general. Res a veure amb el que han fet crear els polítics valencians contraris a la llengua catalana i que pretenen dividir-la, ja he explicat abans amb quins objectius ho han fet.

També s'està incubant un fet semblant a les Illes Balears, hi ha grupuscles que pretenen que la llengua no sigui la catalana, i aprofiten el fet de viure sempre emparats pel poder espanyol, que ha propiciat expressament certa confusió a la gent sense preparació i que no va poder aprendre la seva llengua; doncs aquests grupuscles pretenen inventar la llengua mallorquina, quan el que tenim és el dialecte mallorquí; uns altres, quan els diuen que hi ha més illes que Mallorca, parlen d'un baléà, com si pretenguessin burlar-se de la llengua d'aquí. El president José Ramón Bauzá tenia amistat amb aquests grupuscles i se l'ha vist en alguna de les seves reunions. Si el poble continua badant, qualsevol govern del PP, seguint les directrius de Madrid, inventarà també una acadèmia semblant a la valenciana.

Clam a la Model perquè l'Estat jutgi els crims del seu "passat totalitari"

MARC TORO Barcelona20/11/2016 21:49

"L'estat espanyol no ha jutjat mai el franquisme, Espanya no ha passat mai comptes amb el seu passat totalitari. És inacceptable a l'Europa democràtica del segle XXI". Amb aquesta contundència s'ha expressat aquest dissabte al vespre el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, en la seva intervenció a l'emotiu acte que l'entitat ha celebrat aquest dissabte al vespre a l'interior de la presó Model, símbol de la repressió franquista.

El dia en què es compleixen 41 anys de la mort de Franco, i un mes després que el Parlament hagi acordat anul·lar els judicis sumaríssims de la dictadura, Cuixart ha reclamat una República Catalana per poder "reparar les víctimes com es mereixen". Entre el públic l'escoltaven molts dels que fa que temps que reclamen que es faci justícia: representants d'entitats memorialistes i testimonis d'aquell temps fosc com Agustí Alcoberro, Raimon Carrasco, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Cruanyes, August Gil Matamala, Magda Oranich, Enric Pubill, Montserrat Puig Antich, Núria Roig o Anna Sallés. Tots ells han explicat, emocionats, el seu trist record d'uns anys que no volen que caiguin en l'oblit.

Per tal de garantir la memòria dels que van ser torturats i assassinats a la Model –en una de les cel·les va ser executat amb el mètode del garrot vil Salvador Puig Antich–, Cuixart ha demanat a l'Ajuntament de Barcelona que incorpori un espai per a la memòria històrica en elnou pla d'usos del centre penitenciari. "Aquestes parets van ser testimoni d'autèntica barbàrie. Aviat aquest espai deixarà de ser un centre penitenciari, però li demanem que pervisqui la memòria del que va passar aquí, que ho sàpiguen els nostres joves, que aquest espai sigui un espai per recordar el patiment de tantes víctimes innocents", ha dit interpel·lant directament l'alcaldessa de la ciutat, Ada Colau, present a l'acte.

Colau, visiblement emocionada, ha recollit el guant assegurant que el seu govern està "treballant molt intensament" per tancar la Model i convertir-la en "un espai de memòria" i d'equipaments per als veïns del barri. "Esperem que molt aviat ho puguem anunciar", ha dit. Colau, que ha fet un repàs del paper de l'Ajuntament en la lluita contra la impunitat del franquisme, ha declarat: "No ens alimenta cap esperit de revenja, sinó que exigim que es faci justícia". Ha admès, però, que "lluitar contra la impunitat no és fàcil" i ha expressat la seva indignació per fets com la justificació dels afusellaments de la dictadura per part de la Fundación Francisco Franco.

El conseller de Justícia, Carles Mundó, que ha introduït l'acte, ha recordat que a la Model molts represaliats van acabar afusellats, motiu pel qual també s'ha compromès a treballar per tancar el centre penitenciari "tan aviat com sigui possible" i "deixar testimoni del que ha representat" durant tants anys. I encara ara. El conseller no s'ha estat de destacar que, malgrat que el dictador sigui mort, "cada dia tenim mostres que el franquisme no ha mort del tot".

En una línia semblant s'han expressat tant el conseller d'Afers i Relacions Institucionals i Exteriors i Transparència,Raül Romeva -que en un acte a la UB al matí ja havia denunciat els "ecos" del franquisme que encara ressonen-, com la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, que ha fet un discurs molt contundent per clausurar l'acte. Forcadell ha denunciat "el silenci de la dictadura i l'oblit imposat per la transició", així com la negativa del govern espanyol d'anul·lar judicis militars o extradir a l'Argentina els encausats que encara estan vius. "Això hauria de fer caure la cara de vergonya a un Estat democràtic", ha dit, per concloure: "Continuarem exigint la reparació de les víctimes del franquisme. Els hi devem. Però també ho farem per la nostra pròpia dignitat", ha conclòs.

El 20-N de l'any passat, Òmnium Cultural ja es va manifestar contra la impunitat del franquisme a la Model, però en aquell cas l'acte va ser a l'exterior del centre i va comptar amb la participació de més d'un miler de persones.

El gripau borbònic

"Suárez li explica a Prego la veritat però, això sí, partint de la confiança total en què la periodista encobrirà els motius i les decisions i que sempre buscarà el relat més favorable per al poder"

per Salvador Cot 20/11/2016

L'entrevista que mai no es va emetre amb Adolfo Suárez ha posat la cirereta a l'enorme gripau que es van haver d'empassar, del tot precuinat, els ciutadans d'aquell estat espanyol dels anys setanta, un entramat repressiu i institucional que provenia, directament, de la força de les armes. En aquelles imatges Suárez recorda, explícitament, com van col·locar-li a la gent una monarquia que no volia ningú, saltant-se fins i tot les cancelleries estrangeres i el conjunt de l'opinió pública internacional. El rei, Suárez i els seus van fer el que els va donar la gana perquè mantenien la força i el poder d'intimidació.

El discurs de Suárez és del tot desvergonyit. Però encara és més significatiu el gest que fa de tapar-se el micròfon amb la mà per explicar-li a Victoria Prego com i per què es va fer aquella marranada que acabaria imposant el monarca designat per Franco. En aquella entrevista, Suárez li explica a Prego la veritat però, això sí, partint de la confiança total en què la periodista encobrirà els motius i les decisions i que sempre buscarà el relat més favorable per al poder. No és casualitat que Victoria Prego hagi aconseguit el títol informal de cronista oficial de la transició.

Aquesta indulgència amb el poder és una constant dels mitjans de comunicació que han estat hegemònics a Madrid des de finals dels anys setanta. Una actitud que explica bona part de les mancances democràtiques de l'estat espanyol i que, encara ara, fa que la legitimitat del règim del 78 es basi en mentides i fabulacions. Les que porta dècades escrivint Victoria Prego, per exemple.

Nacisme i fascistas(Italia) no tenen ningú monoment ni carres Espanya i als PPCC esta plens encare de carres i monoments als facistes cap de aquests paisos te una fundacio A nom de Musolini o Hitler i aqui reben tota clase se subvencions per per del estat
Inclus Rusia i paisos del Bloc de Acer han destruit tots als mononments que fa referencia al passat dictatorial España no i encare perdurant i son defenssat
Molts paisos van fer ruptura i Espanya no

Espanya, el país on el feixisme desgrava

"El règim polític que promou fiscalment les donacions a una fundació feixista és el mateix que ha decidit portar a la banqueta dels acusats els càrrecs institucionals que van posar les urnes en què van votar dos milions llargs de ciutadans d'aquest país"

per Salvador Cot 21/11/2020

Si vostè manté fidelitat en les donacions a la Fundació Francisco Franco (FNFF) durant uns quants anys, la deducció fiscal que obtindrà pot arribar fins al 75 per cent del total. Per exemple, si una persona o una empresa inverteix 150 euros en promoure la figura del dictador, Hisenda li finançarà 112,5 euros i la donació a fons perdut serà, només, de 37,5 euros. Això passa perquè l'estat espanyol considera que la FNFF té una funció benèfico-docent i cultural i mereix aquests -generosíssims- privilegis fiscals. Els mateixos franquistes fan publicitat de les deduccions de què gaudeixen els seus benefactors a la web oficial de l'entitat. Ni se n'amaguen ni se'n donen vergonya, al contrari.

El règim polític que promou fiscalment les donacions a una fundació feixista és el mateix que ha decidit portar a la banqueta dels acusats els càrrecs institucionals que van posar les urnes en què van votar dos milions llargs de ciutadans d'aquest país. Aquesta és la legitimitat que té el sistema que deriva de la transició de finals dels anys setanta, amb Adolfo Suárez enganyant la gent per col·locar-los la monarquia i Victoria Prego -i tota la premsa de Madrid- ajudant els que manaven a tapar-se el micro i les vergonyes.

Però tot això els importa un rave. El suplicatori contra Francesc Homs no és més que la ratificació política a una ofensiva judicial contra la voluntat democràtica de la majoria del Parlament de Catalunya. Un bany de realitat per si quedés algú a qui encara li passés pel cap que els jutges i els magistrats que ataquen el procés de sobirania podien actuar amb algun grau d'independència.

Aprendre de la mentida

«Si demanes una molla en compte del pa sencer, fas el camí molt fàcil a qui vulga marejar-te amb qualsevol circumstància biogràfica»


Adolfo Suarez

Per: Vicent Partal
20.11.2016 22:00

Quan jo començava a fer de periodista, als anys vuitanta, corrien tot de rumors sobre Juan Carlos. Un company fotògraf de València, que aleshores treballava ocasionalment per a l’agència EFE, ens va contar una nit que havia anat a Palma a cobrir la visita rutinària que el monarca hi feia cada estiu. L’hi van enviar amb l’ordre de fer fotografies familiars i amables que remarcassen ‘el caràcter afectuós i natural’ de l’hereu de Franco. En aquell temps la campanya per a fer de Juan Carlos allò que no era es trobava en el cim.

Aquell amic contava que havia anat al iot reial perquè li havien dit que arribaria la senyora grega casada amb el monarca espanyol i que una foto del petó de benvinguda seria perfecta per a la cort. EFE era l’agència oficial i tenia totes les facilitats del món, de manera que s’hi va posar amb la càmera preparada. Va arribar Sofia de Grècia i Juan Carlos va anar a rebre-la. Quan eren tots dos a prop, el fotògraf va disparar l’objectiu de la càmera i la reina una bufetada contundent a la cara del rei, acompanyada de notables crits en anglès –ells dos es parlen en anglès, tan espanyols com són…

Com és fàcil d’imaginar, l’estupefacció dels presents fou absoluta. El meu company no sabia què fer, si continuar retratant o anar-se’n. La batussa continuava a plena veu, amb colps ocasionals. Finalment, els agents de seguretat de Juan Carlos s’hi van atansar, li van prendre el rodet de la càmera i li van recordar amablement que allò no ho podia contar a ningú. ‘Ni a la teua dona’, li van dir, explícitament –i ell, efectivament, era casat.

Molts anys més tard, algú a Palma em va contar la mateixa escena, fil per randa. Sense dir-li’n res, va reconstruir tots els detalls que jo sabia. No era periodista ni coneixia la font que m’ho havia contat molt anys enrere, de manera que vaig pensar que podia considerar l’episodi contrastat i que ja podia explicar-lo sense cap risc per a la primera font. Ho vaig fer així que va venir a tomb. Ja havien passat dècades.

Poc després, les peripècies sexuals i els negocis bruts de Juan Carlos i de tota la família reial espanyola passaren a ser en bona part de domini públic, i la censura no pogué evitar-ho. Fins al punt que el van obligar a abdicar i a retirar-se de l’escrutini públic. La imatge del Borbó senzill, perfecte, amable i sense taques va passar a millor vida, i en prengué el relleu el Borbó següent, encarregat de perpetuar la farsa.

Tanmateix, aquest cap de setmana ha esclatat una nova polèmica arran d’una vella entrevista a Adolfo Suárez, amagada per Victoria Prego i Antena 3 durant més de vint anys. En l’entrevista, Suárez explica a Prego que no van fer un referèndum sobre la monarquia als anys setanta perquè tenien dades que indicaven clarament que el perdrien. I Prego –ai, las– aplaudeix entusiasmada aquesta decisió antidemocràtica i li diu que és clar, és clar…

La notícia ha estat molt comentada, però ara ja té molt poca efectivitat. Si això s’hagués sabut amb proves el 1980 hauria estat un escàndol i segurament hauria desfermat una autèntica revolució. Si s’hagués sabut als anys noranta la figura intocable de Juan Carlos hauria quedat molt tocada. Molt més tocada. Però que se sàpiga avui em fa l’efecte que no serveix pràcticament de res. O sí.

O sí, perquè segurament serveix per a enfonsar més encara la imatge d’una transició que van voler presentar com a modèlica i que era un engany. Serveix per a recordar-nos a tots que una veritat es pot emmascarar durant anys si tens les eines per a fer-ho i que una mentida és molt valuosa quan fa efecte i és eficaç. Serveix perquè entenguem quanta gent i quina gent callava, i quanta gent i quina gent, sabent tot allò que sabia, contribuïa a provar d’enganyar-nos. Quins partits i quins dirigents. Quins diaris i quins periodistes. Serveix, de fet també, perquè entenguem si en pot arribar a ser, de frustrant, el periodisme quan no tenim manera certa d’explicar segons quines coses. Però serveix, sobretot, perquè entenguem tots plegats que si demanes una molla en compte del pa sencer, fas el camí molt fàcil a qui vulga marejar-te amb qualsevol circumstància biogràfica.

Procurem aprendre’n i que no ens torne a passar…

El cas Espot o l’Espanya eterna

Som al segle XXI però en alguns aspectes notables el Regne d’Espanya actua com si estigués encara al XIX. Una mostra d’aquesta regressió constant a les essències més tronades que subsisteix en l’ànima col·lectiva espanyola és el cas Espot. Recordem que Santiago Espot, el president de Catalunya Acció, és fins el moment l’únic civil (no és electe ni té cap càrrec oficial) acusat i imputat des que va començar el procés sobiranista.

El seu únic delicte segons la Fiscalia va ser redactar el manifest “Per la xiulada a l'himne espanyol i al rei Felip de Borbó” difós poc abans de la final de Copa entre el FC Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao que es va jugar al Camp Nou el 30 de maig de 2015. El manifest va ser signat per dotze entitats sobiranistes i secundat per prop de 100.000 aficionats catalans i bascos que van fer la xiulada més gran i monumental que es recorda. Va ser un espectacle esportiu i polític, digne de figurar al llibre Guinness dels Rècords, que va ser retransmès en directe a tot món. Ha estat la mostra més inapel·lable de rebuig que ha rebut un Borbó des de 1931, com a mínim.

La reacció no es va fer esperar i a la mitja part del partit el govern espanyol va anunciar que es prendrien accions contundents contra els organitzadors de la protesta. Al cap de dos mesos es van imposar multes de 90.000 € a Santiago Espot, 100.000 € a Catalunya Acció, i 70.000 € a cadascuna de les altres onze entitats signants del manifest.

Però encara no n’hi havia prou per donar escarment. Es volien penes de presó. Per això ara l’estat vol jutjar i condemnar Espot per un presumpte delicte d’opinió i expressió. Malgrat que qualsevol persona mínimament civilitzada i democràtica pugui pensar que el que estan fent amb aquest destacat activista és d’una absoluta baixesa i ximpleria (que ho és), cal tenir en compte que perseguir manifestos és molt espanyol: ja van fer-ho amb Josep Anselm Clavé per un escrit en favor de la primera vaga general de 1855, o amb Jordi Pujol i el seu pamflet “Us presentem al general Franco” que va originar els Fets del Palau de 1960.

I si el 1833 Mariano José de Larra ja es queixava del “vuelva usted mañana” típic dels funcionaris madrilenys, Santiago Espot ha hagut d’escoltar “vuelva usted la próxima semana” de tot un jutge de l’Audiència Nacional de Madrid perquè se l’havia citat a declarar sense haver tingut accés prèviament l’expedient del sumari!

Un setmana més tard Espot ha tornat a l’Audiencia i, per patriotisme i dignitat, s’ha negat a donar explicacions a fiscal i jutge. En sortir de la compareixença ha assegurat que no ha declarat perquè la seva "és una causa completament polititzada". "El cas vulnera el meu dret a la llibertat d'expressió i suposa un xoc entre aquest dret i una protecció que es dóna a la simbologia de l'Estat que no comparteixo", ha afegit rotundament. Davant la seva actitud desafiant, la fiscal va demanar que se li imposessin mesures cautelars com si fos un delinqüent perillós en risc de fuga que el magistrat, en un moment de lucidesa, ha rebutjat.

Ara que els dirigents del procés estan parlant obertament d’actuar “sense por”, de “desobediència”, de “plantar cara”, de “marxar” i “fer-ho” fins a les últimes conseqüències, farien bé de prendre bona nota de l’exemple d’enteresa, determinació i coratge que ha demostrat Santiago Espot, el primer independentista que s’ha d’enfrontar amb els poders fàctics espanyols sense aixopluc institucional.

La transmutació del Tribunal Constitucional

«Els nous poders del Constitucional violen quatre drets elementals: el dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior, i potencialment el dret de participació política dels càrrecs electes»

Per: Josep Costa i Antoni Abad
20.11.2016 22:00

Fa uns quants dies el Tribunal Constitucional va desestimar finalment els recursos interposats per la Generalitat i el govern basc contra la reforma legal que atorga al TC el poder d’executar les seues resolucions de manera coercitiva, contra qualsevol autoritat o funcionari públic. La intencionalitat política d’aquesta reforma, tramitada durant la campanya per a les eleccions del 27-S, no es va dissimular gaire, perquè la presentació va anar a càrrec del candidat del PP. I no és cap secret que els nous poders d’excepció es varen dissenyar amb la finalitat concreta d’actuar contra l’independentisme català si guanyava les eleccions.

Amb independència de l’anomalia sistèmica i infidelitat que significa en democràcia utilitzar el TC com a jutge i part, dues mesures concretes són les més polèmiques de la reforma: la suspensió de càrrecs públics o funcionaris i l’execució de les sentències per part del govern central. Tot i que la majoria de magistrats ha validat la reforma que introdueix aquestes mesures coercitives, la decisió ha estat censurada durament en tres vots particulars.

L’argument central de la sentència del TC consisteix a negar que la suspensió de càrrecs o funcionaris públics es pugui considerar una veritable sanció. Admeten, doncs, que si ho fos no seria compatible amb la naturalesa de la institució. No sabem si la majoria de magistrats són conscients fins a quin punt aplicar certes mesures coactives contra càrrecs d’elecció popular pot ser una amenaça per a la democràcia i per al dret de participació política d’aquells càrrecs. Però és prou evident que els nous poders que li va atribuir el govern del PP al TC poden ser fàcilment utilitzats antidemocràticament i atemptar contra els drets humans.

Cal recordar que els tribunals constitucionals hi són fonamentalment per a assegurar el respecte als drets humans i als procediments democràtics que són al mateix temps garanties. Aquest era el seu paper també a Espanya fins que es va entrar en aquesta espiral de politització i hostilitat a la diversitat que el desnaturalitza completament. En aquests últims temps, el govern del PP ja ha abusat de la suspensió automàtica que significa recórrer al TC per paralitzar tota mena d’iniciatives polítiques. Ara, a més, el TC podrà vulnerar els drets que hauria de protegir, dictant una sentència inapel·lable i, a continuació, suspendre del càrrec aquell qui no la compleixi, sense necessitat d’escoltar-lo prèviament. En això, a més, el TC serà bàsicament jutge i part, i les seues decisions no es podran sotmetre a cap control ni a cap revisió ordinària, com la resta de les que adopta.

Tenint en compte que aquestes nous poders responen a la missió de defensar la supremacia de la constitució (que bàsicament vol dir que per la unitat d’Espanya tot s’hi val), hi ha raons per a estar preocupats. Si es considera que aquests procediments són de naturalesa sancionadora, aplicar-los vulnera quatre drets fonamentals: el dret a un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior, i potencialment el dret de participació política dels càrrecs electes:

a) El dret a un jutge imparcial, perquè en aquest procés el TC serà la part perjudicada. Farà requeriments i castigarà l’incompliment de les seues resolucions. D’aquesta manera, quedarà inhabilitat per a protegir els drets fonamentals, sense que cap altra institució estatal pugui fer aquest paper.
b) El dret de defensa, perquè el TC podrà acordar mesures coercitives sense escoltar les parts en el procediment, fins i tot per iniciativa pròpia.
c) El dret a la tutela judicial i al recurs davant una instància superior. En aquests casos, no es podrà apel·lar mai a la sanció imposada. Només portar el cas, a posteriori, al Tribunal Europeu de Drets Humans, que no podrà impedir l’execució de les mesures abans de revisar-les, com fan els tribunals d’apel·lació.
d) Finalment, la suspensió d’un càrrec electe en aquestes circumstàncies (si és un funcionari o un càrrec de govern no és el mateix cas) vulneraria el dret de participació política, i entraria en conflicte amb el principi democràtic. A més, és clar, de la llibertat d’expressió en seu parlamentària, essencial en un sistema democràtic.

Atès que en el debat entre democràcia i llei el TC determina quina és la llei i què és llei, la seva posició privilegiada comporta una responsabilitat afegida. Amb tot, ha assumit el rol de protegir, no pas la supremacia de la sobirania popular i els drets humans, sinó una cosa més ambigua que és la supremacia de la Constitució. Indirectament, allò que es protegeix és la indivisibilitat de l’estat, cosa que si no es fa amb respecte als principis de sobirania popular i drets humans acabarà legitimant l’exercici arbitrari del poder. És a dir, el TC ara assumeix i dóna per bons uns poders il·limitats per a defensar la unitat d’Espanya.

Alguns juristes espanyols han argumentat que hi ha alguns altres tribunals constitucionals, com els d’Àustria i Alemanya, que tenen poders semblants als que ha assumit el TC. Això no és cert. Aquests tribunals intervenen també en processos d’impeachment (destitució de càrrecs de govern), sempre a instàncies del parlament o òrgan que els ha nomenats. Comparar-ho és ignorància o mala fe. Les noves atribucions del TC són realment excepcionals en tots els sentits.

Antoni Abat (@AbatNinet), professor de dret a la Københavns Universitet
Josep Costa (@josepcosta), lletrat i professor associat de teoria política a la UPF

Eficiència, quina eficiència?

Pepa Masó - pmaso@elpuntavui.cat @ppamaso

“El govern espanyol s'ha oblidat de rodalies i ha incomplert sistemàticament els seus compromisos

El secretari d'estat d'Infraestructures, Transport i Habitatge ha rebutjat taxativament aquest cap de setmana el traspàs total al govern del servei de rodalies. Malauradament res de nou sobre aquesta qüestió. El que indigna, i molt, és l'argument utilitzat per aquest alt funcionari de l'administració espanyola per justificar la seva negativa. El senyor Gómez Pomar sosté que el control de la xarxa és més eficient si existeix un administrador únic de la infraestructura. I jo em pregunto: eficiència, de quina eficiència parla el secretari d'estat? Es pot parlar d'eficiència quan rodalies suma prop de 1.600 incidències en quatre anys, i la meitat de les quals estan provocades per mancances pròpies de la infraestructura? Es pot parlar d'eficiència quan el servei registra sistemàticament retards injustificats que compliquen el dia a dia de milers d'usuaris? Que parli d'eficiència als més de quatre milions d'usuaris que han resultat afectats per múltiples incidències en els darrers anys.

Eficiència vol dir tenir la capacitat i la competència per dur a terme una tasca satisfactòriament, i això, senyor Gómez Pomar, està molt lluny de complir-se en les actuals circumstàncies a rodalies. I la culpa, benvolgut senyor, la té l'administració que vostè representa, que s'ha oblidat de les rodalies a Catalunya i ha incomplert, any rere any, pressupost rere pressupost, els seus compromisos en inversions malgrat les demandes del govern, el món empresarial i la societat civil. O cal recordar-li que enguany Renfe només ha executat el 5% de la inversió prevista i Adif el 27%? De 4.000 milions previstos en quatre anys amb prou feines han acabat invertint 100 milions.

És precisament per aquesta eficiència que vostè defensa que volem el traspàs total del servei. Davant la ineficiència demostrada per l'administració espanyola, el govern se sent en l'obligació moral de dotar els catalans d'unes rodalies pròpies del segle XXI. És una reivindicació més que justa per resoldre un problema de país causat pel dèficit crònic d'inversions. El traspàs sí que portarà eficiència.

Suggeriment per a la nova etapa “d’entesa i diàleg”

Antoni Bassas21/11/2016 19:30

Deixar de seguir

ANAVA A COMPRAR un parell d’entrades per no perdre’m el començament de la “nova etapa d’entesa i diàleg” que el govern del PP representarà a Catalunya pròximament, però de moment el que se sap del guió m’ha tirat enrere: un consell de ministres a Barcelona és una iniciativa que ja se li va acudir a Franco. Llegeixo també que els estrategs populars culpen els mitjans catalans de tapar totes les bones obres que Rajoy fa a Catalunya, i que per això passa el que passa. Un no sap si és que, en el fons, estan alabant l’eficàcia de la seva política de propaganda a Espanya i no se’n saben avenir que no funcioni aquí, o creuen de debò que els periodistes catalans som uns fenòmens. Suggeriment de franc: ¿han pensat en la possibilitat que Catalunya s’informi, voti, pensi i visqui com una nació diferent? ¿O la nova etapa de diàleg no dóna per tant?

Una falta molt greu, Senyor Vidal

EMPAR MOLINER Actualitzada el 22/11/2016 19:43

El Tribunal Suprem espanyol ha sancionat el jutge Santiago Vidal amb tres anys de suspensió perquè ha redactat una Constitució catalana. Això és “una falta molt greu”, que suposa un “menysteniment inexcusable en el compliment dels deures judicials”. Sort que no la va gravar en audiovídeo.

Però per què seria un menysteniment (inexcusable) en el compliment dels deures judicials la redacció d’una Constitució catalana? No ho ha fet pas en l’horari de feina. Ho ha fet en el temps lliure. Potser, per fer-ho, ha menystingut, justament, els deures conjugals. En el temps lliure, un jutge pot dedicar-se a diverses tasques, entre elles redactar.

Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic

¿Redactar la Constitució catalana és una falta molt greu perquè és la Constitució catalana o perquè redactar, en si, és una falta molt greu? Si redactar en si és una falta molt greu que t’impedeix de fer la feina de jutge, llavors han de suspendre els jutges poetes i escriptors. Si resulta que no, que redactar qualsevol cosa (com per exemple redactar la Constitució del planeta del Petit Príncep) no és un delicte però redactar la Constitució catalana sí, ¿llavors la falta greu ve donada per la catalanitat de la Constitució? ¿O perquè redactant una Constitució catalana el jutge està ajudant a fer possible la independència de Catalunya, cosa que, per als camarlencs del regne de Felip, és il·legal? Llavors, el Tribunal hauria de suspendre molts altres servidors públics per, posem per cas, haver enviat whatsapps de suport al jutge Vidal o per haver-se llegit la Constitució redactada pel jutge.

Trobo que suspenent el jutge tres anys per haver redactat aquesta Constitució catalana estan donant-li un valor simbòlic. Per a ells no és un joc. I si no és un joc estan dient-nos que ens consideren “un altre país”. Ara, simplement, procuren posar molta maionesa al damunt del filet només perquè els nens no notin que és peix i se l’empassin.

El tripartit borbònic s'equivoca

"El cas de l'exjutge Santi Vidal, inhabilitat per escriure les seves idees polítiques en un paper, i de Francesc Homs, a qui s'envia a la banqueta per acomplir un mandat electoral equival, inevitablement, a deixar fora del sistema dos milions llargs de ciutadans de Catalunya"

per Salvador Cot 22/11/2016

PP, PSOE i Ciutadans s'han lligat, esquena per esquena, per defensar, com sigui i a costa del que sigui, les velles estructures del règim del 78. Tots tres partits han conformat un magma indistingible, que tant serveix per aplicar les retallades de Brussel·les com per enviar Francesc Homs a judici. Tant se val, tot és poc quan es tracta de què tot continuï igual i manegat pels mateixos.

Però és cert, tal i com han dit els presidents Puigdemont i Mas, que aquest dimarts el parlamentarisme espanyol ha escrit una pàgina vergonyosa que algun dia estaran en disposició moral de lamentar. El cas de l'exjutge Santi Vidal, inhabilitat per escriure les seves idees polítiques en un paper, i de Francesc Homs, a qui s'envia a la banqueta per acomplir un mandat electoral equival, inevitablement, a deixar fora del sistema dos milions llargs de ciutadans de Catalunya. De cop, el tripartit borbònic ha deixat fora del sistema una majoria llarga dels diputats del Parlament de Catalunya i, òbviament, als electors a qui representen.

"A Espanya ningú no va als jutjats per les seves idees", va haver de mentir Rajoy contra d'un jutge honest i compromès amb la seva societat. Essent conscient, sens dubte, que ja només parla per a una petita minoria de ciutadans d'aquest país. Pensen que encara que hagin perdut els catalans, conservaran Catalunya. I s'equivoquen, com passa sovint en la seva història.

Rita Barberá, la darrera filla del règim

L’exalcaldessa de València, que ha mort aquest matí, es va forjar a l’ombra del seu pare, jerarca de la premsa del Movimiento

Ara tasta un rostre per ella desconegut del poder, el de la ingratitud Rita Barberá mor després de patir un infart en un hotel de Madrid

Pep Martí | 23/11/2016 a les 09:27h

Rita Barberá, amb Mariano Rajoy, a les Falles de València | Flickr PP

La marxa de Rita Barberá del PP no és la caiguda d’un règim perquè el règim ja va caure l’any passat, quan el Partit Popular va perdre l’hegemonia que tenia a la Generalitat Valenciana i al món municipal. Però sí que és el símbol d’un fi d’època que ella, més que cap altre dirigent de la dreta valenciana, va encarnar com ningú.L'exalcaldessa de València ha mort aquest matí en un hotel de Madrid.

No es pot entendre el personatge de Rita Barberá si s’oblida la figura del seu pare, el “maestro de periodistas” José Barberá Armelles (1915-93). Falangista de la primera hora, de la branca més tradicionalista, va ser un dels homes més poderosos de la València del franquisme. Va dirigir diversos rotatius de la cadena de diaris del Movimiento, el més conegut de tots Jornada, i es va fer elegir president de l’Associació de la Premsa de la “província”. La jove Rita va cursar periodisme i economia, però sobretot va tastar el sentiment d’impunitat de la jerarquia del règim.
 
Aliada de Rajoy

El cas de Rita Barberá mostra les nafres de l’estil de lideratge de Mariano Rajoy. El president en funcions ha construït una base de poder intern dins del seu partit aixecat sobre la indiferència. Rajoy simplement ha deixat fer a tot arreu i a tothom. El líder del PP, amb una concepció típicament franquista del poder, és un bon coneixedor de la natura humana, més del que creuen els seus detractors. Ha sabut teixir una sòlida xarxa d’aliances basada en el que tan sovint aferma una lleialtat: el repartiment del territori, els intercanvis de favors. Rajoy no ha tingut alternativa dins del PP i Rajoy mai ha sabut res.

Va ser en el congrés de València –any 2008- quan es va tancar l’acord. Rajoy estava contra les cordes després de perdre les eleccions. Anaven a per ell un bloc poderós del seu partit, des d’Aznar a Esperanza Aguirre, amb un potent suport mediàtic. A València, Francisco Camps i Rita Barberá van abocar-se a favor de Rajoy, que va continuar liderant el partit. Aquestes coses no s’obliden.
 
Reina de l’excés

Des de l’alcaldia de València (vint-i-quatre anys, majories absolutes abassegadores), Barberá va erigir una maquinària de poder que restava al marge de les batusses entre els altres clans: Eduardo Zaplana versusFrancisco Camps. Quan aquest va començar a trontollar per culpa d’uns vestits, el nom de l’alcaldessa va arribar a córrer com el de probable successora. Però tot fa pensar que ja en tenia prou amb l’ajuntament de València, veritable “zona Rita” que la feia imprescindible en totes les combinacions possibles dins del seu partit.

L’estil de Barberá al consistori era com és ella, excessiu en tot. L’exalcaldessa mai es va caracteritzar per les formes. No tenia problemes per interrompre amb males maneres les converses entre els regidors de l’oposició i els periodistes pels passadissos de l’ajuntament.


Les seves declaracions intempestives o provocatives van formar part de Rita de manera consubstancial, d’acord amb la nena malcriada que diuen que sempre va ser. Si calia, podia fer gestos de burla als col·lectius que protestaven pels casos de corrupció que s’anaven amuntegant entorn d’ella. Però el dia que va protagonitzar l’anècdota del “caloret” des del balcó de l’ajuntament, amb motiu de la crida o pregó de les falles, l’any passat, va començar el seu declivi. Aquell dia també va tornar a delatar la seva incapacitat per conviure amb la llengua valenciana, que, a diferència del seu pare, mai ha volgut parlar.

Llavors es va veure forçada pel seu propi partit a claudicar, ella a qui mai li havien dit que no.

Santa Rita

"Ningú del PP no es volia fer la foto amb ella viva, tot i que ara correran tots a fer-se veure, amb gest compungit, davant del seu taüt"

per Salvador Cot 23/11/2016

"Pesarà sobre la consciència d'alguns el què han dit de Rita Barberá i les barbaritats que se li han atribuït sense cap prova ni justificació", ha dit ni més ni menys que el ministre de Justícia. El de Justícia, precisament. L'infart més providencial en la història de la dreta espanyola ha fet passar Rajoy i els seus de la incomoditat i la dissimulació a l'eufòria del dit acusador. Barberá mai no serà jutjada i ja no es podrà enfadar -del tot- amb el PP el dia que, inevitablement, l'haguessin deixat caure. De cop, Rita Barberá no només és santa sùbita, sinó que ha adquirit la condició de màrtir.

Ara ens espera un funeral que servirà com a l'exorcisme contra la corrupció que necessitava la dreta espanyola. Tal i com insinua el ministre de Justícia, a Rita Barberá l'hauran matat els que l'han acusat de robar, siguin jutges, mitjans de comunicació, l'esquerra o els separatistes. Faran un acte d'autodesgreuge, una paròdia, un pastitx d'aquell enterrament de José Calvo Sotelo que va servir com a justificació de la sublevació militar d'aquella mateixa setmana. Igual que aleshores, però amb un desvergonyiment infinit, tornaran a dir que cal "imitar el teu exemple, venjar la teva mort i salvar Espanya, que és tot el mateix". I així, des de Don Pelayo.

Però a diferència de Calvo Sotelo, Rita Barberá s'ha mort sola. Ningú del PP no es volia fer la foto amb ella viva, tot i que ara correran tots a fer-se veure, amb gest compungit, davant del seu taüt. No, no l'ha matat ningú. Però avui alguns viuen una mica millor.

Avui un minut de silenci per la mort de Rita Barberá Amb la mort de Labordeta (molt amic dels catalans ) també es va proposar un minut de silenci i la mesa dels diputats no va voldra

Déu n'hi do, aquesta no la sabia.

Quina xusma.

Apallissar demòcrates, delicte impune a l'estat espanyol

«Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme i es va tornar demòcrata»

Víctor Alexandre | 23/11/2016 a les 22:00h

El 20-N passat, data en què el feixisme espanyol retia homenatge al seu ídol sanguinari, amb càntic d’himnes feixistes inclòs, un home antifranquista de nacionalitat romanesa, Lagarder Danciu, portador d’una pancarta que deia “Franco Assassí”, va ser impunement apallissat per diversos manifestants a la plaza de Oriente, de Madrid, sense que la policia espanyola practiqués cap detenció. Va ser exactament la mateixa pallissa que van rebre els catalans Jordi Mascort i Rafel Martín Faixó, el 25 de maig de 2012 i el 16 d’abril de 2014 a Madrid i València, respectivament, a mans de la mateixa policia, que els cridava “¡catalán de mierda!”, per exhibir una estelada durant la final de Copa del Rei d’Espanya. I és que a l’estat espanyol, portar una pancarta que qualifica d’assassí un genocida, o portar una bandera que reivindica el dret dels pobles a decidir el seu destí, són actes criminals que han de ser perseguits amb tota la violència possible.

Per això, mentre els feixistes es poden manifestar reivindicant genocides, els demòcrates que posen les urnes al servei de la llibertat d’expressió són inhabilitats i criminalitzats; i per això, també, la reacció de la policia, en endur-se el ciutadà Lagarder Danciu, va ser exactament la mateixa que la de la policia, igualment espanyola, a Barcelona, que el 24 de gener de 2002 va detenir i apallissar el ciutadà d’origen senegalès Mbaye Gaye per parlar-los en català. En el primer cas, la policia va dir: “Y encima es rumano”; i en el segon va dir: “¡Lo que faltaba, que un negro hable catalàn! ¡No me hables en esa lengua que aun me enciendo más!”.

Hi ha persones de bona fe que creuen que el 20 de novembre de 1975, amb la mort de Franco, Espanya va enterrar el franquisme, i que aquest, per art d’encanteri, es va tornar demòcrata. Santa innocència! El franquisme no sols no és mort, sinó que no ha deixat mai de controlar tots els organismes de l’estat espanyol, i la prova és que els seus membres més destacats, a més de no haver retut comptes pels crims que van cometre, continuen, encara avui, sota protecció estatal per tal que ni tan sols a l’Argentina puguin ser jutjats. Això permet que el Partit Popular es negui a condemnar el franquisme, que una regidora del seu partit en faci lloances públicament, que el govern espanyol condecori nazis, que la dreta i l’esquerra espanyoles subvencionin la Fundación Nacional Francisco Franco, que aquesta entitat, una de les més repugnants del món, demani que Catalunya sigui castigada amb una reedició dels Fets d’Octubre, o que el vicepresident de l’esmentada Fundación, Jaime Alonso García, tingui el cinisme de dir que “dels 36.000 condemnats a mort, només en van ser afusellats 23.000” i que els qui haurien de demanar perdó no són pas els franquistes, sinó les seves víctimes per haver gosat “lluitar contra el sistema”.

Doncs bé, aquest és l’Estat dins el qual volen sotmesa Catalunya, aquest és l’Estat dins el qual l’esquerra espanyola, aquella que, dient-se antifranquista, abraça, com ha abraçat sempre, la divisa màxima del franquisme, la “unidad de España”, vol que Catalunya resti captiva i submisa per a tota la vida tot renunciant als seus drets nacionals i a la seva llibertat. S’entén que l’avançament inexorable del procés català tingui l’estat espanyol tan neguitós. Per fer-nos-en una idea, n’hi ha prou que imaginem com estaríem nosaltres si ens haguéssim d’empassar una cosa que ens fos impossible de pair. Aviat, doncs, serà un bon moment perquè el nostre veí aprofiti per redefinir-se amb precisió i cerqui per a si mateix un nom més escaient que el d’“estat espanyol”. Potser “estat de xoc”.

De Montserrat Roig a Sixena

Francesc Canosa09/11/2016 19:39

Segueix-me

El novembre de 1977 Montserrat Roig té com una veu dels anys trenta (ara, 10 de novembre, 25 anys de la seva mort). A la televisió sembla una Colometa de Mercè Rodoreda. Un gerro humà sempre a punt de trencar-se, però mai ho fa. Se li escapa un somriure de filferro quan pregunta al científic Joan Oró: “Em sembla que, per al català mediterrani, el lleidatà ve a ésser un home, com heu dit molt bé, arrelat a la terra, però alhora molt aventurer. Com ho expliqueu això?” Un segon. Oró, forner lleidatà que el llevat de la vida el fa créixer fins a la NASA. Va investigar els ingredients de la Lluna, Mart. Els orígens de la vida. Oró, terrenal com un pa de pagès, contesta a Roig: “Recordeu que, en temps dels romans, els ilergets van ser una tribu molt ferotge i amb moltes ganes d’independència, com ho demostren Indíbil i Mandoni. No sé fins a quin punt hi pot haver elements d’aventura en aquest esperit tan fort, encara que sigui ben arrelat a la terra”. Sempre el dubte científic, però Oró també era un home de fe. Ciència i fe. Arrels i aventures. Records i oblits. Les dualitats són les llesques de pa per mossegar l’entrepà de la vida. I ara Lleida mossega amb la guerra de l’art de Sixena.

REVOLTA D’INDÍBILS I MANDONIS del segle XXI. La lluita per les obres d’art del monestir de Sixena, que enfronten Catalunya i l’Aragó, té central nuclear a Lleida: la frontissa catalana, la motxilla, el rebost, el tupperware espiritual. Hi ha catalans que han obert la nevera i han descobert que Lleida existeix. D’altres veuen que hi ha una altra Lleida sota la Lleida vestida de dol de galeta rància de postguerra eterna. No hi ha ciutat llunyana. Hi ha persones llunyanes. I també hi ha persones properes. Persones que no són extraterrestres. Indíbils i Mandonis que saben que l’arrel és l’aventura i l’aventura l’arrel. Entre les llesques de sentències, recursos, mentides, veritats, insults, raons, proves científiques, proves esotèriques... hi ha persones properes. I una banda sonora: flist-flast. Hi ha persones que s’estan trencant la cara. Flist-flast. Els conservadors del Museu de Lleida: Albert Velasco i Carme Berlabé. Les persones del museu lleidatà i el seu consorci. La feina estratègicament silenciosa de persones de la Diputació de Lleida. Les persones d’entitats i associacions que estiren, surten al carrer... Els lleidatans. Flist-flast.

JOAN ORÓ VA CONTRIBUIR al naixement d’una nova especialitat: la química prebiòtica. La síntesi de compostos orgànics a partir d’inorgànics. Les llesques per estudiar l’origen de la vida. Avui el cas Sixena torna a demostrar la contribució catalana a l’existència: el paraestat. Som un real simulacre. Davant l’eterna autoinsuficiència de l’estat espanyol, l’eterna autosuficiència catalana. És el nostre entrepà existencial. Potser no som un estat legal però som un estat de persones. Sixena és també un nou estat d’ànim lleidatà: plantar cara. Ho deia Josep Gudiol. Ell va dirigir el salvament de l’art català durant la guerra. Ell va salvar les pintures murals de Sixena de la crema. A Barbastre i a la Seu d’Urgell el van estar a punt de pelar. Aquells dies que “ningú no es va atrevir a plantar cara”. Cara plantada, malgrat que te la puguin trencar. Com li va passar a Montserrat Roig. Va entrevistar Oró al programa Personatges de TVE Catalunya. La direcció de TVE el va tancar inesperadament. La raó? La recordava l’historiador Josep Benet: “El pretext per a la supressió fou una nova ofensa al poble dels Països Catalans: ja no hi havia més «personatges» catalans dignes d’entrevistar”. Aquell programa era un paraestat. Perillós. Perquè Roig, fornera de la memòria, sabia que “la Catalunya real és soterrada, algun dia tornarà a sorgir”. Sorgeix. Perquè el paraestat és l’altra galta de l’estat. I plantar cara és veure les dues galtes juntes. I tots existim perquè tenim una cara.