15/11: La derrota de l’unionisme

Vicenç Villatoro14/11/2016 18:00

Segueix-me

SI FÉSSIM UNA ANTOLOGIA de textos publicats des de fa temps des de l’unionisme, veuríem un fet remarcable. S’han dedicat molts fulls, força enginy i una gran quantitat de finestres a subratllar el que els sembla ridícul o negatiu de l’opció independentista. Alguns en to burleta, altres indignats, molts amb una gran arrogància. Molta literatura també per dir que complir la Constitució és infinitament més democràtic que preguntar als ciutadans què pensen. Però no han dedicat gairebé cap línia a dir quina és la seva oferta als catalans, per què la cultura o els interessos dels catalans estaran més ben defensats dintre d’Espanya, com les infraestructures o les polítiques responen a aquests interessos... Mirem les reaccions a la manifestació de diumenge. L’unionisme s’ha instal·lat en un argumentari reactiu. Parla tan poc del que proposa que acaben estant en un mateix sac federalistes, autonomistes i recentralitzadors, que figura que tenen ofertes contradictòries per als catalans, però com que no les diuen poden fer front comú sense manies. Se’n foten, insulten o combaten la proposta dels independentistes, però no expliquen la seva, més enllà de quedar-nos com estem. Aquesta és a hores d’ara la seva major derrota.

Ei, Javi...!

Empar Moliner14/11/2016 19:13

Segueix-me

Javi López, del PSC, ha dit unes paraules molt senzilles, lògiques i transparents sobre el problema que té el seu partit per -ves per on- no haver volgut fer president un senyor de dretes. “Si no cabem dins del projecte federal, es fa difícil defensar que Catalunya cap dins d’Espanya”.

Amb els braços oberts li dic: “Benvingut”. Perquè jo tampoc no era independentista (els còmodes mai no ho som). No he sigut ni tan sols catalanista. Vaig començar a escriure en la meva llengua, l’any 99, donant-ho tot per descomptat i volent-ho tot, com els americans (el meu mirall pel que fa a l’escriptura). No sentia que hagués de reivindicar res; no hi havia crisi (ni fatxes a Twitter, perquè no hi havia Twitter). ¿Recordeu el Fòrum? ¿La pasta que ens vam deixar en la mandala gegant i en els bitllets d’avió perquè vingués en Gorbatxov a dialogar?

Mai he plorat quan he sentit El virolai però sí quan he sentit Leonard Cohen. Em fa vergonya cantar l’himne de Catalunya (i també el del Barça) però canto alegrement cançons dels Beatles i de Brassens. No m’agraden els vestits folklòrics, excepte si els ha dissenyat Isabel de Pedro. L’única cosa que em fa catalana és l’incomprensible amor que, com els meus compatriotes, professo a aquestes cebes recremades que es diuen calçots. Vaig fer-me independentista empesa per la revolta. La crisi et fa veure molt de prop el patiment dels compatriotes i veus que no pots seguir així, rebent les molles que algú espolsa de taula on han fet un festival que has pagat tu.

Pots parlar en abstracte de la tercera via, perquè és fàcil parlar en abstracte de coses que no et toquen directament (la gana del món, el canvi climàtic, les nenes segrestades de Boko Haram...). Però un dia et toca directament a tu (el PSC, ara, s’ha trobat de cara amb Espanya). I llavors entens que no és possible seguir parlant a canvi de no actuar. L’espurna és aquesta, però és una espurna que encén un gran foc. Javi López ho ha vist a través del tracte que rep el seu partit. Aquest partit històric que només volia votar amb la consciència dels d’esquerres.

http://www.ara.cat/media/Expansion-entravessa-lexit-tecnologic-Barcelona_0_1687631360.html

----

Doblement espoliats

(Publicat a "El Punt Avui" el 15-Nov-16)
Darrerament es debat intensament si augmentar o no els ingressos de la Generalitat incrementant l’impost de la renda a la franja dels catalans amb les rendes més altes. I abans de res s’ha de dir que aquest és un debat central en la vida política de qualsevol país normal i que, com a tal, seria perfectament lícit que demà mateix es discutís al Parlament espanyol, o que es discutís al Parlament de Catalunya l’endemà mateix de que fos independent. Però no ara a Catalunya.

La principal força motriu dels defensors d’aquesta proposta és la frustració de no poder dur a terme uns mínims de polítiques socials degut a la manca de recursos de la Generalitat. Ara bé, si bé la causa d’aquesta frustració és perfectament comprensible i, de fet, compartida per la majoria dels catalans, jo mateix inclòs, la forma triada per a resoldre-la constitueix un error polític capital per a tot partit que realment tingui com a prioritat la independència de Catalunya. Efectivament, la causa última de la manca de recursos de la Generalitat no és altra, com tots sabem, que l’espoli fiscal al qual ens sotmet l’Estat espanyol. Alhora, per assolir una majoria sòlida a favor de la independència, calen tots, o molts, dels vots actualment dipositats a CSQP. I molts del votants de CSQP no són partidaris decidits de la independència, perquè encara creuen que és possible resoldre l’encaix de Catalunya dialogant amb Espanya.

Però és precisament la frustració amb l’espoli català i les seves conseqüències, i la constatació que Espanya mai voldrà canviar aquest estat de coses, el que ha empès moltíssims catalans a abraçar la causa independentista. Aquesta evolució política, molts cops des d’una posició de sortida no tant diferent a la dels votants de CSQP d’avui, ha sigut per a molts gradual, a petites batzegades, cadascuna motivada per tantes altres frustracions i negacions de l’Estat espanyol: una autèntica forja d’independentistes a cop de mall espanyol. Aprovar l’augment dels impostos sobre les rendes altes permet al votant de CSQP un alleujament momentani i parcial a la frustració per la manca de recursos i, en conseqüència, una fugida per la tangent del problema de l’espoli i un fre a l’assimilació definitiva de què amb Espanya no hi ha res a fer. Una tal mesura, elimina o suavitza la principal eina de transformació política de la qual disposem per tal d’arribar a la majoria independentista que ens cal.

I un corol·lari inevitable a aquesta conclusió és que el grup de catalans de rendes més altes, per més noble que sigui la justificació, pagarà uns impostos més elevats pel sol fet de ser catalans (a altres parts d’Espanya no els cal una tal mesura perquè ja tenen superàvit fiscal). Doblement espoliats per ser catalans doncs, però aquest segon cop pels seus compatriotes.

Els homes de blanc

Francesc Canosa16/11/2016 18:51

Segueix-me

A les sis del matí del 19 de juliol de 1936 Joan Escudé s’aixeca. Pis silenciós. Soroll de bossa omplint-se. La muntanya al cap. El jove excursionista a punt. Camina cap a la porta. Sent: “Toc, toc, toc...” Espetecs llunyans. Puja al terrat de la casa del barri d’Hostafrancs. Cel proper: plaça Espanya plena de gent armada. I li surt de la boca ben oberta: “Mau-mau”. Marrameu, marrameu. Palplantat, congelat. Vestit d’excursionista que ja no farà cap més excursió de joventut.

EL JULIOL DE GUERRA molts excursionistes catalans comencen l’ascensió més difícil, complexa, letal. Amunt. Els veu, aleshores, el periodista Xavier Planetes: “Un contingent d’homes bregats contra les forces de la natura feren una crida a llurs afiliats, que hi respongueren entusiàsticament”. Primer cop de piolet. La idea sorgeix d’un grup de Sabadell. S’hi claven ràpidament tot de piolets de joves catalans: Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista de Catalunya, Minyons de Muntanya, Club Campalans, Casal Espartacus, el CADCI, Joventut Catalana, Ateneu Enciclopèdic, Amics del Sol, Grup Rafael de Casanova, Palestra, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Estat Català... Excursionistes, escaladors, esquiadors... “Tota la Catalunya esportiva estava representada als rengles pirinencs”. L’agost del 1936 apareixen uns homes de blanc. S’enfilen al servei del seu país. A dalt de tot. Lluiten als Pirineus contra tots els feixismes: el que comença la guerra i els que es confonen al bàndol republicà.

ELS HOMES DE BLANC són un sismograma del conflicte. Un ordre damunt el caos. El desgavell únic del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya els rebateja ideològicament: Milícies Antifeixistes Alpines. Comunistes, anarquistes, es volen apropiar d’aquell cos d’elit sorgit del millor de la societat civil catalana. El novembre del 1936 la Generalitat pren el control del descontrol a Catalunya. Primer Catalunya per damunt de Marx, Bakunin, Charlot o Mickey Mouse. Per decret crea el Regiment Pirinenc. La primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714. L’embrió de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Són l’espermatozou.

Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà

El seu uniforme blanc de camuflatge nival. Els esquís, les raquetes, les cordes, els fusells i pistoles metralladores... i la senyera (o estelada) amb una flor de neu. Per això els republicans espanyols els insultaven així: “Las margaritas de Companis”. Odiats, envejats, admirats. Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà. Blanc de tot el terror anarquista del Cojo de Málaga a Puigcerdà i en tants altres pobles dels Pirineus. Blanc de l’exèrcit franquista. I, com tot català, des de l’inici de la guerra, blanc de substitució. Els republicans espanyols tan plurals detonen amb amonal ideològic: deixen sense competències de Defensa la Generalitat. I aniran dinamitant Catalunya en nom de l’Espanya única. El Regiment Pirinenc serà absorbit per l’Exèrcit de la República el 1937. Abduïts, menystinguts, enviats a missions suïcides, morts a traïció, condemnats a mesures disciplinàries... Però ells van lluitar, per Catalunya, fins al final. Des de la resistència sobrehumana -tres mesos isolats- a Bielsa fins a la traca final baixant a la Batalla de l’Ebre. Els sentiu?

JOAN ESCUDÉ TÉ 100 ANYS. Ell és un home de blanc (quants en queden?). Un home del Regiment Pirinenc. Tot va començar ara fa 80 anys. Escudé sempre parla encara amb la boca ben oberta. Allà, dins la gola, hi ha aquells 1.500 homes de blanc. Els més oblidats i desconeguts de la guerra. De tan blancs no es veuen. Ni a la claror, ni a la foscor. Ni ahir, ni avui. No els veuen ni els uns ni els altres. Perquè els homes de blanc són la història de tot Catalunya, de tots els catalans.

Una obertura brillant, com sempre

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 17/11/2016 18:27

Demà passat farà quaranta-un anys de la mort de Franco, i val la pena recordar l’efemèride, juntament amb la del 18 de juliol de 1936, perquè, certament, sense el que va succeir entre aquestes dues dates del passat recent (una guerra civil i una dictadura), no podem explicar-nos gairebé res del democràtic present immediat. Sense anar més lluny, la cerimònia inaugural de la nova legislatura espanyola, que es va celebrar, per capricis del calendari, només tres dies abans de l’aniversari de la desaparició del dictador.

A la inauguració de la nova legislatura espanyola no hi va faltar una multitudinària cort de beneficiaris de la trama Gürtel

Els reis d’Espanya presidien el sarau, i això vol dir que, abans que la presidenta del Congrés de Diputats, la niña de Rajoy Ana Pastor, donés per inaugurada la legislatura, es varen produir alguns rituals dignes de menció. Va brillar amb llum pròpia l’inacabable besamans a ses majestats, que va comptar amb la tradicional absència dels diputats de les formacions republicanes, però al qual no va voler faltar ningú més, incloent-hi una multitudinària cort de beneficiaris de la trama Gürtel que es disposen a tornar a governar pel bé dels espanyols (per no faltar-hi, hi era fins i tot Rita Barberá). Ministres, diputats, senadors i senyories de tota condició van mostrar els seus respectes al cap d’estat i a la seva silent esposa, acompanyada de les dues criatures que són fruit del seu modèlic matrimoni. A continuació (ara no sé si equivoco l’ordre) va haver-hi desfilades militars, tan vistoses i boniques com sempre, i un discurs del cap d’estat (un càrrec que abans va ocupar son pare i, abans, l’esmentat Franco), que va incidir en les bondats del diàleg, sempre que el diàleg es produeixi “dins el marc legal vigent”, que no és altre que el que constreny l’actual Constitució espanyola. Per si algú no havia remarcat la importància del sintagma “dins el marc legal vigent”, la presidenta Pastor va tancar tota possible interpretació: “la nostra Constitució, que es fonamenta en la indissoluble unitat d’Espanya”, va tenir l’honor d’afirmar. Érem al cap del carrer, tota aquella parafernàlia es desplegava per emetre tan sols aquest missatge: catalans, díscols, desobedients i errats de comptes en general, això va dirigit a vosaltres. Amb la indissoluble unitat d’Espanya ja està tot dit i no hi ha res més a discutir. Era molt emotiu seguir el desenvolupament de tot plegat a través de TVE, aquest ens que paguem vostè i jo de la nostra butxaca, per poder sentir les rialletes d’una locutora que ens informava: “ Ahora la reina se retira con sus hijas, les debe estar diciendo que lo han hecho muy bien ”. Un altre locutor ho reblava: “ Es que pobrecitas, es mucho tiempo de pie ”.

Les despulles del Caudillo també es devien remoure de satisfacció no gaire lluny d’allà, dins el seu espantós túmul del Valle de los Caídos, un monument tan lleig com la infàmia que representa. Tot segueix a Espanya, efectivament, tal com Franco ho va deixar, fins i tot ocupen el poder els descendents dels qui foren els seus lleials capitostos. I damunt el baldaquí de les autoritats i de les botes dels soldats, somriu un sol suau de tardor. Com sempre.

Tallar amb el passat

«Es demana la condemna de la història de violència d'ETA, sabent que ningú no farà el mateix en relació amb els grups parapolicials espanyolistes»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 16/11/2016 a les 22:01h

Per motius diversos, continuo tenint un cert contacte amb gent del País Basc i procuro anar-ne seguint l'evolució de la situació política, ben diferent i allunyada de la nostra. Immersos en la nostra pròpia dinàmica nacional, tan intensa, és lògic que no estiguem al dia de tot el que hi ocorre i que demostra, al capdavall, que som països diferents, amb realitats nacionals molt distintes. I per a confirmar-ho, n'hi ha prou de constatar quins són els temes que ocupen les portades dels diaris d'aquí i quins els d'allà i de què s'enraona a les tertúlies catalanes i de què a les basques. I veure com, qüestions que per a ells són crucials, ni tan sols apareixen en els mitjans catalans, mentre, contràriament, les vicissituds quotidianes del procés català tenen sempre un espai assegurat en els mitjans bascos. Emocions, interessos i prioritats són, doncs, ben distints en un i altre lloc.

El llast de la violència, durant tantes dècades, amb prop d'un miler de morts sobre la taula, en nom de causes diverses i contraposades, ha acabat tenint una feixuguesa superior al que tantes veus preveien. I per més que, el 20 d'octubre del 2011, ETA anunciés l'adéu a les armes, les conseqüències de la seva història sobre la societat basca continuen fent-se sentir. La pau no és només l'absència de violència, sinó un clima de convivència cívica i confiança social que encara no s'ha aconseguit al País Basc. I el record de violències passades és encara present i no és possible d'esborrar-lo, en un tres i no res. Hi va haver violència d'ETA, en nom de la independència de la nació basca, i n'hi va haver de l'ATE (Antiterrorismo ETA), Batallón Vasco Español, Triple A, Grupos Armados Españoles i GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), invocant la unitat indissoluble de l'estat espanyol. Segons un informe del 2010 de l'Oficina de Víctimes del Terrorisme del Govern Basc, els grups violents espanyolistes "actuaven amb un nivell de tolerància notable, si és que no de complicitat amb sectors importants dels aparells policials". Quan, fa pocs dies, Otegi ha estat requerit de nou per a condemnar la violència d'ETA, ha fet la resposta habitual de l'esquerra abertzale, en el sentit de recordar que la violència etarra no va ser l'única existent en el seu país, sinó que va haver-n'hi també d'altres, com ara les dels grups parapolicials assenyalats, la guàrdia civil, la policia nacional i l'ertzaintza. L'esment de la policia basca ha irritat enormement el govern basc i, en particular, el seu Lehendakari i la polèmica s'ha desfermat de nou.

La retòrica oficial espanyola segons la qual "sense violència es pot parlar de tot", els catalans hem pogut comprovar que era pura mentida, ja que aquí, sense violència, és ben clar que no podem parlar de tot. Sí entre nosaltres, però no pas entre nosaltres i el govern d'Espanya. Tornant a allà, la condemna de la violència sembla trobar-se en un laberint sense sortida, en una mena de cercle viciós. Es demana la condemna de la història de violència d'ETA, sabent que ningú no farà el mateix en relació amb els grups parapolicials espanyolistes i, encara menys, no s'alçarà cap veu en nom dels cossos i forces de seguretat fent una autocrítica en aquest sentit. La pregunta és: algú com Otegi que, en privat, defensa la via política, pacífica i democràtica com a única via per a resoldre el conflicte polític basc, ha de fer algun gest clar, contundent, inequívoc, sobre aquest afer? La meva resposta és que sí, que sí que li aniria bé de fer-ho, tan a nivell personal, com en nom del que ell representa, ja que, en cas contrari, tindrà sempre aquesta pedra a la sabata, pedra que li impedirà d'anar gaire més lluny en el seu camí i en la ruta somiada. És als altres a qui interessa mantenir el tema ETA permanentment viu, enquistat, i, per això, el PP i el govern d'Espanya no han fet absolutament res d'ençà de l'anunci del final de conflicte armat. Si aquest tema es tanca, si ja no hi ha ningú que defensi o justifiqui la via armada, sense violència ja només queda un conflicte polític que, quan hi ha democràcia real, tan sols pot ser resolt democràticament. És a l'esquerra abertzale, per tant, a qui convé tancar el tema d'una vegada i deixar, així, sense arguments ni pretextos els seus adversaris. La valentia, el coratge, l'audàcia que, en ple franquisme i amb complicitat dissimulada en diferents punts de l'estat, van tenir alguns bascos en prendre les armes contra la tirania, cal que ara les tingui també algú per a defensar la democràcia i el rebuig sincer a la violència, com a únic instrument i camí de pau, reconciliació i convivència.

Mentre, sobre l'esquerra abertzale pesi l'acusació, el dubte o la connivència amb la violència, no creixerà mai, no eixamplarà la seva base social i no podrà esdevenir la força hegemònica en el país que aspira a convertir en una nació lliure. El 1959, any de la fundació d'ETA i de les lluites armades d'alliberament nacional a Algèria i el Vietnam, queda molt lluny i les coses han anat canviant molt, arreu, no tant i en la línia que molts voldrien, però la societat basca i l'espanyola són diferents, mig País Basc té governs autònoms, policies pròpies, ràdio i televisió i el basc hi és oficial, Franco és mort i Espanya és membre de la Unió Europea i de l'OTAN. A Europa, doncs, no hi ha espai per a res que no sigui la democràcia, amb tanta mobilització al carrer com calgui, però democràcia i prou. Si l'exercici dels drets democràtics col·lectius com el de l'autodeterminació troba les dificultats que troba, no cal ni referir-se a la inviabilitat de la lluita armada en els nostres dies. I la inviabilitat inclou també la no justificació del passat violent. És cert que molts joves van reaccionar amb decisió a l'ofec de la dictadura i que van fer-ho amb les armes a la mà, però, al final, com ja deia el segle XVI Sébastien Castellion, "matar un home no és defensar una idea, és matar un home". Al costat del patriotisme d'uns i altres, hi ha moltes vides desfetes, il·lusions perdudes, famílies trencades i horitzons esborrats de cop. Un Otegi reconeixent el caràcter injust de la violència, fent-se solidari del patiment dels familiars de les víctimes d'ETA i reconeixent la perversió intrínseca de l'ús de la força faria honor al seu coratge polític i a la seva valentia patriòtica demostrada en tantes ocasions, però també a la seva alçada moral com a persona que aspira a presidir un dia el seu país. I sense que hagi d'esperar que facin el mateix els que van matar en nom d'Espanya, fins i tot sabent, ja d'antuvi, que no ho faran segurament mai. Però aquí pot haver-hi també la diferència entre uns i altres.

Segurament, un posicionament així no seria ben rebut, al principi, per una part dels diguem-ne "seus", però sí per la majoria immensa de la societat basca, cansada de veure la persistència d'aquest joc inacabable, d'uns i altres, tirant pilotes fora. Altrament, per més que dirigents abertzales acudin a actes de record a víctimes d'atemptats d'ETA, el no refús general a la seva estratègia armada els pesarà com a plom a les ales i no podran alçar mai el vol. Caldria fer-ho no pas perquè els altres li ho demanin i callin, tanmateix, sobre les altres violències, sinó perquè l'allunyament inqüestionable de pràctiques del passat neix del més profund de les seves conviccions i així ho expressa en públic. La valentia que van tenir aquells bascos que van optar per les armes, en els anys més durs del franquisme, han de tenir-la avui altres bascos per a condemnar-ne l'ús i desmarcar-se'n per sempre, en plena democràcia de drets individuals com ara. Ara i tant, segons un informe d'aquest estiu, hi ha encara 373 presos d'ETA en un total de 69 presons d'Espanya, França, Portugal i Suïssa, així com un nombre molt difícil de calcular, potser vora dues mil persones, a l'exili, que ja han refet la seva vida, al llarg de les diferents etapes d'existència de l'organització armada. No se m'acut cap gest alternatiu com a anunci sincer i decidit de l'inici d'una etapa nova per part d'una nova esquerra abertzale, una esquerra que, més enllà de la independència, es plantegi quin tipus de partit vol ser, quina mena d'ideologia d'esquerres és la seva, quines mesures de regeneració democràtica proposa, quin tipus de societat, quin model econòmic, quin discurs davant la globalització i els populismes, quina actitud institucional, etc. Altrament, la victòria militar espanyola sobre l'independentisme armat, sense aquesta desconnexió imprescindible, pot acabar convertint-se, també, en una derrota política de l'esquerra abertzale.

Altsasu: terroristes sense terrorisme

"Els 8 detinguts per l'agressió a dos guàrdies civils no serien a la presó si no hagués passat a Euskal Herria"

ANTONI BATISTA Barcelona Actualitzada el 17/11/2016 20:46


Concentració en suport dels primers detinguts per l'agressió. / JESÚS DIGES / EFE

Vuit persones són en aquests moments a la presó acusades de terrorisme per agressions a dos suboficials de la Guàrdia Civil el 15 d’octubre a Altsasu (Navarra). Se’ls ha aplicat la llei més dura, que els pot costar penes de fins a quinze anys, i la mesura més greu de privació de llibertat quan encara no hi ha hagut judici.

Si l’aldarull a la sortida d’una taverna hagués tingut lloc en qualsevol altre lloc de l’estat espanyol que no fos Euskal Herria -s’hauria de veure si també a Catalunya-, els fets serien competència de la jurisdicció ordinària i els investigats s’enfrontarien a penes màximes d’entre sis mesos i tres anys. I el més probable és que, per unes lesions no greus, no haguessin entrat a presó i, per descomptat, no se’ls hauria aplicat la mesura extrema de la presó provisional sense fiança. Les forces polítiques municipals d’Altsasu, tret de la UPN, han demanat que siguin els tribunals normals i no l’Audiència Nacional els que incoïn la causa.

La Fiscalia es basa en la intimidació a la població, o a una part, que efectivament és un dels leitmotivsdel terrorisme stricto sensu, i en la motivació política de la reivindicació de fer fora d’Euskal Herria els cossos i forces de la seguretat de l’Estat, impulsada pel col·lectiu de l’Ospa Eguna, que significa exactament el dia de la marxa i al qual estarien vinculats els implicats.

La reivindicació que resumeix la consigna “ Que se vayan ” es remunta a l’alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), del 1976, que va tenir un ampli ressò a la població, sobretot en moments de gran tensió: des dels cinc morts i 150 ferits per una actuació de la Policia Armada a Vitòria fins a la condemna a 71 anys del general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala.

Eren, però, uns altres temps, els anys de plom de màxim auge del terrorisme. Ara ja fa cinc anys que l’activitat violenta d’ETA ha cessat, i la circumstància és una altra. El Codi Civil del 1898, valorat com una de les grans peces de la jurisprudència, i que no ha caducat, prescriu la interpretació de les lleis en relació “al context” i a la “realitat social del temps en què han de ser aplicades”. Els detinguts d’Altsasu són terroristes sense terrorisme, i l’últim suposat cap d’ETA detingut no tenia ni antecedents violents.

L’extensió del terrorisme més enllà del seu àmbit ha estat una política comuna del PP al govern espanyol. La criminalització de l’independentisme basant-se en l’operació d’equiparar els fins amb els mitjans ve de lluny, ha portat als tribunals les més altes institucions polítiques basques, ha tancat diversos mitjans de comunicació, ha il·legalitzat partits i ha empresonat dirigents polítics, els més significatius dels quals són Arnaldo Otegi i Rafa Díez, el dirigent històric del sindicat LAB, que encara compleix condemna.

Què és terrorisme?

La definició més antiga de terrorisme és del diccionari de l’Acadèmia Francesa, del 1789, en referència al terrorisme d’estat de Robespierre. Des d’aleshores, definicions i estudis han convingut que el terrorisme és una violència d’arrel política i proporcional als danys que causi a grans poblacions, fins a omplir de sentit l’eixamplament social de la por que indica el primer significat de la paraula. En la seva amplitud semàntica, quan el mot esdevé adjectiu, acaba per qualificar-se de terrorista qualsevol violència de sentit contrari al de qui qualifica.

Feminisme elusiu

 

per Salvador Cot 17/11/2016

"Vostè diu que mano molt, però si fos un home diria, senzillament, que tinc autoritat", li va respondre la presidenta de la Junta d'Andalusia a la periodista Montserrat Domínguez que insistia, des del plató de Tele 5, en preguntar sobre les responsabilitats de Susana Síaz en el cop de mà que va fer caure l'anterior direcció del PSOE. Tot seguit, la presidenta va engaltar un discurs sobre el masclisme que pateixen les dones que acumulen poder de decisió. L'argument elusiu deu formar part de la -dificilíssima- missió de desdibuixar el perfil caciquista de la gestió del PSOE a Andalusia, l'únic territori sense alternança democràtica de l'estat espanyol.

 

Tant és així, que un altre personatge d'aquella cort meridional, Verónica Pérez, també insisteix en esquivar les crítiques a partir de la cuirassa feminista: "Aquest país ha de desterrar, per a sempre, aquest masclisme retrògrad que no accepta que les dones tinguem poder i assumim responsabilitats amb absoluta normalitat", ha escrit en unarticle recent. Pérez és aquella dona que es va col·locar davant la seu de Ferraz per dir a tothom que "l'única autoritat que existeix al PSOE és la presidenta del Comitè Federal que, agradi o no a algú, sóc jo".

 

Tant Pérez com Díaz tenen en comú almenys dues característiques. Una, que no han treballat mai fora dels càrrecs que els ha proporcionat el PSOE. I la segona, una profunda buidor ideològica que els és utilíssima per gestionar, amb màniga ampla, una comunitat autònoma sobrefinançada des de fa dècades. Hi ha moltíssimes dones al món que, efectivament, pateixen terriblement la seva condició i la sobreexplotació que els comporta. Però cap d'elles són aquestes dues jerarques socialistes que, per si fos poc, també comparteixen la catalanofòbia com a eina electoral. Per això Mario Jiménez, portaveu de la gestora que mana al PSOE, acusa qualsevol que critiqui Susana Díaz i el seu cercle de "classisme territorial".

Rufián de nou

«Quatre dècades després de la mort del dictador, el Valle de los Caídos – el lloc on setmanalment van a resar l'exministre Fernández Díaz i el seu àngel Marcelo- encara acull misses en el seu honor»

Jordi Creus | 17/11/2016 a les 22:00h

Primer va ser l'entorn orgànic del PSOE el que va sortir en tromba contra Gabriel Rufián. La seva intervenció criticant el paperot d'aquells que segons Susana Díaz "no som ni d'esquerres ni de dretes" en l'entronització de Rajoy com a president espanyol no va agradar al partit dels EROs, de les portes giratòries i de les renúncies permanents.

Fins i tot, des del seu mitjà amic –El País, qui t'ha vist i qui et veu!- es va afilerar tota la bateria mediàtica dels progressistes de saló (amb Fernando Savater, Félix de Azua i el director del mitjà, Antonio Caño, al capdavant) per disparar sense treva sobre el cap de llista dels republicans. Els seus arguments, tots ells molt elaborats: fer mofa del seu cognom i acusar-lo, entre d'altres, de ser amic dels terroristes, de compartir ideologia amb Mussolini i Hitler i de ser més populista que Donald Trump. Cap novetat.

Ara, una nova proposta del diputat republicà ha incendiat els sectors més cavernícoles de la societat espanyola, aquella franja que va des del PP fins a la seva extrema dreta. Què ha proposat Rufian? Una cosa amb tan sentit comú com exhumar les restes de Franco i José Antonio i treure-les del Valle de los Caídos.

Recordem que Franco va construir aquest mausoleu per perpetuar-se en la història. I que ho va fer amb el treball esclau dels presoners republicans. I recordem que al costat de les tombes del dictador del Ferrol i de José Antonio Primo de Rivera hi ha milers i milers de cadàvers anònims, molts d'ells republicans extrets de centenars de fosses comunes d'arreu de l'estat i transportats de manera clandestina fins a aquell indret als anys seixanta del segle passat. Amb quina intenció? Escenificar una falsa reconciliació entre els vencedors i els vençuts de la guerra civil. Entre les víctimes i els botxins.

L'ús actual del Valle de los Caídos és una anomalia històrica i una mostra del tancament en fals de la Transició. Algú s'imagina en un país democràtic un mausoleu similar? Algú s'imagina un gran monument funerari construït als anys 40 del segle passat per jueus dels camps de concentració nazis que encara avui contingués en el lloc principal la tomba de Hitler? O la de Mussolini?

Quatre dècades després de la mort del dictador, el Valle de los Caídos – el lloc on setmanalment van a resar l'exministre Fernández Díaz i el seu àngel Marcelo- encara acull misses en el seu honor. I mentrestant, els familiars dels republicans enterrats a la cripta d'aquell museu dels horrors topen contra un mur cada vegada que reclamen poder treure'n les restes per enterrar-les dignament a prop de casa.

La Transició es va tancar en fals i encara avui n'estem pagant les conseqüències. Podem entendre determinats pactes i renúncies com un mal menor en un moment en què el poder dins de l'exèrcit continuava en mans dels mateixos que havien guanyat la guerra al costat de Franco. Podem entendre que, en plena convulsió, es prioritzés deixar enrere la dictadura. El que ja és més difícil d'assimilar és que al llarg d'aquestes quatre dècades, havent-hi hagut a l'Estat govern teòricament progressistes com els de Felipe González o Zapatero, el menyspreu cap a les víctimes del franquisme continuï sent tan sagnant com llavors. El Valle de los Caídos n'és un terrible exemple.

El 20N (quin record) La generalitat lliurará uns diplomas a 300 represaliats pel franquisme molts tenen mes de 95 anys; per haber lluitat per les llibertats i la democracia

En canvi Jorge Fernández (degradad) pero per els serveis prestats al nomenan" director" de una comissió de segon order pero molt ben retribuida
Dos exemples de "DEMOCRACIA"

accepta el seu ús. Més informació

OPINIÓ

Per a desgràcia de Déu

 

per Nerea Rodríguez 18/11/2016

Durant aquest cap de setmana i la setmana vinent se celebraran més d’una desena de misses per Francisco Franco i Primo de Rivera arrreu de l’Estat espanyol, coincidint amb el 41 aniversari de la mort del dictador el proper diumenge. La Fundación Francisco Franco ha penjat a la seva pàgina web un llistat amb les ciutats, esglésies i hores en què tindrà lloc cadascun d’aquests actes. A la relació encara hi figura la missa que s’havia convocat per aquest divendres, 18 de novembre, al Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Barcelona, i que, finalment, es va anul·lar. El rector de la parròquia barcelonina va decidir no fer cap menció al dictador durant la celebració, segons ell, “per la pressió mediàtica”. 

 

En principi, si un feligrès demana una menció per a algú en una missa no se li pot negar, però el debat s’obre quan es tracta, per exemple, d’un dictador feixista, com en aquest cas. El col·lectiu Església Plural ja va anunciar que demanaria a l’Arquebisbat de Barcelona l’elaboració i aplicació d’uns protocols per a aquests casos. Però el problema no resideix només en si els bisbats tenen responsabilitat en el fet que es convoqui una missa per un dictador, sinó què passa amb el mossèn que accepta fer-la, encara que finalment se’n desdigui.

 

Caldria que l’actitud de l’Església en relació a aquest tema fos contundent i inequívoca: no s’hauria de permetre que un mossèn que accepta fer una menció a Franco en una celebració litúrgica continuï com si res al capdavant d’una parròquia o exercint el seu ministeri. Però, fins ara, no ha sortit ni un sol bisbe d’aquestes ciutats on se celebraran misses per Franco mostrant la seva intenció d’apartar cap dels mossens que oficiaran la celebració. 

 

Com a molt, l’Arquebisbat de Barcelona va afirmar que prendria “les accions pertinents" sobre l'homenatge feixista a la División Azul que es va produir el passat 5 de novembre a la parròquia de la Immaculada Concepció de l'Hospitalet de Llobregat. Però ni molt menys ha concretat quines seran aquestes mesures, ni si es començarà a aplicar alguna sanció als mossens que acceptin oficiar una missa per feixistes i dictadors, encara que finalment no es produeixi “per la pressió mediàtica” o pel que sigui. En la Catalunya de 2016, Franco no pot conservar, encara, la Gràcia de Déu.

Clients i súbdits

"El rerefons del cas de Reus és tan sabut com contundent: encara que ho vulgui, la Generalitat no pot aplicar la seva autoritat"

per Jofre Llombart 18/11/2016

Durant la Via Catalana de l’onze de setembre del 2013, la Plataforma d’afectats per la Hipoteca va decidir donar suport a ‘Encerclem la Caixa’. Aquest novembre del 2016, la PAH s’ha manifestat davant del Palau de la Generalitat per demanar a Gas Natural que compleixi la llei de la pobresa energètica i eviti més morts com les de l’àvia de Reus.

O sigui, que durant una manifestació política van fer una concentració davant d’un gegant econòmic (Caixabank) i quan és el moment de queixar-se davant d’un altre gegant econòmic (Gas Natural) llavors la concentració és davant d’un estament polític. Un estament polític que, per acabar-ho d’adobar, s’ha enfrontat directament amb Gas Natural. Tant el president de la Generalitat com l’alcalde de Reus, tots dos escollits quan el seu partit es deia Convergència, han censurat l’acció de l’empresa. Per contra, a Catalunya Sí que Es Pot han prioritzat demanar explicacions a aquestes dues administracions abans que presentar, per exemple, una demanda judicial a aquest membre de la mare de totes les castes, que és l’Íbex-35.

Ara bé, aquest debat polític és foc d’encenalls perquè l’essència és un altre: és qui té el poder i qui l’exerceix. El rerefons del cas de Reus és tan sabut com contundent: encara que ho vulgui, la Generalitat no pot aplicar la seva autoritat, la d’obligar a les empreses energètiques a tenir en compte els casos de pobresa energètica. Hi ha protocols, sí. Hi ha convenis, també. Però actualment el seu compliment es basa en la bona voluntat de les subministradores. La llei 24/2015 és la famosa llei contra la pobresa energètica que va tombar el Tribunal Constitucional. Aquesta normativa preveia que les empreses garantissin a les famílies pobres el subministrament de llum, aigua i gas en els mesos d’hivern. I que en cas de no fer-ho, la Generalitat els ho podia imposar. I aquí arribem al punt central de la qüestió: diu la justícia espanyola que això és competència del govern espanyol. I com que el govern espanyol no va legislar sobre el tema, va deixar Catalunya sense aquesta garantia. O tots, o ningú: España, antes fría que rota.

19/11: El retrat de Felipe González

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 18/11/2016 19:49

LES ELECCIONS americanes, més que guanyar-les Trump, les va perdre Clinton. I més que perdre-les Clinton, les va perdre una concepció de la política aristocratitzant, conservadora amb llenguatge progressista, arrogant, prepotent i de vegades cínica, amarada d’interessos materials i terrenals sota una capa molt tènue d’ideologia. Una concepció que, potser injustament, potser no, encarnava Hillary Clinton per a molts electors americans. Si miro al nostre voltant quina figura representaria millor aquesta concepció derrotada de la política, no en tinc gaires dubtes: Felipe González. La seva intervenció en la rendició del PSOE sacrificat en l’altar de l’immobilisme ho acaba de confirmar. Felipe González, governant, va muntar una mena de versió del retrat de Dorian Gray en què ell es mantenia incòlume perquè els efectes dels pecats se centrifugaven: Guerra, Barrionuevo, Corcuera, Roldán... Ara, intervencionista i maquinador, sense saber ni voler retirar-se, és com si el drap que cobria el retrat de Dorian Gray hagués caigut a terra. I hi apareix un rostre esgotador, caducat. No se n’adona: va fent declaracions i donant lliçons com si encara fos el Dorian Gray juvenil, com si no hagués relliscat el llençol que tapava el retrat.

A mi me hace mucha gracia el no calificar los hechos de Altsasua como un acto terrorista. Hay gente que lo plantea como un nuevo ataque del estado nacional/madrileño contra el independentismo.

El hecho que de manera organizada y premeditada se agreda a dos personas que su unica culpa es tener un trabajo determinado junto a sus parejas. Y que la finalidad es aterrorizar a todos los que tienen ese trabajo en esa zona determinada para que abandonen dicha zona junto a sus familias como le llamamos?

Uno de los agredidos meses antes habia participado en el salvamento de un grupo de [...]

El vídeo de Rufián: exemple del miserable que pot ser un individu. Patètic també el judes Hernando rient.

Quina pena que fan.

[VÍDEO] Adolfo Suárez va admetre que si feien un referèndum sobre la monarquia "el perdrien"

"Vam fer enquestes i el resultat era que la monarquia perdia", va dir fora de micròfon

per Redacció 19/11/2016

Adolfo Suárez va admetre en una entrevista a Antena 3 que no van sotmetre a referèndum el restabliment de la monarquia perquè "vam fer enquestes i perdíem". Ho revelava aquest divendres la Sexta Columna, que reproduïa part d'una entrevista a Adolfo Suárez que mai va sortir a la llum. "Vaig posar al Rei i la monarquia a la Llei i vaig dir que ja s'havia sotmès a referèndum".

Aquest és un extracte del vídeo:

El Rolls de Franco

GERMÀ CAPDEVILA

Només parlarem del que jo vulgui, sóc com sóc i no penso canviar

El rei d'Espanya arriba al Congrés dels Diputats en un Rolls Royce Phantom IV blindat encarregat i utilitzat pel general colpista que va governar l'Estat entre 1939 i 1975. Aquell que ho va deixar tot atado y bien atadoamb un nivell de detall que arriba fins al cotxe oficial que fa servir el cap d'Estat. En el seu discurs, després d'apel·lar al diàleg, va fixar-ne els límits: obediència a l'Estat i parlar només d'allò que entri dins de les lleis de l'Estat. També va deixar clares les (nul·les) possibilitats de canvi: “Espanya no es pot negar a si mateixa tal com és; no pot renunciar al seu propi ésser.” Un missatge a Catalunya que es pot resumir així: no pots marxar, només parlarem del que jo vulgui i sóc com sóc, no penso canviar. Hores abans, el Constitucional s'atorgava una nova competència profundament antidemocràtica en rebutjar el recurs de la presidenta Carme Forcadell: el TC té a partir d'ara la potestat discrecional de definir els límits del debat parlamentari. Pot establir sobre què es pot parlar i sobre què no es pot parlar a l'hemicicle. Pobre Montesquieu! Mentrestant, PSOE fulminava l'oposició interna sense contemplacions. Davant aquest panorama, hom pot entendre el posicionament dur i contundent del president Puigdemont en presència de Felip de Borbó i de Soraya Sáenz de Santamaria a Barcelona, líders d'un Estat que “ha negligit” Catalunya. Ja n'hi ha prou de menyspreus i maltractaments.

Operació Catalunya 2

Esther Vera19/11/2016 17:56

Segueix-me

A l’inici del procés la reacció de l’Estat va ser només la del menysteniment. Després s’hi va afegir la guerra bruta comandada des del ministeri de l’Interior amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació i les pressions sobre la judicatura. Paral·lelament, es produïa el control de les finances de la Generalitat, substituint la renegociació del sistema de finançament per la provisió de liquiditat amb comptagotes a través del FLA. En cada consell de ministres, a base de decrets, es desconstruïa l’Espanya autonòmica i les inversions en infraestructures s’executaven a un nivell irrisori. El resultat és que Catalunya té una majoria absoluta al Parlament i un president independentistes i es dirigeix cap al referèndum.

Després de dues eleccions i una inestabilitat de deu mesos, l’Estat entra en una nova fase gestual.

Les forces vives de la Transició continuen amb un alt nivell d’influència sobre el PSOE, l’actual rei i el PP. El mandat de posar ordre a Catalunya és evident. Felipe González va advertir Sánchez que no formaria un govern amb Podem, i així ha sigut. L’ex secretari general del PSOE continua en cotxe per les carreteres espanyoles esperant que arribi un congrés que la gestora trigarà a convocar perquè té feina a purgar els catalans del PSC. La imposició doctrinal del PSOE andalús ha arribat al punt fins ara inimaginable que José Zaragoza, Miquel Iceta i Meritxell Batet són considerats cossos estranys pel politburó.

Amb l’abstenció socialista majoritària s’ha constituït una gran coalició de facto a la qual posen límits el grau d’oposició que fa Podem i el grau d’escàndol que els mitjans de comunicació organitzen a cada decisió. Rajoy és president, però ha hagut de veure com aturen la Lomce, i el reprovat Fernández Díaz s’ha hagut d’acontentar a presidir una comissió parlamentària menor. Aquest inici de legislatura indica que l’oposició pot bloquejar l’acció de govern i que el PSOE i Ciutadans actuaran amb el PP per al que considerin grans polítiques d’estat. Quines?

No cal lliurar-se a les teories conspiratives per imaginar un sopar entre el rei emèrit i l’actual, Felipe González i Rubalcaba i Rajoy per establir prioritats. Els interessos estan convergint.

El PP ha fet un lleuger canvi d’actors amb la sortida de Fernández Díaz i l’arribada de Sáenz de Santamaría a la carpeta catalana, com anomenen la independència a Madrid. Llanos de Luna, la funcionària impermeable que era fins ara delegada del govern espanyol a Catalunya, ha sigut substituïda per un parlamentari del PP, antic diputat de CiU de tarannà tan dialogant que frega el transfuguisme.

Comencen les reunions discretes.

Borbonejar?

Interlocutors recents de Felip VI diuen que està “més proactiu que mai” en l’intent de trobar una sortida pactada i evitar que Catalunya aconsegueixi la independència. Privadament tempteja els líders dels grups polítics sobre la viabilitat d’una reforma de la Constitució. Anhela un paper històric que s’assembli més al del seu pare que al del seu besavi, diuen els qui hi han parlat. Però no hauria d’oblidar que la Constitució diu que el rei regna però no governa i que els borboneos han costat sempre molt cars a Espanya per la poca visió estratègica i avantatgista. El prestigi que el seu pare va tenir quan la Transició era considerada útil, abans que en matessin l’esperit i es tornés a l’Espanya unitària, no és el d’ara. La imatge de la monarquia s’ha devaluat no ja entre els republicans sinó entre els joancarlistes. De fet, durant el seu discurs al Congrés, un centenar de diputats van expressar solemnement el seu rebuig a la institució. El control central ja no existeix.

En la inauguració de la legislatura, Felip VI va fer esment de la “resolució amb diàleg, responsabilitat i també generositat” de la formació de govern, tot i que el PSOE està esventrat. Va fer referència a la gratitud, la valentia i la generositat d’aquells que “amb el dolor i la memòria encara vius en la seva ànima, van posar tot el seu cor, tota la seva força, per aconseguir, per fi, la reconciliació entre espanyols i la democràcia a Espanya”. Una frase així només es pronuncia si no s’ha entès que la Transició va deixar Catalunya pendent i que la concòrdia només va ser amnèsia en el país del Valle de los Caídos. Que la societat catalana ha vist la tramoia.

Es comencen a filtrar alguns minuts de reunió entre la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el president català, s’anuncien reunions amb els dos vicepresidents i es posa sobre la taula el sistema de finançament, que s’ha de renovar per llei.

L’Estat està posant en pràctica la tàctica de crear una imatge de diàleg. Alguns somriures, algun bitllet d’AVE, molts contactes amb empresaris. El Centre d’Estudis d’Opinió diu a l’últim baròmetre que el 72,2% dels catalans consideren que el govern espanyol no oferirà un pacte acceptable per a la majoria parlamentària.

L’Estat comença a gesticular. És l’Operació Catalunya 2. També es podria anomenar Operació Boa Constrictor o Operació Mamba Negra. Cap credibilitat.