Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
ThePlay
Plataforma
Responder
 
Visitas a este tema:   392.538
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 15/11/2016, 07:47   #5661
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:
15/11: La derrota de l’unionisme

Vicenç Villatoro14/11/2016 18:00

Segueix-me

SI FÉSSIM UNA ANTOLOGIA de textos publicats des de fa temps des de l’unionisme, veuríem un fet remarcable. S’han dedicat molts fulls, força enginy i una gran quantitat de finestres a subratllar el que els sembla ridícul o negatiu de l’opció independentista. Alguns en to burleta, altres indignats, molts amb una gran arrogància. Molta literatura també per dir que complir la Constitució és infinitament més democràtic que preguntar als ciutadans què pensen. Però no han dedicat gairebé cap línia a dir quina és la seva oferta als catalans, per què la cultura o els interessos dels catalans estaran més ben defensats dintre d’Espanya, com les infraestructures o les polítiques responen a aquests interessos... Mirem les reaccions a la manifestació de diumenge. L’unionisme s’ha instal·lat en un argumentari reactiu. Parla tan poc del que proposa que acaben estant en un mateix sac federalistes, autonomistes i recentralitzadors, que figura que tenen ofertes contradictòries per als catalans, però com que no les diuen poden fer front comú sense manies. Se’n foten, insulten o combaten la proposta dels independentistes, però no expliquen la seva, més enllà de quedar-nos com estem. Aquesta és a hores d’ara la seva major derrota.
http://m.ara.cat/opinio/Vicenc-Villatoro-derrota-unionisme_0_1687631221.html

----

Bump:
Cita:
Ei, Javi...!

Empar Moliner14/11/2016 19:13

Segueix-me

Javi López, del PSC, ha dit unes paraules molt senzilles, lògiques i transparents sobre el problema que té el seu partit per -ves per on- no haver volgut fer president un senyor de dretes. “Si no cabem dins del projecte federal, es fa difícil defensar que Catalunya cap dins d’Espanya”.

Amb els braços oberts li dic: “Benvingut”. Perquè jo tampoc no era independentista (els còmodes mai no ho som). No he sigut ni tan sols catalanista. Vaig començar a escriure en la meva llengua, l’any 99, donant-ho tot per descomptat i volent-ho tot, com els americans (el meu mirall pel que fa a l’escriptura). No sentia que hagués de reivindicar res; no hi havia crisi (ni fatxes a Twitter, perquè no hi havia Twitter). ¿Recordeu el Fòrum? ¿La pasta que ens vam deixar en la mandala gegant i en els bitllets d’avió perquè vingués en Gorbatxov a dialogar?

Mai he plorat quan he sentit El virolai però sí quan he sentit Leonard Cohen. Em fa vergonya cantar l’himne de Catalunya (i també el del Barça) però canto alegrement cançons dels Beatles i de Brassens. No m’agraden els vestits folklòrics, excepte si els ha dissenyat Isabel de Pedro. L’única cosa que em fa catalana és l’incomprensible amor que, com els meus compatriotes, professo a aquestes cebes recremades que es diuen calçots. Vaig fer-me independentista empesa per la revolta. La crisi et fa veure molt de prop el patiment dels compatriotes i veus que no pots seguir així, rebent les molles que algú espolsa de taula on han fet un festival que has pagat tu.

Pots parlar en abstracte de la tercera via, perquè és fàcil parlar en abstracte de coses que no et toquen directament (la gana del món, el canvi climàtic, les nenes segrestades de Boko Haram...). Però un dia et toca directament a tu (el PSC, ara, s’ha trobat de cara amb Espanya). I llavors entens que no és possible seguir parlant a canvi de no actuar. L’espurna és aquesta, però és una espurna que encén un gran foc. Javi López ho ha vist a través del tracte que rep el seu partit. Aquest partit històric que només volia votar amb la consciència dels d’esquerres.
http://m.ara.cat/opinio/Empar-Moliner-ei-javi_0_1687631236.html

----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 15/11/2016, 21:39   #5662
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Som i serem//*//

La fissura es fa més visible a la Moncloa

«Ara la notícia és que a Madrid els qui no ho veuen gens clar comencen a parlar i a manifestar-se»

Per: Vicent Partal
14.11.2016 22:00

Són importants les declaracions d’ahir de l’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, que evidencien una fissura oberta en la cúpula del govern espanyol sobre la qüestió catalana.’

La via d’aplicar la norma i portar totes les qüestions als tribunals és judicialitzar la vida política i això ens porta a un xoc de trens, a un conflicte, que és el que cal evitar.’ La frase, de Margallo mateix, és ben significativa. No es presta a cap equívoc. Per aquest camí, diu el qui fins la setmana passada era ministre d’Afers Estrangers, no van bé.

Margallo està ressentit perquè ja no és ministre i aquest malestar personal pot ajudar a exagerar les diferències entre ell i els altres membres del govern espanyol sobre Catalunya. Però aquest matís no pot emmascarar la discrepància de fons, especialment venint d’un ministre que ha hagut de barallar-se amb molts estats per Catalunya i que sap perfectament això que sabem tots: que la posició catalana és discutida, però l’espanyola no l’entén ningú.

Més significatiu i tot és que, amb aquestes declaracions, Margallo s’afegeix a un conjunt de veus que comença a ser cridaner, gent que en la cúpula mateix del poder espanyol discrepa obertament sobre l’estratègia de repressió pura i pelada de Mariano Rajoy.

El professor Josep Costa ha analitzat a Twitter els vots particulars dels magistrats del Tribunal Constitucional que dissenteixen de la capacitat repressiva que els ha atorgat el govern espanyol. I aquesta gent diu coses molt gruixudes.La vice-presidenta del tribunal, Adela Asúa, afirma que acceptant la via repressiva el Constitucional ‘ha abdicat la seua feina essencial […] per culpa de determinades urgències de l’estat’, i es declara sorpresa perquè es ‘descarte absolutament el caràcter punitiu de la mesura de suspensió de funcions’.

Un altre magistrat del tribunal, Juan Antonio Xiol, diu que la normativa forçada pel PP ‘inhabilita’ el Constitucional per a resoldre conflictes –una afirmació certament greu.

I encara hi ha un tercer vot particular que sosté que amb aquestes mesures el PP vol evitar que el Constitucional puga discutir sobre si la suspensió de funcions a la presidenta del Parlament de Catalunya és compatible ‘amb el dret fonamental d’exercici d’un càrrec públic i amb la inviolabilitat parlamentària’.

Els plans de Mariano Rajoy, doncs, comencen a topar amb disconformitats cada volta més poc clandestines, que palesen que es va obrint una fissura important en la cúpula de l’estat. Que la sentència del Constitucional sobre l’estatut de Catalunya va ser un colp d’estat, ja hi ha juristes importants, com ara Javier Royo, que ho afirmen sense embuts i ho demostren. La reforma de la llei del Tribunal Constitucional segueix el mateix esquema de destrucció partidista de l’estat democràtic. Ara la notícia ja no és que nosaltres resistim i resistim més units cada dia, com es va veure diumenge. La notícia és que a Madrid els qui no ho veuen gens clar comencen a parlar i a manifestar-se. I això és una notícia excel·lent, perquè afebleix molt Rajoy i les seues intencions.

http://www.vilaweb.cat/noticies/la-fissura-es-fa-mes-visible-a-la-moncloa/

-----

El que passa a Catalunya

Xavier Díez - Historiador

“Tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres

L'historiador Xavier Casals acaba de publicar La Transición Española. El voto ignorado de las armas, en el que resulta ser una obra de referència per comprendre les dimensions i abast de la Transició. Casals, amb un estil ponderat i tractament rigorós, ha disseccionat aquest període històric en base a la dialèctica entre fonts documentals i dibuixa un panorama fosc, més dur i colpidor del que imaginen els crítics amb aquell procés en què el franquisme es va disfressar de democràcia. A diferència d'altres treballs precedents, aquesta obra marca un punt fronterer entre el periodisme que especula i la historiografia capaç d'analitzar amb prou distanciament esdeveniments del passat.

L'historiador barceloní planteja una tesi interessant a partir de fets coneguts. La Transició espanyola fou la més violenta de les que van tenir lloc al continent des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Diverses recerques indiquen que entre 1973 i 1982 es van produir entre 500 i 700 morts en 3.200 accions violentes de caràcter polític, molt més que durant el pistolerisme de la dècada de 1920. Ara bé, l'autor considera que aquest ambient acabà esdevenint un factor que consolidà la democràcia respecte a aquells que feien servir les armes per desestabilitzar-la. És constatable que, en quatre dècades, l'Estat ha passat a tenir una de les taxes d'homicidi més baixes del món occidental, i l'opinió pública del país rebutja, de manera gairebé unànime, la violència amb finalitats polítiques.

Ara bé, les prop de 800 planes d'un llibre ben documentat i que repassa amb exhaustivitat la major part dels episodis controvertits del període permeten al lector fer la seva pròpia composició. Més enllà de la voluntat de Casals, l'obra ens radiografia una Espanya en transició no allunyada d'una Alemanya Oriental en què els diversos serveis d'espionatge escruten la vida privada de milions de ciutadans i l'estat destrueix les vides d'aquells no disposats a acotar el cap. A diferència de l'Stasi, avui no és possible consultar els arxius d'un estat policial que ho sabia gairebé tot de tothom. A banda de les dificultats imposades als historiadors per consultar fonts oficials, es van destruir els arxius del partit únic, i les normatives vigents, fonamentades en la llei d'amnistia de 1977 (de “punt final”) consolidada en alguns preceptes constitucionals, impedeixen indagar en la crua impunitat dels aparells repressius. Precisament, una de les coses que destaquen del període és la connivència entre cossos policials, exèrcits, jutges i una llarga cadena de violència subcontractada a grups d'ultradreta o mercenaris de fortuna (ultradretans italians, argentins o l'OAS francesa) per intimidar l'oposició i controlar un procés a la democràcia viscut com una amenaça del franquisme.

És fins a cert punt normal. Cada cos repressiu disposava del seu propi servei d'espionatge, un dels quals el Seced, controlat directament per Carrero Blanco, constatava que la corrupció era generalitzada entre les elits franquistes i els seus col·laboradors. Una hipotètica democràcia suposava una amenaça per mantenir la capacitat d'enriquir-se il·lícitament o tot allò que el franquisme havia robat (des d'empreses públiques fins a nadons). D'aquí que la violència era un instrument per tal que la democràcia no anés més enllà dels límits que les classes dirigents franquistes estiguessin disposades a concedir, és a dir, que cap franquista cedís ni un mil·límetre en el seu poder o privilegis. Els grups d'ultradretans servien per intimidar aquells partidaris d'una democràcia real o els qui plantegessin una manera alternativa d'entendre el poder. D'aquí que la violència se centrés a perseguir la dissidència que plantegés escenaris alternatius (contra l'esquerra o els nacionalismes basc i català). D'aquí que disposem d'una democràcia esterilitzada, de curt abast, en què els descendents dels franquistes continuen ocupant els espais clau i els ressorts estratègics de l'estat (si cal, amb lleis mordassa).

De fet, la histèria anticatalana l'hem d'entendre com la preocupació del franquisme tàcit actual de qüestionar l'statu quo. Periodistes com Jordi Borràs han destapat bona part de les connivències entre la ultradreta i l'anticatalanisme militant, i la seva connexió amb aquest estat profund en què es mou cert discurs victimista estil Inés Arrimadas. Tanmateix, tots sabem què passa a Catalunya: que una de les poques persones amenaçades per haver remogut la ferum de les clavegueres de l'estat és Jordi Borràs. Al cap i a la fi, tots sabem que l'única manera de reformar Espanya és alterant les seves fronteres. Al cap i a la fi, l'única manera de derrotar el franquisme és constituint una República Catalana

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1021237-el-que-passa-a-catalunya.html

----

Sí, Santiago: es pot

José M. Murià

“L'Espot és un home fidel com pocs a la causa catalana

“Torni dilluns vinent!” Això és el que li van dir a Santiago Espot el dia 7 passat a l'Audiencia Nacional, que es troba a Madrid. Com si fos anar i venir de la cantonada de casa seva. L'havien citat, sí, però encara no els havien lliurat l'expedient. Potser és tan gruixut que no troben la manera de traslladar-lo... No volem pas creure que siguin tan ineficients que se n'hagin oblidat...

l'Espot és un home fidel com pocs a la causa catalana i ara li passaran la factura. Tranquil·litza que els diputats catalans a Madrid estiguin al cas per tal d'acompanyar-lo i adherir-se a la protesta ciutadana que haurà de sorgir si es comet una arbitrarietat. Diuen que el jutge Fernando Andreu, que s'ho ha de mirar, és un home just, però mai se sap quines instruccions pot tenir. El greu pecat de l'Espot és ser un català com cal i haver-ho manifestat públicament amb motiu d'una gran xiulada que la ciutadania va tributar a “Sa dolça Majestat” i a un himne que molts el recordem des de fa anys dedicat a la mare de Déu. “La virgen María / es nuestra protectora, / nuestra redentora, / no hay nada que temer...”

El “dilluns vinent” és avui i estic molt inquiet per saber què passa. Temo molt que l'amic Santiago els ha facilitat el camí amb la recent publicació del seu llibre, O processisme o independència, en el qual es pregunta si de veritat es vol “un estat català o és només un desig”. La seva anàlisi de la situació l'haurien de llegir tots els que estiguin interessants en la vida catalana i en un procés que molts consideren que està encallat en un empat, malgrat que el govern espanyol fa tots els possibles, amb tossuderia, intransigència i prepotència, per afavorir que creixin els partidaris de la sobirania. Em vénen a la memòria molts comentaris irònics en el sentit que Catalunya haurà de ser agraïda amb tants esforços que estan fent les autoritats de l'Estat espanyol per afavorir la independència.

Malgrat el que semblen les queixes d'Espot pel camí que s'ha estat seguint, es tracta d'un llibre optimista, tot i que lamenta el pessimisme de gent que, per principi o perquè no se li ha pogut mostrar l'aigua més clara, no creuen en el futur que ells mateixos desitgen. Cal reconèixer que fins i tot n'hi ha a les altes esferes del govern. “Sovint ens desesperem [és clar] quan escoltem declaracions ridícules i absurdes dels dirigents del procés.” Té raó quan diu que “El secret de la victòria és tenir sempre al capdavant els més disposats”.

Ara bé, entretant s'ha de superar el trencacoll en què la justícia espanyola vol implicar-lo i s'ha d'estar disposat a fer-li costat. No cal que sigui un personatge de primer nivell de la política catalana el que tingui problemes per gaudir de la solidaritat de catalanistes de tots els colors.Sigui quin sigui el resultat d'avui o de demà, l'home ha de sentir que no està sol i que tot el que fa té un sentit i abona l'objectiu principal. Dit d'una altra manera: Santiago no ha de perdre de vista que es pot.


http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1020305-si-santiago-es-pot.html

-----

No va de banderes, sinó de llibertats

«De la Constitució espanyola només ens n’han recordat darrerament els deures i ens n'han fet oblidar els drets»

Bernat Solé | 14/11/2016 a les 12:10h

Talment com una providència i amb l’objectiu de prevenir i protegir Catalunya dels seus pecats de pensament, paraula i obra, la Constitució espanyola ha planat de fa temps en l’argumentari dels qui per motius sovint ben diferents han volgut aturar i menystenir la voluntat expressada reiteradament pels catalans, aferrant-se als postulats del Tribunal Constitucional com a garant del seu acompliment. Una Constitució de la qual darrerament només ens n’han recordat els deures i ens n’han fet oblidar els drets. Cal recordar –i els que hi eren prou bé que ho saben– que la seva aprovació duia implícit el missatge i l’encàrrec de transformar en llibertat tota la foscor amb la qual havia sobreviscut l’estat espanyol durant més de 40 anys. Parlava de deures, però sobretot, parlava de drets. D’aquells drets universals que s’havien perdut o, més ben dit, que havien estat anorreats per convertir la societat espanyola en un pregon buit de pensament, valors i opinió.

Gairebé 40 anys després, aquella transició democràtica que tant va contribuir a la recuperació dels nostres drets com a persones s’ha convertit en un sistema ofegós, controlat pels grans partits de la casta política espanyola i al servei de les seves pretensions de poder. Les il·lusions, els somnis i l’esperança que ens havien deixat totes les lluites socials i polítiques dels anys vuitanta s’han acabat transformant en una trama incolora en la qual els valors i els posicionaments polítics hi han quedat submergits i ofegats. Una trama, però, que s’ha fet cada cop més espessa en combatre tot allò que posés en perill la unitat de l’estat espanyol i que ha estat capaç de posar d’acord aquests mateixos partits que aparentment es trobaven a les diferents bandes de l’espectre polític per unir-se i sumar esforços davant el clam d’una Catalunya que ha demanat ser entesa.

Ahir, l’avinguda Maria Cristina s’omplia novament d’estelades, de clams i de persones per denunciar l’atac bel·ligerant dels grans poders de l’estat contra les institucions catalans i els respectius representants escollits pel poble. De fet, uns representants que tenen –tenim– l’obligació de donar compliment al mandat democràtic pel qual hem estat escollits. Un mandat democràtic que emana de la voluntat d’un poble que, cada cop més, se sent mancat de llibertat per decidir el seu futur. Alcaldes al servei de municipis i membres del govern i del Parlament al servei d’un país hem estat encausats per haver donat compliment a allò que les urnes ens van encomanar, amb el beneplàcit dels partits que des de fa temps exerceixen el control del Tribunal Constitucional i convertit més en un instrument polític que en un estament al servei de les persones, dels seus drets i de les seves llibertats.

Sovint, els qui tenim l’encàrrec de servir els nostre municipis des de les institucions democràtiques també tenim la responsabilitat i l’obligació d’entendre que som un país divers. Precisament entenem aquesta diversitat com el gran valor d’una societat cada cop més complexa i canviant, però que aspira a ser entesa i compresa en la seva totalitat. Els ajuntaments hem esdevingut i seguirem esdevenint, sens dubte, la representació més propera al ciutadà. I això implica tenir la capacitat d’atendre la complexitat dels nostres municipis i de les persones que els formem, amb totes i cadascuna de les nostres històries vitals. Però sobretot, portem a les nostres espatlles l’encàrrec de treballar per a la justícia social i el benestar de les persones. Per les nostres llibertats com a ciutadans i com a col·lectiu. I per les nostres aspiracions com a país que som i volem ser.

Per aquest motiu, les estelades, els clams i les persones d’aquest passat diumenge no parlen de banderes, ni de deures ni de lleis. Parlen de drets. Parlen de llibertats. I és en aquest espai de comprensió i diversitat on tots i cadascuna de les persones que formem part d’aquesta Catalunya hi trobarem el nostre lloc. I si precisament té un sentit lluitar per la independència del nostre país, aquest ha de ser sens dubte el de construir una República al servei de totes les persones. No fer-ho, també seria inconstitucional.


http://www.naciodigital.cat/opinio/14159/no/va/banderes/sino/llibertats

----

Última edición por Abril SMB; 16/11/2016 a las 15:28.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 15/11/2016, 23:43   #5663
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

Sense notícies dels piuladors catalanòfobs

Per a la policia la xarxa sembla no tenir secrets. Dia sí i dia també encalcen algun pirat que s’ha desfogat insultant greument una víctima del terrorisme o proferint una amenaça a un qualsevol polític. Generalment, la pitjor part se l’enduen els del PP. Fa res s’ha jutjat un tarragoní per injuriar l’exèrcit i la Guàrdia Civil i, d’aquí a poc, asseuran a la banqueta un tipus acusat d’insultar greument la memòria del catedràtic de dret valencià Manuel Brosseta, assassinat per ETA el 1992. Al primer li caurà una multa i al segon, a més de la multa, potser també una pena de presó. Tot plegat, aquestes detencions com tantes d’altres, demostren que la impunitat a la xarxa no és ni de bon tros absoluta.

La cosa canvia radicalment, però, quan els eixelebrats en qüestió actuen, piulen contra els catalans. De cop i volta, sembla que als ulls de la justícia espanyola, les víctimes es tornen tan invisibles com els agressors mateixos.

Com es recordarà l’accident de l’avió Germanwings de 24 de març de 2015 va inundar la xarxa de piulades catalanòfobes. Aquestes van circular durant tot el migdia, mentre s’esbrinaven encara les causes del sinistre. Algunes van ser especialment dures com la que va fer Javi amb el nikname @JaviRCd99: “Lo del accidente de avión me parece muy bien si había catalanes dentro de él”. Juan Carlos, @BradleyRM:“Una pena lo de los 42 catalanes muertos, tendrían que haber sido 100 o así”; Yonki, @Yonki 013: “Ojalá que sean todos catalanes los muertos en el accidente que volaba entre Barcelona y Dusseldorf”; Parental Advisory, @AxelGOD:“42 catalanes muertos me parecen pocos”; o la molt explícita, aterridora i cruel de @Pianelo: “A ver, a ver, no hagamos un drama, que en el avión iban catalanes, no personas. ESPAÑA”.

La majoria expressaven alegria per la mort dels catalans, feien befa a costa dels tòpics negatius associats a aquests com ara el de la gasiveria o, pitjor encara, com en el cas de Pianelo, desproveïen d’humanitat les víctimes catalanes del sinistre.

L’endemà mateix l’associació Drets va acudir a la Fiscalia de Barcelona per denunciar 55 d’aquestes piulades fetes per 38 usuaris. Segons els juristes de Drets, no hi havia cap dubte que aquests incorrien en un delicte tipificat en l’article 510 del codi penal, atès que atiaven l’odi, la discriminació i la violència contra un col·lectiu –el dels catalans- per raó del seu origen. No només va actuar Drets. També ho va fer ERC des del Congrés dels Diputats en demanarJoan Tardà i Alfred Bosch a la fiscal Consuelo Madrigal Martínez-Pereda, una actuació clara. I, encara, el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que va instar a la Defensora del Pueblo, Soledad Becerril, que fes alguna cosa davant de la fiscalia de l’Estat. Encara que el mateix Ministre de l’Interior, Fernández Díaz, va eixir d’immediat a lamentar els fets alhora que prometia una ràpida actuació, la veritat és que els resultats no només van ser minsos sinó que les piulades es van repetir ara amb motiu dels funerals de les víctimes del Germanwings per haver-s’hi emprat el català, entre d’altres llengües, en la cerimònia i després quan el 20 d’abril un alumne de 13 anys amb problemes psicològics va matar amb una ballesta a un professor de l’I.B Joan Fuster de Barcelona.

Quasi dos anys després, el president de Drets, l’advocat Sergi Blazquez es lamenta del mateix que es lamentava en el seu moment, de la ineficàcia judicial davant de la catalanofòbia. La majoria de les denúncies han estat arxivades per la Fiscalia amb excuses de mal pagador com que no es poden conèixer els perfils dels usuaris o que han estan esborrats. Dels 55 denunciats només quatre podrien respondre davant dels tribunals. És només una mera hipòtesis. El més probable és que els jutges acaben espolsant-se el problema.

La catalanofòbia, un mal invisible en Espanya que ve de lluny, no té ningú que la combati, tret, és clar, dels mateixos catalans. Conseqüències d’una democràcia de gallet, d’un nacionalisme espanyol, aquest sí, separador, racialista i extrem.

Francesc Viadel[


http://www.directe.cat/de-manars-i-garrotades/547792/sense-noticies-dels-piuladors-catalanofobs

--------

Velocitat de creuer

"Abans de resoldre els esmentats centenars de causes pendents, ja se li tiren a sobre diversos centenars més"

per Ramón Cotarelo 15/11/2016

La confrontació Espanya-Catalunya va agafant embranzida. La manifestació del passat dia 13 de novembre no va ser només un acte de suport a les persones, càrrecs públics i institucions processats, sinó també un reafirmació d'una voluntat col·lectiva de tirar endavant el procés independentista. Una voluntat de no acatar, ahir, avui ni demà.

L'actitud del govern espanyol no varia gens ni mica. El seu és el recurs al pal i la pastanaga. Encara que, com sempre amb la dreta, el pal és ben visible, però la pastanaga no acaba de materialitzar-se. El pal és una bateria preparada per respondre per via repressiva, judicial i penitenciària si arriba el cas a les iniciatives independentistes. Perquè el govern sosté, contra tota evidència, que la qüestió catalana és una qüestió d'ordre públic. I per això hi ha els policies, els jutges i les presons. La justificació és que la llei ha de complir-se i és obligació del govern fer-la complir. Si la llei és injusta o tirànica no fa al cas. No més preguntes i menys sobre la llei. Circulin.

La pastanaga és un ens de ficció. Fins ara s'ha limitat a una sol·licitud expressa de Rajoy a Puigdemont perquè assisteixi a la conferència de presidents autonòmics, constant-li la negativa del català. L'argument és: "No es perd res assistint-hi", típic de la indolència mental del personatge. No és segur que Rajoy entengui la resposta de Puigdemont complint la seva paraula de no assistir perquè això de complir la paraula donada no té sentit per a ell.

La inassistència no és exactament un desacatament, però sí va a ferir l'orgull del nacionalisme espanyol que no pot imposar la seva idea d'Espanya per ordeno i comandament. No és un desacatament, però sí situa al president al capdavant de l'esmentada voluntat col·lectiva.

Amb la presa de possessió de Rajoy i el suport entre bambolines del PSOE va donar començament el compte enrere per a una escalada de la confrontació amb Catalunya. L'última, fictícia, pastanaga va ser la de la conferència en qüestió, que, d'altra banda, tampoc pintarà molt sense els catalans. Ara vénen els pals. I vénen cobrint la línia del cel, com els apatxes a assetjar el fort català. Hi ha centenars de procediment judicials oberts en diferents instàncies locals a tot Catalunya, pels més diversos motius, una bandera o una altra, un retrat, unes declaracions, una ordenança municipal, etc. Tot és susceptible de convertir-se en un acte de desobediència punible. A Catalunya el PP té un sol ajuntament pel que és d'esperar l'exemple dels altres s'estengui i multipliqui. Creu el govern que té l'administració de justícia en situació de fer front a això?

Els temps s'acceleren. La maquinària repressiva de l'Estat, és segura, intimidatòria, però molt lenta. Abans de resoldre els esmentats centenars de causes pendents, ja se li tiren a sobre diversos centenars més si, com proposa Òmnium Cultural, els ajuntaments obren el proper sacrosant dia 6 de desembre i atenen a la gent. Una cosa que podria justificar-se amb la famosa "llibertat d'horaris" dels neoliberals. Els jutjats, inundats de nou.

I demà pot ser una altra decisió de desobediència en qualsevol altre àmbit o amb una altra ressonància, però seguida per una societat molt mobilitzada. És la iniciativa política. Qui l’exerceix determina el dia, l'hora, el lloc, la forma de la confrontació i porta les de guanyar. L'adversari que només està a la defensiva, a força de repressió, té les de perdre.



Aquesta permanent confrontació de l'independentisme català amb el nacionalisme espanyol, a més de donar seguretat sobre el curs del full de ruta, contribueix a mantenir l'hegemonia de l'independentisme, la qual ja hi és al Parlament, també al carrer. Això mantindrà a ratlla les aventures del bloc dels Comuns, obligant a prendre partit per una de les dues parts del conflicte sense configurar-ell com a tercera.

Els atacs del nacionalisme espanyol van orientats contra JxS i la CUP. L'altra esquerra, oposició a Catalunya i també a Madrid, no compta en cap dels dos llocs. A Catalunya, el protagonisme i la solidesa de l'independentisme no deixa lloc lògic algun a un sobiranisme no independentista i que, per no contagiar-se, tampoc sembla ser republicà.

La incapacitat per al diàleg del nacionalisme espanyol es veu en la decisió d'encomanar els tractes amb Catalunya a la vicepresidenta del govern que nomenarà immediatament un gabinet d'experts i assessors i agents del CNI. Entenen així la política, en conclaves i secretisme. No obstant això, està clar que tractant-se d'un problema de xoc de legitimitats els fòrums més adequats són els respectius parlaments.

http://elmon.cat/opinio/16815/velocitat-de-creuer

-----

Última edición por Abril SMB; 16/11/2016 a las 15:24.
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 16/11/2016, 15:16   #5664
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç//*//

A ‘Expansión’ se li entravessa l’èxit tecnològic de Barcelona

Un text no firmat es queixa de l'acumulació de trobades del sector a la capital catalana

ÀLEX GUTIÉRREZ Barcelona Actualitzada el 15/11/2016 15:16

'Marchando' una d’asimetries. El diari 'Expansión' –del mateix grup editor que 'El Mundo'– segueix la tònica de la premsa econòmica de Madrid, que es complau sovint a sobredimensionar les notícies negatives per a l’economia catalana i atribuir –sense una relació causa-efecte clara, o sia, a la bravíssima brava– totes aquestes penúries al procés sobiranista i a la presumpta incertesa que genera. Després, quan una empresa internacional opta per instal·lar-se aquí, o hi ha alguna dada inequívocament positiva, això ja s’acostuma a donar més petitet i obviant qualsevol referència a la cosa política. A vegades, els èxits són de Barcelona mentre que els fracassos són de Catalunya: subtileses diverses per esperonar la por dels empresaris a la independència.

Doncs bé, el company Albert Cuesta em passa una mena d’editorialet no firmat, publicat dilluns a la secció 'El puzle de la setmana', titulat “Empatx tecnològic a Barcelona”. El text començava així: “Barcelona hauria de gestionar bé la seva agenda per no ennuegar-se amb la quantitat d’esdeveniments tecnològics que acull al llarg de l’any”. És a dir, en comptes de felicitar-se perquè la capital catalana sigui un referent internacional en trobades sobre mòbils, 'smart cities' i tota la pesca tecnològica, s’inventen un suposat empatx que té molt de literari i poc de periodístic. No es cita cap cas de disminució d’assistents, de retirada d'estands, de percepció ciutadana... res, cap dada. De fet, el que passa és justament el contrari a un empatx: hi ha un efecte d’atracció, un cop la ciutat s’ha fet un nom en aquest sector, i la Fira està sabent treure'n profit. Per tant, l’únic que sembla que s’hagi entravessat aquí és l’èxit de Barcelona al diari. Algú que sàpiga fer la maniobra de Heimlich a la sala?

http://www.ara.cat/media/Expansion-entravessa-lexit-tecnologic-Barcelona_0_1687631360.html

----

Última edición por Abril SMB; 16/11/2016 a las 15:23.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 16/11/2016, 15:20   #5665
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Ok

Si en las firas sobre tecnologia que se celebran actualmente a la Fira de Barcelona (Hospitalet) regalan el "diari" expansión a dogo
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (16/11/2016), Joan 1944 (17/11/2016), Pretoriano (16/11/2016), Tunel (19/11/2016)
Antiguo 16/11/2016, 19:56   #5666
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Xiulada

Santiago Espoi es nega a declarar i denuncia que la causa per la xiulada esta politizada ,i si la seva associació no hagues repartit 10000 xiulets ,la xiulada també hauria estat com atres vegades
Frances Ribera "Titot" no va a anar aeclarar per l'afer de l'estelada a l'ayuntament de Berga
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (16/11/2016), Joan 1944 (17/11/2016), Pretoriano (16/11/2016)
Plataforma
Colabora en un libro sobre los clientes
Antiguo 16/11/2016, 22:43   #5667
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Fora, fora, fora la Injusticia espanyola!!!//*//

Cita:
Doblement espoliats

(Publicat a "El Punt Avui" el 15-Nov-16)
Darrerament es debat intensament si augmentar o no els ingressos de la Generalitat incrementant l’impost de la renda a la franja dels catalans amb les rendes més altes. I abans de res s’ha de dir que aquest és un debat central en la vida política de qualsevol país normal i que, com a tal, seria perfectament lícit que demà mateix es discutís al Parlament espanyol, o que es discutís al Parlament de Catalunya l’endemà mateix de que fos independent. Però no ara a Catalunya.

La principal força motriu dels defensors d’aquesta proposta és la frustració de no poder dur a terme uns mínims de polítiques socials degut a la manca de recursos de la Generalitat. Ara bé, si bé la causa d’aquesta frustració és perfectament comprensible i, de fet, compartida per la majoria dels catalans, jo mateix inclòs, la forma triada per a resoldre-la constitueix un error polític capital per a tot partit que realment tingui com a prioritat la independència de Catalunya. Efectivament, la causa última de la manca de recursos de la Generalitat no és altra, com tots sabem, que l’espoli fiscal al qual ens sotmet l’Estat espanyol. Alhora, per assolir una majoria sòlida a favor de la independència, calen tots, o molts, dels vots actualment dipositats a CSQP. I molts del votants de CSQP no són partidaris decidits de la independència, perquè encara creuen que és possible resoldre l’encaix de Catalunya dialogant amb Espanya.

Però és precisament la frustració amb l’espoli català i les seves conseqüències, i la constatació que Espanya mai voldrà canviar aquest estat de coses, el que ha empès moltíssims catalans a abraçar la causa independentista. Aquesta evolució política, molts cops des d’una posició de sortida no tant diferent a la dels votants de CSQP d’avui, ha sigut per a molts gradual, a petites batzegades, cadascuna motivada per tantes altres frustracions i negacions de l’Estat espanyol: una autèntica forja d’independentistes a cop de mall espanyol. Aprovar l’augment dels impostos sobre les rendes altes permet al votant de CSQP un alleujament momentani i parcial a la frustració per la manca de recursos i, en conseqüència, una fugida per la tangent del problema de l’espoli i un fre a l’assimilació definitiva de què amb Espanya no hi ha res a fer. Una tal mesura, elimina o suavitza la principal eina de transformació política de la qual disposem per tal d’arribar a la majoria independentista que ens cal.

I un corol·lari inevitable a aquesta conclusió és que el grup de catalans de rendes més altes, per més noble que sigui la justificació, pagarà uns impostos més elevats pel sol fet de ser catalans (a altres parts d’Espanya no els cal una tal mesura perquè ja tenen superàvit fiscal). Doblement espoliats per ser catalans doncs, però aquest segon cop pels seus compatriotes.
http://in.directe.cat/cesc-batlle/blog/16671/doblement-espoliats

------
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 17/11/2016, 08:07   #5668
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Oleleee Olalaaaa Catalunya és elmillor que hi ha//*// //*//

Cita:
Els homes de blanc

Francesc Canosa16/11/2016 18:51

Segueix-me

A les sis del matí del 19 de juliol de 1936 Joan Escudé s’aixeca. Pis silenciós. Soroll de bossa omplint-se. La muntanya al cap. El jove excursionista a punt. Camina cap a la porta. Sent: “Toc, toc, toc...” Espetecs llunyans. Puja al terrat de la casa del barri d’Hostafrancs. Cel proper: plaça Espanya plena de gent armada. I li surt de la boca ben oberta: “Mau-mau”. Marrameu, marrameu. Palplantat, congelat. Vestit d’excursionista que ja no farà cap més excursió de joventut.

EL JULIOL DE GUERRA molts excursionistes catalans comencen l’ascensió més difícil, complexa, letal. Amunt. Els veu, aleshores, el periodista Xavier Planetes: “Un contingent d’homes bregats contra les forces de la natura feren una crida a llurs afiliats, que hi respongueren entusiàsticament”. Primer cop de piolet. La idea sorgeix d’un grup de Sabadell. S’hi claven ràpidament tot de piolets de joves catalans: Centre Excursionista de Catalunya, Unió Excursionista de Catalunya, Minyons de Muntanya, Club Campalans, Casal Espartacus, el CADCI, Joventut Catalana, Ateneu Enciclopèdic, Amics del Sol, Grup Rafael de Casanova, Palestra, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, Estat Català... Excursionistes, escaladors, esquiadors... “Tota la Catalunya esportiva estava representada als rengles pirinencs”. L’agost del 1936 apareixen uns homes de blanc. S’enfilen al servei del seu país. A dalt de tot. Lluiten als Pirineus contra tots els feixismes: el que comença la guerra i els que es confonen al bàndol republicà.

ELS HOMES DE BLANC són un sismograma del conflicte. Un ordre damunt el caos. El desgavell únic del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya els rebateja ideològicament: Milícies Antifeixistes Alpines. Comunistes, anarquistes, es volen apropiar d’aquell cos d’elit sorgit del millor de la societat civil catalana. El novembre del 1936 la Generalitat pren el control del descontrol a Catalunya. Primer Catalunya per damunt de Marx, Bakunin, Charlot o Mickey Mouse. Per decret crea el Regiment Pirinenc. La primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714. L’embrió de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Són l’espermatozou.

Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà

El seu uniforme blanc de camuflatge nival. Els esquís, les raquetes, les cordes, els fusells i pistoles metralladores... i la senyera (o estelada) amb una flor de neu. Per això els republicans espanyols els insultaven així: “Las margaritas de Companis”. Odiats, envejats, admirats. Eren blanc de tots els trets: de les desconfiances, traïcions, mentides de l’olla marxista, anarquista, pseudorepublicana del desmanegat exèrcit republicà. Blanc de tot el terror anarquista del Cojo de Málaga a Puigcerdà i en tants altres pobles dels Pirineus. Blanc de l’exèrcit franquista. I, com tot català, des de l’inici de la guerra, blanc de substitució. Els republicans espanyols tan plurals detonen amb amonal ideològic: deixen sense competències de Defensa la Generalitat. I aniran dinamitant Catalunya en nom de l’Espanya única. El Regiment Pirinenc serà absorbit per l’Exèrcit de la República el 1937. Abduïts, menystinguts, enviats a missions suïcides, morts a traïció, condemnats a mesures disciplinàries... Però ells van lluitar, per Catalunya, fins al final. Des de la resistència sobrehumana -tres mesos isolats- a Bielsa fins a la traca final baixant a la Batalla de l’Ebre. Els sentiu?

JOAN ESCUDÉ TÉ 100 ANYS. Ell és un home de blanc (quants en queden?). Un home del Regiment Pirinenc. Tot va començar ara fa 80 anys. Escudé sempre parla encara amb la boca ben oberta. Allà, dins la gola, hi ha aquells 1.500 homes de blanc. Els més oblidats i desconeguts de la guerra. De tan blancs no es veuen. Ni a la claror, ni a la foscor. Ni ahir, ni avui. No els veuen ni els uns ni els altres. Perquè els homes de blanc són la història de tot Catalunya, de tots els catalans.
http://m.ara.cat/opinio/francesc-canosa-homes-blanc_0_1688831121.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 17/11/2016, 14:31   #5669
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Baliga

Tens tota la raó amb el Regiment Pirinenc sols m'agradaria fer menció als militants de Nosaltres Sols massa olvidats actualment per mí el primer partit o orgasnització independentista intranssiget
Baliga no et molestis

Bump: Diumenge 20 de novembre ,90è aniversari dels Fets de Prats de Molló ( homentatge a Francesc Macià i als seus voluntaris) va ser un intent d 'alliberar Catalunya des del Pirineu Tot un matí de activitats i actes a Prats de Molló
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (17/11/2016), Joan 1944 (17/11/2016), Pretoriano (17/11/2016), Tunel (19/11/2016)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 17/11/2016, 18:35   #5670
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Molestar-me jo, hotmail? Amb tu? I ara! Celebro totes les teves aportacions!

N'hi ha tants d'herois oblidats mentre tenim el nomenclàtor ple de feixistes i absolutistes...

El millor homenatge que podrem fer-los és culminar allò pel que van lluitar: una Catalunya democràtica, lliure i digna.

Salut //*//
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/11/2016, 01:00   #5671
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
Una obertura brillant, com sempre

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 17/11/2016 18:27

Demà passat farà quaranta-un anys de la mort de Franco, i val la pena recordar l’efemèride, juntament amb la del 18 de juliol de 1936, perquè, certament, sense el que va succeir entre aquestes dues dates del passat recent (una guerra civil i una dictadura), no podem explicar-nos gairebé res del democràtic present immediat. Sense anar més lluny, la cerimònia inaugural de la nova legislatura espanyola, que es va celebrar, per capricis del calendari, només tres dies abans de l’aniversari de la desaparició del dictador.

A la inauguració de la nova legislatura espanyola no hi va faltar una multitudinària cort de beneficiaris de la trama Gürtel

Els reis d’Espanya presidien el sarau, i això vol dir que, abans que la presidenta del Congrés de Diputats, la niña de Rajoy Ana Pastor, donés per inaugurada la legislatura, es varen produir alguns rituals dignes de menció. Va brillar amb llum pròpia l’inacabable besamans a ses majestats, que va comptar amb la tradicional absència dels diputats de les formacions republicanes, però al qual no va voler faltar ningú més, incloent-hi una multitudinària cort de beneficiaris de la trama Gürtel que es disposen a tornar a governar pel bé dels espanyols (per no faltar-hi, hi era fins i tot Rita Barberá). Ministres, diputats, senadors i senyories de tota condició van mostrar els seus respectes al cap d’estat i a la seva silent esposa, acompanyada de les dues criatures que són fruit del seu modèlic matrimoni. A continuació (ara no sé si equivoco l’ordre) va haver-hi desfilades militars, tan vistoses i boniques com sempre, i un discurs del cap d’estat (un càrrec que abans va ocupar son pare i, abans, l’esmentat Franco), que va incidir en les bondats del diàleg, sempre que el diàleg es produeixi “dins el marc legal vigent”, que no és altre que el que constreny l’actual Constitució espanyola. Per si algú no havia remarcat la importància del sintagma “dins el marc legal vigent”, la presidenta Pastor va tancar tota possible interpretació: “la nostra Constitució, que es fonamenta en la indissoluble unitat d’Espanya”, va tenir l’honor d’afirmar. Érem al cap del carrer, tota aquella parafernàlia es desplegava per emetre tan sols aquest missatge: catalans, díscols, desobedients i errats de comptes en general, això va dirigit a vosaltres. Amb la indissoluble unitat d’Espanya ja està tot dit i no hi ha res més a discutir. Era molt emotiu seguir el desenvolupament de tot plegat a través de TVE, aquest ens que paguem vostè i jo de la nostra butxaca, per poder sentir les rialletes d’una locutora que ens informava: “ Ahora la reina se retira con sus hijas, les debe estar diciendo que lo han hecho muy bien ”. Un altre locutor ho reblava: “ Es que pobrecitas, es mucho tiempo de pie ”.

Les despulles del Caudillo també es devien remoure de satisfacció no gaire lluny d’allà, dins el seu espantós túmul del Valle de los Caídos, un monument tan lleig com la infàmia que representa. Tot segueix a Espanya, efectivament, tal com Franco ho va deixar, fins i tot ocupen el poder els descendents dels qui foren els seus lleials capitostos. I damunt el baldaquí de les autoritats i de les botes dels soldats, somriu un sol suau de tardor. Com sempre.
http://www.ara.cat/opinio/Sebastia-Alzamora-obertura-brilant-com-sempre_0_1689431049.html

----

Bump:
Cita:
Tallar amb el passat

«Es demana la condemna de la història de violència d'ETA, sabent que ningú no farà el mateix en relació amb els grups parapolicials espanyolistes»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 16/11/2016 a les 22:01h

Per motius diversos, continuo tenint un cert contacte amb gent del País Basc i procuro anar-ne seguint l'evolució de la situació política, ben diferent i allunyada de la nostra. Immersos en la nostra pròpia dinàmica nacional, tan intensa, és lògic que no estiguem al dia de tot el que hi ocorre i que demostra, al capdavall, que som països diferents, amb realitats nacionals molt distintes. I per a confirmar-ho, n'hi ha prou de constatar quins són els temes que ocupen les portades dels diaris d'aquí i quins els d'allà i de què s'enraona a les tertúlies catalanes i de què a les basques. I veure com, qüestions que per a ells són crucials, ni tan sols apareixen en els mitjans catalans, mentre, contràriament, les vicissituds quotidianes del procés català tenen sempre un espai assegurat en els mitjans bascos. Emocions, interessos i prioritats són, doncs, ben distints en un i altre lloc.

El llast de la violència, durant tantes dècades, amb prop d'un miler de morts sobre la taula, en nom de causes diverses i contraposades, ha acabat tenint una feixuguesa superior al que tantes veus preveien. I per més que, el 20 d'octubre del 2011, ETA anunciés l'adéu a les armes, les conseqüències de la seva història sobre la societat basca continuen fent-se sentir. La pau no és només l'absència de violència, sinó un clima de convivència cívica i confiança social que encara no s'ha aconseguit al País Basc. I el record de violències passades és encara present i no és possible d'esborrar-lo, en un tres i no res. Hi va haver violència d'ETA, en nom de la independència de la nació basca, i n'hi va haver de l'ATE (Antiterrorismo ETA), Batallón Vasco Español, Triple A, Grupos Armados Españoles i GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación), invocant la unitat indissoluble de l'estat espanyol. Segons un informe del 2010 de l'Oficina de Víctimes del Terrorisme del Govern Basc, els grups violents espanyolistes "actuaven amb un nivell de tolerància notable, si és que no de complicitat amb sectors importants dels aparells policials". Quan, fa pocs dies, Otegi ha estat requerit de nou per a condemnar la violència d'ETA, ha fet la resposta habitual de l'esquerra abertzale, en el sentit de recordar que la violència etarra no va ser l'única existent en el seu país, sinó que va haver-n'hi també d'altres, com ara les dels grups parapolicials assenyalats, la guàrdia civil, la policia nacional i l'ertzaintza. L'esment de la policia basca ha irritat enormement el govern basc i, en particular, el seu Lehendakari i la polèmica s'ha desfermat de nou.

La retòrica oficial espanyola segons la qual "sense violència es pot parlar de tot", els catalans hem pogut comprovar que era pura mentida, ja que aquí, sense violència, és ben clar que no podem parlar de tot. Sí entre nosaltres, però no pas entre nosaltres i el govern d'Espanya. Tornant a allà, la condemna de la violència sembla trobar-se en un laberint sense sortida, en una mena de cercle viciós. Es demana la condemna de la història de violència d'ETA, sabent que ningú no farà el mateix en relació amb els grups parapolicials espanyolistes i, encara menys, no s'alçarà cap veu en nom dels cossos i forces de seguretat fent una autocrítica en aquest sentit. La pregunta és: algú com Otegi que, en privat, defensa la via política, pacífica i democràtica com a única via per a resoldre el conflicte polític basc, ha de fer algun gest clar, contundent, inequívoc, sobre aquest afer? La meva resposta és que sí, que sí que li aniria bé de fer-ho, tan a nivell personal, com en nom del que ell representa, ja que, en cas contrari, tindrà sempre aquesta pedra a la sabata, pedra que li impedirà d'anar gaire més lluny en el seu camí i en la ruta somiada. És als altres a qui interessa mantenir el tema ETA permanentment viu, enquistat, i, per això, el PP i el govern d'Espanya no han fet absolutament res d'ençà de l'anunci del final de conflicte armat. Si aquest tema es tanca, si ja no hi ha ningú que defensi o justifiqui la via armada, sense violència ja només queda un conflicte polític que, quan hi ha democràcia real, tan sols pot ser resolt democràticament. És a l'esquerra abertzale, per tant, a qui convé tancar el tema d'una vegada i deixar, així, sense arguments ni pretextos els seus adversaris. La valentia, el coratge, l'audàcia que, en ple franquisme i amb complicitat dissimulada en diferents punts de l'estat, van tenir alguns bascos en prendre les armes contra la tirania, cal que ara les tingui també algú per a defensar la democràcia i el rebuig sincer a la violència, com a únic instrument i camí de pau, reconciliació i convivència.

Mentre, sobre l'esquerra abertzale pesi l'acusació, el dubte o la connivència amb la violència, no creixerà mai, no eixamplarà la seva base social i no podrà esdevenir la força hegemònica en el país que aspira a convertir en una nació lliure. El 1959, any de la fundació d'ETA i de les lluites armades d'alliberament nacional a Algèria i el Vietnam, queda molt lluny i les coses han anat canviant molt, arreu, no tant i en la línia que molts voldrien, però la societat basca i l'espanyola són diferents, mig País Basc té governs autònoms, policies pròpies, ràdio i televisió i el basc hi és oficial, Franco és mort i Espanya és membre de la Unió Europea i de l'OTAN. A Europa, doncs, no hi ha espai per a res que no sigui la democràcia, amb tanta mobilització al carrer com calgui, però democràcia i prou. Si l'exercici dels drets democràtics col·lectius com el de l'autodeterminació troba les dificultats que troba, no cal ni referir-se a la inviabilitat de la lluita armada en els nostres dies. I la inviabilitat inclou també la no justificació del passat violent. És cert que molts joves van reaccionar amb decisió a l'ofec de la dictadura i que van fer-ho amb les armes a la mà, però, al final, com ja deia el segle XVI Sébastien Castellion, "matar un home no és defensar una idea, és matar un home". Al costat del patriotisme d'uns i altres, hi ha moltes vides desfetes, il·lusions perdudes, famílies trencades i horitzons esborrats de cop. Un Otegi reconeixent el caràcter injust de la violència, fent-se solidari del patiment dels familiars de les víctimes d'ETA i reconeixent la perversió intrínseca de l'ús de la força faria honor al seu coratge polític i a la seva valentia patriòtica demostrada en tantes ocasions, però també a la seva alçada moral com a persona que aspira a presidir un dia el seu país. I sense que hagi d'esperar que facin el mateix els que van matar en nom d'Espanya, fins i tot sabent, ja d'antuvi, que no ho faran segurament mai. Però aquí pot haver-hi també la diferència entre uns i altres.

Segurament, un posicionament així no seria ben rebut, al principi, per una part dels diguem-ne "seus", però sí per la majoria immensa de la societat basca, cansada de veure la persistència d'aquest joc inacabable, d'uns i altres, tirant pilotes fora. Altrament, per més que dirigents abertzales acudin a actes de record a víctimes d'atemptats d'ETA, el no refús general a la seva estratègia armada els pesarà com a plom a les ales i no podran alçar mai el vol. Caldria fer-ho no pas perquè els altres li ho demanin i callin, tanmateix, sobre les altres violències, sinó perquè l'allunyament inqüestionable de pràctiques del passat neix del més profund de les seves conviccions i així ho expressa en públic. La valentia que van tenir aquells bascos que van optar per les armes, en els anys més durs del franquisme, han de tenir-la avui altres bascos per a condemnar-ne l'ús i desmarcar-se'n per sempre, en plena democràcia de drets individuals com ara. Ara i tant, segons un informe d'aquest estiu, hi ha encara 373 presos d'ETA en un total de 69 presons d'Espanya, França, Portugal i Suïssa, així com un nombre molt difícil de calcular, potser vora dues mil persones, a l'exili, que ja han refet la seva vida, al llarg de les diferents etapes d'existència de l'organització armada. No se m'acut cap gest alternatiu com a anunci sincer i decidit de l'inici d'una etapa nova per part d'una nova esquerra abertzale, una esquerra que, més enllà de la independència, es plantegi quin tipus de partit vol ser, quina mena d'ideologia d'esquerres és la seva, quines mesures de regeneració democràtica proposa, quin tipus de societat, quin model econòmic, quin discurs davant la globalització i els populismes, quina actitud institucional, etc. Altrament, la victòria militar espanyola sobre l'independentisme armat, sense aquesta desconnexió imprescindible, pot acabar convertint-se, també, en una derrota política de l'esquerra abertzale.
http://www.naciodigital.cat/opinio/14183/tallar/amb/passat

----

Bump:
Cita:
Altsasu: terroristes sense terrorisme

"Els 8 detinguts per l'agressió a dos guàrdies civils no serien a la presó si no hagués passat a Euskal Herria"

ANTONI BATISTA Barcelona Actualitzada el 17/11/2016 20:46

Altsasu-terroristes-terrorisme___x
Concentració en suport dels primers detinguts per l'agressió. / JESÚS DIGES / EFE

Vuit persones són en aquests moments a la presó acusades de terrorisme per agressions a dos suboficials de la Guàrdia Civil el 15 d’octubre a Altsasu (Navarra). Se’ls ha aplicat la llei més dura, que els pot costar penes de fins a quinze anys, i la mesura més greu de privació de llibertat quan encara no hi ha hagut judici.

Si l’aldarull a la sortida d’una taverna hagués tingut lloc en qualsevol altre lloc de l’estat espanyol que no fos Euskal Herria -s’hauria de veure si també a Catalunya-, els fets serien competència de la jurisdicció ordinària i els investigats s’enfrontarien a penes màximes d’entre sis mesos i tres anys. I el més probable és que, per unes lesions no greus, no haguessin entrat a presó i, per descomptat, no se’ls hauria aplicat la mesura extrema de la presó provisional sense fiança. Les forces polítiques municipals d’Altsasu, tret de la UPN, han demanat que siguin els tribunals normals i no l’Audiència Nacional els que incoïn la causa.

La Fiscalia es basa en la intimidació a la població, o a una part, que efectivament és un dels leitmotivsdel terrorisme stricto sensu, i en la motivació política de la reivindicació de fer fora d’Euskal Herria els cossos i forces de la seguretat de l’Estat, impulsada pel col·lectiu de l’Ospa Eguna, que significa exactament el dia de la marxa i al qual estarien vinculats els implicats.

La reivindicació que resumeix la consigna “ Que se vayan ” es remunta a l’alternativa KAS (Koordinadora Abertzale Sozialista), del 1976, que va tenir un ampli ressò a la població, sobretot en moments de gran tensió: des dels cinc morts i 150 ferits per una actuació de la Policia Armada a Vitòria fins a la condemna a 71 anys del general de la Guàrdia Civil Enrique Rodríguez Galindo pel segrest i assassinat de Lasa i Zabala.

Eren, però, uns altres temps, els anys de plom de màxim auge del terrorisme. Ara ja fa cinc anys que l’activitat violenta d’ETA ha cessat, i la circumstància és una altra. El Codi Civil del 1898, valorat com una de les grans peces de la jurisprudència, i que no ha caducat, prescriu la interpretació de les lleis en relació “al context” i a la “realitat social del temps en què han de ser aplicades”. Els detinguts d’Altsasu són terroristes sense terrorisme, i l’últim suposat cap d’ETA detingut no tenia ni antecedents violents.

L’extensió del terrorisme més enllà del seu àmbit ha estat una política comuna del PP al govern espanyol. La criminalització de l’independentisme basant-se en l’operació d’equiparar els fins amb els mitjans ve de lluny, ha portat als tribunals les més altes institucions polítiques basques, ha tancat diversos mitjans de comunicació, ha il·legalitzat partits i ha empresonat dirigents polítics, els més significatius dels quals són Arnaldo Otegi i Rafa Díez, el dirigent històric del sindicat LAB, que encara compleix condemna.

Què és terrorisme?

La definició més antiga de terrorisme és del diccionari de l’Acadèmia Francesa, del 1789, en referència al terrorisme d’estat de Robespierre. Des d’aleshores, definicions i estudis han convingut que el terrorisme és una violència d’arrel política i proporcional als danys que causi a grans poblacions, fins a omplir de sentit l’eixamplament social de la por que indica el primer significat de la paraula. En la seva amplitud semàntica, quan el mot esdevé adjectiu, acaba per qualificar-se de terrorista qualsevol violència de sentit contrari al de qui qualifica.
http://www.ara.cat/politica/Altsasu-terroristes-terrorisme_0_1689431078.html

-----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/11/2016, 10:31   #5672
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Donec Perficiam //*//

Cita:
Feminisme elusiu

 

per Salvador Cot 17/11/2016

"Vostè diu que mano molt, però si fos un home diria, senzillament, que tinc autoritat", li va respondre la presidenta de la Junta d'Andalusia a la periodista Montserrat Domínguez que insistia, des del plató de Tele 5, en preguntar sobre les responsabilitats de Susana Síaz en el cop de mà que va fer caure l'anterior direcció del PSOE. Tot seguit, la presidenta va engaltar un discurs sobre el masclisme que pateixen les dones que acumulen poder de decisió. L'argument elusiu deu formar part de la -dificilíssima- missió de desdibuixar el perfil caciquista de la gestió del PSOE a Andalusia, l'únic territori sense alternança democràtica de l'estat espanyol.

 

Tant és així, que un altre personatge d'aquella cort meridional, Verónica Pérez, també insisteix en esquivar les crítiques a partir de la cuirassa feminista: "Aquest país ha de desterrar, per a sempre, aquest masclisme retrògrad que no accepta que les dones tinguem poder i assumim responsabilitats amb absoluta normalitat", ha escrit en unarticle recent. Pérez és aquella dona que es va col·locar davant la seu de Ferraz per dir a tothom que "l'única autoritat que existeix al PSOE és la presidenta del Comitè Federal que, agradi o no a algú, sóc jo".

 

Tant Pérez com Díaz tenen en comú almenys dues característiques. Una, que no han treballat mai fora dels càrrecs que els ha proporcionat el PSOE. I la segona, una profunda buidor ideològica que els és utilíssima per gestionar, amb màniga ampla, una comunitat autònoma sobrefinançada des de fa dècades. Hi ha moltíssimes dones al món que, efectivament, pateixen terriblement la seva condició i la sobreexplotació que els comporta. Però cap d'elles són aquestes dues jerarques socialistes que, per si fos poc, també comparteixen la catalanofòbia com a eina electoral. Per això Mario Jiménez, portaveu de la gestora que mana al PSOE, acusa qualsevol que critiqui Susana Díaz i el seu cercle de "classisme territorial".
http://elmon.cat/opinio/16878/feminisme-elusiu

----
Aviso a Organizadores   Citar
El Puto Programa
SugarGirls
Antiguo 18/11/2016, 12:43   #5673
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

20 N

El 20N (quin record) La generalitat lliurará uns diplomas a 300 represaliats pel franquisme molts tenen mes de 95 anys; per haber lluitat per les llibertats i la democracia

En canvi Jorge Fernández (degradad) pero per els serveis prestats al nomenan" director" de una comissió de segon order pero molt ben retribuida
Dos exemples de "DEMOCRACIA"
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (18/11/2016), Joan 1944 (21/11/2016), Pretoriano (18/11/2016), Tunel (18/11/2016)
Antiguo 18/11/2016, 15:46   #5674
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:
Rufián de nou

«Quatre dècades després de la mort del dictador, el Valle de los Caídos – el lloc on setmanalment van a resar l'exministre Fernández Díaz i el seu àngel Marcelo- encara acull misses en el seu honor»

Jordi Creus | 17/11/2016 a les 22:00h

Primer va ser l'entorn orgànic del PSOE el que va sortir en tromba contra Gabriel Rufián. La seva intervenció criticant el paperot d'aquells que segons Susana Díaz "no som ni d'esquerres ni de dretes" en l'entronització de Rajoy com a president espanyol no va agradar al partit dels EROs, de les portes giratòries i de les renúncies permanents.

Fins i tot, des del seu mitjà amic –El País, qui t'ha vist i qui et veu!- es va afilerar tota la bateria mediàtica dels progressistes de saló (amb Fernando Savater, Félix de Azua i el director del mitjà, Antonio Caño, al capdavant) per disparar sense treva sobre el cap de llista dels republicans. Els seus arguments, tots ells molt elaborats: fer mofa del seu cognom i acusar-lo, entre d'altres, de ser amic dels terroristes, de compartir ideologia amb Mussolini i Hitler i de ser més populista que Donald Trump. Cap novetat.

Ara, una nova proposta del diputat republicà ha incendiat els sectors més cavernícoles de la societat espanyola, aquella franja que va des del PP fins a la seva extrema dreta. Què ha proposat Rufian? Una cosa amb tan sentit comú com exhumar les restes de Franco i José Antonio i treure-les del Valle de los Caídos.

Recordem que Franco va construir aquest mausoleu per perpetuar-se en la història. I que ho va fer amb el treball esclau dels presoners republicans. I recordem que al costat de les tombes del dictador del Ferrol i de José Antonio Primo de Rivera hi ha milers i milers de cadàvers anònims, molts d'ells republicans extrets de centenars de fosses comunes d'arreu de l'estat i transportats de manera clandestina fins a aquell indret als anys seixanta del segle passat. Amb quina intenció? Escenificar una falsa reconciliació entre els vencedors i els vençuts de la guerra civil. Entre les víctimes i els botxins.

L'ús actual del Valle de los Caídos és una anomalia històrica i una mostra del tancament en fals de la Transició. Algú s'imagina en un país democràtic un mausoleu similar? Algú s'imagina un gran monument funerari construït als anys 40 del segle passat per jueus dels camps de concentració nazis que encara avui contingués en el lloc principal la tomba de Hitler? O la de Mussolini?

Quatre dècades després de la mort del dictador, el Valle de los Caídos – el lloc on setmanalment van a resar l'exministre Fernández Díaz i el seu àngel Marcelo- encara acull misses en el seu honor. I mentrestant, els familiars dels republicans enterrats a la cripta d'aquell museu dels horrors topen contra un mur cada vegada que reclamen poder treure'n les restes per enterrar-les dignament a prop de casa.

La Transició es va tancar en fals i encara avui n'estem pagant les conseqüències. Podem entendre determinats pactes i renúncies com un mal menor en un moment en què el poder dins de l'exèrcit continuava en mans dels mateixos que havien guanyat la guerra al costat de Franco. Podem entendre que, en plena convulsió, es prioritzés deixar enrere la dictadura. El que ja és més difícil d'assimilar és que al llarg d'aquestes quatre dècades, havent-hi hagut a l'Estat govern teòricament progressistes com els de Felipe González o Zapatero, el menyspreu cap a les víctimes del franquisme continuï sent tan sagnant com llavors. El Valle de los Caídos n'és un terrible exemple.
http://www.naciodigital.cat/opinio/14190/rufian/nou

-----

Quin fàstic!

Bump:
Cita:
Iniciado por hotmail2866 Ver Mensaje
El 20N (quin record) La generalitat lliurará uns diplomas a 300 represaliats pel franquisme molts tenen mes de 95 anys; per haber lluitat per les llibertats i la democracia

En canvi Jorge Fernández (degradad) pero per els serveis prestats al nomenan" director" de una comissió de segon order pero molt ben retribuida
Dos exemples de "DEMOCRACIA"
Mereixen tots els reconeixements. Sempre ho dic, la independència la dedicarem a tantes persones que al llarg de segles van donar la seva vida per una causa justa com la llibertat i la democràcia catalana, també per tots aquells que van viure vides grises a l'ombra del jou absolutista/feixista d'aquest estat nacional-madrileny.

Per ells, per nosaltres i pels que vindran!

//*// Visca Catalunya Lliure!!! //*//
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/11/2016, 20:24   #5675
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:
accepta el seu ús. Més informació

OPINIÓ

Per a desgràcia de Déu

 

per Nerea Rodríguez 18/11/2016

Durant aquest cap de setmana i la setmana vinent se celebraran més d’una desena de misses per Francisco Franco i Primo de Rivera arrreu de l’Estat espanyol, coincidint amb el 41 aniversari de la mort del dictador el proper diumenge. La Fundación Francisco Franco ha penjat a la seva pàgina web un llistat amb les ciutats, esglésies i hores en què tindrà lloc cadascun d’aquests actes. A la relació encara hi figura la missa que s’havia convocat per aquest divendres, 18 de novembre, al Santuari de la Mare de Déu del Sagrat Cor de Barcelona, i que, finalment, es va anul·lar. El rector de la parròquia barcelonina va decidir no fer cap menció al dictador durant la celebració, segons ell, “per la pressió mediàtica”. 

 

En principi, si un feligrès demana una menció per a algú en una missa no se li pot negar, però el debat s’obre quan es tracta, per exemple, d’un dictador feixista, com en aquest cas. El col·lectiu Església Plural ja va anunciar que demanaria a l’Arquebisbat de Barcelona l’elaboració i aplicació d’uns protocols per a aquests casos. Però el problema no resideix només en si els bisbats tenen responsabilitat en el fet que es convoqui una missa per un dictador, sinó què passa amb el mossèn que accepta fer-la, encara que finalment se’n desdigui.

 

Caldria que l’actitud de l’Església en relació a aquest tema fos contundent i inequívoca: no s’hauria de permetre que un mossèn que accepta fer una menció a Franco en una celebració litúrgica continuï com si res al capdavant d’una parròquia o exercint el seu ministeri. Però, fins ara, no ha sortit ni un sol bisbe d’aquestes ciutats on se celebraran misses per Franco mostrant la seva intenció d’apartar cap dels mossens que oficiaran la celebració. 

 

Com a molt, l’Arquebisbat de Barcelona va afirmar que prendria “les accions pertinents" sobre l'homenatge feixista a la División Azul que es va produir el passat 5 de novembre a la parròquia de la Immaculada Concepció de l'Hospitalet de Llobregat. Però ni molt menys ha concretat quines seran aquestes mesures, ni si es començarà a aplicar alguna sanció als mossens que acceptin oficiar una missa per feixistes i dictadors, encara que finalment no es produeixi “per la pressió mediàtica” o pel que sigui. En la Catalunya de 2016, Franco no pot conservar, encara, la Gràcia de Déu.
http://elmon.cat/opinio/16890/per-a-desgracia-de-deu

----
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 18/11/2016, 23:39   #5676
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
Clients i súbdits

"El rerefons del cas de Reus és tan sabut com contundent: encara que ho vulgui, la Generalitat no pot aplicar la seva autoritat"

per Jofre Llombart 18/11/2016

Durant la Via Catalana de l’onze de setembre del 2013, la Plataforma d’afectats per la Hipoteca va decidir donar suport a ‘Encerclem la Caixa’. Aquest novembre del 2016, la PAH s’ha manifestat davant del Palau de la Generalitat per demanar a Gas Natural que compleixi la llei de la pobresa energètica i eviti més morts com les de l’àvia de Reus.

O sigui, que durant una manifestació política van fer una concentració davant d’un gegant econòmic (Caixabank) i quan és el moment de queixar-se davant d’un altre gegant econòmic (Gas Natural) llavors la concentració és davant d’un estament polític. Un estament polític que, per acabar-ho d’adobar, s’ha enfrontat directament amb Gas Natural. Tant el president de la Generalitat com l’alcalde de Reus, tots dos escollits quan el seu partit es deia Convergència, han censurat l’acció de l’empresa. Per contra, a Catalunya Sí que Es Pot han prioritzat demanar explicacions a aquestes dues administracions abans que presentar, per exemple, una demanda judicial a aquest membre de la mare de totes les castes, que és l’Íbex-35.

Ara bé, aquest debat polític és foc d’encenalls perquè l’essència és un altre: és qui té el poder i qui l’exerceix. El rerefons del cas de Reus és tan sabut com contundent: encara que ho vulgui, la Generalitat no pot aplicar la seva autoritat, la d’obligar a les empreses energètiques a tenir en compte els casos de pobresa energètica. Hi ha protocols, sí. Hi ha convenis, també. Però actualment el seu compliment es basa en la bona voluntat de les subministradores. La llei 24/2015 és la famosa llei contra la pobresa energètica que va tombar el Tribunal Constitucional. Aquesta normativa preveia que les empreses garantissin a les famílies pobres el subministrament de llum, aigua i gas en els mesos d’hivern. I que en cas de no fer-ho, la Generalitat els ho podia imposar. I aquí arribem al punt central de la qüestió: diu la justícia espanyola que això és competència del govern espanyol. I com que el govern espanyol no va legislar sobre el tema, va deixar Catalunya sense aquesta garantia. O tots, o ningú: España, antes fría que rota.
http://elmon.cat/opinio/16896/clients-i-subdits

-----

Bump:
Cita:
19/11: El retrat de Felipe González

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 18/11/2016 19:49

LES ELECCIONS americanes, més que guanyar-les Trump, les va perdre Clinton. I més que perdre-les Clinton, les va perdre una concepció de la política aristocratitzant, conservadora amb llenguatge progressista, arrogant, prepotent i de vegades cínica, amarada d’interessos materials i terrenals sota una capa molt tènue d’ideologia. Una concepció que, potser injustament, potser no, encarnava Hillary Clinton per a molts electors americans. Si miro al nostre voltant quina figura representaria millor aquesta concepció derrotada de la política, no en tinc gaires dubtes: Felipe González. La seva intervenció en la rendició del PSOE sacrificat en l’altar de l’immobilisme ho acaba de confirmar. Felipe González, governant, va muntar una mena de versió del retrat de Dorian Gray en què ell es mantenia incòlume perquè els efectes dels pecats se centrifugaven: Guerra, Barrionuevo, Corcuera, Roldán... Ara, intervencionista i maquinador, sense saber ni voler retirar-se, és com si el drap que cobria el retrat de Dorian Gray hagués caigut a terra. I hi apareix un rostre esgotador, caducat. No se n’adona: va fent declaracions i donant lliçons com si encara fos el Dorian Gray juvenil, com si no hagués relliscat el llençol que tapava el retrat.
http://www.ara.cat/opinio/vicenc-villatoro-retrat-felipe-gonzalez_0_1690031020.html

-----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 19/11/2016, 11:32   #5677
Yotengounplan
avatar_
Fecha Registro: may 2013
Mensajes último año: 1
SmilePoints último año: 0
Reputación último año: 7
Expes publicadas: 24
Colaboración: 3
icon

Terrorismo sin terroristas

A mi me hace mucha gracia el no calificar los hechos de Altsasua como un acto terrorista. Hay gente que lo plantea como un nuevo ataque del estado nacional/madrileño contra el independentismo.

El hecho que de manera organizada y premeditada se agreda a dos personas que su unica culpa es tener un trabajo determinado junto a sus parejas. Y que la finalidad es aterrorizar a todos los que tienen ese trabajo en esa zona determinada para que abandonen dicha zona junto a sus familias como le llamamos?

Uno de los agredidos meses antes habia participado en el salvamento de un grupo de proindependentistas bloqueados en la nieve. Hizo su trabajo sin pensar en la ideologia de los salvados. A el y a su pareja no le concedieron esa oportunidad.

El nazismo se refleja en el ataque puro y duro a todo aquel que piensa diferente ya sea de palabra o de acción y todo aquel que lo justifica y apoya.


Terrorismo es cualquier accion destinada a causar miedo y terror. En el estado español y en Catalunya lo conocemos perfectamente. Ahora hay gente que defiende y apoya a aquellos que justificaron que Hipercor se llenara de sangre catalana.
Aviso a Organizadores   Citar
Un forero ha dado un SmilePoint a Yotengounplan por este mensaje
Pretoriano (19/11/2016)
Antiguo 19/11/2016, 12:45   #5678
Tunel
avatar_
Fecha Registro: oct 2009
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

El vídeo de Rufián: exemple del miserable que pot ser un individu. Patètic també el judes Hernando rient.

Quina pena que fan.
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a Tunel por este mensaje
Baliga-balaga (19/11/2016), hotmail2866 (20/11/2016), Joan 1944 (21/11/2016), Pretoriano (19/11/2016)
Plataforma
Nirvana Anuncios
Antiguo 19/11/2016, 15:17   #5679
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:
Iniciado por Yotengounplan Ver Mensaje
A mi me hace mucha gracia el no calificar los hechos de Altsasua como un acto terrorista. Hay gente que lo plantea como un nuevo ataque del estado nacional/madrileño contra el independentismo.

El hecho que de manera organizada y premeditada se agreda a dos personas que su unica culpa es tener un trabajo determinado junto a sus parejas. Y que la finalidad es aterrorizar a todos los que tienen ese trabajo en esa zona determinada para que abandonen dicha zona junto a sus familias como le llamamos?

Uno de los agredidos meses antes habia participado en el salvamento de un grupo de [...]
El nazisme y el terrorisme, yotengo, a Catalunya coneixem perfectament qui en són els seus seguidors, i no som els indepes, prou bé que ho saps. Encara que t'agradaria que fós així, vet aquí el teu problema, vols vendre una cosa que no existeix.

ETA es va desarmar fa uns anys ja... i insisteixo, no seré pas jo qui defensi ETA, una organització que tot el que ha fet en democràcia és oferir-li la coartada perfecta per als hereus del franquisme nacional-madrileny per prohibir consultar a la gent. Al respecte cal fer-hi una ullada al que ha sortit d'en Suárez...

Això d'Altsasu jo no sé exactament com ha anat la cosa, i tu de ben segur que tampoc doncs no hi eres allà, oi? Ara bé, vaig veure com es va comportar la GC després dels fets. I si allò no era enfocat per a causar por i terror entre els que estaven celebrant un dinar, al seu poble, doncs ja em diràs què era. Es vbeu que en aquest poble hi ha una concentració molt elevada de casernes i policies, la més alta d'Espanya vaig llegir, per a un poble tan petit. I una cosa més, la GC té la història i la tradició que té, ve de l'autoritarisme més absolut i del franquisme. Aquesta és la percepció que en tenim molts i que fets com els d'Altsasu corroboren. Segurament aquells guàrdies civils debien fer o dir alguna cosa també, no creus? O són uns sants i els altres dimonis? Jo vaig llegir alguna cosa quan va sortir això. En tot cas, pots consultar en Ganorabako que segur t'informarà millor de com van les coses per Euskadi.

Qui dius que defensa i dóna suport a aquells que van atemptar a Hipercor i tants altres llocs???

//*//

Bump:
Cita:
Iniciado por Tunel Ver Mensaje
El vídeo de Rufián: exemple del miserable que pot ser un individu. Patètic també el judes Hernando rient.

Quina pena que fan.
No podem dir res més que són gentussa cínica i impresentable. No hi ha cap excusa per a això. Podem afegir el paper més que galdós dels del PSC... alguns van votar el 9N fins i tot, doncs bé, ara s'alinearan amb el Pp de las JONS i C's del Nieto del Riviera per portar-ho a judici.

Espero que la Història els possarà al lloc que mereixen.

Bump:
Cita:
[VÍDEO] Adolfo Suárez va admetre que si feien un referèndum sobre la monarquia "el perdrien"

"Vam fer enquestes i el resultat era que la monarquia perdia", va dir fora de micròfon

per Redacció 19/11/2016

Adolfo Suárez va admetre en una entrevista a Antena 3 que no van sotmetre a referèndum el restabliment de la monarquia perquè "vam fer enquestes i perdíem". Ho revelava aquest divendres la Sexta Columna, que reproduïa part d'una entrevista a Adolfo Suárez que mai va sortir a la llum. "Vaig posar al Rei i la monarquia a la Llei i vaig dir que ja s'havia sotmès a referèndum".

Aquest és un extracte del vídeo:

http://elmon.cat/noticia/177510/video-adolfo-suarez-va-admetre-que-si-feien-un-referendum-sobre-la-monarquia-el-perdrien

-----

Última edición por Baliga-balaga; 19/11/2016 a las 15:24.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 19/11/2016, 18:59   #5680
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Visca Catalunya Lliure //*//

Cita:
El Rolls de Franco

GERMÀ CAPDEVILA

Només parlarem del que jo vulgui, sóc com sóc i no penso canviar

El rei d'Espanya arriba al Congrés dels Diputats en un Rolls Royce Phantom IV blindat encarregat i utilitzat pel general colpista que va governar l'Estat entre 1939 i 1975. Aquell que ho va deixar tot atado y bien atadoamb un nivell de detall que arriba fins al cotxe oficial que fa servir el cap d'Estat. En el seu discurs, després d'apel·lar al diàleg, va fixar-ne els límits: obediència a l'Estat i parlar només d'allò que entri dins de les lleis de l'Estat. També va deixar clares les (nul·les) possibilitats de canvi: “Espanya no es pot negar a si mateixa tal com és; no pot renunciar al seu propi ésser.” Un missatge a Catalunya que es pot resumir així: no pots marxar, només parlarem del que jo vulgui i sóc com sóc, no penso canviar. Hores abans, el Constitucional s'atorgava una nova competència profundament antidemocràtica en rebutjar el recurs de la presidenta Carme Forcadell: el TC té a partir d'ara la potestat discrecional de definir els límits del debat parlamentari. Pot establir sobre què es pot parlar i sobre què no es pot parlar a l'hemicicle. Pobre Montesquieu! Mentrestant, PSOE fulminava l'oposició interna sense contemplacions. Davant aquest panorama, hom pot entendre el posicionament dur i contundent del president Puigdemont en presència de Felip de Borbó i de Soraya Sáenz de Santamaria a Barcelona, líders d'un Estat que “ha negligit” Catalunya. Ja n'hi ha prou de menyspreus i maltractaments.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/-/1023023-el-rolls-de-franco.html

---

Bump:
Cita:
Operació Catalunya 2

Esther Vera19/11/2016 17:56

Segueix-me

A l’inici del procés la reacció de l’Estat va ser només la del menysteniment. Després s’hi va afegir la guerra bruta comandada des del ministeri de l’Interior amb la connivència d’alguns mitjans de comunicació i les pressions sobre la judicatura. Paral·lelament, es produïa el control de les finances de la Generalitat, substituint la renegociació del sistema de finançament per la provisió de liquiditat amb comptagotes a través del FLA. En cada consell de ministres, a base de decrets, es desconstruïa l’Espanya autonòmica i les inversions en infraestructures s’executaven a un nivell irrisori. El resultat és que Catalunya té una majoria absoluta al Parlament i un president independentistes i es dirigeix cap al referèndum.

Després de dues eleccions i una inestabilitat de deu mesos, l’Estat entra en una nova fase gestual.

Les forces vives de la Transició continuen amb un alt nivell d’influència sobre el PSOE, l’actual rei i el PP. El mandat de posar ordre a Catalunya és evident. Felipe González va advertir Sánchez que no formaria un govern amb Podem, i així ha sigut. L’ex secretari general del PSOE continua en cotxe per les carreteres espanyoles esperant que arribi un congrés que la gestora trigarà a convocar perquè té feina a purgar els catalans del PSC. La imposició doctrinal del PSOE andalús ha arribat al punt fins ara inimaginable que José Zaragoza, Miquel Iceta i Meritxell Batet són considerats cossos estranys pel politburó.

Amb l’abstenció socialista majoritària s’ha constituït una gran coalició de facto a la qual posen límits el grau d’oposició que fa Podem i el grau d’escàndol que els mitjans de comunicació organitzen a cada decisió. Rajoy és president, però ha hagut de veure com aturen la Lomce, i el reprovat Fernández Díaz s’ha hagut d’acontentar a presidir una comissió parlamentària menor. Aquest inici de legislatura indica que l’oposició pot bloquejar l’acció de govern i que el PSOE i Ciutadans actuaran amb el PP per al que considerin grans polítiques d’estat. Quines?

No cal lliurar-se a les teories conspiratives per imaginar un sopar entre el rei emèrit i l’actual, Felipe González i Rubalcaba i Rajoy per establir prioritats. Els interessos estan convergint.

El PP ha fet un lleuger canvi d’actors amb la sortida de Fernández Díaz i l’arribada de Sáenz de Santamaría a la carpeta catalana, com anomenen la independència a Madrid. Llanos de Luna, la funcionària impermeable que era fins ara delegada del govern espanyol a Catalunya, ha sigut substituïda per un parlamentari del PP, antic diputat de CiU de tarannà tan dialogant que frega el transfuguisme.

Comencen les reunions discretes.

Borbonejar?

Interlocutors recents de Felip VI diuen que està “més proactiu que mai” en l’intent de trobar una sortida pactada i evitar que Catalunya aconsegueixi la independència. Privadament tempteja els líders dels grups polítics sobre la viabilitat d’una reforma de la Constitució. Anhela un paper històric que s’assembli més al del seu pare que al del seu besavi, diuen els qui hi han parlat. Però no hauria d’oblidar que la Constitució diu que el rei regna però no governa i que els borboneos han costat sempre molt cars a Espanya per la poca visió estratègica i avantatgista. El prestigi que el seu pare va tenir quan la Transició era considerada útil, abans que en matessin l’esperit i es tornés a l’Espanya unitària, no és el d’ara. La imatge de la monarquia s’ha devaluat no ja entre els republicans sinó entre els joancarlistes. De fet, durant el seu discurs al Congrés, un centenar de diputats van expressar solemnement el seu rebuig a la institució. El control central ja no existeix.

En la inauguració de la legislatura, Felip VI va fer esment de la “resolució amb diàleg, responsabilitat i també generositat” de la formació de govern, tot i que el PSOE està esventrat. Va fer referència a la gratitud, la valentia i la generositat d’aquells que “amb el dolor i la memòria encara vius en la seva ànima, van posar tot el seu cor, tota la seva força, per aconseguir, per fi, la reconciliació entre espanyols i la democràcia a Espanya”. Una frase així només es pronuncia si no s’ha entès que la Transició va deixar Catalunya pendent i que la concòrdia només va ser amnèsia en el país del Valle de los Caídos. Que la societat catalana ha vist la tramoia.

Es comencen a filtrar alguns minuts de reunió entre la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i el president català, s’anuncien reunions amb els dos vicepresidents i es posa sobre la taula el sistema de finançament, que s’ha de renovar per llei.

L’Estat està posant en pràctica la tàctica de crear una imatge de diàleg. Alguns somriures, algun bitllet d’AVE, molts contactes amb empresaris. El Centre d’Estudis d’Opinió diu a l’últim baròmetre que el 72,2% dels catalans consideren que el govern espanyol no oferirà un pacte acceptable per a la majoria parlamentària.

L’Estat comença a gesticular. És l’Operació Catalunya 2. També es podria anomenar Operació Boa Constrictor o Operació Mamba Negra. Cap credibilitat.
http://m.ara.cat/opinio/Operacio-Catalunya_0_1690630950.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Responder
Colabora en un libro sobre los clientes
Grupo Haima

(0 foreros y 6 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 18:40.
Página generada en 0,747 segundos con 250 consultas.