Sistèmic Albert Rivera

Sebastià Alzamora02/11/2016 18:22

Segueix-me

Les ambicions reformistes per a la política espanyola del líder de C’s, Albert Rivera, es veurien satisfetes només que, en algun moment de la nova legislatura, Mariano Rajoy renunciés a la presidència en favor d’Alberto Núñez-Feijóo (Rivera no va citar el nom del president de la Xunta, però des d’aquí li completem les declaracions: ell només va gosar parlar de la necessitat de “renovar” el PP, “després de tota la corrupció que ha tingut”). És el que va respondre Rivera quan Lídia Heredia, a Els matins de TV3, li va preguntar quines condicions s’haurien de donar perquè C’s accedís a entrar al govern d’Espanya (la resposta correcta és cap; es llepen els bigotets només d’imaginar-ho).

Tant que s’ha posat de moda, i resulta que Albert Rivera desconeix el significat de l’adjectiu sistèmic, sobretot quan s’aplica a la corrupció del PP (que no “l’ha tingut”, sinó que la té i la tindrà). La insòlita delinqüència produïda en el si d’aquesta formació política no se soluciona amb cosmètics relleus de noms i de cares, ni que es tracti de la cara duríssima de Don Mariano en persona. Del que estem parlant és d’un entramat delictiu tan calculadament organitzat, articulat i orquestrat que afecta l’organització en el seu conjunt i, per extensió, atesa l’envergadura i la importància d’aquest partit, el conjunt del sistema polític espanyol, així com una bona part de l’anomenada societat civil. D’això se’n diu corrupció sistèmica, i que al capdavant hi hagi un Mariano, un Alberto o una Dolores és completament irrellevant: si no es procedeix a l’abolició de l’estructura, l’estructura continuarà segregant sense descans el mateix flux ingent de prevaricació, suborn, robatori i coacció que ha acabat inundant tots els poders d’un estat que tenen la barra de presentar com un estat de dret, perquè amaguen precisament la seva intensa activitat delictiva darrere l’alta honorabilitat d’aquesta expressió.

Albert Rivera considera que els que manen tenen raó per la senzilla raó que manen

Així doncs, Albert Rivera ignora què vol dirsistèmic, i ja és curiós, perquè ell mateix també és sistèmic de cap a peus. El líder del partit taronja representa com ningú l’oportunista sistèmic, el sistèmic espaviladet de torn sempre a l’aguait de les molles que puguin caure de la taula dels grans, per arreplegar-les sense dignitat; el sistèmic nen repel·lent que alguns adults elogien dient que “parla bé” (no és cert, però en comparació amb els encallats energúmens que proliferen a les tribunes polítiques, a Rivera se li ha de reconèixer una certa fluïdesa), cosa que només vol dir que seria capaç de vendre un missatge i també el missatge contrari només a condició que li proporcioni el seu ninxolet de vots per anar fent la viu-viu. Albert Rivera és el llepa sistèmic dels poderosos, aquell que considera que els que manen tenen raó per la senzilla raó que manen, i es fa tan feixuc i llefiscós que fins i tot els mateixos que l’utilitzen procuren no relacionar-s’hi massa. Ara bé, el seu triomf és que tard o d’hora no es poden estalviar haver de comptar-hi. Per això és sistèmic.

Convocada una xiulada contra la delegació del govern espanyol a Catalunya

L'Audiència Nacional ha cridat a comparèixer un dels signants del manifest que instava a la protesta, Santiago Espot

Nova cita amb el carrer per a l’independentisme. Com a avantsala de la gran manifestació de rebuig a l’ofensiva judicial convocada per d’aquí a deu dies, el proper dilluns, 7 de novembre a les 7 de la tarda se celebrarà una altra concentració. En aquest cas, ben sonora, ja que serà una xiulada davant la seu de la delegació del govern de l’Estat a Catalunya en suport a l’únic imputat –de moment— per les mostres de rebuig al Rei i l’himne espanyol durant la final de la Copa del Rei de futbol de 2015.

Cita amb l'Audiència Nacional el proper dilluns per les xiulades

L’activista i president de l’entitat Catalunya Acció Santiago Espot està citat a comparèixer a l’Audiència Nacional a Madrid el mateix dilluns a les 11 del matí, acusat d’haver proposat que els espectadors xiulessin abans de començar el partit entre el Barça i l’Athletic de Bilbao al Camp Nou l’any passat. La seva entitat va ser una de les signants d'un manifest instant a la protesta. És per aquest motiu que les entitats que convoquen volen “fer palès el nostre descontentament” i avisen l’Estat: “Ni callarem ni pararem fins que la nostra voluntat de llibertat no sigui reconeguda, respectada i exercida”.

Moltes Mercès, darrere de la mobilització

A banda d’Espot, onze entitats de la societat civil s’enfronten a multes que sumen prop d’un milió d’euros. L'organització que ell presideix, Catalunya Acció, és una de les que criden a la mobilització, així com Moltes Mercès, que va impulsar el pregó alternatiu de la Mercè el setembre passat. Segons fonts properes a Espot, l'ANC i Òmnium també s'uniran a la protesta.

El 13 de novembre, la democràcia et necessita
Divendres, 21 Octubre, 2016

Hem entrat en una nova fase del camí de la construcció de la República Catalana, una fase clau en la qual cadascú de nosaltres serà més imprescindible que mai.

Arriba el moment de demostrar que som un país unit i a punt per defensar amb fermesa la democràcia i les nostres institucions.

Fem-ho!

El proper diumenge, 13 de novembre, a les 12 del migdia, cal que tothom sigui a Barcelona per demostrar que Catalunya és un clam per la justícia i la democràcia.

Tindreu més informació sobre l’acte i els materials de la campanya en els propers dies.

Endavant, República Catalana!

Càrrecs individuals, causa col·lectiva

Antoni Bassas04/11/2016 20:12

Segueix-me

ALS PARTITS polítics els costa d’entendre perquè viuen en competència, tenen estratègies de substitució i parlen d’hegemonies. Comprensible en temps normals. Però, a partir d’ara, o els partits catalans favorables al referèndum -i ja no diguem els favorables a la independència- extremen la unitat d’acció o potser aleshores sí que s’hauran guanyat un lloc a la paperera de la història. Ja no es poden distingir colors entre l’expresident de la Generalitat, la presidenta del Parlament, el regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga, per dir-ne alguns. Tots tenen raons amb la justícia pel mateix motiu: per obeir el mandat de les urnes i per desenvolupar democràticament el seu projecte polític. La causa és col·lectiva però les responsabilitats són individuals. La situació no és fàcil, però era previsible. De la dignitat de la resposta de tothom en depèn el futur.

Ha nascut el Leviatan

GERMÀ CAPDEVILA

El Leviatan espanyol ha nascut amb una missió concreta i determinada

El 1651, el filòsof anglès Thomas Hobbes va recórrer al monstre bíblic Leviatan per definir el poder de l'Estat al qual els homes han de sotmetre's per poder fugir de la guerra perpètua i la manca de moral intrínseques a la naturalesa humana. D'aleshores ençà, hom fa servir la figura del Leviatan quan els estats s'excedeixen i trenquen el contracte social. Aquesta setmana, el Tribunal Constitucional ha esdevingut un Leviatan espanyol. Ha declarat constitucional una norma que li atribueix poders sense límits ni controls. Els jutges es col·loquen per sobre de tot l'ordenament jurídic i poden apartar qualsevol funcionari o càrrec electe de les seves funcions. La seva decisió no es pot recórrer a cap altre tribunal ni instància internacional. Deixeu-me fer una caricatura per entendre la dimensió d'aquesta norma antidemocràtica: si demà canvien les majories i el Congrés aprova una llei que deroga les noves atribucions del TC, els jutges podrien apartar els diputats de les seves funcions pel fet d'anar en contra de la resolució que les hi atorgava. Fins i tot podrien apartar Rajoy o un ministre, o un president autonòmic, o un ambaixador. El Leviatan espanyol ha nascut, però, amb una missió concreta i determinada: atacar, vèncer i deglutir el procés independentista català. El problema és que quan hom crea un monstre i el deixa anar, mai no sap quan es girarà i acabarà devorant el seu mateix creador.

5/11: L’Estat són ells

Vicenç Villatoro04/11/2016 20:42

Segueix-me

QUAN ET MIRES la llista del nou govern espanyol, trobo que més interessant que les biografies dels ministres són els seus arbres genealògics. Pot semblar injust: les persones són responsables de les seves biografies, no de la seva genealogia. Però no és un judici de valor, no parlo del que cada un té d’específic i de personal, sinó del que molts d’ells comparteixen. Pertanyen a famílies de servidors de l’Estat al llarg de generacions, en situacions i règims diversos. Un món que ha arribat a generar una concepció patrimonial de l’Estat: l’Estat és d’ells. Com que estan repartits desigualment entre un parell de partits, tant ara com en els vells temps dels partits dinàstics, poden arribar a acceptar l’alternança limitada, en règim de bipartidisme. Però quan tenen la sensació que poden ser desallotjats de la direcció de l’Estat damunt del qual estan acampats (tal com deia Azaña: una casta acampada damunt del país) poden moure mans i mànigues perquè tot continuï igual. I aquesta vegada les han mogut amb menys pudor, ensenyant més les tripes del poder, del que mai no s’havia vist en democràcia. No poden ni imaginar que els prenguin el volant del seu Estat. I, òbviament, no poden ni imaginar ni tolerar que els en prenguin un trosset.

6/11: Penjar una bandera

Vicenç Villatoro05/11/2016 17:47

Segueix-me

Si llegeixes un titular que diu “Detenen un alcalde per penjar una bandera” (i no pas una bandera feixista o terrorista), penses de seguida: on deu haver passat, això? I penses: en una democràcia liberal, no (perquè no hi detenen els alcaldes per aquestes coses). En una dictadura totalitària, tampoc (perquè allà cap alcalde hi penjaria cap bandera que no fos l’obligatòria). Llavors, què queda? El que alguns autors anomenen democràcies autoritàries, que no són dictadures, però tampoc no compleixen tots els requisits del model de democràcia liberal. Penses en Rússia o en Turquia o en Veneçuela... Quan l’estat espanyol afavoreix que passi això, davant dels ulls del món se situa en aquesta zona grisa. Quan el sobiranisme català aconsegueix fer arribar al món que es confronta democràticament amb un estat que tendeix en certes coses cap a la democràcia autoritària, obté simpaties i comprensió. Per entendre’ns, si el que es fa arribar al món és que a Espanya et poden detenir per penjar una bandera (que és el tema central), el sobiranisme puntua. Però si el que s’aconsegueix fer arribar al món és que tenim un intens debat catalano-català sobre quina policia ha de fer què (que és un tema lateral), el sobiranisme no puntua gens.

El tren del diàleg

«Estelades sí, i tant, però també trens dignes, feina de qualitat, més democràcia, millors condicions per a l'emprenedoria, dret a l'habitatge, lluita contra l'especulació i combat ciutadà contra els oligopòlis»

Laura Pinyol | 06/11/2016 a les 22:14h

La setmana passada coneixíem les dades d'execució de la inversió pressupostada per l'Estat en infraestructures de transport a Catalunya durant l'any 2015 segons un informe de la Cambra de Comerç. Un 9,9% - va, deixem-ho en 10%- que coincideix amb les xifres que se situen sobre el 9% en aquest primer semestre d'aquest 2016, segons l'informe de distribució territorial de la inversió del sector públic estatal que va fer públic el govern espanyol, i recollia en un reportatge Roger Tugas a Nació Digital.

És una dada desencoratjadora per recordar un dilluns al matí quan potser hi ha milers d'homes i dones treballadores que pretenen bellugar-se per la xarxa ferroviària de rodalies amb la tossuderia d'anar en transport públic la feina o a la universitat o a una visita en un hospital, com si fóssim un país normal. Sí, potser és desencoratjador. Però és una xifra, a tall d'exemple, per prendre el pols al tarannà de diàleg que certs altaveus mediàtics han atribuït al nou executiu de Rajoy que vam conèixer el passat divendres.

Sí, tu: el tarannà dialogant és que nomenin ministre Dolors Montserrat, enretirin Jorge Fernández Díaz i per substituir-lo per un ministre que va cobrar sobresous i posin de ministre de defensa Dolores de Cospedal. Tot molt dialogant. I per animar una mica l'ambient i recordar les paraules d'Aznar –Catalunya es trencarà abans que no s'independitzarà - organitzen divendres al matí un circ mediàtic amb la detenció de Montserrat Venturós, l'alcaldessa de Berga. I envien els Mossos, esclar, així la polèmica està servida.

Així poden ridiculitzar l'independentisme com un afer de banderes, una dèria política il·legítima i antidemocràtica, més preocupada per les estelades que per la vida diària dels ciutadans de Catalunya, com si fos una provocació nostra aprovar lleis al Parlament per fixar impostos als bancs, per lluitar contra la pobresa energètica, per garantir la igualtat efectiva entre homes i dones. Quina mania, aquesta nostra, de pretendre voler fer política per construir un futur millor, un país més digne, més pròsper, més just.

Perquè: estelades sí, i tant, però també trens dignes, feina de qualitat, més democràcia, millors condicions per a l'emprenedoria, dret a l'habitatge, lluita contra l'especulació i combat ciutadà contra els oligopòlis. Ells ens voldrien tot el dia parlant de banderes i nosaltres, legítimament, volem parlar de tot. I l'independentisme creix i ha crescut i, malauradament, no espera que el diàleg sigui una reforma del finançament en el marc del Consejo de Política Fiscal i Financera del Ministeri d'Hisenda, del Sr. Montoro, sí, també una altra mostra de diàleg.

Diàleg per solucionar políticament un problema polític. Catalunya li cal ser un Estat per donar respostes i solucions a la ciutadania. Un país que aporta el 19% del PIB de l'Estat espanyol no pot ser que només s'inverteixi 1 euro de cada 10 del pressupost en infraestructures- en trens - en aquelles decisions polítiques que importen tant a les persones normals. I això també és obeir la llei, tant com se'n vanten.

Mentrestant, aquí, faríem bé de no oblidar que cal teixir més ponts i més complicitats. L'independentisme avarca des de l'esquerra antisistema, l'esquerra socialdemòcrata i els posicionaments de centra-dreta liberal. Però cal més majories. I ens cal astúcia i evidències per convèncer que la política que ens cal és la que fa que els trens arribin a l'hora, quan toca. Com en qualsevol país normal. Hi ha encara sectors polítics a Catalunya que confien en hipotètiques voluntats de diàlegs que a Espanya es mesuren com a altra traïció. Esperem aquests sectors, en la gran majoria per fer un país millor, lliure, abans no perdrem el tren.

Desobediència estèril

Sebastià Alzamora06/11/2016 20:55

Segueix-me

La CUP ha après i ha incorporat, amb el mateix quadriculat rigor que qualsevol formació pro sistema, les maneres de fer del partidisme més previsible. Si un dels primers deures que s’autoimposa qualsevol partit convencional és marcar perfil, a fi de diferenciar-se dels seus rivals (sobretot d’aquells amb els quals es disputa o es pot arribar a disputar electorat), vet aquí la CUP aprofitant qualsevol actuació que dugui a terme el nacionalisme espanyol contra els seus dirigents o representants per marcar perfil desobedient davant o contra Junts pel Sí, formació amb la qual mantenen uns acords que als cupaires els resulten incòmodes. I en conseqüència, per tal de treure’s aquesta incomoditat del damunt, recorren al postureig del desobedient que se sent traït pels seus socis, als quals és necessari retratar com a tebis, acomodaticis o directament submisos. No s’entén d’una altra manera que un partit que es presenta com a independentista caigui en la candidesa de dir i repetir que la conselleria d’Interior havia d’estar d’alguna manera al cas de la detenció (d’altra banda, impresentable) de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós. Doncs no, segur que no hi estava, de la mateixa manera que cap govern de la Generalitat, ni aquest ni cap altre, no ha estat mai al corrent de les decisions que es prenen des del govern d’Espanya (si a aquest no li interessa que siguin conegudes) fins que no s’han convertit ja en fets consumats. Els gols arriben constantment sense que es vegi a venir la pilota, que sol arribar amb efecte perquè reboti després a la cara de l’estimat adversari. Atiar els ànims tan fàcilment combustibles de la CUP és una temptació irresistible per al nacionalisme espanyol: ara un regidor, ara una alcaldessa, i el xou dels independentistes dividits ja torna a estar servit. Per marcar perfil, és clar. Contravenint les famoses instruccions del procurador reial del segle XVIII, aquí es noten tant el efecto com el cuidado, però tant se val perquè s’aconsegueix el resultat desitjat. Parlant de companyies incòmodes, la CUP potser faria bé de preguntar-se si algunes de les seves reaccions i expressions no fan altra cosa que retroalimentar la munició de l’adversari, ja de per si prou abundant.

Pel que fa a la desobediència, no hi ha cap dubte que ha estat un dels motors d’alguns dels avenços més importants de la humanitat, i la seva història va plena de referents alts, honorables i dignes de recordança, des de l’esclau Espàrtac fins a Gandhi passant per Jesucrist, Mandela o Rosa Parks. Per això mateix se’m fa estrany quan sento algú que, referint-se a la desobediència, afirma que “la practica”, com si fos un esport per mantenir-se en forma. Se’m fa estrany i em sap greu, perquè aleshores sé que aquesta desobediència serà estèril. Dit això, naturalment, ni cap més detenció ni cap més procés judicial per motius d’opinió política. La vergonya que ens fa passar el nacionalisme espanyol és massa grossa per perdre més temps i energies marcant perfils; això ve després.

Dod dias de govern del PP
Primer día Rajoy envía detenir l'aalcaldessa de Berga
Segón día detenci'o del supossat cap d'Eta
Tot aix'o segons García Albiol "Es una mesura higiènica des d'un punt de vista democràtic"
La higiene del PP la desconec pero si saben la seva democracia

RES DE NOU

http://indirecte.cat/16629

Fa una setmana, em va encantar Rajoy defensant en la passada investidura els règims fiscals especials de Canàries, el concert econòmic basc i el conveni navarrès. No es toquen ni es tocaran, va sentenciar, trascendent. Podria haver-hi afegit el règim singular de subsidi d’atura ruarl d’Andalusia i Extremadura. I el règim d’infraestructures sense peatge d’una bona part de la península. -

El que sí que se li va entendre és que tampoc es tocaria la singularitat pròpia de Catalunya, València i les Balears: el dèficit fiscal crònic i les infraestructures de peatge. Aquesta és la igualtat de tots els espanyols sobre la que es veu que estan d’acord PP, PSOE i Ciudadanos. Igualtat que es justifica en la sobirania nacional, que a la vegada es basa en la majoria demogràfica i electoral que exerceixen els territoris “tant iguals” com els del règim fiscal singular, els del règim de subsidi especial i els detentors de les infraestructures sense peatge que solen coincidir amb els de la màxima quota de funcionaris.-

Mentre al Congrés assistíem a la consagració del règim del monopartit, del nou Movimiento nacional, a Catalunya les forces vives presentaven l’enèsim memorial de greuges contra l’Estat. Des del Memorial de 1760 quan la burgesia col•laboracionista borbònica el va presentar a Carles III, per rebaixar el monstruós impacte de l’impost “especial” -el cadastre- que havia destrossat totes les hisendes catalanes i amenaçava la incipient protoindustrialització, fins al darrer manifest pel traspàs de les infrasestructures ferroviàries d’aquesta setmana, en van unes desenes. La diferència és que per primera vegada la majoria de la societat activa catalana ja no es considera formant part del règim espanyol. I encara més: de les institucions públiques, patronals, sindicats, universitats representats en l’acte, només una minoria encara està en la fase d’implorar. La immensa majoria han passat al mode desconnexió.-

I les dades de Rodalies són: 623 milions d’usuaris els primers 8 mesos del 2016; 1.597 incidències a la xarxa els darrers quatre anys. L’incompliment total i sistemàtic dels acords d’inversió d’ADIF. La priorització de la inversió en les zones menys col.lapsades de l’Estat en detriment dels ciutadans de Catalunya votin o no independentisme.-

I que no surti l’espavilat de torn dient que aquest càstig injustificable és culpa del procés. Per casualitat el mateix dia del manifest vaig coincidir amb un col.lega del Govern Tripartit, en Quim Nadal que conduïa aquesta competència. I fèiem memòria de com amb un Govern a Madrid “amic”, les espurnes sobre les inversions discriminatòries a Catalunya saltaven en cada moment. Recorden aquella ministra de “antes partía que doblà”. Doncs el maltracte és estructural i prové de l’arquitectura de l’Estat no de la voluntat dels seus dirigents.-

I recordàrem com l’acord de l’Estatut saltà pels aires pel pacte ZP-Mas de rebaixa del model de finançament i més tard per la liquidació de les competències en aeroports i ports. El recurs contenciós a la justícia contra ADIF s’havia de fer, pe`ro crec que fins que no sigui un col•lectiu d’usuaris el que recorri a la justícia per vulneració de drets i provocació de morts a les carreteres col.lapsades per manca d’inversió, no podrem accedir a les instàncies superiors europees. Instàncies que fins i tot arribada la República catalana poden sentenciar contra l’estat espanyol, com ja han fet altres vegades, ni que sigui sempre tard.- publicat a Economia Digital.