Margallo vol Gibraltar sense comptar els gibralterens consultas als seus habitans si volian ser espanyols o no als anys 1967 i 2002 masivament van votar en contra de compartir soberanía amb EspanyaLogig mentras tenen la quarta renta per c'apita mes alta del món i tassa de atur el 0'49% El territorio del Campo de Gibraltar el atur es de 40% i es de les comarques mes pobres de Espanya
Gibraltar :¿España? No thanks

6.086 càrrecs detinguts

«S'atreviria l'Audiència Nacional a detenir milers de càrrecs democràticament electes de tots els racons de Catalunya?»

Germà Capdevila | 25/10/2016 a les 22:00h

Els dies i hores prèvies a la consulta del 9N, corria una amenaça directa i oberta des de l'Estat cap a directors d'escola, mossos i altres funcionaris, sobre la possibilitat de ser sotmesos a procediments judicials per desobediència a la suspensió del Tribunal Constitucional. No van aconseguir atemorir-los, ni a ells ni als dos milions de ciutadans que van mobilitzar-se, i l'endemà l'Estat va veure que perseguir-los a tots era inviable, per la qual cosa es va limitar a processar Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs.

En la persona de Joan Coma, el regidor de Vic que va fer una declaració considerada sediciosa ("per fer la truita s'han de trencar els ous") l'Estat vol tornar a posar la por al cos dels càrrecs electes i els funcionaris, que d'aquí a pocs mesos s'hauran d'enfrontar al moment clau del procés: la desconnexió. El missatge és clar: si feu cap moviment la repressió judicial i política serà implacable.

Què passaria, però, si el cas de Joan Coma es multipliqués per 6.000? S'atreviria l'Audiència Nacional a detenir i traslladar a Madrid a 6.000 càrrecs democràticament electes? Els partits que estan tirant endavant la independència al Parlament sumen 6.086 regidors als ajuntament d'arreu de Catalunya, sense comptar coalicions i moviments municipalistes que també són partidaris de la secessió.

Us imagineu que ens els propers dies milers de regidors arreu del país fessin una lectura solemne de les mateixes paraules exactes de Joan Coma als diferents plens municipals? Per estalviar temps, fins i tot podrien recitar-les a l'uníson. La imatge seria molt impactant, i desarmaria l'Estat, incapaç de fer efectiu un assetjament judicial a gran escala. Aleshores, la desconnexió ja seria un fet.

L'últim recurs per mantenir Catalunya a Espanya era això, Mariano?

Durant anys s’ha esperat del govern espanyol una última gran oferta per a Catalunya a fi d’aturar el xoc de trens i la potencial independència. Algú ho esperava abans del 9N, però no va passar. Es van salvar perquè la consulta no va comportar conseqüències directes, però el referèndum ara plantejat per Puigdemont sí que podria tenir-ne. És per això que ara sí que Rajoy posa sobre la taula la gran millora per a Catalunya que ha de decantar la balança cap al ‘no’. Ho ha fet a l’escenari més privilegiat, el Congrés dels Diputats en ple discurs del debat d’investidura del qual sortirà reelegit. I la proposta es pot resumir en una paraula: Res. Res de res.

Rajoy ha plantejat una millora del sistema de finançament sempre i quan el govern de la Generalitat retiri l’‘amenaça’ del referèndum. Ah, gràcies! El líder popular promet una cosa que la llei l’obligava a fer com a molt el 2014, revisar el model de finançament perquè s’havia acabat el quinquenni. El president va desobeir i ara ho ven com una gran novetat. A qui vol enganyar?

El model de finançament acordat en els últims anys del tripartit amb ZP va resultar ser un frau que no es va complir, i la famosa disposició addicional tercera de l’Estatut –que havia de reportar més diners per al país— es va incomplir des del primer dia. Tant el PSOE com el PP se la van passar per l’arc del triomf, com ara s’ha posat de moda dir. És clar, el PSOE i el PP... Quins dos partits han acabat unint-se per a votar la investidura de Rajoy?

Què més ha dit el candidat a continuar ocupant la Moncloa? No ho vulguin saber... Bé, si volen, endavant, però no és apte per a persones amb més seny que un nen de tres anys: “Sempre he estat dialogant amb Catalunya”, s’ha atrevit a dir. El president espanyol que ha fet augmentar l’independentisme del 20% al 50% ha tingut la barra d’afirmar que “els catalans m’importen”. Com a mínim en una cosa sí que ha estat honest, quan ha dit que el ‘desafiament’ de Catalunya és “el problema més greu que viu Espanya”. La seva casposa Espanya, sí. Per l’altra Espanya potser és el desllorigador.

Els ovnis i el PSC

FRANCESC CANOSA Actualitzada el 26/10/2016 19:22

Existeixen homenets verds amb cametes hexagonals ballant un twist sideral? ¿Viatgen amb naus ou ferrat sucant trossos de pa intel·ligent? Encara no en tenim resposta. Però, sisplau, veniu, perquè estem sols. Sí, estem decebuts, selenites. Ara sabem que l’exèrcit espanyol va investigar dos ovnis a Lleida el 1968 i el 1971. Res de res. No vau deixar ni una trista molla d’ectoplasma. Però per què vau venir aquells anys?

EXTRATERRESTRES, us rebem amb alegria. Els setanta són anys de bufet lliure de confusió (ho retrata la novel·la d’en Ferran Sáez Les ombres errants ). Hi ha diaris amb seccions d’ovnis. La droga. El plof marxista, el punkisme enllustrat... Zombis deambulant en una pell de xai degollat i caducat. La mort de Franco augmenta aquella cerimònia de la confusió. Ningú entén res. La boira de cigarret aterrant a les ulleres d’ombra de la Transició en despatxos de bombetes de 10 watts. Potser hi havia portades de senyoretes despullades venent cireres però la radiografia mostrava un cinema expressionista de Nosferatu de pernil ibèric. Llums i ombres: confusió. També n’hi va haver en el naixement del PSC el 1978. La pega industrial per-a-tothom unia el Partit Socialista de Catalunya-Congrés; el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. En fi, s’empegaven els socialistes catalans i espanyols. Una història encara per explicar. Tensions. Plors. Dolors. I fotos de rialla de resina química. Hi havia alguna cosa extraterrestre.

El PSC adhesiu tenia la missió d’empegar Catalunya

LA FEDERACIÓ CATALANA del PSOE sempre havia estat una mica ovni. Nascuda a finals del segle XIX, hi havia gent que deia que l’havia vist. Però quan apareixia, pam! Escissió. Sonada, com la del 1923. Els catalanistes els hi diuen: nosaltres no som d’eixe món, i munten la Unió Socialista de Catalunya. La prova del carboni 14 diu que a les eleccions al Parlament català de 1932 la Federació Catalana del PSOE va treure... 500 vots. Després ja ni es va veure. El PSUC, el 1936, la va abduir. I com un ovni va tornar a aparèixer als setanta, selenites, activada pel règim de la confusió i la transició-pansició. Però el PSC adhesiu tenia la missió d’empegar Catalunya. Havia de triomfar a les eleccions a la Generalitat de 1980, però guanya CiU. Ho va explicar clarament i lliurement un dels analistes més cristal·lins d’aquells anys, Jaume Lorés (escriptor, periodista i militant socialista): “El PSC, ofès per la derrota, es negà a entrar al Govern de Convergència malgrat els requeriments que va rebre. No va saber comprendre que una gran part dels vots que havia perdut en mans de Convergència i sobretot d’Esquerra Republicana eren uns vots de càstig per la seva manca de credibilitat, en tant que partit sobirà, respecte del PSOE”. Genètica immutable.

EL PSC HA TINGUT un poder sideral a Catalunya. Ha tingut èxits galàctics. Però aquell gen... Ja fa uns anys que el PSC va començar a ser cada cop més extraterrestre. Molts votants socialistes han quedat abduïts. Ja no hi són. Un partit també és un estat d’ànim. I no hi ha ànima PSC. És el que té la cola industrial antinatural. Al final es desenganxa. No es pot empegar el que no empega. Ara el PSC diu no a Rajoy. I el PSOE, un sí abstingut a l’Espanya de falsos bocins empegats per força i que diuen que són un gerro uniforme. Veurem què passa amb el PSC-PSOE: ruptura, divorci, expulsió, noves formulacions, combinacions, permutacions... Ja ho veurem. Però faci el que faci el PSC, i passi el que passi, li ha arribat el dol permanent. Aquell Dol galàctic del videoclip del grup lleidatà El Petit de Cal Eril. S’hi veu una Segarra plena de pseudoovnis. I canten: “Callen els pares. Ploren les mares. Moren les filles. I riuen les àvies. Ja no plou mai...” Sí, aquí no plou. Som a la galàxia. El PSC ja està en una fase selenita: ovnis per a Espanya. Un sentiment eternament i plenament català: som extraterrestres no reconeguts. Benvinguts a l’hiperespai.

‘The waste land’, segons Rajoy

Sebastià Alzamora26/10/2016 20:44

Segueix-me

Ben al començament del seu enèsim discurs d’investidura, Mariano Rajoy ens va afalagar amb una d’aquestes expressions que només poden brostar de la seva florida i decimonònica verba: “páramo infecundo”, va etzibar tot esdrúixol el candidat, amb el seu posat de Don Tancredo. Qualificava d’aquesta manera l’any llarg que Espanya ha viscut sense govern, tot i que a continuació es va contradir perquè, segons ell mateix, durant aquest temps d’interinatge les coses han anat formidablement bé per a Espanya i els espanyols, gràcies naturalment al PP (no va aclarir, però, si pel fet que havien governat durant els quatre anys anteriors o perquè havien deixat de fer-ho durant més de dotze mesos). Tant se val.

No vaig poder evitar pensar, tanmateix, que aquest campanut páramo infecundopodria colar com a traducció dolenta deThe waste land, títol d’una de les obres més importants de la literatura universal del segle XX, del poeta T.S. Eliot, que en castellà se sol traduir com La tierra baldía. Es tracta d’un poema fragmentari i acumulatiu, que fa difícil resumir en poques paraules la seva temàtica i el seu argument, tot i que és obvi que té força a veure amb coses com l’angoixa, els estats alterats de consciència, la fragilitat de la cultura, el mal com a categoria moral, les relacions humanes concebudes en termes d’abús i, planant per sobre de tot, ominosos, el temor i el pressentiment de la mort o d’alguna amenaça fins i tot pitjor.

És curiós, perquè si agafem aquests mateixos elements i els combinem dins una peça retòrica no d’altíssim valor artístic, sinó d’un gust indescriptiblement nefast, ens trobem de ple dins el páramo infecundo de qui dissabte passat tornarà a ser el president del govern d’Espanya. Angoixa? La de les víctimes de les seves polítiques de creació d’ocupació, de les quals tant va presumir i que consisteixen a comptabilitzar com a estel·lars altes a la Seguretat Social el que només són feines per hores pèssimament retribuïdes i realitzades en condicions sovint humiliants. Estats alterats de consciència? El del mateix Rajoy, en afirmar que s’han complert els compromisos amb la Comissió Europea (no se n’ha complert ni un, i això ens costarà deu mil milions en retallades els propers dos anys). La fragilitat de la cultura és el que el seu nom indica, en un país que viu sota el llegat en aquesta matèria del ministre Wert. El mal com a categoria moral? Va quedar fastigosament expressat en la satisfacció de Don Mariano per la lluita que afirma que el seu partit ha liderat contra la corrupció. ¿Les relacions humanes concebudes en termes d’abús? Les referències a Catalunya i a la indissoluble unitat de la nació espanyola. ¿El temor o el pressentiment de la mort, o d’alguna cosa pitjor? Aquella mena de zumzeig extremadament desagradable que ens embotia el cervell mentre anàvem escoltant el falsari sermó de l’aspirant, erigit per pròpia naturalesa en una mena d’Anticrist de qualsevol cosa que tingui a veure amb l’esperança.

Les Rodalies del Congo

"Ha passat gairebé una dècada des d'aquella manifestació sota el lema "Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" i a l'estat li ha importat ben poc el nivell de satisfacció dels usuaris catalans"

per Salvador Cot 26/10/2016

En una vinyeta del sempre conflictiu Tintín al Congo, el reporter belga, Milú i un nen negre anomenat Coco viatgen en un cotxe per la colònia africana. A l'hora de travessar unes vies, el vehicle queda encallat, malgrat els esforços de Tintín. En aquell precís moment arriba un comboi de passatgers, amb una locomotora i tres vagons, que no té temps de frenar. La col·lisió és inevitable però, en contra del que espera el lector, després del xoc la locomotora apareix bolcada i el cotxe només té un petit bony al parafangs.

Tintin al Congo ha estat acusat -ucrònicament, però amb justícia- de concentrar la major part dels tòpics ideològics del colonialisme europeu dels anys trenta. Aquell tren simbolitzava la qualitat ínfima de les infraestructures colonials i l'ús maldestre que en feien els indígenes colonitzats.

És curiós constatar el paral·lel d'aquell tren del Congo amb el servei desesperant de Rodalies a Catalunya. Ha passat gairebé una dècada des d'aquella manifestació sota el lema "Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures" i a l'estat li ha importat ben poc el nivell de satisfacció dels usuaris catalans, que fan tard a la feina cada vegada que els combois congolesos s'espatllen o no respecten els seus propis horaris. Aquest tracte, impensable a la Brussel·les de Tintín o al Madrid d'Adif, ha fet més per la República Catalana que mil discursos al Parlament.

La proposta ‘cubana’ de Rajoy per a Catalunya

«Rajoy diu que el problema català és el gran envit però, tot seguit, fa una proposta basada a esquivar-la, a no parlar-ne directament amb les institucions catalanes»

Per: Vicent Partal
26.10.2016 22:00

El discurs d’investidura de Mariano Rajoy no passarà a la història com una peça brillant d’oratòria. El dirigent del PP va llegir un text amb desgana, per dir simplement que prenia nota que el PSOE i Ciutadans el votarien en canvi de res. Es va permetre fins i tot de menystenir els diputats dient-los que si volien saber quin model de govern proposava anassen al diari de sessions i llegissen el discurs que ja va fer fa mesos. Una proposta increïble, mal educada i especialment humiliant per al PSOE.

Però Rajoy va voler singularitzar en el discurs la qüestió de Catalunya i va dir que era l’envit més important que tenia Espanya ara mateix. Quan algú diu que una cosa és l’envit més important que té, normalment esperes que hi faça una llarga reflexió, ben estructurada, i unes propostes serioses i solemnes per a resoldre allò que diu que és l’amenaça més important.

I què ens vam trobar? Doncs la proposta de Rajoy va consistir a proposar una reunió dels presidents de totes les comunitats per a mirar de trobar, vagament, un finançament autonòmic més bo. Caram, l’envit.

El pròxim president del govern espanyol no va dir que això ja s’havia d’haver fet el 2014. A part que quina manera és aquesta de resoldre un problema, mirant de reduir-lo i difuminar-lo. Rajoy diu que el problema català és el gran envit però, tot seguit, fa una proposta basada a esquivar-la, a no parlar-ne directament amb les institucions catalanes. El despropòsit faria riure si no fos perquè ell sembla que se’l creu i que això serà el màxim que arribarà a proposar.

És evident que, vist des de Catalunya, tot plegat no té ni cap ni peus, ni sorprèn. Però he de reconèixer que a la vegada forma part d’una llarga tradició borbònica, consistent a negar-se a veure què passa i actuar com si el món no existís. Podríem dir, doncs, que Rajoy va fer ahir una proposta a la cubana, agafant-se a un notable precedent.

Ho explique. El 1878 es va acabar la guerra dels deu anys en què s’enfrontaren els independentistes cubans i el govern espanyol. En part, la guerra es va acabar perquè Espanya va prometre als nacionalistes cubans una autonomia a l’illa amb amplis poders de gestió dels afers interns. El 24 de febrer de 1895, disset anys després d’acabada la guerra!, el valencià José Martí emprenia la nova i definitiva guerra d’independència contra Espanya, precisament en veient que no havia canviat res en gairebé dues dècades i que les promeses de Madrid eren lletra morta. Les forces independentistes, amb el pas dels mesos, van aconseguir controlar gairebé tota l’illa i quan començava a veure’s clar el resultat del conflicte, el govern espanyol va reaccionar proposant de manera solemne un estatut d’autonomia per a Cuba, el primer de gener de 1898. Tard i malament. Tant tard que, només onze mesos després, a la conferència de París, Espanya era obligada per les potències internacionals a renunciar a la seua província americana i deixar de considerar-la espanyola.

(No sé si us ho podreu creure, però l’ABC, quan ja han passat cent divuit anys, encara proposa que Cuba siga una comunitat autònoma d’Espanya. Ells són així…)

Mariano i el test de l’ànec

 Esther Vera 26/10/2016 22:37

Mariano Rajoy es va presentar aquest dimecres al Congrés a registrar la propietat que el PSOE li va reconèixer sacrificant Pedro Sánchez.

El candidat del PP a la presidència del govern espanyol va actuar amb l’autocomplaença del jo-ja-us-ho-deia qualificant-se d’única opció de govern “raonable”. Però va fer esforços per aparèixer en mode dialogant amb els seus socis captius. Si el PSOE no hagués optat pel suïcidi col·lectiu tindria capacitat teòrica de negociació i de condicionar el govern Rajoy, però la batalla dels barons i la Sultana contra Sánchez només els permet guanyar temps pregant perquè els votants caiguin en l’amnèsia col·lectiva abans d’anar a eleccions. Després de suïcidar-se com els integrants de la secta de Waco, el PSOE no té credibilitat per negociar.

Sobre Catalunya, res de nou al front. Amb dos anys de retard respecte al que obliga la llei, Rajoy va anunciar una reforma del sistema de finançament. Una humiliació més per a aquells que encara puguin tenir confiança en una negociació amb l’Estat i una confirmació més per als que no n’esperen res.

Diuen els americans que quan veuen un ocell que camina com un ànec, neda com un ànec i claca com un ànec, en diuen ànec. Per molt que Rajoy intenti seduir els constitucionalistes parlant de reformes d’estat, comença, com deia Pedro Sánchez, la legislatura del “xantatge”. Comença una legislatura de gran coalició per submissió i de xoc de legitimitats amb Catalunya.

Junts pel no

 Carles Capdevila 27/10/2016 20:52

RAJOY HA TROBAT en l’oposició a l’independentisme un dels pocs punts d’unió amb Ciutadans i el PSOE. Ho han fet servir com a argument per ajuntar-se, ho fan servir per justificar una abstenció socialista que és una rendició incondicional i, fins i tot, l’ara rebel i desobedient Iceta ho fa servir per justificar el seu no a Rajoy. “És que no podem donar més arguments als independentistes”, s’excusa.

Això de la independència té dues sortides. Que Catalunya l’aconsegueixi i que no l’aconsegueixi. Dependrà de quantitat de gent que ho vol i de la seva persistència.

Si Catalunya és independent Espanya necessitarà un projecte propi. I si no ho és, també. ¿Fins quan es pot viure de “la culpa és dels catalans”? És el revers de “la culpa és de Madrid”, que aquí ha portat a fer el tomb i iniciar un estat propi.

Em sobta que Espanya no tingui un projecte en positiu, que vagi tan a remolc; que l’Estat es llevi cada matí no amb una llista de coses a fer, sinó amb una llista de coses a prohibir. És una vida trista, acaba afectant l’autoestima, perquè el teu màxim somni és que els altres no se’n surtin. I què més? Imagina’t que ho aconsegueixes: i després què?

Això sí, reconec que Rajoy és el president ideal per a un Estat sense projecte propi, a la defensiva. Ho ha tornat a demostrar. Les seves brometes amb les rèpliques, aquesta capacitat per sobreviure fent el mínim, aquesta ironieta anant de dialogant sense haver dialogat mai, són qualitats que el fan invencible en el càsting. Per buscar l’empat sense joc, i el gol a l’últim minut amb un penal injust xiulat pel Constitucional, ell és l’home. En això PSOE i C’s són simples aprenents. Per això se’ls ha menjat amb patates sense moure un dit i per això ells s’han empassat el poc orgull que els quedava en forma de promeses incomplertes, en nom del bé suprem, el “NO a tot” a Catalunya.

Mariano Gomá, nou president de Societat Civil Catalana és el nou assessor del Consell Municipal del Patrimoni de Lleida.

Ros: Fas plorar

El que passa a Catalunya

"Tranquil·la, Inés, farem tot el possible per construir un país just, net, respectuós i compromès amb els drets humans"

per Tayssir Azouz 28/10/2016

Efectivament, senyora Arrimadas, ja sabem el que passa a Catalunya. Ja sabem, per exemple, que la presidenta del Parlament és objecte d'una persecució judicial inèdita pel fet d'haver complert amb la seva funció de garantir el dret a les iniciatives i debats parlamentaris. Sabem també que l'Estat espanyol persegueix l'ex-president Artur Mas, l'ex-vicepresidenta Joana Ortega, l'ex-consellera i diputada de Junts pel Sí al Parlament, Irene Rigau, i l'ex-portaveu del Govern i actual diputat al Congrés, Francesc Homs, per haver contribuït a posar les urnes el 9 de novembre de 2014 per donar veu als ciutadans de Catalunya. El que passa a Catalunya és que el poder judicial, afinat pel govern espanyol, està d'inquisició. Joan Coma, Oriol Lladó, Josep Téllez, Montse Venturós, Agnés Rotger... Regidors, tinents d’alcalde, alcaldesses perseguits per raons estrictament ideològiques.

El que passa a Catalunya és que un Director d'Antifrau conspirava amb l'encara avui Ministre de l'Interior espanyol, per atacar l'independentisme de la manera més barroera possible, tot fardant amb el fet d'haver-se carregat el nostre sistema sanitari. El que passa a Catalunya és que hi ha periodistes com en Jordi Borràs que estan amenaçats de mort dia sí dia també per una banda de feixistes pel sol fet de fer la seva feina. El que passa a Catalunya és que un desautoritzat Tribunal Constitucional, al qual tu defenses Inés, ens vol imposar els toros mentre preten prohibir-nos el fet d'atendre els nostres conciutadans que es troben en situació de pobresa energètica. El que passa a Catalunya és que el Govern i el Parlament de Catalunya volen restaurar la dignitat de milers i milers de víctimes del franquisme, algunes de les quals encara en cunetes, mentre que l'Estat espanyol continua fent-se el sord.

El que passa a Catalunya és que existeix un majoria absoluta independentista al Parlament que té clar que proclamarà la República de Catalunya, i que ho faran a través de les urnes, com fan tots els demòcrates. Entenc que això et faci ràbia, Inés. Però t'hauràs d'aguantar. Com nosaltres aguantem la realitat paral·lela que heu construït. Qui sap, potser un dia veuràs la llum i entendràs que no es pot ignorar el clam de dignitat del poble de Catalunya. Una altra cosa que passa a Catalunya és que ningú s'ha de partir la cara per parlar en castellà, i en canvi, ni més ni menys que el President del TSJC gosa afirmar que el català és una llengua inecessària en l’àmbit judicial, i que si el seu coneixement fos obligatori, la justícia a Catalunya seria un desert judicial. Ja veus, Inés. Passen moltes coses a Catalunya. Moltíssimes. Coses greus. Coses que empobreixen la democràcia.

Ai! Quasi me n'oblido! Saps que més passa a Catalunya? Passa que tenim una competència sobre Rodalies sense poder controlar cap de les antiquades infrastructures. Passa que l'Estat espanyol no compleix amb les seves obligacions respecte a inversions previstes, com fa sistemàticament amb altres qüestions de finançament. El que passa a Catalunya és que els usuaris que agafen el tren per anar a la feina no tenen ni idea de si hi arribaran a temps o no, o si hi haurà alguna avaria, o si hauran de caminar vora la via... Bé, prou. Ja sabem el que passa a Catalunya, però tranquil·la, farem tot el possible per construir un país just, net, respectuós i compromès amb els drets humans. I ho farem amb o sense tu, Inés. Mentrestant, a Madrid, ha guanyat el règim del 78 al qual heu decidit facilitar la formació d'un govern. Quines meravelles que fa el teu cap. Tant parlar de corrupció per acabar facilitant el govern als Gürtel i companyia. Ja veig que tantes nits a La Sexta en prime time no podien ser gratuïtes.

Caputxeta taronja i el llop indepe

"Passa, Sra. Arrimadas, que no hi ha manera de pactar, ni de dialogar, ni tan sols de votar amb un Estat que juga constantment en contra. I passa que al final una majoria de catalans diu 'prou'"

per Nerea Rodríguez 28/10/2016

Un dijous al vespre surt Inés Arrimadas i, així com qui no vol la cosa -o sí?-, diu que porta escorta perquè “ja sabem què passa a Catalunya”. I ho diu a 13TV després d’una pregunta del director de ‘La Razón’, Francisco Marhuenda. I ja està. I ja ha llançat la bomba fètida. I ja ha empastifat de merda “Catalunya”. Però què passa exactament a Catalunya? Passa, d’entrada, Sra. Arrimadas, que més d’un milió de persones surt cada any al carrer per, com a mínim, manifestar el seu descontent amb l’Estat i el govern espanyol. I fins i tot per demanar la independència!

Passa també que, després de passar el ribot a l’Estatut i de la negativa al pacte fiscal, a una gran majoria dels catalans ja no els ve de gust que se’ls humiliï més. Quines coses! Com són aquests catalans que volen viure bé, veure els seus drets respectats i aspirar a més! I passa també que els catalans voten un 27 de setembre i, guaita!, de resultes es consolida al Parlament una clara majoria a favor del dret a decidir. Però no només això, sinó que per primera vegada l’independentisme compta amb més diputats a la cambra catalana que l’unionisme o qualsevol de les altres propostes de model d’Estat.

Però no es suficient, perquè ja sabem què passa a Catalunya! Vaja, que Arrimadas ho sap. Que de sobte un dijous a la nit la dirigent de Ciutadans descobreix la sopa d’all, i ja sap què passa a Catalunya! Passa, Sra. Arrimadas, que no hi ha manera de pactar, ni de dialogar, ni tan sols de votar amb un Estat que juga constantment en contra. I passa que al final una majoria de catalans diu “prou”. I passa també que aquesta majoria lluita i desitja que passin coses, mentre d’altres simplement volen deixar-ho tot com està. Això és el que volen molts catalans. I ho fan sense escorta, com aquell pobre llop que, al final, va comprovar, just abans de morir, que era la Caputxeta qui tenia el poder, el llenyataire a sou i el monopoli de la violència al seu favor.

Les amenaces de mort al president Puigdemont

"La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l’Interior i els tribunals espanyols"

per Víctor Alexandre 30/10/2016

Amb pocs dies de diferència, el president Puigdemont ha rebut dues amenaces de mort a través de Facebook i Twitter. La primera va ser el 16 d’octubre passat, feta per un conductor d’autobús anomenat Jorge Fernández Hernández, que deia això: “Valiente hijo de puta, te va a llegar la hora muy pronto. Tienes al pueblo catalán dividido, y tú cada vez más dinero en tu cartilla. Una bomba debajo de tu coche, alerta. Els Països Catalans no existeixen, subnormal.” I deu dies després, signada amb l’àlies Akisukinho, n’arribava la segona amb aquest text: “Oye, hijo de puta, sigues de independentista, y tú y tus hijos se van a comer un balazo.” En aquesta última, l’amenaçador apareixia amb la cara tapada, com tots els covards, i amb una pistola a la mà.

En ambdós casos veiem que el llenguatge emprat és la viva expressió de l’odi més primari, amb la diferència que el segon no en té prou d’amenaçar el president, sinó que també amenaça els seus fills. És cert que el primer, un cop identificat, es va excusar. Però ho va fer quan ja no tenia cap més sortida. Mentre creia que en tenia, es va presentar com una víctima al·legant que l’autor no era ell i que li havien piratejat el compte de Facebook. Finalment, és clar, davant la volada del cas, es va espantar i va confessar. Amb tot, n’hi havia prou d’escoltar les seves declaracions en l’entrevista que li va fer RAC1 per veure que les excuses són pura comèdia: “Vaig voler transmetre [al president] que anés amb compte amb algun boig, que n’hi ha –jo no sóc cap boig– que li pogués fer mal. Aquelles paraules no són les que jo volia escriure. Jo tinc una conducta irreprotxable.”

Després d’això, el president Puigdemont va donar el tema per tancat i la denúncia no va anar més enllà. És tot un gest per part del president. Tanmateix, jo no seria partidari d’aquest tarannà presidencial en casos d’amenaces de mort. Són coses massa serioses per ser banalitzades i restar impunes. Crec que una cosa és l’actitud lloable del president i una altra el curs que, indefectiblement, hauria de seguir la denúncia, atès que estem parlant d’un adult que ha de ser responsable dels seus actes i assumir-ne les conseqüències. Quatre parauletes de pati d’escola –“Senyoreta, jo no volia, no ho faré més”– no poden tancar l’amenaça de mort al president d’un país. No es pot permetre de cap de les maneres, perquè aquest desenllaç esperona altres individus a fer el mateix o a anar més enllà. I així ha estat. El resultat de la magnanimitat del president no es va fer esperar. Aquest cop apuntant també als fills.

La banalització de la violència nacionalista espanyola ja la fan tot sols el ministeri de l’Interior i els tribunals espanyols, sempre tan indiferents a les agressions a catalans en nom d’Espanya, i sempre tan diligents en la criminalització de persones que porten una estelada o que treballen el 12 d’octubre o que posen les urnes al servei de la ciutadania i permeten la llibertat d’expressió. Ho vam veure en l’operació mafiosa orquestrada pel ministre Jorge Fernández Díaz per desacreditar polítics catalans, o en la recomanació d’afusellar Artur Mas, que feia Miguel Ángel Rodríguez, exsecretari d’Estat de Comunicació, o en el vincle entre Artur Mas i Adolf Hitler que van establir Jonatan Cobo Ortega, portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Rubí i la secció local de Mont-roig (Baix Camp) del PSC-PSOE. Impunes totalment.

La part bona de tot plegat és la manifesta impotència intel·lectual de tots aquests agressors. Mancats d’arguments democràtics per impedir la llibertat de Catalunya, només els queda el recurs de la violència, de la intimidació i de la criminalització. Pensen, des del fons dels seus budells, que aquest poble recularà esporuguit davant d’amenaces feixistes, de maniobres fetes pel claveguereram de l’Estat i dels tribunals polítics espanyols. Greu error! Greu error de supèrbia, haver subestimat la força de Catalunya. Han confós l’estat de desorientació d’altres temps amb una naturalesa feble, sense adonar-se que no pot ser feble un poble que continua viu després de tres segles resistint els atacs d’un Estat supremacista com l’espanyol. Quan ho descobriran, ja farà anys que Catalunya serà un Estat independent.

Nació de nacions

«La nació catalana que imagina Pedro Sánchez és una mena de nació Apatxe. Podrem viure en la reserva i mantenir els nostres costums folklòrics. Fins i tot potser ens deixen construir algun casino per millorar el finançament de la tribu»

Germà Capdevila | 31/10/2016 a les 22:01h

Hi ha una mena d'amnèsia selectiva que afecta als dirigents socialistes espanyols. És un virus que s'activa especialment quan aquests líders ostenten algun càrrec de responsabilitat. Idees que defensaven en públic i en privat desapareixen de les seves ments, o retornen inesperadament en deixar el poder.

Rodríguez Zapatero va prometre davant de milers de persones que "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Cataluña". Un cop assegut a La Moncloa, l'amnèsia selectiva va atacar sense pietat al líder socialista, que no només va oblidar-se de la promesa, sinó que va ordenar a l'Advocacia de l'Estat que recorregués al TC la definició de Nació continguda en el preàmbul de l'Estatut català.

Pedro Sánchez també ha patit pèrdua sobtada de memòria. Essent Secretari General del PSOE, va dir directament i clara a diversos mitjans –i a dirigents independentistes catalans– que mai no reconeixeria Catalunya com a Nació. Defenestrat del partit, Sánchez declara ara que Espanya és una "Nación de naciones" i que una d'aquestes nacions és Catalunya.

No us emocioneu, Catalans! La nació catalana que imagina Sánchez no és com Finlàndia o Dinamarca. De fet, ha deixat clar que no té dret a l'autodeterminació. La nació catalana que imagina Sánchez s'assembla més a la nació Apatxe. Podrem viure a la reserva, conservar les nostres tradicions folklòriques i fins i tot potser construir un casino.

Millor això que no pas el General Custer Rajoy, direu. Doncs ni una cosa ni l'altra. No volem ser una reserva índia, i estem preparats per guanyar –democràticament i pacífica– la nostra batalla de Little Bighorn particular. Només demano una cosa: que no hi hagi cap dirigent català que s'empassi l'ensabonada de pa sucat amb oli de Sánchez, ni l'enèsima enganyifa de la reforma del finançament que proposarà Rajoy.

La gran jugada del PSOE

Ferran Sáez Mateu01/11/2016 19:14

Segueix-me

Si només ens fixem en els resultats numèrics de la votació que va fer president Rajoy dissabte, 29 d’octubre, arribarem de patac a la conclusió que el PSOE s’ha equivocat fent un regal a canvi de res, que no aixecarà el cap en anys, etc. L’abstenció dels socialistes, però, només és un fotograma en el si d’una escena molt més llarga i complexa. La conclusió inicial, doncs, és precipitada i equívoca. ¿I si la suposada errada fos, en realitat, un gran encert i una mostra insuperable de pragmatisme polític? El PSOE no tan sols no s’ha suïcidat, sinó que acaba d’escenificar un drama que molts votants espanyols percebran, de ben segur, com un gran acte de patriotisme, no com una traïció. En efecte, anant de bracet amb el PP en comptes de Podem, els socialistes han impedit un referèndum a Catalunya. Actuant com han fet, han barrat el pas a la solució política d’un problema igualment polític, i l’han transformat així en una difusa “qüestió judicial” (que és un eufemisme per no pronunciar la llarguíssima expressió “persecució basada sovint en proves falses cuinades amb els fons reservats, que després són afinadesdòcilment”). Tot això és molt lleig, sí, però jo no he vist en cap moment que el progressisme espanyol s’hagi esquinçat la seva túnica de pana o el seu vell fulardsoixante-huitard. Ja ho va preveure el mestre Pla en afirmar que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Avui aquella vella intuïció ja constitueix una pura evidència empírica. Però hi ha un matís important: encara que l’univers mental que representa Mariano Rajoy i la cosmovisió que exemplifica Susana Díaz hagin convergit conjunturalment, no són el mateix. El marianisme i el susanisme són dues cares del mateix problema, el d’Espanya. L’encert del PSOE radica en el fet d’haver assumit tot just la cara de la moneda que li pertoca.

L’èxit polític de Susana Díaz ha estat defensar que és impossible una Espanya on la contribució territorial no sigui grotescament asimètrica

Al PP, que va ser fundat per un exministre de la dictadura franquista, li preocupa la unitat d’Espanya; al PSOE, que basa gran part del seu poder en el vot rural subsidiat del sud, el que li preocupa és la viabilitat d’aquest peculiar sistema. Susana Díaz sap que, amb referèndum o sense, simplement amb alguna cosa semblant al concert basc a Catalunya, el modus vivendi actual d’Andalusia, Extremadura i altres zones d’Espanya ni tan sols resulta imaginable. És aritmèticament impossible que, amb un tracte fiscal equitatiu cap a Catalunya, Extremadura pogués tenir quasi un 26% de la seva població activa dedicada a la funció pública, posem per cas. Facin els càlculs que vulguin: els números no surten. L’èxit polític de Susana Díaz rau a haver deixat de banda la qüestió de la unitat (d’això ja se n’encarreguen el PP i els seus escolanets de C’s) i haver-se centrat en el tema de la viabilitat -o, més ben dit, de la inviabilitat econòmica- d’una Espanya on la contribució territorial a la caixa comuna no fos grotescament asimètrica, com passa ara. I tot això sense necessitat de parlar obertament de coses tan tristes! No cal fer-ho, perquè qualsevol persona que sàpiga sumar i restar, i es prengui la molèstia de donar un cop d’ull a quatre percentatges, ho pot veure amb claredat. Bé, de fet no cal ni això: només cal experimentar la diferència entre pujar en un còmode AVE mig buit que enllaça dues remotes capitals de partit judicial a utilitzar els espantosos trens de Rodalies de l’àrea metropolitana de Barcelona, que donen -ehem- servei a cinc milions de persones. Llavors ja està tot entès.

El que ha passat en el darrer any en la política espanyola està vinculat directament amb la voluntat de mantenir l’statu quo que acabem de descriure. Un pacte PSOE-Podem ho complicava tot, o fins i tot ho posava en risc. El gran encert polític dels socialistes espanyols ha estat entendre que una part més que significativa dels seus votants no tan sols acceptarien l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy sinó que així s’adonarien que són tant o més patriotes que el PP -patriotes en el sòrdid sentit que acabo de detallar en l’anterior paràgraf, evidentment-. L’altre patriotisme, el de la cabra de la Legió i Don Pelayo, no té res a veure amb Susana Díaz ni amb el que representa. Que el marianisme i el susanisme acabessin convergint aquell fatídic dissabte 29 d’octubre del 2016 no vol dir absolutament res. En el proper congrés del PSOE de tot plegat no se’n recordarà ningú, perquè l’objectiu no era fer president Mariano Rajoy sinó evitar qualsevol mena de canvi en la impossible Espanya que defensen. Rebequeries ideològiques a banda, tot segueix igual: ¿què més es pot demanar, doncs?

Rufián i el «show» de la Transició

«No hi ha només un, n'hi ha milers de milers de Gabriel Rufians. Ell va donar veu la setmana passada a tots aquells que han dit que ja estava bé de tot plegat»

Quim Torra | 01/11/2016 a les 22:00h

Una de les grans aportacions del procés de la independència de Catalunya ha consistit no només en forçar a definir-se sobre la sobirania de Catalunya, sinó també en infiltrar en el llenguatge una claredat inèdita. Anys d'autonomisme i peixalcovisme havien acabat per generar una neollengua que permetia anar tirant dins de la gàbia espanyola. La feliç indefinició del catalanisme donava per tot. Tot això s'ho ha endut pel davant el procés, i les conseqüències pels ciutadans són d'haver-se obert les finestres i deixar passar l'aire. Oxigen pur. Ja no és possible aferrar-se a la neollengua, perquè el rei va despullat i ara ho sabem.

Sí, l'ambigüitat o neollengua política ha fet autèntics estralls. I és que va ser així, entre ambigüitat i ambigüitat, quan van tancar-nos a la gàbia de la Constitució. Una nova restauració monàrquica que oferia un pacte fatal: unes "formes democràtiques" a canvi del silenci als crims del franquisme i a no sortir-se ni un mil·límetre de les regles del joc pactades pels garants de l'status quo espanyol des de fa segles. Deia Montserrat Roig que la seva era la generació dels "fills forçats pel franquisme". La nostra és la dels fills forçats per la transició.

Contra tot això s'ha alçat avui el moviment independentista, quan és majoria, però també els anys passats, quan, en minoria, batallava per fer-se sentir en un combat desigual. Per això és l'únic assumpte que realment amenaça l'establishment que regna a l'Estat espanyol. I ho fa, sobretot, insisteixo, parlant clar. Avui la societat és un clam: prou de retòriques buides, prou de boires espesses, prou d'incompliments als programes electorals. Resumint, prou de prendre'ns el pèl. Per això ha estat excel·lent el discurs de Gabriel Rufián, senzillament perquè ha demostrat que la hipocresia és l'últim reducte dels cínics. I no faig cap judici de valor, sóc un gran defensor del cinisme com a una de les vies per a la supervivència. Ara bé, la defensa de la política de l'ambigüitat i la hipocresia, i del xantatge com a font d'inspiració resta avui patrimonialitzat per l'status quo, l'Ibex, el Pont Aeri i els partits que en són tributaris per preservar el pacte lampedusià de la transició.

Amb el "show de Truman-Rajoy"· d'aquest darrer any, hem viscut una atrotinada, polsegosa i arnada pel·lícula de sèrie B amb un PSOE que no és que hagi caigut a la teranyina, ell forma part de la mateixa. EL PSOE ha estat un actor més del show, l'enèsima nova temporada del show de la Transició amb la qual ens van obsequiant des de fa 40 anys. I resulta que ve en Gabriel Rufián i els diu a la cara que tot això és cartró, un decorat descolorit, un escenari arnat i desgastat.

I que es preparin. No hi ha només un, n'hi ha milers de milers de Gabriel Rufians. Ell va donar veu la setmana passada a tots aquells que han dit que ja estava bé de tot plegat, que és indigerible pretendre que ens empassem més preses de pèl descomunals, que a partir d'ara no hi ha més cartes trucades i que la hipocresia serà sempre castigada amb la veritat dita en públic.

Ai, la raó d’estat!

La màxima de Pasqua s’acompleix fil per randa: puja la raó d’estat, baixa la democràcia. I, en aquesta batalla, l’abstenció et fa còmplice

per Pere Torres 02/11/2016

Fou en una emissió de la TF1 de fa gairebé trenta anys: el programa Questions à domicile del 26 de febrer del 1987 volia oferir una visió àmplia de la figura de Charles Pasqua, aleshores ministre de l’Interior. En la conversa, el sinistre polític francès va pronunciar una frase per a la història: “La démocratie s’arrête là où commence la raison d’état.” –La democràcia s’atura allà on comença la raó d’estat. Aquesta filosofia, a casa nostra, la coneixem prou bé.

Quan la democràcia va començar a obrir-se pas durant la transició política, la raó d’estat va planar constantment però dissimulada sota la capa d’una “noble” apel·lació a contenir les aspiracions particulars per tal de garantir una estabilitat i una prosperitat comunes, tan aclamades com imprecises. D’un temps ençà, però, la capa ha caigut i la raó d’estat s’esgrimeix sense manies.

El primer avís d’aquest nou to fou la sentència del Tribunal Constitucional contra l’estatut de Catalunya. S’havia acusat aquest text –fruit del pacte entre dos parlaments democràtics– de tensionar la Constitució, però aquesta fou l’excusa per a una veritable reforma encoberta del marc constitucional del 1978. Amb la interpretació del Tribunal, es retringien els marges de llibertat –és a dir, l’espai del joc polític– i es dissenyava un estat més unidireccional, més uniforme, amb menys pluralitat en les solucions, amb menys possibilitats d’acords entre les parts. I ha estat aquesta reforma encoberta la que ha permès retallar les competències de la Generalitat fins a uns nivells inferiors als que tenia amb l’Estatut del 1979.

La raó d’estat ha donat ales a la guerra bruta, a les persecucions judicials de polítics, a la intervenció dels comptes públics de la Generalitat i dels ajuntaments, a l’exercici de dures pressions a empreses, organitzacions i persones conegudes que mostraven simpatia per la causa catalana, a rebentar actes, a perjudicar inversions privades i a no executar les públiques, a multiplicar discriminadament les inspeccions fiscals…

Amb l’aplicació de la raó d’estat contra Catalunya, la democràcia espanyola va començar a aturar-se. I aquells que s’ho miraven amb un cert distanciament –les reivindicacions catalanes mai no han gaudit de gaire solidaritat– ara contemplen astorats com s’ha fet un pas més i s’ha actuat amb contundència per a dissipar qualsevol risc d’alternança en el govern. El PSOE també s’ha plegat davant la raó d’estat i ha cedit el govern a Rajoy, fins i tot a costa d’esberlar-se com a partit.

Però, què és la raó d’estat? Una visió superior d’allò que necessita un país per a governar-se millor, per a oferir aquella estabilitat i prosperitat a què al·ludíem abans? No; la raó d’estat no és la raó de la gent; la raó d’estat no és l’interès general o el bé comú. La raó d’estat és la conveniència d’uns pocs –la casta, les elits econòmiques, l’1%, l’“establishment”, els poders fàctics… La nomenclatura és variada però remet a una mateixa idea: hi ha gent, ben instal·lada en les institucions del país, que té una visió patrimonial de l’estat, que considera que són els únics amb dret a exercir i a beneficiar-se del poder de debò i que admeten el joc democràtic mentre aquest aspecte bàsic no estigui en perill.

L’autogovern de Catalunya els desafia i, per això, sempre l’han volgut limitar. Potser no s’esperaven que la reacció fos l’auge de l’independentisme i, perplexos, han optat per un atac massiu que mira d’anorrear el moviment sobiranista a través d’accions intimidatòries als líders i atemoridores al conjunt de la població. La possibilitat d’un govern del PSOE amb el suport de Podem i els independentistes catalans també ha inquietat la seva privilegiada posició i, per això, l’han tallada de soca-rel, sense manies.

La màxima de Pasqua s’acompleix fil per randa: puja la raó d’estat, baixa la democràcia. I, en aquesta batalla, l’abstenció et fa còmplice.

Franco massacra el Liceu Escolar de Lleida

Marc Pons

Foto: Arxiu Nacional de Catalunya
Barcelona. Dimecres, 2 de novembre de 2016
1 minut

Liceu Escolar Lleida (1937) Arxiu Nacional de Catalunya

Tal dia com avui, fa 79 anys, l'aviació franquista va bombardejar Lleida. Eren les 15.40 hores i les bombes van tocar els seus objectius: el Liceu Escolar i el mercat de Sant Lluís. En aquell atac van morir més de 300 persones. El gruix de la massacre, però, es va produir al Liceu Escolar; on –sota l'efecte de les bombes– van morir 48 nens i diversos professors que hi feien classe. “La rialla dels infants degué quedar soterrada per sempre sota les runes [sic] i els àngels dels infants també degueren caure-hi morts amb les ales de plata esmicolades” (Xandri, el titellaire, 1938).

Algunes fonts afirmen que l'objectiu inicial era la fàbrica electroquímica de Flix, però que les condicions meteorològiques van obligar els atacants a modificar els plans. El que és cert és que l'atac sobre Lleida i els objectius perseguits deixen poc marge a altres interpretacions. El Liceu Escolar era una institució educativa no confessional que aplicava un model pedagògic innovador basat en els valors de la llibertat, de la igualtat i de la cooperació. Havia estat fundada el 1906 per una parella de mestres lleidatans –Frederic Godàs i Victorina Vila– i seguia el model de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia.

A ulls dels franquistes el Liceu Escolar era una fàbrica de republicans i catalanistes. “Rojos”, en el seu argot. Si acceptem la peregrina teoria meteorològica, cal acceptar també que el comandament militar franquista va decidir modificar l'objectiu d'atac: d'una fàbrica cap a una altra fàbrica. La pràctica de l'extermini convertida en cultura, que assoleix el punt culminant de pervers simbolisme quan els franquistes ocupen la ciutat (1938) i els falangistes que els acompanyaven afusellen les làpides del cementiri retolades en català. També les de les víctimes de la massacre del Liceu Escolar.

3/11: No som els ‘raros’

Vicenç Villatoro02/11/2016 19:02

Segueix-me

“ELS CATALANS sou molt raros”. Vas pel món comentant el procés català i algú et diu que la reivindicació catalana és excèntrica, estranya. I contestes: “No, no... El que és raro és el govern espanyol”. En el món que ens és més pròxim hi ha unes maneres que són considerades les normals, les que corresponen a les democràcies. Una forma i un fons, unes maneres d’anar pel món, de parlar, de resoldre els conflictes, que tenen la benedicció del que és normal, i per tant comprensible i plausible. Abans de llegir la lletra petita, hi ha gent que ens mira des de fora -i aquest conflicte es resoldrà en l’escenari il·luminat de l’opinió pública internacional, tot i que s’hagi de fer molta feina entre bambolines- que creu que el govern espanyol és el normal i el sobiranisme català l’estrany. Però la finestra d’oportunitat per al sobiranisme és convèncer que va al revés: que ell es mou en els paràmetres del que és normal i pertinent en una democràcia, i que és el govern espanyol qui fa coses que no són normals ni pertinents: no escoltar, no dialogar, no negociar, perseguir, judicialitzar... El sobiranisme català ha de mirar de no ser ni semblar raro, excèntric ni maleducat, perquè no és la seva tradició. Però també perquè no li convé.

El vaig trencar perquè era meu

Antoni Bassas02/11/2016 23:16

Segueix-me

UN EXPERT DE TALLA internacional salva el que pot d’una obra d’art que queda malmesa en l’incendi provocat per una revolta. El salvament és fet amb l’ajuda de la gent del poble. L’obra es restaura fins on és possible, s’exhibeix en les millors condicions i ara, vuitanta anys després, la justícia la fa tornar al lloc d’on va sortir. Amb el detall no menor que si la tornes, te la carregues, perquè es tracta de pintures de fa 800 anys. La tecnologia disponible permet solucions d’exhibició en origen sense riscos. La resolució judicial que obliga a tornar les obres de Sixena pertany, simbòlicament, a la categoria del conflicte conegut com a procés: el que li passi al bé que es vol protegir tant és. L’important és proclamar que això és meu, encara que ho trenqui.