Els brigadistas van vindre de mols paisisso per lluitar peruns ideals ( avui quedan pocs que lluiten per ideals) i molts van tindre molts problemas per tornar al seu pais com els EEEUU i atres no van podra tornar Alemania ,Italia, Austria,Republica Checa etc

El PP i el 3 % de l’unionisme

Iu Forn
Barcelona. Diumenge, 16 d'octubre de 2016
3 minuts

A un servidor, en general, li molesta molt que li fotin la cartera. Sigui qui en sigui l'autor. És a dir, pel fet que me la foti un o un altre, no em considero més o menys robat.

A un servidor, en particular, li molesta molt que intentin fer-li passar bou per bèstia grossa. O si ho prefereix, em neguiteja molt que em prenguin per més imbècil del necessari.

Durant mesos hem hagut de suportar (sí, sí, suportar és la paraula) paral·lelismes entre el famós 3 % i el moviment independentista. I amb aquesta estranya habilitat per barrejar-ho tot i fer amanides impossibles (de dàtils amb bacó, pinya en almívar, olivada i ou ferrat, com per posar-ne un exemple), hem vist bromes tan reeixides com aquella del TV3 % i d'altres d'aquest l'estil que fan molta gràcia als nens de P4 i als avis que dormiten davant del televisor després d'haver-se acabat una ampolla d'orujo acabada d'encetar.

“Inasequibles al desaliento” i “impasible el ademán”, aquests genis ni van immutar-se quan van escoltar la famosa conversa entre el ministre del seu Interior i el cap de l'Oficina Antifrau. Tampoc quan van adonar-se de fins a quin punt la guerra interna que hi ha allà dins ha podrit tant el sistema que filtren les converses conspiradores que es graven entre ells mateixos. I tampoc no van moure un sol múscul quan es va saber que l'Estat espanyol va pagar un milió d’euros a un paio que els va estafar vilment venent-los unes proves sobre el cas Trias fetes per son fill petit a la classe d'expressió artística i sensorial. I amb els peus.

Si la seva denúncia d'un món net de corrupció hagués estat certa, haurien condemnat aquestes situacions. Però es veu que no els va venir gaire bé en aquell moment.

I vostè i jo, que som una gent farcida d'innocència, teníem l'esperança del penediment. La gent que diu ser la integritat, la regeneració, la puresa, el combat contra les coses lletges i a la primera que poden ni són íntegres, ni regeneren, ni són purs, ni combaten les coses lletges, poden haver tingut un mal dia. Fins i tot una mala setmana. Fins i tot més de 300 dies dolents els té qualsevol.

Però un dia els truca a la porta un 3 % ben bonic i formós. Ai las! I concretament en un judici. Allà, un dels acusats (compte, davant d'un jutge, no en un bar de carretera que té neons a la façana i després d'haver-se fotut 10 lumumbes i 3 bosses de cacauets) va i diu que el PP cobrava una comissió del 3 %. I tu esperes que la integritat, la regeneració, la puresa, els que combaten les coses lletges, els que s'han omplert la boca dient que l'independentisme existeix per tapar la corrupció, ara sí que obriran la seva boqueta. I esperes la denúncia valenta, la declaració pública, l'editorial usant els mateixos adjectius que van dedicar al seu moment a un cas semblant i, sobretot, la brometa. Sobretot esperes la brometa. I resulta que no. Resulta que callen com morts.

No els molestava que els robessin, no. De fet, el silenci fa tant de soroll que pel que sembla els encanta que els robin. El que els molestava era l'independentisme (cosa que ja sabíem) i han estat usant la corrupció certa i, sobretot, la inventada (promocionada i pagada per l'Estat, o sigui, per vostè, per un servidor i pels espanyols) per combatre idees.

Si els roben uns que no són indepes, si els corruptes són defensors de la unitat d'Espanya, llavors s'ha acabat la integritat, la regeneració, la puresa i el combat de les coses lletges. I també les lliçons de moral. Llavors tot l’unionisme no és corrupte, com ho era tot l'independentisme, ni existeix La 1, La 2 i El3 %. I llavors fins i tot els del 3 % de la Meseta són tan bons que els donem suport perquè governin.

Perquè el 3 %, si és nostrat, no ho és. I ara, sisplau, que passin la regeneració, les majorets i l'elefant rosa!!!

Franco al Born (me’n vaig)

EMPAR MOLINER Actualitzada el 17/10/2016 21:06

Avui s’obre al públic l’exposició al Born amb l’estàtua del dictador Franco, que ha ideat l’Ajuntament de Barcelona per “museïtzar” l’espai públic i fer-nos pensar, es veu. Es tracta de mostrar-nos (per força, en aquest cas) l’estàtua de l’home que va ordenar rapar els cabells de la meva àvia i fer-li prendre oli de fetge de bacallà per, tot seguit, passejar-la pel poble en una mena de carro, en roba interior, tota cagada. S’ho podien estalviar. No ho hem oblidat ni un fastigós instant.

Les estàtues i els símbols d’aquella victòria són encara per tot arreu, sí. En molts pobles i ciutats. A Granollers, al carrer Guayaquil, vaig viure en un pis de protecció oficial que tenia incrustada a la paret una placa amb el jou i les fletxes. Però arrencar aquests símbols del lloc on els va edificar el règim i mostrar-los en un altre lloc, amb ànim artístic, perquè el populatxo “se senti interpel·lat” és molt més agressiu. Traslladar una estàtua, la que sigui, a un altre lloc (ben triat) per força ens en fa tenir una visió des de dalt: irònica, sarcàstica o desdramatitzadora. ¿Una estàtua de Pinochet a la Rambla, perquè pensem en els torturats? Sí, em direu que els alemanys han posat alguna estàtua de Hitler al carrer. Potser sí, però és que ells van fer els Judicis de Nuremberg. El que va rapar la meva àvia es va morir de vell.

¿Té sentit fer una exposició lúdica sobre criminals de la història? Potser sí, si parlem de Jack l’Esbudellador, però potser no, si parlem d’un assassí més recent, com el de, posem per cas, Marta del Castillo. Hem de mirar, primer, com estan les ferides. A mi no em pot obligar cap pedagog de pa sucat amb whisky a sentir-me “interpel·lada” per cap estàtua de Franco al carrer. No hi passaré, doncs. Perquè a més a més em rebenta tota la pasta que gastarem en segurates, per evitar que els emprenyats hi llancin pintura i que els fatxes s’hi facin fotos.

RADICALS PERILLOSOS

Alguns veïns d'Alba de Tormes (Salamanca) van xiular i insultar la monja argentina resident a Manresa, sor Lucía Caram. A la plaça major d’aquest poble s'hi van viure moments de tensió. Desenes de joves que portaven banderes d'Espanya van fer una sonora xiulada i van fer proclames a favor de la unitat d'Espanya per protestar per la presència de Caram. Es van poder sentir xiulades i crits de "monja separatista", "no ens enganyis, Catalunya és Espanya" i "visca Espanya". Es dóna la circumstància que la monja anava a Alba de Tormes a parlar de santa Teresa de Jesús, ho feia en castellà i tractava sobre la figura d'una religiosa que, suposadament, aquesta terra s'estima.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha denunciat a través de Twitter que l'han amenaçat de posar-li una bomba al cotxe. Puigdemont ha acompanyat la piulada amb una captura de pantalla d'un missatge, fet a nom de Jorge Fernández Hernández, conductor d’autobús de Salamanca, que l'insulta i assegura que la seva "hora arribarà aviat". "Tens el poble català dividit i tu, cada vegada més diners al compte. Una Bomba sota el teu cotxe, alerta. Els Països Catalans no existeixen", afirma l'usuari d'aquesta xarxa social.

La Sala de Govern del TSJC ha sancionat amb una falta lleu una jutge d'Olot, Ana María Caballero Muñoz, per tractar amb "poc respecte i desconsideració" dues lletrades que volien parlar en català durant un judici. A més, també l'amonesta pel to i les expressions usades en l'escrit d'al·legació que va fer arribar a la Sala de Govern.

El cònsol honorari de Letònia a Barcelona, Xavier Vinyals, deixarà de ser-ho el 27 d’octubre per decisió de l’Estat espanyol. El seu crim, ser un declarat independentista.

La Delegació del govern espanyol encapçalada per Llanos de Luna va presentar un recurs contenciós administratiu contra la decisió de l'equip de govern municipal de Badalona d'obrir l'Ajuntament el dia 12 d’octubre. L'objectiu era permetre als treballadors que triessin si volien fer festa el dia de la Hispanitat o bé el 9 de desembre, per aprofitar el pont de la Purísssima. Com que el recurs de Llanos de Luna es va presentar només dos dies abans del 12-O, no hi va haver temps de fer una vista oral perquè el jutge pogués escoltar les dues parts i decidir. El magistrat va acceptar la petició de la Delegació d'aplicar mesures cautelaríssimes i va obligar l'Ajuntament a fer festa, amb l'argument que si les oficines s'obrien i es deixava de celebrar la Hispanitat en aquell edifici el perjudici seria "irreparable".

Tots aquests fets són protagonitzats per radicals perillosos: uns quants veïns d’Alba de Tormes, un conductor d’autobús de Salamanca, una jutgessa d’Olot, el ministre Margallo, la delegada Llanos de Luna... Radicals perillosos que duen al cap una idea d’Espanya excloent, rància, violenta, opressiva i caducada. Radicals perillosos que creuen que la democràcia només existeix en el marc de les seves regles, i que confonen la legalitat amb la legitimitat. Radicals perillosos que enfronten odi, crits, insults, menyspreus i actuacions judicials a urnes i democràcia.

Curiosament un dels més perillosos d’entre els radicals, el diputat badaloní Xavier Garcia Albiol, utilitza aquest epítet per referir-se a tots els que defensem la llibertat de la nostra terra per vies democràtiques... Albiol titlla de radical tot bitxo vivent independentista, el menysprea i el caricaturitza presentant-lo en societat olorant-se la suor de les aixelles i llepant-se el dit, però mai dels mais reconeixerà que els radicals perillosos, en aquest país, enarboren la rojigualda i estan ideològicament molt a prop seu... Deu ser allò de la palla i la biga.

Carles Feiner

CARME BERLABÉ CONSERVADORA DEL MUSEU DE LLEIDA

“La sentència de Sixena és un despropòsit” “En una Catalunya independent tots aquests conflictes s'haurien de resoldre en l'àrea del dret internacional i possiblement tindríem una força que ara no tenim” “La primera reclamació que ens va arribar va ser el 1995 i a partir d'aquell moment va començar el calvari que estem vivint per les exigències d'Aragó”

Carme Berlabé viu el cas de Sixena des de fa vint anys Foto: KRISTEN CAMPOS / MUSEU DE LLEIDA.

Lluitadora.

El currículum de Carme Berlabé és molt extens. Quan va començar a estudiar dret estava destinada a seguir els passos del seu pare dins de la gestoria familiar. Pocs anys després va tornar a la universitat per estudiar història antiga, però una de les assignatures la va encaminar a història de l'art. Avui és doctora en història de l'art, en ciències jurídiques i polítiques i llicenciada en geografia i història. La seva vocació i el seu interès per les obres d'art l'han dut a ocupar el càrrec de conservadora del Museu de Lleida.

TERESA BERENGUERAS - LLEIDA

El patrimoni no es pot regalar; seria
una falta de respecte al territori on ha estat tants anys

Carme Berlabé, quan era becària, ja va llegir la primera carta que va arribar a Lleida des d'Aragó en què es reclamaven obres d'art. Han passat vint anys i ha viscut en la seva pell tota la història inacabada de Sixena. En parla obertament. Al Museu de Lleida hi ha molta activitat.

Per què va estudiar història de l'art?

Vaig arribar a la universitat el 1974 per estudiar dret, ja que el meu pare tenia una gestoria i la intenció era que jo continués el negoci familiar. No m'apassionava, però vaig estudiar dret i també em vaig treure el títol de gestora, i fins i tot durant un temps la gestoria familiar va estar al meu nom. Però aquell no era el meu somni i quan als trenta anys em vaig separar vaig decidir fer allò que no havia pogut fer abans i em vaig matricular a història antiga. Fent
l'assignatura d'història de l'art em vaig adonar de les possibilitats que com a possible camp d'investigació tenen les obres d'art, i aleshores vaig decidir canviar la història antiga per la de l'art.

Com va descobrir el Museu Diocesà de Lleida?

Va ser durant un exercici d'una de les assignatures de la carrera que vam fer una visita a aquest museu. Em va colpir veure l'estat de conservació de les obres i de sobte i d'una manera inconscient vaig decidir que volia dedicar els meus coneixements a aquell patrimoni. Es va organitzar l'exposició que commemorava el centenari de la fundació del museu i vaig col·laborar en el catàleg. A partir d'aquell moment vaig adonar-me que la figura del fundador del museu el 1893, el bisbe Meseguer, no havia estat valorada suficientment i vaig treballar per donar-lo a conèixer i reivindicar-lo. La meva tesina doctoral llegida a Barcelona tracta sobre la història del museu. Recordo que la primera reclamació que ens va arribar relativa a les obres d'art de Sixena va ser l'any 1995 quan jo estava de becària fent feines al Bisbat de Lleida. A partir d'aquell moment va començar aquest calvari que estem vivint per la reclamació aragonesa de tota una sèrie d'obres d'art que fa anys que són a Catalunya.

Durant anys Catalunya ha cuidat, conservat i mantingut aquestes obres que ara reclama Aragó. Si es tornen s'haurien de cobrar les despeses que durant desenes d'anys han comportat per a Catalunya?

La sentència diu que aquestes obres han de tornar al monestir de Sixena. Si Catalunya vol cobrar les despeses que ha hagut d'assumir haurà d'iniciar un procés contra Sixena per veure què és el que consideren els jutges. Sense voler entrar a discutir els termes ni el contingut del text, la sentència que obliga a retornar les obres em sembla un despropòsit per molt ben raonada que pugui estar. Penso que els governs d'Aragó i Catalunya no han de discutir sobre aquest tema als tribunals sinó en una taula de negociacions. Fer una execució provisional de la sentència sense que aquesta sigui definitiva em sembla un despropòsit.

Creu que aquest és un tema polític?

Si és un tema polític i no jurídic aleshores s'ha de fer política i s'ha d'acabar parlant i negociant sobre una qüestió en què no ha d'haver-hi ni guanyadors ni perdedors. Cal arribar a un punt en què sobre la taula cadascú renunciï a alguna cosa, és inevitable; cal invertir en un bé superior i comú. Fins que no s'arribi a aquest punt no es resoldrà res, el patrimoni s'ha de compartir. Em sembla que hi ha molta gent que això ho té clar però no sap com fer-ho. El patrimoni no es pot regalar; seria una falta de respecte al territori on ha estat tants anys i a la gent d'aquest territori. Cal buscar un sistema per compartir-lo.

En una Catalunya independent es podria resoldre aquest tema?

Si Catalunya fos independent tot això tindria un altre marc, les dues parts es mirarien d'igual a igual i aleshores entraríem en altra dinàmica, no sé si millor o pitjor. En una Catalunya independent totes aquestes reclamacions s'haurien de resoldre en l'àrea del dret internacional i possiblement tindríem una força que ara no tenim, un esperit que ara tampoc tenim i les negociacions amb les autoritats espanyoles serien dins d'una igualtat que ara tampoc tenim, d'estat a estat, i ja sabem que ara no és així. No puc dir si aquesta situació seria millor o pitjor, però sí que hi hauria un component que ara no hi és.
Estaríem en un context internacional en què ara no estem, ara som part d'un estat i la nostra veu està tapada i ofegada. Dins d'una Catalunya independent tindríem igualtat d'oportunitats.

Les comarques lleidatanes són riques en art.

Tenim llocs amb un important patrimoni artístic però també tenim patrimoni natural. Una de les funcions primordials del Museu és potenciar i projectar el territori esperonant les seves iniciatives.

Correa pel pàrquing i Susana per la porta gran

Antoni Bassas17/10/2016 21:11

EL MINUT A MINUT d’ahir al migdia va donar un titular al qual només faltava posar-hi un signe d’admiració: “El PSOE andalús ja defensa l’abstenció en la investidura de Mariano Rajoy”. Visca. Som a un pam de la investidura, gràcies a Susana Díaz, obedient executora del cop de mà de Felipe González contra Sánchez, futura secretària general socialista espanyola i guardiana del sistema de finançament autonòmic. Gairebé a la mateixa hora Correa declarava davant el jutge del cas Gürtel que ell entrava i sortia del pàrquing de Génova amb la mateixa targeta que els de l’executiva del PP i així no havia de passar per l’escàner el maletí amb els diners que li portava a Bárcenas. I ja a la tarda, la fiscal va ordenar la querella contra Forcadell, un altre titular del minut a minut d’ahir que també hauria hagut de dur signe d’admiració. Quina vergonya tot plegat!

Espanya no se salvarà a si mateixa

"Podrien generar una llei electoral que retornés les garanties de pervivència al sistema bipartidista de la segona restauració espanyola i, de passada, limités molt la presència de diputats indesitjats com els d'ERC, PDC, Bildu i, fins i tot, el PNB"

per Salvador Cot 17/10/2016

Per Madrid corre la idea -intensament- que la solució contra la decadència del règim del 78 és una reforma profunda de la llei electoral espanyola. Si el sistema actual ha proporcionat quatre dècades de concentració de poder, una nova fórmula podria dissenyar una eina a mida que arreglés les disfuncions que, al seu parer, amenacen el monopoli del dret a decidir de les elits madrilenyes.

D'una banda, un llindar més alt dels mínims provincials podria deixar fora del Congrés bastants candidats de Podemos i, sobretot, marginaria Ciutadans, a qui deixaria circumscrits únicament a les demarcacions amb més població. De l'altra, un recompte parcialment estatal -del tipus de les eleccions europees- rebaixaria substancialment la presència dels partits catalanistes i basquistes. Les dues opcions, combinades amb astúcia, podrien generar una llei electoral que retornés les garanties de pervivència al sistema bipartidista de la segona restauració espanyola i, de passada, limités molt la presència de diputats indesitjats com els d'ERC, PDC, Bildu i, fins i tot, el PNB.

Aquest podria ser el pacte de fons entre Mariano Rajoy i Susana Díaz, entre el PP madrileny i el PSOE andalús. Un acord de salvació mútua entre dues organitzacions molt corcades per la corrupció, les portes giratòries i el cinisme ideològic. Espanya no se salvarà a si mateixa.

Repugnantes las mentiras que vierte el nacional-madrileñismo sobre Companys.

No he pinchado ni uno sólo de esos ponzoñosos enlaces, ya sé las manipulaciones que contienen, simplemente apuntar que Companys, lejos de ser el instigador, trató de contener a los exaltados que ya se habían hecho con armas y no pudo revertir la situación aunque trató de reconducirla.

En todo caso, el franquismo tuvo 40 años donde se depuraron a cualquiera que hubiera cometido excesos, que no era el caso de Companys y tantos otros, asesinados por el fascismo por pura política. Sin embargo, ni un sólo [...]

Quan trencarem realment amb el franquisme?

Francisco Franco torna a ser el nom que encapçala més titulars aquest dimarts. I no, no som a l'any 1960 ni és 20N. El franquisme torna a ser motiu de debat a causa de la desafortunada exposició que ha organitzat l'Ajuntament de Barcelona amb estàtua eqüestre del dictador inclosa. En 24 hores, ja registra graffitis, restes d'ous i altres restes orgàniques i fins i tot una nina inflable ha trotar el cavall de Franco davant del decapitat dictador. El rebombori és tan gran que els organitzadors del pregó de la Mercè alternatiu ja han dit que es mobilitzaran cada setmana fins que aconsegueixin retirar les estàtues. Mentrestant, la Fundación Nacional Francisco Franco també han tret el cap per dir que denunciaran el consistori per no haver conservat prou bé l'efígie.

Un xou en tota regla, fruit de la política de postureig de l'executiu dels 'comuns'. El rerefons de tot plegat, però, és el pitjor. Colau i Pisarello consideren l'exposició una bona manera de contextualitzar la dictadura. Quaranta anys després, encara s'ha de fer? Els quedava algun dubte als alemanys de què suposava Adolf Hitler l'any 1985? S'han de suposar bones intencions als de Barcelona en Comú -tot i que amb desencert en l'execució-, però el 'quid' de la qüestió és la Transició de nou. La maleïda Transició que no va suposar un final del franquisme i tot el que suposava, sinó només un punt i seguit. Cap trencament.

És per això que aquest dimecres el Parlament de Catalunya votarà una proposició de llei que anul·li els judicis sumaríssims dels consells de guerra franquistes, entre els quals els de Companys. Sí, en quaranta anys l'Estat no ho ha fet, encara que sembli mentida. La cambra catalana intentarà així fer el trencament respecte el règim feixista que l'Estat encara no ha fet i, de rebot, farà un pas més amb l'altre trencament: el de la sobirania espanyola sobre Catalunya. El Principat ignora passar per l'Estat per demanar l'anul·lació i tira pel dret. S'ha acabat la paciència en aquest sentit i aviat s'acabarà la paciència d'esperar una modernització d'Espanya. Setembre de 2017 és la data clau.

Per què ens ofèn la imatge de Franco

Sebastià Alzamora18/10/2016 20:14

Segueix-me

La imatge de Franco ens ofèn perquè som ciutadans d’un país que encara és essencialment franquista. Als quaranta anys de dictadura hi hem de sumar quaranta anys més d’una democràcia formal que no ha significat res més que la pervivència del règim sota la carcassa d’un estat de dret que mai ha funcionat com a tal. Les diferències més remarcables entre un període i l’altre són que actualment els ciutadans ja no som assassinats ni enviats a l’exili per ordre de l’estat, i que durant més de dues dècades hem gaudit dels beneficis del model conegut com a societat del benestar, ara ja periclitat. Són diferències substantives, és innegable. Però insuficients per ocultar que actualment el franquisme no tan sols no té res de residual sinó que segueix políticament, institucionalment i culturalment viu.

El partit més important de la política espanyola (en diem partit per inèrcia, tot i que en realitat es tracta d’una presumpta banda criminal organitzada) no tan sols s’ha negat reiteradament a condemnar el règim sinó que dóna cobertura a aquells que han insistit a fer-ne apologia, fins i tot utilitzant la violència. Els crims del franquisme (inclosos els de guerra) no han estat jutjats, i un jutge de trajectòria tan qüestionable com Baltasar Garzón només va ser castigat quan se li va acudir d’obrir un sumari amb aquest propòsit. Fa pocs dies la pretensió de la jutge argentina María Servini de processar el franquisme va topar amb una instrucció de la fiscal general de l’Estat que prohibeix que cap jutge o fiscal espanyol col·labori amb aquesta magistrada.

El franquisme no tan sols no té res de residual sinó que segueix políticament, institucionalment i culturalment viu

Les investigacions sobre les fosses comunes són sistemàticament obstruïdes, i ni el simbòlic cadàver del poeta Lorca ha estat encara localitzat. Fa dos dies s’arxivava la causa contra el ministre de l’Interior en funcions per un escàndol polític de la mateixa naturalesa i gravetat que el que fa quaranta anys, als EUA, va acabar amb la carrera del president Nixon (se’n va dir Watergate), mentre la Fiscalia iniciava un procés contra la presidenta del Parlament català per haver permès una votació d’acord amb el reglament de la cambra: se l’acusa de prevaricació i desobediència (?). L’actual cap de l’Estat és un rei que ostenta aquesta dignitat pel fet de ser fill d’un altre rei, posat al tron per decisió de Franco, i que fa un parell d’anys va haver d’abdicar sota la pressió d’un cúmul d’escàndols de corrupció. Quan Correa afirma que durant molts d’anys a Espanya molts feien el mateix que ell, no tan sols té raó sinó que podria afegir que se seguia fent el mateix que ja es feia durant el franquisme: aprofitar el sistema institucional per robar als ciutadans.

No seguiré per falta d’espai. Només cal afegir que no tinc cap dubte de les conviccions antifranquistes de l’alcaldessa Colau ni dels responsables de l’exposició del Born. Però els discursos imaginatius sobre assassins de masses com Franco són un luxe només a l’abast de les societats que han tingut l’oportunitat de fer net del dolor i les ferides del passat. I és obvi que no és el nostre cas.

Ni llibertat ni igualtat, però...

Empar Moliner18/10/2016 20:10

Segueix-me

El PSOE s’ha abstingut, suposo que per anar-se entrenant per als dies que s’acosten. S’ha abstingut en una votació al Congrés de Diputats que demanava que es fixés com a requisit que el personal de l’administració de justícia conegués les llengües cooficials d’Espanya. Això volia dir, vaja, que els jutges que es guanyessin el sou en una -en diuen així- comunitat autònoma amb llengua pròpia haurien d’entendre -com a mínim entendre- els lletrats i els acusats indígenes. Aquest gest és el que fan, sense cap llei que els hi obligui, els comerciants dels basars de bagatel·les vinguts d’altres latituds. I el fan perquè, en general, quan vius en un lloc amb una llengua o llengües diferents de la teva, el que sols fer sense voler és aprendre-les. Costa més decidir que no aprendràs la llengua que no pas decidir que l’aprendràs. Al basar on vaig jo a adquirir gomets i altres elements dificultosos de demanar és la filla de la mestressa qui li tradueix les coses a la mare. Per tant, som on érem. Un jutge castellanoparlant que treballi a Sant Kevin de Vallfosca no té cap obligació d’entendre l’aixafaterrossos que té al davant. És l’aixafaterrossos qui té l’obligació de fer-se entendre pel jutge. Es pot trobar, doncs, amb aquella dama tocada (i posada) de l’altre dia que, sarcàstica, li retreia a la lletrada que li parlés amb aquella llengua “tan universal” que era el català.

De vegades et fa falta que el PSOE s’abstingui a l’hora de votar una llei perquè tu puguis adonar-te del que és exactament la fraternitat. Fraternitat és demanar als indígenes que s’hi posin bé, perquè no tindran el dret de declarar i ser entesos en la llengua materna al jutjat. Hauran de dependre, com Blanche DuBois, de la bondat dels estranys. El federalisme em fot a cent.

Ahir fent un petit homenatge al peu pare vaig anar al Teatre lliure a veure la obra "IN MEMORIAM" ,la quinta del biberónEns explica la Batalla d'Ebra que demostra que els catalans van patir els capritxos dels facistes ia que Franco tenia el camí lliure perconquistar Barcelona pero volia fer durar la guerra un any abans .I las consignes del president del govern de la República RESISTIR RESISTIR cuant ell estaba caím del exili i cridan les lleves del 1941 el 13 d'abril 1938 que tenian que ser cridats al 1941
Joves de 17 anys Que cregueren que combatien per la causa de la llibertat [...]

Crida a la mobilització massiva demà per rebutjar l’ofensiva judicial de l’Estat

ANC, Òmnium i AMI organitzen una concentració demà a les 7 de la tarda a les portes del Parlament

Tothom era conscient que la manifestació d’aquest Onze de Setembre no tenia tant pes com les anteriors, ja que els polítics han de ser els impulsors dels esdeveniments que han de fer arribar el país a la independència en els propers mesos. A més, gran part de la societat civil era conscient que aquests passos cap a la desconnexió portarien ofensives judicials de l’Estat, cosa que s’hauria de respondre amb més mobilitzacions al carrer que cap altre any. La primera, ja la tenim aquí. Serà demà a les 7 de la tarda a les portes del Parlament de Catalunya.

La concentració, a les 7 de la tarda davant del Parlament

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI) i Òmnium Cultural han convocat una concentració per a aquest dijous per expressar el seu suport a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, després que la Fiscalia l’acusi dels presumptes delictes de desobediència i prevaricació. La concentració tindrà lloc davant del Parlament de Catalunya a partir de les set del vespre. La Fiscalia Superior de Catalunya ha presentat aquest dimecres al TSJC la querella criminal contra la presidenta del Parlament per permetre la votació de les conclusions de la Comissió d'estudi del Procés Constituent el passat 27 de juliol, tot i que el Tribunal Constitucional (TC) l'havia advertit que no ho podia fer.

Ana Mato nombrada asisten local de tots el eurodiputats del PP exepte del seu germá Grabiel ,el motiu que el Parlament Europeu impideix la contratació de familiars(Eurodisney, viatges a Dublín , comunions, i festes d'aniversari) tot en va
El partit ha premiat el seu"sacrifici" amb una feina a dit
Ens recorda jordi Casasva deixar el Parlament per un frau fiscal de 429.203 euros i va repareixar fent de asessor al eurodiputat Juan Carlos Girauta ; i paraules de Girauta NO LO PODIAMOS CONDENAR A NO TRABAJAR

PP=PSOE=CIUDADANOS

El RACC diu prou als incompliments de l'Estat amb la N-340

Denuncia la passivitat del ministeri de Foment, que encara no ha respòs a les mesures d'acció que li van proposar fa un any

Recupera la campanya que va iniciar el setembre del 2015 per argumentar, amb més raó que mai, que l'Estat no mostra cap interès en fer front a la mortalitat a la N-340 que en aquest últim any s'ha endut la vida de nou persones.

El Reial Automòbil Club de Catalunya no aguanta més, si fa un any va iniciar una campanya de denúncia als mitjans de comunicació i a les xarxes socials sobre la inadmissible situació de la N-340 al seu pas per Catalunya, avui ha fet un pas endavant per denunciar la manca d'interès de l'Estat per frenar el nombre d'accidents i víctimes mortals. Segons el president del RACC, Josep Mateu, l'any passat el ministeri de Foment va respondre que la mesura es podria materialitzar pròximament. Un any després no ha canviat res: "hi ha passivitat".

La mesura que proposa el RACC consisteix a reclamar el desviament urgent a l'AP-7 dels camions que circulen per la N-340 a les comarques de Tarragona amb una bonificació del 50% en el preu del peatge. "Una solució que ha funcionat bé a Girona", recorda Josep Mateu.

Què ha fet el ministeri?

Posar rotondes. La sorpresa del RACC no només rau en la passivitat de Foment, sinó en l'acció de posar rotondes per reduir els accidents mortals. Una mesura que ha provocat congestió i no ha evitat que, en només un any - des de l'inici de la campanya el setembre del 2015 fins avui- nou persones hagin perdut la vida en set accidents mortals en aquesta via. Una xifra que s'eleva a 95 en el període 2010-1016.

Davant la passivitat de l'Estat i l'increment dels accidents, el RACC anima a tots els ciutadans a sumar-se a la campanya #N340SenseAccidents per fer front comú a través de les xarxes socials.

La llei que anul·la els consells de guerra franquistes es comença a tramitar al parlament

Aplaudiment de tots els diputats en homenatge als familars dels represaliats del franquisme



Per: Redacció
19.10.2016 12:25

El Parlament de Catalunya ha aprovat de tramitar la proposició de llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Cap grup no hi ha presentat esmenes a la totalitat. La iniciativa, presentada conjuntament per Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP, declara nuls i sense cap efecte jurídic tots els consells de guerra sumaríssims instruïts per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista i les sentències respectives. També preveu que el Departament de Justícia emeti una certificació de nul·litat del procediment i la sentència respectiva.

Quan ha començat el debat sobre la proposició de llei, la presidenta del parlament, Carme Forcadell, ha donat la benvinguda als familiars de les víctimes del franquisme. I tots els diputats s’han alçat i les han aplaudides.

El món al revés

Xevi Xirgo - xxirgo@elpuntavui.cat

“A Catalunya aviat no es podrà fer política sense passar pel jutjat. A excepció feta, és clar, que siguis Fernández Díaz

El Congrés va reprovar ahir el ministre Fernández Díaz “per les seves accions antidemocràtiques” i per “la manca d'ètica política” en les seves actuacions “en contra dels que pensen diferent que ell”, que traduït vol dir que l'han reprovat formalment (i per segona vegada) per les converses que va tenir amb l'excap de l'Oficina Antifrau de Catalunya planificant les famoses operacions contra Catalunya. Fernández Díaz és enxampat in fraganti, es fan públiques les seves converses privades (que no deixen cap mena de dubte sobre què es dedicava a fer com a ministre de les clavagueres de l'Estat) i, què acaba fent la fiscalia? Arxivar el cas i rebutjar investigar-les. Com a molt, i ja en parlarem, Fernández Díaz un dia o altre, si és que finalment hi ha govern, potser haurà d'anar a declarar davant d'una comissió parlamentària i rebrà una reprovació formal, de paraula, sense cap mena de conseqüència. I ell encara es presenta com una pobra víctima i diu que el món independentista li té mania. Ha! Ho sap, Fernández Díaz, el que li passa al món independentista? Doncs que centenars d'alcaldes de Catalunya estan empantanegats amb demandes estúpides de la delegada del govern, i que alguns d'ells, com els regidors de Badalona que van treballar el 12-O, han d'anar a declarar al jutjat perquè se'ls investiga i acusa de desobediència i, entre d'altres, del delicte d'apologia de la desobediència. Anotin-se'l, aquest, que ha passat desapercebut i veuran que en sentirem a parlar en els propers dies. Passa això i passa que la presidenta Forcadell serà acusada de prevaricació i desobediència, que el conseller Santi Vila ja ha estat advertit que el cas de Sixena li comportarà conseqüències penals, que la cúpula de l'anterior govern català (Mas, Homs, Ortega i Rigau) s'asseuran al banc dels acusats, que tots els consellers n'estan advertits i, no rigui, que a vostè i a mi un dia d'aquests ens acusaran de vés a saber què. La política a Catalunya, deia Puigdemont a París, s'està convertint en un esport de risc. L'espanyola, en canvi, no. Té, i actua, amb total impunitat.

El retrat de Felipe González

Felipe González ha actualitzat el cinisme polític d'aquell "OTAN, d'entrada no", per convertir-lo en un "Rajoy, de sortida sí"

per Salvador Cot 19/10/2016

Felipe González és el retrat de Dorian Gray del règim del 78. Mentre les institucions derivades de la transició conserven les façanes brillants i en aparent estat de funcionament, l'autèntic rostre del sistema acusa el pacte amb el diable franquista. Totes les decisions que han anat depravant la democràcia espanyola, com aquell "a pesar de todo lo que hicimos en el País Vasco" que se li va escapar, han marcat la cara d'aquell jove sevillà que, avui dia, s'ha convertit en un lobbista sinistre de grans empreses concessionàries.

Felipe González ha actualitzat el cinisme polític d'aquell "OTAN, d'entrada no", per convertir-lo en un "Rajoy, de sortida sí" que permeti que els negocis dels seus amics tinguin la cobertura institucional que necessiten per guanyar fàcil i sempre. Per això a ell i al seu amic/soci José Luis Cebrián no els ha importat ridiculitzar les portades i els editorials del Grup Prisa fins convertir-ho tot en una amalgama incompatible amb l'honestedat. Repetir mil vegades un editorial d'El País no el converteix en veritat.

Però, igual com passa en la novel·la d'Oscar Wilde, al final la misèria de l'ànima pesa més que l'aparença de poder i seguretat de qui fa temps que se la va vendre. A l'oligarca Felipe González el comença a perseguir aquella calç viva dels anys vuitanta en forma de pancartes a la universitat. I és que al seu rostre ja se li nota l'ànima.

Mirant el present amb ira

Sebastià Alzamora20/10/2016 00:00

Segueix-me

La ira és una emoció amb justificada mala premsa, però de vegades és necessari, i fins i tot bell, que s’expressi. Tota la ira dels justos, per dir-ho com el poeta Jaume Pomar, es condensava ahir al Parlament en la seixantena de persones que hi van assistir com a representants dels familiars de les víctimes del franquisme. Es tractava, però, d’una ira serena, mai per mai rabiosa ni violenta, la ira sàvia de qui ha tingut molts anys, massa anys, per aprendre a conviure-hi i a convertir-la en alguna cosa bona i útil. És massa tard per als seus familiars (alguns prou coneguts, com Lluís Companys o Salvador Puig Antich; la immensa majoria, perfectament anònims), però encara i sempre és bon moment per recordar-los i, sobretot, perquè ningú hagi de tornar a patir la dissort i la infàmia que ells i elles patiren. D’això anava la sessió parlamentària d’ahir, en què es va aprovar la proposició de llei que anul·la els judicis sumaríssims i obre el camí per a la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Anava de mirar el present (no el passat, perquè el franquisme i els seus crims són presents en carn i en calç vives) amb ira, amb tota la ira dels justos. Una ira pacífica, meditada, raonada, i, per això mateix, més implacable que cap altra. Perquè no fa servir més armes que la de la raó, la paraula i la civilització.

Tal com explica la crònica de Sílvia Marimon en aquest diari, alguns, com el diputat del PP Alejandro Fernández, responen amb desmesurat cinisme que no és hora de mirar enrere sinó endavant, citant a favor seu unes paraules de Barack Obama que em penso que farien empal·lidir el rostre del president nord-americà si les sentís pronunciades amb una mala bava tan retorçada. Tot i que en el cas del senyor Fernández tenien un sentit literal en el moment de dir-les: si mirava enrere es trobava la presidenta Carme Forcadell, tot just querellada per la Fiscalia per “derogar deliberadament i obertament la Constitució” i per “dinamitar l’Estat” en haver permès -repetim-ho- una votació conforme als procediments establerts pel reglament vigent de la cambra que presideix. Ara bé, al senyor Fernández tampoc no li convenia gaire mirar endavant en aquell moment, perquè s’hauria topat amb la imatge de la senyora xiulada que li dedicaven els familiars de les víctimes, suficient per fer caure la cara de vergonya a qualsevol que en tingui (de vergonya; de cara n’hi ha que van sobrats). Paradoxes amb què es troben de vegades els manifassers de la legalitat, més enllà de la qual, segons ells, només s’estén l’abisme. És el que afirmen sempre els partidaris dels totalitarismes, especialment dels que intenten disfressar-se de demòcrates amb roba espellifada.

El franquisme s’ha adaptat als temps i ja no s’expressa per la via militar: ara prefereix la judicial. I, en lloc de fosses, obre expedients i sumaris. El resultat, però, expel·leix la mateixa pudor de cosa podrida. És el passat, però també és encara el present i cal que no permetem que sigui el futur.