Resignats, ingenus o masoquistes

"A Espanya hi ha un temperament autoritari que ha renunciat a la comprensió, la complicitat i fins i tot la simulació davant “el cas català”

per Vicent Sanchis 12/10/2016

A aquestes alçades de la funció ha quedat clar que els catalans que volen continuar formant part d’Espanya o són resignats –potser per un excés de prudència o per por– o són ingenus –creuen que tot això encara es pot arreglar amb l’ajuda del beat Iglesias– o són masoquistes –masoquistes nacionalment: són tan espanyols, que no els preocupa com els tracta el seu país–. No hi ha un espanyolisme sensat i raonable a Catalunya. En la mateixa dimensió en què hi ha un espanyolisme sensat a Saragossa o un americanisme sensat a San Francisco. Senzillament, perquè l’Estat espanyol és corrosiu per als interessos catalans.

Les evidències es multipliquen des de l’anècdota fins a la categoria. Des dels contertulians, columnistes, piuladors o seguidors de la selecció espanyola que han fet la vida agra a Gerard Piqué, només perquè no és un espanyol com ells voldrien, fins als pressupostos de l’Estat destinats cada any a Catalunya. Des de les inversions de Rodalies i el tracte que Renfe perpetra als seus usuaris fins a la consideració que mereix la llengua catalana en l’administració de justícia implantada a Catalunya. Des de la jutgessa que escarneix dues advocades perquè gosen ser com són fins a l’espoli fiscal –sí, espoli– que pateixen els contribuents d’aquest país. Tant que declaren i tan poc que reben.

Per si amb tot això no n’hi hagués prou, hi ha una actitud difícil de definir si no es compara amb una mentalitat obertament colonialista. Jo mano i vostè obeeix. Perquè ho dic jo i la meva llei i, si no l’agrada, la canvia, encara que no podrà perquè nosaltres som més.

A Espanya hi ha un temperament autoritari que ha renunciat a la comprensió, la complicitat i fins i tot la simulació davant “el cas català”. Seducció és una paraula exòtica i la intolerància s’ha fet intransigència agra i descarada. Insult delirant. En altres llocs del planeta, de la conurbació civilitzada, almenys els vencedors reconeixen aparentment algun dret als vençuts. A Espanya, no. No hi ha cap projecte d’inclusió nacional que resulti atractiu o d’algun interès per als catalans. Només hi ha menyspreu i ordres. Per això la discrepància política es resol als tribunals. On sempre guanyen els mateixos. I per això cal imposar fins i tot la celebració de la “Fiesta Nacional” amb resolucions judicials. Com ha de ser “nacional” una festa que requereix d’una ordre judicial per ser festa?

A Catalunya la discrepància oberta contra l’autoritarisme s’ha fet tan necessària com l’oxigen. I només la resignació, la ingenuïtat o el masoquisme expliquen l’actitud dels abduïts nacionalment.

JORDI BORDA Adjunt a la direcció de Catalunya Ràdio Actualitzada el 10/10/2016 21:52

A Oleguer Presas el van convocar a una concentració de la selecció espanyola el 2005. Allò va ser un moviment polític, de profunda càrrega simbòlica, perquè el que es buscava era la fotografia d’Oleguer amb el xandall d’Espanya. El seleccionador del moment no semblava especialment interessat a comptar amb els serveis del jugador del Barça i tothom tenia clar que el de Sabadell no tenia gaire interès a posar-se la samarreta de la roja. Ja sigui de màniga llarga o en format estiu. Amb el temps ha quedat bastant clar que aquella convocatòria, a la qual Oleguer no es podia negar si no volia tenir problemes legals, era un missatge clar a la dissidència. El poder no estava disposat a acceptar que un personatge de rellevància social i mediàtica com un jugador del Barça qüestionés l’espanyolitat.

Molt d’això, d’aquesta voluntat d’eliminar el posicionament de personatges públics, hi ha en l’afer Piqué. Abans del 2012 una part de la població d’aquest país retreia als esportistes que no es posicionessin políticament. Però és que la consigna era clara: qui se surt del discurs neutre no apareix a la foto. Corrien aquells temps en què si algun pilot del Mundial de motociclisme agafava la bandera equivocada en un triomf rebia una trucada del patrocinador de torn. O si un atleta feia un gest equivocat producte de l’eufòria algú li recordava que la beca corre cert perill si no hi ha un comportament adequat. El 2012 va rebentar les costures de tanta contenció. ¿Algú es podria pensar que si més de la meitat d’un país aposta per un posicionament polític trencador com la independència els esportistes en quedarien al marge?

El més greu de tot és que, a diferència d’Oleguer Presas, Gerard Piqué no era un independentista. Potser no ho és ni ara. Fa uns anys, en una entrevista a Catalunya Ràdio, es va mullar amb una opinió a mig camí entre el federalisme i la no alteració de l’ statu quo autonòmic. Alguna cosa no funciona bé a l’Estat quan un jugador que ha participat activament en els triomfs més importants de la història del futbol espanyol és tractat com si fos portador d’un virus contagiós. Al cap i a la fi, Piqué segurament ha recorregut a marxes forçades el camí que han transitat molts ciutadans d’aquest país. Si no em volen, marxo. Amb Oleguer se’n van sortir per enviar el missatge preventiu a la dissidència. Si algú tenia la temptació d’utilitzar la seva projecció pública ja sabia el pa que s’hi donava. Amb Piqué s’han equivocat, perquè molt em temo que acabarà provocant la reacció contrària.

"El PSC no pot existir mentre el PSOE d'Andalusia utilitzi la seva preponderància orgànica per mantenir el superàvit fiscal que gestiona des de fa dècades"

per Salvador Cot 12/10/2020

La federació catalana del PSOE és Ciutadans. Qualsevol altre posicionament fa inviable la relació entre el socialisme hispanoandalús i un partit d'àmbit català i estratègia pròpia. Per això, malgrat que el PSC hagi anat perdent component catalanista de forma accelerada, aquest fet no ha millorat, gens ni mica, la relació amb el PSOE. La gran paradoxa és que els antics capitans del Baix Llobregat estan ensopegant, ara, amb la mateixa pedra que va fer caure els obiolistes i maragallistes de l'antic socialisme catalanista.

El PSC no pot existir mentre el PSOE d'Andalusia utilitzi la seva preponderància orgànica per mantenir el superàvit fiscal que gestiona des de fa dècades. Ni tan sols estem parlant de simbologia o drets nacionals, només de l'apropiació dels recursos de l'estat per part d'un pacte -de ferro- entre les elits de la dreta madrilenya i la casta política que controla i distribueix el diner públic que es desplaça cap a l'Espanya meridional. I el PSC no té capacitat per trencar aquesta connexió política perversa.

El dilema del PSC forma part del dilema català. Si no es poden canviar les estructures només queda resignar-se o marxar.

Antoni Bassas12/10/2016 22:19

LA TOLERÀNCIA amb la simbologia franquista i els braços alçats feixistes és repugnant. En ple segle XXI, en un país de la Unió Europea, Espanya, encara es permet la gestualitat sota la qual milions de persones, sobretot jueus, van acabar a les cambres de gas. La tolerància deriva del fet que Espanya deu ser l’únic país del món on aquesta simbologia ha estat la del bàndol guanyador d’una guerra i, durant quaranta anys, la del poder que va venir a continuació i que va aconseguir un trànsit a la democràcia sense judicis i ni tan sols peticions oficials de perdó. La cultura política espanyola, el 2016, continua estant penetrada per la impunitat atorgada en democràcia a la dictadura. Es tolera el feixisme i es persegueixen judicialment les urnes.

Vicent Sanchis

La impunitat a València rima amb complicitat. Oficial, no cal dir-ho

Fa alguns mesos un grup d'alterats van agredir dues noies que demanaven signatures a Barcelona per poder veure els partits de la selecció espanyola en pantalla gran i al carrer. Els mitjans de la corneta i el tambor van embogir, i aquelles imatges, gravades des d'un mòbil, es van convertir en l'ariet habitual contra “la violència independentista”. Així ho volen. L'independentisme català ha de ser violent perquè sigui una qüestió d'ordre públic, sota el control de Jorge Fernández Díaz, que, com tothom sap, és la màxima garantia del seu ordre. “Constitucional”, en diuen. I vinga llenya! Diumenge a la tarda, a València, després de la manifestació del 9 d'Octubre, dos dels assistents van ser agredits per un grupet d'extrema dreta espanyolista. L'extrema dreta espanyolista a València perpetra el seu ordre –se suposa que també “constitucional”– amb gran impunitat. Així ha estat durant dècades. Els dos joves presenten algunes ferides i es van queixar que, a la caserna de la Policía Nacional on van presentar la denúncia corresponent, tampoc els van tractar gens bé. La impunitat a València rima amb complicitat. Oficial, no cal dir-ho. D'aquesta agressió, amb fotografies que la documenten, la premsa de la corneta i el tambor no n'ha volgut saber res. Perquè no és independentista i perquè es va fer contra “el separatisme”. No és la llei de la selva, és la llei de l'embut. I què en diu el fiscal? El fiscal està molt enfeinat amb el Parlament de Catalunya. No sigui que se'ls n'escapi un.

Catalunya ha rebut des de l'any 2011 un total de 14.532 milions d'euros en inversions estrangeres, provinents sobretot dels Estats Unit, el Canadà, el Regne Unit, França, Alemanya i el Japó. Aquesta xifra representa el 31% del total que ha arribat a l'Estat espanyol. Aquestes xifres, per elles mateixes, diuen poc. Podrien ser inversions dedicades, per exemple, a operacions especulatives. I llavors tindrien un nul valor des del punt de vista de l'economia real. Al contrari, si la inversió s'adreça a les activitats productives, és senyal que hi ha confiança en el futur del territori. Doncs bé: segons les dades conegudes ahir, Catalunya està en aquest segon cas. Ras i curt: els països més potents del món confien en el nostre país. Un fet que desmenteix aquells que d'una manera interessada i torçada afirmen que el clam independentista del nostre país està espantant els capitals. No hi ha res de cert en això, sinó tot el contrari: els països del nostre entorn saben que Catalunya és un país modern, que passa dificultats com ells, però que té empenta.

Capítol a banda mereixen els arguments falsos amb què, des d'un molt concret espai d'opinió espanyolista, es valoren les xifres d'inversió a Catalunya. Són arguments falsos perquè ignoren volgudament que l'economia es fonamenta en cicles i que un molt bon any inversor pot fer que els següents apareguin com a dolents. I no és així. És el que passa quan es valoren els cicles no com el que són, una pel·lícula, sinó com una foto fixa. Pitjor és la mal dissimulada complaença amb què aquests cercles valoren la inexistent pèrdua de la confiança en Catalunya. Perquè, a dia d'avui, el nostre país pertany a Espanya. I si la inversió a Catalunya anés malament també trontollaria Espanya.

«El dia D, a l’hora H, no hauran de ser 40 municipis sinó 948 els que hauran d’obeir les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i no les disposicions que vinguin del poder espanyol»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 12/10/2016 a les 22:00h

Hi ha moments, en la vida dels pobles, sobretot en moments històrics, de convulsió o transició, en què algunes persones o grups obren pas en la dinàmica col·lectiva. Preveuen uns escenaris, fan unes afirmacions o protagonitzen uns gestos concrets que, pel seu caràcter inusual, són com la pedra solitària que llisca, inesperadament, sobre les aigües conformistes i plàcides de les consciències en calma. Els seus autors reben, llavors, per part del sistema i de les ments porugues, qualificatius de la mena “radicals, excèntrics, forassenyats”, etc. D’altres potser no gosen, encara, alçar la veu amb els mateixos mots, o emular el gest amb una acció similar, però observen allò que ocorre amb simpatia i, en el fons, una certa enveja sana, tot reconeixent que els tenen ben posats, els arguments. Com és el cas del conseller municipal i tinent de batlle de l’ajuntament de Badalona, José Téllez, que ha estripat davant els mitjans de comunicació la resolució judicial que els impedia d’obrir l’ajuntament als ciutadans, el 12 d’octubre, festa nacional d’Espanya. Téllez apareixia acompanyat per altres regidors de l’equip de govern integrat per Guanyem Badalona en Comú (CUP, Podem, Procés Constituent i EUiA), ERC i ICV.

Esmento explícitament cadascuna de les sigles per a reforçar l’error immens que significa continuar desqualificant i excloent d’entrada de la causa nacional, sistemàticament, el món dels "comuns". No ha estat l’únic cas d’obertura de la casa de la vila als seus vilatans, però sí el més vistós i potent, atesa la condició de tercera ciutat de Catalunya i la força plàstica d’estripar un document en directe, desacatant així les ordres de l’autoritat judicial espanyola. Han fet el mateix que Badalona una quarantena de municipis més, des del Baix Ebre fins a l’Alt Empordà, amb les portes obertes.

En el terreny esportiu, i sense que en aquest cas hi hagi hagut cap posicionament públic de caràcter polític, Gerard Piqué ha anunciat que deixarà la selecció espanyola de futbol d’aquí a dos anys. Es pot donar ben bé el cas, si les coses van com molts desitgem, que en aquell moment Catalunya ja hagi deixat Espanya o bé que estigui a punt de fer-ho. Fins ara ens hem trobat amb antics presidents, vicepresidentes i consellers encausats per haver posat les urnes el 9-N, sobre els quals pesen amenaces de presó i d’inhabilitació política, veritable barbaritat antidemocràtica sense precedents històrics a la Unió Europea, amb brèxit o sense. Però no falten gaires mesos perquè, a més dels polítics amb càrrecs executius o de representació, siguem tots els ciutadans els que haguem de desacatar també, amb gestos i decisions fins ara impensables, la legalitat espanyola, per tal de ser fidels a la nostra consciència i a la legalitat catalana.

El dia D, a l’hora H, no hauran de ser 40 municipis sinó 948 els que hauran d’obeir les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i no les disposicions que vinguin del poder espanyol, sigui executiu, legislatiu o judicial. I no haurà de ser un de sol l’esportista que abandoni la selecció espanyola, sinó tots els catalans que ho estiguin fent en el moment de la desconnexió política i nacional, per a construir el nou estat. Els ciutadans, tots, haurem d’estar a l’alçada de la història i demostrar al món que quan sortíem al carrer, a milions, no era per a fer un simple performance, vistosa de colors i de civisme, sinó que estàvem disposats, de manera pacífica, a guanyar-nos la llibertat com a poble. La gent que ara se la juga de debò, personalment, ha obert pas coratjosament perquè els altres puguin trobar el camí més fàcil i el terra més planer. Gràcies a tots ells, perquè representen el seu poble amb la dignitat que el moment reclama i exigeix. La mateixa dignitat que haurem de tenir, més aviat que no ens pensem, la resta de ciutadans.

«No es tracta de desobeir sinó de vèncer l'estat i per això cal estudiar en tot moment quina és la manera més hàbil i certa de fer-ho, la que ens afavoreix més»

Per: Vicent Partal
12.10.2016 22:00

Això que ha passat aquest 12 d’octubre a Badalona ens hauria de fer reflexionar sobre com hem de comportar-nos i com hem de preparar-nos per als mesos vinents. L’estripada de l’ordre judicial i l’entrada a l’ajuntament dels regidors va salvar ahir una situació que dimarts al vespre amenaçava de convertir-se en una victòria de l’unionisme, de molt mal pair. Per això crec que potser hauríem d’extreure’n lliçons, d’aquest episodi.

1. Quan s’anuncia una desobediència cal mantenir-la. Hi ha una apologia de la desobediència per la desobediència que no ens fa cap favor. Entenc que parteix de la desconfiança cap als companys de viatge. Potser hi té a veure la necessitat de marcar perfil. Però, com es va veure a Badalona, la desobediència s’ha d’haver preparat bé o se’t gira en contra. En la fase actual del conflicte, a partir del moment que algú anuncia que desobeirà l’estat cal mantenir-ho sense fer cap pas enrere ni expressar cap dubte. Perquè, si no, precisament, enfortim l’estat.

2. No es tracta de desobeir, sinó de guanyar. Cal obeir la legitimitat catalana i per això és necessari i serà necessari no fer cas de la llei espanyola. Però cal negligir-la i superar-la en el moment adequat i en la forma adequada. No tan sols per fer eslògans o per provocar una situació a curt termini. Ho torne a dir: no es tracta de desobeir, sinó de vèncer l’estat i per això cal estudiar en tot moment la manera més hàbil i certa de fer-ho, la que ens afavoreix més. Sense obsedir-se en les consignes ni en l’estètica. L’enfrontament és d’un voltatge molt alt i no podem pretendre acostar-nos-hi sense la preparació adequada o prendrem mal i malmetrem bona part de les conquestes d’aquests darrers anys.

3. La desobediència fa avançar. Cal ser prudents i cal preparar-la, però la desobediència és una arma tremendament eficaç. La prudència, en aquest sentit, no pot ser mai una excusa per a no actuar ni ha de servir per a justificar de no fer res. Malgrat tot, és evident que l’actuació de la delegada del govern espanyol a Badalona clarifica encara més qui són i què fan. El surrealisme de la decisió presa parla tot sol i ens allunya encara més.

4. En cas de repressió no hi pot haver sinó solidaritat, i no hi ha lloc per al partidisme. Per a cap partidisme. Ahir fou trist de veure com, des de diversos costats, hi havia qui intentava convertir aquest episodi en una batalla partidista. I això és la pitjor cosa que pot passar. Hem entrat en una fase en què tothom tindrà represaliats i en què haurem de ser solidaris amb tots els represaliats, siguen del color polític que siguen. No entendre això és regalar a l’estat l’arma més eficaç de totes, que és la divisió. Això no significa que no puguem criticar qui pensem que s’equivoca –ho vaig fer dimarts per Twitter de seguida i ho faig ara, raonadament. Però també vol dir que és fonamental d’adequar la crítica a les circumstàncies concretes i no voler traure’n un profit personal o polític que, en el moment del procés cap a la independència en què ens trobem avui, és senzillament insignificant.

«Si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada, per dues raons»

Per: Pere Cardús Cardellach
13.10.2016 02:00

La desobediència a les lleis o a les ordres injustes és una obligació de qualsevol demòcrata que pretengui capgirar la injustícia. Hi ha moments o situacions que no deixen cap més opció que no sigui la desobediència. Determinades instruccions de jutges de part s’han de desobeir perquè és la manera de fer visible la injustícia o l’arbitrarietat del poder. La desobediència és una eina que ha estat molt útil en la lluita dels demòcrates contra l’autoritarisme.

La desobediència a Badalona per a poder treballar el dia que alguns espanyols celebren l’inici del genocidi a Amèrica, o per a consultar els catalans el 9-N, o en la lluita per un habitatge digne, o contra els plans del Ministerio de Educación per a espanyolitzar els nens catalans… totes aquestes desobediències són útils perquè afavoreixen un ressò, un debat i un estat d’opinió. Sempre serà motiu de controvèrsia la voluntat de determinar què és injust i digne de desobediència i què no. Però jo sí que no faré de jutge en aquesta qüestió.

Ara, si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada. En dos sentits: des de la perspectiva de la utilitat i l’eficàcia i des de la perspectiva de les regles de joc.

Primer, ens podem demanar fins a quin punt les desobediències esporàdiques i parcials poden portar a la victòria. I jo crec que hi ha exemples evidents que determinades desobediències, quan no es fan multitudinàriament, porten a un col·lapse o a un alentiment de l’avenç. Per exemple, la declaració del 9 de novembre de l’any passat, quan encara es negociava la investidura d’Artur Mas i es van ensenyar totes les cartes a l’estat espanyol. Aquella declaració ha permès al govern espanyol i al seu braç armat (el Tribunal Constitucional) d’anar dificultant les tasques de preparació del gran salt. El primer principi del bon desobedient és que cal actuar sense avisar gaire.

Però hi ha una segona pregunta que ens hem de fer. Si hem conclòs que el poble català és el subjecte de la sobirania de Catalunya, si el Parlament de Catalunya és la institució a la qual deleguem per mitjà de les eleccions la gestió d’aquesta sobirania, qui ha d’estar en condicions de desobeir no és pas l’independentisme, que hi té majoria. Si ens creiem tot això que diem (i jo m’ho crec), els desobedients han de ser els diputats unionistes no demòcrates que abandonin el parlament el dia que es declari la independència. Els desobedients han de ser els jutges que pretenguin aplicar lleis forasteres quan ja s’hagi aprovat per una majoria democràtica la transitorietat jurídica. Els desobedients han de ser els ciutadans o les empreses que l’endemà d’haver estrenat la hisenda pròpia continuïn pagant els seus impostos a un estat aliè. Els desobedients han de ser ells. Si la majoria és majoria i els seus representants majoritaris al parlament aproven lleis, la desobediència no la faran els diputats que obeeixin les instruccions d’un poble sobirà que els ha escollits. Ni tampoc els ciutadans que acatin aquestes lleis (tant si hi van a favor com si no). Els desobedients són ells.

Per tant, la desobediència (per als qui vulguin continuar fent servir aquesta paraula) s’ha de fer de cop i una sola vegada. L’estratègia ho aconsella per a no restar encallat en el joc del gat i la rata o de la repressió i la reacció… La desobediència és reactiva per definició. I si bé ajuda en determinats moments a fer palesa una injustícia que potser ningú no vol veure, també pot portar a un bucle infinit. I, com dèiem, qui obeeix el seu poble i fa lleis sobiranes i les acata no és el desobedient. Sobirania, democràcia, legitimitat, lleis justes i normalitat. Aquest és el camí. Si voleu, la desobediència hi serà. Però durarà una mil·lèsima de segon. Immediatament després, la desobediència haurà canviat de bàndol.

@PereCardus, periodista

Des de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), davant el requisament per part de la Policia Nacional espanyola de senyeres de lluita sobiranistes valencianes, i els crits, espentes i insults homòfobs proferits contra la delegació del col·lectiu Lambda, fets ocorreguts durant la celebració de la tradicional Processó Cívica, que convoca tradicionalment l’Ajuntament de Valencià en el Dia Nacional del País Valencià, i les agressions produïdes en acabar la manifestació de la vesprada, convocada per la Comissió 9 d’Octubre, a ciutadans participants per part d’escamots feixistes, volem manifestar en primer lloc la nostra absoluta solidaritat amb totes les víctimes d’aquestes actuacions, que considerem un atemptat greu a la llibertat d’expressió i manifestació lliure, a més d’una intolerable acció contra la lliure reivindicació dels drets nacionals que ens corresponen com a poble, especialment ofensiva en donar-se en la data del 9 d’Octubre.

Alhora que ens solidaritzem amb les persones i organitzacions afectades per dites actuacions, considerem que els fets són greus i per tant exigim que la Delegació del Govern espanyol al País Valencià, última responsable de la seguretat en els actes públics i màxima autoritat responsable en l’actuació de les forces policials, responga dels fets, els aclarisca completament, depure les responsabilitats que pertoquen i prenga totes les mesures necessàries per què mai més es tornen a produir fets semblants.

Denunciem que aquestes actuacions no poden quedar en l’àmbit de les anècdotes privades ni de fets aïllats i individuals, sinó que s’inscriuen dins d’una acció sostinguda de criminalització del Dret a Decidir, del sobiranisme i l’independentisme per part de l’Estat espanyol i dels claveguerams feixistes, per tant d’un àmbit col·lectiu i polític, cosa que obliga a totes les persones demòcrates valencianes, i especialment d’aquelles concernides directament per la seua reivindicació del Dret a Decidir del poble valencià, a una resposta clara i ferma: la defensa de les llibertats i dels drets democràtics són i han de ser objecte de l’actuació democràtica. De cap manera és tolerable que els drets democràtics siguen conculcats.

País Valencià 13-10- 2016

Plataforma pel Dret a Decidir, PDaD

DECIDIM

«La imatge de Téllez esquinçant la interlocutòria era tan necessària i pot esdevenir tan icònica!»

Per: Bel Zaballa
13.10.2016 22:00

Estàvem acostumats a aquelles ressaques del 12 d’octubre amb imatges de caps rapats demanant un taxi i alguns aldarulls. Enguany no ha estat diferent, amb l’agreujant de les amenaces impunes a periodistes que tots hem pogut veure i sentir. Però la imatge del dia no va ser aquesta, va ser una altra que marca una distància sideral entre dos mons; vaja, tota la distància que hi pot haver entre un feixista i un demòcrata.

D’uns anys ençà, el lema de ‘res a celebrar’ el 12 d’octubre ha anat prenent força i, de mica en mica, ha passat de la consigna als fets. Confesso que quan vaig sentir que l’Ajuntament de Badalona finalment acataria la resolució judicial vaig pensar, doncs no sé què farem quan toqui desobeir de veritat si de seguida ens acoquinem. Però no, finalment els regidors de Badalona van decidir que ningú no els vetaria el seu dret de representació política i que aquell dia es presentarien al consistori i atendrien els veïns que s’hi atansessin, tal com havien acordat. A la ràdio van dir que el tercer tinent batlle acabava d’estripar davant de tothom la interlocutòria. Aqueeeella era la foto! Vam esperar-la a cop d’efacinc fins que va aparèixer al mur de Twitter. El regidor Jose Téllez, al costat del batlle accidental, Oriol Lladó, fent miques la resolució que els prohibia d’obrir el consistori. Deixem de banda el surrealisme del tema, perquè ja sabem que quan es tracta de la sacrosanta unitat d’Espanya el sentit comú no hi té lloc. I d’això es tractava, de donar un cop mediàtico-político-judicial a una decisió municipal, que convertien, així, en símbol de sobirania i desobediència. La imatge de Téllez esquinçant aquells papers era tan necessària i pot esdevenir tan icònica! És un gest que és molt més que un gest perquè també és un fet. En el moment que estem, d’embats per dreta i esquerra, amb els exèrcits de l’estat que són els mitjans i els tribunals descarregant la munició, amb les principals institucions del país pendents de judici, la imatge d’un càrrec electe, d’un representant polític, fent miques una ordre judicial sense sentit que atempta contra la sobirania municipal, és més que una foto i prou. És un fins aquí. És un això tindrà conseqüències i les assumim. Perquè aquest és el vessant més important de desobeir, ser-ne conseqüents. I ja he dit que deixava de banda la (il·)lògica de l’estat, perquè a hores d’ara ja sabem com funciona.

Precisament, funciona com hem vist aquest 12 d’octubre: posant tota la maquinària política i judicial a perseguir un ajuntament democràtic i sobirà que decideix de no fer festa, mentre a pocs quilòmetres d’allà grups de nostàlgics del feixisme campen impunement emparats pel dret de manifestació. I ho deixaríem aquí, un any més i fins l’any que ve, com sempre, si no fos perquè a banda les crides a enviar gent a la càmera de gas (llibertat d’expressió!) també van amenaçar en viu i en directe companys periodistes que eren allà fent la seva feina. I aquests periodistes van haver d’anar-se’n. Amenaçats. Sense que hagi passat res, més enllà de tweets indignats o comunicats de denúncia i de suport. I sempre són els mateixos els qui reben i els mateixos els qui en surten sense cap rascada. És hora, i ja anem tard, de fer alguna cosa perquè això canviï.

Tanmateix, aquest dimecres 12 d’octubre, la democràcia va vèncer l’autoritarisme.

Bel Zaballa, periodista

"La política espanyola no sap com actuar amb Catalunya, on bona part de la ciutadania ja ha desconnectat mentalment d’Espanya: no amb odi, sinó amb indiferència"

per Jofre Llombart 14/10/2016

Dimecres van passar dues coses a la mateixa hora en 15 quilòmetres de distància. Al centre de Badalona, un grup de regidors va obrir el seu ajuntament i es va posar a atendre els ciutadans que així ho volguessin. A Montjuïc, un grup de feixistes van amenaçar de mort diversos col·lectius polítics i religiosos. L’endemà, els que van haver de passar pels jutjats a donar explicacions van ser els primers, els regidors de Badalona.

A ulls de la justícia, “Artur Mas, cámara de gas” és menys greu que estripar una interlocutòria. Obrir la porta d’un ajuntament malgrat ser un festiu és més perseguible que dir-li a un periodista que li arrencarien el cap. Dit d’una altra manera, als regidors de Badalona els hi hauria sortit millor anar amb banderes franquistes que no pas assistir els seus veïns. I a la inversa, els feixistes només haurien tingut problemes si se’ls hagués ocorregut treballar en ple 12-O.

Aquesta és la darrera evidència que tot plegat ja no es tracta d’una qüestió -només- del debat Catalunya/Espanya, el que està en crisi és la democràcia. És el sistema el que permet que es pugui perseguir penalment uns i ni tan sols advertir els altres. A un jutge li irrita més que un polític electe estripi un paper signat per ell que no pas que una organització legal defensi el genocidi d’una comunitat.

Però n’hi ha més: després de prometre que volia arribar fins el fons de la qüestió, aquesta setmana el PP ha intentat que el cas Gürtel quedi arxivat per raons de procediment. Uns dies després, com cada divendres, el govern espanyol ha portat al constitucional alguna cosa de Catalunya. En aquesta ocasió, impugnar la resolució del Parlament que demana un referèndum pel setembre vinent. Intentar enterrar Gürtel i prohibir –un altre cop- una votació. És evident que hi ha més voluntat, diligència i velocitat en perseguir idees que no pas la corrupció.

El jutge Santi Vidal va ser expulsat de la carrera judicial per, al seu temps lliure, participar en la redacció d’un esborrany de constitució catalana. Un text que, evidentment, mai tenia pretensió de ser aplicat immediatament sinó que era una contribució més a imaginar-se com podria ser un nou país. A un altre jutge, Daniel de Alfonso, se’l va enxampar orquestrant una campanya judicial, política i mediàtica contra l’independentisme. De Alfonso va ser cessat com a director de l’oficina antifrau però ha recuperat la seva plaça com a jutge. A Vidal l’expulsen per escriure, entre altres coses, que en un estat català la sanitat ha de ser un bé públic i a De Alfonso el readmeten després d’haver presumit que havia destrossat el sistema sanitari vigent.

I tot plegat passa, entre altres coses, per aquesta situació: La política espanyola està enquistada, dividida i desconcertada. No sap com actuar amb Catalunya. A Catalunya bona part de la ciutadania ja ha desconnectat mentalment d’Espanya: no amb odi, sinó amb indiferència. I en aquest context, el timó de l’estat ha quedat en mans de la justícia, l’únic estament que a hores d’ara és l’únic que fa de garant real de la unitat d’Espanya. I també és un dels estaments que no ha completat la transició. No la transició cap a la democràcia sinó cap a la normalitat: només un 3% dels procediments judicials fets a Catalunya es fan en català. De jutjat de guàrdia.

JOAN B. CULLA Actualitzada el 15/10/2016 18:00

Que l’actual crisi política a l’estat espanyol no és un contratemps conjuntural, sinó una crisi de règim, l’expressió de l’esgotament d’aquells consensos de 1977-1979 que van donar estabilitat a la Segona Restauració borbònica, això resulta cada cop més evident tant per als qui voldrien que la crisi fos terminal, com per als que confien a revertir-la.

Naturalment, l’anomenat desafío catalán -el fet que una part molt important de la societat catalana contesti i rebutgi els pactes de la Transició- constitueix una de les expressions més serioses de la crisi del règim, que per això hi respon des d’una actitud immobilista, bunqueritzada, intransigent, feta només d’amenaces, querelles, suspensions o inhabilitacions. Però la crisi afecta també les estructures centrals del sistema: el bipartidisme avui esberlat, i la governabilitat empantanegada des de fa quasi un any. És a aquests últims aspectes als quals voldria referir-me tot seguit.

La fi, a les eleccions del desembre passat, del duopoli PP-PSOE, i l’entrada al Congrés de dues altres forces amb un pes rellevant (Podem i Ciutadans), va obrir un escenari per al qual el règim no estava preparat. Ho van demostrar els sis mesos següents de bloqueig polític, i la necessitat -inimaginable des del 1977- de celebrar nous comicis el 26 de juny d’enguany. Però els resultats no van ser gaire diferents, i la inadaptació del sistema a les noves condicions de la governança va portar a la persistència del bloqueig, amb l’amenaça d’unes terceres eleccions en dotze mesos. És aquí on van entrar en escena, des de fora de la política estricta, els defensors del règim.

Entenc per “defensors del règim” aquelles elits econòmiques, mediàtiques, culturals, etcètera, que s’han beneficiat -cadascuna a la seva manera- del sistema polític vigent durant les últimes quatre dècades, i que consideren un deure de legítima autodefensa impedir que s’enfonsi, que sigui substituït per un altre en el qual, probablement, perdrien almenys una part dels seus privilegis; en definitiva, del seu poder.

Com els lectors deuen recordar, el febrer passat C’s havia subscrit amb el PSOE un acord de govern que va resultar insuficient per instal·lar Pedro Sánchez a la Moncloa. En tot cas, abans i després del 26-J, els líders del partit taronja es van atipar de dir “ no queremos que gobierne Rajoy”, “ no vamos a apoyar ningún gobierno de Mariano Rajoy”, “ votar a Rajoy sería un disparate”, etcètera. Aleshores, al juliol, mitja dotzena de pares fundadors de Ciutadans (Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras, Arcadi Espada..., persones a qui el règim del 78 ha convertit en académicos de la Lengua, en artistes mimats pel diner públic, en petits o grans mandarins intel·lectuals i/o mediàtics) van exercir la seva autoritat i van comminar Albert Rivera a aixecar el veto a Rajoy.

Entre això i les pressions, sens dubte més discretes, de l’Íbex-35, l’efecte va ser fulminant: el 28 d’agost, aquells mateixos que havien exigit al PP proposar un altre candidat si volia seguir governant rubricaven amb Rajoy un pacte per investir-lo president. Però amb això encara no n’hi havia prou, perquè el PSOE de Pedro Sánchez seguia encastellat en el “ no es no”. La conclusió era clara, i el PP la va explicitar: únicament una crisi del PSOE podia salvar la legislatura.

Dit i fet. Després d’unes setmanes de maniobres de tempteig, dues de les figures més representatives de l’hemisferi esquerre del règim del 78 -l’un des de la política, l’altre des de la comunicació-, Felipe González i Juan Luis Cebrián, van passar a l’atac. El primer, amb la seva autoritat històrica, va legitimar (“ me he sentido engañado”) la conjura dels barons contra Sánchez; el segon, amb un editorial (“ Salvar al PSOE”) i una portada ( “ Sánchez se atrinchera tras su cese”) antològics d’ El País, va infligir el cop de gràcia al líder socialista que s’havia convertit en una gravíssima amenaça per a la preservació de l’ statu quo, tant si forçava noves eleccions per Nadal com si -encara pitjor!- intentava un pacte amb Podem i els independentistes.

Des de la caiguda de Pedro Sánchez -i han passat només dues setmanes- el panorama ha canviat completament. Així com, 35 anys enrere, es deia de Leopoldo Calvo-Sotelo que semblava que hagués nascut només per ficar Espanya a l’OTAN, avui es pot dir de l’asturià Javier Fernández (“ el hombre prudente”, l’afalaguen els botxins de Sánchez) que sembla que hagi nascut només per aconseguir que el PSOE faci possibles quatre anys més del PP de Rajoy a la Moncloa.

Que la més que probable abstenció socialista en segona volta tingui conseqüències devastadores per al PSOE (en termes de desafecció de militants i desbandada de votants, de ruptura de la disciplina parlamentària, d’allunyament del PSC...), això no sembla que preocupi gens els conspiradors de la tardor del 2016. Igual que totes les elits dels règims desnonats per la història pensen, com Madame de Pompadour, que “ après nous, le déluge”

"Espanya es nega a aixecar les catifes de la Transició, prefereix mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme"

per Gemma Aguilera 15/10/2016

Les dictadures no demanen perdó. Els estats democràtics, sí. Alemanya, França i Itàlia han reparat la memòria de les víctimes de Hitler, Pétain i Mussolini. Espanya, en canvi, manté viva la humiliació de milers de ciutadans afusellats i torturats en nom del franquisme. Quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia que, empeltada de franquisme sociològic, considera que la seva única legalitat és la monàrquica, que no cal dir d’on emana. Costa trobar el rastre de la legalitat republicana. Ni himnes, ni banderes, ni legitimitats. Tot ben net. I és en aquest context que l’Estat espanyol porta amb tota la naturalitat del món el fet que faci exactament 76 anys que s’afusellés el president de la Generalitat i que Lluís Companys encara sigui mereixedor de la mort per haver traït la pàtria espanyola.

Escandalitza -una mica, però no prou com per posar en perill el sosteniment del poder a Madrid, a Andalusia o allà on calgui- la corrupció, les retallades de drets socials i laborals o que un futbolista digui que passa de la Roja. Però la gent no protesta massivament contra la banalització permanent del falangisme per part de polítics de dretes i d’esquerres, les manifestacions d’ultradreta o les paperetes de vot de partits feixistes. Ni el PP ni el PSOE no han mogut un dit en quaranta anys pels milers de ciutadans assassinats, diuen que per no reobrir velles ferides del passat. Traduït, significa negar-se a aixecar les catifes de la Transició. Prefereixen mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme.

Aquest és l’Estat espanyol que ara intenta governar-se. Un Estat obsessionat per precintar urnes, escapçar lleis i amenaçar diputats i diputades que volen debatre democràticament. I un Estat que es nega a trencar amb el seu passat més immediat. Vuitanta anys de franquisme són molts anys.

"Les institucions catalanes esperaran la millor oportunitat per desconnectar, amb l'ajuda de les entitats civils i -quan sigui necessari- de la presència massiva de ciutadans al carrer"

per Salvador Cot 16/10/2016

Bany de realisme. Artur Mas ha estat el primer a posar damunt la taula, explícitament, el fet que caldrà afrontar un salt qualitatiu en les mobilitzacions populars de l'independentisme. L'enfrontament amb l'estat és imminent -qüestió de mesos, i no gaires- i les institucions catalanes no tenen prou força, per si mateixes, per torçar la voluntat d'una estructura de poder potentíssima i amb recursos gairebé il·limitats. Davant d'això, la fase final del procés només pot passar per una intervenció decisiva des del carrer. "Caldrà que la mobilització sigui persistent i no d’unes hores, haurem d’aguantar un pols", ha dit l'anterior president en una entrevista inusualment clara.

Mas és del tot conscient que el moment de la ruptura pot arribar per qualsevol causa i que és possible que s'entri en la fase determinant com a reacció d'algun abús per part dels mecanismes de poder de l'estat. En qualsevol cas, les posicions són molt clares i ja no es mouran. Les institucions catalanes esperaran la millor oportunitat per desconnectar, amb l'ajuda de les entitats civils i -quan sigui necessari- de la presència massiva de ciutadans al carrer. No unes hores, com diu Artur Mas, sinó amb la voluntat de persistir i de guanyar.

S'ha arribat fins aquí per voluntat de l'estat, que porta cinc anys negant-se a negociar. De fet, ni tan sols reconeixen les institucions catalanes com a interlocutores. A partir d'ara només es podrà guanyar o perdre. Ells ho han volgut així.