Nombra a Escocia y Canadá dia si y dia también queda muy bonito. Pero que casualidad que países como Alemania, Italia o Francia también prohiben este tipo de referendums no los nombrais. Y son democracias, no? Francia incluse prohibe partidos como ERC que aqui son 100% legales. En USA el independentismo no tiene derecho a presentarse a las elecciones que aqui serian las Generales. Usa es democratico, no?
Por no hablar de países que no son democraticos como Cuba o Venezuela que encarcelan a todo el que se revele contra la constitucion.
Y estos 2 ultimos los nombre ya que políticos de [...]

Nombra a Escocia y Canadá dia si y dia también queda muy bonito. Pero que casualidad que países como Alemania, Italia o Francia también prohiben este tipo de referendums no los nombrais. Y son democracias, no? Francia incluse prohibe partidos como ERC que aqui son 100% legales. En USA el independentismo no tiene derecho a presentarse a las elecciones que aqui serian las Generales. Usa es democratico, no?
Por no hablar de países que no son democraticos como Cuba o Venezuela que encarcelan a todo el que se revele contra la constitucion.
Y estos 2 ultimos los nombre ya que políticos de [...]

Crims franquistes d’obligat compliment

Sebastià Alzamora06/10/2016 19:49

Segueix-me

La Fiscalia General de l’estat espanyol ha prohibit, mitjançant una instrucció d’obligat compliment, a tots els jutges i fiscals espanyols que col·laborin en el procés contra els crims del franquisme que instrueix la jutge argentina María Servini. Això vol dir que cap víctima (espanyola) de la dictadura (espanyola) pot acudir a cap jutjat (espanyol) per donar testimoni dels fets que la converteixen en víctima, es tracti de tortures o, potser, de familiars desapareguts durant la Guerra Civil o al llarg dels quaranta anys de govern criminal del general Franco. L’objectiu és que aquests testimonis no vagin a parar al sumari de la jutge Servini.

Com que no sóc jurista, no entraré a discutir fins a quin punt és o no és ajustada al dret aquesta instrucció d’obligat compliment. Suposo que deu ser-ho, quan la dicta tota una Fiscalia General d’un país que formalment és un estat de dret. El que sí que es pot comprendre de seguida és que es tracta d’una mesura absolutament excepcional, que només pot agafar sentit per tal d’impedir la divulgació d’informacions que comprometin la seguretat nacional. En el cas d’Espanya, per tant, els crims del franquisme formen part d’aquesta mena d’informacions. Per fer-ho encara més lleig, l’argument que addueix la Fiscalia per justificar una mesura tan extrema acaba de fer saltar totes les alarmes: segons la més alta instància fiscal espanyola, els crims del franquisme “ja han prescrit”. Ens agradaria conèixer amb més detall quins són els barems de prescripció amb què treballa aquesta Fiscalia, com els fixa i com els aplica.

Potser convé recordar que el càrrec de fiscal general de l’Estat l’ocupa la senyora Consuelo Madrigal, la mateixa que recentment, en la inauguració de l’any judicial, va deixar anar l’afirmació que “no és la llibertat la que fa lliures els ciutadans, sinó la llei”, una aberració que ja va ser profusament comentada perquè constitueix el fonament de tots els pensaments totalitaris: en efecte, els governs de Franco també varen actuar sempre d’acord amb la llei, ja que eren ells mateixos qui la feien a la seva conveniència. Convé recordar també que l’actual govern del PP, ni que sigui en funcions, apel·la també constantment a la mateixa aberració, en equiparar l’exercici de la democràcia amb el compliment de la llei. Què succeeix, però, si la legalitat sota la qual treballa un jutge és la legalitat internacional, que permet la persecució universal dels crims contra la humanitat, com els que va perpetrar la dictadura franquista? Aleshores sorgeix un conflicte de legalitats que, segons els criteris de la senyora Madrigal, es resol obstruint l’administració de justícia als jutges i fiscals de tot l’Estat mitjançant una instrucció d’obligat compliment i una mentida, la de declarar prescrits els crims del franquisme. Convé recordar totes aquestes coses, i també, que el ministre de l’Interior presumeix que els fiscals, quan convé, “li afinen” coses (pianos?) i que el PP, mai sota cap concepte, ha volgut condemnar el franquisme i els seus crims. Marca Espanya.

7/10: Toros obligatoris

Vicenç Villatoro06/10/2016 18:38

Segueix-me

COM SABEN VOSTÈS, als Estats Units hi ha estats on és vigent la pena de mort i estats on va ser abolida. La pena de mort, que no és poca cosa. Espanya ens diuen que és un dels estats més descentralitzats del món i que Catalunya té uns graus altíssims d’autogovern. Doncs resulta que Catalunya prohibeix els toros i el Tribunal Constitucional li diu que no els pot prohibir. Hi ha un debat de l’estat de la nació al Parlament sobre si fem o no fem polítiques socials, com si tinguéssim tot el poder per fer-les o no fer-les, mentre ens estan dient que no tenim poder ni per prohibir els toros. Com pots explicar llavors a un ciutadà dels Estats Units que Catalunya té molt més autogovern que un estat dels EUA, que decideix si té o no té pena de mort? Hi ha una explicació. Els Estats Units tenen prou seguretat en la seva unitat real per admetre que els estats puguin tenir legislacions diferents sobre la pena de mort. Espanya està tan insegura de la seva unitat nacional que l’Estat exigeix el monopoli del poder sobre tot el que li sembla simbòlic. La unitat és tan artificiosa que necessita imposar tots els seus símbols per recordar-te en cada moment qui mana de veritat i què ets tu mateix, vulguis o no vulguis, perquè ho diu la Constitució.

Nombra a Escocia y Canadá dia si y dia también queda muy bonito. Pero que casualidad que países como Alemania, Italia o Francia también prohiben este tipo de referendums no los nombrais. Y son democracias, no? Francia incluse prohibe partidos como ERC que aqui son 100% legales. En USA el independentismo no tiene derecho a presentarse a las elecciones que aqui serian las Generales. Usa es democratico, no?
Por no hablar de países que no son democraticos como Cuba o Venezuela que encarcelan a todo el que se revele contra la constitucion.
Y estos 2 ultimos los nombre ya que políticos de [...]

La Moncloa, Stiglitz i el Nobel de la pau

Antoni Bassas07/10/2016 21:32

Segueix-me

CADA DIVENDRES, després del consell de ministres, la vicepresidenta espanyola dedica unes breus paraules a Catalunya. En parla com entre el malestar i la suficiència, sense poder amagar la satisfacció que li causa haver anat greixant una cadena d’espies, policies i jutges que donen una aparença de solució automàtica del problema, com si el govern espanyol no estigués manipulant els poders de l’Estat i no estigués desatenent la seva obligació de fer política adulta. Des de fa 300 anys d’això se’n diu “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. Peroel cuidado se li nota cada dia més. Hi ha unengoril·lament creixent de l’Estat amb Catalunya, del qual la jutgessa d’Olot i els seus comentaris sobre el català en són una mostra. Mentrestant, Stiglitz afirma que una Catalunya independent seria viable, i el Nobel premia el procés de pau a Colòmbia.

El Tomba Catalunya, més conegut com TC

"Quan et preguntes si val la pena continuar amb un Estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit"

per Jofre Llombart 07/10/2016

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’importa a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i, segurament, el Tribunal Constitucional ho tombarà.

Aquest resum es llegeix en dos minuts, però la llista –que podria ser el triple de llarga- s’ha anat gestant amb anys. Hi falten les beques universitàries, les infraestructures ferroviàries, les matrícules als cotxes, els horaris comercials, i un centenar de competències més en les que se li ha deixat clar que, per més majories que hi hagi al Parlament, a l’hora de la veritat quedaran en paper mullat perquè la última paraula la té sempre Madrid. Després de 38 anys de Constitució i d’inici de la presumpta descentralització el llegat jurídic ens deixa ben clar el modus operandi: es traspassa la competència a la Comunitat Autònoma, la Comunitat Autònoma l’exerceix però si la llei no agrada a l’administració estatal, una de dos: o el Tribunal Constitucional la tomba o es redacta una llei espanyola que, tal com diu la Constitució, té un rang superior a l’autonòmica que, a la pràctica, queda anul·lada.

I quan et preguntes si val la pena continuar amb un estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit. Com també està prohibit –i amb risc de presó- permetre fer un debat al Parlament sobre com podria ser un estat que no prohibís tant. Això també està prohibit. I així, de prohibició en prohibició, cada vegada hi ha més persones que enlloc de fer-se la pregunta prohibida comencen a tenir ja la resposta. Sense que ningú els ho hagi preguntat perquè està prohibit. I quan després d’una pregunta prohibida tens una resposta convençuda llavors ja no hi ha tribunal que ho tombi.

A l’alçada dels turmells
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Si existís un manual de com portar l’endimoniada situació de bloqueig a Espanya, accentuada després de les segones eleccions, segur que el comportament del PSOE en seria l’antítesi perfecta. Com destruir completament el teu joc per acabar oferint-te, captiu i desarmat, a mans d’un Rajoy que, si no fes res (que és com ell veu el món), certificaria unes terceres eleccions que li regalarien la majoria que busca de fa un any, de la mà de la seva crossa taronja. Finalment, sembla que no serà, però no per la ineptitud total dels de Susana Díaz. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ARCÀDIA. Caps d’Estat que (presumptament) subornen per evitar condemnes. Ministres que guarden al despatx maletins amb milions d’euros per pagar mentides que empastifin enemics polítics. Partits del Govern que destrossen a cops proves incriminatòries. Fiscals que afinen processos judicials. Tribunals que envien a judici responsables polítics que fomenten la participació dels ciutadans. Estats que multipliquen la despesa militar mentre fan fora la gent de casa seva. Que fan línies de tren buides per no invertir en les que van plenes a les colònies. Que enfonsen milions en submarins que no suren. Àrbitres constitucionals amb carnet de partit. Estats que van pel món amenaçant i pressionant tothom per a evitar que ens expliquem. Governs democràtics que creen una policia política. La llista seria interminable. La República Catalana no serà l’arcàdia de la qual se’n fot Miquel Iceta però és molt possible que no faci tanta pudor de claveguera com el Regne d’Espanya.

ARXIUS. Las Televisió de Catalunya va oferir al “Sense Ficció” de dimecres un interessant reportatge titulat “Tarradellas, l’home que ho guardava tot”, dedicat a la trajectòria política del president a través del fons documental que va conservar. El mèrit d’haver portat la legitimitat republicana fins a empeltar-la amb la Generalitat actual és indiscutible. Més objeccions, en canvi, poden plantejar-se a l’epítet habitual d’home d’estat al qual els seus hagiògrafs són tan proclius: costa d’entendre com el president Tarradellas ha estat (amb l’excepció de Josep Irla), l’únic president de Catalunya, d’Enric Prat de la Riba a José Montilla, que no ha lliurat el seu arxiu (per cert, conformat en bona mesura per documentació de la institució i no seva) a la Generalitat de Catalunya, sinó que el va deixar a mans d’un patronat privat i hostatjat a un monestir. I aquest capteniment no sembla precisament el d’un home d’estat.

BRAUS. El Tribunal Constitucional ha tingut una setmana especialment dedicada a Catalunya. Remissió a la presidenta Forcadell a l’àmbit penal, anul·lació de la Declaració del 9-N, suspensió de la llei d’igualtat entre homes i dones. És un no parar. Segons sembla, també és a punt de caure una nova anul·lació d’una altra llei del Parlament, aquesta amb l’objectiu d’assolir la restauració de les curses de braus a Catalunya, absents del nostre país des de fa sis anys. La Gestoria ni tan sols té dret a decidir això. Anorreament total. I, entretant, el nostre conseller de Cultura, l’home del pacte permanent amb la metròpoli (de Rodalies a l’art de Sixena), significat amb una polèmica entrevista a un dels diaris de referència del nacionalisme espanyol, actual portaveu abrandat de Ciudadanos. Hi ha coses que costen molt, però molt d’entendre, fins i tot des de la lleialtat més mínima a un govern.

DISCIPLINA. La candidata a la primera secretaria del PSc, Núria Parlón, ha anunciat que està disposada a trencar la disciplina de vot si és que els socialistes espanyols decideixen abstenir-se finalment en una nova investidura “in extremis” de Mariano Rajoy. Naturalment, altres veus, com la d’Àngel Ros, ja han dit que és millor no precipitar-se, no fos cas que li volés la cadira de la Paeria en l’intent. Però, es tractaria de trencar la disciplina en una sola votació i ja està? I de continuar del bracet d’un PSOE aleshores responsable d’un nou govern ultra-nacionalista de PP, ara amb Ciudadanos? Acceptant un xantatge rere l’altre per afavorir la governabilitat i evitar la catàstrofe socialista en unes terceres eleccions? Realment, el panorama dels socialistes catalans és ben galdós: i fa molta gràcia veure que alguns parlin de grup propi després d’haver expulsat del partit durant sis anys tothom que n’era partidari.

ENQUESTA. Amb demagògia habitual, els partits dependentistes i fins i tot col·lectius del poder judicial s’han abraonat histèrics contra els mitjans públics catalans i la llibertat d’expressió. Des del “Catalunya Vespre” de Catalunya Ràdio es preguntava a les xarxes socials, amb més o menys encert en la formulació, si la gent està disposada o no a sortir al carrer per protestar contra el judici polític als responsables institucionals del 9-N. El Partit Popular va fer una piulada de denúncia fins i tot des del seu compte de twitter a nivell espanyol: curiosament, la falsa polèmica coincidia amb l’inici del judici pel cas Gürtel i les sessions del cas de les targetes “black” de Bankia. Quina casualitat. Per desgràcia, el mateix es pot dir de la croada de certs sectors de la CUP en relació a una intervenció de l’escriptora Empar Moliner, també més o menys afortunada, a “Els Matins” de TV3.

FUNCIONARIS. Amb motiu del Debat de Política General i amb una nul·la valoració per part d’una oposició lliurada només a refermar la dependència del país, el president Puigdemont ha anunciat l’oferta pública de set mil noves places de funcionaris al servei de la Generalitat de Catalunya. Com tothom sap, el nostre país és a la cua del nombre de treballadors públics en relació als ocupats i a la població i molt lluny dels barems europeus que permetrien oferir uns serveis de qualitat. La crisi, a més, ha provocat un envelliment preocupant de les plantilles que no només suposa un penós fre a la incorporació de joves a la funció pública, sinó que provoca a l’administració un tall en la transferència de l’expertesa entre generacions i referma el cansament per sobrecàrrega de molts dels seus treballadors. Rejovenir la funció pública ha de ser una de les polítiques de la nova República.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

‘Esto Bruselas os lo afina’

"Rajoy i els seus nous amics de l'Ibex-35 exerciran per fi la sobirania nacional decidint plegats com retallen 10.000 milions d’euros de pressupost"

per Gemma Aguilera 08/10/2016

Setmana de fracassos emocionals per al nacionalisme espanyol. El Constitucional i la Fiscalia treballant a tot drap per muntar una corrida de toros a Catalunya, rebentar lleis d’igualtat i tornar a amenaçar Mas, Ortega, Rigau, Forcadell, Homs i, ara també, Jordi Turull i Anna Gabriel. Hores i hores ‘afinant’ feines amb l’Estat en funcions perquè després els catalans s’ho passin tot pel folre i els diguin que no els toreja ni Déu, ni en una plaça de toros en fallida ni a les seves institucions. Així que el nacionalisme espanyol marxava a casa ben calentó després que Parlament votés un referèndum vinculant-unilateral, que traduït per a qui encara no ho hagi entès, vol dir que el procés només el pot aturar qui el va començar, la ciutadania de Catalunya. Ni fiscals, ni policia ni polítics. Ni d’aquí ni d’allà.

Paral·lelament, la diplomàcia espanyola ha patit una nova pujada de testosterona. Un Margallo ‘desencadenado’ ha tornat a bramar que caigui qui caigui, peti qui peti, Gibraltar, Español!. “Posaré la bandera molt abans que no s’ho pensa Picardo”, va dir dimecres en resposta al recordatori del ministre principal de Gibraltar que la sobirania d’aquest penyal recau exclusivament en els seus ciutadans, i que per tant, “Espanya mai no hi posarà les mans”. La política colonial del nacionalisme espanyol humiliada amb una simple apel·lació a les urnes...

Totes aquestes fabulacions d’exercici de la sobirania nacional espanyola sobre les colònies catalana i gibraltarenya estan bé per fer bullir l’olla el 12 d’octubre, dia en què la majoria silenciosa en aquests dos territoris és tan silenciosa que no surt al carrer per no destorbar la minoria sorollosa. Comptat i debatut, la feinada d’aquesta setmana de la política i la justícia espanyola ha donat menys fruits que la campanya del ministeri de Defensa 22 flexiones por España, que com a mínim ha aconseguit que alguns mascles ibèrics deixin la cervesa per gravar-se fent exercici en nom de la pàtria.

Però no ho tenen tot perdut, els nacionalistes espanyols. La UE és generosa i permetrà que Rajoy i els seus nous amics de l’Ibex-35, Albert Rivera i el partit andalús que Susana Díaz va fundar la setmana passada a Madrid, puguin exhibir-se en un gran acte de sobirania tan bon punt el PP torni a manar. Decidiran plegats com retallen 10.000 milions d’euros de pressupost fins al 2017. Així que tranquils, esto Bruselas os lo afina

PALS DE CEC

Una setmana interessant. El Premi Nobel d'Economia Joseph E. Stiglitz ha afirmat que Catalunya seria viable econòmicament amb la independència. Stiglitz, ha dit que en l'actual entorn de globalització els països petits poden funcionar molt bé de forma independent. Durant la visita a Barcelona amb motiu de la publicació del seu últim llibre, titulat 'L'euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d'Europa', ha posat com a exemple d'això, Islàndia, un país deu vegades més petit que Catalunya i que "ho està fent relativament bé amb una altra moneda, i que [...][/b]

Susana i Mariano, Mariano i Susana

"És ben significatiu que el pacte de fons s'hagi acordat entre el PP madrileny i el PSOE andalús, les dues organitzacions més profundament implicades en la corrupció estructural"

per Salvador Cot 09/10/2016

Amb pas ferm, el PSOE camina cap l'eutanàsia activa ordenada des de Sevilla i programada pel Grupo Prisa. Aquest diumenge, el senyor de la gestora ja deia des de les pàgines d'El País -òbviament- que s'imposa "un aterratge forçós en el principi de realitat, que no sintonitza amb el sentiment dels militants més fervorosos". O, dit d'una altra manera, qui no vulgui fer president Mariano Rajoy no té ni idea de quina és la funció del PSOE dins del règim del 78.

És ben paradoxal que en aquest afer qui més quedi amb les vergonyes a l'aire no sigui el PP, sinó els socialistes espanyols. I també és ben significatiu que el pacte de fons s'hagi acordat entre el PP madrileny i el PSOE andalús, les dues organitzacions més profundament implicades en la corrupció estructural que ha generat el sistema polític que deriva del pacte amb el franquisme de finals dels anys setanta. Per cert, una evolució institucional que impedeix molestar els criminals de la la dictadura perquè, com diu la fiscal general de l'estat: "la transició va ser voluntat del poble espanyol".

Al capdavall, Susana Díaz i Mariano Rajoy són absolutament indistingibles. Tots dos encapçalen organitzacions pensades per intervenir la democràcia, per evitar que els ciutadans utilitzin les urnes per canviar alguna cosa. Una possibilitat que, en definitiva, implicaria canviar-los a ells... Cada dia una mica més a prop del col·lapse.

Catalunya ha ribotat el PSOE

«No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya»

Josep Sort | 10/10/2016 a les 11:06h

Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.

M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakisme total, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.

Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.

El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.

Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.

En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.

Piqué, anècdota o categoria?

José Antich

Barcelona. Dilluns, 10 d'octubre de 2016
2 minuts

Tant s'estira la corda que al final es trenca. Això és el que ha acabat passant en la relació entre Gerard Piqué i la selecció espanyola o més concretament amb una part dels aficionats espanyols de la seva selecció. Els insults descarnats a través de les xarxes socials, una certa befa sobre el seu compromís amb la selecció, el descarat barcelonisme unit a un antimadridisme moltes vegades gairebé epidèrmic i la indubtable catalanitat han acabat llançant Gerard Piqué al fossat dels lleons. I així, gairebé en veu baixa, un esportista acostumat a conviure amb l'estridència, ha dit prou a l'afició casposa que demanava, partit rere partit, el seu cap per una cosa o per una altra. El resultat ha estat que després d'una nit delirant en què va ser acusat de gairebé tot durant el partit Albània-Espanya, va anunciar que pensava abandonar la selecció el 2018, un cop tancat el cicle del Mundial del Brasil.

La polèmica va sorgir quan algunes ràdios i diaris de Madrid es van sumar a la marabunta que des de Twitter l'acusava d'haver tallat les mànigues de la samarreta per no haver de lluir l'escut d'Espanya. El tema és que no hi havia escut a les mànigues i ni tampoc cap altra identificació. A tot això, s'obviava que altres futbolistes com el madridista Sergio Ramos havien fet el mateix. Però tant se li'n donava: calia disparar contra Piqué i per a aquest relat Ramos era un destorb. La bola es va fer tan imparable que va provocar un comunicat de la Federació explicant que a les mànigues no hi havia cap identificació. Però quan això va passar el tema ja era imparable, Piqué havia anunciat el seu adéu en diferit, i havia demanat als mitjans de comunicació que havien encoratjat la campanya, que rectifiquessin.

El problema, lamentablement, és que el cas Piqué no és una anècdota sinó que té rang de categoria. La permanent exaltació per part d'alguns sectors polítics no ha fet més que alimentar la catalanofòbia. O potser surt gratis demanar per Espanya firmes contra el referèndum de l'Estatut? O el discurs, lamentable, de Susana Díaz sobre si els impostos dels andalusos han de servir per finançar la independència? Tal faràs tal trobaràs i enmig d'aquesta comèdia que moltes vegades acaba sent la política hom pot fins i tot posar-se les mans al cap. Però tot acaba tenint noms i cognoms.

La pressa canvia de bàndol

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Sembla que l’Estat espanyol vol canviar de ritme. No és gens casual que el mateix dia que el Parlament de Catalunya, per àmplia majoria, clarifica el full de ruta, amb desconnexió, referèndum vinculant i eleccions constituents, d’aquí al març del 2018, el Tribunal Constitucional, hivernat des de les vacances d’estiu, opti per enviar la presidenta Forcadell a la via penal. Davant la impossibilitat de frenar la via acordada al Parlament, opta per forçar la situació amb l’atac unilateral i directe. Es tracta de fer-nos dubtar de la resposta a emprendre. Caldrà, doncs, acordar també aquí la nostra resposta: tots a una en legítima defensa de les nostres institucions. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
Comparteix


URL curta

Etiquetes
etiqueta sedició, Temps de Sedició
IMMOBILISME. El Regne d’Espanya enregistra aquests dies el triomf dels triomfs del tancredisme. Sí, finalment, Rajoy no farà absolutament res: només esperar que el PSOE se li agenolli al davant i li petonegi no un, sinó els dos peus. El to perdonavides de líders socialistes com ara Emiliano García-Page és un dels posats més grotescos dels darrers decennis de la vida política espanyola: després d’haver fet el ridícul més estrepitós davant l’electorat per evitar unes terceres eleccions al preu d’esbudellar de dalt a baix el partit, ara avisa que ningú pot interpretar la baralla interna del PSOE com un signe de debilitat. Aquest home, acaba d’aterrar procedent de Mart? El riure dels populars encara ressona a les portes de Ferraz. Rajoy encara dubta entre un PSOE completament partit pel mig fent-li de minyona/esclau incompetent un parell d’anys o unes terceres eleccions per acabar de rematar-lo.

QUERELLA. L’Estat espanyol continua fent boicot a l’aplicació de la justícia universal. L’estampa de blindatge dels botxins de la dictadura franquista s’afegeix al ridícul mundial del ministre José Manuel García-Margallo, setmana més, a compte d’unes declaracions imperials sobre la voluntat de plantar la bandera espanyola a Gibraltar, sigui quina sigui l’opinió dels seus habitants. Per cert, que, encara que faci mal, el Penyal és britànic abans que existís l’Estat espanyol i la seva estanquera. Però, per si la pèssima imatge internacional del país (un zero a l’esquerra) no s’anés degradant encara prou, la Fiscalia General de l’Estat a les ordres del govern popular ha donat instruccions d’impedir qualsevol acció judicial a Espanya en el marc del procés contra criminals franquistes que instrueix des de Buenos Aires la jutge Maria Servini: l’argument, la prescripció dels delictes i la llei d’amnistia que va donar cobertura a les autoritats del règim el 1977. Tot molt edificant.

REFERÈNDUM (I). Ciudadanos ha dit aquesta setmana per boca del seu genial diputat Fernando de Páramo que els independentistes pensem repetir referèndums, un rere l’altre, fins a guanyar-lo. Atenció, atureu màquines: I? També ells van insistir a presentar-se fins a obtenir representació i després fins a quedar segons. Igual com fa la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, és molt curiós que considerin el 9-N com un referèndum, perquè aleshores vol dir, senzillament, que ja hem guanyat, i, poca broma, amb un 81% dels vots a favor de la independència. És molt xocant que altes instàncies del sistema judicial i grans partits constitucionalistes reconeguin que ja ens hem autodeterminat i, en canvi, siguem nosaltres mateixos els qui (com sempre, amb el desig d’agradar-nos encara més) diguem que no, que encara fa falta fer-ne un altre, de referèndum. Declarem ja la independència amb l’aval definitiu de Ciudadanos i el TSJC.

REFERÈNDUM (II). El dependentisme català no ha trigat, ni cinc minuts, a emparar-se en el resultat del referèndum sobre l’acord de pau a Colòmbia per presentar-lo com la demostració empírica de com és de dolent preguntar les coses a la gent. Democràcia parlamentària diuen que volen. Al Més324 de TV3 el socialista Daniel Fernández citant Hitler per desautoritzar la pràctica del referèndum. Es veu que es millor que decideixi una elit per comptes del poble illetrat. No cal preguntar-se perquè un 63% del cens no s’ha sentit interpel·lat. Quins errors ha comès la campanya del sí. Quines barreges de context han embrutit davant la gent l’aposta per la pau. Sotmetre les decisions a validació de la gent sempre és incòmode: és millor fer veure que els de baix no existeixen. I així, mentre ignorem què pensen, segur que farem polítiques pensades per representar els seus interessos. Segur, segur.

UNICORNISME. El Parlament ha reviscut la clàssica escena d’unicornisme dels QWERTY al voltant del referèndum acordat que mai serà. Comuns, podemites i ecosocialistes insisteixen a demanar permís per pactar una consulta vinculant. Com si no ho haguéssim fet disset vegades abans. Fins i tot amb Joan Herrera a la tribuna del “Congreso”. Bé, doncs, som-hi. Fem-ho com abans, tornem-hi amb una proposta de referèndum acordat. Això sí, a diferència de fa tres anys jo els donaria tot el protagonisme. Sencer. Que Xavier Domènech la defensi en solitari a la Carrera de San Jerónimo, amb el suport unànime de tots els diputats independentistes. I després de la plantofada, amb els dits encara marcats a la cara, que el representant dels Comuns a les Espanyes ens negui el referèndum perquè no l’hem pactat. Convé retratar quan abans la seva voluntat de diferir “sine die” el referèndum que el Regne d’Espanya no acceptarà mai.

VAGÀNCIA. La intervenció de Xavier García Albiol al Debat de Política General va tenir el nivell acostumat. És a dir, nul. Amb el to xulesc que li ve de sèrie, el líder (de moment) del PP a la colònia va parlar de l’independentisme com a una mena de “vagància” que permet els sobiranistes no fer res. Tal i com va dir el president, al qual se li va escapar fins i tot un renec, sobre no fer res els populars poden donar moltes lliçons. L’argument és del gust habitual dels QWERTY, els quals acusen l’independentisme de no avançar en el procés a l’hora que ells el bloquegen impedint arribar a consensos majoritaris. Si uns i altres volen que passem pantalla, que ens posem a treballar i que oblidem per sempre el debat sobiranista hi ha una solució fàcil: permetre’ns votar. Sí, ja sé que no passarà. Però és un dir.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Ni gran ni lliure: Una

"A Piqué se l'ha arribat a acusar fins i tot de mirar cap avall quan sonava la Marxa Reial i, setmana rere setmana, rep una xiulada monumental quan toca la pilota a molts camps de futbol de la geografia espanyola"

per Salvador Cot 10/10/2016

La renúncia de Gerard Piqué a jugar amb la selecció espanyola dóna la mesura de la quantitat de diferència que pot suportar Espanya. I quan escric Espanya em refereixo tant a la superestructura estatal com a la dimensió popular, antropològica, del fet nacional espanyol. Piqué ha estat un dels puntals dels èxits de l'equip espanyol, mai no ha rebutjat la simbologia de l'estat ni els colors de la roja, sempre ha manifestat orgull per jugar amb aquella samarreta i, de fet, ningú no li discuteix la implicació esportiva dins del combinat espanyol.

Però, tot i la seva contribució, el central del Barça ha estat assetjat permanentment des de tots els àmbits. Mitjans de comunicació, xarxes socials i personatges destacats del món del futbol han denunciat, una i altra vegada, el -tímid- catalanisme de Gerard Piqué. Al jugador se l'ha arribat a acusar fins i tot de mirar cap avall quan sonava la Marxa Reial i, setmana rere setmana, rep una xiulada monumental quan toca la pilota a molts camps de futbol de la geografia espanyola. Tot això, combinat amb alguna declaració en favor del dret a decidir i un parell de fotografies com a assistent a les grans manifestacions de la Diada ha acabat expulsant el jugador de la selecció estatal. Himne i bandera: Espanya és una caserna.

El resultat final és que els èxits amb la selecció espanyola no li han servit de res. Espanya no intenta ser gran, i menys encara lliure. Només vol ser una.

Piqué i el referèndum

"Com a català, per a una part irreductible d'Espanya, t'acompanyarà sempre la presumpció de culpabilitat, facis el que facis"

per Toni Aira 10/10/2016

Això de Gerard Piqué és ben bé una mostra més del de sempre. Com a català, per a una part irreductible d'Espanya, t'acompanyarà sempre la presumpció de culpabilitat, facis el que facis. Això i una mala fe amb ganes de confrontar i linxar el que surt d'aquí (polític o no) amb una audiència amb ganes d'abonar-s'hi. Ja pots ser un jugador clau i decisiu de La Roja, que si ets català i rematadament barcelonista (i ja no t'explico res si has anat a una manifestació de L'Onze de Setembre), et muntaran un sidral a la mínima, per exemple inventant-se que has retallat les mànigues de la teva samarreta per no lluir una bandera espanyola (que a la samarreta no hi era). Aquest és el moll de l'os del debat sobre el referèndum català, dugui el cognom que vulguem: acordat, pactat, unilateral o ix.

Ahir el president Carles Puigdemont va anar ahir a Madrid a defensar la seva opció de diàleg incondicional amb el poder polític espanyol, això sí, amb la premissa evident de defensar i respectar la voluntat del poble de Catalunya d'expressar-se. Els qui deien abans que no vol dialogar per defensar "referèndum o referèndum" diuen ara que no el creuen quan parla de "pactar" una consulta, quan en tots dos moments ell està dient el mateix. I si no hagués plantejat el pacte (una vegada més), l'haurien titllat de radical o d'intransigent. Si demana acordar, li diran que demana un impossible, i si diu tirar pel dret, diran que es mou fora de la llei. És la llei de l'embut feta filosofia i forma de vida (no només política).

D'aquí que certs debats semblin vells, no dic passats. No passen perquè n'hi ha que malgrat tot hi persisteixen, i val a dir que ho fan legítimament, és clar. Per exemple, parlar del fet que això de Catalunya se soluciona "amb un finançament just" és tan reduccionista, depassat, alhora que insuficient i clarament abocat a l’enèsim fracàs, que bo i estan d'acord amb la reivindicació dels qui la fan sembla ja més que naïf posar-s'hi.

Recorden l'Estatut que entre el 2003 i el 2006 van defensar formacions com CiU (llavors no independentista i que pactava amb PP i PSOE) i el PSC (amb Pasqual Maragall per la fraternitat dels pobles d'Espanya i José Montilla d'enllaç amb el PSOE del ZP "apoyaré")? Volien "encaixar" Catalunya a Espanya. No en defensaven la independència, sinó una llei orgànica de l'Estat espanyol que dotés de major autogovern i recursos una Catalunya dins d'Espanya de les Autonomies. I allò va ser rebut com l'Apocalipsi. Perquè sortia de Catalunya. Perquè això, igual com el debat del referèndum i qualsevol altre, parteix d'entrada amb la presumpció de culpabilitat. "Volem seure a la taula del diàleg, no a la banqueta dels acusats", deia ahir Puigdemont. I ho deia referint-se a una simple reivindicació política, que això a Espanya, a aquestes altures, si surt de Catalunya, ja sabem tots que pot acabar en presó o inhabilitació. El linxament, com ha experimentat Piqué fa unes hores, ja hi va d'entrada.

De pena i fastigós las declaracions de Albiol ahir, sembla que tenin un Trump catala

La cabra que ens envesteix

"Els hereus de Don Pelayo han imposat la seva simbologia -exclusiva i excloent- al conjunt de la societat espanyola. Per això la bandera de l'estat espanyol és la bicolor, l'himne és la Marxa Reial -impossible afegir-hi una lletra- i la festa nacional és el dotze d'octubre, Dia de la Hispanitat"

per Salvador Cot 11/10/2016

Un dels problemes que ha generat la dreta visigòtica espanyola amb la seva actitud autoritària és que els espanyols tenen greus problemes d'identitat nacional. Els hereus de Don Pelayo han imposat la seva simbologia -exclusiva i excloent- al conjunt de la societat espanyola. Per això la bandera de l'estat espanyol és la bicolor, l'himne és la Marxa Reial -impossible afegir-hi una lletra- i la festa nacional és el dotze d'octubre, Dia de la Hispanitat. Ni una concessió al morat dels comuneros, en la tradició de l'esquerra, ni molt menys encara a la legitimitat d'origen de la Constitució de Cadis, recollida per l'Himne de Riego. Res. Només està vigent la iconografia monàrquica passada per la dictadura franquista.

Tot plegat ha fet que sigui impossible veure aquests símbols més enllà del perímetre estricte de la dreta postfranquista l'oficialitat de l'estat. I, amb un PSOE en deconstrucció, festes com la de la Hispanitat tornen a desprendre aquell intens olor de naftalina que mai no les ha abandonat. Per això al balcó de l'Ajuntament de Madrid s'hi ha penjat la bandera de les comunitats ameríndies i, a Catalunya, María de los Llanos de Luna ha hagut d'amenaçar a fons l'Ajuntament de Badalona per evitar que s'hi treballi. La cabra de la Legió no pretén incloure, sinó amenaçar.

Espanya i els espanyols tenen pendents de resoldre aspectes bàsics de la seva identitat nacional. En definitiva, ningú no sap ben bé què és això la Hispanitat.

COI-tus interruptus espanyol: reneix el Comitè Olímpic Català (COC)

Aprova uns nous estatuts i esdevé el màxim representant internacional de l'esport català



Catalunya, des de sempre, ha produït esportistes de primer nivell. Però, a falta d'un estat, li mancava un Comitè Olímpic oficial preparat per afrontar el repte de representar l'esport català al món un cop assolida la independència. Ara, amb els nous estatus, el Comitè Olímpic Català, el COC, podrà gestionar el seu estoc d'esportistes.

La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), ha convocat una assemblea per aprovar uns nous estatuts que substituiran els originals del comitè del 1989 de Comitè Olímpic Català. Això convertirà l'ens en el màxim representant de l'esport català a escala internacional, culminant, així, una nova estructura d'Estat necessària per a la independència.

Ta com informa l'Esportiu.cat, ara s'obrirà un període electoral en què el recentment escollit president de la unió de federacions, Gerard Esteva, presentarà la seva candidatura. A banda de representants de federacions en el nou COC, es formarà un equip "potent", en paraules d'Esteva, amb una projecció internacional "molt forta". També hi haurà, tal com assenyalen els estatuts, representants dels clubs i altres nivells del sector esportiu. "Serà un organisme transversal; tindrem a punt un comitè olímpic per al dia que Catalunya el necessiti oficialment; el que no podem fer és que el país avanci i que ens quedem quiets."

Cop a l'Estat per la seva incompetència

Fa uns 15 anys, el Comitè Olímpic Espanyol (COE) va portar l'entitat catalana als tribunals per usurpació de la marca "olímpic" en territori espanyol. Després d'una llarga batalla judicial, el Tribunal Suprem va donar la raó al comitè espanyol. La sentència és ferma però ha caducat l'acció que el COE podia dur a terme contra el COC, que des del 2004 està legalment fusionat amb la UFEC i les seves seixanta-set federacions. Ara, per tant, no es pot sentenciar sobre una mateixa causa ja condemnada i caducada.

COI-tus interruptus del COE

Aquest any ha fet 25 anys de la petició oficial que va fer el COC, sota la presidència de Josep Miró i Ardèvol, de reconeixement oficial al COI, el 19 de març del 1991. A un any dels Jocs de Barcelona, Jordi Pujol negociava amb el president, Joan Antoni Samaranch, la presència dels símbols del país en les cerimònies dels Jocs de Barcelona. La jugada va ser prometre al COC que si no hi havia "soroll" catalanista als Jocs, a canvi, seria reconegut internacionalment. Juan Antonio Samaranch, president del COI, per evitar-ho, va canviar la Carta Olímpica del 1996 a Atlanta on a partir de llavors s'exigia el reconeixement internacional dels comitès que aspiressin a entrar en el COI. Ara, 25 anys després, Catalunya, a les portes de la independència, ja té comitè olímpic.

La millor defensa és una bona fugida

Els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors

per Ramón Cotarelo 11/10/2016

La visita de Puigdemont a Madrid ha estat un nou episodi del desacord entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Més que amb el govern, el desacord és amb el sistema polític espanyol en el seu conjunt. A l'auditori, ni un membre del govern, ni dirigent del seu partit, ni del PSOE, excepte Gabilondo, ningú de Ciutadans i ningú de Podem, encara que després dinaran junts els caps, a manera de desgreuge culinari. És com si, en lloc d'arribar a la capital i cort un president d'una autonomia en la qual hi ha un procés independentista en marxa, fos un leprós trucant a les portes d'una ciutat. Res de rebre-ho, res de tocar-lo, ni escoltar-lo.

Però Puigdemont no va anar a Madrid a predicar en el desert. Encara que a les autoritats no sembli interessar-los què hagi de dir el president de la Generalitat sobre el contenciós territorial més greu a què s'ha enfrontat Espanya en molt de temps, hi havia una nodrida representació del cos diplomàtic, tant de la UE com de fora d'ella. Li deu haver costat una enrabiada al ministre d'Exteriors, però allà hi havia els ambaixadors de la Gran Bretanya, França, Irlanda, Holanda, Bèlgica Dinamarca i Suècia i altres. Amb això s'envia un avís als governants i la classe política espanyola, molt nacionalista: els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors. No estem jugant al parxís; estem jugant amb l'estabilitat i la seguretat de la gent. Cap governant menysprearia l'ocasió d'informar-se de primera mà dels plans del seu adversari o de mesurar-se dialècticament amb ell en públic. Bé, si és espanyol, potser sí.

Aquesta estrident dissonància, aquesta falta de cortesia i de tarannà democràtic és patent. La tradició a Madrid és que el poder no transigeix, no negocia, no pacta. S'imposa i ja està. Per a això s'invoca la llei que, a part de ser interpretable, és un pur caprici en mans d'un poder polític tirànic orientat en contra de l'independentisme català. El missatge que envia aquesta absència, barreja de desvergonyiment i fugida és d'inseguretat, arbitrarietat i supèrbia ferida. Com vénen aquests catalans al segle XXI a agitar espantalls del XIX?

Justament, aquesta deserció col·lectiva convida a la coneguda comparació amb l'estruç que amaga el cap sota terra davant el perill, una història molt injusta amb els estruços doncs de cap manera fan aquesta ximpleria, com no la fa cap animal, sabedor que mai interessa perdre de vista l'enemic. Els animals, no, però la dreta espanyola, sí. Què Puigdemont va a Madrid com Moisès baixava del Sinaí amb les taules del referèndum de l'època? Amb no ser-hi, ulls que no veuen i orelles que no escolten no tenen per què donar-se per assabentats del que avorreixen i tenen por o tenen por i avorreixen al temps.

Però els diplomàtics van prendre bona nota i ja hauran informat a les seves cancelleries que el líder independentista català s'ha presentat a Madrid amb ànim constructiu i una proposta de negociar-ho tot. Excepte la celebració del referèndum en si mateixa. És referèndum si o si i dins d'un dels sís està negociar tots els aspectes de pregunta, còmput de vots, requisits de participació, termini per a la celebració d'un referèndum subsegüent, etc. Si no hi ha ningú del govern espanyol, ni tan sols de l'oposició per donar-se per assabentat, és clar que la contestació només es pot entendre com un "no". "No" per absència, per deserció, per fugida, per por, per incapacitat, però "no" al cap i a la fi. I aquest "no" quedarà apuntat en l'haver de l'independentisme i en el deure espanyol a l'hora de sospesar els arguments d'una part i una altra davant alguna instància neutral.

Com que no haurà assistit cap membre del govern, aquest no se sentirà obligat a fer tan sols esment de la presència del President de la Generalitat a Madrid i menys una declaració. Puigdemont ha baixat a l'arena però l'adversari no ha comparegut. És un misteri com pensa el PP i el govern de Rajoy si, per fi, els socialistes el fan president, que es recull la informació, s'intercanvien les opinions i els criteris si no és dialogant sempre que es tingui oportunitat.

En el procés d'internacionalització del conflicte, que els independentistes porten molt avançat, han guanyat importants bases a l'hora de suscitar opinió popular i institucional en els països europeus. Aquesta oferta catalana permanent de diàleg i aquest obstinat tancament espanyol a parlar és patent als ulls del món sencer. Els independentistes catalans sumen; els nacionalistes espanyols resten.

Ja es veu: no hi ha interès per saber, informar-se, discutir, negociar, arribar a un acord. N'hi ha per vigilar estretament, reprimir, processar, potser empresonar. I així fins a la fi dels temps. És obvi que cap país pot sobreviure a la llarga amb un enfrontament d'aquest calibre al seu interior. És obvi per a tothom excepte per al nacionalisme espanyol, en el qual tornen a confluir, com sempre, les dretes i les esquerres que, abans que esquerres, són espanyoles.

Catalunya ha captat el 31% de la inversió estrangera de tot l'Estat en els últims cinc anys

Aquesta proporció ha augmentat respecte del període comprès entre 2006 i 2010, quan era del 23%

JÚLIA MANRESA Barcelona Actualitzada el 11/10/2016 15:10



En plena recessió i durant la posterior recuperació econòmica, Catalunya ha millorat la seva capacitat d'atraure capital estranger. Segons les dades presentades aquest dimarts per l'agència per a la competitivitat de l'empresa, Acció, i basades en l'informe fDi Markets del 'Financial Times', han estat un total de 14.532 milions d'euros els que el Principat ha estat capaç de captar en concepte d'inversió estrangera entre gener del 2011 i juny del 2016. Aquesta xifra suposa un 31% del total del capital forà que va a parar al teixit productiu espanyol, una proporció superior a la del període 2006-2016, quan Catalunya representava el pol d'atracció del 23% de la inversió d'altres països a tot l'Estat.

En una trobada amb periodistes, la directora general d'Indústria del Govern, Núria Betriu, ha explicat que Acció opta per fer servir les dades d'fDi Markets en comptes de les del ministeri d'Economia perquè el rànquing del 'Financial Times' té en compte criteris com la reinversió de beneficis de préstec i no té en compte l 'efecte capitalitat, per exemple. "Les dades analitzades pel govern tenen en compte el lloc on la inversió es converteix en producció i no on té la seu social l'empresa", ha explicat Betriu, que ha recordat que el 64% de les seus de les empreses estan a Madrid.

'Sorpasso' de Catalunya a Madrid en inversió estrangera

Precisament aquests 14.532 milions d'euros es tradueixen en el 34% de la creació de llocs de treball i el 37% dels projectes en el període mencionat.

D'on vénen els diners?

Els països que inverteixen més diners a Catalunya són Alemanya, França i els Estats Units, segons aquest estudi que té en compte la inversió productiva i la generació de llocs de treball de manera regionalitzada en cada un dels territoris. En aquest sentit, Alemanya és el principal inversor en volum de capital invertit, França el que més llocs de treball ha creat i els Estats Units (principalment perquè inverteix en TIC) el país que ha invertit en un nombre més gran de projectes.

Per regions econòmiques mundials, l’estudi elaborat per aquesta divisió de recerca del 'Financial Times' mostra que Catalunya ha atret el 51% dels projectes d’inversió estrangera provinents de la zona Àsia-Pacífic que s’han fet a l’estat espanyol, el 37% dels provinents de l’Amèrica del Nord, el 36% amb origen a Europa Occidental, el 32% dels procedents d’Àfrica i l’Orient Mitjà, el 31% dels provinents de l’Europa de l’Est i el 23% dels originats a l’Amèrica Llatina. Betriu ha destacat que les empreses asiàtiques veuen Catalunya com una porta d'entrada a l'Àfrica i l'Amèrica Llatina i, per això, ha estat una empresa com Hutchinson la que ha protagonitzat recentment la inversió més gran al port de Barcelona.

Quins sectors els atrauen?

Segons l’estudi fDi Markets, Catalunya es troba per sobre de la mitjana europea en atracció de projectes vinculats als subsectors de preparats farmacèutics, materials d’ envasos de plàstic, plàstic sense laminar i làmines, peces i accessoris de vestir, equips informàtics i perifèrics, i pintures, revestiments, additius i adhesius. En aquest sentit l’informe considera que els sectors de les TIC i el software, la logística i els serveis de suport a l’empresa són els camps en què Catalunya mostra millors oportunitats d’inversió en comparació amb altres economies a nivell mundial. Segons l’fDi Markets, Catalunya compta amb un bon ecosistema tecnològic (com demostra la celebració anual del MWC), mà d’obra qualificada, una ubicació estratègica dins d’Europa i infraestructures de primer nivell.

Cultura catalana i independència

«La independència de Catalunya provocarà un salt qualitatiu colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura»

Quim Torra | 11/10/2016 a les 22:00h

Enguany celebrarem els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana. Aquell fòrum per repensar i imaginar la nostra cultura –en un sentit amplíssim- que sortia devastada de l’etern pantà franquista, i que va rebre l'adhesió d'unes 15.000 persones i més de 1.500 entitats, repartides entre tots els Països Catalans.

Quaranta anys després, el que ens toca fer ara és com repensar i imaginar la cultura davant de la independència.

Deixant de banda el fet essencial de disposar de més recursos i de la sobirania per a decidir-ne el seu ús i distribució (IVA, indústries culturals, mecenatge, equilibri territorial, etc.), voldria destacar tres grans efectes, que ho canvien tot: Catalunya, veu pròpia al món i Barcelona capital d’estat,; memòria i veritat; i Països Catalans.

Catalunya es beneficiarà del fet de tenir, per primera vegada, veu pròpia i directa al món d’un país que "s’estrenarà" en el nou ordre internacional. Milions d’ulls es giraran vers aquest país del sud d’Europa amb la ciutat més important de la Mediterrània. La llibertat amb la qual els catalans podran explicar-se, competir, ésser, és una nova dimensió que la nostra cultura ha de saber aprofitar. I sí, el vell somni de la pàtria noucentista té l’oportunitat de reviure una altra vegada. "Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”, deia Pompeu Fabra el 30 de novembre de 1930, i encara no he trobat una millor definició per a exposar què seguim volent. Aquell país civilitzat -és a dir, millor pels ciutadans, amb més benestar- , obert al món "per al millorament i progrés de la humanitat" pot ser, ara, finalment, realitat.

La posició cultural única de Barcelona implosionarà cara en fora, però ara com la capital mediterrània de tot un país nou per descobrir. I és que Barcelona per fi mirarà al país. Els llaços es faran més estrets, proporcionant una estimulació vital. L’esclat creatiu que viurà el nou estat podrà circular de la capital al país i del país a la capital sense traves.

Però on la independència es convertirà en una autèntica revolució és en el camp de la memòria i dels Països Catalans.

A tots aquells a qui la història —per la guerra, l’odi, el menyspreu— ha col·locat al marge d’un estat, d’una comunitat, d’una ciutat o d’una societat, pobles sense drets, sense paraules, sense identitat, han hagut de recórrer complexos i escarpats camins per poder exercir el seu dret. Un poble oprimit és un poble sense paraules. Un poble sense història és un poble sense accés a la veritat. Deia Guimerà que el principal botí dels pobles conqueridors sobre els pobles oprimits eren la seva llengua i la seva història. Per això, guanyar la independència és guanyar el dret a la memòria, a tenir accés a la veritat. A tota la veritat. La independència de Catalunya provocarà un salt qualitatiu colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura.

I resulta que la nostra cultura és la dels Països Catalans. Fa 40 anys, el Manifest de la cultura catalana del CCC proclamava que aquests eren una "comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho". Deia Max Cahner el 1980, a l’hora d’assumir la Conselleria de Cultura: “La prioritat última és la recuperació de la identitat nacional a través de la presència de la llengua en tots els àmbits de la vida pública”. Per això, amb la independència, Catalunya serà i els Països Catalans, també.

Notícies d'un ambaixador

«Inexplicablement, no hi havia cap representat del govern ni dels dos principals partits polítics espanyols. Catalunya és empesa cap a la independència per un Estat que l'ignora»

Germà Capdevila | 10/10/2016 a les 22:00h

"A l'atenció de la Cancelleria: En representació de la legació diplomàtica del nostre país a Madrid, vaig assistir a la conferència que el president de Catalunya, Carles Puigdemont, va fer davant d'un nombrós auditori en aquesta capital. El líder català ha fet un oferiment molt concret al govern de l'Estat, per pactar la forma i el contingut d'un referèndum a Catalunya."

"He vist entre els assistents a col·legues i agregats diplomàtics de diferents estats europeus, com ara Gran Bretanya, França, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Irlanda i Grècia, entre d'altres. Una presència destacada, bo i considerant les gestions discretes però intenses del ministeri d'Afers Exteriors local per evitar la nostra presència a la conferència. M'ha sorprès molt especialment l'absència de qualsevol representat oficial o oficiós del govern espanyol, així com dels dos principals partits polítics de l'Estat."

"La mà estesa del president català, obert a pactar la data, la pregunta i fins i tot les majories necessàries per validar el referèndum, contrasta amb la total ignorància per part de l'Estat, que només respon per via judicial. M'aventuro a pronosticar que Catalunya es veurà empesa cap a la proclamació de la república per la negativa espanyola a seure en una taula de negociació, o a oferir una alternativa plausible a la independència."

"Seguirem els esdeveniments amb atenció. Salutacions cordials. L'ambaixador a Madrid."

-----

És probable que aquesta carta fictícia s'assembli molt als informes que avui sortiran de moltes ambaixades madrilenyes cap a les respectives cancelleries. La presència de tants representats estrangers ahir a Madrid és una prova fefaent que Europa observa amb atenció el que passa i passarà a Catalunya. Catalunya ofereix diàleg, Espanya respon amb persecucions judicials, i el món en pren nota.

Espanya vulnera la llei i Catalunya paga

«Fa anys que l'estat espanyol ha encapçalat els rànquings de vulneració de directives europees juntament amb països com Itàlia Xipre o Grècia»

Aleix Sarri | 07/10/2016 a les 22:04h

"Sin ley no hay democracia" deia Soraya Saenz de Santamaría, en relació al procés català. L'unionisme ho repeteix com un mantra. Estranyament ningú explica que el 31 de desembre de 2015 Espanya tenia oberts 83 expedients amb la Comissió Europea per incompliments de normatives europees, 37 oberts el 2015. Són molts, i és que fa anys que l'estat espanyol ha encapçalat els rànquings de vulneració de directives europees juntament amb països com Itàlia Xipre o Grècia. Es dóna la circumstància que la Gran Bretanya del Brexit compleix millor la legislació europea que el suposadament europeista govern de Rajoy. La situació a Espanya és tan greu que ahir el Parlament Europeu la va assenyalar especialment.

Per exemple, Espanya (amb ZP i Rajoy) porta vuit anys seguits incomplint l'objectiu de dèficit europeu. Aquest any malgrat créixer al 3%, l'Estat encara augmentarà el seu endeutament en 60.000 milions d'euros sense cap intenció en invertir en recerca o infraestructures útils com el corredor mediterrani. Pitjor encara, el dèficit augmentarà per culpa de les baixades d'impostos electoralistes del PP. Per aquest motiu, i perquè les normes europees intenten limitar els dèficits per evitar que els països hagin de ser rescatats, la UE amenaça de multar Espanya. Amb tot, Brussel·les i els Estats, massa porucs per sancionar el govern central, es plantegen retirar els fons de cohesió a les autonomies.

Catalunya no només és perjudicada en les inversions i la despesa de l'Estat, sinó que a sobre pot patir el càstig europeu pels errors de Rajoy. Per més inri, amb la proposta de Montoro per evitar la multa (avançar el pagament de l'impost de societats) la meitat de les empreses afectades són catalanes, augmentant les tensions de tresoreria en un moment en què el crèdit encara no s'ha normalitzat. La factura de la despesa sense fre del govern espanyol doncs, arribarà a Catalunya sigui via les extorsions de Montoro o la multa de Brussel.les.

L'absència de voluntat per aplicar directives europees però, va molt més enllà. Per exemple, la directiva de morositat ha estat pervertida a l'Estat espanyol i el seu incompliment és el gran drama silenciat de l'Estat. Segons la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, fins a 1 milió de persones han perdut la feina a Espanya a causa del tancament de PIMEs solvents afectades pels retards en cobrar de l'administració i les empreses de l'IBEX així com la falta d'accés al crèdit. Encara avui, el govern espanyol paga a 90 dies (el triple de l'establert) i tolera que les empreses de l'IBEX paguin en 200 dies i no en 30 com marquen els estàndards europeus.

La setmana passada teníem un nou exemple, la Comissió Europea va haver d'obrir 3 expedients més a Espanya per incomplir directives relacionades amb l'energia: el govern espanyol protegeix els oligopolis energètics i no permet la lliure competència en el sector i a més la UE denota la falta d'independència del regulador energètic espanyol. Un cas més que demostra que el govern del PP prefereix protegir els interessos dels oligopolis abans que complir la llei europea i modernitzar-se. En aquestes condicions no ens ha de sorprendre que el preu de l'energia a Espanya sigui el segon més alt del continent o que la plujosa ciutat de Brussel·les tingui més capacitat instal·lada d'energia solar que tot l'Estat espanyol.

La UE hi perd, perquè segueix abocant desenes de milers de milions a un Estat que com Espanya no té cap intenció de reformar-se a fons més enllà de quatre reformes cosmètiques. Hi perden tots els ciutadans espanyols, però els catalans a més pateixen un greuge democràtic: els qui impedeixen l'europeïtzació de l'economia tenen un pes ínfim en el cos electoral català, el PP sempre ha estat força residual a Catalunya. A Catalunya passa amb el PP com a Escòcia amb els Tories, que hem de conviure amb un govern que mai guanyaria les eleccions al nostre país.

Rajoy doncs incompleix la llei europea, i Catalunya ho paga amb pèrdues de llocs de treball, tancament de PIMEs, posant en perill la sostenibilitat del delta de l'Ebre o estant en risc de perdre els fons de cohesió. El govern de Madrid incompleix els seus compromisos amb Europa i es nega a implementar mesures que modernitzin la seva economia pel mateix motiu que mai ha complert amb les disposicions de l'Estatut sobre infraestructures a Catalunya: la llei deixa d'importar quan els obliga a reformar-se. Per Madrid la legalitat europea (igual com la catalana) és i serà una legalitat menor i subordinada.

Piqué i el català cansat

«El problema amb Gerard Piqué és que és triomfador, català i orgullós de les dues coses. I això excita les dues palanques preferides de l’odi espanyol»

Xavi Bundó | 10/10/2016 a les 22:00h

Gerard Piqué no ha representat mai el català emprenyat. Ja sabeu, el català del cop de puny a la taula de la cuina, el que abandona la forquilla quan perd el Barça. El català que s’esbrava a la màquina de cafè. El català de la gasosa. Gerard Piqué és més aviat un català tipus Xavier Cugat. Talentós, llançat, irònic, encantador en el cara a cara, murri, emprenedor, de simpàtica fatxenderia. Que desarma o bé amb l’energia desbordant o bé amb el talent. I si no desarma, li és igual. Ara, Gerard Piqué s’ha cansat.

No se li poden negar esforços, ara inútils, per revertir una situació que li comença a semblar insostenible. Xiulets difícilment explicables. Crítiques mediàtiques ferotges. Insults. Càntics contra la seva dona i els seus fills. Amenaces. I mentides. Gerard Piqué no ha revelat mai la seva tendència política, encara que molts la puguin imaginar. Se n’ha guardat prou, conscient de la hipocresia que impera en el periodisme: d’una banda s’acusa als esportistes, especialment els futbolistes, de viure aïllats de la realitat i de no implicar-se en res i alhora, tothom està a punt d’estomacar-los si expliquen què en pensen de la política, l’economia o la societat.

Piqué no ha insultat de cap manera la bandera d’Espanya, ni la samarreta de la seva selecció. El cas de les mànigues tallades (curiosa coincidència que hagi estat un “corte de mangas” el que ho hagi fet explotar tot) i el seu anunci d’abandonar la selecció el 2018 dibuixen una bonica paràbola general. És igual els esforços que es facin. Tant li fot els litres de suor o les hores de feina invertides. Tant se val que sigui, potser, el millor en la seva feina de tot Espanya. I que hagi acompanyat els seus companys de professió a assolir reptes històrics. Gerard Piqué mai serà un dels seus. I això no se li pot perdonar.

Qui són els seus? O més aviat, qui són ells? Aquest és el gran dubte. És una massa informe, que actua en grup però de forma desorganitzada. Perquè al darrera, segurament, no hi ha un sol motiu. No es tracta només d’una qüestió purament política, ni tan sols geogràfica. Ni moral. És una barreja de tot. El problema amb Gerard Piqué és que és triomfador, català i orgullós de les dues coses. I això excita les dues palanques preferides de l’odi espanyol: l’enveja i la uniformitat. Els triomfadors han de ser abatuts i, per tant, els que representen alguna cosa diferent, també.

Piqué és el català cansat. Any 2016. La demostració de perquè un català, per molt brillant que sigui, no podrà mai tenir l’acceptació general, a no ser que declari públicament que se sent espanyol i que no vol la independència. El problema català a Espanya és que no hi ha presumpció d’innocència. Si ets català estàs sota sospita.

2016. El català cansat. Anuncia la data en què ho deixarà córrer. Sense pactar. Ja s’ho faran.

Puigdemont a Madrid

Xevi Xirgo - xxirgo@elpuntavui.cat

“Ahir el president va parlar clar i castellà. I algunes absències a la sala van servir per donar-li la raó

Alguns de vostès potser es poden pensar que la visita del president Puigdemont ahir a Madrid era estalviable, perquè ja és clar que no hi ha res a fer. No s'equivoquin. Ahir Puigdemont no es dirigia només a la classe política de Madrid (que també) sinó a l'opinió pública en general, però, sobretot, a la comunitat internacional. El fet que a l'acte no hi hagués cap representant amb cara i ulls ni del PP ni del PSOE però que, en canvi, hi hagués una desena d'ambaixadors, això sol ja ho diu tot. Puigdemont ahir va parlar desacomplexadament de la situació política catalana i espanyola, sense embuts, i ho va fer clar i català. O, més ben dit, clar i castellà. “Puede gustar o no puede gustar la situación”, els va dir, i va sentenciar: “pero esto es lo que hay”. Potser tan clar, tan clar i castellà, mai cap president els ho havia anat a explicar. I jo em pregunto: què devien pensar, els ambaixadors presents a la sala? I els que no hi eren però ho seguien? No crec que entenguessin les absències dels principals líders espanyols, i estic convençut que, sentida en directe l'oferta de Puigdemont, entenen encara menys els cops de porta a la proposta de diàleg que aquest els fa dia sí dia també. Ahir Puigdemont, no els passi per alt, no va anar a fer només una nova proposta a Madrid. Va anar a posar en relleu, perquè ho veiessin els ambaixadors, els silencis de Madrid. I ho va aconseguir. Les absències a la sala li van donar la raó. Però Puigdemont va fer encara més. Si vostès van seguir en directe l'esmorzar i les intervencions dels periodistes, el president va aconseguir una altra cosa, i és que en el torn de preguntes es parlés amb normalitat del referèndum. No se'n van ni adonar, però molts s'hi van situar mentalment. Els va dur al seu terreny. Puigdemont va sorprendre (a Madrid, a nosaltres ja no) pel seu to dialogant i didàctic, pels seus arguments i, sobretot, per la fermesa (tossuderia, diria jo) dels seus plantejaments. Res a veure, és clar, amb la fragilitat que tindrà (no se'n va poder estar de recordar-los-ho) un nou govern del PP. I tot això, anar-los-ho a dir a Madrid, en directe, no és el mateix que dir-ho des d'aquí. Ahir, pot no semblar-los-ho, però Puigdemont va fer molta feina.

Al llindar de la independència

Albert Branchadell10/10/2016 19:43

Segueix-me

Molts ciutadans europeus vam respirar alleujats quan es van conèixer els resultats del referèndum hongarès sobre les quotes de refugiats. El no a les quotes de la UE va arrasar amb el 98% dels vots però va perdre la batalla: el resultat no va ser vàlid perquè la participació no va arribar al 50%. Ara que el procés català fa un pas endavant i retrocedeix a la pantalla del referèndum -Carles Puigdemont ha estès la mà a Madrid per enèsima vegada per pactar els termes de la consulta-, potser resulta oportú fer una reflexió sobre els llindars de participació i d’aprovació que es fan servir en el context europeu.

La validesa d’un referèndum pot dependre d’un nivell mínim de participació (com en el cas hongarès) però també d’uns requeriments de majoria. En el primer cas, el percentatge del 50% no és infreqüent. Un exemple és Itàlia, on la Constitució preveu que una proposta sotmesa a referèndum és aprovada si vota la majoria dels qui tenen dret de vot (i s’assoleix la majoria dels vots emesos). Certament, hi ha països que fixen un llistó més baix: en el cas d’Holanda, la participació mínima és del 30%. (Vet aquí per què, amb un 32% de participació, sí que va ser vàlid el resultat del referèndum contra l’Acord d’Associació entre la UE i Ucraïna.) Però podríem dir que el 50% és l’estàndard: en el cas del referèndum d’independència de Montenegro la Unió va exigir que la participació mínima fos precisament del 50%.

La qüestió dels quòrums que defineixen la validesa del referèndum és important i no es pot ventilar en l’incís d’una resolució

La segona qüestió és més delicada. La política comparada ens indica que, perquè una proposta sigui aprovada en referèndum, no sempre n’hi ha prou amb el 50% més un dels vots emesos. El cas de Montenegro és prou conegut: la UE va exigir una majoria qualificada del 55%. Es tracta d’un tipus d’exigència força freqüent. Sense anar més lluny, per escollir el Síndic de Greuges el Parlament de Catalunya necessita una majoria del 60%, i per reformar l’Estatut, del 66,6%. També existeix la possibilitat no pas d’establir percentatges superiors al 50% sobre el vot emès sinó d’exigir que, a més de suposar la majoria dels vots emesos, els vots dels partidaris d’una proposta sotmesa a referèndum constitueixin un percentatge mínim del cens electoral. La Constitució danesa estableix que per aprovar una proposta de reforma constitucional cal que hi votin a favor la majoria de persones que participin en el referèndum i almenys el 40% de l’electorat. Aquesta regla del 40% és la que va tombar el referèndum d’autonomia d’Escòcia de 1979. En aquella ocasió, la participació va ser relativament alta (el 72%) i el 52% dels vots van ser a favor de la devolution. El problema va ser que aquest 52% de vots favorables només equivalia al 33% del cens. La Constitució de Letònia estableix que una esmena constitucional només queda aprovada en un referèndum si hi vota a favor almenys el 50% del cens. Els més estrictes en aquest afer són els lituans: les esmenes constitucionals que afectin la posició de Lituània com a república democràtica independent han de ser aprovades pel 75% del cens.

Quan va esmentar el referèndum en el discurs de la qüestió de confiança, Puigdemont es va mostrar disposat a parlar de “quins serien els quòrums que acceptaríem per considerar vàlids els resultats”. En el seu discurs del debat de política general, en canvi, el president no hi va fer cap referència. És cert que una de les resolucions aprovades per JxSí i la CUP insta el Govern a convocar eleccions constituents sis mesos després del referèndum “en cas que l’opció independentista aconsegueixi més del 50% dels vots favorables”, però una qüestió tan important com la dels quòrums no es pot ventilar en un incís d’una resolució. Si el referèndum aspira a algun tipus de reconeixement internacional, cal plantejar-se seriosament un quòrum d’aprovació més enllà de la majoria dels vots emesos. A més d’aquesta majoria, aplicant el criteri més estricte (el lituà) caldria el vot afirmatiu d’almenys 4,1 milions de persones; aplicant el letó, de 2,8 milions; i fent servir el danès, de 2,2. Com va dir la Comissió de Venècia del Consell d’Europa quan se li va demanar l’opinió sobre el referèndum que projectava Montenegro, “exigir el suport a la decisió d’un percentatge de l’electorat ajudaria a garantir més legitimitat als resultats”. Coincideix amb el que va dir un dels màxims líders del procés català anys abans de fer un pas al costat: “El dret a decidir aconsella, i de fet requereix, que els temes sobre els quals s’exerceixi descansin sobre majories qualificades o reforçades àmplies, amb la finalitat de donar a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries”.

Boja acadèmia de lladres

Sebastià Alzamora11/10/2016 18:48

Segueix-me

Si introduïm al cercador Gürtel les sigles “PP” descobrirem que no signifiquen Partit Popular, com fins ara ens havien fet creure, sinó PowerPoint. Aquest és el format fet servir des de l’any 1999, segons les informacions publicades pel diari El Mundo, pel partit de Mariano Rajoy per instruir els seus alcaldes i altres càrrecs municipals a l’hora de falsejar les factures relatives a les seves campanyes electorals davant del Tribunal de Comptes, amb la cooperació necessària dels seus proveïdors, que havien d’acceptar el joc per poder cobrar sense que al PP se’l pogués sancionar per delicte electoral. El document en qüestió és de fàcil lectura, perquè ningú s’hi fes un embolic: a penes una desena de pàgines per explicar els tripijocs bàsics sobre ús de comptes corrents, desglossament d’imports i conceptes de facturació falsos, i au, a treballar pel bé comú dels espanyols. A l’hora d’escriure aquest article només dues altes dirigents de PowerPoint, les senyores María Dolores de Cospedal i Dolors Montserrat, havien fet declaracions sobre aquest metaescàndol (el PP, en el seu virtuosisme, produeix nous escàndols sobre els escàndols ja coneguts), que han resultat ser d’allò més aclaridores: la primera s’ha limitat a grunyir, amb el seu bon humor habitual, que “no els consta” res de tot això, mentre que la segona s’ha exclamat que el document amb les instruccions per ser un polític corrupte “ni tan sols porta el segell del PP”.

Tots sabem que a PowerPoint no són tontos, i que els lladres no acostumen a decorar els furts que cometen amb la seva signatura

Agraïm la humilitat de la senyora Montserrat, però tots sabem que a PowerPoint no són tontos, i que els lladres no acostumen a decorar els furts que cometen amb la seva signatura. No cal dir que les indicacions contingudes alpowerpoint eren, per a qui les rebia, d’obligat compliment, com la Festa de la Hispanitat a l’Ajuntament de Badalona.

També ho devia ser l’ús de les targetesblack, si s’ha de jutjar pel breu temps que l’ex conseller delegat de Bankia Francisco Verdú va durar en el càrrec, amb prou feines un any. Potser hi té a veure, en aquesta fugacitat, el fet que Verdú renunciés a la targeta black quan li fou lliurada, perquè ja va veure que l’ús d’uns diners opacs per a Hisenda “podia comportar conseqüències greus”, fins al punt que va avisar el president de l’entitat: “Rodrigo, si fas servir aquesta targeta per a despeses personals, sortiràs als papers”. Segons la declaració de Verdú en el cercador Bankia de corrupció financera, això va fer que Rato s’enfadés molt, i que es limités a respondre-li: “Aquí la tens, i fes-ne el que vulguis”. No consta que hi afegís “idiota”. El que va fer Verdú va ser guardar la targeta dins un calaix i tornar-la a recursos humans l’endemà de la dimissió de l’irascible Rodrigo, a qui de cada dia li escau més el qualificatiu de gàngster que David Fernández li va etzibar, sandàlia en mà, en comissió parlamentària. Rato contra Verdú: on s’és vist mai, un home íntegre a la cova dels lladres. I no oblidin que el resultat de la suma dels powerpoints i de les targetesblack serà l’imminent nou govern del PP pel civil o pel militar. Això sí que els consta.