Els delinqüents són ells

"No hi pot haver procés ni calendari si les institucions catalanes no reaccionen davant un abús de les dimensions d'aquest judici polític contra l'anterior president i dos membres més del seu Govern"

per Salvador Cot 03/10/2016

El govern espanyol està en funcions, però la Fiscalia -que depèn jeràrquicament de l'executiu- demana llargues penes d'inhabilitació per a Mas, Ortega i Rigau. És la mateixa arma que s'ha utilitzat des de Madrid per evitar trobar-se Arnaldo Otegi al Parlament Basc. Ells fan les normes, ells les interpreten i ells les apliquen. Democràcia amb les cartes marcades.

El que és evident és que aquest procés judicial és absolutament inacceptable. No hi pot haver procés ni calendari si les institucions catalanes no reaccionen davant un abús de les dimensions d'aquest judici polític contra l'anterior president i dos membres més del seu Govern. I aquesta reacció ha de tenir, necessàriament, una dimensió popular. De fet, Jordi Sànchez ja ha apuntat, no fa gaire temps, alguna possibilitat en aquest sentit.

Mas no pot ser condemnat, de la mateixa manera que han d'invalidar-se tots els sumaris contra els líders polítics catalans que, al llarg de la història, han estat represaliats per haver respost a la voluntat democràtica d'aquest país. Des d'un punt de vista democràtic, els delinqüents són ells.

Respeto a quien le de asco la foto en cuestion. Nada que decir.

Mi post sobre la foto fue unicamente para advertir que nadie dira nada porque esa cena ya tuvo lugar hace mucho tiempo.

Mi negacionismo va en el sentido en que me niego a pensar que todo lo que viene de españa es malo cavernicola y corrupto. Me niego a pensar que en catalunya todo es bueno moderno y legal. Hay de todo en todos sitios.

Que haya gente que tenga el sentimiento en querer la independencia lo respeto y es su opcion como yo tengo la mia

Lo que no se que tiene que ver fotos de campos de exterminio de franco [...]

Respeto a quien le de asco la foto en cuestion. Nada que decir.

Mi post sobre la foto fue unicamente para advertir que nadie dira nada porque esa cena ya tuvo lugar hace mucho tiempo.

Mi negacionismo va en el sentido en que me niego a pensar que todo lo que viene de españa es malo cavernicola y corrupto. Me niego a pensar que en catalunya todo es bueno moderno y legal. Hay de todo en todos sitios.

Que haya gente que tenga el sentimiento en querer la independencia lo respeto y es su opcion como yo tengo la mia

Lo que no se que tiene que ver fotos de campos de exterminio de franco y demas [...]

"me parece de aparte de tener muy poco gusto un desprecio a ese genocidio al utilizar ese sufrimiento de forma tan gratuita"

Fent zàping per les tertúlies matinals em trobo amb el programa de la Susanna Grisó.

I en directa Núria Parlón des de Santa Coloma. Als estudis Casimiro (director del Mundo) i el Leguina, ambdós neguitosos i agressius. Parlón no s'arrugat. Ha donat la cara.

M'agrada Parlón. La llàstima serà el final que tindrà: o perdrà contra Iceta, o si guanya serà devorada pel PSOE espanyol en una batalla que serà força cruenta.

Escenes d’un règim desgavellat

Josep Ramoneda04/10/2016 19:01

Segueix-me

1. INCENDI. “Fets, no paraules”, l’eslògan que va presidir el mandat de Montilla com a president de la Generalitat, ha resultat premonitori. La socialdemocràcia ha perdut el control del llenguatge. I, en política, qui marca el sentit de les paraules guanya. Parapetar-se en l’establishment bipartidista esperant que els altres es cremin és un “nou sacrifici fet per a res”, en paraules de Michel Feher. S’ha dit quasi tot sobre l’esperpèntic espectacle socialista de la setmana passada. Fa una certa vergonya veure una persona com Felipe González, que tant poder va arribar a tenir a Espanya, fent de corneta per donar la sortida a l’operació assalt al secretari general. Però si quedava algun dubte sobre la crisi del règim del 78, ara ja s’ha dissipat. Va ser el PSOE a partir del 1982 qui va dissenyar l’arquitectura institucional que ara està gripada: un règim tancat, reticent a les reformes, amb una Constitució intocable, amb hegemonia absoluta de l’executiu sobre els altres poders i articulat al voltant de dos partits molt jeràrquics i rígids, que s’han cregut que tenien un dret patrimonial sobre l’Estat. Incapaços d’anticipar els canvis de la societat, ara intenten resistir parapetats en el vot de més de seixanta anys. I el PP hi surt guanyant.

Fa una certa vergonya veure Felipe González, que tant poder va arribar a tenir a Espanya, fent de corneta per donar la sortida a l’operació assalt al secretari general

“Una abstenció no és el mateix que un suport”, diu Javier Fernández, president de la gestora socialista, preparant el terreny per completar l’operació conspirativa: fer Rajoy president. Però, abrasat per un incendi, en paraules del mateix Fernández, el PSOE arriba a l’hora suprema d’un pacte carregat de malenconia bipartidista en les pitjors condicions. Quina força té per plantejar exigències al PP? Cap. Només té dues opcions: regalar la investidura o anar a eleccions. Rajoy no ha de fer res més que el que li surt millor: esperar. I fer firmar la claudicació. Un pacte, amb concessions mútues, només tindria sentit si hi hagués hagut negociació prèvia entre Rajoy i els conspiradors, com a preu per haver liquidat Sánchez. I tindríem dret a saber-ho.

2 FUGUES. L’esperpèntica crisi del PSOE té conseqüències a Catalunya. La més òbvia, l’orgànica: el PSC s’havia alineat amb el secretari general i, per tant, queda en el bàndol dels perdedors. Les guerres fratricides generen grans odis i els conspiradors mai perdonen. Aviat hi haurà un congrés amb dos candidats, i caldrà fixar la línia política. De moment tant Parlon com Iceta s’han reafirmat en el no a Rajoy, amb indignada resposta de la primera accionista del PSOE, Susana Díaz. ¿Aguantaran el pols? ¿S’obre una oportunitat per començar una relació diferent entre PSOE i PSC?

¿S’obre una oportunitat per començar una relació diferent entre PSOE i PSC?

El tabú dels partits sobiranistes ha escombrat Sánchez. L’ex secretari general va voler canviar el partit però no va ser capaç de desafiar les línies vermelles de l’establishment: no a Podem, no als independentistes. Així no ha pogut construir una majoria alternativa, però se l’han menjat igualment. Si el PSOE vol evitar unes eleccions que segurament li serien catastròfiques, el PP pot posar entre les condicions un front sense fissures contra els plans de l’independentisme per al 2017. La Fiscalia, que emana del poder executiu, ja ha donat el to, amb les peticions d’inhabilitació de Mas, Ortega i Rigau.

Hi ha la temptació de creure que l’independentisme ha provocat la crisi del règim del 78. Més aviat diria que el salt que ha fet des del 2003 és fruit d’aquesta crisi, que a Catalunya es va anticipar quan, al final del pujolisme, es va fer el pas del bipartidisme al multipartidisme. És obvi que les fissures les han aprofitat Podem i associats i l’independentisme. Però el més significatiu és que el règim desgavellat ha sigut capaç d’integrar els antisistema -i la prova és la caiguda fulminant de la mobilització social- i no ha sabut integrar el sobiranisme, malgrat la llarga trajectòria de complicitats amb el nacionalisme conservador. La raó patriòtica fa més por que la raó de classe. Per què? Perquè Catalunya és el 15% de la població, el 20% del PIB i el 25% de les exportacions, i sense ella Espanya pot fer fallida i arrossegar l’euro. I perquè la pàtria és la terra, i això no es toca.

Felipe i Mariano, coprínceps

Ferran Sáez Mateu04/10/2016 19:50

Segueix-me

Felipe González va abandonar la presidència del govern en aquella edat en què la majoria dels mortals hi arriben. Aquesta circumstància biogràfica el va situar en una situació delicadíssima, tant a nivell personal com polític. Era massa jove per deixar la política activa però massa vell per retornar-hi amb totes les conseqüències. Al començament, a partir del 1994, es va convertir en un personatge més o menys incòmode, primer en el si del seu propi partit i després en el context de la política espanyola en general. L’anomenaven “el abuelo Cebolleta”, que era aquell avi dels tebeos que es passava la vida explicant les mateixes batalletes. I com que ningú no li feia gaire cas, va voler anar més enllà, trencant el pacte més antic de la política espanyola: no gratar la superfície que oculta certes coses que van passar durant la transició a la democràcia, i una mica abans.

Cap a l’any 2000 va fer unes declaracions a un diari mexicà en què es treia de la màniga diverses teories. Una de les més vistoses deia que Suárez no volia cap Constitució per a l’Espanya democràtica (en cap moment es va molestar a provar-ho, naturalment). Després es va produir una precipitada cadena de rèpliques i contrarèpliques que van afegir més confusió al tema. La superfície que mantenia, i encara manté, aquella ficció històrica és molt fràgil. La Transició es va basar, essencialment, a teatralitzar un atac d’amnèsia col·lectiva. Es tractava d’oblidar que l’endemà de ser aprovada la Constitució tota la maquinària de l’Estat franquista era la mateixa que el dia anterior (exèrcit, policia i aparell judicial inclosos).

Les estridents declaracions de Felipe González mai no són el resultat de l’atzar. Obeeixen a interessos concrets però, sovint, difícils d’identificar

Fa uns dies Felipe va declarar que Pedro Sánchez li havia dit que s’abstindria en la segona votació per tal que Rajoy fos investit president. Se sentia enganyat. És curiós que tot el que li diuen a aquest home sempre passa en la més estricta intimitat, potser a cau d’orella i tot, sense testimonis. Un dia Suárez li va explicar això, i Pedro Sánchez allò altre, i qui sap si Joan Carles I li va dir una vegada que el que volia l’any 1975 era, en realitat, proclamar la República. Vés a saber... El que queda clar, però, és que les estridents declaracions de Felipe González mai no són el resultat de l’atzar. Obeeixen a interessos concrets però, sovint, difícils d’identificar. En aquest cas, però, la jugada resulta ben transparent: més que declaracions, Felipe ha anat fent resums dels editorials d’ El País, així com de les empreses de l’Íbex-35 que el tenen o l’han tingut en nòmina en qualitat de membre dels seus consells d’administració. Està fent el ridícul. L’any 1982, amb totes les errades que es vulguin, va iniciar una ambiciosa transformació d’Espanya. Tenia un projecte coherent i estructurat, i això no l’hi pot negar ningú. Aquell estadista s’ha transformat avui en un pallasso mediàtic. Jo crec que genera més llàstima que indignació.

Obrir la caixa dels trons implica atenir-se a les conseqüències de fer-ho

En tot cas, si es continua gratant la superfície que oculta púdicament certes coses que van passar fa molt temps, alguns es poden trobar amb sorpreses molt desagradables. Felipe González no n’és, precisament, l’excepció. Si es tracta de jugar a aquest joc perillosíssim, juguem-hi tots. Això sí: després no s’hi val a dir, a mitja partida, que ens hem cansat de jugar. Acabem d’aixecar totes les cartes: rematem el defenestrat Pedro Sánchez, sí, però parlem també de Segundo Marey. A Felipe González se li han perdonat més coses que a qualsevol altre polític de l’Espanya moderna. Ara mateix, sense anar gaire lluny, està en cartellera una pel·lícula (m’han dit que molt bona; encara no l’he vista) sobre Francisco Paesa. Doncs bé: Paesa és un producte genuí, prototípic, dels temps del felipisme. Perquè aquells temps no només van generar els GAL, no, sinó moltíssimes altres coses lletges que, increïblement, s’han arxivat a benefici d’inventari. Penso, posem per cas, en la vergonyosa liquidació de Rumasa, que constitueix l’estafa legalment consentida més voluminosa de tota la història d’Espanya, i potser d’Europa.

Felipe ha obert una mena de causa general contra aquells socialistes que no pensen com ell, i ha precipitat així la decapitació de Sánchez. Jo l’admetria a tràmit, aquesta causa. Obrir la caixa dels trons implica atenir-se a les conseqüències de fer-ho, però. El 2017 seria un any magnífic per parlar dels GAL, del frau gegantí de Rumasa i d’una dotzena més de coses, com ara la concessió de l’únic canal televisiu de pagament al grup Prisa l’agost del 1989. Ara que González i Rajoy seran, com voliaEl País, coprínceps de l’Espanya de l’Íbex, és el moment d’obrir vells baguls on, possiblement, hi ha de tot.

El Parlament no es deixarà torejar

"Les curses de braus generen un rebuig pròxim a la unanimitat entre la ciutadania d'aquest país i l'enèsima humiliació del Tribunal Constitucional no passaria desapercebuda"

per Salvador Cot 05/10/2016

Tot indica que als dotze espavilats que s'autoanomenen Tribunal Constitucional no els espanta el ridícul. Per això els paguen PP i PSOE, naturalment. L'última d'aquests delegats del bipardidisme dinàstic és que, aparentment, tenen tota la intenció de ressuscitar les curses de braus a Catalunya. Una voluntat que demostra, de forma incontestable, la profunda desconnexió que separa les institucions del règim del 78 i la realitat de la societat catalana de ben entrat el segle XXI.

Reobrir la Monumental és impossible, ni tan sols els seus propietaris en tindrien un interès real. De fet, fa temps que negocien amb l'Ajuntament de Barcelona amb la intenció de poder col·locar l'immoble per realitzar-hi una promoció similar a la que es va fer, fa anys, amb la plaça de Les Arenes. Ni se'ls passarà pel cap renunciar a una operació que els pot injectar més de quaranta milions d'euros líquids al compte corrent. Els toros no són negoci, almenys a Catalunya.

Però aquest no seria el principal problema. Les curses de braus generen un rebuig pròxim a la unanimitat entre la ciutadania d'aquest país i l'enèsima humiliació del Tribunal Constitucional no passaria desapercebuda. El mateix ressò internacional que va tenir la prohibició es reproduiria ara amb l'intent d'imposició d'una festa incomprensible per la major part de l'opinió pública internacional. No, el Tribunal Constitucional no es torejarà el Parlament. Aquesta vegada, no.

Simplemente decir que no algunos politicos españoles y digamos tambien catalanes para hacer esa division que tanto gusta a algunos lucharon por que pudieramos estar hablando aqui de estas cosas. Algunos no, la mayoria!! Si los politicos actuales tuvieran un 50 por ciento de su perfil igual este hilo no existiria.

Lo que algunos llaman documentarse es para ellos decir
Como todo el mundo sabe
Cualquier persona con algo de logica

En fin...viva la documentacion!! Y los niños españoles estudiando ingles en malta con nuestro dinero!!!

Muy aclarador lo de que voy a la contra. [...]

Hilo de verdad absoluta en gran de las intervenciones, de todos los gustos

Lo que si es verdad es en la realidad actual, osea que mas bien es Realidad y reconocida por muchos y miles, y centenares de miles, y hasta millones.


Bon apetit

Puigdemont ‘fulmina’ la caverna mediàtica al Parlament

El president posa sobre la taula els beneficis de les oficines exteriors i la bona salut de l'empresariat català

Guifré Jordan @enGuifre – Carles Puigdemont no només va repartir dards al conjunt de l’hemicicle català en el discurs inicial del debat de política general ahir. Tot i que va passar desapercebut a la majoria de mitjans, el president va tenir temps per ‘disparar’ contra la caverna mediàtica, molt avesada a fer demagògia sobre la despesa de la Generalitat en matèria d’Exteriors. En concret, va posar sobre la taula una dada que trenca el discurs d’alguns diaris de Madrid: “Per cada euro invertit en una oficina de representació exterior, obtenim 49 euros en exportació i 26 en inversió estrangera”. Unes xifres que donen sentit –i no només per difondre l’ideari sobiranista—a les ‘ambaixades’ catalanes.

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont
© ACN

Les 36 oficines exteriors han ajudat 23.000 empreses catalanes

En aquest sentit, Puigdemont va dir que les “36 oficines exteriors que actuen en més de 90 països” han donat fins ara suport a “més de 23.000 empreses catalanes”. El president, però, va anar més enllà i també va desmentir la premsa de la capital de l’Estat pel que fa a la suposada fuga d’empreses a causa del procés independentista. En aquest sentit, va explicar: “Entre gener i agost s’han creat a Catalunya més de 16.000 empreses, un 23% més que el mateix període de l’any passat”. A més, va afegir: “En el darrer any, van sortir de Catalunya 949 empreses, menys de les que van marxar de Madrid, [i] Catalunya lidera la creació de noves empreses a l’Estat en els darrers 4 anys, és a dir, des de 2012, inici del procés”.

El respeto es la base del entendimiento y de poder expresarse, de aqui el respeto mutuo en otros paises que quieren expresarse en las urnas por peticion propia de un pueblo en un80% para decidir su futuro del pais ( Refrendado en el Parlament De Catalunya), es lo de siempre, esto es respeto a una mayoria de. Catalunya, nooo!
Ejemplos de Gran Bretaña, caso Escocia, respeto para que se puedan expresar, Canada etc...

A hace decadas de la falta de Respeto en muchas realidades Hacia Catalunya.Falta de inversion, espolio fiscal, tribunal constitucional negando el pacto fiscal del 2010, leyes [...]