Quin fàstic!

El túnel i les seves derivades

Ja ho veieu. L’empresa que gestiona l’especulativa i gegantina infraestructura del Túnel del Pertús del TAV, TP-Ferro, s’ha dissolt. El Jutjat Mercantil de Girona ha declarat concurs de creditors . De fet, aquest situació de ruïna total ja es preveia des del primer moment de la construcció de l’obra. Un túnel de peatge, per a transport de i de viatgers i, sobretot per a mercaderies, no era viable. Encara que el més inviable de tota aquesta infraestructura, i les seves derivades, és un contracte entre l’Estat espanyol i TP-Ferro que imposava a l’Estat espanyol pagar obligatòriament “les despeses de la festa”. I és el que ha succeït . Ara molt probablement , ja tenim un segon “cas Castor” sobre la taula.

La liquidació de TP-Ferro posa de manifest que a l’Estat espanyol les infraestructures es fan pensant molt més en l’especulació -beneficiar els amics- que no pas per afavorir l’economia productiva. En aquest projecte interfronterer del TAV s’han comés uns errors terribles que ara ens poden costar a tots “un ull de la cara”. Mai s’hauria d’haver iniciat una obra d’aquesta grandària, sense abans portar a terme una planificació adequada . Mai s’hauria d’haver tirat endavant una obra faraònica d’aquestes característiques sense, molt abans, tenir a punt el Corredor Mediterrani i dotar d’un enllaç ferroviari d’ample europeu els ports de Barcelona i Tarragona. Per altra banda, a la comarques gironines, en comptes de la construcció una estació excèntrica i sostinguda per interessos extraferroviaris, com la de Vilafant, s’hauria d’haver modernitzat, dignificat i soterrat l’actual estació del centre de Figueres i, alhora, dotar del tercer fil, l’ample de via internacional, fins a Portbou/Cervera de la Marenda. En síntesi, es va optar per una opció esbojarrada que beneficiava a una minoria plutocràtica en comptes de defensar una alternativa a favor del sentit comú i la gent del territori . Ara, en aquests moments a 2016 tenim una xarxa ferroviària convencional que cau a trossos –completament tercermundista- i un TAV molt desaprofitat que costa molts diners de manteniment; a més, com una d’espasa de Damocles, penja d’un fil l’amenaça d’haver d’indemmnitzar amb més de 500 millons d’euros a TP Ferro, quan aquests diners haurien de servir, amb molta urgència, per injectar-los en el conjunt del tren convencional català.

La fetor de l’antic règim… tic-tac, tic-tac, tic-tac…

«És la degradació d'un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent»


Desfilada del dia de la coronació de Felipe VI a Madrid.

Per: Pere Cardús Cardellach
29.09.2016 02:00

L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació.

El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col·lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada damunt l’odi nacionalista espanyol de sempre. O pitjor.

Tot lliga. Tot quadra. És la degradació d’un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent. I l’una cosa ha portat l’altra. L’independentisme català conseqüent ha estat l’esca d’aquesta caiguda? Ha estat la pudor de putrefacció que ha despertat els catalans per trobar una sortida? És també una mena d’ou i gallina. I ja sabeu qui és l’ou i qui és la gallina.

El referèndum. Sí. El canvi de ‘unilateral’ per ‘vinculant’ o –encara millor– referèndum i prou és absolutament decisiu. Perquè el fet important no era el com, sinó el què. I ara aquest què activa molts processos paral·lels. D’entrada, irrita i esperona l’estat espanyol, que pot cometre algun error definitiu contra un procediment democràtic. Si el referèndum fa saltar la cabra, ja haurà complert una bona funció. Després també compromet els comuns, que han heretat el paper i les maneres de Duran i Lleida dient que volen allò que no fan res per aconseguir. El referèndum (i sobretot la data en què es farà) activa molts mecanismes diplomàtics a les cancelleries d’Europa i el món. Les carpetes de Catalunya han passat aquest vespre del mig de la pila al capdamunt.

I tinc la impressió que la proposta i les formes d’ahir del president Puigdemont van fer una altra cosa que era tan important o més que totes les anteriors: insuflar força, aire i esperança als cossos una mica desinflats dels independentistes de la quotidianitat. Aquells que no viuen ni del procés ni pel procés i que ara pensen que tot l’esforç no caurà finalment en terra eixorca. Ningú no estava cansat, sinó impacient. I aquesta impaciència venia en bona part de no tenir l’horitzó prou clar. I diria que Puigdemont ahir va bufar molt fort per esvair la boira i deixar un cel ben ras.

Tot lliga. Tot quadra. I mentre l’antic règim defalleix, aquí s’activa més que mai la revolta democràtica més gran i més important d’Europa i bona part del món. Qualsevol Sunzi prou atent diria que ara és el moment d’anar a totes. Shakespeare diria que alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya. I el fet cert és que se sent aquella fetor de la Unió Soviètica. Aquella pudor de resclosit, d’humitat, de florit… d’antic règim. Aquell tuf de poder quan se sent –i se sap– impotent. Mentre sento aquesta fortor, també sento el tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac del compte enrere que ahir es va activar. O, més ben dit, que avui activaran els diputats que premin el botó del sí de la qüestió de confiança. Perquè és això i no res més: qüestió de confiança.

Herois de la Transició

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 29/09/2016 18:30

Feia temps que no teníem notícies del rei emèrit d’Espanya, Don Joan Carles, i quan n’hem tingudes ha resultat que estava ocupat mirant de subornar el líder d’una organització d’extrema dreta -Miguel Bernad, de Manos Limpias- perquè deixés d’assetjar judicialment la seva filla, i la Corona sencera, a canvi de dos milions d’euros. Fa temps també que no sabem gaire res de Jordi Pujol, aquell pare de la catalana tribu i referent no ja ideològic sinó també moral per a molts dels seus compatriotes, que va resultar que tenia la vertadera pàtria ubicada a Andorra i a Suïssa, com el seu amic Fèlix Millet. No hem deixat de saber coses, en canvi, de Felipe González, aquell artífex de l’Espanya moderna transmutat en el gerro xinès més loquaç que mai hàgim conegut (si se li aboquen monedes en abundància, canta la tonada que se li ordeni), i, últimament, en exterminador -a sou, sempre a sou- de joves líders socialistes que no van assistir a classe el dia que donaven la lliçó titulada “ come y calla”. Són només tres noms, però no escollits exactament a l’atzar, perquè entre tots tres van representar com ningú l’anomenat esperit de la Transició. Van ser el rei bo, el socialista bo i el català bo, cadascun amb les seves particularitats, és cert, però suposadament imbuïts d’una vocació de servei a la comunitat que els va convertir, a ulls i en paraules de molts, no tan sols en dirigents modèlics, sinó en veritables herois salvífics que havien sabut tirar endavant un projecte comú en temps d’extrema dificultat, qui sap a canvi de quins sacrificis i de quina temperància gairebé sobrehumana.

Joan Carles I d’Espanya, Jordi Pujol, Felipe González. Darrere d’ells no hi ha tornat a créixer l’herba

Qui sap a causa de quanta mentida i de quanta indecència, seria interessant reunir-los avui tots tres perquè es fessin la foto no ja de la mort de la Transició, sinó directament de la seva pública i notòria descomposició. Naturalment que no són ells tots sols, i que les trames i els protagonistes del relat (¿encara es diu “relat”?) que se’ns ha venut sobre la construcció d’un estat de dret impol·lut damunt els fonaments del que havia estat una dictadura criminal sorgida d’una guerra civil, es diversifiquen i s’espesseeixen fins a l’esgotament per poc que s’hi dediqui un mínim d’observació. Però apel·lem al valor simbòlic que sens dubte acumulen aquests tres noms per donar una idea del fenomen paranormal en què s’ha convertit Espanya, on l’únic partit polític de tot Europa que està imputat en el seu conjunt per la justícia -investigat, perdó- és l’únic que té opcions més que serioses de presentar-se a unes eleccions i guanyar-les, si convé per majoria absoluta.

Joan Carles I d’Espanya, Jordi Pujol, Felipe González. Darrere d’ells no hi ha tornat a créixer l’herba, i els seus hereus han tingut existències atribolades i ansioses (en el cas de Sánchez, l’avi Felipe ha escanyat el nét per proclamar després que ell encara no es creu Déu). Quin espectacle tan intensament desagradable, quina democràcia sense qualitats i quina marca Espanya que ens queda després de tot plegat.

Margallo i els seus records del 6 d'octubre del 1934 Tot penós

PSOE: la fi del partit-nació és una notícia monumental 29.09.2016 22:00

El PSOE s’acaba. És virtualment mort, pendent només de la sentència. És cert que no se sap com s’acabarà aquest espectacular episodi mig polític mig mediàtic, i mig mafiós també, en què estan embolicats ara mateix. Però no crec que ningú puga imaginar, ni amb el voluntarisme més gran, que el PSOE superarà aquesta crisi i tot tornarà, miraculosament, a ser com era abans. Estem d’acord? Preparem-nos, doncs, per a viure sense el PSOE.

Reconec que als qui venim del franquisme i de la transició, als qui vam viure aquells anys vull dir, la perspectiva ens causa vertigen. Perquè res no serà igual. Aquests mesos vinents veurem dibuixar-se un nou mapa polític espanyol amb un PSOE enxiquit, convertit en un partidet que mantindrà les sigles històriques, i molt probablement també amb un partit amb sigles noves i marca nova que li disputarà l’espai. O dos partits. O tres partits. Ep! i això encara amb permís de Podem i d’Esquerra Unida i de vés a saber quanta més gent que s’apuntarà amb moltes ganes a la tasca de pescar els vots orfes i desconcertats de la vella parròquia socialista. La desaparició del PSOE, la desaparició d’aquest PSOE que hem conegut fins avui, tindrà per conseqüència una reformulació completa i severa de l’esquerra espanyola i del mapa polític complet de l’estat espanyol. Que ningú no s’enganye: serà una de les coses més grosses que haurem vist mai.

Però aquest canvi històric té també un component que a mi em sembla especialment important: la desaparició del PSOE és la desaparició del partit que ha fet Espanya. És la desaparició del partit que ha fet possible l’Espanya de la transició. Del partit-nació. I per això mateix aquesta desaparició duu inevitablement la desaparició d’un model d’Espanya.

No sé si ningú per l’esquerra en trobarà cap altre, de model. Però de moment el model d’Espanya que als anys vuitanta va provar de bastir aquell PSOE totpoderós que va ser capaç d’il·lusionar tanta gent, se’n va per l’aigüera amb ells. Entre més coses, perquè l’envien a l’aigüera, amb unes formes i maneres que provoquen vòmit, precisament els mateixos que el van fabricar –el senyor X en primer lloc, ben destacat.

En el mentrestant, tot esperant de veure si mai cap esquerra serà capaç d’inventar-se una nova idea d’Espanya, el monopoli del relat sobre què és la nació veïna se’l queda el PP, amb tot el camp per córrer. Tot per a ell. I el seu relat, es veu clar i ho comprovem cada dia, es limita a una certa actualització del franquisme sociològic. Impossible de pair per a qui no és estrictament del seus.

El fracàs final del projecte del PSOE és, doncs, una notícia extremadament important. I, per cert, alhora és també un símptoma que les tornes canvien seriosament en el combat per la independència de Catalunya. Mentre a Barcelona ahir la majoria independentista es mostrava ben sòlida i desmentia tots els rumors i especulacions d’aquests darrers mesos, a Madrid el règim ha entrat visiblement en descomposició. Amb l’estratègia bel·licista del PP originant dubtes seriosos en els seus mateixos tribunals, amb el parlament paralitzat i desconcertat, a punt de votar allò que els ciutadans no van voler votar a les urnes, amb el PSOE dessagnant-se a les ordres de l’Íbex, amb els aparells de l’estat actuant com si fossen als anys cinquanta i amb la Unió Europea mirant-se’l amb menysteniment i eliminant-los de qualsevol lloc de responsabilitat.

Els que mai havien de tenir Whatsapp

"Els mateixos que van qualificar el 9N de “butifarrèndum” ara el posen com a exemple per menystenir la nova fita assolida entre JxSí i la CUP"

per Jofre Llombart 30/09/2016

Es van oposar a legalitzar el divorci i ara es divorcien amb normalitat. Van impugnar al Constitucional el matrimoni homosexual i ara hi ha dirigents del PP que es casen amb la seva parella del mateix sexe, a vegades amb ministres com a padrins. Van portar als tribunals l’Estatut del 2006 i ara el posen com a exemple del què hauria de ser l’encaix entre Catalunya i Espanya. El 2012 Artur Mas va rebre un cop de porta al pacte fiscal i ara ja s’estan fent números per si algun dia cal treure un conill del barret. Aquesta resistència als nous temps no és exclusiva d’un partit. Sempre hi ha forces ultraconservadores, al·lèrgiques al canvi, que amb la seva potència a vegades aconsegueixen alentir la velocitat dels esdeveniments. Però difícilment ho frenen si l’avenç va pel carril central de la societat.

Ara ha tornat a passar amb la proposta del president Puigdemont de fer un “referèndum o referèndum”. Els mateixos que van qualificar el 9N de “butifarrèndum” ara el posen com a exemple per menystenir la nova fita assolida entre Junts pel Sí i la CUP. La frase que més escoltareu sobre la possibilitat de fer un referèndum sense el consentiment de l’Estat és que “això ja es va fer el 9N”, com donant-li, ara sí, validesa. Bé doncs si “això ja es va fer el 9N”, que s’apliquin els resultats: 1,8 milions de vots a favor de la independència, 232.000 a favor que Catalunya sigui un estat no independent i 104.000 a que no sigui ni estat. Oi que no s’aplicaran aquests resultats? És evident que cal quelcom més, un gest, el que sigui, que la comunitat internacional accepti com a vàlid per inserir Catalunya al seu club. A més, tal com ha dit Puigdemont a Rac1, no serà la reedició del 9N: “no hi haurà tres opcions, s’haurà de respondre sí o no”.

Primer es va intentar silenciar l’independentisme. Quan es va veure que era impossible callar-lo, es va fer veure que era marginal. Quan es va convertir en la qüestió central del país, es va presentar com una cosa radicalitzada mig terrorista mig colpista (“la pistola del independentismo encima de la mesa”). I malgrat tot resulta que el PSOE, i darrera seu la governabilitat del cinquè estat més poblat de la UE, tenen una crisi col·lapsant per no saber què fer amb la carpeta catalana. Fins i tot aquesta setmana han sortit Xavier García Albiol i Inés Arrimadas a demanar una reforma constitucional.

L’onze de setembre a la nit van sortir els divorciats que el 1981 prohibirien el divorci a dir que la manifestació de la Diada havia punxat. Per poder sostenir que hi havia menys participació que l’any passat només es podia fer si, prèviament, s’havien donat per bones les xifres més altes de l’any passat. En què quedem doncs? Hi ha hagut menys participació? Sí. Però per poder dir això abans cal admetre que l’any passat van haver un milió i mig de manifestants. I quan es va donar aquesta xifra, els de sempre van dir el de sempre. Els que mai es comprarien un mòbil. Els que, va, se’l compraven però només per trucar. Els que, bé, tindrien Internet però mai es posarien Whatsapp. Els que et truquen per dir si no has vist el seu missatge. Els que sempre troben bona la pantalla immediatament anterior a la nova.

NÀUFRAGS

La dirigent del PP valencià, amb centenars de casos imputats i alguns sentenciats, per corrupció titllava la reunió d’aquesta setmana entre Ximo Puig i Carles Puigdemont, d’alta traïció. Intentem sostreure’ns per moments del calent debat ideològic i identitari que, per ara, ha donat tants bons rèdits al PP valencià i balear. I anem a les xifres fredes.
La Comunitat Valenciana, amb Balears i Catalunya són les Comunitats amb menys funcionaris per càpita. Les tres comunitats són les úniques que tenen un dèficit fiscal enorme ( deixant el cas de Madrid a part, ja que és una farsa estadística). Són les tres que juntament amb Múrcia i, probablement si es segreguessin dades, l’Andalusia oriental, perden més posicions d’ordinalitat en la recepció de recursos en relació al grau de riquesa creat.
I són l’Andalusia Oriental, Múrcia, València i Catalunya les directament afectades per la manca de comunicació en vies d’ample europeu per passatgers i per mercaderies fins a Europa, seguint el conducte que han seguit tots els intercanvis civils o armats des del temps dels cartaginesos, abans que Felipe II, inventés Madrid. La reivindicació del corredor mediterrani va ser el tema estrella de la reunió Puig-Puigdemont. Qui polititza la demanda? Els qui pateixen la manca de connexió amb Europa? O qui sense altra raó que el disseny artificial d’uan estructura radial prioritza la identitat sobre el benestar?
Les darreres xifres de balances comercials són contundents. Catalunya en una dècada (1995-2013) ha passat de vendre el 23% a l’exterior al 40%. I de comprar el 36% al 48%. Mentre amb l’estat espanyol s’ha disminuït del 40% al 30% i del 25% al 20% respectivament. Per tant mentre Catalunya s’està acostant al 50% de comerç internacional, està minvant el comerç amb l’estat espanyol.
Però hi ha més. Aquest fenomen s’està reproduint a diversa escala en tot l’arc mediterrani, des de Màlaga a Girona . Les exportacions de productes, les importacions o la captació de turistes internacionals ja tenen molt més pes que el mercat espanyol.
I encara hi ha més. El mercat residual espanyol observat des de l’òptica interregional situa el comerç de compra i venda amb Aragó, València i Balears cap al 40% del total. Si hi afegim la totalitat de l’eix de l’Ebre (Bilbao- Barcelona) i de l’eix mediterrani (Málaga-Barcelona) s’arriba a les 2/3 parts del total dels intercanvis. Això pel que fa a Catalunya. Observat des de l’òptica d’Aragó o València els percentatges de la relació amb Catalunya sobre el total són molt més alts.
Llavors, si Felipe II no hagués creat Madrid, aquella illa de la què parla Óscar Pazos, i l’oligarquia que l’ha succeït no hagués basat el seu poder en la perpetuació d’un model radial, quin sentit - que no fos la política identitària espanyolista- tindria mantenir en precarietat pressupostària i d’infraestructures les regions que aporten més de la meitat del PIB espanyol?
Rajoy, com abans el PSOE, és el defensor de l’Espanya illa. Aquella que ja en temps de Felipe II prohibia els estudiants sortir a l’estranger i traduir llibres a l’espanyol. I a dins d’aquesta illa, aïllats i empobrits hi volen als balears, valencians, murcians...Nàufrags sota el “madroño”, amb l’ós de l’Estat controlant.

«Nos hemos cepillado al PSOE»

«Si una cosa queda clara és que uns i altres prefereixen acabar amb el partit abans que asseure’s a negociar amb els independentistes»

Maria Vila Redon | 30/09/2016 a les 00:04h

En el moment en què em poso a escriure aquest article, l’espectacle a la seu del PSOE a Madrid continua desplegant-se en nombroses escenes per emmarcar. L’andalusa Susana Díaz, que en el seu moment va aliar-se amb Pedro Sánchez per desbancar Eduardo Madina, capitaneja el cop sense donar mai la cara i amb el suport incondicional de Felipe González. Felipe González, un president que va donar “pa-pa-pa” als bascos, tal com ell mateix va explicar, i un home a qui fa més de 20 anys que no vota ningú. Aquesta seria la sinopsi de la pel·lícula.

Un cop (d’estat) és exactament el que està passant al PSOE, tenint en compte que 17 membres de l’executiva han dimitit amb l’únic objectiu d’impedir donar veu als militants del partit. Uns militants –i uns electors- que si han estat donant suport a Pedro Sánchez és precisament per evitar que Rajoy torni a ser president. La situació generada a partir del 20 de desembre i la que ha resultat després del 26 de juny és pràcticament idèntica: el PSOE revalida resultats el 26 de juny precisament perquè havia preferit unes segones eleccions abans que pactar amb el PP. Els electors, en lloc de penalitzar el PSOE pel bloqueig (si és que es pot considerar que el bloqueig és culpa del PSOE), el premien.

El PSOE, doncs, va resistir les perspectives de sorpasso de Podemos entre d’altres coses perquè va aguantar la posició. Lluny de voler-se salvar ell mateix, Pedro Sánchez només pretén evitar el naufragi del partit on, encara avui, ocupa el càrrec de secretari general. Llàstima que la seva resistència seria encara més bonica si hagués posat damunt la taula alguna alternativa que no passi per unes terceres eleccions.

Si una cosa queda clara és que uns i altres prefereixen acabar amb el partit abans que asseure’s a negociar amb els independentistes. L’independentisme pot apuntar un nou nom a la llista de partits que ha acabat trencant. Com diria Alfonso Guerra, “nos hemos cepillado el PSOE”. Depenent del paper que jugui Podemos amb el referèndum proposat per Puigdemont, és possible que arribem a la tardor del 2017 amb l’esquerra espanyola completament desballestada. La independència no sé si acabarà arribant, però el que és segur és que Espanya mai més tornarà a ser la mateixa.

Que Déu s'apiadi del PSC!

"Aquest PSOE és impossible per al PSC, que ha estat derrotat, de forma irreversible, per una coalició d'interessos que arracona els socialistes catalans -els que queden- cap a una posició marginal"

per Salvador Cot 01/10/2016

Han guanyat Felipe González i Susana Díaz. O, dit d'una altra manera, s'han imposat el cinisme i la porta giratòria, els dos impulsos que transportaran, en pocs dies, el que va ser un partit socialista obrer fins a l'altra banda de les trinxeres de la Guerra Civil. Era evident que els ERO's acabarien entenent-se amb Gürtel. O sigui que el règim del 78 ha aconseguit una pròrroga, encara que sigui a costa d'ensenyar, quasi pornogràficament, la seva essència immoral.

El fet és que han preferit Rajoy a Catalunya, sense manies. Aquest PSOE és impossible per al PSC, que ha estat derrotat, de forma irreversible, per una coalició d'interessos que arracona els socialistes catalans -els que queden- cap a una posició marginal dins la política catalana. Mai més no podran utilitzar l'últim argument que tenien: No, definitivament el PSOE no és la solució per a la societat catalana, sinó que forma part del problema.

La paradoxa és que per a l'independentisme català aquest suïcidi ideològic del socialisme espanyol és una gran oportunitat estratègica. Sense el PSOE, Espanya es queda sense alternativa per a molts anys. Així que, o República Catalana o Mariano Rajoy. Impossible de rebatre.

Adéu PPSOEspanya

"Com han de defensar els principis fundacionals del seu partit si els van enterrar en calç viva fa una colla d'anys?"

per Oriol Jara 01/10/2016

Com ens han de deixar votar si no es deixen votar ni entre ells mateixos? Com han de permetre un canvi a l'status quo si no el volen ni tan sols en el seu propi Gobierno? Com ens han d'escoltar si no som membres de l'IBEX 35? Com han de tenir visió d'estat si no tenen ni visió de partit? Com han de sumar-se amb l'esquerra "radical" si la majoria d'ells tenen l'esperança d'una jubilació daurada a ENDESA o a Telefónica? Com han de vetar a Rajoy si, en general, comparteixen més idees, opinions i interessos amb el PP que amb qualsevol altre partit de l'hemicicle? Com han de defensar el dret a decidir dels catalans si s'han passat pel forro el dret a decidir dels espanyols canviant la Constitució amb traïdoria? Com han d'iniciar una revolució si poden fer molts més diners en temps de pau? Com han d'aixecar l'estora a Gènova si la de Ferraz està deformada de tanta porqueria que hi amaguen a sota? Com han de defensar els principis fundacionals del seu partit si els van enterrar en calç viva fa una colla d'anys? Com ha de defensar el poble el partit del senyor que va bombardejar Sèrbia? Com ha de plantar-se contra la corrupció el partit implicat en una estafa de 130 milions d'euros a Andalusia? Com ha de garantir la transparència un partit que fa una junta gestora i la federació majoritària és, precisament, l'andalusa? Com ha de garantir-nos una consulta un partit que es nega la seva pròpia essència? Com ha d'escoltar-nos un partit que no s'escolta ni els seus membres pel sol fet de ser catalans? Com ha de posar-nos un plat a taula un partit que no reserva ni una cadira de la junta gestora als membres del PSC? Com ha de tenir cap gest de bona voluntat un partit que castiga amb violència els afiliats que discrepen? Com han d'escoltar les nostres manifestacions si han ignorat las que ahir feien els seus propis simpatitzants? Com han de defensar el poble (o els pobles) aquells que van entrar a la seva seu a corre-cuita per no sentir els xiulets? Com no se'ls cau la cara de vergonya? Com menyspreen el seu llegat i la seva pròpia ideologia? Com s'atreveixen a enterrar les seves pròpies idees sota un munt de diners pactant amb els hereus dels que van sepultar el meu besavi sota tones d'oblit? Com ens ho farem per seguir negociant res, amb aquesta colla?

Felipe, contra el Baix Llobregat

"Aquest González amb bronzejat de iot i fúria defensora de l'Ibex és just el revers del que aquesta gent ha pensat que votava durant dècades"

per Salvador Cot 02/10/2016

El PSOE ha trencat amb el seu paper simbòlic, amb el significat que havia tingut per a la societat espanyola almenys des dels temps de la II República. Però, segurament, la ruptura més traumàtica -d'efectes devastadors en un futur immediat- ha estat entre l'electorat més fidel del PSC i el que simbolitza el tàndem Susana Díaz/Felipe González. Són aquests votants clàssics, metropolitans i d'origen andalús, els que més s'han escandalitzat per l'actitud de la vella guàrdia i el PSOE d'Andalusia, els principals responsables d'una reculada que acabarà, d'una manera o altra, amb una bona temporada extra per a Mariano Rajoy a la Moncloa.

Aquests votants han estat una categoria electoral molt definida i estable al llarg del temps. Per a ells, Felipe González formava part de la seva identitat, una barreja d'orgull pels origens i esquerranisme meridional que feia imbatibles els candidats assenyalats, graciosament, amb l'índex felipista. Però aquest González amb bronzejat de iot i fúria defensora de l'Ibex és just el revers del que aquesta gent ha pensat que votava durant dècades. D'aquí que els capitans i capitanes del PSC metropolità hagin tornat derrotats de Madrid, en batalla desigual contra el socialisme andalús, implacable quan veu en perill -ni que sigui llunyanament- el superàvit fiscal que gestiona.

Al final ha resultat que a Felipe González i els seus no els ha importat un rave tota aquella gent que omplien els mítings a L'Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet o Terrassa. Per això els seus alcaldes coincideixen, ara, a reivindicar la dignitat del PSC. Tard? No, a temps.

Pedro surt, entra Mariano

Xevi Xirgo - xxirgo@elpuntavui.cat

“Enhorabona Felipe, enhorabona Susana, enhorabona a tots!

Enhorabona Felipe, enhorabona Susana, i enhorabona Javier, Guillermo, Ximo i tanta altra gent. Finalment, ho heu aconseguit. Ja està. Finalment, amb unes formes de les quals us deveu sentir orgullosos, ho heu aconseguit. Perquè això és el que més ens ha sorprès de tot plegat, les formes. Aquesta elegància amb què ho heu fet. Escorxant-lo públicament en una operació llampec perfectament coordinada, amb el patrocini dels gerros xinesos, de l'Íbex 35 i amb el somriure de Rajoy de fons. Enhorabona. I no t'hi facis mala sang, Pedro, que això estava cantat. Que això de dur Espanya a unes terceres eleccions se'ls feia massa dur, i encara se'ls hi hauria fet més un nou intent de l'esquerra d'arribar a uns acords que comportessin parlar, ni que fos parlar, amb els independentistes, que ja va dir Margallo que són pitjor que els terroristes. Tu has triat la coherència (de fet, a aquestes altures de la pel·lícula no podies fer gaire res més que intentar arribar fins al final) i ells han triat fer Rajoy president. Tu surts, ell entra. Perquè primer és Espanya i després, diuen, el teu partit. Els militants ja votaran més endavant, en una altra ocasió, que ara tampoc no es tractava de perdre temps, que el rellotge s'acaba el 31 d'octubre i ja anem tard, que hi ha massa nervis en massa consells d'administració d'aquells de portes giratòries. Al PP els haurà sortit gratis, haureu col·locat Podemos com a líders indiscutibles de l'oposició (perquè ara a vosaltres se us haurà de dividir entre dos, partits com esteu) i tardareu anys a refer-vos. Però haureu salvat Espanya. De fet, ens haureu estalviat també a nosaltres unes terceres eleccions (cosa que ja ens va bé, perquè nosaltres ens estalviarem els estira-i-arronses que vindrien per fer un Junts pel Sí) i haureu acabat de rematar un PSC que ara ha quedat ben retratat i alguns, i no pas precisament Chacón, amb el cul a l'aire. Enhorabona a tots, també als d'El País, per l'espectacle ofert. Rocambolesc. O grotesc, no ho sé ben bé. I gràcies, Pedro, per l'elegància del teu discurs final. Ho tenies perdut (de fet, estaves sentenciat després de tantes derrotes electorals) i has marxat fent servir les teves maneres. I ells, les seves. Ho has intentat fins al final. No passa res. Gràcies. I enhorabona, Mariano. Gaudirem de tu un temps més. Continuaràs essent una fàbrica d'independentistes.

3/10: Ja no queden partits espanyols

Vicenç Villatoro02/10/2016 21:13

Segueix-me

ÉS MOLT DIFÍCIL a hores d’ara, potser impossible, que un partit faci el mateix discurs a Madrid, Barcelona, Bilbao, Sevilla i València i l’hi comprin. El PSOE s’ha trencat fonamentalment per tensions territorials. També per xocs personals, però per damunt de tot perquè allò que li convé al discurs del PSOE a Andalusia el mata a Catalunya o a Euskadi. I a l’inrevés. El mapa de la confrontació al PSOE és ideològic, però és sobretot territorial. Pel que fa a Ciutadans, els resultats a Galícia i a Euskadi són el seu certificat de defunció com a partit d’àmbit estatal: funciona allà on l’anticatalanisme -el seu principal actiu polític- té algun valor electoral, com en té a Catalunya. Però allà on això els importa un rave no treuen ni un diputat. Podemos va a cada lloc amb aliances, discursos i perfils diferents. Ja és un conglomerat. Certament, queda el PP. En aquests moments, és l’únic partit espanyol, l’únic d’àmbit estatal, que diu coses prou semblants a totes les ciutats que dèiem abans. Però aquest partit és insignificant a Catalunya i a Euskadi. Té majoria absoluta a Galícia, però és l’últim a Euskadi. Amb la crisi del PSOE, Espanya ha deixat de tenir partits espanyols importants a tots els territoris. S’ha trencat.

Davant l’Espanya descarnada

Antoni Bassas02/10/2016 21:14

Segueix-me

AZNAR VA SER tan insofrible que Zapatero, per arribar al poder, en va tenir prou no sent Aznar. El PSC va viure del “si tu no hi vas, ells tornen”. Buidats d’ideologia i ebris de pragmatisme, els socialistes van limitar-se a no ser el PP. Però ara, quan gràcies a tots els que van anar a votar socialista, ells (el PP de Rajoy) continuaran al poder, la buidor esdevé burla. Del govern que està a punt d’arribar a Espanya després del cop de mà de Felipe González, Catalunya només en pot esperar més recentralització i més guerra bruta. No voler viure en aquesta Espanya és lògic, però afirmar-se només per oposició a aquesta Espanya (qui la vol?) no pot ser l’únic estímul. Ara és hora de concretar i oferir a tothom tots els avantatges d’un país millor.

Amb nocturnitat i traïdoria

Sebastià Alzamora02/10/2016 20:31

Segueix-me

No, el títol no fa referència a la manera com es van efectuar els preparatius de l’hecatombe de dissabte al carrer Ferraz de Madrid, tot i que alguna relació sí que hi té. I és que divendres a la nit, mentre els socialistes andalusos i els seus adlàters acabaven d’esmolar els ganivets, sortia subreptíciament publicada una edició extraordinària del BOE -el diari més antic d’Espanya, al cap i a la fi- que informava d’una resolució del govern en funcions del PP, aprovada en consell de ministres aquell dia mateix. D’acord amb les noves instruccions, es modifica la normativa sobre el pagament fraccionat de l’impost de societats, de tal manera que un nombre no gens menyspreable d’empreses es veuen obligades, a partir del mateix dissabte en què tots estàvem pendents de les desventures de Pedro Sánchez, a efectuar un pagament anticipat del susdit impost per un valor del 23% dels seus resultats comptables. No sembla una mesura per ser publicada un divendres a quarts de deu de la nit, però ja se sap que tot govern en funcions du implícites les seves disfuncions, sobretot quan són interessades. Vostè dirà, possiblement mentre es grata la butxaca: ¿com és possible que no n’estigués al corrent? No pateixi, que no se n’ha adonat ningú; un servidor se’n va assabentar gràcies al Facebook del dissenyador (ergo pensador) Enric Jardí.

La mesura, no cal dir-ho, porta la signatura del ministre Montoro, i forma part del reial decret llei 2/2016 (estar en funcions no impedeix publicar reials decrets llei, si convé), “por el que se introducen medidas tributarias dirigidas a la reducción del déficit público ”. Per aquí plora la criatura: el proper dia 15 el govern d’Espanya ha de presentar els pressupostos (o, si més no, l’esborrany) del 2017 davant de la Comissió Europea, així com informar de quines “mesures efectives” ha posat en funcionament per complir amb els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. Com que els pressupostos estan sense fer (De Guindos ja va anunciar que presentaran una pròrroga dels actuals, que és exactament el que se’ls ha exigit que no presentin), volen demostrar que fan alguna cosa per reduir dèficit. I la fan de l’única manera que saben, que és escanyant encara una mica més els contribuents.

El mateix executiu de Rajoy va vendre com un gran què el fet que la Comissió Europea finalment decidís no multar Espanya pels seus reiterats incompliments de dèficit, però va explicar amb la boca més petita que va poder que la graciosa exoneració anava acompanyada, com a contrapartida, de la imposició de severes “mesures de reajustament” (retallades, en vulgar) per als exercicis del 2017 i 2018, d’uns 10.000 milions d’euros per any, que altra vegada pagarem vostè i jo. De manera que hem de llegir aquest decret llei com una avançada del que ens ve a sobre en els propers anys. Si, com afirma el PP, hem sortit de la crisi, podrem comprovar que el pitjor de la crisi venia després de la crisi. I els socialistes? Ah, això ja ho va aclarir aquell gran cínic italià, Bettino Craxi: “Socialisme és el que fem els socialistes”. I mentre ens ho mirem, els altres fan la seva.

Què se’n va fer de la nació de nacions?

Borja de Riquer01/10/2016 18:05

Segueix-me

Durant la Transició espanyola i per a donar justificació al nou estat de les autonomies, configurat a la Constitució de 1978, es divulgà la idea que la nova Espanya democràtica era una “nació de nacions”. Aquesta fou una proposta sorgida en els ambients filosocialistes i en general en les esquerres espanyoles, encara que també fou acceptada per alguns polítics de la UCD. Hi ha qui atribueix la seva autoria al socialista castellà Anselmo Carretero; d’altres consideren que el primer a parlar-ne fou l’historiador Carlos Seco.

Es tractava, evidentment, d’una clarainvenció ; d’una nova fórmula política que pretenia ser una visió conciliadora entre els qui rebutjaven la idea de la nació única i els qui no volien reconèixer la plurinacionalitat de la societat hispànica. Hom defensava l’existència d’una gran nació, Espanya, que era alhora política i cultural, que coexistia harmònicament amb unes subsidiàries nacions culturals -Catalunya, Euskadi i Galícia-. Els seus promotors sostenien que calia divulgar aquesta idea per a enfortir el model de l’estat de les autonomies i també per a justificar la presència del termenacionalidades, inclòs, no sense problemes, dins l’article 2 de la Constitució. Fins i tot es deia que la nació de nacions era una idea compatible amb la tesi del patriotisme constitucional elaborada per l’alemany Jürgen Habermas, que tant predicament va arribar a tenir entre els socialistes espanyols. Habermas, com és sabut, diferenciava l’existència d’una nació política, que era l’únic subjecte de sobirania, d’unes hipotètiques nacions culturals que calia respectar.

La invenció, però, fou rebutjada per molts historiadors, que la consideraren una hàbil manera política de no afrontar el caràcter plurinacional de la societat espanyola. Tampoc no fou acceptada pel món del catalanisme i del basquisme, que van percebre de seguida que les seves societats serien considerades només nacions culturals, un segon nivell sense gaire capacitat política. L’ambigüitat de la idea era tal que cap dels seus promotors va acabar de desenvolupar-la, però durant anys restà com una certa visió de l’Espanya plural, clarament distanciada de la rància idea de la nació única, molt identificada amb el franquisme.

Doncs bé, aquesta forma ambigua, i fins i tot conciliadora, de definir Espanya fou liquidada radicalment per l’ofensiva nacionalista del Partit Popular, una acció que va comptar amb l’acceptació tàcita dels dirigents del PSOE. Només Gregorio Peces-Barba va aixecar la veu per protestar. En efecte, ja fa dotze anys, el febrer del 2004, en un article intitulat “Las dos Españas ”, aquest polític i jurista blasmà amb vehemència la política del segon govern de José María Aznar per voler-se carregar la idea d’Espanya com a nació de nacions. Sostenia que la Constitució de 1978 respectava l’existència de diferents sentiments identitaris perquè “acull en el seu si nacions culturals i regions per formar l’estat de les autonomies”. I considerava que la política del govern popular estava desvirtuant el caràcter fundacional de la carta magna en imposar la vella idea de la nació única, fet que anunciava el trencament del consens constitucional i posava en risc la convivència política. A més, aquest pare de la Constitució denunciava que mercès a la política d’Aznar ressorgia l’enfrontament entre les dues Espanyes, perquè hom volia imposar “un integrisme espanyol excloent que rebutja l’existència d’altres nacions al seu interior”. Hi ha, en aquest article, frases que dubto que els actuals dirigents socialistes fessin seves avui, com la que sosté que “la idea d’Espanya com a pàtria única és preconstitucional i anticonstitucional”.

L’article és, com hem dit, de fa 12 anys, i des de llavors han passat moltes coses que mostren que el diagnòstic del polític socialista no era pas equivocat. El govern presidit per Mariano Rajoy ha seguit aquests darrers cinc anys el camí iniciat per Aznar, s’ha obsessionat a renacionalitzar el país, ha impulsat una política uniformista i centralitzadora i amb aquesta actitud ha trencat el pacte o consens constitucional, com anunciava Peces-Barba. Avui, dins la panoràmica espanyola, gairebé ningú ja no parla d’aquella ambigua idea de la nació de nacions. Ha estat abandonada pels seus promotors, que s’han deixat desbordar pels vehements propagandistes de la nació única, dels qui sembla que vulguin tornar als enfrontaments entre les dues Espanyes.

El terme nacionalidades i la mateixa idea de nació de nacions han estat formes equívoques derivades del pacte constitucional de 1978. Van ésser emprades per a denominar les nacions preexistents, i diferents de l’espanyola, a les quals no es volia reconèixer com a subjectes de sobirania política. Amb el temps, però, les ambigüitats queden desemmascarades i es retorna a una realitat que alguns no volen admetre. I així estem.

Deute i independència

Núria Bosch02/10/2016 19:37

L’estat espanyol està molt endeutat. Segons les dades del Banc d’Espanya, a la meitat del 2016 el deute públic assolia el 100,5% del PIB. És el nivell més alt que s’ha generat des del 1909. Aquest endeutament és la suma del deute de les diferents administracions. El de l’administració central i la Seguretat Social representa el 72,5% del PIB; el de les comunitats autònomes, el 24,8%, i el de les corporacions locals, el 3,2%. Així mateix, la Generalitat de Catalunya és la segona autonomia més endeutada, després de la Comunitat Valenciana, amb un deute del 35,9% del PIB català.

Davant d’aquesta situació, molta gent es pregunta si una Catalunya independent podrà assumir aquest nivell de deute, ja que es pressuposa que haurà d’heretar una part del deute estatal. Aquest article l’adreço a aquests ciutadans tot fent-los avinents tres qüestions.

En primer lloc, actualment els catalans ja contribuïm, i molt, al finançament del deute estatal. Hi contribuïm a través dels impostos que paguem a l’Estat, que representen un 19,6% del total, sense incloure-hi les cotitzacions de la Seguretat Social, que tenen una altra finalitat. Per tant, aquest és el percentatge amb què ara estem finançant el deute estatal. ¿Amb la independència ens tocaria un percentatge més alt? És raonable afirmar que aquest no seria pas el cas.

Els criteris habituals de repartiment del deute que es podrien utilitzar segons l’experiència internacional són els següents: el pes econòmic de Catalunya, és a dir, el pes del PIB català en relació a l’estatal (18,9%); el pes de la població catalana (16%); el percentatge de la despesa del govern central a Catalunya sobre el conjunt de l’Estat (14%), o el percentatge de la inversió del govern central a Catalunya en relació al total estatal (al voltant del 10%). Com es pot constatar, cap dels escenaris descrits supera la contribució actual al finançament del deute.

En segon lloc, alguns dels càlculs del deute que hauríem d’assumir en cas d’independència es fan pel broc gros. Quan es diu que el deute espanyol ha arribat al 100% del PIB, sembla que d’aquest total n’haguéssim d’assumir una part. No és així exactament. No hauria d’entrar en el càlcul el deute de les altres comunitats autònomes ni de les corporacions locals no catalanes. Només seria assumible una part del deute de l’administració central i de la Seguretat Social. A més a més, d’aquest, si fos possible, s’hauria d’intentar distingir entre el deute territorialitzable i el no territorialitzable. Del primer només n’hauríem d’heretar el contret per l’Estat per fer obres i inversions dins del territori català, no pas les que han tingut lloc fora. Del no territorialitzable n’hauríem d’assumir una part i la quantia dependria del criteri de repartiment adoptat (PIB, població, etc.).

En tercer lloc, a part del deute o dels passius, també ens hauríem de repartir els actius (com ara edificis, reserves del Banc d’Espanya, comptes corrents, títols d’empreses públiques i privades, patrimoni nacional, arxius...). Per exemple, dins dels arxius s’inclouen bases de dades d’Hisenda sobre contribuents, censos electorals, Registre Civil, arxius de la Seguretat Social, policials, etc.

Com es pot veure, el repartiment d’actius i passius és un procés complex que necessita uns criteris. Aquests criteris poden provenir de la Convenció de Viena del 1983 sobre el repartiment d’actius i passius en cas de successió d’estats i que sorgeix de l’Assemblea de les Nacions Unides, però no ha entrat en vigor perquè no hi ha hagut prou estats que la ratifiquessin. També cal mencionar la resolució Guiding principles relating the succesion of States in respect to property and debts, adoptada per l’Institut de Dret Internacional el 2001. Aquesta resolució té importància perquè recull la pràctica internacional en matèria de successió d’estats dels anys noranta, tot fent referència als casos que hi va haver a l’Europa Central i Oriental, i aplica part dels criteris de la Convenció de Viena de 1983.

Ara bé, a part del marc jurídic, la negociació és un factor d’una gran importància en el repartiment d’actius i passius, en què és desitjable que hi hagi mediadors internacionals. Es poden fer càlculs i escenaris de quin pot ser el resultat en el cas de la secessió de Catalunya, però el resultat final dependrà de la negociació. De fet, Catalunya hauria de seure a la taula de negociació dient que no ha d’heretar una part del deute per compensar els dèficits fiscals que han tingut lloc històricament. Però aquesta posició és poc probable que fructifiqui. Primer, perquè en part el govern espanyol es veurà obligat a reconèixer Catalunya com a estat independent per poder-li endossar una part del deute, ja que l’economia espanyola no podria suportar-ne la càrrega, i sense reconeixement l’hauria d’assumir íntegrament. Segon, perquè a la comunitat internacional i a la mateixa Unió Europea li interessarà que Catalunya es quedi una part del deute espanyol; en cas contrari tindria un greu problema amb Espanya.

Podria ser que, al final, el criteri de repartiment fos el pes de la població, que és un escenari intermedi i que s’ha adoptat en altres processos de secessió. Actualment, sota aquest escenari, i sense distingir entre deute territorialitzable i no territorialitzable, la qual cosa sobreestima el càlcul, la Generalitat hauria d’assumir un deute d’entorn del 95% del PIB, sumant-hi el seu propi deute actual. Això ens situaria en la línia dels països europeus de la zona euro, amb un deute del 91% del PIB de mitjana. Però en cap cas hauríem de suportar una càrrega superior a l’actual, que se situa al voltant del 110% del PIB. Finalment, es pot afegir que Catalunya té una economia prou potent per poder-la suportar, un aspecte que haurem de tractar en un altre article.

La propaganda i els fets 02.10.2016 22:00

En totes les guerres, en totes les grans conteses, de fet, la propaganda és tan important com els fets. De vegades més i tot. Fer creure que passa una cosa pot tenir conseqüències més grosses que no el fet que passe.

És famós l’episodi –que no és del tot clar que siga cert– que diuen que va donar peu a la fortuna del senyor Rothschild. Durant la batalla de Waterloo, tenia un colom missatger preparat per a saber-ne el resultat abans que ningú. El van enviar amb la notícia exacta, la de la derrota de Napoleó, però ell va fer servir aquella informació que només tenia ell, de manera que va provocar el pànic a Londres, i així adquirí la seua fortuna a un preu de saldo.

La propaganda pot ser mentida, literalment, o una simple interpretació. En una batalla igualada, fer creure als contraris que no hi tenen res a fer és una manera segura de guanyar. La desmoralització de l’altre és una eina d’una eficàcia comprovada en el curs dels segles.

Tot això ve a tomb dels esdeveniments frenètics que hem viscut aquest setembre. Abans de la Diada hi hagué una propaganda molt forta per a fer veure que el desànim havia pres cos entre els independentistes. Era una propaganda interessada que apareixia en diaris respectables. Alguns van arribar a escriure titulars en què asseguraven que la mobilització ja havia fracassat fins i tot abans de començar. Els fets ho van desmentir.

De la mateixa manera, aquests darrers mesos s’han escrit centenars d’articles i s’han fet milers de declaracions per a dir que era impossible de mantenir la unitat dels independentistes. Que això se n’aniria en orri. No tan sols la unitat de Junts pel Sí i la CUP, sinó també la d’ERC i el PDC. La qüestió de confiança també desmentí aquesta propaganda.

El resultat és que el moviment independentista ix d’aquest setembre molt reforçat. Amb el suport popular tan intacte que ningú no s’ha atrevit a especular-hi, amb unitat d’acció i també amb un acord embastat per a rematar el projecte. Però això, en la propaganda, no ho llegireu.

Com tampoc no hi llegireu l’altra cara de la moneda. Perquè si l’independentisme ix fort del setembre, l’espanyolisme n’ix tocat i abocat a una crisi sense precedents. El procés cap a la independència ha evaporat Unió Democràtica, ha deixat irrecognoscibles ICV i el PSC i ara fins i tot ha estat un factor determinant per al trencament del PSOE, com s’ha vist clarament aquest cap de setmana. La feblesa del sistema polític espanyol és tan intensa que aquestes setmanes vinents podria passar qualsevol cosa. Però ara Catalunya és previsible i la imprevisibilitat s’ha traslladat a Madrid. Un notícia que no és precisament menor.

Sobretot si el pla Rajoy no acaba de funcionar. Rajoy preveia enfrontar-se al procés independentista fent servir la justícia d’ariet i obligant tots els partits espanyols a arrenglerar-se amb ell, a legitimar-lo. Volia obligar la justícia a fer aquest paper i, tal com és ben visible, ni el Constitucional espanyol ja no ho veu clar, això. La tensió entre el govern espanyol i un Constitucional que cerca tant com siga possible de no enfangar-se en la trinxera contra la Generalitat ja no es pot negar; més ben dit, només la pot negar, precisament, qui pensa en termes de propaganda. I alerta que, segons quina siga la reacció del sector Sánchez, és possible que alguns dels tabús que Rajoy somniava implantar sense discussió s’esmicolaran. El colp dins el comitè federal ha arribat precisament quan Pedro Sánchez apuntava en públic, per primera vegada, la possibilitat de parlar, només parlar, amb els independentistes. No és que jo hi tinga gaire confiança, en ells, però la dada és la dada.

Tan clar és el canvi que fins i tot en el front internacional les coses sembla que es comencen a veure d’una manera ben diferent d’abans. Divendres a Porto Puigdemont i Rajoy es van trobar en un mateix acte amb el president i el primer ministre de Portugal. I el contrast entre la tensió evident del president provisional espanyol i l’actitud directa del president català –un home reforçat pel seu parlament– la va veure tothom. A la televisió pública portuguesa, en horari de màxima audiència, entrevistaven el president de la Generalitat, que deia amb tota la tranquil·litat que quan Catalunya siga independent això no serà el final d’Espanya. I Rajoy no podia fer res més sinó mirar-s’ho.

Tot això ha passat aquest setembre perquè els fets es van imposant a la propaganda. Espanya es troba en una situació tan lamentable que els seus esforços per construir un relat que no es pot comprar ja no són suficients. I la solidesa del procés català, en canvi, parla tota sola.

A veure si finalment ens adonem que tenim moltes raons per a confiar en nosaltres mateixos.

O endavant o endarrere

«La realitat espanyola vota que tot segueixi igual i per aconseguir-ho tot s'hi val i totes les institucions (polítiques, judicials, policials i mitjans de comunicació) es mobilitzen per tal que res canviï»

Ignasi Planas | 30/09/2016 a les 12:09h

Avui dia podem identificar dues actituds polítiques molt clares: els moviments polítics que busquen un canvi i els que treballen per la conservar les coses tal com estan. De forma transversal aquestes actituds impregnen el partits. Veiem-ho:

Les eleccions basques i gallegues han donat continuïtat als partits que ja hi governaven, PNB i PP, dues forces de caire conservador, cap de les quals proposa pels seus respectius territoris res que no sigui continuar tal com estan. Conservadurisme polític i social.

També podem observar els resultats de les eleccions espanyoles: guanya la continuïtat del PP en primer terme i quan es repeteixen eleccions torna a guanyar i encara amb un major marge. Altre cop venç l’actitud conservadora.

Podem enquadrar en aquestes actituds també els diferents partits: ningú dubta que PP i PNB són conservadors, també ho era l’extinta UDC i en bona mesura ho és el PSOE i a redós seu el PSC.

A l’altra banda podem identificar partits amb voluntat de canvi. Començaré pel més enganyós: Ciudadanos. Que ningú s’espanti, els canvis poden ser endavant o endarrere i en el seu cas és un canvi, una regressió en ferm cap a un sistema polític espanyol a l’antiga, creat per fracturar Catalunya i per negar l’existència del nostre poble. Ni tan sols el PP s’havia atrevit a abanderar la derogació del sistema d’immersió lingüístic català i ells sí. Ningú s’havia atrevit a demanar la derogació del concert econòmic basc i ells sí.

Ciudadanos per tant és un partit que demana canvis cap endarrere. N’hi ha d’altres que demanen canvis cap endavant. Aquí tenim a la CUP, ERC i PDC en l’àmbit català i a Podemos a nivell espanyol, també Bildu o el BNG, fins i tot podríem també incloure Compromís al País Valencià, si més no fins fa un poc temps.

Podemos i les seves derivades territorials representen un esforç de canvi a la ultraconservadora vida política espanyola. S’ha de reconèixer. El seu compromís amb la necessitat d’un referèndum a Catalunya demostra sòlidament que ja no entenen Espanya com “una grande y libre”, com si que defensen des de Rajoy a Miquel Iceta. Només això ja acredita una decidida voluntat de canvi i de reconeixement democràtic de la pluralitat.

I a Catalunya ens trobem davant d’un autèntic moviment de canvi, representat políticament per la CUP, ERC i el PDC. Un moviment de canvi tan profund que ha descol·locat la marca catalana de Podemos fins a tal punt que aquí a Catalunya, cosa que no passa enlloc més, Podemos és més conservador que aquests partits independentistes. D’aquí la seva desorientació, d’aquí la seva incoherència en molts dels seus posicionaments: votar en contra dels últims pressupostos, lloar el PNB, negar el dret a la unilateralitat i a l’inici d’un procés constituent o altres exemples constants.

El reformisme o fins i tot el punt revolucionari de Podemos a Espanya està tan mal adaptat a la realitat de Catalunya d’avui dia, que cada intervenció dels Franco Rabell, Coscubiela o Fachín resulta incomprensible a la gran majoria dels catalans. Com el PSC quan defensa el PSOE a Catalunya, els Comuns/Podemos catalans no representen aquí cap canvi, sinó ben al contrari, són una realitat desenfocada que no vol entendre el que necessita Catalunya. I no la volen entendre perquè el que cerquen no és fer, és estar. Estar als òrgans de poder, com l’Ajuntament de Barcelona, on cada dia que passa es veu més com són gesticulació i bones paraules i poca cosa més. I voldran estar al Govern de la Generalitat, no per fer un país més lliure, més just i més pròsper, sinó per dir-nos que hi són i fer-nos creure que així tot anirà millor, quan sotmesos a Espanya tots sabem que simplement tot anirà igual que ara.

La realitat catalana crida canvi i vota canvi i es mobilitza i ho fa des de l’extrema esquerra fins a la dreta de sempre. La realitat espanyola vota que tot segueixi igual i per aconseguir-ho tot s'hi val i totes les institucions (polítiques, judicials, policials i mitjans de comunicació) es mobilitzen per tal que res canviï. Costa d’entendre que els Comuns/Podemos de Catalunya s’equivoquin tant a l’hora de triar la seva opció.

Me da igual cuando fue y de lo que hablaron. Expreso mis sentimientos (me dan asco) y serian un buen argumento de todo aquello con lo que no quiero (ni puedo) convivir.