LOS DEMOCRATAS VOTAN.
LOS NAZIS LO IMPIDEN.

los democratas estudian el el idioma que la ley les permite
LOS NAZIS LO IMPIDEN

El Flamenco es un art andaluz.
ESTUDIA

Feijóo compara el soberanisme independentiste amb ETA
CREO QUE SE LLAMABA TERRA LLIURA O LLIURE, los que secuestraban, asesinaban, atentaban....., justo lo contrario que ETA

Joan 1944 Volen democracia volen votar pero ells NO
Que voten todos los españoles o solo los que os interesen?

Y SUMA Y SIGUE

Espanya és immòbil

«Els que havien de trencar amb el model sorgit de la Transició ses desfan com el glaç al sol, i els fonaments de l'Estat bastits pels hereus del franquisme són més sòlids que no ens pensàvem»

Germà Capdevila | 27/09/2016 a les 00:00h

Atiats per diferents grups mediàtics i poders fàctics, els anomenats "nous partits" havien de trencar amb el bipartidisme dissenyat durant la Transició, tot bastint una nova Espanya fraternal, federal i sense corrupció, unida en la diversitat. Podemos i Ciudadanos van irrompre amb força però no han pogut aguantar el tipus en la repetició d'eleccions i en el desgast d'haver de pactar amb els partits de la vella política, tant a nivell municipal, com autonòmic i estatal.

Una majoria sòlida d'espanyols no volen que res canviï. Ja els hi està bé el model d'Estat i l'alternança entre una dreta i una esquerra que cada cop són més semblants. Les eleccions gallegues demostren que la corrupció no té cap cost electoral. Ja vam veure-ho a Andalusia, on l'escàndol de corrupció més gran de la història recent per import i pels càrrecs involucrats no va ser obstacle per a la victòria de Susana Díaz. O al País Valencià, on tota l'oposició ha hagut de fer pinya per fer fora un PP que havia tornat a guanyar, malgrat l'hecatombe de corrupció provada judicialment.

És cert que Podemos i Ciudadanos van irrompre amb força al Congrés, però de seguida es van desinflar (el suflé eren ells) i el PP i el PSOE són encara la primera i segona força política a Espanya. Sumen una majoria absoluta sòlida i tot indica que en unes terceres eleccions augmentaran el seu pes.

Els crits desaforats de Miquel Iceta no són suficients per convèncer els catalans de la factibilitat d'un canvi a Espanya. Per més que Ada Colau se senti ofesa en sentir-ho, malauradament Espanya –majoritàriament– no vol canviar. Aquells el marc mental dels quals és l'Estat espanyol tenen tot el dret del món a intentar-ho, i a esperar 4 anys, o 40, o 400, fins que les majories siguin diferents i la construcció d'una Espanya federal, fraternal i incorrupta sigui possible. Els que tenim un marc de referència català no ens poden demanar que esperem. Hem constatat que no hi haurà canvi, i no tenim cap dret a exigir que canviï algú que s'agrada tal qual és.

Renfe 'maquilla' els trens regionals mentre es gasta un dineral en nous Talgos per Madrid

L'empresa renova l'interior de 18 trens de Regionals a Catalunya i prepara un macro contracte per comprar combois a la Meseta

Una vegada més, l'empresa espanyola ferroviària Renfe posa de manifest la doble vara de mesurar que té quan ha d'invertir a Catalunya i a Madrid. Com si es tractés d'un insult, Renfe es vantava d'haver renovat l'interior de 18 trens de Regionals mentre pocs dies abans saltava la notícia als mitjans que Talgo prepara un macro contracte amb Renfe per a comprar nous trens per Madrid.

Maquillatge 'low cost' a Catalunya, 22,5 milions d'euros

La companyia Renfe ha finalitzat la renovació de l'interior de 18 trens de Regionals de la sèrie 447, que comptaran amb més pantalles informatives amb les parades de les línies i connexions amb altres transports i més espai per a les bicicletes, entre d'altres. En un comunicat, Renfe explica que s'ha millorat la comoditat i l'ergonomia dels seients i l'espai dels clients durant el viatge i a cada comboi se li ha canviat la il·luminació, els polsadors i la climatització. Cada tren disposarà d'un total de 581 places per a viatgers, de les quals 179 són seients. Els nous trens també disposen d'un nou cotxe situat al mig amb una porta més baixa per facilitar l'accés a persones amb mobilitat reduïda, que també tindran un espai reservat.

Els treballs es van iniciar fa un any i han comptat amb un pressupost de 22,5 milions d'euros.

Un macro contracte de Talgo amb Renfe per a nous trens, 2.600 milions d'euros

L'empresa constructora de combois Talgo ha desenvolupat un nou tipus de tren destinat al transport de viatgers de xarxes de metro, tramvies i rodalies, un vehicle amb el qual el fabricant ferroviari entrarà en aquest segment del mercat i ampliarà així el seu negoci, fins ara centrat en vehicles AVE i Llarga Distància. El seu primer client d'aquests nous trens serà, justament, Renfe. Ben aviat la companyia tancarà un macro contracte de trens AVE de Renfe, estimat en 2.600 milions d'euros i que l'operadora preveu adjudicar el pròxim mes d'octubre.

Arribar tard més còmode

Amb el 'tuneig' dels rens de Rodalies, fer-los més atractius i còmodes (en teoria) no s'arregla el veritable problema de la xarxa ferroviària de Renfe al Principat, que són els constants i repetitius retards. Amb aquest maquillatge (no pas barat) es pretén fer contents als usuaris i es podria resumir l'acció amb una frase feta molt castellana: "pan para hoy, hambre para mañana".

Núñez Feijóo, narcos, etarres i imbecil•litats

Les fotos que van fer famós al dirigent del PP gallec, Alberto Núñez Feijóo, no el mostraven ni tocant la gaita ni cruspint-se una tapa de polbo a Feira sinó a bord del iot del narcotraficant i contrabandista de tabac, Marcial Dorado. Les va trobar la policia en una batuda i les va publicar El País a finals de març de 2013 junt amb un reportatge d’allò més entretingut que signaven, Xosé Hermida i Elisa Lois.

Segons el que explicaven els periodistes, Feijóo, hauria conegut Dorado, (avui complint un condemna de 14 anys per narcotraficant), a través del seu testaferro, el també delinqüent i militant del PP de Ferrol, Manuel Cruz López. La relació de Feijóo i Dorado va ser molt i molt estreta. Viatges, festes, farteres.... Quan el van enxampar, Feijóo va confessar amb la boca molt petita que havia comès un error de joventut i lluny de reconèixer el pecat més gros va tirar merda sobre els socialistes i els nacionalistes als qui va acusar d’haver signat contractes amb les empreses de Dorado quan manaven a la Xunta. El cas es que Feijóo va cantar posant cara de peix bullit, encongit i no pas com l’altre dia que gallejant va comparar l’independentisme català amb ETA, les aspiracions democràtiques de la majoria dels catalans amb una pistola.

No és la primera vegada que el popular treu pit a compte de la pàtria espanyola. El novembre de 2015 va qualificar la resolució de desconnexió votada pel Parlament de cop d’estat, de desvari, alhora que posava l’independentisme al mateix nivell que el terrorisme d’ETA, el 23-F i l’atemptat islamista de l’11-M. Artilleria pesada com quan a principis d’any va fer còmplice moral dels atemptats de Brussel·les als podemites d’Iglesias.

Els dirigents del PP tenen una extraordinària tendència a la criminalització simbòlica de l’adversari sobretot quan els esquitxa directament la merda. Penso ara amb la seva col·lega valenciana Isabel Bonig que a les hores d’aparèixer en la premsa per una investigació del Tribunal de Comptes sobre adjudicacions fetes durant la seva etapa de consellera d’Infraestructures, acusava el president Ximo Puig d’alta traïció per haver-li obert les portes del Palau de la Generalitat al seu homòleg Puigdemont. No estan bojos o potser sí, també. En realitat, són uns carotes, uns desvergonyits sense escrúpols que no haurien pogut ni respirar en un país amb una democràcia real, entre una ciutadania conscient de l’anomalia i el perill que representen per a l’interés general.

Tot plegat, Feijóo intenta fer passar per criminals a més de la meitat de la població catalana mentre oblida que la sucursal gallega del seu partit, la que ell mana, és una de les que més casos de corrupció aporta al total dels del PP de tota Espanya... Cas Baltar, Campeón, etc... El partit de Feijóo, ell mateix com a president de la Xunta, ha impedit –com Bonig i els seus en el País Valencià- que els gallecs se’n desferen de l’heretat sinistra de l’antic règim. L’emancipació política de les seves respectives societats representaria a la curta la seva desaparició com a casta parasitària.

Les banderes d’aquesta gent no són les del patriotisme constitucional –que més voldrien els espanyols que es creuen Espanya- sinó les del caciquisme decimonònic amb tot el que això representa. Les seves comparacions, les seves imbecil·litats retòriques, són repugnants. No tenen cap autoritat moral. Són, ras i curt, una banda.

Francesc Viadel

El país que ens van arrabassar

Marta Rovira26/09/2016 20:46

Segueix-me

Fa uns dies llegia, astorada, com Sara Vilà posava en dubte que Esquerra Republicana de Catalunya hagués lluitat contra el franquisme. Vaig haver de llegir-ho diverses vegades. Però encara hi donava menys crèdit en pensar que qui deia allò era una senadora d’esquerres -per cert, escollida pel Parlament de Catalunya-. No ho puc entendre de cap manera, crec que sobrepassa de llarg el límit de l’arena del debat polític constructiu. Em dol que es qüestioni la memòria republicana i antifeixista d’ERC, construïda sobre el sacrifici personal de tants i tants, i que, fent-ho, es banalitzi el patiment de tots els ciutadans, fossin d’ERC, del PSUC, d’altres organitzacions o, senzillament, de cap.

El compromís democràtic d’ERC està fora de tot dubte, ara i sempre. Es calcula que una quarta part dels 70.000 militants d’Esquerra van ser empresonats, afusellats o van morir a la Guerra Civil. Més de 700 militants van ser executats, entre els quals hi havia més de 60 alcaldes escollits democràticament. I el gruix de la nostra militància d’aleshores va haver d’exiliar-se per evitar una amenaça tan real com letal. Crec que, com a secretària general d’Esquerra Republicana, em pertoca subratllar-ho.

Des de primera hora ERC va organitzar la lluita clandestina contra el règim de Franco, primer des de Catalunya i després des de l’exili. El 1949 va impulsar el Consell Català del Moviment Europeu, un important instrument de lluita antifranquista a escala internacional, i va formar part de totes les organitzacions antifranquistes durant la dictadura (el Consell Nacional de la Democràcia Catalana, el Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, l’Assemblea de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya...). I no només això, sinó que va mantenir el llegat de la Generalitat de Catalunya amb Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, que va tornar com a president el 1977, conservant un fil feble de legitimitat democràtica amb una convicció i persistència que ens hauria d’enorgullir a tots els catalans, pensem el que pensem.

¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti?

Som un partit que va ser durament perseguit i que fins i tot encara ara, en ple 2016, té béns confiscats... I tot plegat per defensar la democràcia. Som el partit de Lluís Companys, l’únic president electe de tot Europa executat pel feixisme, el 15 d’octubre de 1940. Som el partit de Josep Sunyol, president del FC Barcelona que, sent diputat, va ser assassinat quatre anys abans, el 1936. En arribar la democràcia, no de manera casual, ERC va ser l’últim de tots els partits a ser legalitzat.

I precisament perquè tenim memòria, nosaltres mai no gosaríem qüestionar el llegat d’altres organitzacions polítiques que van pagar a sang i foc la seva oposició al dictador. El del PSUC, per descomptat. Però tampoc el del Partit Socialista, perseguit i castigat arreu, ni el d’altres forces d’esquerres, partits i sindicats, que mai no van poder refer-se’n, malauradament. Ni negarem la memòria d’altres forces que, sense ser d’esquerres, també van patir les ires del feixisme, com Unió Democràtica de Catalunya, que va perdre el seu president, Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, així com tots els ciutadans que, sense formar part de cap organització, van patir una repressió duríssima per catalanistes i demòcrates.

El nostre compromís amb les víctimes i els nostres esforços per recuperar la seva memòria segueixen tan vigents que aquesta mateixa setmana hem estat treballant amb el fiscal general per als Drets Humans de l’Argentina per fer el seguiment de les querelles contra els crims del franquisme admeses a tràmit en aquell país (però no a l’estat espanyol). El mes passat, sense anar més lluny, vam impulsar des dels departaments de Justícia, Salut i Exteriors un banc d’ADN per a la identificació de desapareguts durant la Guerra Civil i la dictadura.

Però si em dol especialment l’acusació d’una militant d’ICV és perquè conjuntament hem fet alguns dels avenços més notables en polítiques de memòria a Europa, com la creació d’un banc de dades perquè els familiars poguessin saber on són les víctimes i disposar de les dades de la seva mort, l’elaboració d’un protocol d’actuació per a l’obertura de fosses o la creació d’un mapa de les fosses del país. Junts, també, vam batallar amb bona part de la societat civil per al retorn dels papers de Salamanca, perquè junts havíem estat igualment espoliats. I junts vam fer justícia amb el Memorial Democràtic, homenatjant les víctimes de la guerra i conservant la memòria democràtica de Catalunya.

Això no va de qui va pagar el preu més alt, sinó de per què les organitzacions de què som hereves van ser el blanc d’una repressió que no tenia res d’indiscriminada. És un error majúscul fomentar la divisió de l’antifranquisme, perquè tots vam ser víctimes d'aquell règim i tots l’hem combatut. Hem defensat i defensem els mateixos ideals de llibertat i justícia social. I el que ens hem de preguntar de debò és què hem de fer per assolir aquests ideals. Aquest és l’autèntic debat. ¿De debò voleu seguir esperant a obtenir el permís d’un estat, d’un govern espanyol, que manté vius a les places i als carrers els símbols d’una dictadura criminal? ¿De debò que hem de sotmetre el nostre desig de justícia social a l’arbitri d’uns tribunals sotmesos a uns partits polítics? ¿De debò que a Catalunya no podem posar les urnes fins que el TC ho permeti? ¿De debò que hem d’esperar a tenir majoria al Congrés espanyol per posar fi a l’oligopoli energètic i a l’economia del BOE, que és, en realitat, un gravíssim espoli ciutadà? ¿De debò que hem d’esperar ad eternum?

El futur del país que ens van arrabassar aleshores, el país que fa dècades que maldem per reconstruir, el tenim només a les nostres mans. Un país lliure i just al servei de ciutadans lliures i justos. Una nova República, independent, fraterna amb els pobles de l’estat espanyol i moderna, a imatge dels països nòrdics. Una República bastida sobre la memòria i l’orgull de tots els que van donar la vida defensant la democràcia i els drets socials. Deixem de banda els debats fratricides i sumem en la defensa de les llibertats, els drets i els anhels del poble de Catalunya. Sense la independència no podrem fer realitat la justícia social que tots desitgem i que els ciutadans de Catalunya mereixen. Ara, com ja hem fet junts en el passat, estirem tots i ella caurà. Salut i República!

Viatjant, el nacionalisme s’entén

Salvador Cardús26/09/2016 19:06

Segueix-me

Es diu que va ser Camilo José Cela a qui se li va acudir -o va fer popular- allò tan estúpid d’“el nacionalisme es cura viatjant”. Havia de ser un recalcitrant nacionalista espanyol com ell qui ho pensés i ho digués. Recorda aquests monolingües que, com els va dir Gabriel Rufián a la cara i en seu parlamentària, volen obligar els bilingües a ser trilingües per decret. O aquest president basc que, veient perillar el seu concert econòmic -aconseguit en un clima de violència-, recomana als catalans que siguem pacífics i obedients. Cap geperut no es veu el gep, que diu el pare.

NO: EL NACIONALISME no es cura viatjant, a menys que parlem del turista adotzenat. Si només observes el món de fora sense baixar del bus turístic, sense topar-hi -i sense renunciar a la teva pròpia mirada nacional-, si ets un cosmopolita de sala d’espera d’aeroport i d’hotel internacional d’esmorzars continentals, certament el teu nacionalisme et passarà desapercebut tota la vida. El teu i el dels altres. Però el cert és tot el contrari: és quan topes amb el món amb una certa intensitat que descobreixes els perfils del teu nacionalisme i, esclar, el dels altres. És viatjant que el nacionalisme s’entén.

PRECISO. Aquí, per nacionalisme, no faig referència a ideologies etnicistes o identitàries o a projectes concrets d’emancipació política. Parlo, senzillament, de la pertinença a la nació, tant si se n’és conscient com si no. És a dir, parlo de tot allò que estableix vincles de pertinença, tant si són viscuts com a lligam a una comunitat càlida com a una societat política freda. Perquè de vincles n’hi ha de càlids i d’instrumentals. De generosos i d’interessats. N’hi ha que són resultat d’una elecció i n’hi ha que es viuen amb resignació perquè no sabríem com desfer-nos-en o, simplement, perquè mai hem tingut l’oportunitat, la intel·ligència o el coratge d’imaginar-nos-els diferents. Hi ha vincles, també, apassionants, ardents, i n’hi ha de viscuts amb irritació que, paradoxalment, com més profund és el sentiment d’autoodi més s’estrenyen. I hi ha vincles feliços, serens, impassibles, incòmodes, indignats o irascibles.

ARA BÉ, el més habitual és que tota aquesta mena de vincles es barregin en cadascun de nosaltres en proporcions diverses segons com t’ha anat la vida i, sobretot, segons com t’imagines que t’hauria d’haver anat i, encara, com esperes que et vagi en el futur. I si hagués d’apostar per quins són els més forts i estables, els més desitjables, ho faria pels menys cridaners però constants i pels viscuts sense vehemència però assumits amb responsabilitat, coratge i llibertat.

ACTUALMENT, totes les nacions viuen el repte de mantenir el sentiment de pertinença que ens converteix en ciutadans. Tothom en té, de problemes nacionals. En això també ajuda viatjar i llegir diaris de fora. Els problemes de la qualitat i la legitimitat democràtica no són locals, i tots s’assemblen. Totes les democràcies avançades debaten sobre com fer que la condició de ciutadà sigui vista com un avantatge, fruit d’uns drets conquerits a canvi de l’assumpció de tot un seguit de deures. La fortalesa depèn de l’absència de corrupció dels líders o d’una administració pública eficient, totes dues molt lligades i tan lluny d’on som aquí ara mateix. Hi té a veure, també, el paper dels mitjans de comunicació, sempre temptats d’exasperar els vincles tous, i el dels agents econòmics, a alguns dels quals ja els van bé els individus desarrelats. El nacionalisme -que allà on no s’ha de reivindicar en diuen patriotisme- no és una malaltia sinó un remei. I viatjar ajuda a saber-lo administrar sense sobredosis.

La pistola de Feijóo

Ferran Sáez Mateu27/09/2016 19:17

Segueix-me

La setmana passada vaig llegir a l’ARA una frase d’Alberto Núñez Feijóo, en aquell moment president en funcions de la Junta de Galícia i ara també, però amb 13.000 vots més de majoria absolutíssima. El comentari em va provocar una repugnància gairebé física: “No podem negociar amb la pistola del separatisme damunt la taula”. L’Antoni Bassas s’hi va referir molt sensatament, per cert. Encara que sembli una sortida de to, aquesta frase és potser la mostra més evident que el nacionalisme espanyol continua sense arguments. Necessita recórrer als temps passats del terrorisme, i fer comparacions que, més que capcioses, són directament imbècils. Podríem jugar amb les simetries i dir: “No podem negociar amb l’estat espanyol mentre el partit que va fundar un exministre de la dictadura franquista sigui al poder”. No ho farem, però, perquè no es tracta ben bé d’una simetria. En la comparació de Feijóo hi ha una pistola imaginària o falsa, una quimera, un pobre recurs retòric, mentre que el significat històric de Fraga Iribarne, fundador del PP, és rigorosament real.

A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec. La impunitat va prevaldre

Feijóo és un producte típic de l’autonomisme, que és una estructura inevitablement i constitutivament corrupta. Al cap de 38 anys de rodatge, això ja es pot dir d’una manera taxativa, sense necessitat d’endolcir-ho amb matisos. L’essència de l’autonomisme derivat de la Constitució del 78 consistia i continua consistint en el següent: no saber mai amb exactitud qui mana sobre què, començant pel calaix on estan desats els quartets. Això implica un estira-i-arronsa perpetu, confús i enervant que, al capdavall, genera una concepció truculenta i purament gestual de la política. És tot just en aquest hàbitat malsà on tipus com Feijóo s’adapten -en el sentit més sòrdidament darwinià del terme- i prosperen. A finals de la dècada dels 70, el cafè per a tothom va servir per difuminar el caràcter plurinacional d’Espanya i reduir a l’absurd la legitimitat, i fins i tot la legalitat, de la Generalitat republicana (el restabliment de la qual, no em cansaré mai de repetir-ho, és anterior a la Constitució espanyola, de la qual no deriva).

Gairebé quatre dècades després, el cafè per a tothom té altres funcions. A Extremadura, per exemple, una de cada quatre famílies viu de la funció pública. Per ser exactes, un 25,6% dels treballadors d’aquella comunitat són funcionaris. És molt. Massa. A Catalunya el percentatge només és d’un 10%. Nuñez Feijóo forma part d’aquest ecosistema insostenible i inviable sense l’asfíxia fiscal a Catalunya, i és per això que parla de pistoles imaginàries. No pot parlar d’una altra cosa. No té arguments. I no en té perquè, de fet, no existeixen: ¿qui podria justificar convincentment una aixecada de camisa d’aquest calibre? No es pot. En canvi, és possible apel·lar sense gaires problemes a pistoles imaginàries, perquè parlar és gratis i, a més, un sistema judicial colonial no actua mai d’ofici contra els seus, encara que en diguin de l’alçada d’un campanar. Un pot parlar de pistoles imaginàries només quan en té de reals, de les de debò, de les que poden matar. Perquè resulta que sí, que les pistoles existeixen. Retinguin aquestes sigles: HK USP. No són el nom de les de les pistoles fictícies del separatisme, no, sinó tot just el de les que utilitzen avui molts exèrcits d’Europa, inclòs l’espanyol. En democràcia les armes no s’han de barrejar amb les idees. Per si de cas, però, no oblidin aquestes cinc lletres. Mai se sap. Heus aquí una lliçó paradoxal a tenir en compte: un pot jugar a les amenaces inventades quan té la capacitat d’amenaçar realment amb modernes i eficients pistoles alemanyes Heckler & Koch -que això és justament el que volen dir les sigles HK- o amb tancs.

A Núñez Feijóo el van fotografiar l’any 1995 fent l’hortera en un iot d’un conegut delinqüent i narcotraficant gallec, Marcial Dorado. Possiblement en aquell ambient patibulari sí que n’hi havia alguna, de pistola, i no era la del separatisme. En relació a aquelles fotos, la impunitat va prevaldre, òbviament. No només no va passar res, sinó que diumenge va guanyar 13.000 vots d’admiradors de Rita Barberá i Bárcenas. Fa només uns dies, en una entrevista que Víctor Maceda li va fer a la revista El Temps, Xosé Manuel Beiras definia Feijóo de la següent manera: “Feijóo és un macarra, un mercenari [...]. Feijóo és un paràsit infecciós, no és ningú. Si Fraga ressuscités i el veiés li fotria una hòstia”. Fi de la cita. Deunidoret.

De González a Puigdemont

Antoni Bassas28/09/2016 20:44

Segueix-me

SI ALGUN DIA L’EXPRESSIÓ “vella política” ha tingut sentit va ser ahir, quan Neró va cridar “Em sento enganyat!”, i la guàrdia pretoriana va córrer a apunyalar el general. Gràcies a Felipe González, Espanya està un metre més a prop de tenir un govern encapçalat per un partit corcat per la corrupció i un president que sabia que la policia buscava proves contra adversaris polítics. I Felipe, qui l’ha vist i qui el veu, haurà coronat el seu full de serveis. I si algun dia l’expressió “nova política” ha tingut algun sentit també va ser ahir, quan Carles Puigdemont va anunciar el referèndum. Despatxos o urnes. Que no passi res o donar contingut a la política. La decisió de Puigdemont comporta riscos però el món va molt de pressa i els nostres trens van molt lents. Això quan van.