La Fiscalía Anticorrupción protege a Javier de la Rosa

ERNESTO EKAIZER Madrid21/09/2016 00:20

La Fiscalía Anticorrupción ha blindado al financiero convicto e informante de la Policía Javier de la Rosa haciendo caso omiso de las conclusiones de un informe de la Agencia Tributaria según el cual habría cometido delito fiscal en la operación de compraventa de 1.152 oficinas al Banco Santander en 2007 junto con sus hijos Javier de la Rosa Misol y Gabriela de la Rosa Misol.

La Fiscalía solo imputa a los hijos y deja fuera del caso al padre. Como el juez Santiago Pedraz se ha inhibido a favor del juez José de la Mata, corresponde a este último la decisión.

La historia de cómo el fiscal José Grinda ha resuelto proteger a una de las fuentes en las que han abrevado los policías que han intervenido en la llamada Operación Cataluña –la guerra sucia contra el soberanismo catalán- es tan rocambolesca como descarada.

En 2007 y 2008 un fondo de inversiones –Samos- con la intermediación de Oleguer Pujol y Luis Iglesias – representantes de la empresa Drago Capital-, de Javier de la Rosa- a través de la panameña Barcem Limited- y de otros dos intermediarios - José Luis y José María Villalonga-, compra al Banco Santander una red de oficinas por valor de 2.000 millones de euros y se las alquila al banco.

Las comisiones ascienden a 10 millones de euros. Cinco millones van a parar a manos de Pujol-Iglesias y los otros cinco millones a De la Rosa y los hermanos Villalonga.

Un informe de la Organización Nacional de Investigación del Fraude (ONIF), Agencia Tributaria, con fecha 1 de julio pasado, señala, tras analizar los informes de la Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal (UDEF) sobre la operación, que “la obtención de la comisión y, por tanto, de la renta, debe corresponder a las personas que participaron en la operación, esto es, Javier de la Rosa Martí, Gabriela de la Rosa Misol y Javier de la Rosa Misol por terceras partes (892.753,83 euros a cada uno)”.

Añade que en el caso de Javier de la Rosa Martí “la cuota dejada de ingresar  asciende a 375.764,54 euros”; en lo que se refiere a Gabriela de la Rosa Misol la suma es de 397.782,83 euros y en el de Javier de la Rosa Misol son 397.146,17 euros.

El juez Pedraz dio traslado de este escrito a la Fiscalía Anticorrupción para que presentara informe. El fiscal Grinda ya se había pronunciado con fecha 27 de junio sobre imputaciones. En su informe, pedía, en el punto número cuatro, “la imputación de doña Gabriela de la Rosa Misol y de Javier de la Rosa Misol”.

¿Y Javier de la Rosa? En un nuevo informe de fecha 19 de agosto, con el informe de la Agencia Tributaria a la vista, Grinda repasa las operaciones insiste en la imputación de Javier de la Rosa Misol, a quien atribuye delito de blanqueo de capitales, pero no hace referencia alguna a su padre.

En el mes de julio, tiene lugar un hecho interesante. La letrada de la administración de justicia del juzgado central de instrucción número 3 de la Audiencia Nacional, que gestiona las piezas de responsabilidades civiles por anteriores delitos de De la Rosa, al enterarse por los medios de comunicación de que ha cobrado comisiones en la operación del Santander, libra un oficio al juez Pedraz.

En el oficio señala  que el financiero convicto debe por los delitos cometidos, 100 millones de euros en cifras redondas. Y pregunta “si por ese juzgado se está investigando el cobro, por parte de Javier de la Rosa Martí, de algún tipo de comisión y de su resultado a fin en su caso de poder instar alguna medida para asegurar el pago de las referidas responsabilidad civiles”.

El juez Pedraz contesta por oficio el 15 de septiembre pasado que “Javier de la Rosa Martí no figura como investigado en el presente procedimiento”.

Pero la letrada preguntaba si se investigaba el cobro de comisiones, no si De la Rosa tenía el status de investigado. Esta ambigua calificación que ha sustituido al término imputado, ofrece, según parece, mucho juego. Si Grinda ha salvado a De la Rosa al no pedir la imputación, el juez Pedraz ha dado una respuesta que vuelve a dejar al financiero-informante fuera, a pesar del informe de la Agencia Tributaria.

La operación de compraventa ha sido archivada por carecer, según el auto del juez Pedraz, de carácter ilícito, pero el fiscal Grinda ha pedido investigar a Oleguer Pujol por el presunto origen ilegal del dinero invertido en Drago Capital, procedente de las cuentas de la familia Pujoi en el AndBank de Andorra, y ha solicitado, como se ha apuntado, las imputaciones de los hijos de De la Rosa, dejando al financiero convicto blindado.

sic: "La historia de cómo el fiscal José Grinda ha resuelto proteger a una de las fuentes en las que han abrevado los policías que han intervenido en la llamada Operación Cataluña –la guerra sucia contra el soberanismo catalán- es tan rocambolesca como descarada."

Por fin, un nacionalista hablando de abrevaderos, el problema es que solo habla del abrevadero de los gorriones, de los abrevaderos de los cerdos y los bueyes no habla,... a mica a mica ...

Estas sembrao, como siempre.

No hay peor ciego que el que no quiere ver ni peor sordo que el que no [...]

ya que hablas de abrevaderos el sr en cuestion es ista del que tenga la cartera lista

Gurus de la independència

Empar Moliner
21/09/2016 19:52

Segueix-me

Lluís Rabell, diputat de Catalunya Sí que es Pot, ha parlat al diari Libération (un nom adient) a propòsit de la independència: “Nosaltres ens creiem l’excepció, però no ens escaparem pas de la violència...” En el mateix article, Chantal Moll de Alba, de Ciutadans, hi deia: “Hi ha odi entre separatistes i unionistes, que tenen por de parlar”.

Jo diria que els independentistes tenim molt d’interès a escoltar unionistes (i encara que no en tinguéssim, els escoltaríem igual, perquè surten a tota hora per les televisions espanyoles). I diria que els unionistes, en canvi, no tenen gaire interès a escoltar independentistes (i encara que en tinguessin, no els escoltarien, perquè no surten en cap tele excepte TV3). La raó de tot això és lògica.

Que en Rabell pronostiqui que no ens escaparem de la violència resulta un pèl violent

Si tu no vols que es voti, no té cap sentit que, en canvi, vulguis escoltar els que reclamen votar. En canvi, si ets dels que vols votar, el teu interès és convèncer unionistes, per tant, dialogar-hi. Els unionistes, que no volen que votem, no ens han de convèncer, ens han de distreure perquè no ho seguim demanant. Deu haver-hi unionistes a favor del referèndum, però no els hem vist enlloc. També hi ha, com sabeu, els que troben que el referèndum “només pot ser acordat”, que és com dir que estàs a favor del divorci sempre que l’altre te’l concedeixi. I qui dia passa, legislatura empeny.

És evident, doncs, que al grup dels unionistes -que no volen que se celebri un referèndum- ja els va bé l’excusa de la por i la violència. I és evident, esclar, que als altres, els que no poden celebrar com voldrien un referèndum, el que els importa és remarcar a tota hora la voluntat democràtica. Tothom explica la fira com li va o com li agradaria que anés. Jo puc dir que faig copes amb amics unionistes i l’única por que tenim és per veure qui paga. Una cosa és tenir por de parlar i una altra cosa és tenir por de deixar parlar. I que aquí enmig en Rabell pronostiqui que no ens escaparem de la violència resulta un pèl violent.

Això mateix dic jo...90 pavets al mes em costa per nen el que aprenguin anglès. Català no els hi fa falta perque ja el parlen a casa desde que van nèixer. Segur que hi ha alguna explicació per això, segur! Els senyors mas i Jurqueres ho fan tot pensant en el poble català i segurament els meus 180 euros mensuals gastats son en benefici del nostre pais!

......i si, em fa molta gracia, em peto de riure de veure com comunitats deficitàries subvencionen (perdó: paguen integrament) estades de noiets a Malta a compte d´aprendre anglès, ves per on.

També em fa molta gràcia que la immersio linguística era vàlida fins fa poc pels mateixos que......ara no ho es, i els de C´s (ves per on) reivindiquen un nyap que en Bauzá amb bandereta al canell ha intemptat a Balears, i sembla que no ha anat gaire be......o potser si, ves a saber!!! toto sigui per "ajudar" el catalá, si, fa molta gracia...si no fos perquè ja sabem de que va la [...]

Sin animo de provocar, simplemente porque creo entender que el compañero forero responde a mi post al que me refiero a la gracia que le hace a otro compañero forero el tema del inglés, y dado que comienza el forero Marmesor con "i si, em fa molta gracia, em peto de riure..." creo que responde a mi o al otro forero, por eso me atrevo a escribir, si no es el caso, ruego se me disculpe por la intervención.

Encuentro muy interesantes todos los comentarios, unicamente que conozco a decenas de padres que sus hijos van a colegios bilingües en el Estado español allende de las fronteras del [...]

Més enllà del Sénia

«Enrere han quedat els anys de silenci i allunyament, a causa de l’anticatalanisme visceral dels presidents del PP i la mal anomenada “no ingerència” dels presidents convergents de l’època»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 22/09/2016 a les 00:02h

L’un és periodista i l’altre, també. L’un és president de la Generalitat i l’altre, també. L’un va néixer al nord del territori que presideix i l’altre, també. L’un es diu Puig i l’altre, gairebé, també: Puigdemont. Finalment, després d’anys i panys de donar-se l’esquena, els presidents de la Generalitat de Catalunya i de la Generalitat Valenciana s’han reunit a València, amb tots els honors. El president de la Generalitat d’amunt ha viatjat, cap a la Generalitat d’avall, acompanyat d’una comitiva d’un centenar de persones, entre les quals la cap de l'oposició, Inés Arrimadas (C’s), altres polítics, batlles, empresaris i periodistes. Enrere han quedat els anys de silenci i allunyament, a causa de l’anticatalanisme visceral dels presidents del PP i la mal anomenada “no ingerència” dels presidents convergents de l’època. Dos territoris veïns amb un riuet entremig, el Sénia, fins ara més difícil de travessar des del punt de vista polític, que no pas un riuàs com l’Amazones des del punt de vista físic.

La distància entre Barcelona i València, en línia recta, són 303,5 kms i entre València i Madrid 302,5 kms. Però mentre per anar amb un tren “ràpid” de Barcelona a la capital del Túria el president Puigdemont i acompanyants van estar quasi tres hores i tres quarts, quan el president Ximo Puig va a Madrid a fer-hi gestions, la durada del viatge supera per pocs minuts l’hora i mitja. Qui, a hores d’ara, no s’adoni de fins a quin punt les infraestructures del transport són crucials per tal d’articular un espai nacional amb naturalitat és que no s’adona de res. Que costi més del doble recórrer la distància que hi ha entre la capital de Catalunya i la del País Valencià que fer els mateixos quilòmetres entre València i Madrid no és cap casualitat, ni resultat de l’atzar, sinó d’una planificació política preparada a consciència.

Tothom es pot comunicar amb Madrid per AVE però la gran velocitat ens està negada entre nosaltres mateixos, al nord i al sud del Sénia, gent que es compra i es ven entre ells en el més habitual de les operacions comercials, en productes de tota mena. Els territoris amb una economia més dinàmica, que representen el gruix més important de les exportacions de tot l’estat i que disposen del màxim nombre d’empreses mitjanes i petites, resulta que no es poden comunicar entre ells amb fluïdesa. No hi ha corredor mediterrani possible quan resulta que, entre la capital d’amunt i la d’avall, hi ha encara una quarantena de quilòmetres en tram de via única, en ple segle XXI. Parlar de modernització d’infraestructures ferroviàries, amb instruments del segle XIX, és una veritable presa de pèl.

Madrid sempre ha sabut molt bé el que feia i què volia, molt més que no pas nosaltres, els d’amunt i els d’avall. I el que feia i el que volia era separar-nos entre nosaltres mateixos, posar obstacles per a una comunicació normal i fluïda i, en canvi, acostar tant com fos possible València a Madrid. Durant anys aquesta és la carta que ha jugat el PP corrupte establert a la capital del Túria. I la que continua jugant, avui encara, però cada cop amb menys èxit, per més que intentin ressuscitar l’anticatalanisme, com ha fet ara el diari Las Provincias. Abans s’oposaven als contactes amb els d’amunt perquè eren catalans. I ara ho fan perquè són independentistes. Qualsevol pretext és bo per a mantenir-se girats d’esquena al veí del nord i, alhora, obrir-se de braços i acotar el cap, davant els senyors de Madrid, encara que això perjudiqui la seva economia. Fins i tot la líder actual del PP ha tingut la gosadia de fer una conferència ni més ni menys que sobre “el valencianisme polític”, gosadia que supera la que tindria el líder de l’estat islàmic si en pronunciés una sobre “diversitat religiosa”. Els primers a adonar-se que l’anticatalanisme ja no ven i que el centralisme, a més d’antiquat, és un mal negoci, són precisament els empresaris del nord i del sud del Sénia. Tenim els mateixos problemes i els mateixos interessos i ens en sortirem millor si els afrontem junts i amb una estratègia compartida, sense recels, hegemonismes, ni paternalismes. En el llarg camí a recórrer fins a l’estació final (infraestructures, transport, educació, medi ambient, cultura, etc.,) hi ha molt de tros de ruta que el podem fer junts. I, posats a desitjar, ja dalt del mateix tren, m’agradaria que arribéssim fins al final, sense que ningú baixés a cap parada anterior, des del convenciment que tots hi sortiríem guanyant.

Sin animo de provocar, simplemente porque creo entender que el compañero forero responde a mi post al que me refiero a la gracia que le hace a otro compañero forero el tema del inglés, y dado que comienza el forero Marmesor con "i si, em fa molta gracia, em peto de riure..." creo que responde a mi o al otro forero, por eso me atrevo a escribir, si no es el caso, ruego se me disculpe por la intervención.

Encuentro muy interesantes todos los comentarios, unicamente que conozco a decenas de padres que sus hijos van a colegios bilingües en el Estado español allende de las fronteras del [...]

Margallo usa el moviment independentiste catalá per cridar a formar govern( cada vegade ens interesse meins el govern del nostres veins

Feijóo compara el soberanisme independentiste amb ETA que podem esperar sucessor despres de Fraga -Rajoy
Sort per les Mareas i BNG

Bump: Joan 1944 Volen democracia volen votar pero ells NO

Les Brigades Internacionals tornen a la serra de Pàndols

Una excavació de la UB museïtza el darrer punt de comandament de la mítica XV Brigada de britànics i nord-americans de la Guerra Civil per recuperar la memòria de la batalla de 'Ebre

En el mateix lloc hi va estar destinada la companyia Naftalí Botwin, formada per jueus

Excavacions als espais de la Batalla de l'Ebre

Pep Martí | 23/09/2016 a les 18:30h

Punt de comandament de la XV Briga de britànics i nord-americnas de la Guerra Civil | Josep M. Montaner
Aquest dissabte, un seguit d’entitats ebrenques homenatjaran les Brigades Internacionals a la serra de Pàndols, a la Terra Alta, en un dels escenaris de la batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la Guerra Civil. L’Associació Lo Riu, dedicada a la defensa del patrimoni històric del territori, amb el suport de les universitats de Barcelona i de Glasgow, retran homenatge a la XV Brigada, formada pels combatents de llengua anglesa. La Universitat de Glasgow té un equip d’investigadors dedicats al que s’anomena l’arqueologia del conflicte, que és la recuperació d’espais de la memòria on han tingut lloc batalles emblemàtiques.

L’acte es fa un 24 de setembre, aniversari de la retirada de les Brigadistes Internacionals decidida pel govern de la República en un intent, al capdavall inútil, de posar fi a la intervenció exterior en la guerra. Però ni l’Alemanya nazi ni la Itàlia feixista van deixar d’ajudar el bàndol feixista fins al darrer moment.

Serà un dia emotiu. Es farà una visita al monòlit que, en plena contesa, la XV Brigada va erigir per recordar els seus soldats morts. Es descobrirà una làpida d’homenatge a un dels brigadistes, l’irlandès Maurice Ryan, i tot seguit es visitaran les excavacions que s’estan fent a la zona del Molí del Farriol, als afores de Corbera d’Ebre, on hi havia hagut l’últim punt de comandament de la XV Brigada.

Joan Sambró, membre de l’associació Lo Riu, explica a NacióDigital la importància de l’acte: “Té una doble rellevància. Per nosaltres, significa recuperar un episodi de la nostra història i del territori. De l’altra, és un homenatge a tots aquells que van venir a casa nostra, molts des de terres llunyanes, per lluitar contra el feixisme”. Per Sambró, “alguns d’ells eren uns visionaris, gent que veien molt a prop la Segona Guerra Mundial i tenien clar que calia parar el nazifeixisme aquí”.


Excavacions a la batalla de l'Ebre. Foto: Josep M. Montaner

Xavier Hernández: “La batalla també es va perdre a Munic”

Del 25 de juliol al 16 de novembre de 1938 van 115 dies que foren de sang i foc entorn l’Ebre. L’exèrcit republicà va admirar el món quan va creuar el riu per aturar l’avenç franquista i protegir Catalunya. Des de l’abril, la zona republicana havia quedat partida en dos. Ja no hi havia dubte de per on es decantava la guerra. La batalla de l’Ebre va ser un esforç desesperat i heroic de les tropes republicanes per mirar de capgirar la dinàmica del conflicte. Però la superioritat feixista era enorme.

La batalla de l’Ebre, però, tenia un altre escenari molt llunyà. Ho explica l’historiador Xavier Hernández, responsable de Didpatri, el grup de didàctica del patrimoni de la UB que està duent a terme les excavacions a l’espai de la contesa. Hernández afirma que “la batalla també es va perdre a Munic”. La guerra a Europa es veia venir des de feia temps. La Conferència de Munic va reunir els líders d’Alemanya, Itàlia, França i Regne Unit. El tema que estava sobre la taula era el destí de la regió dels Sudets (zona de parla alemanya dins de la República Txeca). Tots els ulls estaven posats a Munic i es donava per feta la ruptura de relacions entre les potències democràtiques i Berlín. Però el cert és que França i Gran Bretanya van claudicar davant les apetències de Hitler. Es va evitar la guerra mundial, però només durant uns mesos. Els Sudets van ser annexionats per Alemanya i la República Txeca va quedar tocada de mort. Però també els combatents de l’Ebre van perdre a Munic.

El setembre de 1938, els membres de les Brigades Internacionals van abandonar la península. Els combatents de la XV Brigada que havien sobreviscut van tornar als seus països d’origen. La batalla de l’Ebre es decantava cap al bàndol franquista. El 30 de setembre, es coneixien els resultats de la conferència de Munic, el que conformava un escenari lúgubre pels interessos dels republicans. L’endemà, França tancava la frontera i impedia l’entrada de material de guerra. La República i Catalunya eren deixades a la seva sort.

Xavier Hernández explica que “Catalunya va respondre a l’esforç que va representar la batalla de l’Ebre. Ho van fer les fàbriques d’armes, les lleves joves, la gent de la rereguarda que veien l’enemic a les portes de casa i eren conscients del que representava l’entrada dels feixistes, l’arribada dels bàrbars. Sense el compromís de la gent, no s’explica tanta resistència”.

L’estrella de David al camp de batalla

La batalla de l’Ebre encara guarda molts secrets i episodis a redescobrir. Xavier Hernández assenyala que en el mateix lloc de comandament de la XV Brigada s’hi havia instal·lat anteriorment el batalló Palafox, que incloïa la companyia Naftalí Botwin, formada exclusivament per jueus compromesos amb la causa republicana. Estava formada per més de 150 soldats i van arribar a publicar un butlletí en llengua jiddisch. Hernández afegeix que més endavant volen preparar un acte d’homenatge a aquests combatents.


Nova campanya d'excavacións als espais de la Batalla de l'Ebre. Foto: Josep M. Montaner

"Esos"

Josep Ramoneda
24/09/2016 18:35

Diu el diccionari de la Real Academia Española que referir-se a algun grup de persones com a esos “implica menystenir-les”. Pedro Sánchez, que es veu un panorama negre a Galícia i al País Basc (avui sortirem de dubtes), ha buscat un cop d’efecte. I ha anunciat per sorpresa que tornaria a intentar ser investit per una majoria alternativa al PP. PP i C’s, la dreta s’entén amb la mirada, han coincidit a parlar d’un “govern per a un quart d’hora”, de la inviabilitat de governar amb “85 escons i una olla de grills al darrere”, de “govern Frankenstein” (Sáenz de Santamaría). Però la reacció més interessant políticament ha sigut la de Rajoy: ¿Sánchez pretén fer un govern amb aquests (“ esos ”)? I ha afegit: “No ho permeten ni la raó, ni la voluntat dels espanyols”.

Que el gest de Sánchez és desesperat, que és un líder feble -que acumula dues doloroses desfetes electorals i una investidura fallida-, és obvi. Sánchez, davant la tenaç actitud destructiva dels seus barons, que tiren la pedra contra ell i amaguen la mà, hauria decidit jugar al tot o res. O per una rara confabulació estel·lar “aquests”, els que per a Rajoy no mereixen consideració i reconeixement, “els extremistes d’esquerres i els independentistes”, es posen d’acord i el fan president, o se’n va a casa, ja sigui perquè els barons imposen l’abstenció patriòtica o perquè assumeix que amb la motxilla tan buida només pot anar a perdre. Però el moviment de Sánchez ha servit perquè Rajoy definís la seva idea de la democràcia espanyola. Un sistema de dos nivells d’electes i d’electors: els de ple dret i “esos ” -els que ni tan sols paga la pena anomenar-. Rajoy no està sol, la seva discriminació és compartida per PP, C’s, part del PSOE i els principals mitjans de comunicació. Si Sánchez arribés a governar, duraria més o menys temps, però seria perquè dels vots dels ciutadans n’hauria sortit una majoria parlamentària suficient, formada per “ esos ”, cosa que Rajoy en un any no ha aconseguit. Esos, diu també el diccionari, serveix per assenyalar unes persones que són a certa distància o que acaben de marxar. Què han de fer si no els volen?

Amb la pistola damunt la taula

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

A compte del pregó alternatiu de Toni Albà, hem vist la caverna mediàtica dependentista en un estat d’embogiment desconegut. Un vuit en l’escala de Richter. Ja sabem que les campanyes electorals són propícies a la bajanada, però les declaracions del president gallec Núñez Feijoo contra qualsevol negociació amb el sobiranisme català, amb l’excusa de comparar-lo amb l’amenaça terrorista, superen en decibels qualsevol nivell acceptable. L’espanyolisme necessita violència. I allà, com enguany a la Mercè, on es manifesta legítima discrepància, presentar-ho com a una autèntica fractura social. Atès que és incapaç de guanyar netament, vol que ens enfanguem en la porqueria. Hauríem de ser prou intel·ligents com per a evitar-ho. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DEMOCRÀCIA. El president Mas va parlar diumenge passat d’aluminosi democràtica. Certament, la imatge d’una corrua de representants polítics, molts d’ells càrrecs electes, davant del Tribunal Suprem, és impròpia d’una democràcia homologable. El Regne d’Espanya ho és cada dia menys. És presoner d’una realitat insostenible: des del punt de vista legal pot imposar a una minoria nacional, majoritària al seu propi territori, les obligacions que vulgui. Aquest fet, però, ells bé que ho saben, és alhora insostenible políticament a mitjà termini. No es pot governar contra la majoria dels ciutadans d’una comunitat política. Aquest contrasentit, a més, es fa més cada dia més insostenible si s’esmercen tota mena de mitjans per lluitar-hi. La càrrega de legitimitat per al trencament que ens regalen és extraordinària: ningú al món entendrà que la repressió judicial i la guerra bruta siguin les eines triades per l’Estat espanyol per solucionar el seu conflicte polític amb Catalunya.

ENFONSATS. Fa pena comprovar, lentament, com el vell partit de Carrasco i Formiguera manté el seu caminar inexorable cap a la desaparició. Amb un passiu declarat de 22,5 MEUR i Duran, artífex de l’ensulsiada, completament desaparegut. Entretant, Roger Muntañola, Xavier Cima i Antoni Fernández Teixidó ja escalfen la banda com a recanvi. De Podemos a “La Vanguardia”, passant per Jaume Barberà, els partidaris que res no es mogui (alguns d’ells, però, d’aparença molt transformadora) han brandat aquesta setmana les declaracions del lehendakari Íñigo Urkullu com a un veritable far. La basquitis ha canviat de bàndol: de l’independentisme al dependentisme català. Res d’unilateralisme. La independència és una idea d’altres temps. En un inacabable dia de la marmota, es tracta de repetir tots els tòpics tronats de Duran i Lleida que han portat Unió a les portes de la desaparició. Però ells, folls i incansables, som-hi i som-hi.

FORA. La setmana ens ha ofert un bonic serial de boxa a can QWERTY. Bàsicament, la gent de Podemos ha decidit pitjar l’accelerador per desfer-se d’ICV: o s’esfumen dins o desapareixen fora, com Unió. Iniciativa, més ben dit, els seus mitjans de campanya, eren necessaris per a entrar al Parlament. Ara, en canvi, ja fa nosa. Aporta un zero a l’esquerra i amaga Podem, just en el moment culminant de la legislatura. Aquest trimestre cal lluir-se al Parlament, perquè en pocs mesos caldrà negociar amb Ada Colau i la seva gent la definitiva confluència a Catalunya. Així estan les coses. Des de Podem tensaran la corda a plaer: ICV sap que no pot quedar al marge d’aquest procés, a la intempèrie duraria més o menys el mateix que el partit d’Espadaler. Així que tocarà acceptar un procés de residualització. Com el que ells van aplicar al vell PSUC.

GUANYADORS. Una altra cosa no, però la gent del PP acostuma a tenir una virtut: són del tot transparents. Aquesta setmana, el ministre de l’Stasi espanyola ens ha obsequiat amb unes meravelloses declaracions contra l'exhumació de les restes dels militars feixistes Mola i Sanjurjo de la cripta del monument als caiguts de Pamplona. Un fet que costa d’entendre després de quaranta anys de suposada democràcia. A Jorge Fernández Díaz se li ha escapat un deliciós “alguns volen guanyar la guerra 40 anys després”, que tradueix una doble veritat: que ell s’identifica amb els alguns altres que sí la van guanyar i que els que va triomfar el 39, també ho van fer el 78. I, això, benvolgut lector, és l’essència de tot plegat. El motiu pel qual no hi pot haver de cap manera referèndum a Catalunya. Ells han guanyat la guerra i la pau, el 1939 i el 1978. I punt.

INDIGENT. L’actual senadora QWERTY per designació Sara Vilà, del sector suposadament independentista dels ecosocialistes, ens odia amb totes les seves forces des del dia, el 27-S, profundament humiliant, en el qual els electors de la província de Lleida la van deixar fora del Parlament de Catalunya. Amb un 4,29% dels vots, amb ella com a cap de llista, l’espai d’ICV restava sense representació parlamentària; Junts pel Sí, en canvi, sumava a la demarcació un 55,16% dels sufragis i 10 escons i la CUP entrava amb el 8,15%. Aquesta setmana, emboirada per l’odi, ha posat en dubte que l’independentisme lluités contra el franquisme. Costa d’entendre que un partit com el seu, sensibilitzat amb la defensa de la memòria històrica, hagi deixat passar sense cap conseqüència, una afirmació tan desafortunada envers els milers de militants d’Esquerra, Unió i altres organitzacions que van patir en carn pròpia exili, presó i assassinat. Molt lamentable.

VIOLÈNCIA. El pendent d’incoherència pel qual cauen Joan Coscubiela i Lluís Rabell sembla no tenir aturador. El president del grup parlamentari dels QWERTY ha declarat aquesta setmana al diari francès “Libération” que si declarem la independència no ens estalviarem la violència. És obligat preguntar-se, a la vista del caràcter pacífic i democràtic de les nostres mobilitzacions, en contrast amb la guerra bruta constant dels nostres adversaris: la violència, de qui? D’aquells amb qui ell defensa que ens hem d’aspirar a federar algun dia, quan els vagi bé? Hem d’estimar-los fins a voler sotmetre’ns a qui ell mateix considera els nostres potencials mal tractadors? Més encara, quina solució proposa per donar sortida al plet català? Defensa un referèndum acordat però diu alhora que el dependentisme mai no acceptarà el resultat: i aleshores, per què el defensa, si no és una possible sortida pactada? Tot plegat només és dret a diferir.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.