A punt per superar el joc de l'oca

Agustí Colomines
Barcelona. Dilluns, 12 de setembre de 2016

6 minuts
Agustí Colomines

Després de reconèixer que els sorprèn la sostinguda mobilització independentista d’aquests cinc anys a pesar de l’acció combinada en contra de reaccionaris i esquerrans, els propagandistes de l’unionisme escriuen coses com aquesta: “L’infortuni dels pròcers independentistes és que, per poder decidir el seu futur, Catalunya necessita reformar Espanya, però si al final aconseguís reformar-la, una immensa majoria dels catalans no tindrien motius per abandonar-la”. Aquesta és la tesi del director d'El Periódico, alineat combativament amb l’unionisme, i també del PSC —almenys d’una part, perquè Núria Parlon s’ha declarat contrària al dret d’autodeterminació, que és el que vol dir el que s’anuncia com a dret a decidir—, i de Podem, expressat amb totes les lletres per Albano-Dante Fachin al míting de les esquerres a Sant Boi. És la més pura reedició de l’eixorc catalanisme dels últims cent trenta i tants anys, comptats des del 1885, quan Valentí Almirall, aquell desencisat federalista d’esquerra, va promoure el Memorial de Greuges i va obrir la porta al moviment de reivindicació nacional català. Aquell catalanisme popular que no ha deixat mai d’existir, malgrat els vaivens de la història.

Cinc anys no són res si ho comparem amb el segle i mig que fa que ara uns, ara uns altres —ara Cambó, ara Andreu Nin, posem per cas—, s’encasten contra la paret del centralisme, la catalanofòbia i els poders polític i econòmic de Madrid, sovint ben assistits per una classe dirigent catalana dependent i espanyolitzada, la qual ja no hauríem de considerar burgesa, atès que la majoria viu de les subvencions públiques, com si visquessin a la Xina del capitalisme comunista. Del que no s’adonen els que esgrimeixen aquesta “famosa” burgesia per declarar-se contraris a la independència des de posicions esquerranes, és que els sectors més immobilistes de la societat catalana són avui els seus aliats per oposar-se a la més gran mobilització popular que hagi hagut mai a Catalunya des de la famosa manifestació d’Onze de Setembre del 1977, la que va aplegar un milió de persones al passeig de Gràcia i els carrers adjacents per corejar, encara, el famós lema de l’Assemblea de Catalunya: “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”. En aquell temps, Catalunya era la punta de llança de la modernitat. Avui, també ho és, atès que la majoria dels ciutadans d’aquest país clama per la llibertat en un món —però especialment a Espanya— que les restringeix.

Que els defensors a Catalunya del “pactisme” siguin els mateixos que contribueixen al bloqueig espanyol té la seva gràcia. Com ha ressaltat el president Puigdemont, a Catalunya el consens polític és, malgrat les dificultats, molt més ampli que no pas a Espanya: “Qui no té un pacte entre gent tan diversa com poden representar la gent de Junts pel Sí i la CUP és Espanya”. Si tenim en compte que per a la CUP pactar amb el PDC és com si Podem pactés amb el PP, al president no li falta raó. I és que l’aliança nacional catalana per la independència és més forta —insisteixo: malgrat tots els destorbs— que les crides nacionalistes de PP i C’s per combatre el secessionisme català. Si Catalunya estigués bloquejada o la unitat independentista estigués més malmesa del que la malmeten els mateixos partits independentistes, el ministre d’Afers Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo, no sentiria la necessitat d’advertir tothom que el “desafiament sobiranista [de Catalunya] és el problema més important, perquè d’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Es veu que Espanya no podria continuar existint sense Catalunya. En un cert sentit Margallo té raó, perquè, encara que ara se’n parli poc, amb la independència de Catalunya s’acabaria l’espoli fiscal que drena l’economia catalana d’una manera exasperant. Llavors haurien d’esprémer encara més valencians, illencs i madrilenys, i això sí que seria una amenaça de veritat per Espanya, perquè la reacció furibunda de la gent, que ja no podria ser presa de la catalanofòbia escampada des de Madrid, posaria contra les cordes el centralisme, la brigada Aranzadi i, ai!, el concert econòmic basc.

Qui vulgui arribar fins al final ha de ser conscient que sense pressupost l’actual Govern Puigdemont no podrà complir els compromisos adquirits

Quan es va celebrar el primer Onze de Setembre després del retorn de Josep Tarradellas, l’any 1978, un altre dels diaris catalans avui arrenglerats amb l’unionisme incloïa una notícia que, llegida avui, dóna la mesura exacta de com han canviat les coses, atès el pacte d’investidura PP-C’s, que per sort no ha quallat, que pretenia carregar-se el model d’immersió lingüística: “La Vanguardia publica hoy la Orden Ministerial que desarrolla el Decreto sobre la enseñanza del catalán. El Real Decreto, de 23 de junio de 1978, por el que se regula la incorporación de la lengua catalana al sistema de enseñanza en Cataluña fue publicado en el Boletín Oficial del Estado el pasado día 2, sábado. Al día siguiente, domingo, se transcribía íntegramente en este periódico”. La promulgació d’aquell decret i d’aquella ordre havia costat sang, suor i llàgrimes, perquè s’havia hagut de superar, fins i tot, el menyspreu del cap del Govern d’Espanya, Adolfo Suárez, que en resposta a una pregunta de la revista francesa Paris-Match, reproduïda a l’ABC del 25 d’agost del 1976, “¿Es que se podrá estudiar el bachillerato en vascuence o catalán?”, va fer una afirmació que el temps ha demostrat que era tan displicent com errònia: “Su pregunta, perdone que se lo diga, es tonta. Encuéntreme, primero, unos profesores que puedan enseñar la química nuclear en vascuence o en catalán. Seamos serios...”. Al cap de 40 anys, quan ha quedat provat que es pot investigar sobre el càncer, la SIDA o la teoria de jocs en català, continua el combat contra els lingüicides, aquesta espècie d’intel·lectuals i polítics que semblen sortits del paleolític. I és clar, quatre dècades havent de defensar el mateix són més que cinc anys sortint al carrer per reclamar la sobirania. El joc de l’oca cansa, sobretot si sempre caus en una de les caselles que et fan retrocedir o bé en la més temuda, que és la presó.

No sé si després de l’estiu que ve s’acomplirà el full de ruta pactat entre Junts pel Sí i la CUP o bé ens entrebancarem abans, amb la no aprovació dels pressupostos. Qui vulgui arribar fins al final ha de ser conscient, però, que sense pressupost l’actual Govern Puigdemont no podrà complir els compromisos adquirits. Cal que tothom reflexioni fins on està disposat a sacrificar-se per arribar al final de la partida. Si la qüestió és dilucidar qui serà el pròxim president de la Generalitat després d’unes eleccions autonòmiques transvestides de constituents, llavors val més que no perdem més el temps. Si del que es tracta és d’empènyer per assolir la República catalana, el que vol dir independent en un món d’interdependències, seria raonable que deixéssim de coquetejar amb els que només aspiren a reformar Espanya i ens fan perdre el temps. Són “agents de la contrarevolució”, per dir-ho a la seva manera.

Si del que es tracta és d’empènyer per assolir la República catalana seria raonable que deixéssim de coquetejar amb els que només aspiren a reformar Espanya i ens fan perdre el temps

A Espanya la mobilització es redueix a Madrid, capital del 15-M. A Catalunya, com es va veure ahir, la mobilització és general. És per això que els “comuns” es volen aprofitar d’aquesta mobilització per “catalanitzar” Espanya. I això ja van intentar-ho Francesc Cambó, Lluís Companys, Narcís Serra o José Montilla, fins al punt que tots quatre van arribar a ser ministres espanyols, amb uns resultats perfectament descriptibles respecte al reconeixement nacional català. En molts sentits, s’ha anat enrere, especialment en l’intel·lectual, ja que ara a Espanya hi ha un munt d’excomunistes que breguen, al costat dels tertulians del PP, per demostrar que la unitat d’Espanya és extra terrenal. “No way”, com diuen en anglès. Tot és a punt per desconnectar. Serà ara o serà més endavant, però no passin ànsia que no ens caldrà esperar un segle i mig per aconseguir-ho. De moment, allò que preveu el vigent —i pactat— full de ruta del Govern és “celebrar unes eleccions constituents” el 2017 per validar el procés independentista.

No som un problema tècnic

«És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes»

Josep-Lluís Carod-Rovira | 15/09/2016 a les 00:02h

Sorprèn com, a hores d’ara, encara hi ha qui pretén presentar la situació política de Catalunya i les aspiracions col·lectives de la majoria, com un problema tècnic. Dit d’altra manera, no són pocs els opinaires i polítics que, tant a dreta com a esquerra (és una manera de parlar), quan es refereixen al nou paisatge polític existent al Principat, del 2012 ençà, addueixen tota mena d’arguments jurídics i legals per a fer-hi front, talment com si les lleis espanyoles gaudissin de la mateixa infal·libilitat que algú altre, a Roma, en matèria religiosa. És a dir, alguns amb una sobredosi detectable de cinisme professional, asseguren estar d’acord amb la llibertat d’expressió per a parlar del que calgui i defensen, amb passió i tot, la solució del diàleg i la democràcia per a resoldre tota mena de conflictes. Però s’esdevé, en primer lloc, que perquè hi hagi diàleg, s’ha de parlar i escoltar per totes dues bandes i aquí, nosaltres parlem per boca del President, el Parlament i també al carrer, però allà ni se’ns escolta -o si més no així ho fan veure- ni se’ns respon. I, a més, quan es fa notar l’abast real de la nostra aspiració col·lectiva se’ns assegura, sense immutar-se, que no, que això que pretenem no pot ser, que és simplement impossible perquè la llei no ho permet. I vinga, d’ara endavant, a exhibir tota una tirallonga argumental de lleis, articles, normes i resolucions, alguna de les quals, en aquestes alçades de la història, no em sorprendria que fos i tot inventada...

Catedràtics, juristes, experts en dret constitucional i amateurs de la legalitat alcen el mur insalvable de la constitució espanyola per a frenar qualsevol il·lusió que puguem fer-nos sobre un futur no dependent per a Catalunya. Esgrimeixen, amb brillantor inclosa en algun cas, aquell article, aquell altre i el de més enllà, tot pretenent que, davant el pes que ells atorguen a la defensa tècnica de les seves posicions, nosaltres pleguem veles, acceptem les seves tesis i desistim del nostre projecte emancipador. Dit d’altra manera, com que la constitució espanyola no inclou el dret dels pobles a l’autodeterminació, se’n desprèn que nosaltres no podem autodeterminar-nos i ja som al cap de carrer. Au, doncs, no cal que en parlem més, debat enllestit i tothom cap a casa, que la constitució no ens deixa i, per tant, és tècnicament impossible convertir en realitat allò que volem. No s’han adonat o no volen adonar-se que no som, per a ells, un problema tècnic, sinó un problema polític i democràtic, que només serà resolt democràticament i políticament. O és que es pensen que pel que digui un article, un parell, una llei espanyola sencera o mitja dotzena, nosaltres recularem ni un sol mil·límetre en les nostres reivindicacions? No hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure i Espanya sempre ha fet el mateix al llarg de la història, d’ençà que la “nación española de ambos hemisferios” va deixar d’existir, per més que llavors això també semblava impossible. Espanya sempre fa salat, sempre arriba tard a la resolució dels problemes i, quan un dia algú vulgui seure a parlar per a pactar una sortida es trobaran que ja som independents de fet o que n’és una majoria aclaparadora, de fets.

És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes. De tots els articles que aquesta té, ben pocs apel·len a aquell que en permet la reforma, procediment més que habitual i regular en els estats de llarga tradició democràtica. Som una realitat política que no pot estar subjecta a cap més llei, norma i sobirania que aquella que emani del nostre Parlament, diguin el que vulguin les lleis d’Espanya. I aquesta situació és ja del tot irreversible. El nostre futur ja no depèn, tècnicament, d’un article, sinó, políticament, de la nostra voluntat com a poble. Mèxic, Veneçuela o el Perú encara serien Espanya si, en un moment de la seva història, no haguessin tingut el coratge nacional de no fer cas a la legalitat espanyola i sí, tan sols, a la seva voluntat, per més que aquell article o aquell altre, tècnicament, ho fes inviable. Els Estats Units serien encara unes simples províncies britàniques i els seus ciutadans tan sols uns súbdits de sa graciosa majestat si, fa dos segles llargs, no s’haguessin decidit a no fer cas a les lleis de Londres i a no obeir altres decisions que les que prenguessin ells mateixos, sense permís de la metròpoli. I Irlanda fóra encara britànica si s’hagués continuat doblegant davant la llei britànica, com Algèria seria francesa, Moçambic portuguesa o Noruega sueca. Però no. Un dia van fer el gest més valent que pot fer un poble: alçar-se i reconèixer-se ell mateix com a amo únic del seu destí. I van assumir la més alta responsabilitat política i la més gran maduresa col·lectiva que pot assumir un poble: la independència, sabent que tot recau només sobre tu, els encerts i els errors, però que s’acaba també el gran atot del nacionalisme, és a dir, l’enemic exterior. La independència, doncs, com a fi del nacionalisme i com a principi de la ciutadania democràtica i nacional. Sense por i amb tota consciència. S’acosta el dia que les seves lleis deixaran de ser també les nostres, només perquè ells ho diguin i ho votin en un parlament on sempre serem minoria. No som, doncs, un problema tècnic, sinó una realitat política. I ben grossa...

Els problemes de la gent

Jofre Llombart

L'aposta per la independència és l'aposta per una caixa d'eines que, teòricament, han de servir per solucionar tots aquests problemes

Un dels arguments que fan servir els que pretenen menystenir el moviment que diumenge va fer sortir un milió de persones als carrers de cinc localitats és que el país no està abordant “els problemes reals de la gent”. Aquest recurs argumentatiu, que resulta trampós i hipòcrita, no s'ha rebatut, sigui dit de passada, amb prou gràcia per aquells que a vegades s'autoproclamen com a prescriptors del relat independentista. Trampós perquè és evident que els que votarien sí a la independència no se'n van a dormir inquiets per si demà s'avançarà cap a la consecució d'un estat propi. Potser els preocupa més que tenen un fill a l'atur. O que demà no saben si arribaran a temps a la feina perquè són usuaris de Renfe. O, com és el meu cas, si quan tingui 67 anys cobraré la mateixa pensió que perceben ara els meus pares. L'aposta per la independència és l'aposta per una caixa d'eines que, teòricament, han de servir per solucionar tots aquests problemes. Quan es diu això llavors el menysteniment cap a l'independentisme és que es presenta la Catalunya estat com un paradís on tot serà de color rosa. Superada la brometa inicial, si després es desconstrueix la reivindicació problema a problema resulta que sí, que una Catalunya que pot prendre les seves decisions (començant per la gestió econòmica) “seria un dels 10 països més rics del món”, va dir Keneth Rogoff, qui va ser economista en cap de l'FMI. I hipòcrita perquè mentre algunes veus Catalunya endins bramen contra el monotema, callen quan veuen Ada Colau a la manifestació de la Diada. Hipòcrita perquè mentre es proclama la insensibilitat social de l'independentista s'està gastant recursos per anar al Vaticà a xivar-se. O una quantitat ingent de diners i esforços per frenar actes a l'estranger. O per intentar empresonar Forcadell, Mas, Homs, Ortega i Rigau. I un clàssic; compte amb aquell que et diu que no hi ha preocupació pels problemes reals de la gent: està a dos minuts de preguntar-te, en to sorneguer, si el Barça podrà jugar la Champions.

Els militars fa 10 anys que incompleixen la llei retenint els documents de Companys

La Generalitat segueix esperant que es faci efectiu el que obliga la Llei de Momòria Històrica

Una vegada més es posa de manifest la doble vara de mesurar de les institucions espanyoles, que han judicialitzat el procés català però en canvi no prenen cap represàlia cap al ministeri de Defensa i els seus militars que aviat farà 10 anys que porten incomplint la Llei de Memòria Històrica que obligaria a entregar documents de la Guerra Civil espanyola a la Generalitat com ho són els que fan referència a la figura de Lluís Companys.

Els militars encoberts pel Ministeri de Defensa porten prop de 10 anys desafiant la Llei de la Memòria Històrica, aprovada l'any 2007, que els obliga a lliurar la documentació confiscada durant la Guerra Civil al Centre Documental de la Memòria Històrica. Tal com publica el web Cuartopoder.es, l'exèrcit tampoc ha lliurat els documents de les obres realitzades pels presoners republicans que van ser sotmesos a treballs forçats sota el comandament i el control dels militars.

Els militars es fan els suecs

El ministeri de defensa ha fet cas omís a la petició de la Comissió de la Dignitat, que ja l'any passat va reclamar al ministre Pedro Morenés la devolució dels documents confiscats per la Gestapo a la seu de la presidència de la Generalitat a París en 1940 i que segueixen emmagatzemats a l'Arxiu de l'exèrcit, a Àvila, on només amb un permís previ del Ministeri i la bona voluntat dels funcionaris (oficials a la reserva o segona activitat) poden ser consultats.

Documents robats pels nazis a Catalunya

Lluís Companys entre 1939 i 1940 a París va dedicar part del seu temps a la difusió de la cultura catalana des de la Fundació Ramon Llull i l'auxili dels nombrosos refugiats. Però tota la documentació està en mans de defensa i és per això que Esquerra va presentar la proposició no de llei presentada a la Comissió de Defensa del Congrés pel diputat d'ERC Xavier Eritja i signada pel seu portaveu, Joan Tardà, exigint la restitució dels documents requisats pels nazis.

La documentació també conté peces reservades de l'arxiu institucional que es van traslladar des de Barcelona en els primers dies de 1939. La policia nazi va intervenir aquests documents que formaven part de l'arxiu reservat de presidència de la Generalitat, juntament amb documentació del Govern Basc, i els va posar a disposició de l'ambaixada espanyola franquista i, per ordre del director general de seguretat, Gabriel Coronado, es van traslladar a Madrid. La resta de la documentació va quedar a París i al final de la guerra la va recuperar el Govern Basc, que després del seu retorn de l'exili, la va tornar a la Generalitat.

Florentino Pérez reclama a l'Estat 450 milions per la fallida del túnel de l'AVE als Pirineus

Els bancs i fons creditors aboquen l'empresa concessionària a la liquidació

XAVIER GRAU Barcelona Actualitzada el 16/09/2016 00:15

Entrada al túnel del Petús, que ara passarà a gestionar una societat conjunta entre Espanya i França. / ACN

El president d’ACS, Florentino Pérez, i els seus socis francesos d’Eiffage podrien arribar a reclamar fins a 450 milions d’euros als estats espanyol i francès per la fallida del túnel del tren d’alta velocitat que comunica Espanya i França pel Pertús, i que travessa els Pirineus. ACS i Eiffage són els socis de la concessionària del túnel i del tram internacional, TP Ferro, una empresa abocada a la liquidació després de no superar el concurs de creditors. Ahir s’havia de celebrar al jutjat mercantil de Girona la junta de creditors per decidir sobre la proposta de conveni presentada per TP Ferro per salvar la companyia.

Però els fons i bancs creditors van girar l’esquena a la proposta de TP Ferro -de fet, van impedir que hi hagués prou quòrum per votar la proposta de conveni- i, per tant, el jutge, Hugo Novales, es veurà obligat a decretar la liquidació de la societat, que té un deute de més de 557 milions d’euros, segons van informar fonts judicials, en un procés semblant al d’algunes autopistes de peatge de Madrid. Del deute, uns 392 milions estan en mans dels bancs i els fons d’inversió.

La fallida de la companyia i la seva liquidació no afectaran el funcionament del túnel, ja que se’n farà càrrec en primer terme l’administrador concursal i, un cop liquidada la concessionària, n’assumiran la gestió directa els estats espanyol i francès mitjançant una societat conjunta participada per les respectives gestores ferroviàries: Adif per part d’Espanya i SNCF Réseau per part de França, segons va explicar el director general de TP Ferro, Petros Papaghiannakis.

Però, un cop liquidada la societat, cosa que hauria de comportar la venda dels seus actius, els socis podrien reclamar a Espanya i França els 450 milions de valor comptable d’aquests actius, ja que el contracte de concessió inclou la clàusula de responsabilitat patrimonial de l’estat. Això portarà probablement a un litigi, ja que l’estat francès ja va avançar que no pensa pagar, i en el cas espanyol probablement passarà el mateix després del precedent del cas Castor. Això podria portar a un litigi davant el tribunal arbitral de la Unió Europea a Brussel·les -ja que és una concessió internacional-, que podria trigar anys a decidir.

En cas que hi hagués indemnització, permetria a TP Ferro tenir liquiditat per pagar el deute multimilionari que acumula amb bancs i fons d’inversió. “En tot cas, però, serà un procés molt llarg”, va precisar Papaghiannakis. “I l’afer ara estarà en mans de l’administració concursal, els estats i els creditors; la nova empresa explotadora de la línia no té necessitat d’involucrar-s’hi, serà el tribunal d’arbitratge el que decidirà”, va concloure.

Aquesta clàusula de responsabilitat patrimonial és equivalent a la que tenia el magatzem de gas Castor davant les costes de Vinaròs i que va permetre a l’empresa concessionària -també de Florentino Pérez- reclamar una indemnització de 1.350 milions d’euros a l’estat espanyol.

Acord frustrat

Els administradors concursals disposaran ara d’un període de 15 dies per redactar el pla de liquidació de TP Ferro, que és el pas previ a l’adjudicació efectiva dels actius i al “rescat” de la infraestructura per part dels estats espanyol i francès.

La concessionària TP Ferro va fer ahir un comunicat en què destacava que ha buscat l’acord amb els creditors fins a l’últim moment i que s’han buscat totes les solucions possibles. No obstant, la companyia va deixar clar que la fallida no posa en perill la continuïtat del servei. A més, la nova companyia dels estats espanyol i francès assumirà la gestió de la infraestructura i també la plantilla de TP Ferro, formada per una vuitantena de persones.

La proposta de TP Ferro, rebutjada pels creditors, consistia a obtenir un nou crèdit atorgat pels socis (ACS i Eiffage) però que no es començaria a retornar fins d’aquí 10 anys. A més, una part del deute es convertiria en préstecs participatius, que s’anirien retornant durant tota la concessió. El termini de finalització és l’any 2057, tot i que TP Ferro també demanava allargar-lo.

Una inversió de 1.000 milions

TP Ferro, la companyia participada al 50% per ACS i Eiffage, es va adjudicar el tram internacional de l’alta velocitat entre Espanya i França (inclòs el túnel del Pertús), l’any 2003. L’obra va comportar una inversió de més de 1.000 milions d’euros. Aquest tram té 44,4 quilòmetres entre Figueres i el Soler que inclou el túnel de 8,3 quilòmetres del Pertús.

Per poder assumir aquesta inversió de 1.000 milions, ACS i Eiffage van demanar crèdits bancaris per valor d’uns 400 milions d’euros, mentre que els 600 milions restants els van aportar els estats espanyol i francès i la Unió Europea.

La inversió s’havia de recuperar a través dels peatges que TP Ferro cobra a cada tren pel seu pas durant els 53 anys de durada de la concessió, però el cas és que el trànsit ferroviari no ha sigut el previst per diversos motius. Entre aquestes causes hi ha el retard en les obres de connexió amb la xarxa d’alta velocitat espanyola, l’existència a França d’un tram convencional i la poca circulació de trens, especialment de mercaderies. Aquests factors van fer que els ingressos no fossin els previstos i l’empresa va presentar concurs de creditors fa un any, el setembre del 2015.

LES CLAUS

1. Per què els creditors han deixat caure la concessionària?

El contracte inclou la polèmica clàusula de responsabilitat patrimonial de l’estat, que és la que permet reclamar una indemnització si no es compleixen les condicions prèviament acordades. Amb l’existència d’aquesta clàusula, els creditors consideren que els resulta més fàcil recuperar els seus diners anant a la fallida que no pas firmant un conveni, cosa que comportaria quitances i conversió de deute en capital. A més, els bancs consideren que en la solució proposada per TP Ferro no hi havia nova aportació de fons per part dels socis de TP Ferro, ACS i Eiffage, ni per part dels estats espanyol i francès.

2. Qui són els principals creditors?

Els més destacats són el Royal Bank of Scotland, ING, Santander i Bankia, que suposen més d’un terç del deute. També hi ha l’Institut de Crèdit Oficial, que és el banc públic de l’estat espanyol, amb un 4%; altres bancs de l’Estat com el BBVA, CaixaBank i el Banc Sabadell, i els estrangers Commerzbank, Barclays, Mizuho o HSBC.

3. Per què ha anat a la fallida la concessionària?

Els ingressos no han sigut els previstos. La concessionària cobra un peatge a cada tren que travessa el tram. Però han passat menys trens dels previstos, per diverses raons. Primer, la concessió va estar parada fins acabar l’AVE de Barcelona a Figueres, el gener del 2013. Després, el trànsit de trens de passatgers és inferior al previst, entre altres coses perquè no s’ha acabat el corredor del mediterrani i perquè a França hi queda un tram de via convencional. Tampoc el trànsit de trens de mercaderies ha sigut el que es pensava, perquè només Renfe té màquines homologades, i les poques que hi ha no tenen potència suficient per arrossegar trens llargs, de 500 a 750 metres de llargària, que són els que fan rendible el transport ferroviari de mercaderies.

Les despeses escandaloses de la diplomàcia espanyola que Ciutadans no denuncia

Només els mobles i decoració de l'ambaixada a Tòquio van costar 560.000 euros

Per: Redacció
16.09.2016 14:05

Una de les crítiques recurrents de Ciutadans contra el govern català és la despesa en les delegacions a l’estranger. Avui el portaveu parlamentari, Carlos Carrizosa, hi ha tornat, retreient que la Generalitat s’hagi gastat més d’un milió d’euros en el lloguer de les delegacions a Brussel·les, París, Nova York, Londres, Roma, Viena, Berlín i Washington. En canvi, les crítiques d’aquest partit a la despesa pública que impliquen les ambaixades i el cos diplomàtic espanyol són gairebé nul·les.

L’última dada escandalosa sobre aquestes despeses es va fer pública aquest mes d’agost passat, quan es va saber que el ministeri d’Afres Estrangers destinarà 775.655 euros al manteniment dels locals i els jardins de la residència de l’ambaixada d’Espanya a París i de la cancelleria de la delegació permanent a la OCDE, que és on treballa des de fa un any l’ex-ministre José Ignacio Wert.

Aleshores, Ciutadans va alçar la veu per dir que aquesta despesa ‘pot resultar excessiva tenint en compte la situació econòmica actual del país’.

En canvi, no van formular crítiques al cost que impliquen moltes ambaixades per a l’erari públic, i que fa dos anys van revelar l’actual secretari d’Economia de la Generalitar, Pere Aragonès, i el periodista Andreu Mas en el llibre ‘Les coses del BOE i el filòsof de butxaca’.

Per exemple:

L’ambaixador espanyol a Tòquio es va gastar 560.000€ en decoració i mobles per a la residència oficial

L’ambaixador espanyol a Londres es va gastar 1.770.040,36€ en construir “viviendas para diplomáticos”

L’ambaixador espanyol a Guinea-Bissau es va gastar 102.080€ de fons públics en decoració i mobles

Els mobles del Consolat General d’Espanya a Nova York van costar 259.530,88€

L’ascensor de la casa de l’ambaixador espanyol a la ONU va costar 165.114,31€ de fons públics

Cost de la residència de l’ambaixador a Rabat: 5.951.377,94€

El ministre d’exteriors espanyol fa un mes es va gastar 4.849.428,91€ en l’ambaixada a Jordània

La diplomàcia espanyola té 117 ambaixades i noranta consolats i deu representacions permanents en organismes multilaterals. La despesa en acció exterior del ministeri pressupostada és de 750 milions d’euros enguany. L’any passat, el diari El Confidencial va demanar informació específica al ministeri sobre la depesa en diplomàcia. Però els van denegar la informació emparant-se en la llei de transparència, i argumentant que ‘podria afectar les nostres relacions amb tercers països, creant possibles greuges comparatius, i afectant la seguretat de les nostres relacions diplomàtiques’.

A més, la despesa econòmica va alhora amb una exhibició d’ostentació en els edificis. Per exemple:

Forcadell és el botó vermell

"Una inhabilitació de la presidenta del Parlament és el llindar del dolor, el màxim que estan disposats a suportar tots els catalans demòcrates, del sí i del no"

per Gemma Aguilera 16/09/2016

Existeix la possibilitat remota que l’Estat i el seu braç judicial tinguin dos dits de front i hagin reduït la velocitat en la seva ofensiva política contra els líders del procés. Mas, Ortega, Rigau i Homs seran jutjats per desobediència, però no per malversació de fons públics, que comportaria pena de presó. I el Tribunal Constitucional es dóna uns mesos de coll per decidir si inhabilita Forcadell o no. És evident que la frenada té connotacions electorals i respon al desgovern madrileny, però potser també en un despatx polític o empresarial, o en un reservat de restaurant, algú més intel·ligent ha visualitzat què passarà si un bon dia el Tribunal Constitucional i la Fiscalia inhabiliten la presidenta del Parlament.

La imatge és la següent: L’ANC, Òmnium, l’AMI, el PDC, ERC, la CUP, els comuns i moltes altres entitats convocant tots els catalans demòcrates –els del sí i els del no- a blindar pacíficament el Parlament per quan arribi la policia a impedir que Carme Forcadell convoqui un ple ordinari. Aquesta fotografia seria la que apareixeria als llibres d’història i a totes les portades dels mitjans internacionals com la del dia en què els independentistes i molts sobiranistes van prémer el botó vermell de la desconnexió. De fet, Carme Forcadell és el botó vermell, el llindar del dolor, el màxim que estan disposats a suportar tots els catalans que creuen que el Parlament és sobirà per debatre democràticament i que Forcadell és la persona que té l’encàrrec superior de garantir la democràcia parlamentària.

Si arriba aquest dia, els partits independentistes s’oblidaran de pugnes partidistes, de guerres caïnites i de cadires. Amb això ja hi podem comptar. Ara bé, el més important serà que les institucions catalanes estiguin a punt per desconnectar d’Espanya. Pot ser en qualsevol moment. Ha començat el compte enrere, però els tempos encara els marca Madrid. Per això, tal i com van dir els ciutadans que van sortir al carrer l’11 de setembre, els polítics han de prémer l’accelerador en la recta final. I és clar, tots en la mateixa direcció.

L'estat s'haurà de menjar amb patates les Radials de Madrid

Els madrilenys no usen les autopistes per no pagar ni un euro de peatges

Notícies com aquesta generen molt malestar a Catalunya. I no és per menys: el territori català és, de llarg, el que conté més autovies i autopistes amb peatge i sovint hi ha una falta clara d'inversions estatals ja sigui per millorar-los o per fer-ne de noves. No és així a Madrid, on es va invertir una milionada en les famoses Radials que estan desertes per la manca de costum dels peatges. Ara hauran de tancar aquestes infraestructures del tot deficitàries.

El fi de les radials madrilenyes

Segons informa Sabemos.es, una decisió judicial va posar com a límit el pròxim 1 d'octubre per a la liquidació de les radials R3 (Madrid-Arganda) i R5 (Madrid-Navalcarnero). L'anterior ministra de Foment, Ana Pastor, es va comprometre amb el sindicat CSIF a mantenir les radials obertes i a conservar els llocs de treball, possiblement a través de la societat estatal Seittsa.

La sentència és clara: o s'arriba a un acord per rescatar les radials o en la mitjanit del 30 de setembre a l'1 d'octubre hauran de cessar la seva activitat. Si és així, passaran a ser patrimoni de l'Administració i es dissoldria el contracte de concessió, per la qual cosa Foment s'hauria de quedar amb aquests actius.

Segons el mitjà citat, de moment, el Ministeri de Foment no ha fet res de res. Tampoc pot fer massa perquè el Govern espanyol segueix en funcions i impedeix que prengui decisions de tal magnitud.

Indemnització per a les empreses privades

Les companyies constructores i concessionàries ja tenen aprovisionades les pèrdues i ho han fet saber al jutge. A més, ara és el ministre de Justícia, Rafael Catalá, que s'encarrega de Foment des que Ana Pastor es convertís en presidenta del Congrés dels Diputats. El que vol el ministre és que l'ordre de liquidació s'endarrereixi gràcies al fet que està recorreguda pel Govern. L'Executiu es nega a pagar a les concessionàries per la falta de trànsit, una opció indemnitzatòria que es contemplava en els contractes que va signar l'Administració amb les companyies.

Carta oberta a Ada Colau

En nom dels que vam viure la dictadura des del primer moment

Sra. Alcaldessa:

Em guardaré prou bé de voler fer, com tants altres, una crítica de la seva actuació en el seu càrrec. Des la meva llunyania nòrdica no sóc jo qui per judicar els seus encerts o desencerts en general. Però estic més que capacitat per dir-li: si vol tenir la més mínima oportunitat d'un judici benvolent de la història, pari aquest disbarat de voler exhibir l'estàtua del dictador al davant del Born. I a qui li hagi suggerit o presentat la idea, posi'l a netejar la pols dels arxius. No serveix per altra cosa.

Sigui quina sigui la justificació, tan acadèmica com insensible, que es vulgui donar a aquest projecte, per a tots els que vàrem viure i varem sofrir les conseqüències de la victòria dels generals sollevats és una bufetada addicional després dels anys que han passat des de llavors.

Sra. Colau, no em vull guarnir amb plomes que no em pertanyen. La meva família no va ser segurament de les que més van rebre, però, com tantes altres, no va sortir indemne d'aquells anys. Un germà i dos cosins de la meva mare van morir ben aviat al front d'Aragó. Un cosí del meu pare, militant d'ERC a Vilafranca del Penedès, va ser afusellat a Montjuic a la tardor del 1939 per "rojo-separatista". El seu únic crim havia estat portar amb integritat la seva comesa de distribució de queviures a la població civil de la vila, i d'haver-se creat enemistats dels que haurien volgut rebre'n més que altres sense tenir-hi dret i que després van córrer a posar-se la camisa blava amb "el yugo i las flechas". El fet que, enfrontant-se a una patrulla d'incontrolats i arriscant la pròpia vida salvés la de les monges d'un convent de la vila no va servir de res. Sí: va ser indultat, però els indults, d'acord amb les instruccions severes del dictador arribaven sempre un parell de dies després de l'afusellament. Al meu pare, un humil treballador, per sort no li va costar la pell, però el seu "pecat" d'haver escrit uns versos tan rudimentaris com ingenus a un butlletí sindical, en defensa de la república i contra el feixisme, li va costar de quedar sense feina pel Nadal del 39 i estar dos anys posat al pacte de la fam i a ran de la misèria més absoluta.

Sra. Colau: el noiet de deu anys que jo era llavors no va oblidar mai aquells anys negres. I el vell de 86 anys que sóc avui li diu ben clar: posar l'estàtua del dictador (ni que sigui temporalment) a un espai públic de Barcelona no sols és un greu error sinó que seria un insult no menys greu tant per la generació dels meus pares com per la meva.

Si vostè i el seu equip volen "contextualitzar" la dictadura els hi suggereixo una solució similar a la de Berlin. A la capital alemanya, sota la denominació de "Topografia del terror" com a paraigües comú, es poden visitar els llocs on les dues dictadures del segle XX van cometre la majoria dels seus horrors: la central de la Gestapo (la policia secreta estatal" dels nazis) i la de la Stasi (la "policia de seguretat de l'estat", dels comunistes), els llocs on van ser afusellats, penjats o decapitats els conspiradors de l'atemptat fallit contra Hitler del 20 de juliol del 1944, i el monument a l'holocaust dels milions de jueus assassinats.

Per què no "contextualitzen" alguna cosa semblant a Barcelona? Per exemple, un "itinerari ciutadà de l'horror" amb tres punts principals: la comissaria de la Via Laietana, la presó Model i els fossars de Montjuic. I paral·lelament una exposició temporal, que podria convertir-se en permanent i amb presentacións variables monotemátiques sobre la repressió franquista a la nostra terra, sobre l'exili de la nostra millor intel·lectualitat, sobre el constant desfavoriment i espoli des del 1939 fins als nostres dies. De temes pla bé que no en faltarien.

Estalviï’ns, sisplau, la vergonya d'haver de veure una estàtua del dictador (decapitada o no) al davant d'un lloc que recorda el patiment de tants patriotes que van sofrir i morir defensant la llibertat de la nostra terra. Estalviï’ns l'espectacle denigrant (i més que possible) d'ultradretans espanyols retent homenatge a un dels més sanguinaris dictadors europeus del segle passat. Ah, i deixem-ho clar: aquí no hi ha "malentès" que valgui. No és cap "malentès" com vostè ha dit fa poc, sinó una patinada claríssima. Deixin aquestes estàtues al dipòsit, o encara millor venguin-les a pes de ferro vell.

19/9: Les llengües obligades

Vicenç Villatoro18/09/2016 17:26

Segueix-me

LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA diu en l’article tercer: “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla”. La fórmula és clara. A partir d’aquí, ¿com és possible que persones i partits que es reclamen partidaris de la Constitució i que no creuen que hagi de ser reformada en aquest article, proclamin en paral·lel que estan en contra de l’obligatorietat o la imposició legal de qualsevol llengua? Si realment creus que els poders públics no poden obligar a saber una llengua, no pots acceptar aquest article de la Constitució. Si l’acceptes, o ho acceptes per a totes les llengües o estàs dient que l’obligació és legítima per a unes i no per a altres. Fa mandra repetir-ho. Però és que hi tornem a ser. Inés Arrimadas, d’un partit essencialment constitucionalista, deia que les llengües tenen dos enemics, els qui les prohibeixen i els qui les imposen. Sembla una selfie. I ara en la campanya basca, el partit socialista, que fa bandera del constitucionalisme, s’ha dedicat a fer vídeos contra l’obligació de saber euskera per a algunes feines. Com si l’espanyol no fos obligatori. No la veuen, la contradicció? No, no la veuen. Perquè l’obligatorietat de l’espanyol, de tan òbvia, se’ls fa invisible.

El pago millonario de Interior por una información falsaEl chivatazo remunerado con millón y medio de euros tenía el interés de invalidar a Trias, entonces alcalde de Barcelona

MIGUEL ÁNGEL AGUILAR - 16/09/2016 -Número 51

Aa

Fernández Díaz. DANI POZO/ AFP / GETTY

La perrita Lola, mascota inseparable del ministro del Interior en funciones, Jorge Fernández Díaz, carece de adiestramiento para detectar los fajos de billetes de papel moneda. Por eso no hubiera hecho la muestra en el despacho de su amo si se le hubiera presentado el maletín donde estaba acoplado un millón y medio de euros del que era portador el jefe del comando patriótico, inspectorJosé Ángel Fuentes Gago. La misión encomendada era entregarlo en Suiza, adonde voló a mediados de septiembre de 2014 en un avión de la Policía. Su destinatario era un garganta profunda con relevante hoja de servicios que prometía a cambio datos sobre supuestas cuentas irregulares de Xavier Trias, a la sazón alcalde de Barcelona y candidato por Convergencia Democrática de Cataluña (CDC) a la reelección en las municipales del 24 de mayo de 2015. El chivatazo tan bien remunerado tenía el interés inminente de invalidar de modo súbito a Trias, pero la información aportada resultó ser falsa de toda falsedad.

Antes de que así se revelara, el escándalo prefabricado había sido bombeado sirviéndose de las páginas amigas del diario El Mundo con las firmas de Eduardo Inda, Esteban Urreiztieta y Fernando Lázaro, quienes junto a la editora del rotativo se encuentran demandados en una querella instada por Xavier Trias, que instruye el titular del Juzgado de Instrucción número 16 de Madrid, José Emilio Coronado. La querella se tramita por procedimiento abreviado, después de que la Fiscalía Anticorrupción desmontara la patraña y archivara la denuncia inicial de la Policía al estimar que carecía de indicios que avalaran la existencia de las cuentas en el extranjero atribuidas al querellante.

En el despacho del ministro

El caso prueba que la sombra del PP en Interior es alargada y viene a sumarse a la serie de acciones emprendidas por la que se ha dado en llamar Policía política formada por comandos patrióticos, a la manera del destacado en este caso en Suiza, que han sido utilizados para destruir a los adversarios del ministro. Todo ello combinado con lucrativos negocios facilitados a los amigos de la casa. Pero el asunto subiría de color si se probara que en esta ocasión el comando fue arengado antes de emprender la misión por el ministro Jorge Fernández Díaz en su despacho oficial, donde sus componentes habrían sido también felicitados a su regreso. Aseguran fuentes solventes que existen grabaciones sonoras de esas escenas entre otras muchas bien guardadas de las que apenas han trascendido hasta ahora las conversaciones del titular de Interior con el director de la Oficina Antifraude en Cataluña, Daniel de Alfonso, mantenidas entre el 2 y el 16 de noviembre de 2014.

El asunto subiría de tono si se probara que el comando que llevó el maletín fue arengado por el ministro

Como sucedió con Amedo y Domínguez, que conservaron rastros de los GAL para garantizarse la inmunidad, ahora otros policías atesoran grabaciones como las mencionadas, que consideran su salvaguardia contra cualquier intento de ser llamados al orden por las irregularidades en que hubieran podido incurrir. El ministro en funciones sabe que cualquier movimiento en falso puede desencadenar efectos fulminantes si llegaran a conocimiento público tanto los pormenores del encargo al comando antes de partir como de la recepción a su vuelta para conocer detalles de la misión cumplida.

Sostiene la vicepresidenta para todo,Soraya Sáenz de Santamaría, que el Gobierno, por estar en funciones, queda fuera del control del Congreso de los Diputados, como si por esa condición en un fantástico salto atrás solo pasara a ser responsable “ante Dios y ante la Historia”, conforme Francisco Franco, caudillo de España, se autoproclamaba en el preámbulo de la Ley de Principios del Movimiento Nacional de 17 de mayo de 1958. La negativa del Gobierno en funciones a comparecer ante el Congreso ha generado un recurso que aceptó considerar el Tribunal Constitucional el pasado junio, pero cuya resolución sigue pospuesta hasta mediados de octubre. Mientras, la doctrina SSS ha vuelto a ser  reactivada en estos días para salvar al soldado De Guindos, ministro de Economía y Competitividad y encargado del departamento de Industria, Energía y Turismo, de comparecer en el Pleno del Congreso de los Diputados que debiera celebrarse por acuerdo de la Mesa de la Cámara.

Los policías atesoran las grabaciones al ministro, como salvaguardia al intento de llamarlos al orden

Todo indica que con más motivo, por tratarse de asuntos de mucho mayor calado que se refieren al uso partidista que ha hecho de la Policía para perseguir a sus adversarios políticos, el ministro Jorge Fernández Díaz quedará blindado. De manera que, aunque sigan acumulándose las solicitudes de comparecencia formuladas por los grupos parlamentarios pidiendo que se explique, ese campeón de la lucha anticorrupción que proclama ser el Partido Popular y el Gobierno que respalda mantendrá una cerrada negativa y volverá a retratarse como defensor de la impunidad fuera de control. Atentos.

La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba

"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit"

per Víctor Alexandre 17/09/2016

Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu.” A partir d’aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s’hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula ‘independència’ ja es considera una blasfèmia abominable.

Cal, doncs, situar-se en la marc mental d’aquesta religió per comprendre la virulència dels seus fidels contra el procés català; cal mirar-se el Procés amb la seva mentalitat per comprendre la reacció grandiloqüent i histriònica que els provoca, fins al punt d’esquinçar-se les vestidures i viure com una tragèdia cataclísmica la llibertat catalana. És així, perquè per a ells l’existència d’una Catalunya Estat constituirà, com confessa honestament Margallo, un trauma de proporcions infinitament superiors a les d’una crisi econòmica o un atac terrorista. Tan infinitament superiors, que només d’imaginar-s‘ho ja els ve un cobriment de cor.

El senyor Margallo ha estat ben explícit dient-nos que les dramàtiques conseqüències d’una crisi econòmica –milions de persones a l’atur, desnonament de centenars de milers de famílies, increment escandalós de la pobresa infantil, increment no menys alarmant de l’exclusió social, retallades pressupostàries en serveis bàsics, com ara sanitat i educació, atacs directes a les pensions mitjançant l’espoliació del Fons de Reserva de la Seguretat Social...–, o les no menys dramàtiques conseqüències d’atemptats terroristes, són irrellevants comparades amb la llibertat de Catalunya. Tot és superable menys això. Això és l’apocalipsi. Hom dirà que és patètic que l’Estat espanyol pensi així, i sí que ho és, però els fets en aquesta vida no ens afecten per la seva naturalesa, sinó per la manera com els vivim. Així com hi ha gent que veu l’apocalipsi en el matrimoni d’homes amb homes o de dones amb dones, també hi ha gent que no s’imagina res més terrorífic que veure Catalunya com a membre de les Nacions Unides. El senyor Margallo ens ve a dir el següent: ‘Els espanyols podem superar les més grans calamitats humanes, podem superar els més grans desastres naturals, podem superar les bombes, les massacres i els rius de sang, però no podem superar que Catalunya tingui un lloc al món com el tenim nosaltres.’

Per a una mentalitat nacional (i irracional) així, és lògic que la pèrdua de Cuba, el 1898, suposés un trauma de dimensions gegantines que va trigar molts anys a apaivagar-se. Allí, en aigües del mar Carib, alguns dels trets principals caracterològics espanyols, com ara l’orgull, l’homenia, la supèrbia..., van patir una humiliació indescriptible. I, tanmateix, tot allò esdevé insignificant davant la pèrdua de Catalunya a l’horitzó. No és el mateix perdre les colònies llunyanes que perdre les que són a tocar. Això encara és més traumàtic, perquè per a l’orgull, l’homenia i la supèrbia, resulta indigerible. Per entendre’ns: una cosa es resignar-se a la ‘conllevancia del problema catalán’, com el qui pateix de reuma, i una altra molt diferent haver d’assumir la independència de Catalunya. Serà, doncs, aquesta actitud el que farà que la independència catalana provoqui a Espanya un xoc emocional tan colossal, tan estratosfèric, que trigarà segles a superar-ho. Per a ser precisos, l’Estat espanyol saltarà pels aires, perquè, per raons d’orgull, d’homenia i de supèrbia, preferirà autodestruir-se que ‘conllevar’ l’existència d’un Estat català. Potser m’equivoqui, però em sembla que s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit.

Puig-Puigdemont: cinc fets destacats d’una cimera geopolíticament apassionant

«El neguit de Madrid creix molt. Des de Madrid aquesta cimera d'avui és gairebé incomprensible i molt preocupant»



Per: Vicent Partal
18.09.2016 22:00

Avui el president Puig rep a València el president Puigdemont, en una visita que promet molt. De fet, és el govern valencià que rep el govern de Catalunya, en allò que s’ha anomenat la cimera del corredor mediterrani. Evidentment, els afers econòmics i d’infrastructures, i molt especialment el corredor mediterrani, ocuparan una bona part de la reunió. Però, més enllà d’això, hi ha cinc fets polítics, i geopolítics, que crec que prenen una dimensió important en aquesta trobada i que per això vull remarcar.

1. A la fi es pot fer una cosa com aquesta d’una manera normal. Les relacions entre el País Valencià i el Principat han estat tenses i difícils de la transició ençà, per la instrumentalització que en va fer el franquisme del blaverisme i per la violència que va implantar. El president Lerma no va ser mai capaç de plantar-hi cara i, evidentment, els presidents del PP no van tenir gens d’interès a fer-ho. El govern bipartit valencià d’ara té la primera oportunitat en decennis de normalitzar les relacions entre les dues Generalitats i ho aprofita molt bé, sortosament per a tothom. Perquè unes bones relacions entre el Principat i el País Valencià no sumen, sinó que multipliquen.

2. Els interessos comuns del País Valencià i el Principat es posen en relleu, sense subterfugis. En un any que fa que governa, el consell valencià ha fet un dibuix molt encertat de la situació. L’infrafinançament amb què el govern espanyol el castiga, la manca d’inversions i el dèficit d’infrastructures ja amenaça la competitivitat de tot el país. És el mateix cas que el Principat denuncia des de fa anys, que va originar el projecte de nou estatut i que obrí l’actual cicle polític. Més enllà del projecte independentista, els Països Catalans i Múrcia haurien de considerar seriosament l’existència d’un pla ideat des de Madrid per a empobrir-nos. La deficiència en el finançament de tots dos governs, la manca d’inversió crònica i el dèficit escandalós d’infrastructures no són arguments polítics inventats des de ‘la perifèria’ per a fer créixer la tensió. Hi ha un disseny ordit per una certa Espanya per a empobrir la franja mediterrània o, si més no, per a esgotar-la en favor de l’Espanya interior. En aquest context, fóra inexplicable que l’actuació nefasta de l’estat no fos qüestionada pels dos governs en nom del benestar dels ciutadans, de la justícia en el repartiment territorial i de la lògica econòmica. La cosa és tan greu, ja, que fins i tot els darrers governs valencians del PP es van trobar obligats a fer passos tímids en aquesta via. Ara, amb la nova situació política es podrien fer grans passos endavant.

3. Puig marca perfil i trenca el cordó sanitari. Això no és cap detall menor. En la política espanyola s’ha imposat la tesi del cordó sanitari contra la Generalitat de Catalunya i contra el procés independentista. L’enfrontament entre el govern espanyol i el català és total i en tots els fronts. I el PSOE no s’atreveix a desmarcar-se d’aquesta onada de violència judicial i política que veiem desfermar-se cada dia. En aquest sentit, és molt remarcable que el president socialista valencià no faça cas ni un segon de l’ambient de linxament contra Puigdemont i Junts pel Sí i articule amb amabilitat una cimera per a tractar d’aquelles coses que els uneixen sense que les que els separen siguen cap barrera infranquejable. És cert que el PSPV governa amb Compromís i això facilita molt les coses –no seria pas igual si governàs amb Ciutadans, per exemple–, però la determinació de dialogar amb el govern català que Puig manté des de fa mesos hauria de ser més valorada i reconeguda a Barcelona. A València, a més, aquests gests de normalitat van fent via i acorralen el discurs més bel·ligerant del PP, especialment en hores baixes, després de la caiguda de Rita Barberá. I també reforcen el caràcter presidencial de Ximo Puig, que va aconseguint una talla pròpia que ultrapassa el seu partit i tot.

4. Puigdemont demostra que el seu govern no és monotemàtic. Per a ell la cimera és també una oportunitat de demostrar que la seua agenda política i la del govern de Junts pel Sí tenen l’objectiu central de la independència, però que no obliden mai la millor governabilitat del país. Les qüestions de què parlaran a València són importants i imprescindibles per a independentistes i per a unionistes. Tothom es beneficiaria d’un finançament més bo, d’unes infrastructures decents i d’unes inversions adequades. El govern de Junts pel Sí promou, en aquest sentit, moltes polítiques que són ocultades a l’opinió pública per la sobreexposició del procés independentista. Parlar-ne des de València és, doncs, una oportunitat remarcable.

i 5. El neguit de Madrid creix molt… Des de Madrid aquesta cimera d’avui és gairebé incomprensible i molt preocupant. Perquè, des de la seua curta perspectiva, suma dos problemes polítics. Fa cinc anys l’independentisme encara era un problema poc important per a ells i no hi havia cap ‘problema valencià’. Avui l’independentisme és la prioritat màxima per a ells i a les corts espanyoles l’existència del valencianisme i d’un País Valencià enfadat amb el tracte de l’estat és un fet evident. Des de les corts de la república espanyola que no es veia una cosa com aquesta en un Madrid acostumat a un Principat sempre disposat al pacte i a un País Valencià sempre disposat a ofrenar noves glòries a Espanya. Si, separadament, el canvi ja els és difícil de pair, imagineu-vos quin impacte no els fa veure’ns treballant braç a braç. Avui.

Unió ja és oficialment en fallida.

I sabien el que ens convenia als catalans.

El poder contra el procés: història d’un comunicat d’Estat

Avui fa un any, els sis principals bancs espanyols publicaven un manifest contra la independència en plena campanya del 27-S. Suposadament, les patronals en van ser les responsables. Amb els mesos, les entitats s’han avingut a explicar per què, i per pressions de qui, van redactar el controvertit comunicat



“Bon vent i banca nova”. “Gràcies, senyor Oliu i senyor Fainé, ara ja sabem quin mercat els interessa més” . “En lloc d’estar al costat de la democràcia i respectar la voluntat dels catalans, amenacen?” “CaixaBank, el Santander, el BBVA, Bankia, el Sabadell i el Popular. Anotats”. “Segur que si un milió de persones traiem els diners de cop els enfonsem”. “Els hauríem de fer saber que els vots no es compren”.

Aquests són només alguns exemples dels centenars de comentaris que va suscitar entre els lectors de l’ARA el comunicat de la banca espanyola avisant de les conseqüències d’una victòria independentista en les eleccions del 27-S. Va ser una de les notícies més comentades de l’any a la web del diari. El manifest del sector financer avisava que, en cas de “ruptura unilateral del marc constitucional vigent”, els bancs amb presència a Catalunya “obligarien les entitats a reconsiderar la seva estratègia d’implantació”. El comunicat es feia públic avui fa un any, a nou dies de les eleccions plebiscitàries del 27-S. L’encapçalaven l’AEB (la patronal dels bancs) i la CECA (la de les antigues caixes d’estalvis) i venia firmat pels sis principals bancs espanyols, cosa que incloïa els catalans CaixaBank i Sabadell. En aquell moment, ningú no va qüestionar l’autoria del document. Amb els mesos, els diferents bancs s’han avingut a parlar-ne discretament. L’ARA ha volgut reconstruir la llarga història de com es va gestar el comunicat, que va acabar de perfilar-se en una reunió secreta entre els responsables de comunicació de diferents entitats i el director general de l’AEB com la que representa la il·lustració d’aquesta pàgina.
Amplia la informació
Catorze versions per a un sol comunicat
Catorze versions per a un sol comunicat

La gestació del document té una intrahistòria complexa. En realitat, el comunicat va ser el pla C dels que volien enviar un missatge des del món financer contra la independència. Segons ha pogut saber aquest diari, hi va haver dos intents previs potser més contundents, que proven que el procés català ha sigut un maldecap constant en els cercles de poder madrilenys des de fa molt de temps. De fet, fonts que van viure en primera persona l’elaboració del comunicat del passat 18 de setembre afirmen que la seva gestació havia començat anys enrere.

Un ministre va avisar un banquer de l'Íbex: "S'està treballant en un document i us demanaran que hi sigueu"

L’origen cal situar-lo en la multitudinària manifestació de la Diada del 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. Si bé el govern de Mariano Rajoy mai no va considerar aquell clam multitudinari motiu suficient per obrir cap negociació, el cert és que la qüestió va començar a preocupar seriosament a la Moncloa. I hi va fer front recorrent als sectors econòmics catalans. I, per ser exactes, al gran banc català.

“No ens enganyem: quan es parla de Catalunya, la gent mira a La Caixa, al seu president, i és ell qui va rebre les trucades”, expliquen fonts financeres. Les pressions que va rebre Isidre Fainé (que aquest estiu va deixar la presidència de CaixaBank per quedar-se amb la de la Fundació) van ser creixents. “Per entendre-ho cal pensar que a Madrid n’hi ha que creuen que tancant una ràdio i negant el crèdit a determinades empreses s’acaba la independència”, expliquen les mateixes fonts. Així es va arribar a l’estiu del 2015. Hi havia pànic que les opcions independentistes sumessin més del 50% de vots, com apuntaven enquestes internes dels bancs, i van redoblar els seus esforços a l’hora de demanar a Fainé un posicionament explícit contra la independència.

La pregunta sorgeix sola: ¿qui era “Madrid”? Les fonts consultades responen a condició que els noms no es publiquin. Assenyalen quatre persones. Tres formen part de l’entorn més pròxim al president del govern, Mariano Rajoy. D’ells, dos tenen cadira al consell de ministres. La quarta persona és a la cúpula del Banc d’Espanya i treballa a les ordres directes del governador, Luis María Linde. Segons aquestes fonts, van ser la Moncloa i el supervisor bancari els més actius a l’hora de pressionar Fainé. D’ells va sortir la primera idea: una foto que inclogués els principals empresaris de Catalunya i que explicités el seu rebuig per la via sobiranista. En el càsting per formar part d’aquesta imatge -que hauria evocat les fotos que tradicionalment es fan els candidats en la jornada prèvia a les eleccions- hi havia alguns dels grans directius catalans: el mateix Fainé, Salvador Gabarró (Gas Natural), Josep Oliu (Banc Sabadell), Josep Crehueras (Planeta), Ángel Simón (Agbar) o Salvador Alemany (Abertis) havien de ser en el pòster que volia la Moncloa. La idea es va descartar per massa explícita. CaixaBank va imposar l’opinió que calia un posicionament de caràcter objectiu i amb arguments tècnics.

Això va activar un pla B. Madrid va plantejar aleshores la possibilitat que les dues grans entitats catalanes emetessin un comunicat conjunt (el BBVA, el segon banc amb més presència al Principat després d’haver absorbit Unnim i CatalunyaCaixa, mai no es va considerar). La idea va ser frontalment descartada des de CaixaBank. “Els clients no ho haurien entès i no ho haurien perdonat”, expliquen fonts del sector. Cal recordar que CaixaBank és líder a Espanya en banca minorista i que té aproximadament un 65% del negoci fora de Catalunya, però el seu pes al Principat és enorme, amb 10.200 treballadors, més el seu control de Gas Natural o Abertis i una força institucional que depassa també la seva Fundació, una de les més dotades del món. El Sabadell, potser el que més creix d’entre els sis grans bancs d’Espanya, també té fora de Catalunya gairebé el 80% del negoci que té a l’Estat. Però té la seu a la Diagonal de Barcelona; aparèixer en solitari en aquell comunicat era complicat per a totes dues. La solució acordada passava per un missatge de tot el sector.
Els telèfons van treure fum en els dies previs al comunicat.

Els telèfons van treure fum en els dies previs al comunicat. / ÀLEX SANTALÓ

Amb la tornada de les vacances, els esforços de la Moncloa i el Banc d’Espanya van quallar i ja hi havia llum verda per a la redacció d’un comunicat de tota la gran banca contra el procés. Per posar en marxa la idea, es va posar en mans d’un segon actor, a més de CaixaBank: el Santander. “A Espanya, des de la mort d’Emilio Botín i de José Manuel Lara, i més encara des de l’adéu d’Alierta, tothom sap que el poder empresarial està en dues mans: Ana Botín i Isidre Fainé”, expliquen fonts del sector. Es dóna la circumstància que, de la mateixa manera que CaixaBank manté el domini sobre la CECA, el Santander mana sobre l’AEB, la patronal dels bancs. Això era convenient per dues raons: la proclama quedava en mans dels dos bancs més importants, que en podrien arrossegar d’altres, i a més s’obria la possibilitat d’atribuir-ho a les dues patronals del sector per donar cobertura a les entitats implicades. “El Santander ho va impulsar fins i tot més que CaixaBank”, explica una altra veu madrilenya que va treballar en primera persona en l’elaboració del document.

Isidre Fainé va rebre trucades de dos ministres pròxims a Rajoy i de la cúpula del Banc d'Espanya

Així, l'entitat càntabra i la catalana van apadrinar el document en solitari en un primer moment, i la redacció de la primera versió va anar a càrrec de l’AEB. De fet, dies abans del 18 de setembre en què es va publicar el comunicat, el president d’un gran banc espanyol va rebre l’advertència d’un ministre: “S’està treballant en un comunicat i et demanaran que hi participeu”. Aquest banc no en sabia res però va acabar sent una de les sis entitats que, al peu del document definitiu, apareixen com a membres de l’AEB i CECA. ¿Com és possible que un gran banc de l’Íbex-35 no sabés res, a pocs dies de la seva publicació, d’un document que havia de firmar? La resposta és “Madrid”. Aquesta peculiar forma d’impulsar el comunicat també va afectar els bancs menys importants: entitats membres de cada una de les dues patronals van admetre que mai, ni abans ni després del comunicat, en van ser informades. Triodos Bank ho va dir obertament el mateix dia en què es va publicar el comunicat. I almenys dues destacades entitats més, consultades per l’ARA, confirmen que tampoc se’ls va informar del posicionament de les patronals de què formaven part. Totes dues han demanat no ser citades.

Hi ha un últim detall que demostra fins a quin punt l’elaboració del document va ser singular: en les versions prèvies del document, a les quals ha tingut accés aquest diari, apareixia com a signàtaria, a més de l’AEB i CECA, la patronal de les cooperatives de crèdit, la Unacc. Aquesta entitat va explicar a aquest diari que mai no va formar part de la redacció del document, que no el coneixia i que ignora les raons per les quals inicialment hi constava com a signatària en les primeres versions. Segons ha pogut saber l’ARA, els bancs promotors del document no van fer partícips les cooperatives de crèdit per la senzilla raó que els va faltar temps per fer-ho.

Madrid va plantejar primer una foto de directius catalans contra el procés i, després, un comunicat amb el Sabadell i CaixaBank com a únics signants

Les diferents fonts financeres consultades per aquest diari expliquen així l’origen del comunicat de la banca. Per conèixer els detalls de la seva redacció podeu consultar l’article adjunt, "Catorze versions per a un sol comunicat". El fet és que el document es va publicar i va propiciar irades queixes de part dels clients catalans, que en molts casos van anunciar la retirada dels seus dipòsits. La banca mai va fer públiques dades que confirmessin aquests moviments. Una altra repercussió la van patir els treballadors de les oficines de les entitats a Catalunya, que van haver de batallar amb els clients. Però els autors del comunicat hi treuen ferro.

“Pot no agradar, però econòmicament no deia tonteries, de fet, deia obvietats”, proclama una de les entitats amb seu a Madrid que va ser en el tram final de la seva elaboració. “Que ningú s’equivoqui: la independència és una animalada i per a la banca seria molt difícil d’encaixar”, afegeix. “El que alguns vam trobar un error monumental és el moment en què es va publicar”, explica un altre dels que van seguir al segon l’evolució del comunicat. “La impressió és que el comunicat era bo per a l’economia i per a la banca”, afegeix una altra entitat de l’Íbex-35.

Pel que fa al paper de CaixaBank, fonts del sector han explicat que l’entitat catalana “va assumir que el comunicat sortiria, amb La Caixa o sense”. Firmar-lo significava posar-se en contra una part de l’opinió pública catalana. No firmar-lo, posar-se en contra una part de l’opinió publica espanyola, a més del govern central i el Banc d’Espanya. I l’entitat va triar.

En el seu dia, els dos bancs catalans van evitar fer autocrítica. El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, recordava que l’entitat de l’estrella vol ser “el millor banc del territori on opera, que és l’espanyol”, i feia una nova crida al diàleg. Jaume Guardiola, el seu homòleg del Sabadell, afegia que “cadascú és fill del seu pare i de la seva mare i té la seva opinió”, però recordava que el negoci bancari “requereix seguretat jurídica: es tractava de reflectir això en el comunicat”.

Les entitats més petites que formaven part de l'AEB i la CECA mai van ser informades del comunicat

El Santander, un altre dels principals impulsors, nega la versió oferida per les múltiples fonts financeres consultades per l’ARA. Atribueix el document a les patronals i no ha aclarit la diferència de criteri que va mostrar amb el 27-S i en la votació pel Brexit. En aquest últim cas, la seva presidenta, Ana Botín, va admetre que la pertinença del Regne Unit a la Unió Europea era una qüestió que havien de “decidir els votants” i que no posava en risc la presència del Santander al país: “Seguirem al Regne Unit passi el que passi”. Una fórmula antagònica a la que utilitzava en el comunicat català.

Pel que fa al Banc d’Espanya, tres dies després del comunicat, el seu governador, Luis María Linde, atiava el foc afirmant que existia risc de “corralito” en cas d’independència perquè Catalunya sortiria “automàticament” de l’euro. Malgrat això, la institució ha negat la paternitat del comunicat. “Ens en vam assabentar 30 minuts abans que es publiqués amb un correu electrònic que vam rebre amb el títol «Per informació»”. Aquestes mateixes fonts han reiterat la seva “estranyesa” pel paper que les entitats implicades en la qüestió li atorguen en la gestació del comunicat i asseguren que és “rotundament fals” que hi tinguessin cap paper.

El lector potser troba a faltar, a l’hora de fer balanç del paper d’uns i altres en el document contra la independència, el paper de la Moncloa. Fonts de la presidència del govern van respondre a les preguntes de l’ARA sobre el paper que diferents fonts financeres li atorguen en el comunicat. Ho van fer amb un breu i contundent missatge: “Ho desmentim taxativament, punt per punt”.

Operació FdezDíaz

Xevi Xirgo - xxirgo@elpuntavui.cat

“Rajoy passa pel mig dels casos de corrupció de la mateixa manera que fa esport: corrent ràpid i mirant enlaire

Jo crec, Mariano, que ara seria el millor moment. Perquè, no m'ho negaran, aquest senyor és molt bo. Mentre que en qualsevol país del món Rajoy a hores d'ara ja estaria en ple procés d'impeachment, a Espanya és tot un heroi. Es passeja per les cimeres com la de Bratislava sense respondre als periodistes i, quan no té més remei, els deixa anar una frase i es queda tan ample. “Ja no és militant del PP, jo ja no tinc autoritat sobre ella”, diu el president, referint-se a l'exalcaldessa de València (“Ets la millor alcaldessa de la història de València” –maig del 2015–), investigada per blanqueig de capital. És bo, aquest home. Passa entremig dels casos de corrupció com ho fa quan fa esport, caminant ràpid i mirant enlaire. I sense manies. Tria l'exministre Soria perquè se'n vagi a treballar al Banc Mundial, és munta un gran escàndol (res, tot plegat perquè havia hagut de dimitir per la seva relació amb el cas dels papers de Panamà) i, tant abans com quan la cosa s'embolica, ell se'n renta les mans. Primer, dient que ja no és cap càrrec polític i que per tant pot presentar-se al càrrec, i després dient que si hi ha renunciat és per una decisió personal i que, per tant, ell tampoc hi té res a comentar. Bo, Mariano. Ets bo. Ets el rei de les pantalles de plasma, del córrer ràpid i del mirar enlaire xiulant. I agafes tothom amb els pixats al ventre. Quan encara estan parlant de Soria, surt el cas de Barberá i ja ens n'hem oblidat. Bona estratègia. Jo de tu, ara que la cosa de Barberá sembla que s'embolica, tornaria a despistar tothom. Ara en tens l'oportunitat. Nomena, Mariano, el ministre Fernández Díaz ambaixador al Vaticà, i si la cosa s'embolica amb tot això de l'operació Catalunya i les explicacions que et demanen (quina mania, aquests catalans, de demanar explicacions per collonades!)... si això passa, deia, ja el tindràs al Vaticà. A ell i al Marcelo, el seu àngel de la guarda. Que et demanen explicacions? “Aquest senyor ja no és ministre, i ara està en assumptes divins”, els podràs contestar. I et quedaràs ben ample. Com sempre. A hores d'ara crec que t'aplaudirien fins i tot els teus.

Ja no saben què han de fer per anar en contra de la llengua catalana

Aquest plural del títol, “...saben...”, es refereix als partits que contínuament cerquen la manera de fer que el català quedi reduït a l'àmbit familiar i informal, primer, per a debilitar-lo; i després, per a fer-lo desaparèixer. Els lectors saben bé qui són aquests partits. Són els partits que tenen sectors als quals se'ls va encomanant feines com la de difondre que el Govern actual aconsegueix que a les escoles torni la immersió lingüística, com si la immersió hagués de provocar l'ofegament dels escolars. En primer lloc, no saben què és la immersió lingüística, ja que aquesta es practica a qualsevol lloc del món, quan en una escola hi arriben moltes persones que no coneixen la llengua del territori que els ha acollit. Es tracta d'aconseguir que en poc temps, aquelles persones entenguin la llengua i comencin a practicar-la, perquè després puguin continuar les classes en cursos normals, perquè la llengua ja no és un problema. A qualsevol part de l'Estat espanyol han de fer immersió lingüística al castellà, si tenen grups de nins, fills d'immigrants, que el desconeixen. Aquí, a les Illes Balears, també s'ha fet molta immersió lingüística en castellà, i aquesta és una veritat més gran que la Seu (i no sa Seu).

Una altra cosa és que la generació jove d'aquest partit es refereixi a les escoles que fan ensenyament en català. Llavors és mentida que el Govern actual hagi fet una política que faci retornar a aquest tipus d'ensenyament. Fan l'ensenyament en català els mateixos que el feien, i que s'ha fet sempre d'acord amb la comunitat educativa, pares, professors i alumnes. Només els enemics de la llengua catalana difonen màximes i consignes contra aquesta llengua i aquest tipus d'ensenyament, com: que no serveix per a res, que és una llengua inútil o que fer ensenyament en aquesta llengua és perdre el temps. Aquestes són les grans mentides, que es dediquen a repetir una i mil vegades, des de totes les edats i des de tot el territori. Treballen a l'uníson en l'espai i en el temps.

De tant en tant se'ls ocorre acusar els mestres de fer política a l'escola. No sé si és que associen fer política a un acte vertaderament indesitjable; no sé si pensen que fer política és ensenyar a mentir, com fan ells; el que més m'estranya és que no sàpiguen que totes les persones, des del moment que ens aixecam els matins, quan feim alguna cosa per a la comunitat, per a la societat, estam fent política, i si aconseguim millorar la societat, com pretén l'escola, política en majúscules. Altres vegades parlen d'adoctrinament. Tots els que vàrem haver d'estudiar una doctrina sabem de què parles i quins són els seus efectes; però avui, que sembla que han desaparegut els llibrets o quadernets amb el nom de “doctrina”, sabem que adoctrinar és voler inculcar idees, conceptes, consignes, a força de repetir-les i fer-les repetir, i d'això en tenim experiència i sabem que en saben molt els polítics als quals em referesc. No saben o no volen saber que són ells, que per convèncer votants, en lloc de fer política, utilitzen la tècnica de l'adoctrinament, i com que dominen la matèria i saben que és una cosa mal feta, acusen els altres de fer el mateix que ells.

Ara es posen a criticar una editorial, l'editorial Casals, perquè ha fet un llibre de Llengua i literatura catalanes, que explica a futurs votants de 17 anys i de 18, que durant la legislatura passada va fer retrocedir la llengua catalana i que hi ha esperances que aquest Govern no faci el mateix. Això diu el llibre: “A les Illes Balears saben parlar català dos terços de la població. El català ha viscut una reculada especialment visible a Palma i a Eivissa, que s'explica més per l'allau immigratòria de les darreres dècades, que no per un canvi d'hàbit dels catalanoparlants. El govern autonòmic dels darrers anys ha estat força hostil a l'ús social del català, cosa que n'ha provocat el retrocés a l'àmbit escolar. Però la contestació social d'entitats com l'Obra Cultural Balear a aquesta situació és molt important. El canvi de govern autonòmic de 2015 obre una nova etapa esperançadora en l'ús públic i el foment del català a les Illes.”

Diuen que això és adoctrinament, quan no fa res més que dir grans veritats, respecte a les onades immigratòries, respecte al Govern de José Ramón Bauzá contra la llengua catalana ben evidents, com és voler-la eliminar de l'Administració, o que no fos obligatòria, atacant les arrels de la nostra Constitució, del nostre Estatut, i l'estatus de llengua oficial, i parla d'una esperança en el Govern actual, esperança que pot resultar frustrada, perquè fins ara no s'ha augmentat l'ús social, només s'ha frenat el retrocés.

També diuen que en un llibre de text no s'ha de parlar d'això, que és vergonyós i tendenciós; vergonyós i tendenciós és voler impedir-ho. Resulta que ens trobam amb alumnes a punt de ser majors d'edat i votants. Aquests alumnes tenen un llibre, un apartat del qual és la sociolingüística, i un apartat molt important de la sociolingüística és la situació de la llengua, la seva història, les seves vicissituds i la normalització lingüística. És molt important conèixer què fan els governs per refer els ponts destruïts per mor de la persecució i repressió rebudes, que aquest ha estat el motiu pel qual més d'un catalanoparlant ha abandonat la llengua. El text de l'editorial Casals és completament correcte. Dir una cosa diferent és falsejar la realitat i els polítics que ara ataquen fets com aquests queden en evidència davant les futures generacions.

El llarg abandó de Sixena

La fotògrafa Montserrat Manent va penetrar el 1988 en les ruïnes d'un monument que no havia rebut cap atenció des que va ser incendiat

Maria Palau - barcelona

“Feia llàstima. No li importava a ningú: en parlaven amb indiferència i menyspreu”

La fotògrafa Montserrat Manent (Mataró, 1940), activa des de mitjan anys cinquanta, no havia tingut mai un encàrrec de les proporcions del que va rebre el 1988. Havia de farcir d'il·lustracions una col·lecció de sis llibres de gran format sobre la història de la Corona d'Aragó. Durant un any molt intens, “extenuant” diu ella, va recórrer tots els territoris que havien integrat l'imperi a la recerca dels seus monuments, obres d'art i altres vestigis més insignes. En la llista de llocs que li va facilitar l'editorial Aragó, creada expressament per a aquest projecte, hi figurava el monestir de Sixena.

“Quan hi vam arribar, vam demanar als veïns del poble que ens indiquessin on era el monestir. Ens en parlaven amb una indiferència i un menyspreu totals. Se sorprenien que el busquéssim, com si la nostra intenció fos anar a la fi del món”, explica Manent, també poeta i traductora, que es va lliurar a aquella aventura amb una ajudant. Un cop al monestir, les van rebre les germanes de Betlem i de l'Assumpció de la Mare de Déu. Amables i sense recels. “Eren molt poques i molt joves. No em van posar cap impediment per fotografiar el que volgués. Però les veies molt perdudes, semblava que no sabessin ni on eren. No ens en sabien dir res, d'aquelles pedres amb tanta història i, malgrat la deixadesa, tan fascinants”, recorda. Aquesta congregació de religioses, de procedència francesa, s'hi havia instal·lat el 1985, quinze anys després que haguessin marxat les últimes quatre monges santjoanistes, l'orde que ocupava el cenobi des dels seus orígens, al segle XII.

A Manent la impressió que li ha quedat més gravada és la d'“abandó absolut” que presentava el conjunt monumental. L'estampa dantesca que havia quedat després de l'incendi que va arrasar el recinte als inicis de la Guerra Civil espanyola estava intacta. A més, amb el pas dels anys, el procés de deteriorament de les restes que havien sobreviscut a les flames s'havia accelerat d'una manera alarmant.

Manent, avui ja retirada, amb obra publicada en diferents periòdics, com ara l'Avui i la revista Destino, i col·laboradora de nombroses editorials, com ara Enciclopèdia Catalana, ha rememorat la seva experiència aquestes últimes setmanes d'actualitat endimoniada pel litigi que enfronta Catalunya i Aragó pels béns de Sixena. “Estic indignada amb el que està passant. Aquest interès sobtat a Aragó per Sixena... És un conflicte polític, el patrimoni tant els fa. Jo vaig veure amb els meus propis ulls l'estat del monestir, i feia llàstima. No li importava a ningú.” Aquests dies també ha rescatat del seu immens arxiu, format per 100.000 negatius, el reportatge que hi va fer. Ha tornat a mirar amb deteniment el mig centenar de fotografies captades, que ofereixen una visió descarnada de múltiples racons de la castigada arquitectura. I les ha cedit desinteressadament a El Punt Avui per a la seva difusió.

El valor d'aquest testimoni gràfic és múltiple. Als no gaire nombrosos documents d'aquesta època negra del conjunt monàstic s'hi afegeix el fet que el de Manent és pràcticament inèdit. Els artífexs de la sèrie de llibres tan sols van reproduir dues fotografies, en concret en el volum quart. La Corona d'Aragó, el títol que es va posar a aquella superproducció, pretenia fomentar els vincles de fraternitat i solidaritat que la història comuna va crear entre tots els territoris de l'antic regne. Els sis volums eren bilingües i estaven il·lustrats amb més de 1.800 imatges, una gran part signades per ella. Manent diu que va tenir una relació “desconcertant” amb els responsables del grup editorial. “Em van pagar molt bé, mai ningú m'ha ofert tants diners per la meva feina”, assegura. Una altra cosa és que mai va acabar de saber ben bé qui hi havia al darrere –l'editorial Aragó tenia la seu a Saragossa i un despatx a Barcelona–, es va desesperar perquè la distribució va ser “un desastre”, fins al punt que ella mateixa va haver d'entrar en un magatzem del carrer de la Junta de Comerç de Barcelona per endur-se els llibres “gairebé a la força”, i quan va veure la línia ideològica dels textos no s'hi va sentir “gaire còmoda”.

Sigui com sigui, Sixena, un dels símbols de la grandesa de la Corona d'Aragó, nineta dels ulls dels seus reis, que inclús s'hi van fer enterrar, té una presència ben minsa en aquesta edició que va mobilitzar una vintena d'historiadors –sobretot aragonesos– sota la direcció del catedràtic d'història antiga de la Universitat de Saragossa Guillermo Fatás. Fatás és l'autor del polèmic article publicat aquest estiu en un diari aragonès en què fa responsable últim de l'incendi de Sixena el president Lluís Companys, acusació que ha provocat una gran indignació a Catalunya. El conservador del Museu de Lleida Alberto Velasco va replicar-lo en un altre article a El Punt Avui.

El reportatge fotogràfic de Manent té interès també perquè és justament la imatge que des d'Aragó no agrada donar a conèixer. La imatge de les ruïnes de Sixena sense restaurar ni posar en valor. La imatge d'un patrimoni històric de primera magnitud totalment oblidat durant el franquisme i, el més sorprenent, fins ben entrada la democràcia. Fins llavors s'havien fet actuacions mínimes per frenar la seva degradació, que era creixent a causa sobretot d'un subsòl amb una presència molt abundant d'aigua. El 1988, la sala capitular, que havia estat l'habitació més important del cenobi, seguia a la intempèrie. Un esquelet de murs i arcs molt fràgils és tot el que va quedar d'aquest edifici després dels tràgics successos del 1936. La història és coneguda: el foc es va empassar el sostre, junt amb l'impressionant enteixinat mudèjar que hi havia, i l'historiador Josep Gudiol va fer una operació d'urgència per rescatar les pintures murals que el decoraven. Els frescos, sense parangó a la Península, van ser restaurats a Barcelona i, uns anys després, es van integrar en el discurs del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC).

Tard i malament

Moltes altres estances tan singulars com el claustre i el panteó reial (aquest, junt amb l'església, es va salvar de les flames) feien la mateixa impressió de desemparament, amb humitats a pertot causants de pèrdues irreversibles. La llarga nit que va passar Sixena al segle XX es va començar a il·luminar tard i malament. El 1991 es va cobrir per fi la sala capitular. Ara bé, la intervenció va ser nefasta per al bon manteniment del ja de per si delicat edifici. Es van deixar unes obertures per on entrava l'aigua de la pluja, de manera que es van acabar de malmetre les restes de pintura que no s'havien arrencat. Encara no fa ni un mes s'han emprès uns treballs per rectificar aquell nyap. A corre-cuita, perquè la sentència judicial del mes de juliol passat obliga a restituir els frescos al seu emplaçament original.

La recuperació plena del monestir de Sixena segueix pendent. El pla de restauració més important, principalment al claustre i als primitius dormitoris, es va dur a terme entre els anys 2004 i 2008 arran d'un conveni que van signar el govern aragonès i la Fundació Caja Madrid, que van assumir a parts iguals una inversió de 2,5 milions d'euros. Però allò només havia de ser el principi. Estava prevista una segona actuació per valor de 6 milions d'euros. Les obres mai van començar.

El que és segur que encara no s'ha retornat a Sixena és la dignitat de les seves pedres.

20/9: Ni neguen ni pleguen

Vicenç Villatoro19/09/2016 18:07

Segueix-me

CADA DIA EN SURT una de nova. Diumenge aquest diari publicava les pressions del govern espanyol i del Banc d’Espanya sobre la banca privada perquè fes un manifest contra els sobiranistes en plena campanya electoral. La vigília, es publicava a Madrid que el govern espanyol havia pagat un milió i mig d’euros a un confident per obtenir informacions (falses) contra Xavier Trias, també en plena campanya. En una democràcia occidental homologable, quan surten coses com aquestes, el govern assenyalat o desmenteix o dimiteix. I desmentir vol dir treure tota l’artilleria documental per demostrar que les acusacions són falses. Si no ho pot demostrar, si l’han enxampat, plega. Per què no passa això a Espanya? La diferència és que al govern no li cal fer cap de les dues coses, perquè no hi ha una opinió pública i publicada que l’empenyi. Desmentir seria una llauna: potser no pot, però potser també ja li va bé davant de la seva clientela aparèixer com l’eina contundent (més enllà de la llei) contra l’independentisme. Ni nega ni plega. Va fent amb tota la calma, perquè sembla que a ningú li preocupa. Ni als qui els hauria de preocupar no pas per simpatia amb l’independentisme, sinó per vetllar per la qualitat de la seva pròpia democràcia.

L'heroi Homs

"Hi ha un coixí de seguretat que és la gent, els ciutadans que han invertit massa convicció i massa esforços com per perdonar qualsevol indici de reculada"

per Salvador Cot 20/09/2020

S'acostuma a dir que el PP és una fàbrica d'independentistes, i probablement sigui cert. En qualsevol cas, el que és irrebatible és que les institucions de l'estat s'han dedicat, amb insistència i perseverança, a obligar els independentistes a la unitat reactiva. I això és tant o més decisiu. Davant d'una imatge com la de Francesc Homs entrant al Tribunal Suprem per declarar les fissures dins del camp sobiranista, senzillament, es fan impossibles. A Madrid o no ho saben o no els importa, però és així.

La transversalitat no és un valor prioritari per als polítics catalans, vol unitat -només- qui la necessita i quan li va bé. No tenim estadistes ni en tindrem mentre no tinguem un estat, això és obvi. Però hi ha un coixí de seguretat que és la gent, els ciutadans que han invertit massa convicció i massa esforços com per perdonar qualsevol indici de reculada. I això obliga els partits catalans a anar cremant etapes en una cursa inevitable cap a la desobediència final. Hi haurà trencament per dalt perquè ja fa temps que tot s'ha trencat per baix.

Fins i tot Francesc Homs, un polític ultrapragmàtic, ha estat reconvertit en heroi per la gent que va empènyer una consulta que podria haver estat feta en capses de sabates. Els funcionaris -temibles- del Tribunal Suprem, jutges i fiscals, s'han trobat davant d'un polític que fa política a través de l'impuls que li confereix la mateixa intimidació. Però l'estat espanyol, tres-cents anys després, comença a perdre la capacitat de fer por. I això sí que els importa, però encara no ho saben.

Per què cau Espanya?

«Ja fa temps que Espanya ha entrat en una espiral enfollida en què l'antipolítica ha esdevingut l'única política»

Per: Vicent Partal
19.09.2016 19:50

L’11 de setembre, quan encara érem al carrer manifestant-nos, el sociòleg Jordi Muñoz va fer una piulada molt aguda, sorprès perquè el cicle lògic de les mobilitzacions polítiques no es complia en el cas català. I, més endavant, en un article del diari Ara titulat ‘L’estranya persistència del moviment sobiranista‘, va explicar amb una argumentació molt interessant la raó per la qual estava sorprès.

Bàsicament, hi explicava la tesi dels cicles de protesta de Sidney Tarrow. Segons aquesta tesi, l’independentisme ja no hauria de mobilitzar-se com ho fa i hauria d’estar en una pendent de baixa. Perquè ja ha passat molt de temps de l’inici del seu cicle mobilitzador i perquè durant aquest temps s’ha esdevingut el fenomen habitual en aquest casos: que en el cim del cicle positiu s’ha establert una lluita per l’hegemonia dins el moviment que ja s’hauria d’haver resolt amb l’assimilació dels uns, amb la radicalització dels altres –castigada amb repressió– i amb el col·lapse i el desinflament del moviment en general. Però tot això, com es va veure clarament l’11 de setembre, no passa. Aleshores, doncs, la pregunta és per què?

Jordi Muñoz diu amb molt d’encert que l’independentisme desafia la teoria. Té raó. Però, posats a identificar la sorprenent causa d’aquest desafiament, jo diria que cal anar-la a cercar més a Madrid que no pas a Barcelona. Qui té un estrany comportament és la política espanyola.

En tenim una prova en la declaració de Francesc Homs, l’atac contra Xavier Vinyals i les amenaces contra Amadeu Altafaj, concentrades totes elles en ben poques hores. No passa dia que els ciutadans d’aquest país ens alcem amb una agressió o una altra que remarquen la impossibilitat de fer res dins el marc constitucional espanyol. Ja fa temps que Espanya ha entrat en una espiral enfollida en què l’antipolítica ha esdevingut l’única política. I és això que fa, n’estic convençut, que el sobiranisme desafie les tesis convencionals sobre aquest tipus de moviments.

Tarrow té raó quan diu que en el moment culminant de qualsevol moviment hi ha una tendència a l’esclat. Tendència que sol implicar l’assimilació institucional d’alguns i la radicalització d’uns altres. I una lluita per l’hegemonia. Això ha passat ací. La Carme Forcadell, l’activista que fa quatre anys reclamava la secessió des del carrer, avui és presidenta del Parlament de Catalunya. L’ANC ha quedat escapçada no únicament en el lideratge, sinó en els quadres, amb la formació de Junts pel Sí. I les baralles per l’hegemonia entre aquest partit o aquell altre fan avergonyir. I tanmateix…

I tanmateix la política espanyola és tan obtusa que reprimeix els assimilats com si en realitat fossen ells els radicalitzats. I això sí que desafia no únicament els texts de Tarrow, sinó la història de la política mundial. Diria que de la intel·ligència i tot. Amb una audàcia sense parió, Espanya és capaç de tractar com si fossen uns terribles radicals persones moderadíssimes que en unes altres circumstàncies de segur que maldarien per cercar acords o bastir ponts d’entesa, perquè és el seu tarannà i la seua manera de fer. És l’actitud espanyola la que els impel·leix a l’enfrontament necessari i la que fa increïble, als ulls de la població, qualsevol assimilació al sistema. I, doncs, mobilitza.

El cicle de Tarrow, en aquestes circumstàncies, simplement no pot complir-se. Perquè una presidenta del parlament perseguida per haver autoritzat un debat no pot sentir-se mai assimilada i al mateix temps un president, liberal, centrista, business-friendly i uns quants consellers seus, amb tota la raó del món, se senten represaliats només per haver posat unes urnes. Són represaliats.

Qui trenca la lògica del cicle, donc, és Espanya. Qui s’equivoca greument amb l’actitud és, evidentment, Espanya. I com que sembla que no hi ha ningú capaç de fer-los canviar, ni de fer-los entendre com funciona el món, ni tan sols fent-los llegir Tarrow, ells sols van corregint els nostres notables errors, amb una fúria tan incomprensible com beneficiosa per nosaltres, que al capdavall és la causa final que explica la seua caiguda. La seua caiguda imparable.

L'estratègia equivocada de l'Estat

«No hauríem arribat on som sense l'actitud de l'estat espanyol, que té un efecte aglutinador que no aconsegueixen ni les entitats sobiranistes ni les manifestacions més massives»

Germà Capdevila | 20/09/2016 a les 00:00h

"Tota la meva solidaritat amb Francesc Homs, cap tribunal pot frenar la voluntat majoritària dels pobles". Aquesta piulada era signada ahir per Arnaldo Otegi. Si fa només quatre o cinc anys algú ens hagués pronosticat que el líder de l'esquerra independentista basca donaria suport públicament a un dirigent del Partit Demòcrata (aleshores CDC), l'hauríem pres per un boig.

És una conseqüència més de l'estratègia granítica de l'estat espanyol vers el procés català cap a la independència. La negativa a qualsevol negociació, la transformació de la justícia en una eina de persecució política i el buidatge de competències autonòmiques i financeres han aconseguit un efecte aglutinador que cap manifestació massiva, cap crida de les entitats sobiranistes no ha pogut aconseguir.

Tots els sobiranistes catalans, fins i tot aquells que no veuen amb bons ulls l'actual full de ruta i volen esperar quatre anys més (o 40, o 400) fins aconseguir canviar Espanya, ahir van fer pinya amb les forces que fan majoria absoluta al Parlament, per denunciar un judici polític impensable en qualsevol democràcia avançada.

En la mateixa línia, és el greuge sostingut de l'Estat vers Catalunya i el País Valencià el que ha fet de catalitzador per a una trobada entre Puigdemont i Puig, que es van dedicar més a fer un memorial de greuges –corredor mediterrani, reciprocitat d'emissions televisives, dèficit fiscal– i pactar "fronts comuns" que no pas a posar en valor tot el que uneix els dos pobles (llengua, cultura, etc.). No pas perquè no volguessin fer-ho, sinó perquè l'agressivitat de l'Estat els obliga a establir estratègies de defensa comunes abans que qualsevol altra cosa.

21/9: Obsessionats amb la independència

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 20/09/2016 18:52

DIETARIVV

ESTÀ MOLT instal·lat el tòpic que la política catalana viu empantanegada i paralitzada pel debat obsessiu sobre la independència, mentre que la vida política espanyola està centrada en qüestions més tangibles i amb impacte en la vida dels ciutadans. Doncs fem una mirada a l’agenda política d’aquest dilluns passat. La vida política de Madrid (no només la judicial) estava centrada en el judici contra l’independentisme en la persona de Francesc Homs, presidit per l’enginyosa teoria que votar és una cosa que va contra la democràcia i que el que és genuïnament democràtic és impedir que es voti. Mentrestant, l’agenda política catalana estava marcada per la cimera d’alt nivell entre els governs català i valencià que tenia com un dels objectius desencallar l’eix mediterrani. No em sembla excepcional. La vida política espanyola està empantanegada, sense govern, i el que anomenen el desafío independentista i la manera de respondre-hi és una pedra a la sabata sempre present, mentre que a Catalunya ja fa tants dies que parlem de la independència que cada vegada hi ha més lloc per parlar d’altres coses, com el corredor mediterrani. Si mesuréssim l’obsessió paralitzadora per la independència, potser en sortiria més allà que no pas aquí.

No vols caldo? Dues tasses!

Xevi Xirgo - xxirgo@elpuntavui.cat

“La millor resposta a la reacció de l'Estat al 9-N és cada cop més clara: un altre 9-N, però aquesta vegada com a referèndum vinculant

Si una consulta com la del 9-N del 2014 ha acabat com ha acabat (amb Mas, Ortega i Rigau pendents de judici, i amb Homs declarant ahir al Suprem), queda clar que no hi ha res a fer. Mai, mai, l'Estat obrirà la porta a un referèndum acordat (sembla estrany que a hores d'ara els comuns encara hi creguin, no em cansaré de dir-ho), i tot el que ens pugui dir amb relació a aquest cas serà donar-nos peixet. No només no ens entenen i no fan cap esforç per fer-ho sinó que, com els va dir ahir Homs, ja fa temps que han mobilitzat tots els aparells de l'Estat, tots, inclòs el judicial, per anar-nos a la contra. L'exconseller de la Presidència Francesc Homs ahir es va quedar tan ample. Pit i collons, se'n diu del que va fer ahir. Perquè no recordo gaires casos en què s'hagin dit les coses tan clares, tenint en compte, és clar, que ho deia davant d'un jutge. Va acusar l'aparell judicial d'estar al servei del PP, els va dir que eren poc demòcrates i no va tenir pèls a la llengua ni davant del Suprem ni davant dels periodistes catalans i espanyols que el van escometre amb preguntes en sortir. El govern del PP mai es va arribar a imaginar que faríem un 9-N, i quan s'ho va veure a venir no va tenir nassos d'aturar-ho. Els va produir tanta ràbia, tanta (què s'han cregut, aquests, de no obeir-nos), que van activar els mecanismes judicials oportuns i els FdesDíazGate que calguessin. Arribats a aquest punt, en què la plana major d'un govern s'ha d'asseure al banc dels acusats per haver posat urnes, no hi ha marxa enrere. A hores d'ara, com que mai ens reconeixeran la capacitat de poder-hi negociar de tu a tu, probablement estem davant d'allò del “no vols caldo? Dues tasses!” Vull dir que, si vam fer un 9-N, ara n'hauríem de fer un altre, però aquest cop en forma de referèndum, i vinculant. El mateix Homs deia dissabte que l'experiència del 9-N potser faria possible fer ara un RUI. Junqueras s'hi ha mostrat partidari i de la CUP ja ni en parlem. Analitzin, doncs, molt bé, si la millor resposta no seria aquesta.

Que triïn els espanyols

"És Espanya qui ha de triar: O democràcia i referèndum, o règim moribund amb el PP o amb el PSOE"

per Gemma Aguilera 20/09/2016

Si hi ha alguna justificació perquè l’independentisme pugi a l’AVE o al pont aeri cada setmana és, justament, la d’agreujar l’esclerosi d’un règim que durant quaranta anys ha rigut amb els símptomes de la seva malaltia, pensant-se que els pactes polítics, els poders econòmics i les clavegueres de l’Estat tot ho curarien. Els disset diputats independentistes tenen el mandat d’ensenyar al món quina mena d’Estat és Espanya, capaç de bloquejar-se institucionalment i de situar-se en l’abisme financer –Brussel·les té a punt una gran multa- abans que admetre un dret polític fonamental.

Però sincerament, la missió del PDC i d’ERC no és triar entre fer fora del poder la dreta més casposa, contribuint a la investidura del candidat del PSOE, només perquè els pactes amb les esquerres vesteixen més, o votar ‘no’ a Pedro Sánchez i sentir-se dir tota la vida que si Rajoy mana i Espanya és un drama és per culpa dels catalans independentistes. Si no hi ha un referèndum a l’escocesa amb un calendari i una pregunta tancades, no cal triar res. Res a negociar i cap responsabilitat de l’independentisme.

Que triïn els espanyols, perquè és Espanya qui té un problema: O democràcia i referèndum, o règim moribund, amb el PP o amb el PSOE, tant se val. Entre els dos partits no hi ha matisos pel que fa a la unitat d’Espanya. És veritat que el PP intenta empresonar dirigents independentistes, corromp la justícia i fa guerra bruta des dels ministeris. Sí, repugnant. Però en la declaració d’Homs a Madrid, i en les de Mas, Rigau i Ortega a Barcelona, no hi havia cap socialista denunciant el procés polític i la guerra bruta del PP contra una opció tan democràtica com la seva.