La típica mandra

"És la primera vegada des del 2012 que alguns mitjans editats a Madrid han llogat, ara sí, una grua de grans dimensions per poder fer una bona fotografia aèria de la manifestació"

per Jofre Llombart 08/09/2016

Una de les característiques nacionals de Catalunya és dir una cosa i fer-ne una altra. Compte, no és ben bé hipocresia sinó una mena de necessitat d’autojustificar-se. És a dir, de verbalitzar una cosa però acabar fent-ne una altra que no sempre resulta coherent. A l’últim anunci de Casa Tarradellas hi surt un personatge que va repetint “avui no soparé” i acaba endrapant una pizza. Ell té la necessitat de dir que no soparà perquè després d’un dinar pantagruèlic s’espera d’ell que al vespre faci bondat. I ho diu. I ho repeteix. Però acaba sopant. És exactament això. D’exemples n’hi ha molt més però el paradigma és el mateix: fer una cosa dies o hores després d’haver proclamat “jo això no ho faré”.

Aquesta incongruència entre paraules i fets té una versió més suau que consisteix en anunciar que una cosa fa mandra. Però acabar-la fent. Hi ha gent que després de rebufar i exclamar “quina mandra” es posa automàticament a fer-la. (Prefereixo això a les persones, que també hi són, que exhibeixen un gran entusiasme però per art de màgia se n’acaben escaquejant). La manifestació de la Diada d’aquest any fa pinta d’això, de ser una concentració plena de persones que, abans d’anar-hi, han proclamat la poca il·lusió que els hi feia la mobilització.

Mandrosos o no, la manifestació de diumenge serà la que aconseguirà aplegar més gent del país al voltant d’una causa. No hi ha cap altre moviment a Catalunya capaç de treure al carrer tantes persones durant tants anys seguits. I no només això sinó que aquesta causa ha acabat marcant la centralitat. Enguany serà la primera vegada que a la manifestació hi seran el president de la Generalitat, la presidenta del Parlament i l’alcaldessa de Barcelona en exercici del càrrec. Tres de les principals autoritats del país provinents de tres formacions diferents que juntes sumen un transversal 60%.

A l’independentisme li ha costat cinc anys aconseguir aquesta presència institucional al carrer. I encara hi ha persones, molt poques la veritat, que qüestionen la idoneïtat que Ada Colau, Podem i altres representants d’aquest àmbit ideològic vagin a la manifestació. Se’ls hi demana constantment que es mullin i quan ho fan (aniran a l’Onze de setembre i no al Dotze d’octubre) llavors resulta que no són prou purs per anar-hi. És la primera vegada des del 2012 que alguns mitjans editats a Madrid han llogat, ara sí, una grua de grans dimensions per poder fer una bona fotografia aèria de la manifestació de la Diada. Una de dos: o s’esperen molta gent o se n’esperen poca i pretenen visualitzar clapes buides. De convèncer a indecisos mandrosos en depèn que surti una interpretació o l’altra.

Il·legal el PDC?. I, després ERC? La CUP?

El primer toc contra l’independentisme abans de la Diada d’enguany el va donar la fiscal general de l’Estat, Consuelo Madrigal, durant el seu discurs d’inici de l’Any Judicial davant d’un Felip VI de cara llarga. La conservadora Madrigal va amenaçar “al desafío independentista” amb l’ús de la via penal en el context d’un parlament dur, de marcat caràcter polític mentre s’anava coent també, per cert, la inhabilitació política del líder basc, Arnaldo Otegi. Les darreres garrotades venen ara de part del Ministeri d’Interior comandat per Fernández Díaz, poc després de l’escàndol de les seves converses amb l’excap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Unes converses a través de les quals es pot seguir el relat de la guerra bruta de l’Estat dirigida contra l’independentisme i les mateixes institucions catalanes.

El ministeri dels policies ha advertit al PDC que de no canviar els seus estatuts podria ser il·legalitzat en aplicació de la Llei de Partits de 2002, la mateixa que es va usar per escapçar el PCE (reconstituït) vinculat al grup armat GRAPO i a Euskal Herritarrok i Batasuna, en aquell moment formacions alineades amb els plantejaments violents d’ETA. No és que els d’Artur Mas i Pacal hagin decidit tirar-se a Collserola armats fins a les dents. El problema rau en què als seus estatuts afirmen que no volen renunciar a defensar una via unilateral per a aconseguir la independència.

Tant s’hi val. Si els de la vella Convergència hagueren inclòs en els seus estatuts la devoció a la Moreneta com a precepte recomanat per a tota la militància, potser també ho haurien trobat un perill per a la democràcia i els haurien equiparat a vés a saber quina secta religiosa radical i violenta.

Fet i fet, cap Llei de Partits com aquesta, dirigida bàsicament a perseguir els partits que defensen el terrorisme, permet tantes interpretacions atesa la seva ambigüitat com ja va denunciar en el seu moment Amnistia Internacional (AI). Per a AI aquesta ambigüitat obri la porta a que es puguin iniciar “processos de proscripció de partits polítics que propugnen el canvi de principis constitucionals o lleis de forma pacífica, la qual cosa estaria en contra de la Constitució espanyola”. Té gràcia que fora la mateixa Convergència i Unió qui va donar suport al PP i al PSOE per a aprovar una norma directament sorgida de les entranyes d’un Aznar políticament embogit i d’un PP amb uns tics autoritaris a témer.

Sense dubte, la dreta espanyola li vol fer pagar molt car al nacionalisme conservador català la seva unilateralitat en el canvi de les regles del joc dels equilibris territorials, en el no manteniment de les velles aliances entre l’Estat i la perifèria catalunyesa, en definitiva de la seva deriva cap a l’independentisme. La traïció del partit per excel·lència de la burgesia i la gent d’ordre al vell stablishment espanyol els ha enfurismat com mai. Sense ells, evidentment, la revolta civil catalana no hauria tingut l’enorme legitimitat que té. L’adhesió dels convergents i els seus entorns completa el mapa social d’un independentisme majoritari que va de l’esquerra radical al liberalisme, de la socialdemocràcia als democratacristians.

Fora ingenu pensar, però, que l’amenaça només va per a la gent d’ordre del PDC. Amb la llei dels partits i en nom de la defensa de la democràcia l’Estat espanyol podia fer com va fer Franco, vull dir, aixecar-se en legítima defensa de la República i de la unitat d’Espanya. Si el PDC pot ser il·legalitzat per allò de la ‘unilateralitat’ també ho pot ser Esquerra Republicana de Catalunya que es marca com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó o la CUP que defensa el mateix. Tot plegat, aquests postulats s’estavellen frontalment contra una Constitució espanyola que diu fonamentar-s’hi en “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común de todos los españoles” encara que reconegui el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren.

Bo, no cal donar-li massa més voltes a l’assumpte de la il·legalització. Vull dir la del PDC però també la d’ERC, la de la CUP, la dels castellers de Sants, el vermut o l’àliga de la Patum. Il·legalitzaran, si poden, tot el que sigui il·legalitzable i denunciaran també tant com podran. Aniran a per totes en el context d’una gran operació de repressió que es donarà en els àmbits judicial, mediàtica, polític i policial i que, a més, es voldrà legitima i democràtica com tantes operacions d’aquesta mena que es donen en el món. Res del que facin –d’allò que ara com ara poden fer- serà però suficient i definitiu per a acabar amb les raons i l’activisme d’un moviment civil cada vegada armat amb més arguments de pes per a continuar. El pitjor de tot és que això, també ho saben. És la impotència i el desconcert el que orienta els seus moviments. Encara no han tingut temps de pensar en la política.

Francesc Viadel

Sixena, 1936: qui va incendiar el monestir?

El conservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco, ha fet recerca per sortir al pas de les greus acusacions que es fan des d'Aragó al president Lluís Companys com a responsable últim de la crema del cenobi

Velasco revela en aquest reportatge que, segons diverses fonts, van ser els propis habitants del poble els que van provocar la barbàrie

Alberto Velasco* - lleida

No es coneix cap font que relacioni l'incendi amb milicians vinguts de Catalunya

Per estrany que pugui semblar, 80 anys després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola encara estem donants tombs a qui va incendiar el monestir de Santa Maria de Sixena, un centre religiós de la província d'Osca ubicat dins els límits de l'antic bisbat de Lleida. Els mitjans i els articulistes en parlen arran del litigi judicial que enfronta les comunitats de Catalunya i Aragó, i que gira al voltant de les pintures murals romàniques de la sala capitular del monestir. Josep Gudiol, amb gran criteri i jugant-se la vida, les va arrencar i traslladar a Barcelona quan encara fumejaven després de la crema.

Quina transcendència té saber qui va ser el responsable de l'incendi? Hi ha qui s'ha esforçat a fer creure que el van causar milicians vinguts de Catalunya que estaven a les ordres del president Lluís Companys després d'haver creat el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Un dels que darrerament hi ha posat llenya és el Dr. Guillermo Fatás, catedràtic d'Història Antiga de la Universitat de Saragossa i membre de la Real Academia de la Historia. Fatás fa responsable a Companys i al govern català de les destrosses produïdes per elements incontrolats de les columnes llibertàries que van passar per l'Aragó, incloent-hi l'incendi de Sixena. Aquest no hauria de ser l'eix del debat, ja que no es coneix cap font que relacioni l'incendi del monestir amb el pas d'aquests incontrolats. Tot són especulacions. En canvi, Fatás obvia, com veurem, els estudis publicats (i altres fonts) que responsabilitzen dels fets al Comitè local de Vilanova de Sixena i a alguns veïns del poble.

En qualsevol cas, a hores d'ara és ridícul haver de justificar les actuacions de la Generalitat en relació amb el patrimoni artístic, atès que és coneguda la gran implicació del govern en el salvament dels tresors custodiats en esglésies i monestirs. El cas de les pintures murals de Sixena és un dels millors exemples per il·lustrar-ho, ja que es van poder extreure gràcies a una partida de diners concedida per la Generalitat.

La font més important per saber què va passar a Vilanova de Sixena entre juliol i agost de 1936 és el llibre Història de Sijena de Julio Arribas Salaberri, publicat el 1975. Arribas va ser secretari de l'Ajuntament i escrivà del dur Comitè local que va prendre el poder de la localitat des dels primers dies de l'aixecament militar. Arribas explica que les monges van lliurar a un tal Baldomero –a qui a través d'altres documents podem identificar amb un veí del poble–, proper al Comitè local, tres o quatre baguls amb diferents béns artístics, entre els quals un dels tresors més preuats del monestir, la Mare de Déu del Cor. Van dipositar els baguls a la casa del capellà, on dies després es van instal·lar les Joventuts Llibertàries. Es dedueix, per tant, que eren joves del poble. Arribas explica que, per desconeixement, aquesta important talla de fusta va ser emprada per encendre una estufa, segons va dir-li un “muchacho” que voltava per la casa. Miguel Ángel Pascual Ariste, veí del poble i autor d'un altre llibre cabdal per entendre què va succeir (Arde Sijena!, 2011), culpa del fet al Comitè local. Sembla clar, doncs, de qui va ser la responsabilitat. Tanmateix, en una entrevista publicada el 18 de juliol de 2016, l'alcalde de Vilanova de Sixena, Ildefonso Salillas, va afirmar que la talla romànica la van cremar “las milicias catalanas”.

És només un exemple d'un recurrent discurs que ha quallat en la memòria popular i que culpa “a los catalanes”, o a “las milicias venidas de Barcelona”, de totes les desgràcies ocorregudes al poble. Fins i tot, s'ha arribat a relacionar de forma indigna l'incendi del monestir i el posterior arrencament de les pintures murals efectuat per Gudiol. I tot plegat ha derivat en iniciatives tan esperpèntiques com la d'incloure aquesta esbiaixada i interessada versió dels fets en un dels panells informatius del monestir. Com hem arribat fins aquí? Segurament degut a que el necessari exercici de la memòria històrica no s'ha fet de manera correcta.

Arribas, testimoni directe dels fets, en cap moment del seu llibre esmenta que l'incendi fos provocat per alguna de les columnes llibertàries sortides de Barcelona. I això és molt significatiu. Parla de l'arribada els primers dies d'un vehicle amb quatre persones molt violentes vingudes de la capital catalana —un d'ells era de Màlaga, segons Pascual Ariste—, a qui responsabilitza de l'assassinat del capellà del monestir, però en tot moment afirma que qui controlava la situació era el Comitè local. Esmenta, també, que just abans de l'incendi havien arribat a la vila “tres o cuatro elementos más que convulsionaron toda la población”. Per la seva part, Juan Manuel Palacios, el 1955, va recollir que el 25 de juliol “el Comitè ejecutivo de la Villa” va prendre possessió del monestir, mentre que Pascual Ariste va afirmar de forma contundent que l'incendi va ser provocat pels “miembros del Comité, con el auxilio de unos forajidos que llegaron en un coche y camión procedentes de La Almolda”. L'episodi final de la violació del panteó reial i les tombes de les monges, amb l'arrossegament i escarni dels cossos, Arribas l'atribueix a la Columna Engels, però es va dur a terme quan l'incendi ja feia dies que s'havia produït. Igualment greu, això sí.

La Causa General

En un altre lloc, qui això escriu, ha reivindicat la necessitat de creuar diverses fonts, com l'expedient relatiu a Vilanova de Sixena inclòs dins la Causa General, avui conservada al Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca, consultable a la xarxa a través del portal PARES. Abans de res, cal fer palès que aquest procés va ser promogut per les autoritats franquistes i, per tant, tot el que es diu ha de qüestionar-se i confrontar-se amb altres fonts. Però el seu valor com a font de provisió de dades està fora de qualsevol dubte, i d'aquí que la Causa General sigui àmpliament consultada i emprada pels especialistes en el conflicte. Qui vulgui més informació sobre la validesa historiogràfica d'aquesta font, pot trobar-la a la xarxa en els diferents estudis que s'han publicat. En el cas de Vilanova de Sixena allò que es diu fa autèntica feredat, ja que a la “Hoja de Estado número 3”, signada per l'alcalde i el secretari de l'Ajuntament el 2 d'octubre de 1940, es considera sospitosos de l'incendi del monestir a deu homes amb noms i cognoms. Eren membres del Comité local i persones afins i, per tant, veïns del poble. A aquests noms s'ha d'afegir un veí més a qui, el 1958, també s'acusa de l'incendi i saqueig.

A la “Hoja de Estado número 3” hi ha una sentència molt dura just a sota dels noms dels deu sospitosos: s'afegeix que en l'incendi hi van col·laborar “la casi mayoría de vecinos”. Aquesta darrera afirmació és sorprenent. Com és possible que un alcalde falangista, que ja apareix com a regidor del poble el 1931, acusi dels fets als veïns del poble? Com pot ser que això ocorri en una localitat on a les eleccions del febrer de 1936 la dreta va obtenir 392 vots i l'esquerra només 31, quan a la resta d'Espanya –en general– es van donar uns resultats completament inversos? La resposta cal cercar-la en allò succeït al poble tres anys abans, durant la insurrecció de la CNT, un moviment que va tenir gran èxit en els pobles de la zona. Els enfrontaments derivats van causar tres morts a Vilanova de Sixena, mentre que el total de víctimes a l'Estat va ser de 87. Com ja va apuntar Pascual Ariste, la relació és molt desproporcionada, cosa que indica que la situació al poble va ser molt conflictiva.

Pels fets de 1933 es va condemnar a diverses persones –del poble i foranes– que van ser amnistiades amb la victòria del Front Popular al febrer de 1936. Casualment, alguns noms són els mateixos que ens apareixen a la Causa General acusats de l'incendi del monestir. Allò ocorregut el 1933 va acabar dividint el poble en dues faccions rivals, i és altament probable que condicionés el resultat electoral de 1936. En paraules de Pascual: “Los crímenes del 33 generaron, tanto en los deudos de las víctimas y los ultrajados, como en las de los encarcelados, una ira y un odio visceral, que llevaron a posturas irreconciliables, y provocaron las posteriores venganzas, con horribles crímenes, que se produjeron en 1936”. Tornant a la Causa General, el que crida més l'atenció és que un poble que votava majoritàriament a la dreta el 1936, el 1940 fos acusat pel seu propi alcalde —allò de “la casi mayoría de vecinos”— de l'incendi del monestir.

L'expedient sobre Vilanova de Sixena que hi ha a la Causa General conté les declaracions d'alguns dels imputats per la crema del monestir.

Cap d'ells, com és lògic, acusa al Comité local, bàsicament, perquè ells eren ideològicament propers (militants de la CNT, la UGT o de les Joventuts Llibertàries). Tots declaren ignorar qui va provocar l'incendi. Solament un d'ells, Antonio Lerin Villas –el nom del qual donem perquè ha estat publicat en diferents llocs– afirma que cap al 20 o 21 de juliol van arribar des de Catalunya “varios camiones de milicianos, los cuales intentaban quemar el monasterio”. Lerin afegeix que “el referido Monasterio a los dos o tres días se vió arder”. Malgrat que, d'entrada, sembli que inculpa a aquestes milícies, al final va acabar reconeixent que ignorava qui havia intervingut en el succés. No ha d'estranyar que algú que en aquell moment es trobava a la presó d'Osca, i a qui s'imputava en els fets, intentés sembrar el dubte amb la incorporació al relat de les milícies catalanes. Lerin, cal dir-ho, el mateix any de la seva declaració (1943) va ser condemnat a mort. L'any següent va fugir de la presó d'Osca i el 1945 va ser arrestat a Barcelona. Finalment, va ser condemnat a dos anys de presó (segons el Dictionnaire des “guerrilleros” et resistants antifranquistes).

Malgrat aquests greus condicionants, el testimoni de Lerin va ser presentat com a prova per l'Ajuntament de Vilanova de Sixena al judici per les pintures murals de Sixena, la sentència del qual data del 4 de juliol de 2016. Suposem que l'Ajuntament ho va fer amb la voluntat de clarificar l'autoria de l'incendi. Sorprèn, però, que el consistori i el seu advocat no presentessin els altres documents als quals hem al·ludit, com és el cas de la “Hoja de Estado” en la qual l'alcalde del 1940 fa sospitosos als veïns del poble. I s'hauria d'haver presentat, també, el que diuen Palacios, Arribas o Pascual als seus respectius llibres. Amb totes aquestes fonts aplegades, segurament la jutgessa hauria tingut més clar a qui calia atribuir els fets, ja que a la sentència considera que el testimoni de Lerin no era suficient.

En conclusió, el contrast entre les diferents fonts permet suposar que en l'incendi hi van tenir molt a veure els habitants de la localitat, i que els responsables devien ser el Comité local, els veïns ideològicament afins i agitadors forans que van arribar de manera puntual. En tot cas, sembla que la gent d'esquerres estaven en minoria a la població, ja que al llistat de represaliats a l'Aragó que s'annexa al llibre editat per Julián Casanova i Ángela Cenarro (2014) consten 32 veïns de Vilanova de Sixena (hi manquen alguns que, per exemple, sí que consten a la Causa General). S'ha de tenir en compte, ambtot, que, abans de l'entrada dels nacionals al poble el 1938, van fugir 157 persones –segons Pascual Ariste–. En qualsevol cas, tant és si els culpables van ser sis, quinze o trenta-dos. La qüestió és que les fonts descriuen un panorama molt convuls que es remuntava al 1933, amb dos bàndols enfrontats i amb moltes qüestions pendents de resoldre. Res diferent del que es documenta en infinitat de pobles d'arreu de l'estat espanyol.

Un poble distanciat del monestir

A dia d'avui no s'ha donat a conèixer cap document que demostri que l'incendi va ser ocasionat per columnes llibertàries arribades de Catalunya sota el control de la Generalitat. La derivació reduccionista d'aquesta darrera afirmació, és a dir, “fueron los catalanes” o “fueron las milícias catalanas”, repetida acríticament en infinitat de fòrums, webs, articles de premsa, panells (des)informatius i converses de cafè, no paga la pena ni valorar-la perquè palesa un rerefons que res té a veure amb l'exercici de la ciència històrica. Més greu és, en canvi, que algun acadèmic de prestigi hagi volgut culpabilitzar al president Companys i al govern de la Generalitat de Catalunya i, fer-ho, a més, sense tenir en compte totes les fonts que aquí hem invocat.

Arribas, per raons òbvies, no va acabar d'assenyalar amb el dit als culpables. Era de Vilanova de Sixena. Eren els seus veïns i coneguts i calia tancar ferides. Però del seu relat es desprèn contínuament la responsabilitat del Comité local. Hi afegeix alguna frase lapidària, com que “El vecindario no concedió importancia alguna a la destrucción de Sijena”, actitud que justificava perquè, en un context com aquell, el que importava era salvar la vida. I tenia raó. Comenta igualment que, als veïns, “por atavismo racial el Monasterio les fuese siempre indiferente, por no decir que incluso por algunos odiado”, una postura que relacionava amb la posició de poder que les monges, “dueñas y señoras”, havien exercit sobre el poble al llarg dels segles.

*Alberto Velasco és el conservador del Museu de Lleida.

La samarreta de la constància

 Carles Capdevila 10/09/2016 19:42

Segueix-me

M’AGRADA que sigui la cinquena Diada massiva consecutiva i alhora es presenti com la menys històrica, tot i que la història es fa precisament amb totes les Diades, una darrere l’altra, i el que és històric és aquesta persistència massiva.

M’agrada que per un any no tingui la pressió dels rècords ni l’èpica de la superació ni l’expectativa de laperformance més innovadora, sinó la força brutal i incomparable de la constància.

M’agrada la idea artesanal de la samarreta que et pintes tu mateix abans de suar-la i l’oportunitat que ofereix de recordar els que no hi poden ser però sabem que hi serien.

M’agrada la descentralització i m’agraden els valors de llibertat, progrés, equilibri territorial, justícia social i cultura que s’han atorgat a les cinc convocatòries.

M’agrada l’esperit alegre i positiu i unitari dins la diversitat que noto en la gent que en fa els preparatius, malgrat les tensions lògiques dels partits, que avui m’agradarà veure aparcadíssimes.

M’agrada que hi siguin Puigdemont i Colau.

M’agrada la gent que està tan a punt que s’hi va apuntar la primera, i m’agrada la que avui hi anirà a última hora.

M’agrada tothom que ha anat vencent la mandra i es manté lleial a si mateix de veritat traint aquella part de si mateix que havia decidit que ja no faria cap més numeret, que fins quan havia de durar la broma.

M’agrada que en moments més complicats o confusos, en què no tot és tan fàcil ni sembla tan màgic i després de disgustos per atacs externs i errors propis, la Diada mantingui l’atractiu i aplegui centenars de milers de persones que tenen clar on van i que hi aniran.

M’agrada que el gest de preocupació o de tensió o de perplexitat o de desconcert o d’esgotament dels últims mesos en moltes cares avui sigui substituït pel millor i més franc dels somriures col·lectius.

M’agrada, la Diada del 2016.

11 de setembre: les raons i les excuses

Vicenç Villatoro10/09/2016 19:15

Segueix-me

NO SE M’ACUT CAP RAÓ per participar en les mobilitzacions de la Diada de l’any 2013, posem per cas, que hagi caducat en el 2016. Totes les raons que servien llavors, serveixen ara. Si algú pensava el 2013 que a Catalunya li calia un procés d’autodeterminació, no hi ha res de nou l’any 2016 que faci pensar el contrari. Si algú considerava l’any 2013 que la independència era la via, seria estrany que ho hagués deixat de pensar el 2016 (més aviat ara ho pensen alguns que no ho pensaven fa tres anys). Si algú ja sabia l’any 2013 que el procés exigia a la vegada el compromís polític de partits i institucions i l’impuls de la mobilització pacífica dels ciutadans, encara n’ha de ser més conscient l’any 2016 (tot i que ara el compromís de les institucions és més concret i visible). Hi ha les mateixes raons (o més) per participar-hi, però hi ha més excuses per no fer-ho. Legítimes i explicables, però excuses. La fatiga, la sensació que no cal que cada any hàgim de batre un rècord (però aquesta ja hi era també el 2013), la delegació en el front institucional... Són excuses, potser fins i tot bones excuses per no anar-hi. Però, a l’altre platet de la balança, hi ha les mateixes raons que hi havia per anar-hi, o més. I són bones raons.

Ciudadanos un partit creat a Catalunya i per catalans per combatre la immersió lingúistica a Catalunya i per defensar la supremencia del castella sobre el catalá; no entenc el odi que tenen a tot referencia a Catalunya Tinc un amic fill de militar nascut a Extremadura mes de 70anys i votant de ERC que la familia seva de Ciudadanos le diuen que "NO ENTIENDE QUE NO NACIDO EN CATALUÑA DEFIENDES TANTO Y MAS A CATALUÑA QUE MUCHOS CATALANES

Catalanisme popular? 1714!

"A l'onze de setembre sempre és benvingut tothom perquè representa la constatació de què un poble, quan decideix de forma unilateral davant l'imperi, mantenir-se lliure, pot caure derrotat però mai serà oblidat"

per Antonio Baños 10/09/2016

En una entrevista que vaig tenir l'oportunitat de fer-li a l'historiador i company Agustí Alcoberro sobre l'onze de setembre, va recordar un dels dietaris que ell mateix i Mireia Campabadal van rescatar pel volum Cròniques del setge de Barcelona de 1713-1714 editat per Barcino. Es tracta del dietari del monjo carmelità Manuel Soler del que Alcoberro destacà una premonitòria frase: "Lo estrago nos pot dir, però de vuy a 300 anys se'n recordarà" El monjo tenia tota la raó i les gestes, proeses i dignitat d'aquella ciutat solitària enfront dels imperis més bàrbars de l'època encara ens commou tres-cents anys després. Ens commou però pel que hem vist, no a tots. Una part de l'esquerra borbònica que tenia el costum d'anar a la platja cada diada, ha decidit (després de la derrota sense pal·liatius de les eleccions de juny) centrar-se en la conquesta del "relat" català. I s'han empescat aquesta pamema del "catalanisme popular ad hoc" que, en definitiva, vol allargar uns anyets més l'autonomisme fins que aquestes forces agafin aire.


El problema és doble: per una banda, l'atac d'interès que han tingut alguns per les dissorts de la nostra història, ha deixat palès una còsmica absència de coneixements per part d'aquests nous quadres dirigents i dels fills de la burgesia catalana (sector progre)
Des d'aquell gloriós moment rotllo "Ministerio del tiempo" que va tenir Joan Giner en qualificar Casanova com "militar carlí", fins a la patètica piulada d'en Jordi Guillot triant els morts populars del Camp de la bota per sobre dels del Fossar de les moreres perquè, com a consumidor, té dret a triar quina història ha passat i quina no. I finalment el també tristíssim intent d'Albano Dante Fachin de fer-nos creure que la diada de Sant Boi es va fer allà perquè era el cinturó roig i perquè estava plena d'autonomistes arribats amb la immigració i catalans de l'esquerra fraterna. I s'oblida (ignorància o manipulació?) que Sant Boi va ser triada precisament perquè s'hi troba la tomba del "burgès" i "carlí" Rafael Casanova.


Per això és fonamental que avui sapiguem que sí. Que sí, volem homenatjar el catalanisme popular. I per això l'onze de setembre proclamem la vigència de la lluita per la llibertat en el seu sentit més ampli i recordem la dignitat que representa que un poble abandonat per tothom s'enfrontés sense covardia, aquell dia del 1714, no només a Espanya i França sinó també i sobretot, a l'absolutisme i la tirania.


El catalanisme popular està enterrat al Fossar. Va lluitar al Baluard de Jonqueres, va carregar a cavall pel Born amb Villarroel. El catalanisme popular era assetjat a Cardona i lluitava per les muntanyes plenes de miquelets. I en acabat, aquest catalanisme popular va començar una guerra sorda i victoriosa: la guerra de la memòria que ens ha portat fins avui.
No ens deixem engalipar pel postmodernisme discursiu que tot ho barreja. A l'onze de setembre sempre és benvingut tothom perquè representa, no tan sols la memòria de les llibertats catalanes, sinó la constatació de què un poble, quan decideix de forma unilateral davant l'imperi, mantenir-se lliure, pot caure derrotat però mai serà oblidat. Honor doncs als caiguts al fossar de les Moreres i al Camp de la Bota. Al Conseller en cap que descansa a Sant Boi i els que encara ho fan als marges de tantes carreteres. Són els mateixos.

Els súbdits més estimats

David González

Barcelona. Diumenge, 11 de setembre de 2016
3 minuts

Si Espanya fos un Estat que pogués mirar cara a cara la Història, avui, 11 de setembre, hauria de celebrar la seva festa nacional. Ho dic, sense cap ànim d'ofendre –quin poble o construcció nacional no guarda cadàvers antics en el fons de l'armari?– perquè, al capdavall, avui fa 302 anys que es va unificar el Regne d'Espanya; o més ben dit, que el Regne va ser un de sol amb el, ara sí, Estat. La "unitat" del Regne i de l'Estat es va forjar, insisteixo, com en molts altres casos, sobre els fonaments d'una victòria militar contra una part dels súbdits –en aquest cas rebel·lats– del Rei de les "Espanyes", del borbó Felip V: o sigui, els catalans que van ser sotmesos a idèntica jurisdicció que tota la resta però "per dret de conquesta".

L'altra reconquesta. Aquesta, la de la Guerra de Successió, i, per contraposició a la medieval dels territoris musulmans, reconquesta contra cristians. Cristians "de nació" catalans, com es deia en l'època, al·ludint a la terra o "pàtria" primera i a la llengua. Així va néixer el modern Estat espanyol. Anul·lant a mata-degolla la diversitat també peninsular de la Monarquia dels Àustries, en què tan estrangers a Castella, esclar, eren els catalans com els flamencs. Sobre aquest odi es va delimitar l'actual "finca indivisible", per dir-ho a la manera del registrador Rajoy. Sobre la supèrbia d'un monarca, Felip V, el primer borbó, fent mèrits a canonades davant del seu avi Lluís XIV, el totpoderós Rei Sol, fins al punt d'arribar a espantar-lo, amb una obstinació i una malvolença que va sorprendre el món.

En la història saben greu les violències contra els "propis", les violències executades a casa. D'xexemples en sobren. Des d'aquí fins al Japó. Per això, sempre serà més suportable per a Espanya commemorar la seva festa nacional el 12 d'octubre, festa de la Hispanitat i fins fa no tantes dècades, "Dia de la Raça". Al cap i a la fi, qui plorarà per aquells desgraciats "indis" del pare Las Casas, que sempre hauran d'agrair a la "gloriosa mare pàtria" haver-los atorgat poc menys que l'estatut d'humanitat.

Invocant el principi d'"igualtat" entre tots els espanyols es nega als catalans que es pronunciïn sobre el seu futur polític democràticament

A Espanya se li fa difícil celebrar aquesta festa nacional que no celebra avui: el dia que –finalment– Sa Majestat va poder fer-se rei veritable "de tots els regnes que componen Espanya", com va pretendre Olivares amb Felip IV al segle anterior, el XVII. Aquest és el dia també que, en una ostentació de cinisme difícilment superable, es va establir el principi segons el qual "tots els espanyols (se suposa que també les espanyoles) són iguals davant de la llei". Justament el principi d'igualtat que tant s'invoca davant de l'anomenat "desafiament secessionista" català. Aquest principi que fa dir al registrador Rajoy que "el dret a decidir pertany a tots els espanyols". Aquest principi que fa dir al ministre Margallo que "un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és irreversible". Aquest principi que val per a tot i en virtut del qual es nega als actuals ciutadans i ciutadanes de Catalunya que es pronunciïn sobre el seu futur polític democràticament. Però no havíem quedat, segons totes les convencions dels drets universals, que tots els homes són lliures per regir les seves vides?

Les bases d'aquest nou Estat espanyol unificat es van establir un any abans de la caiguda de Barcelona, al Tractat d'Utrecht (1713), que va sancionar la pau entre Felip V i Anglaterra, fins aleshores el gran aliat dels catalans a la Guerra de Successió. El borbó va lliurar Gibraltar i altres possessions a Europa, la qual cosa li va permetre obtenir el reconeixement internacional de les renovades fronteres de la seva monarquia. Però com que la reina de la Gran Bretanya tenia mala consciència per l'abandonament a la seva sort dels catalans, i "vist que no deixa d'instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat conservin il·lesos i intactes els seus antics privilegis", és a dir, les seves llibertats, Felip V es va dignar a concedir-los ni més ni menys que "tots aquells privilegis que posseeixen tots els habitants de les dues Castelles, que, de tots els pobles d'Espanya, són els més estimats pel Rei". Què més es podia demanar? I, tanmateix, allà segueixen 302 anys després. Ni celebren (es poden celebrar les derrotes?) ni deixen celebrar. Tossudament alçats contra el Rei, la llei, l'ordre, el ministre Margallo i Rajoy, el registrador.

Sense referèndum ho tenen magre

"Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l’acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla"

per Víctor Alexandre 11/09/2016

La política espanyola està atrapada en un atzucac que, com més mesos passen, més posa en relleu els extrems a què pot arribar la manca de cultura de pacte. És una qüestió que té mala peça al teler, perquè per entendre que no són les victòries militars, ni les amenaces, ni els exabruptes el que ha fet avançar la humanitat, sinó el raonament, cal tenir capacitat de diàleg. Especialment de diàleg entre oponents. Espanya, però, no dialoga mai, perquè el diàleg, el pacte, l’acord entre oponents, en la seva cultura, és percebut com una rendició en tota regla, i això no s’ho pot permetre mai una cultura conqueridora, coercitiva i subjugadora com aquella.

De pactar entre iguals –PP i Ciudadanos–, sí que en saben, però la idea d’un pacte PP-PSOE els esgarrifa, cosa que costa d’entendre, perquè, ben mirat, llevat d’algunes qüestions puntuals, tots dos partits tenen moltíssimes coses en comú. D’entrada, afirmar que el PSOE és un partit d’esquerres resulta tan hilarant com ho seria que algú digués que la CUP és un partit de dretes. Però tots els productes necessiten una etiqueta que els identifiqui, i el PSOE també, és clar. Que sigui certa ja és una altra cosa. Sigui com vulgui, això és superflu comparat amb l’atzucac a què ens referíem. I és que, acostumats com estaven al bipartidisme –avui governes tu, demà governo jo–, de sobte s’han trobat que els números no quadren. I tot, ves per on, per culpa de Catalunya!

En la història política espanyola no hi ha només manca de cultura de pacte, també hi ha tradició de no reconèixer l’existència nacional de Catalunya. Catalunya, fins no fa gaire, era únicament un grapat de vots que, en cas que no hi hagués majoria absoluta de PP o PSOE al Congrés de Madrid, resolien tots els problemes aritmètics a canvi d’alguna engruna. Ara les coses han fet un tomb espectacular i aquelles maniobres ja no són res més que contes a la vora del foc. Ara, a Catalunya, hi ha un govern independentista, i hi ha també una majoria independentista al Parlament. I això ho capgira tot. Absolutament tot, ja que el PP i Ciudadanos no sumen, i tampoc no ho fan PSOE i Podemos.

Per poder governar l’Estat espanyol, els polítics d’aquell país necessiten Catalunya. Però per obtenir els vots de Catalunya han d’acceptar la celebració d’un referèndum d’independència, i això els fa més pànic que l’arrencada d’un queixal en viu. De fet, topa frontalment amb la seva naturalesa dominadora, perquè implica moltes altres coses. Encara bo, si només fos el referèndum. Hi ha, a més, dues qüestions que en fan impossible l’acceptació: una és que les possibilitats espanyoles de perdre’l són immenses; i l’altra és que la celebració d’un referèndum, independentment de quin en fos el resultat, significaria reconèixer de manera irreversible que Catalunya és una nació d’Europa amb dret a decidir per si mateixa. I no cal dir que aquest reconeixement tindria conseqüències immediates en les relacions entre ambdós països i en el marc internacional.

La pregunta, doncs, és: com pensen sortir de l’atzucac? On pensen arribar amb pronunciaments com aquest del PSOE, que diu: “No pactarem amb els independentistes catalans”? Com s’ho faran, en definitiva, ignorant Catalunya? Una solució seria anar celebrant eleccions indefinidament. Al PP ja li va bé això de ser “govern en funcions”, perquè li permet romandre en el poder sense haver de sotmetre’s als controls parlamentaris. Però el ridícul davant del món, que ja és gegantí, esdevindria pur esperpent. Veurem com se’n surten. De moment, la vida els està ensenyant que la política no pot ser judicialitzada, que la política no es fa als tribunals, la política es fa als parlaments arribant a acords amb els contraris cada cop que els resultats d’unes eleccions no són favorables. I un altre ensenyament que els està fent la vida és que per més que vulguin ignorar Catalunya, per més que vulguin empobrir-la, escarnir-la, menystenir-la, Catalunya seguirà essent Catalunya, i no renunciarà, s’hi posin com s’hi posin, al seu dret a ser un Estat independent. La vida els està ensenyant tot això, una altra cosa és que ho vulguin aprendre.

A mi em fa molta gracia quan desde el nacionalisme es critica el model linguistic de C's.
Tenin en compte que Artur Mas, els fills de l'artur Mas i finalment els fills d'en Junqueras estudian en un sistema similar del que proposa C's. ( a escoles privades, clar)
I jo em pregunto: si els politics nacionalistes creuen que la inmersió es el millor, perque no ho volen pels seus fills? es curiós.

Recordar la data del començament del tractament colonial per a superar-lo

Aquest dia és l'11 de setembre al Principat, la Diada. A Mallorca se celebra el dia de l'entrada dels nostres avantpassats quan varen reconquerir aquests territoris, primer per a la corona d'Aragó, i sense deixar de ser-ho, per convertir-se en regne propi. Aquest dia és el 31 de desembre, encara que les autoritats que han volgut amagar la nostra catalanitat han inventat una altra diada també dins la primera desena de setembre. Al Principat, l'11 de setembre de 1714 les tropes borbòniques varen entrar victorioses a Barcelona, i això va suposar que la successió va anar a càrrec de Felip V, que arrabassaria per la força de les armes la sobirania dels catalans. Mallorca resistiria encara 10 mesos més, fins al mes de juliol de 1715. Tropes mallorquins havien lluitat colze a colze amb les tropes principatines a favor de mantenir l'estirp dels Àustries, que sí respectaven la sobirania.

Com que la guerra de Successió és un fet clau en el futur desenvolupament dels territoris que integraven la corona d'Aragó, he volgut llegir uns quants folis sobre el desenvolupament d'aquesta guerra; per això he triat un text de dos estudiosos d'aquesta guerra, que han trescat als arxius de tots els territoris implicats, als de Castella, als de França, als d'Anglaterra i a altres països on hi havia informació. Per això utilitzaré fragments d'un dels seus capítols al volum V d'Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, el que correspon a La guerra de Successió. Els historiadors són Joaquim Albareda i Salvadó, professor de la universitat de Girona i Carme Pérez Aparicio, professora de la universitat de València. El 1714, al Principat, i el 1715, a Mallorca, s'inicia un període de colonització dels pobladors d'aquestes terres, de repressió i de persecució dels trets que els distingien dels habitants del territori de Castella. Des de llavors hem viscut colonitzats, encara que molts no se n'han adonat, perquè els governs colonitzadors ho han negat i així ho han fet creure, però el tant per cent de l'espoli que sofreixen els territoris dels PPCC, és a dir, dels doblers que se'n van al Govern de l'Estat i no tornen, demostren clarament el tractament colonial, com afirma Cristòfol Soler, expresident del Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Una altra feta que s'ha de recordar i que també demostra que quan s'entra en un període democràtic s'ha de restituir el que s'ha aconseguit per la força de les armes i pel dret de conquesta, podem llegir el que diuen els historiadors citats: “El 12 de setembre, Berwick, en entrar a la ciutat, segons el pagès d’Anglesola Aleix Ribalta, quedà astorat de l’heroïcitat dels barcelonins: “Vehent que los menestrals, tothom se’n va anar a treballar de son ofici, preguntà lo general que ahont era la guarnició; respongueren que los soldats eran aquells menestrals que treballavan, del que quedà pasmat dit general, que una ciutat sola se agués de defensar de dos armadas de un citi tan llarch.” Aleshores, les autoritats borbòniques van exercir el dret de conquesta damunt de tot Catalunya: començava una etapa de persecució implacable de les persones que s’havien significat pel seu austriacisme. De fet, les autoritats franceses, tot just iniciada la guerra a Catalunya, el 1706, ja havien previst unes mesures repressives dràstiques per quan la dominarien. Amelot havia disposat l’abolició de les institucions i dels privilegis.”

El divendres dia 9, aquí i a la plaça Major es va fer un acte de suport a la República catalana i a l'exercici democràtic del dret a decidir dels principatins. Una representació dels sobiranistes de Mallorca varen acudir i es varen adherir a la Diada de dia 11 del Principat. Alguna de les persones que varen intervenir a l'acte des de dalt del cadafal varen manifestar l'espoli fiscal que continuàvem tenint encara 16 anys després d'haver començat el segle XXI. I la manca d'infraestructures que això suposava: tren tercermundista que arriba a pocs indrets, aules prefabricades a l'escola perquè els doblers que pagam no tornen, una sanitat amb manca de metges, persones grans sense residència ni ajudes suficients a la dependència, etc. Llavors vaig quedar astorat, quan vaig poder llegir que tot això feia més de tres-cents anys que havia començat a l'escrit que ja he citat: “Ben aviat, també, els catalans patiren una altra mena de repressió que reportà guanys ingents al nou règim: la fiscal. El 1713 Felip V havia creat la Superintendència, organisme d’inspiració francesa, dirigida per José Patiño Rosales, que concentrava a les seves mans tots els recursos econòmics per tal d’assegurar el manteniment dels exèrcits d’ocupació de Catalunya. Immediatament imposà elevades tributacions, que se sobreposaven l’una a l’altra sense que els catalans les poguessin pagar, les quals significaren endeutament i més repressió, perquè els qui no les satisfeien eren empresonats, tal com succeí a Francesc Bellsolell que, al cap d’uns anys, escrivia: “Apar impossible lo poder-se sostenir la província, que per gran miracle de Déu se pot dir nos podíem mantenir, que tot era a força del gran treball”. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic fou el de Berga. Tot i que els berguedans havien rebutjat l’atac dels austriacistes pel juny del 1714, i s’havien fet mereixedors de l’anomenada de “botiflers”, les noves autoritats filipistes no van tenir contemplacions a l’hora de percebre les quantitats assignades a la vila, tot i que el Consell, perplex, escriví a Patiño que “havia agotado todos los caudales, de forma que para pagar hasta la quinta paga, han vendido gustosos los naturales sus frutos y alajas; se les han puesto granaderos a comer a discreción; se les ha privado la salida de la villa hasta haver pagado; y haviendo executada lo mesmo para los pagos de marzo y abril ha aprovechado poco estas diligencias, pues unos con solloços y llantos y otros desertando de la villa todos los días, responden a estas pagas por ser evidente su total imposibilidad”. Fins i tot el governador del castell els féu costat, davant l’evidència de la precarietat dels habitants, i informà que havia hagut de privar-los de sortir de la vila fins a sis dies perquè paguessin, i que unes vuitanta famílies havien abandonat Berga en la impossibilitat de satisfer la contribució filipista. Quedava clar que una cosa era la fidelitat que els vassalls devien al rei, i l’altra el rigor implacable de l’absolutisme que s’acabava d’imposar.” Esperam que des del Principat ens marquin el camí.

Qui desconnecta de qui?

«Espanya ha decidit desconnectar de Catalunya abans que Catalunya ni tan sols intentés trencar. Hi ha silencis que són ensordidors»

Germà Capdevila | 13/09/2016 a les 00:00h

Mentre aquí a Catalunya dediquem l'endemà de la Diada a debatre com desconnectarem, si amb un referèndum, amb una declaració parlamentària, amb unes eleccions constituents o amb una pujada a peu al Canigó, a Espanya han decidit que s'han cansat d'esperar i han desconnectat ells.

Hi ha silencis que són ensordidors. El mutis de l'esquerra espanyola davant les declaracions obscenes del ministre Garcia Margallo es va veure agreujat per l'absència de cap missatge, cap referència a una nova mobilització massiva a Catalunya. Ni Pedro Sánchez, ni Pablo Iglesias, ni Alberto Garzón. Abans que qualsevol referència a Catalunya resti vots a Galícia o Euskadi, millor desconnectar.

Els mitjans espanyols van amagar i dissimular l'èxit de la Diada tant com van poder. Ells també han desconnectat. Fins i tot el diari que havia estat buc insígnia del progressisme espanyol i català ha decidit suprimir l'únic racó on el català era present de forma diària: els inofensius mots encreuats, que ara seran setmanals i arraconats en un suplement.

Rajoy també va fer ahir un ús polític del silenci, en parlar de diferents temes d'actualitat sense ni tan sols esmentar la manifestació de la Diada. En cap país d'Europa un president del govern o primer ministre menysprearia un reclam popular tan intens i sostingut en el temps com el dels catalans. L'única referència va anar a càrrec de Sáenz de Santamaria (famílies destrossades i tal) i Garcia Margallo (abans un atac terrorista que la independència de Catalunya, ja ho sabeu).

Sigui quin sigui el camí que triï la majoria parlamentària per fer efectiva la independència, torna a demostrar-se a bastament que hom no pot esperar cap moviment de l'Estat que no sigui la guerra bruta i l'assetjament judicial. Convindria tenir-ho present. Ells ja han desconnectat. Ara ens toca a nosaltres.

Gran munió d'estelades avui al Camp Nou!

Dret a decidir la croqueta

"Aquesta Mercè serà més emocionant que mai perquè hi haurà dos pregons simultanis. O sigui que caldrà triar"
per Salvador Cot 14/09/2016

La nova política s'ha fet vella, de cop, amb el pregó de la Mercè d'enguany. Ada Colau ha optat perquè sigui l'establishment qui s'adreci als barcelonins per boca d'un columnista d'El País, el diari més combatiu en defensa del règim del 78 i l'statu quo que deriva dels pactes de la transició. D'aquesta manera, gràcies a l'alcaldessa el pregó oficial s'arrenglera amb la tesi oficial, en harmonia amb el missatge que arriba des del Madrid polític i mediàtic. Moqueta, copa de cava i ordre establert. I dret a decidir la croqueta.

I molt lluny del Saló de Cent, el pregó alternatiu de Toni Albà/Felip V, sorgit de les associacions cíviques i de la decisió d'expressar, popularment, la discrepància amb les velles estructures de l'estat com també -i sobretot- de la voluntat d'assumir el propi futur. El palau i el carrer; el pregoner oficial i el pallasso que se'n riu; els de dalt i els de baix. La gent ha assumit la pròpia autodefensa des del sarcasme contra el poder, això és Catalunya des de fa tres segles.

En qualsevol cas, aquesta Mercè serà més emocionant que mai perquè hi haurà dos pregons simultanis. O sigui que caldrà triar. Jo, si se'm permet, prefereixo el de Toni Albà. El que dirà l'altre ja m'ho sé, de tota la vida.