ADVERTENCIAS

Baliga-balaga · 18/08/2016, 19:32

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

El Congrés ovaciona Joan Tardà després de defensar els guerrillers antifranquistes

---

Rufián a la Defensora del Pueblo: '¿Dónde estaba cuando se echaba a la gente de su casa a patadas?

---

Grandes Tardà y Rufián!

Bump:

Cita:

Iniciado por Tunel

Quan arribi l'inevitable xoc de trens tothom s'haurà de definir. Llavors veurem quin camí pren Ada Colau.

Com asenyalava Manuel Delgado, no hi podem pas comptar amb aquesta gent. Si de cas amb alguns dels seus votants però no pas amb els dirigents podemites i cia, només fan que posar-hi pals a les rodes a l'alliberament de Catalunya que comportaria una millora de les condicions de vida de la població, però realment no fan res per millorar dites condicions. L'eterna vaguetat és el seu estat natural, infinita indefinició.

Baliga-balaga · 20/08/2016, 01:34

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Tres segles pagant el beure

"El que distingeix un estat democràtic d'una altra cosa no és l'existència de clavegueres sinó que, quan afloren, l'opinió pública s'escandalitza i s'exigeixen dimissions immediates"

per Salvador Cot 19/08/2020

Totes les persones que s'han manifestat per la independència al llarg d'aquests anys han pagat, via impostos, els sous, els complements i les dietes dels agents espanyols que es dediquen a extorsionar mafiosament qualsevol persona, amb l'únic requisit que a ells els sembli que pot tenir informació perjudicial per a algun personatge rellevant en el camp independentista. De la mateixa manera que es paga amb diner públic la campanya propagandística de les ambaixades espanyoles contra l'opció sobiranista catalana.

En el cas de la Banda Privada Andorrana, almenys els seus responsables s'han atrevit a denunciar davant la jutgessa "amenaces i extorsions" d'alts comandaments de la policia espanyola a la recerca de dades contra Pujol, Mas i Junqueras. Dins les fronteres espanyoles, res. Ni tan sols se li ha pogut fer una pregunta al ministre de l'Interior sobre la seva activitat en el camp del xantatge. A Fernández Díaz també se li continua pagant el sou amb els impostos dels catalans, independentistes inclosos.

Potser algun dia la República Catalana també ordenarà actuacions d'aquest tipus. Esperem que no però, de fet, el que distingeix un estat democràtic d'una altra cosa no és l'existència de clavegueres sinó que, quan afloren, l'opinió pública s'escandalitza i s'exigeixen dimissions immediates. A Espanya no. Espanya s'ha quedat en el punt mig entre la impunitat de la dictadura franquista i els usos d'una democràcia occidental, on els impostos són sagrats.

http://elmon.cat/opinio/15254/tres-segles-pagant-el-beure

----

Tres siglos apaleados

"Lo que distingue un estado democrático de otra cosa no es la existencia de alcantarillas sino que, cuando afloran, la opinión pública se escandaliza y exigen dimisiones inmediatas"

por Salvador Cot 08/19/2020

Todas las personas que se han manifestado por la independencia a lo largo de estos años han pagado, vía impuestos, los sueldos, los complementos y las dietas de los agentes españoles que se dedican a extorsionar mafiosament cualquier persona, con el único requisito de que a ellos les parezca que puede tener información perjudicial para algún personaje relevante en el campo independentista. De la misma manera que se paga con dinero público la campaña propagandística de las embajadas españolas contra la opción soberanista catalana.

En el caso de la Banda Privada Andorrana, al menos sus responsables se han atrevido a denunciar ante la juez "amenazas y extorsiones" de altos mandos de la policía española en busca de datos contra Pujol, Mas y Junqueras. Dentro de las fronteras españolas, nada. Ni siquiera se le ha podido hacer una pregunta al ministro del Interior sobre su actividad en el campo del chantaje. A Fernández Díaz también se le sigue pagando el sueldo con los impuestos de los catalanes, independentistas incluidos.

Quizás algún día la República Catalana también ordenará actuaciones de este tipo. Esperamos que no pero, de hecho, lo que distingue un estado democrático de otra cosa no es la existencia de alcantarillas sino que, cuando afloran, la opinión pública se escandaliza y exigen dimisiones inmediatas. En España no. España se ha quedado en el punto medio entre la impunidad de la dictadura franquista y los usos de una democracia occidental, donde los impuestos son sagrados.

Baliga-balaga · 21/08/2016, 18:29

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

ERC exigeix retornar a Catalunya documents de l'Arxiu Militar d'Àvila requisats per la Gestapo

La petició va acompanyada d'un termini màxim per complir-la de sis mesos

per E.P. 21/08/2016

arxiu-militar-davila

Arxiu Militar d'Àvila. | E.P.

El grup parlamentari d'ERC ha presentat al Congrés dues proposicions en les quals, a més de reclamar la devolució "immediata" de documents catalans que encara estan a l'Arxiu de Salamanca, exigeix restituir a la Generalitat documentació de l'Arxiu Militar d'Àvila que el 1940 va ser requisada per la Gestapo a les oficines del Govern català de París.

Les proposicions, presentades pel diputat Xavier Eritja, pretenen la devolució immediata a la Generalitat de Catalunya dels documents confiscats amb motiu de la Guerra Civil així com la "identificació de la documentació del Govern català" requisada per la Gestapo.

En aquestes iniciatives, recollides per l'agència Europa Press, la formació independentista critica que encara no s'hagi portat a terme aquesta devolució: "No només no s'ha complert sinó que tot apunta que existeix la voluntat política d'entorpir el desenvolupament i compliment de la llei".

Papers de Salamanca

Respecte a la primera proposta referent als 'papers de Salamanca', critiquen que l'últim lliurament de documentació data de l'any 2011 i que des d'aleshores, malgrat els treballs realitzats per la Comissió Mixta de Cultura de la Generalitat de Catalunya, "no s'ha portat a terme cap altra devolució".

D'igual manera, recorden que fa quatre anys la Comissió de Cultura del Congrés dels Diputats va debatre i va aprovar per majoria una proposició no de llei presentada pel mateix partit sobre la devolució de la documentació confiscada a Catalunya. A més, es va establir un termini de sis mesos per al seu compliment que "el govern no va complir", lamenten.

"És evident que el govern pretén blindar, mitjançant una actuació arbitrària i contrària a la llei, la requisa i mantenir l'oprobi de les víctimes. La llei mana a la Generalitat de Catalunya ordenar i portar a terme el procés de retorn i localització dels hereus dels qui van ser espoliats", contínua el text.

Assalt nazi a la seu de la Generalitat a París

La segona proposició fa referència als textos que es troben a l'Arxiu Militar d'Àvila: uns documents confiscats per la policia nazi a París després d'assaltar la seu de la Generalitat el 1940. Aquestes transferències es van realitzar en temps de govern franquista, "com a testimoni i trofeu de l'acte de conquesta portat a terme per les columnes de l'exèrcit"

Es componen de documents generats de l'actuació feta a França dedicada a la difusió de la cultura catalana i referents a l'acció del Govern. Des d'ERC assenyalen que "la restitució dels abusos i actes de confiscacions nazis són un deure assumit de norma general per tots els governs europeus", com ho han fet fa poc els reis dels Països Baixos després de retornar el quadre 'El bosc de la Haia amb una vista del Palau Huits ten Bosch', requisat pels nazis.

D'aquesta manera, ERC insta el Congrés dels Diputats a, en un període "no superior a sis mesos", retornar l'esmentada documentació a la Generalitat perquè la reincorpori al seu arxiu institucional, coincidint amb el compliment dels 75 anys de la detenció del president Lluís Companys.

http://elmon.cat/noticia/167771/erc-exigeix-retornar-a-catalunya-documents-de-larxiu-militar-davila-requisats-per-la-gestapo

-----

ERC exige volver a Cataluña documentos del Archivo Militar de Ávila requisados por la Gestapo

La petición va acompañada de un plazo máximo para cumplirla de seis meses

por E.P. 08/21/2016

Archivo Militar de Ávila. | E.P.

El grupo parlamentario de ERC ha presentado en el Congreso dos proposiciones en las que, además de reclamar la devolución "inmediata" de documentos catalanes que aún están en el Archivo de Salamanca, exige restituir a la Generalidad documentación del Archivo Militar de Ávila que en 1940 fue requisada por la Gestapo en las oficinas del Gobierno catalán de París.

Las proposiciones, presentadas por el diputado Xavier Eritja, pretenden la devolución inmediata a la Generalidad de Cataluña de los documentos incautados con motivo de la Guerra Civil así como la "identificación de la documentación del Gobierno catalán" requisada por la Gestapo.

En estas iniciativas, recogidas por la agencia Europa Press, la formación independentista critica que aún no se haya llevado a cabo esta devolución: "No sólo no se ha cumplido sino que todo apunta a que existe la voluntad política de entorpecer el desarrollo y cumplimiento de la ley ".

Papeles de Salamanca

Respecto a la primera propuesta referente a los 'papeles de Salamanca', critican que la última entrega de documentación data del año 2011 y que desde entonces, a pesar de los trabajos realizados por la Comisión Mixta de Cultura de la Generalidad de Cataluña, "no se ha llevado a cabo ninguna otra devolución".

De igual modo, recuerdan que hace cuatro años la Comisión de Cultura del Congreso debatió y aprobó por mayoría una proposición no de ley presentada por el mismo partido sobre la devolución de la documentación incautada en Cataluña. Además, se estableció un plazo de seis meses para su cumplimiento que "el gobierno no cumplió", lamentan.

"Es evidente que el gobierno pretende blindar, mediante una actuación arbitraria y contraria a la ley, la requisa y mantener el oprobio de las víctimas. La ley manda a la Generalidad de Cataluña ordenar y llevar a cabo el proceso de retorno y localización de los herederos de los que fueron expoliados ", continua el texto.

Asalto nazi en la sede de la Generalitat en París

La segunda proposición se refiere a los textos que se encuentran en el Archivo Militar de Ávila: unos documentos incautados por la policía nazi en París después de asaltar la sede de la Generalitat en 1940. Estas transferencias se realizaron en tiempos de gobierno franquista , "como testigo y trofeo del acto de conquista llevado a cabo por las columnas del ejército"

Se componen de documentos generados de la actuación realizada en Francia dedicada a la difusión de la cultura catalana y referentes a la acción del Gobierno. Desde ERC señalan que "la restitución de los abusos y actos de confiscaciones nazis son un deber asumido de norma general para todos los gobiernos europeos", como lo han hecho recientemente los reyes de los Países Bajos tras retornar el cuadro 'El bosque de la Haya con una vista del Palacio ocho ten Bosch ', requisado por los nazis.

De esta manera, ERC insta al Congreso, en un período "no superior a seis meses", devolver dicha documentación a la Generalitat para la reincorpore a su archivo institucional, coincidiendo con el cumplimiento de los 75 años de la detención del presidente Lluís Companys.

-------

Indepes nazis? Sí? Segur?...

Baliga-balaga · 22/08/2016, 00:26

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

Un setembre de llibertat: caldrà defensar les institucions

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Tenim poder i hem d’exercir-lo. Tot i que som en el camí de recuperar la plena sobirania que ens van prendre, molt sovint encara sembla que no en som conscients. Hauria estat bé, per exemple, que el Parlament enviés (en resposta a la seva) una notificació als membres de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per comminar-los que deixin d’amenaçar d’una vegada els representants del poble de Catalunya. I quan, d’aquí poc, arribi la inhabilitació de la presidenta Forcadell, convindrà defensar-la i mantenir-la en el seu lloc, encara que el dependentisme abandoni les institucions. Podria ser el punt de no retorn. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

REBUTJAT. Com la majoria dels sobiranistes, m’he resistit massa temps a acceptar quin és el sentit últim de l’acció política dels QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78. A Catalunya són ja la seva darrera trinxera, mentre l’establishment valora si és a temps de construir-ne alguna altra al darrera al voltant de les restes d’Unió i dels pocs dissidents de l’antiga Convergència com el marit d’Inés Arrimadas. Aquesta setmana, Lluís Rabell ha dit que se senten rebutjats de la mobilització de la Diada. Qui no recorda l’encerclament patètic de la Caixa, amb Camats i Herrera. L’estratègia és clara: cada any, atacar la mobilització de la Diada, com si fos la primera vegada que se’n desmarquen, quan la realitat és que no hi han col·laborat mai. Que segueixin el seu decantament dependentista i ens deixin en pau.

RÈGIM. Des de les pàgines de l’abans solvent diari “El País”, com més va, més òrgan d’opinió de l’establishment i el seu instrument polític privilegiat, Ciudadanos, la pressió sobre el partit socialista creix exponencialment. Les forces que han bastit i viscut del Règim del 78 comencen a sotmetre el PSOE en general i concretament Pedro Sánchez i el seu equip dirigent a uns nivells de pressió desconeguts fins ara. La consolidació del pacte entre el PP i Ciudadanos ajudarà a pujar la temperatura de la caldera al punt d’ebullició. Veurem si el secretari general del partit és capaç de resistir el foc creuat. Cada dia serà més difícil resistir la cadència i la potència del foc exterior, per molt ben parapetat que Sánchez estigui a l’interior del partit; però ho serà encara més quan les bales comencen a arribar des de dins. Nosaltres, crispetes i a gaudir de la funció.

REFERENTS. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles. Hem parlat molt del nacionalisme banal, aquell que dóna per feta la presència de l’espanyolisme en qualsevol escenari, mentre cal justificar cada pas del sobiranisme. També caldria parlar, en el cas del Regne d’Espanya, d’un feixisme banal. Que el compte oficial de l’Exèrcit de Terra a twitter utilitzi les paraules d’un article publicat al diari falangista “El Alcázar” el 1949 per l’escriptor Camilo José Cela, en lloança del militar feixista i fundador de la guàrdia civil Millán Astray, com a reacció a la derrota de Rafael Nadal en el partit per la medalla de bronze de la competició de tennis dels Jocs Olímpics explica ben a les clares en quin tipus de societat som. Només un boig no voldria fugir-hi quan abans.

SECTARISME. No hi ha setmana en la qual els QWERTY no ens ofereixen un nou exemple de malaurat sectarisme. Després de la patètica ofensiva per expulsar de la memòria col·lectiva del país les institucions sobiranes de dret púbic anteriors a la conquesta castellana i la implantació del règim borbònic (els efectes de totes dues coses, encara vigents), durant la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, el president de l’Institut d’Estudis Català ha donat a conèixer la retirada de la subvenció de 5.500 euros rebuda fins ara de l’Ajuntament de Barcelona; la professora Elisenda Paluzie explicava a les xarxes socials poc després que el consistori de la capital hi destina, en canvi, 50.000 a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). Col·locar en càrrecs només els meus, donar feina només als meus, fer sentir la veu només dels meus. Sectarisme en estat pur. Nova política en busca de l’hegemonia.

UNILATERALITAT. L’unionisme ha fet de la unilateralitat un tòtem en negatiu, sobretot, perquè saben que és el nostre obre-llaunes. Mentre acusen l’independentisme de pensament màgic, no paren de repetir consignes increïbles. Parlen de coses com ara una República Catalana sobirana però no independent (cas únic al món), com en el cas de Gerardo Pisarello al debat organitzat per l’ANC de Gràcia aquesta setmana. Ell i altres líders encomunistes parlen de la necessitat de guanyar aliats per assegurar el reconeixement internacional: una altra mostra evident d’irrealisme. Ningú, però ningú, reconeixerà Catalunya com a estat independent, ni farà cap mostra pública de tenir la més mínima intenció de fer-ho, precisament fins al moment en el qual les institucions catalanes exerceixin la sobirania real sobre el seu territori. No hi haurà cap reconeixement abans de la independència. I la independència només és possible de manera unilateral. Sense unilateralitat, res de res.

VIA. Durant l’estiu tampoc no hi ha treva. El desastre del sistema ferroviari català propiciat per l’antiga RENFE no descansa mai. En el darrer cas, aquesta setmana, màquines de tren de fa trenta anys, progressivament desplaçades fins a Catalunya per fer-les rodar sobre infraestructures en un estat degradat per la desinversió, del tot lamentable. L’acceptació per part de la Generalitat de la modificació dels horaris per part de l’operadora, de moment, sembla que només ha servit perquè RENFE s’estalviï els diners de les compensacions per retard a les quals havia de fer front fins ara. Atès que és evident que el govern espanyol ens castiga amb nul·les inversions per raons polítiques, convindria que el Departament de Territori i Sostenibilitat mantingués una actitud extremadament exigent a l’hora d’analitzar si els nous compromisos de l’empresa ferroviària s’estan complint o no. Perquè tothom sap que no complirà.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

http://www.directe.cat/noticia/521021/un-setembre-de-llibertat-caldra-defensar-les-institucions

----------

Un septiembre de libertad: habrá que defender las instituciones

Cataluña en tiempo de sedición: resumen de siete días entre la agresión y la resistencia.

Tenemos poder y debemos ejercerlo. Aunque estamos en el camino de recuperar la plena soberanía que nos tomaron, muy a menudo aunque parece que no somos conscientes. Hubiera estado bien, por ejemplo, que el Parlamento enviara (en respuesta a la suya) una notificación a los miembros de la Sala de Gobierno del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña para conminar que dejen de amenazar de una vez los representantes del pueblo de Cataluña. Y cuando, dentro de poco, llegue la inhabilitación de la presidenta Forcadell, convendrá defenderla y mantenerla en su lugar, aunque el dependentismo abandone las instituciones. Podría ser el punto de no retorno. Estos son algunos de los grandes temas de la semana.

RECHAZADO. Como la mayoría de los soberanistas, me he resistido demasiado tiempo a aceptar cuál es el sentido último de la acción política de los QWERTY. A estas alturas, sin embargo, no puede estar más claro que trabajan al servicio del statu quo borbónico del 78. En Cataluña son ya su última trinchera, mientras el establishment valora si es a tiempo de construir alguna otra detrás alrededor de los restos de Unión y de los pocos disidentes de la antigua Convergencia como el marido de Inés Arrimadas. Esta semana, Lluís Rabell ha dicho que se sienten rechazados de la movilización de la Diada. Quién no recuerda el cerco patético de la Caja, con Camats y Herrera. La estrategia es clara: cada año, atacar la movilización de la Diada, como si fuera la primera vez que se desmarcan, cuando la realidad es que no han colaborado nunca. Que sigan su decantación dependentista y nos dejen en paz.

RÉGIMEN. Desde las páginas de la antes solvente diario "El País", cada vez, más órgano de opinión del establishment y su instrumento político privilegiado, Ciudadanos, la presión sobre el partido socialista crece exponencialmente. Las fuerzas que han construido y vivido del Régimen del 78 comienzan a someter el PSOE en general y concretamente Pedro Sánchez y su equipo dirigente a unos niveles de presión desconocidos hasta ahora. La consolidación del pacto entre el PP y Ciudadanos ayudará a subir la temperatura de la caldera al punto de ebullición. Veremos si el secretario general del partido es capaz de resistir el fuego cruzado. Cada día será más difícil resistir la cadencia y la potencia del fuego exterior, por muy bien parapetado que Sánchez esté en el interior del partido; pero lo será aún más cuando las balas comienzan a llegar desde dentro. Nosotros, palomitas y disfrutar de la función.

REFERENTES. Resulta estremecedor comprobar, una y otra vez, con el silencio absoluto de la izquierda española, hasta qué punto el fascismo impregna las instituciones españolas. Hemos hablado mucho del nacionalismo banal, aquel que da por hecha la presencia del españolismo en cualquier escenario, mientras hay que justificar cada paso del soberanismo. También habría que hablar, en el caso del Reino de España, de un fascismo banal. Que la cuenta oficial del Ejército de Tierra en twitter utilice las palabras de un artículo publicado en el diario falangista "El Alcázar" en 1949 por el escritor Camilo José Cela, en alabanza del militar fascista y fundador de la guardia civil Millán Astray , como reacción a la derrota de Rafael Nadal en el partido por la medalla de bronce de la competición de tenis de los Juegos Olímpicos explica bien a las claras en qué tipo de sociedad somos. Sólo un loco no querría huir allí cuando antes.

SECTARISMO. No hay semana en la que los QWERTY no nos ofrecen un nuevo ejemplo de desgraciado sectarismo. Tras la patética ofensiva para expulsar de la memoria colectiva del país las instituciones soberanas de derecho púbico anteriores a la conquista castellana y la implantación del régimen borbónico (los efectos de ambos, aún vigentes), durante la inauguración de la Universidad catalana de Verano (UCE) de Prada, el presidente del Instituto de Estudios Catalán ha dado a conocer la retirada de la subvención de 5.500 euros recibida hasta ahora del Ayuntamiento de Barcelona; la profesora Elisenda Paluzie explicaba en las redes sociales poco después de que el consistorio de la capital destina, en cambio, 50.000 en la Universidad Progresista de Verano de Cataluña (UPEC). Colocar en cargos sólo mis, emplear sólo los míos, hacer oír la voz sólo de mis. Sectarismo en estado puro. Nueva política en busca de la hegemonía.

Unilateralidad. El unionismo ha hecho de la unilateralidad un tótem en negativo, sobre todo, porque saben que es nuestro abre-latas. Mientras acusan el independentismo de pensamiento mágico, no paran de repetir consignas increíbles. Hablan de cosas tales como una República Catalana soberana pero no independiente (caso único en el mundo), como en el caso de Gerardo Pisarello al debate organizado por el ANC de Gracia esta semana. Él y otros líderes encomunistes hablan de la necesidad de ganar aliados para asegurar el reconocimiento internacional: otra muestra evidente de irrealismo. Nadie, pero nadie, reconocerá Cataluña como estado independiente, ni hará ninguna muestra pública de tener la más mínima intención de hacerlo, precisamente hasta el momento en el que las instituciones catalanas ejerzan la soberanía real sobre su territorio. No habrá ningún reconocimiento antes de la independencia. Y la independencia sólo es posible de manera unilateral. Sin unilateralidad, nada de nada.

VIA. Durante el verano tampoco hay tregua. El desastre del sistema ferroviario catalán propiciado por la antigua RENFE no descansa nunca. En el último caso, esta semana, máquinas de tren de hace treinta años, progresivamente desplazadas hasta Cataluña para hacerlas rodar sobre infraestructuras en un estado degradado por la desinversión, del todo lamentable. La aceptación por parte de la Generalidad de la modificación de los horarios por parte de la operadora, de momento, parece que sólo ha servido para que RENFE se ahorre dinero de las compensaciones por retraso en las que tenía que hacer frente hasta ahora. Dado que es evidente que el Gobierno nos castiga con nulas inversiones por razones políticas, convendría que el Departamento de Territorio y Sostenibilidad mantuviera una actitud extremadamente exigente a la hora de analizar si los nuevos compromisos de la empresa ferroviaria se están cumpliendo o no. Porque todo el mundo sabe que no cumplirá.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), archivero, historiador y bloguero.

Baliga-balaga · 22/08/2016, 07:21

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

Sànchez Piñol té raó sobre Forcadell 21.08.2016 22:00

L’escriptor Albert Sànchez Piñol ha respost amb contundència les declaracions d’uns quants polítics de Junts pel Sí que reclamaven mobilitzacions populars contundents en el cas que el Tribunal Constitucional espanyol inhabilitàs la presidenta del Parlament de Catalunya. Piñol diu que si això passa qui té la responsabilitat de respondre ja no és la ciutadania, sinó els diputats que van ser elegits el 27-S. I que no cal fer mobilitzacions, sinó una cosa molt més senzilla i important: complir les resolucions del parlament que retiren la legitimitat al constitucional espanyol i mantenir Carme Forcadell a la presidència del parlament.

Estic completament d’acord amb Sànchez Piñol. Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell, en aquell mateix moment entrarem al punt de no retorn del procés d’independència. I, per tant, la posició que adopte el parlament serà decisiva: marcarà la diferència entre anar per a la creació de la república o renunciar-hi.

Si el constitucional espanyol inhabilita Carme Forcadell i el parlament no fa cas de la sentència i li permet de continuar presidint les sessions, serem ja en allò que tècnicament es coneix per ‘independència de facto’. I la més important és que no cal cap justificació per a arribar-hi perquè les declaracions aprovades pel Parlament de Catalunya són ben clares. Només cal voluntat política. Decisió.

És evident que les conseqüències d’una decisió com aquesta seran transcendentals, definitives. L’estat espanyol entrarà en una espiral d’enfrontament que no pot servir per a res més que per a accelerar els terminis del procés d’independència. És possible fins i tot que el PP i Ciutadans abandonen el parlament, perquè el considerarien a partir d’aleshores un parlament il·legal. Això ha passat a gairebé tots els processos d’independència i no ens ha de fer gens de por. A l’estat espanyol, així són les coses, només li quedarà l’opció de conformar-se i acceptar la realitat o la del cop d’estat per a dissoldre l’autonomia de Catalunya, i això és ben obvi que portaria a la proclamació immediata de la independència.

Ningú no dubta que en eixes circumstàncies la mobilització dels ciutadans seria extraordinària, en defensa de les institucions. I no és aquesta, per tant, ni la qüestió ni la pregunta. La pregunta és si els nostres diputats estaran disposats a assumir la seua responsabilitat històrica o no.

http://m.vilaweb.cat/article.html?section=vilaweb.rss&article=http://www.vilaweb.cat/noticies/sanchez-pinol-te-rao-sobre-forcadell/

---

Baliga-balaga · 23/08/2016, 01:39

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Les tortures a Jordi Carbonell per parlar en català

L'històric militant independentista va explicar amb detalls els seus dos empresonaments en una entrevista el 2005 i en les seves memòries

La mort de Jordi Carbonell avui als 92 anys ha desfermat una onada de missatges de condol a Twitter, com ara el del president de Catalunya, Carles Puigdemont, o el vicepresident del Govern, Oriol Junqueras. Les mostres d’afecte han recordat les seves múltiples facetes, com ara la de professor de llengua catalana, d’exportador de l’idioma a universitats d’altres països, d’activista antifranquista, de fundador de l’Assemblea de Catalunya, de president d’Esquerra Republicana o d’històric independentista que no es perdia cap gran acció sobiranista en aquests últims cinc anys de procés, tot i ratllar els 90 anys. Un dels moments de la seva vida recordats avui a les xarxes són les tortures que va rebre per parlar català.

© @marcpuigperez

Carbonell, víctima del sistema de tortures conegut com 'la cigonya'

Segons ell mateix va explicar en una entrevista a la revista Llengua Nacional el 2005, després de fundar l’Assemblea de Montserrat el gener de 1971 les autoritats el van citar a la comissaria de policia de Via Laietana, on es va negar a declarar en castellà: “Em van dur al soterrani i em van començar a dir: ‘Usted no lo aguantará, porque esto es insalubre y usted es viejo –jo tenia 47 anys-’”. Ell no va cedir i va continuar parlant en català, i tot seguit “em van fer la cigonya (un aparell torturador que subjecte a la víctima pel coll, mans i turmells alhora), m’amenaçaven i em feien molta pressió psicològica”. Carbonell també recordava d’aquell episodi que un dels arguments dels oficials per parlar en castellà era el ‘derecho de conquista’.

D'una cel·la d'aïllament a una sala d'observació psiquiàtrica

L’episodi a Via Laietana va tenir continuïtat, perquè d’allà el van enviar a un jutjat, i del jutjat a la presó, on només entrar li van dir: “Usted se cree que esto es la Jefatura, pero esto es la cárcel. Ha caído en un pozo sin fondo y tiene la tapa encima; nadie oirá hablar más de usted”. El van posar a una cel·la d’aïllament: “No em passaven el menjar que em portaven de casa –el de la presó no me’l podia prendre-, hi feia un fred que pelava. Com que era una cel·la de càstig, no hi havia llit, la tassa del vàter i un petit lavabo, res més, ni un lloc per seure”. Ni el tracte infrahumà que va rebre, però, el van fer desistir a parlar en català, cosa que li va valer que el portessin a una sala d’observació psiquiàtrica.

El segon empresonament

Després de 18 dies de presó, Carbonell va poder-ne sortir en llibertat provisional gràcies a una gran pressió internacional, amb cartes de professors universitaris i protestes als consolats espanyols, segons va explicar ell mateix en el llibre de memòries “Entre l’amor i la lluita”. Dos anys després, en el marc de l’anomenada ‘Detenció dels 113’, l’històric militant antifranquista tornava a la presó, amb “tortures, xantatge” i “duríssimes condicions” a la presó. Tot plegat, una altra temporada privat de llibertat fins el gener de 1974. Del seu recorregut empresonat en va treure una conclusió, que explicitava a l’entrevista a Llengua Nacional: “Després diuen que no hi ha hagut repressió contra la nostra llengua. A mi, aquestes mentides, no me les poden dir!”.

http://www.directe.cat/noticia/521200/les-tortures-a-jordi-carbonell-per-parlar-en-catala

---------

Las torturas a Jordi Carbonell por hablar en catalán

El histórico militante independentista explicó con detalles sus dos encarcelamientos en una entrevista en 2005 y en sus memorias

La muerte de Jordi Carbonell hoy a los 92 años ha desatado una ola de mensajes de pésame en Twitter, como el del presidente de Cataluña, Carles Puigdemont, o el vicepresidente del Gobierno, Oriol Junqueras. Las muestras de afecto han recordado sus múltiples facetas, como la de profesor de lengua catalana, de exportador del idioma en universidades de otros países, de activista antifranquista, de fundador de la Asamblea de Cataluña, de presidente de ERC o de histórico independentista que no se perdía ninguna gran acción soberanista en estos últimos cinco años de proceso, a pesar de rayar los 90 años. Uno de los momentos de su vida recordados hoy en las redes son las torturas que recibió para hablar catalán.

© @marcpuigperez

Carbonell, víctima del sistema de torturas conocido como 'la cigüeña'

Según él mismo explicó en una entrevista en la revista Lengua Nacional en 2005, después de fundar la Asamblea de Montserrat en enero de 1971 las autoridades lo citaron en la comisaría de policía de Via Laietana, donde se negó a declarar en castellano : "me llevaron al sótano y me empezaron a decir: 'Usted no lo aguantará, Porque esto es insalubre y Usted se viejo -yo tenía 47 años-". Él no cedió y continuó hablando en catalán, ya continuación "me hicieron la cigüeña (un aparato torturador que sujeto a la víctima por el cuello, manos y tobillos vez), me amenazaban y me hacían mucha presión psicológica". Carbonell también recordaba de aquel episodio que uno de los argumentos de los oficiales para hablar en castellano era el 'derecho de conquista'.

De una celda de aislamiento en una sala de observación psiquiátrica

El episodio en Via Laietana tuvo continuidad, porque de allí lo enviaron a un juzgado, y del juzgado en la cárcel, donde sólo entrar le dijeron: "Usted se crea que esto es la Jefatura, pero esto es la cárcel . Ha caído en un pozo sin fondo y Tiene la tapa Encima; nadie oirá hablar más de usted ". El pusieron a una celda de aislamiento: "No me pasaban la comida que me llevaban de casa -el de la cárcel no me lo podía tomarlas, hacía un frío que pelaba. Como era una celda de castigo, no había cama, la taza del inodoro y un pequeño aseo, nada más, ni un lugar para sentarse ". Ni el trato infrahumano que recibió, sin embargo, le hicieron desistir a hablar en catalán, lo que le valió que lo llevaran a una sala de observación psiquiátrica.

El segundo encarcelamiento

Después de 18 días de prisión, Carbonell poder salir en libertad provisional gracias a una gran presión internacional, con cartas de profesores universitarios y protestas en los consulados españoles, según explicó él mismo en el libro de memorias "Entre el amor y la lucha ". Dos años después, en el marco de la llamada 'Detención de los 113', el histórico militante antifranquista volvía a la cárcel, con "torturas, chantaje" y "durísimas condiciones" en la cárcel. Todo ello, otra temporada privado de libertad hasta enero de 1974. De su recorrido encarcelado sacó una conclusión, que explicitaba en la entrevista en Lengua Nacional: "Luego dicen que no ha habido represión contra nuestra lengua. A mí, estas mentiras, no me las pueden decir! ".

-----

Algú hauria de llegir aquest article...

Baliga-balaga · 23/08/2016, 07:36

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

Andorra investigarà si l’Estat va fer xantatge per atacar el procés

NÚRIA ORRIOLS Barcelona
23/08/2016 00:03

La justícia andorrana investigarà la presumpta coacció que va exercir l’estat espanyol sobre els directius de la Banca Privada d’Andorra (BPA) per filtrar informacions que perjudiquessin el procés sobiranista. Així ho ha decidit la jutge Canòlich Mingorance un cop acabada la instrucció del cas BPA sobre suposades il·legalitats de diversos directius de l’entitat bancària.

Tot i que la relació de la BPA amb els escàndols polítics -el banc està acusat de filtrar les dades de la família Pujol- no tenia res a veure amb la investigació, l’accionista majoritari de la BPA, Higini Cierco, va denunciar en la seva declaració pressions, amenaces i xantatge per part d’autoritats espanyoles perquè revelessin informació sobre Pujol i també per trobar informació que involucrés l’expresident Artur Mas, l’actual vicepresident, Oriol Junqueras, o familiars seus.

Cierco va identificar l’agregat d’Interior de l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, i l’excap d’Afers Interns Marcelino Martín Blas com a autors de les suposades pressions. Arran d’això, la jutge ha decidit obrir dues peces separades en el cas BPA, una per investigar si hi va haver amenaces i l’altra per presumpte delicte de revelació de secret professional del conseller delegat del banc, Joan Pau Miquel. Cierco va dir que els directius de la BPA haurien facilitat dades sobre el patrimoni dels Pujol a la policia espanyola, ja que no hi havia dades sobre cap compte ni de Mas ni de Junqueras.

D’aquesta manera, Mingorance enviarà a la justícia ordinària les presumptes amenaces i coaccions i, d’altra banda, remetrà la informació sobre la declaració de Cierco a la jutge que fins ara investigava la presumpta revelació de secrets bancaris en relació al cas Pujol.

Aquest segon procés estava obert arran de la querella que la família de l’expresident va presentar quan el diari El Mundo va treure a la llum els seus comptes a Andorra. El text fins ara no assenyalava cap autor concret, però com a conseqüència de les noves informacions, la defensa de la família Pujol ampliarà la querella. El seu advocat a Andorra, Jean Michel Rascagneres, va avançar ahir a l’ARA que demanaran la imputació del conseller delegat de la BPA, perquè, segons Cierco, va ser ell qui va revelar el patrimoni de Pujol a les autoritats espanyoles -informació que ha de confirmar el tribunal, afegeix l’advocat-. També la de l’excomissari de la policia Martín Blas i l’agregat d’Interior a l’ambaixada Celestino Barroso. El diplomàtic, matisa Rascagneres, pot estar protegit per la immunitat del càrrec. A tots tres els acusaran d’“instigar” un delicte de revelació del secret professional. En paral·lel, els Pujol es personaran com a acusació particular en la peça separada sobre coaccions i amenaces.

Martín Blas és un dels excomissaris implicats en l’operació Catalunya,segons va declarar davant els jutjats de Madrid el comissari José Manuel Villarejo. L’alt càrrec policial va admetre que hi havia una operació secreta orquestrada per trobar casos de corrupció que impliquessin polítics independentistes a través de la unitat d’Afers Interns i de Planificació i Estratègia.

Fonts consultades del Govern van celebrar ahir que s’investigui la “instrumentalització” de l’Estat per anar en contra de l’independentisme però van lamentar que hagi de ser la justícia d’Andorra i “no l’espanyola” la que obri una investigació sobre la “guerra bruta” de l’Estat contra el procés.

http://m.ara.cat/politica/Andorra-investigara-lEstat-xantatge-proces_0_1637236316.html

----

Bump:

Cita:

Amb el nas tapat

Sebastià Alzamora
22/08/2016 18:12

Segueix-me

Al portaveu parlamentari de Ciutadans a Catalunya, Carlos Carrizosa, el va trair diumenge el subconscient quan li va arribar el seu moment de practicar elbullying sobre Pedro Sánchez per arrossegar-lo a facilitar la investidura del Buda Mariano. I és que Carrizosa va invocar la responsabilitat del líder socialista amb un símil altament clarificador: “De la mateixa manera que molts ciutadans van a votar amb el nas tapat perquè no els agrada el que veuen als partits polítics, Pedro Sánchez també ha de fer possible la investidura de Rajoy”. Ja pot dormitar en funcions tant com vulgui, el líder del PP, amb aquesta guàrdia de corps que li ha sorgit espontàniament de les files taronges. Ni tan sols una diputada pepera com Andrea Levy, que diumenge també es contorsionava davant dels micros per exigir al PSOE que permeti la formació de govern -“Que nos dejen formar gobierno”, va dir-, hi posa tanta convicció, i furor si escau, a l’hora de fer culpables els pèrfids socialistes de gosar pertorbar l’oceànica migdiada del Buda.

PP i C's fa tant de temps que ens insulten a la cara amb els seus actes que alguns ja ho fan també de paraula

Però tornem al gran Carrizosa, que amb les seves paraules situa perfectament el nivell de qualitat democràtica que representa i garanteix el partit en el qual milita. Traduïdes, les seves declaracions diuen literalment el següent: “Ja tenim la ciutadania acostumada a menjar merda sense protestar gaire, de manera que qui s’ha cregut qui és aquest Pedro Sánchez per negar-se a engolir la ració que nosaltres considerem que li pertoca”. Vull dir que PP i Ciutadans en particular, i en general tota la classe política espanyola, fa tant de temps que ens insulten a la cara amb els seus actes que alguns ja comencen a atrevir-se a fer-ho també de paraula. Però l’espectacle de dos partits que han signat un acord que no suma bombardejant un tercer perquè actuï amb la mateixa submissió que pressuposen als votants és insuportable fins i tot encara que ens tapem el nas, els ulls i les orelles.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alzamora-amb-nas-tapat_0_1637236264.html

---

Baliga-balaga · 23/08/2016, 18:16

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:

Jordi i capalt

"Fins al final, ha mantingut el cap ben alt i ha pogut mirar-se al mirall cada matí, sense envermellir, perquè sempre ha estat al servei d’aquest poble"

per Josep-Lluís Carod-Rovira 22/08/2016

L’habitació era la 213, a l’hospital. Cent números menys de l’emblemàtic 113 que tant va marcar les nostres vides, com a detinguts en la caiguda de l’Assemblea de Catalunya, el 28 d’octubre de 1973. Hi vaig pensar de seguida, en adonar-me’n. El Jordi jeia al llit, cobert per un llençol, amb tot el reguitzell de sèrums que acompanyen els malalts en aquests casos. Fa només cinc dies i, fora al carrer, la calor era extrema i el sol bleïa les pedres. Tenia els ulls tancats i semblava que dormia, fins que l’Anna Carbonell, va dir-li: “Pare, són el Pep i la Teresa que han vingut a veure’t”. Va obrir els ulls de sobte, en sec que diem a Tarragona, i va somriure’ns. La Teresa va agafar-li la mà tota l’estona i amb aquella lluïssor als ulls que només dóna l’entusiasme per una causa, el Jordi exclamà: “Aquesta vegada sí, ho aconseguirem, segur! Jo ja estic apuntat per a l’11 de setembre, però encara que no hi pugui anar, sapigueu-ho i que consti en algun lloc que jo també hi sóc”. Era el Jordi Carbonell de sempre, patriota, coherent, íntegre... Estic content d’haver-lo anat a veure poques hores abans que ens deixés per sempre i haver-li pogut transmetre la meva convicció que, malgrat els nostres errors i flaqueses, sí, ho aconseguirem. Era tan evident allò que estàvem convençuts d’obtenir que ni ho vam esmentar.

De tornada cap a casa, com en una pel·lícula de la qual van passant imatges més o menys ordenades cronològicament vaig recordar, justament, aquell 28 d’octubre del 1973 en què J.Cruyff s’estrenava a can Barça i a nosaltres ens detenien. Aquell migdia havíem de dinar a casa seva, a l’adreça particular ja entranyable del carrer Craywinckel. És aquí on vam acudir a primera hora del matí i, amb ell, vam anar a la reunió clandestina de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya, on era una de les figures més destacades. Com que jo llavors duia el pèl molt llarg, la policia va dir-li després que hi havia acudit acompanyat de dues noies, ja que les fotos de la bòfia eren preses d’esquena i no se’m veia la barba. A comissaria, a Via Laietana, el Jordi va repetir el mateix gest de coratge personal i dignitat nacional que ja havia protagonitzat en la seva anterior detenció: va ser l’únic que va respondre a totes les preguntes de l’interrogatori en català, tot i la insistència irada dels policies a exigir-li que ho fes en castellà. “No puc, no puc fer-ho. És un dret col·lectiu de tot un poble, poder usar la seva llengua en tot moment i circumstància, i jo no sóc ningú per a renunciar-hi, perquè no es tracta d’un dret només meu, personal”. Per aquesta valentia civil davant l’opressor, Joan Brossa li havia dedicat el poema “Jordi i cap alt”, que ara mateix he tornat a llegir en veu alta: “Jordi i cap alt, tot sol davant la fera, des del seu cau li escups a la guerrera”... Un divendres de finals del febrer següent, vam anar a veure l’arquebisbe de Tarragona, Josep Pont i Gol, en nom de l’Assemblea de Catalunya, a intercedir per si podia pressionar-se el dictador, des del Vaticà i evitar així la mort de Puig Antich. Recordo que jo hi anava vestit de soldat, ja que acabava d’arribar del campament de Sant Climent de Sescebes i, com que ja era tard, no vaig tenir temps de canviar-me. La trobada vaig aconseguir-la mitjançant mossèn Miquel Barberà, antic professor meu i tinc present l’acollida afable i el to tan còmplice amb nosaltres del doctor Pont i Gol.

El Jordi, influït pels seu temps a Liverpool, on va arribar catalanista i liberal i en tornà independentista i d’esquerres, era un home pulcre i educat, amabilíssim, amb tota una aparença física de lord anglès. Sempre em cridava l’atenció, quan hi havia manifestacions unitàries com les del febrer del 1976, que ell hi acudís empolainat, impecablement vestit i degudament encorbatat: “Com que en sortiran imatges a fora i també ens veurà la gent normal que passi pel carrer en aquell moment, és molt important que s’hi vegi que hi ha gent ben vestida i arreglada que també va contra el règim”. De fet, anys a venir, no s’estava mai de recordar-nos: ”Hem de ser moderats en la forma i radicals en el contingut”. Insistia molt, observant la nostra pròpia història, que no érem prou conscients de la por que nosaltres fèiem als nostres adversaris i que la nostra arma més potent i eficaç no era altra que la unitat.

Després va venir la mort del dictador, la decepció i la gran ensarronada de la transició en la qual Catalunya, en nom d’un fals pragmatisme, va veure a galet. Per a revoltar-se contra tot això, el Jordi va fundar Nacionalistes d’Esquerra i va llançar-se plenament a fer campanya. Tinc present un viatge a Tortosa i una llarga i alliçonadora conversa amb Jesús Massip, llavors l’arxiver local. Va ser una gran frustració que no en sortís ningú elegit i un article memorable de Vázquez Montalbán es planyé que Carbonell no hagués obtingut un escó que es mereixia molt més que bona part dels que sí que van aconseguir-lo. Després va fer el pas cap a ERC i el 1996 va formar tàndem amb mi per a ocupar-ne ell la presidència i jo la secretaria general. Sempre va ser-hi el meu aliat més gran. Fins al darrer moment ha estat al peu del canó i, transversal i amb esperit unitari com ningú, no va dubtar a fer costat a l’anterior president de la Generalitat quan aquest fou cridat a declarar i allà féu pinya nacional, des de la seva cadira de rodes. Símbol d’un país resistent que no cedia davant l’adversitat, amb una concepció nacional dels Països Catalans i partidari d’una esquerra moderna i no dogmàtica, ha estat també un dels noms més destacats de la cultura i la política de les darreres dècades. Fins al final, ha mantingut el cap ben alt i ha pogut mirar-se al mirall cada matí, sense envermellir, perquè sempre ha estat al servei d’aquest poble. I de res ni ningú més.

http://elmon.cat/opinio/15260/jordi-i-capalt

---

Bump:

Cita:

Operació Nadal a Madrid

"El cinisme és una arma clàssica de l'acció política, però en d'altres països té com a límit l'opinió pública"

per Salvador Cot 21/08/2016

El PP decideix amb el dit índex que les terceres eleccions seran el dia de Nadal i, tot seguit, la campanya contra el PSOE es basa, precisament, en acusar Pedro Sánchez i els seus d'obligar als ciutadans a votar per Nadal. El fet en si mateix no té importància, però és un símptoma ben estrident de la forma d'entendre la política i el poder a Madrid.

L'esquema és exactament el mateix que s'aplica contra Catalunya. L'estat espanyol decideix prohibir qualsevol forma de referèndum, consulta, procés participatiu o el que sigui per a, immediatament, atacar els partits independentistes acusant-los de no seguir l'itinerari legal. Tot un expresident de la Generalitat ha acabat processat encara que en tot moment hagués buscat la manera de no xocar contra la bastida jurídica que conformen les lleis espanyoles i els seus intèrprets, els dotze espavilats del Tribunal Constitucional.

El cinisme és una arma clàssica de l'acció política, però en d'altres països té com a límit l'opinió pública. La diferència és que a Madrid els mitjans de comunicació no tan sols no critiquen, sinó que comparteixen aquest estil d'autoritat que se situa just per sobre dels usos democràtics. És per això que a la immensa majoria dels ciutadans espanyols un escàndol de la magnitud d'aquesta "Operació Nadal" del PP els sembla normal i acceptable. Cal tenir-ho en compte. Sempre.

http://elmon.cat/opinio/15258/operacio-nadal-a-madrid

------

Baliga-balaga · 23/08/2016, 23:40

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

Jordi Carbonell, l’oblit i la fatiga

Antoni Bassas
23/08/2016 18:58

Segueix-me

EL 20-N DEL 2000, als 25 anys de la mort de Franco, vam emetre El matí de Catalunya Ràdio des de la comissaria de Via Laietana, i vam baixar als calabossos de la dictadura. Entre els convidats hi havia Jordi Carbonell, que va explicar que allà va ser torturat per haver contestat a les preguntes de la policia en català: “Com que això no és un dret individual com aquesta americana, que em podria treure i l’hi podria donar, sinó que és un dret col·lectiu, no hi puc renunciar i contestaré en català”. I en persistir, va ser enviat a observació psiquiàtrica. Que és on a alguns ens continuen enviant. En un memorable article a Ctxt, Jordi Graupera va escriure aquest estiu: “El mite fundacional d’Espanya no és l’antifeixisme. El mite fundacional de la democràcia constitucional espanyola és l’oblit”. ¿Oblidarem els Jordis Carbonells i direm que estem fatigats?

http://m.ara.cat/opinio/antoni-bassas-jordi-carbonell-oblit-fatiga_0_1637836234.html

---

Bump:

Cita:

L'operació BPA, banc de proves de Fernández Díaz

Ernesto Ekaizer
23/08/2016 22:32

Segueix-me

L’obtenció dels comptes de la família Pujol el juliol del 2014 va servir de model per a les operacions que el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va ampliar contra dirigents sobiranistes, entre els quals Xavier Trias, Artur Mas i Oriol Junqueras.

A les seves converses de l’octubre del 2014 amb l’aleshores director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, el ministre de l’Interior assenyala, en relació a la publicació dels comptes bancaris de membres de la família Pujol amb ingressos de 3,4 milions d’euros el desembre del 2010:

-¿Recordes quan va treure allò El Mundoamb la captura de pantalla aquella i tal?

-Sí.

-Això va fer que Jordi Pujol deixés la política i perdés el suport, i que la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil fes un parell de pinces. ¿M’explico?

-Sí.

-Aquí el que hi deia era: número de compte corrent, qui i en quina data havia ingressat a la Banca Privada d’Andorra... M’explico? I aquí [en referència a Xavier Trias, llavors alcalde de Barcelona] hi diu les quantitats, el número de compte corrent, la data en la qual tanca el compte corrent i el transfereix a bancs d’Andorra. I el seu germà...

Fernández Díaz explica a continuació que en filtrar aquest tipus d’informacions, la Fiscalia Anticorrupció comença a donar una importància als assumptes que planteja la policia que abans eludia. El ministre explica a De Alfonso la rellevància que té filtrar informacions per aconseguir que la Fiscalia actuï.

Ara els propietaris de la Banca Privada d’Andorra (BPA) -que el ministre cita a les seves converses amb De Alfonso- han explicat a la jutge Canòlich Mingorance que l’entitat va aportar aquells comptes per amenaces i xantatges de dos personatges: l’agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola a Andorra, Celestino Barroso, i l’aleshores cap d’Afers Interns de la policia, Marcelino Martín de Blas, un home que havia sigut enviat a Catalunya l’octubre del 2012 per aconseguir, abans de les eleccions autonòmiques, una entrada i escorcoll a la seu de CDC. No va tenir èxit. Els fiscals Sánchez Ulled i Bermejo van rebutjar la seva proposta.

L’operació de la Banca Privada d’Andorra serà investigada per una jutge a la Batllia d’Andorra, a la qual la magistrada Mignorance ha enviat el dossier. Els tres personatges en el punt de mira de Fernández Díaz aquells dies de juliol del 2014, quan Barroso i De Blas pressionen la família Cierco, són, a part de Pujol, Xavier Trias, Artur Mas i Oriol Junqueras. Fernández Díaz munta la filtració d’un compte fals de Trias a la UBS de Suïssa, però no aconsegueix res a Andorra sobre Mas i Junqueras. Després, el ministre, a través del Sepblac (Servei Executiu de Prevenció de Blanqueig de Capitals), que depèn d’Economia, es dirigeix a Liechtenstein simulant una investigació per obtenir dades sobre Pujol i Mas. La justícia de Liechtenstein denega les peticions i afirma que no existeixen aquells comptes.

La investigació d’Andorra arriba en moments en què la querella criminal de Xavier Trias i CDC, ara PDC, encara no s’havia presentat davant el Tribunal Suprem. L’ARA va aportar el text íntegre d’aquella querella elaborada per l’advocat Xavier Melero per a Trias, a la qual es va unir CDC. L’esmentada querella, amb data del 19 de juliol, s’havia de presentar el 20 de juliol, però les negociacions amb el PP per a la possible obtenció de grup parlamentari del PDC al Congrés van frenar la iniciativa. Ahir Francesc Homs va dir que per raons de “procediment” serà presentada l’1 de setembre. Andorra s’ha anticipat a investigar les ramificacions delFernandezgate fora d’Espanya.

http://m.ara.cat/politica/BPA-banc-proves-Fernandez-Diaz_0_1637836266.html

---

Bump:

Cita:

24/8: No hi van convidar Rajoy

Vicenç Villatoro
23/08/2016 17:50

Segueix-me

AQUESTA SETMANA s’han reunit Merkel, Hollande i Renzi per parlar del rellançament de la Unió Europea després del Brexit. La premsa ha parlat de la reunió dels tres grans, i ho són. Però -sense la Gran Bretanya- a Europa hi ha un altre estat gran, a no gaire distància: Espanya. I allà on es reuneixen tres, se’n reuneixen quatre. Ni Rajoy hi era ni ningú -ni la premsa espanyola- l’hi va trobar a faltar. Espanya és un estat gran i econòmicament potent. La seva recuperació ha estat notable. Els altres tres no estan ara en el millor moment. El lideratge alemany és indiscutible, però ja no tiba tant. França té un gran paper històric, però no acaba d’anar bé. I d’Itàlia es diu que és avui el gran malalt d’Europa.

Espanya no és percebuda com un dels motors d’Europa

Si només miressin els números, Espanya hi hauria de ser. I no hi era. Perquè no és percebuda com un dels motors d’Europa. Amb un govern en funcions, una crisi política surrealista, un president sense carisma, una democràcia escassament arrelada i orgullosa de la seva baixa qualitat, Espanya no està políticament en el grup del davant, on sí que hi és econòmicament. No és un estat locomotora, sinó un estat remolcat. No té el peu a l’accelerador, sinó al fre. I en una reunió per accelerar ningú hi convida un especialista en frenades.

http://m.ara.cat/opinio/vicenc-villatoro-no-convidar-rajoy_0_1637836223.html

---

Baliga-balaga · 24/08/2016, 22:06

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:

Entre Otegi i el PP

Sebastià Alzamora24/08/2016 21:08

Segueix-me

La decisió de la Junta Electoral de Guipúscoa que inhabilita Arnaldo Otegi com a candidat a les eleccions basques del dia 25 de setembre ha omplert de goig i gaubança el vicesecretari general de coordinació del PP, Fernando Martínez Maíllo, i el candidat del mateix partit a la Lehendakaritza, Alfonso Alonso. L’un i l’altre van esclatar ahir en expressions altisonants molt del gust de la gavina blava, com ara “Una vegada més, han vençut la justícia i l’estat de dret”, o bé que la candidatura d’Otegi representaria “un insult a la dignitat de les víctimes d’ETA, perquè Otegi és un terrorista [sic]” (la sentència que suposadament l’inhabilita es guarda molt de titllar-lo de terrorista, senzillament perquè no ho és) i també “una vergonya per a la democràcia”.

Sentim dissentir de les doctes opinions de Maíllo i Alonso, però el que ens sembla un insult a la dignitat ciutadana és la persecució i prohibició d’una opció política tan legítima com qualsevol altra (en aquest cas, l’independentisme basc) sota pretextos tan èticament reprovables com la manipulació del dolor de les víctimes d’una banda terrorista, conduïda a través de vies jurídiques tan qüestionables que fa temps que han convertit Espanya en una trista caricatura del que s’entén com un estat de dret. I si una cosa considerem com una vergonya per a la democràcia és la tristesa de ser governats per un partit com el PP, que ha assolit unes cotes tan insòlites de corrupció que el partit sencer es troba actualment imputat per aquesta justícia amb què encara tenen el coratge d’omplir-se la boca. Diríem encara que, arribats al punt escandalós a què hem arribat, el que és una vergonya personal és tenir l’humor de parlar en nom d’aquest partit, o d’ocupar-hi càrrecs o llocs a llistes, però aquesta és una qüestió que Maíllo i Alonso, com tots els dirigents del PP, haurien de dirimir amb la seva consciència. De moment, amb Otegi al capdavant o no, del que no hi ha dubte és dels excel·lents auguris electorals d’EH Bildu. L’enhorabona, senyors defensors de la justícia, la democràcia i l’estat de dret.

http://m.ara.cat/opinio/Otegi-PP_0_1638436170.html

---

Bump:

Cita:

El dia que Madrid es va equivocar

"El cas d'Arnaldo Otegi, com els dels encausats catalans, és una baula més en l'ús de la desproporció com a arma política"

per Salvador Cot 24/08/2016

El cas d'Arnaldo Otegi, com els dels encausats catalans, és una baula més en l'ús de la desproporció com a arma política que, malauradament, té una llarga tradició dins dels organismes de poder a l'estat espanyol. Enlloc del món un sistema polític s'entestaria a allargar com fos un conflicte violent -que ja fa anys que està encarrilat- per convertir-lo en pura repressió contra objectius democràtics. Ningú no sap per què van condemnar Otegi i, encara menys, per què li impedeixen presentar-se a unes eleccions. O, millor dit, ho sap tothom.

Però la desproporció intimida. Utilitzar la democràcia per emancipar-se d'un estat constituït és un repte titànic, com saben a Escòcia o Québec, però assumir el mateix objectiu quan el poder de Madrid demostra, un i altre cop, que no hi ha regles és descoratjador. I exactament això és el que pretenen, canviant els criteris a voluntat, com demostra, inequívocament, el cas del diputat Iker Casanova, que es presenta a la reelecció sense que les institucions de l'estat no li hagin prestat ni la més mínima atenció.

Tot això és cert, però també ho és que la desproporció, combinada amb la injustícia, té doble tall. I l'estat acaba de revolucionar unes eleccions que fins ara semblaven plàcidament irrellevants. Atenció a Arnaldo Otegi.

http://elmon.cat/opinio/15263/el-dia-que-madrid-es-va-equivocar

-----

Baliga-balaga · 25/08/2016, 17:30

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:

Otegi, Forcadell, Mas; L’Espagne eclatée?

«L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid (...) I per això gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula»
Captura de pantalla 2016-08-24 a les 21.48.59

Per: Vicent Partal
24.08.2016 22:00

A primers dels anys vuitanta vaig llegir un llibre que em va canviar la vida. Era L’Empire éclaté, un volum apassionant de la historiadora Hélène Carrère d’Encausse, en què es preguntava què passaria si desaparegués la Unió Soviètica, molt abans que arribàs a passar. El llibre em va significar un combat terrible amb el jove dogmatisme comunista que encara formava part de mi. Em va ajudar molt a deslliurar-me’n però sobretot em va fer entendre que les lectures superficials de la realitat rarament encerten a veure els moviments de profunditat.

Anys després la URSS va esclatar, jo vaig tenir el privilegi de viure-ho en primera persona i el mètode de Carrère d’Encausse, que ho va pronosticar quan molt pocs ho veien (potser únicament ella i Andreï Amalrik) va prendre per mi un relleu intel·lectual enorme. Curiosament es va equivocar en l’aposta que feia sobre com passarien les coses, però no en què passaria. Totes les dades que acumulava al seu estudi eren correctes i ensenyaven una realitat indiscutible: que allò que era la segona potència mundial estava podrit per dins i girava fora de control. Amb tanta intensitat que, efectivament, havia d’esclatar.

Aquest estiu he volgut tornar a llegir el llibre i m’ha impressionat molt el possible paral·lelisme amb la realitat espanyola actual que una lectura interessada, ja ho dic jo, podria posar en relleu. Algunes de les peces clau de l’esclat de la Unió Soviètica poden intuir-se de l’actual situació espanyola. Salvant evidentment totes les distàncies del món. Torne a parlar, que se m’entenga, del mètode, que tal com em va ensenyar aquell llibre és més important encara que l’encert a l’hora d’endevinar quina serà l’anècdota que desencadenarà el final.

Espanya viu una crisi galopant. Enorme. Però com que vivim dins la seua bombolla ens hi hem acostumat tant que ni tan sols la xarlotada de fer les terceres eleccions per Nadal ja ni ens sorprèn. Quan hi arribaran, Espanya farà un any que haurà estat sense govern, enmig d’una crisi econòmica brutal, tan sols superada gràcies a la paciència europea. La burocràcia central espanyola, les famoses quatre-centes famílies, fa anys que va a la seua, insensible respecte de la realitat del país. Castiga, per raons polítiques, les regions econòmiques més fortes. Margina amb una imprudència suïcida els mercats més productius i importants mentre inverteix sumes incalculables de diners en projectes sense cap efectivitat ni raó. El caos a les infrastructures és demencial i fa un mal irreparable. I el funcionament de la seua economia és un circ. Les principals empreses de l’estat viuen totes de la política, dels decrets reguladors, de les subvencions i de les prebendes. Episodis com el del Castor posen en relleu fins a quin punt l’economia espanyola ha perdut el sentit de la realitat i per això mateix no és estrany que quan les seues empreses intenten eixir a l’estranger ens facen avergonyir. La corrupció és un pou sense fons. De fet, s’ha convertit en tot un sector econòmic. L’estat es troba cadavèric però es considera saludable, malgrat que cada dia va perdent líquid –li queden ja dos mesos i prou de marge per al pagament de les pensions. I gasta de manera irresponsable per aparentar. I gesticula. I fa grans discursos per a vendre una realitat inexistent de la qual tothom des de fora s’adona: Renzi, Hollande i Merkel es reuneixen a soles per parlar del futur. Per què haurien de convidar aquesta Espanya?

Però on la lectura paral·lela pot ser més interessant és als aspectes polítics. La URSS era destruïda abans d’esclatar, però Rússia era incapaç de rebentar-la. El colp havia de venir necessàriament de la perifèria perquè hi havia una característica cada dia més visible i cada dia més angoixant que ho feia inevitable: l’estat soviètic s’havia anant convertint de fet en un estat rus. Hi havia una URSS per als russos i una URSS per als altres. I la dels altres era molt pitjor, tant que no s’hi podia ni viure.

Així mateix hi ha ara una Espanya per als espanyols i una Espanya per als altres i la dels altres és molt pitjor. De l’anècdota superficial a la realment important. Superficial: la UEFA fa un mapa amb els horaris del sorteig de tot el món, posa Barcelona de referència en comptes de posar Madrid i Espanya es llança com un llop sobre l’organisme rector del futbol per fer-lo rectificar. Quin ridícul! Barcelona no és Espanya per als nacionalistes espanyols? Hola?

La broma de la UEFA és significativa però a l’altra banda de l’espectre és realment preocupant la inhabilitació electoral d’Arnaldo Otegi. Perquè és una arbitrarietat que diu molt del moment i el lloc en què vivim. És un acte indefensable des del punt de vista tècnico-jurídic i només explicable des del punt de vista de l’ús de la justícia com una arma política, ep! contra uns. Contra uns i prou. I ací és on la cosa es posa interessant.

La inhabilitació d’Otegi privarà els bascos de l’exercici més bàsic de la democràcia, que és decidir qui et governa. Ja ho van fer això al País Basc el 2009 quan van prohibir a l’esquerra abertzale que es presentàs a les eleccions. Amb aquesta trampa van aconseguir d’estroncar la continuïtat dels presidents nacionalistes des del 1980 fins avui. Aleshores la violència d’ETA podia fer la maniobra justificable als ulls d’alguns. Però avui? La persona que més ha fet per la pau ho ha pagat passant sis anys i mig en una presó condemnat en un judici a conseqüència de cap delicte. I resulta que ni amb això no en tenen prou encara. La més elemental lògica jurídica afirma que una pena accessòria no pot superar en el temps la pena en si, si aquesta ja ha estat complerta. Però, tal com ja explicava Carrère d’Encausse en el seu moment parlant de la URSS, cercar la lògica en un sistema paranoic que es creu la seua pròpia representació de la realitat és una tasca impossible.

Aïllat, doncs, del contrast amb la realitat, l’estat espanyol es llança a una atzagaiada repressiva, i se salta el propi marc legal, en una actuació que tan sols pot portar a la indignació perifèrica i amb això a l’esclat. La democràcia deixa de tenir sentit quan et diuen a qui pots votar i a qui no o quan fan servir la justícia per a penalitzar l’exercici dels drets polítics més elementals, per a aturar la voluntat de les urnes. Intenten inhabilitar Mas pel 9-N. Intenten inhabilitar Carme Forcadell per les decisions del parlament. Intenten inhabilitar Otegi no sé sap ben bé per què.

Que l’estat espanyol es troba immers en una crisi majúscula, tan sols els fanàtics no ho veuen. I que li farà un mal terrible aquesta pràctica de violar les regles del joc democràtic inhabilitant a tort i dret, tan sols els fanàtics no ho veuen. El Principat fa camí cap a la independència d’ací a pocs mesos. Al País Basc la inhabilitació d’Otegi obre pas a una reacció que ningú no sap quina pot ser, però que serà important. A Galícia En Marea supera la cotilla de Podem i podria fer valer una reivindicació desconeguda des del temps de la república. El ‘problema valencià’, fins fa poc inexistent, ja és una evidència a Madrid. Les reaccions a la provocació constant, a l’apartheid jurídic, en qualsevol moment ja podrien ser en cadena…

Perquè les coses són cada dia més descarades i això fa obrir els ulls. Perquè els criminals Manuel Fraga o Martín Villa sí que es van poder presentar a eleccions sense que ningú no els inhabilitàs. Perquè l’assassí de Guillem Agulló sí que es va poder presentar a les eleccions sense que ningú no l’inhabilitàs. Perquè els responsables del terrorisme del GAL s’han pogut presentar tranquil·lament a les eleccions sense que ningú no es pensés a inhabilitar-los. Perquè no inhabilitaran el PP ni quan s’acabe de demostrar que és una organització delictiva i que ha dopat les seues participacions electorals amb milions d’euros corruptes. Perquè fins i tot Tejero es va poder presentar un any després del colp d’estat i mentre encara era a la presó.

La resposta de l’estat espanyol, en podeu estar segurs, continuarà essent passar per alt la realitat i, quan no puguen fer-ho, intentar esborrar-la amb la repressió, amb el colp d’estat judicial sistemàtic. Però insistisc: només contra uns, i ací hi ha la clau del paral·lelisme. Hi havia dues ‘URSS’ com avui hi ha dues ‘Espanya’. L’una, allà, va fer esclatar el tot. L’una, també ací, podria fer esclatar el tot també.

http://www.vilaweb.cat/noticies/otegi-forcadell-mas-lespagne-eclate/

-----

Otegi, Forcadell, Mas; El Espagne eclatée?

«El estado se encuentra cadavérico pero se considera saludable, a pesar de que cada día va perdiendo líquido (...) Y por eso gasta de manera irresponsable para aparentar. Y gesticula »
Captura de pantalla 2016-08-24 a las 21:48:59

Por: Vicent Partal
08/24/2016 22:00

A primeros de los años ochenta leí un libro que me cambió la vida. Era El Empire Eclaté, un volumen apasionante de la historiadora Hélène Carrère d'Encausse, en el que se preguntaba qué pasaría si desapareciera la Unión Soviética, mucho antes de que llegara a pasar. El libro me significó un combate terrible con el joven dogmatismo comunista que todavía formaba parte de mí. Me ayudó mucho a librarse me pero sobre todo me hizo entender que las lecturas superficiales de la realidad raramente aciertan a ver los movimientos de profundidad.

Años después la URSS estalló, yo tuve el privilegio de vivir en primera persona y el método de Carrère de Encausse, que lo pronosticó cuando muy pocos lo veían (quizá únicamente ella y Andreï Amalrik) tomó por mí un relieve intelectual enorme. Curiosamente se equivocó en la apuesta que hacía sobre cómo pasarían las cosas, pero no en qué pasaría. Todos los datos que acumulaba en su estudio eran correctos y enseñaban una realidad indiscutible: que lo que era la segunda potencia mundial estaba podrido por dentro y giraba fuera de control. Con tanta intensidad que, efectivamente, tenía que estallar.

Este verano he querido volver a leer el libro y me ha impresionado mucho el posible paralelismo con la realidad española actual que una lectura interesada, ya lo digo yo, podría poner de relieve. Algunas de las piezas clave del estallido de la Unión Soviética pueden intuirse de la actual situación española. Salvando evidentemente todas las distancias del mundo. Vuelvo a hablar, que se me entienda, del método, que tal como me enseñó aquel libro es más importante aún que el acierto a la hora de adivinar cuál será la anécdota que desencadenará el final.

España vive una crisis galopante. Enorme. Pero como vivimos en su burbuja nos hemos acostumbrado tanto que ni siquiera la charlotada de hacer las terceras elecciones en Navidad ya ni nos sorprende. Cuando llegarán, España hará un año que habrá sido sin gobierno, en medio de una crisis económica brutal, tan sólo superada gracias a la paciencia europea. La burocracia central española, las famosas cuatrocientas familias, hace años que va a la suya, insensible respecto de la realidad del país. Castiga, por razones políticas, las regiones económicas más fuertes. Margina con una imprudencia suicida los mercados más productivos e importantes mientras invierte sumas incalculables de dinero en proyectos sin ninguna efectividad ni razón. El caos en las infraestructuras es demencial y hace un daño irreparable. Y el funcionamiento de su economía es un circo. Las principales empresas del estado viven todas de la política, de los decretos reguladores, de las subvenciones y de las prebendas. Episodios como el del Castor ponen de relieve hasta qué punto la economía española ha perdido el sentido de la realidad y por eso mismo no es extraño que cuando sus empresas intentan salir al extranjero nos hagan avergonzarnos. La corrupción es un pozo sin fondo. De hecho, se ha convertido en todo un sector económico. El estado se encuentra cadavérico pero se considera saludable, a pesar de que cada día va perdiendo líquido -le quedan ya dos meses y suficiente margen para el pago de las pensiones. Y gasta de manera irresponsable para aparentar. Y gesticula. Y hace grandes discursos para vender una realidad inexistente de la que todos desde fuera da cuenta: Renzi, Hollande y Merkel se reúnen solo para hablar del futuro. ¿Por qué deberían invitar esta España?

Pero donde la lectura paralela puede ser más interesante es los aspectos políticos. La URSS era destruida antes de estallar, pero Rusia era incapaz de reventarla. El golpe tenía que venir necesariamente de la periferia porque había una característica cada día más visible y cada día más angustiosa que lo hacía inevitable: el estado soviético se había ido convirtiendo de hecho en un estado ruso. Había una URSS para los rusos y una URSS para los demás. Y la de los demás era mucho peor, tanto que no se podía ni vivir.

Asimismo hay ahora una España para los españoles y una España para los demás y la de los demás es mucho peor. De la anécdota superficial en la realmente importante. Superficial: la UEFA hace un mapa con los horarios del sorteo de todo el mundo, pone Barcelona de referencia en vez de poner Madrid y España se lanza como un lobo sobre el organismo rector del fútbol para hacerlo rectificar. Qué ridículo! Barcelona no es España para los nacionalistas españoles? Hola?

La broma de la UEFA es significativa pero en el otro lado del espectro es realmente preocupante la inhabilitación electoral de Arnaldo Otegi. Porque es una arbitrariedad que dice mucho del momento y el lugar en que vivimos. Es un acto indefendible desde el punto de vista técnico-jurídico y sólo explicable desde el punto de vista del uso de la justicia como un arma política, ep! contra unos. Contra unos y basta. Y aquí es donde la cosa se pone interesante.

La inhabilitación de Otegi privará los vascos del ejercicio más básico de la democracia, que es decidir quien te gobierna. Ya lo hicieron esto en el País Vasco en 2009 cuando prohibieron a la izquierda abertzale que se presentara a las elecciones. Con esta trampa consiguieron de restañar la continuidad de los presidentes nacionalistas desde 1980 hasta hoy. Entonces la violencia de ETA podía hacer la maniobra justificable a los ojos de algunos. Pero hoy? La persona que más ha hecho por la paz lo ha pagado pasando seis años y medio en una prisión condenado en un juicio a consecuencia de ningún delito. Y resulta que ni con eso no les basta todavía. La más elemental lógica jurídica afirma que una pena accesoria no puede superar en el tiempo la pena en sí, si ésta ya ha sido cumplida. Pero, como ya explicaba Carrère de Encausse en su momento hablando de la URSS, buscar la lógica en un sistema paranoico que se cree su propia representación de la realidad es una tarea imposible.

Aislado, pues, del contraste con la realidad, España se lanza a un disparate represiva, y se salta el propio marco legal, en una actuación que sólo puede llevar a la indignación periférica y con ello al estallido. La democracia deja de tener sentido cuando te dicen a quien puede votar y al que no o cuando usan la justicia para penalizar el ejercicio de los derechos políticos más elementales, para detener la voluntad de las urnas. Intentan desactivar Mas por 9-N. Intentan desactivar Carmen Forcadell por las decisiones del parlamento. Intentan desactivar Otegi no sé sabe muy bien por qué.

Que el estado español se encuentra inmerso en una crisis mayúscula, sólo los fanáticos no lo ven. Y que le hará un daño terrible esta práctica de violar las reglas del juego democrático inhabilitando a diestro y siniestro, tan sólo los fanáticos no lo ven. El Principado hace camino hacia la independencia dentro de pocos meses. En el País Vasco la inhabilitación de Otegi abre paso a una reacción que nadie sabe cuál puede ser, pero que será importante. En Galicia En Marea supera el corsé de Podemos y podría hacer valer una reivindicación desconocida desde el tiempo de la república. El 'problema valenciano', hasta hace poco inexistente, ya es una evidencia en Madrid. Las reacciones a la provocación constante, al apartheid jurídico, en cualquier momento ya podrían ser en cadena ...

Porque las cosas son cada día más descaradas y eso hace abrir los ojos. Porque los criminales Manuel Fraga o Martín Villa sí se pudieron presentar a elecciones sin que nadie les inhabilitare. Porque el asesino de Guillem Agulló sí se pudo presentar a las elecciones sin que nadie la inhabilitare. Porque los responsables del terrorismo del GAL han podido presentar tranquilamente a las elecciones sin que nadie se pensara en inhabilitarlos. Porque no inhabilita el PP ni cuando se termine de demostrar que es una organización delictiva y que ha dopado sus participaciones electorales con millones de euros corruptos. Porque incluso Tejero se pudo presentar un año después del golpe de estado y mientras aún estaba en la cárcel.

La respuesta de España, podéis estar seguros, seguirá siendo pasar por alto la realidad y, cuando no puedan hacerlo, intentar borrarla con la represión, con el golpe de estado judicial sistemático. Pero insisto: sólo contra unos, y aquí está la clave del paralelismo. Había dos URSS 'como hoy hay dos España'. Una, allí, hizo estallar el todo. Una, también aquí, podría hacer estallar el todo también.

------

Partal demolidor com sempre.

Baliga-balaga · 26/08/2016, 00:52

Cita:

Obsessió per la llengua

Miquel Riera / @mrierapla

Si el català hagués sucumbit al genocidi perpetrat
pels pares i els avis dels actuals ciutadans i populars, avui no seríem on som

Ciutadans va néixer fa deu anys amb l'objectiu gens amagat de posar fi a la immersió lingüística i de reduir el català a llengua de segon nivell. El Partit Popular potser no va ser creat amb aquest propòsit concret, però és innegable que el duu a l'ADN. N'hem tingut proves a Catalunya els últims anys i, sobretot, al País Valencià i a les Illes. Una obsessió per la llengua dels dos partits que només es pot qualificar de malaltissa. Tenint en compte, sobretot, la clara inferioritat del català en àmbits com la justícia, l'etiquetatge i el cinema, per no esmentar les limitacions a l'ús oficial de la nostra llengua a les institucions europees, entre moltes altres, per
exemple.

Ciutadans i el PP negocien aquests dies un acord d'investidura d'incerta concreció i una de les primeres coses que s'ha tret de la butxaca el partit d'Albert Rivera és la qüestió del català. Ciutadans vol deixar clar, en l'acord final, que quan hi hagi govern s'obligui la Generalitat a complir les sentències judicials dels últims mesos, conseqüència directa de la retallada del Constitucional a l'Estatut. Això sí, no s'obliden d'un millor finançament i el corredor mediterrani. Quina generositat!

Dèiem abans que no ens hauria de sorprendre l'obsessió de C's i el PP pel català. També hauríem de saber que té un objectiu superior. Saben perfectament que laminar l'oficialitat del català, treure-li importància a l'escola i reduir-lo al mínim en la vida pública significa atacar la base del país, l'essència, allò que ens diferencia i que ens fa poble. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La llengua no és el tot, certament, però, si el català hagués sucumbit al genocidi franquista perpetrat pels pares i els avis dels actuals ciutadans i populars, avui no seríem on som. De ben segur. Per defensar i protegir definitivament la llengua catalana és, entre moltes altres coses, pel que molts catalans volem la independència. És a dir, per oblidar-nos definitivament dels malsons que, periòdicament, ens voldrien receptar alguns.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/998340-obsessio-per-la-llengua.html

----

Obsesión por la lengua

Miquel Riera / @mrierapla

Si el catalán hubiera sucumbido al genocidio perpetrado
por los padres y los abuelos de los actuales ciudadanos y populares, hoy no estaríamos donde estamos

Ciudadanos nació hace diez años con el objetivo nada escondido de poner fin a la inmersión lingüística y de reducir el catalán lengua de segundo nivel. El PP quizás no fue creado con este propósito concreto, pero es innegable que lo lleva en el ADN. Hemos tenido pruebas en Cataluña en los últimos años y, sobre todo, en el País Valenciano y en las Islas. Una obsesión por la lengua de los dos partidos que sólo se puede calificar de enfermiza. Teniendo en cuenta, sobre todo, la clara inferioridad del catalán en ámbitos como la justicia, el etiquetado y el cine, por no mencionar las limitaciones al uso oficial de nuestra lengua en las instituciones europeas, entre otras muchas, por
ejemplo.

Ciudadanos y PP negocian estos días un acuerdo de investidura de incierta concreción y una de las primeras cosas que se ha sacado del bolsillo el partido de Albert Rivera es la cuestión del catalán. Ciudadanos quiere dejar claro, en el acuerdo final, que cuando haya gobierno obligue a la Generalitat a cumplir las sentencias judiciales de los últimos meses, consecuencia directa del recorte del Constitucional al Estatut. Eso sí, no se olvidan de una mejor financiación y el corredor mediterráneo. Qué generosidad!

Decíamos antes que no nos debería sorprender la obsesión de Ciudadanos y el PP por el catalán. También deberíamos saber que tiene un objetivo superior. Saben perfectamente que laminar la oficialidad del catalán, quitarle importancia a la escuela y reducirlo al mínimo en la vida pública significa atacar la base del país, la esencia, lo que nos diferencia y que nos hace pueblo. De Salsas a Guardamar y de Fraga a Maó. La lengua no es el todo, ciertamente, pero, si el catalán hubiera sucumbido al genocidio franquista perpetrado por los padres y los abuelos de los actuales ciudadanos y populares, hoy no estaríamos donde estamos. Seguro. Para defender y proteger definitivamente la lengua catalana es, entre otras muchas cosas, por lo que muchos catalanes queremos la independencia. Es decir, para olvidarnos definitivamente de las pesadillas que, periódicamente, nos quisieran recetar algunos.

Sátiro Capado · 26/08/2016, 16:10

Sacar la lemgua

Cuando se hizo la Transición, la Crida lanzó la campaña "El! En Català també, sisplau", abogando por el bilingüismo y a mí me pareció genial y digna de alabanza. La inmersión lingüística planteada como objetivo pedagógico me hubiera parecido bien si en Oliana se hubiera hecho en español, para asegurar el conocimiento de las dos lenguas oficiales. Ahora bien, cuando se reclama desde la ANC o el colectivo Koiné que mi lengua, el español, dejé de ser lengua oficial en Cataluña, no sólo no me parece bien, sino que me opongo de la forma más activa posible.
La República Catalana empezaría como Ucrania con los rusos, haciendo limpieza de castellanohablantes. Mucha felicidad prometéis, pero sólo para los que sean de vuestra cuerda.

Baliga-balaga · 26/08/2016, 18:33

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Que potser a Oliana no saben parlar en castellà?

En canvi conec mooolta gent que viu a Catalunya des de fa molts anys i no parlen català...

Per altra banda, el tema de la inmersió lingüística és ben sabut que es fa per protegir el català, que és la llengua amenaçada i no el castellà, que igualment s'ensenya. I per cert, amb unes notes de l'alumnat de Catalunya superiors a la mitjana espanyola...

Esclar que tot el tema de l'atac a la llengua catalana no té res a veure amb la cultura (com si als que més l'ataquen els hagués importat mai un rave la cultura...) i amb la suposada (i ridícula, tenint en compte que és un idioma que té una salut òptima a Catalunya i que al món el parlen 500 milions de persones) defensa del castellà, és purament i simple política. Es tracta que Catalunya i els catalans perdin els seus trets identitaris per fer més fácil l'assimilació per part de Castella... i, tenint en compte que ja fa uns 500 anys que aquest "procés" d'assimilació va ser endegat, fa la sensació que acabarà en un tall de digestió èpic. Això sí que és un procés que no porta enlloc més que a la misèria i l'anorreament.

"Hi ha gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense en català...

...són els mateixos a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense"

Ovidi Montllor

Baliga-balaga · 27/08/2016, 10:16

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:

C’s descobreix el trilingüisme

Sebastià Alzamora
25/08/2016 18:35

Segueix-me

Amb la finalitat de posar oli a les seves àrdues converses amb el PP, els sinuosos negociadors de Ciutadans van servir a taula la samfaina catalana, que és un plat que, entre constitucionalistes com Déu mana, sempre ve de gust. I enmig del plat, ben llustrosa, una proposta d’eliminació del model d’immersió lingüística, i la seva substitució per un ensenyament trilingüe (només a Catalunya i a les comunitats empastifades per la llengua catalana; a la resta d’Espanya es veu que els alumnes no necessiten aprendre anglès amb tanta urgència). El trilingüisme de C’s segueix la dieta indicada per l’inoblidable ministre Wert, enriquida amb suplements vitamínics com la utilització d’inspectors de l’Estat per vigilar que, a les aules catalanes, les hores lectives en castellà es compleixen d’acord amb el que digui el primer jutge que passi per allà, ja que C’s veu en les togues la màxima autoritat possible en matèria educativa.

Ciutadans veu en les togues la màxima autoritat possible en matèria educativa

En resum, una suculenta ració de xenofòbia anticatalana que la bona gent de C’s esperava que seria rebuda pels representants del PP amb delit i golafreria. Però no ha estat així i, ai las, la gavina s’ha fet la desmenjada, davant de l’estupor i la consternació de Juan Carlos Girauta, que efectivament es va posar taronja. Potser la inapetència del partit imputat té a veure amb la possibilitat que, a can Rajoy, a diferència de can Rivera, encara tenen present que C’s i el PP no sumen majoria absoluta ni que es posin un damunt l’altre. I també és possible que recordin un moble despintat que tenen ocupant un escó al Senat -aquella cambra irreformable- i que respon al nom de José Ramón Bauzá. No fa tant, el moble va ocupar la presidència del Govern Balear, i des d’allà va capitanejar una fulgurant i agressiva acció de govern en favor del trilingüisme i en contra del català que, després d’un incomptable seguit de despropòsits, va culminar en una castanya electoral per al PP que encara fa tremolar les urnes illenques. Res, que esperem per avui el moment en què Girauta abandoni la taula de negociacions enmig de grans escarafalls, com solia fer a les tertúlies. Estava molt graciós.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alzamora-cs-descobreix-trilinguisme_0_1639036087.html

---

Bump:

Cita:

Valmojado, per exemple

Sebastià Alzamora
26/08/2016 19:56

Segueix-me

Un vídeo difós aquesta setmana a les xarxes socials pel partit animalista PACMA mostra la becerrada que es va celebrar el diumenge 7 d’agost a Valmojado, Toledo, un poble de poc més de quatre mil ànimes en plena festa major. La becerradaconsisteix a torejar dos vedells de pocs mesos que són sotmesos per una colla de coratjosos toreros a tota casta d’atrocitats: els claven banderilles i l’estoc, els rematen amb la puntilla, els tallen les orelles mentre agonitzen damunt l’arena i, en definitiva, abusen fins a la nàusea de la indefensió i la fragilitat de dos animals que amb prou feines s’aguanten drets mentre són torturats fins al vòmit de sang.

Sóc un de tants que no suporten més aquestes exhibicions de penúria intel·lectual a expenses dels animals

L’expressió de terror, estupor i pena amb què els seus ulls interpel·len els botxins commouria el lèmur més impàvid. Però no els gojosos veïns de Valmojado, que festegen la faena amb cridadisses, aplaudiments i riallades, incloses les d’infants educats en aquesta mena de tradicions que exhalen un tuf atàvic de misèria i mancances educatives severes, per dir-ho suaument. La condemna dels usuaris de les xarxes ha estat massiva, contundent i unànime, i per això l’Ajuntament de Valmojado (del PP, per variar) s’ha apressat a qualificar els matadors de vedells de “joves valents”, mentre acusen el PACMA d’haver “manipulat les imatges”, i l’alcalde del poble, Jesús Agudo, amenaça de denunciar tothom que gosi exclamar-se de la barbàrie de l’espectacle. Doncs ja pot apuntar el nom d’un servidor a la llista de milers de denúncies que haurà de presentar, senyor alcalde. Sóc un de tants que no suporten més aquestes exhibicions de penúria intel·lectual i moral que s’estenen encara a massa indrets de l’Espanya que ja entristien Machado. I ho he de fer extensiu, per desgràcia, a Catalunya i les Balears, on habitualment no hi raja la sang però sí encara, de vegades, la imaginació morbosa a l’hora d’empescar-se diversions indignes a expenses dels animals i encara defensar-ho amb presumptes drets adquirits per no se sap quina idea retorçuda de la cultura i les identitats col·lectives. I no, no sóc partidari de les prohibicions, però sí del darwinisme.

http://m.ara.cat/opinio/sebastia-alzamora-valmojado-per-exemple_0_1639636064.html

---

Baliga-balaga · 27/08/2016, 18:52

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

“¡Pues que espere!”

Toni Güell
26/08/2016 19:32

Segueix-me

Un matí de primavera de fa deu anys m’endinsava en un edifici del carrer Serrano de Madrid, seguint una amable secretària que em conduïa a la saleta on havia d’esperar el meu entrevistador. Creuàvem passadissos i salons i em semblava que el pes dels segles s’acumulava als cortinatges altíssims, als quadres enormes d’escenes navals, als cassetonats de fusta fosca i potser vinguda d’alguna colònia que feien feixucs els sostres imperials. Jo estava content, més que intimidat. La fundació d’obra social d’una gran entitat bancària espanyola m’havia convocat per veure si el meu projecte d’investigació era mereixedor d’una beca substanciosa. M’entrevistaria el director de la fundació, un sociòleg eminent el nom del qual em resultava divertit perquè reunia ecos alhora rurals i urbans. Quaranta minuts després de l’hora a la qual se m’havia citat, des del meu retir il·lusionat i solitari vaig albirar l’acadèmic il·lustre, tres sales més enllà, perseguit per la secretària, que li deia amb tota suavitat quant de temps feia que jo havia arribat. L’egregi personatge va aturar-se, se li va encarar i va bramar: “¡Pues que espere!”

No m’importa confessar que jo no mereixia aquella beca, no havia tingut temps de preparar un projecte d’estudis amb prou cara i ulls. Però, tot i així, em va sorprendre la primera pregunta de l’entrevista d’avaluació. El sociòleg va desprecintar el sobre del meu dossier allà mateix, cosa que volia dir que no sabia res del meu expedient ni del meu projecte i que se li’n fotia si jo m’adonava de tal cosa, i després de passar-se uns minuts llegint em va preguntar si jo era de família catalana. Des que vaig dir que sí, la conversa es va convertir en un tràmit farcit d’hostilitats innecessàries. O potser ho hauria estat encara que jo hagués estat castellà; tant és.

Em faig creus que un moviment que no té la majoria absoluta dels vots malgasti el temps en lluites intestines

L’anècdota em va venir al cap fa unes setmanes quan el cap d’Economia de l’ARA, Àlex Font, va publicar una peça sobre la tecnoestructura d’interventors, advocats de l’Estat i inspectors d’Hisenda que governa Espanya des de l’ombra, que té més poder que els ministres, que tomba esmenes a lleis, que paralitza el corredor mediterrani als laberints de la burocràcia fins al punt que ni la mateixa ministra sap explicar-ne els endarreriments. I em van venir al cap les cortines pesants, els cassetonats de fusta fosca i en definitiva una Espanya, no tota, que ha portat l’esclerosi programada (“¡Pues que espere!”) a les institucions.

I a vegades, en vista de tot plegat, observo el panorama polític del sobiranisme català i me’n faig creus. Em faig creus que un moviment que no té la majoria absoluta dels vots malgasti el temps en lluites intestines, mentre l’adversari li proporciona cada dia elements (la tecnoestructura!) que li permetrien difondre un discurs demolidor, sistematitzat, detallat, sobre la qualitat institucional de l’estat nou. En canvi, les referències públiques dels líders sobiranistes a aquestes qüestions no passen d’unes vaguetats massa emparentades amb el discurs victimista de tota la vida. Que no hem esperat prou?

http://m.ara.cat/opinio/toni-guell-pues-que-espere_0_1639636049.html

---

Baliga-balaga · 27/08/2016, 23:46

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

Català, poc

Teia Bastons

En contra de la percepció que es pugui tenir, gairebé la meitat dels gironins no fa servir el català com a llengua habitual

Fa pocs dies, abans que Ciutadans tornés a posar sobre la taula la proposta de posar fi a la immersió lingüística a casa nostra per passar al trilingüisme, una persona comentava que el tema d'on es parla més o menys català “ja és molt conegut”. Però els comentaris apareguts arran de la proposta del partit d'Albert Ribera demostren que la realitat és molt diferent. Mentre uns insisteixen a denunciar la persecució del castellà a Catalunya, els altres no són, o som, prou conscients de quin és el vertader panorama de la nostra llengua. Fins i tot a les nostres comarques, on no val allò famós del Girona, rai! Com que torna a estar d'actualitat, ara pot ser un bon moment per fer un recordatori i una petita radiografia de l'estat del català. Per si algú tenia algun dubte, és la llengua habitual de només el 50% dels gironins. Exactament el 51,45%, segons les dades oficials més recents, bastant lluny del 74% de les Terres de l'Ebre, que és on es registren nivells més alts. O sigui que, en contra de la percepció que es pugui tenir, la meitat dels gironins no fa servir el català com a llengua habitual. Si ho extrapolem a tot Catalunya, només el fa servir com a llengua habitual un de cada tres catalans. És cert que més del 90% l'entén i prop del 80% el sap parlar, però de què serveix si després no es fa servir? Aquesta és la qüestió. Ampliar l'ús social del català continua sent una assignatura pendent, fins i tot a les comarques gironines. I això passa no solament per incorporar nous parlants, sinó també per evitar-ne la fuga. N'hi ha que es preocupen per la immersió lingüística a les escoles i potser no saben que mentre que a l'aula, i a casa, molts dels alumnes parlen en català, quan surten al pati o en el seu entorn d'amistats, la llengua passa a ser el castellà. Fins i tot quan són en teoria catalanoparlants. Ho són de moment, perquè és clar que si aquesta tendència continua, es convertiran en castellanoparlants i el català el reservaran per a la intimitat, i encara gràcies. No saben explicar per què ho fan, no saben per què abandonen la seva llengua materna pel castellà, però està clar que si passa vol dir que alguna cosa no rutlla. És indiscutible que la immersió ha augmentat el coneixement del català, però tampoc no ha estat la solució a tots els problemes de la nostra llengua ja que el seu ús social encara és lluny de ser l'òptim.

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/998755-catala-poc.html

-------

Catalán, poco

Teia Bastones
En contra de la percepción que se pueda tener, casi la mitad de los gerundenses no utiliza el catalán como lengua habitual

Hace pocos días, antes de que Ciudadanos volviera a poner sobre la mesa la propuesta de poner fin a la inmersión lingüística en nuestra casa para pasar al trilingüismo, una persona comentaba que el tema de donde se habla más o menos catalán "ya es muy conocido ". Pero los comentarios aparecidos a raíz de la propuesta del partido de Albert Ribera demuestran que la realidad es muy diferente. Mientras unos insisten en denunciar la persecución del castellano en Cataluña, los otros no son, o somos, conscientes de cuál es el verdadero panorama de nuestra lengua. Incluso en nuestras comarcas, donde no vale lo famoso del Girona, rayo! Como que vuelve a estar de actualidad, ahora puede ser un buen momento para hacer un recordatorio y una pequeña radiografía del estado del catalán. Por si alguien tenía alguna duda, es la lengua habitual de sólo el 50% de los gerundenses. Exactamente el 51,45%, según los datos oficiales más recientes, bastante lejos del 74% de las Tierras del Ebro, que es donde se registran niveles más altos. O sea que, en contra de la percepción que se pueda tener, la mitad de los gerundenses no utiliza el catalán como lengua habitual. Si lo extrapolamos a toda Cataluña, sólo lo utiliza como lengua habitual uno de cada tres catalanes. Es cierto que más del 90% lo entiende y cerca del 80% lo sabe hablar, pero de qué sirve si luego no se utiliza? Esta es la cuestión. Ampliar el uso social del catalán sigue siendo una asignatura pendiente, incluso en las comarcas gerundenses. Y esto ocurre no sólo para incorporar nuevos hablantes, sino también para evitar su fuga. Los hay que se preocupan por la inmersión lingüística en las escuelas y quizás no saben que mientras que en el aula, y en casa, muchos de los alumnos hablan en catalán, cuando salen al patio o en su entorno de amistades, la lengua pasa a ser el castellano. Incluso cuando son en teoría catalanoparlantes. Lo son por el momento, porque está claro que si esta tendencia continúa, se convertirán en castellanohablantes y el catalán el reservarán para la intimidad, y gracias. No saben explicar por qué lo hacen, no saben por qué abandonan su lengua materna por el castellano, pero está claro que si pasa significa que algo no funciona. Es indiscutible que la inmersión ha aumentado el conocimiento del catalán, pero tampoco ha sido la solución a todos los problemas de nuestra lengua ya que su uso social aún está lejos de ser el óptimo.

Bump:

Cita:

Vuitanta anys de crueltat

"És important que l'actual Generalitat i la futura República es posin al costat de la democràcia i destinin recursos i suport a les famílies dels assassinats durant la Guerra Civil"

per Salvador Cot 26/08/2016

En un turó de Burgos han trobat el cor momificat d'una persona executada pels rebels de Franco ara fa vuitanta anys. Impressiona. Com també impacta la imatge d'un home de noranta anys que ensenya un retrat davant la caixa que conté les restes del seu pare. És una persona afortunada perquè podrà enterrar dignament el seu familiar, no com les famílies dels més de cent mil desapareguts que estan soterrats en les 2.200 fosses comunes que s'han identificat pels camins i muntanyes de tot l'estat espanyol. Només arribar al govern, Rajoy va retirar totes les ajudes per recuperar-ne les restes.

Només aquesta actitud repugnant justificaria qualsevol cosa per fer fora del poder el PP, un partit que amb accions com aquesta demostra, sense ni mica de vergonya, que és hereu ideològic -i, sovint, biològic- de la dictadura del general Franco. La inhumanitat d'aquell militar cruel i corrupte forma part de l'ADN polític de la dreta espanyola, sempre autoritària, sempre venjativa, sempre implacable.

Per això és tan important que l'actual Generalitat i la futura República es posin al costat de la democràcia i destinin recursos i suport a les famílies dels assassinats durant la Guerra Civil. Aquesta serà la superació més clara d'un règim que, com el del 78, encara protegeix amb una llei de punt i final els responsables d'una de les dictadures més sanguinàries del món.

http://elmon.cat/opinio/15266/vuitanta-anys-de-crueltat

----

Ochenta años de crueldad

"Es importante que la actual Generalitat y la futura República se pongan al lado de la democracia y destinen recursos y apoyo a las familias de los asesinados durante la Guerra Civil"

por Salvador Cot 08/26/2016

En una colina de Burgos han encontrado el corazón momificado de una persona ejecutada por los rebeldes de Franco hace ochenta años. Impresiona. Como también impacta la imagen de un hombre de noventa años que enseña un retrato ante la caja que contiene los restos de su padre. Es una persona afortunada porque podrá enterrar dignamente a su familiar, no como las familias de los más de cien mil desaparecidos que están enterrados en las 2.200 fosas comunes que se han identificado por los caminos y montañas de todo el estado español. Nada más llegar al gobierno, Rajoy retirar todas las ayudas para recuperar los restos.

Sólo esta actitud repugnante justificaría cualquier cosa para echar del poder al PP, un partido que con acciones como esta demuestra, sin mínimo de vergüenza, que es heredero ideológico -y, a menudo, biológico- de la dictadura del general Franco. La inhumanidad de aquel militar cruel y corrupto forma parte del ADN político de la derecha española, siempre autoritaria, siempre vengativa, siempre implacable.

Por eso es tan importante que la actual Generalitat y la futura República se pongan al lado de la democracia y destinen recursos y apoyo a las familias de los asesinados durante la Guerra Civil. Esta será la superación más clara de un régimen que, como el del 78, aunque protege con una ley de punto y final a los responsables de una de las dictaduras más sanguinarias del mundo.

Baliga-balaga · 29/08/2016, 02:10

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:

L'augment de l'espoli incrementarà el sentiment independentista, també a les Illes Balears

Ja en temps del Conde Duque de Olivares, favorit de Felip IV, es varen començar a estrènyer les corretges als territoris que no formaven part del regne de Castella. Quasi era la meitat del segle XVII, quan depenia de la monarquia la Corona d'Aragó, formada pel regne d'Aragó, el principat de Catalunya, el regne de València i el regne de Mallorca. Des de Castella ja començava a haver-hi un clima d'espoliació. Era quan el Conde Duque va pronunciar aquestes paraules: “Ahora que os hemos asimilado y no tendréis de gastaros dinero en lucha contra nosotros, parece razonable que nos paguéis con impuestos”. Més de 300 anys de prohibició i repressió de la llengua catalana i dels trets identitaris dels catalans no varen aconseguir fer desaparèixer el poble català, però l'espoli es va instaurar com a fet normal en la relació de la metròpoli i de la colònia (i em referesc al que abans havia estat oficialment principat de Catalunya, regne de València i regne de Mallorca).Tots els recursos emprats des d'aquell temps fins a l'actualitat serviren per apaivagar el sentiment independentista en segons quins territoris. Però l'augment de l'espoliació en temps del general i de la mal anomenada democràcia (que havia fet pensar que solucionaria la majoria de problemes) va fer que al Principat anàs augmentant el sentiment independentista fins arribar ara a devers la meitat de la població.

La política del PP ha estat una fàbrica de fer independentistes. Si ara s'hi suma “Ciudadanos” (que l'única obsessió que tenen és anar en contra de tot el que faci olor de català, per això es varen fundar), segurament en poc temps, si abans no s'ha aconseguit la independència “de facto”, la població independentista del Principat podria superar el 60%. A les Illes i al País Valencià el moviment independentista encara està en estat embrionari, però a partir d'ara no s'aturarà de créixer, més si el Principat s'independitza i es demostra la millora de vida dels seus ciutadans.

De totes maneres la tasca realitzada pels diferents governs de l'Estat espanyol per evitar que el poble tengués i augmentàs el sentiment de voler separar-se ha estat immensa; un dels recursos més utilitzats ha estat i és la por, però un altre l'han anat destapant diferents governants amb les manifestacions que han fet. En temps del dictador Franco es deia que es deixava moltes regions espanyoles descuidades i a la misèria, perquè els seus habitants no hi poguessin viure i haguessin d'emigrar (no els agrada dir que emigraven, sinó que canviaven de lloc l'habitatge habitual). Volien que d'aquesta manera i amb l'excusa de “en castellano porque es una falta de educación” o “háblame en cristiano y no en polaco”, s'aconseguís el que no havien fet a força de lleis, multes i insults. Però també això ha ocorregut en temps de la “democràcia”. Leopoldo Calvo-Sotelo y Bustelo, president del Govern espanyol entre 1981 i 1982, va dir: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. Nosaltres, les Illes Balears, per a aquest polític, érem la terra inexistent, com li agrada dir a l'escriptor Antoni Serra. N'ha venguda molta de gent als Països Catalans d'altres parts del territori espanyol i no han fet tant de mal als trets identitaris catalans com haguessin volgut els polítics espanyols, però d'alguna manera s'havia de notar.

Un estudi que ha fet el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) reflecteix que no existeix el mateix grau d'independentisme entre els nascuts al Principat i els que han nascut a la resta de l'Estat espanyol (s'ha de tenir en compte que hi ha molta gent nascuda allà que són fills i néts de gent nascuda fora). Dels nascuts al Principat, un 60% voldrien esdevenir independents d'Espanya, un 30% volen continuar a l'Estat espanyol i un 10% no ho sap o no contesta. D'entre els nascuts a la resta de l'Estat (inclosos el País Valencià i les Illes Balears), un 71,5% volen continuar units amb l'Estat espanyol, un 16,8% es declaren independentistes, l'11,7% restant, o no ho sap o no contesta. Si analitzam tota la població resulta un 47,7% està a favor de la independència i un 42,2%, en contra (amb aquests resultats, Rajoy seria investit president).

Però ara, a la lluita dels hereus del franquisme, establerts dins el PP, s'hi ha d'afegir la dreta extremada de “Ciudadanos”, que només té com a objectiu l'”España una, grande y libre” (vegeu com en la negociació estan disposats a cedir i incomplir totes les promeses electorals, excepte totes les mesures contra la política lingüística del Govern català). Això no farà més que augmentar i superar el 50% d'independentistes al Principat i servirà per establir les bases de la remuntada a les Illes (recordem que en uns 15 anys, l'independentisme ha augmentat més d'un 30% entre els principatins). La política lingüística de l'ensenyament en català té milions d'arguments en contra del visceralisme unionista de “Ciudadanos”. Té tants d'arguments com persones que han acabat l'ensenyament obligatori, després de fer-lo en català i que saben tant de castellà com els que han fet aquest ensenyament a qualsevol part de l'Estat espanyol. Quin argument poden oposar els “Ciudadanos”, que només s'expliquen visceralment des de l'odi? Si a tot això hi afegim la negació a aportar els doblers per a totes les infraestructures necessàries, després de destinar-los a altres llocs sense vertadera necessitat, i la gent arriba a comprendre el gran espoli al qual ens té sotmesos el Govern central de l'Estat, els independentistes continuaran augmentant... i darrere, la independència.

http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/16360/laugment-de-lespoli-incrementara-el-sentiment-independentista-tambe-a-les-illes-balears

------

Baliga-balaga · 30/08/2016, 02:23

//*// Visca Catalunya Lliure! //*//

Cita:

Ciutadans, trilingüisme i aritmètica

«Unes terceres eleccions potser servirien per conèixer fins on poden caure els principis de Ciutadans. Mentrestant, ens obsequien amb un dels seus hits més celebrats»

Laura Pinyol | 30/08/2016 a les 00:00h

Ciutadans va debutar a les eleccions espanyoles del passat 20 de desembre amb aquella aurèola de partit nou, fresc, compromès amb la unitat d’Espanya i ferm defensor de la lluita contra la corrupció que aspirava a trencar el bipartidisme i ser una aposta liberal entre dreta i esquerra. El partit de l’Ibex, se’n va dir, i Albert Rivera semblava ser cridat a ser el nou Andolfo Suárez de la política espanyola. Però els resultats, molt per sota del que les enquestes pronosticaven, va donar-los 40 diputats –la quarta posició a l’Estat- lluny de ser cap alternativa ni al PP ni al PSOE. La lectura d’aquell primer fracàs es va atribuir a la llei electoral.

Rivera, llavors, bragat amb tantes hores de rodatge en platós televisius, va obsequiar als ciutadans amb l’escenificació d’un pacte amb el PSOE que sumava 130 diputats dels 176 que necessitava Pedro Sánchez per ser escollit president, mentre esgrimia raons per vetar el pacte a tres bandes amb Podemos, l'única combinatòria, a banda del pacte d’Estat volgut per Rajoy (PP-PSOE-C’s), que hauria sumat. Va fracassar Sánchez i, de retruc, Rivera. A aquella exhibició de política teatral, no hi va faltar Pablo Iglesias atribuint-se càrrecs en les pseudonegociacions per, excloure’s, ell mateix, a última hora, si amb això feia possible l’acord. Rajoy s’ho mirava tot tranquil.

Les eleccions del passat 26 de juny van deixar un escenari pràcticament igual d’enverinat, amb un PSOE més fluix, amb Podemos havent guanyat dos diputats que van tenir més gust a derrota que no a victòria pel l’escàs impacte de la suma amb IU i un PP lleugerament enfortit (Rajoy va guanyar 14 diputats, un dels quals a Catalunya i, això, pocs dies després de conèixer-se les des de clavegueram del ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, contra les institucions catalanes). Però Rivera va seguir desenganyant i va perdre 8 diputats més (32).

En resum, que Ciutadans s’ha dedicat aquests mesos a fer gala d’aquella indefinició que va presentar des del seu naixement: ni dretes, ni esquerres. Perquè, tots i els resultats pèssims, ha redoblat esforços per semblar més del que és: una crossa inútil tant pel PP com pel PSOE. En definitiva, en el debat d’investidura al qual es presenta Rajoy, la suma de PP i Ciutadans assoleix 170 diputats. Segons l’aritmètica parlamentària, en falten sis per la majoria absoluta. D’aquí que els populars, l’aparell mesetari dels poders fàctics i els factòtums de la vella guàrdia socialista invoquin una sana abstenció que faci possible un govern a Espanya i eviti el ridícul internacional d’unes terceres eleccions.

Però, mira, unes terceres eleccions potser servirien per conèixer fins on poden caure els principis de Ciutadans. Mentrestant, ens obsequien amb un dels seus hits més celebrats: carregar-se la immersió lingüística, la gènesi fundacional de la seva creació a Catalunya. Perquè aquesta és una de les 150 mesures del pacte amb el PP, que airegen davant del PSOE per espigolar alguna abstenció, la unitat d’Espanya, el blindatge de la Constitució (per evitar, de totes totes la celebració d’un referèndum) i l’aplicació del trilingüisme a les escoles que acabaria amb la LEC de Catalunya.

Tants escarafalls amb les llengües i, al final, els mals del sistema educatiu comencen quan no se sap ni sumar ni restar. I, a dia d’avui, PP i Ciutadans segueixen sent una majoria insuficient per investir cap president, formar govern i evitar unes noves eleccions. En política, també, dos i dos, sumen quatre.

http://www.naciodigital.cat/opinio/13668/ciutadans/trilinguisme/aritmetica

----

Baliga-balaga · 30/08/2016, 07:26

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:

No invocaràs la Transició en va

Antoni Bassas29/08/2016 22:28

Segueix-me

FA SIS MESOS Rajoy es reia de Sánchez i Rivera perquè havien firmat un acord inútil. I Rivera acusava Rajoy de frenar la regeneració. Aquest dimarts diran tot el contrari. I, en l’acord, allà on hi diu “trilingüisme” s’hi ha de llegir “acabar amb el català com a llengua vehicular a l’escola”. Però és que, a més, Rivera s’ha passat l’estiu invocant la Transició per justificar el pacte, quan, de fet, el 78 va exigir consens entre partits molt diferents, no com ara, que el firmen partits tan semblants que s’intercanvien votants i que deixen fora la majoria de catalans i el 15-M. L’acord potser farà molt content el Financial Times, l’Íbex-35 i el PSOE vell, però és una actuació que no resol els problemes d’Espanya, sinó els del PP, Ciutadans i els interessos que representen.

http://m.ara.cat/opinio/No-invocaras-Transicio_0_1641435890.html

---

26/08/2016, 16:10	#5373
Sátiro Capado Fecha Registro: ago 2016 Mensajes último año: 0 SmilePoints último año: 2 Reputación último año: 0 Expes publicadas: 0 Colaboración: 1	Sacar la lemgua Cuando se hizo la Transición, la Crida lanzó la campaña "El! En Català també, sisplau", abogando por el bilingüismo y a mí me pareció genial y digna de alabanza. La inmersión lingüística planteada como objetivo pedagógico me hubiera parecido bien si en Oliana se hubiera hecho en español, para asegurar el conocimiento de las dos lenguas oficiales. Ahora bien, cuando se reclama desde la ANC o el colectivo Koiné que mi lengua, el español, dejé de ser lengua oficial en Cataluña, no sólo no me parece bien, sino que me opongo de la forma más activa posible. La República Catalana empezaría como Ucrania con los rusos, haciendo limpieza de castellanohablantes. Mucha felicidad prometéis, pero sólo para los que sean de vuestra cuerda. Última edición por Abril SMB; 27/08/2016 a las 17:39.
	Citar