Dietari 2014 doble fletxa Dissabte, 30.7.2016. 20:12 h

La millor resposta: la independència unilateral i un 11S massiu

Tal i com explicava en Guifré ahir, l’anunci fet ahir per Soraya Sáenz de Santamaría ha agitat el món polític català, una vegada més, a les portes d’una Diada que aquest any s’ha preparat de manera descentralitzada. L’Estat espanyol va descarregar divendres bona part de la seva fúria contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell en especial, i també contra Carles Puigdemont. Soraya Sáenz de Santamaría enviava a ‘Carmen Forcadel’ i a ‘Cáls Puidemon’ a la via penal, i mirava de deixar clar que es prohibirien aquest tipus de debats al Pârlament.

Però això no els serà suficient per aturar la voluntat d’un poble que porta anys manifestant-se massivament per la independència. Encara els esperonarà més. La presidenta Forcadell, deia una altra vegada que “el Parlament és sobirà”, i que la Mesa es va limitar a complir el reglament del Parlament. “Les accions penals coarten la llibertat del Parlament i dels parlamentaris”. En la mateixa línia anava Neus Munté quan deia que “Estem davant d'un govern espanyol en funcions que també situa la democràcia en funcions. Tendeix a debilitar-la i no a reforçar-la”. La consellera de la vicepresidència deia no entendre com es pot ignorar el clam de dos milions de persones, i afegia que la comissió del Procés Constituent s’havia reunit davant dels llums i els taquígrafs que la CUP va posar de moda.

Les mostres de solidaritat envers la figura de Forcadell i la de Puigdemont, també, s’uniran al clam que l’11 de setembre tornarà a fer sortir centenars de milers de persones, aquestes vegada de forma descentralitzada, a cinc punts clau del país. Sota el lema “a punt”, enguany l’ANC ha triat les ciutat de Barcelona, Salt, Lleida, Berga i Tarragona com a cinc punts de concentració de gent on es desenvoluparan cinc eixos o ideals per a la nova República Catalana. Les inscripcions ja estan obertes, i malgrat que aquest és l’any en què l’entitat va més tard, de ben segur que els carrers, aquesta vegada de cinc capitals, s’ompliran de ben valent per acollir les riuades de gent que sortiran en defensa de les llibertats de Catalunya, a l’espera de com es desenvolupin els esdeveniments polítics.

L’ANC, Òmnium i l’AMI, els tres tòtems dels moviment cívic català actual, aposten ara ja de manera molt clara per la via unilateral, sense eufemismes. I és que no deixin que ens reescriguin la història: la via unilateral s’emprèn després d’haver provat tots els mecanismes democràtics de diàleg possibles. El Dietari del Procés ha relatat, sense falta, el testimoniatge de tot el que ha passat en aquest viatge sobiranista cap a Ítaca; des del pacte de 19 de desembre de 2012 entre l’extinta Convergència i Unió d’Artur Mas i Duran i Lleida amb la renovada Esquerra Republicana d’Oriol Junqueras, fins avui mateix. I els que ens han seguit més saben que des de Catalunya s’han intentat totes les vies de diàleg abans d’emprendre la de la unilateralitat, a la qual ja sabíem, però, que hi acabaríem arribant, perquè la resposta de l’Estat ha estat és i seguirà essent sempre ‘No’. Fins que marxem.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols

RTVE desembutxaca més de 86.000 € per enviar 6 directius als jocs de Rio

El director de la cadena, per primera vegada en la història de la cadena pública, romandrà a la ciutat olímpica durant tot l'esdeveniment

"És el nostre esdeveniment de l'any i de la temporada", intentava justificar-se així durant la roda de premsa fa dues setmanes el director de TVE, Eladio Jareño, després de donar els noms dels sis directius que viatjaran a Rio de Janeiro com a part del dispositiu de 129 professionals plantejat per als Jocs Olímpics. Serà el primer cop que el director de la cadena pública romandrà a la ciutat olímpica durant tot l'esdeveniment així com la directora de Teledeporte.

rtve, tve1, eladio jareño
Eladio Jareño, director de RTVE
A cost de rei

Sumant les diferents partides, RTVE està disposada a pagar al voltant de 86.450 euros per l'expedició olímpica dels directius Segons les xifres a les quals ha tingut accés Dircomfidencial.com, la corporació hauria abonat uns 11.400 euros només pel desplaçament d'aquests càrrecs, el que representa un desemborsament d'entre 1.800 i 2.000 euros per cada bitllet. A aquest import se sumaria un altre concepte d'aproximadament 3.000 euros (500 per persona) referent a "altres transports" per cobrir els trasllats amb taxi o transport públic dels directius.

La partida més elevada fa referència a l'allotjament, el cost rondaria els 48.300 euros, a raó de 300 euros per cada nit a l'hotel. Com és lògic, la línia d'aquesta despesa està supeditada al temps d'estada de cada directiu.

També percebran 100 euros per cada dia d'estada en concepte de dieta internacional. D'altra banda, tots els càrrecs disposaran de 150 euros diaris per a les despeses del dia a dia, com són els menjars, i que computaran com a "despeses de representació" en els comptes de RTVE. En total, seran al voltant de 16.000 euros.

Cal tenir en compte que el canvi és a favor dels europeus. Ara mateix 1 euro equival a 3,65 reals brasilers fet que augmenta el poder adquisitiu.

Qui són els 6 privilegiats?

La llista d'aquests directius de la cadena pública desplaçats a la ciutat carioca la formen Eladio Jareño, director de TVE; José Antonio Álvarez Gundín, responsable d'Informatius; David Valcarce, director de Mitjans; Yolanda García Cuevas, directora d'Esports; María José Malia, directora de la cadena Teledeportes; i Víctor Sánchez, director de l'àrea de Suport i Manteniment tècnic.

El parlament demana a l’estat espanyol la transferència de la gestió dels aeroports catalans

La petició s'ha aprovat amb els vots a favor de JxSí, CSQP i la CUP
20160728142434.jpg

Per: Europa Press
28.07.2016 14:24

BARCELONA, 28 (EUROPA PRESS)

El Parlament ha instat aquest dijous la Generalitat a reclamar al govern espanyol la transferència de la titularitat dels aeroports catalans del Prat, Girona, Reus i Sabadell, amb l’objectiu d’elaborar polítiques pròpies per a la gestió d’aquestes infraestructures.

Aquest punt ha estat aprovat per 80 vots a favor –els de JxSí, SíQueEsPot i la CUP– i 50 en contra –els que sumen el PP, C’s i el PSC–.

El diputat de JxSí Marc Sanglas ha titllat la gestió d’Aena de ‘desastrosa’, i ha acusat la companyia estatal de perjudicar l’Aeroport del Prat en desviar vols internacionals a l’Aeroport de Madrid-Barajas.

La reclamació arriba després del caos aeroportuari arran del col·lapse de Vueling, que va afectar milers d’usuaris durant diversos dies de juliol.

En aquest sentit, el diputat de la CUP Albert Botran ha acusat la companyia de portar al límit els seus recursos per ‘obtenir el màxim benefici’.

L'espanyolisme, entre la fúria demòfoba i la violència "constitucional"

David González
Barcelona. Diumenge, 31 de juliol de 2016
6 minuts David González

Quin pla té Espanya –és a dir, els seus poders– davant del que anomena el "desafiament català" sis anys després del cop contra l'Estatut i quan els registres demoscòpics de l'independentisme superen ja el 50% dels "decidits"? Fúria demófoba i violència juridico-política, "constitucional", esclar, a cop d'ordeno y mando de Consell de Ministres en funcions. A cop d'ambdoscollonisme contra Mas, Forcadell, Puigdemont o qui es posi per davant aclamat des dels estómacs i consentit des de la covardia, l'immobilisme essencialista, la vacuïtat del fum suposadament federal o plurinacionalitzant en el millor dels casos, i, sempre, l'orgull de vell imperi ferit cada vegada que el procés –sí, el procés– es mou.

Vet aquí, fruit de tot això, l'explicació del rabent i veloç suport incondicional de Sánchez i Rivera a Rajoy –i l'ambigüitat d'Iglesias– cada vegada que el president en funcions de president despenja el telèfon per comunicar-los l'última decisió de la brigada jurídica de Soraya davant el "desafiament", per a, minuts després, refugiar-se de nou en la ràbia que els impedeix assolir un acord de govern després de vuit mesos de paràlisi política en la cinquena economia d'Europa senzillament perquè no volen donar-se per assabentats del que han decidit a les urnes els seus propis conciutadans.

Fúria demòfoba. Com la que vomiten cada dia les xarxes socials, cada vegada que a Catalunya el procés –sí, el procés– es mou; i violència jurídica, la que, cada vegada que el procés –sí, el procés es mou– descarrega el Govern de l'Estat –el Govern en funcions d'un Estat en funcions d'òpera bufa– sobre els legítims representants del poble català. O potser no es van celebrar amb totes les garanties de la llei les eleccions del 27S, en les que van ser elegits els diputats independentistes i els que no es defineixen com a tals, i, per descomptat, els que legítimament s'oposen a aquest projecte?

I violència jurídico-política. La d'un Estat que en els últims sis anys s'ha mostrat incapaç de posar sobre la taula res més que microcops d'Estat contra la separació de poders, contra la lletra, i contra l'esperit de la seva pròpia Llei de Lleis. Aquesta és la dinàmica que va començar el 2010 amb aquell pacte de la Maestranza mitjançant el qual tres magistrats del Tribunal Constitucional es van fumar un Estatut sencer contra la voluntat del Parlament que constitucionalment el va proposar i el va negociar –amb la corresponent raspallada–, el Congrés i el Senat que el van validar, la ciutadania que el va aprovar en impecable referèndum, i el Rei que el va sancionar com a llei orgànica de les Corts espanyoles.

Es va veure de nou dimecres, quan el Parlament, amb els vots dels independentistes de JxSí i la CUP, és a dir de la majoria d'una Cambra legalment constituïda, i legalment autònoma per prendre i "proposar" –i subratllo el "proposar"– les seves pròpies decisions, va aprovar les "conclusions" de la comissió d'"estudi" del procés constituent. En virtut de quin principi democràtic es pot prohibir a aquest parlament, dipositari de la fracció que li correspon de la sobirania espanyola compartida –si fos única només hi hauria un Parlament a l'Estat espanyol, com sap qualsevol estudiant de primer de Ciències Polítiques– que "estudiï" i arribi a les "conclusions" que bonament arribi sobre un hipotètic procés per a la constitució d'una Catalunya independent?

[300px BO William Adolphe Bouguereau (1825 1905) The Remorse of Orestes (1862)]

Orestes perseguit per les Fúries / BOUGUEREAU

Atès que la cosa va de (falsos) juridicismes, m'agradaria saber quin article de la Constitució prohibeix realitzar aquest debat que ha tingut lloc al Parlament d'acord a la mecànica de funcionament de qualsevol parlament democràtic. Em temo que ha de ser el mateix que no aclareix si Mariano Rajoy pot renunciar a sotmetre's a la investidura una vegada ha rebut l'encàrrec del cap de l'Estat, com, ai, tampoc no aclareix si el Rei pot proposar-lo malgrat no disposar dels suports necessaris. La resposta és simple: cap. No existeix tal article.

En realitat (i per aquí plora la criatura de l'independentisme hiperventilat), on resideix el "delicte" comès? En la redacció de les "conclusions" d'aquesta comissió d'"estudi"? En la petició dels grups citats, perfectament legal, perquè es posin a votació? En la submissió de la presidenta del Parlament al reglament perfectament legal de la Cambra que obliga a permetre que es votin ho vulgui o no la presidenta o la Mesa? Qui està donant aquí, una vegada més, el veritable cop d'Estat que, amb l'hashtag #72golpistas, es va atribuir de manera vergonyant i vergonyosa, i amb notable èxit a Twitter, la qual cosa explica moltes coses, als diputats que van votar les esmentades "conclusions" i, per extensió, a la Cambra catalana sencera reunida en ple?

O potser el senyor Iceta, que amb bon criteri ha proposat una solució a la canadenca per a Catalunya, com a últim recurs, creu que el seu no-vot i el seu acord total amb el que decideixi aquest dilluns el Tribunal Constitucional a instàncies del Govern en funcions del PP, inclòs l'inici de la via penal contra Carme Forcadell, el fa menys sospitós davant del microfeixisme espanyolista tuitaire i els que cada segon i cada minut del dia reparteixen els carnets de bons i mals espanyols des de les més altes magistratures?

Tant li costa al senyor Coscubiela (el senyor Rabell passava per allà) reconèixer que la votació de les conclusions de la comissió d'estudi del procés constituent, denominació per cert adoptada a instàncies del grup de CSQP, només són això, conclusions i no "mandats", com de manera matussera pretén el Govern en funcions del PP que el Tribunal Constitucional ratifiqui, i, en conseqüència, doni compliment i legitimi jurídicament el que és una pura i dura decisió política: fulminar Forcadell (i qui gosi)? Em pregunto com hauria actuat el vell PSUC, de l'herència del qual vol reclamar-se fins i tot Pablo Iglesias quan visita Catalunya davant d'una situació semblant.

Estrany cop, aquest dels 72 diputats independentistes que, a diferència d'altres de per desgràcia coneguts per aquests verals, es posen reglamentàriament a votació en un parlament democràtic i sense treure al carrer ni un mal mosso amb mosquetó de gala. Quant tardarà la justícia espanyola, que té perfectament regulats els delictes d'odi en actuar contra l'autor d'aquest tuit que demanava –sí, literalment– la resurrecció del camioner assassí de Niça perquè es passegés pel parc de la Ciutadella? Potser no constitueix delicte d'enaltiment del terrorisme a les xarxes l'hashtag #DaeshSalvanos que van fer circular aquest i altres miserables? El pitjor de no tenir cervell no és mancar-ne, sinó omplir el buit amb la pròpia merda. Espanya, protegeix-te de tu mateixa.

Esclar que, en el fons, i per desgràcia, és el que tenen les democràcies a mitges dels nostres dies en una Europa en la qual continua sent més fàcil anar-se'n si ets Estat (cas britànic) que reintegrar-te lliurement si aspires a ser-ho (cas escocès). Passa en una Europa en trànsit cap a la precarització de la democràcia, en les democràcies de referència davant de l'avenç de la por de l'altre i els microfeixismes d'acció global. I que conviuen i han donat entrada al club amb democràcies de llarga tradició autoritària que porten dècades sent democràcies a mitges. Passa en democràcies sense (prou) demòcrates, com l'espanyola. Democràcies que permeten a un partit sotmetre a l'escrutini dels electors un programa independentista i que fan formar el tribunal màxim i les forces de l'ordre cada vegada que l'elegit democràticament pels seus conciutadans per dur a terme aquest programa intenta complir el contracte democràtic.

31 de juliol: Un país inhabilitat

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 30/07/2016 17:29

EN AQUESTA mena d’intent d’anar inhabilitant mig Catalunya, gota a gota (Mas, Rigau, Ortega, Homs...), ara sembla que arriba el torn de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell (i si es descuida, del president Puigdemont). És exòtic. A totes aquestes persones les va habilitar per fer política el vot dels ciutadans. Ara un govern demana a un tribunal que els inhabiliti, que revoqui el que la gent va decidir votant de manera lliure i informada. La paradoxa és més flagrant en el cas de la presidenta del Parlament. Si la democràcia exigeix l’existència de tres poders separats, executiu, legislatiu i judicial (una separació de la qual l’estat espanyol no és l’exemple més brillant), i sent tots tres importants, el poder legislatiu, el Parlament, és la màxima encarnació del sistema. De fet, parlem de democràcies parlamentàries (no executives o judicials). La inviolabilitat del Parlament, la seva consagració com un espai de debat lliure, és la pedra angular del sistema. Que una presidenta del Parlament (o un parlamentari!) pugui ser inhabilitada per la feina feta dins del Parlament és una incongruència. Inhabilitant algú que és on és perquè se l’ha votat s’està inhabilitant qui ha votat. Els ciutadans. Els ciutadans d’aquest país.

1 d'agost: Catalunya, excusa de doble tall

VICENÇ VILLATORO Actualitzada el 31/07/2016 20:40

RAJOY COMENÇARÀ la setmana vinent la campanya de pressió perquè Ciutadans voti a favor de la seva investidura i el PSOE s’abstingui. És a dir, perquè facin el que han dit que no farien. Necessita una excusa nova per demanar-los que canviïn de posició. Alguna urgència enorme que obligui a una solució excepcional. La seva temptació és fer servir Catalunya d’excusa: cal unitat de tots els constitucionalistes per fer front al desafiament català. Però és una excusa de doble tall. El PP ha estat dient al seu electorat que això de Catalunya és una tonteria sense importància que tenen perfectament controlada. Si ho tenen tot tan controlat, per què haurien de demanar ajuda? D’altra banda, la teoria del PSOE és que això de Catalunya s’arreglaria en un tres i no res si el PP no estigués al govern, que tota la culpa és de les males maneres del PP. Si fos així, per què haurien de donar ara suport al PP i precisament per la qüestió catalana? La dramatització del cas català ajudaria a formar govern, però no convé ni al PP (que diu que està tot controlat) ni al PSOE (que diu que tot és culpa del PP). Només li va bé a Ciutadans, que com que és un partit especialitzat en l’anticatalanisme necessita que el problema català sigui ben gros. I que ho sembli.

Gas a fons

"És preferible utilitzar com a instrument de desobediència un referèndum vinculant, més difícil de rebatre que una decisió institucional"

per Salvador Cot 31/07/2016

Arribats a aquest punt, el que es resoldrà aquest mes de setembre -i els immediatament posteriors- és el grau de determinació que té l'independentisme, tant a nivell polític/institucional com arran de carrer. L'escenari espanyol i internacional es mourà poc i, tret de novetats imprevistes, l'acció haurà d'impulsar-se des de Catalunya. Això vol dir que serà responsabilitat del Govern, [...][/b]

Màxima unitat entre polítics independentistes davant el desafiament espanyol

Els principals partits i líders fan declaracions similars i d'anar a una per aconseguir la independència
Els tres partits independentistes fan pinya i han fet valoracions molt similars després de la sentència exprés d'aquest migdia del Tribunal Constitucional. Per una banda, Joan Tardà, d'Esquerra, ha avisat que els independentistes es mantindran "fidels al Parlament" i "si ha de desacatar, desacataran". Seguidament, la diputada Mireia Vehí ha explicat que "seguiran endavant" amb el Procés Constituent i que no es contempla la possibilitat de seguir les instruccions del tribunal. Raül Romeva, Jordi Turull, Dolors Bassa o Antoni Castellà també han fet declaracions a Twitter, entre d'altres.

ERC acusa l'Estat d'optar per "la via autoritària i de la violència judicial"

El portaveu d'Esquerra al Congrés i membre de la direcció de la formació, Joan Tardà, ha estat l'encarregat de reaccionar, en nom dels republicans, a la resolució del Tribunal Constitucional (TC) que anul·la les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Per a Tardà, amb aquesta decisió i la petició del govern espanyol de demanar accions penals contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, l'Estat està "optant de forma desvergonyida per la via autoritària i de la violència judicial". En canvi, el republicà assegura que els independentistes no es regiran per les directrius del govern espanyol o el TC. "Nosaltres ens mantindrem fidels al Parlament de Catalunya i si hem de desacatar, desacatarem", ha avisat Tardà en declaracions a Catalunya Ràdio. Per últim, el portaveu d'ERC a Madrid creu que després de la resolució del TC, "s'ha de contemplar totes les possibilitats" i no descartar que acabin per inhabilitar Forcadell.

La CUP assegura que "no s'acatarà" la suspensió del TC

La diputada de la CUP Mireia Vehí ha reaccionat a la suspensió de les conclusions del Procés Constituent per part del Tribunal Constitucional alertant que malgrat les accions preses a Madrid "se seguirà amb el desplegament del Procés Constituent i no acatarem la resolució del tribunal". La CUP s'ha posicionat així amb un comunicat al fet que el TC hagi resolt per unanimitat de tots els seus magistrats aquest dilluns al migdia deixar sense els acords entorn el Procés Constituent i ha donat vint dies al Parlament i a la Fiscalia per presentar al·legacions. Pel que fa a la possibilitat d‘obrir un procés penal a Carme Forcadell, presidenta del Parlament, per un delicte de desobediència, tal com demana l’advocat de l’Estat, el TC no encararà aquest debat fins passat un període d'al menys 20 dies, el temps que tindran tots els membres de la Mesa de la cambra per explicar si creuen que van complir o no el reglament del Parlament.

La reflexió del President

Raül Romeva, Antoni Castellà, Dolors Bassa altres que alcen la veu a Twitter

DESCONNEXIÓ?


Desconnexió no és el que ha aprovat el Parlament de Catalunya amb gran escàndol de les opcions espanyolistes i centralistes. Desconnexió és l’acumulació de notícies socials i econòmiques que mostren com la societat espanyola i la catalana graviten dada cop en òrbites més distants.

El creixement en afilats a la Seguretat Social a Catalunya es distancia d’Espanya. Tassa de variació 3,60% a Catalunya, 2,73% a Espanya. Catalunya en ple procés sobiranista i de boicot de l’Estat, creix 14 trimestres seguits més que Espanya.

De gener a maig, Catalunya ha exportat més del doble que la següent Comunitat Autònoma, destacant el sector químic, béns d’equip i automoció. El mes de maig l’exportació s’accelerà en un 4%.

Previsions de l’autoritat en transport sobre moviment mercaderies a la península pel 2030. Eix Madrid-Saragossa de 13 a 23 MT. Eix mediterrani a Barcelona de 50 a 84MT.

El Port de Barcelona torna a batre rècords d’exportació amb Xina com a primera destinació, seguida dels Emirats Àrabs, Algèria i Estats Units. En importacions el rànking és Xina, Corea del Sud, Turquia, l’Índia i els EUA.

Continua el boom turístic. Els problemes a Turquia i altres zones mediterrànies han desviat encara més turistes cap a Catalunya. Només en creuerisme, els viatges en origen o destinació Barcelona, que són els que deixen més diners, han crescut un 15% respecte l’any anterior.

Segons una enquesta elaborada per Barcelona Centre de Disseny, la ciutat és considerada en quarta posició darrera Londres, Nova York o Berlín. I segueixen Milà, Tòquio, París, San Francisco, Amsterdam i Copenhaguen. A la pregunta de quina era la ciutat global emergent més destacada quedava en primera posició Barcelona seguida de Mèxic DF, Seül, Pequín, Dubai Hèlsinki.

Continua de forma discreta la dinamització de tot el territori català i les seves empreses i institucions locals cap els objectius del RIS3CAT, orientant estratègicament unes i altres cap a objectius d’excel·lència que ja tenen i tindran premi en els ajuts europeus i en el mercat.

Aquells àmbits depenent del Govern de Madrid a Catalunya, en canvi també són d’una altra galàxia en relació a Espanya. Una setmana més d’escenes dantesques de gent a les vies o tancada sense aire condicionat en trens aturats a Rodalies, mentre l’estat es gasta 2.642 m€ en 30 nous AVE. Una setmana més de irregularitats en la gestió d’AENA al Prat de Llobregat.

El full de ruta traçat per Brussel·les a Espanya a canvi de no imposar la multa significa retallades de 15.000 m€ (més 5.000, més 9.000 en anys successius), quasi la mateixa quantitat que, segons reconeixien els barons regionals del PSOE i PP, es trobarien a faltar si Catalunya s’emancipés o simplement accedís al concert a la basca.

El centre de estadística Statista destaca que Espanya es el país més corrupte de la Unió Europea. La mateixa setmana on la jutgessa acusa el Partit Popular per la formatació reiterada (30 vegades) del disc dur de Bárcenas per evitar donar pistes de la corrupció. I la mateixa setmana on roben l’ordinador del jutge anticorrupció de Múrcia que estava investigant el Partit popular. Deu ser obra de l’àngel Marcelo.

I no continuo per no abusar d’espai. El què ha passat aquesta setmana al Parlament només és la punta de l’ iceberg; allò que el marxisme clàssic en diria la superestructura. És la infraestructura catalana (l’iceberg sencer: societat i economia) la que fa temps que navega en direcció oposada a la d’Espanya. I la infraestructura és la que, tard o d’hora, acabarà condicionant la política. Sembla estrany que les esquerres de tradició marxista i d’estètica revolucionària no se n’assabentin, votant al Parlament contra els canvis ineluctables.

3/8: El Constitucional crida menys que el govern

Vicenç Villatoro
02/08/2016 17:50

EM FA L’EFECTE QUE el to de l’acord del Constitucional sobre les conclusions aprovades al Parlament no és ben bé el mateix que va fer servir el govern espanyol. El govern tenia un to més cridaner, irat i contundent. Han detectat la diferència els sectors més hiperventilats del nacionalisme espanyol, que troben tou el Constitucional. En part és la diferència entre el llenguatge polític, que admet els excessos, i el jurídic, que és el regne dels matisos. Però pot haver-hi més coses. Pot ser que el Tribunal marqui distàncies davant dels intents del govern d’instrumentalitzar-lo com a muralla i com a ariet. I pot ser un repartiment de papers. El govern necessita exhibir duresa i si cal xuleria davant la seva clientela. Però l’esgrima amb les institucions catalanes es fa en un escenari, amb públic, i l’Estat sap que hi ha fotos que no es pot permetre. Massa turques. No es podia permetre una foto de guàrdies civils retirant urnes, no es pot permetre tancar un Parlament. Per tant, contundència en les declaracions, molts moviments dintre del laberint jurídic de paper -ple d’al·legacions, recursos i advertiments- i molta cura quan arriba l’hora de l’execució. Perquè l’execució té foto. I la foto no és simpàtica.

Contra les confusions intencionades

Núria Bosch
02/08/2016 18:27

No fa gaires dies van sortir les dades de la liquidació del sistema de finançament autonòmic corresponents al 2014. Per enèsima vegada es va corroborar que l’actual sistema perjudica Catalunya. Ara bé, tal com els mitjans presentaven les xifres del finançament autonòmic, podia passar que els ciutadans es confonguessin. Es deia que Catalunya aportava a l’Estat 18.207 milions d’euros, uns 2.422 euros per habitant, i en rebia 16.514 milions, que equivalen a 2.196 euros per càpita. Per tant, feia una contribució neta de 1.693 milions, i en termes per habitant, de 226 euros.

En veure aquestes magnituds presentades d’aquesta manera, el ciutadà pot preguntar-se: ¿però la contribució neta de Catalunya a l’Estat, el dèficit fiscal, no és de l’ordre d’uns 15.000-16.000 milions d’euros anuals? ¿I ara aquestes xifres el redueixen a uns 1.700 milions? Com pot ser?

La magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans

La resposta és que aquests 1.700 milions corresponen únicament a l’aportació feta via el model de finançament que té la Generalitat. Vet aquí una manera més entenedora de presentar les xifres anteriors: la Generalitat, com la resta d’autonomies de règim comú, gaudeix d’una cistella d’impostos. Són tributs estatals, però el seu rendiment generat a Catalunya està cedit totalment o parcialment a la Generalitat. Així, la Generalitat gaudeix del 50% de l’IRPF, del 50% de l’IVA i del 58% dels impostos especials. I percep el rendiment total d’altres impostos, com per exemple el de patrimoni, el de successions i donacions, el de transmissions patrimonials i el d’actes jurídics documentats. El rendiment total d’aquests tributs l’any 2014 a Catalunya va ser de 18.207 milions d’euros, l’aportació a què ens hem referit anteriorment.

No obstant això, la Generalitat no es pot quedar amb tots aquests ingressos generats perquè el model de finançament conté un sistema de redistribució interterritorial dels ingressos per acomplir el principi de solidaritat. És el que es coneix com a sistema d’anivellament. Un cop s’ha aplicat, a la Generalitat de Catalunya li queden 16.514 milions d’euros, el que va rebre segons les dades anteriors. Així doncs, ha perdut, a efectes de la solidaritat, 1.693 milions.

Per tant, la contribució anterior és només una petita part del dèficit fiscal. Cal recordar que el dèficit fiscal és la diferència entre els impostos que els catalans paguem a l’Estat, no pas a la Generalitat ni als governs locals, i el que en rebem en forma de despesa pública (pensions, transferències a famílies, a la Generalitat i governs locals, despesa en inversió, etc.). Els recursos que no tornen en forma de despesa pública són el que denominem dèficit fiscal, que inclou el generat mitjançant el model de finançament autonòmic explicat abans.

Les últimes dades del dèficit fiscal estimades pel govern català corresponen al 2012, quan s’eleva a 14.623 milions d’euros, un 7,5% del PIB català. La Generalitat disposa actualment de xifres del dèficit fiscal per a una bona sèrie d’anys, des del 1986. La mitjana del dèficit d’aquests 26 anys és del 8% del PIB, amb una desviació estàndard relativament baixa, del 0,9. Si el PIB català és de l’ordre d’uns 200.000 milions d’euros, per això s’ha consolidat la xifra d’un dèficit fiscal de l’entorn d’uns 16.000 milions.

Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé el seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga

Arribats aquí fem dues constatacions. La primera és que la magnitud del dèficit fiscal és rellevant: més de 2.000 euros per català a l’any, comptabilitzant nens i persones grans. També vol dir que una família de quatre membres fa una contribució a l’estat espanyol a fons perdut de més de 8.000 euros cada any. Dit d’una altra manera, Catalunya aporta el 19,4% dels recursos de l’Estat i només rep el 14,0% de la despesa. Una diferència de 5,4 punts percentuals, que s’incrementa si només es té en compte la despesa discrecional de l’Estat. És a dir, si s’exclou del càlcul l’administració de la Seguretat Social, s’aporta el 19,6% i es rep l’11,0% i la diferència arriba a 8,6 punts percentuals.

La segona constatació és que el finançament que té la Generalitat contribueix notablement a generar dèficit fiscal. Altres factors rellevants són les polítiques inversores de l’Estat, que castiguen Catalunya any rere any.

Espero haver contribuït a disminuir la confusió que alguns ciutadans podien tenir entre les dades del finançament autonòmic i les del dèficit fiscal. Són temes que tenen una certa complexitat, però si s’expliquen bé poden estar a l’abast de tota la ciutadania. El més llastimós és que alguns mitjans aprofiten la complexitat per crear confusió intencionada i esbiaixar les xifres, com ha passat ara amb alguns mitjans informatius de Madrid, que han aprofitat l’ocasió per dir que el dèficit fiscal de Catalunya es reduïa a l’aportació neta feta mitjançant el sistema de finançament autonòmic. Sort que els catalans ja estem acostumats que es manipulin les xifres. Segurament no hi ha cap altre territori al món on els ciutadans coneguin tan bé la magnitud del seu saldo fiscal amb l’estat. La necessitat obliga.

Malson

El 'Financial Times' ha descrit Rajoy com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”

SEBASTIÀ ALZAMORA Actualitzada el 03/08/2016 17:37

Fa temps que el diari econòmic Financial Times manté una línia editorial clara i específica sobre el conflicte de sobirania existent entre Catalunya i Espanya. Atenta com cap altra al dia a dia i a la realitat de les dues parts en lliça, la capçalera de referència per antonomàsia del món financer internacional es mostra partidària d’una tercera via que passa necessàriament per una solució política, negociada i consensuada, que inclogui la celebració d’un referèndum i que certament no es trobarà en el sempitern immobilisme del govern del PP ni en el rocós parapet del Tribunal Constitucional. Ja fa temps, dèiem, que el FT no escatima espai a les opinions sobre el procés català, tant si hi són favorables com contràries, en un esforç de comprensió que seria molt d’agrair que s’encomanés a molts altres mitjans de comunicació. I no és d’ara, sinó de fa un parell d’anys, que la portada i un editorial del diari alertaven de la necessitat que Rajoy es mogués “ja” per trobar un desllorigador a la qüestió catalana, per tal d’evitar que la intransigència espanyola, sumada al que els analistes britànics qualifiquen com “l’aventurerisme” que s’ha apoderat de la política catalana, acabin conduint a un “xoc de trens” de conseqüències imprevisibles però molt possiblement catastròfiques.

Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament i amenaçant amb el 'todos a la cárcel'

Res de tot això no impressiona el sempre impàvid Mariano Rajoy, a qui el mateix FT ha descrit com “l’home invisible, sense carisma i de perfil baix”. A Don Mariano i el seu executiu en funcions, les veus crítiques vingudes de terres estrangeres els inspiren només els vells mantres hispànics del que inventen ellos i del sostenella y no emmendalla. Ells, a la seva, encausant la presidenta d’un Parlament, amenaçant amb el todos a la cárcel i mantenint l’Espanya que tant afirmen estimar com un transatlàntic a la deriva amb vies d’aigua pertot arreu. Terceres eleccions? Per què no, si ens convenen? Mentrestant, Espanya es converteix, cada dia més, en un veritable malson internacional, i ni deu Financial Times podrien fer res per evitar-ho.

Al costat del Govern

JOSEP SUNYOL I GARRIGA 1936 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús05/08/2016 00:00

Les circumstàncies greus que travessem, que han imposat a cada català el compliment del seu deure en el lloc des del qual millor podia prestar un servei a Catalunya, no ens havien permès aquests dies de comunicar-nos amb els nostres lectors. Ho fem avui creguts que tenim l’obligació imperiosa de dir el que sentim a aquells que no ens han escoltat altres vegades i que potser ara es decideixin a escoltar-nos. Ens adrecem a tot el poble en general, però en particular ens adrecem a les classes conservadores, per a dir-los que si encara són a temps de fer veure que són una mica intel·ligents, després del desastre a que han dut el país, d’una part amb llur passivitat, o, el que és pitjor, en algun cas per llur activitat, conscient o inconscient, es posin al costat del Govern de la Generalitat d’una manera decidida, donant-li tota mena de facilitats en el compliment de la seva comesa. No els direm res de nou que no els hàgim dit: però els que per sentiment no siguin capaços de sentir els principis de llibertat, de democràcia, de liberalisme social, és a dir, tot el que nosaltres hem vingut predicant i perquè ho predicàvem érem titllats de demagogs, que ho sentin almenys per egoisme. Que s’adonin d’una vegada que contràriament al que els han vingut dient tots els que els dirigien, el seu deure i EL SEU INTERÉS és comprendre d’una vegada per sempre que el món ha evolucionat, que del passat ja no se n’han ni de recordar, que han de pensar en el futur i copsar el present per a saber adaptar-s’hi. Els fem aquests advertiments una vegada més, i creiem que no ens podran titllar de suspectes, perquè repetim només el que ja hem vingut dient sempre. I tenim autoritat per a dir-los-ho, precisament perquè ja els ho venim dient d’anys; no pas que els ho diguem ara, quan molts esporuguits s’acosten a l’aixopluc de les autoritats populars i de govern. Que hi recapacitin, que hi pensin. Llur error ha estat de posar-se davant l’autoritat, del 14 d’abril ençà. Han estat uns suïcides. Encara són a temps de repensar-se. Llur interès, si llur sentiment no, ha d’ésser d’estar al costat del Govern. Per a satisfacció nostra els podem dir que nosaltres no ens hem mogut d’on érem.

L’ANC denuncia l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica encenent mil espelmes

05.08.2016 02:00

Avui a les 21.30 l’ANC farà un acte contra l’actitud de l’estat espanyol amb la pobresa energètica a Balaguer. L’entitat independentista encendrà a la plaça del Pou, al centre històric, més de mil espelmes per denunciar allò que ells consideren ‘l’actitud inoperant de l’estat espanyol amb una situació que posa en perill el benestar de milers de catalans i catalanes’.

Aquest acte forma part de la campanya d’estiu de l’ANC ‘Activa’t per la República Catalana’ i que inclou l’exposició ‘Un Estat insensible’, que també es podrà veure avui a Balaguer.

A més de l’ANC, hi participaran també unes quantes plataformes socials i hi intervindran els membres del secretariat de l’ANC, Jordi Calvís i Josep Maria Nogué.

L’Espanya imaginària de Colau

“L’exposició hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota la catifa”

per Gemma Aguilera 05/08/2016

L’alcaldessa de Barcelona i el seu equip són demòcrates de cap a peus, antifranquistes i anti qualsevol forma de feixisme o abús de poder. Ningú no en pot dubtar, han fet gestos clars en aquest sentit. Per això l’exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà, que plantarà dues escultures del dictador davant del Born Centre de Cultura i Memòria, de cap manera es pot llegir com una provocació a l’independentisme i als humiliats per la Guerra Civil i la dictadura, sinó com la constatació que tant Ada Colau com els seus col·legues viuen en un somni polític en el qual Espanya és l’Alemanya del sud des del punt de vista de la memòria històrica i la salut democràtica d’una societat.

Aquesta exposició –algú entén el títol i el relat?- hauria passat sense pena ni glòria si Catalunya fos part d’una Espanya democràtica nascuda de la ruptura amb la dictadura, i no d’una transició que va amagar la merda sota les catifes. Si l’Estat hagués demanat perdó, si els consells de guerra que van permetre assassinar impunement milers de republicans haguessin estat anul·lats, si no quedessin morts als vorals de les carreteres, si la societat no estigués dividida entre guanyadors i perdedors d’una guerra, si la Fundación Francisco Franco no fos una fundació tan legal com la Fundació Josep Carreras contra el càncer i si la Falange Española no fos un partit polític legal. Però aquesta Espanya d’Ada Colau, tristament, és imaginària. És justament per aquest desfasament entre la realitat i la percepció de la realitat sobre Espanya i la seva història recent que la idea ha generat un rebuig frontal tant d’ERC com del PDC, però també d’entitats de memòria històrica, que la consideren una ofensa a les víctimes del feixisme espanyol.

Una part dels catalans volen desconnectar d’aquesta Espanya real per bastir un projecte democràtic nou en què es puguin fer exposicions com la que proposa el consistori de la capital de Catalunya, pròpies d’una societat madura, sana i en pau amb la seva història. Però mentre això no arriba, retornar al carrer escultures d’un feixista per “provocar el debat i el diàleg” no és una bona idea. Es miri com es miri.

La memòria històrica excloent només és propaganda

Xavier Cervantes05/08/2016 12:50

Segueix-me

El manual del bon cosmopolita diu que el nacionalisme es cura viatjant, com volent dir que això del nacionalisme és una cosa de tribus ignorants, de 'catalufos' provincians, perquè tothom sap que al món no existeix el nacionalisme. Doncs som-hi, viatgem.

Vam visitar Buenos Aires. Banderes argentines arreu, els colors blanc i blau de la bandera en l’etiqueta de la cervesa més popular… i una anècdota. Som al port des d’on surt el ferri cap a Montevideo, la capital de l’Uruguai. Demanem quant val el viatge i quanta estona dura. La persona que ens atén ens diu: "Però per què volen anar allà, si és com això però en petit?". Hum, no sé si aquest viatge cura res… Per cert, quan viatgem a un país per primer cop, intentem visitar "el museu nacional", contenidors d’art que expliquen perfectament el relat que cada país ha volgut escriure sobre la seva història; i de contextualitzacions, les justes. Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, com de fet en els museus equivalents d’altres capitals del món, hi conviuen dues narracions. Una és l’artística, perquè cada país té un artista simbolista, un impressionista, un cubista… L’altra narració és històrica, i a mi m’agrada molt fixar-me en les pintures que expliquen la història de cada país, sobretot perquècadascú pinta la missa segons li convé. Per exemple, a Buenos Aires hi ha moltes pintures de Cándido López dedicades a la guerra de la Triple Aliança, el conflicte que va enfrontar el Paraguai amb la coalició formada per l’Argentina, el Brasil i l’Uruguai. Tot i que no són pintures especialment èpiques, el punt de vista és l’argentí, esclar. Ah, López va pintar molts dels quadres a canvi dels diners que va donar-li l’aleshores expresident argentí, Bartolomé Mitre, el general Mitre que té una ronda al seu nom a Barcelona. Així s’assegura un relat determinat.

Vam visitar Londres. El nomenclàtor és pura exaltació nacional, en aquest cas imperial. Trafalgar Square. Banderes britàniques arreu, orgull nacional més aviat tronat en els reclams turístics i un museu, el Britànic, que bàsicament explicaque encara sort d’ells, la gran nació imperial, que si no totes aquestes meravelles no es conservarien. Grècia encara espera… Londres, la ciutat dels mil colors, té un motiu nacional a cada cantonada. És la capital d’un estat que no vol saber res d’Europa. Curiós cosmopolitisme el que s’aprèn viatjant més enllà del canal de la Mànega.

Vam visitar Turquia. A Ankara, a més del magnífic Museu de les Civilitzacions, hi ha el mausoleu dedicat a Atatürk. I en el museu annex hi ha tot de quadres sobre la guerra entre turcs i grecs on Atatürk va forjar la seva llegenda. La visió del conflicte que donen aquestes pintures podem assegurar que no agrada gens als grecs. Però, eh, el nacionalisme es cura viatjant, perquè el món no és nacionalista.

Vam visitar Berlín. Sí, de l’Alemanya actual es diu que ha neutralitzat el nacionalisme. Bé, potser fan servir una altra paraula per descriure la intensitat amb què una colla de berlinesos seguien un partit amistós entre les seleccions d’Alemanya i Anglaterra. Rivalitat? Per cert, banderes alemanyes en algunes botigues per marcar el límit que separa la part alemanya de la part turca en alguns barris. També vam passar un dia a l’Alte Nationalgalerie, sales i més sales amb tot de meravelles i també pintures com les de Christian Sell, que lloen les glòries prussianes; és a dir, que documenten el naixement d’una nació. Per cert, en cap d’aquests museus nacionals d’arreu del món s’intenta contextualitzar res més enllà del relat oficial. Però, recordeu, els nacionalistes som els catalans, als quals la història reserva el lloc dels pèrfids o dels 'pagafantes'.

Vam visitar París, la capital d’un estat que considera que la pàtria és la llengua; però només una, el francès. Arc de Triomf, monumentalitat nacionalista aquí i allà, banderes arreu. Sí, tot ben cosmopolita, i Joana d’Arc com a símbol transversal de l’esquerra i la dreta i d’una guerra de significants, perquè a la donzella d’Orleans tan aviat la treu a passejar el lepenisme com l’oficialitat republicana. Coses de França…

Vam visitar Brussel·les, una de les ciutats més singulars d’Europa. Allà encara estan intentant esbrinar com cal revisar el passat colonialista a l’ombra de l’onerós Palau de la Justícia i de l’estàtua del rei Leopold II, l’explotador a títol personal del Congo. Brussel·les és especial per moltes coses i per moltes contradiccions. L’amo d’un bar va voler-nos atendre en anglès, qualsevol llengua menys el francès. Coses de Brussel·les…

Vam visitar el nord d’Itàlia, perquè l’autèntic paradís europeu va de Torí a Venècia. Banderes italianes arreu, fins i tot en les estovalles dels restaurants. Vam pujar fins a Trento i més amunt, perquè ens agrada caminar per la història i la sociolingüística. El nord, l’Alto Adige, és Tirol del Sud, zona de parla i paisatge germànics, però l’estat italià va pensar que era millor que compartís regió administrativa amb el Trentino, de parla italiana. La cosa es diu Trentino-Alto Adige, i també és una imposició nacionalista, però no a la manera “separatista”; no sé si m’explico.

Vam visitar Budapest. Hongria exhibeix les glòries nacionals amb orgull, sobretot les culturals, perquè és el país de Liszt, Bartók, Ligeti… Banderes aquí i allà, i la llengua com a element diferencial en un territori envoltat de llengües eslaves i de l’alemany. Sí, els resultats electorals i la manera com han tractat els refugiats parlen amb claredat sobre el nacionalisme essencialista hongarès. I, tanmateix,Hongria no amaga el cap sota l’ala quan toca mirar els seus fantasmes. A Budapest hi ha la Casa del Terror, un museu que explica la violència del segle XX a Hongria: un relat alimentat pel feixisme i l’estalinisme. Allà dins tot està contextualitzat, i encara que una mirada superficial pot fer pensar que els hongaresos es treuen de sobre les culpes assenyalant Hitler i Stalin, en realitat estan explicant la responsabilitat pròpia en tota mena d’atrocitats.

Catalunya, incapaç de fer autocrítica

Quan vam visitar aquest Museu del Terror, vam pensar com de necessari seria un museu d’aquesta mena a Catalunya: un museu que incorporés com a relat nacional un discurs autocrític. Mentre ho comentàvem, vam adonar-nos amb tristesa que seria impossible. Dubto que siguem capaços de construir un relat museístic que, a més de deixar constància de les atrocitats del franquisme i dels Borbons, també expliqués que els almogàvers eren una colla de bandits a sou del poder i que el PSUC va fer seves les directrius estalinistes, i que a les txeques tant les víctimes com els botxins eren catalans, i sovint de la mateixa classe social. Que les purgues també van afectar les classes populars i que alguns burgesos no van morir per burgesos sinó per catalans, que alguns capitalistes catalans van donar suport al franquisme i que alguns obrers catalans van ser falangistes. Un museu que expliqués que Jordi Pujol ens ha estafat i que uns socialistes ens van prendre el pèl.

Bé, ho vam deixar per impossible, perquè aquí mana una crítica que no deixa espai a l’autocrítica. S’ho van manegar socialistes i convergents als anys 80, quan van repartir-se el pastís de l’hegemonia cultural, i així seguim, fent del victimisme i la indigència cultural una manera de viure. Uns arrufen el nas davant la senyera i els altres fan cara de pomes agres quan ensumen lluita de classes. Uns no ens volen nacionalistes però fan costat a la nova esquerra espanyola, que no es considera nacionalista però parla de pàtria (l’espanyola, esclar). Els altres voldrien que darrere la bandera tots anessin a l'una amb determinació cega, però quan toca desobeir miren primer de pactar unes escorrialles institucionals amb Madrid.

I així van fent, perquè els convé, perquètot ve d’un pacte que ens ha condemnat a ser tan hiperventilats com ignorants. És una bèstia amb dos caps que expulsa del diàleg la sensatesa i la revolta. Seguim perpetuant errors perquè la sociovergència, o ara la comunsvergència, s’ha imposat com a relat totalitzador. A Catalunya preval l'estupidesa, quan no la mala fe. És la pinça cultural bastida per dos essencialismes: el cosmopolita que no qüestiona Espanya i l’identitari que viu obsessionat amb Espanya, i són dues cares de la mateixa moneda. Un i altre no pensen en la societat a la qual representen a les institucions i les tribunes públiques. S’hi enfronten en una comèdia grotesca fent veure que només pot existir un relat cultural basat precisament en dos relats culturals autoexcloents que ofeguen la possibilitat d’un discurs que aplegui alhora tots els relats.

Vam visitar el monestir de Ripoll. En la zona museística hi ha un interessant projecte expositiu que explica moltes circumstàncies dels comtats catalans, com ara el paper de les dones i la relació conflictiva dels pagesos amb el poder comtal. És la mena de relat que m’interessa, i explicat des d’un apoderament sensat, sense subordinacions victimistes. En canvi, en uns panells i en tipografia generosa hi ha una retòrica patriòtica que s’adiu poc amb el discurs del material que s’hi exposa. Així, la política s’imposa a la feina dels historiadors.

Vam visitar Twitter després de la patètica picabaralla sobre “la memòria històrica” del Born. Un polític d’ICV, Jordi Guillot, hi ha deixat un tuit per a la història de la infàmia: "El Born no forma part de la meva memòria històrica, sí els fossars del castell de Montjuïc i el Camp de la Bota". És pura indigència pensar que la memòria històrica es pot triar a la carta. I és narcisisme, pur egoisme, pensar que només és rellevant allò que has decidit que t’afecta a tu, però no el que és important per a altres. A més, suggereix (o potser sobreinterpreto) que qui se sent interpel·lat pel 1714 no pot sentir-se representat per la lluita antifranquista. Indigència, com la d’aquell polític que anava a les llistes electorals municipals d’ICV per l’Hospitalet de Llobregat i que va escriure que el seu bloc de pisos té més població que la Noguera Pallaresa, un riu! Ignorància, supremacisme urbà, un dels grans mals d’aquest país que no sap pensar-se com a país amb contradiccions i dissidències.

Deien que l’esquerra es defineix per la seva capacitat per posar-se en el lloc de l’altre, però diria que o molt ha canviat l’esquerra o Guillot no és d’esquerres. La memòria històrica és i ha de ser incòmoda perquè genera relats complexos que toleren molt malament les simplificacions. El cosmopolitisme d’alguns està obsessionat amb el Born, fins al punt de voler buidar de significat allò que la història ha omplert de significat. Ja poden escarrassar-s’hi, però és evident que el 1714 va ser una data rellevant per a Barcelona: la destrucció provocada pels assetjadors i la posterior imposició del decret de Nova Planta van canviar la fesomia de la ciutat. És un espai lligat a un fet històric, però, ai, aquest fet històric no agrada a gent com Jordi Guillot. I, compte, que no parlem d’un fet infame que no mereixi ser recordat, sinó de l’escenari que simbolitza la resistència de la població de Barcelona a un setge i uns bombardejos. Sí, el Born està marcat pel 1714, com el Camp de la Bota està marcat per la repressió franquista. No costa tant acceptar-ho; de fet, totes dues coses poden formar part del relat de les agressions que ha patit Barcelona perquè no són excloents, perquè la memòria històrica excloent només és propaganda.

Després vam sentir el tinent d’alcalde Gerardo Pisarello a la ràdio. Hi aportava el seny que Guillot no coneix. La proposta de Pisarello és que el Born treballi la memòria històrica de la ciutat que ha patit repressions des del 1714, teixint un fil que pugui reconèixer com a propi qualsevol persona. Si més no les paraules semblen convincents. El que cal esperar és que això no dilueixi la rellevància del 1714. I ara que hi penso, potser que el Born anés també una mica més enrere i recordés la guerra dels Segadors, una revolta de pagesos, de classes subalternes, i d’alguna manera l’origen d’una dinàmica històrica ben curiosa: d’aleshores ençà, Catalunya és el relat d’un seguit de revoltes derrotades i de perseverança. Els sociolingüistes estudien atentament el cas del català, una llengua europea que ha sobreviscut sense estructures d’estat durant tres-cents anys. Si estic escrivint en català és gràcies a totes les generacions que van resistir els atacs que van dur al caire de l’extermini llengües com l’occità, que fa un segle fins i tot va ser reconeguda amb un premi Nobel de literatura. Això també és memòria històrica.

Hem de viatjar al passat del territori on vivim amb esperit autocrític, sense victimisme i sense sentir-nos subordinats a relats imposats des d’altres territoris, sense perdre de vista la lluita de classes però foragitant el paternalisme. Tenim una oportunitat d’or per fer-ho, però segurament la desaprofitarem perquè som ben estranys i preferim el confortable brogit del xoc entre dos sectarismes abans que la construcció d’un relat que assumeixi complexitats i contradiccions.

Darrere les estàtues del Born

«Tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714»

Patrícia Gabancho | 06/08/2016 a les 00:01h

Com que la guerra del 36 no frega ni de lluny ni de prop la memòria de la família, no tinc la sensibilitat necessària per jutjar fins a quin punt l'exposició de les estàtues al peu del Born ofèn les víctimes. Només apunto que la polèmica em sembla positiva, perquè demostra, precisament, que les ferides estan mal tancades. Determinades exposicions estan pensades per no deixar lloc a la indiferència i, això, en aquesta Espanya acomodatícia, que no sap ben bé què fer amb la memòria, és bo.

Ara bé, tampoc no podem ser tan ingenus com per no entendre que l'actual Ajuntament està intentant minimitzar el significat del Born com a lloc de memòria del 1714 i el que comporta com a punt zero de la reivindicació nacional catalana. Li volen canviar el signe, canviant-li el nom i el contingut. Sembla ser que el primer que van fer va ser preguntar a l'arquitecte de l'obra per la possibilitat de cobrir les runes de manera digna. No m'invento res: Ramon Vinyes, per defensar la seva exposició, va dir que el tema de fons era una "brutal batalla per l'hegemonia cultural". De quines dues cultures? No cal ser massa agut per entendre-ho.

Mireu, fa uns dies vaig publicar un article en què explicava el procés de convertir la classe obrera en agent principal de la política, mitificant lluites passades i excloent-hi qualsevol participació de la classe mitjana il·lustrada: de la classe que va encarnar les transformacions de la democràcia. Una cosa és la pancarta i una altra cosa la planificació i el pressupost. Doncs bé, la persona a la qual jo al·ludia, Marc Andreu –un periodista historiador de l'òrbita colavista—em va contestar que ell defensa l'èpica d'aquests sectors que no pengen estelades (estic simplificant) i que es tracta d'una "batalla per l'hegemonia cultural". Si són les mateixes paraules, vol dir que hi ha una planificació: que es tracta de desplaçar el sobiranisme del centre de l'acció política, per posar-hi el colavisme, el podemisme. La revolució popular per comptes de la "revolució dels somriures" (això també textual). Per això cal destenyir el Born i restar combustible simbòlic al sobiranisme. I això explica molt bé per què el pregoner mercedari d'enguany és Javier Pérez Andújar.

Qui lidera quin projecte: exactament això està en joc. I després hi ha qui somia amb una confluència entre colavistes i sobiranistes....

Catalunya gasta més finançant el TC que en ambaixades

ROGER TUGAS Barcelona
08/08/2016 00:00

L’economista i director de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea), Ángel de la Fuente, sovint defensa que el càlcul del que va batejar com a “sistema de comptes públics territorialitzats”, una alternativa a les balances fiscals que elabora la Generalitat seguint els dos mètodes avalats internacionalment, aporta com a gran novetat la possibilitat d’identificar a què es destinen els recursos que aporten els ciutadans de cada comunitat, més enllà de saber en termes genèrics el seu saldo fiscal respecte de l’Estat. D’aquesta manera, a més de permetre conèixer aquesta setmana que -sempre segons els càlculs de l’economista de confiança de Montoro, que segueix només el mètode de càrrega-benefici i ignora el de flux monetari- Catalunya va patir el 2013 un dèficit fiscal de 7.189 milions -986 milions més que l’any anterior-, els comptes avalats per l’executiu central detallen com es gasten o de quina manera beneficien als catalans els euros que, segons aquest model, paguen i que sí que tenen un retorn.

Els apartats dels annexos de l’informe de De la Fuente presenten desenes i desenes de taules, amb un gran nivell de concreció, que permeten identificar quants euros senzillament retornen en forma de prestacions socials, transferències o infraestructures. Altres teòrics beneficis per als catalans i els de les seves empreses, però, són més qüestionables o, com a mínim, menys directes. Així, per exemple, el 2013 el cost de l’administració central de l’Estat -concentrada a Madrid- va suposar 973,7 milions per als catalans, mentre que 1.306,4 milions més van destinar-se al ministeri de Defensa i a l’exèrcit, i 424 milions a la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, malgrat que a Catalunya tenen gairebé totes les competències traspassades als Mossos. Són quantitats que no computen com a dèficit fiscal, ja que, segons De la Fuente, beneficien els ciutadans de Catalunya.

Administració central

El TC, la Casa del Rei, l’acció exterior, les Corts espanyoles...

El repartiment del cost -o dels beneficis- de l’administració central de l’Estat en el sistema de comptes públics territorialitzats es fa bàsicament amb un repartiment directe en relació amb la població. Així, encara que la immensa majoria d’organismes estiguin a Madrid i, per tant, els seus empleats també hi resideixin i després facin les compres en establiments de la capital espanyola, De la Fuente considera que els beneficis són equitatius per a tots els ciutadans de l’Estat i, per tant, el seu cost s’ha de repartir de manera igualitària. Per exemple, pel que fa a l’apartat sobre alta direcció de l’Estat i del govern central, amb un cost total de 487 milions, el seu finançament es divideix equitativament entre tots els habitants de totes les comunitats, a raó de 10,37 euros cadascun. En conjunt, a Catalunya això va significar una despesa de 78,2 milions d’euros el 2013.

I què inclou aquest capítol? Entre altres qüestions, el Tribunal Constitucional (TC), al qual Catalunya contribueix a finançar amb 3,4 milions d’euros, una xifra superior a la pressupostada en els comptes vigents de la Generalitat -els del 2015- per a delegacions, oficines i missions a l’exterior, les famoses ambaixades a les quals el PP o C’s culpen de la falta de recursos del Govern, per bé que tenen un topall de despesa de 3,1 milions. I, de fet, en l’exercici a què fan referència les últimes balances de l’Estat, el pressupost designat era de només 1,1 milions. Igualment, el pressupost total del Consell de Garanties Estatutàries és de 3,3 milions, també menys que els recursos que els catalans destinen a pagar el TC. A més, Catalunya va contribuir amb 2,2 milions a finançar la Casa del Rei, amb 5,5 milions la Presidència del govern espanyol, amb 4,6 milions el Consell General del Poder Judicial o amb 32,3 milions el Congrés i el Senat -no gaire menys, de fet, que el pressupost total del Parlament, de 53,2 milions.

D’altra banda, un altre apartat del sistema de comptes públics territorialitzats indica que l’acció exterior de l’Estat va rebre de les arques catalanes 198,4 milions d’euros, quantitat a la qual s’ha restat la destinada a cooperació al desenvolupament i que no inclou les ambaixades i consolats a l’estranger. Aquesta partida, de fet, costa a Catalunya 50,8 milions i es troba a un apartat d’“altres serveis d’interès general”, juntament amb transports entre ministeris, el Butlletí Oficial de l’Estat o el cost d’eleccions i partits polítics -el qual, per cert, va ser d’11 milions per als catalans-. D’aquesta manera, Catalunya destina 16 vegades més recursos a finançar les delegacions espanyoles a l’exterior que les seves pròpies. Sigui com sigui, les balances de De la Fuente indiquen que els catalans van gastar 102,9 milions en aquests serveis d’interès generals, així com 374,7 milions per a gestió financera, tributària i pressupostària de l’Estat -incloent-hi l’Agència Tributària espanyola o l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes- i 31,7 milions en investigació social i econòmica -incloent-hi l’Institut Nacional d’Estadística-. En totes les quantitats s’han exclòs les transferències a altres administracions o entitats i la despesa destinada a organismes reguladors de l’energia, les telecomunicacions, el mercat de valors o el Banc d’Espanya, estructures encara sense cap equivalència a Catalunya.

Ministeris buits

Cultura, Educació i Salut, amb recursos i sense competències

El catalanisme ha reclamat des de fa anys que l’Estat s’aprimi i, assumint que ha traspassat a les comunitats autònomes gairebé totes les competències dels ministeris de Cultura, Educació i Salut, els suprimeixi per estalviar recursos i conflictes competencials. Fins que el procés català en va agafar el relleu, aquesta havia sigut una reivindicació de CiU o fins i tot del PSC. L’alcalde de Lleida i actual president dels socialistes catalans, Àngel Ros, ho va defensar el 2013, any que, segons les balances de De la Fuente, aquests tres ministeris van suposar un cost de gairebé 200 milions per als catalans. Així, tenint en compte només la despesa per al funcionament de l’àrea de Cultura i Esports -i per tant, de nou, restant-hi totes les transferències o les aportacions al Liceu-, aquesta va rebre un finançament de 112 milions des de Catalunya. En el cas de la de Salut, aquesta va costar 57 milions als catalans, i la d’Educació, 18,9 milions.

Defensa i seguretat

Contribució notable a l’exèrcit i als cossos policials espanyols

El desplegament dels Mossos d’Esquadra és complet des de fa anys, i la Policia Nacional i la Guàrdia Civil només retenen poques competències. Tot i això, les balances de De la Fuente consideren que els beneficis d’aquests cossos a Catalunya tenen un cost de 424 milions -quantitat a la qual s’ha restat la part del cost dels Mossos que el càlcul atribueix a les altres comunitats, també beneficiades per la seva actuació-. Finalment, el mètode avalat pel govern espanyol considera que la contribució catalana a l’exèrcit espanyol és de 1.306,4 milions, dels quals 170 són per modernitzar les forces armades i el seu armament.

Peixos o canyes per pescar?

Jordi Angusto
07/08/2016 17:51

Segueix-me

Joan Majó afirmava a l’ARA el dilluns 1 d’agost que, per un principi de solidaritat, és lògic que hi hagi una certa transferència de recursos fiscals des de Catalunya cap a territoris menys rics. Deixant de banda si el terme correcte éslògic o si potser volia dir just o fins i totnecessari, es tracta d’una afirmació que suscita algunes preguntes. La primera de totes seria si seguint la mateixa lògica els territoris beneficiaris no haurien de ser veritablement els menys rics, tots ells situats en altres continents o, en el cas d’Europa, en altres latituds. La segona seria esbrinar si són veritablement els més rics els que fan les transferències fiscals, la qual cosa dependrà de l’estructura impositiva: de si és més o menys progressiva o redistributiva. I això té una resposta molt clara pel que fa al dèficit fiscal català: no, no són pas els més rics els que més contribueixen fiscalment ni, en conseqüència, els emissors de les transferències fiscals. En definitiva, en el cas del dèficit fiscal català, ni va a parar als territoris menys rics ni les contribucions són suportades pels més rics. Així com les pensions les paguen els treballadors en actiu, també les transferències fiscals les paguen els treballadors en actiu.

Més sagnant és encara la verificació del segon element que cita Majó, que és el relatiu als objectius. Acceptant que les transferències fiscals han de contribuir a la reducció progressiva de les desigualtats, cal reconèixer el més absolut fracàs de la política de cohesió espanyola. En els més de quaranta anys que fa que funciona, des que es va implantar amb la Transició en substitució del mecanisme de fluxos migratoris propi del franquisme, les transferències fiscals no han fet disminuir gairebé gens les disparitats en generació de rendes, per bé que n’hagin anivellat la distribució fins al límit d’invertir els termes: que tingui més qui menys genera, i viceversa. I la qüestió no és el necessari respecte al principi d’ordinalitat que Majó reclama i que era a l’Estatut que el TC es va carregar; la qüestió és què es fa -i no s’ha fet- amb les transferències fiscals per tal que s’anivelli la generació de rendes. D’aquí el títol d’aquest article: sempre haurien de servir per proveir de canyes per pescar i no pas per simplement proveir de peixos, ja que es creen dependències perverses.

Gaudir d’enormes transferències fiscals pot acabar sent pitjor que haver-les de pagar. Perquè les transferències rebudes mantenen un nivell de demanda més que no hi hauria en la seva absència i, en conseqüència, uns preus i salaris més alts; és a dir, una competitivitat per sota de la que caldria per capgirar la situació i generar prou llocs de treball. ¿D’on surt, si no, el diferencial d’atur de les regions receptores de transferències, ja sigui en temps de bonança o quan van mal dades? Qualsevol redistribució de rendes o bé fomenta la igualtat d’oportunitats o bé esdevé un mecanisme que perpetua i congela les diferències. Com antany l’almoina als pobres a la sortida de l’església; pitjor encara, ja que aquella en ocasions resolia necessitats peremptòries. Al capdavall, això és el que les Susanes Díaz espanyoles han de triar: continuar distribuint almoines a les seves parròquies de votants o bé retornar la dignitat als seus pobles.

Com he escrit en altres ocasions, es tracta també d’un debat europeu; per no dir del debat europeu per excel·lència. D’entrada, perquè la política de cohesió europea ha estat un fracàs molt similar a l’espanyol, amb els principals beneficiaris d’abans-d’ahir -Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya- esdevenint els rescatats d’ahir. ¿Perquè els recursos van ser insuficients o perquè va contribuir a inflar una bombolla pública paral·lela a la privada? En el cas espanyol sabem que els despropòsits que s’hi van finançar no van contribuir ni un bri a millorar-ne la competitivitat; per tant, encara la van empitjorar.

Avui dia la política de cohesió europea, que gestiona menys del 0,5% del PIB europeu, s’ha condicionat a plans operatius directament orientats a millorar la competitivitat dels beneficiaris. Encara més, actualment hi ha en curs d’aprovació al Parlament Europeu una iniciativa per condicionar les ajudes a l’equilibri macroeconòmic i no consentir, com es va consentir, que les ajudes rebudes alimentin dèficits comercials i/o convisquin amb dèficits públics. Una cosa que compta amb el suport de dretes i esquerres dels països contribuents però no amb el dels països receptors; per tant, una cosa que té molt poc a veure amb l’eix dreta/esquerra i molt amb la posició relativa dels països. I una cosa que caldrà resoldre abans d’una integració fiscal més gran, tant per convèncer els contribuents com per construir un mecanisme que no generi les perversions que aquí coneixem tan bé.

La batalla del Born, símptoma i evidència



Per: Vicent Partal
07.08.2016 22:00

Aquests darrers dies això que podríem anomenar ‘la batalla del Born’ ha anat pujant cada volta més en virulència, sorprenentment. Des que es va anunciar que el govern de Barcelona hi instal·laria per a una exposició dues estàtues franquistes, ens van desconcertant cada vegada més. Per tal de mantenir la seua posició, els comuns cada dia pugen un esglaó més de l’escala dels despropòsits. Han arribat a dir coses tan gruixudes que realment costa d’imaginar que ells mateixos no se n’adonen del pou on s’han ficat. I de què significa la seua posició com a símptoma i evidència de la seua manera de fer.

Volien presentar la qüestió des del punt de vista historiogràfic. Però això no té sentit. Afirmar que exposar l’estàtua del dictador a l’espai públic –no dins d’un museu– és contextualitzar la dictadura és senzillament un despropòsit. Posats a fer, per què no aixecaven una estàtua a l’infaust comissari Creix davant la seu de Comissions Obreres? O un monòlit a la Gestapo davant la tomba de Lluís Companys? Per què no plantaven un garrot vil davant la casa on encara viuen les germanes de Puig Antich? O per què no tornaven a anomenar el Camp de la Bota ‘barri de José Antonio’? Les comparacions que han volgut fer per a salvar una decisió tan desafortunada tampoc no s’aguanten per enlloc. A Alemanya una vegada van fer una exposició sobre Hitler. Sí. Dins un museu, no a l’espai públic i evidentment sense posar cap estàtua seua al carrer davant la Porta de Brandenburg. I encara: no és igual una exposició sobre la dictadura en un país com Alemanya, que tant ha lluitat per netejar el seu passat i abolir el feixisme, que una exposició en un país com el nostre, on els morts de la república continuen a les carreteres, on la legitimitat històrica del monarca prové del dictador, on ni tan sols s’han anul·lat els judicis del franquisme i on l’administració continua considerant legals totes les seues actuacions.

Quan l’escàndol ja havia pres cos van començar a aparèixer declaracions molt interessants de gent dels comuns sobre la qüestió. Gemma Galdon va dir que en realitat era una batalla pel relat en què volien enfrontar el 1714 amb el franquisme. Un regidor de Barcelona ho va aclarir més encara quan va dir que el Born era ‘porno nacionalista provincià’. I Joan Guillot va rematar-ho afirmant que la seua memòria històrica era la de la lluita contra el franquisme i no la de la guerra del 1714. Enfrontant-ne l’una amb l’altra. Com si l’una anàs contra l’altra.

Amb aquestes declaracions el relat i la causa última del despropòsit apareix molt nítid. Ho torne a dir: historiogràficament això no té gens de sentit. No trobareu ni un sol historiador que no siga conscient que la història és sempre compacta i que no es pot excloure una part sense que això invalide completament l’explicació del conjunt. La gràcia d’aquesta mena de declaracions, però, és que tot això es contextualitza en la política actual i no en la història. És a dir, allà on s’entén.

La nit de les eleccions espanyoles els comuns van veure que el seu somni era irrealitzable i se’n van inventar ràpidament un altre, que era guanyar la Generalitat. Formar govern a Catalunya. Aquesta és i serà la seua principal ocupació dels pròxims mesos i això sembla que han decidit que únicament ho podran aconseguir si derroten completament l’independentisme. I sembla que qualsevol cosa val, a partir d’aquesta constatació. El frame, el relat, ho és tot per a ells i no importa gens quines barbaritats es poden arribar a fer o dir per mirar d’acorralar l’independentisme. Hem vist com atacaven l’inatacable Amical Mauthausen i tot, que els va demanar que es repensaren la idea. I ahir diumenge ja vam arribar a veure piulades de gent dels comuns, gent encara sense relleu públic, però que afirmaven que ERC tenia un passat ni més ni menys que feixista. Era una campanya, perquè no eren ni un ni dos els qui ho piulaven i deien tots les mateixes frases i posaven les mateixes fotos. Cosa que ens obliga a pensar que algú ha donat l’ordre de seguir aquest camí. I la veritat és que no sé ni si cal expressar com de vomitiva i abjecta és aquesta manera d’intentar imposar el relat. I quant de mal pot arribar a fer.

Però deixant el recurs a la historiografia, i parlant de política, que és el terreny real, crec que hi ha tres coses a destacar d’això que passa. La primera és que aquesta batalla tan sols pot portar que els comuns esdevinguen els més acèrrims enemics del dret d’autodeterminació i de la independència. I atenció que això és important en aquest país: mireu què li ha passat al PSC. La segona és que per aquest camí difícilment no aconseguiran res. Perquè fins i tot amb la hipòtesi que aconseguissen guanyar les eleccions, si es dediquen a esfondrar els ponts més bàsics d’aquesta manera després no serà possible cap acord amb ERC o la CUP. I a veure com pensen governar després en aquestes condicions. I la tercera, la que a mi em sembla la més interessant de totes, és que aquesta polèmica sembla que vulga amagar allò que cada dia es fa més evident: el desgavell de la governació de Barcelona. El govern de Barcelona en Comú i el PSC va fent aigües i bona part de la causa jo diria que té a veure amb la desgana de la batllessa Ada Colau. El contrast entre la seua alegria amb la campanya de Podemos i l’avorriment que traspua cada vegada que toca el carrer de Barcelona és massa evident ja i massa difícil de dissimular. I els errors, dels venedors il·legals als hotels, de pactar un govern amb ‘la màfia’ a l’estàtua de Franco, de dir que tancaria el CIE per a enviar-hi els detinguts per la guàrdia urbana…

Tot això es va acumulant en un any i prou i comença a ser alarmant. Si els comuns volen guanyar el relat, la millor inversió que podrien fer és dedicar-se a fons a redreçar Barcelona. I per això quan hom veu que se’n van tan escandalosament per un altre camí una pregunta legítima és si potser no intenten una fugida cap endavant. Perquè tots sabem que és en aquestes circumstàncies que es cometen els errors més greus i més difícils d’explicar. Com aquest d’ara.

Els intel·lectuals i el dilema nacional

Suso de Toro
06/08/2016 18:50

Les bones biografies són tan escasses com valuoses.*Espriu, transparent, d’Agustí Pons, és un retrat comprensiu d’una figura literària -l’ésser humà roman al darrere en la penombra- i un relat del procés de canonització i institucionalització d’un escriptor català a la postguerra.

La meva primera lectura, tot i el meu interès. Que poc que en sé del món cultural català. Malgrat haver conegut editors i agents culturals, tot i tenir amics escriptors catalans, reconeixent en les pàgines del llibre una dotzena de persones... m’adono que la cultura en llengua catalana per a mi és la d’un país estranger. És evident que per als espanyols Catalunya és un país desconegut i estranger però, sobretot, ocult. Però aquest és un altre tema, o el mateix de sempre.

La figura de l’escriptor Salvador Espriu és impossible avui. És una figura d’escriptor pròpia d’un temps en què existien literatures nacionals, una creació europea que es va anar extingint amb l’evolució de la Unió Europea i dels estats nació, i que en les últimes dècades ha vist com se n’accelerava la desaparició. Avui hi ha el mercat i les seves novetats. Potser Catalunya és una excepció, momentània, a aquesta desaparició de les literatures nacionals, a causa del procés de mobilització nacional que viu.

La biografia d’Espriu de Pons reflecteix com l’obra i l’escriptor són utilitzats per construir i afirmar identitat nacional i, també, com l’escriptor es val d’això per instituir-se, i com la seva obra és rebuda per un públic que busca identificació. Sota el franquisme, a Catalunya -de manera semblant a Galícia, i imagino que a Euskadi-, aquesta tasca de construcció nacional la feien agents que servien a dues línies polítiques diferents: els catalanistes i els comunistes. Crear o recrear una cultura sense un estat propi i contra un estat existent condiciona la creació mateixa i la seva valoració. A Catalunya aquesta contradicció entre l’autonomia de la literatura, el seu valor en si, i la seva utilitat social, nacional, la van personificar Espriu i Pla.

En la mateixa època també a l’Espanya castellana es dóna una contradicció ideològica entre la literatura oficial, de Pemán a Dámaso, i el cànon de l’oposició antifranquista, de Lorca i Valle a Alberti i Blas de Otero. No obstant això, les contradiccions que es donen en una societat negada multipliquen la creativitat. El creuament de conflictivitats entre esquerra i dreta, catalanisme i espanyolisme, català i castellà, sumades a una ciutat amb tradició cultural com Barcelona, fan que la cultura catalana tingui una densitat molt superior a la castellana d’aquests anys, tot i que aquesta comptava amb el suport i els mitjans d’un estat propi. O, potser, per això mateix.

Espriu, amb els seus matisos i èpoques diferents, és una figura que uneix la nació catalana i l’antifranquisme, és a dir, l’esquerra comunista. El PSUC, el comunisme espanyol a Catalunya o de Catalunya, era bona part del fonament de la nació catalana que reivindicava i havia reconegut en Espriu una representació d’aquesta nació. És interessant preguntar-se on estaria Espriu avui.

Al llarg del segle XX hi va haver diàlegs entre intel·lectuals catalans i castellans, el de Maragall i Unamuno és el més trist i descoratjador, però durant la II República i en la postguerra n’hi va haver intents més seriosos. Espriu els va conèixer i hi va participar. Una obra seva,*La pell de brau, va ser un símbol que expressava aquesta recerca de diàleg. Sens dubte, això el va fer interessant per al PSUC. I tornem a preguntar-nos on estaria Espriu avui.

Potser la resposta és molt simple. Sota el franquisme, ni els catalanistes ni els comunistes tenien un estat que consideressin seu, però des dels pactes de la Transició el PCE va considerar que aquest estat ja era el seu i que els canvis socials que desitjava es podien produir allà dins. Per a Espriu, concretament, aquest encaix mai va ser completament satisfactori, però també el catalanisme va negociar un encaix en aquest estat, encara que sempre va mantenir una reticència última al Regne d’Espanya, que no reconeixia ni reconeix la continuïtat amb la Corona d’Aragó.

Però des d’aleshores sabem que han passat coses en la política i en la vida social. On no han passat és en el camp de la cultura i en el món dels intel·lectuals, o potser sí, però es manifesten en forma d’absència. No hi ha cap diàleg ni reconeixement entre els escriptors i intel·lectuals castellans que s’identifiquen amb l’estat existent i els escriptors i intel·lectuals en llengua catalana. En el debat nacional d’aquests últims sis anys, quan el conjunt de la societat catalana s’ha sentit humiliada i sotmesa, l’únic que hi ha hagut per part de la intel·lectualitat espanyola han sigut dos manifestos: en un es demanava l’ocupació per la força si fos necessària per imposar la sentència del TC i les ordres del govern, i en l’altre s’expressaven desitjos d’amistat i s’afirmava que els catalans eren estimats a Espanya. Hi va haver signants del segon manifest que també havien signat el primer. Hi ha amors que maten. Per la seva banda, el món cultural en llengua catalana va trencar tots els ponts i se sent capaç d’existir fora de la tutela del Regne d’Espanya, esperant la seva República.

Catalunya, com a país, és tractat amb equanimitat a l’estat espanyol? Reben els catalans la consideració i el respecte que mereixen? Se’ls reconeix la seva llengua i la seva cultura? La seva llengua té un estat al darrere que la protegeixi i la senti com a pròpia? Si no és així, ¿hi ha perspectives que això hagi de canviar? Sempre hi haurà opinions i matisos, però, mirant enrere, crec que aquells militants del PSUC que volien un estat que fos seu s’identifiquen avui amb l’existent, en la idea que un dia podrà millorar, i crec que Salvador Espriu no pensaria així. Estic segur que conservaria els seus matisos, la seva obertura a altres llengües i cultures, però que estaria entestat a garantir l’existència de la nació catalana amb un estat propi. M’equivoco?

‘Spain is different'

Andreu Mas - amas@elpunt.cat @Andreumasd

“Els estrangers han constatat amb estupefacció que realment Espanya és políticament diferent"

Corria l'inici dels seixanta quan l'aleshores ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga, es va inventar el lema Spain is different, que enterrava l'insípid Visit Spain usat des de la postguerra. El lema de Fraga pretenia posar fi a la fama d'Espanya de país bàrbar i hostil vers els estrangers –a l'Europa de finals del segle XIX es pensaven que les dones portaven punyals a les lligacames i que els homes caçaven lleons, segons havia relatat un diplomàtic espanyol–, una percepció que la Guerra Civil no havia millorat. El fundador d'Aliança Popular va apostar fort per la imatge de país acollidor, de sol, platja, paella, sangria, flamenc i toros, i la jugada li va sortir rodona. Han passat els anys i els estrangers constaten estupefactes que realment Espanya és diferent, sobretot en política. Des del GAL del socialisme fins a la corrupció generalitzada del PP –que va sistematitzar un mètode de pagament a partir de sobres; que fins i tot va pagar en B la pròpia seu!–, passant pel gendre del rei Joan Carles I i la trama recaptatòria organitzada per l'Institut Noós, els polítics espanyols no tenen comparació. El més espectacular és que els implicats –alguns amb judicis oberts i culpabilitats admeses– no dimiteixen. El cas més flagrant és el del ministre de l'Interior, enxampat per telèfon conspirant contra els independentistes. Aquest home pot mirar a una càmera i dir que no ha fet res, malgrat que se li reconeix la veu a les gravacions. Colossal! Per cert, tal dia com avui, el 8 d'agost de 1974, el president dels Estats Units Richard Nixon va dimitir per l'afer Watergate, un joc de nens comparat amb la suma d'escàndols del PP. Nixon va dimitir per la pressió dels mitjans i de l'opinió pública. També en això Spain is different. Molts mitjans són extensions del govern; una part de l'opinió pública s'abstrau i prefereix les xafarderies de Sálvame que les polítiques. I una heterogènia majoria no vol canviar res. Uns, per por a perdre el subsidi o que els destapin la pròpia economia en B. Altres, per no perdre concessions públiques... Dues cares: una mateixa moneda.

El context

Pep Riera

“No és hora de discutir amb qui només vol discussió. És hora de construir"

Quan aquesta setmana passada es va saber que l'Ajuntament de Barcelona promou una exposició al Born que comportarà l'exhibició d'estàtues franquistes a l'esplanada de davant de l'edifici, el primer que vaig pensar va ser que jo devia estar equivocat quan el més progressista era precisament acabar de treure totes les que hi ha a Catalunya. Això és el que em va semblar quan hi va haver la tan criticada consulta a Tortosa sobre si s'havia de treure o no aquell horrorós monument que hi ha al llit de l'Ebre. Doncs no, de seguida que hi va haver les primeres crítiques a l'oportunitat de l'exposició Franco Victòria República, impunitat i espai urbà, la gent del partit d'Ada Colau i els seus socis van defensar que el que s'havia de fer amb el franquisme per criticar-lo era “contextualitzar-lo” exhibint-ne estàtues eqüestres i altres al carrer.

Amb aquesta resposta vaig veure que no hi havia gaire res a discutir si del que es tractava era d'arribar a alguna conclusió sobre el franquisme i l'antifranquisme. I que a vegades el que importa és més el perquè que el què. No és el contingut, és per què s'ha planificat aquesta exposició. Una bona part de la finalitat és precisament crear tota aquesta polèmica que ha bullit a les xarxes socials i ha vessat cap als mitjans. Era fàcil crear-la perquè el continent era fins i tot més bon material per a la polèmica que el contingut. Aquest nou progressisme (que no es distingeix del vell perquè són exactament iguals i tenen el mateix esquema mental i comparteixen els mateixos odis) sabia perfectament que situant una exposició com aquesta al centre cultural del Born trepitjaria l'ull de poll de no pocs independentistes que tenen situat un referent en el lloc que simbolitza la lluita dels catalans el 1714. Ja vam assistir, en l'estrena de Colau com a alcaldessa, a l'intent de canviar el nom i l'orientació del Born Centre Cultural. I no s'ha de descartar que ho acabi fent. Però potser ni això, perquè on estan còmodes els comuns és més en la dialèctica que en els fets, en la confrontació simbòlica que en l'assumpció de responsabilitats. Si volguessin canviar realment la societat no es barallarien precisament amb qui té el projecte més ambiciós per canviar-la. No voldrien entrar en conflicte amb els partidaris del procés independentista, sinó amb els aferrats a l'immobilisme. Ells mateixos es delaten. Prefereixen l'statu quo que el canvi.

En clau independentista, aquest és un conflicte innecessari, perquè respon a la lògica tradicional dels partits. És interessada i de pensament dirigit. El contrari del que ha fet majoritari l'independentisme. No és hora de discutir amb qui només vol això. És hora de construir un país. I si es fa bé, aquí s'hi apuntaran les persones que calguin, dels partits que siguin.