Baliga, donde he dicho yo que he votado repetidamente al Psoe? He dicho que le he votado varias veces de los 18 a los 24 o 25 años! Tengo 51!!!! Los deje de votar cuando el caso Guerra. Luis roldan entre otros...
Pero tergiversas mis palabras. Manipulas!!! Odio a los corruptos y a la corrupcion!! Que sabes tu de mi? De mi vida? Como te atreves a juzgarme??? Con tu actitud te defines.... el tipo de persona que eres....

Amic Joan...efectivamente. el pueblo aleman es responsable del holocausto por cerrar los ojos. Pero tambien se dejaron embaucar habilmente por la estrategia de [...]

Buenas company! Creo que como bien dice el señor lledó es mas importante la libertad de pensamiento que la de expresion.
Te agradezco que quieras debatir pero no debatire mas este tema de la independencia
Se me ha dicho que coceo, osea se me ha llamado burro y ademas complice de la corrupcion. Ya paso
Ahi les dejo a esos dos democratas que insultan y juzgan a los demas sin conocerlos y que odian todo lo que puede oler a español. El odio es mala cosa. Ahora diran que no odian a nadie pero eso es postureo
Nos vemos por otros foros que compartimos stylyxx. Nos lo pasamos mejor alli

“País de mierda”



Como se ha podido apreciar tras los últimos comicios, España no tiene remedio. Que el partido más corrupto de los últimos años, haya vuelto a ser el más votado, indica algo que reviste no ya su gravedad, que la tiene, sino la manera de pensar de una ciudadanía que no tiene absolutamente nada que ver con la idea de higiene y salud que ha de atesorar un Estado democrático. Solo en lo que va de este año se pueden nombrar los siguientes ejemplos de corrupción por parte del PP;

Casos como el de Acuamed, donde Más de 20 millones de euros de fondos públicos han sido desviados en el fraude de las desaladoras. Donde la trama despachaba directamente con el entonces ministro de Agricultura, Miguel Arias Cañete.

El de Rita Barberá y la Operación Taula, donde el PP valenciano fue disuelto (todo el PP de la ciudad de Valencia) por corrupción de varios cargos, instituciones y entidades bajo su control. Mientras tanto, el Partido Popular, allá por el mes de febrero, blindaba a Rita Barberá para que siga como aforada.


El de José Manuel Soria y los Papeles de Panamá, con José Manuel Soria, ministro de Industria de Rajoy (¿se acuerda alguien de cuando Mariano prometió dimitir si alguien del Gobierno nombrado por él cometía un delito?), apareció en los Papeles de Panamá como director de una sociedad en el paraíso fiscal de Bahamas.


El caso FernadezGate, donde Jorge Fernández Díaz conspiró con Daniel de Alfonso, el jefe de la Oficina Antifraude catalana, para fabricar escándalos inexistentes contra ERC y CDC. Una puntualización y sólo una, de las grabaciones que ha desvelado Público: “Les hemos destrozado el sistema sanitario, les hemos acusado, estamos jorobándoles el CTT…”

La corrupción urbanística del alcalde de Granada, (ex ahora) José Torres Hurtado, y su concejala de Urbanismo, Isabel Nieto, fueron detenidos en el mes de abril por su implicación en una trama de corrupción urbanística. Donde poco después, ambos dimitirían. El pasado domingo, 5.000 granadinos más que en diciembre votaron al PP.

Otra vez con la caja B del PP. Donde a principios de este mes, el Partido Popular pagaba la fianza de más de un millón de euros que le había solicitado el juez por las obras en su sede con la ya célebre caja B de Bárcenas (se acuerdan del “Luís, se fuerte” de Rajoy?)

O a vueltas con la Púnica. Narciso de Foxá, actual alcalde de Majadahonda, ha sido implicado en la trama. Concretamente, por adjudicar a una de las empresas de la trama, Alfedel, la construcción de un colegio concertado en la localidad madrileña.

A estas graves y corruptas acciones del Partido Popular, formación que ha ampliado la mayoría absoluta en el Senado que obtuvo en las elecciones generales del 20 de diciembre pasado y que ha vuelto a tener más votos que ningún otro partido para el Congreso, solo puedo añadir las palabras que el Actor Jose Sacristán hizo para Publico.es; “Con todo lo que se sabe, muchos volverán a ser votados y habrá que admitir que somos un país de mierda”. “Naturalmente, el país no son solo los políticos, sino el conjunto de ciudadanos.” Ahí es nada. Se puede decir más alto, pero más claro…

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

Marxem el més aviat possible

Miquel Riera / mriera@presencia.cat - @mrierapla

Podríem fer com Escòcia i al·legar que els resultats del 26-J a Catalunya no tenen res a veure amb els d'Espanya

o va expressar aquest dimecres obertament davant el ple del Parlament el president Carles Puigdemont: “Davant de tot això, què podem fer? Li diré molt ràpid: marxar el més aviat possible.” El “tot això” al que es referia el president eren els greuges contra Espanya de sempre, però amb l'afegit del que Puigdemont va qualificar d'“escàndol més gran de la democràcia”: la conspiració entre el director de l'Oficina Antifrau i el ministre de l'Interior espanyol contra els partits independentistes, la negativa del Congrés Espanyol –amb el suport del PSOE, cal no oblidar-ho– que Fernández Díaz doni explicacions del cas, agreujat amb l'anunci del judici contra l'expresident Mas, l'exvicepresidenta Ortega i l'exconsellera Rigau per haver posat les urnes el 9-N. És a dir, mentre un ministre espanyol i, literalment, un traïdor al mandat del Parlament de Catalunya s'estalviaran el jutjat –un fet que seria indubtable en qualsevol país civilitzat per a tots aquells que haguessin utilitzat fons públics per destruir l'enemic polític–, els responsables polítics d'un fet polític hauran de respondre davant els tribunals com vulgars delinqüents.

Efectivament, davant aital panorama i amb la perspectiva que la situació política espanyola no canvia, ni sembla que hagi de canviar anys a venir, la millor opció és accelerar la sortida. Tirar endavant el full de ruta previst, recuperar la CUP –o que ells hi tornin, millor dit– i intentar assolir més suports en l'àmbit de l'esquerra dels comuns, aquests que, a hores d'ara, encara no s'adonen que amb Espanya no hi ha camí per córrer, que el referèndum que tant anhelaven i prometien només se'l van creure els de sempre i que, si volen, ens podem estalviar quatre anys d'humiliacions financeres i de desgreuges en obra pública. Tot allò que ja sabem que Espanya fa amb aquells que discrepen.

De fet, podríem fer com ha fet Escòcia després del referèndum del Brexit: al·legar que els resultats de les eleccions a Catalunya no tenen res a veure amb el còmput estatal i demanar una sortida a la Unió Europea. Fins i tot Rajoy ho agrairia: sense els diputats catalans ho tindria millor per assolir ser president de nou.

Destralada de Rajoy a la guardiola de les pensions

02-07-2016

Aquest mes de juliol el govern espanyol ha tornat a recórrer a la guardiola de les pensions per pagar les dues mensualitats, l'ordinària i l'extraordinària. Ha tret 8.700 milions d'euros.

No és la primera vegada que ho fa. A causa del dèficit de la Seguretat Social dels darrers anys, el govern Rajoy ja ha recorregut en diverses ocasions al Fons de Reserva. Ja n'ha utilitzat 55.901 milions des del 2012.

Segons ha informat el Ministeri de Treball i Seguretat Social, a 1 de juliol la guardiola ha baixat fins als 25.176 milions d'euros, xifra que equival aproximadament al 2,3% del PIB espanyol.

La guardiola de les pensions ha generat, aquest any, uns rendiments d'1.395 milions procedents de les inversions que fa.

Des de la seva creació i fins ara, el Fons de Reserva ha generat rendiments nets de 27.490 milions d'euros segons el govern espanyol

El vot que renta més blanc

David González
Barcelona. Diumenge, 3 de juliol de 2016
5 minuts David González

Si heu llegit el títol, segur que ho heu endevinat: el vot al Partit Popular (PP) és el que renta més blanc. El que més sepulcres emblanquina en una sola bugada. L’enhorabona: Espanya –una majoria claríssima de 7,9 milions de votants, 700.000 més que el 20-D, 2,5 milions més que el següent de la llista, el PSOE– ha netejat a les urnes la vergonya d’un partit imputat per corrupte, que ha fet de l’excepció en profit propi la norma legal imperant, podrit fins al fons de l’ànima com una tomba bíblica, i s’ha quedat tan tranquil·la.

El PP fins i tot ha tornat a guanyar a València i a Madrid, paradigmes d’un sistema institucionalitzat d’extracció de recursos públics que ha alimentat durant dècades la maquinària popular i ha deixat la decència pública –que també es mesura per la qualitat del vot– en els mínims. Ara s’entén per què no calia que pleguessis, Rita Barberá. I és cert que, el 26-J, molts deuen haver pensat, en general, que millor respirar merda que arriscar-se a perdre el cap a la guillotina d’Iglesias, el bàrbar de la cueta; o, potser, a perdre Catalunya en un Catalèxit beneït ara per una Europa que ha perdut Londres però no vol perdre Barcelona.

Poques vegades una victòria curta, potser la de Felipe, contra pronòstic, a les llunyanes eleccions del 93, amb tota la porqueria a cel obert, deu haver tingut millor regust per al guanyador. La nit del 26-J, Mariano Rajoy, coneguda la magnitud del veredicte popular, va flairar el puro de la seva vida. Les cendres de l’havà se les va espolsar damunt el cap d’Albert Rivera, el líder del fracassat Podemos de dretes, possiblement el fiasco més gran de l’alta política espanyola, és a dir, de l'alta política financero-mediàtica espanyola, des dels temps de Mario Conde.

A Catalunya, els taronges han quedat els últims, superats pel tenebrós Jorge Fernández, aquest home de qui fuig el Rei quan ha d'anar a Girona per por de caure de morros a la claveguera des de la qual l'ínclit ministre de l'Interior en funcions ha dirigit la croada contra el procés independentista amb l’infame De Alfonso com a caporal de servei, el Marco Polo a compte de l'erari públic que tenia a les seves ordres. No obstant el fracàs de C’s, la dreta profunda catalana també va respirar el 26-J a ple pulmó (i un cert independentisme de saló va mirar cap a una altra banda) malgrat la fortor que desprèn el cas a cop d'Estat (in)civil contra els anhels democràtics del poble de Catalunya. Inclosos els dels que votarien 'no' en un referèndum d'independència.

Els espanyols no han preferit una Espanya “antes roja que rota”. Directament, han preferit corruptes i immobilistes coneguts de la dreta de sempre abans que patriotes "d'esquerres" per conèixer

Com és possible que hagi succeït? Com és possible que Espanya hagi renunciat a regenerar-se en el moment que travessa la pitjor crisi de la seva història recent? És cert que Catalunya, i Euskadi, on s’han tornat a imposar les franquícies locals del podemisme, són les úniques excepcions en el nou mapa electoral. Però en aquesta ocasió, i per molt que es pot incloure la persistència del plet català entre els factors determinants del reaccionarisme electoral d’una majoria dels ciutadans i les ciutadanes espanyoles, el cert és que aquesta vegada no han preferit una Espanya “antes roja que rota”. Directament, han preferit corruptes i immobilistes coneguts de la dreta de sempre abans que nous patriotes "d'esquerres" per conèixer. Si l’haguessin preferit, l'Espanya roja, i ho subratllo, Pablo Iglesias, aquest Pablo Iglesias que, misteriosament, va deixar de parlar del referèndum com la línia vermella per a una investidura a mitja campanya, tindria avui opcions de ser el proper president del Govern espanyol.

Fa quinze anys, a Muxía, una de les vil·les de la gallega Costa da Morte més afectades pel desastre del Prestige, es van fer un tip de votar el PP. I continuen: 47,8% el diumenge passat. Segur que recordareu com va despatxar Rajoy el 2002, aleshores ministre portaveu de José María Aznar, els primers compassos de la tragèdia: “unos pequeños hilitos con aspecto de plastilina”. “Hilitos de Bárcenas”, deu haver corroborat ara amb sorna gallega després de la collita electoral del 26-J. Aquesta vegada, els espanyols han preferit una Espanya chapapote abans que qualsevol altre experiment, i per aquí plora el Podemos d’esquerres i el sanchisme, avantpenúltima mutació d’aquell zapaterisme que encara manté el PSOE als llimbs.

Destituït pel Parlament, l'excap d'Antifrau aviat es reincorporarà a les seves tasques al jutjat mentre Artur Mas i tres membres del govern que va impulsar el 9-N s'asseuran a la banqueta dels acusats

Diuen alguns filòsofs del Dret que la pena és el judici (nullum judicium sine poena). Que, en realitat, el dret no tendeix en últim terme a l’establiment de la justícia, ni de la veritat, sinó exclusivament a la celebració del judici. Fins al punt que, un cop fet el judici, l’únic innocent verdader (cito Agamben, Lo que queda de Auschwitz) “no és qui és absolt, sinó qui passa per la vida sense judici”. El líder del PP –i els seus votants– saben perfectament que en absolut és innocent (“Luis sé fuerte”) però el cas és que ha estat exonerat per les urnes justament perquè ja ha estat condemnat... pels mitjans. Com també ho sap el seu ministre de l’Interior en funcions, i el seu còmplice en la guerra bruta contra el sobiranisme, el magistrat De Alfonso. Destituït pel Parlament, l'excap d'Antifrau aviat es reincorporarà a les seves tasques al jutjat mentre Artur Mas i tres membres del govern que va impulsar el 9-N, aquell "succedani" de consulta que tants ulls de poll (de la ignorància) continua trepitjant, s'asseuran a la banqueta dels acusats. La pena és el judici.

Paradoxalment (o no tant) la pena de portada, també dita "de Telediario", ha esdevingut a Espanya la gran neutralitzadora de la pena de presó, el que diu molt de la capacitat d’incidència real de la premsa en el comportament dels electors, i dels responsables de la Justícia: del fons ètic que anima la tria democràtica de molts dels uns i l’executòria professional de molts dels altres. El resultat és que feta la sentència de paper, fins i tot empresonats els Bárcenas i companyia, el corrupte torna a ser votable.

La pena de portada ha esdevingut a Espanya la gran neutralitzadora de la pena de presó. El resultat és que feta la sentència de paper, fins i tot empresonats els Bárcenas i companyia, el corrupte torna a ser votable

El vot blanqueja la podridura, i, ai, fins i tot difereix la possibilitat del judici i, per tant, de la pena penal. Ha passat amb el PP i ha passat amb el PSOE i passaria amb Podemos i amb C’s. Està passat en el cas Nóos, que afecta la línia de flotació de la Monarquia, i ha passat amb tants i tants casos emergits de la zona grisa on la (mala) política es dóna de mà amb la delinqüència de coll blanc.

El substantiu "candidat" ve del llatí candidatus i significa 'vestit de blanc'. El terme remet a les resplendents togues emblanquinades amb què s'abillaven els aspirants al consolat en les eleccions de l'antiga Roma. Potser sí, “antes roja que rota”, però no cal arribar a l’“extrem”: “abans, corrupta”. Espanya camisa blanca. Espanya és bastant així, senyora: una tomba neta com una patena, blanca com el vestit d’una núvia o un nuvi immaculat el dia del casament, de la qual de tant en tant s’escapa una oloreta que només enganya els que es volen enganyar.

El pla B contra la independència

«Fracassat l'intent de seducció amb propostes inviables com el referèndum acordat o la reforma constitucional, el nou pla passa per esquerdar la majoria absoluta parlamentària»

Germà Capdevila | 04/07/2016 a les 00:00h

La primera reacció a la victòria independentista del 27S va ser intentar diluir el triomf amb l'excusa de no haver superat el 50% dels vots. Vam intentar durant anys comptar vots, però ens ho van prohibir. Per això no vam tenir més remei que comptar escons. I vam guanyar. Tema zanjat, que diria en Gapart.

El següent intent va ser seduir votants independentistes amb la promesa d'un referèndum acordat o una reforma federal de la constitució que resolgués l'encaix català. Totes dues opcions van demostrar-se inviables el passat 26J.

El nou pla B consisteix a esberlar la majoria independentista del Parlament per tal que el mandat democràtic per executar el full de ruta no pugui executar-se. Durant les properes setmanes i mesos ens bombardejaran amb una idea: la independència només es pot fer des de l'esquerra.

Els cants de sirena van dirigits a ERC i a la CUP. Els primers són temptats amb la possibilitat d'esdevenir hegemònics i controlar el ritme del procés. Els segons, amb l'expulsió de CDC de les files independentistes, que serien completades per forces de Podemos i En Comú, que abraçarien la fe independentista sense dilacions.

No és casualitat que Xavier Domènech digués a la recent edició de la UPEC que "al final, sempre governa Convergència", alhora que cridava a una confluència d'esquerres per ajudar a construir les majories fraternals a l'Estat... d'aquí a 4 anys.

"En el futur, hi haurà una confluència entre ERC i els comuns que substituirà el procés". No són paraules d'Ada Colau, ni de Marta Rovira. Ho escrivia ahir a La Vanguardia el columnista ultradretà José Antonio Zarzalejos, que exposava sense embuts el somni humit de les clavegueres de l'Estat per destrossar el somni independentista.

Si una cosa ha demostrat la societat civil catalana a través de les mobilitzacions més massives de la història recent europea és que el projecte independentista és transversal. Hi caben sectors de la dreta, del centre i de l'esquerra, de parla catalana i de parla castellana, catalans de soca-rel i nouvinguts. Només si ens mantenim units ens en sortirem.

Marmesor, dime tu un solo dato que me garantice que mis hijos viviran mejor en un rstado independiente.
Baliga. No te voy a responder porque me acusas de ser complice de los curruptos y me lo dices tu que has votado a convergencia y admiras a Mas que estaba enterado de todo. Me faltas al respeto y me insultas.
Dicho esto. Vuestros post a pesar de no estar de acuerdo con vosotros los veo mucho mas constructivos que los anteriores. Mas de debate que para eso existe un foro
Pd.- marmesor, la perfeccion no existe, por eso veo cosas buenas y malas en todos. O hay partidos perfectos? Es como las [...]

Yotengounplan
Es la primera vez y la última que me dirigo a tí
Tengo por lo que tú dices bastantes más años que tú
YO: " NI OBLIT NI PERDO"

Primero tenian que pedir perdón los franquitas y sus sucesores AP transformada despues en PP
AP la fundaron ministros de Franco Jefes locales del Movimiento , Procuradores en las Cortes Etc

Personalmente cuando yo tenia 11 o 12 años fui golpeado y ensangrentado por un"hombrecito" deunos treinta años por que me oyo hablar catalán
Despues de bastantes años por gente del barrio dicho elemento y familia miliran en un partido [...]

Romeva reivindica que Catalunya pugui tenir "veu pròpia al món" per defensar "principis i valors universals"

El conseller d'Afers Exteriors ha pogut finalment homenatjar els voluntaris catalans de la Primera Guerra Mundual amb la senyera i al marge del govern espanyol, després d'un conflicte diplomàtic


El conseller Romeva i l'alcalde de Belloy en Santerre, Bernard Lictevout | Generalitat

per Agències 4 de Juliol 2016 a les 13.51 h

El conseller d'Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, Raül Romeva, ha reivindicat aquest dilluns, en la commemoració del centenari de la batalla de Belloy-en-Santerre (Nord-Pas-de-Calais-Picardia, França) que Catalunya pugui tenir "veu pròpia al món" per defensar "principis i valors universals". Romeva ha homenatjat els voluntaris catalans de la Legió Estrangera francesa que precisament "van lluitar per aquests ideals, contra l'autoritarisme i pels valors republicans". Finalment ha pogut fer una ofrena amb la senyera i al marge del govern espanyol, després d'un conflicte diplomàtic que ha estat a punt de deixar la Generalitat sense poder participar en l'acte.

Precisament "per respecte als que van donar la vida per aquests valors", Romeva ha defensat que "era molt important" que l'homenatge "sortís bé". Les autoritats franceses pretenien, inicialment, que el conseller es limités a formar part de la delegació espanyola, però la Generalitat s'hi va negar, perquè la "gran majoria" dels voluntaris catalans eren "independentistes" que combatien amb l'estelada. Romeva ha argumentat que tot i aquest "moment de gran transcendència, de canvis i de reubicació de moltes qüestions que estan en discussió", Catalunya té "la voluntat de transcendir aquesta situació puntual i mirar a llarg termini".

"Aquesta voluntat que Catalunya pugui tenir veu pròpia al món per respectar principis i valors universals ens fa molt propers als fets que es van produir el 1916", ha defensat el conseller d'Afers Exteriors. La batalla de Belloy-en-Santerre, el 4 de juliol del 1916, va ser una carnisseria: en un sol dia hi van morir 900 combatents de la Legió Estrangera. 50 eren catalans, liderats pel poeta Camil Campanyà. Després de la guerra, la Mancomunitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona van finançar íntegrament la reconstrucció del poble, que va quedar literalment arrasat. Per això, des de llavors els principals carrers porten el nom de Rue de la Catalogne i Rue de Barcelone. I a la façana de l'ajuntament, pagat pels catalans, com l'església o el monument als caiguts, hi ha una placa en honor a Campanyà, que avui ha inaugurat Romeva, acompanyat pel delegat de la Generalitat a París, Martí Anglada.

"Més enllà de la seva nacionalitat, molta gent va defensar uns valors universals, com demostra aquest homenatge a Campanyà", ha destacat Romeva. El conseller ha qualificat de "plural" i "especialment emotiu" la commemoració del centenari i ha celebrat "l'agraïment molt sentit a Catalunya que han volgut fer palès les autoritats locals".

Els organitzadors de la commemoració del centenari van convidar la delegació de la Generalitat a París a participar-hi, de la mateixa forma que es van posar en contacte amb les ambaixades dels EUA, Txèquia (que no era un estat independent el 1916) o Alemanya perquè també homenatgessin els seus morts. Però quan l'acte ja estava pràcticament tancat a nivell local, les autoritats franceses també van instar l'ambaixada espanyola a participar-hi i van demanar a la Generalitat que s'unís a la seva delegació. El Govern s'hi va negar rotundament i, finalment, la pressió dels alcaldes de la zona ha permès que aquest dilluns Catalunya pugui homenatjar els seus voluntaris al marge d'Espanya.

«Antes Rajoy que rota»

«Pel Partit Popular i pel PSOE, Espanya continua sent una “unidad de destino”»

Pep Martí i Vallverdú | 05/07/2016 a les 00:00h

Si no es produeix una constel·lació astral avui per avui inimaginable, el Partit Popular governarà Espanya. Continuarà governant-la. Ho farà amb un estil diferent, forçat a introduir canvis en les maneres i a sacrificar alguna peça incòmoda perquè, en aquest Estat, hi ha més diferències polítiques entre un executiu amb majoria absoluta i un amb majoria relativa, que no pas en funció del partit que governa. Però ho farà.

El PSOE està tan colonitzat ideològicament que prefereix que governi el PP, fins i tot amb Mariano Rajoy al davant, que no pas intentar formular una alternativa. Una opció aquesta que no seria fàcil, però sí legítima i democràtica en un règim parlamentari. I que respondria, a més a una lògica política: la suma de socialistes més Units Podem per intentar, després, algun tipus d’acord amb el PNB i els sobiranistes catalans. Una aliança del bloc democràtic hereu de la Ibèria republicana.

Però això no sembla factible. El PSOE prefereix que governi Rajoy. I si ho prefereix és perquè hi està més a prop. Amb govern de gran coalició, com preferirien a Brussel·les (i el mateix Rajoy) o a través d’abstencions més o menys vergonyants, tot indica que el PSOE deixarà governar el PP i aquest s’hi posarà bé. José Calvo Sotelo va dir que preferia una “España roja que rota” i els de Pedro Sánchez la prefereixen de Rajoy que qüestionada pels sobiranistes. La frase atribuïda a Josep Pla segons la qual un espanyol de dretes és el més semblant a un espanyol d'esquerres, treta d’El quadern gris (que ni és exacta ni és de Pla, sinó del seu pare), no es pot mantenir després de la República i la Guerra Civil. Però això no treu que ara, quan el PSOE podria demostrar que pot ser una força de canvi, torni a evidenciar que pel PP i pels socialistes, Espanya és encara una “unidad de destino”.

El perdó i la culpa de Florentino, Casillas, Marta Silva, el fiscal i Messi

La cap dels advocats de l'Estat, la mateixa que demana presó per a Messi, va treballar al Reial Madrid i va indultar Casillas. El fiscal, habitual dit acusador, volia exculpar el futbolista blaugrana

per Adrià Soldevila 7 de Juliol 2016 a les 13.04 h

Les clavegueres de l'Estat funcionen com un rellotge. Ho ha demostrat la conspiració anticatalanista del ministre Jorge Fernández Díaz amb el cap de l'oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, i ho confirma ara la sentència que declara Lionel Messi Cuccitini com a culpable d'evasió fiscal. Després d'un judici traumàtic, pel qual no han passat altres futbolistes en els darrers anys -tot i haver evadit impostos-, i d'aconseguir la fotografia desitjada amb el jugador assegut al banc dels acusats, aquest dimecres el davanter argentí ha estat condemnat a 21 mesos de presó i a una multa que supera els dos milions d'euros.

Lionel Messi, com ja van fer Iker Casillas i José Mourinho en el seu moment, va pagar -i amb interessos- tots els diners que devia a la Hisenda Pública en el moment en el qual els inspectors van realitzar-li la primera revisió de documents. El dia 14 d'agost del 2013, el futbolista va ingressar 5 milions d'euros a l'Agència Tributària. A cap dels dos extreballadors del Reial Madrid se'ls va demanar res més que el pagament corresponent als diners defraudats, dos milions d'euros per cap. En canvi, a Messi, abans de presentar escrits d'acusació contra ell i el seu pare, se li van efectuar vint inspeccions més.

El davanter del Barça va ser jutjat per un delicte dut a terme entre els anys 2007, 2008 i 2009, és a dir, mentre el jove tenia 20, 21 i 22 anys, i per haver ideat, presumptament, una trama empresarial radicada a l'Uruguai, Gran Bretanya i Suïssa. Després de la declaració dels seus exassessors fiscals -el bufet Juárez Veciana-, els antics col·laboradors de la família, l'actual gestor del seu patrimoni i dels mateixos acusats -Messi pare i Messi fill-, a totes les parts els va quedar clar que la participació del futbolista en la maquinació era nul·la. De fet, un dels assessors fiscals va afirmar rotundament que "ningú li consultava res a Leo".

La Fiscalia, habitual dit acusador, va demanar-ne la completa absolució, en entendre que el jugador del Barça únicament havia signat els contractes, sense ser conscient d'allò que el seu pare, juntament amb els assessors Juárez, havia ideat per evadir les declaracions d'IRPF. Però l'Advocacia de l'Estat, en representació de l'Agència Tributària, no s'ha cregut el discurs, ni la declaració de cap de les parts. Ha demanat 22 mesos de presó per a Messi i ha convençut el jutge que el futbolista, amb 20, 21 i 22 anys, va ser capaç d'idear una gran trama i de ser "el capo d'una estructura criminal", segons va afirmar en el darrer dia del judici. El jutge no ha anat tan lluny, però sí que ha condemnat Messi per "ignorància deliberada".
Qui hi ha darrere l'Advocacia de l'Estat?

La màxima representant de l'Advocacia de l'Estat és Marta Silva de Lapuerta, filla del ministre franquista Federico Silva Muñoz i exdirectiva i secretaria del Reial Madrid durant la primera etapa de Florentino Pérez (2000-2006) al capdavant del club madridista.

Dona de plena confiança del president blanc, va aconseguir el càrrec de Secretària General de Sacyr Vallehermoso, empresa que, segons els 'papers de Bárcenas', va aportar finançament a la Caixa B del Partit Popular. Aquesta companyia, casualment també estava presidida per l'exvicepresident madridista Luis del Rivero.

Amb l'entrada del PP al govern de l'Estat i amb l'ascensió a Ministre de Justícia del bon amic de Florentino Pérez, Alberto Ruiz Gallardón -qui li va facilitar al club blanc aquests 18,4 milions que ara ha de retornar-, Marta Silva va ser nomenada cap de l'Advocacia de l'Estat, una posició d'absolut privilegi.

http://politica.elpais.com/politica/2016/06/27/actualidad/1467064441_679495.html

Sinceramente, fiarnos del señor Villarejo es como fiarse del Dioni para que nos lleve nuestros ahorros al banco...

Este señor como minimo es oscuro, por no utilizar otros terminos, y poco de fiar si se busca informacion por la red.

Dicho esto, el señor Fernandez Diaz, Jordi, tendria que haber presentado su dimisión hace tiempo e investigar hasta donde llega la implicacion de la trama para arriba y para abajo [...]

Su nombre es Jorge, no es Catalan, su padre fue un gran hombre de bien en Barcelona sobre todo para los que vivian en la barracas de Montjuich.