ADVERTENCIAS

Baliga-balaga · 25/06/2016, 16:34

//*// Ara és l'hora //*//

Un feixista amb ADN franquista, com tants altres del Pp.

Demà tothom a votar per deslliurar-nos d'una vegada de tanta misèria feixista i borbònica... i això només serà possible votant en clau independentista, esclar. Qualsevol altra opció consisteix a seguir in secula seculorum lligats a personatges com aquest.

Baliga-balaga · 25/06/2016, 22:33

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

El mort és ben viu

"Catalunya es tornarà a trobar davant del mur, i aquest cop ja no hi haurà arguments per no intentar saltar-lo amb totes les conseqüències"

per Eduard Voltas 24 de Juny 2016 a les 19.01 h

És possible que demà diumenge veiem el sostre de vot independentista en unes eleccions generals espanyoles. Tot el que ha passat la darrera setmana té efecte mobilitzador sobre el vot a ERC i CDC. L'escàndol Fernández Díaz recorda la podridura estructural de l'estat espanyol, reconfirma que la societat catalana pateix un estat que li és hostil, i reforça l'autoestima del votant republicà ("ens han mirat amb lupa durant anys i no ens han trobat res") i del votant convergent ("ens volen destruir perquè som la peça clau del sobiranisme").

Per acabar-ho de rematar, el resultat del referèndum britànic deixa en pilota picada l'estratègia unionista de la por (als clubs s'hi pot entrar i se'n pot sortir, la gent pot votar i decidir, les institucions reconeixen els resultats i negocien sortides civilitzades), i sobretot reactiva la qüestió escocesa, que torna a emergir amb més força que mai i aquest cop amb un valor afegit gens menor, com és la constatació que secessionisme i europeïsme no només no són incompatibles sinó que poden ser tranquilament sinònims.

Ha estat, doncs, una última setmana de campanya molt favorable als interessos dels partits independentistes, que segur que treuran un resultat millor del que tothom esperava fa 15 dies. No és previsible que aquesta revifalla final amenaci la victòria d'En Comú Podem, però probablement permetrà, com dèiem a l'inici, tocar el sostre de vot independentista en unes eleccions generals espanyoles, habitualment les menys favorables al vot sobiranista. I a més, sempre quedarà el consol de sumar els vots d'ERC i CDC i proclamar la victòria de la independència com a idea per damunt de l'espanyacanvisme (feliç expressió de Marta Rojals per referir-se al projecte dels comuns) com a idea.

Tant l'escàndol Fernández Díaz com tot allò relacionat amb el Brexit juguen a favor de la qüestió de confiança que Carles Puigdemont plantejarà al Parlament després de l'estiu. Però res no hi ajudarà més que la formació del nou govern espanyol, que, tingui el format que tingui, serà un govern que dirà no al referèndum. Ho diu la lògica més elemental: per a tres dels quatre partits espanyols, és una línia vermella que el referèndum no es faci; i per al quart, no és una línia vermella que es faci. Amb aquest panorama, no cal ser molt espavilat per entendre que no hi haurà referèndum pactat. Catalunya es tornarà a trobar davant del mur, i aquest cop ja no hi haurà arguments per no intentar saltar-lo amb totes les conseqüències. Ja sé que alguns han donat per mort el procés darrerament, però a mi em sembla que aquest mort és ben viu.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/el_mort_es_ben_viu_165753.php

------

El muerto está muy vivo

"Cataluña se volverá a encontrar delante del muro, y esta vez ya no habrá argumentos para no intentar saltar con todas las consecuencias"

por Eduard Voltas 24 de Junio 2016 a las 19:01 h

Es posible que mañana domingo vemos el techo de voto independentista en unas elecciones generales. Todo lo que ha pasado la última semana tiene efecto movilizador sobre el voto a ERC y CDC. El escándalo Fernández Díaz recuerda la podredumbre estructural de España, reconfirma que la sociedad catalana sufre un estado que le es hostil, y refuerza la autoestima del votante republicano ( "nos han mirado con lupa durante años y no nos han encontrado nada ") y del votante convergente (" nos quieren destruir porque somos la pieza clave del soberanismo ").

Para acabarlo de rematar, el resultado del referéndum británico deja en pelota picada la estrategia unionista del miedo (los clubes se puede entrar y se puede salir, la gente puede votar y decidir, las instituciones reconocen los resultados y negocian salidas civilizadas), y sobre todo reactiva la cuestión escocesa, que vuelve a emerger con más fuerza que nunca y esta vez con un valor añadido nada menor, como es la constatación de que secesionismo y europeísmo no sólo no son incompatibles sino que pueden ser tranquilamente sinónimos.

Ha sido, pues, una última semana de campaña muy favorable a los intereses de los partidos independentistas, que seguro que sacarán un resultado mejor de lo que todo el mundo esperaba hace 15 días. No es previsible que este resurgimiento final amenace la victoria de En Común Podemos, pero probablemente permitirá, como decíamos al inicio, tocar el techo de voto independentista en unas elecciones generales, habitualmente las menos favorables al voto soberanista. Y además, siempre quedará el consuelo de sumar los votos de ERC y CDC y proclamar la victoria de la independencia como idea por encima del espanyacanvisme (feliz expresión de Marta Rojals para referirse al proyecto de los comunes) como idea.

Tanto el escándalo Fernández Díaz como todo lo relacionado con el Brexit juegan a favor de la cuestión de confianza que Carles Puigdemont planteará al Parlamento después del verano. Pero nada ayudará más que la formación del nuevo gobierno español, que, tenga el formato que tenga, será un gobierno que dirá no al referéndum. Lo dice la lógica más elemental: para tres de los cuatro partidos españoles, es una línea roja que el referéndum no se haga; y para el cuarto, no es una línea roja que se haga. Con este panorama, no hay que ser muy listo para entender que no habrá referéndum pactado. Cataluña se volverá a encontrar delante del muro, y esta vez ya no habrá argumentos para no intentar saltar con todas las consecuencias. Ya sé que algunos han dado por muerto el proceso últimamente, pero a mí me parece que este muerto está muy vivo.

Baliga-balaga · 26/06/2016, 00:47

//*//Bon Cop de Falç//*//

Cita:

Falsos progressismes

"Plantejar el problema del poder polític entre l'Estat espanyol i Catalunya en termes de fraternitat entre els pobles espanyols em sembla d'una simplicitat impròpia d'una formació que diu que vol governar a Catalunya"

per Ferran Mascarell 23 de Juny 2016 a les 19.00 h

S'acaba la campanya. Les campanyes del PSOE i del PP coincideixen en rebutjar el referèndum català. Podemos el defensa amb entusiasme intermitent. La qüestió catalana puja i baixa en la seva llista de prioritats dues o tres vegades cada dia. És una prioritat diguem-ne que instrumental. A Catalunya és fonamental, a la resta de l'Estat depèn del dia i de l'hora i fins i tot de qui enraona. Estan pensant que per evitar problemes el millor és enviar la consulta catalana a una taula paral·lela. Bé, no cal ser massa llest per saber com acabarà l'assumpte del referèndum català: el bé superior que és la nació espanyola gran, la que agermana el patriotisme de tots els partits espanyols, traslladarà la promesa del referèndum a una comissió que determinarà el que ja sabem que comparteixen els patriotes espanyols: que la sobirania dels catalans està en mans dels patriotes espanyols i que per l'Estat la sobirania del poble català és una entelèquia no negociable. O sigui que res, com tothom sap per Madrid, la posició de Podemos sobre el referèndum català és instrumental: útil per guanyar vots a Catalunya, però perfectament prescindible en les negociacions amb els altres partits espanyols. Vistes les opinions dels altres, les posicions de Podemos ens regala plaer a les oïdes, remou les posicions marmòries de la majoria, però hem de saber que quan convingui seran aparcades en benefici del bé superior que es diu l'Espanya de sempre.

Bé, de tot això en tindrem expressions ben aviat. El dia després de les eleccions. Per tant, qui vulgui la independència que no s'equivoqui a l'hora de votar. I qui vulgui fer un vot progressista tampoc. Avui votar progrés és votar Estat propi.

En el debat entre els candidats dels partits catalans vàrem poder constatar, una vegada més, que els partits que s'autoqualifiquen d'esquerres són els més conservadors. Són conservadors en el marc general d'idees que utilitzen sobre el què significa avui lluitar per la independència. S'entossudeixen en simplificar-ne les raons o en dissociar-ho de la reivindicació social que comporta. De vegades fan afirmacions que sembla que ens prenguin per beneits. El socialisme català com un disc ratllat repeteix una fórmula màgica que es diu reforma constitucional. És grotesc a aquestes alçades de la pel·lícula demanar-nos que ens creiem una reforma constitucional que no tindrà mai majoria i que, si la tingués, serviria per configurar un Estat del que res sabem i del que és fàcil sospitar que serà menys obert que el que hem aguantat fins ara. La gent d'en Comú Podem, amb Xavier Domènech al capdavant, ens venen reiterant un argument fantàstic. Quan se li pregunta com canviarà la correlació de forces de Catalunya amb l'Estat espanyol actual, amb el Partit Popular, el PSOE i el Tribunal Constitucional enrocats contra tot, respon que tot canviarà amb la fraternitat amb els pobles d'Espanya que la seva formació representa.

Està bé, recuperar la fraternitat. Va ser una premissa fundacional de la revolució francesa. I és ben cert que les relacions entre Catalunya i Espanya podran estar presidides per la fraternitat. No és menys cert, però, que plantejar el problema del poder polític entre l'Estat espanyol i Catalunya en termes de fraternitat entre els pobles espanyols em sembla d'una simplicitat impròpia d'una formació que diu que vol governar a Catalunya. En qualsevol cas, esquivar la pregona ambigüitat del partit mare sobre el tema català amb un posicionament tant ambigu és propi de la pitjor política, la política que no pren partit per no perjudicar les expectatives electorals.

El problema entre Catalunya i Espanya té poc a veure amb la fraternitat entre els pobles. Ho va poder comprovar la generació del benintencionat Campalans que es va passar uns quants anys pregonant la política de la pedagogia per canviar el tap que ja aleshores feia la política espanyola a la solució dels anhels nacionals dels catalans.

El problema entre Catalunya i Espanya té a veure amb el poder polític i amb el seu monopoli per part dels partits estatals. Té a veure amb un Estat instrumentat en la defensa dels interessos d'uns pocs. Té a veure amb un Estat i uns partits que són incapaços -ho estem tornant a constatar en aquesta campanya-, que no tenen cap projecte per a Espanya que inclogui tot el que representa la societat catalana.

Els partits que es declaren progressistes han d'entendre, doncs, que més enllà del nominalisme vacu, no defensen un projecte progressista si no ens proposen com contrarestar la desigualtat social i com resoldre la crisi de la democràcia. I ambdues coses, a Espanya i a Catalunya, signifiquen canviar l'Estat. La proposta catalana per fer-ho és clara: deconstruir l'Estat espanyol i construir un Estat propi. És la proposta més rotunda per a mitigar la desigualtat social i reforçar la democràcia.

La proposta de l'esquerra espanyola -part de l'esquerra catalana inclosa- és desconeguda. No volem acceptar que afrontar la desigualtat i enfortir la democràcia- exigeix afrontar la qüestió de l'Estat. Remetre la qüestió de Catalunya a una desaparició futura dels Estats actuals en el si dels nous imperis, remetre el problema de l'Estat Espanyol a la seva dissolució futura dins del futur imperi europeu, és literalment fugir d'estudi. Fa riure si no fos que ens hi juguem el benestar i la democràcia.

Els catalans ens vàrem revoltar-nos l'any 2010 i encara no ho hem deixat de fer justament perquè vàrem saber acotar el problema polític principal. Estem en mans d'un Estat ineficient, autoritari, excloent i extractiu. A un Estat així no se'l venç amb fraternitat i amb pedagogia, se'l venç amb força. I la força surt de la consolidació d'una gran majoria social, un gran projecte de país i una política unitària.

El de la fraternitat és un relat equivocat i confusionista. El debat entre Catalunya i Espanya gira a l'entorn de la democràcia i del poder polític i no de la fraternitat entre la ciutadania. La qüestió és com donem força al procés constituent català davant del poder constituït estatal. El debat és com sumem forces per tal que el poble català recuperi plenament la seva sobirania. El debat és com assolim un Estat català democràtic, republicà i cívic. El debat és quina és la senda que ens ha de conduir el més de pressa possible a nivells superiors d'igualtat, de justícia, d'oportunitats i de qualitat democràtica.

Sobre la base d'aquests objectius reforçarem els lligams fraterns amb la societat espanyola. Tot el que suposi apuntalar un Estat que ha caducat, que és regressiu en termes polítics i és retardatari en termes socials, és conservador. És perjudicial pels catalans i és perjudicial pels espanyols. Són ja masses les generacions de catalans que ens hem entrebancat en el mateix problema, són masses les vegades que hem confiat en un progressisme espanyol que a l'hora de la veritat sempre ha actuat des de posicions retardatàries. És hora que la part del progressisme català que hi ha acabat fent costat entengui que justament la seva confiança injustificada acaba frustrant les expectatives de progrés del poble català.

En aquest sentit només hi ha una política progressista a Espanya. Només hi ha una manera de trencar el motllo estatal: reforçar l'estratègia independentista. El reformisme català mai ha tingut el suport necessari des de dins de l'Estat, i ara tampoc. L'obsessió antidemocràtica de l'Estat i dels partits estatals s'està emportant per davant -ho estem veien aquest dies amb el cas del ministre de l'interior i el president de l'oficina antifrau- el propis partits polítics espanyols, les institucions, el sistema judicial, la policia, la diplomàcia, determinada premsa i a significats representats de la pròpia societat civil.

Per fer net, per trobar un camí de progrés real, per deixar de dedicar energies a defensar-se de l'aparent irracionalitat d'un sistema absolutament racional d'extracció de rendes, d'exclusió nacional i de desmantellament de la democràcia, cal recolzar sense equívocs els partits que treballen per la independència. Però també per ajudar a la societat espanyola a sortir del laberint on l'ha dut una vegada més el seu propi, però ineficient Estat, cal recolzar la independència.

Hauríem d'haver aprés que la reforma d'Espanya només és possible si els catalans aconseguim la independència. Hauríem d'assumir que la veritable revolució pendent a Espanya és la democràtica, la que permet triar a totes les nacions el seu camí lliurement. La nova modernitat exigeix democràcia i el progrés exigeix llibertat. La plena sobirania política dels catalans és la garantia de la fraternitat. La reivindicació d'un Estat per a Catalunya va a favor de la història. La història no camina en la direcció que diu Domenecho Batet. La història no va a favor dels Estats arcaics i tampoc de noves formes imperials on hi quedaran subsumits els actuals Estats. La història va a favor d'un món protagonitzat per Estats-instrument, per nacions-comunitats lliures, per grans agrupacions de tall confederal, però justament desimperialitzades, per policentrismes diversos, per independències interdependents. Tot, menys Estats autoritaris, extractius i heroics, falsejadors i tramposos com el nostre.

I és aquí on cal posar en relleu el cas català. El nostre és un reformisme ambiciós, és una revolta democràtica, és una exigència de pacte entre iguals, és una exigència de fraternitat entre persones i comunitats lliures, és l'expressió política directa de la voluntat de la gent de trobar sortida al tap que impedeix encarar la nostra voluntat de viure millor i més dignament. En definitiva la lluita per la independència és el combat per convertir l'Estat en un instrument ben dimensionat i exclusivament al servei de la ciutadania i un projecte modern de civilitat.

En definitiva el projecte per la independència és l'única via per a provocar una veritable renovació de la política. La independència és la millor aportació al internacionalisme. Avui sabem que tot procés d'emancipació universal s'ha d'inscriure en processos de democratització nacional. I avui és difícil alinear-se amb posicions progressistes espanyoles si aquestes accepten formar part d'un nou patrioterisme espanyol que no parteixi de la idea que els catalans tenen dret a ser i de fet caldria que fossin un país lliure e independent.

En la magnífica biografia que Betsabé García ha dedicat a la Montserrat Roig pot llegir-se com l'escriptora es queixava de l'obsessió del PSOE dels 80 per a descobrir una pàtria espanyola. En un dels seus articles escrivia: "Ningú, encara, no s'explica per què no s'ha exercit el dret d'autodeterminació, que era un dels punts bàsics de totes les forces polítiques dels darrers temps del franquisme. És a dir, tornem-hi. Tornem a demanar-nos d'on venim i on anem". Per sort, gran part de les actuals generacions han decidit. Els patriotismes espanyols són molt dignes, però no són els nostres.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/falsos_progressismes_165685.php

-----------

Falsos progresismos

"Plantear el problema del poder político entre España y Cataluña en términos de fraternidad entre los pueblos españoles me parece de una simplicidad impropia de una formación que dice que quiere gobernar en Cataluña"

por Ferran Mascarell 23 de Junio 2016 a las 19.00 h

Se acaba la campaña. Las campañas del PSOE y del PP coinciden en rechazar el referéndum catalán. Podemos el defensa con entusiasmo intermitente. La cuestión catalana sube y baja en su lista de prioridades dos o tres veces cada día. Es una prioridad digamos que instrumental. En Cataluña es fundamental, en el resto del Estado depende del día y de la hora e incluso de quien razona. Están pensando que para evitar problemas lo mejor es enviar la consulta catalana en una mesa paralela. Bueno, no hay que ser demasiado listo para saber cómo acabará el asunto del referéndum catalán: el bien superior que es la nación española grande, la que hermana el patriotismo de todos los partidos españoles, trasladará la promesa del referéndum a una comisión que determinará el que ya sabemos que comparten los patriotas españoles: que la soberanía de los catalanes está en manos de los patriotas españoles y que por el Estado la soberanía del pueblo catalán es una entelequia no negociable. O sea que nada, como todo el mundo sabe por Madrid, la posición de Podemos sobre el referéndum catalán es instrumental: útil para ganar votos en Cataluña, pero perfectamente prescindible en las negociaciones con los otros partidos españoles. Vistas las opiniones de los demás, las posiciones de Podemos nos regala placer a los oídos, remueve las posiciones marmóreas de la mayoría, pero debemos saber que cuando convenga serán aparcadas en beneficio del bien superior que se llama la España de siempre.

Bueno, de todo esto tendremos expresiones pronto. El día después de las elecciones. Por tanto, quien quiera la independencia que no se equivoque a la hora de votar. Y quien quiera hacer un voto progresista tampoco. Hoy votar progreso es votar Estado propio.

En el debate entre los candidatos de los partidos catalanes pudimos constatar, una vez más, que los partidos que se autocalifican de izquierdas son los más conservadores. Son conservadores en el marco general de ideas que utilizan sobre lo que significa hoy luchar por la independencia. Empeñan en simplificar las razones o en disociarse lo de la reivindicación social que conlleva. A veces hacen afirmaciones que parece que nos tomen por tontos. El socialismo catalán como un disco rayado repite una fórmula mágica que se llama reforma constitucional. Es grotesco a estas alturas de la película pedirnos que nos creemos una reforma constitucional que no tendrá nunca mayoría y que, si la tuviera, serviría para configurar un Estado del que nada sabemos y lo que es fácil sospechar que será menos abierto que lo que hemos aguantado hasta ahora. La gente de en Común Podemos, con Xavier Domènech a la cabeza, nos venden reiterando un argumento fantástico. Cuando se le pregunta cómo cambiará la correlación de fuerzas de Cataluña con el Estado español actual, con el PP, el PSOE y el TC enrocados contra todo, responde que todo cambiará con la fraternidad con los pueblos de España que su formación representa.

Está bien, recuperar la fraternidad. Fue una premisa fundacional de la revolución francesa. Y es cierto que las relaciones entre Cataluña y España podrán estar presididas por la fraternidad. No es menos cierto, sin embargo, que plantear el problema del poder político entre España y Cataluña en términos de fraternidad entre los pueblos españoles me parece de una simplicidad impropia de una formación que dice que quiere gobernar en Cataluña. En cualquier caso, esquivar la profunda ambigüedad del partido madre sobre el tema catalán con un posicionamiento tanto ambiguo es propio de la peor política, la política que no toma partido para no perjudicar las expectativas electorales.

El problema entre Cataluña y España tiene poco que ver con la fraternidad entre los pueblos. Lo pudo comprobar la generación del bienintencionado Campalans que se pasó varios años pregonando la política de la pedagogía para cambiar el tapón que ya entonces hacía la política española a la solución de los anhelos nacionales de los catalanes.

El problema entre Cataluña y España tiene que ver con el poder político y con su monopolio por parte de los partidos estatales. Tiene que ver con un Estado instrumentado en la defensa de los intereses de unos pocos. Tiene que ver con un Estado y unos partidos que son incapaces -lo estamos volviendo a constatar en esta campaña-, que no tienen ningún proyecto para España que incluya todo lo que representa la sociedad catalana.

Los partidos que se declaran progresistas han de entender, pues, que más allá del nominalismo vacuo, no defienden un proyecto progresista si no nos proponen como contrarrestar la desigualdad social y cómo resolver la crisis de la democracia. Y ambas cosas, en España y en Cataluña, significan cambiar el Estado. La propuesta catalana para ello es clara: deconstruir España y construir un Estado propio. Es la propuesta más rotunda para mitigar la desigualdad social y reforzar la democracia.

La propuesta de la izquierda española -parte de la izquierda catalana incluida- es desconocida. No queremos aceptar que afrontar la desigualdad y fortalecer la democracia- exige afrontar la cuestión del Estado. Remitir la cuestión de Cataluña a una desaparición futura de los Estados actuales en el seno de los nuevos imperios, remitir el problema de España a su disolución futura dentro del futuro imperio europeo, es literalmente huir de estudio. Da risa si no fuera que nos jugamos el bienestar y la democracia.

Los catalanes nos sublevarnos el año 2010 y aún no lo hemos dejado de hacer justamente porque supimos acotar el problema político principal. Estamos en manos de un Estado ineficiente, autoritario, excluyente y extractivo. En un Estado así no se le vence con fraternidad y con pedagogía, se le vence con fuerza. Y la fuerza sale de la consolidación de una gran mayoría social, un gran proyecto de país y una política unitaria.

El de la fraternidad es un relato equivocado y confusionista. El debate entre Cataluña y España gira en torno a la democracia y del poder político y no de la fraternidad entre la ciudadanía. La cuestión es cómo damos fuerza al proceso constituyente catalán ante el poder constituido estatal. El debate es cómo sumamos fuerzas para que el pueblo catalán recupere plenamente su soberanía. El debate es como logramos un Estado catalán democrático, republicano y cívico. El debate es cuál es la senda que nos ha de conducir más deprisa posible a niveles superiores de igualdad, de justicia, de oportunidades y de calidad democrática.

Sobre la base de estos objetivos reforzaremos los lazos fraternos con la sociedad española. Todo lo que suponga apuntalar un Estado que ha caducado, que es regresivo en términos políticos y es retardatario en términos sociales, es conservador. Es perjudicial para los catalanes y es perjudicial para los españoles. Son ya demasiadas las generaciones de catalanes que nos hemos tropezado en el mismo problema, son demasiadas las veces que hemos confiado en un progresismo español que a la hora de la verdad siempre ha actuado desde posiciones retrasados. Es hora de que la parte del progresismo catalán que ha acabado apoyando entienda que justamente su confianza injustificada acaba frustrando las expectativas de progreso del pueblo catalán.

En este sentido sólo hay una política progresista en España. Sólo hay una manera de romper el molde estatal: reforzar la estrategia independentista. El reformismo catalán nunca ha tenido el apoyo necesario desde dentro del Estado, y ahora tampoco. La obsesión antidemocrática del Estado y de los partidos estatales se está llevando por delante -lo estamos viendo estos días con el caso del ministro del interior y el presidente de la oficina antifrau- el propios partidos políticos españoles, las instituciones , el sistema judicial, la policía, la diplomacia, determinada prensa y significados representados de la propia sociedad civil.

Para limpiar, para encontrar un camino de progreso real, para dejar de dedicar energías a defenderse de la aparente irracionalidad de un sistema absolutamente racional de extracción de rentas, de exclusión nacional y de desmantelamiento de la democracia, es necesario apoyar sin equívocos los partidos que trabajan por la independencia. Pero también para ayudar a la sociedad española a salir del laberinto donde la ha llevado una vez más su propio, pero ineficiente Estado, hay que apoyar la independencia.

Deberíamos haber aprendido que la reforma de España sólo es posible si los catalanes conseguimos la independencia. Deberíamos asumir que la verdadera revolución pendiente en España es la democrática, la que permite elegir a todas las naciones su camino libremente. La nueva modernidad exige democracia y el progreso exige libertad. La plena soberanía política de los catalanes es la garantía de la fraternidad. La reivindicación de un Estado para Cataluña a favor de la historia. La historia no camina en la dirección que dice Domenech Batet. La historia no va a favor de los Estados arcaicos y tampoco de nuevas formas imperiales donde quedarán subsumidos los actuales Estados. La historia a favor de un mundo protagonizado por Estados-instrumento, por naciones-comunidades libres, para grandes agrupaciones de corte confederal, pero justamente desimperialitzades, por policentrismes diversos, para independencias interdependientes. Todo, menos Estados autoritarios, extractivos y heroicos, falseador y tramposos como el nuestro.

Y es aquí donde hay que poner de relieve el caso catalán. El nuestro es un reformismo ambicioso, es una revuelta democrática, es una exigencia de pacto entre iguales, es una exigencia de fraternidad entre personas y comunidades libres, es la expresión política directa de la voluntad de la gente de encontrar salida al tapón que impide encarar nuestra voluntad de vivir mejor y más dignamente. En definitiva la lucha por la independencia es el combate para convertir al Estado en un instrumento bien dimensionado y exclusivamente al servicio de la ciudadanía y un proyecto moderno de civilidad.

En definitiva el proyecto para la independencia es la única vía para provocar una verdadera renovación de la política. La independencia es la mejor aportación al internacionalismo. Hoy sabemos que todo proceso de emancipación universal debe inscribirse en procesos de democratización nacional. Y hoy es difícil alinearse con posiciones progresistas españolas si estas aceptan formar parte de un nuevo patrioterismo español que no parta de la idea de que los catalanes tienen derecho a ser y de hecho deberían ser un país libre y independiente.

En la magnífica biografía que Betsabé García ha dedicado a Montserrat Roig puede leerse como la escritora se quejaba de la obsesión del PSOE de los 80 para descubrir una patria española. En uno de sus artículos escribía: "Nadie, aún, no se explica por qué no se ha ejercido el derecho de autodeterminación, que era uno de los puntos básicos de todas las fuerzas políticas de los últimos tiempos del franquismo. Es decir, vuelta a empezar. volvemos a preguntarnos de dónde venimos ya dónde vamos ". Por suerte, gran parte de las actuales generaciones han decidido. Los patriotismos españoles son muy dignos, pero no son los nuestros.

Tunel · 27/06/2016, 00:15

Rajoy al balcő del PP: això és España
yo soy español, español, español.....

Baliga-balaga · 27/06/2016, 01:07

//*//Bon Cop de Falç//*//

España demuestra que es y será siempre franquista... ante eso, ya es sabido, sólo queda la opción independencia.

Me pregunto si el día que se acaben de patear el fondo de las pensiones, todos los viejos y no tan viejos que siguen votando Ppzoe, echaran la culpa a Mas, Puigdemont, Junqueras, Carod, Ibarretxe... o se enteraran de una vez de lo que hacen los partidos dinásticos herederos del franquismo?

Visca Catalunya lliure!

//*//

Ja veus, Tunel, caldria comptar quantes vegades diu Espanya/espanyol... una concentracióp de nazional-madrilisme... "como no te voy a querer...", "yo soy español, español, español...", "que viva Ejpaña!"... i enfotent-se dels podemites amb el "Sí se puede"... patètic, això és Ecspanya: nazional-madrilisme, qui no ho vulgui veure pot seguir en la inopia o als núvols, nosalgtres a fer via.

Tant se val, en realitat tot queda igual que a les eleccions anteriors, a veure com formen govern...

Gondorf · 27/06/2016, 12:16

Bueno, pues parece que las fuerzas independentistas renuevan resultados en las últimas generales.

hotmail2866 · 27/06/2016, 16:30

Pp

Si despres del Fernándezgate , corrupcio continúa guaynar vots i escons no sola a Espanya i també a Catalunya, Pais Valencia e Illes no ens queda un sol camí INDEPENDENCIA YA

Yotengounplan · 27/06/2016, 17:24

Sorprendido gratamente!!!

Buenas! veo que entre ladrillazo y ladrillazo de propaganda de la prensa independentista empiezan a asomar algun comentario de cosecha propia! las cosas empiezan a cambiar en este hilo, lamentablemente en Catalunya y en España no...que hi farem!!

Comento mis sensaciones con respecto a varios tema y/o comentarios:

1.- Fernandez Diaz Gate: de pena, da asco que se produzcan estas cosas y encima aqui el verbo dimitir no se utiliza ni se conjuga. A veces me pregunto como teniendo grabaciones de cosas que implican directamente a alguien como no se han conseguido segun las leyes al implicado no se le pueda condenar. Hay leyes que estan mal hechas, habria que trabajar en cambiarlas.

2.- Brexit: Directamente este es un claro ejemplo de que hay leyes mal hechas, para poder separarte de Europa o de algun pais en general se deberia de disponer de una amplisima mayoria, a mi juicio mas de 3/4 partes de la poblacion (en consonancia con lo que decia Artur Mas alla por el 2002). Cuando los resultados son tan justos lo unico que consigues es que se tome una decision rupturista que igual puede darse la vuelta en meses o tan solo semanas. En ese caso tan igualado lo mejor es que estuviera estipulado que en un plazo de tiempo, 5, 10 o los años que fueran se volviera a repetir la consulta.

3.- Resultados electorales: No me gustan los resultados que se han obtenido de estas elecciones, pero una cosa es que no me gusten y otra tachar de España fascista y franquista a los votantes del PP y de paso meto a los del PSOE, y de rebote a los de Podemos y por supuesto a los de Ciudadanos. Piensan diferente y ven las cosas diferentes y han ejercido su derecho al voto como todos nosotros, y eso hay que respetarlo. Ahora empezaremos a hablar del 23F, de la batalla del Ebro, de la guerra Carlista, de los perfidos Borbones, del timbaler del Bruc y de todo lo que queramos. La historia hay que conocerla y el que no la conoce esta condenado a repetirla, pero la historia se puede ver desde multiples puntos de vista, depende de la optica que se mire. El futuro es lo que importa, y a pesar de que me pueden quedar todavia 30 o 40 años de vida, voto en clave de dejar un mundo mejor a mis hijos y me preocupa esa falta de respeto a las ideas de los demas porque no nos gustan. Estoy orgulloso de que mi hijo vote completamente diferente a mi, lo quiero mas que a mi vida pero pensamos diferentes. Hay que respetar.

4.- Criticas a canticos del votante del PP: el hecho que simpatizantes del PP ayer corearan "yo soy español" parece que extraña y ofende...a alguien se le podia pasar por la cabeza que iban a corear "yo soy chino-tibetano"? . Por favor!! todo lo que envuelve a la palabra España es fascista y antidemocratica para muchos, tengo que reconocer que a mi mismo me llama la atencion cuando veo alguna bandera española en los balcones y me pregunto si el que vive ahi sera facha, afortunadamente al segundo reacciono y pienso que probablemente sea una persona normal que expresa su sentimiento, o igual es facha! jajajajajaj

hotmail2866 · 27/06/2016, 18:38

Pp

La prensa espanyola ni va parlar del ANTIFRAU I el ministre en cambi els diaris LA NACION, THE HERALD, THE NEW YORK TIMES, FINANCIAL TIMES;LA TRIBUNE, CLARIN entre altres si
I las declaraciones del DANIEL DE ALONSO al ministre que es vantava de " DESTROSSAT LA SANITAT CATALANA"

Baliga-balaga · 27/06/2016, 20:02

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

Iniciado por hotmail2866

La prensa espanyola ni va parlar del ANTIFRAU I el ministre en cambi els diaris LA NACION, THE HERALD, THE NEW YORK TIMES, FINANCIAL TIMES;LA TRIBUNE, CLARIN entre altres si
I las declaraciones del DANIEL DE ALONSO al ministre que es vantava de " DESTROSSAT LA SANITAT CATALANA"

No descartis que el Fernández Gate encara hagi donat més rèdits al Pp... de fet, els resultats són els que són: inequívocament franquistes amb el suport majoritari al Pp, no es pot titllar d'una altra manera aquest partit.

yotengo, doncs si vols deixar un futur millor per als teus descendents i els de tots, em sembla que seguir dins d'un Estat que maniobra constantment en contra nostra no deu ser la millor opció, no et sembla?

//*//

Bump:

Cita:

Iniciado por Gondorf

Bueno, pues parece que las fuerzas independentistas renuevan resultados en las últimas generales.

L'independentisme és aquí per a quedar-s'hi... bé, fins que aconsegueixi l'objectiu d'independitzar-nos d'aquest Estat hereu del franquisme borbònic, esclar.

I els del Pp estan tots cofois però la situació és la mateixa que al desembre, no tenen prou suports per a governar.

A veure què fan. 3eres eleccions? memondo

hotmail2866 · 27/06/2016, 20:13

Catalunya

Penos el espectacle de Plaça Catalunya amb la roja

Baliga-balaga · 27/06/2016, 21:02

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Una qüestió que m'havia quedat pendent per al yotengo:

Si no creus que sigui bo respectar el parer d'un 51% en un referèndum, llavors m'estàs dient que és preferible fer cas al 49% i que el 51% s'en torni cap a casa, és això?

Qui decideix el percentatge just i suficient? Tú, jo, Aznar, el Borbó de torn, els andalusos, els britànics???

Bump:

Cita:

Res de nou a ponent

"Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret"

per Víctor Alexandre 26 de Juny 2016 a les 23.05 h

El resultat d'aquestes eleccions espanyoles m'ha recordat -deixant de banda l'argument-, el títol d'aquell exquisit al·legat pacifista d'Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, que el nazisme va incloure en la seva llista de llibres que calia cremar. La guerra política i antidemocràtica que l'Estat espanyol ha declarat a Catalunya, ha fet que aquesta tingui un front obert a ponent des del qual, dia rere dia, arriben atacs, insults, menyspreus, mentides, falsos amics i declaracions d'amor tan falses com l'ànima de Judes. És un front que, siguin quins siguin els pactes interns que s'esdevinguin d'ara endavant a l'altra banda, restarà obert, perquè Catalunya no aturarà el seu procés d'independència i perquè la incultura democràtica espanyola no acceptarà mai aquest dret. Fins i tot aquells que diuen que acceptarien un referèndum -dit així, en condicional-, amaguen moltes coses cabdals, moltíssimes, sobre aquest qüestió.

Per tot plegat, i també per la senzilla raó que no són les eleccions del meu país, sempre m'he mirat les eleccions espanyoles amb molta apatia. El meu país es diu Catalunya, és una nació d'Europa i té el seu propi Parlament. El més antic, per cert. Seria diferent si en aquestes conteses el pes de Catalunya al Congrés espanyol pogués ser determinant per provocar-hi canvis substancials, tant de caràcter polític com de mentalitat. Però això no és possible perquè les regles d'aquest joc estan fetes de manera que Catalunya hi tingui sempre un paper merament testimonial. La necessiten per donar una certa versemblança al sistema democràtic espanyol, però els números són els que són. És a dir que, en el millor dels casos, no pot superar els 47 escons, dels 350 que té el Congrés. I com que per reformar la Constitució en calen 211, ja es veu que ni la suma dels 23 d'Euskadi i Navarra, ni la suma, encara més remota, dels 23 de Galícia permetria passar de 93. I en el supòsit que, posats a somniar truites, s'hi afegissin els 32 del País Valencià, els 8 de les Illes i els 15 de Canàries, la xifra no aniria més lluny dels 148. I si, ja en plena al·lucinació, els 60 d'Andalusia ens fessin costat, tampoc no aniríem més lluny del 208.

Amb tot, bo i acceptant que un caprici de l'atzar pogués afavorir la reforma de la Constitució, el resultat que n'obtindríem seria si fa no fa el mateix que ja tenim. Només cal escoltar el Partit Socialista per veure què entén per "estimar Catalunya" i per respectar els seus drets nacionals. La reforma, és clar, tindria un caràcter merament simbòlic perfectament reinterpretable -com es va reinterpretar que Andalusia havia de ser una nacionalitat- a fi de donar al nostre país el rang d'això que ells, paternalistament, en diuen "l'especificitat catalana". No cal dir que, atès que tothom en aquest vida és una especificitat, també hi entrarien la resta d'especificitats espanyoles. Això sí, ni nació, ni concert econòmic, ni dret a decidir. I per descomptat, entre moltíssimes altres coses, ni seleccions nacionals, ni reconeixement dels Països Catalans, ni doblatge i etiquetatge en català, ni oficialitat d'aquesta llengua a l'Estat per donar-li rang de llengua de ple dret a la Unió Europea, ni obligació dels jutges de saber-la, ni res que sigui propi d'una nació.

Tenint en compte això, la visió catalanocèntrica del resultat d'aquestes eleccions espanyoles només podia ser la mateixa que la d'aquell espectador que, amb l'avorriment marcat a la cara, seu davant del televisor per Setmana Santa disposat a veure per enèsima vegada Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. És un panorama ben trist, certament. Però Convergència i Esquerra van decidir ser-hi per tal que la veu de Catalunya que s'escolti al Congrés no sigui només la dels representants catalans del nacionalisme espanyol encabits en els partits sucursalistes i hispanocèntrics, i, com hem vist, han estat molts milers els independentistes que, amb bon criteri, els han donat suport. D'altres, com indica la baixíssima participació, s'han quedat a casa, cosa que demostra el creixement inexorable de la indiferència amb què Catalunya es mira tot allò que Espanya fa o deixa de fer.

Observant la distribució d'escons que han deixat aquestes eleccions, remarquem-ne quatre coses: en primer lloc, i contràriament a les prediccions -desitjos, més aviat- que feien PSOE, PP i Ciudadanos, l'independentisme es manté impertèrrit alhora que el nacionalisme espanyol s'enfonsa a Catalunya. La segona remarca és que Podemos toca sostre a l'Estat espanyol amb uns pobríssims resultats, tenint en compte que sense Catalunya i el País Basc la seva representativitat seria ben petita, cosa, per cert, que diu molt poc de la societat espanyola. Aclarim-ho en una tercera remarca: ni la profunda corrupció del PP, ni les antidemocràtiques maniobres de les clavegueres de l'Estat per criminalitzar els partits i els líders independentistes, amb tota mena de falsedats, són suficients per aconseguir el més mínim canvi en el marc polític d'aquell país. Passaran cent anys i continuaran aturats en la mateixa llamborda. Per a Catalunya, doncs, quedar-se dins l'Estat espanyol seria un suïcidi. Diguem finalment, com a quarta i darrera remarca, que aquestes eleccions han demostrat la immensa buidor de les consignes d'En Comú Podem, en el sentit que un referèndum pactat amb Espanya era possible. Doncs no, no ho és. Ara hauran de decidir si volen sumar-se al veritable canvi, a la veritable revolució, que és la llibertat de Catalunya, o seguir votant eleccions espanyoles i comptant quatre escons a munt, quatre escons avall, durant els propers cent anys.

Catalunya, mentrestant, ha de seguir el seu camí. Cap espectacle electoral espanyol, inclòs l'allau de declaracions i contradeclaracions que ja ha començat, no ens ha de distreure de l'objectiu. Ells no tenen cap més projecte que donar una capa de pintura al seu país per tal que tot continuï exactament igual i que aquesta religió que es van inventar anomenada 'Espanya' no se'n vagi en orris. Nosaltres, en canvi, tenim una tasca meravellosa per davant, que és la construcció d'un Estat des de baix, des de la transversalitat, des de l'equitat, sense ridícules ínfules imperials i lliure per sempre més de les arrels totalitàries de l'Estat espanyol. És un tasca apassionant d'autogovern que necessita tota la nostra energia, una energia que no poden permetre que es malmeti o que es dispersi caient en el parany de les disquisicions reformistes dels qui ens volen eternament sotmesos. Un poble que no s'autogoverna és un poble sense nom.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/res_de_nou_a_ponent_165808.php

------

Nada nuevo en poniente

"Cataluña no detendrá su proceso de independencia y porque la incultura democrática española no aceptará nunca este derecho"

por Víctor Alexandre 26 de Junio 2016 a las 23:05 h

El resultado de estas elecciones españolas me ha recordado -dejando de lado el argumento-, el título de aquel exquisito alegato pacifista de Erich Maria Remarque, Sin novedad en el frente del oeste, que el nazismo incluir en su lista de libros que había que quemar. La guerra política y antidemocrática que el Estado español ha declarado en Cataluña, ha hecho que esta tenga un frente abierto a poniente desde el que, día tras día, llegan ataques, insultos, desprecios, mentiras, falsos amigos y declaraciones de amor tan falsas como el alma de Judas. Es un frente que, sean cuales sean los pactos internos que ocurran en adelante en el otro lado, estará abierto, porque Cataluña no detendrá su proceso de independencia y porque la incultura democrática española no aceptará nunca este derecho. Incluso aquellos que dicen que aceptarían un referéndum -dicho así, en condicional-, esconden muchas cosas primordiales, muchísimas, sobre este respecto.

Por todo ello, y también por la sencilla razón de que no son las elecciones de mi país, siempre me he mirado las elecciones españolas con mucha apatía. Mi país se llama Cataluña, es una nación de Europa y tiene su propio Parlamento. El más antiguo, por cierto. Sería diferente si en estas contiendas el peso de Cataluña en el Congreso pudiera ser determinante para provocar cambios sustanciales, tanto de carácter político como de mentalidad. Pero esto no es posible porque las reglas de este juego están hechas de manera que Cataluña tenga siempre un papel meramente testimonial. La necesitan para dar una cierta verosimilitud al sistema democrático español, pero los números son los que son. Es decir que, en el mejor de los casos, no puede superar los 47 escaños, de los 350 que tiene el Congreso. Y como para reformar la Constitución hacen falta 211, ya se ve que ni la suma de los 23 de Euskadi y Navarra, ni la suma, aún más remota, los 23 de Galicia permitiría pasar de 93. Y en el supuesto de que, puestos a soñar tortillas, se añadieran 32 de la Comunidad Valenciana, los 8 de las Islas y los 15 de Canarias, la cifra no iría más lejos de los 148. y si, ya en plena alucinación, los 60 de Andalucía nos hicieran lado, tampoco iríamos más lejos del 208.

Con todo, bueno y aceptando que un capricho del azar pudiera favorecer la reforma de la Constitución, el resultado que obtendríamos sería más o menos lo mismo que ya tenemos. Sólo hay que escuchar el Partido Socialista para ver qué entiende por "querer a Catalunya" y para respetar sus derechos nacionales. La reforma, por supuesto, tendría un carácter meramente simbólico perfectamente reinterpretable -como se reinterpretó que Andalucía debía ser una nacionalidad- a fin de dar a nuestro país el rango de eso que ellos, paternalistament, lo llaman "la especificidad catalana ". Huelga decir que, dado que todo el mundo en este vida es una especificidad, también entrarían demás especificidades españolas. Eso sí, ni nación, ni concierto económico, ni derecho a decidir. Y por supuesto, entre muchísimas otras cosas, ni selecciones nacionales, ni reconocimiento de los Países Catalanes, ni doblaje y etiquetado en catalán, ni oficialidad de esta lengua en el Estado para darle rango de lengua de pleno derecho en la Unión Europea ni obligación de los jueces de saberla, ni nada que sea propio de una nación.

Teniendo en cuenta esto, la visión catalanocèntrica del resultado de estas elecciones españolas sólo podía ser la misma que la de aquel espectador que, con el aburrimiento marcado en la cara, delante del televisor para Semana Santa dispuesto a ver por enésima vez Ben-Hur, Quo Vadis? o La túnica sagrada. Es un panorama triste, ciertamente. Pero Convergencia e Izquierda decidieron estar allí para que la voz de Cataluña que se escuche en el Congreso no sea sólo la de los representantes catalanes del nacionalismo español metidos en los partidos sucursalistas y hispanocéntrica, y, como hemos visto, han sido muchos miles los independentistas que, con buen criterio, los han apoyado. Otros, como indica la bajísima participación, se han quedado en casa, lo que demuestra el crecimiento inexorable de la indiferencia con que Cataluña se mira todo lo que España hace o deja de hacer.

Observando la distribución de escaños que han dejado estas elecciones, remarcamos a cuatro cosas: en primer lugar, y contrariamente a las predicciones -desitjos, más bien- que hacían PSOE, PP y Ciudadanos, el independentismo se mantiene impertérrito al tiempo que el nacionalismo español se hunde en Cataluña. La segunda remarca es que Podemos toca techo en España con unos pobrísimos resultados, teniendo en cuenta que sin Cataluña y el País Vasco su representatividad sería muy pequeña, cosa, por cierto, que dice muy poco de la sociedad española. Aclaramos en una tercera remarca: ni la profunda corrupción del PP, ni las antidemocráticas maniobras de las cloacas del Estado para criminalizar a los partidos y los líderes independentistas, con todo tipo de falsedades, son suficientes para conseguir el más mínimo cambio en el marco político de aquel país. Pasarán cien años y continuarán parados en la misma adoquín. Para Cataluña, pues, quedarse dentro del Estado español sería un suicidio. Digamos finalmente, como cuarta y última remarca, que estas elecciones han demostrado la inmensa vacío de las consignas de En Común Podemos, en el sentido de que un referéndum pactado con España era posible. Pues no, no lo es. Ahora tendrán que decidir si quieren sumarse al verdadero cambio, a la verdadera revolución, que es la libertad de Cataluña, o seguir votando elecciones españolas y contando cuatro escaños arriba, cuatro escaños abajo, durante los próximos cien años.

Cataluña, mientras tanto, ha de seguir su camino. Ningún espectáculo electoral español, incluido el alud de declaraciones y contradeclaraciones que ya ha comenzado, no debe distraer del objetivo. Ellos no tienen más proyecto que dar una capa de pintura en su país para que todo siga exactamente igual y que esta religión que se inventaron llamada 'España' no se vaya al traste. Nosotros, en cambio, tenemos una tarea maravillosa por delante, que es la construcción de un Estado desde abajo, desde la transversalidad, desde la equidad, sin ridículas ínfulas imperiales y libre para siempre de las raíces totalitarias del Estado español. Es un tarea apasionante de autogobierno que necesita toda nuestra energía, una energía que no pueden permitir que se dañe o que se disperse cayendo en la trampa de las disquisiciones reformistas de quienes nos quieren eternamente sometidos. Un pueblo que no autogobierna es un pueblo sin nombre.

Bump:

Cita:

No se puede

"Ha calgut anar una altra vegada a les urnes per desfer el miratge de l'Espanya del canvi real, plurinacional i acollidora amb la nació catalana"

per Eduard Voltas 26 de Juny 2016 a les 23.06 h

Ha calgut anar una altra vegada a les urnes per desfer el miratge de l'Espanya del canvi real, plurinacional i acollidora amb la nació catalana. Els partits del bunker contra el referèndum català obtenen 254 escons, amb premi especial per al PP de "les hemos destrozado la sanidad". Cal assenyalar, a més, que dels 71 escons de Podemos, 36 els aporten les nacions perifèriques: Països Catalans, Euskal Herria i Galícia. L'Espanya castellana, que demogràficament i políticament és la que mana, ha parlat molt clar sobre el seu sentit de la plurinacionalitat. Si el principal argument a favor de la independència de Catalunya és que l'estat espanyol és irreformable, avui s'ha fet un pas important cap a la independència.

El resultat a Catalunya demostra que es tracta, simplement, d'un altre país. La força que guanya aquí és la tercera a Espanya, i la que guanya a Espanya és la sisena aquí. Que ERC i CDC repeteixin resultat conjura, a més, el risc de turbulències dins de Junts pel Sí, ja que els equilibris es mantenen. Hi ha dades que diuen que clarament ERC està en molt millor forma que no CDC (en nombre absolut de vots, l'augment de l'abstenció no ha castigat gens els republicans, al contrari, pugen en vots, i en canvi castiga clarament als convergents), però la fotografia del 9+8 en diputats resta intacta.

L'independentisme té la gran oportunitat de capitalitzar la situació si juga bé les seves cartes les pròximes setmanes. Probablement sigui més intel·ligent i més útil apel·lar directament a la radicalitat democràtica dels votants d'En Comú Podem que no pas intentar seduir els seus dirigents, molt encallats encara en l'esquema autonòmic, segons s'ha vist en les primeres reaccions d'aquesta nit. La meva sensació és que la porteria està buida. Ens atrevirem a xutar?

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/no_se_puede_165817.php

--------------

No se puede

"Ha habido que ir otra vez a las urnas para deshacer el espejismo de la España del cambio real, plurinacional y acogedora con la nación catalana"

por Eduard Voltas 26 de Junio 2016 a las 23:06 h

Ha sido necesario ir otra vez a las urnas para deshacer el espejismo de la España del cambio real, plurinacional y acogedora con la nación catalana. Los partidos del bunker contra el referéndum catalán obtienen 254 escaños, con premio especial para el PP de "las Hemos destrozada la sanidad". Cabe señalar, además, que de los 71 escaños de Podemos, 36 los aportan las naciones periféricas: Países Catalanes, Euskal Herria y Galicia. La España castellana, que demográficamente y políticamente es la que manda, ha hablado muy claro sobre su sentido de la plurinacionalidad. Si el principal argumento a favor de la independencia de Cataluña es que España es irreformable, hoy se ha dado un paso importante hacia la independencia.

El resultado en Cataluña demuestra que se trata, simplemente, de otro país. La fuerza que gana aquí es la tercera en España, y la que gana en España es la sexta aquí. Que ERC y CDC repitan resultado conjura, además, el riesgo de turbulencias dentro de Juntos por Sí, ya que los equilibrios se mantienen. Hay datos que dicen que claramente ERC está en mucho mejor forma que no CDC (en número absoluto de votos, el aumento de la abstención no ha castigado nada los republicanos, al contrario, suben en votos, y en cambio castiga claramente los convergentes), pero la fotografía del 9 + 8 en diputados queda intacta.

El independentismo tiene la gran oportunidad de capitalizar la situación si juega bien sus cartas las próximas semanas. Probablemente sea más inteligente y más útil apelar directamente a la radicalidad democrática de los votantes de En Común Podemos que intentar seducir a sus dirigentes, muy atascados todavía en el esquema autonómico, según se ha visto en las primeras reacciones de esta noche. Mi sensación es que la portería está vacía. Nos atreveremos a chutar?

Tunel · 27/06/2016, 22:59

ya somos mayorcitos. lo de "soy español" lo gritaban para Catalunya.
no es nuevo (recordar lo de Pujol enano)

Baliga-balaga · 28/06/2016, 00:08

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:

Iniciado por Tunel

ya somos mayorcitos. lo de "soy español" lo gritaban para Catalunya.
no es nuevo (recordar lo de Pujol enano)

Aquesta gent es pren la polítiuca com un partit de futbol.

"Como no te voy a querer..."
"Yo soy español, español..."
"Que viva España"

Son exactament els mateixos càntics que empren al futbol... de fet, és la mateixa gent anticulé i anticatalana que segueixen a l'equip franquista i que voten el partit franquista. L'anticatalanisme és una manera de viure molt comuna a Espanya. No sé què coi faran el dia que ens independentizem, buscaran més enemics interiors, a banda d'odiar-nos eternament. Aquesta gent és així i a qui em digui que exagero el remeto directament als resultats electorals d'ahir. Després de tot el Pp puja... no pot tenir altra lectura que l'anticatalanisme triomfa, i triomfa fins i tot trepitjant qualsevol moral, o legalitat, aquesta legalitat que sempre branden restrrictivament però que se la fan a mida per delinquir en contra dels interessos comuns dels espanyols i dels catalans.

Bump:

Cita:

Contra la independència tot s'hi val

Aquests dies m'he cansat d'assistir a una manera d'actuar massa semblant a la que existia en el temps de la dictadura franquista, quan s'arribava i superava la meitat del segle XX. Però també he hagut de contemplar la manera d'actuar d'un partit en el poder que ha aconseguit mantenir-lo a força de mentir. Quan es passava de la maleïda dictadura a la desitjada democràcia, sense canviar cap peça de les que havien encaixat perfectament en el sistema autoritari, es procurava mantenir enganades totes aquelles persones que sempre havien estat mogudes en el tauler de les adhesions cegues al dictador. Es procurava que aquestes també, i sense solució de continuïtat, es mantinguessin fidels a les mateixes persones que s'havien canviat la vestimenta, però que continuaven tenint la paella pel mànec i feien anar l'oli allà on volien. L'exemple més contundent va ser la d'aquell polític franquista que deia “La calle es mía”. Manuel Fraga Iribarne va fer tots els papers de l'auca en temps de la dictadura i en temps de la democràcia, que no ha acabat mai d'arribar.

Durant la dictadura, es va mantenir en la misèria la classe treballadora, que va passar de patir molta fam a poder-se alimentar, primer a partir dels hidrats de carboni més elementals, fins que es va aconseguir que es poguessin consumir algunes proteïnes, però es va fer creure i gravar a les ments que l'esquerra i el comunisme ho empitjorarien més. Va ser el temps en què es varen aconseguir els “sis-cents” per desplaçar-se i les “hipoteques” per poder tenir un ca seva (en aquell temps amb molta inflació i sense euribor, s'acabava pagant una misèria, perquè també pujava el sou, mentre la hipoteca era invariable). Així s'aconseguia cotxe i casa, que després havien de vigilar, perquè els dolents de la pel·lícula no les hi prenguessin, aquells que s'havien d'apoderar de la propietat privada. I així tot va continuar en temps de la desitjada, i mai no assolida del tot, democràcia. Fins i tot es va fer creure que hi havia alternança i que governava un temps la dreta i un altre temps, l'esquerra. Amb unes poc perceptibles diferències, l'esquerra feia el joc al capitalisme i continuava engreixant les fortunes més grans i les multinacionals. Però tant els uns com els altres, procuraven mantenir el poble enganat i no s'aturaven de mentir.

Els pals de paller que sostenien l'Estat espanyol, que des dels seus temps més gloriosos no s'havia caracteritzat mai per planificar el futur del seu poble, eren els Països Catalans i Euskadi, ja que tant València, com les Illes i, especialment, el Principat, per una part, i el País basc i Navarra, per l'altra, s'havien caracteritzat, ja des de final del segle XVIII, per la creació de riquesa, en lloc d'intentar viure d'ella, com s'havia fet sempre a l'imperi castellà, que havien consumit quantitats ingents de riquesa de Llatinoamèrica. A Euskadi, a més de crear riquesa, s'havien sabut guardar bé les espatlles. És per això que des de Madrid s'ha fet una política destinada a mantenir un espoli continuat en els primers territoris citats. No sé com ho han fet, però han aconseguit mantenir una clientela, que, uns enganats i els altres no, els ajuden a ostentar el poder. Per això no dubten a treballar per l'eliminació de tots els trets diferencials que tenen aquests pobles, en els quals hi ha moltes persones també que lluiten i treballen per mantenir la seva identitat. Al Principat, i per desempallegar-se de l'espoli que els han fet durant segles, han iniciat el camí que els podria conduir a la independència, és a dir, exigeixen poder exercir el dret humà i democràtic a decidir el seu futur.

Ha estat aquesta setmana, uns dies abans de les eleccions generals, que han sortit a la llum gravacions en què es demostra que al despatx del ministre de l'Interior o allà on fos, Jorge Fernández Díaz, s'estava intentant eliminar el president de la Generalitat, se li cercava substitut, se cercaven fets per poder enfonsar políticament i socialment les persones que més es caracteritzaven per la seva voluntat d'obtenir la independència. S'actuava com si realment allò fossin les clavegueres de l'Estat, es maquinava contra persones normals i corrents, perquè unes quantes institucions com la fiscalia actuassin contra elles. Les gravacions, encara que no es puguin usar davant els tribunals de justícia, deixen molt clar que s'han utilitzat els doblers de tots per dur endavant actes il·legals, que només són coneguts en temps d'una dictadura; per això he començat aquest escrit partint de la dictadura franquista. En aquestes gravacions queda clar que hi intervenien el director de l'oficina antifrau, del Principat, Daniel de Alfonso i el ministre de l'Interior, i que aquest manifestava que el president Rajoy estava informat de tot, i que no diria res, que era una tomba. Queda clar que totes les persones que hi han intervingut, per decència política, haurien de dimitir, però això no ho farien mai, i molt menys a les portes d'unes eleccions, quan les enquestes els posen com a guanyadors.

El que és més menyspreable i que et posa els pèls de punta és que els tres implicats més directament, el director, el ministre i el president neguen que hagin fet res mal fet. Que ho neguin fredament, que a més vulguin girar la truita i acusar els que critiquen aquest fet tan denigrant i que vulguin aparèixer com a víctimes és el súmmum de la pocavergonya. El que és més devastador, és que a les eleccions del 26J aquest fet que hauria de suposar la desaparició dels implicats, no tendrà cap conseqüència; al contrari, seran revalidats en el poder. Si això ocorre, és perquè contra la independència tot s'hi val, fins i tot les pitjor males arts de les dictadures. Quina explicació podran donar els seus electors?

http://in.directe.cat/joan-lladonet/blog/16139/contra-la-independencia-tot-shi-val

---------

Contra la independencia todo vale

Estos días me he cansado de asistir a una manera de actuar demasiado similar a la que existía en el tiempo de la dictadura franquista, cuando se llegaba y superaba la mitad del siglo XX. Pero también he tenido que contemplar la forma de actuar de un partido en el poder que ha logrado mantenerlo a base de mentir. Cuando se pasaba de la maldita dictadura a la deseada democracia, sin cambiar ninguna pieza de las que habían encajado perfectamente en el sistema autoritario, se procuraba mantener engañada todas aquellas personas que siempre habían sido movidas en el tablero de las adhesiones ciegas al dictador. Se procuraba que estas también, y sin solución de continuidad, se mantuvieran fieles a las mismas personas que habían cambiado la vestimenta, pero que seguían teniendo la sartén por el mango y hacían ir el aceite allí donde querían. El ejemplo más contundente fue la de aquel político franquista que decía "La calle es mía". Manuel Fraga Iribarne hizo todos los papeles del auca en tiempos de la dictadura y en tiempos de la democracia, que no ha terminado nunca de llegar.

Durante la dictadura, se mantuvo en la miseria a la clase trabajadora, que pasó de sufrir mucha hambre poderse alimentar, primero a partir de los hidratos de carbono más elementales, hasta que se consiguió que se pudieran consumir algunas proteínas, pero se hizo creer y grabar en las mentes que la izquierda y el comunismo lo empeorarían más. Fue el tiempo en que se consiguieron los "seiscientos" para desplazarse y las "hipotecas" para poder tener un perro su (en aquel tiempo con mucha inflación y sin euribor, se acababa pagando una miseria, porque también subía el sueldo, mientras la hipoteca era invariable). Así se conseguía coche y casa, que luego tenían que vigilar, porque los malos de la película no se las tomaran, aquellos que se habían de apoderarse de la propiedad privada. Y así todo continuó en tiempos de la deseada, y nunca lograda del todo, democracia. Incluso se hizo creer que había alternancia y que gobernaba un tiempo la derecha y otro tiempo, la izquierda. Con unas poco perceptibles diferencias, la izquierda hacía el juego al capitalismo y continuaba engordando las fortunas más grandes y las multinacionales. Pero tanto unos como otros, procuraban mantener el pueblo engañado y no paraban de mentir.

Los ejes principales que sostenían el Estado español, que desde sus tiempos más gloriosos no se había caracterizado nunca para planificar el futuro de su pueblo, eran los Países Catalanes y Euskadi, ya que tanto Valencia, como las Islas y, especialmente , el Principado, por una parte, y el País vasco y Navarra, por la otra, se habían caracterizado, ya desde finales del siglo XVIII, para la creación de riqueza, en lugar de intentar vivir de ella, como se había hecho siempre al imperio español, que habían consumido cantidades ingentes de riqueza de Latinoamérica. En Euskadi, además de crear riqueza, habían sabido guardar bien los hombros. Es por ello que desde Madrid se ha hecho una política destinada a mantener un expolio continuado en los primeros territorios citados. No sé como lo han hecho, pero han conseguido mantener una clientela, que, unos engañados y otros no, los ayudan a ostentar el poder. Por eso no dudan en trabajar por la eliminación de todos los rasgos diferenciales que tienen estos pueblos, en los que hay muchas personas también que luchan y trabajan para mantener su identidad. En el Principado, y para desembarazarse del expolio que los han hecho durante siglos, han iniciado el camino que les podría conducir a la independencia, es decir, exigen poder ejercer el derecho humano y democrático a decidir su futuro.

Ha sido esta semana, unos días antes de las elecciones generales, que han salido a la luz grabaciones en las que se demuestra que el despacho del ministro del Interior o donde fuera, Jorge Fernández Díaz, se estaba intentando eliminar el presidente de la Generalitat, se le buscaba sustituto, se buscaban hechos para poder hundir política y socialmente las personas que más se caracterizaban por su voluntad de obtener la independencia. Actuaba como si realmente lo fueran las cloacas del Estado, se maquinaba contra personas normales y corrientes, porque algunas instituciones como la fiscalía actuaran contra ellas. Las grabaciones, aunque no se puedan usar ante los tribunales de justicia, dejan muy claro que han utilizado el dinero de todos para llevar adelante actos ilegales, que sólo son conocidos en tiempos de una dictadura; por eso he empezado este escrito partiendo de la dictadura franquista. En estas grabaciones queda claro que intervenían el director de la oficina antifraude, del Principado, Daniel de Alfonso y el ministro del Interior, y que éste manifestaba que el presidente Rajoy estaba informado de todo, y que no diría nada, que era una tumba. Queda claro que todas las personas que han intervenido, por decencia política, deberían dimitir, pero eso no lo harían nunca, y mucho menos a las puertas de unas elecciones, cuando las encuestas los ponen como ganadores.

Lo que es más despreciable y que te pone los pelos de punta es que los tres implicados más directamente, el director, el ministro y el presidente niegan que hayan hecho nada malo. Que lo nieguen fríamente, que además quieran girar la tortilla y acusar a los que critican este hecho tan denigrante y que quieran aparecer como víctimas es el colmo de la desfachatez. Lo que es más devastador, es que en las elecciones del 26J este hecho que debería suponer la desaparición de los implicados, no tendrá ninguna consecuencia; por el contrario, serán convalidados en el poder. Si esto ocurre, es porque contra la independencia todo vale, incluso las peor malas artes de las dictaduras. ¿Qué explicación podrán dar sus electores?

Baliga-balaga · 28/06/2016, 07:25

//*// Ara és l'hora //*//

Les respostes que demanava Borrell

Miquel Puig27/06/2016 18:27

Segueix-me

La setmana passada, a 8TV, Josep Borrell i Oriol Junqueras es van enfrontar en un debat sobre la independència de Catalunya. Borrell venia a denunciar, amb dades concretes i amb preguntes precises, les falsedats en què, al seu judici, es basarien els arguments independentistes. Junqueras, que venia a defensar el dret dels catalans a la independència, no semblava haver-se preparat el debat; en conseqüència, va deixar sense resposta totes les preguntes de Borrell. En síntesi, les preguntes van ser quatre, i el meu propòsit aquí és respondre-les.

Catalunya hauria de negociar l’adhesió a la UE. Borrell va començar recordant manifestacions sobre una adhesió automàtica de Catalunya a la Unió Europea i posant de manifest diverses opinions autoritzades segons les quals, al contrari, la independització suposaria la sortida automàtica de la Unió i, per tant, la necessitat d’una negociació, de resultats incerts, entre Catalunya i la Unió.

Borrell té raó, però el tema ja està superat. Després de molts dubtes, el bàndol independentista va fer seva l’opinió d’un membre del Consell d’Estat francès, Yves Gounin, que, després de posar de manifest que els arguments jurídics no permetien resoldre la qüestió en un sentit o un altre, concloïa: “La solució més raonable consistiria a negociar simultàniament la independència i l’adhesió a la Unió Europea [...]. No hi hauria, doncs, ni adhesió automàtica ni posada en marxa del procediment [...] previst a l’article 49 del Tractat de la UE” (que és el que estableix la necessitat d’un acord unànime dels membres per acceptar-ne un de nou).

Pocs independentistes creuen ja que no hi hauria d’haver una negociació amb la UE

Pocs independentistes creuen ja que no hi hauria d’haver una negociació amb la UE, i no és sobrer recordar que en el cas escocès s’havia establert que si guanyava la independència s’obriria un termini de 18 mesos per negociar simultàniament els termes de la independització i l’adhesió a la UE. El Brexit torna a posar sobre la taula aquesta previsió.

El límit del 4% alemany no existeix. Durant molt de temps molts vam creure que alguna llei alemanya limitava els dèficits fiscals dels lands al 4% del seu PIB respectiu... fins que es va demostrar que tal llei no existia, moment en què va deixar de ser utilitzada com un argument.

Borrell, doncs, tenia raó: la limitació no existeix. Ara bé, cal recordar que el Tribunal Constitucional alemany ha sentenciat almenys en dues ocasions contra el govern federal perquè transferia massa recursos d’uns lands a uns altres (per exemple, la sentència de l’11-11-99). El límit del 4% no existeix, però això no significa que el govern federal alemany pugui fer el que li vingui de gust en matèria de redistribució financera entre territoris.

16.000 no és la meitat de 78.500. Borrell va denunciar que Junqueras i companyia havien declarat en diverses ocasions que el dèficit fiscal català era de 16.000 milions d’euros, una xifra que representaria la meitat dels impostos pagats pels catalans. Ara bé, segons ell, documents del mateix departament d’Economia de la Generalitat posarien de manifest que el que els catalans paguen en impostos no serien 32.000 milions sinó 78.500.

El govern central té molta discrecionalitat amb els recursos recaptats via impostos: les carreteres es poden fer aquí o allà

Aquí Borrell fa trampa. Els impostos que paguen els catalans a l’Estat no són 78.500 milions sinó 32.000 milions. Per arribar a la xifra de 78.500 cal afegir-hi els que paguen els catalans a la Generalitat i als ajuntaments i les seves contribucions a la Seguretat Social. Ara bé, les aportacions a la Seguretat Social no són impostos, i la diferència no és només un tecnicisme. Les contribucions i les prestacions de la Seguretat Social tenen caràcter automàtic: dos espanyols en idèntica situació reben necessàriament el mateix tracte de la Seguretat Social, i, per això, aquest organisme no efectua més que una mínima redistribució de recursos de caràcter territorial. En canvi, amb els recursos recaptats via impostos la discrecionalitat de què gaudeix el govern central és altíssima: les carreteres es poden fer aquí o allà. És per això que té tot el sentit del món referir el dèficit fiscal només als impostos estatals, i no a la suma d’aquests amb altres impostos i amb les contribucions a la Seguretat Social.

El dèficit fiscal en realitat és només de 2.405 milions, segons Mas-Colell. Un cop més, Borrell va fer trampa. Els 16.000 milions els va calcular el govern central, i la xifra de 2.405 milions no té res a veure amb el dèficit fiscal català sinó que és una mesura del superàvit que tindria la Generalitat de Catalunya (que no és el mateix que Catalunya) en cas que, un cop independitzada, decidís mantenir la pressió fiscal i el mateix nivell de serveis públics. Pot semblar poc, però cal no oblidar que ara, per rebre aquests mateixos serveis, ens estem endeutant, mentre que el que diu la xifra és que no només no caldria seguir fent-ho sinó que encara sobrarien diners.

http://m.ara.cat/opinio/miquel-puig-respostes-demanava-borrell_0_1603639633.html

---

Baliga-balaga · 28/06/2016, 10:26

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:

Espanya: un casino que té amos

Suso de Toro27/06/2016 21:36

Segueix-me

Aun costat i l’altre se sent o es llegeix gent que expressa desconcert pel resultat electoral, i al voltant nostre flota un gas d’irrealitat. Hi havia unes expectatives creades, estàvem ficats en una esfera de realitat i de sobte la realitat és la contrària. Com voleu que no ens sentim una mica borratxos o col·locats? Fins i tot Rajoy va semblar sorprès; per no parlar de Pablo Iglesias, que va confessar: “Teníem unes expectatives diferents. Aquestes xifres han sorprès a tothom, no només a nosaltres”.

Però no crec que hagin sorprès a tothom. Les lleis que regeixen l’Univers, el que és viu i el que és inert, inclouen l’aleatorietat, però en la política tot és més predictible del que volen que creguem i del que alguns, a mig camí entre la ingenuïtat i la irresponsabilitat, creuen. La política és la lluita pel poder, es regeix per relacions de poder, així que ara com sempre han guanyat els més forts i els més forts volien aquest resultat. L’ideal? L’ideal hauria sigut una nova majoria absoluta del PP, però és un resultat d’excel·lent; ja veurem quins pactes caldrà fer, però el nou govern continuarà la política anterior amb molt pocs matisos.

N’hi haurà que buscaran l’explicació del resultat una mica en el Brexit i fins i tot en l’entusiasme patriòtic de la roja, que igual motivava Rajoy que Sánchez o Errejón, però tot és més simple: la gent explica el que vol als enquestadors i vota el que li sembla. Les enquestes electorals indiquen que els espanyols solen mentir: si un espanyol li diu que està molt preocupat per la corrupció, desconfiïn de seguida. Les votacions indiquen que són espanyolistes, i tant és que es declarin de dretes com d’esquerres.

Tot això no esborra el mèrit dels que tenen poder per conduir aquestes tendències en un sentit o en un altre, i és del que s’han ocupat els que tenen el veritable poder, els amos d’aquest casino anomenat Espanya on ens juguem tots els quartos, els que s’ocupen que la gent es mantingui excitada i no s’aturi el joc.

Els amos del casino, els poders econòmics, s’hi han implicat molt més des de fa uns anys, després de l’esclat de la crisi. Van instal·lar un relat: Zapatero era el culpable de la crisi i que governés Rajoy era la conseqüència inevitable; que el PSOE el sostingués o hi col·laborés era aconsellable, en endavant, per responsabilitat. Després de l’esclat de descontentament ciutadà de l’anomenat 15-M, un grup de polítics van assajar l’operació Podem, que va capitalitzar i va canalitzar aquest descontentament: ¿com calia posicionar-se davant una cosa nova però que apuntava energia i possibilitats? Va haver-hi posicions diferents dins dels poders econòmics i mediàtics. Les capçaleres madrilenyes van actuar amb hostilitat manifesta o atacant el nou partit intel·lectualment o, si no, ignorant-lo, com va fer El País més subtilment. Aquesta rancúnia i ceguesa típicament cortesanes responia a l’entramat d’interessos i al pensament d’empreses ràncies de l’establishment. L’actitud més intel·ligent i dinàmica va sortir des d’un grup empresarial directament connectat al PP però establert a Barcelona, el Grupo Planeta.

La rapidesa per percebre la situació i una nova època política van fer que avui el grup mediàtic que més influeix en la societat sigui el dels canals de televisió privada, Antena 3 i La Sexta, que han desplaçat el grup Prisa, en plena decadència, ancorat en l’autocomplaença i impregnat d’una barreja d’elitisme impostat i casticisme. Va ser aquest grup fonamentalment el que va permetre a Podem arribar a tot el públic de l’Estat i instituir-se com una peça decisiva en el joc del sistema polític espanyol. Sense Podem en joc el resultat electoral seria un altre; no sabem quin, però un altre.

I el que és evident és que els dirigents de Podem, creient que assaltaven el cel pels seus propis mitjans, han estat utilitzats en un joc que no percebien per sobre d’ells. Així s’explica l’estupefacció i el desconcert d’algú que dos dies abans de la votació, quan li pregunten si s’imagina un estiu sense Rajoy, contesta que imagina un govern progressista i que li costa imaginar-se els seus gossos a la Moncloa, i es troba amb aquest resultat electoral. Un resultat que era allà esperant-lo i en certa mesura previst pels amos del joc. Un joc cruel amb les peces que gestiona però implacable gestionant les pors de la ciutadania.

En tot cas, el resultat és que un PSOE incapaç de regenerar-se i atacat i qüestionat en la seva mateixa existència per Podem és on és i que Podem avui penetra fortament en les dues nacions històriques que demostren capacitat d’existir per elles mateixes, Euskadi i Catalunya. El patriotisme espanyolista de Podem que reivindiquen Iglesias i Errejón és avui veritablement la frontissa que uneix aquests dos països al sistema polític espanyol, és un fenomen polític impensable fa un parell d’anys. Realment, hi ha gent molt imaginativa per aconseguir una cosa així.

En el cas català, la posició política d’En Comú Podem al voltant del referèndum, del sobiranisme, de la nació catalana, de reformar Espanya, del corredor mediterrani o per l’interior, al voltant de qualsevol cosa, és hilarant. Ningú pot prendre’s seriosament que prometin aquí una cosa i allà una altra, això i el contrari al mateix temps o qualsevol altra cosa. No obstant això, bona part dels votants els han donat el seu suport. ¿El resultat de confiar que Iglesias defensi un referèndum, amb línia vermella o sense, en un govern que no va arribar a existir en una Espanya que havien de reformar? Doncs això.

L’interessant és constatar que si tantes persones decideixen comprar arguments increïbles és perquè les mou una pulsió important: inseguretat, por. La societat catalana ha tornat a demostrar el seu caràcter nacional: té un mapa polític propi, tot i que a Madrid fingeixin ignorar-lo, però encara dubta a fer un pas que tem. Catalunya i Espanya acabaran havent de seure a negociar, però hi ha bona part de la societat catalana que no sap encara en quina banda de la taula vol estar asseguda.

http://m.ara.cat/opinio/Espanya-casino-que-amos_0_1603639651.html

---

hotmail2866 · 28/06/2016, 16:27

Fernández Diaz

Solament cal mirar la carrera del ministre, en funcions Li van preparar una autopista desde el día que va come´çar a treballar als divuit anys a la Diputció de Barcelona ,premiant la tasca repressora del seu pare Eduardo Fern´ndez , tinent coronel de cavallería, contra els barraquistes, gent forçosament emigrada d'una Espanya de rics luxuriosos que vivien sobre les espatlles dels jornalers
Segons el article de Josep María Solé i Sabaté escrit al diari Avui del27 de juny( magnific i aclarador article)

Baliga-balaga · 28/06/2016, 16:30

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Xusma com aquest són els que obtenen més vots a Espanya...

Cita:

Vida i miracles de JFD

"Des que la UCD el va nomenar delegat provincial de Treball no ha fet altra cosa que passar d'un càrrec a l'altre. Mai no ha estat autònom ni a sou d'una empresa. Sempre ha viscut de la política"

per Marçal Sintes 27 de Juny 2016 a les 18.00 h

- ¿Cómo vive la política?
- Como un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el servicio a los demás, como mi vocación personal y específica, el lugar donde Dios quiere que esté.

Ho deia Jorge Fernández Díaz en una entrevista realitzada dos anys després d'haver completat la seva 'conversió' en catòlic militant (de missa diària, oració, lectura espiritual i rosari). La conversió no va ser ràpida, al contrari. Va començar durant un viatge oficial a Las Vegas el 1991 i va acabar sis anys després. Abans era el que se'n diu catòlic no practicant. En les seves pròpies confessions, vivia d'esquena a Déu.

Però JFD va experimentar una altra conversió a partir dels anys 90, quan passava per ser del sector del PP més comprensiu amb el fet català. Aznar el va despatxar per canviar-lo per Vidal-Quadras i ell, gràcies a aquest atzar -incís: Fernández Díaz abomina de l'atzar: és providencialista, està convençut que la Divina Providència és qui regeix el món i les vides; és a dir: la mà de Déu rere de tot, movent sempre els fils. En aquell temps, podeu repassar les hemeroteques, a molts llocs el seu nom apareixia com a Jordi. Això no va passar mai, almenys que jo recordi, amb el seu germà petit, Alberto.

Fernández Díaz va arribar a Barcelona als tres anys, provinent de Valladolid. Però no hi va arribar a bord de cap transmiserià ple com un ou ni amb una mà al davant i l'altra al darrere. Res de maletes de cartó lligades amb cordill: va ser un immigrant de luxe. Al seu pare, tinent coronel franquista, l'havien fitxat com a subinspector en cap de la Guàrdia Urbana. Era l'etapa posterior a la vaga dels tramvies. Anys d'aspra repressió -en què participava a totes la Guàrdia Urbana- dirigida pel sinistre governador Acedo Colunga. Repressió que, entre els seus objectius, tenia els immigrants, aquests sí, pobres, pobríssims, que sobrevivien de la manera que podien en els diferents camps de barraques de la ciutat. La història es vincla sobre si mateixa molts anys després: JFD demostrarà com a ministre una especial mà dura amb els immigrants sense papers...

A pesar de la labor del seu pare, a pesar de viure en l'agitada Barcelona del tardofranquisme, a pesar d'anar a la universitat -va estudiar Enginyeria Industrial- a JFD no se li va passar pel cap preguntar-se què passava al seu voltant. Molt menys encara participar en alguna protesta o manifestació. Al contrari. El seu pensament va ser un altre: convertir-se en funcionari del règim. Per això va preparar-se a fons per aprovar les oposicions d'inspector de treball. Poc després, el 1978, era nomenat delegat provincial de Treball a Barcelona.

Aquell 1978 s'havia apuntat a la UCD -és a dir, al partit en el poder. Després va saltar al CDS. Quan el CDS es va esfondrar, es va apuntar a l'AP de Fraga, que acabaria esdevenint el PP. Li ha anat molt bé a JFD. Des que la UCD el va nomenar delegat provincial de Treball no ha fet altra cosa que passar d'un càrrec a l'altre. Mai no ha estat autònom ni a sou d'una empresa. Sempre ha viscut de la política.

(Em va cridar l'atenció, una vegada que vaig ser a casa seva quan ell remenava les cireres al PP català, va ser que tenia la casa com museïtzada. Mobles molt envernissats i molt lluents, curulls de fotos-souvenir emmarcades en plata lluent, tota una col·lecció: aquí una foto amb el rei, allà amb un secretari d'estat nord-americà, més ençà amb Fraga...).

Aquesta triple evolució cap als extrems -en religió, en espanyolisme i en conservadorisme (ha tingut la barra de considerar el Valle de los Caídos comparable al cementiri d'Arlington i al de la platja de Normandia) l'ha abocat a cometre un tou de disbarats, sobre alguns dels quals ens n'il·lustra la gravació. Com se sap, ha condecorat verges -Nuestra Señora María Santísima del Amor i la Santísima Virgen de los Dolores de Archidona-, ha assegurat que té un àngel de la guarda que es diu Marcelo -el que m'ha fet descobrir que els àngels de la guarda també baden- i ha relacionat l'independentisme amb el jihadisme. Estrictament com a ministre, ha generat un desgavell considerable amb la seva gestió. Ha estat un mal ministre, només comparable potser a l'ínclit Corcuera -el recorden?- aquell de la llei de la cossa a la porta.

Al final, inevitablement, -sempre hi ha un Judes- l'esclat. La tragèdia va començar a pastar-se en coincidir el seu nomenament, el 2011, com a ministre de l'Interior amb l'auge independentista a Catalunya. Res no és casual, devia pensar. Déu dissenya el nostre destí.

Al davant seu hi tenia, per fi, la missió ideal per a un soldat de Déu: la croada contra l'independentisme. Així, de seguida va mobilitzar els aparells de l'Estat contra la voluntat democràtica dels seus ciutadans. La doctrina Rouco (la unitat d'Espanya és un "bien moral") en sentit literal i al límit. Després van aparèixer els informes policials inventats i publicats per periodistes sense escrúpols (ara em ve al cap aquell brivall que va sentenciar: "Por encima de la verdad está la unidad de España"). La guerra bruta, el GAL mediàtic.

De Alonso (el jutge-chulopiscinas) declara ben alt a la gravació: "Yo soy español por encima de todo". Ho podia haver dit perfectament, JFD. Ah, atenció!: Todo vol dir todo. Un todo que és el rovell de l'ou i el desllorigador, que explica la infàmia comesa.

L'independentisme vist com l'encarnació del mal, l'anti-España. España i Déu units nacionalcatòlicament en una sola causa i per sobre, infinitament per sobre, de qualsevol objecció relacionada amb democràcia, potser l'única cosa sobre la qual JFD no ha deixat de ser escèptic.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/06/puigdemont_sense_excuses_165855.php

------------

Vida y milagros de JFD

"Desde que la UCD le nombró delegado provincial de Trabajo no ha hecho más que pasar de un cargo a otro. Nunca ha sido autónomo ni a sueldo de una empresa. Siempre ha vivido de la política"

por Marçal Sintes 27 de Junio 2016 a las 18.00 h

- ¿Cómo vive la política?
- Como un magnífico campo para el apostolado, la santificación y el Servicio a los demas, como mi vocación personal y específica, el Lugar Donde Dios Quiere que esté.

Lo decía Jorge Fernández Díaz en una entrevista realizada dos años después de haber completado su 'conversión' en católico militante (de misa diaria, oración, lectura espiritual y rosario). La conversión no fue rápida, al contrario. Comenzó durante un viaje oficial a Las Vegas en 1991 y terminó seis años después. Antes era lo que se dice católico no practicante. En sus propias confesiones, vivía de espaldas a Dios.

Pero JFD experimentó otra conversión a partir de los años 90, cuando pasaba por ser del sector del PP más comprensivo con el hecho catalán. Aznar lo despachó para cambiarlo por Vidal-Quadras y él, gracias a este azar -incís: Fernández Díaz abomina del azar: es providencialista, está convencido de que la Divina Providencia es quien rige el mundo y las vidas; es decir: la mano de Dios detrás de todo, moviendo siempre los hilos. En aquel tiempo, puede repasar las hemerotecas, en muchos lugares su nombre aparecía como Jordi. Esto no ocurrió nunca, al menos que yo recuerde, con su hermano menor, Alberto.

Fernández Díaz llegó a Barcelona a los tres años, proveniente de Valladolid. Pero no llegó a bordo de ningún Transmiserià lleno hasta la bandera ni con una mano delante y otra detrás. Nada de maletas de cartón atadas con cordel: fue un inmigrante de lujo. A su padre, teniente coronel franquista, lo habían fichado como subinspector jefe de la Guardia Urbana. Era la etapa posterior a la huelga de los tranvías. Años de áspera represión -en el que participaba en todas la Guardia Urbana- dirigida por el siniestro gobernador Acedo Colunga. Represión que, entre sus objetivos, tenía los inmigrantes, estos sí, pobres, pobrísimos, que sobrevivían de la manera que podían en los diferentes campos de chabolas de la ciudad. La historia se dobla sobre sí misma muchos años después: JFD demostrará como ministro especial mano dura con los inmigrantes sin papeles ...

A pesar de la labor de su padre, a pesar de vivir en la agitada Barcelona del tardofranquismo, a pesar de ir a la universidad -dijo estudiar Ingeniería Industrial- a JFD no se le pasó por la cabeza preguntarse qué pasaba en el su alrededor. Mucho menos aún participar en alguna protesta o manifestación. Al contrario. Su pensamiento fue otro: convertirse en funcionario del régimen. Por eso preparó a fondo para aprobar las oposiciones de inspector de trabajo. Poco después, en 1978, era nombrado delegado provincial de Trabajo en Barcelona.

Aquel 1978 se había apuntado a la UCD, es decir, al partido en el poder. Después saltó al CDS. Cuando el CDS se derrumbó, se apuntó a la AP de Fraga, que acabaría convirtiéndose en el PP. Le ha ido muy bien a JFD. Desde que la UCD le nombró delegado provincial de Trabajo no ha hecho más que pasar de un cargo a otro. Nunca ha sido autónomo ni a sueldo de una empresa. Siempre ha vivido de la política.

(Me llamó la atención, una vez que fui a su casa cuando él removía las cerezas al PP catalán, fue que tenía la casa como museizada. Muebles muy barnizados y muy brillantes, rebosantes de fotos-souvenir enmarcadas en plata reluciente , toda una colección: aquí una foto con el rey, allí con un secretario de estado norteamericano, más acá con Fraga ...).

Esta triple evolución hacia los extremos -en religión, en españolismo y en conservadurismo (ha tenido la barra de considerar el Valle de los Caídos comparable al cementerio de Arlington y el de la playa de Normandía) la ha abocado a cometer un blando de disparates, sobre algunos de los que nos ilustra la grabación. Como se sabe, ha condecorado vírgenes -Nuestra Señora María Santísima del Amor y la Santísima Virgen de los Dolores de Archidona-, aseguró que tiene un ángel de la guarda que se llama Marcelo -lo que me ha hecho descubrir que los ángeles de la guarda también Baden y ha relacionado el independentismo con el yihadismo. Estrictamente como ministro, ha generado un desorden considerable con su gestión. Ha sido un mal ministro, sólo comparable quizá al ínclito Corcuera -el recuerdan? - Aquel de la ley de la patada en la puerta.

Al final, inevitablemente, -siempre hay un Judas- el estallido. La tragedia comenzó a amasar en coincidir su nombramiento, en 2011, como ministro del Interior con el auge independentista en Cataluña. Nada es casual, debió pensar. Dios diseña nuestro destino.

Delante de él tenía, por fin, la misión ideal para un soldado de Dios: la cruzada contra el independentismo. Así, enseguida movilizó a los aparatos del Estado contra la voluntad democrática de sus ciudadanos. La doctrina Rouco (la unidad de España es un "bien moral") en sentido literal y al límite. Después aparecieron los informes policiales inventados y publicados por periodistas sin escrúpulos (ahora me viene a la cabeza aquel bribón que sentenció: "Por encima de la verdad está la unidad de España"). La guerra sucia, el GAL mediático.

De Alonso (el juez-chulopiscinas) declara bien alto en la grabación: "Yo soy español Por encima de todo". Lo podía haber dicho perfectamente, JFD. Ah, atención !: Todo significa todo. Un todo que es la yema del huevo y el desatascador, que cuenta la infamia cometida.

El independentismo visto como la encarnación del mal, el anti-España. España y Dios unidos nacionalcatòlicament en una sola causa y por encima, infinitamente por encima de cualquier objeción relacionada con democracia, quizás la única cosa sobre la que JFD no ha dejado de ser escéptico.

Bump: hotmail, hem escrit alhiora sobre aquest sinistre personatge guino

tan sinistre com Espanya, un Estat que veu creixer gentola d'aquesta i que la premia.

hotmail2866 · 28/06/2016, 16:37

Baliga

Si company es perescriure moltes cosses sobre aquet "personaje"
Avui un conegut algo pepero pero bon jan me ha dit que si surten dos casos mes de corrupció guanyan per majoría absoluta

Yotengounplan · 28/06/2016, 19:38

buenas de nuevo

Hola!

con respecto al comentario del company baliga balaga, es que yo no creo que el Estado Español confabule constantemente en como tocarnos las narices, evidentemente que nos las toca, y que hay cosas que arreglar, pero eso de que esten pensando cada dia en la forma de tocarnos las narices...

Es mas, creo que nos tocan como minimo lo mismo las narices desde nuestra tierra que desde fuera, es la sensacion...

Con respecto a los cantos "yo soy español" o "viva España" o " como no te voy a querer"...pues en fin Pilarin! eso es ir contra Catalunya? empiezo a pensar que tenemos un problema y que pensamos que todo es en contra nuestra, como si un madrileño a un andaluz se tira un pedo por la calle y lo oye un catalan y piensa que el pedorro mientras se lo tiraba pensaba : "pa los catalanes!!"

La gente fuera de Catalunya y dentro tambien se siente española y lo grita y lo manifiesta, eso es ser facha??? es que no entiendo nada!!! sin embargo vemos a gente que enarbola senyeres y dicen "Visca Catalunya!!" y son bon nans...pues dicen tambien lo que sienten y es lo mismo...creo que las cosas se estan yendo de madre sinceramente...

otra cosa son "Los Pujol enano habla castellano" o los "bote bote bote polaco el no bote", eso si que es menospreciar a los catalanes, aunque vaya, la primera frase menos lo que hable en castellano se le podria dedicar algun que otro adjetivo mas despues del daño que ha hecho él y su familia a Catalunya, no sólo economicamente que nos ha robado, sino desde el punto de vista de la imagen.

Por ultimo, el tema de la corrupcion que tanto hablamos del PP, y que personalmente a mi me asquea, tendriamos que tener claro que aqui tambien ha existido y mucha, no solo en los tiempos del pujolismo sino durante el tripartito. Cuando se toca poder es muy dificil de controlar eso tanto en Catalunya como en España, es un tema cultural, y curiosamente y mal que le sepa a muchos somos igualitos! jajajajaja o algun forero de aqui no ha pagado sin iva ninguna factura, o ha cobrado el paro y trabajado en negro (exceptuo las transacciones comerciales con las chicas de paga claro!!!, jajajajaja))

Salut companys!

27/06/2016, 00:15	#5144
Tunel Fecha Registro: oct 2009 Mensajes último año: 0 SmilePoint último año: 1 Reputación último año: 0 Expes publicadas: 1	Rajoy al balcő del PP: això és España yo soy español, español, español.....
	Citar

27/06/2016, 16:30	#5147
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 80 SmilePoints último año: 80 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Pp Si despres del Fernándezgate , corrupcio continúa guaynar vots i escons no sola a Espanya i també a Catalunya, Pais Valencia e Illes no ens queda un sol camí INDEPENDENCIA YA
	Citar

27/06/2016, 17:24	#5148
Yotengounplan Fecha Registro: may 2013 Mensajes último año: 1 SmilePoints último año: 0 Reputación último año: 7 Expes publicadas: 24 Colaboración: 3	Sorprendido gratamente!!! Buenas! veo que entre ladrillazo y ladrillazo de propaganda de la prensa independentista empiezan a asomar algun comentario de cosecha propia! las cosas empiezan a cambiar en este hilo, lamentablemente en Catalunya y en España no...que hi farem!! Comento mis sensaciones con respecto a varios tema y/o comentarios: 1.- Fernandez Diaz Gate: de pena, da asco que se produzcan estas cosas y encima aqui el verbo dimitir no se utiliza ni se conjuga. A veces me pregunto como teniendo grabaciones de cosas que implican directamente a alguien como no se han conseguido segun las leyes al implicado no se le pueda condenar. Hay leyes que estan mal hechas, habria que trabajar en cambiarlas. 2.- Brexit: Directamente este es un claro ejemplo de que hay leyes mal hechas, para poder separarte de Europa o de algun pais en general se deberia de disponer de una amplisima mayoria, a mi juicio mas de 3/4 partes de la poblacion (en consonancia con lo que decia Artur Mas alla por el 2002). Cuando los resultados son tan justos lo unico que consigues es que se tome una decision rupturista que igual puede darse la vuelta en meses o tan solo semanas. En ese caso tan igualado lo mejor es que estuviera estipulado que en un plazo de tiempo, 5, 10 o los años que fueran se volviera a repetir la consulta. 3.- Resultados electorales: No me gustan los resultados que se han obtenido de estas elecciones, pero una cosa es que no me gusten y otra tachar de España fascista y franquista a los votantes del PP y de paso meto a los del PSOE, y de rebote a los de Podemos y por supuesto a los de Ciudadanos. Piensan diferente y ven las cosas diferentes y han ejercido su derecho al voto como todos nosotros, y eso hay que respetarlo. Ahora empezaremos a hablar del 23F, de la batalla del Ebro, de la guerra Carlista, de los perfidos Borbones, del timbaler del Bruc y de todo lo que queramos. La historia hay que conocerla y el que no la conoce esta condenado a repetirla, pero la historia se puede ver desde multiples puntos de vista, depende de la optica que se mire. El futuro es lo que importa, y a pesar de que me pueden quedar todavia 30 o 40 años de vida, voto en clave de dejar un mundo mejor a mis hijos y me preocupa esa falta de respeto a las ideas de los demas porque no nos gustan. Estoy orgulloso de que mi hijo vote completamente diferente a mi, lo quiero mas que a mi vida pero pensamos diferentes. Hay que respetar. 4.- Criticas a canticos del votante del PP: el hecho que simpatizantes del PP ayer corearan "yo soy español" parece que extraña y ofende...a alguien se le podia pasar por la cabeza que iban a corear "yo soy chino-tibetano"? . Por favor!! todo lo que envuelve a la palabra España es fascista y antidemocratica para muchos, tengo que reconocer que a mi mismo me llama la atencion cuando veo alguna bandera española en los balcones y me pregunto si el que vive ahi sera facha, afortunadamente al segundo reacciono y pienso que probablemente sea una persona normal que expresa su sentimiento, o igual es facha! jajajajajaj
	Citar

27/06/2016, 18:38	#5149
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 80 SmilePoints último año: 80 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Pp La prensa espanyola ni va parlar del ANTIFRAU I el ministre en cambi els diaris LA NACION, THE HERALD, THE NEW YORK TIMES, FINANCIAL TIMES;LA TRIBUNE, CLARIN entre altres si I las declaraciones del DANIEL DE ALONSO al ministre que es vantava de " DESTROSSAT LA SANITAT CATALANA"
	Citar

27/06/2016, 20:13	#5151
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 80 SmilePoints último año: 80 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Catalunya Penos el espectacle de Plaça Catalunya amb la roja
	Citar

27/06/2016, 22:59	#5153
Tunel Fecha Registro: oct 2009 Mensajes último año: 0 SmilePoint último año: 1 Reputación último año: 0 Expes publicadas: 1	ya somos mayorcitos. lo de "soy español" lo gritaban para Catalunya. no es nuevo (recordar lo de Pujol enano)
	Citar

28/06/2016, 16:27	#5157
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 80 SmilePoints último año: 80 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Fernández Diaz Solament cal mirar la carrera del ministre, en funcions Li van preparar una autopista desde el día que va come´çar a treballar als divuit anys a la Diputció de Barcelona ,premiant la tasca repressora del seu pare Eduardo Fern´ndez , tinent coronel de cavallería, contra els barraquistes, gent forçosament emigrada d'una Espanya de rics luxuriosos que vivien sobre les espatlles dels jornalers Segons el article de Josep María Solé i Sabaté escrit al diari Avui del27 de juny( magnific i aclarador article)
	Citar

28/06/2016, 16:37	#5159
hotmail2866 Fecha Registro: abr 2013 Mensajes último año: 80 SmilePoints último año: 80 Reputación último año: 26 Expes publicadas: 42 Colaboración: 3	Baliga Si company es perescriure moltes cosses sobre aquet "personaje" Avui un conegut algo pepero pero bon jan me ha dit que si surten dos casos mes de corrupció guanyan per majoría absoluta
	Citar

28/06/2016, 19:38	#5160
Yotengounplan Fecha Registro: may 2013 Mensajes último año: 1 SmilePoints último año: 0 Reputación último año: 7 Expes publicadas: 24 Colaboración: 3	buenas de nuevo Hola! con respecto al comentario del company baliga balaga, es que yo no creo que el Estado Español confabule constantemente en como tocarnos las narices, evidentemente que nos las toca, y que hay cosas que arreglar, pero eso de que esten pensando cada dia en la forma de tocarnos las narices... Es mas, creo que nos tocan como minimo lo mismo las narices desde nuestra tierra que desde fuera, es la sensacion... Con respecto a los cantos "yo soy español" o "viva España" o " como no te voy a querer"...pues en fin Pilarin! eso es ir contra Catalunya? empiezo a pensar que tenemos un problema y que pensamos que todo es en contra nuestra, como si un madrileño a un andaluz se tira un pedo por la calle y lo oye un catalan y piensa que el pedorro mientras se lo tiraba pensaba : "pa los catalanes!!" La gente fuera de Catalunya y dentro tambien se siente española y lo grita y lo manifiesta, eso es ser facha??? es que no entiendo nada!!! sin embargo vemos a gente que enarbola senyeres y dicen "Visca Catalunya!!" y son bon nans...pues dicen tambien lo que sienten y es lo mismo...creo que las cosas se estan yendo de madre sinceramente... otra cosa son "Los Pujol enano habla castellano" o los "bote bote bote polaco el no bote", eso si que es menospreciar a los catalanes, aunque vaya, la primera frase menos lo que hable en castellano se le podria dedicar algun que otro adjetivo mas despues del daño que ha hecho él y su familia a Catalunya, no sólo economicamente que nos ha robado, sino desde el punto de vista de la imagen. Por ultimo, el tema de la corrupcion que tanto hablamos del PP, y que personalmente a mi me asquea, tendriamos que tener claro que aqui tambien ha existido y mucha, no solo en los tiempos del pujolismo sino durante el tripartito. Cuando se toca poder es muy dificil de controlar eso tanto en Catalunya como en España, es un tema cultural, y curiosamente y mal que le sepa a muchos somos igualitos! jajajajaja o algun forero de aqui no ha pagado sin iva ninguna factura, o ha cobrado el paro y trabajado en negro (exceptuo las transacciones comerciales con las chicas de paga claro!!!, jajajajaja)) Salut companys!
	Citar