Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
Plataforma
Geisha
Responder
 
Visitas a este tema:   392.575
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 25/05/2016, 19:54   #5061
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Catalunya

El article de avui del Mundo de Joaquin Coll dirigent de SOCIETAT CIVIL CATALANA titulat " lo que la estelada esconde " crec que aquet senyor no viu a Catalunya
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (26/05/2016), Joan 1944 (25/05/2016), Marmesor (26/05/2016), Pretoriano (27/05/2016), Tunel (26/05/2016)
Antiguo 26/05/2016, 01:41   #5062
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
Les banderes del no-nacionalisme

«El nacionalisme espanyol és una ideologia tan partidista com el trosksisme, l'animalisme, l'ecologisme, l'aznarisme, el patriarcalisme o el progressissme de pa sucat amb oli»

Francesc Puigpelat | 26/05/2016 a les 00:02h

La fiscal general de l'Estat, Consuelo Madrigal va fer unes generoses declaracions ahir dient que no creia que les estelades incitin a l'odi o a la discriminació. Immediatament, va afegir amb posat perdonavides que el problema de les estelades és que són “ensenyes partidistes”. Suposo que es utilitzava l’expressió per oposar-les a les banderes espanyoles que, segons els curiosíssims punts de vista que prevalen a Madrid, no són partidistes i, a més, tenen la característica peculiar de ser (valgui el solecisme) banderes “no-nacionalistes”.

Tot plegat és coherent amb les essències del nacionalisme espanyol, que intenta mostrar-se a sí mateix com a una cosa incolora, inodora i insípida, que no fa sinó adherir-se a un text legal, la Constitució del 1978, que és ideològicament neutre. Qualsevol lector de la Constitució, però, s’adona de la falòrnia. La primera frase del Preámbul de l’esmentat text diu, literalment: “La Nación española, deseando establecer la justicia, la libertad y la seguridad y promover el bien de cuantos la integran, en uso de su soberanía, proclama su voluntad de, etc”.

Així, doncs, el nacionalisme essencialista i decimonònic, del gènere més arnat està inserit a la Constitució del 1978 des de seva la primera línia. I amb falta d’ortografia inclosa: m’agradaria saber què impedeix als senyors de la RAE, tan torracollons en altres coses, a mostrar la seva indignació davant del fet, absolutament escandalós, que un nom comú, “nació” s’escrigui en majúscula. És el seu no-nacionalisme, potser?

La bandera espanyola és tan neutra i no partidista que ja la trobem explicada a l’article 4 de la Constitució. “La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una de las rojas”. Una bandera que, és clar és el símbol de la Nación (en majúscula, clar) que apareix al principi. Aquesta bandera no és ideològicament neutra avui, ni ho va ser mai. És interessant recordar que va ser objecte d’aferrissades lluites entre liberals (que la volien) i conservadors (que n’abominaven), fins que va ser adoptada oficialment en un Reial Decret de 13 de octubre del 1843, sancionat per la reina Isabel II.

Aquesta bandera, que de mil·lenària no en té res, per més que s’exclami Felip VI, és un símbol del nacionalisme espanyol . I el nacionalisme espanyol és una ideologia tan partidista com el trosksisme, l'animalisme, l'ecologisme, l'aznarisme, el patriarcalisme o el progressissme de pa sucat amb oli. Ningú no està obligat a compartir ni una ideologia ni la seva bandera. Això que la rojigualda és “la bandera de todos”, com La Roja és “lo que nos une” no és veritat. Almenys, en el meu cas i en el d’almenys dos milions de catalans.
http://www.naciodigital.cat/opinio/13227/banderes/no-nacionalisme

----------

Las banderas del no-nacionalismo

«El nacionalismo español es una ideología tan partidista como el trosksisme, el animalismo, el ecologismo, el aznarismo, el patriarcalismo o el progressissme de medio pelo»

Francesc Puigpelat | 05/26/2016 a las 00: 02h

La fiscal general del Estado, Consuelo Madrigal hizo unas generosas declaraciones ayer diciendo que no creía que las estrelladas inciten al odio o la discriminación. Inmediatamente, añadió con puesto matón que el problema de las estrelladas es que son "enseñas partidistas". Supongo que se utilizaba la expresión para oponerse a las banderas españolas que, según los curiosísimos puntos de vista que prevalecen en Madrid, no son partidistas y, además, tienen la característica peculiar de ser (valga el solecismo) banderas "no -nacionalistas ".

Todo ello es coherente con las esencias del nacionalismo español, que intenta mostrarse a sí mismo como algo incolora, inodora e insípida, que no hace sino adherirse a un texto legal, la Constitución de 1978, que es ideológicamente neutro . Cualquier lector de la Constitución, sin embargo, se da cuenta de la patraña. La primera frase del Preámbulo de dicho texto dice literalmente: "La Nación española, Deseando establecia la justicia, la libertad y la seguridad y promoviendo el bien de cuantos la integran, en uso de super soberanía, proclama sume voluntad de, etc. ".

Así, pues, el nacionalismo esencialista y decimonónico, del género más apolillado está inserto en la Constitución de 1978 desde su primera línea. Y con falta de ortografía incluida: me gustaría saber qué impide a los señores de la RAE, tan gilipollas en otras cosas, a mostrar su indignación ante el hecho, absolutamente escandaloso, que un nombre común, "nación" se escriba en mayúscula. Es su no-nacionalismo, tal vez?

La bandera española es tan neutra y no partidista que ya la encontramos explicada en el artículo 4 de la Constitución. "La bandera de España está formada por tres franjas horizontales, roja, amarilla y roja, siéndo la amarilla de doble Anchura que cada una de las rojas". Una bandera que, claro es el símbolo de la Nación (en mayúscula, claro) que aparece al principio. Esta bandera no es ideológicamente neutra hoy, ni lo fue nunca. Es interesante recordar que fue objeto de enconadas luchas entre liberales (que querían) y conservadores (que abominan), hasta que fue adoptada oficialmente en un Real Decreto de 13 de octubre de 1843, sancionado por la reina Isabel II .

Esta bandera, que de milenaria no tiene nada, por más que se exclama Felipe VI, es un símbolo del nacionalismo español. Y el nacionalismo español es una ideología tan partidista como el trosksisme, el animalismo, el ecologismo, el aznarismo, el patriarcalismo o el progressissme de medio pelo. Nadie está obligado a compartir ni una ideología ni su bandera. Eso que la rojigualda es "la bandera de todos", como La Roja es "lo que nos une" no es verdad. Al menos, en mi caso y en el de al menos dos millones de catalanes.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 26/05/2016, 16:38   #5063
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Tortosa

Consulta -trampa es fará a Tortosa per decidirsi treuan el monomunt facista del riu
Alemania Austrai e Italia van retirar tots els monuments nazis y facistes fa anys
Catalunya i España est diferent
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (27/05/2016), Joan 1944 (27/05/2016), Marmesor (26/05/2016), Pretoriano (27/05/2016), Stylxxx (27/05/2016)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 27/05/2016, 00:45   #5064
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:
Això no té solució


"Tot el que aquest rei toca està polititzat amb la pitjor de les polititzacions: la d'una dictadura que encara no ha demanat perdó pels seus crims, començant pel de Lluís Companys"

per Ramón Cotarelo 24 de Maig 2016 a les 19.00 h

L'episodi de la prohibició de l'estelada a la final de la Copa del Rei té dues interpretacions: l'anecdòtica i l'estructural. L'anecdòtica està ja esgotada. El ridícul de la falangista delegada del govern espanyol a Madrid ha estat èpic, imperial.

Anem a la interpretació estructural. Que la delegada del govern espanyol a Madrid sigui una franquista, filla d'un falangista patró de la Fundació Francisco Franco evidencia un cop més que tot el personal polític de la dictadura segueix actiu, a través del PP. Aquest no és un partit de centre dreta, sinó d'extrema dreta, així com una presumpta associació de delinqüents, avui comminada per la justícia a pagar una fiança sota pena d'embargament. Els franquistes segueixen en tots els llocs de l'administració pública, al govern, als tribunals, a la policia, a les ambaixades, al Tribunal Constitucional, al Consell d'Estat, a l'Església catòlica. Només cal escoltar bisbes com Cañizares.

L'Estat espanyol s'ha democratitzat formalment, però estructuralment segueix sent franquista, els seus administradors són franquistes i els seus publicistes i intel·lectuals als mitjans de comunicació, franquistes de diferents obediències: monàrquics, falangistes, opusdeistes, militaristes i simples lladres. Hi ha hagut uns lapses en què s'han tolerat administracions socialdemòcrates, sempre que aquestes no passessin de canvis cosmètics i superestructurals i no s'atrevissin a tocar les arrels del poder de l'oligarquia franquista.

En conseqüència, a Espanya tot està polititzat al servei i per imperatiu del franquisme. Quan els publicistes franquistes diuen que "no es polititzi la Copa del Rei" oculten que aquesta copa es deia abans "del Generalísimo", i que aquest generalíssim va posar al tro despòtica i arbitràriament al pare de l'actual rei. En conseqüència, aquest deu el seu lloc a un dictador. Per tant, tot el que aquest rei toca o el que li afecti està polititzat i amb la pitjor de les polititzacions: la d'una dictadura que encara no ha respost ni demanat perdó pels seus crims, començant per l'assassinat de Lluís Companys.

Ningú ha dimitit pel ridícul vergonyós de la falangista Dancausa. Els franquistes no dimiteixen perquè en la seva mentalitat els polítics no estan al servei del poble, ni tenen per què rendir-li comptes, ni són responsables davant d'una opinió pública. Són com els camaleons: canvien de color segons l'aparença del règim de torn; s'adapten a les formes de la democràcia, però les corrompen i destrueixen des del seu interior. Es presenten a les eleccions, però les compren mitjançant la corrupció. Parlen de l'opinió pública, però la censuren i només toleren els seus gabinets d'agitació i propaganda, amb esbirros a sou. Ocupen els càrrecs de l'administració pública, però només per espoliar l'erari. Mai dimiteixen perquè, com el cabdill antany i l'actual de la Moncloa, només són responsables davant Déu i la història.

Es dirà que aquest quadre ignora que a Espanya hi ha eleccions democràtiques periòdiques i que la majoria pot canviar aquesta situació que, així, deixaria de ser estructural. Això ignora que el personal franquista, el franquisme sociològic, els hereus biològics i ideològics del franquisme així com els seus beneficiats, segueixen sent majoria en els sondejos; majoria relativa, però majoria.

Encara que la majoria canviés de bàndol alguna vegada, està clar que un país no pot viure en la incertesa de si unes noves eleccions no tornaran a portar una majoria de franquistes, contrària als principis democràtics més elementals, composta per censors, autoritaris, provocadors i repressors. Una democràcia en la qual no totes les alternatives possibles (i probables) siguin escrupolosament democràtiques, encara que de signes ideològics diferents, serà una democràcia malalta, com li va passar a la República de Weimar.

I hi ha més, en el cas dels catalans, una minoria al seu torn estructural a l'Estat espanyol, la probabilitat que, sigui quina sigui la majoria que guanyi a Espanya, serà més o menys anticatalana. I no és una probabilitat; és una certesa. Els catalans no poden aspirar a blindar una situació real, efectiva i justa d'autogovern dins l'Estat espanyol perquè, com els espanyols, estan sotmesos a l'atzar de les canviants majories entre franquistes i no franquistes però amb conseqüències molt més desastroses per a ells.

Això només poden aconseguir-ho amb un Estat propi, cosa que ja ningú discuteix. El que es discuteix és com i quan.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/aixo_no_te_solucio_164288.php

--------------

Esto no tiene solución

"Todo lo que este rey toca está politizado con la peor de las polititzacions: la de una dictadura que aún no ha pedido perdón por sus crímenes, empezando por el de Lluís Companys"

por Ramón Cotarelo 24 de Mayo 2016 a las 19.00 h

El episodio de la prohibición de la estelada en la final de la Copa del Rey tiene dos interpretaciones: la anecdótica y la estructural. El anecdótica está ya agotada. El ridículo de la falangista delegada del Gobierno en Madrid ha sido épico, imperial.

Vamos a la interpretación estructural. Que la delegada del Gobierno en Madrid sea una franquista, hija de un falangista patrón de la Fundación Francisco Franco evidencia una vez más que todo el personal político de la dictadura sigue activo, a través del PP. Este no es un partido de centro derecha, sino de extrema derecha, así como una presunta asociación de delincuentes, hoy conminada por la justicia a pagar una fianza bajo pena de embargo. Los franquistas siguen en todos los puestos de la administración pública, el gobierno, los tribunales, a la policía, a las embajadas, el Tribunal Constitucional, el Consejo de Estado, en la Iglesia católica. Sólo hay que escuchar obispos como Cañizares.

El Estado español ha democratizado formalmente, pero estructuralmente sigue siendo franquista, sus administradores son franquistas y sus publicistas e intelectuales a los medios de comunicación, franquistas de diferentes obediencias: monárquicos, falangistas, opusdeistas, militaristas y simples ladrones. Ha habido unos lapsos en que se han tolerado administraciones socialdemócratas, siempre que éstas no pasaran de cambios cosméticos y superestructurales y no se atrevieran a tocar las raíces del poder de la oligarquía franquista.

En consecuencia, en España todo está politizado al servicio y por imperativo del franquismo. Cuando los publicistas franquistas dicen que "no se politice la Copa del Rey" ocultan que esta copa se decía antes "del Generalísimo", y que este generalísimo puso al trueno despótica y arbitrariamente el padre del actual rey. En consecuencia, este debe su lugar a un dictador. Por lo tanto, todo lo que este rey toca o lo que le afecte está politizado y con la peor de las polititzacions: la de una dictadura que aún no ha respondido ni pedido perdón por sus crímenes, empezando por el asesinato de Lluís Companys.

Nadie ha dimitido por el ridículo vergonzoso de la falangista Dancausa. Los franquistas no dimiten porque en su mentalidad los políticos no están al servicio del pueblo, ni tienen por qué rendirle cuentas, ni son responsables ante una opinión pública. Son como los camaleones: cambian de color según la apariencia del régimen de turno; adaptan a las formas de la democracia, pero las corrompen y destruyen desde su interior. Se presentan a las elecciones, pero las compran mediante la corrupción. Hablan de la opinión pública, pero la censuran y sólo toleran sus gabinetes de agitación y propaganda, con esbirros a sueldo. Ocupan los cargos de la administración pública, pero sólo para expoliar el erario. Nunca dimiten porque, como el caudillo antaño y el actual de la Moncloa, sólo son responsables ante Dios y la historia.

Se dirá que este cuadro ignora que en España hay elecciones democráticas periódicas y que la mayoría puede cambiar esta situación que, así, dejaría de ser estructural. Esto ignora que el personal franquista, el franquismo sociológico, los herederos biológicos e ideológicos del franquismo así como sus beneficiados, siguen siendo mayoría en los sondeos; mayoría relativa, pero mayoría.

Aunque la mayoría cambiara de bando alguna vez, está claro que un país no puede vivir en la incertidumbre de si unas nuevas elecciones no volverán a llevar una mayoría de franquistas, contraria a los principios democráticos más elementales, compuesta por censores, autoritarios, provocadores y represores. Una democracia en la que no todas las alternativas posibles (y probables) sean escrupulosamente democráticas, aunque de signos ideológicos diferentes, será una democracia enferma, como le pasó a la República de Weimar.

Y hay más, en el caso de los catalanes, una minoría a su vez estructural en España, la probabilidad de que, sea cual sea la mayoría que gane en España, será más o menos anticatalana. Y no es una probabilidad; es una certeza. Los catalanes no pueden aspirar a blindar una situación real, efectiva y justa de autogobierno dentro del Estado español porque, como los españoles, están sometidos al azar de las cambiantes mayorías entre franquistas y no franquistas pero con consecuencias mucho más desastrosas para ellos.

Esto sólo pueden lograrlo con un Estado propio, algo que ya nadie discute. Lo que se discute es cómo y cuándo.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 27/05/2016, 14:05   #5065
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Cdc

Ferran Bel; batlle de Tortosa vol fer una consulta per treure al monoment per els 25 anys de la victoria franquista del Ebre on vant mort infinitat de joves catalans de la lleva del chupete i biberó i molts atres veterans.Lábaya veterans de la guerra.
Els facistes deian 25 años de paz .L'abat Escarré deia que eran 25 anys de celebracio de la victoria facista

El senyor Bel vol olvidar que ya hi ha una llei vigent que diu que els simbols facistes s 'han de retirar
Si ell ya no cumpleix la llei vol donar lliçons de democrat

Bump: Cada vegadaque paso per el pont recordo als morts suposo que ell no s'enrrecoda
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (27/05/2016), Joan 1944 (27/05/2016), Pretoriano (27/05/2016), Stylxxx (27/05/2016)
Antiguo 27/05/2016, 17:06   #5066
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Es fastigós que encara s'hagi de fer un referèndum per retirar aquesta baluerna franquista.

Ja hauria d'estar fora.

Bump:
Cita:
Barça = Catalunya

El Barça sempre ha representat una part de Catalunya, anem a demostrar-ho...
Barça = Catalunya

camp-nou-destelades-del-barca-bate___x

Bruno Nevado De Wilde
24 Maig, 2016 - 20:10

Molta gent diu que en els últims temps, el futbol s’ha polititzat massa i cada vegada que veus un partit, sembla que estàs observant una reunió en el congrés amb una pilota pel mig. No s’allunyen massa de la realitat exceptuant un concepte, últimament? No senyors no. Des dels inicis del futbol, que aquest ha sigut un mitjà per fer reivindicacions polítiques. Bé, més que reivindicacions polítiques, actes nacionalistes que han sigut respostos d’una forma o una altre.

Si tirem enrere en el temps, podem observar fets polítics que van menjar-se al futbol i el van fer seu. Els anys on s’han produït actes són diversos i nombrosos, però el que recordi més antic va ser el de 1934 on un partit entre Itàlia i França es va convertir en una disputa política entre Mussolini i el Front Popular francès. Un altre exemple pot ser la clara influència de Franco sobre el soccer espanyol durant quasi 40 anys, quasi una vida...

Argentina, Sudàfrica, Suiza, Alemanya o Brasil són altres escenaris on s’han viscut reivindicacions polítiques al llarg de la història. Que sigui correcte o no ja és un altre tema, però per què tanta repercussió negativa? Per què nosaltres som diferents? Per què no respecten les reivindicacions?

Hi ha un gran nombre de la població que no comprèn perquè el Barça es postula a favor de l’independentisme al·legant, que el club blaugrana “també té aficionats arreu de el món”. No em vinguin amb bens negres, no em siguin tan hipòcrites. El Barça com qualsevol equip defèn el seu país, Catalunya. O em negaran les reivindicacions nacionalistes del Madrid, Bayern, Juventus, Athletic o Inter? Siusplau, per la mateixa regla de tres podríem dir que el Reial Madrid està traint als espectadors no espanyols quan fa reivindicacions nacionalistes amb banderes i himnes.

En contra de molts comentaris, el Barça no és un equip que s’acomoda segons la situació política, no. El Barça sempre ha estat donant suport a Catalunya i rebent els pals de forma paral·lela al país. El règim franquista va afectar de forma similar a ambdues parts i negar això és tenir molt poc sentit de la història. L’equip de Barcelona sempre ha estat enganxat, alegrament, amb cadenat als costums i a la història catalana.

Recordo aquella anècdota sobre una xiulada. Una xiulada al himne espanyol que va tenir molta repercussió política on la gent es va esgarrifar nomenant-ho de delit i crucificant al Barça, dient que era l’equip del dimoni i la discòrdia. Que no lluitava per la unitat. Aquesta anècdota es va desenvolupar en el any 1925, quan una estiuenca tarda, 30 000 aficionats van xiular amb força el himne d’Espanya. Una xiulada que va comportar el tancament de l’estadi de Les Corts durant sis mesos i l’exili del fundador, Gamper. Una història amb dues cares no creuen?

Actualment, si es veritat, que s’ha accentuat bastant, però no és una traïció ni una falta de respecte. És una forma de lluitar pel teu país i pels teus drets. Només faltaria que el club es negués a la realització d’aquests actes. Si ho fes, perdria bon tros de la seva història.

Per últim, a tota aquella gent que digui que el Barça és un equip espanyol, que miri la zona superior esquerra de l’escut i que reflexionin sobre el que han dit.

Bruno Nevado De Wilde

24/05/2016
http://www.weloba.cat/barca-catalunya

-----

Barça = Catalunya

El Barça siempre ha representado una parte de Catalunya, vamos a demostrarlo...

Bruno Nevado De Wilde

24 Mayo, 2016 - 20:10

Mucha gente dice que en los últimos tiempos, el fútbol se ha politizado demasiado y cada vez que ves un partido, parece que estás observando una reunión en el congreso con una pelota de por medio. No se alejan demasiado de la realidad exceptuando un concepto, últimamente? No señores no. Desde los inicios del fútbol, que este ha sido un medio para hacer reivindicaciones políticas. Bueno, más que reivindicaciones políticas, actos nacionalistas que han sido respondidos de una forma u otra.

Si echamos atrás en el tiempo, podemos observar hechos políticos que comerse al fútbol y lo hicieron suyo. Los años donde se han producido actos son diversos y numerosos, pero lo que recuerde más antiguo fue el de 1934 donde un partido entre Italia y Francia se convirtió en una disputa política entre Mussolini y el Frente Popular francés. Otro ejemplo puede ser la clara influencia de Franco sobre el soccer español durante casi 40 años, casi una vida ...

Argentina, Sudáfrica, Suiza, Alemania o Brasil son otros escenarios donde se han vivido reivindicaciones políticas a lo largo de la historia. Que sea correcto o no ya es otro tema, pero por qué tanta repercusión negativa? ¿Por qué nosotros somos diferentes? ¿Por qué no respetan las reivindicaciones?

Hay un gran número de la población que no comprende porque el Barça se postula a favor del independentismo alegando que el club azulgrana "también tiene aficionados en todo el mundo". No me vengan con corderos negros, no me sean tan hipócritas. El Barça como cualquier equipo defiende su país, Cataluña. O me negarán las reivindicaciones nacionalistas del Madrid, Bayern, Juventus, Athletic o Inter? Por favor, por la misma regla de tres podríamos decir que el Real Madrid está traicionando a los espectadores no españoles cuando hace reivindicaciones nacionalistas con banderas e himnos.

En contra de muchos comentarios, el Barça no es un equipo que se acomoda según la situación política, no. El Barça siempre ha estado apoyando en Cataluña y recibiendo los palos de forma paralela en el país. El régimen franquista afectó de forma similar a ambas partes y negar eso es tener muy poco sentido de la historia. El equipo de Barcelona siempre ha sido enganchado, alegremente, con candado a las costumbres y la historia catalana.

Recuerdo aquella anécdota sobre un silbido. Una pitada al himno español que tuvo mucha repercusión política donde la gente se estremeció nombrándolo de deleite y crucificando al Barça, diciendo que era el equipo del demonio y la discordia. Que no luchaba por la unidad. Esta anécdota se desarrolló en el año 1925, cuando una veraniega tarde, 30.000 aficionados silbaron con fuerza el himno de España. Un silbido que conllevó el cierre del estadio de Les Corts durante seis meses y el exilio del fundador, Gamper. Una historia con dos caras no creen?

Actualmente, si es verdad, que se ha acentuado bastante, pero no es una traición ni una falta de respeto. Es una forma de luchar por tu país y por tus derechos. Sólo faltaría que el club se negara a la realización de estos actos. Si lo hiciera, perdería mucho de su historia.

Por último, a toda aquella gente que diga que el Barça es un equipo español, que mire la zona superior izquierda del escudo y que reflexionen sobre lo que han dicho.

Bruno Nevado De Wilde

05/24/2016

Bump:
Cita:
No puc –ni vull- oblidar

«Retirar el monument franquista de Tortosa és sobretot un acte d’amor. És el procés de pau que no vam fer quan tocava»

Mireia Boya | 27/05/2016 a les 00:02h

No sóc ni de Tortosa ni de les Terres de l’Ebre, vinc del Pirineu, de l’Aran. No em prejutgeu per això. Penso en allò que hi ha sobre l’antiga pilastra del pont de la Cinta i em venen al cap records familiars personals, històries silenciades i patiments col·lectius. D’això va la cosa, de conèixer, d’iniciar amb la retirada d’aquella vergonya monumental una reconciliació amb el passat per construir junts un futur amb les ferides tancades.

Si no sabeu de que us parlo és perquè la història en aquest país ens l’han explicat els feixistes guanyadors. Són ells els que han escrit els llibres. Són ells els que han honorat, recordat i omplert l’espai públic amb els seus noms i simbologia. Enlloc hem reconegut als perdedors, als exiliats, als assassinats, als deportats i als orfes de la Guerra civil. Ara tenim l’oportunitat de revertir un greuge històric, de tornar la memòria a aquells que van perdre la batalla, a aquells que estan enterrats als vorals dels camins, a aquells que restaren oblidats per sempre més a Pàndols i Cavalls, als que la família encara busca, a aquells que encara avui recorden les vexacions, prohibicions i escarnis durant la negra nit de la dictadura franquista.

Fem-ho, feu-ho. Per dignitat, per honor, per tancar ferides, per memòria, però sobretot per amor. Sí, retirar el monument franquista de Tortosa és sobretot un acte d’amor. És el procés de pau que no vam fer quan tocava, és el rebuig a la llei de punt final d’una transició imposada, és la reconciliació social d’un territori oblidat, que va patir, i que encara pateix, el que no està escrit.

El 25 de juliol de 1938 començà la Batalla de l’Ebre, la del vostre monument sotmès a consulta en pro d’una malentesa autonomia municipalista. Aquell dia perdura en la memòria col·lectiva de generacions, encara avui, a casa vostra i arreu dels Països Catalans. 115 dies després el govern republicà va perdre Catalunya, però també la democràcia i els valors de llibertat de la II República. Les terres del Matarranya, la Ribera d'Ebre, el Baix Ebre i la Terra Alta van amarar-se amb la sang de desenes de milers d'homes, van veure passar pels seus camins l’exili forçat de famílies senceres. Dels prop de cent mil soldats que hi van anar no en van tornar sencers ni la meitat. Si, en aquesta consulta parlem d’ells, i també de les 470.000 persones que van haver de creuar la frontera forçadament.

De fet estem parlant de mantenir en peu el monument a una batalla que ha gravat de per vida en la nostra memòria col·lectiva noms de llocs com Argelers, Gurs, Rivesaltes o Sant Cebrià, camps de refugiats associats a l’exili, el fred, la gana i el desarrelament; però la batalla de l’Ebre és també Mauthausen, Buchenwald o Ravensbrück, assassinats col·lectius, forns crematoris i la bogeria humana que va eutanasiar tot un continent. El feixisme que va aixecar el vostre monument era europeu, i va portar la mort a milers de republicans. Quan llegireu la pregunta malintencionada de la consulta penseu en les vides destrossades que representa. 30.000 morts del bàndol republicà, 6.500 del nacional. I el monument franquista de Tortosa, als 25 anys de pau, insisteixo, es va aixecar només per honorar a aquests darrers. Els altres no eren ningú.

Per a la vida social, econòmica, cultural i política de les Terres de l’Ebre, la batalla significà un dur impacte: perdé el 15% de la població i continuà disminuint les dècades següents. La repressió dels guanyadors va facilitar l'emigració dels derrotats, va fer créixer el ressentiment i la desesperança, va fer optar pel silenci i la resignació. Les quantitats ingents de projectils escampats i la destrucció massiva de cases, propietats i infraestructures ajuden a comprendre la pobresa posterior a la guerra, ajuden a comprendre l’oblit d’una terra espectadora de l’horror. I no sé si Barcelona n’és conscient. Potser no, potser en part. Vosaltres decidiu perquè no heu tingut polítics prou valents per tirar pel dret. Mireu els veïns de Gandesa com ho han fet, que jo no sóc ningú per donar lliçons, ni pretenc fer-ho.

Però alerta, us diran que representa la pau. Us diran que és patrimoni de tots i totes. Us diran que forma part de la memòria i el paisatge urbà de Tortosa. Us diran que els turistes el fotografien. Us diran que no hi ha diners per retirar-lo. Mil i una raons per justificar allò injustificable. Jo no hi veig més que excuses, més que perpetuar actituds i símbols feixistes, més que inoperància política i caciquisme, més que un insult perpetu als caiguts, als deportats, als exiliats i als represaliats. Part de filofranquisme camuflat i reconvertit en democràcia, d’aquell que no va marxar, d’aquell que es va quedar el poder, d’aquell que encara el té, d’aquell que ens continua volent callats. I és que la suposada transició espanyola no va ser res més que una farsa que ens negà el dret al dol col·lectiu, a les responsabilitats polítiques i judicials, a la memòria dels nostres.

Se’ns vol fer oblidar. I jo no puc ni vull oblidar, com diu Neus Català. El vostre riu és vida, va ser mort, no hi deixeu ara l’odi al mig, feu-lo fora, canvieu-lo per amor, a una terra i la seva gent.
http://www.naciodigital.cat/opinio/13225/no/puc/ni/vull-/oblidar

-----

No puedo -ni quiero- olvidar

«Retirar el monumento franquista de Tortosa es sobre todo un acto de amor. Es el proceso de paz que no hicimos cuando tocaba »

Mireia Boya | 05/27/2016 a las 00: 02h

No soy ni de Tortosa ni de las Tierras del Ebro, vengo del Pirineo, del Aran. No me prejuzgan por ello. Pienso en lo que hay sobre la antigua pilastra del puente de la Cinta y me vienen a la cabeza recuerdos familiares personales, historias silenciadas y sufrimientos colectivos. De eso va la cosa, de conocer, de iniciar con la retirada de aquella vergüenza monumental una reconciliación con el pasado para construir juntos un futuro con las heridas cerradas.

Si no está seguro de que os hablo es porque la historia en este país nos lo han explicado los fascistas ganadores. Son ellos los que han escrito los libros. Son ellos los que han honrado, recordado y llenado el espacio público con sus nombres y simbología. En ninguna parte hemos reconocido a los perdedores, los exiliados, los asesinatos, los deportados y los huérfanos de la Guerra civil. Ahora tenemos la oportunidad de revertir un agravio histórico, de devolver la memoria a aquellos que perdieron la batalla, aquellos que están enterrados en los arcenes de los caminos, a aquellos que quedaron olvidados para siempre a Pàndols y Cavalls, a que la familia aún busca, a aquellos que aún hoy recuerdan las vejaciones, prohibiciones y escarnios durante la negra noche de la dictadura franquista.

Hagámoslo, hágalo. Por dignidad, por honor, para cerrar heridas, por memoria, pero sobre todo por amor. Sí, retirar el monumento franquista de Tortosa es sobre todo un acto de amor. Es el proceso de paz que no hicimos cuando tocaba, es el rechazo a la ley de punto final de una transición impuesta, es la reconciliación social de un territorio olvidado, que sufrió, y que aún sufre, lo que no está escrito.

El 25 de julio de 1938 comenzó la Batalla del Ebro, la de su monumento sometido a consulta en pro de una malentendida autonomía municipalista. Ese día perdura en la memoria colectiva de generaciones, aún hoy, en casa y en los Países Catalanes. 115 días después el gobierno republicano perdió Cataluña, pero también la democracia y los valores de libertad de la II República. Las tierras del Matarraña, Ribera d'Ebre, Baix Ebre y la Terra Alta empaparon con la sangre de decenas de miles de hombres, vieron pasar por sus caminos el exilio forzado de familias enteras. De los cerca de cien mil soldados que fueron no volvieron enteros ni la mitad. Si, en esta consulta hablamos de ellos, y también de las 470.000 personas que tuvieron que cruzar la frontera forzadamente.

De hecho estamos hablando de mantener en pie el monumento a una batalla que ha grabado de por vida en nuestra memoria colectiva nombres de lugares como Argelès, Gurs, Rivesaltes o San Cipriano, campos de refugiados asociados al exilio, el frío , el hambre y el desarraigo; pero la batalla del Ebro es también Mauthausen, Buchenwald o Ravensbrück, asesinatos colectivos, hornos crematorios y la locura humana que eutanasiar todo un continente. El fascismo que levantó su monumento era europeo, y trajo la muerte a miles de republicanos. Cuando leeréis la pregunta malintencionada de la consulta piensa en las vidas destrozadas que representa. 30.000 muertos del bando republicano, 6.500 del nacional. Y el monumento franquista de Tortosa, a los 25 años de paz, insisto, se levantó sólo para honrar a estos últimos. Los otros no eran nadie.

Para la vida social, económica, cultural y política de las Tierras del Ebro, la batalla significó un duro impacto: perdió el 15% de la población y continuó disminuyendo las décadas siguientes. La represión de los ganadores facilitó la emigración de los derrotados, hizo crecer el resentimiento y la desesperanza, hizo optar por el silencio y la resignación. Las cantidades ingentes de proyectiles esparcidos y la destrucción masiva de casas, propiedades e infraestructuras ayudan a comprender la pobreza posterior a la guerra, ayudan a comprender el olvido de una tierra espectadora del horror. Y no sé si Barcelona es consciente. Tal vez no, tal vez en parte. Usted decide porque no ha tenido políticos suficientemente valientes para tomar el atajo. Vea los vecinos de Gandesa como lo han hecho, que yo no soy nadie para dar lecciones, ni pretendo hacerlo.

Pero cuidado, os dirán que representa la paz. Os dirán que es patrimonio de todos y todas. Os dirán que forma parte de la memoria y el paisaje urbano de Tortosa. Os dirán que los turistas lo fotografían. Os dirán que no hay dinero para retirarlo. Mil y una razones para justificar lo injustificable. Yo no veo más que excusas, más que perpetuar actitudes y símbolos fascistas, más que inoperancia política y caciquismo, más que un insulto perpetuo a los caídos, a los deportados, los exiliados y los represaliados. Parte de filofranquisme camuflado y reconvertido en democracia, de aquel que no se fue, de aquel que se quedó el poder, del que todavía lo tiene, de aquel que nos sigue queriendo callados. Y es que la supuesta transición española no fue más que una farsa que nos negó el derecho al duelo colectivo, a las responsabilidades políticas y judiciales, a la memoria de los nuestros.

Se nos quiere hacer olvidar. Y yo no puedo ni quiero olvidar, como dice Nieves Catalán. Su río es vida, fue muerto, no deje ahora el odio en medio, haga fuera, cámbielo por amor, a una tierra y su gente.

Bump: http://www.vilaweb.cat/noticies/franquisme-de-postal/

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/turisme_franquista_164411.php
Aviso a Organizadores   Citar
Habitaciones Les Corts
ThePlay
Antiguo 28/05/2016, 01:36   #5067
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!!//*//

Cita:
UN PAÍS QUE MAI FARAN

Continua l'espectacle de la política espanyola en la seva segona part, de la qual ja se sap el desenllaç: govern de continuïtat del règim amb els seus tres partits a dins, o donant suport passiu des de fora. El terra de vots del Partit Popular és prou resistent malgrat la corrupció –o potser gràcies a la corrupció–; i la seva força social i electoral serà determinant per sempre a Espanya. Sota aquestes sigles o unes de refundades, la tendència conservadora i reaccionària predominarà sempre entre l'Espanya castellana rural i gerontocràtica, i en la urbana sobredimensionada de funcionaris de l'aparell central de l'Estat. Els pocs moviments en aquest bloc social dominant castellanoespanyol es produiran cap a opcions de recanvi, com va ser el PSOE de González i Guerra, i ara és Ciudadanos de Rivera. Decoració de centre liberal per amagar l'ADN profundament falangista de les dues cúpules partidistes. ADN estatalista, jacobí, supremacista castellà, regat pels interessos de l'economia extractiva i oligopòlica predominant a la Gran Castella./

En aquest panorama l'única novetat relativa és l'aparició de Podemos i la seva capacitat, fins ara, d'aliar-se en diversos territoris amb forces federalistes. És clar que un elector espanyol progressista s'agafarà com a un clau roent a aquesta alternativa. No li queda res més. I amb la confluència amb Izquierda Unida es recupera l'únic fil roig que travessava Espanya totes les dècades d'aquesta Restauració. Una Izquierda que en el seu passiu hi figura l'esclerosi ideològica i la manca d'autocrítica a les arrels autoritàries d'un segment important del comunisme. I en l'actiu, ser l'única opció espanyola que potser paradoxalment ha aguantat la flama de la radicalitat democràtica, i en línies generals no s'ha doblegat davant els oligopolis ni la corrupció./

Admiro sincerament i em solidaritzo amb tota aquella gent que ha perseverat tants anys a la Gran Castella en condicions molt adverses. Però, ara, la millor manera d'exercir la fraternitat amb les classes populars d'Espanya és promoure l'emancipació nacional de Catalunya, que alhora serà social i democràtica. Per tot això, les forces progressistes i sobiranistes han de presentar-se davant de les properes eleccions espanyoles amb un programa social i democràtic complet on es destaquin aquells elements emblemàtics que han estat impulsats des del Parlament o des del govern de Catalunya i han estat sistemàticament tombats per l'actual govern del PP i en bona part pels anteriors del PSOE. Propostes per gaudir d'una democràcia de qualitat: llei de memòria històrica, igualtat home-dona... Lleis de rescat social: habitatge, pobresa energètica, impostos sobre bancs... Lleis del benestar: educació, salut... Lleis ambientals: impost sobre nuclears, aigua de l'Ebre... Lleis de protecció de la llengua catalana: cine, justícia, consum... Lleis viables a Catalunya, no a Espanya./

Per tant, el 26-J, com a màxim, Podemos superarà el PSOE en vots i/o escons. Però això serà totalment irrellevant de cara a provocar el canvi constitucional i en la correlació de forces econòmiques i socials. Per això, l'únic detonant que pot ajudar a una força de vocació revolucionària com Podemos és la deconstrucció de l'Estat que des de Felip II va saber teixir l'aliança estratègica entre les classes dominants castellanes i una part important de la base social popular, un cop vençudes les resistències burgeses i liberals, i ja no diguem obreres o pageses. L'emancipació catalana i la pèrdua del 16% de la població espanyola, del 19% del seu PIB, del 26 % de les exportacions, del 33% de la recerca, etc., farà saltar pels aires un miratge que permet la continuïtat de l'hegemonia de la casta: tenir un nombre de funcionaris i de serveis propis de país socialdemòcrata gràcies a l'espoli que Catalunya, València i Balears reben, i que situen les seves poblacions entre les pitjors ateses d'Europa per l'estat del benestar en termes relatius al grau d'esforç fiscal que fan./

Els autonomistes del PSOE valencians i mallorquins s'han adonat del que els ve a sobre quan Catalunya s'emancipi: un dèficit fiscal encara més inassumible que abocarà Espanya a atiar dos nous processos cap a repúbliques emancipades. O repensar-se de cap a baix per repartir càrregues i decisions: i això vol dir desmuntar Madrid i tota la seva parafernàlia de poder de classe. Aquí és on Podemos, ja sense Catalunya a Espanya, té alguna chance. Mentrestant, aquí estem en un país que ja anem fent. I allà, en un país que mai faran.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/968852-un-pais-que-mai-faran.html

http://in.directe.cat/josep-huguet/blog/15980/un-pais-que-mai-faran

-----

UN PAÍS QUE NUNCA HARÁN

Continúa el espectáculo de la política española en su segunda parte, de la que ya se sabe el desenlace: gobierno de continuidad del régimen con sus tres partidos dentro, o apoyando pasivo desde fuera. El suelo de votos del PP es bastante resistente a pesar de la corrupción -o quizás gracias a la corrupción-; y su fuerza social y electoral será determinante para siempre en España. Bajo estas siglas o unas de refundadas, la tendencia conservadora y reaccionaria predominará siempre entre la España castellana rural y gerontocràtica, y en la urbana sobredimensionada de funcionarios del aparato central del Estado. Los pocos movimientos en este bloque social dominante castellanoespanyol se producirán hacia opciones de recambio, como fue el PSOE de González y Guerra, y ahora es Ciudadanos de Rivera. Decoración de centro liberal para esconder el ADN profundamente falangista de las dos cúpulas partidistas. ADN estatalista, jacobino, supremacista castellano, regado por los intereses de la economía extractiva y oligopólica predominante en Gran Castella./

En este panorama la única novedad relativa es la aparición de Podemos y su capacidad, hasta ahora, de aliarse en diversos territorios con fuerzas federalistas. Es claro que un elector español progresista tomará como un clavo ardiendo a esta alternativa. No le queda nada más. Y con la confluencia con Izquierda Unida se recupera el único hilo rojo que atravesaba España todas las décadas de esta Restauración. Una Izquierda que en su pasivo figura la esclerosis ideológica y la falta de autocrítica a las raíces autoritarias de un segmento importante del comunismo. Y en el activo, ser la única opción española que quizás paradójicamente ha aguantado la llama de la radicalidad democrática, y en líneas generales no se ha doblegado ante los oligopolios ni la corrupción. /

Admiro sinceramente y me solidarizo con toda aquella gente que ha perseverado tantos años en la Gran Castilla en condiciones muy adversas. Pero, ahora, la mejor manera de ejercer la fraternidad con las clases populares de España es promover la emancipación nacional de Cataluña, que a la vez será social y democrática. Por todo ello, las fuerzas progresistas y soberanistas deben presentarse ante las próximas elecciones españolas con un programa social y democrático completo donde se destaquen aquellos elementos emblemáticos que han sido impulsados ​​desde el Parlamento o desde el gobierno de Cataluña y han sido sistemáticamente tumbados por el actual gobierno del PP y en buena parte por los anteriores del PSOE. Propuestas para disfrutar de una democracia de calidad: ley de memoria histórica, igualdad hombre-mujer ... Leyes de rescate social: vivienda, pobreza energética, impuestos sobre bancos ... Leyes del bienestar: educación, salud ... Leyes ambientales : impuesto sobre nucleares, agua del Ebro ... Leyes de protección de la lengua catalana: cine, justicia, consumo ... Leyes viables en Cataluña, no a Espanya./

Por tanto, el 26-J, como máximo, Podemos superará el PSOE en votos y / o escaños. Pero esto será totalmente irrelevante de cara a provocar el cambio constitucional y en la correlación de fuerzas económicas y sociales. Por ello, el único detonante que puede ayudar a una fuerza de vocación revolucionaria como Podemos es la deconstrucción del Estado que desde Felipe II supo tejer la alianza estratégica entre las clases dominantes castellanas y una parte importante de la base social popular, una vez vencidas las resistencias burguesas y liberales, y ya no digamos obreras o campesinas. La emancipación catalana y la pérdida del 16% de la población española, del 19% de su PIB, del 26% de las exportaciones, del 33% de la investigación, etc., hará saltar por los aires un espejismo que permite la continuidad de la hegemonía de la casta: tener un número de funcionarios y de servicios propios de país socialdemócrata gracias al expolio que Cataluña, Valencia y Baleares reciben, y que sitúan sus poblaciones entre las peores atendidas de Europa por el estado del bienestar en términos relativos al grado de esfuerzo fiscal que fan./

Los autonomistas del PSOE valencianos y mallorquines han dado cuenta de lo que les viene encima cuando Cataluña emancipe: un déficit fiscal aún más inasumible que abocará España a atizar dos nuevos procesos hacia repúblicas emancipadas. O repensarse de hacia abajo para repartir cargas y decisiones: y eso significa desmontar Madrid y toda su parafernalia de poder de clase. Aquí es donde Podemos, ya sin Cataluña en España, tiene alguna chance. Mientras tanto, aquí estamos en un país que ya vamos haciendo. Y allí, en un país que nunca harán.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 28/05/2016, 10:10   #5068
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena! //*//

Cita:
“Intento no mirar el monument, m’afecta”

ROSER ROYO Tortosa
28/05/2016 00:00

Victòria Campos Turón és filla de Sebastià Campos Terré, que va ser director del setmanari tortosí El Pueblo, vinculat a la Unió Republicana de Tortosa. També va ser mestre i secretari del polític republicà Marcel·lí Domingo. Durant la Guerra Civil es va allistar a les milícies republicanes i va estar al Fortí de Montjuïc, on portaven els presoners del bàndol franquista. Allà va ajudar a sortir de la presó a molts coneguts de Tortosa. Amb l’arribada de les tropes feixistes es va exiliar a França, però va tornar de seguida arran de l’anunci del govern franquista que aquelles persones sense delicte de sang no serien represaliades. El van afusellar el juliol del 1939, denunciat per un dels que havia ajudat a sortir de Montjuïc. Ella tenia un any i mig. La seva mare va morir pocs anys després, de tuberculosi, i la va criar l’àvia materna.

“Recordo la postguerra a Tortosa com una nit d’hivern, freda i trista”, explica. De tant en tant, afegeix, patien escorcolls nocturns injustificats de la policia a casa. Després d’acabar la primària va anar a buscar feina i li van tancar moltes portes per ser filla de qui era. El dia que van inaugurar el monument franquista a la Batalla de l’Ebre, el juny del 1966, la Victòria va agafar els seus quatre fills i se’n va anar al barri de Remolins a casa d’uns parents que també eren d’esquerres, per no veure res. Paradoxalment ara viu a pocs metres del monument. “M’afecta si me’l miro i hi penso, per això intento no mirar-lo”, diu. La Victòria votarà que el retirin tot i que és molt escèptica respecte al resultat. “La gent passa molt del tema i a l’Ajuntament no estan per treure’l”, acaba.

Josep Rodríguez tenia 12 anys quan van inaugurar el monument franquista del mig del riu. Nét de l’últim alcalde republicà de Tortosa, que es deia com ell, no va saber fins llavors qui havia sigut el seu avi, quan va preguntar per les detencions que, arran de la inauguració, van patir alguns professors desafectes al règim del seu institut. A casa l’únic que li havien dit era que l’havien matat a la guerra, però no sabia ni que havia sigut alcalde ni que l’havien afusellat. “D’aquests temes no se’n parlava, la consigna era passar com més desapercebuts millor per por”, diu. Una por que la seva mare, de 94 anys, encara té. “«No participis en coses perilloses», em va dir l’altre dia quan li vaig explicar que anava a un acte a parlar del meu avi”, afegeix. Per a ell el monument és una vergonya per tot el que representa i lamenta que, per contra, el reconeixement públic del consistori a la figura del seu avi no va arribar fins al 2013. Un reconeixement que és contradictori amb el manteniment d’un monument erigit pel dictador que el va afusellar.

El testimoni de les víctimes que van patir la repressió franquista i el que senten quan passen per davant del monument franquista del mig del riu no s’ha deixat sentir gaire aquests dies per Tortosa. Prop de 28.500 tortosins i tortosines de més de 16 anys votaran aquest dissabte què ha d’impulsar l’Ajuntament, si la retirada i la museïtzació per promoure la memòria històrica i la pau, o el manteniment, la reinterpretació i la contextualització per promoure també la memòria històrica i la pau.

Només la Comissió per la Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa, l’Associació Tortosins pel Monument -que ha intentat posar en qüestió la simbologia franquista del monument-, la CUP i ERC han organitzat actes. El PSC i Movem Tortosa es van pronunciar a favor de la retirada però han fet poca campanya. CiU, que governa amb un pacte amb ERC, ja va dir que no en faria. La meitat dels regidors de l’equip de govern votaran per la retirada i l’altra pel manteniment. Entre aquests últims, l’alcalde Ferran Bel. “Les dues opcions són molt complicades de materialitzar en un monument d’aquestes dimensions (45 metres d’alçada), però el més important és que no es mantindrà tal com està guanyi l’opció que guanyi”, afirma Bel, conscient que aquesta polèmica aixeca més passions fora que a Tortosa, on molts ja l’han naturalitzat dins el paisatge urbà. Bel tampoc no entén per què ara entitats com Òmnium o la Comissió per la Dignitat insisteixen en la retirada quan durant els últims 40 anys no s’han pronunciat.
http://m.ara.cat/societat/Intento-no-mirar-monument-mafecta_0_1585041570.html

----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 29/05/2016, 00:51   #5069
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç//*//

Día completo de exaltación franquista:

-La LEgión se pasea por Barcelona con banderas franquistas, saludando a la romana, vitoreando la comisaría de la Polizia Nazional de Via Laietana (donde torturaban durante el franquismo...)

-El monumento franquista de Tortosa seguirá tal y como está, ensuciando con su horrible presencia y, peor aún, símbolo de la victoria del fascismo en Ejpaña recordando a determinados muertos...

-EL Madrí del Caudillo, como colofón al día, y a la final franquista por excelencia, ha ganado haciendo los honores a la plana mayor del franquismo.


En fin, Hitler tambien tuvo sus días de gloria y victorias sonadas... hasta la derrota final.

Visca el Barça i Visca Catalunya Lliure!!! smile

Bump:
Cita:
Amb les cabres pels carrers

"Espanya, tot i la propaganda que la fa un estat d'origen gairebé neolític, és un estat conformat a la segona meitat del XIX"

per Antonio Baños 28 de Maig 2016 a les 23.00 h

O són soldats i reis, o són legionarios o se'ns fa escoltar el lorolo o (cada vegada menys força) proven d'engalipar-nos amb la nostàlgica tricolor. Espanya té un greu problema simbòlic, és evident. La nostra sort secular és que Espanya mai no ha pogut oferir una panòplia simbòlica que ens seduís, que fes patxoca o que s'avingués als valors que la societat catalana té en gran valor. L'acte estrafolari i patètic dels "caballeros legionarios" desfilant aquest dissabte Via Laietana avall, coincidí en el temps amb l'oficial i també tronat acte d'homenatge a les forces armades espanyoles on la "renovada" monarquia borbònica exhibia la seva congènita incapacitat de superar allò que representa: un estat forjat a sang, decret i repressió.

La carència simbòlica és pròpia dels estats recents. Espanya, tot i la propaganda que la fa un estat d'origen gairebé neolític, és un estat conformat a la segona meitat del XIX. Com Alemanya i Itàlia, Espanya alinea les seves entitats polítiques i nacionals cap als vols de 1870. Abans de 1968 Espanya no té moneda nacional, no té unitat de mesura comuna i ni tan sols té Rei d'Espanya, ja que Isabel II encara rebé el títol de "reina de les Espanyes" en la constitució de 1845. La bandera bicolor segueix un camí força curiós. Nascuda en octubre del 1785 com a disseny eminentment pràctic per a la marina de guerra, l'any 1843 passa a ser la bandera de l'exèrcit. No del país, de l'exèrcit! No és fins al segle XX, 1908 en concret, que es regula per primera vegada el seu us institucional.

Podríem dir que les comunitats humanes són potents en la mesura que els seus símbols de cohesió ho són. En aquest sentit, i és obvi ressaltar-ho, Espanya és un estat d'una debilitat manifesta. L'exemple més palmari és la tricolor republicana. Una bandera nostàlgica que els espanyols d'esquerres treuen als carrers de tant en tant per provar de crear un espai simbòlic amable però imaginari donat que la realitat del Reino és útil però els incomoda.

Espanya encara es refia dels soldats, els jutges i els esportistes per fer-nos espanyols. Encara creuen que amb la triple C (corona, constitució i cojones) salvaran la indissoluble unitat de l'estat. Però si alguna batalla anem guanyant és aquesta. Mentre Espanya tregui les cabres al carrer i nosaltres tinguem la capacitat d'omplir-los amb ciutadans, seguirem guanyant el front del discurs.

Això no és ni de bon tros suficient, és clar. Però una setmana més, l'estat Espanyol ens ha fet el regal d'exhibir-se tal com és.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/ja_el_cami_164507.php

---------

Con las cabras por las calles

"España, a pesar de la propaganda que la hace un estado de origen casi neolítico, es un estado conformado en la segunda mitad del XIX"

por Antonio Baños 28 de Mayo 2016 a las 23.00 h

O son soldados y reyes, o son legionarios o se nos hace escuchar el lorolo o (cada vez menos fuerza) proviene de embaucar hacernos con la nostálgica tricolor. España tiene un grave problema simbólico, es evidente. Nuestra suerte secular es que España nunca ha podido ofrecer una panoplia simbólica que nos sedujera, que hiciera buena pinta o que se aviniera a los valores que la sociedad catalana tiene en gran valor. El acto estrafalario y patético de los "caballeros legionarios" desfilando este sábado Via Laietana abajo, coincidió en el tiempo con el oficial y también tronado acto de homenaje a las fuerzas armadas españolas donde la "renovada" monarquía borbónica exhibía su congénita incapacidad de superar lo que representa: un estado forjado en sangre, decreto y represión.

La carencia simbólica es propia de los estados recientes. España, a pesar de la propaganda que la hace un estado de origen casi neolítico, es un estado conformado en la segunda mitad del XIX. Como Alemania e Italia, España alinea sus entidades políticas y nacionales hacia los vuelos de 1870. Antes de 1968 España no tiene moneda nacional, no tiene unidad de medida común y ni siquiera tiene Rey de España, ya que Isabel II todavía recibió el título de "reina de las Españas" en la constitución de 1845. la bandera bicolor sigue un camino bastante curioso. Nacida en octubre de 1785 como diseño eminentemente práctico para la marina de guerra, en 1843 pasa a ser la bandera del ejército. No del país, del ejército! No es hasta el siglo XX, 1908 en concreto, que se regula por primera vez su uso institucional.

Podríamos decir que las comunidades humanas son potentes en la medida que sus símbolos de cohesión lo son. En este sentido, y es obvio resaltarlo, España es un estado de una debilidad manifiesta. El ejemplo más palmario es la tricolor republicana. Una bandera nostálgica que los españoles de izquierdas sacan a las calles de vez en cuando para tratar de crear un espacio simbólico amable pero imaginario dado que la realidad del Reino es útil pero les incomoda.

España aún se fía de los soldados, los jueces y los deportistas para hacernos españoles. Aunque creen que con la triple C (corona, constitución y cojones) salvarán la indisoluble unidad del estado. Pero si alguna batalla vamos ganando es esta. Mientras España quite las cabras en la calle y nosotros tengamos la capacidad de llenarlos con ciudadanos, seguiremos ganando el frente del discurso.

Esto no es ni mucho menos suficiente, claro. Pero una semana más, el estado Español nos ha hecho el regalo de exhibirse tal como es.

Última edición por Baliga-balaga; 29/05/2016 a las 00:55.
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Pisos/Agencias - Publicidad
Antiguo 29/05/2016, 11:24   #5070
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:
Retrobament

"Seria un error limitar la naturalitat de les relacions entre Balears, Catalunya i el País Valencià, tan sols a l'àmbit cultural o lingüístic"

per Josep-Lluís Carod-Rovira 28 de Maig 2016 a les 21.00 h

Aquests dies ha fet un any del canvi polític històric produït al País Valencià i a les Balears, tant als ajuntaments, com a les diputacions llevat d'Alacant, consells insulars i, de manera més visible, a la Generalitat Valenciana i al Govern Balear. Després de dècades de monopoli del PP a les institucions, que ha generat una deplorable història de corrupció i incompetència, així com un menyspreu i un assetjament constant a la llengua i la cultura del país, finalment hi governen forces polítiques de tradició democràtica que no solament no són hostils al país, sinó que, alguna d'elles, s'ha distingit sempre pel seu compromís nacional. I cal reconèixer que, en el cas del president valencià Ximo Puig i de la presidenta balear Francina Armengol, es tracta dels noms més adequats que els socialistes podien posar al davant dels dos governs, tenint-ne en compte la biografia personal i la seva actitud cap a la identitat cultural i política dels territoris que ara governen. El canvi ha estat més que evident i, en algun ajuntament com el de València, francament espectacular. No tan sols ha cessat l'hostilitat contra tot el que hi podien representar els senyals d'identitat col·lectiva, sinó que s'ha començat a invertir el sentit negatiu de certes pràctiques i mesures legals enquistades d'anys ençà pel mal govern del PP. Les Corts Valencianes i el Parlament Balear, feliçment, han desmuntat bona part de tot l'entramat legal antivalencià i antibalear que els governs anteriors havien anat ordint en tots els camps.

Un dels àmbits on el canvi ha aparegut amb més claredat és el relatiu a les relacions amb Catalunya. Durant tots aquests anys de nefasta memòria, les no relacions amb el Principat n'han estat un tret distintiu. S'han evitat sempre i, sovint, bona part de l'imaginari que s'havia promogut des de les instàncies governamentals era fet contra Catalunya, apel·lant a un suposat perill català, pretext que permetia donar aires de normalitat a les relacions de dependència amb Madrid i el govern d'Espanya, dintre la més ortodoxa lògica colonial. Tot, excepte Catalunya. S'arribà a promoure, el 2004, la parida d'un "eje de la prosperidad" que abastava les Balears, el País Valencià i...Madrid! Cal reconèixer, segons demostren els tribunals anticorrupció, que l'eix va funcionar prou bé, sobretot per als interessos econòmics, tant personals com polítics, dels que van promoure'l. Però pel que fa a la gent, l'impacte positiu de la mesura va ser inexistent. Fins i tot, a València, en la primera etapa de l'autonomia, sota hegemonia socialista, els lligams amb el Principat van intentar evitar-se i qualsevol vincle públic amb Catalunya provocava una incomoditat evident per als estadants del Palau situat a carrer dels Cavallers, 2, de València, seu de la Generalitat.

Ara, no sols s'ha produït un desglaç en les relacions, sinó que, desacomplexadament, aquestes van camí de produir-se amb tota normalitat i, el que és més important, fins i tot amb una certa regularitat. El novembre passat, la presidenta balear visità el president valencià i el febrer d'enguany ha tingut lloc al Consolat de Mar de Ciutat de Mallorca, seu del Govern balear, una reunió del govern titular de l'indret amb el seu homòleg valencià, presidida pels presidents Armengol i Puig, amb els seus respectius vicepresidents i altres membres dels seus executius. El president Puigdemont ha anat també a Palma i Francina Armengol a Barcelona. Tothom ha visitat tothom, amb una sola excepció, fins ara, òbviament la més simbòlica de totes i, per tant, la que té una càrrega política més gran: la visita del president de Catalunya a València, però tot arribarà. La reciprocitat en la recepció de la Televisió de Catalunya a les Balears i d'IB3 al Principat ja és un fet. Malauradament, però, encara no ha estat possible l'arribada de TV3 més enllà del Sénia. Les Balears s'han incorporat a l'Institut Ramon Llull, d'on mai no haurien d'haver sortit, i el president Puig ha assegurat que el seu govern estudiarà la manera d'incorporar-se també a aquest organisme de projecció internacional de la llengua i la cultura que compartim i que és tant dels uns com dels altres perquè, senzillament, és de tots junts alhora. No podia ser d'altra manera, tenint en compte que, a l'època del PP, a la Fundació Ramon Llull hi era representada, en absència de la generalitat valenciana, la Xarxa de Municipis Valencians Ramon Llull, presidida per l'alcalde de Morella...Ximo Puig!

Però seria un error limitar la naturalitat de les relacions entre Balears, Catalunya i el País Valencià, tan sols a l'àmbit cultural o lingüístic. L'economia, les infraestructures, el finançament, són temes essencials i comuns per a tots. Cal celebrar, doncs, les trobades i els posicionaments públics del conseller J.Rull i la consellera valenciana M.J.Salvador, en defensa del corredor mediterrani, denunciant la deixadesa i la marginació del govern espanyol cap a Catalunya i el País Valencià en relació a aquesta infraestructura, actituds hostils que s'han refermat aquesta mateixa setmana per boca del responsable espanyol d'infraestructures en afirmar aquesta mateixa setmana que el corredor "no es para mañana"... Mentrestant, hem de veure com l'àrea més dinàmica, exportadora i amb més empreses petites i mitjanes de l'estat no té possibilitats de vertebrar-se per l'alta velocitat ferroviària, encara amb un tram de via única entre Tarragona i Castelló, mentre l'AVE va ple de trens buits de passatgers, en un paisatge d'estacions desèrtiques. També els consellers de transparència dels tres governs, Raül Romeva, Manuel Alcaraz i Ruth Mateu s'han trobat a Barcelona en una sessió de treball, perseguint objectius comuns i compartits. El retrobament dels governs de Catalunya, Balears i el País Valencià és un símptoma de normalitat institucional que, feliçment, no queda reduït a la llengua que és de tots. Ha tardat a arribar. Que duri, doncs, i bona feina!
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/retrobament_164499.php

--------

Reencuentro

"Sería un error limitar la naturalidad de las relaciones entre Baleares, Cataluña y Valencia, tan sólo en el ámbito cultural o lingüístico"

por Josep Lluís Carod-Rovira 28 de Mayo 2016 a las 21.00 h

Estos días ha hecho un año del cambio político histórico producido en Valencia y en Baleares, tanto a los ayuntamientos, como las diputaciones salvo Alicante, consejos insulares y, de manera más visible, a la Generalitat y al Gobierno Balear. Después de décadas de monopolio del PP en las instituciones, que ha generado una deplorable historia de corrupción e incompetencia, así como un desprecio y un acoso constante a la lengua y la cultura del país, finalmente gobiernan fuerzas políticas de tradición democrática que no solamente no son hostiles en el país, sino que, alguna de ellas, se ha distinguido siempre por su compromiso nacional. Y hay que reconocer que, en el caso del presidente valenciano Ximo Puig y de la presidenta balear Francina Armengol, se trata de los nombres más adecuados que los socialistas podían poner delante de los dos gobiernos, teniendo en cuenta la biografía personal y su actitud hacia la identidad cultural y política de los territorios que ahora gobiernan. El cambio ha sido más que evidente y, en algún ayuntamiento como el de Valencia, francamente espectacular. No sólo ha cesado la hostilidad contra todo lo que podían representar las señales de identidad colectiva, sino que se ha empezado a invertir el sentido negativo de ciertas prácticas y medidas legales enquistadas desde hace años por el mal gobierno del PP. Las Cortes Valencianas y el Parlamento Balear, felizmente, han desmontado buena parte de todo el entramado legal antivalenciano y antibalear que los gobiernos anteriores habían ido urdiendo en todos los campos.

Uno de los ámbitos donde el cambio ha aparecido con más claridad es el relativo a las relaciones con Cataluña. Durante todos estos años de nefasta memoria, las no relaciones con el Principado han sido un rasgo distintivo. Se han evitado siempre y, a menudo, buena parte del imaginario que se había promovido desde las instancias gubernamentales era hecho contra Cataluña, apelando a un supuesto peligro catalán, pretexto que permitía dar aires de normalidad en las relaciones de dependencia con Madrid y el gobierno de España, dentro la más ortodoxa lógica colonial. Todo, excepto Cataluña. Se llegó a promover, en 2004, la parida de un "eje de la prosperidad" que abarcaba las Baleares, Valencia y ... Madrid! Hay que reconocer, según demuestran los tribunales anticorrupción, que el eje funcionó bastante bien, sobre todo para los intereses económicos, tanto personales como políticos, de los que promoverlo. Pero en cuanto a la gente, el impacto positivo de la medida fue inexistente. Incluso, en Valencia, en la primera etapa de la autonomía, bajo hegemonía socialista, los lazos con el Principado intentaron evitarse y cualquier vínculo público con Cataluña provocaba una incomodidad evidente para los inquilinos del Palacio situado en la calle de los Caballeros , 2, de Valencia, sede de la Generalidad.

Ahora, no sólo se ha producido un deshielo en las relaciones, sino que, sin complejos, estas van camino de producirse con toda normalidad y, lo que es más importante, incluso con cierta regularidad. En noviembre pasado, la presidenta balear visitó el presidente valenciano y en febrero de este año ha tenido lugar en el Consolat de Mar de Palma de Mallorca, sede del Gobierno balear, una reunión del gobierno titular del lugar con su homólogo valenciano, presidida los presidentes Armengol y Puig, con sus respectivos vicepresidentes y otros miembros de sus ejecutivos. El presidente Puigdemont ha ido también en Palma y Francina Armengol en Barcelona. Todo el mundo ha visitado todos, con una sola excepción, hasta ahora, obviamente la más simbólica de todas y, por tanto, la que tiene una carga política más grande: la visita del presidente de Cataluña en Valencia, pero todo llegará. La reciprocidad en la recepción de la Televisión de Cataluña en Baleares y de IB3 en el Principado ya es un hecho. Desgraciadamente, todavía no ha sido posible la llegada de TV3 más allá del Sénia. Baleares se han incorporado al Instituto Ramon Llull, de donde nunca deberían haber salido, y el presidente Puig ha asegurado que su gobierno estudiará la manera de incorporarse también a este organismo de proyección internacional de la lengua y la cultura que compartimos y que es tanto los unos como los otros porque, sencillamente, es de todos juntos a la vez. No podía ser de otra manera, teniendo en cuenta que, en la época del PP, en la Fundación Ramon Llull estaba representada, en ausencia de la generalidad valenciana, la Red de Municipios Valencianos Ramon Llull, presidida por el alcalde de Morella ... Ximo Puig!

Pero sería un error limitar la naturalidad de las relaciones entre Baleares, Cataluña y Valencia, tan sólo en el ámbito cultural o lingüístico. La economía, las infraestructuras, la financiación, son temas esenciales y comunes para todos. Hay que celebrar, pues, los encuentros y los posicionamientos públicos del consejero J.Rull y la consejera valenciana MJSalvador, en defensa del corredor mediterráneo, denunciando la dejadez y la marginación del gobierno español hacia Cataluña y Valencia en relación a esta infraestructura , actitudes hostiles que se han afianzado esta misma semana por boca del responsable español de infraestructuras en afirmar esta misma semana que el corredor "no se para mañana" ... Mientras tanto, tenemos que ver como el área más dinámica, exportadora y con más empresas pequeñas y medianas del estado no tiene posibilidades de vertebrar por la alta velocidad ferroviaria, aunque con un tramo de vía única entre Tarragona y Castellón, mientras el AVE lleno de trenes vacíos de pasajeros, en un paisaje de estaciones desérticas. También los consejeros de transparencia de los tres gobiernos, Raül Romeva, Manuel Alcaraz y Ruth Mateo se han encontrado en Barcelona en una sesión de trabajo, persiguiendo objetivos comunes y compartidos. El reencuentro de los gobiernos de Cataluña, Baleares y Valencia es un síntoma de normalidad institucional que, felizmente, no queda reducido a la lengua que es de todos. Ha tardado en llegar. Que dure, pues, y buen trabajo!
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 29/05/2016, 15:08   #5071
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:
A Espanya no hi ha feixismes

David González
Barcelona. Diumenge, 29 de maig de 2016
4 minuts David González

Espanya és pràcticament l’únic Estat de l’Europa occidental sense cap formació feixista, neofeixista o populista d’extrema dreta -els matisos terminològics són infinits, però vostè ja m'entén- als seus diversos parlaments, estatals i autonòmics. Tota una singularitat -aparentment, feliç- en temps en què la por i la intolerància campen en una Europa amb una crisi de cavall.

Una Europa que encara arrossega motxilles vergonyants. L'Europa negra que va descriure l'historiador Mark Mazower al llibre del mateix títol. Se sorprendran, si no el coneixen, de les línies de continuïtat entre el que va passar a Europa abans del 45 i després del 45. La paradoxa hispànica, però, rau en el fet que, tot i l'absència d'ultres als seus parlaments, en pocs llocs d’Europa és tan senzill obtenir l’autorització governativa per celebrar una manifestació ultra com ho és a l’Estat espanyol.

Va passar fa vuit dies amb la manifestació dels neonazis de Hogar Social Madrid i va passar ahir amb la marxa en ple centre de Barcelona d’exlegionaris -amb cabra inclosa- en contra del procés independentista. Tot legal i “constitucional”. Potser perquè, en pocs països europeus com a Espanya és tan senzill organitzar, obtenir-ne el vistiplau oficial per convocar-lo i maquillar la celebració d'un acte feixista. N’hi ha prou amb portar una rojigualda “constitucional”, o no ensenyar gaire la de l’aguilot, per executar-lo amb total impunitat i a plena llum del dia. Del migdia, per ser més precisos. N’hi ha prou amb portar fins i tot alguna bandera catalana o algun retrat de la parella reial perquè quedin clares les intencions dels convocants. Claríssimes.

En pocs països europeus com a Espanya és tan senzill organitzar, obtenir-ne el vistiplau oficial per convocar-lo i maquillar la celebració d'un acte feixista

Res de radicalismes, tot molt normal, es justificaven a Twitter alguns dels assistents a la marxa legionària d’aquest dissabte a Barcelona. Just: tot patèticament normal en un país que va conèixer una guerra civil i 40 anys de dictadura organitzada des de les casernes legionàries de l’antic protectorat espanyol al Marroc. Tot molt normal en un país que encara recorda els efectes de la “neteja” que practicaven els legionaris, assistits per altres tropes colonials en els pobles “reconquerits” per Franco durant la guerra civil. Tot tan normal com que la Falange es presenti encara a les eleccions amb la coartada transicional que també ho poden fer els comunistes. Sí, sí, hi va haver les “txeques” de la rereguarda republicana, hi va haver un “terror roig”. I és una actitud clarament “feixista”, perquè implica terroritzar la gent en plena nit, sortir a cremar cotxes i caixers automàtics com ha succeït a Gràcia aquesta setmana per molt que es brandin banderes “antifeixistes”. Però el cas és que l’any 39 van guanyar els legionaris. Vet aquí.

El color d’aquella victòria en aquella guerra que enguany farà vuitanta que va començar continua explicant moltes coses. Explica també que un ajuntament com el de Tortosa sotmetés a votació popular ahir el futur del monòlit franquista a la batalla de l’Ebre, el desenllaç de la qual va obrir les portes de Catalunya a les tropes de Franco i la seva victòria final. De veritat que després de 40 anys de “democràcia” el dit monument encara està dret? La qüestió és que l’assumpte es va posar a votació, no fos cas. Vet aquí -una vegada més- l’escletxa, la sempre democràtica escletxa, per on es colen, o millor dit es reprodueixen, tots els feixismes. Hi ha alguna diferència entre posar a votació el monument franquista de Tortosa o convocar una consulta per ressuscitar en el nomenclàtor les "avenidas del Generalísimo", per exemple?

Hi ha alguna diferència entre posar a votació el monument franquista de Tortosa o convocar una consulta per ressuscitar en el nomenclàtor les "avenidas del Generalísimo"?

El resultat de la consulta de Tortosa el coneixen: hi van participar pocs veïns i veïnes, però els suficients perquè el “monument” es mantingui on és -m’estalviaré de qualificar-lo, el “monument”, per no ferir sensibilitats democràtiques, i d’ordre, d’aquest ordre que Albert Rivera reconeix com a consubstancial a les dictadures-. L’opció derrotada va ser la de “retirar-lo”. De fet, cap de les dues alternatives a l'abast dels veïns i les veïnes de Tortosa plantejava destruir-lo. No fos cas. L’opció perdedora parlava de “museïtzar-lo”. I la de “mantenir-lo”, més precisa, la que va guanyar, de “reinterpretar-lo i contextualitzar-lo”. A fi i efecte, en els dos casos, de “promoure la memòria històrica i la pau”. Tot, una altra vegada, molt transicional.

I, en fi, transicional i socialdemòcrata -mal entesa- em sembla també la solució que el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias va aplicar davant el conflicte amb els okupes del denominat Banc Expropiat de Gràcia per comprar la “pau social”: 60.000 euros anuals de lloguer -5.500 mensuals- per al propietari que Ada Colau ara no vol pagar tot i que tampoc vol desnonar ningú. A la Barcelona de la crisi i els desnonaments de veritat, la Barcelona de la PAH de la qual va emergir l’actual alcaldessa, l’Ajuntament de CiU pagava 5.500 euros al mes a una gent que ha reaccionat com ha reaccionat quan s’ha acabat el bròquil a càrrec del contribuent. De quina mena de banc expropiat parlem? De l'antiga seu d'una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària, que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem. D'okupació subvencionada per evitar focs majors a càrrec dels que paguen impostos, de les rendes altes i de les mitjanes i baixes que paguen religiosament els seus tributs municipals.

De quina mena de Banc Expropiat parlem? De l'antiga seu d'una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem

Vet aquí una altra escletxa, la de la gestió “progressista” mal entesa dels conflictes socials, per on es cola o millor dit es reprodueix la bèstia. I vet aquí un altre exemple que remet a la paradoxal naturalesa de l’excepció de què parlàvem. Potser no n’hi ha, de feixistes de “dretes” o “esquerres” als parlaments de l’Estat espanyol perquè no cal. Als legionaris, i als altres, les victòries els hi continuem servint en safata.
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/a-espanya-no-hi-ha-feixistes_103858_102.html

-----

En España no hay fascismos

David González
Barcelona. Domingo, 29 de mayo de 2016
4 minutos

España es prácticamente el único Estado de la Europa occidental sin ninguna formación fascista, neofascista o populista de extrema derecha -los matices terminológicos son infinitos, pero usted ya m'entén- a sus diversos parlamentos, estatales y autonómicos. Toda una singularidad -aparentemente, feliz- en tiempos en que el miedo y la intolerancia campan en una Europa con una crisis de caballo.

Una Europa que aún arrastra mochilas vergonzantes. La Europa negra que describió el historiador Mark Mazower el libro del mismo título. Se sorprenderán, si no lo conocen, de las líneas de continuidad entre lo que ocurrió en Europa antes del 45 y después del 45. La paradoja hispánica, sin embargo, radica en el hecho de que, a pesar de la ausencia de ultras a sus parlamentos, en pocos lugares de Europa es tan sencillo obtener la autorización gubernativa para celebrar una manifestación ultra como lo es en España.

Ocurrió hace ocho días con la manifestación de los neonazis de Hogar Social Madrid y pasó ayer con la marcha en pleno centro de Barcelona de ex legionarios -con cabra incluida- en contra del proceso independentista. Todo legal y "constitucional". Quizá porque, en pocos países europeos como España es tan sencillo organizar, obtener el visto bueno oficial para convocarlo y maquillar la celebración de un acto fascista. Basta con llevar una rojigualda "constitucional", o no enseñar mucho la del aguilucho, para ejecutarlo con total impunidad y en plena luz del día. Del mediodía, para ser más precisos. Basta con llevar incluso alguna bandera catalana o algún retrato de la pareja real para que queden claras las intenciones de los convocantes. Clarísimas.

En pocos países europeos como España es tan sencillo organizar, obtener el visto bueno oficial para convocarlo y maquillar la celebración de un acto fascista

Nada de radicalismos, todo muy normal, se justificaban en Twitter algunos de los asistentes a la marcha legionaria de este sábado en Barcelona. Justo: todo patéticamente normal en un país que conoció una guerra civil y 40 años de dictadura organizada desde los cuarteles legionarias del antiguo protectorado español en Marruecos. Todo muy normal en un país que aún recuerda los efectos de la "limpieza" que practicaban los legionarios, asistidos por otras tropas coloniales en los pueblos "reconquistados" por Franco durante la guerra civil. Todo tan normal como que la Falange se presente aún en las elecciones con la coartada transicional que también lo pueden hacer los comunistas. Sí, sí, hubo las "checas" de la retaguardia republicana, hubo un "terror rojo". Y es una actitud claramente "fascista", porque implica aterrorizar a la gente en plena noche, salir a quemar coches y cajeros automáticos como ha sucedido en Gracia esta semana por mucho que se Brandin banderas "antifascistas". Pero el caso es que en el año 39 ganaron los legionarios. He aquí.

El color de aquella victoria en aquella guerra que este año hará ochenta que comenzó continúa explicando muchas cosas. Explica también que un ayuntamiento como el de Tortosa sometiera a votación popular ayer el futuro del monolito franquista en la batalla del Ebro, el desenlace de la cual abrió las puertas de Cataluña a las tropas de Franco y su victoria final. De verdad que después de 40 años de "democracia" dicho monumento todavía está de pie? La cuestión es que el asunto se puso a votación, no sea. He aquí -una vez más- la rendija, la siempre democrática rendija, por donde se cuelan, o mejor dicho se reproducen, todos los fascismos. ¿Hay alguna diferencia entre poner a votación el monumento franquista de Tortosa o convocar una consulta para resucitar en el nomenclátor las "avenidas del Generalísimo", por ejemplo?

¿Hay alguna diferencia entre poner a votación el monumento franquista de Tortosa o convocar una consulta para resucitar en el nomenclátor las "avenidas del Generalísimo"?

El resultado de la consulta de Tortosa lo conocen: participaron pocos vecinos, pero los suficientes para que el "monumento" se mantenga donde es -m'estalviaré de calificarlo, el "monumento", para no herir sensibilidades democráticas, y de orden, de este orden que Albert Rivera reconoce como consustancial a las dictadures-. La opción derrotada fue la de "retirarlo". De hecho, ninguna de las dos alternativas al alcance de los vecinos y las vecinas de Tortosa planteaba destruirlo. No sea. La opción perdedora hablaba de "musealizar-lo". Y la de "mantenerlo", más precisa, la que ganó, de "reinterpretarlo y contextualizarlo". A fin y efecto, en ambos casos, de "promover la memoria histórica y la paz". Todo, de nuevo, muy transicional.

Y, en fin, transicional y socialdemócrata -mal entendida- me parece también la solución que el entonces alcalde de Barcelona Xavier Trias aplicó ante el conflicto con los okupas del denominado Banco Expropiado de Gracia para comprar la "paz social": 60.000 euros anuales alquiler -5.500 mensuales- para el propietario que Ada Colau ahora no quiere pagar aunque tampoco quiere desahuciar nadie. En la Barcelona de la crisis y los desahucios de verdad, la Barcelona de la PAH de la que emergió la actual alcaldesa, el Ayuntamiento de CiU pagaba 5.500 euros al mes a una gente que ha reaccionado como ha reaccionado cuando se ha terminado el brócoli a cargo del contribuyente. ¿De qué tipo de banco expropiado hablamos? De la antigua sede de una caja desmoronamiento por las preferentes y la burbuja inmobiliaria, que sigue teniendo propietario? De okupación subvencionada pura y dura, hablamos. De okupación subvencionada para evitar fuegos mayores a cargo de los que pagan impuestos, de las rentas altas y de las medias y bajas que pagan religiosamente sus tributos municipales.

¿De qué tipo de Banco Expropiado hablamos? De la antigua sede de una caja desmoronamiento por las preferentes y la burbuja inmobiliaria que sigue teniendo propietario? De okupación subvencionada pura y dura, hablamos

He aquí otra rendija, la de la gestión "progresista" mal entendida de los conflictos sociales, por donde se cuela o mejor dicho se reproduce la bestia. Y he aquí otro ejemplo que remite a la paradójica naturaleza de la excepción de que hablábamos. Tal defecto, de fascistas de "derechas" o "izquierdas" a los parlamentos de España porque no es necesario. A los legionarios, y los demás, las victorias les seguimos sirviendo en bandeja.

Bump:
Cita:
Extremismes

Enric Vila
Barcelona. Divendres, 20 de maig de 2016
2 minuts Enric Vila

La prohibició de les estelades a la final de la Copa del Rei parteix de la mateixa premissa que els atacs viscerals a Otegi i els seus amics a Catalunya. L'Estat treballa amb la idea que, en el fons, els polítics catalans no creuen que la independència sigui possible. Les manifestacions d'autoritarisme i els atacs de memòria selectiva busquen un doble efecte. D'una banda intenten crear un clima que elimini el debat de tu a tu amb el PSOE i Ciutadans; de l'altra, intenten transferir a Podemos l'energia mobilitzada per l'independentisme, aprofitant que el Parlament no fa cas del catedràtic de la Universitat de Copenhaguen Antoni Abad i convoca un referèndum d'autodeterminació.

La dialèctica entre ordre i extremisme que el PP mira d'explotar té l'objectiu de batasunitzar l'independentisme i de fer servir Podemos per legitimar una democràcia de qualitats disminuïdes. El PP cada cop està més en la línia del govern xinès o rus. En el fons creu que l'alternança no ha de portar per força un benefici i mira de garantir-se el poder amb un adversari fet a mida. El full de ruta ja fa temps que està escrit. El problema és que la dialèctica entre Podemos i Rajoy no es produirà en un entorn igual de controlat que les duríssimes campanyes que es feien el PP i el PSOE en els bons temps del bipartidisme. Espanya ha canviat i el món és més inflamable i caòtic.

Per poder aspirar a superar el PSOE, Podemos ha hagut de salvar l'autodeterminació del seu ventall de renúncies calculades. Tot fa preveure que el Congrés no haurà tingut mai tants diputats partidaris del dret a l'autodeterminació com en la propera legislatura. Podemos traurà vots a l'independentisme però també radicalitzarà el seu electorat i contribuirà a legitimar el concepte polític que l'ha fet créixer, això és la idea que Catalunya es pot separar d'Espanya a través de les urnes. Després d'una legislatura força bona, el PP es torna a passar de frenada com en la segona època d'Aznar. Si la prepotència d'Aznar va despertar l'independentisme, Rajoy està donant aire a l'Espanya que va perdre la guerra civil a còpia de criminalitzar-la per assegurar-se el poder.
http://www.elnacional.cat/ca/opinio/extremismes_103416_102.html

--------

Extremismos

Enric Vila
Barcelona. Viernes, 20 de mayo de 2016
2 minutos Enric Vila

La prohibición de las esteladas en la final de la Copa del Rey parte de la misma premisa de que los ataques viscerales a Otegi y sus amigos en Cataluña. El Estado trabaja con la idea de que, en el fondo, los políticos catalanes no creen que la independencia sea posible. Las manifestaciones de autoritarismo y los ataques de memoria selectiva buscan un doble efecto. Por un lado intentan crear un clima que elimine el debate de tú a tú con el PSOE y Ciudadanos; por otro, intentan transferir a Podemos la energía movilizada por el independentismo, aprovechando que el Parlamento no hace caso del catedrático de la Universidad de Copenhague Antonio Abad y convoca un referéndum de autodeterminación.

La dialéctica entre orden y extremismo que el PP trata de explotar tiene el objetivo de batasunitzar el independentismo y de usar a Podemos para legitimar una democracia de cualidades disminuidas. El PP cada vez está más en la línea del gobierno chino o ruso. En el fondo cree que la alternancia no debe llevar a la fuerza un beneficio y trata de garantizarse el poder con un adversario hecho a medida. La hoja de ruta ya hace tiempo que está escrito. El problema es que la dialéctica entre Podemos y Rajoy no se producirá en un entorno igual de controlado que las durísimas campañas que se hacían el PP y el PSOE en los buenos tiempos del bipartidismo. España ha cambiado y el mundo es más inflamable y caótico.

Para poder aspirar a superar el PSOE, Podemos tuvo que salvar la autodeterminación de su abanico de renuncias calculadas. Todo hace prever que el Congreso no habrá tenido tantos diputados partidarios del derecho a la autodeterminación como en la próxima legislatura. Podemos sacará votos al independentismo pero también radicalizará su electorado y contribuirá a legitimar el concepto político que la ha hecho crecer, eso es la idea de que Cataluña se puede separar de España a través de las urnas. Tras una legislatura bastante buena, el PP se vuelve a pasar de frenada como en la segunda época de Aznar. Si la prepotencia de Aznar despertó el independentismo, Rajoy está dando aire a la España que perdió la guerra civil a base de criminalizarla para asegurarse el poder.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 30/05/2016, 16:59   #5072
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora! //*//

Cita:
La violència de l'Estat contra l'estelada

"L'operació antiestelada va ser un autèntic desastre"

per Víctor Alexandre 29 de Maig 2016 a les 20.19 h

Hom pot pensar que el fet que el jutge tombés la prohibició de portar estelades a la final de la Copa del Rei, tot rebutjant la petició de la Fiscalia de mantenir la decisió de la delegada del govern espanyol a Madrid, ha suposat un revés per al Partit Popular. Però no és ben bé així. El revés no és aquest, és un altre. Òbviament es va veure obligat a empassar-se el gripau i a fer marxa enrere, però ja ho tenia previst. Sabia que, a dreta a llei i des de tots els punts de vista democràtics, la prohibició de la bandera estelada era impresentable, indefensable i inadmissible. La prohibició, per tant, no esperava reeixir, sinó desviar l'atenció dels 1,2 milions d'euros de fiança demanats al PP pel jutge que investiga les seves caixes B, amb una notícia sensacionalista que ho tapés. Aquest era el mòbil principal. Tanmateix n'hi havia d'altres. Per exemple, l'intent de treure'n rèdit electoral entre la parròquia nacionalista espanyola i alliberar la ràbia que els provoca la sola visió d'una bandera que desautoritza el seu poder sobre Catalunya. I tot això mentre es permetia l'entrada a l'estadi de banderes feixistes, i la delegació del govern espanyol autoritzava el dia abans a Madrid una manifestació racista amb pots se fum i consignes i simbologia nazi.

La part positiva de tot plegat és que ha estat un fracàs espectacular en tots els sentits: la prohibició va ser tombada, les alternatives catalanes per contrarestar-la van ser altament imaginatives i efectives, els mitjans internacionals se'n van fer ressò, van haver d'augmentar ridículament els decibels de l'himne per dissimular la xiulada i l'Estat espanyol, a més de posar-se en evidència com un Estat que criminalitza la llibertat d'expressió, va deteriorar encara més la seva trista imatge en l'àmbit dels valors democràtics. Queda clar, doncs, que l'operació antiestelada va ser un autèntic desastre. Ni tan sols no van tenir el consol que el Barça perdés la Copa. Res no els va sortir bé. Com va dir el president Puigdemont, "el Barça ha guanyat la final de les estelades". En aquest sentit, la idea de substituir la bandera estelada per la bandera escocesa va ser brillantíssima. Ignoro a qui se li va acudir, però el felicito des d'aquí. Això va disparar les alarmes de l'Estat! La barbaritat que havien perpetrat se'ls havia anat de les mans, i si gosaven prohibir també la bandera escocesa podien tenir un conflicte internacional. Quin espectacle més telegènic, veure milers de banderes escoceses en una final de Copa del Rei d'Espanya! Caldrà mantenir aquesta opció a la reserva per si arriben noves temptatives.

La incultura democràtica de l'Estat es va fer palesa igualment en l'ocultació televisiva dels seguidors catalans mentre sonava l'himne espanyol per tal que no es veiés la sonora xiulada que aquests li dedicaven. Cal ser capsigrany per creure's que la realitat canvia si l'amagues. I és que, a ulls del món i del sentit comú, era demencial que l'Estat espanyol criminalitzés una bandera perfectament legal i visible a milions de balcons, finestres i places de tot Catalunya sota el pretext que és una "provocació" i que "incita la violència". Si la cosa no fos tan greu, seria per petar-se de riure. És un pretext tan primari, tan reaccionari, que recorda el dels troglodites que diuen que una dona amb faldilla curta "provoca" i "incita a la violació". L'individu que viola una dona, no ho fa perquè ella porti faldilla curta, ho fa perquè és un violador. Exactament igual que l'individu que actua violentament quan veu una estelada: no ho fa perquè l'estelada provoqui violència, ho fa perquè és un violent. El primer prohibiria les faldilles curtes perquè no li surti la bèstia que porta a dins; el segon prohibeix les estelades, perquè no li surti el feixisme que el defineix.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/la_violencia_de_l_estat_contra_l_estelada_164500.php

-----

La violencia del Estado contra la estelada

"La operación antiestelada fue un auténtico desastre"

por Víctor Alexandre 29 de Mayo 2016 a las 20:19 h

Se puede pensar que el hecho de que el juez tumbara la prohibición de llevar esteladas en la final de la Copa del Rey, rechazando la petición de la Fiscalía de mantener la decisión de la delegada del Gobierno en Madrid, ha supuesto un revés para el PP. Pero no es así. El revés no es ese, es otro. Obviamente se vio obligado a tragarse el sapo y a dar marcha atrás, pero ya lo tenía previsto. Sabía que, a derecha a ley y desde todos los puntos de vista democráticos, la prohibición de la bandera estrellada era impresentable, indefendible e inadmisible. La prohibición, por tanto, no esperaba tener éxito, sino desviar la atención de los 1,2 millones de euros de fianza pedidos al PP por el juez que investiga sus cajas B, con una noticia sensacionalista que lo tapara. Este era el móvil principal. Sin embargo había otros. Por ejemplo, el intento de sacar rédito electoral entre la parroquia nacionalista española y liberar la rabia que les provoca la sola visión de una bandera que desautoriza su poder sobre Cataluña. Y todo esto mientras se permitía la entrada al estadio de banderas fascistas, y la delegación del Gobierno autorizaba el día antes en Madrid una manifestación racista con botes humo y consignas y simbología nazi.

La parte positiva de todo ello es que ha sido un fracaso espectacular en todos los sentidos: la prohibición fue tumbada, las alternativas catalanas para contrarrestarla fueron altamente imaginativas y efectivas, los medios internacionales se hicieron eco, tuvieron de aumentar ridículamente los decibelios del himno para disimular el silbido y España, además de ponerse en evidencia como un Estado que criminaliza la libertad de expresión, deterioró aún más su triste imagen en el ámbito de los valores democráticos. Queda claro, pues, que la operación antiestelada fue un auténtico desastre. Ni siquiera tuvieron el consuelo de que el Barça perdiera la Copa. Nada les salió bien. Como dijo el presidente Puigdemont, "el Barça ha ganado la final de las estrelladas". En este sentido, la idea de sustituir la bandera estrellada por la bandera escocesa fue brillantísima. Ignoro a quién se le ocurrió, pero lo felicito desde aquí. Esto disparó las alarmas del Estado! La barbaridad que habían perpetrado les había ido de las manos, y si osaban prohibir también la bandera escocesa podían tener un conflicto internacional. Qué espectáculo más telegénico, ver miles de banderas escocesas en una final de Copa del Rey de España! Habrá que mantener esta opción en la reserva por si llegan nuevas tentativas.

La incultura democrática del Estado se hizo patente igualmente en la ocultación televisiva de los seguidores catalanes mientras sonaba el himno español para que no se viera la sonora pitada que estos le dedicaban. Hay que ser zoquete por creerse que la realidad cambia si la escondes. Y es que, a ojos del mundo y del sentido común, era demencial que España criminalizara una bandera perfectamente legal y visible a millones de balcones, ventanas y plazas de toda Cataluña bajo el pretexto de que es una "provocación" y que " incita la violencia ". Si la cosa no fuera tan grave, sería para charlar de risa. Es un pretexto tan primario, tan reaccionario, que recuerda el de los trogloditas que dicen que una mujer con falda corta "provoca" y "incita a la violación". El individuo que viola una mujer, no lo hace porque ella lleve falda corta, lo hace porque es un violador. Exactamente igual que el individuo que actúa violentamente cuando ve una bandera: no lo hace porque la estelada provoque violencia, lo hace porque es un violento. El primer prohibiría las faldas cortas para que no le salga la bestia que lleva dentro; el segundo prohíbe las esteladas, porque no le salga el fascismo que lo define.
Aviso a Organizadores   Citar
Habitaciones Les Corts
Plataforma
Antiguo 30/05/2016, 20:11   #5073
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
Aznar, l'estadista frustrat

Enric Vila
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Diumenge, 29 de maig de 2016
5 minuts

José Maria Aznar va néixer a Madrid el 1953, en una família fermament compromesa amb el règim franquista i la promoció del seu Caudillo. El pare va ser el cap de programació de la cadena SER durant vint anys i quan Aznar era adolescent es va convertir en el primer director de l'Escuela Oficial de Radiodifusión y Televisión, sota les ordres del ministre d’Informació, Manuel Fraga.

El referent que Aznar cita sempre és el seu avi patern, que va escriure llibres de ressonàncies nazis com ara Historia de la Cruzada o El Alcazar no se rinde. L’avi d’Aznar, que havia estat admirador de Sabino Arana, es va convertir en l’hagiògraf més famós de Franco i el dictador el va nomenar ministre plenipotenciari als Estats Units, ambaixador a l’ONU i d’altres càrrecs diplomàtics, a més de director de La Vanguardia en dues ocasions.

Mentre la família promovia l’acostament del règim als Estats Units per motius de supervivència política, Aznar estudiava en una escola privada de Madrid molt religiosa. A la facultat de Dret, el futur president es va afiliar a una organització ultra que predicava el retorn als ideals de José Antonio. El xoc entre els valors del catolicisme falangista i el liberalisme americà devien contribuir a forjar-li aquesta expressió tan seva de colèric restrenyit.

Jose-Mar%C%ADa-Aznar%


Llicenciat el mateix any que moria el dictador, el 1976 Aznar va entrar al Ministeri d’Hisenda i va començar a escriure als diaris. Durant els debats de la Transició, va titllar el model autonòmic de “charlotada intolerable”. El 1979 es va afiliar a AP seguint els passos de la seva dona, Ana Botella. Destinat a Logroño per l'administració, de seguida va ser nomenat secretari general del partit a La Rioja i el 1982 va entrar al Congrés com a diputat per Ávila.

La seva promoció política va anar lligada a les dificultats de la dreta per treure’s de sobre els fantasmes del franquisme. Incapaç de fer ombra a l’hegemonia del PSOE, a finals dels anys vuitanta el partit de Fraga va entrar en una profunda crisi interna. Els intents fracassats d’Herrero de Miñon i d’Hernández Mancha per unificar el partit van obrir-li el pas de manera inesperada, quan acabava de ser escollit president de la Junta de Castella i Lleó.

El 1989 Aznar va aconseguir el suport de Fraga i es va convertir en el cap de l’oposició al congrés. El fet de venir d’una família del règim i, alhora, ser un desconegut sense deutes amb les mòmies del partit, ni un currículum tacat per la dictadura, li va donar un cert avantatge. Li va permetre envoltar-se de joves ambiciosos i desacomplexats, i anar rentant la cara a la dreta amb la tranquil·litat de saber que tard o d’hora el PSOE cauria desgastat per la corrupció.

Fins que no va arribar a la Moncloa el 1996, Aznar va recórrer a les mateixes tàctiques ferotges que González havia practicat per desbancar Suárez. El fet que se’l pintés com un home sense idees ni carisma, el va ajudar a vèncer la resistència que molts espanyols posaven a votar un partit de dreta. Mentre els seus diaris crispaven el debat, Aznar aprofitava la imatge d’home gris per vendre’s com un tecnòcrata eficient i desapassionat, ideal per posar ordre i consolidar els progressos assolits pels socialistes.

La sang freda que va demostrar en l’atemptat d”ETA el 1995, va acabar de donar-li el pedigrí de líder que necessitava per guanyar i va ajudar a contrarestar l'agressivitat que el seu entorn gastava amb el govern de González i els seus socis. Quan a la nit electoral els seus votants van cantar allò de “Pujol enano, habla castellano”, va poder aparèixer a TV3 dient que el català “es una de las expresiones más perfectas que yo conozco desde el punto de vista de lo que puede ser el lenguaje”.

Durant la primera legislatura, Aznar es va haver d’entendre amb CiU i PNB per governar. És l’època de l’abolició del servei militar, del desplegament dels Mossos, de la coresponsabilitat fiscal, i dels discursos plens de cites de Cambó i de Josep Pla. També és la legislatura de l’entrada a l’Euro i de la simplificació de les estructures estatals. Aznar es va adonar que amb diners a la butxaca la gent se sentia més espanyola i va trobar en la Unió Europea un aliat.

La privatització dels grans monopolis públics, que acabarien funcionant com oligopolis del PP, va envernissar d'eufòria la seva gestió i va crear una cort de nou rics que li reien totes les gràcies. El buit que va deixar la retirada de González va encimbellar Aznar fins a nivells inesperats. De sobte, aquell homenet eixut i seriós fins a la pedanteria i la mala educació tenia una mica carisma. El seu bigoti semblava menys repel·lent; la seva rialla menys estúpida; el seu orgull més audaç i intel·ligent.

A la segona legislatura, la impaciència i els complexos que Aznar havia contingut van aflorar multiplicats. Amb la majoria absoluta, va començar a actuar com si els seus haguessin guanyat una altra guerra i va despertar fantasmes que semblaven superats. En política autonòmica, va decidir tancar el procés de descentralització. El fet que Pujol aparegués en els diaris internacionals el molestava profundament, i el PP va començar una ofensiva per convertir CiU en la seva sucursal a Catalunya.

Respecte a Euskadi, el fet de tenir un pare nascut a Bilbao i un avi que parlava basc no sols no va el ajudar, sinó que va acabar de convertir el conflicte en una cosa personal. Dominat per un ego colèric, i una bombolla periodística cada vegada més servil, Aznar va oscil·lar entre la intransigència i l’electoralisme davant la violència d’ETA. Si no hagués sigut pel clima antiterrorista que l’atemptat de les torres bessones va generar a tot el món, la seva estratègia policial hauria pogut acabar molt malament.

Jose-Mar%C%ADa-Aznar%


En política internacional, Aznar també va treure el bigoti quixotesc i va actuar com si Espanya fos una gran potència. D’una banda donava lliçons d’economia a França i Alemanya, i de l’altre parlava de “mi amigo Bush” i “mi amigo Tony Blair”. Embriagat pels beneficis de la bombolla immobiliaria i financera va creure que podia tractar la Unió Europa com si fos Catalunya. El dia que es va deixar fotografiar amb els peus sobre a la taula en el ranxo de George Bush, va acabar de perdre l’oremus. O potser el va perdre el dia que va organitzar-li una boda de princesa a la seva filla.

El fet és que l’atemptat de l’11-M i la gestió que en va fer el seu govern no només va posar en evidència fins a quin punt s’havia deixat dur per la fatuïtat. També va fer que l'esquerra se sentís legitimada per convertir-lo, injustament, en el dolent més important d'Espanya des de Franco. Amb els anys, la crisi immobiliària i financera i les conseqüències de la guerra d’Iraq han acabat d'enfosquir la part més brillant del seu llegat polític. La part més intangible, l'imaginari d'una Espanya urbana i patriòtica, continua perfectament vigent i encara alimenta el discurs de l'esquerra i de la dreta.

Ara es dóna la paradoxa que el millor president que ha tingut Espanya ha sigut el pitjor ex-president. Despullat de l’aura que li havia donat el poder, Aznar no ha sabut trobar el seu lloc al món i el milhomes que sempre ha portat dins no para d'inflar-se, reclamant una mica d'atenció. Els darrers anys hem vist com es treia el bigoti, feia gimnàstica, es deixava el cabell llarg, se'l tallava, es fotografiava a la platja en banyador, aprenia anglès, criticava Rajoy i, en definitiva, com es refugiava en el paper del Cid que justifica amb una actitud apocalíptica el seu enuig i el seu ressentiment.
Jose-Mar%C%ADa-Aznar%


http://www.elnacional.cat/ca/vides/perfil-aznar-vila_103770_102.html

-----

Aznar, el estadista frustrado

Enric Vila
Foto: Sergi Alcázar
Barcelona. Domingo, 29 de mayo de 2016
5 minutos

José María Aznar nació en Madrid en 1953, en una familia firmemente comprometida con el régimen franquista y la promoción de su Caudillo. El padre fue el jefe de programación de la cadena SER durante veinte años y cuando Aznar era adolescente se convirtió en el primer director de la Escuela Oficial de Radiodifusión y Televisión, bajo las órdenes del ministro de Información, Manuel Fraga.

El referente que Aznar cita siempre es su abuelo paterno, que escribió libros de resonancias nazis como Historia de la Cruzada o el Alcazar no se rinde. El abuelo de Aznar, que había sido admirador de Sabino Arana, se convirtió en el hagiógrafo más famoso de Franco y el dictador le nombró ministro plenipotenciario en Estados Unidos, embajador en la ONU y de otros cargos diplomáticos, además de director de La Vanguardia en dos ocasiones.

Mientras la familia promovía el acercamiento del régimen en los Estados Unidos por motivos de supervivencia política, Aznar estudiaba en una escuela privada de Madrid muy religiosa. En la facultad de Derecho, el futuro presidente se afilió a una organización ultra que predicaba el retorno a los ideales de José Antonio. El choque entre los valores del catolicismo falangista y el liberalismo americano debían contribuir a forjarse le esta expresión tan suya de colérico restringe.

[Jose María Aznar efe]


Licenciado el mismo año que moría el dictador, en 1976 Aznar entró en el Ministerio de Hacienda y comenzó a escribir en los periódicos. Durante los debates de la Transición, tildó el modelo autonómico de "charlotada intolerable". En 1979 se afilió a AP siguiendo los pasos de su mujer, Ana Botella. Destinado a Logroño para la administración, enseguida fue nombrado secretario general del partido en La Rioja y en 1982 entró en el Congreso como diputado por Ávila.

Su promoción política fue ligada a las dificultades de la derecha para quitarse de encima los fantasmas del franquismo. Incapaz de hacer sombra a la hegemonía del PSOE, a finales de los años ochenta el partido de Fraga entró en una profunda crisis interna. Los intentos fracasados ​​de Herrero de Miñon y de Hernández Mancha para unificar el partido abrieron el paso de manera inesperada, cuando acababa de ser elegido presidente de la Junta de Castilla y León.

En 1989 Aznar consiguió el apoyo de Fraga y se convirtió en el jefe de la oposición en el congreso. El hecho de venir de una familia del régimen y al mismo tiempo ser un desconocido sin deudas con las momias del partido, ni un curriculum manchado por la dictadura, le dio una cierta ventaja. Le permitió rodearse de jóvenes ambiciosos y desacomplejados, e ir lavando la cara a la derecha con la tranquilidad de saber que tarde o temprano el PSOE caería desgastado por la corrupción.

Hasta que no llegó a la Moncloa en 1996, Aznar recurrió a las mismas tácticas feroces que González había practicado para desbancar Suárez. El hecho de que se le pintara como un hombre sin ideas ni carisma, le ayudó a vencer la resistencia que muchos españoles ponían a votar a un partido de derecha. Mientras sus diarios crispaban el debate, Aznar aprovechaba la imagen de hombre gris para venderse como un tecnócrata eficiente y desapasionado, ideal para poner orden y consolidar los progresos logrados por los socialistas.

La sangre fría que demostró en el atentado de "ETA en 1995, terminó de darle el pedigrí de líder que necesitaba para ganar y ayudó a contrarrestar la agresividad que su entorno gastaba con el gobierno de González y los sus socios. Cuando la noche electoral sus votantes cantaron aquello de "Pujol enano, habla castellano", pudo aparecer en TV3 diciendo que el catalán "es una de las Expresiones más perfectas que yo conozco desde el punto de vista de lo que Reducir texto <br> ser el lenguaje ".

Durante la primera legislatura, Aznar tuvo que entender con CiU y PNV para gobernar. Es la época de la abolición del servicio militar, del despliegue de los Mossos, de la corresponsabilidad fiscal, y los discursos llenos de citas de Cambó y de Josep Pla. También es la legislatura de la entrada en el Euro y de la simplificación de las estructuras estatales. Aznar se dio cuenta de que con dinero en el bolsillo la gente se sentía más española y encontró en la Unión Europea un aliado.

La privatización de los grandes monopolios públicos, que acabarían funcionando como oligopolios del PP, barnizar de euforia su gestión y creó una corte de nuevo ricos que le reían todas las gracias. El vacío que dejó la retirada de González encumbró Aznar hasta niveles inesperados. De pronto, aquel hombrecillo enjuto y serio hasta la pedantería y la mala educación tenía un poco carisma. Su bigote parecía menos repelente; su risa menos estúpida; su orgullo más audaz e inteligente.

En la segunda legislatura, la impaciencia y los complejos que Aznar había contenido afloraron multiplicados. Con la mayoría absoluta, empezó a actuar como si sus hubieran ganado otra guerra y despertó fantasmas que parecían superados. En política autonómica, decidió cerrar el proceso de descentralización. El hecho de que Pujol apareciera en los diarios internacionales le molestaba profundamente, y el PP comenzó una ofensiva para convertirse CiU en su sucursal en Cataluña.

Respecto a Euskadi, el hecho de tener un padre nacido en Bilbao y un abuelo que hablaba vasco no sólo no lo ayudó, sino que terminó de convertir el conflicto en algo personal. Dominado por un ego colérico, y una burbuja periodística cada vez más servil, Aznar osciló entre la intransigencia y el electoralismo ante la violencia de ETA. Si no hubiera sido por el clima antiterrorista que el atentado de las torres gemelas generó en todo el mundo, su estrategia policial habría podido terminar muy mal.

[Jose María Aznar efe]


En política internacional, Aznar también sacó el bigote quijotesco y actuó como si España fuera una gran potencia. Por un lado daba lecciones de economía en Francia y Alemania, y del otro hablaba de "mi amigo Bush" y "mi amigo Tony Blair". Embriagado por los beneficios de la burbuja inmobiliaria y financiera creyó que podía tratarse la Unión Europa como si fuera Cataluña. El día que se dejó fotografiar con los pies sobre la mesa en el rancho de George Bush, acabó de perder el tino. O quizás lo perdió el día que organizarle una boda de princesa a su hija.

El hecho es que el atentado del 11-M y la gestión que hizo su gobierno no sólo puso en evidencia hasta qué punto se había dejado llevar por la fatuidad. También hizo que la izquierda se sintiera legitimada para convertirlo, injustamente, en el malo más importante de España desde Franco. Con los años, la crisis inmobiliaria y financiera y las consecuencias de la guerra de Irak han terminado de oscurecer la parte más brillante de su legado político. La parte más intangible, el imaginario de una España urbana y patriótica, sigue perfectamente vigente y aún alimenta el discurso de la izquierda y de la derecha.

Ahora se da la paradoja de que el mejor presidente que ha tenido España ha sido el peor ex presidente. Despojado del aura que le había dado el poder, Aznar no ha sabido encontrar su lugar en el mundo y el niñatos que siempre ha llevado dentro no para de hincharse, reclamando un poco de atención. En los últimos años hemos visto cómo se quitaba el bigote, hacía gimnasia, se dejaba el pelo largo, se le cortaba, se fotografiaba en la playa en bañador, aprendía inglés, criticaba Rajoy y, en definitiva, como se refugiaba en el papel del Cid que justifica con una actitud apocalíptica su enojo y su resentimiento.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 31/05/2016, 19:38   #5074
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Peperos

El PP mobililiza la campanya OTEGI NON GRATO A CATALUNYA
Pero no diu ni mu de l'aplec feixista a Valencia amb la neta de Benito Mussolini
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (01/06/2016), Joan 1944 (01/06/2016), Pretoriano (31/05/2016)
Antiguo 01/06/2016, 00:51   #5075
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:
Iniciado por hotmail2866 Ver Mensaje
El PP mobililiza la campanya OTEGI NON GRATO A CATALUNYA
Pero no diu ni mu de l'aplec feixista a Valencia amb la neta de Benito Mussolini
El de sempre, per aquesta xusma el feixisme és quelcom respectable. No es pot esperar altra cosa d'una gent que en prové...
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 01/06/2016, 10:44   #5076
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!! //*//

Cita:
30/5: Una oferta de manilles

Vicenç Villatoro
29/05/2016 21:47

Segueix-me

Si jo fos suec, posem per cas, quan va començar a aparèixer la reivindicació sobiranista catalana potser hauria pensat que aquests catalans són gent estranya, un problema. Vivint en un país democràtic, els agafa per voler-ne marxar, potser pel narcisisme de les petites diferències o perquè els rics no volen carregar amb els pobres. Com la Lliga Nord o altres populismes nacionalistes. Però si hagués anat observant les expressions pacífiques d’aquesta demanda i les respostes espanyoles, la negativa al diàleg, l’exclusió de tota possibilitat d’un referèndum, potser hauria començat a pensar que no és que els catalans siguin un problema, sinó que tenen un problema. I que en aquest conflicte potser no hem de parlar tant del problema català com del problema espanyol. La setmana passada aquesta sensació s’alimentava amb un episodi minúscul, però que ell mateix es volia simbòlic. El president de Catalunya va anar a Madrid a explicar-se, a parlar. I mentre l’establishment espanyol li feia el buit -és a dir, es negava a escoltar-, la representació folklòrica del nacionalisme espanyol li plantificava unes manilles damunt la taula. Les manilles: el símbol més obvi de negació de la llibertat. Paraules o manilles. A veure qui és el problema.
http://m.ara.cat/opinio/maig-oferta-manilles_0_1586241371.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 01/06/2016, 17:56   #5077
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 78
SmilePoints último año: 80
Reputación último año: 25
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Garcia Albiol

Avui al Parlament com sempre pena fa el diputat García Albiol Tema mossos i la policia nacional (espanyola)
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (01/06/2016), Joan 1944 (01/06/2016), Pretoriano (01/06/2016), sirius (01/06/2016)
Antiguo 01/06/2016, 19:12   #5078
Yotengounplan
avatar_
Fecha Registro: may 2013
Mensajes último año: 1
SmilePoints último año: 0
Reputación último año: 7
Expes publicadas: 24
Colaboración: 3
icon

Ja saps amic Gondorf!!

Cita:
Iniciado por Marmesor Ver Mensaje
es molt normal que no entenguis res iet faci riure : la cançò era de Manolo Escobar i aquest era del Barça no?......a que ara not fa riure tant, be d´alguna cosa has de riure no?...apa noi a tocar el flaviol a un altre lloc!!emotic_nono
Amic Gondorf!! encara no saps que si no ets del Barça e independentista has d'anar a tocar el flaviol a un altre lloc???

Res de sentit de l'humor home!!! Aviam si ho entens...has de penjar textes que tinguin almenys vintmil caracters i que exalti les bondats del Barça i de l'independentisme!!!

A vegades toco el flaviol per aqui, però es que m'estimo mes fer-ho en altres llocs! Hi ha mes sentit del humor, debat sa i comunicació...no mossegades al coll a la primera de canvi...

Saluttttttt!!!!saludos
Aviso a Organizadores   Citar
Un forero ha dado un SmilePoint a Yotengounplan por este mensaje
Pretoriano (01/06/2016)
Plataforma
Plataforma
Antiguo 01/06/2016, 23:21   #5079
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena!!!//*//

Cita:
Entitats d'immigrants reivindiquen el procés català a Brussel·les

Una delegació de nouvinguts denunciarà els incompliments de l'Estat en matèria de cohesió social, i aprofitarà per defensar les oportunitats de la nova República

entitats_d_immigrants_expliquen_les_seves_peticions_en_una_roda_de_premsa_al_col_legi_de_periodiste_
Entitats d'immigrants expliquen les seves peticions, en una roda de premsa al Col·legi de Periodistes | B.V.


per Bernat Vilaró Barcelona 31 de Maig 2016 a les 18.45 h

Els immigrants s'han reivindicat com a peça clau del procés constituent. Diverses entitats de col·lectius immigrants viatjaran aquest dimecres a Brussel·les per internacionalitzar el procés sobiranista català i reivindicar el paper dels nouvinguts a Catalunya en la construcció de la nova República. Les entitats es reuniran amb diferents europarlamentaris per explicar la situació actual dels migrants dins de la Unió Europea, i detallar l'òptica dels catalans nascuts fora de Catalunya.

La delegació constarà de 45 persones -on s'hi inclouen tant immigrants com refugiats-, i ja s'han confirmat trobades a Brussel·les amb eurodiputats d'ERC i Bildu. Les respectives famílies europees d'aquests partits a la cambra també rebran les entitats d'immigrants catalans. Entre ells hi haurà el portaveu de l'Assemblea Sectorial d'Immigració de l'ANC, Saoka Kingolo, que una roda de premsa dels col·lectius celebrada aquest dimarts al Col·legi de Periodistes ha destacat la necessitat d'incloure els immigrants en el procés constituent.

"Nosaltres també hem estat víctimes del discurs en contra del procés", ha afirmat Kingolo, que ha lamentat que "molts" immigrants s'hagin cregut el discurs de la por de l'Estat espanyol. Segons ell, per sort hi ha cada vegada més immigrants que s'interessen pel procés sobiranista: "La gent s'ha adonat que totes les fal·làcies sobre suposats catalans extremistes que volen dividir el país cauen per si soles". "Catalunya necessita alguna cosa que no té, i sense això, jo que sóc català, tampoc la tinc", ha afegit Kingolo, en referència a un Estat propi.

Kingolo i la resta de portaveus de les entitats que han participat en la roda de premsa, convocada per la Federació d'immigrants del Vallès (FAIV) i Sí Amb Nosaltres, han insistit que Catalunya "és un país que sap acollir", al contrari que l'Estat espanyol. Per això, "cal crear un Estat propi, i els immigrants no en tenim cap dubte". "Volem un Estat propi, que sigui senzill, amb una ciutadania inclusiva", ha continuat Kingolo.

"Margallo no ens fa por"

titol_de_la_imatge_

D'altra banda, la delegació d'immigrants ha reconegut les pressions i els pals a les rodes que posa l'Estat espanyol, especialment el ministeri d'Exteriors. De fet, han confirmat que donen per fet que estaran al punt de mira. "Però Margallo no ens fa por. Si vol fer algun intent de posar-nos barreres, li recordarem que la Constitució espanyola protegeix la llibertat d'expressió", ha recordat Kingolo. "Només anem a Brussel·les a dir el que pensem, i si això és delicte, Margallo tindrà difícil justificar-ho. No ens fa por", ha conclòs.

A més, el col·lectiu d'immigrants ha manifestat que, a part de denunciar a Brussel·les que l'Estat espanyol no compleix les seves competències sobre cohesió social i immigració, també van al Parlament Europeu "a fer soroll per internacionalitzar el procés català". En aquest sentit, les entitats d'immigrants han demanat que se les inclogui en el procés constituent.

"Volem que la nova República tingui un concepte diferent de ciutadania. Volem formar part de la redacció de la nova Constitució, perquè reconegui els drets dels immigrants", han afirmat les entitats, que consideren que la nova carta magna de l'Estat català "és una ocasió per a nosaltres. Tenim molt a dir en aquest procés", han sentenciat. "Som immigrants però som catalans, la nova Constitució s'ha de dibuixar amb nosaltres".

De fet, aquests col·lectius ja han mantingut contactes amb Reinicia, la plataforma que impulsa la Convenció Constituent Ciutadana de Catalunya (CCCC). Les entitats d'immigrants ja han fet arribar a aquesta organització -que impulsen Jaume López i Jaume Marfany- diverses peticions, com ara que la nova Constitució prohibeixi els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE).

També han reclamat que la nova carta magna reculli la nacionalitat sobrevinguda, és a dir, que quan Catalunya esdevingui un Estat, tots els seus ciutadans siguin fundadors de la República, sense importància del lloc de naixement.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/col_lectius_d_immigrants_164607.php

-------

Entidades de inmigrantes reivindican el proceso catalán en Bruselas

Una delegación de recién llegados denunciará los incumplimientos del Estado en materia de cohesión social, y aprovechará para defender las oportunidades de la nueva República

Entidades de inmigrantes explican sus peticiones, en una rueda de prensa en el Colegio de Periodistas | B.V.


por Bernat Vilaró Barcelona 31 de Mayo 2016 a las 18.45 h

Los inmigrantes se han reivindicado como pieza clave del proceso constituyente. Varias entidades de colectivos inmigrantes viajarán este miércoles en Bruselas para internacionalizar el proceso soberanista catalán y reivindicar el papel de los recién llegados a Cataluña en la construcción de la nueva República. Las entidades se reunirán con diferentes europarlamentarios para explicar la situación actual de los migrantes dentro de la Unión Europea, y detallar la óptica de los catalanes nacidos fuera de Cataluña.

La delegación constará de 45 personas -donde se incluyen tanto inmigrantes como refugiados-, y ya se han confirmado encuentros en Bruselas con eurodiputados de ERC y Bildu. Las respectivas familias europeas de estos partidos en la cámara también recibirán las entidades de inmigrantes catalanes. Entre ellos estará el portavoz de la Asamblea Sectorial de Inmigración de la ANC, Saoka Kingolo, que una rueda de prensa de los colectivos celebrada este martes en el Colegio de Periodistas ha destacado la necesidad de incluir a los inmigrantes en el proceso constituyente.

"Nosotros también hemos sido víctimas del discurso en contra del proceso", afirmó Kingolo, que ha lamentado que "muchos" inmigrantes hayan creído el discurso del miedo del Estado español. Según él, por suerte hay cada vez más inmigrantes que se interesan por el proceso soberanista: "La gente se ha dado cuenta de que todas las falacias sobre supuestos catalanes extremistas que quieren dividir el país caen por sí solas". "Cataluña necesita algo que no tiene, y sin embargo, yo que soy catalán, tampoco la tengo", agregó Kingolo, en referencia a un Estado propio.

Kingolo y el resto de portavoces de las entidades que han participado en la rueda de prensa, convocada por la Federación de inmigrantes del Vallés (Faivre) y Sí Con Nosotros, han insistido en que Cataluña "es un país que sabe acoger", al contrario que el Estado español. Por ello, "hay que crear un Estado propio, y los inmigrantes no tenemos ninguna duda". "Queremos un Estado propio, que sea sencillo, con una ciudadanía inclusiva", continuó Kingolo.

"Margallo no nos da miedo"

Por otra parte, la delegación de inmigrantes ha reconocido las presiones y los palos en las ruedas que pone el Estado español, especialmente el ministerio de Exteriores. De hecho, han confirmado que dan por hecho que estarán en el punto de mira. "Pero Margallo no nos da miedo. Si quiere hacer algún intento de ponernos barreras, le recordaremos que la Constitución española protege la libertad de expresión", recordó Kingolo. "Sólo vamos a Bruselas a decir lo que pensamos, y si eso es delito, Margallo tendrá difícil justificarlo. No nos da miedo", concluyó.

Además, el colectivo de inmigrantes ha manifestado que, aparte de denunciar en Bruselas que España no cumple sus competencias sobre cohesión social e inmigración, también en el Parlamento Europeo "a hacer ruido para internacionalizar el proceso catalán ". En este sentido, las entidades de inmigrantes han pedido que se las incluya en el proceso constituyente.

"Queremos que la nueva República tenga un concepto diferente de ciudadanía. Queremos formar parte de la redacción de la nueva Constitución, para que reconozca los derechos de los inmigrantes", afirmaron las entidades, que consideran que la nueva carta magna del Estado catalán " es una ocasión para nosotros. Tenemos mucho que decir en este proceso ", sentenciaron. "Somos inmigrantes pero somos catalanes, la nueva Constitución debe dibujar con nosotros".

De hecho, estos colectivos ya han mantenido contactos con Reiniciar, la plataforma que impulsa la Convención Constituyente Ciudadana de Cataluña (CCCC). Las entidades de inmigrantes ya han hecho llegar a esta organización -que impulsan Jaime López y Jaime Marfany- varias peticiones, como que la nueva Constitución prohíba los Centros de Internamiento de Extranjeros (CIE).

También han reclamado que la nueva carta magna recoja la nacionalidad sobrevenida, es decir, que cuando Cataluña se convierta en un Estado, todos sus ciudadanos sean fundadores de la República, sin importancia del lugar de nacimiento.

Bump:
Cita:
Catalunya no hi cap, a Espanya

"És la unitat de l'independentisme la que força el nacionalisme espanyol a fer ofertes de reforma per resoldre la crisi constitucional"

per Ramón Cotarelo 30 de Novembre -0001 a les 00.00 h

Sembla que els nacionalistes espanyols comencen a entendre que la qüestió catalana és una crisi constitucional espanyola. No un "guirigall", com va definir-ho en el seu moment Rajoy amb la seva habitual intel·ligència, sinó una qüestió medul·lar que afecta el fonament mateix de la tercera restauració i la viabilitat de l'Estat. Gràcies a aquesta consciència s'han fet algunes propostes. La política és una activitat pràctica.

Va obrir camí Podemos, admetent el referèndum que els altres nacionalistes espanyols negaven, com ho van fer ells mateixos fins al seu fracàs a les eleccions de 27 de setembre de 2015. Ara matisen que aquest referèndum ha de ser pactat amb l'Estat , el que equival a treure amb una mà el que es dóna amb l'altra.

Reapareix igualment el PSOE, també moderant la seva primitiva intransigència. Els agradaria un país federal en què Catalunya tingués un reconeixement de la seva especificitat. I algun socialista arriba fins i tot a parlar de "bilateralitat", si bé altres recorden que qualsevol reconeixement d'especificitat i bilateralitat s'ha de fer en el marc constitucional de la igualtat de tots els espanyols. Al marge que els espanyols no siguem iguals, anant a la lletra petita de l'oferta, es descobreix que aquesta lletra petita és la quadratura del cercle: la singularitat catalana dins de la igualtat espanyola.

Una vegada més, algú està donant voltes a això que en diuen "l'encaix" de Catalunya a Espanya, una expressió convencional cada vegada menys significativa. I si en realitat Catalunya no tingués encaix a Espanya? No és cosa de remuntar-se als segles passats, pràctica molt socorreguda en aquests casos. Només cal observar com en l'últim, Catalunya s'ha desenvolupat en un sentit mentre Espanya ho ha fet en un altre, fins arribar a ser dos països diferents.

Catalunya ha adquirit una plenitud que Espanya no té, i encaixar l'una en l'altra podria ser impossible per falta de fórmules. Però el nacionalisme espanyol, sempre dos passos per darrere de la realitat, insisteix a proposar-les donant per noves algunes que, com el federalisme, van caure en desús abans de estrenar-se. Un esperit generalitzat en l'independentisme tendeix a veure la proposta federal com una cosa ja anacrònica, i exigeix el pas al referèndum unilateral. És possible que aquest pas acabi sent necessari, però en el moment actual, la posició de Puigdemont sembla dictada per la prudència del que vol transitar "de la llei a la llei", raó per la qual es mostra disposat a un referèndum en el qual el federalisme fos una possibilitat. Però el referèndum és el punt de partida, no el d'arribada.

Com és que han admès per fi els nacionalistes espanyols una ronda d'ofertes de reforma de la Constitució? Senzillament, perquè no els ha quedat més remei. Al començament de la polèmica, ningú pensava que el procés sobiranista arribés al punt que ha assolit, en el qual la independència és una opció real. A partir de cert moment es considera imprescindible contrarestar fent propostes més o menys raonables. Aquest és el gir de la política espanyola, propiciat segurament per les noves eleccions del 26 de juny, de les quals Sánchez fa responsables els independentistes catalans.

I a què es deuen aquestes propostes més o menys raonables, si no és a la unitat del front independentista? En el fons és evident, en la crisi del sistema espanyol, la Catalunya independentista actua com la veritable essència d'una oposició que falta a Espanya. L'oposició veritable a l'Estat està territorialitzada i es diu Catalunya. És la unitat de l'independentisme la que força el nacionalisme espanyol a fer ofertes de reforma per resoldre la crisi constitucional. Tot i ser insuficients, més ho serien si aquesta unitat es trenqués per les raons que fossin. En aquest cas, les ofertes desapareixerien per art de màgia.

És la insistència en l'opció independentista la que força la presentació de fórmules reformistes que tracten d'evitar la convicció que, en el fons, Catalunya no té encaix a Espanya o, com sostenim aquí, Catalunya no hi cap, a Espanya. Si la voluntat política independentista catalana es trenqués, l'horitzó de la construcció d'un Estat desapareixeria i tornarien els temps de la Comunitat Autònoma, això sí, molt específica.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/05/catalunya_no_hi_cap_a_espanya_164627.php

-----

Cataluña no cabe, en España

"Es la unidad del independentismo la que fuerza el nacionalismo español a hacer ofertas de reforma para resolver la crisis constitucional"

por Ramón Cotarelo 30 de Noviembre -0001 a las 00.00 h

Parece que los nacionalistas españoles empiezan a entender que la cuestión catalana es una crisis constitucional española. No un "guirigay", como definirlo en su momento Rajoy con su habitual inteligencia, sino una cuestión medular que afecta al fundamento mismo de la tercera restauración y la viabilidad del Estado. Gracias a esta conciencia se han hecho algunas propuestas. La política es una actividad práctica.

Abrió camino Podemos, admitiendo el referéndum que los otros nacionalistas españoles negaban, como lo hicieron ellos mismos hasta su fracaso en las elecciones de 27 de septiembre de 2015. Ahora matizan que este referéndum debe ser pactado con el Estado, el que equivale a sacar con una mano lo que se da con la otra.

Reaparece igualmente el PSOE, también moderando su primitiva intransigencia. Les gustaría un país federal en el que Cataluña tuviera un reconocimiento de su especificidad. Y algún socialista llega incluso a hablar de "bilateralidad", si bien otros recuerdan que cualquier reconocimiento de especificidad y bilateralidad debe hacerse en el marco constitucional de la igualdad de todos los españoles. Al margen de que los españoles no seamos iguales, yendo a la letra pequeña de la oferta, se descubre que esta letra pequeña es la cuadratura del círculo: la singularidad catalana dentro de la igualdad española.

Una vez más, alguien está dando vueltas a eso que llaman "el encaje" de Cataluña en España, una expresión convencional cada vez menos significativa. Y si en realidad Cataluña no tuviera encaje en España? No es cosa de remontarse a los siglos pasados, práctica muy socorrida en estos casos. Sólo hay que observar como en el último, Cataluña se ha desarrollado en un sentido mientras España lo ha hecho en otro, hasta llegar a ser dos países diferentes.

Cataluña ha adquirido una plenitud que España no tiene, y encajar la una en la otra podría ser imposible por falta de fórmulas. Pero el nacionalismo español, siempre dos pasos por detrás de la realidad, insiste en proponerlas dando por nuevas algunas que, como el federalismo, cayeron en desuso antes de estrenarse. Un espíritu generalizado en el independentismo tiende a ver la propuesta federal como algo ya anacrónica, y exige el paso al referéndum unilateral. Es posible que este paso acabe siendo necesario, pero en el momento actual, la posición de Puigdemont parece dictada por la prudencia del que quiere transitar "de la ley a la ley", por lo que se muestra dispuesto a un referéndum en el que el federalismo fuera una posibilidad. Pero el referéndum es el punto de partida, no el de llegada.

¿Cómo es que han admitido por fin los nacionalistas españoles una ronda de ofertas de reforma de la Constitución? Sencillamente, porque no les ha quedado más remedio. Al comienzo de la polémica, nadie pensaba que el proceso soberanista llegara al punto que ha alcanzado, en el que la independencia es una opción real. A partir de cierto momento se considera imprescindible contrarrestar haciendo propuestas más o menos razonables. Este es el giro de la política española, propiciado seguramente por las nuevas elecciones del 26 de junio, de las que Sánchez hace responsables a los independentistas catalanes.

Y a qué se deben estas propuestas más o menos razonables, si no es a la unidad del frente independentista? En el fondo es evidente, en la crisis del sistema español, la Cataluña independentista actúa como la verdadera esencia de una oposición que falta en España. La oposición verdadera en el Estado está territorializada y se llama Cataluña. Es la unidad del independentismo la que fuerza el nacionalismo español a hacer ofertas de reforma para resolver la crisis constitucional. A pesar de ser insuficientes, más lo serían si esta unidad se rompiera por las razones que fueran. En este caso, las ofertas desaparecerían por arte de magia.

Es la insistencia en la opción independentista la que fuerza la presentación de fórmulas reformistas que tratan de evitar la convicción de que, en el fondo, Cataluña no tiene encaje en España o, como sostenemos aquí, Cataluña no cabe, en España. Si la voluntad política independentista catalana se rompiera, el horizonte de la construcción de un Estado desaparecería y volverían los tiempos de la Comunidad Autónoma, eso sí, muy específica.

Bump:
Cita:
Iniciado por yotengounplan Ver Mensaje
Amic Gondorf!! encara no saps que si no ets del Barça e independentista has d'anar a tocar el flaviol a un altre lloc???

Res de sentit de l'humor home!!! Aviam si ho entens...has de penjar textes que tinguin almenys vintmil caracters i que exalti les bondats del Barça i de l'independentisme!!!

A vegades toco el flaviol per aqui, però es que m'estimo mes fer-ho en altres llocs! Hi ha mes sentit del humor, debat sa i comunicació...no mossegades al coll a la primera de canvi...

Saluttttttt!!!!saludos
Sentit de l'humor en temes seriosos com els que tractem aquí normalment no n'hi ha gaire.

El tema dels vetos a les estelades mentre es permeten banderes franquistes, per exemple, pot donar peu a acudits si es vol, però és molt seriós.

Per altra banda, sí, la majoria de catalans som del Barça, i ben orgullosos que n'estem, i la meitat com a mínim, som indepes, perque tampoc ens queda una altra sortida digna. No esperis que t'en demani perdó o permís, company.

Els temes aquí tractats no es poden ventilar amb un parell de vinyetes, si és que realment es vol estar informat. Qui vulgui pot llegir i qui no doncs pot passar-ne olímpicament, així funcionen les coses, amic.

Sentit de l'humor, debat sa i comunicació és per a tu riure't les gracietes, donar-te la raó en tot el que diguis i parlar del que a tu et sembli només? Doncs t'equivoques de nou, amic.

Salut i independència //*//
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 02/06/2016, 01:34   #5080
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:
La cursa cap a l'esquerra

«Última operació psicològica dels espanyols per combatre l’independentisme català»

Josep Sort | 30/05/2016 a les 11:24h

Un dels darrers obstacles que hem de superar per assolir la independència de iure, de facto ja l'hem assolida, un cop derrotats els espanyols a les urnes, és acabar amb la darrera operació psicològica que intenten, desesperadament, portar a terme. És una operació més que coneguda, la qual cosa demostra que el seu arsenal de guerra bruta no l'han renovat, i que, en conseqüència, van curts de catàleg.

Em refereixo a l'estratègia de la “cursa cap a l'esquerra”. M'explico. Des de finals del segle XIX i sobretot al llarg del segle XX, la manera per combatre l'independentisme català per part d'Espanya, en els períodes entre dictadures, ha estat sempre la de la polarització ideològica, és a dir, el de fomentar un ultraesquerranisme totalment passat de voltes a escala europea, amb l'objectiu doble d'associar independentisme i ultraesquerranisme, i el d'espantar al gruix de la societat catalana, de caràcter mesocràtic i meritocràtic, sobretot amb accions de destrucció incontrolada, de saqueig, de robatoris generalitzats, que posen en qüestió tant la seguretat material, com fins i tot, la seguretat física dels catalans i les catalanes.

A aquesta estratègia de guerra psicològica, que pretén associar independència amb inseguretat, malestar, perill, destrucció, vandalisme, criminalitat, cal afegir el discurs de l'esquerra espanyola que parteix d'una visió esbiaixada, segons la qual Catalunya és, literalment, “una nació d'esquerres”, el destí històric de la qual és de ser un baluard per impedir el govern de les dretes a Espanya. La hiperideolgització de Catalunya com a realitat social, dit sigui de passada, la converteix no en una nació, on en bona lògica té lloc el procés de lluita de classes, sinó, tota ella en un subjecte polític la missió històrica de la qual és, repeteixo, fer la revolució a Espanya. No cal dir que aquest discurs és una adaptació, convenientment reconvertida, del discurs burgés de tota la vida, segons el qual, la burgesia catalana, i la seva indústria, era el motor d'Espanya.

Tanmateix, a hores d'ara, el triomf de l'independentisme, que malgrat ser la revolució democràtica que més impacte ha tingut a Europa, en relació al grau de mobilització popular que ha generat, es veu obstaculitzat per una nova versió d'aquesta cursa cap a l'esquerra que protagonitzen diverses forces polítiques i l'objectiu de la qual és la de presentar-se com la representant més pura, dels valors de l'esquerra, i sobretot evitar l'acusació per part d'altres formacions d'esquerra de no ser “realment” l'esquerra de debò. En d'altres paraules, es tracta d'evitar que aparegui una opció situada més a l'esquerra que la pròpia. Naturalment aquesta dinàmica esbojarrada no és una cursa cap a l'esquerra, sinó que és una cursa cap a l'autodestrucció, cap a la marginalitat, cap al radicalisme, que no té cap paral.lelisme en les esquerres europees contemporànies.

Però, repeteixo, aquesta cursa cap a l'esquerra, en la qual alguns participen de forma astuta, i d'altres hi cauen de quatre potes, sovint arrossegats per una simple qüestió estètica, que els fa acomplexar davant les acusacions de “no ser prou d'esquerres”, té l'objectiu darrer d'associar independentisme amb radicalitat, violència, inseguretat, criminalitat, etc. Una associació que es veu reforçada quan des de determinats sectors es postula, de forma ben irresponsable, que la república catalana no ha de comptar amb un exèrcit propi, o amb demandes com la dissolució dels cossos policials anti-avalots.

Davant d'aquest panorama que, repeteixo, és el darrer intent de l'espanyolisme moribund, d'evitar la independència de Catalunya, no podem caure en la trampa de mostrar-nos tous. Sense seguretat pública, interna i externa, no hi ha independència. I per això cal actuar amb la màxima contundència legal contra els provocadors i agents espanyolistes. Però també cal solucionar aquells temes, com el de l'habitatge públic i social, el malfuncionament dels quals permeten generar conflictes socials, que es la porta d'entrada o la punta de llança que els nostres enemics aprofiten per intentar afeblir-nos i dividir-nos.
http://www.naciodigital.cat/opinio/13249/cursa/cap/esquerra

--------

La carrera hacia la izquierda

«Última operación psicológica de los españoles para combatir el independentismo catalán»

Josep Sort | 05/30/2016 a las 11: 24h

Uno de los últimos obstáculos que debemos superar para lograr la independencia de jure, de facto ya lo hemos logrado, una vez derrotados los españoles en las urnas, es acabar con la última operación psicológica que intentan, desesperadamente, llevar a cabo. Es una operación más que conocida, lo que demuestra que su arsenal de guerra sucia no la han renovado, y que, en consecuencia, cortos de catálogo.

Me refiero a la estrategia de la "carrera hacia la izquierda". Me explico. Desde finales del siglo XIX y sobre todo a lo largo del siglo XX, la manera para combatir el independentismo catalán por parte de España, en los períodos entre dictaduras, ha sido siempre la de la polarización ideológica, es decir, el de fomentar un ultraizquierdismo totalmente pasado de vueltas a escala europea, con el objetivo doble de asociar independentismo y ultraizquierdismo, y el de asustar al grueso de la sociedad catalana, de carácter mesocrático y meritocrático, sobre todo con acciones de destrucción incontrolada, de saqueo, de robos generalizados, que ponen en cuestión tanto la seguridad material, como incluso, la seguridad física de los catalanes y las catalanas.

A esta estrategia de guerra psicológica, que pretende asociar independencia con inseguridad, malestar, peligro, destrucción, vandalismo, criminalidad, hay que añadir el discurso de la izquierda española que parte de una visión sesgada, según la cual Cataluña es, literalmente, " una nación de izquierdas ", el destino histórico es ser un baluarte para impedir el gobierno de las derechas en España. La hiperideolgització de Cataluña como realidad social, dicho sea de paso, la convierte no en una nación, donde en buena lógica tiene lugar el proceso de lucha de clases, sino, toda ella en un sujeto político la misión histórica de la que es, repito, hacer la revolución en España. Huelga decir que este discurso es una adaptación, convenientemente reconvertida, del discurso burgués de toda la vida, según el cual, la burguesía catalana, y su industria, era el motor de España.

Sin embargo, a estas alturas, el triunfo del independentismo, que pese a ser la revolución democrática que más impacto ha tenido en Europa, en relación al grado de movilización popular que ha generado, se ve obstaculizado por una nueva versión de esta carrera hacia la izquierda que protagonizan diversas fuerzas políticas y el objetivo es la de presentarse como la representante más pura, de los valores de la izquierda, y sobre todo evitar la acusación por parte de otras formaciones de izquierda de no ser "realmente" la izquierda de verdad. En otras palabras, se trata de evitar que aparezca una opción situada más a la izquierda que la propia. Naturalmente esta dinámica alocada no es una carrera hacia la izquierda, sino que es una carrera hacia la autodestrucción, hacia la marginalidad, hacia el radicalismo, que no tiene ningún paralelismo en las izquierdas europeas contemporáneas.

Pero, repito, esta carrera hacia la izquierda, en la que algunos participan de forma astuta, y otros caen de cuatro patas, a menudo arrastrados por una simple cuestión estética, que los hace acomplejar ante las acusaciones de "no ser suficientemente de izquierdas ", tiene el objetivo último de asociar independentismo con radicalidad, violencia, inseguridad, criminalidad, etc. Una asociación que se ve reforzada cuando desde determinados sectores se postula, de forma bien irresponsable, que la república catalana no debe contar con un ejército propio, o con demandas como la disolución de los cuerpos policiales antidisturbios.

Ante este panorama que, repito, es el último intento del españolismo moribundo, de evitar la independencia de Cataluña, no podemos caer en la trampa de mostrarnos blandos. Sin seguridad pública, interna y externa, no hay independencia. Y por eso hay que actuar con la máxima contundencia legal contra los provocadores y agentes españolistas. Pero también hay que solucionar aquellos temas, como el de la vivienda pública y social, el malfuncionamiento de los cuales permiten generar conflictos sociales, que es la puerta de entrada o la punta de lanza que nuestros enemigos aprovechan para intentar debilitarnos y dividirnos.
Aviso a Organizadores   Citar
Responder
Plataforma
Colabora en un libro sobre los clientes

(0 foreros y 1 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 22:47.
Página generada en 0,787 segundos con 227 consultas.