Aviso sobre el contenido
Foro SexoMercadoBCN
    Búsqueda por Etiquetas
  
homex > Charla > El Bar de SexoMercadoBCN > Contenido de Internet - Música, Deportes, Política
Catalunya Independent?
La Vie en Rose
Viviendo en el burdel (Libro)
Responder
 
Visitas a este tema:   395.696
Añadir a FavoritosAñadir a Favoritos No estás suscrito a este tema Suscribirme
Antiguo 09/04/2016, 00:10   #4961
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:
MONTORO I LA SEVA DESLLEIALTAT

Quan al senyor Montoro no li quadren els comptes, acostuma a culpabilitzar algú, en aquest cas Catalunya, i d’una manera barroera, sense arguments, amb una deslleialtat total i impròpia d’un ministre d’un Estat que vol ser modern i europeu, encara que estigui en funcions.

Crec que és molt important posar a l’abast de tothom algunes dades per tal que es puguin visualitzar, d’una banda, les exigències que fa el ministre a les comunitats autònomes que no responen a les directrius d’Europa, i d’altra banda, els seus flagrants incompliments.

D’entrada, cal dir que el que fa el ministre Montoro és centrifugar el dèficit i recentralitzar els ingressos. Serveixin com a exemples els objectius de dèficit per l’exercici 2015, del qual acabem de conèixer les dades: 4,2% del PIB per al conjunt de les administracions públiques, del qual el 3,5% seria per a l’Administració central i la Seguretat Social (2,9 i 0,6 respectivament) i només el 0,7% per a les comunitats autònomes. Què vol dir això? Vol dir que l’Estat s’atorga un gran marge del dèficit, que pràcticament no li cal fer retallades i que exigeix un dèficit impossible de complir al conjunt de les comunitats autònomes i de manera especial a Catalunya. Tot i així, enlloc del 4,2 %, passem al 5,16%, fet que suposa un desviament dels comptes de prop de 10.000M€ i el fracàs de la política fiscal del senyor Montoro i el PP.

Mirem-ho des d’una altra vessant, la de la despesa. Les comunitats autònomes representen un terç de la despesa pública total. Doncs semblaria lògic que l’objectiu del dèficit fos un terç del total, és a dir, l’1,4% del PIB i no el 0,7% que exigeix Montoro a les comunitats autònomes.

D’altra banda, les comunitats són les administracions que més recursos destinen a polítiques socials com educació, sanitat, protecció social i habitatge, que representen el 75% de la seva despesa. En canvi, l’Estat és l’administració que menys destina a despesa social, només un 19% (66% si hi sumem la Seguretat Social). Per tant, molt lluny de la despesa que fan els governs autonòmics en polítiques socials.

Si analitzem tota la legislatura passada, des del punt de vista del dèficit, es pot constatar que mentre l’Estat, conjuntament amb la Seguretat Social, redueix el seu dèficit un 24%, mentre que el conjunt de les autonomies ho fan en un 51%, més del doble. Aquestes xifres evidencien que qui més despesa social té és qui fa més esforç en la reducció del dèficit.

Durant la darrera part de legislatura, el ministre Montoro es dedica a fer política electoralista, baixant determinats impostos i ara, quan els ingressos no són els previstos i els números no li quadren, diu disbarats. Doncs ja no enganya ningú en el seu intent d’amagar la seva incapacitat d’ordenar els comptes.

En conclusió, malgrat el pèssim sistema de finançament de les comunitats autònomes i els constants incompliments del senyor Montoro amb Catalunya, l’esforç de contenció del dèficit de Catalunya és molt superior, amb un 40%, que el de l’Estat. Que no ens vingui a donar lliçons de res.

Per tant, aquesta és una raó més per la qual volem un Estat propi, que ens permeti recaptar tots els nostres impostos, fer la nostra política fiscal i atendre amb molta més qualitat i dignitat els nostres serveis socials, que en definitiva vol dir millor i més benestar per als nostres ciutadans.

Per tant menys supèrbia, més humilitat, molta menys demagògia i més donar explicacions en seu parlamentària, cosa que no fa, ni ell ni Rajoy ni cap ministre del PP, fet que suposa una deslleialtat amb els ciutadans
http://in.directe.cat/ramon-alturo-i-lloan/blog/15695/montoro-i-la-seva-deslleialtat

-------------------------

MONTORO Y SU DESLEALTAD

Cuando el señor Montoro no le cuadran las cuentas, suele culpabilizar a alguien, en este caso Cataluña, y de una manera burda, sin argumentos, con una deslealtad total e impropia de un ministro de un Estado que quiere ser moderno y europeo , aunque esté en funciones.

Creo que es muy importante poner al alcance de todos algunos datos para que se puedan visualizar, por un lado, las exigencias que hace el ministro a las comunidades autónomas que no responden a las directrices de Europa, y por otro lado, sus flagrantes incumplimientos.

De entrada, hay que decir que lo que hace el ministro Montoro es centrifugar el déficit y recentralizar los ingresos. Sirvan como ejemplos los objetivos de déficit para el ejercicio 2015, del que acabamos de conocer los datos: 4,2% del PIB para el conjunto de las administraciones públicas, del cual el 3,5% sería para la Administración central y la Seguridad Social (2,9 y 0,6 respectivamente) y sólo el 0,7% para las comunidades autónomas. ¿Qué quiere decir esto? Quiere decir que el Estado otorga un gran margen del déficit, que prácticamente no necesita hacer recortes y que exige un déficit imposible de cumplir el conjunto de las comunidades autónomas y de manera especial en Cataluña. Sin embargo, en lugar del 4,2%, pasamos al 5,16%, lo que supone un desvío de las cuentas de cerca de 10.000m € y el fracaso de la política fiscal del señor Montoro y el PP.

Mirémoslo desde otra vertiente, la del gasto. Las comunidades autónomas representan un tercio del gasto público total. Pues parecería lógico que el objetivo del déficit fuera un tercio del total, es decir, el 1,4% del PIB y no el 0,7% que exige Montoro a las comunidades autónomas.

Por otra parte, las comunidades son las administraciones que más recursos destinan a políticas sociales como educación, sanidad, protección social y vivienda, que representan el 75% de su gasto. En cambio, el Estado es la administración que menos destina a gasto social, sólo un 19% (66% si sumamos la Seguridad Social). Por lo tanto, muy lejos del gasto que hacen los gobiernos autonómicos en políticas sociales.

Si analizamos toda la legislatura pasada, desde el punto de vista del déficit, se puede constatar que mientras el Estado, conjuntamente con la Seguridad Social, reduce su déficit un 24%, mientras que el conjunto de las autonomías lo hacen en un 51 %, más del doble. Estas cifras evidencian que quien más gasto social tiene es quien hace más esfuerzo en la reducción del déficit.

Durante la última parte de legislatura, el ministro Montoro se dedica a hacer política electoralista, bajando determinados impuestos y ahora, cuando los ingresos no son los previstos y los números no le cuadran, dice disparates. Pues ya no engaña a nadie en su intento de esconder su incapacidad de ordenar las cuentas.

En conclusión, a pesar del pésimo sistema de financiación de las comunidades autónomas y los constantes incumplimientos del señor Montoro con Cataluña, el esfuerzo de contención del déficit de Cataluña es muy superior, con un 40%, que el del Estado. Que no nos venga a dar lecciones de nada.

Por lo tanto, esta es una razón más por la que queremos un Estado propio, que nos permita recaudar todos nuestros impuestos, hacer nuestra política fiscal y atender con mucha más calidad y dignidad nuestros servicios sociales, que en definitiva significa mejor y más bienestar para nuestros ciudadanos.

Por tanto menos soberbia, más humildad, mucha menos demagogia y más dar explicaciones en sede parlamentaria, cosa que no hace, ni él ni Rajoy ni ningún ministro del PP, lo que supone una deslealtad con los ciudadanos

Bump:
Cita:
Parlant d'incompliments

L’increment del dèficit públic és responsabilitat directa de qui i com el marca, de qui te els quartos, els administra i els distribueix. Qui utilitza els mitjans de que disposa mai pot ser el màxim responsable del resultat. Com ha dit en una entrevista a RAC1 l’ex-secretari general d’Economia i Coneixement, Albert Carreras “Acusar Catalunya i el País Valencià és ben bé treure’s les puces de sobre”.

Brussel·les marca un dèficit a l’Estat, i l’Estat, per la seva estructura territorial, el reparteix, majoritàriament, a les Comunitats Autònomes. Amb la mínima part de dèficit que es queda es permet, entre d’altres disbarats, decretar una rebaixa fiscal uns mesos abans del 20D, només per motius electorals, tot i la reiterada advertència de la Comissió Europea de la inconveniència d’aquest mesura.

A més, Carreras a recordat que, cenyint-nos directament al que ens afecta als catalans, l’Estat no ha reformat el model de finançament, cosa que s’havia de fer abans del 2014, més que res per actualitzar els ingressos fiscals, i que Catalunya va ser la primera en aplicar les retallades i ja no pot gastar menys.

En la mateixa línia s’ha expressat a Catalunya Ràdio l’actual secretari d’Economia, Pere Aragonès, matisant que les comunitats autònomes han de fer tot l’esforç quan tenen al seu càrrec les despeses més bàsiques.

En relació al dèficit actual de Catalunya, Aragonès ha aclarit que la Generalitat encara té pendent de cobrar la disposició addicional tercera de l’Estatut, a banda dels impostos dels catalans que l’Estat ha de retornar per la liquidació dels exercicis, des del 2014.

O sigui que, senyor Montoro, no fa cap favor pagant -a l’últim respir- els farmacèutics catalans, ni “deixant-nos” els nostres diners via el F.L.A. i, abans de dir el que ha dit recentment, hauria de mirar-se al mirall i preguntar-se si no li pot caure la cara per terra si diu això en roda de premsa.

Vegi com, fins i tot l’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, li rebat els seus arguments per culpar les autonomies, especialment Catalunya, de la desviació del dèficit públic, i atribueix a l’administració central i a la Seguretat Social la diferència de 10.000 milions d’euros respecte les previsions dictades per Brussel·les.

Pensi que la caixa no és seva si no que és de tots i en el sou que tots li paguem està la responsabilitat de gestionar-la. Preguntis: Qui incompleix davant d’Europa i España ?.
http://in.directe.cat/la-meva-mirada/blog/15698/parlant-dincompliments

-----------------

Hablando de incumplimientos

El incremento del déficit público es responsabilidad directa de quien y como lo marca, de quien tiene los cuartos, los administra y los distribuye. Quién utiliza los medios de que dispone nunca puede ser el máximo responsable del resultado. Como ha dicho en una entrevista en RAC1 el ex-secretario general de Economía y Conocimiento, Albert Carreras "Acusar Cataluña y Valencia es exactamente quitarse las pulgas de encima".
Bruselas marca un déficit en el Estado, y el Estado, por su estructura territorial, el reparte, mayoritariamente, a las Comunidades Autónomas. Con la mínima parte de déficit que se queda se permite, entre otros disparates, decretar una rebaja fiscal unos meses antes del 20D, sólo por motivos electorales, a pesar de la reiterada advertencia de la Comisión Europea de la inconveniencia de este medida.
Además, Carreras a recordado que, ciñéndonos directamente a lo que nos afecta a los catalanes, el Estado no ha reformado el modelo de financiación, lo que tenía que hacer antes del 2014, más que nada para actualizar los ingresos fiscales, y que Cataluña fue la primera en aplicar los recortes y ya no puede gastar menos.
En la misma línea se ha expresado en Cataluña Radio el actual secretario de Economía, Pedro Aragonés, matizando que las comunidades autónomas tienen que hacer todo el esfuerzo cuando tienen a su cargo los gastos más básicos.
En relación al déficit actual de Cataluña, Aragonés ha aclarado que la Generalitat aún tiene pendiente de cobrar la disposición adicional tercera del Estatuto, aparte de los impuestos de los catalanes que el Estado debe devolver por la liquidación de los ejercicios, desde 2014 .
O sea que, señor Montoro, no hace ningún favor pagando -al último respir- los farmacéuticos catalanes, ni "dejándonos" nuestro dinero vía el F.L.A. y, antes de decir lo que ha dicho recientemente, debería mirarse al espejo y preguntarse si no le puede caer la cara por tierra si dice esto en rueda de prensa.
Vea cómo, incluso la Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, le rebate sus argumentos para culpar a las autonomías, especialmente Cataluña, de la desviación del déficit público, y atribuye a la administración central ya la Seguridad Social la diferencia de 10.000 millones de euros respecto a las previsiones dictadas por Bruselas.
Piense que la caja no es su sino que es de todos y en el sueldo que todos le pagamos está la responsabilidad de gestionarla. Preguntes: ¿Quién incumple ante Europa y España?.

Bump: Estado de coerción

El Estado está desbocado. El gobierno del PP desquiciado. Esta semana, una vez más, su ministro de Hacienda Cristóbal Montoro nos ofrece de su puño y letra lo que un Estado centralista, con una pésima gestión en cualquiera de sus ministerios, puede hacer cuando le vienen mal dadas. El presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha reprobado al ministro las decisiones que está tomando en materia de control del gasto de las comunidades autónomas y lo ha acusado de tener una conducta que pone en riesgo el crecimiento social y económico de Cataluña. "Cataluña está en riesgo y eso tiene un nombre y un apellido, Cristóbal Montoro", ha afirmado el president Puigdemont en la clausura del XV Congreso de la Unión General de Trabajadores (UGT) de Cataluña.

EL vicepresident económico del Govern Oriol Junqueras, culpa abiertamente a Montoro de "cargar siempre contra los ciudadanos" y le ha advertido de que "no podemos cerrar un hospital, ni escuelas ni servicios sociales ni lo haremos". El líder de ERC sostiene, además, que las exigencias de Hacienda "son inaplicables".

La situación es la que es. Por lo que Puigdemont ha manifestado que las actuaciones del ministerio de Hacienda sobre el control del gasto de las comunidades autónomas no es el comportamiento de una persona sino de un sistema que pone en riesgo a todas las comunidades que están asfixiadas por unas medidas impuestas e inaceptables.

Si la Generalitat se niega a cumplir ese acuerdo, Montoro puede llevar a la práctica la amenaza de adoptar medidas “coercitivas” que dejó escrita en su carta. Es deplorable que un Estado que dice ser democrático haga siquiera mención de medidas de ese tipo que en general, se sustentan en la imposición de una sanción más que en la utilización de la propia violencia. Sin embargo, en última instancia se termina recurriendo a ejercer la fuerza cuando no se puede aplicar sanción, ya sea porque el sancionado se niega a su cumplimiento o por cualquier otro motivo de seguridad o prevención. Que parecen más medidas de un Estado de coacción.

El President Puigdemont ha manifestado que Cataluña no tiene ningún problema con las personas, con los ciudadanos del Estado español, sino con un gobierno que actúa de forma inaceptable. A la vez que ha hace mención que ha establecido contacto telefónico con los representantes del resto de autonomías españolas. Hablando con los presidentes de Aragón, Baleares, Comunidad Valenciana, Extremadura y Andalucía, para trasmitirles que Cataluña está al lado de sus ciudadanos. Para darles su apoyo y colaboración y hacer frente a esa norma injusta de reducción del déficit que el ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, exige a las comunidades.

A la vez que alentar a que una Cataluña que pueda disponer de las herramientas necesarias para legislar, de estructuras de Estado, podrá luchar contra la pobreza, combatir la precariedad laboral, sentar las bases de un modelo productivo y unas relaciones laborales de futuro con un tejido industrial que genere empleo de calidad, sin estar pendientes de este Estado de “coerción”, ¿o era “coacción”?...

J L Herrera Vega
Ciències de la Informació i de la Comunicació
El Comunicado

http://in.directe.cat/el-comunicado/blog/15703/estado-de-coercion

Bump:
Cita:
El Financial Times fa callar de nou els predicadors d’escenaris apocalíptics a Catalunya

L'aposta dels Estats Units per Barcelona deixa el president de la Cambra de Comerç nord-americana a Espanya sense arguments

Catalunya és la quarta regió europea en captació d’inversió el 2015. És una de les conclusions d’un informe de l’fDi Markets del ‘Financial Times’, el mateix institut que fa unes setmanes va dir que el Principat és el millor lloc del sud del continent on invertir-hi. Ho ha explicat el conseller d’Empresa, Jordi Baiget, durant una conferència a l’IESE. Entre els països que més aposten per Catalunya s’hi troben els Estats Units, un extrem que contradiu de manera rotunda la suposada fuga d’empreses nord-americanes que el president de la Cambra de Comerç dels d’EUA a l’Estat va anunciar el 2013 i que va aixecar tanta polseguera.
inversió diners euros bitllets economia
La quarta posició del rànquing és la millor mai assolida

El Financial Times fa callar així els qui prediquen escenaris apocalíptics al Principat amb dades. Per exemple, l’informe diu que Catalunya va rebre 5.224 milions d’euros l’any passat i que passa a ser la primera regió de l’Europa occidental continental. Les tres que van superar-la van ser només Escòcia, Anglaterra i Moscou. En només un any, l’escalada ha estat de dotze llocs i mai abans s’havia assolit un lloc tan alt al rànquing, iniciat el 2003, per sobre de regions holandeses, franceses, turques o bé irlandeses. Les dades confirmen
http://www.directe.cat/noticia/489849/el-financial-times-fa-callar-de-nou-els-predicadors-descenaris-apocaliptics-a-catalunya

----------------------

El Financial Times hace callar de nuevo los predicadores de escenarios apocalípticos en Cataluña

La apuesta de los Estados Unidos por Barcelona deja el presidente de la Cámara de Comercio estadounidense en España sin argumentos

Cataluña es la cuarta región europea en captación de inversión en 2015. Es una de las conclusiones de un informe de la fDi Markets del FT, el mismo instituto que hace unas semanas dijo que el Principado es el mejor lugar del sur del continente donde invertir. Lo ha explicado el conseller de Empresa, Jordi Baiget, durante una conferencia en el IESE. Entre los países que más apuestan por Cataluña se encuentran los Estados Unidos, un extremo que contradice de forma rotunda la supuesta fuga de empresas estadounidenses que el presidente de la Cámara de Comercio de los de EEUU en el Estado anunció en 2013 y que levantó tanta polvareda.
inversión dinero euros billetes economía
La cuarta posición del ranking es la mejor nunca alcanzada

El Financial Times acalla así los que predican escenarios apocalípticos en el Principado con datos. Por ejemplo, el informe dice que Cataluña recibió 5.224 millones de euros el año pasado y que pasa a ser la primera región de Europa occidental continental. Las tres que superarla fueron sólo Escocia, Inglaterra y Moscú. En sólo un año, la escalada ha sido de doce puestos y nunca antes se había alcanzado un lugar tan alto en el ranking, iniciado en 2003, por encima de regiones holandesas, francesas, turcas o irlandesas. Los datos confirman

Bump: El Financial Times fa callar de nou els predicadors d’escenaris apocalíptics a Catalunya

L'aposta dels Estats Units per Barcelona deixa el president de la Cambra de Comerç nord-americana a Espanya sense arguments

Catalunya és la quarta regió europea en captació d’inversió el 2015. És una de les conclusions d’un informe de l’fDi Markets del ‘Financial Times’, el mateix institut que fa unes setmanes va dir que el Principat és el millor lloc del sud del continent on invertir-hi. Ho ha explicat el conseller d’Empresa, Jordi Baiget, durant una conferència a l’IESE. Entre els països que més aposten per Catalunya s’hi troben els Estats Units, un extrem que contradiu de manera rotunda la suposada fuga d’empreses nord-americanes que el president de la Cambra de Comerç dels d’EUA a l’Estat va anunciar el 2013 i que va aixecar tanta polseguera.
inversió diners euros bitllets economia
La quarta posició del rànquing és la millor mai assolida

El Financial Times fa callar així els qui prediquen escenaris apocalíptics al Principat amb dades. Per exemple, l’informe diu que Catalunya va rebre 5.224 milions d’euros l’any passat i que passa a ser la primera regió de l’Europa occidental continental. Les tres que van superar-la van ser només Escòcia, Anglaterra i Moscou. En només un any, l’escalada ha estat de dotze llocs i mai abans s’havia assolit un lloc tan alt al rànquing, iniciat el 2003, per sobre de regions holandeses, franceses, turques o bé irlandeses. Les dades confirmen

http://www.directe.cat/noticia/489849/el-financial-times-fa-callar-de-nou-els-predicadors-descenaris-apocaliptics-a-catalunya

----------------------

El Financial Times hace callar de nuevo los predicadores de escenarios apocalípticos en Cataluña

La apuesta de los Estados Unidos por Barcelona deja el presidente de la Cámara de Comercio estadounidense en España sin argumentos

Cataluña es la cuarta región europea en captación de inversión en 2015. Es una de las conclusiones de un informe de la fDi Markets del FT, el mismo instituto que hace unas semanas dijo que el Principado es el mejor lugar del sur del continente donde invertir. Lo ha explicado el conseller de Empresa, Jordi Baiget, durante una conferencia en el IESE. Entre los países que más apuestan por Cataluña se encuentran los Estados Unidos, un extremo que contradice de forma rotunda la supuesta fuga de empresas estadounidenses que el presidente de la Cámara de Comercio de los de EEUU en el Estado anunció en 2013 y que levantó tanta polvareda.
inversión dinero euros billetes economía
La cuarta posición del ranking es la mejor nunca alcanzada

El Financial Times acalla así los que predican escenarios apocalípticos en el Principado con datos. Por ejemplo, el informe dice que Cataluña recibió 5.224 millones de euros el año pasado y que pasa a ser la primera región de Europa occidental continental. Las tres que superarla fueron sólo Escocia, Inglaterra y Moscú. En sólo un año, la escalada ha sido de doce puestos y nunca antes se había alcanzado un lugar tan alto en el ranking, iniciado en 2003, por encima de regiones holandesas, francesas, turcas o irlandesas. Los datos confirman

Última edición por Baliga-balaga; 09/04/2016 a las 00:44.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 10/04/2016, 20:08   #4962
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Som i serem//*//

Cita:
El dret a ser decidit des de Madrid

"L'ADN del procés: ni banderes, ni Koiné, això va de des d'on es prenen les decisions que afecten els catalans"
per Jofre Llombart 8 d' Abril 2016 a les 20.00 h

Després de la reunió de dijous entre PSOE, Podem i Ciutadans i de l'anunci de Podem que sotmetrà a votació interna el suport a aquest pacte a tres, només queden aquests escenaris:

Escenari 1: Les bases de Podem diuen sí a aquest pacte a tres.
Escenari 1.1: La direcció de Podem retira la proposta de referèndum per no frustrar el pacte a tres. No hi ha referèndum.
Escenari 1.2: La direcció de Podem no retira la proposta de referèndum. Ciutadans es nega a formar part del pacte a tres i es retira.
Escenari 1.2.1 El PSOE escull Podem i independentistes per arribar al govern. Sí que hi ha referèndum. (Només un petit apunt: Susana Díaz) Escenari 1.2.2 El PSOE passa de Podem: gran coalició PSOE, PP i Ciutadans. No hi ha referèndum.
Escenari 1.2.3. Noves eleccions. De moment, no hi ha referèndum.

Escenari 2: Les bases de Podem diuen no a aquest pacte a tres. Podem es retira de les negociacions.
Escenari 2.1: Noves eleccions. De moment, no hi ha referèndum
Escenari 2.2: Gran coalició PSOE, PP i Ciutadans. No hi ha referèndum.

En resum: dels quatre principals partits de l'estat, tres (PP, PSOE, C's) s'oposen a un referèndum i un (Podem), que només podrà governar si és en combinació amb dos dels altres tres, està disposat a renunciar-hi per assolir altres objectius. De moment, en la primera reunió entre Miquel Iceta i Xavier Domènech, la qüestió de la consulta ha quedat en un calaix. També és veritat que no tindria sentit que, després d'haver criticat l'independentisme per excloent, ara el futur del referèndum el decidissin dues formacions que, juntes, no arriben al 22% dels vots dels catalans i representen 27 dels 135 diputats al Parlament si ens atenem als resultats de les eleccions del 27 de setembre.

Iniciativa per Catalunya va saltar del vaixell del Pacte Nacional pel Dret a Decidir perquè es va considerar enganyada en considerar que el 27S no podia ser considerat ni un plebiscit ni un aval a la unilateralitat. Ara està negociant amb un partit, el PSC, que ja ha dit que Catalunya no té dret a ser consultada sobre si vol continuar formant part d'Espanya. Enlloc d'això s'està preparant un succedani en forma de referèndum de reforma constitucional que ja sap que ni políticament, ni jurídicament ni internacionalment pot ser equiparable a una consulta com l'escocesa o ni tan sols la del Quebec. Entre altres coses perquè Pedro Sánchez ha deixat clar que una nova constitució espanyola tampoc inclouria el dret a decidir dels catalans.

Però és que a més, de res serviria una entesa entre Iceta i Domènech si a Madrid no es posen d'acord Sánchez i Iglesias. És a dir, una entesa entre PSC i En Comú Podem no implica que n'hi hagi d'haver una entre PSOE i Podem. En canvi, tant si PSOE i Podem es posen d'acord com si no, el que hagi passat entre PSC i En Comú Podem (entesa o no) serà secundari si no irrellevant. I aquesta simple (i antiga) imatge de subordinació és el que millor descriu l'ADN del procés: ni banderes, ni Koiné, això va de des d'on es prenen les decisions que afecten els catalans.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/04/el_dret_a_ser_decidit_des_de_madrid_162208.php

-------------------------

El derecho a ser decidido desde Madrid

"El ADN del proceso: ni banderas, ni Koiné, esto va de desde donde se toman las decisiones que afectan a los catalanes"
por Jofre Llombart 8 de Abril 2016 a las 20.00 h

Tras la reunión del jueves entre PSOE, Podemos y Ciudadanos y del anuncio de Podemos que someterá a votación interna el apoyo a este pacto a tres, sólo quedan estos escenarios:

Escenario 1: Las bases de Podemos dicen sí a este pacto a tres.
Escenario 1.1: La dirección de Podemos retira la propuesta de referéndum para no frustrar el pacto a tres. No hay referéndum.
Escenario 1.2: La dirección de Podemos no retira la propuesta de referéndum. Ciudadanos se niega a formar parte del pacto a tres y se retira.
Escenario 1.2.1 El PSOE escoge Podemos e independentistas para llegar al gobierno. Sí hay referéndum. (Sólo un pequeño apunte: Susana Díaz) Escenario 1.2.2 El PSOE pasa de Podemos: gran coalición PSOE, PP y Ciutadans. No hay referéndum.
Escenario 1.2.3. Nuevas elecciones. De momento, no hay referéndum.

Escenario 2: Las bases de Podemos dicen no a este pacto a tres. Podemos se retira de las negociaciones.
Escenario 2.1: Nuevas elecciones. De momento, no hay referéndum
Escenario 2.2: Gran coalición PSOE, PP y Ciutadans. No hay referéndum.

En resumen: los cuatro principales partidos del estado, tres (PP, PSOE, C 's) se oponen a un referéndum y un (Podemos), que sólo podrá gobernar si es en combinación con dos de los otros tres, está dispuesto a renunciar -hay para alcanzar otros objetivos. De momento, en la primera reunión entre Miquel Iceta y Xavier Domènech, la cuestión de la consulta ha quedado en un cajón. También es verdad que no tendría sentido que, después de haber criticado el independentismo por excluyente, ahora el futuro del referéndum el decidieran dos formaciones que, juntas, no llegan al 22% de los votos de los catalanes y representan 27 de los 135 diputados al Parlamento si nos atenemos a los resultados de las elecciones del 27 de septiembre.

Iniciativa por Cataluña saltó del barco del Pacto Nacional por el Derecho a Decidir porque se consideró engañada al considerar que el 27S no podía ser considerado ni un plebiscito ni un aval a la unilateralidad. Ahora está negociando con un partido, el PSC, que ya ha dicho que Cataluña no tiene derecho a ser consultada sobre si quiere seguir formando parte de España. En lugar de ello se está preparando un sucedáneo en forma de referéndum de reforma constitucional que ya sabe que ni políticamente, ni jurídicamente ni internacionalmente puede ser equiparable a una consulta como la escocesa o ni siquiera la de Quebec. Entre otras cosas porque Pedro Sánchez ha dejado claro que una nueva constitución española tampoco incluiría el derecho a decidir de los catalanes.

Pero es que además, de nada serviría un entendimiento entre Iceta y Domènech si en Madrid no se ponen de acuerdo Sánchez y Iglesias. Es decir, un entendimiento entre PSC y En Común Podemos no implica que haya que haber una entre PSOE y Podemos. En cambio, tanto si PSOE y Podemos se ponen de acuerdo o no, lo que haya pasado entre PSC y en Común Podemos (entendida o no) será secundario si no irrelevante. Y esta simple (y antigua) imagen de subordinación es el que mejor describe el ADN del proceso: ni banderas, ni Koiné, esto va de desde donde se toman las decisiones que afectan a los catalanes.

Bump:
Cita:
Montoro o com fer-te mal tu mateix

«Que Montoro ha fracassat és una evidència. No ha reduït el dèficit ni ha complert cap de les prioritats que hom li reclamava. I ha generat una tensió atroç amb les autonomies, que cal recordar des de la seua perspectiva que també són estat»

El-ministre-dHisenda-espanyol-Cristobal-Montoro-x
El ministre d'Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro.

Per: Vicent Partal
07.04.2016 22:00

És un secret de domini públic que el ministre Montoro és un irresponsable. I no és pas una visió només fruit de l’animositat política –en el meu cas, ben evident. Fins i tot dins el govern espanyol, personatges com De Guindos estan espantats amb les actituds del seu col·lega, espantats fins al punt de cercar complicitats en els antípodes ideològics. Fa poques setmanes una de les típiques bombes de Montoro va haver de ser desarticulada ‘in extremis’ pel govern català, que va comptar amb el suport sorprenent d’una part del govern espanyol. No perquè sí ni per simpatia, sinó perquè la inconsciència del ministre espanyol, de fet, no arrossegava únicament la Generalitat de Catalunya, sinó el conjunt de l’estat espanyol.

La nova reacció autoritària de Montoro d’ahir respecte de les autonomies pel dèficit ha originat un altre incendi polític que, si no fos perquè el govern sencer es troba en això que en diuen ‘en funcions’, hauria provocat un ver cataclisme. Un alt càrrec del govern valencià comentava ahir que tenien la sensació que el ministre havia decidit de ‘tirar a matar contra tot allò que es mou’, perquè pensa que això d’estar al govern se li acaba i té la sensació d’haver fracassat. Déu n’hi do!

Que Montoro ha fracassat és una evidència. No ha reduït el dèficit ni ha complert cap de les prioritats que hom li reclamava. I ha generat una tensió atroç amb les autonomies, que cal recordar des de la seua perspectiva que també són estat. Ha centrifugat el deute cap a les comunitats, però ell s’ha quedat cada punt que Brussel·les rebaixava en la pressió de l’austeritat. I ha perseguit qualsevol intent assenyat de parlar de res. A la Generalitat Valenciana li encoloma el frau que ell mateix va consentir als seus amiguets del PP quan governava. Al govern català li impedeix d’augmentar els ingressos prohibint qualsevol actuació que es puga imaginar. I anar-hi anant. No som només nosaltres. Montoro ha aconseguit un gran èxit: que ni tan sols les comunitats autònomes regides pel PP estiguen contentes.

Perquè fins i tot els seus companys de partit han entès finalment allò que alguns ja denunciaven fa anys. Que Montoro aprofita la superioritat en termes constitucionals del govern espanyol sobre els governs autonòmics per a dificultar tant com siga possible que puguen governar. Els obliga a retallar serveis essencials mentre ell, des d’un govern que no té competències socials, va gastant i gastant en projectes absurds. El govern de l’estat no és responsable de la sanitat, ni de les escoles; en el cas català i basc, tampoc de la policia, ni de la majoria de polítiques socials. I tanmateix la major part de deute que es genera a l’estat el genera ell mateix.

La maniobra és tan evident i sàdica que aquesta setmana ha anat plena d’atacs i advertiments contra Montoro i la seua política, originats en terreny propi. L’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal, un organisme creat a instàncies del parlament europeu i la comissió, precisament per a vigilar l’estat, ha intervingut per defensar les autonomies i ha atacat Montoro, acusant-lo de deixar-les sense marge per a fer política i de dificultar-ne el funcionament per culpa d’un finançament sens dubte insuficient. També el Tribunal Suprem ha tombat els límits de dèficit que Montoro va imposar a les autonomies el 2013. I l’agència d’avaluació Moody’s ahir mateix blasmava la seua tasca públicament i amb contundència, i li recriminava fins i tot que no aplicàs les lleis.

Quin sentit té, tot plegat? Cap. A hores d’ara Espanya ja és conscient que, maltractant les autonomies, de fet maltracta l’estat. La jugada és una ruïna total per a ells mateixos. I, doncs, per què ho fan? La meua sensació –la tinc de fa temps– és que la gent de Rajoy no es creu això que diu la constitució que les autonomies ‘són’ estat. Per a ells, alimentats ideològicament en el substrat franquista, les autonomies encara ‘són’ l’enemic. I a l’enemic ni aigua… encara que tu mateix t’acabes morint de set.
http://www.vilaweb.cat/noticies/montoro-o-com-fer-te-mal-tu-mateix/

---------------------------

Montoro o cómo hacerte daño tú mismo

«Que Montoro ha fracasado es una evidencia. No ha reducido el déficit ni ha cumplido ninguna de las prioridades que se le reclamaba. Y ha generado una tensión atroz con las autonomías, que hay que recordar desde su perspectiva que también son estado »

El ministro de Hacienda español, Cristóbal Montoro.

Por: Vicent Partal
07/04/2016 22:00

Es un secreto a voces que el ministro Montoro es un irresponsable. Y no es una visión sólo fruto de la animosidad política -en mi caso, bien evidente. Incluso dentro del gobierno español, personajes como De Guindos están asustados con las actitudes de su colega, asustados hasta el punto de buscar complicidades en los antípodas ideológicos. Hace pocas semanas una de las típicas bombas de Montoro tuvo que ser desarticulada in extremis por el gobierno catalán, que contó con el apoyo sorprendente de una parte del gobierno español. No porque sí ni por simpatía, sino porque la inconsciencia del ministro español, de hecho, no arrastraba únicamente la Generalidad de Cataluña, sino el conjunto de España.

La nueva reacción autoritaria de Montoro de ayer respecto de las autonomías por el déficit ha originado otro incendio político que, si no fuera porque el gobierno entero se encuentra en eso que llaman 'en funciones', habría provocado un verdadero cataclismo. Un alto cargo del gobierno valenciano comentaba ayer que tenían la sensación de que el ministro había decidido de 'tirar a matar contra todo lo que se mueve', porque piensa que esto de estar en el gobierno se le acaba y tiene la sensación de haber fracasado . Ahí es nada!

Que Montoro ha fracasado es una evidencia. No ha reducido el déficit ni ha cumplido ninguna de las prioridades que se le reclamaba. Y ha generado una tensión atroz con las autonomías, que hay que recordar desde su perspectiva que también son estado. Ha centrifugado la deuda hacia las comunidades, pero él se ha quedado cada punto que Bruselas rebajaba en la presión de la austeridad. Y ha perseguido cualquier intento sensato hablar de nada. A la Generalitat le endilga el fraude que él mismo consintió a sus amiguitos del PP cuando gobernaba. Al gobierno catalán le impide aumentar los ingresos prohibiendo cualquier actuación que se pueda imaginar. Y ir yendo. No somos sólo nosotros. Montoro ha conseguido un gran éxito: que ni siquiera las comunidades autónomas regidas por el PP estén contentas.

Porque incluso sus compañeros de partido han entendido finalmente lo que algunos ya denunciaban hace años. Que Montoro aprovecha la superioridad en términos constitucionales del Gobierno sobre los gobiernos autonómicos para dificultar en lo posible que puedan gobernar. Los obliga a recortar servicios esenciales mientras él, desde un gobierno que no tiene competencias sociales, va gastando y gastando en proyectos absurdos. El gobierno del estado no es responsable de la sanidad, ni de las escuelas; en el caso catalán y vasco, tampoco de la policía, ni de la mayoría de políticas sociales. Y sin embargo la mayor parte de la deuda que se genera en el estado lo genera él mismo.

La maniobra es tan evidente y sádica que esta semana ha ido llena de ataques y advertencias contra Montoro y su política, originados en terreno propio. La Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal, un organismo creado a instancias del parlamento europeo y la comisión, precisamente para vigilar el estado, ha intervenido para defender las autonomías y ha atacado Montoro, acusándole de dejarlas sin margen para hacer política y de dificultar su funcionamiento por culpa de una financiación sin duda insuficiente. También el Tribunal Supremo ha tumbado los límites de déficit que Montoro imponer a las autonomías en 2013. Y la agencia de evaluación Moodys ayer mismo reprobado su labor públicamente y con contundencia, y le recriminaba incluso que no aplicaré las leyes .

¿Qué sentido tiene todo? Ninguno. A estas alturas España ya es consciente de que, maltratando las autonomías, de hecho maltrata el estado. La jugada es una ruina total para ellos mismos. Y, entonces, por qué lo hacen? Mi sensación -la tengo hace tiempo- es que la gente de Rajoy no se cree lo que dice la constitución que las autonomías 'son estado. Para ellos, alimentados ideológicamente en el sustrato franquista, las autonomías aún 'son' el enemigo. Y al enemigo ni agua ... aunque tú mismo acabas muriendo de sed.

Última edición por Baliga-balaga; 10/04/2016 a las 20:19.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 11/04/2016, 12:31   #4963
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 82
SmilePoints último año: 82
Reputación último año: 26
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Prou

El dret a decidir nomes volem votar i tenin dret els catalans
Gran Bretaña van votar inglesos ,galessos e irlandessos del nort? solament els escosesos
Canada van votar les atres provincies? solament els de la provincia de Quebec
Aviso a Organizadores   Citar
3 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (11/04/2016), Joan 1944 (12/04/2016), Marmesor (11/04/2016)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 11/04/2016, 23:24   #4964
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//L'autonomia que ens cal és la de Portugal//*//

Cita:
L'Espanya de la Complutense

"Conde va entrar i sortir de la presó amb una condemna benevolent, però mai no se li va passar pel cap canviar d'actitud"

per Salvador Cot 11 d' Abril 2016 a les 21.43 h

La reincidència de Mario Conde caracteritza, per si mateixa, l'essència del règim del 78. Conde va aconseguir, en només cinc anys, materialitzar un pelotazo en el sector farmacèutic que li va permetre assaltar un dels grans bancs espanyols. A partir d'aquí, aquest personatge va establir una connexió directa amb la Casa Reial espanyola -una estratègia clàssica a Madrid- que el legitimés i, de passada, el blindés davant qualsevol intent de fiscalitzar-li els comptes.

Però Mario Conde va ser massa ambiciós i va posar en perill l'equilibri de les elits madrilenyes, que es van sentir amenaçades per un nouvingut que no semblava tenir límits. A més, va bombejar diners del banc cap als seus comptes personals, com ha quedat clar darrerament. Conde va entrar i sortir de la presó amb una condemna benevolent, però mai no se li va passar pel cap canviar d'actitud. Al capdavall, Espanya era i va continuar essent el país on era més fàcil fer-se ric, tant se val si eren pelotazos o bombolles, galgos o podencos.

El cim social de Mario Conde es va materialitzar el 9 de juny de 1993, quan va ser investit doctor Honoris Causa per la Universitat Complutense de Madrid, pocs mesos abans que intervinguessin el banc que dirigia. La mateixa universitat que, anys després, ha investit Pablo Iglesias com a organitzadors de la nova esquerra espanyola. Dos productes molt diferents però que, de moment, comparteixen velocitat d'ascens.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/04/l_espanya_de_la_complutense_162347.php

---------------------

La España de la Complutense

"Conde entrar y salir de la cárcel con una condena benevolente, pero nunca se le pasó por la cabeza cambiar de actitud"

por Salvador Cot 11 de Abril 2016 a las 21:43 h

La reincidencia de Mario Conde caracteriza, por sí misma, la esencia del régimen del 78. Conde consiguió, en sólo cinco años, materializar un pelotazo en el sector farmacéutico que le permitió asaltar uno de los grandes bancos españoles. A partir de ahí, este personaje establecer una conexión directa con la Casa Real española -una estrategia clásica en Madrid- que legitimara y, de paso, el blindara ante cualquier intento de fiscalización le las cuentas.

Pero Mario Conde fue demasiado ambicioso y puso en peligro el equilibrio de las élites madrileñas, que se sintieron amenazadas por un recién llegado que no parecía tener límites. Además, bombear dinero del banco hacia sus cuentas personales, como ha quedado claro últimamente. Conde entrar y salir de la cárcel con una condena benevolente, pero nunca se le pasó por la cabeza cambiar de actitud. Después de todo, España era y siguió siendo el país donde era más fácil hacerse rico, no importa si eran pelotazos o burbujas, galgos o podencos.

La cumbre social de Mario Conde se materializó el 9 de junio de 1993, cuando fue investido doctor Honoris Causa por la Universidad Complutense de Madrid, pocos meses antes de que intervinieran el banco que dirigía. La misma universidad que, años después, ha investido Pablo Iglesias como organizadores de la nueva izquierda española. Dos productos muy diferentes pero que, de momento, comparten velocidad de ascenso.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 12/04/2016, 05:33   #4965
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
Ridículament desesperant

Salvador Cardús
11/04/2016 19:14

Segueix-me

El psiquiatre Paul Watzlawick, a How real is real (1976), explica que l’emperadriu Maria Teresa (1717-1780) -arxiduquessa d’Àustria i reina d’Hongria i Bohèmia, entre altres títols- va crear una alta condecoració al valor militar, l’Orde de Maria Teresa, vigent a Àustria fins passada la Primera Guerra Mundial i a Hongria fins ben bé al final de la Segona. La distinció es donava -Watzlawick diu que amb “una sublim inconseqüència”- als oficials que, prenent una iniciativa pròpia i desobeint les ordres superiors, aconseguien portar els seus soldats a una gran victòria. No cal dir que, si la iniciativa acabava malament, en lloc de la condecoració els oficials desobedients eren portats davant d’un tribunal militar... El psiquiatre d’origen austríac atribueix aquesta divertida i contradictòria condecoració al caràcter d’una nació que, quan les circumstàncies bèl·liques l’han posada en una situació de greu desavantatge, ha respost amb el lema següent: “La situació és desesperada, però no és seriosa”.

EL COMENTARI de Watzlawick m’ha transportat immediatament a la situació que estem vivint els catalans. Aquí també podem dir que la situació és desesperada, però que no és seriosa. Si més no, en el sentit que al gravíssim desafiament sobiranista Espanya hi segueix responent de manera gens seriosa, sovint de forma grotesca i gairebé sempre ridículament. De manera que l’estat espanyol encara desespera -i exaspera- més els catalans, en un cercle viciós -o virtuós, per als independentistes- de mai acabar. Des del cas de les imputacions per la celebració de la consulta popular del 9-N fins a l’anul·lació del decret de pobresa energètica, passant pels requeriments als ajuntaments i, en general, les suspensions i sentències del Tribunal Constitucional, amb el temps -i un cop acabat el conflicte- totes aquestes decisions judicials constituiran unes de les pàgines més absurdes i alhora més humorístiques de la història de la relació entre les nacions catalana i espanyola.

PERÒ, SOBRETOT, la nostra situació encara s’acosta més a la descrita per l’Orde de Maria Teresa. Aquí també estem davant de la necessitat de desobeir per tal d’acomplir la voluntat democràtica que s’expressa en la majoria parlamentària. La dificultat, tanmateix, es troba en el fet que només podem premiar la desobediència a condició d’aconseguir la gran victòria que es busca, perquè si no també acabarem davant d’un tribunal militar, però d’un altre exèrcit. Qui ho deia que havíem de ser com Àustria?

DE MOMENT, i mentre no arriba la gran desobediència final -que no pot ser altra que la d’obeir el nou ordenament jurídic que ens atorguem els catalans en un referèndum democràtic-, potser ens hauríem de limitar a aplicar aquell altre vell principi que, segons sembla, es va estendre entre els funcionaris de les colònies de les Índies per evitar complir les ordres d’impossible compliment que els arribaven de Felip II. Em refereixo al “se obedece, pero no se cumple”. Un principi que, segons alguns experts, es podria relacionar amb els drets derogats pel Decret de Nova Planta, amb l’antic “pase foral” de les diputacions basques, amb la “sobrecarta” navarresa o amb el dret de “nul·lificació” defensat per John C. Calhoun (1782-1850), pel qual els estats de la Unió tindrien el dret a desobeir una llei federal injusta. Els posicionaments del govern català d’aquesta darrera setmana davant de les pretensions del ministre Montoro de forçar més austeritat pressupostària o davant l’anul·lació del decret de pobresa energètica hi fan pensar: s’obeeix, però no es complirà. Anem pel bon camí.
http://m.ara.cat/opinio/Ridiculament-desesperant_0_1557444250.html

----
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 12/04/2016, 18:19   #4966
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
12/4: Imaginin que ho han d’explicar a un marcià

Vicenç Villatoro
11/04/2016 19:06

Segueix-me

Resulta que hi ha un problema, objectiu i evident. Posem per cas que hi ha gent que no pot pagar serveis bàsics com la llum i el gas, i els hi tallen. Resulta que algú hi troba una solució. Posem per cas, la Generalitat fa un decret perquè no es puguin tallar els serveis bàsics a les persones necessitades que acreditadament no ho poden pagar. Resulta que algú, sense negar el problema, exigeix que no s’apliqui la solució. Posem per cas, el govern espanyol denuncia el decret de la Generalitat al Constitucional perquè n’impedeixi l’aplicació. Tot i reconèixer el problema, vol evitar que s’apliqui la solució, i no ho argumenta dient que no és bona o que en té una de millor, sinó dient que ho ha arreglat algú a qui no li tocava fer-ho. Creu que és ell i no pas l’altre qui ho hauria de solucionar. Però ell no proposa res, només es carrega el que fa l’altre. No diu: com que em toca a mi, jo ho solucionaré. Diu: com que em toca a mi, no deixaré que ho solucioni l’altre. I no fa res. Val més continuar tenint el problema que no pas que el solucioni algú a qui figura que no li toca. El marcià, si l’hi expliquen, al·lucina. Potser preguntarà: ¿això de la política s’ho han inventat vostès per solucionar problemes o per crear-ne?
http://m.ara.cat/opinio/dabril-Imaginin-que-dexplicar-marcia_0_1557444241.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Plataforma
Habitaciones Les Corts
Antiguo 12/04/2016, 20:45   #4967
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Bon Cop de Falç! //*//

Cita:
I el referèndum?

Vicent Sanchis

Podem no
fa bandera
del referèndum dels catalans

“Ni en vam parlar”, del referèndum, reconeix Pablo Iglesias, definitivament. No en van parlar en la reunió tripartida amb Ciutadans i el PSOE. Com n'havien de parlar? Les qüestions “fonamentals” són unes altres. Sobretot, l'“economia”. Aquí els pica i aquí els cou. Cap persona amb un dit de front pot dubtar-ho. Si el PSOE i Podem arribessin a un acord –que no hi arribaran–, l'eufemístic “dret a decidir” dels catalans quedaria supeditat al deure constitucional. És a dir, al dret a decidir –el dret de debò– de tots els espanyols. No hi ha més cera que la crema. I en crema de tots els colors. Tot això, si parlem de Podem i del PSOE, perquè si pel mig hi ha Ciutadans, el drama encara és més agre. Podem no fa bandera del referèndum dels catalans quan arriba l'hora de la veritat, però Albert Rivera i tropa auxiliar sí que en fan. A la inversa. Precisament ells hi són perquè no n'hi hagi. Ells es justifiquen per evitar-lo. Tot això ja se sabia. I si ja se sabia, per a què tanta traca? Els uns i els altres han muntat una festa carregada de reunions, declaracions, faristols i més fum que no porta enlloc. Que no porta enlloc els catalans. La pena de tot plegat és que encara hi haurà votants, al País Valencià, a Euskadi i, encara pitjor, a Catalunya, que se'ls creuran. La “confluència” catalana de Podem tornarà a presentar-se a eleccions amb l'estendard del dret a decidir ben estès. I els votaran. I anar-hi anant, amb mitges veritats i la gran mentida com a bandera “de enganche”. Auxili!
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/957457-i-el-referendum.html

-----

Y el referéndum?

Vicent Sanchis

podemos no
hace bandera
del referéndum de los catalanes

"Ni hablamos", del referéndum, reconoce Pablo Iglesias, definitivamente. No hablaron en la reunión tripartita con Ciudadanos y el PSOE. Como habían de hablar? Las cuestiones "fundamentales" son otras. Sobre todo, la "economía". Aquí los pica y aquí los cuece. Ninguna persona con un dedo de frente puede dudarlo. Si el PSOE y Podemos llegaran a un acuerdo -que no arribaran-, el eufemístico "derecho a decidir" de los catalanes quedaría supeditado al deber constitucional. Es decir, el derecho a decidir -el derecho de verdad- de todos los españoles. No hay más cera que la crema. Y en crema de todos los colores. Todo ello, si hablamos de Podemos y del PSOE, porque si por medio hay Ciudadanos, el drama es aún más agrio. Podemos no hace bandera del referéndum de los catalanes cuando llega la hora de la verdad, pero Albert Rivera y tropa auxiliar sí hacen. En la inversa. Precisamente ellos están porque no los haya. Ellos se justifican por evitarlo. Todo esto ya se sabía. Y si ya se sabía, para qué tanta traca? Unos y otros han montado una fiesta cargada de reuniones, declaraciones, atriles y más humo que no lleva a ninguna parte. Que no lleva a ninguna parte los catalanes. La pena de todo esto es que todavía habrá votantes, en Valencia, en Euskadi y, peor aún, en Cataluña, que se les creerán. La "confluencia" catalana de Podemos volverá a presentarse a elecciones con el estandarte del derecho a decidir bien extendido. Y los votarán. Y ir yendo, con medias verdades y la gran mentira como bandera "de enganche". Auxilio!

Bump:
Cita:
Don Mario

Xevi Sala - xsala@elpuntavui.cat
“A l'altra banda de les reixes ja deuen fer cua els futurs companys de cel·la disposats a besar-li la mà

Tothom que vulgui entendre com ha funcionat de debò l'Estat espanyol durant la suposada esplendidesa democràtica i econòmica dels anys vuitanta i noranta, en farà prou llegint el llibre autobiogràfic de Mario Conde: Memorias de un preso. Que el llibre més brillant del banquer més fulgurant acabi essent el relat novel·lat de la seva estada a l'hotel dels pobres és la metàfora perfecta del cul-de-sac d'un sistema polític i financer que per rehabilitar-se s'hauria d'asseure a si mateix al banc dels acusats. El llibre del banquer que ballava sevillanes és tota una exhibició impúdica de la capacitat que tenen els poderosos de mantenir els seus privilegis fins i tot a la garjola. Ben mirat, res de nou si no fos perquè el personatge ho explica desinhibidament en primera persona i revela que, ja des del primer dia de la condemna, els altres presos se li adreçaven anomenant-lo respectuosament “Don Mario”. Ahir Conde va tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, ara acusat de blanqueig de diners, i a l'altra banda de les reixes ja deuen fer cua els futurs companys de cel·la disposats a besar-li la mà. L'home que conqueria cadires als consells d'administració va fracassar el 2012 en l'intent d'aconseguir un escó al Parlament de Galícia, la cadira definitiva si persegueixes la glòria política després de perdre la bona estrella en els negocis. Aleshores Conde, l'aspirant a polític professional, va apuntar-se a l'exercici fàcil d'atacar el nacionalisme català en defensa de la tribulada pàtria espanyola. I aquí el tenim ara, el defensor de la pàtria acusat de repatriar diners amagats a Suïssa, el tertulià que es blanquejava les dents per anar als platós, presumptament implicat en una trama que blanquejava diners. Tot just la setmana passada Conde sortia a la tele per defensar l'existència dels paradisos fiscals i proposar que l'Estat espanyol creés el seu de propi a les illes Canàries. Ignorava que dies després la seva detenció serviria per fer ombra a l'escàndol que vincula el ministre d'Indústria José Manuel Soria amb els papers de Panamà. Soria, fill de Las Palmas.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/957468-don-mario.html

------------

Don Mario

Xevi Sala - sala@elpuntavui.cat

"Al otro lado de las rejas ya deben hacer cola los futuros compañeros de celda dispuestos a besarle la mano"

Todo el que quiera entender cómo ha funcionado de verdad España durante la supuesta esplendidez democrática y económica de los años ochenta y noventa, hará bastante leyendo el libro autobiográfico de Mario Conde: Memorias de un preso. Que el libro más brillante del banquero más fulgurante acabe siendo el relato novelado de su estancia en el hotel de los pobres es la metáfora perfecta del callejón sin salida de un sistema político y financiero que para rehabilitarse se debería sentarse a sí mismo en el banquillo. El libro del banquero que bailaba sevillanas es toda una exhibición impúdica de la capacidad que tienen los poderosos de mantener sus privilegios incluso rejas. Bien mirado, nada nuevo si no fuera porque el personaje lo explica desinhibidamente en primera persona y revela que, ya desde el primer día de la condena, los otros presos se le dirigían llamándolo respetuosamente "Don Mario". Ayer Conde volvió a recibir la visita de la Guardia Civil, ahora acusado de blanqueo de dinero, y en el otro lado de las rejas ya deben hacer cola los futuros compañeros de celda dispuestos a besarle la mano. El hombre que conquistaba sillas en los consejos de administración fracasó en 2012 en el intento de conseguir un escaño en el Parlamento de Galicia, la silla definitiva si persigues la gloria política tras perder la buena estrella en los negocios. Entonces Conde, el aspirante a político profesional, se apuntó al ejercicio fácil de atacar el nacionalismo catalán en defensa de la atribulada patria española. Y aquí lo tenemos ahora, el defensor de la patria acusado de repatriar dinero escondido en Suiza, el tertuliano que se blanqueaba los dientes para ir a los platós, presuntamente implicado en una trama que blanqueaba dinero. Apenas la semana pasada Conde salía en la tele para defender la existencia de los paraísos fiscales y proponer que España creara su propio en las islas Canarias. Ignoraba que días después su detención serviría para hacer sombra al escándalo que vincula el ministro de Industria José Manuel Soria con los papeles de Panamá. Soria, hijo de Las Palmas.

Última edición por Baliga-balaga; 12/04/2016 a las 20:54.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 13/04/2016, 16:41   #4968
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 82
SmilePoints último año: 82
Reputación último año: 26
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

11 d' abril 1993

Mor assassinat el jove valencià nacionalista d 'esquerres Guillem Agulló i Salvador Nascut a Burjassotel 1974
Essent un adolescent ja es feia amb els cercles independentistesi esquerrans Posteriorment passà a militar fins la seva mort per apunylament , a l'organizacio MAULETS El judici dut a terme al any 1995 nomes conmná a un a 14 anys i sortí abans de 4 anys i es presente a leccions en grups de extrema dreta
NI OLVIDEM NI PERDO
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (13/04/2016), Joan 1944 (13/04/2016), Marmesor (18/04/2016), Pretoriano (23/04/2016)
Antiguo 13/04/2016, 17:52   #4969
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:
El buit del buit

per Ramón Cotarelo
12 d' Abril 2016 a les 19.48 h

El buit de poder és una condició endèmica espanyola perquè, quan no hi ha buit, tampoc no hi ha poder. A Espanya no hi ha res ni funciona res, si no són les organitzacions de delinqüents, des de les xarxes de tràfic de dones fins als partits polítics formats per presumptes malfactors i les burocràcies corruptes. L'única diferència entre el govern en plenes facultats, que no feia res, i el govern en funcions, que encara fa menys, és que aquest últim, a més, s'ha declarat en rebel·lia i es nega a passar comptes al Parlament. El Congrés ja pot demanar la compareixença del ministre Soria pels papers de Panamà. Abans compareixerà al Parlament de Panamà. O al de Mart.

Segons tots els parers, és possible que aquest govern de la dreta ultramuntana guanyi les properes eleccions amb una majoria folgada, un cas únic en la història de masoquisme col·lectiu. Persones que voten qui els menysprea, els explota i els exhaureix. Incomprensible, però cert. És molt possible que hi hagi quatre anys més de corrupció, de saqueig, de sobresous, de fatxenderia espanyolista, de llei mordassa i franquisme per tot arreu. És força possible que el país segueixi paralitzat a expenses de l'absoluta incompetència d'aquests governants. I també és prou possible que la "gran nació" de Rajoy segueixi sense pintar res en els escenaris internacionals.

Davant d'aquest govern no hi ha oposició; no hi ha un terreny comú entre els altres tres partits institucionals des del qual s'hi oposin. Els tres mosqueters amb un mandat claríssim de constituir un govern com sigui han fracassat en el seu afany. Els mateixos que reien dels catalans perquè no formaven govern arran de les eleccions de 27 de setembre es troben ara en la mateixa situació, però amb pitjors perspectives i una evident manca de capacitat per resoldre-la. S'intercanvien acusacions, no proposicions. Com el govern al qual s'oposen, tampoc serveixen per a res.

En aquest moment, l'única oposició real que hi ha al govern en funcions és Catalunya. L'únic territori que marca distàncies i té a ratlla el nacionalisme espanyol és Catalunya. Les relacions entre el govern de l'Estat i la Generalitat no només són inexistents sinó d'oberta confrontació... per part del govern central. Rajoy arriba a Catalunya i no s'entrevista amb el president de la Generalitat, que és tan Estat com ell, sinó que es limita a proferir amenaces en to apocalíptic i ximpleries en clau castissa. Com si això fos el backyard del decrèpit imperi espanyol.

Per la resta, a Catalunya, com a única oposició del règim de la dreta neofranquista, li és igual que el govern de l'Estat estigui en mans de la dreta o de l'esquerra en la mesura que les dues són nacionalistes espanyoles, i contràries no només a la secessió de Catalunya sinó a la simple idea d'un referèndum consultiu, no vinculant, per tal d'aplicar el principi democràtic. Només Podemos sembla acceptar la idea d'un referèndum català i no està clar en quins termes.

Essent l'únic contrapoder real al govern de l'Estat, la Generalitat no pot esperar ajuda de cap altra part.Ans al contrari, retrets, crítiques i amenaces, o simples provocacions, com sol passar a les xarxes, on s'hi aboca el major percentatge de catalanofòbia imaginable. Només pot comptar amb les pròpies forces, les seves institucions, la seva societat civil i la seva gent. I amb la simpatia que pugui despertar en la comunitat internacional pel seu caràcter obert, democràtic i pacífic.

La minoria nacional catalana a Espanya té dret d'autodeterminació digui el que digui el Tribunal Constitucional espanyol i totes les autoritats de l'Estat, però cap govern espanyol en permetrà el seu exercici. Essent una minoria nacional estructural en el conjunt de l'Estat, no pot esperar que funcioni en el seu cas el principi democràtic, perquè els catalans mai no seran una majoria dins d'Espanya i no els arribarà la solidaritat de cap de les parts que extreuen beneficis de la subjugació català.

Per això, el millor que pot fer és aprofitar aquest buit de poder que hi ha a Espanya per tirar endavant el seu full de ruta i procedir a la desconnexió el més aviat possible.
http://www.mon.cat/cat/notices/2016/04/el_buit_de_poder_es_condicio_endemica_espanyola_perque_quan_no_hi_ha_buit_tampoc _hi_ha_poder._a_es_162398.php

---
Aviso a Organizadores   Citar
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 13/04/2016, 18:08   #4970
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 82
SmilePoints último año: 82
Reputación último año: 26
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Catala i prou

El senyor Rabell dio al Parlament que posar el català com a u´nic idioma oficial de Catalunya es de racistes El catal'a llengua propia del nostre pais ha de tenior els mateixos drets qu'e te l 'espanyol a España ,l'alemany a Alemania el francés a Francia
QUI TE POR DE LA LLENGUA
Aviso a Organizadores   Citar
5 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (14/04/2016), Joan 1944 (13/04/2016), Marmesor (14/04/2016), Pretoriano (23/04/2016), Stylxxx (13/04/2016)
Antiguo 14/04/2016, 07:51   #4971
redone
avatar_
Fecha Registro: jun 2009
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 4
Colaboración: 1
icon

facil

El que la impone, no?
Deberia se libre la eleccion de una lengua
en el caso del español la han elegido mas de 300.000.000 personas
sabes por estos lares un caso similar?
En EEUU parece que se han dado cuenta

Por el mar corren las liebre, por el mar corren las liebre
por el monte las sardinas tralara
por el monte las sardinas tralara
memondomemondomemondo




Cita:
Iniciado por hotmail2866 Ver Mensaje
El senyor Rabell dio al Parlament que posar el català com a u´nic idioma oficial de Catalunya es de racistes El catal'a llengua propia del nostre pais ha de tenior els mateixos drets qu'e te l 'espanyol a España ,l'alemany a Alemania el francés a Francia
QUI TE POR DE LA LLENGUA
Aviso a Organizadores   Citar
Un forero ha dado un SmilePoint a redone por este mensaje
Pretoriano (23/04/2016)
Antiguo 14/04/2016, 13:43   #4972
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// La nostra sentència: INDEPENDÈNCIA!!! //*//

Cita:
14/4: Cada dia volen prohibir més coses

Vicenç Villatoro
13/04/2016 19:32

Segueix-me

En els règims autoritaris, la llista de les coses prohibides és molt llarga. Recordo els temps de la infantesa, en el tardofranquisme, on era inacabable la relació de les coses que no es podien fer. En canvi, les democràcies tendeixen a prohibir-ne molt poques. Espanya ha fet una democràcia sobre una cultura democràtica escassa -recordem allò que es deia avui fa vuitanta-cinc anys, que es construïa una república sense republicans- i potser per això hi ha una pulsió prohibicionista permanent. Sobretot en la reacció davant del cas català, s’ha anat allargant la llista de les coses prohibides, de les coses que no es poden fer, negades per la llei o per l’exercici dels poders. Un gag de l’Empar Moliner a la televisió ha fet reviscolar aquesta pulsió de prohibir. Cada divendres, la roda de premsa del consell de ministres dedica una estona a allargar la llista de les prohibicions. Una democràcia amb tanta tendència a la direcció prohibida és una democràcia fràgil, recelosa de la llibertat, partidària de la cuirassa i de la mordassa. Davant d’aquesta Espanya, el lema del Maig Francès “Prohibit prohibir” no és una consigna antisistema, és una reivindicació urgent, moderada i assenyada. Per favor, parin de prohibir una estona.
http://m.ara.cat/opinio/Vicenc-Villatoro-14-abril-dia-prohibir_0_1558644134.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Laia Forner
Pamela Puin
Antiguo 14/04/2016, 15:04   #4973
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 82
SmilePoints último año: 82
Reputación último año: 26
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

Habia una vez un circo

El ministre Jorge Fernádez va condecorar fa dies a una Verge amb la medalla al merit policiac
Ara le dona a Paco Maruhenda
Aviso a Organizadores   Citar
6 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (14/04/2016), Joan 1944 (15/04/2016), Marmesor (14/04/2016), Pretoriano (23/04/2016), sirius (14/04/2016), Tunel (16/04/2016)
Antiguo 14/04/2016, 18:09   #4974
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Ara és l'hora //*//

Cita:
Carpanta inconstitucional

Francesc Canosa

13/04/2016 19:10

Si ets pobre no ho pots ser. És inconstitucional. Envaeix competències. És il·legal. És el que diu el Tribunal Constitucional prohibint el decret de pobresa energètica de la Generalitat. El govern espanyol toca la pandereta: “Si algún día clavelitos no lograra poderte traer, no te creas que ya no te quiero, es que no te los pude coger”. Per a ells ser pobre català és discriminatori respecte a la resta d’espanyols. O clavelitos per a tots, o res. Els clavells amorosos podrien ser una solució d’estat. Segons els professionals vegetals també serveixen per netejar “el enfriamiento del estómago”. Nyam-nyam.

UN DIA LA GENT es fotia clavells, amanides de cartró i bistecs de farigola. Mentre els nens nord-americans llegien Superman els d’aquí endrapaven Carpanta. Aquell homenet de tebeo amb nas de cogombre, patilles de ganivet i boca de canya de pescar pollastres imaginaris. Carpanta era el símbol de la postguerra. L’estat de la gana. L’única arma de destrucció massiva que hauria pogut rebentar el franquisme. Davant de l’autoinsuficiència del règim la gent va respondre amb l’autosuficiència. Hi va haver un moment que el mercat negre era superior al real. Carpanta era el Superman de la supervivència. Ho va saber dibuixar el seu gran creador: Josep Escobar. De fet, ja ho va veure abans.

QUAN ESCOBAR TENIA SIS ANYS, va néixer la Mancomunitat. El quilòmetre zero de la Catalunya estat i de l’estat del benestar al segle XX. 6 d’abril de 1914. Ara fa 102 anys. El primer que van haver d’afrontar és la pobresa. Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social eren un 26,3% de la despesa total de la Mancomunitat: la primera partida en importància. De 1914 a 1923 tenia al seu càrrec 2.070 malalts pobres i 5.448 nenes i nenes acollits a les maternitats i cases d’expòsits. Es van transferir asils, hospitals i cases de maternitat... a tot Catalunya. I multipliqueu-ho per mil amb mil camps més: les pensions a treballadors; les assegurances a infants asilats; les borses de treball municipals; el primer servei català de salut pública... L’estat espanyol no feia res.

Entre 1920 i 1924 la beneficència, la sanitat i l’acció social eren un 26,3% de la despesa total de la Mancomunitat: la primera partida en importància

Com escriuen els homes de la Mancomunitat als seus informes de tristesa: “Les coses estatals porten el segell de la infàmia i de la maledicció”, perquè “tot l’esforç de vèncer la política vella d’Espanya, renovant-la i regenerant-la, ens ha fallat”. Un estat en contra. Conclusió: “Volem per a Catalunya un cos d’estat”, va dir el president Enric Prat de la Riba. Perquè allò era un estat de clavells.

ARA FA 85 ANYS també es van veure clavells. 14 d’abril de 1931: arriba la República. L’alegria, com l’amor, no permet menjar. Escobar, que ja era dibuixant de revistes, també ho va veure. A què va haver de fer front la Generalitat budell buit? A la pobresa. La dictadura de Primo de Rivera deixa més del 30.000 barraquistes. Barcelona és Barracòpolis. Atur, malalties, focus de tristeses... I multipliqueu els que van arribant: “Tota aquesta gent que ha vingut perquè al seu país no podien menjar”. La immigració del clavell. El 1932 la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona amb unes arques teranyina destinen més d’un milió de pessetes només als que no tenen feina. El 1933, segons la Borsa de Treball de la Generalitat, hi ha a Barcelona uns 30.000 obrers a l’atur (un 90% venien de la resta d’Espanya). No es donen clavells. Es donen ajudes, habitatges, assistència sanitària; formació...

EL 2016 s’ha progressat molt. L’estat espanyol no deixa ni que la Generalitat ajudi les famílies catalanes que no tenen força per viure. La solució només passa per alimentar-se amb la Constitució. Immenjable. Indigestible. Impaïble. I si tens mal de panxa i has d’anar al metge la culpa serà de la Generalitat, que incrementarà el dèficit. I si vius és perquè vols. Pots ser un vegetal: qui dia passa, clavell empeny.
http://m.ara.cat/opinio/Francesc-Canosa-Carpanta-inconstitucional_0_1558644128.html

---

Bump:
Cita:
Madrid preocupat

Carles Sabaté - csabate@elpuntavui.cat

Falta de acord, inassumible, incompliment... són paraules emprades pel vicepresident Junqueras en la seva carta al ministre Montoro per argumentar-li el que ja li va advertir més planerament la setmana passada: “Si vol tancar un hospital, ho haurà de fer ell.”
“Ara que comencem a marxar-ne, l'Estat no para de convocar consellers per escoltar-nos

Sembla que ara que alguns ministres ja es veuen a la línia de sortida s'han decidit a convocar consellers catalans. És com si ara es veiessin alliberats per fer la feina i per convocar les comunitats autònomes díscoles. El mateix Rajoy s'avé a veure's amb Puigdemont; Méndez de Vigo rep avui Ruiz per saber per què Ensenyament no farà la revàlida al batxillerat i per justificar els 39 casos que ha autoritzat que rebin l'educació en castellà; Comín va assistir ahir al consell territorial de Salut per pactar una sortida al decret d'Infermeria, després que Catalunya decidís la seva pròpia regulació; divendres hi haurà Consell de Política Fiscal i Financera, amb l'anticonstitucional d'Exteriors Romeva encapçalant la delegació catalana...

Tot sembla indicar que Madrid està més preocupat per la revolta catalana, o per la revolta d'autonomies fins ara dòcils com el País Valencià. O potser és que han vist que cal fer feina i abordar els problemes abans que aquests els devorin. Els ha costat assumir que governar en funcions implica també resoldre problemes i afrontar-los, més que limitar-se a centrifugar les culpes del dèficit i de tots els mals que afecten l'Estat.

L'absència d'un nou govern a Madrid, la impossibilitat –de moment– d'arribar a un acord entre els partits polítics espanyols, la necessitat de fer veure que tots han fet tot allò que han pogut per no haver de repetir eleccions, la tossuderia dels catalans d'anar marxant d'Espanya... sembla haver convençut alguns ministres que calia fer alguna cosa. O pel cap baix, que ho sembli.

Fa avui 85 anys es va proclamar la “República catalana integrada com a estat en la federació Ibèrica”, que va cridar Macià. Ara són anys d'e-mails, com s'està pactant la trobada Rajoy-Puigdemont, però l'esperit continua essent el de l'Avi.
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/958158-madrid-preocupat.html

------------

Madrid preocupado

Carlos Sabaté - sabaté@elpuntavui.cat

Falta de acuerdo, inasumible, incumplimiento ... son palabras empleadas por el vicepresidente Junqueras en su carta al ministro Montoro para argumentarse le lo que ya le advirtió más llanamente la semana pasada: "Si quiere cerrar un hospital, deberá hacerlo él. "

"Ahora que empezamos a marcharse, el Estado no para de convocar consejeros para escucharnos
Parece que ahora que algunos ministros ya se ven en la línea de salida se han decidido a convocar consejeros catalanes. Es como si ahora se vieran liberados para hacer el trabajo y para convocar las comunidades autónomas díscolas. El propio Rajoy se aviene a verse con Puigdemont; Méndez de Vigo recibe hoy Ruiz para saber por qué Enseñanza no hará la reválida al bachillerato y para justificar los 39 casos que ha autorizado que reciban la educación en castellano; Comín asistió ayer al consejo territorial de Salud para pactar una salida al decreto de Enfermería, después de que Cataluña decidiera su propia regulación; viernes habrá Consejo de Política Fiscal y Financiera, con el anticonstitucional de Exteriores Romeva encabezando la delegación catalana ...
Todo parece indicar que Madrid está más preocupado por la revuelta catalana, o por la revuelta de autonomías hasta ahora dóciles como Valencia. O quizás es que han visto que hay que trabajar y abordar los problemas antes de que éstos los devoren. Les ha costado asumir que gobernar en funciones implica también resolver problemas y afrontarlos, más que limitarse a centrifugar las culpas del déficit y de todos los males que afectan al Estado.
La ausencia de un nuevo gobierno en Madrid, la imposibilidad -de momento- de llegar a un acuerdo entre los partidos políticos españoles, la necesidad de hacer ver que todos han hecho todo lo que han podido para no tener que repetir elecciones, la tozudez de los catalanes que ir marchando de España ... parece haber convencido a algunos ministros que había que hacer algo. O por lo menos, que lo parezca.
Hace hoy 85 años se proclamó la "República catalana integrada como estado en la federación Ibérica", que llamó Macià. Ahora son años de e-mails, como se está pactando el encuentro Rajoy-Puigdemont, pero el espíritu sigue siendo el del Abuelo.

Última edición por Baliga-balaga; 14/04/2016 a las 19:36.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 15/04/2016, 14:56   #4975
hotmail2866
avatar_
Fecha Registro: abr 2013
Mensajes último año: 82
SmilePoints último año: 82
Reputación último año: 26
Expes publicadas: 42
Colaboración: 3
icon

El Catatalá

El catalá ès la 7ª llengua en relació amb les llenguas oficials de la Unió Europea
I aixo sent un pais opromit
Aviso a Organizadores   Citar
6 foreros han dado SmilePoints a hotmail2866 por este mensaje
Baliga-balaga (15/04/2016), Joan 1944 (16/04/2016), Marmesor (15/04/2016), Pretoriano (23/04/2016), Stylxxx (16/04/2016), Tunel (16/04/2016)
mi-mensajex Perfiles Destacados de Chicas - Publicidad
Antiguo 16/04/2016, 10:29   #4976
Joan 1944
avatar_
Fecha Registro: jul 2012
Mensajes último año: 10
SmilePoints último año: 40
Reputación último año: 2
Expes publicadas: 3
Colaboración: 1
icon

Cita:
Iniciado por hotmail2866 Ver Mensaje
El catalá ès la 7ª llengua en relació amb les llenguas oficials de la Unió Europea
I aixo sent un pais opromit
Vaig estar parlant amb un Italia de Roma, parla millor que jo el Catalá, diu, si vols carda amb catalanas tens de parla catala,

emotic_
C.I.
Aviso a Organizadores   Citar
4 foreros han dado SmilePoints a Joan 1944 por este mensaje
Baliga-balaga (17/04/2016), hotmail2866 (17/04/2016), Pretoriano (23/04/2016), Stylxxx (16/04/2016)
Antiguo 17/04/2016, 10:48   #4977
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! //*//

Cita:
1996-2016: José Mari, ‘contigo empezó todo’

Carles Capdevila
17/04/2016 01:30

Segueix-me

2016 ÉS UN ‘ANNUS HORRIBILIS’ per a l’estat espanyol. Fa aigües. Sense govern des de fa mesos, encallat. Ha hagut de dimitir un ministre i es confirma que justiciers com Manos Limpias, als quals s’havia emparat i rigut les gràcies quan perseguien Pepe Rubianes, per exemple, són uns feixistes extorsionadors. Això no s’aguanta per enlloc.

El 2016 recull els fruits que es van començar a sembrar el 1996, quan Aznar va conquerir el govern (via Majestic, per cert). José Mari va desenterrar el franquisme sociològic que dissimulava, va desacomplexar-lo, va crispar la societat al límit, va convertir la catalonofòbia en un mètode de recaptació de vots fàcils, ens va ficar en una guerra injusta i va mentir indignament fins a l’últim minut de mandat. Va ser substituït per Zapatero, que va confirmar que presumir de talanteno vol dir que el tinguis i que es pot apel·lar a l’Espanya federal i viure’n sense fer res perquè existeixi. Va negar la crisi de manera patètica, va obeir Merkel amb nocturnitat i va fugir per la porta del darrere deixant pas a Rajoy, aquell home que amb unes caixes de cartró i la seva cara habitual de no-sé-què-hi-faig-aquí havia començat la recollida de signatures contra l’Estatut.

El govern Rajoy ha combinat mala fe i incompetència de forma magistral. Ús i abús dels instruments de l’Estat, retallada de drets, ministres incendiaris com Wert i perillosos com Fernández Díaz, atacs a signes de progrés com les energies renovables, clientelisme... I una estratègia bumerang: pensar que desacreditarien l’independentisme buscant -i trobant, això sí- la corrupció catalana -i en algun cas inventant-se-la-, quan el PP és el partit de la història amb més escàndols propis.

En fi, que aquí i així ens trobem. José Mari,contigo empezó todo. I pinta que la descomposició continuarà.
http://m.ara.cat/opinio/Jose-Mari-contigo-empezo-todo_0_1560444003.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 17/04/2016, 16:06   #4978
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Donec Perficiam//*//

Cita:
Ignorancia histórica e hipocresía

Semana de historia reciente. De historia viva. Este pasado jueves se conmemorado una de las efemérides más importantes de la historia contemporánea de España, la proclamación de la Segunda República Española. El resultado de las elecciones del 12 de abril de 1931 dio la victoria a las fuerzas republicanas en la mayoría de las grandes ciudades, y adquirió de este modo un carácter de plebiscito contra la monarquía. Ante esta situación, el rey Alfonso XIII renunció a la Corona, abandonó España y el 14 de abril se proclamó la República. El nuevo régimen se mostraba, a los ojos de gran parte de la población española, como una oportunidad para democratizar y modernizar el Estado mediante un amplio programa de reformas económicas y sociales.

Para conmemorar el Día de la República, varios consistorios españoles han colgado este jueves la enseña tricolor, con lo que se ha chocado con el repudio del Ejecutivo central y del PP. La Comunidad Valenciana se ha llevado la palma en el capítulo de tensiones con Madrid. La Delegación del Gobierno ha enviado un requerimiento a los consistorios de Xirivella, Puçol, Alzira y Sumacàrcer, entre otros, instándoles a replegar la bandera republicana de sus fachadas por contravenir la Constitución y porque "es una provocación, fomenta la polémica de división y confrontación, abre viejas heridas y fantasmas y es una demostración más del sectarismo con el que gobiernan algunos dirigentes políticos", según se ha quejado el delegado autonómico del gobierno, Juan Carlos Moragues.

No quiero hacer periodismo de interpretación, y no hay que ser republicano, pero cada vez que oigo hablar de “provocación” cuando se habla sobre algo legítimo y en cambio no se hace sobre el golpe de estado y el alzamiento que vino después, es tergiversar la historia y la verdad, pecar de ignorancia histórica o ser un hipócrita en la política. O todo a la vez. Donde se ha ‘utilizado’ la justicia y nunca mejor dicho, para obligar a arriar banderas por todo el territorio nacional. La cantinela de siempre. Por ejemplo en Cádiz, donde la bajada de la bandera de la II República precipitadamente no ha empañado un acto con una carga enorme de emotividad por parte, en especial, de los familiares de los ediles gaditanos asesinados por los golpistas que han apreciado que, aunque llegue tarde, este homenaje por parte de sus homólogos en 2016 es de justicia.

Absolutamente nadie puede molestarse con actos democráticos en defensa de un hecho histórico que fue reconocido y avalado por unos resultados electorales. Donde en Madrid, los concejales republicanos triplicaban a los monárquicos, y en Barcelona los cuadruplicaban. Porque tampoco ha gustado al dirigente conservador que el Ayuntamiento de Valencia haya colocado una pancarta que conmemora la designación de la ciudad como capital republicana entre 1936 y 1937. Cualquier acto que sirva para demostrar que se tiene espíritu democrático sea actual o histórico debe ser visto con serenidad. O es que quizás tampoco sabe lo que significa esa palabra. Se la recordaremos: Sistema político que defiende la soberanía del pueblo y el derecho del pueblo a elegir y controlar a sus gobernantes. Una cosa es que España se haya convertido en el cortijo de unos pocos y otra que vean fantasmas dentro de él. Bueno, rectifico. Cortijos o castillos pocos, fantasmas…

J L Herrera Vega
http://in.directe.cat/el-comunicado/blog/15741/ignorancia-historica-o-hipocresia
Aviso a Organizadores   Citar
Historia de mis Ocho Pecados
Plataforma
Antiguo 17/04/2016, 20:47   #4979
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*//Com seguem espigues d'or, quan convé seguem cadenes!//*//

Cita:
La força de la gent que empeny

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

No ha estat un any senzill. Però és encara, tot i les agressions de l’Estat (des de la investigació per sedició de l’Audiència Nacional al setge econòmic a base de multes i inspeccions) l’eina més potent que tenim a les mans. Avui viurem una nova assemblea general ordinària de l’ANC. Cal que es prepari a fons per tornar a ser decisiva en el moment clau: aprofundir en la preparació d’un projecte engrescador per oferir a tothom i convèncer la gent que hem de mantenir-nos alhora transversals i units per resistir l’embat definitiu que ens farà l’Estat espanyol. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

IRREGULARITATS. Mentre les informacions panamenyes cauen dia a dia, esquitxant personatges de la via pública d’aquí i (sobretot) d’allà, es destapen nous casos de corrupció en el Partit Popular. Aquesta setmana, a més de la detenció de l’alcalde de Granada, hem sabut també de les irregularitats fiscals comeses per l’expresident espanyol José María Aznar, que li han costat una multa d’Hisenda de 70.000 euros. També que, com qualsevol altre contribuent, Aznar s’hi va reunir en persona amb Montoro per discutir-ne l’abast. Déu n’hi do, l’import no declarat devia ser interessant. Així que, ben segur, els mitjans i la classe política espanyola, com un sol home es llançaran sobre ell i la seva família, exigiran a Aznar que renunciï als privilegis propis de la seva condició d’expresident i la UDEF s’hi abraonarà amb tot. O això només passa amb els expresidents de la Generalitat? No, oi?

LLENGUA. L’afer Koiné encara porta cua. Per més que no sembli encertat, és tanta la brossa que els seus crítics hi han abocat a sobre que costa de no empatitzar amb els seus autors. Aquesta setmana, el gran Joan Coscubiela recomanava a les xarxes socials la lectura d’un article sobre el manifest, publicat al diari comtal, de la mà del gran mestre de l’espanyolisme mel·liflu a Catalunya, l’Antoni Puigverd. La conclusió de la seva anàlisi, com sempre, de traca. Segur que us sorprendrà. Encerteu quin projecte polític està posant en perill la supervivència de la llengua catalana? La subordinació del país a un Estat supremacista que ens bombardeja des de tots els estaments de poder (de l’estament judicial fins a les ambaixades que censuren la difusió de la nostra literatura, passant pels governs autonòmics cada vegada que els controla la dreta centralista)? No, i ara! La independència de Catalunya.

MEMÒRIA. El Regne d’Espanya no disposa de prou recursos per desenterrar els milers de morts que encara resten a les cunetes. El segon país en desapareguts després de Cambodja, diuen. Potser el tercer, si hi comptem Colòmbia. La Cultura és objecte d’un percentatge d’IVA de rècord a Europa, que l’ha convertit en un autèntic luxe. Però per a algunes coses (no per a transferir a les autonomies el que pertoca al Govern espanyol per la Llei de la Dependència) sí hi ha diners. Com ara, per a gastar-se en deu anys 160 milions en fer un museu sobre la monarquia. No n’hi ha prou amb mantenir la col·lecció reial del Prado. Ni les del Palau i l’Armeria reial. Ara calia fer tot un museu en edifici annex a major glòria dels Borbons, amb un cost anual de manteniment d’entre 5 i 7 MEUR. Sort que la República espanyola ja la tenim al caure.

NÚMEROS. Rajoy ha agafat la calculadora i els números li surten: és possible que l’esclat d’una nova i darrera onada de casos de corrupció que afecten el PP hi tingui a veure. Potser l’establishment ha obert la veda per mirar de convèncer-lo que cal evitar eleccions i fer govern com abans. El cert és que a mesura que les enquestes es multipliquen, la possibilitat que els populars i Ciudadanos sumin en un govern de dretes creix. Fins i tot perdent algun diputat, un resultat que deixés la suma de les dretes al llindar de la majoria absoluta no només blindaria un govern espanyol per als populars, sinó que a més deixaria el marge de maniobra de Ciudadanos per a imposar condicions pràcticament sota mínims: és possible que ni tan sols puguin imposar la sortida de Rajoy. Increïble, però és ara qui més opcions té de continuar ocupant la Moncloa.

OLE. Espaterrant. Catalunya pateix una deficiència congènita de treballadors públics. El manteniment aquí d’uns serveis públics de qualitat suposa un esforç ingent per part dels funcionaris i la resta del personal laboral al servei de les administracions del país. Per això resulta del tot espectacular llegir notícies com aquesta, relativa a la integració de 20.000 treballadors externs a la Junta d’Andalusia, molts d’ells, amics i familiars d’alts càrrecs i militants socialistes. No només s’ha produït un frau brutal durant anys en els cursos de formació amb fons europeus, sinó que ara el personal que se n’ocupava ha estat funcionaritzat. Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Junta d’Andalusia ha reconegut que fins a 1.800 d’aquests treballadors no tenen en aquests moments cap funció assignada, de manera que estan, literalment, “mano sobre mano”. El cost calculat: 100 MEUR anuals. Un país modèlic que hem de continuar sostenint.

PAGAR. L’espanyolisme acostuma a invocar per terra, mar i aire la necessitat de blindar la igualtat entre tots els espanyols. Per a l’Albert Rivera és una sentència esculpida en pedra. Però com gairebé tot en aquest país de cartró pedra, és absolutament falsa. El cert és que la inversió de recursos públics a cada indret de l’Estat és radicalment diferent. Atès que l’administració central ha decidit aprofitar la crisi per a centrifugar el deute als poders autonòmics i locals, tal desequilibri és manifesta de manera més punyent com major sigui el nivell de competències al qual calgui fer-hi front. En el cas de Catalunya, doncs, és màxim. Aquesta setmana hem sabut que estudiar al nostre país és, de mitjana, tres vegades més car que a Andalusia dels funcionaris desenfeinats. Suma i segueix.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
http://www.directe.cat/noticia/492840/la-forca-de-la-gent-que-empeny

--------------------

La fuerza de la gente que empuja

Cataluña en tiempo de sedición: resumen de siete días entre la agresión y la resistencia.

No ha sido un año fácil. Pero es todavía, a pesar de las agresiones del Estado (desde la investigación por sedición de la Audiencia Nacional al cerco económico a base de multas e inspecciones) la herramienta más potente que tenemos en las manos. Hoy viviremos una nueva asamblea general ordinaria de la ANC. Es necesario que se prepare a fondo para volver a ser decisiva en el momento clave: profundizar en la preparación de un proyecto estimulante para ofrecer a todos y convencer a la gente que tenemos que mantenernos vez transversales y unidos para resistir el embate definitivo que nos hará España. Estos son algunos de los grandes temas de la semana.

IRREGULARIDADES. Mientras las informaciones panameñas caen día a día, salpicando personajes de la vía pública de aquí y (sobre todo) de allí, se destapan nuevos casos de corrupción en el PP. Esta semana, además de la detención del alcalde de Granada, hemos sabido también de las irregularidades fiscales cometidas por el ex presidente español José María Aznar, que le han costado una multa de Hacienda de 70.000 euros. También que, como cualquier otro contribuyente, Aznar se reunió en persona con Montoro para discutir su alcance. Ahí es nada, el importe no declarado sería interesante. Así que, por supuesto, los medios y la clase política española, como un solo hombre se lanzarán sobre él y su familia, exigirán a Aznar que renuncie a los privilegios propios de su condición de expresidente y la UDEF se abraonarà con todo. O eso sólo ocurre con los expresidentes de la Generalitat? No, ¿verdad?

LENGUA. El asunto Koiné todavía trae cola. Por más que parezca acertado, es tanta la basura que sus críticos han vertido encima que costa de no empatizar con sus autores. Esta semana, el gran Joan Coscubiela recomendaba en las redes sociales la lectura de un artículo sobre el manifiesto, publicado en el diario condal, de la mano del gran maestro del españolismo melifluo en Cataluña, Antoni Puigverd. La conclusión de su análisis, como siempre, de traca. Seguro que os sorprenderá. Acierta qué proyecto político está poniendo en peligro la supervivencia de la lengua catalana? La subordinación del país a un Estado supremacista que nos bombardea desde todos los estamentos de poder (del estamento judicial hasta las embajadas que censuran la difusión de nuestra literatura, pasando por los gobiernos autonómicos cada vez que los controla la derecha centralista) ? No, y ahora! La independencia de Cataluña.

MEMORIA. El Reino de España no dispone de suficientes recursos para desenterrar los miles de muertos que aún quedan en las cunetas. El segundo país en desaparecidos después de Camboya, dicen. Quizás el tercero, si contamos Colombia. La Cultura es objeto de un porcentaje de IVA de récord en Europa, que la ha convertido en un auténtico lujo. Pero para algunas cosas (no para transferir a las autonomías lo que corresponde al Gobierno español por la Ley de la Dependencia) sí hay dinero. Como ahora, para gastarse en diez años 160 millones en hacer un museo sobre la monarquía. No basta con mantener la colección real del Prado. Ni las del Palau y la Armería real. Ahora había que hacer todo un museo en edificio anexo a mayor gloria de los Borbones, con un coste anual de mantenimiento de entre 5 y 7 millones de euros. Suerte que la República española ya la tenemos al caer.

NÚMEROS. Rajoy ha cogido la calculadora y los números le salen: es posible que el estallido de una nueva y última oleada de casos de corrupción que afectan al PP tenga que ver. Quizás el establishment ha abierto la veda para tratar de convencerle de que hay que evitar elecciones y hacer gobierno como antes. Lo cierto es que a medida que las encuestas se multiplican, la posibilidad de que los populares y Ciudadanos sumen en un gobierno de derechas crece. Incluso perdiendo algún diputado, un resultado que dejara la suma de las derechas en el umbral de la mayoría absoluta no sólo blindaría un gobierno español para los populares, sino que además dejaría el margen de maniobra de Ciudadanos para imponer condiciones prácticamente bajo mínimos : es posible que ni siquiera puedan imponer la salida de Rajoy. Increíble, pero es ahora el que más opciones tiene de continuar ocupando la Moncloa.

OLE. Despampanante. Cataluña sufre una deficiencia congénita de trabajadores públicos. El mantenimiento aquí de unos servicios públicos de calidad supone un esfuerzo ingente por parte de los funcionarios y el resto del personal laboral al servicio de las administraciones del país. Por ello resulta del todo espectacular noticias como ésta, relativa a la integración de 20.000 trabajadores externos a la Junta de Andalucía, muchos de ellos, amigos y familiares de altos cargos y militantes socialistas. No sólo se ha producido un fraude brutal durante años en los cursos de formación con fondos europeos, sino que ahora el personal que se ocupaba ha sido funcionarizado. Por si fuera poco, la propia Junta de Andalucía ha reconocido que hasta 1.800 de estos trabajadores no tienen en estos momentos ninguna función asignada, por lo que están, literalmente, "mano sobre mano". El coste calculado: 100 MEUR anuales. Un país modélico que debemos continuar sosteniendo.

PAGAR. El españolismo suele invocar por tierra, mar y aire la necesidad de blindar la igualdad entre todos los españoles. Para Albert Rivera es una sentencia esculpida en piedra. Pero como casi todo en este país de cartón piedra, es absolutamente falsa. Lo cierto es que la inversión de recursos públicos en cada lugar del Estado es radicalmente diferente. Dado que la administración central ha decidido aprovechar la crisis para centrifugar la deuda a los poderes autonómicos y locales, tal desequilibrio es manifiesta de manera más punzante cuanto mayor sea el nivel de competencias al que haya que hacer frente. En el caso de Cataluña, pues, es máximo. Esta semana hemos sabido que estudiar en nuestro país es, en promedio, tres veces más caro que en Andalucía los funcionarios desenfeinats. Suma y sigue.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), archivero, historiador y bloguero.
Aviso a Organizadores   Citar
Antiguo 18/04/2016, 07:22   #4980
Baliga-balaga
Forero Bloqueado
cells
Fecha Registro: may 2010
Mensajes último año: 0
SmilePoint último año: 1
Reputación último año: 0
Expes publicadas: 1
icon

//*// Bon Cop de Falç //*//

Cita:
Com es paga això d’Espanya

Sebastià Alzamora
17/04/2016 22:28

Segueix-me

Amb funcions o sense funcions, el cèlebre ministre Cristóbal Montoro ha dictaminat en els últims dies la seva requisitòria particular a compte del dèficit d’algunes comunitats autònomes, a saber: Catalunya, el País Valencià i les Balears. Madrid també rep, però no tan severament, perquè és la capital de l’Estat i la seu dels ministeris. Ens hi posem com ens hi posem, encara hi ha classes.

Las autonosuyas va ser, a començaments dels anys vuitanta, el títol d’un llibre d’un escriptor franquista tan significat com Fernando Vizcaíno Casas i també de la seva versió cinematogràfica, dirigida pel no menys addicte al règim Rafael Gil. Tant el llibre com el film, diguem-ho en resum, eren una porqueria, però testimoniaven una idea que encara avui no ha perdut vigència, ans al contrari: això de l’estat de les autonomies, a Espanya, no serveix per a res. Al contrari, per a l’espanyolisme rampant, tant si és del Partit Popular com del PSOE, les autonomies són un mal de ventre de difícil resolució.

Hi ha una anècdota parlamentària de quan es votaven els estatuts d’autonomia de les disset comunitats autònomes de l’estat espanyol. No recordo qui eren els protagonistes concrets, però un diputat que arribava tard es va adreçar al seu veí d’escó: “¿Qué votamos ahora?”, va preguntar, esbufegant. L’interpel·lat va respondre:  El estatuto de La Rioja”. I el preguntador va contrarespondre: “No lo dirá usted en serio”.

El constitucionalisme espanyol no s’ha pres mai seriosament l’estat de les autonomies, que veuen molt més com un problema que com una solució. No és que pateixin excessivament pel tema, perquè la Constitució ja consagra que la unitat nacional d’Espanya és indestructible i indiscutible. Però això d’haver de repartir diners, ni que sigui a través del FLA, se’ls posa malament. Per això Montoro es posa tan verinós que fins i tot els dirigents del seu mateix partit s’enfaden amb les seves decisions.

No ens enfadem nosaltres, sisplau. Tots plegats ja hauríem de saber que això que es diu Espanya, i que certament és molt gros, ho paguen bàsicament quatre comunitats autònomes. Quatre damunt disset, que es diu aviat: les altres tretze no tan sols no contribueixen en res, sinó que són un pes feixuc que no hi ha més remei que arrossegar, amb l’excepció de Navarra i el País Basc, que van històricament a la seva.

No, Espanya no ha cregut mai en el seu propi estat de les autonomies i en conseqüència ens trobem cada vegada més lluny de la noció d’un estat federal, que alguns encara defensen amb més convicció que no pas amb raó. Hi ha una idea senzilla, que es presenta de fa temps a la tribuna, i és la de la creació d’una agència tributària pròpia. A veure on acabem pagant els impostos i a veure qui paga què. Al cap i a la fi, “Això qui ho paga?” és la pregunta clàssica del periodisme segons Josep Pla.
http://m.ara.cat/opinio/paga-aixo-dEspanya_0_1561043928.html

---
Aviso a Organizadores   Citar
Responder
ThePlay
Historia de mis Ocho Pecados

(0 foreros y 7 invitados)
 


vBulletin® - Copyright ©2000 - 2024, Jelsoft Enterprises Ltd. - La zona horaria es 'Europe/Madrid'. Ahora son las 21:57.
Página generada en 0,657 segundos con 216 consultas.