30/3: Voler un referèndum no és fer marxa enrere

Vicenç Villatoro
29/03/2016 18:19

Segueix-me

El referèndum a l’escocesa o a la quebequesa no és una pantalla passada ni un objectiu al qual el sobiranisme català hagi de renunciar. És la via bona, la més democràtica, la que garanteix el reconeixement internacional, la que permet una sortida pactada, la que arbitra millor entre opinions divergents dins de Catalunya. Només té una pega: Espanya no la vol. No és el sobiranisme qui renuncia a aquesta via, és Espanya qui la nega. Per tant, al meu parer, tota l’estratègia del sobiranisme és intentar crear les condicions en les quals el referèndum sigui possible i sigui vist per totes les parts -l’opinió pública catalana, l’espanyola i la comunitat internacional- com la millor o l’única sortida d’un conflicte que no en té cap altra de bona: ni esperar que l’independentisme passi de moda ni forçar un moviment unilateral sense tenir una majoria clara. I llavors, el full de ruta? Al meu parer, per aconseguir que hi hagi la consciència que cal un referèndum vinculant i legal, on tothom accepti el resultat, cal demostrar que l’aposta va de veres i convèncer a tothom, independentistes o no, que no hi ha altra sortida. El full de ruta no és l’alternativa al referèndum sinó el millor camí per forçar-lo. Potser l’únic.

Amb el menyspreu cap a les nacions que formen Espanya, la unitat és una entelèquia

28 març 2016 per Enric Figueras

Dòna la sensació que el president en funcions -eternes funcions-, Mariano Rajoy, no té cap més argument d’estratègia electoral que ‘la unidad’ d’Espanya. La seva constant repetició ens recorda la cançó enfadosa dels temps de María Castiñeira. També ho fan els del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i, molt especialment, els de ‘Ciudadanos’. No disposen de més arguments -sempre parlen del mateix- per fer avançar a una nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes ni acceptades, que figura en els darrers llocs d’Europa. Mentre cobren puntualment els seus elevats emoluments, la mediocritat d’Espanya -nació de nacions- es va fent notar. Qué és sinó supina mediocritat que, després de més de tres mesos de celebrades les eleccions generals, encara no existeixi un govern central espanyol sempre aposentat a Castella?
A la immemorial nació catalana -any 986-, havent-se celebrat les eleccions autonòmiques a finals de setembre, ja fa mesos que existeix govern de la Generalitat i que els representants del poble es guanyen els sous. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya, han d’anar per davant del govern central i centralista. És evident que les autonomies i nacions que formen Espanya han de desenvolupar totes les competències pròpies d’un Estat, menys aquelles reservades a l’Estat central que podrien ser: assumptes exteriors, defensa i moneda. L’Estat central podria disposar d’unes secretaries per ajudar a les nacions-estats que formen Espanya, però, no, per intervenir-los. Tot el que està passant a la nació catalana, és com a conseqüència de l’intervencionisme nefast per part del govern central, centralista, nacionalista espanyol i amb poder absolut del ‘Partido Popular’.
No és un bon camí és un mal camí el del bosc -com el de la Caputxeta Vermella i el llop- per la tan repetida, repetida i repetida ‘unidad’ de Espanya, tot allò que va representar i representa el fet innecesari, injust i d’una enorme escassetat democràtica com va ser el de portar, per part de Mariano Rajoy, després a l’oposició, i d’altres dirigents del ‘Partido Popular’, la Llei Orgànica -‘de obligado cumplimiento’- de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, davant el Tribunal Constitucional no renovat i gens amic de les aspiracions de la nació catalana. Ni després, ni ara. Ja ho va dir el Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont:
“Gracias Tribunal Constitucional, contigo empezó todo”.


Un Estatut d’Autonomia revisat pel Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Parlament, retallat i aprovat pel Congrés dels Diputats i el Senat, ratificat pel rei i referendat pels ciutadans de Catalunya. Any 2006. Convertit en Llei Orgànica ‘de obligado cumplimiento’. Portat al Tribunal Constitucional per part del ‘Partido Popular’. Anys 2006-2010: una sentència rere una altra per, al cap de 4 anys emetre la pitjor. Quatre anys de menyspreu cap a un poble que havia ‘referendat’ el seu Estatut d’Autonomia i que forma part d’una nació immemorial que va néixer l’any 986.
Anys 2011-2016: Cinc anys d’intervencionisme constant contra l’autonomia catalana que sempre ha desenvolupat les seves aspiraciones justes i democràtiques, mitjançant l’abraçada a una autonomia veritable -‘la facultat de governar-se per les pròpies lleis’- i no l’autonomia de pandereta i de per riure que pretén imposar el ‘Partido Popular’, per sota del consentiment del ‘Partido Socialista Obrero Español’ i de ‘Ciudadanos’. Trenta (30) lleis catalanes empantanegades en el Tribunal Constitucional espanyol, menyspreant l’autogovern i el Parlament de Catalunya. Les 23 demandes per ajudar al creixement econòmic i de justícia social que l’anterior president de la Generalitat, Artur Mas, va fer entrega en la Moncloa al president Rajoy fa més d’un any i nou mesos (1 any i 9 mesos), encara no se sap res. Serà aquest el camí del nou president del govern d’Espanya, nació de nacions constretes i amargades; no reconegudes i acceptades: ‘la callada per resposta’?
Perqué és evident, públic i notori, que cal un nou president en el govern espanyol disposat, preparat, dialogant, innovador, progressista, dels temps actuals i amb coratge per saber comprendre i atendre les aspiracions de 7.508.106 habitants de la nació catalana, (any 986 fundació de Catalunya).
Quina classe de ‘unidad de España’ és aquesta que es reclama cada any, cada mes, cada setmana, cada dia, cada hora, cada minut, cada segon, en una prèdica constant i més pròpia d’una estratègia electoral? Quina classe d’unitat és aquesta que en ple segle XXI es vol mantenir per la força? Es vol perseguir i castigar als independentistes demòcrates, però, i els separadors contumaços que no cessen en la seva fustigació?
No hi ha dubte que cal ‘borrón y cuenta nueva’, ‘creu i ratlla’ pel que fa a l’actual govern d’Espanya. I de manera contundent un ‘referèndum’ que demanen els ciutadans de la nació catalana i com exigència d’una veritable democràcia.

Puigdemont, a Montoro: "Que ens doni la capacitat de recaptar els impostos i se li acabaran els problemes"

O.M. Barcelona
01/04/2016 14:15

El dèficit autonòmic ha estat un dels principals focus de tensió entre laGeneralitat i l'Estat durant els últims anys. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha acollit amb indignació les paraules del ministre d'Hisenda en funcions, Cristóbal Montoro, que ahir va tornar a culpar les autonomies de la desviació del dèficit. "Que el senyor Montoro ens doni la capacitat de recaptar tots els impostos i se li acabaran els problemes", ha indicat Puigdemont des deBadalona, on ha fet una visita institucional que l'ha dut a l'ajuntament i a reunir-se amb l'alcaldessa Dolors Sabater.

"És inadmissible que el responsable d'un departament que es dedica a xuclar els impostos dels catalans i a centrifugar la despesa jugui frívolament amb la poca disposició d'un fons extraordinari que sap que necessitem per atendre els ciutadans", ha apuntat Puigdemont, que ha constatat que l'executiu espanyol "fa temps que controla d'una manera intervinguda la despesa de la Generalitat". "Sap perfectament que el Govern destinaels recursos a les persones i a fer front a situacions que haurien de preocupar a qualsevol governant", ha ressaltat el president.

El dirigent de CDC ha reiterat que "malgrat les amenaces" i les "paraules gruixudes" de l'Estat, el Govern "no es desviarà" de l'objectiu de preparar uns pressupostos "socials".

3 d’abril: "Els catalans són gent sospitosa"

Vicenç Villatoro
02/04/2016 19:00

Segueix-me

Llegeixo en un diari digital espanyol que tres universitats catalanes encapçalen el rànquing de les espanyoles. És un informe de la Fundación BBVA, que inclou elogis al sistema universitari català. Llavors faig el que no s’ha de fer: em miro els comentaris anònims que acompanyen la notícia. No ho he fet pas amb els comentaris a la notícia sobre el dèficit català, perquè no tinc tendència al victimisme ni em motiven les expressions d’hostilitat. Però penso que en una notícia a favor de les universitats els comentaris seran positius i permetran construir la base de respecte i de reconeixement a l’altre que fa possible el diàleg. Doncs no. Error. Els comentaris, en la seva immensa majoria, vénen a dir que no s’ho creuen, això del rànquing; que és impossible que unes universitats on s’imposa - pueblerinos y paletos - el català resultin més bones; que això deu ser una campanya de les universitats catalanes per atreure alumnes, ja que la política lingüística les ha deixat buides... En una notícia bona, comentaris dolents. No té més importància. La mostra és anònima, esbiaixada i té el pes que té. Però hi ha una part de l’opinió pública que quan una dada concreta desmenteix una teoria, no canvien la teoria, ignoren la dada.

Porten la catalanofòbia a la sang

"No hi ha un sol argument que justifiqui per què els catalans no poden fer el que sí que poden fer els quebequesos i els escocesos"

per Ramón Cotarelo 2 d' Abril 2016 a les 20.00 h

Divendres vaig ser a la Universitat de Sevilla en un acte sobre "Catalunya i Espanya en el 30è. aniversari de l'adhesió a la Unió Europea". Dos dies abans, en un altre acte a la mateixa Universitat organitzat per Diplocat, en el qual hi havia Iñaki Anasagasti, Joan Tardà i Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l'expresident d'Extremadura es va posar aspre amb els catalans i li va recordar a Tardà el destí de Companys.

Al nostre acte no hi va haver tants extrems, perquè no érem polítics sinó acadèmics, però la crispació i la catalanofòbia hi van ser patents. Com devia ser la cosa que la universitat (el Centre de Documentació Europea) va pujar el vídeo de la conferència… sense àudio! Quatre hores d'imatges mudes, com si fos un "biopic" de Charlot.

Per fortuna, hi ha una altra gravació que pujarem a la xarxa amb so dilluns. Aquí s'hi podran escoltar els arguments i contraarguments, i la gent podrà saber qui va dir què i fer-se un judici propi com a majors d'edat que són, sense que vingui ningú a censurar.

Va tractar-se d'una estupenda exposició de la bateria dels arguments espanyolistes més tradicionals, és a dir: que el dret d'autodeterminació està estrictament reservat a les colònies; que Catalunya no ha estat mai independent; que el seu desenvolupament s'ha degut als privilegis dels quals ha gaudit en el conjunt de l'Estat; que la història comuna l'obliga; que el Tribunal Constitucional no nega el dret a decidir, però exigeix exercir-lo dins de la legalitat; que la part no pot fer un referèndum enfront del tot, sinó que ha de ser el tot el que faci referèndum sobre la part; que si qui vol fer un referèndum permetrà que d'altres parts el facin en el seu interior; que Catalunya es quedarà al marge de la UE, de l'ONU i del món en general; que on va Catalunya separada d'Espanya.

La veritat és que, després del famós dictamen de la Cort Suprema del Canadà sobre els referèndums al Quebec i després del referèndum d'Escòcia de fa dos anys, tots aquests arguments, carregats de pedanteria, doctrines rebuscades i dogmes morts no valen ni el paper en què s'escriuen, ni la cinta en què es graven, i potser per això ja no hi posen banda sonora.

Si els quebequesos i els escocesos poden autodeterminar-se pacíficament en el si dels seus respectius Estats de dret que, per descomptat, no reconeixen el dret d'autodeterminació, sense que s'enfonsi el món, la pregunta immediata és: per què els catalans no, si Espanya diu ser també un Estat de dret?

Un sol argument que respongués a aquesta pregunta ens estalviaria a tots hores de debats més aviat tediosos. Un de sol.

Però no n'hi ha. No hi ha un sol argument que justifiqui per què els catalans no poden fer el que sí que poden fer els quebequesos i els escocesos.

L'únic que hi ha és la catalanofòbia i la negativa total dels nacionalistes espanyols a reconèixer als catalans un dret que, almenys quan aquests nacionalistes són d'esquerres, reconeixen als tibetans, els sahrauís i tutti quanti, però no als catalans. Per què no? Per catalanofòbia.

L'endemà, en una tertúlia a RAC1 a Catalunya se'ns va preguntar a Suso de Toro, Ramón Lobo i a mi si Espanya/Castella podia reformar-se, si era reformable. La meva resposta, que tinc molt pensada, des de fa molts anys, és que no, de cap manera, precisament perquè Espanya sorgeix com a Estat en l'Edat Moderna en lluita contra la Reforma. La identitat d'Espanya, coincident per la força de les armes amb la de Castella, és la de la Contrareforma. Castella/Espanya, abanderada del catolicisme, "llum" de Trento, és enemiga radical de tota reforma: ho va ser de la protestant, ho va ser de la del segle de les llums, de la Revolució francesa, del positivisme burgès del segle XIX, de l'europeisme del XX i de la lliure determinació dels pobles en el XXI, sobretot dels que ella domina.

Catalunya és la quarta regió d'Europa que va captar més inversió estrangera el 2015

JÚLIA MANRESA Barcelona
04/04/2016 15:38

Les dades del 'Financial Times' encara són més favorables que les del ministeri d'Economia amb el volum d'inversió estrangera que Catalunya és capaç de captar. Segons el rànquing FDI Markets, Catalunya va rebre 5.224 milions d'euros el 2015 en capital estranger, 441 milions més que els comptabilitzats pel ministeri. Segons aquest organisme, Catalunya ser la quarta regió d'Europa que va captar més inversióestrangera i escala del lloc número 16 al 4 en aquest rànquing, segons ha explicat aquest dilluns el conseller d'Empresa, Jordi Baiget.

Segons Baiget, només Escòcia, Anglaterra i la regió de Moscou superen Catalunya. Per al conseller, aquestes dades confirmen les del ministeri d'Hisenda, que deien que la inversió estrangera a Catalunya va augmentar el 57% fins arribar als 4.783 milions d'euros. De fet, si es prenen les dades de l'FDI Markets, Catalunya va superar el seu màxim històric en inversió productiva forània el 2015, ja que el seu màxim, segons les dades del ministeri, havia fregat els 5.000 milions el 2010. Un portaveu d'ACC1Ó, l'agència per a la competitivitat empresarial de la Generalitat de Catalunya, aclareix que la diferència és metodològica, ja que mentre el ministeri espanyol té en compte les notificacions oficials de les companyies, l'FDI té en compte la seva pròpia base de dades, que "no inclou fusions ni adquisicions, sinó només noves inversions i expansions significatives de projectes ja existents", segons explica la mateixa entitat. 

A més, Baiget ha volgut remarcar que el mateix informe situa Catalunya com lazona més atractiva per a les inversions estrangeres del sud d'Europa per al 2016 i 2017. Per la Generalitat, aquestes dades corroboren que internacionalment es confia en el "model actual català i en les seves perspectives de futur i en la seva capacitat de mantenir la seguretat jurídica".

El domini del sector TIC

Les dades fetes públiques aquest dijous pel govern detallen que la majoria de la inversió va venir des dels Estats Units (17%), França (11,6%), el Japó (8%), la Xina 7,2%), Alemanya i Suïssa (5,3%). Però a més, el sector al qual anaven destinats la majoria dels diners era el de les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), seguit de l'automoció (15%), els serveis (8%), i els àmbits agroalimentari, l'electrònica, la biotecnologia i la química (5,3%) o la metal·lúrgia i el tèxtil (4,5%).

L'inutil del Montoro ens fot la culpa a nosatres del seu deficit

El dissabte passat després de veure perdre el clàssic al Barça i per circumstàncies vaig passar per una d'aquestes gasolineres de respectables camioners, ubicada en aquest cas per Tarragona. Sempre hi han molts estrangers, també espanyols, d'aquests la majòria estaven eufòrics, vaig parar l'aurella i barrejaven la victòria merengue, amb l'independentisme, el Pujol i també el dèficit.

hotmail2866: ells creuen al Montoro.

Penso que no hi ha res a fer. Un va dir: soy español i del Madrid, como hay que ser!.

L'autoritat fiscal culpa Montoro del dèficit

DANI SÁNCHEZ UGART Madrid
06/04/2016 21:36

Els àrbitres li giren l’esquena a Cristóbal Montoro. El ministre d’Hisenda ha rebut aquest dimecres sengles tocs d’atenció de dues institucions independents en elparticular combat que manté amb les comunitats autònomes pel dèficit. El més contundent ha sigut l’avís de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal(Airef), un organisme creat per ordre de la troica per controlar el compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària. L’entitat presidida per José Luis Escrivá ha censurat l’actitud del ministre de la setmana passada, quan va espolsar-se les culpes dels incompliments del dèficit i va carregar-la tota a les comunitats. La crítica de l’Airef ha arribat el mateix dia que el Suprem va tombar els límits de dèficit que l’Estat va repartir a les comunitats el 2013.

L’anàlisi que va fer el ministre de la situació –va culpar les comunitats del dèficit excessiu perquè són les que, sobre el paper, més s’han desviat de l’objectiu imposat per Hisenda– és, per a l’Airef, unareducció simplista de la realitat: “El compliment dels objectius no implica més diligència o eficiència. Ens sembla una simplificació. No hem ni de fer herois els que compleixen ni demonitzar els que no”, ha dit la directora d’anàlisi pressupostaria de l’Airef, Cristina Herrero. 

L’argument de l’organisme és que hi haautonomies infrafinançades i que ja no tenen marge per reduir la despesa ni per augmentar ingressos. Per això, segons Escrivá no se les pot “demonitzar”, i cal revisar el repartiment dels objectius de dèficit, per fer-los factibles i incentivar així el seu compliment, a més de reformar el finançament autonòmic. En la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera de l’estiu, l’Airef ja va defensar un repartiment dels objectius de dèficit asimètric entre les diverses comunitats, tenint en compte les circumstàncies financeres de cadascuna. Hisenda, però, va fer com si sentís ploure, i va marcar el límit de dèficit del 0,7% per al 2015 (que les comunitats van acabar superant en un punt) i del 0,3% per a aquest any.

Catalunya, infrafinançada

L’Airef pronostica que aquest objectiu també quedarà àmpliament superat per la realitat, mentre que el govern espanyol sí que complirà l’objectiu que s’ha autoimposat, i la Seguretat Social tindrà un dèficit encara més gran que l’any passat. Per això, la setmana que ve, quan l’organisme analitzi l’esborrany del programa d’estabilitat que li ha fet arribar el govern espanyol, tornarà a demanar un repartiment diferent dels objectius.

Públicament l’Airef evita pronunciar-se sobre quines autonomies estan infrafinançades i haurien de tenir, per tant, un objectiu de dèficit més laxe: “Si llegiu entre línies, als nostres informes es pot veure a quines comunitats em refereixo”, ha dit Escrivá. Fonts coneixedores del parer de l’Airef van assegurar a l’ARA que Catalunya ja no te més marge per reduir la despesa, i és “una de les comunitats més eficients”, segons l’organisme. Pel que fa als ingressos, l’Airef veu encara marge per augmentar els recursos propis, perquè hi ha algunes comunitats que tenen una fiscalitat pròpia més gravosa. Però aquest marge és petit, i per això Catalunya necessitaria més coll per arribar a l’equilibri fiscal. Sense aquestes mesures, l’Airef està convençuda que Catalunya superarà l’objectiu de dèficit del 2016, amb entre un 1% i un 1,5%, molt lluny del 0,3% exigit.

L’organisme preveu que el conjunt de les administracions tornin a incomplir l’objectiu de dèficit del 2,8%, amb un marge encara més gran que l’any passat, amb un desajust del voltant del 4%. Les corporacions locals, per la seva banda, tornaran a complir, després de tenir superàvit el 2015. Per últim, la Seguretat Social es desviarà encara més que l’any passat per la disminució de les transferències que fa l’Estat.

La repassada de l’Airef a la política de Montoro no s'acaba amb la crítica al tractament a les comunitats autònomes. Escrivá ha tornat a lamentar que l’organisme no té mitjans tècnics i humans per fer la feina que ha de fer i ha demanat més “transparència” al ministeri, que actua amb una opacitat que, per exemple, no tenen les autonomies, segons el president de l’Airef.

El BCE no vol deute català

D’altra banda, aquest dimecres el Banc Central Europeu ha confirmat la informació que publicava 'El Mundo' que exclourà el deute de la Generalitat de la llista de bons de governs regionals que comprarà. El motiu: la seva mala qualificació creditícia. Això seria una mala notícia si el Govern no es financés només a través de l’Estat, però a dia d’avui no és així.

Al Constitucional vas

Sebastià Alzamora
06/04/2016 22:41

Segueix-me

Com deia molt bé ahir a Catalunya Ràdio el periodista Kilian Sebrià, es dóna la paradoxa que el govern que més ha apel·lat al Tribunal Constitucional, que no és cap altre que el del PP de Mariano Rajoy, es troba finalment en el destret de veure’s denunciat davant del mateix alt tribunal. El motiu és un desistiment flagrant de la tasca de govern i dels controls als quals s’ha de sotmetre per llei, i el denunciant no és cap altre que el Congrés de Diputats, amb tots els grups parlamentaris (excepte el del mateix PP) d’acord a afirmar que no tan sols la política espanyola està vivint un moment excepcional, sinó d’una excepcionalitat especialment vergonyosa.

Vejam. El gabinet de Mariano Rajoy ha arribat a la conclusió que, com que es troba en funcions, no ha de respondre a cap mena de control parlamentari. Amb aquesta justificació ja són dos ministres (el de Defensa, Pedro Morenés, i la de Foment, Ana Pastor) els que s’han negat a donar explicacions sobre la seva feina davant de la cambra baixa, i es preveu que el titular de la cartera d’Interior, Jorge Fernández Díaz, repeteixi el mateix numeret avui mateix.

Està molt bé. De la feina del senyor Morenés en penja l’actuació de les forces armades espanyoles, en un moment en què l’anomenat terrorisme global s’ha convertit en una amenaça més que seriosa per a tots. De la gestió de la ministra Pastor en depèn ni més ni menys que el funcionament de les infraestructures públiques, de les quals les Rodalies catalanes i el terriblement deficitari servei de l’AVE en són magnífics exemples. De les decisions del ministre Fernández Díaz se’n deriven les polítiques que fan referència a la crisi dels refugiats, a la tanca enganivetada de Ceuta o als informes falsos contra polítics independentistes, sense esmentar la coordinació entre els diferents cossos de seguretat, començant pels Mossos d’Esquadra i acabant per la Policia Nacional.

No semblen temes menors que es puguin portar en funcions com si fos la bugada de casa meva. Al contrari, són temes que afecten de ple la ciutadania i la vida quotidiana de cadascun de nosaltres. Els i les ministres, tant si estan en funcions com si surten a collir espàrrecs, són càrrecs electes que tenen com a primera responsabilitat la de respondre davant de la ciutadania i, per tant, davant de les institucions que per bé o per mal ens representen, com el Congrés de Diputats.

Negar-se a comparèixer de manera normal davant d’aquestes institucions, amb l’excusa d’estar en un període que en podríem dir interelectoral, és una vergonya insòlita, a la qual no buscarem adjectius perquè pot ser que ens llegeixi algú en horari infantil. Però sí, el mínim que es pot fer és portar aquesta calamitat de govern espanyol davant del Tribunal Constitucional, i que els magistrats hi diguin el que considerin convenient.

Montoro, el cínic

per Salvador Cot
7 d' Abril 2016 a les 19.58 h

"Hem fracassat en la construcció de l'estat de les autonomies", diu el ministre Montoro. Una confessió increïble, a primera vista. Una confessió no-creïble, després d'una certa reflexió. L'estat de lel autonomies -o, per ser més precisos, el café para todos- va néixer com una manera de rebaixar el pes polític de Catalunya i el País Basc però, amb el temps,ha esdevingut una eina utilíssima per aconseguir que l'estat pugui disposar lliurement d'una gran quantitat de recursos no condicionats per la prestació dels serveis bàsics, fins i tot en temps de crisi.

Aquesta setmana, el Banc Central Europeu (BCE) ha deixat molt clar que el dèficit espanyol haurà de ser "corregit", sota amenaça de sancions. Els experts calculen que, aproximadament, això significarà una retallada suplementària de 22.000 milions d'euros per a aquest any. Automàticament, el govern de Madrid ha endurit les condicions del finançament de les comunitats autònomes, obligant a aquestes administracions intermèdies a assumir políticament aquest nou sacrifici.

D'aquesta manera, el govern de Rajoy pot permetre's el luxe de rebaixar l'IRPF, amb un cost anual de 7.000 milions d'euros, o mantenir l'expansió de l'AVE (4.000 milions d'euros l'any passat)perquè seran les comunitats autònomes les que hauran de carregar les retallades sobre la sanitat i l'educació, que conformen la major part dels seus pressupostos.

El model de l'estat de les autonomies no funciona malament, en el sentit que diu el ministre. Al contrari, el problema, justament, és que funciona bé per a Montoro i els interessos que ell representa.

http://www.mon.cat/cat/notices/2016/04/montoro_el_ci_162130.php

Solamente paso a saludar...veo que este hilo sigue siendo enriquecedor, super ameno...un hilo donde se debate tranquilamente , intercambiando opiniones, donde no hay pensamiento unico y muy importante! Donde no impera el "si no piensas como yo estas contra mi!!"

Os felicito! El respeto a los que piensan diferente, el beber en diferentes fuentes de informacion, el aportar información contrastada , todo eso hace que todos nos hagamos con nuestras propias ideas y no haya pensamiento unico!!!

Solo puedo hacer que felicitaros y animaros a seguir dando caña a todos los españoles medio [...]